A PEU

Es veia a venir. Ho havien anat anunciant entesos i no tant entesos. Ja ens havien donat l’alerta altres països d’Europa i aquí ens ho anunciaven les darreres eleccions. Jo n’havia fet un apunt en aquest mateix blog no fa pas tant (el 9 de juny) que titulava LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”.

Aquests de Vox anaven traient el cap de mica en mica i darrerament ja ho feien sense complexes. Diumenge ja va esclatar tota la merda en tot el seu esplendor a costa de Ciudadanos i PP que els feien la gara-gara i ja només faltava que caminessin junts. I també a costa d’altres partits que es diuen ells mateixos constitucionalistes i que han anat callant davant les provocacions verbals i conceptuals d’aquesta colla de franquistes i feixistes de Vox.

Tots els demòcrates hi perdrem una mica. Però qui més hi perdrà seran els més pobres i desfavorits; d’entre ells els emigrants. Em sembla que alguna vegada ja he explicat que faig classe de català a emigrants a través de Càritas i Creu Roja. Molts d’ells no tenen la situació de residència legalitzada i, per poder tenir un permís de residència, han d’acreditar –entre altres coses– un mínim coneixement de la llengua catalana o castellana. Aquests dies em demanaven que els expliqués com era la situació política espanyola i com era tot aquest laberint de partits davant les imminents eleccions. Ahir em demanaven què em semblaven els resultats i, com podeu suposar, els vaig contestar que el panorama pintava molt fosc i de manera especial per a ells.

Del tema de l’emigració en fan bandera especialment els partits d’extrema dreta. Líders com Víktor Orban o Matteo Salvini han arribat al poder gràcies a un discurs antiimmigració basat moltes vegades a fake news (notícies falses) i mitges veritats. Per a fer caure aquests mites i mentides entorn a les migracions a la UE s’han fet estudis seriosos però sembla que la gent no se’ls acaba de creure. És més fàcil creure les mentides que corren per internet sense cap base seriosa. Un d’aquests estudis l’ha fet la fundació madrilenya FUNDACION ALTERNATIVAS amb un estudi de les investigadores Beatriz Cózar i Leticia Rodríguez titulat DESMONTANDO EL FALSO MITO DEL PROBLEMA MIGRATORIO . Les conclusions de l’estudi demostren que ni l’opinió pública europea té una visió tan negativa de l’immigració com generalment es pensa, ni provoca cap «islamització» d’Europa ni l’augment de la criminalitat. I l’estudi no es basa en fake news sinó que es basen en facts (fets).

I aquests fets demostren que la immigració no treu llocs de feina ni és dolenta per a l’economia d’un país. Una bona majoria d’europeus creu que els governs haurien de ser més generosos a l’hora d’aplicar l’estatus de refugiat i que, una vegada aquí, poguessin portar els seus familiars més propers. L’estudi també demostra que no podem vincular immigració amb inseguretat o criminalitat.

En fi, que crec que és bo que aquests estudis es donin a conèixer per no parlar per parlar sense arguments. El millor argument per a fer callar aquesta extrema dreta és donar arguments sòlida davant les mentides que fan córrer ells.

Tags: Immigració

Fa un parell d’anys que va aparèixer als mitjans la notícia que Diego Arcos, un periodista argentí que viu a Catalunya des de fa 23 anys, va declarar que és independentista. Ell no va amagar en cap moment que estava vinculat a l’ANC i a organitzacions d’emigrants, fet que semblava indignar alguns sectors de l’unionisme, com la del líder de C’s a l’Hospitalet de Llobregat, Miguel García, conegut per haver presidit el club de futbol la ciutat i participar en tertúlies com Punto Pelota. La reacció xenofòbica d’aquest individu va ser instar Arcos a “marxar per on ha vingut”. García responia d’aquesta manera les afirmacions d’Arcos al Diario Popular argentí on assegurava que volia deixar de “ser súbdit del rei d’Espanya”.

Diego Arcos, que sap en primera persona què és i significa l’emigració, ha escrit un bonic text sobre aquest tema a l’AGENDA LLATINOAMERICANA 2019 i no he pogut vèncer la temptació de reproduir-lo. Trobo que val molt la pena la reflexió.

PÈRDUES MIGRATÒRIES: L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

La maleta del migrant no pot incloure tot allò que l’ha convertit en una persona única i irrepetible. En aquell moment de segellar el passaport o baixar d’una pastera es produeix un tall. És un renéixer, amb un part dolorós, i el començament d’un creixement i d’un aprenentatge. Tota la construcció cultural i emotiva d’una persona i el seu llinatge pateix una fractura. I també es perd una relació amb la nostra natura. Fins i tot la ciència de la salut mental ha definit un “Dol Migratori”. Les pèrdues a les quals em referiré aquí es limiten als aspectes emotius i culturals, no pas als econòmics i professionals.

L’esdevenir temporal amb els éssers estimats: familiars i amics. Créixer, madurar i envellir en comunitat és una característica de tots els grups humans. No podem compartir amb ells els rituals socials vinculats al registre del pas del temps, els aniversaris, les dates biològiques, com l’entrada en la pubertat i edat adulta. Els que estimen el migrant no l’esperaran per envellir o fins i tot per morir-se. No veurà casar-se els fills dels parents i amics, però n’estarà assabentat, per patir la felicitat des de lluny, en un locutori.

La pèrdua de la rereguarda familiar. Un migrant sap que perdrà el seu entorn afectiu i de parentiu al qual podria acudir en cas de necessitat, i que això no ho recuperarà fins que no arribi la reconstrucció de la seva família i la construcció dels nous llaços socials. D’aquí és d’on ve la solidaritat entre immigrants, fins i tot aquells que no són del mateix origen. La solidaritat entre un senegalès, un pakistanès i un uruguaià, serà instantània, atès que malgrat les diferències culturals, el fet migratori els uneix.

El llegat dels avis i àvies. El paper de contenció de les àvies i els avis, així com el valor de la transmissió oral i cultural, de la identitat del llinatge familiar i de la identitat queda limitat als viatges, si és que es pot, o la comunicació digital o telefònica.

Les trucades fatals sobre pares i avis. Els que tenen familiars grans, pateixen la por de les trucades del país d’origen que els anunciïn una notícia terrible, dient que algú ha mort de sobte o que està malalt de mort i no es pot viatjar a participar del dol. No es pot, per temps, o per diners o per papers, en els casos de persones irregulars, que si surten de l’Estat no hi podran tornar a entrar. Patirà el dol lluny i sol o poc acompanyat.

Les trucades fatals sobre fills i filles que s’han quedat. La pèrdua del paper de pare o mare és un patiment terrible, només alleujat pels diners que s’envien i els viatges de visita. Són molts els relats del retorn després d’anys en què els fills no reconeixen els pares ni n’accepten la seva autoritat, creant una crisi dolorosa.

La pèrdua de l’entorn social i natural, de les constel·lacions familiars i socials. Les olors familiars, l’olor de la mare, conegut des de l’univers amniòtic i de la lactància, els ambients comuns, de menjars, de les flors i les fruites, de les plantes a la primavera, de la pluja d’estiu, etc. Els registres aromàtics i els sabors del seu passat restaran, amagats en les neurones, esperant que un viatge o un somni els posi en marxa una altra vegada.

La pèrdua dels paisatges. Es pot arribar a gaudir i fins i tot a estimar els nous paisatges, però no tindran mai el valor sentimental i identitari dels d’origen. I pot donar-se una segona pèrdua, l’emigrant que torna després d’uns anys i passa per davant de casa sense reconèixer- la. No només ha perdut el seu paisatge, per la seva partida, també el paisatge l’ha perdut a ell.

