A PEU

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea Vilariño–Braulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

Tags: Democràcia

Anys enrere, quan volíem assabentar-nos d’alguna notícia escoltàvem la ràdio, llegíem algun dels pocs diaris als quals teníem accés o miràvem l’única cadena de TV que hi havia. Tot plegat feia que la informació que teníem de les coses era realment molt limitada. Actualment el panorama ha canviat del tot. Amb internet tenim accés a un munt d’informació que fins i tot se’ns pot fer excessiva i inabastable. Cada dos per tres ens anuncien l’arribada d’una nova capçalera digital a l’univers mediàtic, cosa que sempre és una bona notícia. Sembla que la tendència és que, a poc a poc, aniran minvant els diaris de paper i augmentaran els diaris digitals. Al capdavall, em sembla que aquest fet hauria de ser motiu d’alegria per a tots els que creiem en la llibertat d’expressió i en la saludable policromia mediàtica.
No obstant això, veig que alguns nostàlgics de temps pretèrits no estan massa contents perquè diuen que estan proliferant -sobretot a Internet-, mitjans que, amb vocació generalista, estableixen per endavant el seu ideari polític i la balança està desequilibrada sota el pes de l’opinió enfront del de la informació. I es queixen de què això crea un problema deontològic d’origen: quan hagin de triar entre objectivitat o fidelitat a la ideologia fundacional, a vegades confosa amb línia editorial, a qui obeiran, es pregunten? Aquests mateixos es queixen de què quan un mitjà de comunicació es declara republicà, marxista, falangista o nacionalista, en el fons ens està advertint que els seus periodistes també ho són. I si algú no ho és, és igual, escriurà com si ho fos. Que les seves informacions estan al servei de «la causa». Que supedita el rigor informatiu al cap polític o ideològic.
Jo els preguntaria si aquests senyors no creuen en allò que s’anomena deontologia professional, que és el conjunt de principis i regles ètiques que regulen i guien una activitat professional. Aquestes normes determinen els deures mínimament exigibles als professionals en l’acompliment de la seva activitat. Totes les persones tenen, amb tot el dret del món, la seva manera de pensar o els seus valors. Però això no hauria de ser obstacle de què, quan un metge opera, un advocat defensa, o un jutge jutja, ho facin amb criteris ètics i respectant la seva pròpia deontologia professional. Si un periodista menteix descaradament, no és un bon periodista. Com no ho és un lampista que intencionadament no fa bé la seva feina. O un paleta, o un mestre, o un capellà…
Per tant, jo ja em conformaria que, quan llegeixo un diari, sabés de quina ideologia és i que estigués segur de què no m’enganya quan em dóna informació. Una altra cosa és quan em dóna opinió. Amb la informació hauríem d’estar sempre d’acord i hauria d’estar segur que no em menteix; amb l’opinió no cal, perquè ell pot tenir la seva i jo la meva. I aquí és on hi ha el problema la major part de les vegades. I no cal dir que aquest principi pot servir per a un periodista qualsevol i també pel jutge Llarena, que va construir un castell damunt de l’arena i, pel que sembla, en qualsevol moment caurà del tot (deontologia professional: zero). I, si no, temps al temps…

Tags: Informació

Bertín Osborne no deixa de sorprendre quan ell parla, tan «dicharachero», tan simpàtic i tan espontani. Acaba de fer unes declaracions al programa Deluxe (Telecinco. On si no!). Al programa hi havia una altra intel·lectual de gran alçària: Belén Esteban.Es veu que en un moment donat i parlant de política, aquesta senyora va dir: “Jo estic encantada que hi hagi eleccions però tinc un problema ara mateix: no sé a qui votar perquè no hi ha cap partit que em pugui convèncer”.
Ien aquell moment va entrar a escena Bertín dient:“En aquests moments, amb la situació política que tenim a casa nostra i veient també l’entorn dels països propers … En aquests moments , em serveix qualsevol partit que defensi la unitat d’Espanya, que defensi els valors que tenim els espanyols de tota la vida … Jo sóc un enamorat del meu país. M’encanta Espanya, m’encanta la paella, la platja, els toros. .. M’encanta el que ens ha fet diferents, el fet diferencial espanyol respecte als altres països que ens envolten”.
Ja ho veieu: el més important per a un país no és tenir millor educació, millor sanitat, més feina i menys atur, més ajudes socials, més drets civils, més respecte pels tots els drets humans. El més important per aquest senyor és la unitat d’Espanya, els toros i la paella…
Si aquesta és l’Espanya que volen una majoria d’espanyols (i sembla que ho és, si els partits els representen), he de dir rotundament que no és la meva. I ja molt temps que s’ha fet palesa aquesta evidència i es fa palesa en cada moment en aquest judici indigne i amb un tribunal indigne.

Tags: POLÍTICA

Es diu sovint que la premsa és el quart poder. I segurament que és veritat. Però també sabem que ho és tant per bé com per mal. Tots sabem que una notícia es pot servir en safata de plata, però pot ser una gran mentida o una gran manipulació. Avui he trobat una entrevista feta per SATO DÍAZ al diari CUARTOPODER, que és un diari prou crític amb la realitat com perquè ens el llegim amb una certa atenció. Aquest diari ens servirà les notícies des d’una altra perspectiva i això sempre és bo i enriquidor. L’entrevista m’ha semblat prou interessant com per portar-la aquí, tot i ser una mica llarga. Us la deixo…

—————————————————————————————-
 Sato Díaz, lunes, 11 de febrero de 2019 

Hoy comienza en el Tribunal Supremo el macrojuicio contra los dirigentes políticos y sociales catalanes encarcelados por los hechos del otoño pasado, momento cumbre del proceso independentista. Un juicio de los más importantes de la historia española por sus repercusiones políticas, que será observado con lupa desde fuera y dentro del Estado español por una gran cantidad de periodistas de todo el mundo. Además, las sentencias que redacte el Supremo supondrán un nuevo punto de inflexión en el conflicto territorial con Catalunya, las consecuencias políticas de este juicio serán de gran relevancia para la recomposición de nuevos consensos, o la dificultad a los mismos, en el corto y medio plazo político. Hablamos, en cuartopoder.es, con una de las caras más visibles del entorno de los comunes en su relación con el soberanismo y con todo lo relacionado a los presos políticos catalanes.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) es coportavoz de Barcelona En Comú en el Ayuntamiento de Barcelona y responsable municipal del Área de Derechos de la Ciudadanía, Participación y Transparencia. Abogado de profesión, defensor de los derechos humanos, ha actuado como defensa de activistas y personalidades políticas y sociales en muchas ocasiones. Entre los casos más conocidos en los que ha participado se encuentra la acusación contra Luis Bárcenas en 2013 y las acusaciones en el caso Millet, caso Palau o Ciutat Vella. Políticamente, además de miembro destacado de Barcelona En Comú y Catalunya En Comú, fue uno de los impulsores del manifiesto “Mover ficha”, que dio lugar a la aparición de Podemos como candidatura a las elecciones europeas de 2014.

— Òmnium Cultural tiene una campaña llamada “Juicio a la Democracia”. ¿Cree usted también que este juicio supone un juicio a la democracia española?— Desenmascarar las derivas despóticas en el seno de un régimen democrático no es fácil. Decía Montesquieu que no existe peor tiranía que la ejercida bajo la ley con apariencia de justicia. También decía Platón que la peor forma de injusticia es la justicia simulada. Y este juicio es un esperpento tiránico con apariencia de justicia. Este juicio tiene poco que ver con la justicia. Por eso, el papel de los que somos juristas es clave para desenmascarar esa arbitrariedad disfrazada de derecho. El catedrático sevillano de derecho constitucional, Perez Royo, es uno de los más lúcidos en esa tarea. Él dice que el juicio no es un acto de justicia sino un ejercicio vengativo de persecución contra unos opositores políticos. Derecho Penal del Enemigo en estado puro. No se juzgan hechos sino ideas. Y se rompe esa idea que nos había vendido que en democracia cualquier idea es defendible por medios políticos y pacíficos.Con el conflicto vasco, siempre se repetía esa letanía. Y ahora nos encontramos que se pide penas de prisión más altas para unos políticos pacifistas que para quien se ha integrado en una organización que comete asesinatos. Eso significa una banalización brutal de la distinción entre medios pacíficos y medios violentos. Las reglas del juego han volado por los aires. Están aplicando el mismo rodillo de la plantilla vasca a un conflicto armado protagonizado por una minoría que a un conflicto que tiene detrás a más del 80% de los catalanes y que gira alrededor de unas urnas. No es extraño que Casado diga impunemente que en Cataluña se sigue la agenda de ETA. Necesitan inventarse que ha existido violencia para aplicarles las mismas receptas de la política antiterrorista.Ahora mismo la realidad política en España pivota a través de este proceso judicial. De hecho, como dice el periodista Enric Juliana, el Supremo se ha convertido en el principal guionista de la política española, marca sus ritmos. Incluso desde el propio Supremo se ha decidido quién debe ser president de la Generalitat y quién no.

— Parece cada vez más claro que no existe voluntad política por parte del Estado de resolución de este conflicto, estamos ante un caso evidente de judicialización de la política.

— El juicio no es más que una pieza de una estrategia represiva global de una derecha que se ha apropiado de la mayoría de resortes del poder para terminar con el independentismo. Para convertir una reivindicación democrática en una cuestión criminal. Como en otras ocasiones, España se muestra incapaz de abordar democráticamente un conflicto político. Su reacción violenta es la de un nacionalismo orgulloso y de raíz imperial que se siente herido. Nos muestra el lado más oscuro de un Estado que se quita las caretas en medio de un estado de opinión exaltada por la caverna mediática. Lo que está pasando no se ha visto nunca en Europa.El mejor espejo de esa barbarie jurídica, de hecho, es la que proviene de Europa. Lo que viene, por ejemplo, de las invectivas del Consejo de Europa, de los relatores internacionales o del Comité de derechos humanos. En la mayoría de países europeos lo que pasó en Cataluña se interpretó como actos de naturaleza política que deberían de tolerarse en democracia desde el punto de vista penal. No todo lo que puede ser ilegal es delictivo. La realización de un referéndum puede ser contraria a derecho, pero no es un crimen. Es un acto político que, en la medida en que además puede ser invalidado, no genera ningún efecto. A la política hay que combatirla desde la política. Eso es lo que dice, por ejemplo, la sentencia del tribunal alemán. A Puigdemont lo detuvieron en Alemania pensando que allí, a diferencia de Bélgica, les darían la razón. Y el mazazo judicial fue espectacular. Tampoco hay que olvidar que los otros exiliados están en libertado en los otros tres países donde están. Si todos ellos estuvieran en España estarían en prisión. Esa es la mejor prueba de que se trata de una persecución política.El frente internacional liderado por el abogado Gonzalo Boyé es un boquete gigante a la línea de flotación del juicio. Lo que en un lugar se percibe como hechos delictivos gravísimos contra el orden constitucional, con penas de hasta 40 años de cárcel, en el otro no pasan de ser simples hechos políticos sin relevancia penal. El otro boquete es el de la causa penal que se sigue en un juzgado de Barcelona donde desde el Ayuntamiento estamos ejerciendo la acusación contra los policías que cargaron contra ciudadanos indefensos. Allí donde el juez de Barcelona no ve violencia en los manifestantes sino en la policía, en el Supremo ven un conato de rebelión. Es el mundo al revés. El Supremo cree que los policías actuaron correctamente, sin uso excesivo de la fuerza, y son los dirigentes políticos los que deben ir a la cárcel acusados de sedición y organización armada.En ese contexto, tiene sentido la campaña de Òmnium de la que hablábamos antes sobre el “Juicio a la Democracia”. Quieren que el acusado pase a ser acusador, y el acusador pasa a sentarse al banquillo de los acusados. Como el juicio es político hay que hacerle frente también con argumentos políticos. Los jueces y los fiscales han hecho de políticos exaltados. Por eso el debate tiene que ir a la raíz del problema: la violación de los derechos civiles y políticos de la mayoría de los catalanes.

— Desde algunos sectores del independentismo se asegura que “la sentencia ya está escrita”. ¿Comparte esta afirmación?

— No es solo una opinión de los independentistas. Son muchos en la derecha que actúan como si la condena ya estuviera dictada. En el PP y Ciudadanos hablan de prohibir los indultos o de en qué prisión deben cumplir la condena. Y ellos de todo eso saben de lo que hablan. No olvidemos que Cosidó afirmaba que controlan por detrás lo que sucede allí. No olvidemos que el ministro de Justicia del PP, Catalá, siempre anticipaba sin rubor el contenido de las resoluciones judiciales.O sea que sí. Me gustaría equivocarme pero creo que la sentencia está escrita en términos generales. Habrá condena y será dura. “Más dura será la caída”, decía la Fiscalía. Ya sabemos lo que piensa la derecha política y mediática. También los fiscales o magistrados de su órbita. Ahora solo falta saber los detalles de la condena.

— Algunos juristas consideran que el Tribunal Supremo no es el competente para este juicio. ¿Lo comparte? ¿Por qué?

— Los hechos sucedieron en Catalunya. Es allí donde deberían juzgarse. En un Estado de derecho, el derecho a ser juzgado por el juez ordinario y predeterminado por ley es un pilar fundamental de un sistema de justicia con garantías. Y en este caso, somos muchos los juristas que creemos que se ha vulnerado ese derecho. El juicio debería celebrarse ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya y no en el Supremo. Ese es uno de los aspectos de ilegitimidad del juicio. El otro derivado de este es que se priva a los acusados del derecho a recurrir la sentencia en segunda instancia ya que el Supremo es el último eslabón de la pirámide judicial.Hasta que llegó el independentismo, estos hechos nunca habían sido competencia del Supremo o de la Audiencia Nacional. Los casos más famosos de sedición, como el de los controladores aéreos, se juzgaron siempre en audiencias provinciales. De hecho, el juez Garzón intentó investigar por rebelión los crímenes fruto del golpe franquista y se le dijo que eso no era competencia suya. ¿Por qué sucede eso ? Pues la respuesta ya la podemos encontrar en la querella inicial del fiscal Maza, la de “Más dura será la caída”. Allí ya se apuntaba lo que dijo hace poco el fiscal de la Audiencia Nacional, Pedro Rovira. La tesis es que los magistrados que trabajan en Catalunya están contaminados por el ambiente. No es un argumento nuevo.Aunque en Catalunya no hay violencia, se utiliza el mismo argumento que en la lucha antiterrorista del País Vasco. El Supremo ya revocó, por ejemplo, la condena por torturas a Portu y Sarasola con la idea de la falta de imparcialidad de los jueces residentes allí. La idea era que los jueces que vivían allí se confundían porque vivían allí. Y veían torturas donde no había nada. Desde Madrid, en cambio, se veía lo correcto.  Ahora pasa lo mismo. Es muy cínico decir que en Madrid a los magistrados no les influye el clima de exaltación e intransigencia nacionalista. Estoy seguro que muchos de los magistrados del Supremo se levantan cada día leyendo el ABC o La Razón. Los tribunales centralizados son muy permeables al inquisitorial ambiente político y mediático que se respira en la capital del Estado. Si quieren jueces totalmente ajenos al conflicto, que miren a Europa. El ambiente del tribunal alemán o belga sí que no es el mismo que el de Madrid o Catalunya. Llarena, en una de sus resoluciones, se pone como parte agredida por lo sucedido. Esos magistrados como él sí son parte del conflicto, los europeos no.

