BON NADAL 2021

I BON ANY 2022!

Art romànic català: Església Santa Maria d’Avià.

NADAL és estar en pau amb Déu, és poder-li donar gràcies: gràcies per un altre any, per un altre Nadal, per seguir encara vius després d’aquest altre any pandèmic.

NADAL és estar en pau amb els germans: gràcies per poder seguir estimant-nos, per poder continuar la cursa de la vida i poder començar un any més.

Que no ens falti la motivació per la lluita de viure; la solidaritat amb tots aquells que ho passen malament; l’abraçada que regala afecte i demana perdó.

NADAL, com ens diu l’estimat i recordat PERE CASALDÀLIGA, és

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió.
Contra els grans projectes de mort,
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància.
Visquem en plenitud.

Pere Casaldàliga, 2011

Tags: Nadal

Els diaris i les teles van anar plens durant uns dies de la renúncia «per motius personals» del bisbe Xavier Novell de Solsona. El temps, que ho cura tot i la lava del volcà canari ho ha anat tapant i oblidant. Els mitjans de comunicació són així…  És lògic, però, que la notícia al seu moment xoqués i desconcertés  molta gent, per inesperada en el cas del Xavier i perquè no es dóna gaire sovint la renúncia d’un bisbe en les circumstàncies en què s’ha donat.

Han anat passant els dies, he llegit un munt d’articles sobre el tema, n’he parlat amb molta gent i anava pensant que no em calia escriure res més perquè ja ho ha fet altres millor del que jo ho podria fer i perquè considerava que la decisió que ell ha pres és tan personal, íntima i respectable que poca cosa hi podria dir. Algú, però, m’ha demanat la meva opinió, sabent que amb el bisbe Xavier ens coneixíem de feia molt temps i sabent també que algunes altres vegades havia escrit sobre ell en aquest mateix blog. Per tant, al final he decidit escriure alguna cosa, sense entrar a jutjar la decisió de la renúncia que va «lliurement presentar per raons estrictament personals» i de la que ens parlava la nota de premsa del bisbat de Solsona el dia 23 d’agost del 2021, a les 12 del migdia. Les decisions personals són sempre respectables en tots els àmbits de la vida (fins i tot si no acabem d’entendre-les o compartir-les), però penso que aquest cas té altres derivades que sí que seria convenient poder analitzar i valorar. És el que intentaré fer en aquest apunt, sense pretendre ser exhaustiu i fixant-me només en algunes.

1. La decisió d’un bisbe a renunciar al seu càrrec no és un fet qualsevol, ni quotidià i em sembla que no es pot ventilar l’assumpte amb un simple comunicat de premsa. L’opacitat dins de l’església és un fet massa habitual que potser podia servir en altres temps, però que ara ja no es pot justificar perquè significa tractar com criatures els fidels, que considero que es mereixen alguna explicació més. A vegades no cal donar detalls, però sí que cal donar explicacions. Considero que ho havia d’haver fet el mateix bisbe Xavier i possiblement s’hauria estalviat molt del safareig que ha hagut de suportar. M’ha arribat el rumor de què no li han deixat fer. Molt malament!

2. La norma del celibat és un altre tema que caldria reflexionar i, a hores d’ara urgent de canviar. No hauria de ser imposat, sinó elegit lliurament dins de l’església; segueix essent un tema sense resoldre i cada dia es tornarà més greu i més difícil d’acceptar. Hi ha estudis seriosos que diuen que la dimissió de l’estatus clerical arriba a un 25% des dels anys setanta del segle passat fins ara. Caldria parar-se i mirar de conèixer de prop la realitat de com el viuen els capellans i els motius de fons dels quals un dia decidiren donar un tomb a la seva vida i, superant moltes dificultats, van aconseguir viure amb normalitat enmig d’un món canviant i una església jeràrquica, retrògrada en molts sentits, prepotent i centralitzada. Molts d’ells van elegir, simplement, viure la seva fe d’una forma més lliure i en una frontera de línies una mica difuminades. Veiem en alguns relats que s’han publicat en forma de llibre testimonis de vida, de fe, de tendresa, d’humanitat, de llibertat i de tossuda esperança de com es pot viure la fe de manera diferent i de com es pot somiar una església també diferent («Curascasados. Historias de fe y ternura» amb coordinació de Ramon Alario y Tere Cortés. MOCEOP)

3. L’elecció dels bisbes -i també dels capellans- s’hauria de fer d’una manera molt diferent de com es fa actualment. No se solucionarien tots els problemes, però se n’evitarien molts. Les comunitats locals haurien d’assumir més protagonisme a l’hora de l’elecció d’aquella persona (home o dona) que els presidís. Les comunitats s’haurien de tornar més acollidores i no tan impositives; més igualitàries i no tan jerarquitzades; no tan enfocades al culte i més a la vida de la gent; comunitats de recerca i compromís a viure en positiu en el món actual, que ha deixat de ser el món d’anys enrere. Les situacions canvien ràpidament i la societat també. L’Església acostuma sempre a fer tard i a no donar les respostes que la gent necessita i espera en el moment adequat. Ens trobem en molts llocs bisbes i capellans conflictius, no acceptats per una bona majoria de fidels, allunyats de la gent, amb tics autoritaris i maneres d’actuar poc evangèliques que fan que l’estructura eclesial sigui cada cop menys creïble i més allunyada d’allò que Jesús hauria volgut que fos.

4. Estic segur que la societat en general -i també el Poble de Déu- acceptaria de bon grat els canvis que portessin al fet que els bisbes i capellans es mostressin més humans per haver aconseguit ser més lliures, superant les servituds legals i jeràrquiques, per apostar per una església que es refia de l’Esperit de Jesús de Natzaret i optar pels pobres i les víctimes. No sempre és fàcil i pot ser molt dur caure del cavall, com Sant Pau, i baixar del cavall del clericalisme, baixar del pedestal i posar-se al nivell dels altres creients. No és fàcil, però és urgent i necessari.

Tags: Església

Ahir va fer un any de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. La Televisió de Catalunya va recordar-lo al Canal 33 amb un programa molt bonic, ple de múltiples testimonis i fragments d’entrevistes que ens el van tornar a fer ben proper.

La figura del bisbe Pere creix a mesura que passa el temps i a mesura que veiem com la institució eclesial no acaba de fer un pas decidit cap a una altra manera de ser església que seria molt més propera a com hauria volgut Jesús que fóssim els seus seguidors. El bisbe Pere, crec jo, seria un bon camí a seguir per aconseguir d’una vegada aquest canvi.

Durant una gran part de la seva vida, Pere Casaldàliga (1928), pensador, poeta i circumstancialment bisbe de São Félix do Araguaia, va viure dedicat a treballar a favor dels indígenes, dels camperols i a la causa de la justícia. Era bisbe catòlic ordenat, però no com la majoria de bisbes que estem acostumats a veure. Sempre es va negar, per exemple, a vestir com a tal i portant ell mateix una vida de pobresa com la majoria de gent d’on vivia. Quan es coneix la pobresa o s’està a prop d’ella, molt de la perspectiva vital d’un canvia a la força.

La seva obra de caràcter espiritual, pastoral i sobretot poètica és ingent, i ha estat traduïda a molts idiomes. Pel testimoni de la seva vida com de les seves obres, Casaldàliga és tot un referent en tota la comunitat eclesial llatinoamericana. Solia dir que els seus principals mestres espirituals eren Jesús de Natzaret, Francesc d’Assís, Teresa de Lisieux, Carles de Foucault, i formadors que havia tingut al llarg dels seus estudis eclesiàstics, companys de l’episcopat a Amèrica Llatina. I que en poesia s’inspirava en les obres de Sant Joan de la Creu i d’Antonio Machado.

ALGUNES FRASES SEVES:
-“Tot és relatiu, menys Déu i la fam”.
-“No n’hi ha prou amb ser creient. Cal ser creïble”.
-“Un dels pecats importants de l’Església, santa i pecadora, és la manca de capacitat per unir-se les esglésies, absolutitzant el que no és absolut, i no responent al testament de Jesús, “que tots siguin u .
-“He tingut moments tristos, però com que continuo tenint esperança, no arriba a ser un drama, una tragèdia. No crec que pugui dir que he viscut tristeses grans. Relativitzar perquè l’esperança continua donant garantia posterior a tots els fracassos, a totes les decepcions. Jo dic en un lloc d’un diari meu “Déu és amor, nosaltres som amor, traïció i por, però també esperança” i aquesta esperança resol totes les decepcions i totes les tristeses, tots els fracassos”.
-“El meu desig és que s’acabi la fam al món, que s’acabi la fabricació d’armes, la carrera armamentista, que s’acabi la guerra sobretot aquesta guerra per religió o sostinguda per religions”.
-“Les meves tres majors preocupacions són que l’església, les esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món que donaria per a tots i hàgim de seguir vivint enmig d’una humanitat on les dues terceres parts no tenen el dret a viure. I en el dia a dia, les nostres fallades i les dels agents de pastoral”.
-“Em penedeixo de moltes coses. De tot una mica. Podia haver-ho fet millor, amb més esperança fins i tot, amb més senzillesa, amb més generositat. Jo recordo sempre la frase d’aquell sant que deia que quan es presentés davant de Déu li demanaria: “oblida’t de les meves bones obres, parlarem només dels meus fracassos, dels meus pecats que això tu ho saps resoldre molt bé, oblida’t de les meves bones obres”.
-“Dels pobles indígenes he après la convivència amb la natura, un cert sentit de comunitat, i relativitzar també moltes coses que la nostra civilització considera absolutes”.
-“En la meva infància vaig sentir moltes vegades del meu pare i de la mare: ‘Nosaltres som pobres.’ Ja inculcat en la infància, poc després amb contactes, amb anàlisi i convivències religioses, he anat sentint realment que l’opció pels pobres ha de ser opció fonamental per a l’Església. Una opció que defineixi a l’Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar de la banda dels pobres.’ Per a l’Església també”.
-“Els grans reptes o desafiaments que té plantejats l’Església del tercer mil·lenni són ecumenisme i el macro ecumenisme. La pobresa estructural de les seves institucions. La profecia contra sistemes, estructures que maten, que exclouen, que prohibeixen. Llavors seria, la unió de les mateixes esglésies, la profecia diària, una profecia que denuncia, anuncia i consola”.
-“Si fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir l’estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’Estat. La segona, posar en suspens, en dubte, la cúria romana, i la tercera convocar una trobada, diguem-ne Concili, si voleu, veritablement ecumènic, per refer totalment la cúria romana, per redefinir el ministeri de Pere i per proposar-amb serietat l’enculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podia ser el mateix celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, de vegades en litúrgia, en pastoral”.
-“Jo sóc un fill obedient de l’església, però al mateix temps no puc permetre que se segueixin utilitzant mètodes antidemocràtics en la relació dels bisbes, nomenant sense la menor consulta amb la comunitat local”.
-“Mai he emprat els símbols de poder episcopal. Amb tot respecte als germans que la fan servir, crec que no són símbols ni gestos evangèlics. Estan vinculats a estatus i seria el més lògic prescindir d’escut, prescindir de mitra, de bàcul, i celebrar les eucaristies amb simplicitat. No crec que li faci cap bé a l’Església tota aquesta simbologia”.
-“Per a mi, un home o una dona espiritual és viure en profunditat, assumir opcions dignes d’una vida humana. Ser coherent, obrir-se a les necessitats del proïsme. Celebrar la vida”.
-“L’anomenat tercer món és un escàndol en la història humana. Perquè tercer món per definició significa un món prohibit, marginat, explotat, inferior”.
-“Per a mi la vida eterna és la convivència plena amb el Déu viu, i amb tots els fills i filles de Déu”.