Les pèrdues lingüístiques. Un migrant ha d’aprendre una altra forma d’expressar-se. Fins i tot encara que parli la mateixa llengua del país de destinació. Les expressions i els girs són diferents. L’aprenentatge del nou lèxic o de la nova llengua comporta el desplaçament de la identitat idiomàtica. D’altra banda, en les societats d’origen, les llengües segueixen canviant. Però cada generació de migrants congela el seu lèxic original tal com estava en el moment de la partida. El retornat ha deixat de ser un membre de la societat de la qual va partir. Ni d’allà ni d’aquí. Però potser la part més important del procés migratori, és que hem hagut d’inventar-nos una Ítaca personal. Penso que el tema emotiu, espiritual i identitari necessita expressar-se en idees, lleis i normatives, però només es pot avançar des de l’interior de cada persona, fent bategar el cor col·lectiu, tan real com la intel·ligència comuna de la gran tribu del país d’acollida. Per aquesta raó, és necessari que la nova ciutadania participi en la construcció de la República amb l’objectiu principal de defensar el nostre dret a ser feliços, a viure en pau i en harmonia interna i amb la natura.

Tags: Immigració

g

Reconec que he llegit només una novel·la de la LUCIA ETXEBARRIA, però sé que és reconeguda com una bona escriptora. Reconec també que estic molt d’acord en una part de les seves opinions sobre diversos temes que he escoltat o llegit. També és veritat que en altres, gens ni mica.

Acabo de llegir un article seu titulat EL NIÑO DEL POZO Y LOS NIÑOS DEL MAR. En quasi tot el que hi escriu hi estic d’acord. Però he de reconèixer que hi fa una afirmació totalment gratuïta, força mal intencionada i sense cap mena de fonament quan diu: «En primer lugar, nosotros somos primates, primates ligeramente evolucionados. Y es fácil manipularnos. Es fácil hacernos pensar en términos de ‘nosotros contra ellos’. Y como expliqué en el artículo del pasado domingo, eso es lo que están haciendo ahora muchos políticos: Bolsonaro, Trump, Vox, los partidarios del ‘brexit’, los independentistas catalanes. Hacer pensar que las personas que no son de tu patria no tienen tus mismos derechos».

Senyora Lucía, vols dir que has de posar al mateix sac Bolsonaro Trump, Vox, els partidaris del brexit i els independentistes catalans? Et sembla que és ètica una opinió com aquesta, deixada anar com de passada, sense cap mena d’argumentació i sense venir gaire a tomb? Vols dir que no fas allò que diu la dita castellana de que«aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…» deixar-ne anar una de ben grossa per enredar una mica la troca i embolica que fa fort, com diem els catalans?

Et sembla, Lucía, que els independentistes catalans som racistes, intolerants, supremacistes (com ens acusa més d’un i de dos) i que pensem que els que no són catalans no tenen els nostres mateixos drets?.Potser no saps que un d’aquests vaixells que rescaten persones al mar és el OPEN ARMS, que pertany a una ONG de Badalona i que el seu fundador -l’Òscar Camps-, és més català que el pa amb tomàquet o la sardana?.

Potser no saps que una gran part de les ajudes que rep per poder dur a terme aquesta tasca humanitària surten de les butxaques de molts catalans i que el port de Barcelona és dels pocs on es pot refugiar?.

Potser no saps tampoc que el ple de l’ Ajuntament de Barcelona (que potser no havies caigut que és una ciutat catalana) va reclamar al Ministeri de Foment el desbloqueig immediat del vaixell retingut al port de Barcelona per tal de poder seguir fent la seva labor solidària i que la proposta va ser aprovada amb els vots de Barcelona en Comú, PDECat, CUP i els regidors no adscrits, mentre el PP i Ciudadanos van abstenir-se i el PSC hi va votar en contra?

Potser tampoc saps quins són els partits independentistes i quins són els espanyolistes o, si ho vols més fi, els unionistes? Potser tampoc saps quants immigrants acull Catalunya en comparació a altres llocs d’ Espanya i com aquí mirem d’atendre’ls tan bé com sabem i podem.

Lucía, no s’hi val fer trampa. És com si posés a tu o a les teves novel·les al mateix sac que algun altre autor o una altra literatura d’aquelles que fan vomitar. A vegades val la pena llegir dues vegades el que s’escriu…

Tags: Immigració, Independència

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.

Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska,ministre de l’Interior, acaba de dir: “No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làciacom una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.

Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.

En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.

Tags: Immigració, POLÍTICA, PSOE

Tags: Immigració

Jimena Valencia Madrid és la nena salvadorenca de només sis anys que va ser separada de la seva mare a la frontera de Texas el 13 de juny com a part de la nova política de “tolerància zero” amb els emigrants de Trump, i situada en un centre de detenció de la patrulla Fronterera a Phoenix. Jimena, però, va ser afortunada. La seva veu la va poder escoltar tot el món gràcies a un àudio gravat secretament i obtingut per la xarxa de periodistes Pro-Publica. A la gravació, es poden escoltar a nens de 4 a 10 anys separats dels seus pares, espantats i plorant desconsoladament mentre criden als seus pares: “Mami!”, “¡Papi!”,

Entre plors i sanglots, es pot escoltar la veu de Jimena demanant als seus cuidadors que truquin la seva tia que viu a Houston al número de telèfon que havia memoritzat i repetia constantment en castellà. Tement-se el pitjor, poc abans de creuar la frontera, la seva mare l’havia obligat a memoritzar el telèfon de la seva tia. Gràcies a això, la nena va poder ser gravada en aquell moment i va evitar perdre’s en l’embolic burocràtica que ha separat a més de 2.300 nens immigrants dels seus pares. Però què passarà amb els nens que no recorden els números de telèfon d’algun parent, o que fins i tot són massa petits per saber els seus cognoms o adreces?.

Quan el president Donald Trump va tuitejar que “no podem permetre que el nostre país sigui envaït per immigrants il·legals” i va culpar el Partit Demòcrata de difondre suposades “històries falses de tristesa i dolor”, vaig pensar immediatament amb Jimena València Madrid i amb tants i tants infants perduts en aquests inevitables viatges de l’emigració forçosa amb infernals deserts o pasteres pel mig.

Quins són els pecats que han comès aquests infants? Potser són terroristes seus pares? ¿La seva mare, Cindy, mereixia ser tancada i separada de la seva nena per tractar de buscar asil a Estats Units perquè veia allà un futur millor?. Per descomptat que no. Igual que molts altres refugiats salvadorencs, guatemalencs i hondurenys, fugia de la violència i de misèria, com ho faria qualsevol de nosaltres si ens veiéssim en la mateixa situació. Ni més ni menys.

Sota els governs de Barack Obama i George W. Bush, la majoria dels sol·licitants d’asil eren agafats i alliberats -molts d’ells amb braçalets electrònics- fins que arribaven als judicis d’asil que havien demanat.

I això mateix que passa als EEUU, passa a Europa. La crisi de la immigració és una crisi una mica falsa i força mal plantejada. Tant EEUU com Europa necessita emigrants, mà d’obra i rejovenir la seva població. La única cosa que caldria fer és una bona regularització dels que vulguin venir i, el que encara és més important, procurar que poguessin viure dignament als seus països donant-los feina i oportunitats. Bona part de la culpa de que es vegin obligats a venir és nostra. Vull dir que és dels països rics, que no només els hem espoliat durant anys i panys, sinó que seguim fent-ho de forma vergonyosa. El que passa és que la demagògia ven molt políticament i dóna molts vots i la solidaritat brilla per la seva absència. I d’aquesta manera mai podrem fer el món nou i just que tots voldríem, que és la única manera de que la terra sigui compartida d’una manera més justa i equitativa per tots.

Tags: Immigració

Un dia d’aquests vaig llegir un un article de l’ENGELBERT MONTALÀ, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Un bosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.

L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casa. El que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquell moment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.

Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fet relacionar d’una manera automàtica l’article que us deia, la notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la que primer aprenen.

Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc… Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acull? Què es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer, també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que ho arrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.

L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim ara. Hem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat només per anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?

L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben alt el què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

Tags: Català, Immigració

El Regne Unit i França se sumen a la vergonya espanyola de les tanques antiemigrants amb el que ja es coneix com ‘La Gran Muralla de Calais’, que Londres i París aixecaran per bloquejar el pas dels emigrants de ‘La Jungla’ al Canal de la Mànega. Serà una tanca com les de Ceuta i Melilla. Pobra i única resposta dels Estats de la Unió Europea davant dels fluxos migratoris!. Aquesta és l’ Europa que, justament, ha esborrat de la seva identitat tota referència a una cultura cristiana que, de fa segles, ha conformat Europa. En realitat han anat molt més enllà -com es queixa el bisbe de Tànger, Santiago Agrelo-: “han esborrat qualsevol referència a una cultura humanista, humanitària, humana. Aquestes concertines estarien millor a l’entrada dels parlaments que adopten mesures que apunyalen els pobres”.