— El Gobierno ha activado la diplomacia, para contrarrestar la imagen exterior que el juicio y el independentismo puedan dar durante estos meses. En este sentido, una de las expresiones que se intenta contrarrestar es el de presos políticos. ¿Son, los dirigentes sociales y políticos catalanes que han estado en prisión preventiva más de un año presos políticos? ¿Por qué?

— Lo de la campaña de Borrell, déjeme que le diga que creo que vulnera la directiva europea que obliga a los poderes públicos a no interferir el derecho a la presunción de inocencia de cualquier acusado.Y sobre si son presos políticos, me parece claro. Lo explica muy bien el que fue el jefe de los fiscales en Cataluña, José María Mena. No hay duda que lo que les ha llevado a la prisión es su actividad política. Los partidos y medios del régimen dicen que no han sido enviados a prisión por sus ideas, sino por delitos previstos en el Código Penal. El enfoque puramente legal, no obstante, hace aguas. Desde esa óptica, no hay presos políticos en ninguna parte. O si se reconocen, son los de otros países u otros tiempos.No existe ningún estado que reconozca tener presos políticos. Siempre hay un artículo del Código Penal que avala su persecución. Hasta en Corea del Norte se apela a la ley para encarcelar a los disidentes. Ni siquiera se le concedió esa condición al más célebre de los presos políticos, Nelson Mandela. El gobierno sudafricano lo encarceló por un delito parecido al de los presos políticos catalanes. Mahatma Ghandi no tuvo tampoco tal reconocimiento. Las autoridades británicas coloniales lo condenaron por sedición. Un cambio de criterio en ese aspecto solo se produce si previamente hay una ruptura con el régimen dominante. Los presos antifranquistas, por ejemplo, tuvieron que esperar al fin del franquismo para que eso sucediera. En la Ley de Amnistía de 1977 se amnistiaban precisamente los actos de intencionalidad política. Los disidentes antifranquistas fueron, de hecho, juzgados también por rebelión y sedición por el régimen de los golpistas del 1936. En la propia Ley de Amnistía se hacía referencia a esos delitos como actos políticos susceptibles de ser amnistiados. La invocación de esos delitos suele ser un recurso habitual para perseguir a los opositores.¿Quiénes son, entonces, los “presos políticos”? No existe una definición universal aceptada y, por ello, el asunto suele ser motivo de todo tipo de disputas. Normalmente, se considera como tal quien ha resultado arrestado por sus actividades políticas, especialmente si son críticas o muestran oposición a un Gobierno. La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa fijó, en el 2012, algunos criterios. Consideraba que lo eran cuando, por ejemplo, existía motivación política en sus actos o en la voluntad de las autoridades para encarcelarlo. También cuando el proceso judicial era claramente injusto y con un contenido político significativo.Sea como sea, el debate de fondo es fundamentalmente político. Tiene que ver con la opinión que se tenga del preso y del régimen que lo encarcela. Buena prueba de ello es la diferente vara de medir que utilizan unos y otros en función de quien sea quien. Los que suelen caracterizar a los independentistas como peligrosos golpistas no dudan luego en otorgan la categoría de presos políticos a opositores venezolanos como Leopoldo López o considerar un acto democrático el reciente golpe de estado de la oposición. Y ello, a pesar de los métodos defendidos por unos y otros. Mientras los primeros apelan a la desobediencia civil pacífica, los segundos llamaban a derrocar al presidente a través también de métodos no pacíficos que han terminado en ocasiones con decenas de muertos.Otro ejemplo sintomático de esa disparidad de trato la vimos con los activistas del 15-M que rodearon el Parlament en el 2011. No pocos de los que exigen ahora la libertad de sus compañeros presos reclamaban entonces tratar a los disidentes como sediciosos. Merecían, según ellos, ir a la Audiencia Nacional para ser condenados a más de cinco años de cárcel. Uno de los gestos de mayor dignidad ha sido, precisamente, ver esos mismos represaliados saliendo a defender la libertad de quienes les querían meter entre rejas a ellos.

— La plataforma International Trial Watch pretende llevar observadores internacionales al juicio, pero el Supremo parece que no les facilitará espacio dentro de la sala. ¿Qué opina?

— Que es un error. Vamos a ver un juicio bajo la batuta de VOX donde no se deja entrar a observar el juicio a premios nobeles de la paz o ex relatores de la ONU. El Supremo va a hacer esfuerzos en dar la apariencia de imparcialidad para contrarrestar la imagen pública que tiene ahora y poder golpear luego con más dureza. Pero es muy mal  inicio empezar vetando a los observadores. Es poco inteligente.

— Rebelión, sedición. ¿Por qué defiende que estos delitos no tienen cabida teniendo en cuenta los hechos del otoño del año pasado?

— No es que lo defienda yo es que es lo que dice la mayoría de catedráticos de Derecho Penal de España en un manifiesto. Ni rebelión ni sedición, dicen. También lo dicen prestigiosos ex magistrados del Supremo como Xavier O’Callaghan, Martín Pallín o Joaquín Giménez. Y es lo que piensan también los jueces en Bélgica, Alemania, Escocia o Suiza. En un estado de derecho es delito lo que está así regulado en el Código Penal. Y cuando se define la sedición se exige un alzamiento público y tumultuario. Ni lo de la concentración del 27 de septiembre ni lo del 1-O son eso. Decir lo contrario es cargarse el derecho de protesta y, por tanto, la democracia. Desde esa perspectiva, lo de la PAH podría ser interpretado también como sedición.El momento más perverso de su relato fantasioso es cuando responsabiliza a los acusados de la violencia policial del 1-O.  O cuando equipara que haya violencia con que pueda haberla. Eso es tanto como legalizar el pre-crimen: juzgar a alguien no por lo que ha hecho sino por lo que pudo haber hecho y no hizo. También es un insulto a la inteligencia cómo interpretan el episodio de los Jordis encima del coche. Lo que hicieron era ayudar a que la manifestación no se fuera de las manos. Pedían a la gente que se fuera a casa.Sobre la rebelión, cuando el Código Penal la define está pensando en los dos golpes militares del último siglo, el del 1936 y el 23-F. El Supremo, para esquivar la norma, hace un relato retorcido, artificioso, con el que equipara una insurrección armada como la de Tejero con las protestas pacíficas y sin armas de los independentistas. Para sostener el artificio, necesitan hacer una redefinición distorsionada del concepto de violencia para construir un escenario de violencia sin violencia. Les importa poco que para ello tenga que contradecir las previsiones de la ley y lo que había dicho de forma repetida en el pasado. No creo que ni ellos se crean ese relato, pero lo necesitan para el objetivo que buscaban con esa incriminación: quitarles el acta de diputados y dejarles fuera de juego. Eso explica, por ejemplo, que la Audiencia Nacional, donde se juzga sólo a la cúpula policial, no tenga necesidad de recurrir a la acusación de rebelión. La jueza Lamela afirma categóricamente en el procesamiento que no hubo la violencia de la rebelión en los acontecimientos de septiembre y del 1-O.No podemos olvidar que Marchena ya había hecho algo parecido cunado fue ponente de la sentencia sobre los indignados del 15-M que rodearon el Parlament en protesta por los recortes sociales de Mas. Entonces ya se asoció la presión ambiental que allí se vivió con la violencia. La Audiencia Nacional  les absolvió. A excepción de un caso, los magistrados consideraban que no existían pruebas de participación en los altercados contra aquellos que estaban sentados en el banquillo. Eso generó mucha indignación en los propios miembros de la clase política afectada por unos hechos. A mí no se me olvida que muchos de ellos hicieron lo posible para que los hechos fueran juzgados en la Audiencia Nacional, y no en los juzgados Barcelona. Y que les pedían hasta 6 años de prisión.Lejos de la socorrida apelación al respeto por las decisiones judiciales, CIU, PP, PSC y Ciudadanos salieron en tromba a rechazar la absolución y exigieron al Parlament recurrir el fallo ante el Supremo. Tampoco se me olvida que ERC se abstuvo e IC-EUiA junto a la CUP se opusieron. La ofensiva unió, también, a buena parte de las cabeceras de la prensa madrileña y catalana. Finalmente, Marchena tumbó la sentencia y consideró que la simple presencia de los manifestantes en el lugar de los hechos ya era suficiente para condenarles. No hacía falta que hubieran hecho ningún acto concreto de violencia. Entonces, esa decisión fue aplaudida por muchos de los que ahora se indignan cuando el Supremo utiliza un argumento parecido pero esta vez contra sus compañeros de partido. Y es que mucha gente de la ex CIU o ERC se creen que los abusos empiezan ahora con la persecución de los independentistas. Esto viene de lejos. Algunos llevamos toda la vida luchando contra ellos. También cuando los protagonizaban sus gobiernos.Tampoco se me olvida que cuando llevamos la petición de indulto al Pleno del Ayuntamiento para que los jóvenes del 15-M no entraran a la cárcel, CIU se opuso. Todo eso que he vivido no me lleva para nada al resentimiento. Ni me impide sentir la injusticia que están viviendo ahora ellos en carne propia. Una injustica es una injusticia. Y hay que solidarizarse con quien la sufre aunque sea un adversario que no ha hecho lo propio con los tuyos. De hecho, ahora me siento emocionalmente muy vinculados tanto a ellos como a sus familiares.

— ¿Cómo valora que la figura de la acusación popular la ostente un partido político, el ultraderechista Vox?

— Me recuerda a cuando fue Falange quien logró sentar al juez Garzón en el banquillo de acusados por intentar investigar los crímenes del franquismo. El acusado logró girar la tortilla y sentar al acusador en el banquillo. Ahora, la presencia de un partido postfranquista, machista y xenófobo como Vox ejerciendo la acusación con fines electorales es una imagen que nos vuelve a retorcer el estómago.Es indignante que utilice el juicio como su plató televisivo para hacerse autobombo. Y lo más grave es que el Supremo va de la mano de los ultras. Si no fuera por Vox, el exconsejero Forn estaría ya en libertad. Lo de Vox es una de las cosas que les cuesta más entender en Europa y las defensas lo van a utilizar en su campaña de internacionalización del conflicto.

— Si la sentencia es condenatoria, ¿cómo puede afectar a la situación política y al conflicto territorial?

— Tras la imagen de centenares de heridos que tan solo querían poner una papeleta en una urna, creo que entramos en la dimensión desconocida. Cuando un Estado democrático no confía en resolver los conflictos con métodos democráticos, se abren todas las cajas de pandora. Vivimos un estado de excepción encubierto que empezó incluso antes de allí.Creo que todo empieza con la imposición del Estatut del PP contra la voluntad de los catalanes. Y frente lo que se había pactado en el Congreso o en el Parlament. Allí es donde se produjo lo que Pérez Royo caracterizó como una suerte de golpe de Estado. El pacto constitucional se lo cargaron ellos de forma unilateral. El Tribunal Constitucional le dio al PP la llave de la Constitución territorial como si fuera su propiedad privada. Desde entonces, se apropiaron de la Constitución aquellos que al inicio estuvieron en contra de ella. El independentismo es una respuesta a todo eso. Con el PP en el poder, se convierte en Catalunya en la fuerza hegemónica. La aplicación del 155 del PP, Ciudadanos y PSOE volvió a poner encima de la mesa que el derecho penal es la auténtica constitución para Catalunya. Y desde entonces ha sido imposible volver a hacer política.Los poderes del Estado en manos de la derecha están desbocados. En España ahora mismo no se puede hablar de nada más que de lo que la derecha considera debe hablarse. Y un PSOE que ha olvidado su tradición republicana y antifranquista se ve arrastrado a ese marco. Por el contrario, las fuerzas del cambio no disponemos de suficiente músculo para desbloquear la situación con una alternativa democrática. Pueden pasar años hasta que tengamos la oportunidad de empezar a desmontar todo el andamiaje de excepcionalidad que la derecha ha levantado para cercar la democracia y el ejercicio del derecho a la autonomía.

— El domingo vimos una manifestación multitudinaria en Madrid por la unidad de España. No fue tan masiva como se esperaba, pero refleja un ambiente en el Estado de confrontación contra el independentismo.

— Es evidente que el conflicto ha servido para cerrar filas en España. No había pasado nada parecido desde épocas muy oscuras. Hay un retroceso en el espíritu del tiempo, en el ambiente democrático a raíz de lo de Catalunya, pero también en el resto del Estado. Se vio cuando se aplicó el 155, se ha visto con los delitos de odio, con el secuestro de libros, el veto a obras de arte o las condenas a raperos por sus letras. Hay una regresión que tiene que ver con lo que está pasando en Catalunya, pero allí se están aplicando medidas de excepción que luego se desplazan a otros fenómenos. La concepción que se está imponiendo, por ejemplo con lo de la sedición, amenaza el derecho de protesta en todo el Estado.Lo que está en juego es la democracia en todo el Estado y no sólo en Catalunya. Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, la persecución política que estamos viviendo desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que miran hacia otro lado y piensan que esto es sólo un problema de los independentistas.No hay que olvidar que, en España, los regímenes democráticos han sido breves paréntesis o anomalías. Hay valores de la democracia que tienen un arraigo débil, sobre todo cuando la cuestión nacional está en juego. A la derecha le ha costado mucho asumir un marco de libertades y de pluralidad. Por eso, Gil de Biedma decía que de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España. Pues eso.

Tags: Justícia, POLÍTICA

En el moment que escric això a Madrid està ressorgint el franquisme en tot el seu esplendor. Em temo que faran una gran manifestació. Han sabut triar el moment adequat i han sabut tocar la fibra de la «unidad de España» que mai falla. Des dels temps de la Falange de José Antonio Primo de Rivera que aquells principis fundacionals no han deixat mai d’estar presents. Què us penseu que és la FAES de l’Aznar? FA-ES vol dir FALANGE ESPAÑOLA, ni més ni menys. I què és el que proclama Ciudadanos? Doncs aquests mateixos principis, demagògicament molts ben servits i, quan ha convingut, ben dissimulats. Però el fons és el mateix i l’anticatalanisme ha perviscut exactament en el temps.
És clar que jo no penso mirar-los per la tele, ni escoltar-los, perquè no tinc ganes de vomitar l’esmorzar, ni de fer-me mala sang. Estic segur que la Plaza Colón de Madrid s’assemblarà massa a aquella Plaza de Oriente dels temps de Franco d’infausta memòria. Hi haurà una barreja estranya de partits polítics i de personatges que se’ns faria difícil classificar-los en algun espai polític. A més dels nostàlgics de sempre (que encara en queden molts) hi trobarem gent que sap aprofitar totes les circumstàncies favorables als seus interessos i està acostumada a pescar en aigües tèrboles.
Cada vegada se’m fa més difícil creure en la política tradicional i, en concret, en alguns polítics. Alguns, és clar, no em representen gens ni mica i jo no he cregut mai en ells. Però també em resulta cada cop més difícil creure en altres que d’alguna manera hi havia tingut una mica, o fins i tot molta sintonia, i que ara s’ha anat difuminant i ha entrat en crisi. Els noto desconcertats, incapaços de canviar res i el seu desconcert ens el transmeten a la gent del carrer. Semblava que havia entrat gent nova, amb noves idees i un llenguatge nou; semblava que serien capaços de renovar un sistema que és evident que ha arribat a la fi de l’esgotament. Res de tot això està passant. La dreta es baralla ferotgement per trobar el seu lloc i, per aconseguir-ho, s’ha de tornar cada cop més de dretes per competir amb partits d’extrema dreta que se’ls estan menjant la seva parcel·la. I l’esquerra, com acostuma a ser ja habitual, no sap on balla, desconcertada del tot i cada cop més dividida.
I els partits catalanistes? Doncs veiem amb cert estupor que són incapaços de fer un front comú davant dels atacs que rebem per tots costats. En moments crucials com aquest em sembla que tocaria saber clarament qui és l’enemic comú i anar una mica units en el més fonamental, perquè els pronòstics no són bons ni pels presos, ni pels exiliats, ni pels catalans de bona fe que tenen ganes que ens respectin una mica i que ens donin l’oportunitat de dir-hi la nostra.
Unitat, si us plau. Una mica d’unitat!