Tags: Pere Casaldàliga

«Pariran les muntanyes i naixerà un ridícul ratolí». El Part de les muntanyes és el títol d’una faula d’Esop (s. VI aC), que després va recollir Horaci a la seva Epístola als Pisons, 139. És una breu faula que explica com les muntanyes comencen a retrunyir com si donessin signes de voler parir, esglaiant a tothom que ho sent. Després, però, de tant soroll i de senyals tan impactants, les muntanyes pareixen només un petit ratolí. Esop ens vol dir que hi ha coses que esperem que esdevinguin importants i després veiem que queden en no res.

Això és el que a mi em sembla que ha passat amb una notícia que acabo de llegir: el Papa ha determinat, a través d’un ‘Motu proprio’, l’accés de les dones als ministeris de Lectorat i Acolitat, els anomenats ‘ministeris laics’ que des de Pau VI estaven reservats a homes. Per primera vegada, una dona pot exercir de forma oficial un acte ministerial a l’Església i exercir des de l’altar. Dit d’una altra manera: a partir d’ara les dones podran llegir les Sagrades Escriptures a la missa i tenir cura del servei de l’altar, ajudar el sacerdot en la celebració de la missa, distribuir la comunió, exposar el Sagrament o instruir els fidels que porten el Missal, la creu o els ciris. Però tot això no es feia ja a la pràctica? Tots sabem que sí i que és una cosa comuna a tot el món catòlic. Ara, en la seva Carta Apostòlica “Spiritus Domini”, el Papa Francesc modifica el cànon 230.1 del Codi de Dret Canònic i oficialitza el que ja és comú arreu.

Els estudiosos de la història del dret saben que l’origen de la Declaració dels Drets Humans és a la religió. Aquesta és la tesi que va plantejar i va defensar el professor Georg Jellinek, en el seu interessant estudi La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que es va publicar en 1895. L’afirmació de Jellinek, sobre aquest assumpte, és clara i contundent: “La idea de consagrar legislativament aquests drets naturals, inalienables i inviolables de l’individu, no és d’origen polític, sinó religiós” (oc, cap. VII, edic. Granada, Comares, 2009, pg. 86). És a dir, la declaració dels DDHH no té el seu origen en la Revolució (s. XVIII), sinó en la Reforma (s. XVI).

El teòleg José María Castillo fa notar que, no obstant això, és lamentable que, a hores d’ara, l’Església hagi gestionat aquest assumpte de manera que la declaració dels Drets Humans, en qüestions molt bàsiques, està més a prop de l’Evangeli que del Dret Canònic. Amb un exemple, n’hi haurà prou: si es busca la paraula “dona”, en l’índex de matèries del vigent Codi de Dret Canònic, la paraula «dona» (i tot el que conté i expressa) ni apareix en la legislació de l’Església. Sens dubte, als responsables d’aquest assumpte ni els interessa esmentar a la dona i, pel que es veu, ni la dignitat, ni els drets, de més de la meitat de la població mundial.

O sigui, que molt soroll per a res! Seguim tenint una Església massa rovellada pels temps que corren.

Tags: Església

Enmig de les moltes pors, tristeses, sofriments i llàgrimes d’aquest any molt difícil per tanta i tanta gent segueix naixent Jesús…

Igualment desitjo a tothom que ve aquí

BON NADAL 2020 

i que l’any vinent sigui millor…

NADALA

-Sentinella, què hi ha de la nit?

Què hi ha de la crisi?

-Des d’on ho preguntes?

Preguntes des de la fam

o des del consumisme?

El crit dels pobres

sacseja les teves preguntes?

Pastors marginals

canten la Bona Nova,

amb flautes i silencis,

contra els grans mitjans,

els mitjans dels grans.

Ens ha nascut un Nen,

un Déu se’ns ha donat.

Cal néixer de nou,

nus com l’infant,

descalços de cobdícia,

de por i de poder,

sobre la terra vermella.

Cal néixer de nou,

oberts al Misteri,

ungits d’Esperança.

Pere Casaldàliga (Nadal del 2012)

Tags: Nadal

El Bisbe Pere Casaldàliga i Àngel Pujol en una entranyable imatge

Era el 8 d’agost. En plena pandèmia, i quan aquest blog encara restava mut, va morir el bisbe Pere Casaldàliga. Vaig estar temptat a escriure alguna cosa sobre ell perquè els que m’heu anat seguint durant aquests 12 anys de blog sabeu del meu respecte reverent envers ell. Vaig pensar que ja hi hauria ocasió de parlar-ne més endavant.

Ara, en ocasió de l’acte que el divendres 11 de desembre es farà aquí a Mollerussa, aprofito per parlar altre cop del bisbe Pere. Aquest dia està previst atorgar-li la distinció del «V Reconeixement Ànima» a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga. Els Reconeixements Ànima Ciutat de Mollerussa, impulsats per l’Ajuntament de Mollerussa i el Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran i en memòria d’Àngel Pujol, han volgut reconèixer en la seva cinquena edició l’obra social duta a terme pel bisbe Pere Casaldàliga i Pla. L’acta de la decisió del jurat recull que «la distinció s’atorga a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga per la lluita a favor del medi ambient i la contínua denúncia de la situació de l’Amazònia així com per continuar impulsant i inspirant moviments socials pels drets i la justícia social a l’Araguaia on gràcies a la tasca de l’eclesiàstic, que fou el primer a denunciar públicament la situació de l’Amazònia, s’han organitzat 15 comunitats rurals recuperades als grans latifundis que exploten la regió».

El lliurament es farà en un acte al Teatre L’Amistat de Mollerussa el divendres 11 de desembre a partir de dos quarts de 7 de la tarda i seguint les restriccions marcades en prevenció de la Covid-19 per la qual cosa tindrà aforament limitat i caldrà reservar per assistir-hi a través d’un formulari que es pot trobar a mollerussa.cat/reconeixementsanima. També es podrà seguir en directe l’emissió de l’acte a través de l’enllaç de YouTube: https://youtu.be/HUv4hawNhlE.

Josep Maria Pujol, ha remarcat el paral·lelisme entre la causa que es reconeix en aquest premi i la que defensa l’entitat que presideix donant suport a la tasca del missioner Angel Olaran a Etiòpia. El Pare Olaran també estarà a l’Acte, donat que va sortir per temes personals del país africà abans que esclatés el conflicte bèl·lic en la zona del Tigray. Àngel Pujol, germà de l’actual president, qui fou fundador i president del Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran, va conèixer in situ en un viatge a Brasil l’any 2009, el bisbe Pere i les seves causes. Àngel Pujol tenia molt interès a conèixer persones i entitats que es dedicaven a la Cooperació i a ajudar als altres. Els Reconeixements Ànima van néixer després de la mort de l’Àngel i serveixen per recordar i preservar la seva memòria; i, a la vegada, homenatjar les persones i entitats també amb ‘Ànima’ solidària.

El bisbe Pere és molt cert que era tot el que reconeix aquest premi: un activista compromès fins al moll de l’os pels drets dels camperols i dels pobles indígenes del Brasil; també és cert que indirectament va fer una gran tasca tasca a favor del medi ambient i de lluita contra el canvi climàtic amb la seva defensa de la supervivència de l’Amazònia. Però el bisbe Pere era i representava molt més que això. Ho diuen molt millor del que ho podria dir jo el Jordi Corominas i el Joan Albert Vicens en un text que van escriure en motiu dels seus 90 anys:

«Cal tocar-lo, abraçar-lo, per adonar-se de la bellesa d’una persona com Pere Casaldàliga: tendre i exigent, indignat i ple de sentit de l’humor, fràgil i dur, valent en les seves debilitats, contemplatiu i polític, fill de pastors, amant del petit poble que el va veure néixer i ciutadà del món, defensor dels indígenes i de totes les causes dels més perjudicats. Nostàlgic i esperançat, dolç i aïrat. La seva vida mateixa és un vers, una escletxa vers un món altre, que sense escapar de l’immens sofriment que sovint ens envolta, dóna la mà, per caminar i obrir més escletxes, a tots els marginats i els que pateixen, en un vast moviment de rebel·lia i esperança. Perquè l’última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos sinó la de l’amor. És ben conegut que l’han intentat matar diverses vegades per la seva denúncia de la injustícia, per la seva llibertat davant de tot poder i fins i tot davant de les seves pròpies pors i temors».

…D’aquí aquesta sensació compartida per molts que hem tingut la sort de compartir uns dies amb ell a Sao Felix, independentment de si som cristians o no, que paraules com “regne de Déu”, “església”, “evangeli”, “Jesús”, no són buides ni vanes, sinó que cobren en la figura del Pere tota la seva carnalitat i actualitat. “En el Jesús que ell expressa, en l’església que ell viu, en el Regne que ell espera, sí que hi creuria”,  ens deia una amiga atea a la qual el Pere va explicar amb moltes senzillesa la seva fe.
El Pere deixa empremta en tots els que s’acosten a ell perquè tot en ell, amb les seves contradiccions i dificultats humanes, amb la seva taula sempre a punt per compartir, amb el seu “palau episcopal” sempre obert, amb el seu humor sorneguer, amb la seva tendresa a flor de pell, ens mostra un cristianisme i una església palpables que revelen el millor de cada un de nosaltres. Hom sent al costat del Pere que la duresa de la vida, els sentiment de buit, de derrota, de fracàs, de marginació, de sofriment queden transformats. El Pere, com a cristià, no et predica el Regne de Déu, te’l fa sentir. Al seu costat et sents millor, més persona, més escoltat, amb més ganes de lluitar, amb més esperança, amb més alegria, il·lusió i fortalesa interior».

Tags: Pere Casaldàliga

Aprofitant que ara tinc més temps, estic rellegint llibres antics. Alguns d’ells -no gaires- m’han acompanyat durant anys i han fet molts quilòmetres amb mi. Quan els miro tan ben arrenglerats a la meva biblioteca m’entra certa nostàlgia i sembla que em diuen que els torni a agafar perquè encara tenen moltes coses a dir-me. Alguns llibres no te’ls acabes, tot i ser vells i que se’l nota molt en el color esgrogueït de les pàgines, en les desgastades cobertes i en els desllomats lloms d’anys de brega. Alguns comencen a ser vells com jo, tot i que mantenen un esperit ben jove. Tot rellegint-los, ressonen dins meu paraules i conceptes que m’han ajudat a viure i a creure d’una determinada manera i que encara m’ajuden a seguir vivint i creient més o menys com sempre.

Un d’aquests llibres que estic rellegint és el del bisbe Pere Casaldàliga «Yo creo en la justicia y en la esperanza», que porta data del 1975. Mentre el vaig llegint anoto frases, les repenso y m’adono com d’actuals són encara. La lluita que ell portava a favor dels «posseiros», dels sense terra, dels indígenes, dels peons esclavitzats per terratinents sense escrúpols i dels més desfavorits al Brasil en aquells anys, segueix sent ben actual amb un fanàtic Bolsonaro que mira de destruir tot el que hagi pogut fer pels més desfavorits el Partit dels Treballadors de Lula que, tot i fer algunes coses mal fetes, va fer-ne moltes més de bones.

A la pàgina 94 del llibre m’he trobat amb un poema del bisbe Pere que no m’he pogut estar de copiar i que us l’ofereixo. Es titula «El nom novell», que va néixer com diu ell mateix «processat per la justícia, bo i escrivint a la mare» i que diu així:

EL NOM NOVELL

Plor i silenci i crit,

és la paraula que m’omple ara

la boca i l’esperit.

Que mai encara

jo no havia arribat

a entendre, mare:

la lli-ber-tat!

(Amb tots els que lluitaren i moriren per Ella;

amb tots els qui la varen cantar i patir i somniar…

jo la canto i la pateixo

–i la gaudeixo, una mica –

la lliure Llibertat!

Aquella, vull dir, mare, tota plena

amb que el Crist ens va lliurar.)