Certament que la immigració pot ser un problema. I gros! De fet, ho pot ser -i ho és- com ho és el trànsit, el sistema de salut, l’educació o tantes i tantes altres coses. La societat té grans problemes (alguns d’ells ben antics) sense resoldre i en crea constantment de nous, però tenim la sort que sempre hi ha algú que posa tota la bona voluntat i els coneixements per resoldre’ls. Per això elegim per exemple els polítics, perquè juntament amb els tècnics resolguin problemes i veiem com procuren fer-ho amb més o menys encert. Quan no se’n surten els critiquem i quan se’n surten els ho reconeixem. És el que toca i ells ho saben. Per desgràcia, tot i posant-hi bona voluntat, no sempre troben els camins adequats; altres vegades, però, fins i tot sembla que no volen trobar els camins necessaris mentre veuen com els problemes se’ls podreixen a les mans.

La immigració és un un problema que s’ha de mirar de resoldre com qualsevol altre. Però, com tot problema, un principi bàsic és procurar plantejar-lo bé. Quan in illo tempore estudiava matemàtiques el professor ens recordava sempre que si no plantejàvem bé el problema mai arribaríem a la solució adequada. I em sembla que el problema de la immigració fa anys que el plategem malament i, per tant, mai arribarem a una bona solució. Una bona part del problema de la immigració el trobem en la mala comunicació i en els foscos interessos de caràcter ideològic o econòmic difícils d’identificar, potser perquè hi ha més polítics que miren a curt termini que no pas estadistes autèntics amb mirada global i amb perspectiva. O potser perquè, en general, només seguim pensant en el món que tenim i no en el que deixarem a generacions posteriors. La veritat és que no sembla interessar, o no es considera important, que es faci arribar a la ciutadania informació contrastada sobre els pros i contres de la immigració. Perquè és innegable que hi ha pros i contres; negar-ho seria posar-se una vena als ulls i no voler veure la realitat. Sens dubte, si s’expliqués -fins i tot en termes econòmics- que la inversió en atenció social a l’emigrant durant els seus primers anys reporta un retorn a mig termini i que els beneficis són superiors en diversos dígits, les pors desapareixerien. I potser fins i tot podríem començar a parlar en termes de llibertat d’emigració per a tothom, cosa fins ara impossible de fer.

A més de plantejar-lo malament, la immigració és un fenomen que té mala premsa i no fem gran cosa per canviar-li la cara i explicar la realitat. L’any 2006 Espanya comptava amb 3.880.000 d’immigrants. Segons els registres oficials el 2015 ja eren 4.925.089 el nombre d’estrangers amb certificat de registre o targeta de residència en vigor. Ara bé, cal dir -cosa que s’amaga sovint- que la proporció de ciutadans europeus establerts a Espanya sobre el total d’estrangers amb residència legal a l’ Estat no ha parat de créixer durant la crisi econòmica. El 2008 els comunitaris representaven un 40% del total de l’estrangeria i el 2014 ja era el 56,32% (Observatorio Permanente de la Inmigración. OPI). Acostumem a posar l’emigració al mateix sac i fem pocs esforços per analitzar les coses. Tanquem els ulls davant dels aspectes positius i critiquem els aspectes més negatius. Som així de simples!

Caldria que escoltéssim un entès com Ian Goldin, professor de Globalització i Desenvolupament a la Universitat d’Oxford, que en el seu llibre “Persones excepcionals: com la migració ha transformat el món i definirà el nostre futur “. En aquest llibre diu: “Algunes persones creuen que els immigrants prenen els treballs a altres i destrueixen les economies. L’evidència comprova que aquesta és una opinió errònia. ¡Als Estats Units, els inmigrantes han estat fundadors de companyies com Google, Intel, PayPal, eBay i Yahoo! De fet, els immigrants considerats mà d’obra qualificada constitueixen més de la meitat de fundadors de les start-ups a Silicon Valley i de més de la meitat de les patents, fins i tot quan constitueixen menys del 15% de la població “. I afegeix: “La immigració és bona. I, en l’era de la globalització, les barreres que frenen la migració representen una amenaça al creixement econòmic i la sostenibilitat. Però la migració lliure, com el comerç completament lliure, segueix sent un pla utòpic, fins i tot quan dins de certes regions (com Europa) s’ha comprovat que això funciona “.

Continuarem amb el tema…

Tags: Immigració

Tags: Immigració, SOCIETAT

Tags: Drets humans, España, Immigració, Uruguai

Tags: Immigració

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uepn0uaG

Tags: Església, Immigració

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qPHYwvIN

Tags: Catalans, Catalunya, Drets humans, Immigració, Racisme, Xenofòbia

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Tags: Discapacitat, Immigració, Justícia social, Pobresa, SOCIETAT, Vellesa

Hi han persones que fan una gran feina però que no es veu. Passa desapercebuda com la feina de les formigues. Feina menuda, amagada, feina feta amb discreció, com qui no li vol donar importància. Però, generalment, la feina d’aquestes persones és la més important i és imprescindible en qualsevol societat per més que normalment donem més importància –massa, crec jo- a qui passa al davant, als líders i als caps i les veus que es veuen i surten a les teles.

Una d’aquestes persones és la germana Missionera Franciscana Teresa Losada a qui l’Institut Emmanuel  Mounier de Catalunya i la Facultat de Filosofia de Catalunya han decidit atorgar el Premi Emmanuel Mounier 2013. Losada és doctora en filologia semítica i fundadora de la Casa de la Cultura Musulmana (Bayt-Al-Thaqafa), institució dedicada a ajudar els immigrants àrabs a Catalunya, mitjançant la seva integració social i lingüístico-cultural, així com la promoció laboral, especialment en la protecció de la dona i dels infants, sense perdre els arrels de la pròpia llengua i cultura, ni les conviccions islàmiques que professen.

No conec gaire la Teresa Losada, però sí que he tingut la sort d’haver assistit a un parell de cursos i alguna conferència donats per ella. La veritat és que és una persona admirable des de molts punts de vista: és una persona molt preparada, que sap exposar de forma extraordinària el seu missatge i que ha fat una tasca admirable en l’acolliment, acompanyament i atenció durant molts i molts anys al col·lectiu àrab de Catalunya.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) amb la col·laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat Ramon Llull atorga cada any el Reconeixement Emmanuel Mounier a aquelles persones o institucions que destaquin per actituds i activitats que expressin les qualitats més apreciades de la persona humana, tan en l’àmbit intel·lectual com pràctic, en l’horitzó del pensament personalista, sota les característiques del compromís amb el creixement de l’ésser humà i amb l’avançament comunitari vers un món més just i habitable.

És el que ha fet Teresa Losada: ha posat en relleu durant molts anys el compromís en la seva actuació pacient i constant en favor de l’acompliment real dels drets i oportunitats de les persones immigrants àrabs, en el convenciment que el coneixement d’altres persones, cultures i religions, a més de fomentar la tolerància i el respecte mutu, ajuda també a tothom, immigrants i autòctons, a aprofundir en les pròpies conviccions.

Per tant, considero que és un premi molt ben atorgat i que persones com ella haurien de ser més valorades i conegudes. Per molts anys Teresa!

Tags: Immigració, SOCIETAT, Teresa Losada

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d’un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana– que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l’Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i… bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Tags: Delinqüència, Educació, Ensenyament, Escola, Immigració, Manifestacions violentes, Salt, SOCIETAT

Ahir a la tarda em va trucar una noia peruana per una qüestió de feina. Va aprofitar per felicitar-me les festes i també jo a ella. Li vaig preguntar com havia passat ella el dia de Nadal  i em va sorprendre quan em va dir: “como un dia qualquiera” perquè aquí –deia ella- aquestes festes se celebren tan diferent del seu país que no les pot celebrar.

Quan va penjar el telèfon vaig quedar-me pensant una estona i em van passar pel cap tot un seguit de pensaments que m’agradaria compartir.

