A PEU

Alguns pensen -i ho diuen sense embuts- que els nacionalismes són excloents. I jo dic que no pas necessàriament. És clar que n’hi pot haver, però són nacionalismes mal entesos, des del meu punt de vista. No ho és d’excloent el nacionalisme amb el que crec i amb el que voldria que fos el govern del meu país.

Mossèn Josep Armengou i Feliu (Berga 1910 – 1976), capellà, escriptor, músic, pensador i una figura reconeguda dins del món nacionalista, sempre deia que la justícia es basa en el respecte. Frases seves són: "Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres".

Dit d’una altra manera: Els catalans no exclourem ningú, però tampoc volem ser exclosos. Els catalans no farem diferències, però tampoc volem que ens facin diferents i ens menystinguin. Nosaltres serem justos però volem que els demés ho siguin amb nosaltres.

"A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans", segueix dient Mossèn Armengou". "L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica
l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció. Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants".

Totes aquestes coses caldria que les anéssim pensant ara que sembla renéixer a Catalunya un sentiment nacionalista, revifat sobretot pel menyspreu que ens tenen els diferents governs d’Espanya i per l’espoli continuat al que estem sotmesos. Ens sentim greument maltractats i sentim que la injustícia és fa massa present a Catalunya.

S’atansa una altra tongada de consultes per a la independència. Al meu poble n’hi haurà una el 25 d’ Abril. Sembla que continuen essent vistes amb mal d’ulls.  Jo em pregunto: No tindrem tan sols el dret a decidir? Haurem d’esperar que ens atorguin aquest dret o directament l’exercim i ja està? Doncs espero que el sapiguem exercir amb llibertat i maduresa.

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Des del bloc Antaviana, s’ha iniciat un acte conjunt en homenatge a la figura de Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort. Així que el dia 22 de febrer tots els blocaires que vulguin participar poden penjar un post sobre la figura de l’escriptor de Santa Coloma de Farners i enviar l’enllaç al correu  [email protected] o al mateix bloc citat.

Animeu-vos i uniu-vos-hi!

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

Diuen que ho va dir una vegada Miguel de Unamuno i la frase ha fet fortuna i s’ha anat repetint. Diuen que Don Miguel va dir: "A LOS CATALANES LES PIERDE LA ESTÉTICA".  Miguel de Unamuno era basc però de mentalitat castellana. Tenia un esperit castellà com el més castellà dels castellans. I ja és prou conegut per tothom que els castellans (i molts altres tampoc) no ens acaben d’entendre als catalans, amb les honroses i pertinents excepcions. Ben excepcionals, això sí!. Jo tinc molts bons amics castellans, he estat moltes vegades a Castella, he parlat moltes vegades amb ells de Catalunya, del català, dels nostres problemes, de la nostra manera de ser i de veure el món. La majoria de les vegades no ens hem entès. És clar que no generalitzo. També trobaríem molts catalans amb mentalitat castellana, sobretot degut als llargs anys d’educació franquista a les escoles que ha perviscut i perviu en molta gent.

Aquesta llarga introducció la faig perquè he rebut un correu d’un bon amic castellà on em diu que llegeix sovint el meu blog i que, segons ell, "parlo massa de nacionalisme", que tinc una visió de les coses massa catalana i que això no li agrada. M’ho diu de forma molt educada i, per tant, li he d’agrair el comentari. I des d’aquí li demano que segueixi llegint el blog i que segueixi comentant-lo, que amb molt de gust podrem discutir la jugada, encara que mai ens arribem a entendre.

Després d’anys i panys que existeix "el problema catalán" jo ja m’he rendit en això de donar explicacions i d’esperar que un dia ens entenguin. De tant en tant en trobes algun que ens entén, però n’hi han pocs. I quan en trobes algun jo me n’alegro profundament i penso que no devem ser tan rars, tan estranys i tant perillosos… I un d’aquests que sembla que ens entén una mica és Francisco Umbral. Una vegada vaig llegir una columna seva ( i que vaig guardar) en la que descrivia la fascinació que li va produir una jornada de Sant Jordi a Barcelona. Deia Umbral: " Queda uno bañado en azules intelectuales del Mediterráneo, en el impresionismo ilustrado y vivo de las Ramblas, en el clima del catalán hablado, y comprendo que todo eso era lo que le molestaba a Unamuno, lo que él rechazaba. Había optado por la Castilla terruñera y le parecía pecado mortal esa educada orgía de europeísmo que recibe al forastero en Barcelona el día de la Rosa y cualquier otro día".

Segueix dient Umbral: "En Castilla todo es conflicto entre el hombre y el tiempo. En Cataluña todo es armonía entre el tiempo y el hombre. En estos días nos ha rozado el ala de lo catalán y piensa uno que es la fecha de devolverle su desdichada frase casi un exabrupto al maestro salmantino. Para un castellano, aunque sea de adopción, esta manera mediterránea y cosmopolita de vivir tiene, sí, algo de pecado mortal, porque nos han educado en la disciplina de que lo intelectual ha de ser árido y lo espiritual ha de ser místico".