Tags: POLÍTICA

Posted on 3 febrer, 2019by jpg

Quan en algunes tertúlies o programes de TV sento algú que sacralitza la llei o la Constitució i les posa per damunt de tota la resta, em poso nerviós perquè a mi em van ensenyar -i m’ho crec de veritat – que per damunt de tot hi ha les persones i que les lleis estan fetes per a les persones i no pas al revés. Dit d’una altra manera: el que hauria de comptar és l’esperit de la llei i la seva justa interpretació i no pas l’esclavatge de la lletra d’aquesta llei. Per això algunes sentències d’alguns jutges semblen més d’un altre planeta que no pas de la terra. Justament perquè estan faltades del mínim sentit comú i no toquen gens de peus a terra.

Amb tot el que estem vivint aquests dies al nostre país això queda palpablement demostrat. Podem comprovar que la democràcia està prou malalta perquè algú es disposi a començar a fer alguna cosa. Disfressem de democràcia actuacions que no són gens democràtiques i creem una façana com en aquells westerns que es rodaven al desert d’Almeria: al darrere de la façana no hi havia res. Millor dit, sí que hi ha els partits de sempre, les eleccions de sempre, els parlaments de sempre…; però constatem que res de tot això serveix per a solucionar els problemes i donar resposta a les inquietuds de la gent. Tenim una aparent democràcia revestida, això sí, de vestits ben bonics que anomenem lleis o Constitució, sense que se’ns torni vermella la cara de vergonya. Darrere d’aquestes lleis hi ha molt sovint corrupció, favoritisme, nepotisme, clientelisme i les aliances espúries i necessàries per a una governabilitat sospitosa i plena d’uns vicis que provoquen grans estralls. I també sabem tots en quines circumstàncies es va fer la Constitució espanyola i potser ja seria hora de què comencessin a reformar-la…

Estic totalment d’acord amb el capellà i columnista brasiler Alfredo J. Gonçalves quan diu que «sembla que els partits polítics facin tot el possible per desencisar la gent perquè sovint fan exactament tot el contrari d’allò que entenem per democràcia. D’aquí la desconfiança i la desil•lusió creixents de la societat amb relació a la política i els polítics, als partits, als governs i als parlaments, així com a la lleialtat dels promotors i a les decisions dels jutges. La democràcia, en la seva concepció més original i genuïna, es pot dir que ha canviat del camp de la política al camp dels moviments socials. O, en termes més exactes, de l’àmbit de l’Estat a l’àmbit de la societat civil».

Per desgràcia nostra això encara no ha succeït entre nosaltres i, pel que sembla, tardarà a passar. Una altra política i una altra democràcia són possibles, però fem ben poca cosa per aconseguir-ho. El sistema de representació en tres poders del règim democràtic –legislatiu, judicial i executiu- es troba totalment desequilibrat i desacreditat. Els sectors dominants de la societat han institucionalitzat un cercle viciós en què el poder econòmic compra els llocs claus del poder polític, el qual, al seu torn, garanteix a través de la llei el seu domini perpetu sobre la resta de sectors. El Congrés es converteix en una espècie de taulell de negocis, on gran part dels polítics està més interessada en projectes de poder que no pas en projectes d’Estat. Elegit per les capes populars, el parlamentari sovint acaba ignorant les seves necessitats bàsiques a canvi de beneficis personals, familiars o de classe. La cadena de representativitat s’interromp i la població més necessitada queda a la intempèrie, fet que s’agreuja encara més amb la corrupció crònica de les institucions públiques. La distància entre els problemes que afligeixen la població, d’una banda, i els projectes debatuts a les sessions del Parlament i del Senat, de l’altra, mai no ha estat tan gran.

El Pare A.Gonçalves escriu sovint sobre els problemes del seu Brasil, però el que diu serveix exactament per a nosaltres. El descrèdit del sistema representatiu ha portat a debat l’anomenada democràcia directa o participativa. Experiències com ara plebiscits populars, referèndums, projectes de llei a partir de les bases i assemblees populars, entre d’altres, mostren la possibilitat de noves vies de participació en les decisions pel que fa als destins del país.

Veient el que veiem aquests dies i a les portes d’un judici totalment polititzat i manipulat (des del mateix tribunal que haurà de dictar sentència fins a l’acusació -un partit com Vox-) trobo que és d’urgent necessitat crear nous canals, nous mecanismes i nous instruments de control de la res publica per part dels diversos sectors de la població. Si volem salvar la democràcia bé caldrà fer alguna cosa, no trobeu?

Tags: Democràcia

g

Reconec que he llegit només una novel·la de la LUCIA ETXEBARRIA, però sé que és reconeguda com una bona escriptora. Reconec també que estic molt d’acord en una part de les seves opinions sobre diversos temes que he escoltat o llegit. També és veritat que en altres, gens ni mica.

Acabo de llegir un article seu titulat EL NIÑO DEL POZO Y LOS NIÑOS DEL MAR. En quasi tot el que hi escriu hi estic d’acord. Però he de reconèixer que hi fa una afirmació totalment gratuïta, força mal intencionada i sense cap mena de fonament quan diu: «En primer lugar, nosotros somos primates, primates ligeramente evolucionados. Y es fácil manipularnos. Es fácil hacernos pensar en términos de ‘nosotros contra ellos’. Y como expliqué en el artículo del pasado domingo, eso es lo que están haciendo ahora muchos políticos: Bolsonaro, Trump, Vox, los partidarios del ‘brexit’, los independentistas catalanes. Hacer pensar que las personas que no son de tu patria no tienen tus mismos derechos».

Senyora Lucía, vols dir que has de posar al mateix sac Bolsonaro Trump, Vox, els partidaris del brexit i els independentistes catalans? Et sembla que és ètica una opinió com aquesta, deixada anar com de passada, sense cap mena d’argumentació i sense venir gaire a tomb? Vols dir que no fas allò que diu la dita castellana de que«aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…» deixar-ne anar una de ben grossa per enredar una mica la troca i embolica que fa fort, com diem els catalans?

Et sembla, Lucía, que els independentistes catalans som racistes, intolerants, supremacistes (com ens acusa més d’un i de dos) i que pensem que els que no són catalans no tenen els nostres mateixos drets?.Potser no saps que un d’aquests vaixells que rescaten persones al mar és el OPEN ARMS, que pertany a una ONG de Badalona i que el seu fundador -l’Òscar Camps-, és més català que el pa amb tomàquet o la sardana?.

Potser no saps que una gran part de les ajudes que rep per poder dur a terme aquesta tasca humanitària surten de les butxaques de molts catalans i que el port de Barcelona és dels pocs on es pot refugiar?.

Potser no saps tampoc que el ple de l’ Ajuntament de Barcelona (que potser no havies caigut que és una ciutat catalana) va reclamar al Ministeri de Foment el desbloqueig immediat del vaixell retingut al port de Barcelona per tal de poder seguir fent la seva labor solidària i que la proposta va ser aprovada amb els vots de Barcelona en Comú, PDECat, CUP i els regidors no adscrits, mentre el PP i Ciudadanos van abstenir-se i el PSC hi va votar en contra?

Potser tampoc saps quins són els partits independentistes i quins són els espanyolistes o, si ho vols més fi, els unionistes? Potser tampoc saps quants immigrants acull Catalunya en comparació a altres llocs d’ Espanya i com aquí mirem d’atendre’ls tan bé com sabem i podem.

Lucía, no s’hi val fer trampa. És com si posés a tu o a les teves novel·les al mateix sac que algun altre autor o una altra literatura d’aquelles que fan vomitar. A vegades val la pena llegir dues vegades el que s’escriu…

Tags: Immigració, Independència

Cada dia més sentim a parlar de les fake news. Sembla que és un mal inevitable en aquesta era digital on les notícies corren més que la pólvora i en moments fan la volta al món sense temps de contrastar res. Les Fake news, un terme que s’ha posat de moda per designar la desinformació i les mentides que trobem cada dia corrent per la xarxa a vegades tenen més credibilitat que la mateixa veritat. És veritat que sempre hi ha hagut desinformació (ara ho anomenem fake news o postveritat) i flagrants mentides. Ha existit sempre, tot i que en altres formats, però les xarxes socials han ajudat a expandir aquesta plaga d’una manera que sembla imparable. Són “informacions” que ens arriben per Whatsapp, Facebook, Twitter o Instagram, una varietat de canals que fa difícil aturar aquesta tendència.

Sabem distingir una notícia o una imatge real d’una falsa? S’ha elaborat guies de coses que ens hem de preguntar abans de compartir una informació: quina és la font (si és anònima, fiable, si hi ha testimonis…); quin és el mitjà en què s’ha difós el missatge (ho comparteix una pàgina que no és un mitjà de comunicació?, en quants mitjans s’ha publicat?…), i en relació amb el contingut (qüestions com la data de la informació, si aquesta és partidista o subjectiva, morbosa, si crida a l’acció, si té faltes d’ortografia…). Seria important no expandir rumors, notícies o continguts sense comprovar-ne l’origen. Qüestionar-se tot allò que us grinyola o que trobeu sospitós és un símptoma de maduresa crítica, que facilita l’exercici dels nostres drets com a ciutadans.

Un dels temes més actuals envoltats de moltes mentides (o almenys mitges veritats) és el tema de l’immigració.Amb el lema “Para que no te engañen VOXES falsas, ni te hagan cómplice de maltratar a quienes son más débiles que tú», un grup de membres de la Comunitat Sant Tomàs d’Aquino, pertanyent a Cristianes i Cristians de Base de Madrid han publicat un text amb dades preses de l’Institut nacional d’Estadística 2018 (INE) amb dades de 2017, Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Oficina Econòmica de Presidència de Govern i Eurostat. Aquí van els 7 punts que ells han resumit. Seria bo que ens paréssim una estona a pensar-los i a contrastar-los amb tot el que ens arriba sobre el tema.

1. ¡No nos invaden!En España vivimos 46.528.024 personas de las que 4.419.621 son extranjeros, 32,3% de la UE y los 67,7% del resto del mundo (5,3% de Europa no en la UE, 31% de América Latina, 16,3% de África y 15,2% del resto del mundo (INE).
2. ¡No masifican nuestra escuela!De las 8.127.822 matriculaciones en la escuela no universitaria, los/as extranjeros representan el 8,5%; con un abandono escolar del 35,8% frente al 15,8% de los nativos (INE).
3. ¡No congestionan nuestros centros sanitarios!Aunque acuden a urgencias un 3,2% más que los nativos por retiro de “tarjetas sanitarias”, visitan un 7% menos al médico de cabecera y un 16,7% menos al especialista. Consumen solo el 5% del gasto total de sanidad en España (Científicos del CSIC).
4. ¡No nos quitan el puesto de trabajo!De los 22,7 millones de población activa, el 17, 2% está en paro: el 15,8% son nativos y el 28% extranjeros (INE).
5. ¡Incrementan nuestra economía!En un 30% la incrementaron entre el 1995 y 2010 (¡y en un 50% entre el 2000 y 2005!) (Oficina Económica de Presidencia de Gobierno).
6. ¡Mantienen nuestra precaria natalidad! De los 416.583 nacimientos que tuvimos en 2017, el 18,2% se produjeron entre los/as extranjeros (INE).
7. ¡Rejuvenecen nuestra población!Frente a los 44 años de media de la población nativa europea, los/as migrantes tienen una media de 37 años (Eurostat).

Tags: Informació, Mentides

Un dels més grans problemes que té un país és la divisió en fronts. Aquí tenim partits polítics que han tingut molta cura i han posat molts esforços (i diners) en dividir la societat catalana i, de retruc, l’espanyola. Van començar aquí i ara continuaran la feina a Andalusia amb el nou govern d’extrema dreta (PP, Cs i VOX) que han fet; una extrema dreta que sap fer molt bé aquesta mena de feines brutes amb diners encara més opacs i bruts. A més, ara se senten encoratjats perquè sembla que els ve el vent a favor a molts llocs del món. Deu tocar això ara per allò que en diuen la llei de pèndol…

Quan en un país una meitat de la població creu que el principal obstacle per al progrés és l’altra meitat, i aquesta pensa, al seu torn, el mateix de l’altra, aquest país té problemes. Quan hom es posa a analitzar quins són els eixos sobre els quals es defineix aquesta divisió és fàcil extraviar-se. Algú ha parlat del tema de les ideologies com a eix de la divisió. Crec que el problema no està tant en el tema ideològic com en l’històric o, si es vol, el cronològic: el pes de l’ahir, el pes del passat.

Al nostre país hi són presents totes les divisions habituals de les societats: entre rics i pobres, joves i vells, ciutat i camp … A totes elles cal reconèixer-les, no dissimular-les i enfrontar-les permanentment perquè sempre hi haurà joves i vells, rics i pobres (el que no hauria de passar és que els pobres siguin sempre els mateixos i els rics també). Però crec que l’eix que separa els ciutadans d’avui circula per sota de totes aquestes categories visibles esmentades habitualment: se situa en les coordenades del temps, el temps real i el temps mític. Hi ha, a grans trets, una meitat (de ciutadans, d’intel·lectuals, polítics, empresaris, periodistes, etc.) que creu -sembla que hi ha un tema de fe en l’assumpte aquest- que s’ha de tornar a ser com érem. Hi ha encara molta nostàlgia del franquisme com es pot comprovar aquests dies.

L’altra meitat pensa que del passat cal aprendre’n però no copiar i que el futur no s’ha de buscar en el passat. Per a uns el país ideal, aquell que ha de ser, és el que va ser (en un passat mític). Per a altres això és justament el fre. El quid de l’assumpte no està en seguir tancats a les pinacoteques sinó a sortir a pintar paisatges nous.

Estem en un moment en què hem de decidir entre un país (Espanya i també Catalunya) que no vol morir i un país que cerca néixer. Les discussions i els estires i arronses que s’entrecreuen en la superfície visible i quotidiana oculten (o revelen si es mira amb atenció) la divisió de fons. Es tracta d’una divisió i un enfrontament històrics entre Espanya i Catalunya que fa anys i panys que dura. En les pròximes eleccions (que en venen unes quantes) veurem que es disputaran sobre el mateix eix, amb uns que votaran per un passat que no volen perdre passi el que passi i uns altres votaran per deixar enrere el que ja va passar.

