A PEU

El músic i cantautor José Larralde és una destacada figura del folklore argentí, encara que potser una mica desconegut aquí a Europa. En les seves cançons ha sabut representar, descriure i enaltir de forma excelsa la lluita de l’ésser humà per la dignitat i la llibertat.

Aquest artista, nascut a la localitat de Huanguelén (1937) i descendent de bascos i àrabs, fou descobert per Jorge Cafrune, a qui va escoltar en un “asado” l’any 1966. Des de llavors, no ha parat mai de cantar i gravar, encara que li agrada fer-ho fora dels circuïts comercials normals. Això no li ha impedit ser un cantor molt popular, que ha venut més de 12 milions de discos. De la seva cançó més popular, "HERENCIA PA´ UN HIJO GAUCHO", porta  venudes més de 5 milions de còpies.

Un deixo aquí la lletra d’una de les cançons que més m’agraden i que és d’actualitat en moments com els que estem vivint. El llenguatge és el que es fa servir al camp argentí i potser tindreu dificultat amb alguna paraula. Però crec que , en general s’entén molt bé. Si voleu escoltar aquesta cançó podeu fer-ho a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=-3pck79XZPg

COSAS QUE PASAN
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan.
El asunto, una zoncera, un simple cambio e palabras,
y el olvido de un mocoso, del que puedo ser su tata.
Y yo que no aguanto pulgas, a pesar de mi inorancia,
ya no más pedí las cuentas, sin importarme de nada.
No hubiera pasado ésto, si el padre no se marchara,
pero los patrones mueren, y después los hijos mandan.
Y hasta parece mentira, pero es cosa señalada,
que de una sangre pareja, salga la cría cambiada.
Los treinta años al servicio, pal mozo no fueron nada,
se olvidó mil cosas buenas, por una que salió mala.
Yo me había aquerenciao, nunca conocí otra casa,
que apegao a las costumbres, me hallaba en aquella estancia.
Si hasta parece mentira, mocoso sin sombra e barba,
que de guricito andaba, prendido de mis bombachas.
Por él le quité a unos teros, dos pichoncitos.
Malaya!, y otra vez, nunca había bajao un nido,
y por él gatié las ramas.
Cuando ya se hizo muchacho, yo le amansé el Malacara,
y se lo entregué de riendas, pa que él sólo lo enfrenara.
Tenía un lazo trenzao, que gané en una domada,
pal santo se lo osequié, ya que siempre lo admiraba.
Y la única vez que el patrón me pegó una levantada,
fue por cargarme las culpas, que a él le hubieran sido caras.
Zonceras, cosas del campo, la tranquera mal cerrada,
y el terneraje e plantel, que se sale de las casas,
y eso, pal finao patrón, era cosa delicada.
Y bueno, pa que acordarme de una época pasada,
me dije pa mis adentros, todo eso no vale nada.
Sin mirarnos, arreglamos, metí en el cinto la plata,
le estiré pa despedirme mi mano, pa que apretara,
y me la dejó tendida, cosa que yo no esperaba.
Porque ese mozo no sabe, si un día de hacerle falta…
Tranqueando me fui haste el catre, alcé un atao que dejara,
y me rumbié pal palenque, echándome atrás el ala,
ensillé, gané el camino, pegué la última mirada
al monte, al galpón, los bretes, el molino, las aguadas.
De arriba abrí la tranquera, eché el pañuelo a la espalda,
por costumbre, prendí un negro, talonié mi moro Pampa,
y ya me largué al galope, chiflando como si nada.
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan…

Tags: Argentina, José Larralde, Música

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

Tags: Barça, Catalunya, Guardiola

Abans d’ahir aportava un “gran document” (?) d’algú a qui li quèiem una mica malament els catalans. Però, no tothom és tan curt de gambals i sé perfectament que també hi ha algunes persones més a qui li caiem millor.

Us ben asseguro que no és per aixecar l’autoestima de ningú (em sembla que no ens cal) però és que he trobat unes sàvies paraules d’en Ramón Chao i també us les vull fer arribar. És el punt de vista d’algú que sembla que ens estima una mica més…

Article aparegut a “La Voz de Galicia”. Febrer del 2007.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo.

La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa.El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: ‘Es igual’, contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetario se levantó furioso y alzó la ventanilla… ¡cuyo cristal estaba roto! ‘Es igual’, volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: ‘Siéntese, señora’.

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: ‘No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo’.. Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso:’Para Manu y Antoine, afectuosament’. Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: ‘Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra’.

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Ramón Chao

Músic, escriptor i periodista. Cavaller de les Arts i les lletres pel Govern Francès.

Pare del cantant Manu Chao.

Tags: Catalunya, Ramón Chao

Avui m’han enviat un correu amb la notícia de que hi ha un grup de Facebook que es diu  "Cataluña es la mosca cojonera de España".  He volgut comprovar si la noticia era certa i si el text que acompanya el correu també ho era. Tot és cert: l’existència del grup (no molt nombrós, per cert: 128 membres) i l’existència del text que a continuació us lliuro per tal que cadascú en tregui la seva pròpia conclusió.

La meva conclusió és només una: tan de bo que es pogués fer el referèndum que aquest grup demana. Jo –i molts catalans- pensem que seria molt convenient que "ESPAÑA"  fes un referèndum en aquest sentit. Amb una mica de propaganda, amb l’ajuda d’aquests grups i una mica de sort  potser sortiria un bon resultat: la segregació i, per tant, la independència. Que no pateixin per nosaltres que ja ens ho anirem fent… Els ho agrairíem eternament.

Los españoles deberíamos convocar un referéndum para darle la independencia a Cataluña. Seguro que prosperaría, y el resultado sería algo así:
Cataluña se convertiría en un Estado independiente, como es hoy Túnez o Marruecos. No pertenecería a La Unión Europea , ya que, para ello, tendría que solicitar formalmente su adhesión y cumplir con los requisitos previos; esto podría durar años. Además, España tendría que dar el visto bueno para su entrada, y, podría oponerse durante más años todavía. Tendría su moneda propia que podría ser el "catalino", por poner un ejemplo. Estarían separados de España y de Francia por una frontera bien definida, controlada por Aduanas, o por los antiguos fielatos, donde tendrían que pagarnos los correspondientes aranceles.
Como no pertenecerían a la Unión Europea para conseguir cualquier mejora en sus relaciones con Europa tendrían que obtener el apoyo de España. Su moneda tendría un cambio flexible con el euro y probablemente se devaluaría con lo que, para evitar una inflación importada, tendrían que trabajar más que ahora, pagar más impuestos que ahora y ser más pobres que ahora.
Los españoles allí residentes tendríamos pocas diferencias con el trato discriminatorio que recibimos hoy. Al estar en un país extranjero tendríamos que educar a nuestros hijos, como ocurre hoy, en catalán. Y si quisiéramos montar negocios, como ocurre hoy, tendríamos que hacerlo en catalán, o sea, que para nosotros los españoles habría poca diferencia con lo que nos ocurre hoy. Pero su trato hacia nosotros mejoraría porque les aportaríamos nuestra divisa, los euros. Y siempre al cambio saldríamos ganando.
Para poder renovar su actual Carnet de Identidad español, los catalanes tendrían que demostrar que tienen una residencia fija en España y que pagan sus impuestos en España. Lo mismo les ocurriría con el Actual Carnet de conducir español, la tarjeta de la Seguridad Social , etc. Incluso les podríamos pedir Visado de entrada cuando quisieran hacer turismo en  España.
Nosotros, el resto de los españoles, nos ahorraríamos todo el coste que hoy nos cuesta su Seguridad Social, sus pensiones, su paro, sus vacaciones, etc. Y lo mismo con lo que nos cuesta hoy mantener a los inmigrantes que ahora residen allí, que cada vez son más numerosos, sobre todo los que provienen de países árabes.
Todos los que tenemos el dinero en alguna entidad de allí, podríamos depositarlo en el Santander, o el BBVA o Caja Madrid, que al final revertiría en la empresas españolas; por no hablar de las participaciones que tiene las entidades financieras catalanas en las principales Compañías españolas, habría que obligarlas a devolver las acciones ya que, al no pertenecer a Europa, el gobierno español podría "nacionalizar" las mismas.
Nos ahorraríamos todo lo que hoy nos cuesta la cantidad de Diputados y Senadores catalanes que nos desprecian. Sus viajes en primera a Madrid, sus estancias en hoteles de lujo, sus dietas, sus vacaciones, sus sueldos millonarios de por vida, sus guardaespaldas, sus comilonas, etc. Y serían sustituidos por Diputados y Senadores españoles que trabajarían por España. Nos ahorraríamos los traductores que ellos nos exigen, cuando solo por buena educación deberían hablar en español, idioma en el que todos nos entendemos. También ahorraríamos en las "embajadas" que tienen por todo el mundo. Dejaríamos de pagar a los Mozos de Escuadra que, por si no lo sabes, no los paga la Generalidad , sino el Ministerio del Interior, como a los Policías y a los Guardias Civiles, sólo que les paga más.
Los ríos que nacen en España y luego entran en Cataluña podrían ser desviados para regar zonas secas de España, y no como ocurre ahora que hay que pedirles permiso para hacerlo así y que siempre lo deniegan. Además podríamos construir un buen pantano en el Ebro en la provincia de Zaragoza y convertir en regadío el desierto de los Monegros.
El cava se lo pueden meter por el culo, ya que tendrían que pagar impuestos a la exportación, y no olvidar que el 80% del cava catalán se vende en el resto de España. Nosotros no tendríamos inconveniente en tomar champán extremeño, francés (que con los impuestos saldría por el estilo de precio) o la buena sidra asturiana , que fresquita está de muerte, y los asturianos son unos chicos muy majos que se sienten orgullosos de haber iniciado la reconquista desde Covadonga.
Si necesitaran dinero para hacer carreteras, para ampliar sus puertos y sus aeropuertos lo podrían pedir prestado a España, claro que, pagándonos los correspondientes intereses y gastos. Podrían tener su selección de fútbol, y el Barca jugaría la liga con el Nastic, el Reus y el Sabadell, así generaría buenos ingresos para futuros fichajes. Además, ganaría siempre la liga, ya que no tendría rival. Lógicamente Messi, Pujol, Busquets, Xavi, Iniesta, Valdés, Pedrito, Alves, etc. buscarían equipos más competitivos en España o Italia, pero esto, a los catalanes de pro, no les importaría mucho, lo importante sería "sus señas de identidad".
Pero por encima de todo, los españoles, nos liberaríamos de una buena cantidad de gente que nos desprecia, de políticos que solo piensan en su tierra, y de un montón de gente que nos usa según lo que les conviene y que muchas veces lo hacen con el dinero de los impuestos que pagamos el resto de los españoles.
Será divertido verles allí macerándose en catalanismo. Y cómo, mirándose unos a otros, descubrirán con asombro lo pequeños que son al no pertenecer a España. Cataluña tendría entonces la dimensión que le corresponde. La de un País de paletos provincianos.
SI QUIERES AYUDARLOS A LA HORA DE COMPRAR RECUERDA QUE EL CODIGO DE BARRAS DE LOS PRODUCTOS QUE ELLOS FABRICAN EMPIEZA POR 15

.

Tags: Catalunya, Espanya, Independència

Un carnisser estava a punt de tancar la carnisseria quan va veure entrar un gos. Va mirar d’espantar-lo, però el gos va tornar. Llavors es va adonar que l’animal portava un sobre a la boca. Encuriosit, el carnisser va obrir el sobre i en el seu interior va trobar un bitllet de 50 € i una nota que deia: "Si us plau: envieu-me amb el gos 1 kg de carn picada de vedella i un pollastre".

Sorprès, el carnisser va agafar els diners, va col.locar la carn picada i el pollastre en una bossa, la va donar al gos, però es va oblidar tornar-li el canvi. El gos va començar a grunyir i a  ensenyar-li els ullals. En adonar-se de l’oblit, el carnisser va posar el canvi a la bossa, el gos es va calmar, va agafar la bossa amb la boca i va sortir de la carnisseria.

El carnisser, impressionat, va decidir seguir el gos i va tancar a corre-cuita el seu negoci. L’animal va baixar pel carrer fins al primer semàfor, on es va asseure a la vorera i va esperar per poder creuar. Després va travessar el carrer i va caminar fins a una parada d’autobús, amb el carnisser seguint-lo de prop. A la parada, quan va veure que arribava l’autobús correcte, va pujar seguit del carnisser. Després d’una estona, el carnisser –bocabadat- va observar que el gos, dret sobre les potes del darrere, tocava el timbre per baixar, sempre amb la bossa a la boca.

Gos i carnisser van anar caminant pel carrer fins que l’animal es va aturar en una casa, on va posar la bossa al costat de la porta i, enretirant-se una mica, es va llançar contra ella, colpejant-la  fortament. Va repetir l’acció diverses vegades, però ningú va respondre des de la casa.

En el súmmum de la sorpresa, el carnisser va veure el gos prendre la bossa amb la boca, envoltar la casa, saltar una tanca i dirigir-se cap a una finestra. Un cop allà, va rascar amb les potes el vidre diverses vegades, sense deixar anar la bossa, i després va tornar a la porta.

En aquest moment, un home va obrir la porta … i va començar a cridar i a colpejar brutalment al gos! El carnisser va córrer fins a aquell home per a impedir-ho, dient-li:
-Però què està fent vostè?. El seu gos és un geni!….És un gos únic!.

L’home, evidentment molest, va respondre:
-Què geni, ni què històries! És la segona vegada aquesta setmana que aquest cony de gos s’oblida de les claus …. i m’agafa sempre tot ensabonat a la dutxa!.

              PERSONATGES D’AQUESTA OBRA
AMO: El paper de l’amo el fa sempre Espanya a qui no li està res prou bé. No en té prou que Catalunya estiri el carro, sigui la vaca que muny tothora i el gos que va a buscar el diari o la carn. Per més que s’esforci i acompleixi molt més enllà del seu deure Espanya no en té mai prou. Sempre estarem per sota de les seves expectatives i els tindrem malcontents. Seria hora de marxar o de que ens facin fora.

GOS: El paper de gos el fa Catalunya, a qui fa segles que li toca el paper de “cornut i pagar el beure”. Ara la Sra. Salgado li demana al Govern català que potser podria posar algun impost més per a reduir el dèficit. Quina barra, no?

CARNISSER: El paper de carnisser el fa gent molt diversa: jutges, polítics, periodistes, intel·lectuals… que veuen com va la història, saben bé qui té raó, però callen. Alguns callen i altres encara donen raó a l’amo. Perquè defensar Catalunya no queda bé, no ven i està mal vist. Pensen que ja ens espavilarem i que és millor que en sortim sols.

Tags: Catalunya, Espanya, impostos, POLÍTICA

L’entrenador del Girona, Raül Agné, va ser protagonista sense voler  de la roda de  de premsa -que no va acabar- després del partit de futbol al camp de l’Osca. No van deixar que respongués en català a un periodista català i va abandonar visiblement fastiguejat la roda de premsa.

El fet ha estat molt comentat i molt vist a You Tube. Sort que tenim gravació del moment perquè alguns ja han mirat de tergiversar-ho!. Em refereixo, sobretot, al Diario del alto Aragón, que ha explicat les coses de forma diversa a com es van produir. Molt més ajustat a la realitat i molt més equànime s’ha mostrat El Heraldo de Aragón, encara que va passar una mica per damunt de la notícia. Huria estat bé que algú condemnés públicament l’error del periodista d’ Osca. En lloc d’això, el CD Huesca ha sortit al pas de la polèmica amb una lluïda  nota feta pública al seu web. El club esportiu d’Osca demana, entre faltes d’ortografia, “disculpes als mitjans locals” per la “expantada” (sic) de l’entrenador del Girona, “per negar-se a respondre en castellà”. Segons la nota, l’entrenador “va crear un problema on no n’hi havia hagut mai cap”, ja que, segons la versió del clu, “es va negar a contestar en castellà a les preguntes de mitjans catalans, cosa que suposava que els mitjans informatius locals no entendrien les respostes”.

Fa mandra haver de parlar altra volta d’aquests temes. Però és obligat i  necessari. Ens hem hagut de defensar massa vegades i ens haurem de seguir defensat dels intolerants de torn, que encara en queden molts molts. Ens acusen d’intolerants i d’intransigents a nosaltres i resulta que la majoria de vegades els intransigents són ells. Alguns encara no entenen que entre catalans puguem parlar català. Es veu que els molesta molt i no ho resisteixen. Alguns encara es pensen que ho fem per tocar el botet i per molestar i no s’adonen que hi parlem perquè és la nostra llengua natural.

Un altre exemple d’intolerància: Jordi Cañas, portaveu de Ciudadanos, denuncia que no es compleix la sentència del Tribunal Suprem que dicta que el castellà ha de ser llengua vehicular de forma proporcional al català en l’ensenyament obligatori. Consideren que la sentència “obliga a preguntar amb claredat als pares en quin idioma volen que s’eduqui els seus fills”. M’agradaria que aquest senyor tingués aquesta mateixa actitud de defensa als meus drets quan em citen –en castellà- des dels Jutjats; quan un policia es dirigeix a mi i m’agradaria que ho fes en català; quan vulgui anar al cine, m’agradaria poder trobar tantes pel·lícules en català com en castellà (almenys…). M’agradaria que al meu país (o sigui a casa meva) ningú em digués “Hable en castellano , que no lo entiendo” com passa massa sovint en aquests moments. Cambrers, dependents de comerç, funcionaris públics, professors d’universitat, etc …massa sovint et surten amb aquest estirabot. El Sr Jordi Cañas hauria de mirar cap a altres direccions i, si vol denunciar, que comenci a fer-ho a aquells que no respecten els nostres drets.

Potser em faré pesat. Però més pesats es fan aquest intransigents i intolerants -com el periodista d’Osca-, que no només va fer el ridícul sinó que es va ben retratar.

Tags: Catalunya, Llengua catalana, Raül Agné

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I els que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure en pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.

Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.

Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d’Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.

Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet, ara ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats hi són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!

Tags: Àfrica, América Llatina, Democràcia, Dictadura, POLÍTICA

Ahir a la nit, quan me’n vaig anar a dormir, ja m’ho temia. Les ràdios, els diaris i les teles començaven a fer córrer la mala notícia de que anava creixent una terrible plaga. El perill es veu que era imminent i el meu subconscient m’ho ha fet pagar en forma de mals-sons terribles durant tota la nit . I, efectivament, quan aquest matí m’he despertat i he posat la ràdio, m’he trobat amb el que ja em temia: Espanya s’havia convertit en una gran i voraç fil·loxera que estava atacant feroçment Catalunya . L’animalet havia anat creixent i reproduint-se ràpidament durant la nit i ara ja atacava a tort i a dret. Prepara’t per morir Catalunya!

Què és la fil.loxera? Pels que no ha sapigueu, us ho explicaré de forma senzilla. La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó, originari d’Amèrica que fa de 0,5 a 1,5 mil·límetres de longitud. S’alimenta de la saba dels ceps. Ataca en massa les arrels i les fulles dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. Viu en colònies molt nombroses i acaba amb la planta absorbint la seva saba. Es propaga molt ràpidament ja que un sol ou pot produir fins a vint milions de fil.loxeres.

La fil·loxera provocà la destrucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vinyes, va empobrir el països on la vinya era una font de riquesa important i va generar un flux migratori del camp a les ciutats. La fil.loxera, que provenia d’Amèrica, va aparèixer per primera vegada a Europa el 1853 i va acabar amb la major part de les vinyes europees. Es diu que va ser la família Rothschild la responsable de la tragèdia perquè va importar unes soques de cep nord-americanes per a les seves finques de Londres. D’allà va passar a França i a través del sud de França va arribar a Espanya. Les primeres zones afectades van ser les del nord de la península: la Rioja, Navarra i l’Empordà. El remei a la fil·loxera es va imposar gràcies als empelts dels sarments de varietats europees que havien sobreviscut amb ceps resistents americans.

I us preguntareu perquè avui parlo d’aquest animalet i d’aquesta plaga? Vosaltres mateixos ho podreu comprovar escoltant els presidents i els alcaldes de la casposa Espanya de sempre: tots contra Catalunya. Foteu-li fort, que és barat i no fa mal!. No n’han tingut prou de xuclar-nos la saba fins al límit de la mort, sinó que ara ni tan sols volen que se’ns emportin a l’hospital per a no deixar-nos acabar de morir. Els hem donat molt més del que pertocava, no ens han donat el que ens deuen i és ben nostre, ens critiquen, ens insulten i ens tracten d’insolidaris… i ara ens volen morts i enterrats!