És una mica trist tenir els peus en un país i el cap en un altre. Ja sé que és una mica inevitable, a vegades i en certs moments, pensar en la família que és lluny, en el teu país d’origen, en les costums, en el clima que hom ha viscut de petit i que t’ha anat modelant i t’ha anat fent tal com ets. En certs moments és comprensible. Però el que és incomprensible és que això succeeixi cada dia. Que aquí només s’hi vingui per treballar i guanyar uns diners i després tancar-se a casa amb els teus compatriotes, parlant només dels teus temes , de la teva gent, del teu país… i tancant totes les portes a les coses d’aquí. Aquest país on viuen no els diu res. No senten gens seu, ni proper, cap dels temes d’actualitat que porten els diaris o surten a la tele. La única tele que veuen és la del seu país amb les parabòliques que entelen balcons i terrats i que els manté fidelment connectats a milers de quilòmetres.

El poeta i filòleg Ricard Mirabete té una frase en el seu llibre Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) que resumeix aquest sentiment: “Ser d’on no hi visc, romandre on no hi sóc”. Hi han milers de persones que viuen en un món que no és el seu. Són arbres trasplantats que van fent la viu viu, però que mai arribaran a ser un arbre sa, fort i ben format; un arbre ben arrelat i amb ganes de donar fruit. Ja sé que no tots els immigrants són iguals ( per sort) i que molts saben fer aquesta transformació necessària per a ser feliços on el destí o la necessitat els ha portat. No parlo d’aquests. Parlo d’aquells que, per més anys que passin, aniran perduts, des ubicats i  seran incapaços de celebrar una festa nova diferent a les seves, seran incapaços de tastar un plat nou i descobrir-hi un nou sabor; seran incapaços de fer amics nous que segurament que els enriquirien i, a la vegada, ells tindrien la possibilitat d’enriquir-los. Parlo d’aquells que no entendran mai res del que veuen al seu entorn, patint molt i fent patir.

Per aquesta gent, aquests dies de Nadal lluny de casa són dies fatals; dies de nostàlgies allargassades i de plors que ploren; dies de tristor infinita i de torrons amarg; dies de xerrades llargues des de les cabines telefòniques dels cybers. Trist, però real.

Per acabar, us deixo uns versos d’en Ricard Mirabete que poden il·lustrar totes aquestes reflexions:

Remoure la pols dels marges
besar prenys de terra al palmell
deixar-se endur pels turons
de tots els matins. Sargir la clivella,
fer-se nit amb el dol.
Recomençar, estimar,
obrir nous viaranys que no s’acaben en tu.
Estar a l’inici de l’esperança.

Tags: Immigració

MOHAMMED

Em dic Mohammed. Vaig arribar el 20 de Maig del 2000. Al meu país era un ciutadà. Aquí no sóc res. No sóc ningú. No existeixo legalment. No tinc papers. Visc amb uns companys en un pis de mala mort. Treballo quan puc per quatre rals i sense cap tipus de contracte. Tinc la família lluny…

No trobeu que és una situació molt dura la que em toca viure? Em sento maltractat moralment. No vaig venir perquè volgués. M’hi vaig sentir obligat perquè al meu país passàvem gana jo i la meva família. Al Consolat espanyol no em van concedir el visat per a poder entrar pel pas fronterer de forma legal. I mira que ho vaig intentar vegades…

I un cop aquí, trobo que no és allò que m’havien explicat. No em sento gens acollit ni pels meus companys de feina (molts d’ells també van haver de venir fa uns anys del seu poble i haurien de saber el que és això). Més aviat em miren com a competidor in desitjat.

Molts de nosaltres som víctimes d’un dels comportaments més vergonyosos i més inhumans: el de les màfies, que s’aprofiten de la necessitat de l’ésser humà. Juguen amb les il·lusions de la gent, tot enriquint-se a base de transportar-los fins aquí en unes condicions degradants, amb informacions i promeses falses, i sense cap mena de garanties. I en aquests grups mafiosos (moderns compradors d’esclaus) hi han implicats gent dels nostres i gent d’aquí.

JAUME

Mira, Mohammed, has arribat a una terra on, malgrat la seva bonança econòmica en el moment que vas arribar, potser no viu un dels seus millors moments. Molts de nosaltres, temps enrere, vam ser emigrants, però els diners tendeixen a tornar-nos a tots desmemoriats i insolidaris..

Hauríem de lamentar que no us rebem precisament per esperit d’acollida sinó, senzillament perquè us necessitem. La nostra societat necessita trobar cada dia mà d’obra més barata per a poder fer rodar la màquina capitalista.

Hauríem d’exigir al nostre govern que no sigui garrepa en fer i aplicar una Llei d’ Estrangeria, la finalitat de la qual només sigui assegurar la mà d’obra necessària i tancar els braços de la solidaritat als pobles i persones que més pateixen. Que fos una Llei consensuada amb totes les forces polítiques i socials i que respecti els drets fonamentals al mal anomenats "il·legals", entre altres punts.

Benvingut siguis, Mohammed, tu i els que com tu necessiteu de veritat venir. I tant de bo tinguéssim més braços per acollir-vos i sabéssim fer-ho millor Però també cal dir que aquells que vinguin més per avarícia que per necessitat han de saber que no solament poden fer mal a molts compatriotes necessitats de veritat, sinó que el joc dels diners no acostuma a complir les seves promeses, i que es poden trobar aquí pitjor de com estaven a casa seva.

Com a reflexió final i per acabar: No ens hauríem de preguntar tots (autoritats, sindicats, partits polítics, ONG, esglésies, societat tota…) si no estem vivint en uns hipocresia col·lectiva, enfront de la qual no ens interessa d’obrir els ulls?

Tags: Immigració, SOCIETAT

Aquests dies no es fa més que parlar de Sarkozy. Pel que està fent amb els gitanos romanesos a França i per l’estirada d’orelles que li han fet des del Parlament Europeu. Però Sarkozy és molt Sarkozy i s’ho passa tot plegat pel forro, deixa que cantin  i ell va fent la seva.

Llegia un dia a EDUARD PUNSET que feia una anàlisi de l’amor químic entre el president francès i la que ara és la seva dona, Carla Bruni. Punset deia que aquesta parella era justament el paradigma de la força imparable de les emocions per damunt de la raó d’Estat. Dit en altres termes: el cor preval sobre la raó quasi sempre.

Això que se sap des que l’home va començar a caminar es veu ara confirmat per la neurociència moderna. Tornaré a valer-me del professor Punset per explicar-ho perquè jo –pobre de mi- no en sé gens d’aquestes coses.

Segons ell, els ulls tenen unes comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l’empatia. La zona cerebral del lòbul òrbitofrontal de Sarkozy i Carla es veu que que va connectar instantàniament la zona límbica, que gestiona les emocions, amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l’experiència planificadora de la neoescorça. 

Jo em pregunto què passaria si el cervell de Sarkozy fes un tomb de cop i volta i es comencés a mirar els gitanos romanesos amb ulls d’enamorat? No trobaríem cap gitana romanesa (amb aquells ulls negres i profunds que tenen) que l’anés a veure al Palau de l’ Elisi i l’enamorés una mica amb la mirada?. Perquè quan dues persones creuen la mirada i entre elles hi ha “feeling” es connecten les seves àrees òrbitofrontals, particularment sensibles al contacte visual; aquestes àrees executen un càlcul social instantani (tipus superordinador!) que ens indica com ens cau de bé o malament una persona, què pensa de nosaltres i les decisions que prendrà en funció d’aquests resultats.

Jo penso que una bona manera d’arreglar aquest problema tan greu i tan actual a França seria buscar una gitana romanesa. És urgent fer-ho, no us ho sembla?. A partir d’aquell mateix moment es començaria a arreglar el problema i començaria a mirar els gitanos amb uns altres ulls…

Unes 150 famílies uruguaianes demanen informació cada mes a l’ambaixada i consolats per a poder tornar a l’ Uruguai. El vicepresident de l’ Uruguai Danilo Astori es va reunir a Madrid amb compatriotes per tal de transmetre-li les preocupacions que tenen sobre les noves polítiques d’immigració del govern de Zapatero.

Fins aquí la notícia. Però què hi ha darrere de la notícia? Què s’hi amaga? Quines preocupacions reals tenen els uruguaians (i altres immigrants) que viuen a Espanya actualment?