Tags: SOCIETAT

Hem arribat a un punt que sembla que ens agrada premiar els dolents. I quan parlo de dolents, vull dir els dolents en tots els ordres, tan en els personals com els professionals. A la vida de cada dia hi trobem polítics, funcionaris, metges, mecànics o mestres bons i dolents perquè tots ells, amagats darrere d’una professió, d’un títol o d’una façana social hi ha una persona que és pare, fill, germà, amic, etc. És, abans de tot, persona. A la vida de cada dia, en definitiva, hi trobem bones i males persones que fan bé o malament la seva feina i que van per la vida mirant d’ajudar al proïsme o mirant de trepitjar caps sense miraments de cap classe. Hi ha persones que són sensibles amb els altres, procuren molestar el menys possible, estan sempre disposats a donar una mà. I en trobem d’altres que sembla que visquin en una selva i, per tant, la seva llei és la de la selva. Aquesta és la pura realitat.

Serveixi aquesta introducció per mirar de respondre una pregunta que moltes vegades em faig: serveix d’alguna cosa ser bona persona? La nostra societat premia prou les bones persones i castiga prou les dolentes? I la conclusió que en trec és que no som prou justos. I per això tenim una societat en molts aspectes malalta, que no funciona tal com hauria de funcionar i sembla que ningú hi vulgui o hi pugui posar remei. Els jutges -que haurien de ser els que vetllessin perquè les coses es fessin ben fetes i els que haurien d’aplicar lleis justes i amb criteris coherents amb el sentit comú-, veiem que en molts casos són els primers que no respecten l’esperit de la llei. Els polítics són uns altres que el poble tria per tal que vetllin pel bé comú i, a l’hora de la veritat, veiem que miren més pels seus interessos i pels interessos dels poderosos que no pas pels dels més febles i més necessitats de la societat. Només cal mirar en què queden la majoria de promeses que fan en campanya electoral. Diuen que de prometre ningú no es fa pobre, i a fe de Déu que és veritat!, perquè no fan res més que prometre a tothom i en cada moment. Què hi ve a fer avui a Barcelona Pedro Sánchez? Doncs, ras i curt, a prometre milions i més milions per als catalans (perquè ara ens necessita), però que tots sabem que no arribaran mai, com no es van complir mai les promeses fetes per altres governs de Madrid en èpoques anteriors. Mals governants i jo diria que mala gent. I si voleu que no sigui tan radical, mals professionals; molt mals polítics.

Deia Howard Gardner -un entès en aquests temes- que perquè un professional tingui èxit ha de ser abans de res una bona persona. I no ho deia perquè sí, sinó que ho ha estudiat molt al llarg de la seva extensa carrera i amb estudis avalats per la Universitat de Harvard. I la conclusió que n’ha tret és que els millors professionals en tots els camps són persones excel·lents, compromeses i ètiques i que les males persones no aconseguiran mai fites d’excel·lència perquè els falta la cosa més important: l’ètica. Una bona persona és aquella que actua amb integritat i seguint determinats principis ètics i demostrant coherència entre el que diu i el que fa. En aquest sentit, podria aportar una experiència personal de fa ben pocs dies: la meva dona va haver d’anar a la Seguretat Social perquè necessitava un certificat de jubilació per rescatar un pla de pensions. Vam fer un viatge inútil a l’oficina de Tàrrega perquè una funcionària ens va dir que no ens el podia fer, sense donar-nos explicacions de cap mena i amb una atenció més aviat escassa (per no dir-ho d’una altra manera). Quan vam tornar al banc i els ho vam explicar van quedar una mica sorpresos i ens van dir que sí que ens el podien fer i que ens l’havien de fer. Llavors vam demanar hora a l’oficina de Balaguer i allà tot va ser bona atenció, totes les explicacions que vam necessitar i vam sortir-ne amb el certificat que necessitàvem.

Un bon professional és capaç de dialogar, posar-se al lloc de l’altre, veure les seves necessitats i procurar buscar les solucions més adequades en cada circumstància. Si no som capaços de premiar el bon professional i castigar el dolent, no farem mai un país millor i, en definitiva, una societat millor i més justa, que és al que aspirem una bona part de catalans quan parlem i volem l’independència del nostre país. Aspirem a marxar d’un Estat corrupte per fer-ne un altre de millor. Ni més ni menys.

Tags: Ètica, SOCIETAT

Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos… Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort… I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d’agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens vaensenyar que l’única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.

Tags: Infantesa, Nit de Reis, RELIGIÓ

L’any que acabem d’acomiadar ha estat un any difícil per a la societat catalana i per alguns dels seus membres destacats. Una societat que s’ha vist sacsejada d’una forma molt dura i de manera molt rude per la força d’un Estat que ha fet servir tot el seu poder d’una manera bestial, poc democràtica i sense cap classe de mirament damunt de persones i institucions. Molts hàbits, comportaments i escales de valors que ja teníem assumits per causa d’uns anys de democràcia -que ara anem veient que no és de la qualitat que suposàvem- s’han vist atropellats sistemàticament i covarda per una gent que hauria de ser garant de la justícia i de l’ordre i per altra gent -mala gent- que han vist que podrien treure profit d’una situació que en castellà té l’expressió justa quan diu que «en aguas revueltas, ganancia de pescadores».

En aquestes aigües tèrboles hi han anat a pescar alguns partits sense cap mena d’escrúpol i exercint una de les coses més greus i repulsives que una societat pugui suportar: el falsejament sistemàtic de la realitat. I en aquest falsejament s’hi han apuntat diaris que en algun temps els consideràvem seriosos i ràdios i televisions que fan el que sigui per tenir audiència. I ja se sap que contra Catalunya i els catalans s’hi val tot, demonitzar dóna molts vots i fa pujar l’audiència ràpidament. I si la veritat s’ha d’amagar, s’amaga; si s’ha d’envernissar, s’envernissa; i si s’ha d’empastifar, s’empastifa sense miraments… Si cal inventar una realitat de ficció ho fan i la propaguen sense miraments. La falta d’ètica a l’hora d’informar és tan evident que ja hi comença a haver gent a Europa que no se’ls creuen, però aquí també.

Alguns polítics i el mateix rei repeteixen cada minut que cal diàleg i que les coses s’han de fer dins de la Constitució, quan ells mateixos saben molt bé que tot es pot fer si hi ha voluntat de fer-ho i que les lleis i les Constitucions es poden interpretar de moltes maneres. Ells bé ho fan quan els convé. Hi ha una premissa, però, que no podem oblidar mai: la democràcia s’ha de sustentar en la veritat i restaurar la veritat és, abans de res, anomenar les coses pel seu nom i dir què és violència i què no ho és. El poble pot ser violent (cosa que no ha succeït a Catalunya) però l’Estat també pot ser-ho de manera injusta i desproporcionada (cosa que sí que va passar amb les forces de seguretat que van enviar aquí per estomacar gent que només volia votar). Caldria començar per discernir i anomenar pel seu nom tots els tipus de violència i tot tipus d’injustícia i aquesta és una feina que encara no s’ha començat a fer.

Aquest any 2019 serà un any de judicis a polítics catalans i escoltarem coses gruixudes tant a l’Audiència Nacional com als jutjats catalans. Tant de bo els mitjans de comunicació se’n facin ressò i no segueixin distorsionant la realitat i amagant el cap sota l’ala. El que ja es coneix com «el problema català» no es resoldrà volent-lo amagar. Alguna cosa més hauran de fer si no volen que duri i s’enquisti anys i panys.

Tags: POLÍTICA

Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.

Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.

Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara d’aquest franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que tampoc, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.

Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús d’allò que anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en què les institucions europees vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.

Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava també que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.

Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.

Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

Tags: Drets humans, Justícia, Llibertat

La primera accepció al diccionari de la paraula PARÈNTESI és la que és un dels signes de puntuació que fem servir quan escrivim. Però també hi ha una accepció que defineix el parèntesi com a «suspensió o interrupció» d’alguna cosa.

Això és el que faré amb aquest blog: un parèntesi. I espero que sigui només una interrupció i no pas una suspensió. De totes maneres, el temps ho dirà. En aquestes darreres setmanes he estat molt atabalat amb altres assumptes (especialment amb la mudança que acabem de fer) i les pròximes seguiran essent també una mica complicades. Per tant, he decidit que el millor era fer un parèntesi. I com que algú m’ha preguntat què passava i el motiu d’aquesta poca activitat al blog, he pensat que hohavia d’explicar i avisar.

Espero tornar a donar senyals de vida en algun moment -que espero que sigui aviat- i gràcies per l’interès que alguns m’heu demostrat…

Tags: Blogs

Quan en un país molts ciutadans senten en el seu interior la disjuntiva de quedar-se al seu país i haver de callar si no vols anar a la presó o bé haver de marxar per sentir-se lliure, aquest país vol dir que té mala peça al teler. Ja sabeu de què parlo. Al nostre país a molts ciutadans se’ls presenta aquest dilema que comporta tota una sèrie d’inconvenients personals i familiars. Ser lliure vil dir poder-se’n sentir en tot moment sense por que t’engarjolin per dir o fer alguna cosa que no és delicte en si mateixa, però que alguns jutges malnascuts li ho consideren. La llibertat no és tal si darrere hi ha por i garrotada.

I això que és vàlid aquí entre nosaltres, també ho és en molts altres països on s’ha anat degradant de tal manera la democràcia que ja no en queda res. Per exemple aquest Brasil de Bolsonaro que ha agafat una deriva perillosíssima i on a hores d’ara ja hi ha molts brasilers que es plantegen marxar. Teòricament el món és de tots i tothom hauria de poder escollir on vol viure. O, si voleu, només hi hauria d’haver fronteres i policies per guardar l’ordre públic i la llibertat dels ciutadans. Quan un país fa lleis per evitar que els seus ciutadans siguin i se sentin lliures, malament rai!. Aquí ja sabem de què va l’assumpte i ho comencen a saber molts altres països que han elegit règims d’extrema dreta…

Llegia fa un parell de dies la periodista brasilera Patricia Alvarez, que viu a l’Uruguai –terra de Pepe Mujica- com explicava amb tota mena de detalls com emigrar al país veí en cas que la política brasilera persegueixi algú, fet que sembla que començarà a ser freqüent a partir d’ara. La victòria de Jair Bolsonaro s’ha convertit en un malson per a milers i milers de brasilers i les xarxes socials ja parlen de milers de persones que estan ben decidides per emigrar a l’Uruguai, un país que segueix sent progressista, molt més demòcrata que alguns dels seus veïns. La periodista detalla tots els documents i els passos que són necessaris per poder fer aquest pas de manera legal. Podeu llegir-ho AQUÍ.

No és trista una situació com aquesta en ple segle XXI? No és trist i indignant el que ens està passant a Catalunya amb gent a l’exili i gent a la presó? Partits polítics, associacions, entitats, personalitats de tots els camps, no hi podeu fer alguna cosa més per tal que aquestes coses no passin? No hi podria haver una mica més d’unitat en moments com aquests per poder fer una oposició i accions conjuntes amb cara i ulls?

Tags: Llibertat

Tags: Uruguai

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Tags: Acudam, Discapacitat

S’atansa l’1 d’octubre, data d’amarg record per Catalunya. Ara farà un any que van enviar una colla de bèsties a atonyinar catalans pel simple fet de voler votar en un Referèndum sobre la independència de Catalunya. Entre cops de porra i mil dificultats vam votar més de dos milions de ciutadans. Durant un any hem pogut comprovar les conseqüències de tot plegat.

Ja feia molts anys que estàvem vivint en una involució permanent. Alguns ho negaven de forma reiterada i cínicament, però l’1-O ens va donar la raó i tothom ho va poder veure perquè aquelles terribles imatges van fer la volta al món. Espanya semblava que hauria estat capaç de passar de l’infern del franquisme al purgatori d’una transició que semblava que podia ser passable i possible cap a un estat democràtic de veritat. Al cap i a la fi, hem pogut comprovar que aquest invent que molta gent ha lloat durant anys no ha estat més que un gran bluf i que Espanya s’ha convertit en un Estat fracassat. En una paraula, hem tingut una transició-mentida on no es van fer els deures. En lloc d’anar endavant, hem anat enrere i al dia d’avui seguim tenint jutges, militars i institucions amb massa tics franquistes. Un Estat que no ha sabut buscar sortides correctes a les inquietuds dels ciutadans.

A la Divina Comèdia, Dante Alighieri ens diu que els que tenen la desgràcia d’anar a l’infern es troben escrit a la porta d’entrada la següent frase: «Lasciate ogni speranza, voi que intrate!» «Els que entreu aquí, perdeu tota esperança. No hi ha res després d’això. No hi ha res més que això. No tinguis falses esperances. No hi ha més oportunitats. No hi ha més misericòrdia. No hi ha més perdó. Tot acaba aquí».

Espanya és el nostre infern. Vull dir l’infern dels catalans i el d’alguns altres pobles d’aquest Estat en ruïnes. És clar que en volem fugir. Qui no voldria fugir de l’infern si pogués?. Per a molts altres, en canvi, és la glòria i, és clar, a aquests no les parleu de marxar ni volen sentir de cap manera que nosaltres els abandonem. No en volen sentir a parlar perquè hi han trobat moltes prerrogatives i molts privilegis. Hi sortirien perdent massa…

D’Espanya ja no cal esperar-ne res més. Han donat tot el que podien donar i s’ha demostrat que no han entès res. No ens han entès ni ens volen entendre. El mal és que encara som dins d’aquest infern i només ens queda l’esperança de poder-ne sortir algun dia. A Espanya li podríem aplicar la frase que Dante escriu a la porta de l’infern.

Tot i que moltes doctrines diuen que l’infern, com a lloc concret, no existeix; o bé, com diu Schopenhauer que «l’infern és el món”; o, com diu Sartre, que «l’infern són els altres», jo he arribat a la conclusió que l’infern és Espanya, entre molts altres inferns que podem trobar per aquests mons de Déu. Sens dubte que eren grans inferns els camps de concentració de Hitler i del doctor Mengele. Ho han estat -i ho són- tants i tants llocs on hi ha guerres, amb la corresponent destrucció de territoris i persones. Però Espanya va pel camí de ser un petit o gran infern del qual no en deixen sortir milions de persones que aspiren a alguna cosa millor que la que tenim. Aspirem a tenir una democràcia com Déu mana i no ens deixen. Serà degut al fet que tenen terror a què la gent s’expressi lliurement? Serà que no creuen en la democràcia? Serà que les lleis espanyoles cada dia són més injustes? Serà que… Chi lo sa!

Tags: Democràcia

Jo no ho sabia, però es veu que mentir en el currículum vitae (CV) és una pràctica bastant habitual, segons he pogut llegir en la pàgina d’una agència d’aquestes que ajuden a buscar feina. Alguns currículums menteixen clarament quan s’inventen titulacions que l’interessat no ha olorat mai ni de lluny. Altres són currículums tan maquillats que semblen tota una altra cosa del que en realitat són i altres són currículums prou creatius i amb tanta imaginació a l’hora de redactar-los que els podríem anomenar «currículums artístics» perquè hi ha més ficció que no pas realitat. Vaja, com en les pel·lícules de ciència-ficció!.

Ho veiem ara que van sortint a la llum els currículums de certs polítics i que, veient el panorama, s’afanyen a corregir a les webs per tal que no els puguin eixampar. Alguns, però, no hi han arribat a temps i els han divulgat totes les mentides que contenien. I no es tracta només de posar que el seu nivell d’anglès és mitjà-alt quan en realitat és incapaç de mantenir una senzilla conversa en la llengua de Shakespeare. Es tracta de coses tan greus com posar que es té un títol que en realitat no es té.