Si el remei de la fil·loxera va ser començar de zero amb peus nous americans, potser el remei de Catalunya serà començar també des de zero. Independitzem-nos i que s’ho vagin fent sols, que nosaltres també ja ens ho anirem fent sols!

Tags: Catalunya, Espanya, Independència

Què volen dir allà a Madrid quan diuen  “un país normal”? Perquè, si filem una mica prim, aquesta Espanya amb la que s’omplen tant la boca de normal no en té res.

-No entenen (i sembla que ja no ho entendran mai, per incapacitat manifesta) que en un Senat (encara que sigui de forma simbòlica) es pugui sentir parlar una altra llengua que no sigui el castellà. Suïssa, per exemple, deu ser per aquests cavernícoles un país anormal… Ja m’agradaria a mi ser tan anormal com Suïssa! O com Bèlgica, que n’és un altre exemple. O com al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, on cada intervenció al ple d’un eurodiputat es pot fer en qualsevol d’aquestes, mentre hi ha 22 equips de traductors duent a terme la traducció simultània als altres 22 idiomes. Uns 23 idiomes que, per cert, són només estatals, i que comporta casos absurds com que el maltès, amb només 330.000 parlants, hi sigui oficial, i el català, amb uns 11.5 milions (dades d’Etnologue de 2009) no. Però de totes maneres, allà es pot comprovar que no és pas tan difícil ser una mica respectuós amb cadascú i que tampoc costa tants diners…

–Un país normal, per exemple, mira de protegir i vetllar pels ciutadans que són fora del país i que es troben amb problemes, com ha passat aquests dies amb periodistes catalans a Egipte. Resulta que van arribar agents alemanys de les ambaixada a endur-se els seus periodistes. Després van arribar els francesos amb dues tanquetes de l’exèrcit egipci a emportar-se els seus. Mes tard, militars iraquians arribaren uniformats a buscar l’equip de la televisió de Bagdad i se’ls emportaren a l’ambaixada. Als periodistes catalans, teòricament, l’ambaixada espanyola els havia d’anar a buscar també. Però van esperant i no arriben. Llavors la Pilar Rahola comença a remoure cel i terra perquè l’ambaixador d’Espanya al Caire es decideixi a posar-los-hi un transport decent i segur, segons explica ella mateixa, per evacuar-los. Això és una Ambaixada? Això és propi d’un país normal?

-Tornarà el PP. Em sembla, Sr Rajoy i CIA, que els falta molt a vostès per poder ser bons governants d’un país normal. De fet, ja ho vam poder comprovar amb el Sr Aznar, un que era de la seva mateixa  corda. Ni llavors vam ser mai normals (més aviat escolanets de Bush) ni ara sembla que ho podrem ser amb amb aquest Rajoy que desgraciadament ens caurà al damunt. Començarem a sentir ben aviat “Zapatero, dimisión. Váyase, Señor Zapatero”. Anem-nos preparant que arriba tota la plana major, Mayor Oreja, i la “oreja mayor”que és Esperanza “cañí” Aguirre, la que ha fet de Madrid una “voto factoria” cínicament passada per la cara i sense cap vergonya a la España Immortal i sempre enyorada per alguns. Vindrà Rajoy carregat de Camps valencians i de vestits comprats amb fosques comissions. Tornarà a treure el cap i a alçar la veu, amb la seva veueta franquista, Aznar, restaurador de pàtries, de transicions  mig rovellades i passades por FAES. Tornaran els mateixos de sempre, els que no han marxat mai, amb fastigosos Vidals Quadras inclosos.

Anem-nos preparant i que Déu ens agafi confessats! Marxarem del foc per caure a les brases.

Tags: España, POLÍTICA

Aquell invent del “café para todos”, que durant uns anys semblava que podia anar bé, a fi de comptes ha estat un desastre total. Els desenganyats s’han anat afegint al camí recorregut aquests anys i ara ja són multitud. Majoria. De tots colors. D’aquí i d’allà. Ara veuen que no tenia sentit i que només ho van fer per rebaixar aspiracions de nacionalitats històriques i diluir-les amb una anivellació artificial.

Recordeu aquell acudit que es feia de Rússia, on s’aspirava a que tothom fos igual? Diu que hi havia un mestre al que li van dir que els alumnes havien de ser tots iguals. I com que n’hi havia uns de més alts que els altres, va tallar les cames del més alts per tal de fer-los tots de la mateixa altura. Aquí va passa més o menys igual. No es va deixar que cadascú fes el seu camí i tingués unes legítimes aspiracions a ser diferent. Només es va aspirar a anivellar, i no pas per dant, sinó que s’anivellà per baix. No es va creure mai amb la igualtat sinó que s’ha cregut en l’uniformisme.S’ha aspirat a que siguin tots uniformes i no s’han adonat que a l’escola hi han nens alts, baixos, grassos, prims, llestos, rucs, treballadors, ganduls….

I ara que tothom s’ha convençut que aquest intent no ha servit per a res, què hem de fer? En un país normal (vull dir normal tal com entén aquesta paraula una persona sensata i no pas com l’entenen alguns) ara seria el moment de repensar les coses de forma oberta i clara. Seria el moment de demanar què vol ser cadascú. Però això els fa un terror tan gran que no entra al seu cap i només parlen de re formular l’estat de les autonomies i fer com han fet amb l’ estatut: passar-hi el ribot fins a deixar-lo inoperatiu. Que hi sigui, però que no serveixi per a res.

Algú em deia que l’Estat de les autonomies el van ofegar amb cafè. Tant cafè per a tots –tant si volien com no- l’han ofegat. Alguns que no volien autonomia se la van haver d’empassar per força. I als que en volien de veritat no els la van donar. S’han inventat nacionalitats històriques, han creat autonomies ridícules en tots sentits (permeteu-me no citar noms per respecte, però tots sabeu quines vull dir).

El que havia nascut per significar la diferència entre Catalunya i Euskadi amb Espanya, deixava de ser un fet diferencial. Per si en quedava algun dubte, després va venir el 23-F, que va posar fi a la broma i va engendrar la LOAPA que va donar forma política al que els colpistes havien intentat per les armes.

Què han aconseguit? A mi em sembla que només han aconseguit anar creant independentistes a mida que passaven els anys. I desil·lusió i molt descontentament. Bé, per ells faran!

Tags: Autonomia, Café para todos, Catalunya, Espanya

• 24’5 milions € destinen a Rodalies els Pressupostos de l’Estat per al 2009, ajornant fins l’any 2092 el compliment del Pla de Rodalies de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.71.9 milions €  per a infraestructures a tot Catalunya és la quantitat prevista, ajornant fins l‘any 2026 el compliment pel Ministeri de Foment de les inversions acordades amb la Conselleria l’any 2006, que havien d’acabar-se l’any 2012.
• 85% de l’obra pública a Catalunya pressupostada per l’Estat l’any 2007 no s’ha fet.L’agost de 2008 Adif només ha executat 139 milions€ dels 914 milions€ assignats.
• 40% menys rep Catalunya d’obra pública estatal el 2003-2007.L’Estat ha licitat obra pública per valor del 2% del PIB fora de Catalunya, i 1’2% del PIB a Catalunya.
• 100 % de temps addicional és el que triga el tren entre Barcelona i l’aeroport el 2007 comparat amb el 1982.En 1982 hi havia un comboi directe cada 20 minuts que arribava en 10 minuts a l’aeroport. En 2007, en surt un cada 30 minuts i en tarda 20.
• 9% es queda Catalunya en 2007 de la recaptació catalana per a fins socials.91% de la recaptació a Catalunya per a institucions socials se la queda Espanya: 127 milions € dels 140 m. ingressats. Els catalans no en reben res dels diners recaptats fora de Catalunya, i només un 9% del que paguen ells.
• 9,76% de dèficit fiscal és el més elevat de les regions europees, especialment si el compares amb altres regionsAquitània (+2’31%), Migdia-Pir. (+5’51%), Provença (+1’34%), Abruços (+13’65), Úmbria (+1’08%), Suècia Oc. (-1’22%), Suècia sud (+0’73%), Yorkshire (+0’44%), Midlands E. (-0’46%), South West (+0’29%), Escòcia (+5’49%), Renània-Pal. (-2’92%), Niedersachsen (-1’13%), Lisboa-Tejo (-1’95%). Conclou Castells: “Ens trobem, doncs, que com a regions europees reben un tracte diferent. Regions europees del mateix nivell de renda tenen uns saldos fiscals diferents amb el sector públic central, depenent que estiguin situades en països rics o en països pobres. Com més ric sigui el país, més favorable serà el tracte, perquè més pobra serà aquesta regió en termes de país.”
• 3,2 milers de milions de pessetes és la diferència de la recaptació a la província de Barcelona entre 1951 i 1956Trias Fargas, el 1960, revela que la recaptació de l´Estat a la província de Barcelona passa de 2´4 milers de milions de pessetes el 1951 a 5´5 milers de milions el 1956, i la despesa pública en el mateix període passa de 0´7 a 1´1 milers de milions.
• 147 milions aportava Barcelona a l’Estat i en rebia a canvi 16 el 1900, mentre que Madrid n’aportava 112 i en rebia 166Graell en els pressupostos de 1900: Madrid paga a l´Estat 112 milions i rep en despesa pública 166 milions, Barcelona aporta 147 milions i en rep 16.
• 0€ per al català, 90 milions € per l’espanyol. El govern espanyol destina el 2008 90 milions d’€ per l’Instituto Cervantes.0 € destina el govern espanyol el 2008 per promoure la llengua i cultura catalanes a l’exterior, quan segons la seva Constitució (art.3) són “objeto de especial respeto y protección”.
• 2.622 € li va costar Espanya a cada català el 2005.Cada català va pagar a Espanya 2.622€ més del que va rebre en despesa pública estatal. És la quantitat més alta en deu anys: 1995-1.355€, 1996-1.340€, 1997-1.494€, 1998-1.593€, 1999-1.771€, 2000-1.451€, 2001-1.840€, 2002-1.775€, 2003-2.178€, 2004-2.270€, 2005-2.622€.
• 18.595 milions €, 10’2% del PIB, dèficit fiscal català el 2005.És la xifra més alta en deu anys: 1995 -6’8%, 1996 -6’5%, 1997 -7%, 1998 -7’2%, 1999 -7’7%, 2000 7’2%, 2001 -7’6%, 2002 -7’4%, 2003 -9’1%, 2004 -9%.
• 3’4 punts menys de dipòsits bancaris té Catalunya de 1987 a 2007. Madrid, 11 punts més.Catalunya comptava amb el 19’3% dels dipòsits bancaris de l’Estat l’any 1987, i baixa al 15’9% el 2007. Madrid tenia el 18’7% el 1987, i puja al 29’7% el 2007.
• 29 Lleis i Decrets contra Catalunya, en any i mig.Des del gener del 2007 fins a maig de 2008, l’Estat ha legislat contra les competències establertes en el nou Estatut.
• 104’6% de la mitjana estatal el 2006 té Catalunya en riquesa per càpita per paritat de poder adquisitiu.La renda per càpita dels catalans és el 116% de la mitjana estatal, però després de la ‘solidaritat’ baixa al 104’6% el 2006. Les famílies catalanes transfereixen fons i tenen menys poder de compra que les de les regions espanyoles receptores: de la posició 4ª abans de la ‘solidaritat’ cau a la 9ª després, per sota Madrid, País Basc, Navarra, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria, Rioja i Melilla.
• 9ª  entre les CCAA per poder adquisitiu en 2006.Catalunya cau per sota Melilla, mentre que en renda per càpita és la 4ª. És l’efecte dels subsidis, impostos i despesa de l’Estat, i el major nivell de preus de Catalunya, que transfereix riquesa a regions espanyoles que la superen.
• 32.219 milions€ és el pressupost de la Generalitat pel 2007.Després de 30 anys d’autonomia, i per a 7’5 milions d’habitants, la Generalitat té la meitat per habitant que Escòcia, que en només 8 anys d’autonomia ja té un pressupost de 46.200 milions €.
• 36’5% voten sí a la independència, 22% voten no (UOC 2008)Nascuts als PPCC (Sí 43’6%, No 19’7%), nascuts a la resta de l’Estat (Sí 20’6%, No 25%), barcelonins (Sí 36’6%, No 25%). Per electorats, ERC (Sí 84%, No 3%), CiU (Sí 52%, No 15%), IC-Verds (Sí 32%, No 22%), PSC-PSOE (Sí 25%, No 28%), PP (Sí 11%, No 70%).
• 6 posicions ha perdut Catalunya en competitivitat IMD en tres anys, baixant de la 28 a la 34 entre 2003 i 2006.
• 73’3% és la mitjana d’execució de les obres públiques de l’Estat pressupostades a Catalunya en 2001-2005.És com si cada tres anys en vingués un en què no s’invertís res a Catalunya. Joan Rossell, President de Foment del Treball Nacional.
• 14’9% és la inversió en infraestructures pressupostada per l’Estat a Catalunya el 2007.L’Estatut de Catalunya obliga a invertir el 18’85%.
• 2’4% és la inversió prevista per REE a Catalunya entre el 2008 i el 2011.Catalunya consumeix el 19% de l’electricitat, i ha rebut en inversions d’infraestructures elèctriques el 4’9% el 2002, el 3’8% el 2003, el 6’7% el 2004, el 14’1% el 2005, el 6’5% el 2006.
• 30% més de freqüències en rodalies Madrid-Alcalá que en Barcelona-Mataró.És la mateixa distància, però el preu del bitllet Bcn-Mataró és un 40% més car que el Mad-Alcalá.
• 1 punt perd Catalunya entre 1995 i 2005, baixant del 19’5% del PIB al 18’5%.Madrid guanya un punt, passa del 16’5% al 17’5%.
• 12’7 milions € en mesures mediambientals per l’aeroport de Barcelona, 300 milions per a Barajas.AENA ha pagat l’aïllament acústic de 13.600 habitatges en 12 municipis al voltant de Barajas, però  no n’ha pagat cap al voltant de l’aeroport del Prat
• 7% de les inversions en infraestructures elèctriques s’han fet per l’Estat a Catalunya el 2006.De 510 milions € d’inversions de REE, Catalunya n’ha rebut 35-40, mentre genera el 16’16% de l’electricitat i en consumeix el 17’9%.
• 100% més, el doble, ha invertit entre 2001 i 2006 l’Estat a rodalies de Madrid que a Barcelona.
• 39% de les obres pressupostades pel Ministeri de Foment a Catalunya no es fan.Un altre 19% de les obres s’executen en un percentatge inferior a la meitat de la quantitat pressupostada.
• 26% dels llocs de treball catalans són de titulació superior el 2006, baixant del 26’6% del 2005, i fent-se superar per Espanya.El 35’1% dels llocs de treball de Madrid són de titulació superior el 2006, universitària o FP de 3r grau. Catalunya perd, del 2005 al 2006, el 5% d’aquests llocs de treball, 13.200, mentre Madrid guanya 46.490 i Espanya 201.050.
• 18’2% de les empreses que facturen més de 20 milions € són catalanes.47’8% d’aquestes empreses són de Madrid.
• 20 KM d’autovies ha fet l’Estat a la província de Barcelona en 1985-2005.A Madrid n’ha fet 600 km.
• 27% de les filials de multinacionals són a Catalunya, el 50% a Madrid el 2007.
• 32 de les 50 empreses més grans són a Madrid el 2007.
• 0’90 Km d’autovia gratuïta cada 10.000 catalans, 2’35 km cada 10.000 espanyols el 2007.En autopistes de peatge, 0’92 km per 10.000 catalans, 0’59 km per 10.000 espanyols. S’inclouen les autovies i autopistes fetes tant per l’Estat com per les C.C.A.A.
• 0’53 KM d’autovia gratuïta de l’Estat per 10.000 catalans, 1’63 KM per 10.000 espanyolsEn autopistes de peatge de l’Estat, 0’64 KM per 10.000 catalans, 0’48 KM cada 10.000 espanyols. 2007.
• 11’98% són les inversions reals 1991-2006 a Catalunya del Ministeri de Foment.
• 3.084 € per català, 4.278 per madrilenyva pressupostar el Ministeri de Foment entre 1997 i 2007.
• 4 punts perd el PIB català per càpita de 1995 a 2005.Baixa del 123% de la mitjana al 119%, prenent el conjunt de l’Estat com a 100.
• 5’9% de les autovies en construcció el 2008 per l’Estat es fan a Catalunya.El Ministeri de Foment construeix el 2008 1.321 KM d’autovia, dels quals 78 a Catalunya.
• 69% de les importacions catalanes són de fora de l’Estat el 2005.Catalunya importa el 2005 de la resta de l’Estat per valor de 30.570 milions d’euros, i de la resta del món per valor de 67.449 milions d’euros.
• 46% de les exportacions catalanes el 2005 van fora de l’Estat.Catalunya exporta a la resta de l’Estat per valor de 50.514 milions d’euros, i a la resta del món 42.361 milions d’euros. Els primers clients catalans són França, País Valencià, Aragó, Madrid, Alemanya.
• 12% de la despesa pública entre 1986 i 2006 la rep Catalunya.Entre 1986 i 2006 els catalans són el 16% de la població, el 20% del PIB, paguen el 24% dels impostos, i reben el 12% de la despesa pública
• 31% de la producció catalana s’exporta fora de l’Estat el 2005, pujant del 22% del 1995.Les exportacions a la resta de l’Estat són ara el 37% de la producció catalana, i en el cava el 20%.
• 23’1 % de les 5.000 empreses més grans de l’Estat té Catalunya el 2007, baixant del 24’6% del 2006.Madrid ha pujat del 28’8 al 30’7%. Si compten la facturació, la de les catalanes ha baixat del 18’2% al 17’9%, i les de Madrid pujat del 47’6% al 49’8%.
• 75 empreses de les 5.000 més grans de l’Estat ha perdut Catalunya de 2006 a 2007.Landscape, Colonial, Samsung, Braun, United Biscuits, Ono, …
• 3 posicions perdudes per Catalunya entre 2006 i 2007en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, baixant a la 18ª. Espanya puja a la 13ª, per primera vegada supera Catalunya, que ha baixat entre el 2000 i el 2007 de la 14ª a la 18ª, mentre Espanya ha pujat de la 21ª a la 13ª.
• 12ª en creixement és Catalunya entre les C.C.A.A. entre 2006 i 2008
• 6,5% és el percentatge d’inversió europea sobre el total espanyol que rep Catalunya entre 1986 i 1993L´Estat espanyol, segons Ribas, rep entre el 1986 i el 1993 una aportació positiva europea de 3´6 bilions de pessetes, de la qual només el 6´5% li correspon a Catalunya.
• 10-11% de la producció catalana equival al seu dèficit fiscal amb l’Estat espanyolEl 1995 Colldeforns, per a l´Institut d´Estudis Autonòmics, calcula que el dèficit fiscal equival al 10-11% de la producció catalana, o a 110.000 ptes. per habitant i any. Els espanyols tenen un superàvit fiscal de 47.000 ptes./habitant, “per cada 100 pessetes que els residents a Catalunya van pagar al govern central, se´n van retornar, via despesa, 70; per als residents a la resta de Espanya, per cada 100 pessetes pagades se´n van retornar 115”.
• 21% és el percentatge d’impostos europeus que paga Catalunya, tot i rebre únicament el 8% de la despesaEl 1991 Catalunya paga el 21% dels impostos europeus de l´Estat espanyol, i rep a canvi el 8% de la despesa europea, amb un dèficit per habitant i any de 9.000 ptes. Catalunya, indica Vergés, aporta en pessetes per habitant el 35% més que Espanya i rep el 50% menys. Espanya aporta, en milers de milions, 588, en rep 883, i té un saldo positiu de 295, que és el 50% de la quantitat inicialment aportada. Catalunya aporta 123 milers de milions, en rep 69, i té un saldo negatiu de 54, que és el 44% de l´aportació inicial. Espanya rep per càpita el doble que Catalunya (22.690 contra 11.438), amb el resultat de que cada espanyol rep d´Europa 7.573 ptes., i cada català li dóna 8.970 ptes.
• 6% del PIB era el dèficit fiscal a Catalunya a l’any 1994 segons CastellsCastells calcula que l´any 1994 el dèficit fiscal es situa entorn dels 740.000 milions de pessetes (entre 687.500 i 781.700), al voltant del 6% del PIB. Catalunya, amb una població del 15´56% i un PIB del 19´05%, paga el 19´29% del total de la recaptació pública, i rep el 13´66% de la despesa. Si prenem la mitjana espanyola com a 100, cada català paga 123´95 i rep 87´79, és a dir, paga un 24% més que la mitjana, i en rep un 12% menys.
• 9,76% del PIB és el dèficit a Catalunya amb un 22% més en PIB que la mitjana espanyola, mentre que a la regió de París és de 4,36% i 51% respectivamentÉs il.lustratiu comparar aquest dèficit fiscal amb el d´altres territoris europeus, posant en relació llur PIB per càpita sobre la mitjana de l´Estat respectiu i llur respectiu dèficit fiscal: Catalunya, que supera la mitjana espanyola de PIB en un 22%, té un 9´76% de dèficit; la regió de París supera la mitjana francesa de PIB en un 51% i té un dèficit del 4´36%; Baviera supera la mitjana alemanya en un 16% i el seu dèficit és del 3´53%; Baden-Württemberg la supera en un 18%, amb un dèficit del 4´38%; el South East supera la mitjana britànica en un 17%, i té un dèficit del 6´36%; i la regió d´Estocolm supera la mitjana sueca en un 21%, dèficit del 7´53%.
• 13,87% és la diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés distributiuLa diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés redistributiu és, segons López i Casasnovas, el 8´83% l´any 1973, el 10´85% l´any 1980, i el 13´87 l´any 1990. El percentatge de renda que Catalunya transfereix és cada cop més alt.
• 34% és el percentatge final sobre el pressupostos de la Generalitat de l’obra licitada per l’EstatSegons la Cambra de Comerç, de l’obra compromesa en Pressupostos per a Catalunya per l’any 2006, l’Estat només ha licitat el 34%.
• 51,2% són els recursos que ha destinat el Ministerio de Cultura a Madrid, mentre que a Catalunya és el 2,8%Del 1993 al 1996 el Ministeri de Cultura ha destinat el 51’2% dels seus recursos a Madrid, i el 2’8% a Catalunya. A Madrid li corresponen cinc mil pessetes per habitant i any, a Catalunya dues-centes pessetes per habitant i any.
• 4 punts per sota se situa la inversió pública a Catalunya respecte la mitjana estatal.El percentatge de despesa pública sobre el PIB s’hi mou a Catalunya entre tres i quatres punts per sota de la mitjana estatal entre 1995 i 2005.
• 34 milions € és la subvenció rebuda a Madrid pel Consejo Superior de Deportes, mentre a Catalunya 7,5 milionsEl Consejo Superior de Deportes, entre l’any 2000 i el 2005, va subvencionar Madrid amb més de 34 milions €, i Catalunya amb 7’5 milions €.
• 20% inferior és el que varen rebre els estudiants catalans en concepte de bequesL’any 2004 els alumnes catalans, que són el 15% del total, van rebre un 9% de les beques, i el seu import és un 20% inferior al de la mitjana estatal.
• 416 milions € és la inversió en rodalies de Madrid, mentre que a Barcelona és de 153 milions €La inversió ministerial en trens de rodalies entre 1995 i 2009 a Barcelona és de 153 milions €, a Madrid de 416 milions €.
• 6.200 milions € és el que ha costat l’ampliació de l’aeroport de Barajas que havia estat pressupostada en 1.033 milions d’euroL´ampliació de l´aeroport de Barajas, pressupostada en 1.033 milions € l’any 1999, ha costat 6.200 milions €. AENA ha invertit a Barajas, entre 1992 i 2004, un 57’8% de la seva inversió total, quan el volum de trànsit de Barajas és el 22’2%.
• 316 € per català, 894 per madrileny el 2004L´any 2004, l´any de la construcció de l´AVE a Catalunya, el Ministeri inverteix 1.198 € per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès, 407 per castellà-manxec, i 316 per català.
• 6 són les vegades que multiplica la inversió de Barajas en relació a El PratDel 1992 al 2000 la inversió a l´aeroport de Barajas multiplica per sis l´esmerçada a l´aeroport del Prat.
• 135% del que li correspondria per població és el que rebia Madrid de l’EstatA l´inici de la democràcia Madrid rebia el 28% de la despesa pública amb només el 12% de la població i el 16% de la renda, tot referit al conjunt de l´Estat; és a dir, un 135% del que li correspondria per població. En termes de comparació, a la centralista França, París rep un 40% per sobre de la xifra que li tocaria per nombre d´habitants.

