07 abr. 2016
Camins i dreceres
Acabo de llegir un magistral article de PERE CARDÚS CARDELLACH sobre el que ens hem posat d’acord en anomenar “procés català”. Trobo que és molt encertat el nom que li hem donat a aquest llarg camí que estem fent cap a la independència de Catalunya. És un procés perquè aquestes coses no es fan de cop, ni surten com bolets si no es fan a base de revolucions i violència. I aquest no és el nostre cas. No ho ha de ser de cap manera perquè ja hem après que aquest mai pot ser el camí.
L’article del que us parlo es titula “La via oficial, la via pedra a la sabata i la via berguedana” i l’ha publicat avui a VilaWeb. Llegiu-lo, si us plau, que trobo que és molt lúcid i aclaridor. Acaba dient: “Això (la independència) no es farà sense trencar cap plat. Val la pena que el plat es trenqui quan decideixi el bàndol català. Tot passa pel moment que algú faci creure Espanya. Perquè algú faci creure Espanya, cal que Catalunya esdevingui una ‘qüestió ineludible’. Val la pena de fer-ho sense crear una situació més caòtica del compte. Però alguns s’hauran d’escabellar. Si no hi estem disposats, és que devem pensar que no val la pena. I sí que val la pena.”
A alguns llocs s’hi pot anar de diverses maneres, amb mitjans diversos, amb diferents ritmes de marxa, per camins rals o per dreceres intricades. Hi ha un adagi català que diu. “Si vols fer drecera no deixis la carretera”, que vol dir que val més no deixar el camí segur per un altre d’insegur. Però és justament aquí i ara que ens caldria fer la pregunta de si som al camí segur o si més aviat no som en un cul-de-sac. Per tant, cal veure si aquest procés iniciat val la pena acabar-lo o no. Jo estic amb el Pere Cardús i crec que hem d’estar disposats a fer-lo i que val la pena.
L’hem de fer per autopista, tranquil·lament, prenent-nos tot el temps del món i fent parades a cada fonda que trobem pel camí o més aviat hem de mirar de fer-ne via i, si cal, agafar alguna drecera? Heus aquí la qüestió, que diria aquell … L’article del que us parlo planteja diverses solucions i ens ajuda a pensar què ens cal fer i com. Les dreceres a vegades són perilloses perquè, tot i que abreugen el camí, poden fer que ens perdem si no les encertem. Les dreceres són perdedores si no coneixem bé el terreny que xafem, si no anem ben equipats i si no tenim un bon guia. És cert que, si l’encertem, arribarem abans a aquell objectiu desitjat i amb menys esforç. Però arriscarem més i potser perdrem bous i esquelles. Per anar per la drecera s’ha de ser molt eficaç, tenir les coses molt clares, fer una gran pinya, tenir una gran majoria, anar tots a l’una i treure’ns tots els dubtes del damunt. I això no és gens fàcil, com podem comprovar ara mateix, perquè el nostre procés és molt particular. Com que l’estem creant i mai ningú l’ha fet, és possible que anem tots una mica a les palpentes. No trobarem gaire ajuda de ningú fins que no hi estiguem ben embarcats i les coses es vagin complicant (i no només per nosaltres, sinó que inevitablement les coses es complicaran per tots, espanyols i europeus inclusos). El procés ha d’arribar a ser una “qüestió ineludible” per a tots i s’haurà d’arribar a un punt en que tots es vegin obligats a seure per parlar i solucionar la qüestió.
Justament aquest dies s’ha anunciat que cinquanta-cinc anys després d’haver escrit Manuel de Pedrolo “ACTE DE VIOLÈNCIA”, el 1961, i quaranta-un després que fou publicada (Edicions 62, 1975), l’editorial de Carcaixent (Ribera Alta), Sembra Llibres, reedita la novel·la de Pedrolo. Caldria llegir-la (o rellegir-la) perquè allà es parla d’insubmissió i de desobediència, situacions que d’una manera o altra ens tocarà viure. Caldrà trencar algun plat –o molts- i caldrà fer-ho encara que ens sàpiga greu perquè la vaixella potser era aquella que ens van regalar quan ens vam casar i feia molts anys que ens acompanyava i li teníem molt d’afecte.
No fa gaires dies que un company em feia la següent reflexió: Te’n recordes de les esperances que teníem posades en aquells anys darrers del franquisme?. És clar que me’n recordo. Eren esperances ben fresques, esperances que ens semblava tocar amb els dits. Estàvem convençuts d’estar vivint un fi de cicle i que les coses començarien a canviar d’un dia per l’altre. Ens entusiasmava veure les imatges dels canons dels fusells dels soldats portuguesos amb els clavells vermells que els entregava el poble. Ens entusiasmaven els crits de “o povo unido jamais será vencido”. Vibràvem amb la cançó Grandola vila morena. I per acabar-hi d’arrodonir, al cap de poc Lluís Llach va escriure “Abril 74” on ens deia: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”.