Tot Europa està immersa en una greu crisi econòmica i Espanya és un dels països on es nota més. Aquí havien entrat emigrants sense control i sense to i so. No es van avaluar els riscos i, com que hi havia feina, no es mirava prim. Ara es començaran a veure les conseqüències d’aquesta desastrosa i insensata política. Que consti que jo estic obert a que el món es comuniqui i que la gent es mogui i vagi on millor es pugui guanyar la vida. Però les coses s’han de fer amb seny, amb equitat i sense descontrol. Una de les característiques de Zapatero és que diu SÍ a tot. Promet i promet i després es veu palesament que no pot complir. Amb el tema de l’ immigració ha passat exactament això a Espanya des de fa anys. Fins i tot abans de Zapatero ja passava.

I ara arriben les conseqüències en forma d’amargor i frustració. Perquè és molt trist tornar a casa amb un projecte frustrat i amb el desencís de que les coses no han anat bé.

La preocupació especial d’aquesta trobada entre Astori i el col·lectiu es va centrar en la situació de la colònia uruguaiana, l’efecte de la crisi en la immigració i l’entrada en vigor el desembre d’aquest any de la normativa europea anomenada "directiva del retorn" que afectaria fonamentalment als 12.000 a 15.000 uruguaians que es troben a Espanya sense regularitzar. Els uruguaians van destacar el fort setge policial indiscriminat als immigrants als carrers espanyols. També es va destacar el degoteig continu de rebuig als aeroports espanyols d’uruguaians que pretenen ingressar sense la "carta d’invitació" Al desembre comença a regir la Llei de Retorn, per la qual tots els immigrants indocumentats podran ser detinguts per un termini de 18 mesos i ser expulsats als seus respectius països, cosa que ha omplert de por i inseguretat a molta gent

Hi ha un informe que diu que només a Barcelona i Madrid, entre 6 i 8 famílies consulten a diari en els centres socials per tornar a l’Uruguai. Al seu torn, l’arribada de compatriotes a Espanya es va reduir en un 50%.
A Barcelona, entre 4 i 5 famílies consulten diàriament per aquest tema a centres d’uruguaians, mentre a Madrid són dues o tres per dia. La situació dels "il.legals" i els durs espeternecs de la crisi a Espanya són alguns dels causants d’aquest procés de retorn. Diàriament hi ha controls policials per diferents raons en les boques dels Metros o en les sortides de llocs on els immigrants van a renovar els seus papers. La policia fa la tria per la vestimenta o l’aspecte físic.

Aquesta crisi l’estem pagant tots una mica. Però qui més la paga són els més desfavorits, com sempre. ·"Nihil novum sub sole", que traduït vol dir: Res de nou!

MOHAMMET: Em dic Mohammed. Vaig arribar el 20 de Maig del 2006. Al meu país era un ciutadà. Aquí no sóc res. No sóc ningú. No existeixo legalment. No tinc papers. Visc amb uns companys en un pis de mala mort. Treballo quan puc per quatre rals i sense cap tipus de contracte. Tinc la família lluny…

No trobeu que és una situació molt dura la que em toca viure? Em sento maltractat moralment. No vaig venir perquè volgués. M’hi vaig sentir obligat perquè al meu país passàvem gana jo i la meva família. Al Consolat espanyol no em van concedir el visat per a poder entrar pel pas fronterer de forma legal. I mira que ho vaig intentar vegades…

I un cop aquí, trobo que no és allò que m’havien explicat. No em sento gens acollit ni pels meus companys de feina (molts d’ells també van haver de venir fa uns anys del seu poble i haurien de saber el que és això). Més aviat em miren com a competidor no desitjat.

Molts de nosaltres som víctimes d’un dels comportaments més vergonyosos i més inhumans: el de les màfies, que s’aprofiten de la necessitat de l’ésser humà. Juguen amb les il·lusions de la gent, tot enriquint-se a base de transportar-los fins aquí en unes condicions degradants, amb informacions i promeses falses, i sense cap mena de garanties. I en aquests grups mafiosos (moderns compradors d’esclaus) hi han implicats gent dels nostres i gent d’aquí.

………………………………………….

JORDI: Mira, Mohammed, has arribat a una terra on, malgrat la seva bonança econòmica, no viu un dels seus millors moments. Molts de nosaltres, temps enrere, vam ser emigrants, però els diners tendeixen a fer-nos a tots desmemoriats i insolidaris..

Hauríem de lamentar que no us rebem precisament per esperit d’acollida sinó, senzillament perquè us necessitem. La nostra societat necessita trobar cada dia mà d’obra més barata per a poder fer rodar la màquina capitalista.

Hauríem d’exigir als governs dels països rics que no siguin garrepes en fer i aplicar Lleis d’ Estrangeria, la finalitat de les quals només és assegurar la mà d’obra necessària i tancar els braços de la solidaritat als pobles i persones que més pateixen. Caldria que tinguessin una visió una mica més oberta i que fessin lleis consensuades amb totes les forces polítiques i socials i que respectessin els drets fonamentals de tothom, també dels mal anomenats "il·legals", entre altres punts. Caldria que Europa, sobretot, fos una mica més solidària i recordés tot el mal que ha fet al països pobres i desenvolupats d’ Àfrica i Amèrica. Però és el que dèiem: el diner ens torna desmemoriats, insolidaris i egoistes.

Jo et dic: Benvingut siguis, Mohammed, tu i els que com tu necessiteu de veritat venir. I tant de bo tinguéssim més braços per acollir-vos i sabéssim fer-ho millor. Però també cal dir que aquells que vinguin més per avarícia que per necessitat han de saber que no solament poden fer mal a molts compatriotes necessitats de veritat, sinó que els tripijocs dels diners no acostumen a complir les seves promeses, i que es poden trobar aquí pitjor de com estaven a casa seva. I que els que vinguin amb ganes de delinquir tampoc no cal que es moguin de casa seva.

En els sistemes capitalistes les crisis econòmiques són una constant que van variant el seu epicentre i
que, a vegades, com en aquest cas, tenen un diàmetre gairebé d’abast mundial. Així doncs, com en
altres ocasions no gaire llunyanes avui a Catalunya ens veiem afectats de ple per aquesta situació de
crisi econòmica. Però hi ha un fet diferencial, actualment a Catalunya les persones immigrades són
aproximadament un 15% de la població, fet que ens dibuixa un nou perfil de la classe treballadora, ja
que en aquests anys les persones immigrades han constituït i constitueixen en bona mesura la classe
obrera, que com sabem pateix amb més duresa les conseqüències de la crisi econòmica.

L’experiència d’altres països europeus en les crisis econòmiques dels anys 70 i 90, ens alerta de que en moments de crisi econòmica, quan moltes persones tenen greus problemes, una part de la societat
reacciona culpabilitzant als col·lectius més febles, als que suposa com a competidors. Al segle XXI un d’aquests col·lectius és el de les persones immigrades, als que els acompanyen una sèrie de tòpics i prejudicis, que sovint s’acaben traduint en actituds racistes i són víctimes de desigualtats de drets i oportunitats com a resultat de l’apartheid jurídic resultant de les llei i polítiques migratòries. Aquesta funció de boc expiatori de la població immigrada permet que les lleis i les polítiques migratòries siguin cada cop més dures.

En els darrers anys hem pogut veure com el racisme, lluny de desaparèixer, ha anat ocupant espais tant en l’àmbit social com en l’institucional i s’ha consolidat. Aquest té un origen complexe que inclou aspectes històrics, psicològics, econòmics, jurídics, culturals, etc.
Una crisi econòmica no hauria de comportar per si mateixa un enduriment o augment de les manifestacions de racisme i xenofòbia, però sabem que en funció de la gestió que se’n faci és un lamentable però possible resultat, alhora que els antecedents no són encoratjadors. Aquesta crisi econòmica succeeix en un moment en que a Europa les lleis i polítiques migratòries vulneren repetidament els drets humans i els principis democràtics. Amb un Estat del Benestar feble, a la cua d’Europa, fet que s’ha agreujat amb la crisi econòmica i l’anunci de retallades en despesa pública. I en un context en que els discursos xenòfobs han deixat de ser patrimoni de l’extrema dreta. Aquests s’han anat escolant per l’arc parlamentari amb la voluntat de no perdre vots i de culpabilitzar al col·lectiu immigrat, no oblidem sense dret a vot, de molts dels problemes de la nostra societat. I amb la mancança d’un discurs alternatiu fort que aposti per la pedagogia social i per garantir la convivència i la nostra salut democràtica.