Si em bategeu un altre cop, un dia,

amb l’aigua dels sanglots i la memòria,

amb el foc de la mort i de la Glòria…:

digueu a Déu i al món

que m’heu posat

el nom

de Pere-Llibertat!

————————————————-

I per acabar, informar-vos que, amb motiu dels seus 90 anys (ara ja en té 92), es va crear un nou portal online amb tota la seva bibliografia, disponible per tot el públic i per a la seva descàrrega gratuïta, per sol·licitud expressa d’en Pere. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor s’estan pujant al portal, per tal que tota la seva obra quedi amb accés garantit per a unes quantes dècades, fins i tot quan ja no estiguem aquí.

Accedir-hi és molt fàcil: Tots els continguts estan emmagatzemats en la plataforma Academia.edu i Pere Casaldàliga hi te el seu propi espai. Pots veure els documents, descarregar-los, comentar-los online amb altres usuaris, fer-te seguidor del portal (FOLLOW – SEGUIR) i rebre notificacions. Fes una ullada a la biblioteca online d’en Pere AQUI.

José María Concepción Rodríguez
Administrador de Obra y archivo
Biblioteca Online Pedro Casaldáliga

Tags: Pere Casaldàliga, Poesia

(text anònim modificat. Dibuix de https://www.agustindelatorre.com/)

DIUEN D’AQUEST NEN…

Que si va néixer ahir, que si ha nascut avui, que si va néixer aquí, que si va néixer allà.

Que si eren reis, que si eren mags.

Que si tenia germans, que si no en tenia.

Que quants pans i quants peixos.

Que si va morir als 33, que si va morir als 36.

Que on és, que quan torna.

Que si és Déu o no ho és…

El cas és que a mi em va agafar la mà quan més ho necessitava.

Em va ensenyar a somriure i agrair les petites coses.

Em va ensenyar a plorar i a compadir-me.

Em va ensenyar a despertar-me per saludar el sol i a dormir amb la consciència tranquil·la.

Em va ensenyar a caminar a poc a poc i totalment descalç.

Em va ensenyar a abraçar a tothom i a abraçar-me a mi mateix.

Em va ensenyar moltes coses: a estimar-me molt, a estimar el que tinc al costat i, si ho necessita, a donar-li la mà.

Em va ensenyar a escoltar quan m’està parlant en la quotidianitat, en la senzillesa; quan m’envia missatges de tota mena i que, per escoltar-lo, he de tenir el cor obert.

Em va ensenyar que un «gràcies» o un «perdó» ho poden canviar tot.

Em va ensenyar que la força més gran és l’amor i que el contrari a l’amor és la por.

Em va ensenyar com m’estima a través de mil detalls.

Em va ensenyar que els miracles sí que existeixen.

Em va ensenyar que si jo no perdono, sóc jo qui es queda presoner de la rancúnia i que per perdonar, primer he de perdonar-me.

Em va ensenyar que no sempre rebré bé per bé, però que he de fer el bé malgrat tot.

Em va ensenyar a confiar en mi i a aixecar la veu davant de la injustícia.

Em va ensenyar a buscar dins meu i no a fora.

Deixa que m’allunyi, sense enfadar-se. Que surti a conèixer la vida. A equivocar-me i aprendre. I sempre em segueix cuidant i esperant.

Fins i tot em va deixar aprendre d’altres mestres sense posar-se gelós. Perquè és de necis no escoltar tot allò que parli d’amor. I perquè avui, més que mai, entenc que tots parlen del mateix.

Em va ensenyar que només sóc aquí durant un temps i només per ocupar un espai molt petit a la història.

I em va demanar que sigui feliç i visqui en pau; que m’esforci cada dia a ser millor i a compartir la meva llum coneixent les meves ombres; que gaudeixi, que rigui, que valori. Diu que Ell sempre serà amb mi; que encara que dubti i tingui por, confiï, ja que en això consisteix la fe: confiar a Ell malgrat jo mateix…

Ell es diu Jesús. Va néixer pobre i segueix naixent pobre. Que des del seu pobre bressol ens beneeixi i ens ajudi a celebrar l’autèntic Nadal.

BON NADAL I BON ANY NOU A TOTS ELS QUE EM LLEGIU!

Mollerussa, Nadal de 2019.

Tags: Nadal

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

Tags: Cinema, RELIGIÓ, Vida i mort

S’ha mort Mossèn Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, un gran amic de Mossèn Ballarín i un d’aquells rectors en qui es va inspirar per crear el personatge de MOSSÈN TRONXO, segurament el llibre més popular de Mossèn Ballarín. De totes maneres -i si hem de ser sincers-, Mossèn Tronxo no és una sola persona, sinó que són tot el munt de capellans que hi havia escampats (cada cop en queden menys) per tants i tants poblets petits d’aquests mons de Déu. En el pròleg del llibre ja ens ho fa saber: «Al padrí Soques, al Ramon Maria, als meus antics deixebles que volten el greny, a tots els qui, com ells, encara són de la mena. La més bella, pobra i santa, fidel, silenciosa i oculta que ha donat l’església. Els rectors del tronxo».

Mossèn Ramon és un d’aquests representants dels rectors de pagès, d’aquests personatges arrelats tan profundament al terròs que s’hi han quedat servint fidelment fins a la seva mort a tothom que trobaven al seu camí. Ja ho diu a la primera frase del llibre: «No volia acabar els torrons sense un homenatge al rector de pagès». Mossèn Ballarín reconeixia que «no en sóc de mena, he vingut al tronxo de lluny, però els companys del rostoll m’han fet dels seus. Des d’aquell dia. De quan un veí de curs em deixava els llibres de la carrera perquè jo no tenia quartos per comprar-me’ls. AQUESTA TE LA DEVIA, RAMON».

Aquest bon home que s’acaba de morir, i que s’havia deixat feia anys una llarga barba de patriarca bíblic que el caracteritzava, resulta que deixava els llibres al seu company de la mateixa manera que després s’asseia al cafè del poble a fer la botifarra com un més del poble i deixant poc a poc la seva vida per aquells camins de muntanya, anant de parròquia en parròquia i servint tothom, sense cap distinció de persones i de forma callada i silenciosa. Per això mateix era tan estimat i per això mateix el 2012 Gósol va fer-li un homenatge amb motiu dels seus 50 anys de sacerdoci.

I com ell, es van morint poc a poc aquesta mena de capellans d’espardenya o xiruca, que han aixafat tanta pols i han caminat tants camins que ja se saben els topants de memòria. Els topants de la terra i els topants dels cors de la gent perquè estan totalment arrelats a la terra, a les tradicions i al país i han fet de la seva vida un servei al poble. Uns capellans que es van forjar en uns anys durs de postguerra i en uns seminaris on els cigrons rebotaven de tan poc cuits com eren i el bacallà i la cansalada de donya Urraca era el plat dels pobres en aquells temps. Mossèn Tronxo ens mostra la vida i la manera de fer de tot un tipus de capellans molt característics d’aquells temps i que, a mida que es vagin morint, trobarem molt a faltar. Molts d’ells no necessitaven gaire teologia ni llatí, ni encícliques per arribar a la gent i mostrar l’amor incondicional de Jesús pels més humils. Com deia el professor Roca Ricart en una crítica que feia al llibre Mossèn tronxo, «aquesta mena de capellans no entenen de política ni d’economia, però coneixen a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecten plenament amb ella. Coneixen la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot ni imaginar. S’estimen cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veuen la grandesa de Déu. No coneixen ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la “botifarra” amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanyen. A la vegada són capaços de viure una religiositat molt pura -per íntima- mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Tenen una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot són capaços de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomenen mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veuen lligats. Gràcies a la seua fe i al seu temperament, més cívic que místic, atenyen resoldre tota índole d’afers que se’ls presenten, no sols a ells, sinó a qualsevol dels seus parroquians; i inclús als que no ho són. Amb una tal dedicació i una gran senzillesa aconsegueixen guanyar-se l’estima i la confiança de tothom, afecte que es converteix en l’única recompensa que reben per la seua tasca, a banda del treball ben fet. Els actes de mossèn Tronxo ixen del cor.»

Com en sortien els de mossèn Ramon, ben demostrats i testimoniats per tots aquells que els coneixien. Descansi en pau.

Tags: Església, Josep M. Ballarín

Tags: Pere Casaldàliga

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

Tags: Comunicació, Pere Casaldàliga

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».

És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.

Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.

Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.

Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

Tags: América Llatina, Església, Monsenyor Romero, SOCIETAT

Tags: RELIGIÓ

“Santo subito!” va ser el crit en italià que es va poder escoltar i llegir en alguna pancarta als funerals de Joan Pau II, a Roma, el 8 d’abril del 2005. No era una iniciativa espontània, sinó que va ser molt ben dirigida i preparada per un dels moviments catòlics emergents durant el seu pontificat -els Focolars- i que va mobilitzar un bon grup de fidels, especialment joves.

Aquest tipus d’iniciatives no són pròpies només de l’església, sinó que també passa en els  actes multitudinaris que els partits polítics fan en campanyes electorals (preparem-nos aquests propers mesos!), en esdeveniments esportius, en concerts d’alguns músics emblemàtics, etc. “Nihil novum sub sole”, que deien els llatins. El que no veig gaire clar és que aquest tipus d’efervescències serveixin per gran cosa -si no és per esbravar-se-, perquè el temps ho va posant tot al seu lloc, la pols de l’oblit va reposant irremeiablement damunt les coses i la mateixa història posa els esdeveniments i personatges al lloc que els toca;  de fet, acostuma a quedar només allò o aquells/es que han estat importants i transcendents i que han deixat algun tipus de marca inesborrable. Les campanyes i els intents diversos per netejar imatges han existit sempre i molts ho continuaran intentant, però generalment amb intents fallits.

Exactament això és el que pensava jo quan  aquestes darreres setmanes llegia al Full Diocesà de Solsona ( ho podreu trobar AQUÍ ), una setmana darrera l’altra, elogis i més elogis del que fou bisbe de Solsona i recent traspassat bisbe Jaume Trasserra. N’hi havia per tant? El Full del dia 3 de Febrer va donar la notícia de la seva mort, com corresponia. Però és que els del dia 10, 17, 24 de febrer, 3 i 24 de març va seguir publicant testimonis enaltidors, encomiàstics, falaguers, laudatoris i fins i tot ditiràmbics. Ni un de sol una mica crític o, almenys, que donés veu a gent d’alguna altra corda i que potser pogués fer referència a alguna ombra que, com tota persona, devia tenir també.

Avui he rebut el full setmanal  “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”, que edita el grup de Parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra, al bisbat de Solsona. Hi ha un escrit dels capellans que formen el Fòrum Ondara i del qual ja n’he parlat alguna altra vegada. El transcric aquí perquè crec que és justament l’altra veu que fa falta i que és silenciada reiteradament en els mitjans oficials del Bisbat. Podeu trobar els resums de les seves reunions i dels butlletins que publiquen AQUÍ. De totes maneres, us transcric el darrer escrit per si el voleu llegir directament.