  El 1996, les inversions públiques a Madrid es reparteixen a parts iguals entre l´autonomia i l´Estat central, mentre a Catalunya tres quartes parts les fa la Generalitat, suplint la manca d´un Estat central que inverteix a Catalunya una tercera part del que fa a Madrid, i una quarta part menys que la mitjana espanyola. El mateix any, l´inversió pública de l´Estat central és a Madrid de 87.000 milions de ptes., 17.400 ptes. per habitant; i a Catalunya 47.000 milions de pts, 7.833 ptes. per habitant.

• 12% és la inversió a Catalunya de l’Estat entre 1986 i 1997 quan té el 16% de poblacióDe la inversió pública del conjunt de les administracions en els anys 1986-1997, Catalunya rep el 12%, quan té el 16% de la població i el 19´5% del PIB, tot referit al conjunt de l´Estat. Catalunya només rep el 68´5% de la inversió que li tocaria considerant uns criteris mitjans d´eficiència i població, i el 61´5% si es tingués en compte només el PIB. La inversió hauria de ser un 45´8% superior a la realitzada. El percentatge d´inversions reals realitzades per l´Estat a Catalunya, segons les dades del Ministeri d´Economia i Hisenda extractades per Huguet, no arriba cap any al 7´65% que és el que li correspondria per població sobre el total inclosa la part no regionalitzable. En la dècada 1983-1993, la despesa ministerial és a tot l´Estat de 158.112 ptes. per habitant, catalans inclosos, però aquests surten a només 80.239 ptes. cadascú.
• 218.855 milions de pessetes més hauria d’haver rebut Catalunya en 1984-1996 en inversió pública de l’EstatEl total d´inversió pública a Catalunya des de l´any 1984 fins al 1996, segons els Pressupostos generals de l´Estat, és de 401.157´1 milions de pessetes. Si n´hagués rebut en proporció a la seva població del conjunt invertit a les cinc C.C.A.A. referides (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), li correspondrien 218.855 milions de pessetes més.
• 1.251 milions € serien els beneficis de l’inexistent TGV Madrid-Barcelona-França, 2.036 milions d’euros el dèficit de la línia Madrid-SevillaEls beneficis de l’inexistent AVE Madrid-Barcelona-França superen als costos en 1.251 milions €, comptant l’estalvi de temps per als viatgers, la reducció de costos en altres transports alternatius, i el descens de congestions i accidents de carretera, antre altres factors. Aplicant els mateixos criteris a l’AVE Madrid-Sevilla, els costos superen els beneficis en 2.036 milions €.
• 20,9% és el percentatge dels recursos generats per Catalunya sobre el total del sistema fiscal estatalLa memòria econòmica de les Cambres de Comerç cridava l´atenció sobre un fet singular: “Catalunya és la comunitat generadora de més recursos tributaris de l´Estat espanyol, tant en termes de pessetes per habitant (397.794 pts./hab.) com en termes de percentatge sobre el total de recursos generats pel sistema fiscal estatal (20´9%). Amb relació a les comunitats autònomes del 151, Catalunya recapta el doble d´impostos per habitant, prop de 400.000 pts./hab., sobre 200.000 ptes./hab. (any 1995). La pressió fiscal a Catalunya per recaptació de l´IRPF sobre el PIB és del 8´6% mentre a les comunitats autònomes del 151 és del 6´3%. És a dir, una pressió fiscal el 27% més elevada a Catalunya que a la resta de comunitats autònomes del 151.”
• 22,1% d’impostos recaptats a Catalunya el 1978, mentre que la despesa pública era del 13,1%Bricall, el 1978, posa en relació els percentatges de Catalunya en el conjunt de l´Estat, de població (15´6%), renda generada (20´1%), impostos recaptats (22´1%) i despesa pública (13´1%), sent també deficitària la seguretat social: “Catalunya participa amb el 22´13%, rebent, en contrapartida, el 17´39% de les seves despeses.”
• 25% dels impostos recaptats a tot l’Estat els pagava Catalunya el 1959Pi i Sunyer, el 1959, constata que Catalunya, amb el 12% de la població de l´Estat, paga gairebé el 25% dels impostos recaptats.
• 9 vegades menys va rebre de l’Estat la UB el 1933 en relació a la Universitat de MadridLa Universitat de Barcelona, el 1933, va rebre un pressupost 9 vegades inferior a la de Madrid.
• 14,25% de les inversions estatals rebia Catalunya en 1984-1993 quan la seva població era del 28,6%, de les CCAA de competències similarsLes inversions regionalitzables del període 1984-1993 s´hi fan a Catalunya en un percentatge del 6´72% del total de l´Estat. Si els termes de comparació són les Comunitats Autònomes de competències similars (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), Catalunya rep el 14´25% d´aquest conjunt, quan la seva població és el 28´6%.
• 19% del seu PIB aportava Catalunya a l’Estat, mentre que en rebia el 6’4% el 1933Alzina, el 1933, calcula que Catalunya, amb el 6´4% de superfície i 12% de població, aporta al pressupost de l´Estat el 19%, i en rep el 5´6%. “Seguint ço que preveu l´Estatut, en 1933 es destinarien a Catalunya 39´6 milions de pessetes, mentre que d´assignar-li el mateix percentatge que a les altres regions li correspondrien 105´1 milions de pessetes.” Posa de manifest que la xarxa ferroviària catalana no té ni un quilòmetre electrificat, i que no hi ha via doble en tota l´extensió del ferrocarril de Barcelona a França; mentre que els ports de Barcelona i Tarragona, que recapten el 42´6 del total dels ingressos de duanes marítimes, reben una inversió del 2´3% del total dels pressupostos de l´Estat per a ports, que van a Sevilla (14´6%), Cadis (8´3%), Huelva (3´9%), Almeria (5´3%), Ceuta (2´4%), o Bilbao, Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas, ports que en reben el 7´2% cadascú.
• 20% dels ingressos de l’Estat eren aportats per Catalunya, fet que significaven uns 307 milions de pessetes el 1932Fàbregas, el 1932, indica que Catalunya aporta el 20% dels ingressos de l´Estat, uns 307´7 milions de pessetes, i en rep 82: “un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un ciutadà de la resta de la nació paga solament 60 pessetes anyals. Per altra banda, un habitant de Catalunya percep per despeses estatutàries la suma anyal de 48 pessetes, i l´habitant de la resta del país en percep 75.”
• 341 pessetes pagava cada català com a tribut anyal a l’Estat, i cada no català unes 93 pessetes el 1925D’acord amb Llord, el 1925 cada català paga unes 341 pessetes com a tribut anyal a l´Estat, i cada no català, solament unes 93 pessetes. Per a pavimentar Madrid, prop de 8 milions de pessetes, per a totes les carreteres de Catalunya, 6´5 milions de pessetes. A Catalunya, una escola pública per cada 1.000 habitants, quan, la resta de l´Estat, té 3 escoles per la mateixa quantitat d´habitants. Espanya té 32 escoles oficials d´arts i indústries, corresponent-ne a Catalunya, que és el territori més industrial de l´Estat, solament 3. Igualment, de 20 escoles de comerç que regenta l´Estat, en corresponen solament a Catalunya una, quan n’hi correspondrien 3, si ens atenim a la densitat de població i al major desenrotllament del comerç. De les onze universitats de l’ estat espanyol, Catalunya només en té una.

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/grafiques

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres#

La Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes va constituir-se legalment el darrer 11 d’octubre de 2007 amb l’objectiu de fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i per tant, del fet de no disposar d’un Estat propi. Promou estudis i informes, i organitzen conferències i seminaris amb la finalitat de contribuir a la creació i consolidació de factors reals de poder catalans (empresarials, ideològics, mediàtics, energètics, de benestar i de seguretat) que proporcionin avenços tangibles en la consecució de l’objectiu sobiranista.

Entrar a aquesta pàgina

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/

és submergir-se en un altre món. Un món dantesc. Un món que fa agafa por i fa caure la cara de vergonya. Et fa sentir ridícul i que et prenen el pèl i els quartos. Si en teniu ganes i temps, entreu-hi.

Ja us aviso que el post d’avui és molt llarg i potser no és per llegir-lo tot seguit. Però és perquè el tinguem molt present i perquè vegem on arriba l’evidència de les coses. Dit d’una altra manera: que els catalans no ens queixem perquè sí, perquè som victimistes i perquè sempre plorem. Vegeu-ho amb els vostres propis ulls i a veure si teniu fetge i aguant per arribar fins al final.

—————————————————————–

Entenem que la via autonomista es troba esgotada, que el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, avalada pel disseny constitucional sorgit d’ençà de la transició, que impedeix al poble de Catalunya i al seu Parlament decidir el futur de la nació, reduint l’autogovern a una mera descentralització administrativa i escanyant la societat catalana detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest desequilibri fiscal es reprodueix de manera gairebé sistemàtica en molts altres camps de l’economia, les infraestructures, els serveis públics, la tecnologia, els béns socials, la qualitat de vida,…

En aquesta secció en posem de manifest alguns.

• 33% és el percentatge d’obra pública adjudicada pel Ministeri de Foment en inversió en carreteres del 2006 al 2012

  El 27 d’octubre de 2005 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Foment de l’Estat varen signar un protocol d’inversió de carreteres en què el ministeri de Foment es comprometia a invertir 2.609 milions d’euros en carreteres entre 2006 i 2012. Gairebé quatre anys i mig després, la inversió adjudicada real dista molt dels acords a què es va arribar el 2005. L’Estat només ha adjudicat el 33% de les obres previstes quan falten només dos anys per acabar-se el termini previst per a les inversions. Ni la disposició addicional tercera de l’Estatut ha corregit unes xifres d’inversió que, a hores d’ara, disten molt de les optimistes previsions inicials.

• 4,7% és el descens del PIB català el 2009 en relació a l’any 2008, quan la mitjana estatal cau en un 3,8%

  Segons el darrer informe de la Fundació de Caixes d’estalvi (FUNCAS), el Producte Interior Brut a Catalunya va descendir gairebé un 1% més que el de la mitjana de l’Estat espanyol durant el 2009 en relació al PIB del 2008. Catalunya també va liderar el 2009 la destrucció d’ocupació amb una taxa global de més del 16%

• 2446,26 euros anuals correspondrien a l’increment de la pensió mitjana si Catalunya disposés d’un sistema de Seguretat Social propi

  D’acord amb l’estudi que la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes va fer públic el passat mes de juny, el dèficit de la balança fiscal de la Seguretat Social de Catalunya va ser de 3.644 milions d’euros per a 2007, el que suposa un 1,85% del PIB. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un sistema de Seguretat Social propi (català) hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals. D’una pensió mitjana anual de 9.856,84 euros es passaria a una pensió mitjana de 12.303,2 euros.

• 5 vegades més va costar la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid que la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona

  La Terminal 4 de l’aeroport de Madrid, que va ser inaugurada el passat 2006, va costar 6.200 milions d’euros, set vegades més del que s’havia pressupostat uns anys abans quan l’obra es va projectar. Per contra, la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona ha costat 1.258 milions d’euros, cinc vegades menys que la terminal madrilenya, i s’ha inaugurat aquest mes amb més d’un any i mig de retard. Aquesta nova terminal de Barcelona ha costat únicament el doble que una nova estació de tren a Madrid, l’estació de Sol, inaugurada també aquest mes que ha costat 570 milions d’euros.

• 37,72% dels trens més “obsolets” de tot l’Estat circulen a Catalunya, mentre que únicament el 9% a la Comunitat de Madrid

  63 trens construïts durant la dècada dels anys 70 encara circulen per Catalunya. Això suposa un 37,72% de tots els trens més antics que encara estan en funcionament a l’Estat espanyol. D’aquests, únicament 16, és a dir, el 9,52% de tots els trens de l’Estat ho fan en la Comunitat de Madrid, que té un nombre significativament molt inferior de trens “obsolets” que Catalunya.

• 2 vegades més de funcionaris públics per habitant té Extremadura en relació a Catalunya

  8 de cada 100 ciutadans extremenys treballen com a funcionaris, el doble que a Catalunya on no s’arriba a 4 de cada 100 ciutadans. A Extremadura la segueixen Castella, Aragó i Andalusia. Catalunya és la comunitat autònoma amb menys funcionaris per habitant de tot l’Estat espanyol. Madrid és la comunitat autònoma amb més funcionaris de l’administració de l’Estat espanyol.

• 1000 milions d’€ més d’inversió en rodalies és el que s’emporta Madrid en relació a Barcelona, tot i disposar de 84 Km menys de vies

  D’acord amb els Plans de Rodalies del Ministeri de Foment pel 2008-2015, la inversió a Barcelona serà de 4000 milions d’€ quan a Madrid serà de 5000 milions d’€, tot i que Barcelona compta amb 447 Km de rodalies i Madrid únicament amb 363 Km. Igualment, el pla preveu la construcció de 115 Km de nova via a Madrid, mentre que únicament 25 Km a Barcelona. També contempla la construcció de 25 noves estacions a Madrid, mentre que únicament 9 a Barcelona. I finalment, cal destacar que les vies a Madrid es quadrupliquen (66 Km) i a Barcelona, únicament es dupliquen (88 Km).

• 64% és el percentatge de la recaptació dels catalans per a fins socials que es queda a Espanya el 2008

  El 2008 únicament 17 dels 47 milions que els catalans van decidir destinar a fins socials a través de la seva Declaració de l’IRPF revertiren sobre ONG catalanes. Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma més solidària de l’Estat, amb una mitjana de contribuents que destinen els seus impostos a aquest fi del 12% per sobre del conjunt de l’Estat espanyol, es troba permanentment discriminada per una administració espanyola que prioritza les ONG espanyoles per sobre les catalanes.

• 5.229’6 milions d’€ més hauria d’haver retingut Catalunya dels seus impostos el 2008 pel nou Estatut

  Dels impostos pagats pels catalans, Catalunya podria haver recuperat un 2’4% del PIB, reduint l’espoli fiscal a només el 8% del PIB si s’hagués acomplert l’Estatut en matèria d’inversions públiques de l’Estat. Espanya, però, robarà amb una mà el que deixa de robar amb l’altra: l’any 1992, Catalunya va recuperar 728 m. en impostos i perdre 626 m. en ‘fons de suficiència’; l’any 1997 el guany en impostos fou de 931 m., la pèrdua en ‘fons de suficiència’ 931 m.; l’any 2001 el guany en impostos fou de 3.908 m., la pèrdua en ‘fons de suficiència’ de 3.684 m. El ‘fons de suficiència’ 2008 per a Catalunya és 2.889 m., veurem com esdevé negatiu per, encara que compleixen l’Estatut, espoliar Catalunya igual…o més.

Les llengües tenen ànima. Com les persones i les coses. Quan entres a una casa hi pots veure com són les persones que hi viuen. Quan escoltes una persona pots saber com és per les seves paraules i les seves expressions.

Ahir m’escrivia des de Nova York en JUANOT, que té un blog que es diu “NOVA YORK ÉS DIFERENT”, comentant-me un post meu i preguntant-me què volia dir una paraula típicament lleidatana i que ell no coneixia. Li contestava que la llengua catalana –com quasi totes les llengües- tenen moltes varietats dialectals i que cada una mostra d’alguna manera la manera de ser d’on es parla. La realitat es diu, es mostra, es retrata des d’una perspectiva concreta i a partir d’una manera de parlar concreta.

Vaig rebre aquest escrit anònim (almenys per mi) que retrata això que dic:

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:
Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ allà on nosaltres diem ‘gat vell’ i ‘gata maula’.
La sort màxima de la rifa és un masculí ‘el gordo’, allà, i un femení, ‘la grossa’, aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’ i nosaltres que sigui ‘Mare de Déu’.
Ells paguen ‘impuestos’, que ve d”imponer’, i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas’, mentre que els corresponents catalans són, només, uns ‘poca-vergonyes’.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen ‘madera’ quan nosaltres toquem ‘ferro’.
Allà celebren cada any les ‘Navidades’ mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un ‘bon dia’ i una ‘bona nit’ cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días’ i ‘buenas noches’ diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos … ‘ mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets ‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.
Allà diuen ‘¡oiga!’ quan aquí filem mes prim amb un ‘escolti!’
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment ‘almeja’ i aquí ‘figa’, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells ‘hablan’ -i fan!- aquí ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta) i els altres sobre la ‘sinistra'(esquerra)…

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Tags: Catalunya, Espanya, Llengua catalana, PAÏSOS

LOS REYES MAGOS (De la Missa Criolla)

Llegaron ya, los reyes y eran tres
Melchor, Gaspar y el negro Baltasar
Arrope y miel le llevarán
Y un poncho blanco de alpaca real.
Changos y chinitas duérmanse
Que ya Melchor, Gaspar y Baltasar
Todos los regalos dejarán
Para jugar mañana al despertar.
El Niño Dios muy bien lo agradeció
Comió la miel y el poncho lo abrigó
Y fue después que sonrió
Y a medianoche el sol relumbró.