Aquestes empreses que ajuden a buscar feina aconsellen no posar en el teu Currículum Vitae res que no puguis defensar després allà on sigui; però per altra banda diuen que cal fer el CV com si fos la teva àvia qui està parlant de tu. I ja sabem com són les àvies quan parlen dels néts…

Que tothom ho ha fet sempre, que està de moda, que els polítics són els primers a fer-ho -i de quina manera!- és una veritat com un temple. Sí, tot això està molt bé, però et servirà d’alguna cosa tot el que has posat en el teu brillant CV quan t’enxampin? Més aviat no et servirà de res i segurament que et perjudicarà més del que et penses. Mireu, si no, el què els està passant a tants polítics ara que van furgant els seus CV. La cosa, però no és d’ara. Recordeu el cas de l’exdirector de la Guàrdia Civil Luís Roldan ja fa una colla d’anys? I després podríem fer una llarga llista, que inclouria la senyora Cristina Cifuentes, Leyre Pajín, Celestino Corbacho, José Montilla, José Blanco, Pablo Casado, Toni Cantó, José Manuel Franco,Juan Merlo, Tomás Burgos, Juan Manuel Moreno, Gema Igual, Joana Ortega, Isabel Ambrosio, Estela Goikoetxea, Bernat Soria, Estela Goikoetxea, Manuel Gutiérrez, César Zafra, Elena Valenciano, Albert Rivera, Carina Mejías i tants i tants altres…

De fet, els CV no fan altra cosa que mostrar el que ha fet una persona i d’alguna manera indica si és honesta o no, perquè si menteix en el seu currículum vol dir que en la seva vida personal i laboral tampoc serà gaire de fiar, no us sembla?

Tags: Mentides

Tags: Llibertat

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.

Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska,ministre de l’Interior, acaba de dir: “No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làciacom una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.

Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.

En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.

Tags: Immigració, POLÍTICA, PSOE

Cada mudança és un trastorn, un capgirell, un tràngol ple de desassossecs i inquietuds de tota mena. Però la vida és mudança, canvi, transformació, metamorfosi. Si no hi ha mudances la vida no és res, tot i que diuen que a cada mudança es perd un llençol o una flassada. O més coses, fins i tot. En cada mudança s’hi perd, però també s’hi guanya.

Sí, les mudances són gairebé inevitables, siguin reals o metafòriques. Les mudances sempre estan plenes de nostàlgies i es mouen entre el dolor i l’alegria. Entre plats i tasses, entre caixes i mobles, entre estris inútils que anem arrossegant sense gaire sentit s’hi mouen vides, persones, afectes, records, desil·lusions i esperances.

L’escriptor Fabio Morábito les veu així:

MUDANZA

A fuerza de mudarme
he aprendido a no pegar
los muebles a los muros,
a no clavar muy hondo,
a atornillar sólo lo justo.
He aprendido a respetar las huellas
de los viejos inquilinos:
un clavo, una moldura,
una pequeña ménsula,
que dejo en su lugar
aunque me estorben.
Algunas manchas las heredo
sin limpiarlas,
entro en la nueva casa
tratando de entender,
es más,
viendo por dónde habré de irme.
Dejo que la mudanza
se disuelva como una fiebre,
como una costra que se cae,
no quiero hacer ruido.
Porque los inquilinos
nunca mueren.
Cuando nos vamos,
cuando dejamos otra vez
los muros como los tuvimos,
siempre queda algún clavo de ellos
en un rincón
o un estropicio
que no supimos resolver.

Tags: LITERATURA

És més fàcil embrutar que netejar. És més fàcil destruir que construir. És més fàcil mentir que desmentir. Darrerament es menteix massa amb referència a l’anomenat procés català i veiem que massa sovint es fa realitat en el periodisme i en la política d’aquests darrers temps aquella famosa frase que diu:«Menteix, menteix, que alguna cosa queda». Vol dir que anem malament.

Sempre hi ha hagut premsa groga, sensacionalista, periodistes mentiders i manipuladors a qui importava més vendre diaris que no pas la mateixa veritat. Ara en diuen fake news i tenen un èxit espatarrant. Els bons periodistes sempre diuen que les notícies s’han de contrastar abans de publicar-les i així ho fan els diaris seriosos. Ara es veu que ja no cal i sembla que s’hagi donat llum verda a les mitges veritats o directament a la mentida i, el que és pitjor, sense necessitat de desmentiment. Quan una cosa es comprova que no és veritat i s’ha de desmentir vol dir que abans s’ha mentit. Dels diaris amb més difusió, els millors en el camp de la mentida són La Razón, El Mundo, l’ABC, El País o El Periódico, i ho fan amb grans frases de portada, amb fotos falses, o amb el que faci falta per mantenir les seves tesis preestablertes i els seus atàvics prejudicis. I no cal dir que també s’hi afegeixen algunes cadenes de TV i algunes emissores de ràdio (ja us podeu imaginar quines…).

Als periodistes s’hi han afegit alguns polítics de forma molt entusiasta aprofitant la volada i preveient que de tot això en poden treure un grapat de vots. Aquí també podríem fer-hi un rànquing i trobaríem que els millors en el camp de la mentida són Vox, Ciudadanos, UPYD, seguits a poca distància del PP, tots dos partits bons emuladors de Goebbels, el famós ministre de la Informació popular i propaganda del Tercer Reich d’Adolf Hitler. Fins i tot sembla que es vulguin fer la competència a veure qui les diu més grosses per poder engreixar els seus fidels votants. Són tan miserables que no s’adonen que finalment poden perdre bous i esquelles, tot i que ara esgarrapen algun vot a costa dels catalans.

Podríem afirmar, sense por a equivocar-nos, que sembla que s’hagin posat d’acord i que estan ben convençuts que «el unionismo unido jamás será vencido» si criden ben fort i alt tots junts «A por ellos!». I ara que arriba una tardor que tornarà a ser calenteta ja ens podem anar preparant perquè tot això anirà en augment.

I entretant Franco, allà al Valle, esperant frisós a veure què en faran dels seus ossos…

Tags: Mentides

La Unió Europea viu en la incoherència permanent pel que fa als seus propis principis fundacionals, als objectius que diu voler assolir i als valors que diu defensar. La Unió Europea ha anat fent una sèrie de lleis que haurien de ser vigents en tots els seus estats membres i que pretenen garantir quatre llibertats fonamentals: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. Quantes d’aquestes lleis s’acompleixen de veritat? Quantes se’n volen seguir complint?

Sigui per debilitat, per inseguretat o pels egoismes de tota mena que mostren els Estats membres, el fet és que s’ha convertit en una olla de grills on regna la inconsistència i la incoherència. Tots ens vam alegrar quan vam intuir que els valors de la nostra civilització occidental es consolidaven a través d’una naixent UE en aquell ja llunyà 1993. Ens semblava que, per exemple, la llibertat d’expressió avançava decidida i que ningú acabaria a la presó per delictes d’opinió o per voler canviar situacions injustes de manera tan democràtica com és un referèndum o posar unes urnes. Sembla que ens n’hem oblidat… Pel que podem anar veient a diferents Estats d’Europa, les llibertats retrocedeixen dia a dia, no es respecten els tractats i tothom va a la seva anteposant els seus propis interessos als comuns.

Convindria saber qui som els europeus, què som i què volem ser; convindria preguntar-nos què vol dir ser europeu i si encara estem compromesos amb la llibertat d’expressió, amb la llibertat de moviment i en les llibertats en general; si encara creiem en valors com el de l’acollida o si ja hem oblidat que a nosaltres també ens van acollir altres països en moments de dificultats. Convindria saber si l’economia ja ha passat definitivament per davant de les persones i si ja hem arraconat del tot els drets humans en què semblava que crèiem fa uns anys. Potser no cal que ara la gent estigui disposada a morir en guerres fratricides i en guerres per la pàtria o la religió. Però tampoc cal negar les identitats nacionals i no permetre que la gent vulgui seguir lluitant per les seves arrels culturals i nacionals. Si no volem caure en nacionalismes suprematistes, cal permetre i reconèixer la diversitat i procurar que la gent cregui en un sentiment europeu positiu i integrador, cosa que ara passa totalment al contrari i més aviat es deixa de creure -i amb raó- en Europa, una Europa buida de continguts, a la defensiva i poruca.

«Integrar no és el mateix que donar hospitalitat», escrivia Marcello Pera. I afegia: «Integrar és assumir que existeix alguna cosa a qui li atribuïm tant valor que demanem al que arriba que ho respecti, que ho apreciï i que ho comparteixi». Però jo afegeixo que això és impossible si nosaltres mateixos no ens ho creiem. Europa mai podrà integrar ningú si el que arriba percep que arriba a una Europa decadent i no pas florent i vital. Europa se’ns ha tornat vella i sembla que no la volem rejovenir. No sé si la UE ens servirà o no. El que no ens servirà de cap manera és aquesta UE d’ara si no fan urgentment alguna cosa per canviar-la.

Tags: Europa

Com diu aquella cançó de quan Miguel Ríos encara era jove (finals dels 70) «els vells roquers no moren mai». Bé, potser alguns sí que es moren o, si no es moren, estan ja molt tocats pel pas del temps, tot i que mirin de dissimular-ho. És admirable, certament, veure encara els Rolling Stones com segueixen fent gires, gravant discos i tocant per aquests mons de Déu com si el temps no els fes mal. Mick Jagger acaba de complir 75 anys; Keith Richard els complirà al desembre; Charlie Watts en té 77; i Ron Wood, el més jove, 71. Hom pensa, com és possible tenir encara tanta força i tantes ganes de fer coses en aquestes edats tardorenques?…

Per altra banda, però, també és veritat que veiem altres cantants fent el ridícul als escenaris i alguna gent d’edat ja una mica avançada fent-lo fora dels escenaris o, millor dit, fent-lo a l’immens escenari de la vida, oblidant-se que ja no són joves, tot i que pretenguin ser-ho amb operacions semblants a una taxidèrmia mal feta. Tenim, per exemple,  Joaquin Sabina que, després d’arrossegar durant els darrers anys la seva veu rogallosa pels escenaris, de cop i volta es queda mut enmig d’una actuació. No entenc massa com no veia venir que això li passaria més aviat que no pas tard. Després de deixar els espectadors amb un pam de nas va manifestar que aquella nit se n’havia anat a dormir «molt trist» després d’haver dit que «mi plan no era envejecer sin dignidad. Mi plan era pasar de la adolescencia a la vejez, sin ser adulto”. Potser en teoria no és mal plan, però a la pràctica ja hem vist que sí que ho era i, després d’aquesta amarga experiència, ha hagut de reconèixer que «cuando les cuenten que envejecer es una cosa fantástica, porque la experiencia y la sabiduría… Mienten como bellacos. Envejecer es una puta mierda”.

I en tenim altres que, si no vigilen, els passarà el mateix. Per exemple Joan Manuel Serrat y Luis Eduardo Aute, tots dos amb 74 anys. Serrat està fent una gira per celebrar els 50 anys de la publicació del disc Mediterráneo, un disc que conté 10 cançons que han convertit aquest disc en una peça antològica. Però resulta que aquest àlbum va sortir a la venda l’any 1971, és a dir, que està celebrant els 50 anys tres anys abans de la data que s’hauria de fer. I per altra banda ja fa anys que no aporta res de nou i més aviat sembla un disc ratllat. Serrat, creu-me, deixa estar ja això de cantar i dedica’t a fer d’avi o a fer hort!. Potser ha avançat la gira perquè té por que li passi com al seu amic Sabina… I Aute, al seu torn, va sofrir l’agost del 2016 un infart que el va mantenir en estat de coma durant dos mesos. Suposo que aquest ja ni ho probarà això de tornar als escenaris…

I com aquests vells roquers, una colla de companys d’estudis de la nostra jovenesa també ens anem tornant nostàlgics, sense la pretensió, això sí, de fer el ridícul com aquests cassos que he citat abans. Resulta que hem creat un grup de WhatsApp per demostrar que encara som una mica modernets i que volem estar à la page. No sé pas si aconseguim dominar gaire això de les noves tecnologies, però ho intentem. Ahir mateix ens vam passar el dia recordant vells temps a partir de l’avís d’un company nostre que va aixecar la llebre  dient-nos que un altre company d’aquells temps estava sortint a la tele. I, és clar, de seguida va córrer la veu i ens va faltar temps per començar a recordar temps passats. De cap i volta vam retrocedir 40 anys i la memòria -aquesta capacitat del nostre cervell de retenir i recuperar informació- es va posar en funcionament i, com en aquells pous de la nostra infància, en què a mida que trèiem aigua vèiem com n’anava entrant, anava sorgint un record després de l’altre a mida que anàvem parlant. Ho podríem comparar també amb aquells cabdells de fil que, una vegada trobat el cap, l’anem estirant, estirant, i tot va sortint espontàniament a partir d’un primer estímul.

Nostàlgia? Potser sí. Però no hem de quedar-nos ancorats en els temps passats que, per més que ho digui algú, no sempre van ser millors. La nostàlgia pot ser positiva, però també pot ser inútil. Pot ser un refugi, un oasi momentani, que ens indiqui tot el camí que vam projectar i que potser hem fet. O potser no. Recordant temps passts potser ens adonarem que ens hem quedat a mig camí o fins i tot molt més lluny d’aquelles fites que ens proposàvem. Per això la nostàlgia del passat mai no pot ser el refugi definitiu. Únicament ha de servir per viure amb més intensitat el present i veure que potser no tot ho hem perdut pel camí.

Tags: Vellesa

Avui fa un any que va ser un dia de dolor i sofriment a Barcelona i Cambrils. Un dolor que es va estendre a moltes altres persones, famílies i països.

Avui, tot recordant-ho, ens podríem fer una reflexió: Pot tenir algun sentit tot aquest sofriment, tot aquest dolor i totes les pèrdues que es van produir? Cadascú s’ho haurà de respondre, però em sembla que la resposta només la trobarem si som capaços de trobar el sentit incondicional que té la vida i que, com a éssers humans, estem orientats cap a la recerca d’aquest sentit que molt sovint queda amagat darrera de les situacions de tot tipus que ens toca viure.

Va ser Víctor Frankl -de qui ja n’he parlat altres vegades- qui ens va donar un model molt vàlid per tal de trobar respostes als interrogants més existencials de la nostra vida. Una de les coses que ens diu és que és precisament el sofriment inevitable el que serveix de despertador a les persones, allò que ens desafia a caminar amb dignitat la resta de la seva vida; allò que ens impulsa a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos; a tenir accés a la dimensió espiritual del nostre ésser en un procés tot sovint desconegut per al món emocional de la nostra psique.

Ens diu que per fer tot aquest procés hi ha tres pilars bàsics: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida. Tenim llibertat d’opció i tenim la capacitat de trobar la raó de viure podent modificar la nostra realitat si ens hi posem seriosament.

Ens diu Frankl: ”LA VIDA NO ÉS UN LLIBRE QUE HAGI DE SER LLEGIT, SINÓ UN PERGAMÍ QUE ESTÀ ESPERANT SER ESCRIT».