EL RECORD DEL BISBE TRASERRA

La mort del que fou bisbe de Solsona, Jaume Traserra, ha obert un debat sobre el seu record com a bisbe d’aquesta diòcesi i la seva actuació. Comprenem –i molt– el sentiment del seu adlàter, amic, company, dofí i finalment successor com a bisbe, Xavier Novell. Entenem el seu sentiment davant la mort del bisbe Traserra i l’acompanyem en el sentiment. Aquest sentiment personal, però, no creiem que sigui motiu suficient per fer una campanya en el Full Diocesà de lloances i “canonització accelerada” d’un bisbe que va provocar una greu crisi en tot el bisbat important criteris aliens a una diòcesi rural com Solsona i establint un cordó sanitari entre un presbiteri que sempre s’havia mantingut agermanat, agermanament propiciat per una diòcesi petita on tots ens coneixem. Al costat de les coses positives, que sens dubte tenia, la seva actuació com a bisbe en el seu conjunt no ho va ser tant i va provocar conflictes en els capellans, en les parròquies, en les autoritats municipals, conflictes que ja portava com a rèmora de la seva diòcesi d’origen, sobretot amb l’arquebisbe titular. Les opinions aportades durant setmanes en el Full Diocesà, no deixen de ser criteris de persones particulars sobre la persona de Jaume Traserra, que segurament en les distàncies curtes era educat, refinat, amb sentit de l’humor i amable. Tanmateix, no creiem que el Full sigui el lloc idoni per reflectir aquestes opinions personals sobre la seva persona. Igualment, en la semblança que el mateix Full va publicar sobre la seva actuació com a bisbe, hi ha una evident asèpsia en tractar la seva trajectòria, ometent (no sabem si voluntàriament) aspectes importants del seu pas per Solsona. Creiem que no s’haurien d’haver publicat tants elogis i sí haver presentat la mort del bisbe discretament, deixant només per al seu funeral (amb transport pagat per als assistents) l’expansió emocional i sentimental del seu successor, que comprenem i acceptem. Tanmateix, en ares de no fer cap tort a la història, volem manifestar també que durant el seu pontificat, la realitat viscuda per molts al bisbat va estar marcada per un trencament amb etapes anteriors; per eliminar iniciatives que estaven donant molt de fruit, com ara l’Ajuda a l’Església que era una manera d’entendre l’economia de comunió de béns com un servei pastoral; per anular qualsevol record del bisbe anterior, Antoni Deig; per ignorar tota una assemblea diocesana del 1996-1998 (bisbe, capellans, seglars) fruit del Concili Provincial Tarraconense del 1995; per deixar en l’oblit a un sacerdot no permetent que escrivís més al Full Diocesà per tenir més obertura de mires que ell; per marginar sacerdots grans i/o malalts relegant-los a simples adscrits a alguna parròquia; per adular els sacerdots joves, fent-los creure que ells salvarien una església en declivi obviant les experiències i lliurament de sacerdots amb una gran trajectòria pastoral; per convertir les oficines del bisbat en un lloc educadament amagat a on t’havies d’esperar com un foraster, quan fins llavors era la casa oberta a tots; per una gestió econòmica no transparent basada en “fer diners” per sobre de l’atenció pastoral a parròquies i municipis, utilitzant, a més, l’economia com a instrument de poder… En fi, per fer de la diòcesi el seu camp de treball personal no inclusiu, de la qual cosa encara en paguem les conseqüències i pensem que les ferides ocasionades tardaran molt en cicatritzar.

Fòrum Ondara-7 i 14 d’abril de 2019 Núm. 1049

 

Tags: Església, Fòrum Ondara

Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos… Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort… I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d’agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens vaensenyar que l’única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.

Tags: Infantesa, Nit de Reis, RELIGIÓ

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap el bisbe Pere té parkinson. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que la malaltia, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».

JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.

Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataforma Academia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.

SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.

La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.

Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.

Tags: Pere Casaldàliga

Tags: RELIGIÓ, Setmana Santa

Avui el bisbe PERE CASALDÀLIGA fa 90 anys.

Un dels textos més bonics que he llegit aquests dies és aquest del David Fernàndez que us poso a continuació.

Per molts anys bisbe Pere!

———————————-

«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»

Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)

Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.

Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.

A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.

Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.

Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.

Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.

Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.

Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:

«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»

Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.

Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.

DAVID FERNÀNDEZ

Tags: Pere Casaldàliga

En un article titulat Querida Cataluña a VIDA NUEVA el cardenal Fernando Sebastián parla sobre els nacionalismes i, en concret, sobre el nacionalisme català. Diu que «els nacionalismes són sempre victimistes». El P. Hilari Raguer de Montserrat, ha fet una rèplica al cardenal Sebastián per a ser publicat a la mateixa revista Vida Nueva. Però, ai las!, resulta que no li volen publicar. Segons ell mateix explica “a Vida Nueva es neguen a publicar la meva rèplica. Diu el director: que arran d’algunes coses que han publicat sobre el procés, s’han donat de baixa molts subscriptors, uns contra i altres a favor”. Per això diu que mirarà de difondre aquest escrit per algun altre camí. Ja ho ha fet a PERIODISTA DIGITAL i el podeu llegir clicant damunt l’enllaç.

I ara un altre cardenal de l’església catòlica, apostòlica i romana. Aquesta vegada l’ínclit Cañizares -en una entrevista a La Razón-, que diu que «no es pot ser independentista i bon catòlic». Més d’un ja li ha dit públicament que això de repartir carnets de «bon catòlic» és molt greu perquè és un assumpte polític i, com a mínim, és un tema totalment discutible. Si fos un tema que afectés alguna veritat de fe o doctrina moral encara en podríem parlar. Però d’una opció purament política i totalment lliure democràtica ni s’hauria de plantejar. Qui són els bons catòlics? Només els votants del PP? Només aquells que voten els partits del nostre gust i preferència? I si un dia la sacrosanta Constitució espanyola es modifiqués i permetés la independència, què haurien de fer els catòlics? Quins serien, llavors, els bons i els mals catòlics?.

L’església catòlica, apostòlica i romana s’ha equivocat moltes vegades al llarg de la història i ha hagut de rectificar algunes posicions preses i potser fins i tot una mica comprensibles a causa dels temps que vivien. Crec que alguns d’aquests cardenals, bisbes o capellans tan contraris a les independències i als nacionalismes haurien de revisar els seus postulats, els seus esquemes mentals i mirar una mica enrere. Per exemple un fet que va passar fa una mica més de 500 anys: al desembre de 1510, una petita comunitat de frares dominics desembarca a l’illa caribenya de La Española (avui territori de la República Dominicana i Haití). Aquesta comunitat missionera, encapçalada per Pedro de Còrdova, procedia del convent de Sant Esteve de Salamanca, un dels centres més famosos i més oberts de l’Ordre Dominicana. És una comunitat pobra i que vol anunciar la Paraula des del seu context d’inserció en la realitat de la conquesta espanyola: des de feia 19 anys els habitants de les anomenades Índies occidentals patien l’explotació i maltractaments, perquè els conqueridors només buscaven or i fer-se rics amb la sang dels indis als quals tractaven com animals.

La comunitat analitza els fets, examina a la llum de l’evangeli la inhumana opressió que pateixen els indígenes, es posa de part d’ells i conscient de la gravetat de la situació decideix denunciar-la públicament davant els conqueridors i notables espanyols, entre els quals hi havia l’almirall Diego de Colon, el fill de Cristòfor Colon. Entre tots els membres de la comunitat elaboren el sermó que encarreguen pronunciar a fra Antonio de Montesinos, bon predicador. Fa un sermó profètic i trencador el 21 de desembre de 1511, que ens ha arribat gràcies a Bartolomé de las Casas, llavors «cura encomendero», present en el temple:

“Esta voz, dijo él, dice que todos estáis en pecado mortal y en él vivís y morís, por la crueldad y tiranía que usáis con estas inocentes gentes. Decid ¿con qué derecho y con qué justicia tenéís en tan cruel y horrible servidumbre aquestos indios? ¿Con qué autoridad habéis hecho tan detestables guerras a estas gentes que estaban en sus tierras mansas y pacíficas, donde tantas infinitas de ellas, con muertes y estragos nunca oídos, habéis consumido? ¿Cómo los tenéis tan opresos y fatigados, sin darles de comer ni curarlos de sus enfermedades, que de los excesivos trabajos que les dais incurren y se os mueren y por mejor decir, los matáis, por sacar y adquirir oro cada día? ¿Y qué cuidado tenéis de quien los doctrine, y conozcan a su Dios y criador, sean bautizados, oigan misa, guarden las fiestas y domingos? ¿Estos no son hombres? ¿No tienen ánimas racionales? ¿No estáis obligados a amarlos como a vosotros mismos? ¿Esto no entendéis? ¿Cómo estáis en tanta profundidad de sueño tan letárgico dormidos? Tened por cierto que en el estado en que estáis no os podéis más salvar que los moros o turcos que carecen o no quieren la fe de Cristo”.

L’impacte del sermó va ser enorme, «los dejó atónitos, a muchos como fuera de sentido, a otros más empedernidos y algunos como compungidos, pero a ninguno, a lo que yo entendí, convertido», anota el cronista. Diego Colón i els notables van sortir indignats i van decidir reprendre el predicador per aquella doctrina nova i escandalosa que anava contra el rei. Exigien una pública retractació. El diumenge següent, Montesinos va pujar altre cop a la trona i, en lloc de retractar-se, va dir que des de llavors no confessaria els espanyols, ni els donaria l’absolució i va recalcar que podien queixar-se allà on volguessin, però que ells seguirien predicant l’evangeli de Jesús.

Parlant d’aquest sermó, el gran teòleg Gustavo Gutiérrez, fa esment a una cosa fonamental: tant Diego Colón com el rei i tots aquells capitosts no es van equivocar en el judici que van fer del sermó, ja que es van adonar que aquell sermó no només qüestionava la manera com eren tractats els indis sinó que atacava de soca-rel la mateixa conquesta i l’injust sistema colonial espanyol.

Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana que només veuen nacionalismes arreu (però que només veuen els dels altres i no veuen el seu nacionalcatolicisme) no s’adonen que hi ha una cosa que es diu drets humans i que els valors evangèlics, si no es basessin en els drets humans, no serien evangèlics. Per a ells els nacionalismes i el dret a la independència dels pobles es veu que és un pecat. Però, en canvi, no veuen cap pecat en certes estructures econòmiques neoliberals que oprimeixen pobles sencers, certs poders mundials que miren només els interessos dels propis mercats i que creen diferències abismals entre pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics. Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana segueixen adormits en una son letàrgica inacabable i no veuen ni critiquen les caixes B d’algun partit dels més corruptes d’Europa. Els passa com aquell nunci italià a l’Argentina de Videla que, mentre jugava elegantment a tenis els caps de setmana amb el dictador argentí, milers de ciutadans eren torturats i desapareixien a Buenos Aires. Es veu que cadascú mira cap allà on vol…

Tags: Església, Nacionalisme

A Xirinacs se l’ha titllat de tot, molts se l’han volgut apropiar i portar-lo al seu terreny. Se l’ha volgut classificar, però Xirinacs fou un home inclassificable, únic. D’aquells que no caben en cap calaix.

Acabo de llegir a VilaWeb un article que val la pena. Si, voleu, us estalvio anar-hi i us el reprodueixo aquí. Si el llegim amb atenció podrem comprendre com en aquests moments en farien molta falta uns quants Xirinacs.

———————————————————————————————————————————

Avui fa deu anys de l’Acte de Sobirania de Lluís Maria Xirinacs

L’11 d’agost de 2007 es va trobar al paratge de Can Pegot, a Ogassa, el cos sense vida de l’activista i polític antifranquista, filòsof i independentista.

Tal dia com avui de fa deu anys, Lluís Maria Xirinacs va fer el seu darrer ‘acte de sobirania’. Tenia setanta-cinc anys i havia decidit passar els seus últims dies en solitud, tal com deia la nota que duia a la butxaca quan, l’11 d’agost de 2007, van trobar el seu cos sense vida al paratge de Can Pegot, a Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Referent de la lluita antifranquista i independentista, va ser un precursor de la desobediència civil al nostre país.

En un calaix del seu despatx de la Fundació Randa, va deixar escrit que volia acabar els seus dies ‘en la soledat i el silenci’. Ara bé, lluitador incansable, també va deixar-hi un últim testament polític, l’Acte de sobirania:

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs
6 d’agost del 2007’

La mort de Xirinacs va causar una gran commoció, sobretot per la determinació expressada fins al darrer moment. Segons els seus companys de la Fundació Randa, més que un suïcidi, Xirinacs es va deixar morir quan ja es trobava molt feble.