Jo crec que, en el fons de tot plegat i a fi de comptes, el que hi ha és una visió distinta de les coses, de la realitat, del món i de l’existència en si mateixa. Potser tot plegat soni molt filosòfic. Però no ho és. És simplement el fet que les coses es veuen diferents segons l’angle d’on es miren. Vull dir amb això que potser nosaltres haurem de fer l’esforç de mirar des del seu angle. Però, si us plau, vosaltres castellans procureu mirar les coses també des del nostre. Potser Francisco Umbral us hi pot ajudar.

Per fi els lleidatans hem estrenat aeroport. Ahir va sortir el primer vol cap a París a les 14:10 i el segon cap a Palma de Mallorca ales 18:25.  I això és tot. Una mica pobre tot plegat, no trobeu?

Diuen que a partir de l’ abril s’ hi afegiran destins. Parlen de Milà i Frankfurt. Esperem-ho i esperem que qualli tot plegat i la gent de les terres de ponent puguem viatjat a més destins sense haver d’anar a Barcelona. I tant de bo sigui una porta oberta al turisme, sobretot al de muntanya. Per això caldrà fer millors carreteres. De moment, la muntanya encara queda molt mal comunicada i el nostre bonic Pirineu seguirà rebent els turistes amb cotxe i autocar com fins ara.

De totes maneres és una esperança. Si voleu que us sigui sincer, a mi em sembla una molt petita esperança perquè temo que a aquest aeroport li costarà arrencar. Tant de bo m’equivoqui i ben aviat les notícies siguin ben bones.

Una altra cosa que s’ha dit és que pot ser una porta per exportar fruita cap a mercats estrangers. Jo he escoltat opinions diverses en aquest sentit. Algunes que considero prou assenyades diuen que el transport de mercaderies per avió surt molt car i que, de moment, no té futur si no és amb avions molt grossos, cosa que aquí no està prevista. No ho sé…

De totes maneres, felicitats. A veure si preparo algun viatge a París que fa molts anys que no hi vaig…

Castellnou de Seana -a la comarca del Pla d’ Urgell- és el meu poble. Ahir, festa de Sant Blai, va celebrar la Festa Major, que s’allargarà fins al cap de setmana.

Vull destacar dues característiques de la Festa Major de Castellnou:

En primer lloc, que mai hi falten les orelletes per a tot el poble i per als visitants. Aquest any he llegit que se n’han fet 600, que es van repartir després de la missa com ja és tradicional.

Les orelletes són un dolç de pasta plana, fina i rodona, fregit i ensucrat. Segons ens explica la Viquipèdia, és idèntic a les orellanes balears, les bunyetes nord-catalanes i els crespells d’Argelers (a Menorca i Mallorca, aquest nom designa uns pastissets o galetes amb forma de flor: vegeu crespell), el crespeth a la Vall d’Aran, les aurelhetas occitanes o lesorejuelas, un dolç de Castella.

Al Pla d’Urgell se’n fan generalment durant les diferents Festes Majors d’hivern. Els ingredients principals són: els ous, la farina, el llevat, l’anís, el moscatell, la matafaluga i l’oli d’oliva.

I en segon lloc, l’altra cosa que ja s’ha fet tradicional i que ja l’any passat vaig destacar-ne la importància: la presentació del 20è volum de la col·lecció Estudis Castellnouencs que es farà diumenge vinent. Aquest any ha fet el llibre la Ramona Sanfeliu, mestra filla del poble, amb el títol “Passejant pel meu poble”.

I cal destacar-ne la importància perquè és un poble molt petit que ha estat capaç de fer un llibre cada any -i ja són 20-; perquè tots els escriptors són fills del poble i perquè són interessants i necessaris, ja que recullen la història, els fets i les tradicions nostres.

Per tant, des d’aquí vull felicitar-los a tots per la feina que fan i per l’esforça que hi posen tots plegats a fer-la ben feta.

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

He rebut una carta que un noi de capellades va enviar a Telemadrid. Vosaltres mateixos jutgeu.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un traductor.
He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘la Anoia’ (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,  llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el  argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a  decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o ‘la Celestina’? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.
¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, éste demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

Fa un parell de dies que citava un antic i interessant article del Xavier Sala i Martín, que podreu trobar sencer a la següent adreça http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

El professor desmentia rotundament aquells que diuen que una Catalunya independent no és viable econòmicament. Posava l’exemple de Suïssa, un país semblant al nostre. I desmenteix, un per un, els principals arguments d’aquells que diuen això.

"Aquests arguments són els següents:

– Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent.