Les persones no podem evitar el nostre destí però a nosaltres -i únicament a nosaltres- ens correspon decidir l’actitud amb què l’afrontem. Només nostra serà serà la decisió de deixar-nos arrastrar com una fulla al vent en una tempesta de tardor, o aixecar-nos forts com un arbre que es doblega però que no s’acaba de trencar. No som joguets del destí, sinó que som lliures i responsables per acceptar-lo i canviar-lo.

Tags: Terrorisme

Tags: Immigració

Els que ja som una mica grans encara hem vist espigolar els camps i sabem el que significava per a molta gent que, en èpoques de penúria, arreplegava el que bonament podia del que restava de les collites, especialment dels cereals. Quan la sega es feia manualment sempre quedaven espigues escampades a terra que algú passava a arreplegar i aprofitava per millorar una mica l’economia familiar. El gest d’ajupir-se per recollir les espigues que havien quedat al camp el va immortalitzar Jean-François Millet en la seva pintura anomenada “Les espigoladores” (1857).

Abans s’aprofitava tot molt més i no es feia com ara que vivim en la cultura consumista de l’usar i llençar, o sigui, d’un sol ús. Els espigoladors actuals ara els trobem remenant contenidors, arreplegant menjar, mobles vells o roba.

Quan era petit, a l’escola ens feien aprendre un poema (en castellà, naturalment) que retratava exactament el que volia dir «espigolar». El poema és un fragment de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca i feia així:

«Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.»

La calor tan forta d’aquests dies passats va fer marxar fins i tot les ganes de pensar. Hom s’ha de refugiar a casa a redós de l’aire condicionat llegint un bon llibre i, de tant en tant, passar per sota la dutxa. Per tant, aquests dies omplirem el blog de reflexions espigolades d’ací i d’allà i esperarem d’aquesta manera la tardor calenta (políticament parlant) que ens espera a la cantonada.

1. Una primera espigolada. Llegia aquests dies que Jean-Jacques Rousseau, per a poder pensar, caminava; i que Friedrich Nietzsche ho feia per la muntanya per a poder escriure; Martin Heidegger passejava per la Selva Negra per experimentar l “ésser” d’una forma més autèntica que la que li permetia la vida en societat (i es veu que també ho aprofitava per buscar bolets); Immanuel Kant travessava Königsberg (l’actual Kaliningrad) sempre a les cinc de la tarda com un rellotge, sol, respirant profundament pel nas (consideravaque fer-ho per la boca a l’aire lliure podia perjudicar la salud), sempre pels mateixos carrers i vestit exactament igual que el dia anterior. Robert Louis Stevenson, Walt Whitman, William Wordsworth, Ezra Pound, Jack Kerouac, Patrick Leigh Fermor, Bruce Chatwin, Régis Debray, Gary Snyder, Patti Smith y Sophie Calle també van ser o són grans caminants (i han escrit sobre el tema),i alguns dels textos fonamentals de vàries cultures (el Poema de Gilgamesh, el Mahabharata,el Pentateuc) narren llargs trajectes a peu. “Pots anar caminant a tots els llocs si tens el temps suficient”, va escriure Stephen Wright.

Un bon tema per repensar i per fer honor al títol d’aquest blog.

Tags: LITERATURA

M’ha arribat avui una frase de José Saramago que no coneixia. L’he buscada en algun dels seus llibres i no l’he trobada. Em sembla que la va dir en una entrevista que li van fer a Colòmbia i que, com un profeta modern, va endevinar què passaria en un futur no llunyà, tant a Europa com a Llatinoamèrica. Va dir que “els feixistes del futur no tindran aquell estereotip de Hitler o de Mussolini. No tindran aquell gest de militar dur. Seran homes que parlaran de tot allò que la majoria voldran sentir. Sobre bondat,família,bons costums,religió i ètica”.
José Saramago va criticar les tendències autoritàries que anaven sorgint tant en alguns governs de l’esquerra llatinoamericana com en alguns partits europeus:”Hay desaparecidos, secuestrados, paramilitares, guerrilleros que en un principio, supongo, tuvieron ideales para cambiar algo, pero degeneraron en secuestradores y narcotraficantes, y lo peor es que ya no sabrán vivir de otra forma”. I també va advertir sobre el resorgiment del feixisme al vell continent:”En Europa estamos asistiendo al resurgir de la derecha, a la presencia de la extrema derecha con insignias fascistas”.
Com podem anar comprovant dia a dia, la premonició i els mals auguris de Saramago es van acomplint arreu molt més ràpidament del que podíem pensar. I no es tracta només de països de dubtosa qualitat democràtica, sinó que es tracta d’una onada que recorre tot el món. EEUU, amb l’inefable Trump, sembla que vol liderar aquesta trista lliga de l’extrema dreta, que potser no arriba a feixisme en tots els cassos, però sí que s’hi va acostant, el va festejant i li fa la gara-gara perillosament.
A Europa són tres països els que sembla que marquen el camí: Hongria, amb el partit de Viktor Orbán (FIDESZ) i amb JOBBIK, un partit neofeixista i clarament xenòfob. Tenim també França, amb el Front Nacional de Marine Le Pen; Dinamarca, amb el Partit del Poble Danès; Grècia, amb Aurora Dorada; Bulgària, amb Atac. I trobaríem altres partits més petits i de moment menys important en altres països com Àustria, Suècia i Holanda.
I ara tocaria parlar d’Espanya que, ja de temps antics i de la mà d’ Aznar, sembla evolucionar ràpidament cap aquests camins tan perillosos de la mà de l’actual PP i de Ciudadanos, molt ben animats per un munt de diaris, emissores de ràdio i TV i una colla de periodistes que s’exprimeixen cada dia el cervell per veure qui la diu més grossa, especialment contra Catalunya i els catalans des que el procès d’independència s’ha posat a caminar. En molts cassos, feixisme pur i dur i sense que ningú hi posi remei. I tan primmirats com són amb segons qui i segons què!
En voleu una mostra? Us la porto, tot i que ja us aviso per endavant que no és meu el recull sinó que el va publicar VILAWEB el divendres 07.02.2014 i que a hores d’ara la llista seria molt més llarga.
Per si no voleu anar al text publicat al diari us el transcric aquí mateix. Us aconsello -això sí- que, quan el llegiu, prepareu una bona til·la per tal de no agafar gaire mala llet i que no us afecti al fetge i a la vostra salut en general…

Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya

L’agressivitat contra el procés d’independència de Catalunya s’expressa en alguns casos amb insults i amenaces greus que acostumen a quedar impunes sense que cap jutjat actuï d’ofici. La incitació a l’odi i la xenofòbia tenen noms i cognoms, molt sovint reincidents. El col·lectiu ‘Herois indepes‘ s’han dedicat a recollir les frases més esperpèntiques, amenaçadores i insultants de la caverna espanyola i n’ha fet una col·lecció de cromos. Un dels membres col·laboradors del col·lectiu, David d’Enterria (Twitter), n’ha extret una llista amb tots els insults, que ha volgut publicar a VilaWeb. Us l’oferim a continuació:

‘Subnormales’ (Antonio Gala, 03.02.2014)
‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014)
‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014)
‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014)
‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013)
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013)
‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013)
‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)
‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)
‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)
‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)
‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)
‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)
‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)
‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)
‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)
‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)
‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)
‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)
‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)
‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)
‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)
‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)
‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)
‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)
‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)
‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)
‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)
‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)
‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)
‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)
‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)
‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)
‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)
‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)
‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)
‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)
‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)
‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)
‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)
‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)
‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)
‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)
‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)
‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)
‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)
‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)
‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)
‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)
‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)
‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)
‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)
‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)
‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)
‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)
‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)
‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)
‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)
‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)
‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)
‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)
‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)
‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)
‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)
‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)
‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)
‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)
‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)
‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)
‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)
‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)
‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)
‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)
‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)
‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)
‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)
‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)
‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)
‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)
‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)
‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)
‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)
‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)

Tags: POLÍTICA

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap el bisbe Pere té parkinson. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que la malaltia, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».

JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.

Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataforma Academia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.

SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.

La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.

Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.

Tags: Pere Casaldàliga

Tags: Justícia

Ja fa 82 anys d’aquell cop d’Estat. Per uns va ser un dia vergonyós perquè uns traïdors armats es va aixecar contra un Govern republicà elegit democràticament. Per uns altres, ja ho sabem, va ser un alliberament.Entremig, una guerra fratricida i milers de morts dels dos bàndols. Hi va haver excessos arreu i és aquí on costa molt posar-se d’acordde qui va ser més cruel. Depèn dels punts de vista, de les creences o adoctrinaments. Però ja sabem que una guerra és una guerra…

En allò que no hauria de costar tant posar-se d’acord és en tot el que va seguir després de la guerra, quan la venjança es va apoderar d’una Espanya franquista i feixista.

Acabada la guerra, alguns historiadors parlen de 115.000 antifranquistes assassinats entre 1939 i 1975. Es diu que hi va haver500.000 empresonats i 550.000 exiliats.

No hi ha cap mena de dubte que es va crear un estat de terror amb milions de depurats, d’acomiadats dels seus llocs de feina, desposseïts dels seus béns, multats, sancionats i desterrats

Milions de ciutadans espantats, acovardits, oprimits, privats dels seus drets i plens i immersos en la por.

40 anys de dictadura i de mort de la llibertat.

40 anys de postfranquisme sociopsicològic heretat i de tímida democràcia tutelada, consentida i vigilada per poders fàctics.

18 de juliol, Dia de la Vergonya feixista, franquista i monàrquica.

(todoslosrostros.blogspot.com)

Però la vergonya segueix: grups d’extrema dreta campen impunement i algun policia pot atonyinar un periodista perquè sap que poca cosa li passarà. Entra a la presó qui no hauria d’entrar-hi i els que hi haurien d’entrar no hi entren o en surten ràpidament. Tenim un Estat de dret cada dia més tort i una justícia que fa fàstic. I un dictador enterrat en una basílica on encara se li pot rendir culte públic, amb concentracions de gent fent la salutació feixista i amb símbols preconstitucionals sense cap mena de vergonya i sense que ningú ho impedeixi…

Aquesta és l’Espanya del 2018.

Tags: España

Jimena Valencia Madrid és la nena salvadorenca de només sis anys que va ser separada de la seva mare a la frontera de Texas el 13 de juny com a part de la nova política de “tolerància zero” amb els emigrants de Trump, i situada en un centre de detenció de la patrulla Fronterera a Phoenix. Jimena, però, va ser afortunada. La seva veu la va poder escoltar tot el món gràcies a un àudio gravat secretament i obtingut per la xarxa de periodistes Pro-Publica. A la gravació, es poden escoltar a nens de 4 a 10 anys separats dels seus pares, espantats i plorant desconsoladament mentre criden als seus pares: “Mami!”, “¡Papi!”,

Entre plors i sanglots, es pot escoltar la veu de Jimena demanant als seus cuidadors que truquin la seva tia que viu a Houston al número de telèfon que havia memoritzat i repetia constantment en castellà. Tement-se el pitjor, poc abans de creuar la frontera, la seva mare l’havia obligat a memoritzar el telèfon de la seva tia. Gràcies a això, la nena va poder ser gravada en aquell moment i va evitar perdre’s en l’embolic burocràtica que ha separat a més de 2.300 nens immigrants dels seus pares. Però què passarà amb els nens que no recorden els números de telèfon d’algun parent, o que fins i tot són massa petits per saber els seus cognoms o adreces?.

Quan el president Donald Trump va tuitejar que “no podem permetre que el nostre país sigui envaït per immigrants il·legals” i va culpar el Partit Demòcrata de difondre suposades “històries falses de tristesa i dolor”, vaig pensar immediatament amb Jimena València Madrid i amb tants i tants infants perduts en aquests inevitables viatges de l’emigració forçosa amb infernals deserts o pasteres pel mig.

Quins són els pecats que han comès aquests infants? Potser són terroristes seus pares? ¿La seva mare, Cindy, mereixia ser tancada i separada de la seva nena per tractar de buscar asil a Estats Units perquè veia allà un futur millor?. Per descomptat que no. Igual que molts altres refugiats salvadorencs, guatemalencs i hondurenys, fugia de la violència i de misèria, com ho faria qualsevol de nosaltres si ens veiéssim en la mateixa situació. Ni més ni menys.

Sota els governs de Barack Obama i George W. Bush, la majoria dels sol·licitants d’asil eren agafats i alliberats -molts d’ells amb braçalets electrònics- fins que arribaven als judicis d’asil que havien demanat.

I això mateix que passa als EEUU, passa a Europa. La crisi de la immigració és una crisi una mica falsa i força mal plantejada. Tant EEUU com Europa necessita emigrants, mà d’obra i rejovenir la seva població. La única cosa que caldria fer és una bona regularització dels que vulguin venir i, el que encara és més important, procurar que poguessin viure dignament als seus països donant-los feina i oportunitats. Bona part de la culpa de que es vegin obligats a venir és nostra. Vull dir que és dels països rics, que no només els hem espoliat durant anys i panys, sinó que seguim fent-ho de forma vergonyosa. El que passa és que la demagògia ven molt políticament i dóna molts vots i la solidaritat brilla per la seva absència. I d’aquesta manera mai podrem fer el món nou i just que tots voldríem, que és la única manera de que la terra sigui compartida d’una manera més justa i equitativa per tots.

Tags: Immigració

Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així “mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo”. Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre “Fútbol a Sol y Sombra” on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un ‘pata dura’ terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno”. 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:“Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…”.

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit…

Tags: Futbol, Uruguai

Qui més qui menys tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense voler, se’ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni adonar-nos-en.

El que no sabia és que la paraula «xafardeig»prové de «safareig» que, al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara: els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.

Ara que ja han desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent: internet. Internet -a més de moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un exèrcit de detectius aficionats, enemics diversos i gent sense escrúpols aniran a remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot en els temps que ens ha tocat viure.

Pedro Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu que va menystenir fa uns mesos l’educació pública i confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament l’ensenyament d’idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit que no és veritat que l’educació privada espanyola sigui superior a la pública. De fet, només a l’àrea d’idiomes, hi ha més col·legis bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els centres públics són més innovadors que els privats tant en estratègies com en resultats. Quant a l’àmbit de les universitats, que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una universitat privada entre les deu primeres d’Espanya i aquesta queda en un gens honorable setè lloc.

De tot això en podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».

Tags: Internet

Tags: Ciència, Ètica i Moral

A Espanya, en el tema de la corrupció i en molts altres, sovint sembla que el que hauria de ser l’excepció s’hagi tornat regla. Rajoy, ara fa un any, quan va intervenir en el debat al Congrés de la moció de censura de Podem es va dedicar a tirar pilotes fora i a la desqualificació dels adversaris deixant anat pel broc gros arguments i mentides de tota mena i acusant els contraris de viure fora de la realitat. Res d’estrany venint del PP. Aquest paper l’ha fet fins al darrer moment de la seva vida política i darrerament l’han copiat -i fins i tot superat- els ataronjats Ciudadanos.

Llavors Rajoy va dir amb tota la cara i sense perdre ni un moment la vergonya que «a Espanya la corrupció no és la regla sinó l’excepció» i que «vostès banalitzen la corrupció […]. Al PP hi ha hagut corruptes, però no és un partit corrupte i per això els votants ens renoven la confiança». Ja ho hem vist i encara ens falta molt per veure si Déu ens dóna vida… Falten encara molts judicis per fer i queda molta porqueria encara amagada sota l’estora. Esperem que poc a poc els jutges que encara són una mica decents la vagin fent sortir.