Tot plegat ens situa en una divisió important entre “nosaltres” els autòctons i “ells” els immigrats. És a dir que afrontem la crisi partint d’una certa fractura social que pot avançar molt si no ens esforcem per evitar-la en un exercici de responsabilitat política i social. La ciutadania hem de ser capaços de no deixar-nos enganyar i d’identificar els autèntics problemes i els seus responsables. I ho hem de fer assumint que tots i totes patim la mateixa crisi econòmica independentment del nostre origen, i que els veritables culpables són els que provoquen les desigualtats. Els motius per fer-ho són de pes, amb la unitat de la classe treballadora tindrem força per tal d’exigir respostes reals i concretes, com l’ increment de les polítiques socials, pels autèntics problemes de la societat. Només així evitarem deixar espai al racisme i la xenofòbia, i avançarem en la construcció d’una societat cohesionada que aposta per la igualtat i la convivència.

Una producció de SOS Racisme-Catalunya
C/Hospital 49, ppal. 08001 Barcelona. www.sosracisme.org
Copyright © 2009, © Alfonso López. www.alfonsolopez.cat
Reservats tots els drets.
Copyright © 2009 SOS Racisme-Catalunya sobre la present edició.

 Immigració i els futurs, incerts, del català.

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

“Han abandonat la terra dels pares, deixant enrere certeses i familiaritats, i s’han traslladat a contrades de les quals, sovint, sabien ben poca cosa. Alguns han vingut moguts per la inquietud, per la feina, pel clima, fins i tot per l’amor; molts altres, però, han estat empesos per la injustícia i per la necessitat. Vénen tant del nord com del sud, d’orient com d’occident, sovint sols, il·lusionats i esporuguits alhora, sense carta de navegació ni destinació prefixada. Haurien pogut passar de llarg, i els hauríem perdut per sempre. Però han acabat vivint amb nosaltres, com a nous ciutadans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya… I, com ells, n’arribaran molts més”. (Butlletí virtual del Cercle XXI: “Nos(i)altres: la llengua catalana i les noves  immigracions”

Era Sant Jordi, ara fa 7 anys. Cridaven l’atenció paraules penetrants com aquestes, rere d’un títol també suggeridor. És un repte, certament! Fa rumiar veure com podrem les contrades del Principat encaixar més d’1.500.000 de nouvinguts, i assolir la indispensable i justa conciliació d’un afirmatiu “nosaltres”, que sigui alhora un sí, decididament integrador, cap “aquests altres”.

És això justament el rostre cru del fenomen migratori; d’alguns ventres buits per la pobresa als seus llocs d’origen, cercant obrir-se al futur en altres verals, amb coratge i no menys il·lusió; de tot de mirades possesses potser per la ubiqua TV mostrant urbi et orbe miratges d’opulència en una freturosa societat de consum, de masses. Destinataris, part d’ells, d’expectatives frustrades en comprovar que esdevenen aquí escarràs d’aquelles feines que els autòctons no volem fer, estricta mà d’obra econòmica per al tren i vagons de la construcció, avui paralitzat, corglaçat quasi.

No és fàcil assolir el primum vivere, fer-se amb el pa, l’aigua i la sal diaris en un ordre en debat constant en termes de glocalització i mitja dotzena de crisis encadenades. Voilà el dilema, punyent, de la 1ª: desigualtat d’oportunitats, carestia d’aliments, FAM més estricta, més enllà de les dites 2ª: financera, 3ª: econòmica, 4ª: del totxo en països i economies no precisament emergents; d’una 5ª: crisi sistèmica al capdavall, a més de la 6ª: la de confiança que, conjuntades, han dut al nostre país industrialitzat a les actuals taxes del 20% d’atur, a índex sense parió de pobres, llars esquerdades -ferides de mort-, al bell llindar d’una societat anomenada de la informació, seguint compassos i vaivens de processos migratoris. Remeis? -És realment conscient l’espècie humana glocalitzada de l’extrema complexitat que estem generant? Podrem, gosarem posar-hi ordre? Què podem fer-hi des del cor de Catalunya, i des de les comarques veïnes?

* * *

Devem al poble romà d’invasors, juristes i pensadors l’expressiu i intercomunicatiu postea philosophare. Bany i intercanvi d’idees. Conversar-raonar-enraonar: beceroles, crosses elementals de la comunicació lingüística quan se’n comparteix necessitats, signes, símbols, valors, voluntats i cultura. L’amalgama plurilingüística i heterocultural és avui tot un nou repte, sigui l’ indret on sigui. I el panorama s’obre francament més favorable a la Catalunya central que a comarques metropolitanes. Serem, tanmateix, capaços de salvar els mots, amb la seva vitalitat, genuïnitat i pluralitat de matisos?

Raons mil hi ha per viure dies, dècades i segles en català; a condició de no estalviar dosis d’autoestima, i d’arremangar-nos la llengua i, ben esmolada amb la fresca d’un matí primaveral, donar-li el to, ritme i melodia escaients. Atents, però, car és més fàcil seduir i incorporar al·lòctons a l’ús del català que trencar hàbits de defecció lingüística arrelats d’esma en el temps. Estem els autòctons convençuts que tenim una llengua, cultura i història pròpies? Estan els mitjans de comunicació de masses a l’alçada de les necessitats de supervivència que té Catalunya? Són de debò pensats en català?

És cert que sentim com a nostra la llengua que vam aprendre en la dolçor dels llavis, a la falda de pares i avis. La més nostra no és, però, necessàriament l’apresa ni la llegada, ans la que adoptem com a pròpia allà on treballem, vivim, madurem i envellim i, sobretot, la que decidim transmetre. Són a les mans de cadascú, doncs, la torxa i el timó de la transmissió lingüística. Ningú més ho farà per mi ni per tu. Cal, a més, exigir al Govern de la Generalitat que hi posi el coll, amb menys gestos protocol·laris, i amb accions fefaentment decidides, si no volem beure oli. Bon cop de llengua, doncs!

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

Els que no creuen en l’ànima potser no ho entendran. Però és igual. La majoria estic segur que creuen en l’ànima de les persones i també en l’ànima de les coses, encara que la nostra societat s’hagi tornat molt materialista i moltes vegades ens presenten els problemes de forma tan asèptica i tan freda que fa que només vegem la superfície i ens descuidem del que hi ha darrere de les coses (o dins d’elles).

Expliquen que un bon dia l’ajuntament va encarregar a un escultor molt conegut un gran cavall per una plaça de la ciutat. Al cap de pocs dies arribava un camió al taller carregat amb un bloc gegant de granit.  L’escultor va començar a treballar, pujat a una escala, a cops de martell i cisell. El fet va crear molta expectació i sempre tenia al voltant molts curiosos mirant com treballava. Sempre hi havia també un grup de nens que cada dia miraven curiosos com l’escultor anava fent.

Però van arribar les vacances i aleshores els nens van marxar, uns a campaments, altres a la muntanya, uns altres a la platja. Quan van tornar, l’escultor ja tenia el cavall acabat. I un dels nens, amb els ulls ben oberts li va preguntar:
-Però … Com sabies que dins d’aquella pedra hi havia un cavall?

Aquests dies es torna a parla molt d’immigració. Ara ens adonem que els immigrants són un problema. No ens en volíem adonar perquè no ens interessava. Ens interessaven només com a mà d’obra barata i necessària i no volíem veure que darrere hi havia una persona. Massa innocents? Massa càndids? Massa simples? Em sembla que no. Tots sabíem que el problema arribaria un dia o altre i poca cosa hem fet. En som tots una mica culpables, però potser ho són una mica més les administracions.

Com en el cas del cavall: cóm podíem saber que dins d’un immigrant hi havia una persona? Simplement observant. però no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure…

DIOS ES NEGRA Y SIN PAPELES*

HELENA MALENO GARZÓN, colectivo Caminando Fronteras, [email protected]

TANGER (MARRUECOS).