La Missa Criolla és una obra musical per a solistes, cor i orquestra, de naturalesa religiosa i folklòrica, creada pel músic argentí Ariel Ramírez. Els textos litúrgics van ser traduïts i adaptats pels sacerdots Antonio Osvaldo Catena, Alejandro Mayol i Jesús Gabriel Segade.

Considerada una de les obres cimeres de la música argentina. L’obra va ser inspirada per -i està dedicada a- dues monges alemanyes, Elisabeth i Regina Brückner, que durant el nazisme van ajudar amb aliments als presoners d’un camp de concentració.

L’obra va ser composta i gravada el 1964 i llançada com àlbum en 1965, amb el destacat grup folklòric Los Fronterizos.La Missa Criolla ha estat interpretada per destacats artistes de tot el món i es tracta de l’única obra musical argentina editada als cinc continents.

He rebut un correu d’aquells que van corrent per internet. No sé pas d’on ha sortit. Però jo m’hi sumo completament amb l’esperit que transmet: ELS CATALANS HEM DE SER SOLIDARIS! És clar que sí. Cal ser-ho, de totes totes. Mireu, si no:

MANIFEST DE SOLIDARITAT AMB ESPANYA
VULL SER SOLIDARI!
TINC MOLTES GANES DE SER IGUAL QUE ELS ALTRES ESPANYOLS!
Tinc la nacionalitat espanyola. Visc a Catalunya i vull ser solidari amb la resta dels espanyols i viceversa ..
NO VULL ser diferent, però sí que vull ser igual que els altres i tenir els mateixos drets i les mateixes condicions de vida que tots ells.
PER AIXÒ:
VULL: Que el meu IPC, (l’últim del 4,10%) sigui el de la mitjana de tot Espanya, és a dir, el 3,80%.
Cada any és superior a Catalunya i m’allunya de la resta dels espanyols.
VULL: Que un habitatge a Barcelona, valgui el mateix que un altre en qualsevol punt d’Extremadura. El cost d’un a Barcelona em permetria comprar-ne tres a Extremadura, viure en un i llogar els altres dos i així aconseguiria incrementar els meus ingressos.
VULL: Que l’aigua, que jo pago a 18,00 EUR m3, valgui igual que la d’una urbanització propera a València, que costa 0,20 EUR m3.
VULL: Que el bitllet ordinari del Bus de Saragossa amb un cost de 0,75 EUR, sigui el que em costa a mi, que ara pago 1,25 EUR per desplaçament urbà.
VULL: Que l’Impost de Transmissions Patrimonials del País Basc, que ara està exempt, sigui igual per als meus fills quan heretin (si és que ho aconsegueixen), ja que a Catalunya s’aplica una escala semblant a la de l’IRPF
VULL: Que la ITV, que a Melilla costa 19,00 EUR, sigui la que jo pagui aquí en comptes dels 44,65 EUR que jo pago.
VULL: Que de les sis sortides per carretera que té per exemple la ciutat de Madrid, siguin de pagament almenys cinc, com passa a Barcelona.
VULL: Que quan els meus fills comencin el curs tinguin els llibres de text gratuïts com a Extremadura i no gastar-me’n entre 200 i 300 euros com aquí i ara.
VULL: Que la xarxa d’autopistes que travessa Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella-la Manxa i Castella-Lleó sigui totalment de pagament i tan cara com la que cobreix Catalunya, i no gratuïta com ara, tot i que la densitat del seu tràfic és 1 / 5 part de les nostres autopistes.
VULL: Implants dentals GRATUÏTS com a Extremadura.
VULL: Per si canvio d’opinió algun dia, canvi de sexe GRATUÏT com a Extremadura.
VULL: Que quan vagi a comprar un ordinador als meus fills, tingui una subvenció igual que a Andalusia, País Basc, Cantàbria, Astúries etc ….
VULL: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUTADÀ EXTREMENY, ANDALÚS, MANCHEC, CASTELLÀ o LLEONËS.
Com a pensionista, tindré uns ingressos idèntics als demés. Per això, quan jo sigui IGUAL que tots els espanyols, amb tot el que em sobri, gustosament
SERÉ SOLIDARI!!!
Mentrestant, ho he de ser per força.

Potser ja seria hora d’acabar d’una vegada amb tants mites, mentides i demagògia com ens carreguen als catalans, que ja estem una mica tips de pagar les necessitats nostres i alguns capricis dels veïns…

Tags: Catalunya

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l’1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l’Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: – Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

Tags: América Llatina, Argentina, LITERATURA, Maria Elena Walsh

José Gurvich és un ceramista uruguaià

Va néixer a Lituània el 1927, i arribà als 6 anys a l’Uruguai. El seu és Zusmanas Gurvicius. José Gurvich és el nom que va adoptar a l’Uruguai Va créixer i es va educar a Montevideo, al Barri Sud. L’adaptació de Gurvich al país d’adopció va ser ràpida.

Provinent d’una família molt humil, va treballar des dels 13 anys a una fàbrica d’impermeables de goma. Una jornada de 8 hores. Després de la feina, Gurvich anava a l’estudi de l’Escola Nacional de Belles Arts, on va estudiar amb José Cúneo. Aprenia violí amb David Julbe i allà va conèixer a Horacio Torres. El 1945, abandonà el Cercle de Belles Arts i va passar al Taller Torres García, on va començar dibuixant i pintant. Després seria docent en aquest taller.

Va participar en les moltes exposicions col.lectives del Taller TG, a Montevideo i a l’interior del país. Cap a 1950, pel seu contacte amb José Collell, descobreix la ceràmica. Al principi, juntament amb altres artistes del Taller Torres, compren les coses que ells pinten. Més tard comença a crear les seves pròpies obres, la majoria d’elles funcionals. El 1954 viatja a Europa. A Roma produeix i exposa ceràmiques a la galeria Sant Marc, el 1955.

A partir de 1955 va viatjar a Israel, Itàlia, Espanya i Grècia. Va viure i treballar en un Kibutz en tres oportunitats, on va reprendre les seves arrels jueves. . El 1957 es va mudar al barri del Cerro, a la casa que era del pintor Fonseca. El 1960 es va casar amb Julia Helena Añorga.

El 1962 va realitzar diversos murals. En aquest mateix any va néixer el seu fill Martín José. El 1963 va traslladar-se a la casa del Cerro, on va instal.lar dos tallers: un de pintura i un de ceràmica. En aquests anys va ensenyar a joves com Adolfo Nigro, Ernesto Vila i molts altres. Va exercir una gran tasca com a docent ressaltant especialment la importància de conèixer la història de l’Art. Pintava i, simultàniament, feia ceràmica.

A finals dels 60, va realitzar una sèrie de peces de ceràmica en les que va produir, en forma tridimensional, el món d’imatges fantasioses que també apareixen en la seva pintura. Els temes més freqüents són: la parella, els afectes, l’home còsmic, l’home i la dona universal, les formes espacials i les imatges basades en personatges de la realitat quotidiana.

El 1970 emigra a Nova York, amb la seva esposa i el seu fill. Ja instal lat, es relaciona amb els artistes del Taller TG i participa en diverses exposicions col.lectives.

La vida a Nova York no va ser fàcil. Tot i això, Gurvich va desenvolupar una intensa activitat artística. Va treballar molt en ceràmica, en exploracions escultòriques. Comença a fer projectes per enormes monuments. El 1974, José Gurvich mor d’una afecció cardíaca, als 47 anys, deixant diverses obres inacabades.

Les seves obres estan poblades d’imatges que combinen i registren elements de la iconografia religiosa jueva, la seva gran admiració pels mestres Pieter Brueghel, Jeroni Bosch i Marc Chagall i per sobretot les vivències i impressions d’una vida transcorreguda en llocs tan diversos com Montevideo, Israel i Nova York.

“Vull aturar l’espontaneïtat de la forma. Vull obrir una finestra en el no-res … en l’espai infinit. Vull fer un art que es dirigeixi cap al centre mateix de l’HOME” (José Gurvich)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

Tags: Ceràmica, José Gurvich, Uruguai

Des de molt jove, Marco Aurelio López Lomba es va interessar per l’art. Va ingressar al Círculo de Bellas Artes el 1936, on en particular apreciar l’obra de Cúneo i Laborde. Posteriorment va obtenir una beca de l’Escola Superior de Belles Arts de la Cárcova a Buenos Aires.

Més endavant va viatjar per Amèrica Llatina i va romandre diversos anys a l’altiplà bolivià. Va conèixer el Mato Grosso, Colòmbia, Equador i Europa. Va recórrer Itàlia i a Nàpols va estudiar la tècnica del fresc pompeià. Va acabar el seu viatge a París.

Va tenir el seu primer contacte amb la ceràmica a la fàbrica La Paz, a través del seu director Ariel Rodríguez. Aprèn i experimenta allí durant dos anys. Coneix després a Carlos Páez Vilaró i al costat d’aquest i Rodríguez, formen el Taller de Artesanos. La societat no dura molt i López Lomba es muda al seu taller al carrer Charrúa.

Cap a finals dels 50 i a partir de la dècada del 60, López Lomba produeix ceràmiques funcionals, amb gran cura de les formes, les textures, els dissenys, els esmalts. Va participar en mostres de creació en ceràmica a l’aire lliure, una de les quals la va realitzar en el marc de les concorregudes Firias de Arte del diari El País, organitzades per María Luisa Torrens.

En els seus esgrafiats predominen línies i figures geomètriques superposades, però també es troben alguns dissenys figuratius, com peixos, xarxes de pescadors, bous i cavalls.

A finals de 1960 va realitzar una exposició titulada Mostra de l’objecte, amb més de 150 peces, al Centre d’Arts i Lletres de El País.
“En treballar van sorgint, per si sols, la forma, el dibuix, el color i la textura. D’aquesta manera, així mateix, la composició segueix una harmonia naturalment contínua “, deia el 1961.

López Lomba compartia les seves proves i les seves recerques. En el seu taller es van formar, entre molts altres: Carlos Caffera, Duncan Quintela, Violeta Samacoitz, Alvar Colombo, Eduardo Rubio, José Bulmini i Sadi Lassús (molts dels que al seu torn van crear els seus propis tallers de docència).

“Tenia l’estampa dels antics artesans. Una deixadesa en el vestir, una permanent barba vermellosa, una mirada expectant i un càlid enteniment de la convivència humana “.(Nelson Di Maggio)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

Eva Díaz Torres és una ceramista uruguaiana.

Eva Díaz Torres és una altra dels cinc grans ceramistes que estudia el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”. Miraré de fer un breu recull d’algunes de les dades del llibre.

Eva Díaz neix a Terrassa l’any 1943 Catalunya. És segona filla d’ Eduardo Díaz Yepes i la uruguaiana Olimpia Díaz Torres. Els seus pares s’instal·len a Catalunya, després d’haver enfrontat i patit a Madrid la caiguda del govern Revolucionari Espanyol davant l’exèrcit de Franco. És néta d’un dels més grans i més coneguts pintors de l’ Uruguai: Joaquín Torres García.

L’any 1947 la família es trasllada a viure a l’Uruguai a la casa de l’avi Joaquim Torres García. Allà l’Eva coneix els seus oncles i familiars, així com a alumnes i amics del seu avi, Alpuy, Castillo, Gurvich, entre altres

L’any 1959 l’Eva comunica al seu pare la seva decisió de fer ceràmica i li demana que la contacti amb Marco López Lomba. El seu pare no hi està massa d’acord, però de totes maneres l’Eva entra al taller de Torres García on comença a aprendre les bases de la tècnica amb José Gurvich.

L’any 1962 l’Eva es casa amb Gustavo Perera i comença a fer ceràmica. Va a classe amb Josep Collell, durant una temporada fins que a l’any 1964 comença a exhibir peces ceràmiques. D’aquesta primera etapa no es conserven peces, però probablement seguia els ensenyaments de Collell, treballant amb engalbes. En aquests anys, neixen les seves filles Jimena i Micaela.

L’ Any 1972 l’Eva és arrestada per donar suport a un moviment guerriller. És torturada i mantinguda presa durant vint mesos fins que a l’any 1974 Eva és alliberada i fuig amb la seva família a Buenos Aires, després a Costa Rica on no s’adapta, i per fi arriba a Barcelona on familiars i amics acullen a la família. L’ any 1975 s’instal·la a Sant Cugat del Vallès on compra un forn i reprèn la seva activitat ceràmica com a forma de supervivència. Realitza peces de baix cost (làmpades, per exemple) per vendre en fires i locals comercials. Torna a donar classes.

Des del 1975 fins al1985 Eva viu a Catalunya i viatja per Europa coneixent països, i cultures, visitant museus, exposicions. Paral.lelament treballa donant classes i exposa en forma individual i col.lectiva. El 1980 crea un taller per a producció, classes i estudi amb la ceramista Mariana Soler. El 1981 realitza un curs amb el ceramista argentí Jorge Fernández Chiti. Entre les fires en què participa hem de destacar la de Madrid (Fibart 82, 83) i la de Santa Llúcia de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, Eva instal·la un taller per a la seva creació personal i comença a experimentar nous camins. Comença a introduir-se en la tècnica del gres.

El 1985 l’Eva torna amb la seva família a l’Uruguai. Reprèn l’estudi dels materials ceràmics que troba a Uruguai i s’incorpora activament al treball de la Fundació Torres García influint dràsticament en la recuperació d’obres de Joaquín Torres García i en la posterior obertura del museu. És operada de càncer a Alemanya. Aquest mateix any decideix dedicar-se de ple al rakú

L’any 1989 Realitza la primera exposició individual amb ceràmiques en rakú a la Galeria Sud de Punta de l’Este. Es presenta el XXXVII Saló Municipal d’Expressió Plàstica. Les seves obres són admeses i el jurat li atorga el Primer Premi-adquisició. Exhibició de les obres en el Subte Municipal.

“Més que colors jo les anomeno textures, perquè en el rakú és més la textura que el color definit. Quan s’aconsegueix un vermell, és més una textura vermellosa, els metalitzats en els daurats són textures més que colors, perquè canvien segons la llum que es reflecteixi en ells “.

L’any 1991 realitza l’exposició de rakú a la sala d’Exposicions del Palacio Municipal, al carrer Soriano. Allà presenta la totalitat de les obres artístiques que havia creat mitjançant la tècnica de rakú. Donades a conèixer aquestes peces al públic per primera vegada, generen un gran impacte. Realitza el vídeo Eva Díaz Torres, rakú.

L’any 1993,després de vuit anys de lluita contra la seva malaltia, el 14 de febrer, mor a Montevideo.

“Les empremtes, els cops que presenten algunes obres són el reflex d’estats, de sentiments … el normal és que ells reflecteixin les angoixes, tot … La part expressiva del meu ceràmica està en això”.

“Crec que no hi ha res que sigui casualitat. Hi ha d’haver circumstàncies en la meva vida personal que també em van portar a això (el rakú). Però evidentment sempre em va fascinar moltíssim la part alquímica de la ceràmica … i … aquesta capacitat que tenim els éssers humans de transformar la matèria “.

Tomás Cacheiro és un dels grans ceramistes d`Uruguai.

Ara que tinc a les mans el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”, que una de les autores m’ha fet arribar molt amablement, m’adono de com ho és de desconegut el món de la ceràmica i de com es pot fer creació pura d’elements tan senzills i naturals com són l’argila, l’arena, els esmalts, el foc, l’aigua…

Quina misteriosa transformació fan els artistes d’aquests elements per tal de que es creïn coses tan boniques?.

El llibre de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla estudia 5 ceramistes. Hi ha una petita biografia de cada un d’ells, un estudi de la seva obra i fotos precioses de les seves creacions, així com un CD que ho acompanya i ho millora tot perquè és un suport meravellós per poder-ho veure als ordinadors.

M’he permès la llibertat de fer un video de cada un dels artistes que us aniré presentant aquí al blog per tal de que tots hi pugueu accedir amb més facilitat.

De Cacheiro ja n’he parlat en altres ocasions en aquest mateix blog i, si us interessa, podreu trobar-ho fàcilment. Les autores resumeixen la seva trajectòria artística amb la frase: “Una història lligada a la naturalesa”. És cert. Cacheiro va optar per anar a viure vora el riu i allà es va transformar personalment, va transformar l’entorn natural on vivia i va transformar la gent. Allà l’anava a veure molta gent. Allà a Averias va saber crea-hi un refugi de pau i llibertat en uns anys en que l’ Uruguai havia hagut de deixar la llibertat i les llibertats a casa ben guardades perquè la dictadura militat no permetia massa alegries. Amb, tot, Cacheiro també va saber transformar aquesta situació i va saber treure’n profit i arribar a ser un gran creador i un gran ceramista.

Mireu el video unes quantes vegades i ho podreu confirmar.

Gràcies FARO per il·lustar tant bé la realitat!

I, a continuació, us deixo un text interessant. No sé si les xifres són totes exactes. Però la maror de fons que retrata sí que ho és. Us el deixo en castellà, tal com va sortir a La Vanguardia. Ara que venen eleccions farem bé de llegir-ho i pensar-ho.

Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del suleitmotiv nacional.

Tags: Catalunya, ECONOMIA, Espanya, POLÍTICA

Us deixo un vídeo interessant per entendre el conflicte entre el govern del Marroc i el Poble Sahrauí.

Cliqueu al damunt i el podreu veure. (Ho sento, però no he pogut inserta-lo aquí).

http://www.authorstream.com/Presentation/jaumepubill-658034-sahara/

1936. Ocupació espanyola al Sàhara. (Encara que ja feia més de 50 anys a la regió)

1965. L’ONU va proclamar el dret a l’autodeterminació del Poble Sahrauí i va instar Espanya perquè agilités la seva descolonització.

1973. Es forma el Front Polisario, Front d’Alliberament nacional, moviment polític i militar que defensa els drets del poble sahrauí.

1975. Les tropes espanyoles abandonen el territori del Sàhara donant pas a l’ocupació militar marroquina. La Marxa Verda organitzada per Hassan II, "civil" i "pacífica" per ocupar el territori per l’oest del Sàhara va estar marcada pel bloqueig informatiu ja que al mateix temps que es retransmetien les seves etapes no s’informava de l’entrada de l’exèrcit marroquí a el territori sahrauí.

1976. Marroc es fa amb el control del territori. Comencen els enfrontaments armats entre l’exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí i les Forces Armades Reials Marroquins. La població civil sahrauí es veu obligada a fugir a la regió algeriana de Tindouf.

16 anys de guerra que acaben quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides crea el pla de pau el 1991, així com una Comissió especial per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO).

El resultat de tots aquests anys és:
El mur de la vergonya de més de 2.700 quilòmetres, construït entre 1980 i 1987, per allunyar de les ciutats més importants i garantir la usurpació dels recursos naturals. Des de llavors manté a famílies separades.

El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina. : El mur és un conjunt de sis murs defensius d’una longitud 60 vegades més llarg que el mur de Berlín. És el 2 º mur més llarg del planeta, després de la muralla Xina.

És una zona militar composta de murs de sorra, de pedra, filats i camps de mines. Amb sistemes de detecció, radars, búnquers … Està custodiat amb llocs defensius cada 4 O5 km, per més de125.000 soldats armats. S’estima que el manteniment del mur al Marroc li costa 2 milions d’euros diaris.
La població sahrauí viu separada a: TERRITORIS OCUPATS TERRITORIS ALLIBERATS CAMPS DE REFUGIATS

ZONA OCUPADA: Hi viuen més de 300.000 sahrauís. Té grans riqueses en mines de fosfats, així com la zona costanera de gran riquesa pesquera. Hi ha qui la descriu com la presó a cel obert més gran del món perquè limita al nord amb el Marroc, a l’oest amb les pasteres de la mort i al Sud i Est amb el mur (tot un exèrcit, milions de mines i filats).
A la zona ocupada els militars marroquins violen permanentment els drets humans. Marroc practica la tortura i la pressió sobre la població sahrauí, prohibint el dret de manifestació pacífica, segresta, tortura, viola i empresona en condicions infrahumanes, tant a homes com a dones.