Pascal deia: “El cor té raons que la raó no pot entendre”. Cap i cor no van sempre a l’uníson. Quan diem cor, volem dir sentiments -per dir-ho ras i curt-, tot i que els psicòlegs no hi estarien d’acord perquè aquest esquema dualista ha quedat antiquat per a la psicologia actual. En realitat, però, els sentiments afecten tot el cos i es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, no és fàcil. Suposo que deu dependre de la manera de ser de cada persona, de la seva manera de pensar, de veure les coses, de les circumstàncies en què ha viscut o viu, de les influències que rep, etc. De totes maneres mai podrem explicar del tot com dos germans, per exemple, que es van criar en un mateix entorn familiar, que van tenir una educació semblant, etc. poden arribar a pensar de manera tan diferent. La lògica no sempre juga al nostre favor a l’hora de poder-ho explicar. Però també és veritat que hi han coses o persones que influeixen decisivament en la nostra manera de ser, de fer o de sentir,
Estimada Muriel,
A tots ens neixen -no sé ben bé d’on i potser en algun moment de debilitat- bons propòsits. De tant en tant, ens en neix un. Cada començament d’any acostumem a aparèixer-ne més del compte. Llavors tots comencem a fer-nos promeses que després poques vegades s’acompleixen. Són molt típiques les d’anar al gimnàs per tal de perdre algun d’aquells quilets de més que tan ens amoïnen; la de deixar de fumar, repetida tantes i tantes vegades perquè sabem que ens fa mal; la d’estudiar anglès, tant imprescindible avui dia; la d’estalviar per poder fer aquell viatge planejat i somniat de fa anys; la de telefonar més sovint als amics… Tantes i tantes promeses i bons propòsits que s’esvaeixen aviat, pacíficament, i que anem oblidant poc a poc i sense gaires remordiments. Deuen ser aquelles petites misèries de la vida que ens acompanyen a tots inevitablement i que, de tan familiars i quotidianes, ja ni en fem cas i acceptem de forma natural que desapareguin.
Jo pensava que potser aquest geriàtric que pensen obrir al Baix Empordà podria servir perquè aquest home s’hi retirés i deixés tot l’estrès que segurament li deu produir tant moviment per aquests mons de Déu i que no s’adiu gaire amb la vida d’un jubilat de tanta edat. En aquests últims dotze mesos s’ha deixat veure a les curses de Fórmula 1 i Moto GP, partits de tennis, bàsquet i futbol, i en “corrides” de toros al costat de la infanta Elena. La notícia acaba dient que una altra de les noves aficions és la de menjar en tots els restaurants amb estrella Michelin del país, des del Celler de Ca Roca a l’Atri, passant per l’Arzak. La seva tàctica es veu que és la següent: Joan Carlos entra, saluda al xef i li diu: “Venim a donar-te suport i a reconèixer, amb la nostra presència, el teu treball en defensa de l’alta cuina i de la Marca Espanya”. Una bona excusa per tal que el convidin i mengi de franc, no trobeu?
Quan in illo tempore vaig estudiar una mica de filosofia (la veritat és que no pas gaire, força mal estudiada i amb l’obligació moral de confessar que ja he oblidat quasi tot el que vaig aprendre) recordo que hi havia un concepte que en deien ‘flatus vocis’, una expressió llatina relativa a les paraules sense sentit o buides de significat. Sembla mentida que aquest concepte encara segueixi tenint tan èxit i que sobretot en tingui en èpoques de campanya electoral com la que acabem de començar.
Un dels ministres d’Interior espanyols més cínics i miserables -que jo recordi- és Jorge Fernández Díaz. Aquest personatge acaba d’afirmar que Catalunya “té un risc singular” d’atemptats. Entenc que es deu referir a atemptats jihadistes perquè d’alguns altres fa temps que no només en tenim riscos sinó que es produeixen de forma habitual i en rebem de tots colors. El diccionari diu que ‘un atemptat és un acte fet amb la intenció de danyar greument alguna cosa. I en una altra accepció diu que un atemptat és un delicte consistent en l’ús de violències, d’amenaces i de resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l’exercici de llurs funcions’.
La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.
La jornada d’ahir havia de ser excepcional. Molts l’esperàvem més excepcional del que en realitat va ser. Jo vaig anar-me’n al llit amb el cap ple de xifres, tants per cent, opinions i interpretacions de tota mena dels resultats electorals catalans. Però avui m’adono que potser no va ser tan excepcional i que va ser, com avui, un dia qualsevol. Avui ha tornat a sortir el sol com cada dia –com ahir-, m’he llevat més o menys a l’hora de cada dia, he tret la gosseta a donar una volta, he esmorzat, he engegat l’ordinador per llegir els diaris i veure quin correus hi havia… En fi, que el dia d’avui m’ha semblat un dia qualsevol, molt semblant a molts altres i que el dia d’ahir no va ser tan excepcional com jo i molts més esperàvem.
Han arribat els fatídics quinze dies als que reconec obertament que hi tinc una aversió tal que ratlla ja a fòbia. Em refereixo als 15 dies d’obligatòria campanya electoral abans d’unes eleccions. Són dies que em cansen i m’avorreixen. Són dies especialment destinats a obtenir els vots dels ciutadans per mitjà de propaganda repetitiva i generalment sense suc ni bruc -i sense gaire imaginació- en tots els mitjans possibles; són temps de mítings, de discursos fal·laços, pujats de to i de molt soroll ambiental.
Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.
Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes 
Hem sentit a parlar moltes vegades dels pactes amb el diable. Hi ha un munt de llegendes i tradicions a tot Europa que en parlen des de ben antic. El pacte diabòlic consisteix en oferir la pròpia ànima a canvi d’algun favor impossible d’aconseguir per un altre camí. Es fan pactes per aconseguir poder, l’amor d’alguna persona, diners, l’eterna joventut o coses per l’estil. Aquests dies són dies de pactes als Ajuntaments o en algunes Comunitats autònomes i alguns d’ells resulten estranyíssims i molt difícils d’entendre. La primera sensació que fan és que són pactes diabòlics ja que, a canvi d’un càrrec per a tu, n’hi ha d’haver una altre per a mi, deixant de banda principis, promeses i paraules que –com se sap. se les emporta qualsevol ventada.
El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.
Segueixo amb el tema de l’últim apunt que vaig escriure fa un parell de dies, amb el perill de que em faci pesat. Perdoneu-me el que em llegiu, però són les reflexions que em faig aquests dies i vull compartir-les.
Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.