De moment podem comprovar que allò de què la justícia és igual per a tothom no és gens ni mica veritat perquè, mentre que alguns són en presó preventiva ben lluny de casa, el cunyat del rei pot triar una presó on hi viurà com un rei. Amb ell s’han fet totes les excepcions i més. I no tardarem a veure’l entrant i sortint amb tots els permisos possibles i més. Temps al temps…

A Espanya es fan excepcions quan convé i a qui convé, fet que ens diu que o bé no hi ha regles clares o que se les passen pel forro constantment. Per això podem dir sense embuts, ben alt i fort, que la democràcia espanyola fa figa, que sembla que l’hagin comprat en un Tot a 100 i, per tant, de baixa qualitat. Quan hi ha massa excepcions, mal senyal perquè vol dir que no hi ha regles clares i que les excessives excepcions no són més que subterfugis per saltar-se-les quan convé. I, per altra banda, no era exactament aquest el sentit de la frase llatina atribuïda a Ciceró. Ell deia: «exceptio probat regulam in casibus non exceptis». Per tant, vol dir que ens oblidem alegrement de la segona part de la frase (in casibus non exceptis) i fem una traducció literal no massa afinada. L’autèntica traducció hauria de ser la següent: «l’excepció confirma la regla en els casos no exceptuats». Dit d’una altra manera: la regla es confirma, fora dels cassos en què no ho fa. O sigui una veritat d’aquelles que en deien de Perogrullo i que no fa més que demostrar que les regles deixen de ser-ho quan ens dóna la gana, fet que succeeix massa sovint en aquesta espanya negra de charanga, pandereta i toros a les tòrrides tardes de sol d’estiu. Quan veus alguns magistrats als tendidos, amb un bon puro després d’un bon dinar i massa copes al cos, entens perquè hi ha sentències com les que hi ha. Durant la setmana encara els dura els efectes de les disbauxes del diumenge… I això sembla que no hi ha Déu que ho arregli!

Tags: Lleis

Hi ha un refrany que diu que «l’hàbit no fa el monjo». Hi estic completament d’acord. També hi ha una altra variant -i amb aquesta sí que no hi estic gens d’acord- que diu que «l’hàbit no fa el monjo, però hi ajuda». I no hi estic gens d’acord amb aquesta darrera variant perquè les persones les hem de valorar pel que fan i no pas per com van vestits o pel que diuen o representen. Els bons actors ens fan creure els personatges que representen però no són com ells i cadascú té vida pròpia, a vegades molt distinta al paper que representa al teatre. 

D’aquí un parell de diumenges (el 24/06/2018) TV3 ens oferirà, dins el nou programa «Quatre gats» que es va estrenar ahir amb una entrevista a Alex Salmond, una altra conversa amb l’expresident uruguaià JOSÉ MUJICA, que estic segur que serà interessant perquè aquest home sempre diu coses interessants. I aquí és on vull enllaçar amb el refrany que encapçala aquest apunt. El juliol del 2009, l’expresident Mujica sorprenia tothom anant a una sastreria de Montevideo per emprovar-se un vestit, ell que no hi havia anat mai. El seu assessor de campanya Francisco Vernazza, figura clau en el triomf de Mujica, l’havia acompanyat a la sastreria, on es va fer fotografiar emprovant-se’l i les fotos van sortir publicades en tots els mitjans nacionals.

Els que coneixem la llarga trajectòria del Pepe Mujica no ens va resultar gens estrany i res de l’altre món veure’l arribar al Palau Legislatiu en una moto Vespa i vestit de forma totalment senzilla, quan va assumir com a diputat el 1990. Aquell dia vestia com vestia sempre perquè, des que va sortir de la presó, es dedicava a fer de pagès i no està gens acostumat a posar-se americana i corbata. És una persona humil, que parla i viu de forma senzilla. No és d’aquells polítics que fan teatre. És un home honest, auster, clar, lliure i valent. Ha dit moltes vegades que no pot fer el que ell voldria fer, per més que sigui president, perquè hi ha poders molt més poderosos que ell i que sovint se sent lligat de mans i peus i no pot fer el que ell voldria. L’han acusat de populista, de fer servir un llenguatge impropi d’un president i de sobreactuar, però els que l’acusen de totes aquestes coses saben prou bé que res de tot això no és veritat i que, simplement el Pepe és el Pepe de sempre, sigui on sigui i parli amb qui parli. La seva vida diària ho diu…

Per què, doncs, el Pepe va anar a una sastreria i es va comprar un vestit nou? Doncs, senzillament, perquè tots sabem que en política la imatge importa i molt i perquè sabia prou bé que molts uruguaians li demanaven que es vestís d’una altra manera per anar a fòrums internacionals o per a rebre altres caps d’estat. Però el Pepe, amb corbata o sense, no deixa de ser mai el Pepe i tant a l’Uruguai com a fora tothom sap com és. El problema és que en política massa vegades les aparences, les paraules i les promeses es tornen més importants del compte. Massa sovint les aparences enganyen més del que seria necessari i alguns polítics aconsegueixen que la gent es quedi amb la imatge i oblidi el contingut. Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, que com diu el refrany, l’hàbit no fa la cosa. I en el cas del Pepe Mujica encara menys. Va ser el Pepe qui va aixecar algunes banderes històriques de l’esquerra, com l’avortament, el matrimoni igualitari i la legalització del cultiu de la marihuana i ha estat el seu successor també del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, qui ha mirat de seguir en la mateixa direcció. Veurem si ho podran aconseguir perquè l’Uruguai ha estat durant molts anys un país progressista però, paradoxalment, força conservador. Però ha arribat un moment en què les polítiques socials s’havien de dur a terme tant sí com no i això, diguin el que diguin, només ho ha intentat fer el Frente Amplio. Potser no se n’ha sortit del tot, però ha intentat fer un canvi profund en matèria de polítiques socials, cosa que no havien fet mai els partits tradicionals.

Per tant, des d’aquí  ja us emplaço a veure l’entrevista d’en Ricard Ustrell al Pepe el diumenge, dia 24. Segur que no us en penedireu.

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

Del nou Gobierno de España, ara que en coneixem la seva composició, en podríem dir moltes coses. Que si hi ha una gran majoria de dones; que si hi ha dos gais; que si hi ha un astronauta, etc etc… Aquests detalls, tot i ser importants, no ho són gaire si no mirem el que hi ha darrere aquesta façana de cartó-pedra.

Quan va sortir la moció de censura a Rajoy jo només hi vaig veure de positiu el fet que per fi deixaríem d’olorar aquesta fortor insuportable que deixava anar aquest PP corrupte fins al moll de l’os, però tenia -i segueixo tenint- molt poques esperances en un PSOE que en moltes qüestions pensa exactament igual que el PP i que viu més de gestos i paraules que no pas de realitats. Haurien de canviar molt les coses perquè em convencessin del contrari. I dic que viuen més d’aparences que no pas de realitats perquè sembla que hagin fet un Gobierno per cobrir l’expedient o perquè hi ha d’haver quotes: la quota femenina, la quota progre o la quota antiindependentista perquè la resta d’Espanya estigui contenta i tranquil·la. Però amb tota aquesta façana -tan falsa com ells mateixos- no enganyaran ningú. Hi haurà ministres que no faran tanta pudor de resclosit com els del PP. Semblaran més modernets, però aquests d’ara faran plorar com els altres, ja ho veureu… I alguns també ja fan riure i força llàstima abans de començar. És el que hi ha i poca cosa cal esperar-ne.

El fet de posar un munt de dones com a ministres no és garantia de res. De les dones que jo conec n’hi ha de tota mena: de transgressores però també de molt convencionals; n’hi ha de fortes, però també de submises; n’hi ha de llestes i de ruques. Exactament com entre els homes que jo conec. Que hi ha d’haver quotes?. Que ha de ser paritari?. Potser sí, tot i que no n’estic gaire convençut. El que jo crec que s’hauria de fer sempre és triar la persona més adequada per a cada lloc sense mirar si és home o dona, si és guapo o lleig, si és gai o heterosexual. I aquest principi tant val per a ser ministre o ministra, com per ser metge o metgessa, com mestre o mestra. El que en aquests moments convindria és que fossin persones amb una mica de sentit comú, oberts de ment, sense prejudicis i amb ganes d’entendre que l’actual Espanya és molt diversa i que hi ha gent amb pensaments molt diferents. I que molts de nosaltres n’estem tips d’estar en un país-presó on cada dia es retallen més drets i llibertats. Si no és així, poc ens entendrem i seguirem igual.

Tags: POLÍTICA

Tags: Eta, POLÍTICA

La paraula referèndum es veu que fa una por terrible a Espanya. Una paraula que hauria de ser d’obligada referència quan es parla de democràcia, ara resulta que els posa els pèls de punta i els esfereeix. Senyal irrefutable que d’aquesta cosa més aviat ens en falta que no pas ens en sobra.

Ho veiem aquests dies en què l’ajuntament de Sitges (Garraf) ha hagut de suspendre la consulta prevista per dissabte sobre si el barri de les Botigues havia de segregar-se de la localitat i annexionar-se a Castelldefels (Baix Llobregat). Segons que ha explicat en un comunicat el mateix ajuntament, la decisió s’ha pres perquè la delegació del govern espanyol n’ha demanat ‘la immediata suspensió’ perquè el seu consell de ministres no l’ha autoritzada.

Us ho podeu creure? Una qüestió d’àmbit purament local i que, com a màxim, sembla que ho hauria de resoldre la Generalitat, ara resulta que ha d’anar al consell de ministres de Madrid i ells, que deuen ser tan propers i deuen ser qui més en saben de l’assumpte, tenen la facultat de prohibir-ho tan tranquil·lament. I per a més inri, el govern municipal de Sitges ha hagut d’expressar, encara que només sigui per dignitat, ‘el seu total desacord amb aquesta interpretació i la seva perplexitat amb el procediment seguit per comunicar-ho, pocs dies abans de la consulta i via trucada a l’alcalde i correu electrònic’. Consideren que des de l’ajuntament s’ha seguit en tot moment el procediment legal per a preparar el procés participatiu ‘amb rigor i transparència’.

Tot sovint sentim a dir a tertulians i polítics del PP que Espanya és dels països més descentralitzats del món i que això de les autonomies ha estat un dels invents millors de la història del món mundial. Em dóna la sensació que no saben què volen dir les paraules descentralització o autonomia. I no ho saben (o no ho volen saber) ni pel que fa a l’economia ni a la política.

Tal com explica la professora Marta Espasa, especialista en Hisenda Pública i professora a la UB, investigadora i especialista reputada en temes de finançament autonòmic, local i balances fiscals, la descentralització. perque sigui, efectiva,s’ha de produir tant per la via de la despesa pública com per via de l’ingrés. és a dir, si estraspassen competències a les administracions territorials també cal traspassar els recursos necessaris per poder-hi fer front. A escala internacional, l’indicador utilitzat més comunament per mesurar i comparar el grau de descentralització fiscal és el percentatge que representa la despesa que gestionen els governs subcentrals en relació a la despesa pública total. Les últimes dades de l’OCDE mostren que l’any 2012 el país més descentralitzat era Dinamarca, on el pes de la despesa local representava el 62% de la despesa pública, mentre que la de l’Estat suposava només el 38%. La segueixen Suïssa, on el pes de la despesa dels governs subcentrals significava el 58%; Suècia, amb el 49%; els Estats Units (47%), i Espanya (40%).

I una altra cosa tant o més important: cal tenir en compte que una cosa és la despesa que gestionen els governs subcentrals i una altra la capacitat de decidir sobre les polítiques de despesa. No n’hi ha prou amb descentralitzar administrativament si no es fa també políticament (capacitat de decidir).

I aquí, pel que estem veient cada dia, no tenim ni una cosa ni l’altra. Tot passa per Madrid i ells són els que decideixen en els grans temes i, com veiem en el referèndum de Sitges, també en els petits. Una autèntica vergonya! Quants decrets llei dels que ha fet el govern de Catalunya els tomben a Madrid? Darrerament n’hem vist uns quants. On és l’autèntica autonomia? Simplement n’hi ha molt poca i procuren que cada dia n’hi hagi menys. Involució constant en tot i, a més, fent el fatxenda. Darrerament ja tomben els decrets-llei en pla Primo Zumosol o en pla maton de barri. O sigui, perquè els dóna la reial gana i perquè volen demostrar simplement que tenen el poder i que l’exerceixen com els surt dels c…

Com per tenir ganes de seguir dins d’això que en diuen Espanya!

Tags: POLÍTICA

Parlant fa ben pocs dies amb un advocat em deia que una de les primeres coses que aprenien quan estudiaven dret romà era que la principal funció judicial es resumia en l’expressió llatina: «da mihi factum» (els fets que aportava el ciutadà que impetrava justícia) «tibi dabo ius» (jo – jutge – et donaré el dret, la llei).

Es veu que això en alguns tribunals espanyols ja no és així. Ja no cal aportar fets. O millor dit: els fets de poca cosa serveixen perquè alguns il·lustres jutges els manipulen, els inverteixen i, si cal, se n’inventen de nous amb tanta bona dosi d’imaginació que seria digna d’una novel·la de ciència-ficció. Els jutges belgues no fan cas, de moment, de la sol·licitud d’extradició dels consellers Puig, Serret i Comin perquè no veuen per enlloc els fets que aporta el jutge Llarena. Donen com a excusa quel’ordre no compleix un dels requisits exigits pel sistema legal que regula l’euro-ordre. Diuen que hi ha un error formal. Alguns entesos diuen que hi ha força raons més, i no només de forma sinó que ho són de fons…

Pur formalisme? Potser no tant. Perquè de la mateixa manera que als ciutadans espanyols que volen presentar les seves demandes en tribunals europeus, siguin de la jurisdicció UE o del Consell d’Europa, se’ls exigeix esgotar les vies internes de l’ordenament espanyol així també, conseqüentment, als jutges espanyols se’ls exigeix que esgotin els processos de detenció del nostre ordenament, i només després recorrin a l’euro-ordre. O sigui, que el Tribunal Suprem ha fet un ridícul total i ha demostrat una lleugeresa i superficialitat jurídica digna d’un lletrat a qui li hagin regalat el títol a la Universidad Rey Juan Carlos.

Una relliscada més i una manipulació més del sistema judicial espanyol en mans d’alguns jutges sense escrúpols i seguidors fidels de polítics sense cap credibilitat democràtica. Errors successivament comesos en aquests darrers anys i que van començar a partir de la decisió del senyor Rodríguez Zapatero respecte a l’Estatut català i després pel senyor Rajoy que ho ha portat tot als tribunals i jutjats sense cap mena de vergonya. Un polític hauria de fer de polític i no pas rentar-se les mans com Pilat i deixar que altres li treguin les castanyes del foc.

Per tant, la segona part de l’aforisme llatí –tibi dabo ius– aquí no es veu per enlloc i això que unmagistrat del Suprem ens costa anualment 109.072,40 euros, a més de xofers, automòbils i escortes…Suposo que se’ls podria exigir una mica més i suposo que algú els podria demanar la dimissió i potser portar-los a judici i tot per no fer bé la seva feina, prevaricar. Espero que algun dia se sàpiga com de malament han fet les coses i se’ls demani danys i perjudicis, tot i que els mals morals que estan rebent tanta i tanta gent ja no els hi treu ningú.