ZONA ALLIBERADA: Franja del desert més àrid, poblada de mines antipersona. (Més de 5 milions) que causen gran quantitat de víctimes entre la població i el bestiar.

CAMPS DE REFUGIATS: En territori algerià. S’estima que viuen 165.000 habitants. Viuen gràcies a l’ajuda humanitària. Un govern del Front Polisario dirigeix els 5 campaments.
Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara. : Porten vivint més de 33 anys en les difícils condicions dels camps de refugiats, a "la Hamada", la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara.
Sense aigua corrent, xarxa elèctrica, amb prou feines treball i falta de mitjans en educació i sanitat, la vida dels refugiats sahrauís discorre entre la provisionalitat i la precarietat.
L’ONU ha mantingut durant tots aquests anys una neutralitat còmplice amb les violacions dels drets humans i no ha actuat per exigir i garantir la celebració d’un referèndum just i respectuós amb les dues parts

A FAVOR DEL MARROC: Grans ingressos econòmics amb els rics recursos naturals del Sàhara, les mines de fosfats i la pesca. Invisibilitat del conflicte en els mitjans de comunicació. Important situació geogràfica, pas fronterer d’Àfrica a Europa (d’immigració, narcotràfic, terrorisme …)

A FAVOR DEL POBLE SAHARAUI: El 80% de la població espanyola està a favor de la causa justa sahrauí. Manté des de 1991 la lluita pacífica i democràtica, mentre que el Marroc no ha complert l’alto el foc i continuen explotant bombes antipersona de fabricació una desena d’anys després de la signatura de l’acord.(Marroc és el 2n país que més resolucions de l’ONU incompleix, després d’Israel.) Conveni de Ginebra per a la Prevenció de la Utilització de les Mines Antipersona i la seva eliminació.

QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI? : QUÈ DEMANA EL POBLE SAHARAUI?Celebració d’un referèndum per l’autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com l’ONU va proclamar el 1965. La no violació dels drets humans als territoris ocupats del Sàhara. L’enderrocament del mur i la destrucció de totes les mines antipersona del territori del Sàhara. El cessament de l’ocupació del Marroc al Sàhara i cessament de l’espoli de les riqueses naturals que no li pertanyen.

QUÈ POT CREAR EL CANVI? La pressió internacional pot canviar el rumb del poble sahrauí. La informació de la població és ara la comesa més important.
Tu pots contribuir a difondre la realitat del Poble Sahrauí! 

El text és tret del mateix vídeo i és de Lázaro. Gràcies

Tags: PAÏSOS, POLÍTICA, Sàhara

Exposició del Cacic indi Guaicaipuro Cuatemoc davant la reunió de Caps d’Estat de la Comunitat Europea (2002.02.08).
Amb llenguatge simple, que era transmès en traducció simultània a més d’un centenar de Caps d’Estat i dignataris de la Comunitat Europea, el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va aconseguir inquietar al públic quan va dir:

 
‘Aquí doncs jo, Guaicaipuro Cuatemoc he vingut a trobar els que celebren la trobada. Aquí doncs jo, descendent dels que van poblar l’Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a trobar els que la van trobar fa només cinc-cents anys. Aquí doncs, ens trobem tots. Sabem el que som, i ja és prou. Mai tindrem una altra oportunitat.

El germà duaner europeu em demana paper escrit amb visat per poder descobrir als que em van descobrir.
El germà usurer europeu em demana pagament d’un deute contret per Judes, a qui mai vaig autoritzar a vendre’m.
El germà picaplets europeu m’explica que tot deute es paga amb interessos encara que sigui venent éssers humans i països sencers sense demanar-los consentiment.
Jo els estic descobrint. També jo puc reclamar pagaments i també puc reclamar interessos.
Consta en l’Arxiu d’Índies, paper sobre paper, rebut sobre rebut i firma sobre firma, que només entre l’any 1503 i 1660 van arribar a Sant Lluc de Barrameda 185.000 quilos d’or i 16 milions de quilos de plata provinents d’Amèrica.

Saqueig? No ho crec! Perquè seria pensar que els germans cristians van faltar a la seva Setè Manament.
Espoliació? Guardi’m Tanatzin de figurar-me que els europeus, com Caín, maten i neguen la sang del seu germà!
Genocidi? Això seria donar crèdit als calumniadors, com Bartolomé de las Casas, que qualifiquen la trobada com de destrucció de les Índies, o altres com Arturo Uslar Pietri, que afirma que l’arrencada del capitalisme i l’actual civilització europea es deuen a la inundació de metalls preciosos!
No! Aquests 185.000 quilos d’or i 16 milions de quilos de plata han de ser considerats com el primer de molts altres préstecs amigables d’Amèrica, destinats al desenvolupament d’Europa. El contrari seria presumir l’existència de crims de guerra, el que donaria dret no només a exigir la devolució immediata, sinó la indemnització per danys i perjudicis.

Jo, Guaicaipuro Cuatemoc, prefereixo pensar en la menys ofensiva d’aquestes hipòtesis. Tan fabulosa exportació de
capitals no van ser més que l’inici d’un pla  MARSHALLTESUMA”, per garantir la reconstrucció de la bàrbara Europa, arruïnada per les seves deplorables guerres contra els cultes musulmans, creadors de l’àlgebra, la poligàmia, el bany quotidià i altres èxits superiors de la civilització.

Per això, en celebrar el Cinquè Centenari del Emprèstit,
podrem preguntar: Han fet els germans europeus un ús racional, responsable o si més no productiu dels fons tan generosament avançats pel Fons Indoamericà Internacional?
Deplorem dir que no.

En l’aspecte estratègic, en dilapidar en les batalles de Lepant, a armades invencibles, en tercers Reichs i altres formes d’extermini mutu, sense cap més destí que acabar ocupats per les tropes gringues de l’OTAN, com a Panamà, sense canal.
En el financer, han estat incapaços, després d’una moratòria de 500 anys, tant de cancel·lar el capital i els seus interessos, com d’ independitzar-se de les rendes líquides, les matèries primeres i l’energia barata que els exporta i proveeix tot el Tercer Món. Aquest deplorable quadre corrobora l’afirmació de Milton Friedman, segons la qual una economia subsidiada mai pot funcionar i ens obliga a reclamar, per al seu propi bé, el pagament del capital i els interessos que tan generosament hem demorat tots aquests segles a cobrar.

En dir això, aclarim que no ens rebaixarem a cobrar als nostres germans europeus les vils i sanguinàries taxes del 20 i fins al 30 per cent d’interès, que els germans europeus li cobren als pobles del Tercer Món.

Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos
avançats, més el mòdic interès fix del 10 per cent, acumulat
només durant els últims 300 anys, amb 200 anys de gràcia.
Sobre aquesta base, i aplicant la fórmula europea de l’interès compost, informem als descobridors que ens deuen, com a primer pagament del seu deute, una massa de 185 mil quilos d’or i 16 milions d’argent, les dues xifres elevades a la potència de 300.

És a dir, un número que, per expressar-lo, serien necessàries més de 300 xifres, i que supera àmpliament el pes total del planeta Terra. Molt pesades són aquestes quantitats d’or i plata. Quant pesarien, calculades en sang?

Però sí que exigim la signatura d’una Carta d’Intencions que
disciplini als pobles deutors del Vell Continent, i que els obligui a complir el seu compromís mitjançant una ràpida
privatització o reconversió d’Europa, que els permeti lliurar   –sencera-, com a primer pagament del deute històric … ‘

Quan el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va fer la seva conferència davant la reunió de CAPS D’ESTAT DE LA COMUNITAT EUROPEA, no sabien que estava exposant una tesi de Dret Internacional per determinar EL VERITABLE DEUTE EXTERN; ara només resta que algun govern llatinoamericà tingui el valor suficient per fer el reclam davant els Tribunals Internacionals.

Adduir que si Europa, en mig mil.lenni, no ha pogut generar riqueses suficients per cancel·lar aquest mòdic interès, seria tant com admetre el seu absolut fracàs financer i / o la demencial irracionalitat dels supòsits del capitalisme.

Tags: América Llatina

Amèrica "va ser descoberta" per Castella, gràcies a la tenacitat visionària de Colom, el dia 12 d’octubre de l’any 1492. Colom mai no va saber que havia descobert un nou continent; pensava haver donat amb "Cipango" i esperava trobar-se amb el "Gran Khan", és a dir, l’Índia, la Xina i el Japó. Bartolomé de las Casas va arribar a l’illa anomenada "La Espanyola" el 1502. Va viatjar en un dels 32 navilis, juntament amb unes altres 2.500 persones.

Van partir el dia 13 de febrer de 1502. La flota va salpar dividida en dues parts; la meitat va arribar a Santo Domingo el dia 15 d’abril, mentre l’altra meitat va abordar uns dotze o quinze dies després. Amb els "indis" americans, el jove sevillà Bartolomé no s’hi trobà de debò fins a l’any 1514.

Las Casas sembla que tenia llavors 17 o 18 anys. La ciutat de Santo Domingo era llavors una petita vila. Entre els records que ens explicarà ell mateix, diu que els espanyols establerts allà estaven alegres perquè s’havia descobert recentment molt or i perquè alguns indis s’havien "alçat", cosa que els permetia ja justificar les seves guerres i el consegüent esclavatge i "repartiment" dels indis. Aquestes són les "bones noves" que donaven els residents als nouvinguts; i que llavors amb prou feines Las Casas entenia; o que fins i tot aprovava en algun grau, ja que ell mateix buscà també l’or i va rebre indis sota confiança bens aviat.

El futur defensor dels "indis oprimits" que escriu aquestes memòries el 1552, almenys a la seva redacció actual, no deixa d’assenyalar la tràgica qualificació de "bona nova", d’"evangeli" per als "cristians" espanyols, el fet que puguin fer guerra i capturar els indis, per vendre’ls per esclaus a Espanya. "Per manera que donaven per bones noves i matèria d’alegria que els indis s’haguessin alçat, per poder fer-los guerra, i per tant, capturar-los per enviar-los a vendre a Castella per esclaus". No pot deixar de fer memòria crítica d’aquesta deformació del fi últim de tota l’empresa americana, tal com la va acabar veient i promovent aquest campió de la causa indígena, que era la causa del pobre i de la víctima en aquell moment històric. En comptes d’anunciar-los, de paraula i amb fets, el vertader Evangeli, acaben fent "bona nova" del major antievangeli per als indis.

Aquest va ser també abans el pla del seu admirat Almirall Cristòfol Colom, quan veu que no apareix tot aquest or i riqueses que pensava trobar a les Índies. I serà també el del seu respectat governador, Nicolás de Ovando, "baró prudentíssim i digne de governar molta gent, però no indis"…, perquè va acabar sent l’inventor dels "repartiments" i futures "encàrrecs" d’indis als espanyols, que va ser pràcticament un esclavatge. Per més que fos un home de "gran autoritat, amic de justícia", no valia per governar els indis, ja que no els va tractar com iguals als castellans, encara que fossin només vassalls del regne de Castella. Però l’error principal, a judici de fra Bartolomé que escriu gairebé cinquanta anys després, és que no va acomplir la finalitat primordial de tota aquesta empresa i la seva justificació última amb la famosa "donació papal": l’evangelització de les Índies.

Les Cases pensa que la reina Isabel la Catòlica tenia molt clara aquesta finalitat primera i primordial; per això li havia encarregat a Nicolás d’Ovando que "tots els indis veïns i pobladors d’aquestes illes fossin lliures i no subjectes a servitud… que visquessin com a vassalls lliures governats i conservats en justícia, com ho eren els vassalls del regne de Castella", a més que "donés ordre que en la nostra santa fe catòlica fossin instruïts". Anys més tard entendrà que fallar en això va ser el més nefast, perquè es tracta d’un "error sobre la finalitat": no l’or ni el poder, sinó l’evangelització dels indis és el que justificava el "dret" dels espanyols a trepitjar terra americana i continuar-hi. Però els indis van entendre ben aviat que el veritable motiu dels acabats d’arribar era precisament l’or, l’auri sacra fames, que podria traduir-se com "l’endiablada set de l’or", o el culte a Mammón.

Alguns anys després viatjà a Roma, on va ser ordenat sacerdot sembla que cap l’any 1507; però aviat retornà a L’Espanyola, cap allà el 1510.

Aviat passarà a l’illa recentment poblada o per dir-ho millor despoblada de Cuba, com a capellà de Diego Velásquez; allà arribarà a tenir la seva pròpia encomanda d’indis, junt amb el pietós laic Pedro de Rentería. Bartolomé conversaria durant tot el procés colonial i el seu intern amb aquest bon amic Pedro, lector del Nou Testament, i proper a la solució franciscana d’educar els nens, que aconsegueixin escapar a la mort, com a futurs cristians. Però abans ha estat testimoni impotent de la mort per gana de set mil d’aquests mateixos nens indis en uns tres mesos: "Les criatures nascudes, morien petitetes, perquè les mares, amb el treball i la gana, no tenien llet al pit". Li va impressionar tant això que ho narra fins a cinc vegades en les seves obres.

Ens explica que abans, en els primers anys de govern de Diego Colón, un cacic seu anomenat Hatuey, escapat a l’illa de Cuba amenaçada d’invasió, mostra als seus germans una panera plena d’or, proposa ballar-li els seus ritus sacres com a un déu, ja que els cristians el tenen com a tal, perquè ell els digui que no els facin mal; i després els demana de llançar-la al riu, perquè no els busquin a ells per treure’ls-la i adorar-ho. "No guardem a aquest Senyor dels cristians en cap lloc, perquè encara que el tinguem a les tripes ens el trauran". Anys més tard, assabentat ja del cas molt més cruel de Pizarro amb Atahualpa, comenta que els espanyols són tals "que si els dimonis tinguessin or, els emprendrien per robar-los-el". Aquest va acabar sent, si no l’únic fi darrer, almenys un dels primordials per als espanyols emigrats i també per a qui els enviaven i utilitzaven des de la metròpoli. No s’equivocava el cacic dominicà; fins i tot s’avançava a assenyalar la causa última que va motivar el famós crit de fra Antón Montesino, un dels quatre dominics que van arribar a Amèrica el 1510.

Las Casas sap molt bé que el déu Diner és un ídol, i per això necessita alimentar-se de víctimes humanes. Per extreure’n l’or, la plata o el que sigui, els espanyols no dubtaran a explotar els indis. S’han tornat un mer instrument al servei del seu culte idolàtric; i, a la fi, "instrument mort", víctimes. No és que en directe desitgin la seva mort; el que desitgen és ser rics "i abundar en or, que és la seva finalitat, amb treball i suor dels afligits i anguniats indis, usant-los com de mitjans i instruments morts; a la qual cosa segueix, de necessitat, la mort de tots ells". Per això el text que motivarà finalment el seu "conversió als indis", per l’any 1514, és Eclesiàstic 34,21: "Qui ofereix un sacrifici a costa de la vida dels pobres, és com qui sacrifica a un fill davant del seu pare". Aquest text serà citat moltes vegades a l’àmplia obra lascasiana, la qual cosa indica l’enorme pes que va tenir la reflexió profètica i sapiencial i tota la Paraula de Déu en la seva valoració i pràctica cristianes. Des d’aquella data, i sobretot des de la seva entrada en la vida religiosa dominicana, la vida i obra sencera de fra Bartolomé de Las Casas va estar dedicada a la causa indígena; a la defensa, primer de la vida, després de la seva llibertat i dignitat, per desembocar en la lluita pels seus enters drets polítics de pobles lliures i capaços de realitzar una nova societat i una nova església més properes a l’Evangeli que les velles cristiandats.

Però, sens dubte, el primer pas cap aquesta conversió té bastant a veure amb aquest famós "crit de l’Espanyola", llançat per Antón Montesino en nom de tota la comunitat dominica, presidida pel venerable fra Pedro de Córdoba. Corria l’any 1511, i estaven en el quart diumenge d’advent, que va ser 21 de desembre. A propòsit del "jo sóc la veu del que clama al desert" de Joan 1,23 que es llegia aquell dia, el predicador de la veritat, pura i dura com l’amor als pobres i les víctimes, etzibà aquestes paraules als seus oïdors espanyols: "tots esteu en pecat mortal i en ell viviu i moriu, per la crueltat i tirania que useu amb aquesta gent innocent! Digueu, amb quin dret i amb quina justícia teniu aquests indis en tan cruel i horrible servitud?… Aquests, que no són homes? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Això no sentiu? Com podeu estar adormits en un somni tan profunt i tan letàrgic?

Aquest crit ha de continuar sonant a Amèrica Llatina i al món sencer, ja que existeix aquest tercer i quart món, aquests submóns dels explotats o, pitjor encara, dels exclosos de la vida. Ens tocarà actualitzar-lo, cridar-lo davant d’oïdes que no voldran escoltar-lo i davant d’ulls que no volen veure la realitat del sofriment de milions d’homes; que fan qualsevol marrada per no apropar-se als ferits a la vora del camí; que no volen saber res de la sang dels seus germans, encara que siguin els seus Caïms de coll blanc i mans netes. S’haurà d’acabar amb aquest "Deute Extern" que importa capital dels països pobres cap al món ric, a costa de la gana i la mort de milions de persones, febles i nens especialment. Per entendre això, s’ha de sentir-ho, i s’ha de despertar del "son letàrgic" de la globalització triomfant, amb el seu "final de la història", perquè s’han acabat totes les utopies per als que creuen haver assolit ja la seva meta. Una meta inhumana, per inhumanitzant i deshumanitzadora.

Vegi el text en una versió molt més àmplia, amb notes i bibliografia, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Eduardo Frades (Caracas)

Tags: América Llatina, Colonialisme, Espanya, indígenes

Interessants -molt interessants- les respostes que donen alguns presidents d’entitats llatinoamericanes sobre aquests conceptes i que recull   ELSINGULARDIGITAL.CAT i que podeu llegir en tota la seva extensió clicant-hi damunt.

En tot el territori català, només una organització d’immigrants llatinoamericans celebra el dia de la Hispanitat. Es tracta de la boliviana Espíritu de Santa Cruz de la Sierra. "No tenim ressentiment a la corona espanyola, la barreja entre la cultura hispana i la guaraní ha forjat la nostra identitat", explica la seva presidenta. Però aquesta és l’excepció. La resta d’entitats immigrants creades a Catalunya es miren amb antipatia o indiferència aquesta festa. "La madre patria és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola", explica el president del casal argentí a Barcelona, Diego Arcos.

Davant de la pregunta:

-Ha canviat la seva visió de la "madre patria" des que va arribar aquí?

responen així:

María Gabriela González, Presidenta d’Espíritu de Santa Cruz de la Sierra (Bolívia)
-Sí, la meva visió d’Espanya ha canviat bastant. Quan estàs al teu país veus a la “Madre Patria” amb estima, amb ganes de conèixer-la i fins i tot l’admires. No obstant, quan vaig venir a Catalunya em vaig adonar de l’opressió que existeix per part del Govern central cap aquesta regió autònoma, que s’assembla a la que vivim els cruceños al meu país. Entenc que els estats plurinacionals com aquest i com el meu, intentin acabar amb les nacions culturals que engloben, negant la seva identitat nacional com a protecció d’un “Nacionalisme nacional” fals, que no existeix perquè no és capaç de reconèixer la diversitat i pluralitat de les diverses nacionalitats que acull. I encara és menys capaç de representar-les, perquè ni les entén ni ho vol fer.


Jorge Castro, Vicepresident de la Federació d’Entitats Equatorianes a Catalunya (FEECAT)

-Absolutament. Quan un ve cap aquí està venint a Espanya. I clar, arribes a Barcelona i comences a veure una realitat completament diferent respecte d’on et pensaves que arribaries.

Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona (CAB)
-En el meu cas personal no havia de canviar gaire perquè el meu pare és donostiarra i va arribar a l’Argentina com a exiliat. La madrastra espanyola, com ho diem nosaltres, és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola. A Amèrica llatina el que realment es celebra són cinc-cents anys de resistència. El moment àlgid d’aquest concepte va ser al cinquè centenari, mentre aquí es va fer una festa, a Amèrica llatina es va celebrar que havíem estat capaços de resistir durant 500 anys. Això de la "madre patria" és una ultra minoria que té aquesta visió, no és una realitat. La majoria dirà "tu puta madre patria". Quan arribes a Espanya i t’apliquen la llei d’estrangeria ja te n’adones de quina mena de mare és Espanya.