Del seminari a l’Assemblea de Catalunya
Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona el 1932, i a vint-i-dos anys va fer-se sacerdot. Quan en tenia trenta-quatre, va rebutjar els diners que l’estat donava a l’Església i va portar començar una vaga de fam contra la vinculació entre l’Església i l’estat.

L’11 de març de 1966, va participar en la tancada dels caputxins de Sarrià, ‘La caputxinada’, i en la posterior fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Per aquests fets, el bisbe el va expulsar definitivament de la diòcesi de Solsona i, de fet, va esdevenir el primer capellà a rebutjar la paga de l’estat.

Entre els anys seixanta i setanta, va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, va romandre a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia.

El senat i el no a la constitució
El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles, Xirinacs s’hi va presentar com a independent i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. Explicava, però, que no tenia cap intenció d’esdevenir un ‘professional de la política’. Va participar activament en el debat constituent mitjançant esmenes i, més endavant, també en el debat estatutari. Conscient, però, de les limitacions del text, es va posicionar a favor del no en el referèndum sobre la constitució espanyola.

El retorn al carrer
El 1980 va abandonar la política activa, tot i que no va deixar la lluita, i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. Sí que va deixar el sacerdoci, l’any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa per la independència.

Sempre va advocar per la independència dels Països Catalans, i l’any 2000 va fer una vaga de fam a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per a defensar-la. Xirinacs va ser condemnat el 2004 per l’Audiència Nacional espanyola per un delicte d’enaltiment del terrorisme perquè l’Onze de Setembre del 2002, en un discurs al Fossar de les Moreres, es va declarar ‘amic d’ETA’, amb la intenció de posar en relleu que, d’acord amb els principis no violents que havia defensat tota la seva vida, no totes les violències eren iguals.

El 2005, va ser detingut quan va acudir a renovar-se el carnet d’identitat i el van empresonar. De primer, a la Model, unida per sempre a la seva figura com a captaire de la pau en l’època de la lluita per l’amnistia dels presos franquistes; i després, a Can Brians. Una ràpida i intensa mobilització ciutadana, amb la intervenció també de diversos partits polítics, va fer que hi passés tot just unes hores, a presó.

Durant els seus últims anys, Lluís Maria Xirinacs va continuar treballant des d’iniciatives com la Fundació Randa, sorgida de la fusió entre la Fundació Tercera Via i l’Escola d’Estudis Polítics Randa, o l’Arbre d’Assemblees del Poble. Entre altres coses, feia cursos per a donar a conèixer Globàlium, un sistema filosòfic i de pensament ideat per ell mateix.

Podeu veure a YouTube, si voleu, el documental Xirinacs, a contracorrent clicant damunt l’enllaç.

Tags: Lluís M. Xirinacs

Tags: Església

Aquells valents que corren curses de marató saben que a vegades costen molt d’acabar i que hi ha moments en què les forces flaquegen i hom se sent defallir. «FENT CAMÍ per la Segarra rural» és un full que ha editat durant 20 anys el grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra del Bisbat de Solsona. La setmana vinent publicarà el número 1000. No es pot negar que han fet un llarg camí i que han fet honor al títol de la publicació! 

Una autèntica marató, que ha passat per moments difícils gràcies també a algun bisbe d’infausta memòria (d’aquells que en lloc de “fer olor a ovella”, com demana el Papa Francesc, més aviat fan olor a colònia fina) dels que darrerament han caigut a Solsona.

FENT CAMÍ és un senzill full parroquial sense pretensions. Aquests tipus de fulls parroquials, però, tenen la seva importància, tot i que no sempre se’ls reconeix. A vegades tenen més influència que les gran encícliques, que no llegeix ningú. Fan aquella feina de formiga que no es veu, però que hi és, és eficient i que es nota. Com aquelles llargues corrues de formigues que, a còpia de passar pel mateix lloc una vegada i una altra, deixen un rastre ben evident i marquen un camí que costa molt esborrar.

Aquesta setmana FENT CAMÍ fa una petita ressenya històrica de tot aquest llarg itinerari que serà bo que llegiu amb les seves pròpies paraules. Des d’aquí vull agrair-los tota la bona feina feta, desitjar-los llarga vida i estic segur que seran molts els que s’afegiran a aquest merescut reconeixement i a aquests bons desitjos.

PETITA RESSENYA HISTÒRICA DE QUASI 1000 números de «FENT CAMÍ»

Comença amb el número 0, al 21 de setembre de 1997. Des d’un principi va tenir el Full la benedicció del Bisbe Deig. I sempre ha volgut ser un acompanyament als nostres pobles i poblets, fent-ne història escrita amb les diferents activitats que s’hi realitzaven i amb la seva demografia. Des del començament (en el número 2) es va intentar fer ressenyes històriques dels nostres pobles. Primerament senzilles i, després amb els anys, més completes. L’apartat del «Quimet, l’escolanet» fou molt llegit i esperat pel seu bon humor.

El 23 de setembre de 2001 donàvem la benvinguda al Bisbe Jaume i, amb motiu del número 200, vam demanar-li per carta que ens fes un escrit de salutació als nostres lectors i de felicitació per haver arribat als 200 números. Ens va contestar que “en un full on s’hi escriuen coses contra el Papa, ell no hi escriuria mai” i més endavant tres articles d’aquest full van provocar la destitució fulminant de l’Arxipreste. De fet, vàrem continuar, com abans, essent molt respectuosos i crítics amb aquelles coses que el pas dels temps ens han anat donant la raó. A partir del mes de maig del 2004, sovint s’han anat publicant les famoses “xàldigues de Mossèn Huguet”, ja que les van prohibir publicar al Full Diocesà. Aquests articles han estat molt orientadors i també crítics en algunes actuacions de l’església.

Al número 500, el 21 d’octubre de 2007, el mateix Mossèn Jesús Huguet ens feia un escrit de felicitació pel llarg camí que anàvem fent, i al final ens deia “si fos bisbe, us beneiria amb les dues mans” i ens animava a continuar. Al 25 d’abril del 2010 re empreníem la història dels nostres pobles amb el nom “Els nostres campanars”. En aquests articles hi sortien dades de l’alçada del campanar, de les característiques del temple i altres històries del poble. Així hem “FET CAMÍ” durant gairebé 20 anys. Estem contents d’estar a les portes del número MIL!

En aquests anys hi haureu trobat un acompanyament, una HISTÒRIA, un seguit de celebracions i festes, com també el pas dels capellans per la Segarra. Molts d’ells han col·laborat també en aquest Full. Amb el pas dels anys hem anat essent cada cop menys a fer el Full fins que, en arribar als 20 anys, quedem solament 2. Aprofitem aquesta visió panoràmica per dir-vos que, al costat dels encerts i lloances que ens heu prodigat, també, segur, hi ha hagut desencerts, equivocacions i fins i tot potser algú s’ha pogut sentir ofès. Així, doncs, a tots us diem cordialment MOLTES GRÀCIES!

Edita: Grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra. Bisbat de Solsona

E-mail = [email protected]

web= www.efulls.com

Tags: Bisbe Deig, Església, Jesús Huguet

Tags: RELIGIÓ

Tags: Església

Ja hi tornem a ser! Cíclicament torna la polèmeica i pensem que no s’ha acabat pas, ni s’acabarà, de moment. El tema té molt recorregut perquè és un tema important, que toca la sensibilitat profunda de moltes persones i que la societat occidental no acaba de resoldre prou bé, des del meu punt de vista, perquè és un tema complicat i perquè té moltes vertents. Es un degoteig constant de notícies i discussions apassionades el que constantment surt als mitjans sobre l’ús de l’anomenat hijab, mocador islàmic o vel islàmic, que com ja se sap, és el mocador que, en molts països de cultura musulmana, les dones es posen al cap per cobrir-se els cabells i el coll quan estan en públic. És el vel més usat entre les dones musulmanes d’arreu del món i també a Europa a causa de la creixent immigració de persones àrabs. L’ús del hijab varia segons la zona, en alguns indrets és obligatori com a part de la xaria o llei islàmica (com a l’Iran o a l’Aràbia Saudita), mentre que en d’altres està restringit a esferes privades (Turquia, França) i en d’altres és opcional (Marroc). El seu ús està creixent en diferents països occidentals (és a dir, culturalment no islàmics) com a símbol d’identitat afegit.

No fa gaires dies, per exemple, es va fer popular l’article Maestras con hiyab y otros disparates d’ Arturo Pérez Reverte. No cal dir que va tenir molta ressonància mediàtica i respostes de tot tipus, coneixent la forma prepotent d’expressar-se que té aquest escriptor i que a vegades ratlla fins i tot la mala educació.

També ha estat molt comentada la notícia d’ahir mateix, en la que el  Tribunal de Luxemburg determinava que Les empreses podran prohibir el vel islàmic a la feina. Cal tenir en compte que aquest tribunal distingeix molt bé l’espai privat dels espais públics, fet que per a mi és essencial.

Encara no fa un any que l’escriptora de Vic, d’origen marroquí, Najat El Hachmi escrivia un article a El Periódico titulat ELS NOSTRES COSSOS, NOSALTRES DECIDIM i que podreu llegir en el següent enllaç:

Tags: Islam

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

Tags: Cristianisme, Leonardo Boff, Nadal

Un cop per setmana rebo al meu correu l’escrit setmanal que el teòleg brasiler Leonardo Boff publica a SERVICIOS KOINONIA. Són textos que, estant-hi o no plenament d’acord, ajuden i fan pensar. I això de pensar mai no és endebades. L’escrit d’aquesta setmana parla d’algunes facetes poc conegudes de Fidel Castro. Jo no parlaré d’aquest personatge perquè ja tothom n’ha parlat a bastament i el que se’n parlarà encara… La història, com a tothom, l’anirà posant al lloc que li correspon i tots ens en podrem fer una composició més exacta de la seva vida i de la seva obra.

No parlaré de Fidel, però sí que voldria parlar d’una frase amb què Boff encapçala el seu escrit. Diu ell que «cada cosa o cada persona té moltes facetes. Com vaig dir una vegada, cada punt de vista és la vista des d’un punt. Cadascun ocupa un punt en aquest planeta i en la societat de la qual forma part. I des d’aquest punt veu la realitat que aquest punt permet veure. Així que no podem absolutitzar cap punt de vista com si fos l’únic. Això dóna origen als fonamentalismes i a les discriminacions».

Quanta raó que té! Em sembla que molts ensenyaments de la història que hauríem d’haver après ens els hem saltat. Es veu que aquell dia no vam anar a classe… Critiquem constantment els fonamentalismes de tot tipus que la humanitat ha hagut de patir i resulta que estem caient en els mateixos errors de sempre. La nostra tendència és la del blanc i negre i ens oblidem dels indispensables matissos. Ho fem amb les persones, amb els esdeveniments, amb els països, amb les teories filosòfiques o teològiques… Ho fem quasibé amb tot i caiem, sense voler, en els mateixos tòpics de sempre, en els mateixos estereotips i en els mateixos prejudicis. Ens costa canviar el xip mental que s’ha instal·lat al nostre cap i obrir una mica el cervell a nous aires. Critiquem els dogmes i tots nosaltres estem temptats a ser dogmàtics per poc que ens descuidem.