Imagina que diste a luz el domingo pasado en un hospital público marroquí. Un niño precioso.

Imagina que te dieron el alta al día siguiente, lunes.

Imagina que volviste a casa, cansada, sangrando del post-parto, con dolores aún en un útero que lucha por volver a su sitio.

Imagina que en casa te está esperando tu niña de dos años y dos meses y tu pareja.

Imagina que esta mañana mientras bañabas al bebé comenzaste a ver que le costaba respirar.

Imagina que corriste al hospital público marroquí.

Imagina que te dijeron que no podían atenderte.

Imagina que fuiste dos veces.

Imagina que la tercera vez tu bebé dejó de respirar casi en la puerta del hospital.

Imagina que pediste auxilio por tu bebé muerto.

Imagina que se lo llevaron a la morgue del hospital.

Imagina que a ti, a tu niña de dos años y dos meses y a tu pareja os llevaron a comisaría.

Ahora imagínate retorciéndote de dolor en las entrañas, el dolor agrio de la muerte de tu hijo, el dolor de un útero que te recuerda recién parida, el dolor de una leche que sube a tus senos duros como piedras. Pero imagínate NEGRA, imagínate AFRICANA, imagínate POBRE, imagínate SIN PAPELES.

Estás sentada, doblada sobre tu vientre en aquel sucio despacho de policías que van y vienen y te hablan en una lengua que no entiendes. Allí te miro e intento traducirte las preguntas que me parecen estúpidas, crueles e inhumanas.

Quieren saber qué hacéis en su reino, cómo habéis entrado y cuánto tiempo lleváis aquí. Quieren saber cómo os llamáis, cómo se llaman vuestros padres y porqué habéis venido.

Tu pareja grita y pide piedad. Sabe que todas las preguntas van dirigidas a justificar una deportación al desierto. Tu pareja grita y te tranquiliza llamándote “honey”.

Tu niña sonríe, juega con su gorro y canta “haleluya”.

La policía busca un intérprete de árabe a inglés para hacer el parte y llevaros a Tribunal.

Me dices que si te deportan al desierto y allí te violan no crees que aguantarás el dolor, que aún estás recién parida.

Un policía se me acerca y me pregunta: ¿Por qué hacéis esto? ¿Por placer? Este amable policía llama “esto” a acompañar a unos padres sumidos en el dolor, a comprar algo de comida para una niña que lleva todo el día sin probar bocado y a intentar traer un poco de humanidad o al menos de buen trato a esa puñetera comisaría.

Entonces le miro, me horroriza su frialdad, y le contesto, lo hacemos por amor. Veo en él a esos seres que comen, cagan y hacen de policía para poder seguir comiendo y cagando. Siento lástima.

Detienen a tu pareja en comisaría y me dicen que como caso humanitario te dejan dormir en casa. Mañana tienes que pasar el Tribunal junto a tu marido.

Te hundes. Es la primera vez que te veo enderezar ese vientre que te duele. Gritas y lloras hasta que un policía te manda callar.

No lo soporto, me puede la escena y le pido por favor que entienda que tu hijo ha muerto hoy, que estás recién parida, que te duelen las entrañas.

Me responde con desprecio que en este reino hay unas leyes, que aquí se hace lo que dice el procurador del rey y que tú eres una NEGRA CLANDESTINA.

Mañana iremos al Tribunal, mañana un hombre de este reino decidirá si te tiran a ti y a tu niña al desierto de madrugada. A partir de ahí la suerte decidirá si serás violada, si tu hija será raptada o por qué no violada también.

Imagínate que todo eso te ha pasado hoy.

Imagínate que a todas nos duelen sus entrañas.

Imagínate que a todas nos duelen nuestras entrañas».

(Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

ECLESALIA, 23/02/10.- «Tánger dieciséis de febrero 2010.

*Así lo he recibido. Así lo reenvío. Y seguiré arrodillándome, porque hoy he visto a Dios en negro y sin papeles.

+ Fr. Santiago Agrelo Martínez

Arzobispo de Tánger

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural.

Estats Units va envair Haití el 1915 i va governar el país fins 1934. Es va retirar quan va aconseguir els seus dos objectius: cobrar els deutes del City Bank i derogar l’article constitucional que prohibia vendre plantacions als estrangers.  Van marxar dient: "Aquest és un poble inferior, incapaç de governar-se per si mateix i conservar la civilització que van deixar els francesos".

Haití havia estat la perla de la corona, la colònia més rica de França: una gran plantació de sucre, amb mà d’obra esclava.  Montesquieu ho havia explicat sense pèls a la llengua: "El sucre seria massa car si no treballessin els esclaus en la seva producció. Aquests esclaus són negres des dels peus fins al cap i tenen el nas tan aixafat que és gairebé impossible tenir-los llàstima. Resulta impensable que Déu, que és un ésser molt savi, hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos completament negre ".

En aquell temps ho justificaven tot. Si calia apel·lar a les lleis, a Déu o al que fos, s´hi apel·lava sense cap mena de rubor. "La pela és la pela" diríem els catalans. Han passat els anys i seguim justificant-ho tot quasi bé amb els mateixos arguments. No tant directes; no tan rudes i més sofisticats. Però en el fons fem el mateix, nosaltres, els europeus rics amb els immigrants que venen a guanyar-se la vida. Quan els necessitem, són benvinguts. Quan no, ens molesten massa i millor que marxin, com més aviat millor i com més lluny millor.

Sabem que l’empobriment no sempre és causa de les mateixes societats pobres i que la major part de les vegades és degut a les circumstàncies que van donar-se en un cert període històric en que els imperis van deixar abandonada la gent després d’haver-ne tret tot el suc que van poder. Però d’això ens en recordem poc i alguns continuen justificant-se i dient que els esclaus no es distingien per la seva voluntat de treball. Els negres han de ser esclaus per naturalesa i ganduls també per naturalesa, i la natura, còmplice de l’ordre social, és obra de Déu: l’esclau ha de servir l’amo i l’amo ha de castigar l’esclau, que no mostra el menor entusiasme a l’hora de complir amb el designi diví.  Seguim tenint el fuet a la mà actualment a les nostres societats riques tal com el tenien els esclavistes.

Karl von Linné, contemporani de Montesquieu, havia retratat al negre amb precisió científica: "Vagabund, mandrós, negligent, indolent i de costums dissoluts". Més generosament, un altre contemporani, David Hume, havia comprovat que el negre "pot desenvolupar certes habilitats humanes, com el lloro que parla algunes paraules".

Jo he escoltat paraules semblants no fa pas massa dies…

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

Pamflets n’hi ha hagut sempre, sobretot en situacions de falta de llibertat. Per això m’estranya una mica que actualment, amb la gran llibertat que proporciona internet, sembla que tornin amb gran furor escrits de tipus pamfletari. És clar que ara potser ja no es podria anomenar pamflet un escrit d’aquesta mena perquè no circula clandestinament, sinó que ho fa amb total llibertat.

Internet fa que qualsevol notícia, sigui vertadera o no, contrastada o no, circuli amb una gran rapidesa i creui el món en qüestió de minuts. I és d’això que vull parlar avui. cada dia rebo PPS, vídeos, notícies, mails, etc… amb escrits o notícies de tota mena i em sembla que moltes d’elles trobo que són de tipus pamfletari. I em sembla que cada dia proliferen més aquest tipus d’escrits, cosa que considero que és una llàstima.

No fa massa, va arribar-me un escrit del Primer Ministre d’ Austràlia (que no he pogut contrastar enlloc) que carregava fort contra els emigrants que arriben a Austràlia i no es volen integrar. Avui, a les bústies del meu poble, hi hem pogut trobar una carta  basada amb aquest escrit, però adaptada a la nostra realitat catalana. La carta no té títol, però acaba amb l’adreça de correu següent [email protected]  i es diu que volen crear un espai on puguem opinar. El mal és que no diu qui són, ni d’on són, no dóna cap més explicació.