Laura Rojas, presidenta de la Federació d’Associacions Americanes a Catalunya (FASAMCAT)
-Moltíssim, nosaltres veníem aquí amb el xip de la madre patria i quan arribes, en un segon perds la madre patria i la lingua materna. Et trobes amb una altra realitat que costa d’entendre. Fa molt temps, a Amèrica llatina, nosaltres pensàvem que el català, l’euskera o el gallec no eren llengües sinó que eren dialectes. I aquí hem après que no, que això és una cultura mil•lenària i que té la seva realitat i identitat.

——————-

Veient això, jo suggeriria a molts messetaris i cavernícoles espanyols (sí, d’aquests tan savis que parles per les ràdios i les TV d’enllà de l’ Ebre) que ho llegissin i que potser veurien que les coses no són tan com a ells els sembla. I no ho diuen els “polacos” sinó que ho diuen altres que, en teoria, són imparcials…

Tags: Día de la raza, España, Hispanidad, Història, Nacionalisme espanyol

  Aquests dies rellegeixo a estones un deliciós llibre que em van regalar aquest estiu i que us recomano a tots: “Diccionari d’expressions lingüístiques”, d’ Antoni Llull Martí.

És un llibre deliciós perquè recull expressions del mallorquí col·loquial de principi del S. XX. Expressions que cada dia van quedant més arraconades per altres que en moltes ocasions no són gens legítimes ni tenen la meitat de gràcia d’aquestes.

Els experts ens poden dir (si és que es posen d’acord) el per què s’empobreix tant el nostre llenguatge. El de tots, quasi sense excepció. Serà la TV, serà l’escola, serà que no llegim prou  els clàssics antics i moderns, que són els que ens donen pautes de com parlar bé i escriure bé i ens fan tornar més rics i més expressius.

No sóc capaç de fer cap diagnòstic de la situació en què ens trobem, però sí que vull transmetre la meva preocupació en aquest sentit, sobretot quan escolto parlar per la ràdio i la TV a molta gent. També alguns periodistes, que sembla que haurien de ser d’alguna manera mestres de la paraula..

Aquest llibre ens regala expressions que ens diverteixen, que són gràfiques, justes i algunes d’elles prou profundes com per expressar la saviesa popular, que és d’allà on hem de pouar tots.

Un en cito alguns exemples:

-“Parlar d’asseguts”=parlar detingudament d’una cosa.

-“No treure fesomia”=tenir un aspecte demacrat, fer molt mala cara.

-“Dir la mala pèssima”=parlar molt malament d’algú.

-“Enamorat fins a les rels dels cabeis”

-“Cuca molla”=es diu d’una persona apocada i poruga.

-“Cridar a morir de l’enuig”.

-“Fer navegar els galindons”=caminar.

-“Quedar sense polsos”=quedar atordit.

-“Tastar la gràcia de Déu”=menjar alguna cosa.

-“No haver tastat la gràcia de Déu”=estar dejú.

-“menjar-se un ham per sa punta”=menjar massa o amb voracitat.

N’hi ha també una sèrie que comencen amb “Més que…” que tenen per finalitat no tant establir una comparació, sinó expressar una qualitat o defecte en grau molt alt. N’hi han de molt divertides:

-“Més atapits que ses pues d’un eriçó”.

-"Més aturat que un ase vei”.

-“Més atupat que un ase de llenyater”.

-“Més estirat que un parpal”.

-“Més eixut que un suro”.

-“Més tort que sa justícia”.

-“Més xalest que un gorà a’s mig d’una guarda de someres”.

-“Més sèrio que una patata”.

-“Més embuiós que una colla d’escrivans”.

Tags: Català, Ensenyament, Escola, Llengua catalana, Mallorca

En el Diari de Balears d’avui mateix trobo una notícia que, per desgràcia, es fa massa habitual en els Països Catalans (sí, a mi segueix agradant-me aquesta manera de nombrar els territoris on es parla el català en les seves diferents modalitats, encara que ja sé que a molts no els agrada…). La notícia és la següent:

“Un grup de pares ha iniciat una recollida de signatures contra la responsable del Col·legi Son Caliu, Maria Morell. La llengua del material didàctic i el fet que les matemàtiques s’imparteixin enguany en català han provocat la rebel·lió”.

Per sort, sembla que la Conselleria d’Educació fa costat a la directora de l’escola de Son Caliu. Però la meva pregunta és la següent:

Si a casa nostra no podem ensenyar el català, on es podrà ensenyar i on es podrà aprendre? Què volen aquests pares? Es pensen que el castellà no l’aprendran els seus nins i que no podran anar pel món, pobrets?

Ja és ben trist que el català no hi sigui present en un bon nombre d’Universitats espanyoles. Jo m’ho prenc com un menyspreu evident, cosa que no passa en un munt d’ Universitats estrangeres on sí que hi és present i s’ensenya amb total normalitat com qualsevol altra llengua estrangera.

En cassos així és quan les diferents Conselleries haurien de posar-se fermes. I si no ho fan, com passa al País Valencià on el PP fa de les seves, mal ho tindrem. Per tant, exhorto als pares que tinguin una mica de sentit comú que lluitin quan es donin cassos com aquest. En depèn el futur de la nostra llengua.

Tags: Català, Llengua catalana

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Antoni Maria Alcover i Sureda

Aquest estiu, a Mallorca, una bona amiga em van fer el preuat regal d’un llibre extraordinari: el “DICCIONARI D’EXPRESSIONS LINGÜÍSTIQUES” recollides de les “Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó. El llibre és d’ANTONI LLULL MARTÍ i és editat per l’Editorail MOLL.

Jordi des Racó  és el nom que va fer servir Mn. Antoni M. Alcover a l’hora de publicar el recull de les seves rondaies. Parlar de Mn. Alcover és parlar d’un personatge riquíssim en tots sentits i és també parlar d’una de les persones que, sense cap mena de dubte, han fet més per la nostra llengua.

Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Santa Cirga, Manacor, 1862 – Palma, 1932) fou un escriptor mallorquí modernista, eclesiàstic, lingüista, folklorista, dissenyador de diverses esglésies i capelles i publicista. Molt popular arreu dels Països Catalans per la seva tasca a favor de la llengua catalana, fou anomenat apòstol de la llengua.

Les principals obres d’Antoni M. Alcover foren el Diccionari català-valencià-balear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans i la direcció i finançament de l’Edició de les Obres de Ramon Llull.

Formà, procedent de fonts orals, l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, editat finalment en 22 volums. Es tracta d’una col·lecció de rondalles populars refetes per Antoni M. Alcover a partir de les diferents versions recollides, gràcies al seu propi do de rondallaire i amb el sedàs de la censura moral com a clergue que era.

Doncs bé: el llibre del que us vull parlar avui és el recull de més de 5.600 locucions,dites,refranys i tota casta d’expressions lingüístiques, que constitueixen una bona mostra del mallorquí col·loquial de principis del S. XX. Al llibre s’hi explica el significat de cada una d’elles i el lloc on es troba dins dels 24 toms de les Rondaies.

És un treball exhaustiu, molt ben fet, molt amè i fet no per a lingüistes i gent especialitzada sinó per al lector de tot tipus, que vulgui passar-s’ho bé amb aquestes expressions tan riques i que algunes d’elles, o ja s’han perdut o es perdran si no les fem servir.

Els dies que vaig passar a Mallorca em van fer adonar que encara és ben ric el llenguatge allà i que tenen unes expressions pròpies que la gent del Principat haurien de conéixer una mica més. Segons el meu punt de vista, caldria que els mateixos mallorquins escrivissin més tal com parlen, encara que hi hagi unes normatives clares per part de l’ Institut d’ Estudis Catalans. Aquest català potser és el que s’ha d’ensenyar a les escoles. Però la riquesa del llenguatge popular, el que es parla al carrer, cada dia es reivindica més i s’hi poden trobar molt arguments per fer-ho. No volem una llengua catalana rígida, uniforme, de cartró i igual a tot arreu. La volem viva, diferent, amb els diversos tons i les diferents paraules i expressions que ens farà més rics a tots.

Els mallorquins hi tenen molt a dir. O els valencians. Però també nosaltres des d’aquí al Principat. Hauríeim d’aconseguir que els mitjans de comunicació acceptessin encara més la gent de Mallorca o de València amb totes les seves variacions dialectals i la seva riquesafonètica. I tant de bo també passés als altres territoris de parla catalana. Només llavors podrem parlar d’una llengua comuna, es digui com es vulgui dir (valencià, balear, català…) i l’anomenem com volguem. La riquesa la tenim i les eines també. Ara només cal fer-les

servir.

Avui, 11 de Setembre de 2010, és la Diada nacional de Catalunya. Cal que recordem que aquest ha estat un any molt dur  després de la partidària, injusta i vergonyosa decisió del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’ Estatut de Catalunya.

Ja hi ha 90 municipis catalans (i el nombre va creixent de mica en mica) que, com a repulsa a aquesta decisió, han decidit exlcoure’s "moralment" de la Constitució espanyola.

Fins ara són els municipis els que simbòlicament fan aquest gest de dignitat. Ara ens toca a nosaltres com a persones fer-ho. Una ocasió la tindrem a les pròximes eleccions quan podrem decidir votar partits que hagin deixat clara –ben clara- la decisió de que Catalunya sigui independent.

Entretant, no estaria de més que cadascú personalment fes aquesta decisió de sentir-se moralment exclòs d’una Costitució que ens exclou, que no ens hi vol i en la que no hi podem ser de cap manera amb les regles de joc que ens imposa.

Per tant: JO EM SENTO MORALMENT EXCLÒS DE LA COSTITUCIÓ ESPANYOLA.

El debat sobre el català ha creuat les fronteres de Catalunya i Espanya i ha arribat als EEUU. Llegia fa poc que el Col·lectiu Emma (col·lectiu que mira de "desfacer entuertos" i desmuntar mentides que corren sobre Catalunya) recollia una resposta del diari NYTIMES a una estudiant que volia saber quina ciutat de l’Estat espanyol era millor per anar-hi a estudiar.

Carolyn Fanning mirava de decidir on anar per al semestre d’hivern el 2011, i tenia cinc ciutats: Barcelona, València, Alacant, Sevilla i Granada. Va demanar als diaris que l’ajudessin a on anar. Tenia la inquietud de que "el català a Barcelona podia ser un problema", segons va dir en la seva pregunta el diari.

I el diari li va respondre que Barcelona és una ciutat internacional i cosmopolita, plena d’estrangers que van triar la capital catalana com a lloc per viure, treballar o simplement passar-hi uns dies de descans. Ningú els ha obligat a fer-ho i crec que la seva elecció es va basar en diverses raons: la societat de la pròpia ciutat i també la pròpia cultura catalana, de ment oberta, així com el seu sabor mediterrani i europeu, entre d’altres.

Tot i que hi ha idees errònies i moltes vegades tendencioses sobre les lleis que regulen l’ús del català  i sobre el mateix nacionalisme català, el NY TIMES li dóna una resposta precisa per tal que Carolyn Fanning i altres estudiants universitaris puguin oblidar les seves preocupacions: "[Barcelona] és una metròpoli bilingüe amb els rètols dels carrers, els diaris i programes de televisió en català i espanyol".

D’altra banda, el diari recomana Barcelona com la "millor aposta" sobre la llista que té en ment perquè és una ciutat amb un "clima excel lent, fàcil accés a les històriques ciutats de Girona (sic) i Tarragona i els Pirineus, així com la seva espectacular arquitectura, la cuina notable i una vida nocturna hedonista ", i per altra banda, el Nytimes afegeix:" De les cinc ciutats, és la més propera a la resta d’Europa, i tot just a una o dues hores de vol al nord d’Àfrica ".

Molt bé per al NYTIMES! Primerament, perquè és veritat i perquè la resposta evita les mentides que alguns polítics espanyols i els mitjans de comunicació estan repetint tots els dies sense proves de cap mena. Només hi ha un petit error: Barcelona no és una ciutat bilingüe en el sentit estricte de la paraula: Barcelona és una ciutat catalana, que hauria de tenir com a llengua pròpia el català en tots els sentits si les coses fossin normals. Les persones que viuen a la ciutat i tenen el català com a llengua habitual diària és inferior al 50 per cent. I totes les que no el tenen, no troben cap inconvenient per a fer-hi una vida normal en tots els sentits. I no són perseguits. I a Barcelona -i a Catalunya en general- fins ara hi ha cabut tothom i hi seguirà cabent tothom que vingui en so de pau.

I si no parla català, en molts àmbits ho tindrà molt més fàcil que els mateixos catalans a poder-lo fer servir. Només cal mirar una cartellera de cinema i veure quantes pel·lícules hi ha en català i quantes en castellà. Només cal veure els canals de TV que hi ha en català i en castellà, Només cal veure quantes classes en català i quantes en castellà en dicten a les universitats…. El camí que ens cal recórrer és molt llarg encara; però és molt fàcil per a qui vulgui fer-ho encara que vingui de l’altra part de món. La mostra la tenim en tants i tants d’estrangers que ja parlen català per vergonya del que fa tota una vida que viuen aquí i encara no saben que un "cafè amb llet" és un "café con leche"…

Reprodueixo un article interessant d’en Josep Maria Solé i Sabaté sobre el canal Segarra-Garrigues.

Aquesta obra havia de ser la culminació, ara fa uns 150 anys, de la construcció del Canal d’Urgell. La transformació d’una zona de les més pobres de Catalunya per convertir-la en una àrea què mercès a la inversió de la tecnologia industrial aplicada en un medi rural ha esdevingut una de les zones agrícoles i agroindustrials de les més avançades del món. Un somni nascut a la Catalunya medieval que va haver d’esperar cinc segles per començar a fer-se realitat, una transformació que s’explica de forma lúcida i crítica a l’Espai Cultural a la Casa Canal a Mollerussa. Els noms de Clot del Dimoni, Forat de l’Infern o Desert de l’Urgell que identificaven també aquest territori són una prova de la duresa climàtica i de l’escassetat de pluges d’aquestes terres. El Canal d’Urgell, operatiu a partir dels anys 60 del segle XIX, va canviar la mentalitat de la gent. Van passar de treballar zones pobres de secà a ser pagesos de les cada cop més ubèrrimes terres de regadiu, no sense haver de sofrir problemes de tota mena i pagant alhora un fort peatge fins a esdevenir propietaris de l’aigua i de la terra sobre la qual fins aleshores la gran majoria malvivien, els qui no emigraven. Una emigració forçosa que significava una sagnia demogràfica i que es dirigia a fer de mà d’obra de tot tipus a Barcelona i voltants.

La transformació en terra de regadiu de zones de les comarques de la Segarra i les Garrigues, de cota més alta, ha estat un afany volgut des dels inicis de la democràcia i la recuperació de la Generalitat. Ara, tothom creia, hi havia el govern del país pel impulsar-ho, que l’aigua de l’occident de Catalunya provinent del Pirineu s’usaria per desenvolupar les comarques del Ponent. Es va començar a treballar aviat, però també promptament van arribar els problemes. Començant per Europa i acabant amb la situació actual. Aquesta obra imprescindible per a la Catalunya interior mai no va ser ben explicada i defensada, quan es féu l’ingrés d’Espanya a la UE, pels representants espanyols, des de Marín, Cañete i cia. fins a tota mena de representants i tècnics que havien de defensar la complexitat dels interessos agrícoles. Polítics a priori políticament heterogenis, a posteriori d’igual infausta memòria –aquí podríem incloure el desastre matusser perpetrat al món de l’avellana–, malgrat els fastos i les festes que de tant en tant els dediquen els seus companys de partit corresponent, del PSOE o el PP.

L’Europa humida i la del nord –la de pes més determinant– no entén el regadiu, no comprèn el fet de regar fora del règim natural de pluges. Fins i tot havia arribat a plantejar la limitació de l’ajut a les zones que el feien. La UE acollí amb incredulitat la proposta d’ampliació a la zona nord-est del canal de la zona regada, cosa que significa elevar la cota al marge dret del canal i per decantació convertir en zona regada el territori adjacent. Per part catalana s’acceptaren totes les condicions que la UE dictà, això és, concentració parcel·lària i reg per pressió (aspersors, goters, pivots) en bé de l’eficiència, la disminució del consum de l’aigua, les garanties en la producció i fer els cultius en un calendari més precís i ajustat. La Catalunya de Ponent el que fa i pretén és produir aliments per a les persones i per al bestiar. En tot el conjunt la seva activitat final suposaria produir el 50% de les necessitats agrícoles de tot Catalunya. Un guany indiscutible. I un afegitó clau que hi ha (Mare de Déu!) qui l’oblida, garantir a la gent la possibilitat de viure al seu propi territori. A finals del segle XX i principis d’aquest s’avançà en el projecte. També aparegueren els indocumentats matussers o els qui posaven bastons a les rodes per un partidisme sectari. Alhora la UE reclamà la protecció de l’alosa becuda, el sisó i l’àliga de cua barrada a les zones estepàries. Fins al present mai no s’ha presentat cap projecte que afirmi que els cultius tradicionals –ametllers, oliveres, cereals autòctons– amb reg de suport siguin incompatibles amb aquestes aus. Tampoc mai s’ha signat cap informe de cap biòleg o científic reconegut on es digui quina és la superfície necessària per a cada una d’aquestes aus per viure amb plenes garanties naturals. S’ha vist i es coneix fins i tot que hi ha zones regades on les aus s’hi han instal·lat. Després de xifres que pugen i baixen per part del ministeri i una Generalitat dividida entre els partits que componen el govern, les inicials 70.000 ha de reg han passat a ser 30.000 ha. S’han perdut, de moment, pel camí, 40.000 ha. Bastant més de la meitat. I les negociacions amb Brussel·les pel pedregar.

La sensació que ha quedat al país és de profunda frustració; el que hauria de ser festa i il·lusió generalitzada s’ha convertit en un atzucac que no pot tapar inauguracions apressades. El súmmum més evident fou ni tan sols convidar a la inauguració de l’inici del reg del Canal Segarra-Garrigues els impulsors del Manifest de Vallbona, la gent del país que més han reflexionat i treballat per un canal més implicat en el territori. Una obra que generava les més grans esperances, el completar el somni d’aigua fet realitat. El canal principal el paga el ministeri i la xarxa secundària la Generalitat, per uns acords que des del darrer govern Pujol fins al present ningú discuteix i que han acabat provocant un gran malestar entre els pagesos i el món rural. Què hi ha darrere de tantes limitacions de superfície, dubtes en les decisions, incògnites i secretismes que van des de no saber el preu de l’aigua (sic!) als costos? Hom sospita que darrere de tota aquesta manca de transparència el que es vol és la connexió de conques i no hi ha coratge polític per dir-ho. Tothom creu que connectar conques de rius és obrir de forma vergonyant l’aixeta per dur aigua a les zones industrials de Catalunya, això és, Barcelona i zona metropolitana. La gent té memòria i se’n recorda de l’intent de prendre aigua del Segre fa només quatre dies.

I si es comencés a parlar clar, què passaria? Tots els implicats en aquest tema tan important per a les Terres de Lleida s’haurien de treure les màscares, des d’un ecologisme que no sempre és benintencionat, de vegades una argúcia per confondre els qui van de bona fe, a castradors de riquesa. D’opcions que només veuen les Terres de Lleida, plenes de rius d’aigua sense indústria, mirant alhora les zones industrials amb escassetat del preuat líquid. Una aigua necessària en tota zona industrial que, s’ha de recordar, ara per ara resulta cara, en part transvasada i amb fort impacte contaminador. I que en tindrà encara més amb la dessalinitzadora a ple rendiment. Particularment crec que s’hauria d’anar, com en tantes coses del país, cap un pacte nacional de l’aigua. Així es podria saber quina és la zona regable lògica i natural del Segarra-Garrigues sense perjudicar ni aus ni sers humans que volen viure, lògicament, allà on tenen el seu niu. Seguir el dictamen científic, signat amb noms i cognoms, fet per biòlegs i naturalistes. Si hi ha aigua sobrera –dictamen també avalat per tècnics de reconegut prestigi–, que sigui el territori que el té qui se’n beneficiï, ja sigui pel seu intercanvi, que garanteixi la modernització necessària a les actuals zones regables i la ferma aposta per crear un teixit agroindustruial a la Catalunya interior, o com es cregui més convenient a partir del pacte nacional. Un acord que pot marcar centúries en el futur de Catalunya. En definitiva, ser primer que tot honestos en el sentit nacional del país i valents per iniciar el vell somni d’aquells que per patriotisme, cultura i veritable ecologisme creien en l’equilibri territorial de Catalunya, lluny d’omplir-se la boca amb paraules buides de veritable sentit. Arreu del món hi ha empreses que negocien amb l’aigua de què disposen, i les Terres de Lleida necessiten capital. L’aigua que sí tenen les terres de Ponent és un bé de primer ordre. També cal no ser rucs o treure’s la bena dels ulls, els interessos dels partits d’abast estatal ja han demostrat a bastament la desconsideració que tenen per les zones regades de Ponent. Els seus interessos electorals passen per Espanya i les zones industrials, on hi ha la pedrera màxima de vots; a més a més, a Catalunya sempre apareixen els partits catalans, que en defensa dels seus interessos nacionals no els deixen via lliure per fer i desfer com, comèdia a banda, veritablement volen i desitgen.