Tags: Lleis

Tags: POLÍTICA

Hi ha un conegut proverbi en català que diu: «Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó,i tan neta que la volen!». Expliquen que l’origen ve de quan les bugaderes anaven a rentar per les cases i en algunes exigien la roba molt neta però no donaven ni el sabó necessari, ni facilitats de cap mena per tal de poder deixar la roba neta i lluent. Si no hi ha prou sabó, si no hi ha mitjans, l’esforç humà ha de ser més gran i els resultats no es veuen per enlloc.

M’ha semblat bé fer servir aquesta parèmia perquè avui farem un pas més per refer un camí que el 155 ha mirat d’esborrar, d’aniquilar de totes les formes possibles. Ells, que sempre s’omplen la boca de què s’ha de complir la llei, han estat els primers a burlar-la i fer-la servir al seu arbitri i conveniència de la manera més matussera possible. Avui al Parlament es procurarà poder nomenar nou President Quim Torra per poder treballar per formar un nou Govern a Catalunya i per poder redreçar les coses. El nou Govern es trobarà davant de molta feina per fer després de la porcada del 155 (perquè tot el que ha succeït durant aquests mesos no ha estat altra cosa que una gran i maldestra porcada, pròpia de persones molt poc demòcrates, poc escrupoloses i molt venjatives), que ha durat i està durant massatemps. El govern del PP -i els seus necessaris col·laboracionistes- han posat totes les traves possibles per tal que el Govern i el Parlament poguessin fer alguna cosa. Finalment, ho han judicialitzat tot, ho han potinejat tot i han trencat la convivència que sempre hi ha hagut a Catalunya. Sí, són ells qui han trencat la convivència…

Han volgut roba neta sense donar-nos sabó. Han volgut netejar ells mateixos i no se n’han sortit. Tot al contrari: el país està més brut que mai perquè no han fet més que escampar merda i injustícia arreu. Han posat exigències de tota mena sense gaire sentit. Han acusat tothom sense bases jurídiques i s’han inventat tots els delictes possibles i més. I, fet i fet, el que ha quedat ha estat un ridículmonumental aquí i a fora. Les darreres enquestes del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que acaben de sortir diuen que ara encara hi ha més independentistes que abans del 155. Ells mateixos s’han tirat un tret al peu, tot i que no ho reconeixeran mai. Han fet les coses tan malament que una bona majoria de catalans se n’ha adonat. Cada vegada hi ha més gent que no vol ser espanyola veient l’Espanya que estem veient i com tracten els assumptes de forma tan salvatge.

Seguirem i persistirem. Encara que no vulguin. Temps al temps.

Tags: POLÍTICA

Tags: Democràcia, PSICOLOGIA

Poc temps després d’haver complert 70 anys vaig rebre una carta del BANC DE SANG I TEIXITS agraint-me tots els anys que he estat donant i fent-me l’honor d’adjuntar-hi un carnet on diu que sóc «Donant per sempre».

Vaig donar sang per primera vegada quan tenia 20 anys i vaig ver un curset de socorrisme amb la Creu Roja. Va ser llavors que em van fer prendre consciència de l’important i necessari que és donar sang. És un acte d’altruisme, de generositat, de filantropia, d’humanitarisme o de la manera que millor vulgueu qualificar-ho. Però també és cert que donar sang o teixits, donar òrgans, col·laborar amb alguna ONG o qualsevol altre acte d’aquest tipus fa que psicològicament ens sentim bé a causa de les conseqüències positives que ens aporten aquests actes. I potser hi trobem també una mica d’egoisme, tot pensant que potser un dia necessitarem nosaltres de la solidaritat dels altres i que ens agradaria que llavors ens ajudessin.

Sigui com sigui, m’ha arribat el moment de deixar de donar sang perquè a partir dels 70 anys ja no se’n pot donar. Però tots podem donar alguna cosa a la societat de forma gratuïta i generosa i d’aquesta manera també col·laborarem a que el món sigui una mica millor, no us sembla?

Per això crec que és adient un text del monjo de Montserrat, SERGI D’ASSÍS que he trobat al seu blog LA FONT DE GRECCIO i que diu així:

«Els del Barça en donen als del Madrid, i viceversa. I els de l’Espanyol i el Girona també!
Els vegetarians en donen als carnívors, i aquests en reben dels vegans.
Els dretans en donen als esquerrans, i viceversa.
Els unionistes en donen als independentistes, i aquests en donen i en reben dels qui no volen saber res de tot això.
Els creients en donen als agnòstics, que també en reben dels ateus.
Els heterosexuals en donen als homosexuals, i viceversa.
Els qui estan a l’atur en donen als qui tenen feina, i viceversa.
Les dones en donen als homes, i els grans als joves.
Els blancs en donen als negres, i viceversa.
Els revolucionaris en donen als qui no canviarien mai res.

I així podríem seguir i seguir. I no em digueu que hi falta res, o que l’ordre podria ser diferent, perquè evidentment és clar que sí. I és que a l’hora d’un gest com el de donar sang hi podeu veure moltes més combinacions i col·lectius possibles.
No hi val si un és així o aixà. Només val la humanitat, la consciència que tots formem part d’aquesta família humana i la generositat d’aquell qui la dona perquè serveixi a qui en tingui més necessitat.

Ho vaig pensar fa uns dies anant a donar sang. Com fan alguns que pengen la foto donant-ne, penso que és bo que ho compartim per encoratjar-nos mútuament a anar-ho fent.

Donar sang és un gest amb un missatge molt potent: volem el bé de tota persona que ho necessiti, sigui qui sigui. I com nosaltres, n’hi ha moltíssims que pensen i fan el mateix. I ens ho hem de dir. Que prou coses negatives hi ha, ens hem de dir també les positives».

Tags: SOCIETAT

Estic llegint la premiada novel·la PATRIA de Fernando Aramburu. És un totxo de 650 pàgines, que espero poder acabar perquè es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest any s’ha seguit venent bé per Sant Jordi. M’he decidit a llegir-la perquè la narració explica els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i arriba fins a l’anunci d’ETA d’abandonament de l’activitat armada. ETA ha dit que enunciarà la seva dissolució el 4 de maig en una localitat del País Basc francès i, per tant, la novel·la toca un tema d’actualitat.

No parlaré de la novel·la perquè encara no l’he acabada. Però sí que vull parlar d’una entrevista que acabo de llegir a una de les persones que han tingut un paper destacat en la dissolució d’ETA. Em refereixo a l’uruguaià Alberto Spektorowski, un professor de Ciències Polítiques que de jove era una promesa futbolística i que ha acabat com a expert en resolució de conflictes, encara que ell ho negui. Aquest home, que als seus cercles íntims anomenen “El charrúa”, va passar del futbol a formar part d’alguns importants diàlegs en conflictes armats. Com si fos un migcampista com Guardiola o Busquets, es dedica a distribuir el joc al mig de camps de batalla, es dedica a intervenir entre les diferents parts per evitar la guerra i trobar solució a problemes severs en diferents països. Ho va fer en els acords de Camp David -entre palestins i israelians i també ho ha fet al final del grup nacionalista basc.

Quan el pròxim 4 de maig ETA posi punt final a 60 anys de lluita, l’uruguaià Spektorowski serà, a primera fila. Després, com els futbolistes després d’una treballada victòria, tornarà al de sempre: a les seves classes de Ciències Polítiques. Va entrar en el grup d’experts quan l’advocat sud-africà Brian Currin, qui havia treballat com a reconciliador a Sud-àfrica després de l’apartheid i en la pau a Irlanda, va crear la comissió que va facilitar el cessament del foc d’ETA i les negociacions amb el govern espanyol. Quan aquest advocat va començar a armar el grup de treball, va iniciar una ronda de consultes sobre possibles assessors. Ell era una mica conegut al País Basc perquè havia treballat en una de les universitats públiques i tenia contacte amb professors del lloc. A més, ja havia assessorat Shlomo Ben Ami (excanceller israelià que havia participat de la Cimera de Camp David entre israelians i palestins), de manera que tenia una mica de coneixements de processos de pau. I, sobretot, perquè tenia coneixements sobre la política basca. Arriba a aquest lloc uns mesos abans d’octubre de 2011, que va ser quan ETA anuncia públicament el seu desarmament (en la famosa conferència del Palau d’Ayete).

Explica que va començar la seva tasca amb negociacions amb el Partit Socialista espanyol (PSOE) de José Luís Rodríguez Zapatero. Explica que aquell govern no estava massa disposat als contactes, però també és cert que no va impedir que poguessin treballar. La Comissió volia que els governs de França i Espanya s’involucressin, però això no va succeir. ETA demanava bàsicament que s’acostessin al País Basc als presos. Aquest reclam i les negociacions van veure de seguida que serien completament nul·les quan el Partit Popular (PP) va guanyar les eleccions. La societat basca ha viscut amb molt dolor tots aquests anys perquè hi ha hagut massa víctimes d’una banda i de l’altra. Hi ha víctimes que no volen perdonar o volen determinat tipus de perdó. També explica que Mariano Rajoy no els ha rebut mai i tampoc mai no els ha volgut veure. El procés de pau és realment entre la mateixa societat basca. Sembla que el tema hauria de ser important per Espanya, però la realitat és que l’estratègia del govern espanyol és la de no negociar, tal com passa ara amb Catalunya.

Si voleu llegir l’entrevista sencera podeu clicar AQUÍ.

Tags: POLÍTICA

 

 

I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT

 

¿I com podem parlar de llibertat
si vosaltres no hi sou i el vostre espai
no s’emplena amb paraules, si ara tot
és trist i provisori i ens assetja
el gran risc del costum i la peresa?
Quan el present no es comparteix, s’esborra,
i al seu lloc hi creix l’heura d’un silenci
fet d’absències injustes i renúncies;
el vent enceta la pell jove i tota
la immensitat és un clam de distàncies
que es repeteix, monòton, pel gran buit
de l’embosta de llum que algú manté
segrestada i llunyana. Tanta vida,
però, que heu sabut viure com un repte
no es perdrà i en farem, per més que ens costi,
la referència clara d’un desig
que algun dia tothom assumirà.
Mentrestant, tanmateix, amb les mans tenses
i la mirada vigilant, per mor
de no abdicar el neguit ni l’esperança,
repetim-nos sovint que no podem
parlar de llibertat sense vosaltres.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Poema que dedico als JORDIS i als altres PRESOS POLÍTICS I ALS REFUGIATS A L’EXILI per haver defensat la democràcia de les urnes. 

 

SANT JORDI 2018

Tags: LITERATURA

Aquí tots esperem. Certament que no tots esperem el mateix desenllaç. Però tots esperem que aquesta situació d’impàs i de cul-de-sac s’acabi d’una punyetera vegada i milions de persones esperem que s’acabi bé. No sé si podríem dir que estem vivint en un país en estat de bona esperança. I ja sabem que esperar alguna cosa amb massa il·lusió es fa sempre llarg i és sempre certa aquella cosa tan repetida de «qui espera, desespera». Es pot esperar passivament, mansament i callada, com aquell gos mesell que espera el cop i ja ni el sent perquè s’hi ha acostumat. Però també hi ha aquella altra espera activa del que no es conforma amb la situació i que protesta de la millor manera que creu i pot. A vegades amb ràbia i amb dolor, sí, tot i que miren de fer-te callar amb amenaces de tota mena.

Fa mesos que esperem que hi hagi algú amb una mica de sensibilitat, amb una mica de vergonya per la manera que fan les coses i digui que d’aquesta manera no. Esperem que algun jutge quan es llevi de bon matí i es renti la cara, es miri al mirall i el mirall li digui que és un pocavergonya, un fals i un prevaricador. Esperem que quan es miri al mirall li caigui la cara de vergonya. Però passen els mesos i es veu que a una colla de gent ja no els queda vergonya. No volem cap tracte especial. Només volem que apliquin aquelles lleis que algun dia van aprendre a la facultat, que no les retorcin i les malinterpretin. Algun dia devien creure en la justícia… Ara no hi creuen ni ells ni hi podem creure nosaltres. Ara sabem prou bé -ingenus de nosaltres- que la justícia està tan contaminada que sovint ja no és justícia. O que deixa de ser-ho és quan s’aplica a segons qui. Ara sabem que a la Justícia li ha caigut la bena que sempre porta als ulls i ara mira molt bé a qui jutja, a qui ha de condemnar i a qui ha de deixar en llibertat.

Potser pensareu que quan escric tot això em pesa més el cor que el cap. No, el que reclamo és la mateixa justícia per a tos i, si fos possible, com més justa millor. Ja sé que poca cosa puc fer escrivint en aquest blog i que potser tampoc serviran de gaire les grans manifestacions de protesta pacífiques que es fan arreu. I potser se’ns farà tan llarga l’espera que ens podem arribar a cansar. Però ens cal continuar fent coses, cridant, escrivint o protestant de la manera que creguem més oportuna. Sí, fins i tot resant cada nit perquè la situació canviï i demanant-li a Déu que ens doni forces per seguir lluitant cada dia sense perdre l’esperança i perquè no la perdin ni caiguin en l’oblit els que estan empresonats o a l’exili. A algunes persones o a algunes causes justes, per desgràcia, els passa exactament això. Amb el temps es van oblidant i això és molt trist. Quants presos són a la presó per una justícia mal aplicada i sense possibilitats de sortir perquè ningú es recorda d’ells?

Si voleu que us ho digui, em costa entendre aquests jutges desgraciats i males persones. No paro de preguntar-me si no tenen uns pares, uns fills, una família, uns amics… Si no sentiran un mínim de respecte, de compassió, per unes persones grans que l’únic que fan és preocupar-se pels seus fills. Em pregunto què deuen pensar quan veuen tot el dolor que estan causant. Ho veuen realment? No s’adonen que són injustos quan jutgen i es creuen a ulls clucs informes falsos de la Guàrdia Civil i falsejats a propòsit? Quina cosa més miserable i dolenta és això de creure’s amb autoritat i fer-la servir malament! En realitat ells no són res més que uns pobres desgraciats, però tenen el poder i la força (bruta) sobre nosaltres i la poden fer servir de la manera que creguin millor, sabent que poden fotre’ns la vida i ja veiem que no perden ocasió de fer-ho.

Un dia aquests jutges pocavergonyes i prevaricadors van citar algunes persones molt ben triades o les van fer agafar per la policia, els van ficar en un furgó sense cap mena de respecte ni mirament i cap a la presó s’ha dit… Sense judici i sense proves. No en calen. Potser no els han trobat res o ben poca cosa. Però no cal, ni tampoc els deixen anar. No em demanin que els expliqui per què. Jo no ho sé. Molts prestigiosos juristes tampoc ho saben. Ells sí que ho sabem encara que no hi hagi proves ni motius. Simplement aquí passen aquestes coses. M’han explicat que hi ha altres llocs en què això no passa. Hi ha llocs on la justícia pretén ser justa.

Esperarem. Seguirem en estat de bona esperança i mirarem de no perdre-la. Des d’aquí una abraçada a tots els que estan sofrint d’una manera o altra l’embat i l’envestida d’una justícia impròpia d’un país que es diu democràtic i que jo ja no només dubto que ho sigui sinó que estic convençut que ho està deixant de ser cada dia que passa.

Tags: Justícia