-Un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té.

–No n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?"

-Marxar d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran.

–La dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to.

–Per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga Iugoslàvia?.

I segueix dient el següent:

"Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat), o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi".

Es veu que aquest article no l’han llegit els fatxes d’ "Intereconomia", perquè encara ahir feien servir repetitivament algun d’aquests arguments. Almenys cal estar una mica informat per parlar de certs temes. Potser el professor Sala i Martín els podria il·lustrar una mica si lo ho demanessin….

Després de les consultes d’ahir a un munt de municipis i vistos els resultats, ens podríem preguntar: i ara què?

Doncs res: ara toca seguir pel mateix camí però amb més unió, amb més preparació, amb més vivesa.

Perquè els resultats tothom els interpretarà de manera diferent i tothom tirarà l’aigua cap al seu molí. Això ho fan tots els partits després de cada dia d’eleccions, on tots guanyen i ningú perd.

El camí cap a una Catalunya més sobirana ja fa molt anys que ha començat. La cosa no és d’un mes cap aquí. la cosa ve de lluny, al meu parer. Molts catalans -on m’incloc- no teníem cap necessitat de ser independents d’una Espanya que en un moment donat ens donà esperances. Esperances de que podríem ser nosaltres mateixos sense dificultats. Les esperances se n’han anat en orris de mica en mica i el que hem anat veient és que no han fet més que posar pals a les rodes. Un darrere l’altre. I no sols no ens han volgut deixar ser nosaltres mateixos, sinó que no en tenen cap ganes de cara al futur.

En una paraula: que el camí cap a l’ independentisme ha començat ja fa molts anys i s’ha anat dibuixant de mica en mica. I, és clar que serà llarg i gens fàcil. Però l’anirem fent de mica en mica. El que va passar ahir és un pas més del camí que ens tocarà fer, inevitablement.

Perquè les coses no canviaran i sembla que estan disposats a convertir Espanya a una fàbrica d’independentistes.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Avui a Catalunya més de 700.000 voten sobre la independència de Catalunya. Tres mesos justos després de la consulta sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt, avui 167 municipis reproduiran l’experiència arreu del territori, en una convocatòria sense precedents sorgida de la societat civil.

La taca d’oli s’estén. I no és per què sí. Tot té uns motius i, qui vulgui pot analitzar-los. Els entendrà o no, hi estarà d’acord o no. Però caldria fer-ho si volem demostrar que som éssers intel:ligents i no només gossos que borden, tal com fa la "caverna mediàtica" de Madrid des de fa una temporada. Primer se’n reien i ho minimitzaven. Després ja ho volien prohibir i es van enfadar molt. Durant aquest temps han sortit arguments de tota mena, un dels quals és que Catalunya és inviable econòmicament si es proclama independent.

Un economista del prestigi de Xavier Sala i Martín va dir el següent en una conferència a Òmnium Cultural (ara ja fa 11 anys-Febrer del 1998)i que podreu trobar sencera a la següent adreça:

http://www.columbia.edu/~xs23/papers/independ.htm

"Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per càpita d’aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fos viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany (a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és, sinó que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt més ben comunicat amb la resta del món?"

Un altre dia seguiré amb aquest escrit, que no té pèrdua i que considero molt interessant perquè clarifica un dels punts més debatuts com és el futur econòmic d’una Catalunya independent. Sala i Martín tira per terra alguns dels arguments que fan servir els detractors de la independència i també potser aniria bé que ho llegissin aquells que demanen boicot als productes catalans… Veurien que no n’hi ha per tant i que el món és molt més gran que Espanya.

Diu el monjo argentí Mamerto Menapace que som sang en moviment. I el vent és paisatge que camina. En canvi el vegetal s’aferra amb les seves arrels a un tros de paisatge, i acaba per ser part d’ell o per donar el seu nom al paratge.

I Atahualpa Yupanqui acaba amb aquesta estrofa la seva bonica cançó  "Cañada Zamora":

"Hoy tu recuerdo es mi amigo
y en esta zamba se agranda;
tú fuiste quien me enseñaste
que el hombre es paisaje que anda.

Yo sé que un mismo destino
lleva el fin de nuestro viaje;
que cuando el hombre sea libre
no tendrá dueño el paisaje".

Només els éssers que ens movem som amos del paisatge en plenitud, com ho són el riu, el núvol i el vent. Aquests entren en diàleg amb totes les realitats, però no s’aturen a prendre’n possessió d’elles. De totes les coses se n’emporten un record, un so, una vibració; potser una mica de llum o d’argila.