Una persona m’ha fet arribar una nota -molt amable i educada, s’ha de dir tot- dient que jo criticava el dogma de la Immaculada Concepció (la festa d’avui) en el meu apunt anterior. Ben bé no crec que fos una crítica, sinó que més aviat era una pregunta llençada a l’aire sobre si els dogmes i la vida cristiana han d’anar tan inevitablement units com ens han fet creure; era una simple pregunta sobre la utilitat dels dogmes, del seu context històric i de cóm els dogmes han arribar a ser-ho dins de l’església. És clar que hi han hagut teòlegs que hi han reflexionat molt sobre aquest tema i, per tant, no pretenc pas fer-ho millor que ells. El gran teòleg Karl Rhaner deia que els dogmes no havien de ser punts d’arribada sinó més aviat punts de partida de cara a viure i entendre millor la fe cristiana. Volia dir amb això que un dogma no ha de ser mai una cosa tancada sinó una qüestió oberta. En el si de l’església a vegades no es qüestiona tant el cos de doctrina sinó el funcionament autoritari per mitjà del qual una institució diu als seus membres què han de pensar, com si fossin nens petits, i els obliga a acceptar fòrmules marcades per un temps i una cultura molt allunyada dels temps actuals. Fins i tot els dogmes s’han de poder mirar, aprofundir i explicar amb les dades i les visions noves que proporcionen els estudis teològics i bíblics que es van fent. La teologia, com qualsevol altra ciència, no hauria de tenir cap límit ni cap línia vermella que no es pugui traspassar si el que es pretén és buscar la veritat; i ja sabem que la veritat es busca moltes vegades una mica a les palpentes, en la penombra i entre llums i ombres i sense la pretensió d’aconseguir-la sencera. No hi ha una sola veritat -de la que nosaltres pretenem fer-nos-en amos i senyors-, sinó que hi ha petites veritats. Per això quan es parla de dogmes, inevitablement s’ha de parlar també d’heretgies, que també contenen petites o grans veritats que s’han de tenir en compte. Dogma i heretgia van plegats i han estat les heretgies les que han fet avançar la teologia. Explicael teòleg José Arregi que va conviure durant molts anys amb un franciscà vell i savi que deia sovint : «De tota la història de l’ Església, només m’interessen els heretges. Només ells han aportat alguna cosa vertadera». El mateix Rhaner va escriure que «l’heretgia no només és sana i necessària. És també inevitable».

Aquest any hem inaugurat l’ any dedicat a Martí Luter, «el millor teòleg cristià», com l’anomenava Daniel Olivier, sacerdot catòlic i professor de l’ Institut Catòlic de París. El 31 d’ Octubre de 2017 s’acompliran 500 anys d’aquell dia en què Martí Luter, profund creient, brillant professor i genial escriptor, va clavar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis contra la venda d’indulgències. I cal dir també que Luter no estava sol, sinó que amb ell hi havia la majoria dels esperits més il·luminats d’aquell temps: Erasme, Moro, Valdés, Vives… I com a resposta la jerarquia romana va fer el pitjor que es podia fer: va posar en marxa la Contrareforma que encara arrosseguem fins ara. No tots tenien la raó, però sí que tots tenien una part de raó. Desgraciadament uns i altres va acabar aliant-se amb el poder i van començar les guerres en nom de la religió (quin contrasentit!), a favor o en contra d’uns dogmes i unes institucions que feien aigües per tot arreu i ja llavors es veia que no tenien gaire sentit perquè el món, la cultura i la visió de les coses començava a canviar d’una manera espectacular.

Per tant, recordem allò que dèiem al principi: cada punt de vista és només la vista des d’un punt i estarà bé celebrar l’any Luter i que Roma reconeixi al final, tal com el Papa Francesc va suggerir en el seu viatge a Suècia, que Luter va ser profeta evangèlic d’un nou temps. I recordar també que de dogmàtics no n’hi ha només dins de les esglésies…

Tags: RELIGIÓ

Tags: CULTURA, RELIGIÓ, SOCIETAT

Aquells a qui els agrada remenar papers a les biblioteques es troben de tant en tant amb alguna grata sorpresa. És el cas de la MONTSE MONTESINOS, una col·laboradora habitual de INH (INSTITUT NOVA HISTÒRIA). No fa gaires dies, en una agradable sobretaula amb una colla d’amics, aquesta professora jubilada -que modestament diu que no és historiadora però que des de sempre li ha agradat- ens comentava que des que es va jubilar va començar a dedicar temps a aquesta afició seva i va començar a remenar llibres i documents antics. L’avantatge d’estar jubilat, tenir molt més temps i ganes de fer coses porta a poder fer les coses que potser mai s’havien pogut fer en altres èpoques de la vida…

Ens deia la Montse que tot fullejant el Tractat d’Armoria d’en Jaume Ramon Vila, un llibre manuscrit del segle XVII on s’hi poden trobar dibuixats i pintats gairebé tots els escuts d’armes que tenien aleshores quelcom a veure amb la Corona Catalanoaragonesa i que es custodia actualment a la Biblioteca de Catalunya, es va trobar amb els escuts de la Santa Seu i el de l’Església Romana com a entitats genèriques i que aquests escuts en segueix un altre, també a tota pàgina, mostrant les armes del Papa Paulo V Borghese i que va acompanyat d’una amplia i detallada explicació, redactada pel mateix Jaume Ramon Vila. Explicava que li va estranyar aquesta particularitat, ja que era l’únic papa en tots els quatre volums de l’obra que té aquest tracte de preferència, de manera que va sentir curiositat per saber el perquè. Així, doncs, es va posar a llegir amb cura i mentre avançava en la lectura, va aparèixer en el text el mot “Barcelona”, i, a continuació, salta la sorpresa: arran de la seva recent elecció com a Pontífex Màxim -parlem de l’any 1605-, els representants del Consell de Cent de la Ciutat volien enviar-li una carta de felicitació i reconeixement com a fill d’una família barcelonina que en temps reculats havia marxat a establir-se a Itàlia. Per tant, podíem trobar-nos amb un Papa Borghese d’arrel catalana? Un membre d’una família tan poderosa a Roma, originària de Barcelona? Qui vulgui saber-ho, que llegeixi aquest interessant article clicant damunt d’aquest enllaç PAULO V BORGHESE, UN ALTRE PAPA D’ORIGEN CATALÀ. Pau V va ser Papa entre 1605 i 1621. Nascut Camilo Borguese d’una noble família de Siena, després de cursar estudis de dret canònic a les universitats de Perusa i Pàdua es va dedicar a l’advocacia. L’any 1596, Climent VIII el nomenà cardenal i a la mort de Lleó XI va ser escollit Papa. 

Ens explicava la Montse que aquest Institut Nova Història, que dirigeix l’historiador Jordi Bilbeny, fa anys que sorprenen afirmant i tractant de demostrar coses com les següents:

a) Que Cristòfol Colom era català, de família noble de Barcelona.

b) Que la empresa de la Descoberta de les Índies va ser una empresa, en principi catalana. Castella no hi va tenir res a veure fins uns anys després.

c) Que hi va haver, a partir d’aleshores, una ofensiva de censura d’impremta, amb decrets reials, sobretot de Felip II, per amagar i tergiversar les gestes de la corona catalanoaragonesa en favor de la creixent hegemonia de Castella i que es va continuar en mans de la Inquisició durant els segles següents. Felip V, enemic acèrrim dels catalans va posar-hi tot de la seva part.

d) Així, l’INH troba proves que la literatura catalana del segle XVI, tan rica fins el XV, desapareix de sobte amb una sobtada “decadència” i emergeix el segle d’Or de les lletres castellanes amb obres “castellanes” traduïdes del català, tal com s’ha demostrat amb el Tirante el Blanco, castellà fins a principis del segle XX quan es van robar dos exemplars al Vaticà, del segle XVI escrits en català.

S’està demostrant també que El Quixot va ser escrit per Miquel Sirvent, valencià de Xixona, en català, i traduït potser per ell mateix al castellà.

e) S’estudia la identitat de molts Conqueridors d’Amèrica amb nom extremeny i se’ls identifica amb noms i cognoms de militars catalans de les grans cases nobles catalanes, (els Cardona, per ex,) que eren els qui lògicament tenien els mitjans, el poder de convocatòria i formació per endegar empreses de conquesta. No tot ho podia pagar la corona.

En definitiva, al segle XVI es va tenir interès especial en promocionar en tot Castella i arraconar els Països catalans i Aragó tot posant una gran manta al damunt per intentar amagar coses. Al cap dels segles, si es busca i rebusca una mica, es van trobant les proves d’algunes coses amb les que no hi comptàvem. Si entrem al Web de l’INH potser ens podem estorar una mica amb tot el que allà s’hi publica, com per exemple que Sta Teresa podria haver estat una abadessa de Pedralbes, noble, en lloc d’una monja filla de pare convers, o que Hernán Cortés era un noble aragonès emparentat amb la família reial, etc, etc, etc.

Puguin o no puguin demostrar-se del tot aquestes coses, sí que pot resultar interessant llegir-ho. Animo a fer-ho a qui encara no ho conegui perquè segurament que en sortireu tan sorpresos com en vaig sortir jo.

TEXT DEL PREGÓ DEL DOMUND 2016 PRONUNCIAT PER PILAR RAHOLA A LA SAGRADA FAMILIA DE BARCELONA

Podreu trobar la versió en castellà d’aquest pregó al següent enllaç

http://www.domund.org/2016/10/la-patria-del-corazon.html

LA PÀTRIA DEL COR

Excel·lentíssim arquebisbe Joan Josep Omella, monsenyors, autoritats, amigues i amics, bona tarda.

No puc començar aquest pregó sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall, s’hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l’immerescut honor de ser la pregonera d’un grandiós acte d’amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l’esser humà. Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m’he sentit tan apel.lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança.

No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix. Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l’espiritualitat que percebo en un lloc sant com aquest, i admiro profundament l’elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m’impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons iaterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d’ànima han de tenir, dones i homes de fe, l’amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat. No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa.

Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d’ideologies i perduts en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense bruixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d’aquests creients que entenen Déu com una inspiració d’amor i d’entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.

Parlo d’ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades,arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l’accent en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist.D’aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.

No cal dir que és evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de l’evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l’Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes. Desgraciadament, el nom de tots els déus s’usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l’entrega de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d’evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d’humilitat, l’entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat. Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, ¿per què no ha de ser pertinent portar la paraula d’un déu lluminós i bondadós, que també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d’un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d’un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques.

Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d’evangelitzar és, també, una missió de servei a l’ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura, idioma…, perquè els valors cristians són valors universals que entronquen directament amb els drets humans. No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l’ús de déu com a idea de poder i d’imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, especialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom.

Permetin-me que ho expliciti d’una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s’hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals…, la sortida de la jungla, l’ideal de la convivencia! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d’escrúpols. El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar.

I de la idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l’evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.

I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l’estat, repartits arreu del món, allà on cal l’ajuda més extrema, sinó també a aquells llunyans cristians que, en l’amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que motivava Sant Serapióa anar fins al Magrib, entrar en la presó d’un sultà i alliberar a un desconegut,convençut que aquell acte d’amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar laIsabel Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d’entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d’atenció i rehabilitació de mutilatsque fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres havien tingut una segona oportunitat.

Més de vuit-cents anys separaven un Sant Serapió, d’una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, empel·lits per la creença en un Déu d’amor.

I com la Isabel, tants d’altres missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món, assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor.  Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l’Orde de Sant Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l’Àfrica, es va infectar d’èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d’orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l’ideal del missioner: el d’estimar sense condicions, ni concessions. Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i fronteres, per aterrar en el cor mateix de l’ésser humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop d’aquells que no coneixem l’idioma per parlar-li.

Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis:

 “Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L’única cosa que podria dir és que Haití és ara l’únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l’amor. He dit a l’inici d’aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. ElPapa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d’entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.

Només puc dir gràcies per l’entrega, gràcies per l’ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.