El text com a tal, jo l’he trobat senzillament pamfletari perquè convida a marxar de Catalunya tot aquell que no es vulgui integrar a la nostra cultura. Potser en el fons estaria d’acord en algunes coses de les que diuen, però no en puc estar de cap manera amb les formes que empren. A més, sembla que posen al mateix sac tots els emigrants, cosa que considero un disbarat total, perquè una de les coses que considero que s’ha de fer és justament acceptar que cada un té el seu ritme i els seus "tempos" personals de cara a una futura integració al seu nou país. 

A vegades les formes ens poden treure tota la raó que puguem tenir en el fons, no us ho sembla?

Santiago Agrelo és arquebisbe de Tànger i viu de ben a prop la mort a l’estret de centenars de persones que tenen com a únic objectiu de la seva vida anar a Europa. Com sigui.

Llegia avui una reflexió seva sobre aquest fet:

"Avui, de molts llocs del nord d’Àfrica, surten "mar endins", camí d’Europa, Zodíacs, pasteres, piragües, míseres embarcacions carregades d’humanitat jove, que somnia també la seva pesca miraculosa, una humanitat nascuda amb dret a somniar i condemnada a morir sense tocar la realitat del que somia.
No podem mesurar el dolor dels que pateixen a la frontera sud d’Europa, ni tan sols som capaços de comptar el nombre dels que hi moren. Això sí, dolor innecessari i mort violenta semblen formar part del paisatge, i correm el risc d’habituar-nos a veure’ls com es veu sortir el sol o ploure.
No fa gaire, en aigües de la Mediterrània, entre Líbia i Itàlia, van morir 73 immigrants. Cinc van ser rescatats amb vida. El dia que van ser rescatats de la mort, aquell mateix dia van començar a ser delinqüents per llei a l’estat italià.
Dissabte passat, de trenta-sis persones que, amuntegades en una zodiac, somniaven amb arribar a les costes d’Espanya, només 11 van ser rescatades amb vida. El mateix dia en què van ser rescatades, aquestes persones van començar a ser delinqüents per llei a l’estat marroquí.
Cadàver o delinqüent: tristíssima i inacceptable alternativa per als qui només han somniat l’alegria d’una pesca miraculosa".

És trist no poder posar fi a aquest trista realitat que seguirà mentre allà baix hi hagi tanta pobresa. Morir per morir, prefereixen fer-ho amb les butxaques plenes. Això és el que somnien però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran mai. Aquí viuran un altre estil de pobresa, tant o més dura que la dels seus països on, almenys, tenien el recer dels seus amics, de la seva família i del seu poble. Aquí seran un éssers anònims que moriran al carrer o deixaran la pell esclavitzats per amos sense entranyes que els trauran tot el suc fins el dia que no els en quedi gens.

Sí, trista realitat per a ells i també per a nosaltres, europeus en crisi econòmica i en crisi d’identitat i de valors. Nosaltres, que som humanament tant pobres com ells, ens omplirem la boca amb paraules grandiloqüents mentre deixem morir aquests països de gana, de sida o de malària…   Una vella Europa que, a fi de comptes, segueix vivint com en segles passats a les costelles d’aquesta gent desesperada que  sembla que fa l’impossible per deixar la vida per aquests mars de Déu!

Llegint un article de Mathew Tree ("POR" -Avui 20/09/09) recordava una conversa que vaig tenir aquest estiu amb un amic andalús que vaig conèixer a l’ Uruguai fa 30 anys i que ara viu des de fa anys a Alcalà de Henares. Allà (a l’ Uruguai) ja discutíem amigablement el tema interminable de les relacions Catalunya-Espanya i el tema de la llengua catalana. Llavors ja no ens posàvem d’acord i 30 anys després seguim sense posar-nos d’acord.

Això no és greu. Com tampoc ho és que cadascú tingui la seva opinió de les coses. No necessàriament tots hem de pensar igual. Només faltaria!… L’amistat està per sobre de tot això i les maneres de pensar no han de separar les persones. El més greu és que la visió de cadascú de nosaltres no hagi canviat quasi gens, cosa que vol dir que certs esquemes no es trenquen fàcilment i que generalment som poc flexibles intel·lectualment.

Mathew Tree explica el cas d’una amiga seva "catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria de Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic)". Mathew diu que "no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris…– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere  cop (“Constitución”, "solidaridad", “no-nacionalismo”…), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper".

Aquest estiu, parlant, en una distesa sobretaula, amb el meu amic d’ Alcalà, mirava de fer-li entendre que no havia de fer cas a tot el que publiquen sobre Catalunya els diaris de Madrid perquè generalment deformen la realitat. No és que estiguin desinformats sinó que el que volen és desinformar. I li deia que ell ho podia saber prou bé perquè havia treballat a Catalunya i mai havia tingut cap problema amb la llengua, cosa que m’ho confirmava fil per randa. Però em deia una cosa que em va fer pensar i que em va indignar: em deia que els pitjors no són els catalans, sinó que són els vinguts de fora.

A fi de comptes sabeu què és el que més els indigna i el que més els molesta? Que un nouvingut s’integri a una nova societat, aprengui el català, el parli i se senti un més de la colla. Això no ho poden tolerar! Ells parteixen de la base que qualsevol nouvingut el que ha de fer és parlar castellà i deixar-se de punyetes amb aquesta cosa estranya del català…

Resulta que la meva dona és uruguaiana i des de fa anys que parla normalment el català. Quan, en un moment determinat, va voler intervenir en la conversa dient que a Catalunya no només no s’exclou el castellà sinó que més aviat és al revés, ell va dir: "¡Pero si tú eres la que menos puedes hablar porque eres una charnega!". No cal dir que no se li va posar gens bé. Ho va prendre com un insult, perquè no es veritat que sigui xarnega i ella sap prou bé què significa aquesta paraula. Segons el diccionari "xarnego" és aquella "persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país". La meva dona estarà més o menys adaptada, però el que no es pot tolerar és que no pugui opinar i no pugui triar la llengua amb la que vol  parlar; i no se li pot negar que ha fet prou esforços per ser una catalana més en molts aspectes….  I si ella tria el català per expressar-se, és el seu dret i semblaria que li hauria de ser respectat. Doncs no és així per alguns espanyols de "charanga y pandereta"; com tampoc és respectat el dret de l’amiga d’origen peruà del Mathew Tree.

Enteneu ara per què els catalans tenim tantes ganes de ser lliures i sobirans?

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D’aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l’acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d’aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se’n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Sempre que volem parlar d’una persona que ha vingut de fora, però que està integrada en un lloc determinat, que s’hi troba bé, que té una relació normal amb la gent i la cultura d’on viu, diem que està arrelada. Està bé. És una forma de parlar acceptada i, en part, tenim raó quan parlem així.

Però resulta que les persones no som arbres ni plantes. No tenim arrels com els arbres, que fan que siguin inamovibles. Les nostres “arrels” són d’una altra mena. Les persones tenim molta més capacitat d’adaptació que les plantes. I la nostra adaptació social i cultural és molt distinta i molt més rica que la que una planta té en un territori concret. Per tant, potser hauríem de repensar què volem dir amb la paraula “arrelament”.

Qui perd les arrels, perd la identitat, es diu sovint. Potser ho hauríem de matisar. Hi ha una certa raó en aquesta expressió, però la identitat d’una persona no són només les arrels, sinó tot un conjunt de valors, creences, voluntats, capacitats que fan que una persona sigui capaç d’adaptar-se a una nova situació, a vegades molt desfavorable.

Quan parlem d’emigració hauríem de tenir en compte això. Hi han emigrants que s’adapten i altres que no, essent inclús del mateix país. Vol dir que hi ha un component de voluntat molt important. Només cal que ens fixem en l’emigració més antiga que tenim aquí a Catalunya. Quants andalusos parlen català? Quants no en parlen perquè no han volgut parlar-lo? Quants se senten més andalusos que catalans encara ara, després de 40 o 50 anys d’ésser entre nosaltres? Quants s’han “arrelat”, integrat i quants no? No he consultat estudis sociològics, però sé que n’hi ha algun de ben interessant i aclaridor. Ara no ve al cas i no cal citar-lo. Però sí que hauríem de tenir tot això en compte, ara que es torna a parlar tant sobre el castellà, el català i el futur de la nostra llengua. La tendència i el camí que emprengui la immigració que tenim a Catalunya serà la que, al final de tot plegat, decideixi el futur.