  Aquests dies d’estiu aprofito per llegir alguna cosa nova i per rellegir coses velles que feia temps que no llegia.He agafat un llibre que tenia abandonat de feia temps: "Memoria del fuego (I)-Los nacimientos" d’ Eduardo Galeano.

És un llibre una mica inclassificable: el mateix autor diu que no sap ben bé si és història, antologia de relats històrics, assaig, novel-la, poesia èpica, testimoni o crònica. No és res d’això i ho és una mica tot. El cas és, que és un llibre molt interessant i molt il·lustrador de tots els disbarats que els colonitzadors espanyols van perpetrar a Amèrica .

"Memoria del fuego" pot ajudar a retornar a la història l’alè, la llibertat i la paraula que tantes i tantes vegades els historiadors oficials li han negat. Al llarg dels anys Amèrica llatina no sols ha sofert el robatori de l’or i de la plata, del salitre i del cautxú, del coure, de la fusta i del petroli; també ha sofert la usurpació de la memòria. Des de bon principi de la colonització ha estat condemnada a la amnèsia per aquells que li han impedit ser ella mateixa i poder existir. Galeano pretén retorna-li la veu pròpia amb aquest conjunt de trossos d’història, alguns d’ells molt desconeguts com aquest que cito a continuació i que en pot ser un simple exemple:

"Madrid-1571:

¿La culpa és del criminal o del testigo? ¡Del espejo o de la cara? El Rey no lo piensa dos veces, Por decreto ordena la incautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles i los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna maneradifundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el Monmasterio de San Gregorio".

(Juan Friede, Bartolomé de las Casas: precursor del anticolonialismo, México, Siglo XXI, 1976)

(Lewis Hanke, Bartolomé de las Casas, Buenos Aires, Eudeba, 1968)

Quan llegeixo totes aquestes coses em fa recordar coses ben actuals: informacions sobre el franquisme i la guerra civil que encara s’amaguen tan com es pot, Arxius de Salamanca que no es volen tornar als seus legítims propietaris, fosses que s’impedeixen obrir per ordre judicial… i tantes i tantes altres coses que jo dubto del que Espanya tingui autèntica democràcia i dubto que mai l’arribem a assolir perquè encara es veuen actualment actituds que van en aquest sentit. Sobretot en el PP, però també en altres persones de partits que ell mateixos s’anomenen progressistes i d’esquerra però que jo no veig que ho sigui per enlloc. Per a ser demòcrata s’ha de tenir sensibilitat cap a les minories, cap a la llibertat, cap a la veritat i no s’ha de tenir por a treure les brides al cavall per tal de que corri lliure. I de tot això, aquí on en diuen España, res de res encara… 

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

No hi ha res nou sota la capa del sol. Aquesta frase tant antiga i tan sabuda es fa, una vegada més, realitat en el nostres dies per desgràcia nostra. És la vella cançó ja tocada, retocada i avorrida de sempre. Les coses amb Espanya han anat sempre així i es veu que aniran així pels segles dels segles, si no hi posem remei.

Som a l’estiu. Estem de vacances i han temes que fan mandra de tocar. Fins i tot  m’havia fet el ferm propòsit de no parlar de política perquè durant l’any ja en parlo prou i pensava que valia la pena descansar una mica d’aquest tema.

Però justament ahir vaig rebre un mail d’una persona desconeguda que em recriminava que al meu blog parlés massa de l’enfrontament Catalunya-Espanya. Ja l’he contestat personalment però també vull fer-me’n ressò des d’aquí perquè hi han moltes persones que deuen pensar de forma similar, encara que segurament no entren ni llegeixen el meu blog. Per, si per cas, jo els faria unes preguntes: Qui és qui provoca els enfrontaments? No tenim dret els catalans a opinar, a demanar i a decidir? Tan intocables són les coses com per no poder ni plantejar-nos les coses? Espanya és una unitat indissoluble per sempre més? Són imparcials els tribunals que jutgen sobre les nostres causes?  I podria anar continuant, és clar. Però no val la pena perquè les coses són prou conegudes i evidents.

I les coses es fan tan conegudes, repetitives, avorrides i enquistades, que el tema de l’ Estatut actual, -ribotat, retallat i fet servir com a pilota, on xutar-hi ben fort i amb ràbia contra els sentiments ben legítims dels catalans- és una fidel fotocòpia del que ja va passar  l’any 1931, quan Catalunya va aprovar i referendar l’estatut de Núria, que també va ser àmpliament retallat per les Corts republicanes espanyoles.

A l’època van córrer uns versos, (que tornen a ser ben d’actualitat ara), que van recuperar i van cantar els membres del grup "Coses" a la dècada de 1970:

Valga’ns el nostre Estatut,
coix i guenyo i geperut,
més petit que un esternut
d’una puça presumida.
Com que arriba de Madrid
no ens arriba pas a mida.
Mare de Déu, què esquifit!.

Doncs, això mateix passa ara. Qui està disposat a cantar aquesta cobla?

Seguint amb les meves passejades diàries, avui he anat a recórrer el perímetre sud-oest de l’ Estany d’ Ivars. No permeten fer la volta a tot l’estany perquè hi nidifiquen moltes aus i volen protegir tota una zona sense presència humana.

Avui hi he anat acompanyat. L’hem encertat perquè feia un dia radiant. Un dia d’estiu -clar i lluminós- que convidava a caminar i a gaudir del paisatge. A diferència de l’acabament de la caminada, feia encara fresqueta quan hem començat a caminar. Érem sols i el lloc era tot nostre. Poc a poc ha anat arribant gent. Gent tranquil·la que volia gaudir com nosaltres d’un lloc recuperat des de fa ben pocs anys… No molta gent. La necessària per a no trencar la pau del lloc; una pau tangible i evident. Els crits de les aus ressonaven cap a l’infinit. El paratge era idíl·lic en aquell moment del dia. 

El recuperat Estany d’ Ivars i Vila-sana (recuperat sobretot pel tenaç esforç del Ramon M. Guiu, alcalde d’ Ivars) ocupa un lloc important al Pla d’Urgell, comarca que ocupa la part central d’una gran plana estesa entre les primeres inclinacions de la Depressió Central Catalana i el marge esquerre del riu Segre, que per la banda de ponent és continuació de la plana de Lleida. Limita al nord amb les serres de Bellmunt i Almenara; i a l’est i al sud, amb els altiplans de la Segarra i els turons de les Garrigues. Havia constituït una gran superfície de caràcter estepari, dedicada bàsicament al pasturatge i al conreu blader, però la construcció del canal d’Urgell a mitjan segle XIX la convertí, un cop superades les dificultats inicials, en una rica zona de regadiu. El clima és mediterrani, de tendència àrida i continental, com correspon a tota la vasta plana de l’Ebre mitjà, amb grans contrastos entre el dia i la nit i una pluviositat molt baixa.

A l’ hivern en són molt característiques les boires, que a vegades cobreixen dies i dies la plana. La vegetació espontània ha estat totalment alterada pels conreus de regadiu, mentre que les sèquies han afavorit l’aparició d’arbres propis de l’Europa humida, com ara verns, freixes, salzes i oms.

El sistema hidrogràfic de la plana urgellenca comprèn els últims trams de les conques del riu Corb i del seu afluent, el riu d’Ondara, i dels desguassos, que arriben al Segre pels canals. A causa de l’erosió irregular –intenses accions torrencials associades a perllongades secades– la plana constituïa una conca endorreica que el drenatge fluvial convertia fàcilment en una zona d’aiguamolls, els quals esdevingueren estanys de nivell més estable amb els abocaments des del canal d’Urgell. Les zones més importants són les d’I vars d’Urgell, Vila-sana, Castellnou de Seana, el Poal i Linyola, al nord-est de la comarca. L’estany d’ Ivars, dessecat el 1945, tenia 2.500 metres de llarg per 800 metres d’ample i era la zona humida d’interior més gran de Catalunya. Actualment s’està treballant a fi de convertir aquesta zona natural, on es podia trobar una gran diversitat de fauna i vegetació (ànecs, barbs, anguiles, aus migratòries, etc.), en un espai protegit d’interès natural.
El Pla d’Urgell comprèn setze municipis que anteriorment formaven part de les comarques del Segrià, la Noguera, l’ Urgell i les Garrigues, amb centre a Mollerussa. L’economia té una base eminentment agrícola, amb conreus intensius de regadiu: farratges, cereals, hortalisses i arbres fruiters. Les explotacions ramaderes, especialment de porcí i boví, i també d’aviram, hi tenen un gran pes econòmic. (Dades extretes de la web de l’ Estany) ttp://www.estanyivars.com/dominis/default.htm

La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

M’he despertat a l’hora de cada dia. Els costums -potser no tant com els vicis, però Déu n’hi do també com n’estan d’ arrelats!- fan que hom faci automàticament les coses. Sense ni adonar-me’n, durant tot l’any em desperto a l’hora de sempre, em rento la cara com sempre, esmorzo i me’n vaig a treballar. Però avui he decidit canviar. Fa un parell de dies que vaig treure el pilot automàtic mental i he començat a canviar les seqüències del meus actes. És que faig vacances!. I durant aquest dies cal canviar, trencar esquemes, costums i horaris i buscar-se espais de llibertat nous i fer que l’esperit retrobi coses adormides i guardades durant l’any en l’armari dels mals endreços que tots tenim en algun racó de casa.

Us deia que m’he despertat a l’hora de sempre. És un d’aquells automatismes que ens costa de canviar. Però avui he volgut començar a dur a terme el meu íntim propòsit de caminar més del que acostumo a fer. Vull procurar moure el meu cul del seient una mica més. Per tant, avui -sense esmorzar- he sortit a caminar cap a La Serra, un dels llocs de Mollerussa on fa de més bon anar. Si us he de ser sincer, tinc encara un altre lloc preferit i millor per caminar: el camí del Salt del Duran. Per anar-hi, cal anar resseguint el Canal d’ Urgell -aigües amunt- i a 5 quilòmetres trobareu un raconet paradisíac (quan està net) que em fa retornar a la meva infància: El Salt del Duran. De petit ni anàvem a berenar i a passar la tarda a recer de l’ombra i fruint de les fonts que rajaven a desdir. En aquells llunyans temps encara es podia beure l’aigua. Ara ja no, perquè les fonts estan totes contaminades.

Avui no hi he volgut anar al Salt del Duran perquè és massa distància per un primer dia. Cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada són massa per començar. Però demà potser ja m’hi atreviré… Avui feia fresqueta i he caminat a gust, tot escoltant música. M’he dedicat a contemplar els camps de panís -amb fileres ben arrenglerades i les pinyes a mig madurar- i els camps de peres a punt de collir. Aquests camps que jo he contemplat s’han salvat de la pedregada que ahir va caure a molts llocs de la plana de Lleida i que ha destrossat la collita en més de 400 hectàrees. La pagesia encara depèn del cel…

Els camps de panís ja fan goig. Les pinyes estan en el punt adequat per a menjar-se-les fregides, cuites a la brasa o per a fer-ne un bon caldo junt amb altres verdures. Vaig menjar blat de moro (aquí al Pla d’Urgell en diem panís) per primera vegada a l’ Uruguai, on és una menja habitual i comuna amb molts altres països llatinoamericans. Allà hi han  varietats millors per a la cuina que no són els híbrids d’aquí, pensats més per a fer pinsos per a les bèsties. De seguida m’hi vaig acostumar i prou que em va agradar… Allà en diuen "choclo" (del quechua chuqllu) i, com us deia, és menja habitual. Cal fer bullir les pinyes senceres uns 15 minuts amb aigua i sal i el resultat és prou bo…

Arribat a casa, una bona dutxa, un bon esmorzar i a descansar ben relaxat. No sé si ha servit com a crònica del meu primer passeig oficialment estival. Però hi he fet el què he pogut! Fins demà, que penso seguir amb aquestes cròniques més relaxades…. 

Ernest Torra (Sabadell, 1918-Barcelona, 2002) va escriure  ‘Els anys dissortats’, auto editat el 1984.

Són uns versos patriòtics que refan les derrotes històriques de Catalunya, interpretades amb el contrapunt de la psicologia social. Són una colla de poemes dedicats cada un a una situació o personatge concret. Qui vulgui llegir-los tots ho podrà fer aquí (versió en pdf).

Avui us fai el regal del Preàmbul i de l’ Epíleg sabent que rellegir aquests textos és, no només rellegir història, sinó assistir a una gran lliçó del que ha hagut de suportar el nostre país al llarg de segles i el que encara li toca suportar ara per culpa de governants i persones que no han entès res de res. Ho n’han après i potser nosaltres catalans tampoc n’hem après…

ELS ANYS DISSORTATS

A la història de Catalunya hi ha tot un munt d’anys negatius;

són ELS ANYS DISSORTATS
(cròniques de I’ allò-que-no-haguera-hagut-de-ser)

Preàmbul 

Eternament sotmesos,
eternament burlats,
eternament pactistes,
eternament esclaus,
eternament minúsculs,
eternament callats,
eternament captaires,
eternament pardals,
eternament immòbils,
eternament sagnants,
eternament ofesos,
eternament covards,
eternament confusos,
eternament negats,
eternament submisos,
eternament infants,
eternament suspectes,
eternament vexats…
eternament eterna
I’eterna eternitat!

  Epíleg
Catalunya patidora
de vents de cròniques tristes…,
diana martiritzada,
dels dards cruents de les ires,
enclusa de malls ferotges,
esquer d’enveges malignes,
moneda d’amansar ceptres,
mal cobejada pubilla,
ase dels cops de la història,
ventafocs esporuguida,
peça de volums llescables
per mercadejar a la fira,
cavall de brides fermades,
buirac d’esquena propícia…
Catalunya caminera
per vials plens de cruïlles,
per foradades de segles,
boques de llum en fugida…
Corona d’anys dissortats,
garlanda d’ensurts d’espines;
honor dels anys dissortats,
cicatrius empedreïdes;
batzac dels anys dissortats,
abelliments del teu viure…
Catalunya gloriosa
per les dissorts maleïdes

No hi ha riure sense plor…
ja has plorat: mira de riure!
Mira de riure al demà,
visura el lluny, jovenívola!,
i empeny I’ oneig dels mil anys
de les quatre barres mítiques,
amb el present de mil anys
d’història ruda i viva,
amb el patir de mil anys
de negrors atapeïdes…
Catalunya, terra meva!,
gresol d’amors imperibles:
amor de terra d’amors
de la terra adolorida,
de tórtora enamorada,
de cérvola espantadissa…,
núvia de místics somnis,
intacta d’alba i de xiscle…,
terra meva encisadora,
estimada dolça aimia!

Ernest Torra

Un coneguda cadena de venda d’aparells (d’aquests que moltes vegades comprem quan estem avorrits o deprimits i que després no ens serveixen per a gran cosa) ha divulgat una frase que ha fet fortuna: "Jo no sóc tonto".

Jo em penso que no ho sóc, però sí que estic segur que m’hi prenen massa vegades per tonto. Moltes vegades al dia i en reiterades ocasions. Ser tonto, ser estúpid o ser imbècil, generalment no és culpa de ningú, sinó que és simplement una de les tantes fatalitats que ens toquen a la vida i que no podem canviar. És com haver nascut lleig, alt, geperut, sa o malalt. Però hi han altres ocasions en que sí que podem fer-hi alguna cosa per a no ser tan imbècils. Un amic meu em va enviar fa uns dies una frase que em vaig anotar  perquè és molt certa. Deia així: "Mai discuteixis amb un imbècil. Et farà baixar un esglaó i allà et guanyarà per experiència".

Em prenen per imbècil quan em volen fer combregar amb rodes de molí, em volen fer pensar amb el seu cap i em volen fer creure que no tenim dret a canviar res del "status quo" on estem ingratament instal·lats. Em volen fer creure que la sentència del tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë no té res a veure amb nosaltres. S’han afanyat a dir-ho ben alt -perquè els catalans ho sentíssim i ens ho creguéssim- alguns membres del Govern central i algú més d’aquí ben a prop nostre.

Però com que no tots els catalans som tontos, alguns no ens ho hem cregut i hem vist que aquesta sentència sí que hi té molt a veure amb nosaltres i que deixa ben clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. Deixa ben clar també que la independència de Kosovë és ben legal.

I també deixa amb la cua entre cames  alguns que deien que això no podria arribar mai de la vida a llocs com Espanya i, per altra banda,  dóna ales i esperances a molts que pensem que sí que una cosa semblant pot esdevenir a Catalunya si ho sabem treballar, anem una mica units i busquem les complicitats necessàries i indispensables..

I per acabar, una altra bona notícia:

Nou diputats del Parlament de Londres han presentat una moció a la cambra a favor d’un referèndum per la independència de Catalunya.
– Punt 509 de la web indicada al final de l’article
– "Que aquesta Cambra observa que més d’un milió de persones han participat en la manifestació del 10 juliol 2010 a Barcelona a favor dels drets reals de Catalunya; es felicita el continuat debat sobre la Constitució de Catalunya; creu que Catalunya és una nació; reconeix que votacions organitzades amb independència mostren una majoria a favor de la independència; expressa preocupació perquè la voluntat democràtica del poble de Catalunya mostrada pel referèndum de 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia ha estat violada per la justícia de Madrid en el seu fallo de juny 2010; expressa una preocupació addicional perquè futurs desenvolupaments constitucionals pateixin retallades judicials d’organitzacions que no són neutrals o independents en aquesta matèria; i crida perquè l’Estatut de 2006 s’apliqui tal com s’ha votat a les urnes i perquè els residents de Catalunya puguin lliurement determinar democràticament el seu propi futur." Signat per Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford, diputats del Parlament de Londres.
(Catalan Statute of Autonomy, Early Day Motion, Parliament UK, 14 juliol 2010)  
http://www.publications.parliament.uk/pa/cm/cmedm/100714e01.htm

Us recordo la frase: No baixem cap esglaó que allà els imbècils ens guanyaran per experiència!

Us he de dir que durant una bona colla d’anys jo em creia que Espanya seria capaç -potser un dia llunyà- d’entendre Catalunya. Pobre de mi! He estat massa crèdul i ho he estat massa temps. Ara ja fa una bona temporada que he deixat de creure veient com estant anant les coses.

Recordo que fa uns mesos llegia que Ambler Moss , que va ser vicecònsol dels Estats Units a Barcelona durant els difícils anys de la dictadura, deia "No veig cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin. Les limitacions són autoimposades.".

Entre les frases que em van fer pensar hi havia les següents: "Miro la Catalunya dels anys seixanta i la d’ara, i la història és la mateixa. Com deia Gaziel, el debat continua sent: Quina mena de gent som." Moss diu que Catalunya continua en "un camí de decisió permanent". "Quaranta anys més tard el debat és el mateix. Què volem fer, cap a on anem, quina mena de gent som. No és una indecisió, és el contrari; massa decisions polítiques diferents que s’entrecreuen."

Per tant, si en tants anys no s’ha fet camí i no s’ha entès res, vol dir que ja no s’arribarà a entendre mai. Ni en dictadura, ni en democràcia. Res de res. les posicions són les mateixes tant a la dreta com a l’esquerra.
Moss, que va viure només dos anys a Barcelona, s’expressa en un molt bon correcte català i  es confessa un enamorat del país i de la seva gent, i en fa proselitisme. En aquesta entrevista que vaig llegir a l’ Avui veia que ell tenia una visió molt menys pessimista que la que sovint es té des de dins: "Catalunya és un país universal, internacionalista, amb un tarannà molt concret, amb lligams comercials i culturals a tot el món. Catalunya va fent i va fent molt bé."