Pilar Rahola. 15 d’octubre de 2016 

Tags: Església, RELIGIÓ

Fa molts anys ja que vaig veure una pel·lícula italiana que em va agradar molt, però que no recordava massa ni qui era el director. Gràcies a internet he pogut saber que es titulava Maccheroni i que el director era Ettore Scola. Es tracta de la història de dos antics amics que es retroben després de molts anys. Un d’ells recorda molt bé l’amistat i l’altre pràcticament no es recorda de res. La memòria té aquestes coses… La mateixa cosa viscuda per dues persones, a un se li ha quedat gravada per sempre i l’latre l’ha oblidada completament. Però en tota amistat hi han coses que queden i que costa que s’esborrin del tot. És com aquell arbre que sembla que és mort, però que si es torna a regar i cuidar torna a brotar i torna a reviure.

En aquesta pel·lícula hi ha una deliciosa seqüència en què diuen: “La vida elegeix a qui estima.La mort en sí mateixa no existeix perquè mai pot esborrar el que una persona ha fet durant la seva vida. Pot esborrar la mort els seus mèrits i el seu llegat? No. de cap manera. Així que… MORT què ets? No ets res de res. Ja t’agradaria ser tan important com la VIDA, però la Vida dura tota una vida i tu, Mort, només dures un instant, un moment de res. Només existeixes el moment què arribes”.

Aquests dies ha corregut la notícia (per segona vegada en molt poc temps) de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Tots els que l’estimem i el seguim, sabem que el bisbe Pere està molt delicat de salut. El “germà Parkinson” –com diu ell mateix amb el bon humor i la fina ironia que el caracteritza- l’acompanya fidelment des de fa una colla d’anys. Ja en té 88 i, per tant, ja no és jove i ha de conviure amb les dificultats pròpies de l’edat i de la malaltia. Però, de moment, de morir-se res de res. Diu que no en té pas ganes… La foto que acompanya aquest apunt ens diuen que va ser feta aquesta mateixa setmana.
La mort és no-res si ho comparem amb tota una vida plena i rica. La mort és un pas, un moment, cap a una altra realitat que no sabem qcom es ni què és. Però sí que podem saber què ha estat la vida d’una persona, i tot el seu llegat. Els creients i els no creients potser no ens posarem d’acord en el que hi ha després, però sí que ens podem posar d’acord amb el que hi ha hagut aquí. Podem saber i valorar els fruits que ha donat la vida fecunda de moltes persones que han passat per aquest món fent el bé i mirant de fe-lo millor. Podem valorar –fins i tot sense posar-nos del tot d’acord- les causes per les que han lluitat, viscut i potser fins i tot mort algunes persones. Però ningú podrà negar que viure i lluitar per les causes en què un creu no és una cosa digna de lloança i que mereix el respecte de tothom. El bisbe Pere ens deixa un munt de riquesa en les seves lluites i això és el que importa.

Fa pocss dies que va morir també un altre lluitador, potser menys conegut i potser més contravertit. Em refereixo a l’uruguaià Eleuterio Fernández Huidobro. Molts no el coneixereu de res. Deixeu que us en parli una mica el seu amic i ex president de l’ Uruguai José (Pepe) Mujica.  Eleuterio Fernández Huidobro (conegut com «El Ñato») va ser un polític, escriptor i periodista uruguaià pertanyent al Frente Amplio. Va ser ministre de Defensa durant la presidència de José Mujica i la segona presidència de Tabaré Vázquez. Va ser un dels fundadors i principals dirigents del Movimiento de Liberación nacional-Tupamaros. Va caure presoner el 8 d’octubre de 1969 i es va fugar de la presó de Punta Carretas juntament amb altres 110 presos al setembre de 1971. Va ser detingut novament el 14 d’ abril de 1972 i va passar 12 anys a la presó durant la dictadura cívico-militar. Va ser alliberat al 1985. Eleuterio Fernández Huidobro va ser una de les figures clau per entendre la vida política uruguaiana durant els darrers 50 anys.
JAIME FUENTES, bisbe de Minas (Uruguai) el va voler acomiadar amb una emotiva carta titulada HASTA EL CIELO; ÑATO!, tot i les desavinences que havien tingut en alguns moments de la seva vida. I un altre testimoni que m’agradaria aportar és el del seu amic José Mujica, que va voler dir-li adéu al cementiri amb aquestes paraules:

“Quisiera tener un poco del humor, dentro del drama, que tenía el ‘Ñato’, para soportar los enviones que nos plantea la existencia. Pero simplemente diré, a nombre de los viejos compañeros, que pertenecemos a un tiempo que se va. Que soñamos con un mundo en el que lo mío y lo tuyo no nos separara, y pusimos nuestra juventud, y seguramente nos equivocamos mucho, y hemos estado prisioneros de pasiones, de sueños, de un mundo lo mejor posible para los seres humanos, de esperanzas, y pagamos con desalientos, y derrotas, pero siempre con una cuota de esperanza y humor para volvernos a levantar y volver a empezar.
Hemos estado prisioneros de cuanta cosa puede existir, menos del odio, porque aprendimos, en base a soledad y la distancia a lo largo de los años, que la lucha de la liberación es por los oprimidos, pero es también por los opresores. Por un mundo mucho mejor que el que nos ha tocado vivir.
Aprendimos con Mandela, a soledad de reja y silencio, la dura verdad, que le cuesta muchísimo entender a muchos queridos y antiguos compañeros, que es no hay lugar para odiar, el lugar es para apasionarse y querer.
Quisiera creer en Dios y en el más allá, para tal vez jugar al truco y organizar mejor el infierno y el paraíso, que algunos defectos ha de tener. Pero no puedo creer.
Sé perfectamente que vas a vivir allí donde haya una causa que redimir, donde haya gente aplastada, olvidada, donde haya un sueño por el que vale la pena comprometer la vida para luchar. Vas a estar vivo y presente querido compañero, frente a todas las injusticias. ¡Hasta siempre. Hasta siempre compañero!”.

Vida i causes. Causes i vida. Són coses que van molt juntes en el recorregut d’algunes persones. Donar la vida per una causa no és cap broma. A vegades és molt difícil i perillòs. Gràcies a Déu que segueix havent-hi moltes persones que creuen més en la vida que en la mort i que val la pena donar la vida per alguna cosa que s’ho valgui. Persones que tenen esperança i que creen esperances. Que lluiten perquè el món sigui una mica més just i que es posen al costat dels que més ho necessiten. No sempre són entesos per tothom, ni tenim l’obligació de compartir al cent per cent les seves postures. Però sí que cal tenir-los respecte i entendre que tothom té el dret de poder-se equivocar en un moment donat. Fa poc que deia el bisbe Pere: “El meu somni al jubilar-me era anar a l’Àfrica, per estar en oració i solidaritat amb els germans d’aquell continent marginat. La salut, no obstant això, ja no secunda el meu somni i no vull donar feina a ningú. A Europa ja no hi tornaré. Em quedo al Tercer Món”.

Doncs que sigui encara per molt temps!

Tags: Pere Casaldàliga

Tags: Església

Tags: Església

Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”. El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.

El documental  (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.

Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.

Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.

El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.

Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol “Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.

Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.

Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.

Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.

Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.

Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.

Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.

Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder  atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.

És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.

Tags: Lluís M. Xirinacs, Vida i mort

Tags: Església, MITJANS DE COMUNICACIÓ, POLÍTICA

Tags: RELIGIÓ, SOCIETAT

Tags: Espiritualitat, Fe, Setmana Santa

“Per aquest temps va viure Jesús, un home savi. Va ser autor d’obres increïbles i el mestre de tots els homes que acullen la veritat amb plaer. Va atreure molts jueus i també molts pagans. I encara que Pilat el va condemnar a morir a la creu per instigació de les autoritats del nostre poble, els seus anteriors adeptes no li van ser deslleials. I fins al dia d’avui hi ha el llinatge dels cristians, que s’anomenen així en referència a ell “.

– Flavi Josep (37-100), “Antiguitats Jueves,” (18,63s), historiador jueu.

———————————————-

“Va expulsar de Roma els jueus, que provocaven aldarulls contínuament a instigació de Crist”.

– Suetoni (69 – 140), Divus Claudius 25,4; Vides dels dotze cèsars).

———————————————-

“Per acabar amb els rumors, Neró va presentar com a culpables i va sotmetre als més rebuscats turments a qui el poble anomenava cristians, menyspreats per les seves ignomínies. Aquell de qui prenien el nom, Crist, havia estat executat en el regnat de Tiberi pel procurador Ponç Pilat; l’execrable superstició, momentàniament reprimida, irrompia de nou no només per la Judea, origen del mal, sinó també per la Ciutat, lloc en el qual de tot arreu conflueixen “.

– Tàcit (55 – 125), advocat, senador i procònsol, en els seus Anals (115-117) relata la història de Roma des de l’any 14 al 68 a partir de documents oficials.

———————————————–

“Al cor de tot home hi ha un buit que té la forma de Déu. Aquest buit no pot ser omplert per cap cosa creada. Pot ser omplert únicament per Déu, a qui podem conèixer mitjançant Crist Jesús “.

– Blaise Pascal (1623 – 1662), matemàtic, físic i filòsof francès.

—————————————————–

“Hem de suposar que la història evangèlica és mera ficció? […] Al contrari, la història de Sòcrates, que ningú s’atreveix a posar en dubte, no està tan comprovada com ho està la de Jesucrist “.

– Jean-Jacques Rousseau (1712 – 1778), escriptor i filòsof francès.

—————————————————

“Jesús va ser un treballador de categoria superior, el sistema de moralitat va ser el més benvolent i sublim que probablement s’hagi ensenyat mai … Es va adonar de la incorrecció de les idees dels seus avantpassats sobre la deïtat i la moralitat i va assumir la tasca de dur-los als principis d’un deisme pur, i a nocions més correctes dels atributs de Déu, per reformar les seves doctrines morals segons el model de la raó, la justícia i la filantropia “.

– Thomas Jefferson (1743 – 1826), tercer president dels Estats Units d’Amèrica.

————————————————

“Crist és l’ideal de la perfecció moral, prototip de l’actitud moral, ideal del bé, mestre de designis divins, però personalment molt humà”.

– Immanuel Kant (1724 – 1804), filòsof alemany.

———————————————-

“Qui d’entre els seus seguidors, o d’entre els seus prosèlits, podia inventar-se les paraules que se li atribueixen a Jesús, o imaginar-se la vida i el caràcter que es revelen en els Evangelis? Certament no els pescadors de Galilea “.

– John Stuart Mill (1806 – 1863), filòsof, polític i economista anglès.

———————————————

“Aquest bon missatger va morir tal com va viure, tal com va ensenyar… per mostrar com s’ha de viure. El que ell va llegar a la humanitat és la pràctica. El seu comportament davant els jutges, davant els galifardeus, davant els acusadors, davant tota classe de calúmnia i burla. El seu comportament a la creu. Ell no oposa resistència, no defensa el seu dret, no dóna cap pas per apartar de si el més extrem, més encara, no provoca … i ell prega, pateix, estima amb qui estima, en els que li fan mal. Les paraules dites al lladre a la creu contenen l’evangeli etern … No defensar-se, no enfurir-se, no fer responsable a ningú … Per contra, no oposar resistència, ni tan sols al malvat, sinó estimar-lo”.

– Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844 – 1900), “El anticrist,” Aliança, Madrid, 1992, pàg. 65, filòsof alemany.

———————————————-

“Cal deixar-se guiar només per Jesús, el sanador del malalt, el ressuscitador dels morts, l’amic de tots els afligits i depauperats, el mestre pacient que va vessar llàgrimes de compassió per les nostres debilitats”.

– Charles Dickens (1812 – 1870), escriptor britànic.

————————————————

“Durant trenta-cinc anys de la meva vida he estat nihilista en l’exacta accepció de la paraula, […] un home que no creu res. Fa cinc anys vaig trobar la fe; vaig creure en la doctrina de Jesús, i tota la meva vida va canviar de sobte “.

– Lleó Tolstoi (1828 – 1910), novel·lista rus.

————————————————

“La grandesa de l’home es pot mesurar pel que deixa plantat perquè es desenvolupi, i si va posar o no a pensar a altres en noves direccions amb un vigor que persisteix després d’ell. Si s’aplica aquesta prova, Jesús està en primer lloc “.

– Herbert George Wells (1866 – 1946), historiador, filòsof i sociòleg anglès.

———————————————

“Ell creia potser en la resurrecció de la carn, a la manera judaica, no en la immortalitat de l’ànima, a la manera platònica grega … Les proves d’això es poden veure en qualsevol llibre d’exegesi honrada … Els jesuïtes … ens vénen amb la cantarella aquesta del regnat social de Jesucrist, i amb aquest criteri polític volen tractar els problemes polítics i els econòmics i socials … el Crist no té res a veure ni amb el socialisme ni amb la propietat privada … Ell va dir que el seu regne no era d’aquest món “.

– Miguel de Unamuno (1864 – 1936), escriptor i filòsof espanyol.

—————————————

“L’esperit del Sermó de la Muntanya s’inspira en la meva gairebé mateixa fascinació que el Bhagavad-Gita. Aquest sermó és l’origen del meu afecte a Jesús “.

– Mahatma Gandhi (1869 – 1948), advocat, pensador i polític indi.

————————————

“Ningú pot llegir els Evangelis sense sentir la presència real de Jesús. La seva personalitat vibra en cada paraula. No és possible crear un mite amb aquesta vida “.

– Albert Einstein (1879 – 1955), físic d’origen alemany.

——————————————

“No podríem trobar fonament millor per construir sobre ell que l’ètica cristiana i com més seguim de prop el Sermó de la Muntanya, més possibilitats tindrem d’aconseguir l’èxit en els nostres esforços”.

– Winston Churchill (1874 – 1965), polític i estadista britànic.

———————————————

“És interessant i significatiu el que un historiador, sense cap prejudici teològic algun, descobreixi que no pot descriure el progrés de la humanitat honradament sense donar un lloc de prominència a un mestre pobre de Natzaret … Un historiador com jo, que ni tan sols es diu cristià , descobreix que el quadre va girant irresistiblement al voltant de la vida i al caràcter d’aquest home tan significatiu “.

– Will James Durant (1885 – 1988), filòsof, escriptor i historiador nord-americà.

——————————————-

“Jo no crec en la seva resurrecció, però no amagaré l’emoció que sento davant Crist i el seu ensenyament. Davant ell i davant la seva història, no experimento més que respecte i admiració “.

– Albert Camus (1913 – 1960), novel·lista i filòsof francès d’origen algerià.

——————————————–

“El descobridor del paper que té el perdó en l’esfera dels afers humans va ser Jesús de Natzaret. El fet que fes aquest descobriment en un context religiós no és raó per prendre-ho amb menys serietat en un sentit estrictament secular “.

– Hannah Arendt (1906 – 1975), filòsofa política alemanya.

———————————————–

“Jesús va fer Déu accessible per a tots … va recórrer el camí que abans d’ell havien obert els profetes jueus. El seu Déu no prohibeix casar-se amb les filles dels infidels ni recomana exterminar altres pobles; diu que tots els justos constitueixen un poble … Per a ell no hi ha grecs ni jueus … Que no hi ha pobles triats, estimats per Déu i per la història més que altres, destinats per això a dominar per la força a altres pobles en nom d’un dret qualsevol … que els valors fonamentals de la humanitat són patrimoni de tots i que aquesta constitueix un poble: heus aquí una idea que ha vingut a ser part inalienable del nostre món espiritual gràcies a la doctrina de Jesús”.

– Leszek Kolakowski (1927 – 2009), “Els marxistes i la causa de Jesús,” Segueix-me, Salamanca, 1976, filòsof polonès.

———————————————

“Els seus mètodes eren diferents. Ell procedia per insinuacions, per respectuoses invitacions i apel·lacions al més profund de l’home. Mai va violentar consciències ni imposar dogmàticament les seves pròpies conviccions. És ociós recordar que no va imposar sancions ni condemnar ningú al silenci. Alguna vegada, els seus deixebles li van demanar que fes baixar foc del cel per donar el seu merescut als dissidents, però Jesús va rebutjar asprament la seva proposta. I els seus millors seguidors van parlar sempre amb ‘parresia’, és a dir, amb una llibertat que afrontava el risc. És la llibertat que mou als que confien que la veritat és noble i s’obre pas per si mateixa “.

– Manuel Fraijó, teòleg i filòsof, “Fragments d’Esperanza”, pàg. 355, Verb Diví 1996.

Tags: RELIGIÓ

Avui se’ns ha mort Mossèn Ballarín. Ha anat a buscar la pau i els silencis d’aquella casa de Matadepera on hi va passar a la seva joventut 6 llargs anys de malaltia.

Mossèn, sempre dèieu que no sabíeu pas com seria el judici  i que esperàveu que Déu jutgés més la lleugeresa del cor que l’embalum de les bones obres. I que esperàveu no haver de saber què era l’infern.

Mossèn, també dèieu que esperàveu que la glòria tingués molt d’aquell silenci familiar, quiet, meravellat i acompanyat de la vostra cambra de malalt de Matadepera.

Mossèn, dèieu que el cel té regust d’home perquè l’ha fet el fill de l’ Home. Més que no pas una capgirada de tot allò que som, el cel és l’assolida de tot allò que voldríem ser. És el retrobament del silenci que tots enyorem perquè, en el fons som fets de silencis vius, cercant a les palpentes una vida que se’ns aturi de plena. El cel és l’aturada gràvida i eterna en Déu, amb santa Maria i els nostres. El cel és a casa.

Mossèn, dèieu que la casa de Matadepera no era tan sols un passat i un present, sinó que era un demà en l’esperança. L’entrada als cels ha de ser, dèieu, un retorn a aquesta cambra, a la casa de la santa pobresa escrostonada, xica i acollidora, feta silencis de malalt.

Mossèn, dèieu també que, arribat malalt de la terra, esperàveu que Déu us rebés a la llinda, us dugués a una cambra com aquella de Matadepera  i us digués: -Au, bordegàs, reposa i dorm despert.

…I que us deixés passar estones a la porta de casa per a veure-hi la cara de sorpresa dels amics ateus que no s’ho esperaven, la mirada reposada d’una vella amb rosaris que ja s’ho espera així.

…I que esperàveu que el Senyor amb mans de fuster us aconduís al pedrís del cap del carrer per a veure, en el balç de la terra, com tot retorna cap a Ell.

Mossèn, segur que tot això avui mateix ha sigut tal com us ho heu imaginat. Descanseu en pau.

Tags: Església, Josep M. Ballarín, LITERATURA

Al món es poden trobar encara alguns exemplars estranys  que conserven una cosa que se’n diu FE.  Altres diuen que no n’han tingut mai i que no val la pena perdre-hi ni un minut en aquestes bestieses. També es troben alguns exemplars que diuen que en algun temps n’havien tingut però que ara ja han deixat de tenir-ne. Seria bo posar-se una mica d’acord en què vol dir tenir fe, perquè –ben mirat- de fe tots en tenim en alguna cosa, en alguna persona i potser fins i tot en Déu.

Veient aquest dies la tele o escoltant algunes tertúlies he recordat que una vegada vaig contemplar en un carrer molt cèntric d’una gran ciutat una escena que trobo que és equiparable al que a vegades escoltem aquests dies parlant de l’Església o dels creients. Ho dic pels nivells d’intolerància, obcecació, fanatisme i sectarisme que noto en certs ambients i en certes persones que, per la seva educació, trajectòria i posició política, sembla que haurien de tenir la ment una mica més oberta. Teníem la idea de que les dretes estaven formades per persones de mentalitat tancada i les esquerres estaven reservades per gent més oberta (per dir-ho de manera ben planera). Cada cop em convenço més que res d’això succeeix.

L’escena de la que parlava va passar, deia,  en un carrer cèntric d’una gran ciutat. Un carrer ple de tot: botigues, músics, mims, mags, gent passejant, badant…. Una mena de formiguer humà, vaja! En un moment determinat vaig veure algú que, damunt d’una caixa de fusta per tal de que el veiessin millor, començava a cridar que Jesús ens estima i que ens salva. Uns quants badocs s’hi aturaven una estona però poca cosa més. Jo també m’hi vaig parar per veure què deia. De cop i volta, però, va passar una cosa curiosa: es veu que aquell dia el predicador havia preparat una sessió extraordinària per impactar una mica més, en veure que els seus mètodes d’evangelització necessitaven canviar una mica per tal de ser més efectius. En lloc d’un orador, aquell dia eren tres o quatre més, tots ben equipats d’un bon amplificador i micròfon sense fil amb bluetooth (es veu que la paraula del Senyor toca més consciències en alta fidelitat). A més, van sortir una colla d’amics perquè donessin ambient amb algun “Al·leluia!” ben potent i diversos “Amén” i uns “Oh, yeah!” molt “Gospel“.

El discurs dels predicadors era el de sempre. Quan vaig veure els dos primers, amb la seva colla d’acòlits, vaig recordar aquella història del virtuós del violí que va tocar un Stradivarius al metro de Washington. Si ningú es va parar llavors per apreciar la bellesa, és obvi que cridar ben alt i fort trossos d’un llibre que després de dos mil·lennis al mercat cada cop es llegeix menys és un esforç estèril. Un dels predicadors vaig veure que s’havia embrancat en una discussió amb un vianant ateu. El nivell del debat era el que cal esperar de dos fanàtics. Vaig pensar que hauria sigut millor que haguessin seguit tranquil·lament la xerrada en un dels cafès que hi havia per allà. Estarien més còmodes i podrien parlar més tranquils… Res d’això. Quan es van cansar de cridar sense escoltar-se gens ni mica, l’ateu va marxar i va arribar un musulmà. Després es van acostar un parell d’adolescents. Més tard, un homosexual. El predicador es va embrancar amb tots. Els debats no eren brillants i sempre acabaven amb tots dos interlocutors comprensiblement convençuts que l’altre era massa gilipolles per veure la llum.

Me’n vaig anar carrer avall amb un somriure: Vaig pensar que cap d’ells va aprendre gran cosa d’aquells intercanvis de molts crits i poques idees. El nivell intel·lectual tampoc era gran cosa, però si s’haguessin escoltat una mica i no haguessin anat amb tantes idees preconcebudes tot hauria canviat una mica. Em sorprendria que algun dels participants sabés qui va ser Plató, com s’escriu Nietzsche o en quin segle va viure Confuci. Cap d’ells segurament que no havia estudiat mai la Bíblia amb una mica de profunditat i de manera rigorosa. Però tots s’atrevien a opinar i tots semblava que en sabien molt. Com amb el futbol, que tots hi entenem molt i tots ens atrevim a discutir-ne de manera aferrissada.

Aquesta mena d’escenes en què un predicador evangelista inculte, homòfob i intolerant o bé un tertulià analfabet religiós i posseïdor de la veritat absoluta aixequen prepotents la veu, són les que poden fer tornar la fe; si no la fe en Déu, almenys la fe i l’esperança en què la humanitat encara pot progressar molt, podent comprovar el baix nivell de la incultura religiosa en el que estem instal·lats. L’escala és llarga i tardarem anys a pujar-la. Però no podem perdre l’esperança.

Tags: RELIGIÓ

Tags: Església

Tags: Nadal, Nit de Reis

Tags: Nadal

Tags: PSICOLOGIA, RELIGIÓ

Tags: Nadal

Tags: Nadal, Pere Casaldàliga

Tags: Amistat, Església, Seminari de Solsona

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.

• A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
• Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (…) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T… trabajo, techo y tierra”.
• Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
• I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
• I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
• “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (…) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
• “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
• I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

Tags: América Llatina, Església, Papa Francesc

Tags: Ecologia, Església, Papa Francesc