La gent que no és espanyola ens mira força millor que els mateixos espanyols que sempre s’han malfiat de nosaltres no sé ben bé per quin motiu. Ja sabem, doncs on hem de buscar els aliats en el llarg camí cap a la independència… A Espanya no els trobarem, segur. D’aquells intel.Lectuals d’esquerres que semblava que ho entenien tot i que podrien ser els nostres aliats no n’hi ha cap que piuli. S’han amagat  quasi tots sota les pedres i ha de sortir Santiago Carrillo a defensar-nos. Estem ben arreglats!!!

Moss, continua dient en aquesta entrevista,  que la sentència del Tribunal Constitucional (que encara no s’havia donat llavors) sobre l’Estatut pot marcar un punt d’inflexió i obligar el poble català a decidir. "Són interessants les consultes d’independència d’aquests dies perquè impliquen un esperit creixent cap a la voluntat de decidir."
Creu que si els catalans es decantessin per la independència d’una manera clara a les urnes no hi hauria marxa enrere. Europa ho hauria d’assumir i els Estats Units hi donarien suport: "En pocs anys han nascut nous estats a Europa. Eslovènia és un cas molt interessant. És molt més petit que Catalunya, té 2 milions d’habitants. Mai en tota la història no havia estat un país independent com fins ara. I ara és un estat sobirà membre de la UE. Amb un mercat i una moneda, amb la unitat europea, qualsevol petit territori pot arribar a ser independent. Financerament no es impossible. Abans ho era, però ara no."

I ara hi podríem afegir Kosovo…

Aquest home que veieu aquí, als seus hivernacles de flors, és el Pepe Mujica, actual President d’Uruguai.

Se n’havien rigut molt d’ell perquè deien que un pagès com ell faria quedar malament el país i que no el representaria bé. S’ha dit d’ell quasi tot el que es podia dir de dolent. Els seus detractors se n’han cuidat bé… Però també se n’han dit moltes coses bones, sobretot aquells que el coneixen de ben a prop.

Políticament pot ser discutible i no sé si serà un bon President o no. Cal donar-li una mica de temps i esperar una mica, no us sembla?

Jo ja estaria content que el meu President -i molts altres Presidents- diguessin i creguessin les coses que diu ell en aquest text que us poso a continuació.Són coses que s’entenen i no són paraules buides. Tot al contrari: marquen molt bé tot un camí que, si es pogués seguir, podria transformar un país.

José Mujica  (Presidente de Uruguay):

Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.

Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entraen una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.

Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.

¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!

Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.

No porque sea elegante sino porque es placentero.

Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.

¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!

Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shoppingcenters.

En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.

No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.

Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.

Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.

Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.

Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.

Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.

En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.

LA EDUCACION ES EL CAMINO

Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.

Y mire que es un puente largo y difícil de cruzar.

Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.

Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.

Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.

Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.

Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión encolores, después las transmisiones por satélite.

Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.

Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.

Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.

Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.

Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.

O como los que vieron el fuego por primera vez.

Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.

Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.

Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.

Es abrumador.

Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.

Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.

Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.

Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.

Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano deinformación, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.

Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.


Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.

Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo.

No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.

Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.

Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..

Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación. No hay tarea más grande delante de nosotros.

Un matrimoni de l’ Uruguai ha volgut registrar la seva filla, que ha nascut aquests dies de Mundial, com a Maria Vuvuzela, en honor d’aquest embafador instrument  que han hagut de suportar els que han seguit els partitsl i també en honor del bon paper que l’equip uruguaià ("la Celeste") ha fet en el campionat.

Després de viure 8 anys a l’ Uruguai us puc ben garantir que en pocs llocs del món hi deu haver noms propis tan estranys i extravagants. A mi em va sorprendre tant escoltar certs noms, que no me’n podia ni avenir i quasi bé no m’ho podia creure.

Jo a l’ Uruguai -i us ho puc ben garantir-,he vist noms com Atinencia Rodríguez o Enero Valiente. I d’aquest estil en trobaríem un munt perquè sembla que hi havia una certa tradició a posar noms una mica estranys i rebuscats.

Julio Barrenengoa Sañudo explica que al cementiri de Montevideo hi va veure una vegada una làpida amb el simpàtic nom de: Santiago Santiago Santiago. Hi ha un famós article de Leonardo Haberkom sobre noms extravagants que ell ha trobat a l’ Uruguai. Un exemple de noms estranys que ell cita podrien ser el següents:

-Flash

-Filete

-Democrático

-Amada Inglaterra

-Feo Lindo

-Libre Albedrío

-Marca Registrada

-Trademark

-Desdichado

-Preciosísima del Campo

-Subterránea Gadea

-Caricias de la Quintana

-Esclavitud Sánchez

-América Heroica

-Lucas Delirio (conocido político)

-Flor de un Día

-Napoleón Beethoven Javier

Explica  Amílcar Urrutuzú, director del Registro de Estado Civil, que canviar la identitat no és un tràmit que es faci habitualment ja que l’oficial encarregat de les inscripcions té la facultat de no acceptar els noms que el futur puguin provocar hilaritat, acudits o burles. Però, de fet, aquesta facultat queda a criteri del funcionari, ja que no existeix una llista de noms prohibits. I ja se sap que els criteris poden ser molt divergents i molt arbitraris.

Això ho ha arreglat una mica el Decreto Ley 15.462 que diu: "Los oficiales de la Dirección Nacional de Registros no inscribirán nombres de pila que sean extravagantes, ridículos, inmorales o que susciten equívocos respecto al sexo de la persona". Explica Urrutuzú que "anteriorment a la vigència d’aquesta llei, els noms que es posaven eren un autèntic disbarat" i ell mateix en dóna uns quants exemples que ha vist durant la seca carrera:

-Viva Nacional (Equip de futbol),

-Viva Peñarol (Equip de futbol)

-Hitler,

-Gaucho Punteador

-Milonguero

-José Ramón del Corazón de Jesús.

El subdirector del Registro Civil, Leader De Los Santos, afirma que és habitua a l’hora d’elegir un nom, fer-ho d’acord amb la moda de la telesèrie de moda o d’un esdeveniment important.  Recorda De Los Santos que igual va passar a la dècada del 50, quan molts nens se’ls va batejar amb el nom Maracaná (pel campionat guanyat en aquest estadi), o Obdulio (pel jugador Obdulio Varela, heroi d’aquell partit).

Per tant, no ens ha d’estranyar que ara uns pares vulguin posar Maria Vuvuzela a una filla seva nascuda aquests dies de glòria per la "celeste". No és estrany, però jo segueixo pensant que és de força mal gust…

Eduardo Galeano és un dels millors escriptors que hi ha actualment a l’ Uruguai i a tot Amèrica Llatina. Escriptor i intel·lectual d’esquerres, compromès amb el seu país i amb les causes universals que ell creu justes i que, a vegades, massa persones creiem causes perdudes. Ell encara hi creu i lluita per defensar-les.

És un enamorat del futbol i no se n’amaga. Sempre diu que ser intel·lectual i ser amant del futbol no només no són coses contradictòries sinó que poden ser perfectament complementàries. Això sí: darrere del futbol a vegades hi han altres coses. Ell ens ho explica…

Té un llibre que és una delícia. Es titula "El fútbol, a sol y sombra". Avui us en vull deixar un fragment.

La pelota como bandera

En el verano de 1916, en plena guerra mundial, un capitán inglés se lanzó al asalto pateando una pelota. El capitán Nevill saltó del parapeto que lo protegía, y corriendo tras la pelota encabezó el asalto contra las trincheras alemanas. Su regimiento, que vacilaba, lo siguió. El capitán murió de un cañonazo, pero Inglaterra conquistó aquella tierra de nadie y pudo celebrar la batalla como la primera victoria del fútbol inglés en el frente de guerra.

Muchos años después, ya en los fines del siglo, el dueño del club Milan ganó las elecciones italianas con una consigna, Forza Italia!, que provenía de las tribunas de los estadios. Silvio Berlusconi prometió que salvaría a Italia como había salvado al Milan, el superequipo campeón de todo, y los electores olvidaron que algunas de sus empresas estaban a la orilla de la ruina.

El fútbol y la patria están siempre atados; y con frecuencia los políticos y los dictadores especulan con esos vínculos de identidad. La escuadra italiana ganó los mundiales del ’34 y del ’38 en nombre de la patria y de Mussolini, y sus jugadores empezaban y terminaban cada partido vivando a Italia y saludando al público con la palma de la mano extendida.

También para los nazis, el fútbol era una cuestión de Estado. Un monumento recuerda, en Ucrania, a los jugadores del Dínamo de Kiev de 1942. En plena ocupación alemana, ellos cometieron la locura de derrotar a una selección de Hitler en el estadio local. Le habían advertido:
-Si ganan mueren.

Entraron resignados a perder, temblando de miedo y de hambre, pero no pudieron aguantarse las ganas de ser dignos. Los once fueron fusilados con las camisetas puestas, en lo alto de un barranco, cuando terminó el partido.

Fútbol y patria, fútbol y pueblo: en 1934, mientras Bolivia y Paraguay se aniquilaban mutuamente en la guerra del Chaco, disputando un desierto pedazo de mapa, la Cruz Roja paraguaya formó un equipo de fútbol, que jugó en varias ciudades de Argentina y Uruguay y juntó bastante dinero para atender a los heridos de ambos bandos en el campo de batalla.

Tres años después, durante la guerra de España, dos equipos peregrinos fueron símbolos de la resistencia democrática. Mientras el general Franco, del brazo de Hitler y Mussolini, bombardeaba a la república española, una selección vasca recorría Europa y el club Barcelona disputaba partidos en Estados Unidos y en México. El gobierno vasco envió al equipo Euzkadi a Francia y a otros países con la misión de hacer propaganda y recaudar fondos para la defensa. Simultáneamente, el club Barcelona se embarcó hacia América. Corría el año 1937, y ya el presidente del club Barcelona había caído bajo las balas franquistas. Ambos equipos encarnaron, en los campos de fútbol y también fuera de ellos, a la democracia acosada.

Sólo cuatro jugadores catalanes regresaron a España durante la guerra. De los vascos, apenas uno. Cuando la República fue vencida, la FIFA declaró en rebeldía a los jugadores exiliados, y los amenazó con la inhabilitación definitiva, pero unos cuantos consiguieron incorporarse al fútbol latinoamericano. Con varios vascos se formó, en México, el club España, que resultó imbatible en sus primeros tiempos. El delantero del equipo Euzkadi, Isidro Lángara, debutó en el fútbol argentino en 1939. En el primer partido metió cuatro goles. Fue en el club San Lorenzo, donde también brilló Angel Zubieta, que había jugado en la línea media de Euzkadi. Después, en México, Lángara encabezó la tabla de goleadores de 1945 en el campeonato local.

El club modelo de la España de Franco, el Real Madrid, reinó en el mundo entre 1956 y 1960. Este equipo deslumbrante ganó al hilo cuatro copas de la Liga española, cinco copas de Europa y una intercontinental. El Real Madrid andaba por todas partes y siempre dejaba a la gente con la boca abierta. La dictadura de Franco había encontrado una insuperable embajada ambulante. Los goles que la radio transmitía eran clarinadas de triunfo más eficaces que el himno Cara al sol. En 1959, uno de los jefes del régimen, José Solís, pronunció un discurso de gratitud ante los jugadores, "porque gente que antes nos odiaba, ahora nos comprende gracias a vosotros". Como el Cid Campeador, el Real Madrid reunía la virtudes de la Raza, aunque su famosa línea de ataque se parecía más bien a la Legión Extranjera. En ella brillaba un francés, Kopa, dos argentinos, Di Stéfano y Rial, el uruguayo Santamaría y el húngaro Puskas.

A Ferenk Puskas lo llamaban Cañoncito Pum, por las virtudes demoledoras de su pierna izquierda, que también sabía ser un guante. Otros húngaros, Ladislao Kubala, Zoltan Czibor y Sandor Kocsis, se lucían en el club Barcelona en esos años. En 1954 se colocó la primera piedra del Camp Nou, el gran estadio que nació de Kubala: el gentío que iba a verlo jugar, pases al milímetro, remates mortíferos, no cabía en el estadio anterior. Czibor, mientras tanto, sacaba chispas de los zapatos. El otro húngaro del Barcelona, Kocsis, era un gran cabeceador. Cabeza de oro, lo llamaban, y un mar de pañuelos celebraba sus goles. Dicen que Kocsis fue la mejor cabeza de Europa, después de Churchill.

En 1950, Kubala había integrado un equipo húngaro en el exilio, lo que le valió una suspensión de dos años, decretada por la FIFA. Después, la FIFA sancionó con más de un año de suspensión a Puskas, Czibor, Kocsis y otros húngaros que habían jugado en otro equipo en el exilio desde fines de 1956, cuando la invasión soviética aplastó la resurrección popular.

En 1958, en plena guerra de la independencia, Argelia formó una selección de fútbol que por primera vez vistió los colores patrios. Integraban su plantel Makhloufi, Ben Tifour y otros argelinos que jugaban profesionalmente en el fútbol francés.

Bloqueada por la potencia colonial, Argelia sólo consiguió jugar con Marruecos, país que por semejante pecado fue desafiliado de la FIFA durante algunos años, y además disputó unos pocos partidos sin trascendencia, organizados por los sindicatos deportivos de ciertos países árabes y del este de Europa. La FIFA cerró todas las puertas a la selección argelina y el fútbol francés castigó a esos jugadores decretando su muerte civil. Presos por contrato, ellos nunca más podrían volver a la actividad profesional.

Pero después Argelia conquistó la independencia, el fútbol francés no tuvo más remedio que volver a llamar a los jugadores que sus tribunas añoraban.

COMIAT

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

Joan Colomines

("Poemes clam"-1969)

Aquesta fotografia fou feta a la Rambla de Barcelona el 24 d´abril de 1932. Ja llavors demanaven "UN ESTATUT TAL COM L’APROVA EL POBLE DE CATALUNYA"

La història, es repeteix o és sempre la mateixa?

Avui, ja no cal demanar res més. Cal protestar alt, for i clar. Cal fer-nos sentir, fer.nos respectar, però també fer-nos valer. Nosaltres som una nació, hem de fer les nostres pròpies lleis i hem d´acabar decidint sense pidolar.

Fa 300 anys que ens menystenen i ens deshonren. Potser ha arribat el moment de no mirar més enrere i mirar només endavant.

La protesta d’avui a Barcelona, el gran riu de gent manifestant-se i dient prou, ha de mirar cap a Espanya però -sobretot-  ha de mirar cap a Europa  i cap al món per tal de trobar els aliats necessaris que ens puguin ajudar a tenir un estat propi digne, modern i poderós, connectat al món i respectat per les altres nacions d’Europa.

Sí, per a mi ja us en podeu anar a fer punyetes, polítics catalans! Som on som, ens han pres el pèl fins a l’infinit, ens clavat una bufetada al mig de la cara….i ara resulta que discutiu per una pancarta.

Que si ha de dir o no ha de dir… Que si el Presi ha d’anar al davant o al darrere… Que si la meitat de pancarta amb text i l’altra meitat sense text… Que si la bandera catalana vol dir això o allò….

Aneu-vos-en a fer punyetes!!!. Si davant d’un moment tan greu i crucial com aquest no sou capaços de posar-vos d’acord i si no sou capaços de veure que depèn molt de vosaltres que el nostre país i la nostra Nació Catalana  (sí, la NACIÓ CATALANA existeix, tant si volen com si no, aquests jutges caducats) faci un pas endavant no teniu dret a representar-nos. Almenys jo no vull ser representat per vosaltres. No n’hi ha cap de vosaltres que em representi dignament i de forma valenta i clara.

A Madrid, uns us abaixeu els pantalons i acoteu el cap cada cop que els vostres amos us diuen què heu de dir, quan ho heu de dir i com ho heu de dir… Altres parleu un llenguatge diferent del que parleu a Catalunya. Altres, només parleu -allà i aquí- contra Catalunya; altres només hi sou per a  buscar burina i mirar d’espatllar-ho tot… A Catalunya no sou capaços de posar-vos d’acord en res fonamental… I així ens va!

Entretant, en cada bugada anem perdent un llençol i ens seguiran prenent el pèl fins a la fi del món. Tenim força i no sabem ni volem fer-la servir. Ens tenen més por del que ens pugui semblar, però mentre ens vegin desunits ells guanyaran sempre, retallaran sempre, i munyiran la mamella també sempre.

I sabeu què us dic?  Que jo ja n’estic tip i que tots plegats us en aneu a fer punyetes!

Hagamos un trato

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo

(de una canción de Carlos Puebla)

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

MARIO BENEDETTI, poeta uruguaià.

"Visto lo visto" -com dirien els castissos- Espanya no m’interessa gens. Bé, ja feia temps que no m’interessava però ara, com era previsible, me n’he acabat d’assabentar perquè una colla de jutges caducats se n’han cuidat prou de fer-m’ho saber.

Aquests dies diuen que està corrent pels mòbils un missatge amb aquest text: "Adéu Espanya…passa-ho". A mi no m’ha arribat perquè acostumo a tenir el mòbil apagat i encara no m’he avesat a aquest aparell tan modern, tan útil a vegades i tan inútil la majoria… Generalment tinc el mòbil apagat i quasi no el faig servir; però si el fes servir potser sí que ho faria córrer. Però… si ho penso bé, a qui li enviaria el missatge si la majoria de amics, coneguts i saludats meus ja n’estan convençuts d’aquesta realitat…

Els meus amics, coneguts i saludats saben prou bé que cada mes -des de fa anys- marxen de Catalunya 1.000 milions d’euros que no tornen mai més. Que en un any fan 12.000 milions….. Aneu sumant! Aquest és el dèficit de Catalunya respecte a l’ Estat. Diners que haurien de tornar i no tornen.

Ara només falta aclarir una cosa: Ens deixaran marxar si veuen que fan un molt mal negoci? Voleu dir que no necessiten molt (cada dia més) aquests diners i que el trobarien massa a faltar? A mi em sembla prou clar que en aquests moment no cal mirar més cap a Espanya i que ens cal mirar només cap a la Unió Europea. I ser prou intel.ligents per aglutinar les forces necessàries per dir: aquí us quedeu. No sols no us necessitem sinó que ens feu més nosa que servei…

No n’hi haurà prou de fer una gran manifestació, cridar molt, exclamar-nos encara més i seguir pel mateix camí de sempre. Ara és l’hora que surti algú que es posi al davant i sàpiga aplegar -sense aires de messiànics- voluntats diverses i transversals i, de mica en mica, traçar un nou camí. I que els polítics no siguin tan curt de vista, si us plau! Mirant-se només el melic i fent contes de quant vots trauran o deixaran de treure a les properes eleccions no anirem enlloc…

La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d’estrenar, que l’ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d’interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L’adreça és la següent:

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

La meva amiga Ventafocs és mallorquina i ahir ens va regalar un post que comença dient: "Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l’inrevés, com vosaltres vulgueu". Ens diu que alguns no ho entenen això tan evident. I és cert. Això de la llengua comuna és tan senzill i evident que alguns han esmerçat molts esforços en complicar-ho i enverinar-ho.

La gràcia de tot plegat jo trobo que està en el fet que les tonalitats, la musicalitat i l’accent divers d’aquesta llengua comuna ens dóna una riquesa incomparable. I de totes aquestes  tonalitats, possiblement la més musical de totes és la que parlen a les illes daurades, que -al seu torn- també té cada una el seu color i la seva guspira encesa. És com un gran arc de Sant Martí que ens aixopluga i ens aplega a tots amb tota la varietat de colors. I en aquesta varietat hi ha la riquesa, una riquesa que no hem de deixar perdre cuidant i mimant la nostra llengua i fent-la servir tant com puguem.

Hem tingut la immensa sort que, al llarg dels anys, moltes persones d’arreu d’aquesta comunitat han treballat molt per aquesta llengua comuna. Només cal destacar la ingent tasca que va significar el  Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. I la de tants altres lingüistes que seria llarg enumerar.

Però avui voldria destacar-ne un, que aquest dijous passat acaba de donar la seva darrera classe com a professor de la Universitat de Barcelona. És el Joan Solà, una persona senzilla i humil que ha fet una feina de formiga, una feina callada però que donarà fruits amb total seguretat. Acaba les classes, però continuarà treballant per la llengua comuna en una tasca que ja ha començat: l’elaboració de la nova gramàtica que ha de publicar l’ Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual Solà, n’és vicepresident des del juny del 2009.

Per molts anys Dr. Solà!