Els éssers que ens movem som éssers lliures i alliberadors. I hem de tractar a tots de la mateixa manera i, per tant, hem de ser tractats com a iguals. Aquestes reflexions me les faig aquests dies en que els catalans no ens sentim tractats amb igualtat. Almenys jo, no me’n sento. Sento que no em deixen ser amo del meu destí. Sento que volen que estem quiets com si fóssim arbres. Res de moure’s. Les coses han d’estar eternament tal com estan. Aquí ningú pot decidir res. Aquí ningú és sobirà. Aquí tothom és esclau (d’unes lleis, d’una Constitució vella i arrugada, d’un tribunal arbitrari….) i tothom ha de callar.

Tot el que està quiet és possessió  i el moviment és esperança. Un país, com les persones, és un ésser en moviment. Una realitat que anem fent i que anem construint i encara que ens vulguin fer estar quiets, tots sabem que un dia ens posarem en moviment perquè tot el que existeix està viatjant cap a una meta.

Aquesta setmana serà moguda amb el tema de les consultes a molts pobles de Catalunya. Més enllà de l’ Ebre això els fa més por que una pedregada. Saben bé el que poden significar aquests petits moviments i no saben on poden arribar. Saben que no som arbres sinó que som persones. Però em temo que s’hi hauran d’anar acostumant perquè hem arribat a un punt que molta gent ja en comença a estar tipa. Ha arribat l’hora del sobiranisme ?

Avui estic força satisfet per la resposta que 12 diaris catalans, conjuntament, han donat a una indignitat que ja fa anys que dura. Almenys s”han posat d’acord per dir una part de les coses que una majoria de ciutadans pensa i diu cada dia. Ara ho han dit tots alhora per veure si així els escolten millor. potser havien d’haver dit algunes coses més encara. Però no està malament del tot!

Podem perdre-ho tot, menys la dignitat. El Tribunal Constitucional ja fa temps que l’ha perduda. A hores d’ara haurien d’haver dimitit per no haver sabut fer la feina que han de fer. I els dos gran partits polítics estatals (PP i PSOE) també són còmplices d’aquesta indignitat.

Us convido a llegir aquest editorial conjunt dels diaris catalans (fet sense precedents) per aquells que no hagin tingut oportunitat de fer-ho:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya.html

Pamflets n’hi ha hagut sempre, sobretot en situacions de falta de llibertat. Per això m’estranya una mica que actualment, amb la gran llibertat que proporciona internet, sembla que tornin amb gran furor escrits de tipus pamfletari. És clar que ara potser ja no es podria anomenar pamflet un escrit d’aquesta mena perquè no circula clandestinament, sinó que ho fa amb total llibertat.

Internet fa que qualsevol notícia, sigui vertadera o no, contrastada o no, circuli amb una gran rapidesa i creui el món en qüestió de minuts. I és d’això que vull parlar avui. cada dia rebo PPS, vídeos, notícies, mails, etc… amb escrits o notícies de tota mena i em sembla que moltes d’elles trobo que són de tipus pamfletari. I em sembla que cada dia proliferen més aquest tipus d’escrits, cosa que considero que és una llàstima.

No fa massa, va arribar-me un escrit del Primer Ministre d’ Austràlia (que no he pogut contrastar enlloc) que carregava fort contra els emigrants que arriben a Austràlia i no es volen integrar. Avui, a les bústies del meu poble, hi hem pogut trobar una carta  basada amb aquest escrit, però adaptada a la nostra realitat catalana. La carta no té títol, però acaba amb l’adreça de correu següent [email protected]  i es diu que volen crear un espai on puguem opinar. El mal és que no diu qui són, ni d’on són, no dóna cap més explicació.

El text com a tal, jo l’he trobat senzillament pamfletari perquè convida a marxar de Catalunya tot aquell que no es vulgui integrar a la nostra cultura. Potser en el fons estaria d’acord en algunes coses de les que diuen, però no en puc estar de cap manera amb les formes que empren. A més, sembla que posen al mateix sac tots els emigrants, cosa que considero un disbarat total, perquè una de les coses que considero que s’ha de fer és justament acceptar que cada un té el seu ritme i els seus "tempos" personals de cara a una futura integració al seu nou país. 

A vegades les formes ens poden treure tota la raó que puguem tenir en el fons, no us ho sembla?

La poca cultura que la nostra societat té sobre les pròpies coses cada dia s’empobrirà més si fem la substitució sistemàtica de les pròpies tradicions per les de forasteres. A tots ens fa falta una bona dosi de cultura tradicional, sobretot perquè durant molts anys les escoles franquistes havien imposat una certa cultura en detriment d’altres. Poc havíem pogut escoltar a les escoles les explicacions que un nen petit ha d’aprendre de les diverses tradicions del poble català!.  Estaven prou ben prohibides! I ai d’aquell mestre que se saltés la norma! El poc que sabem ho vam haver d’aprendre a casa, en un ambient familiar on encara era molt important la cultura oral, gràcies a que no hi havia televisió.

Ara tot ha canviat. Ara s’ha posat de moda la festa aquesta, tan estranya per a nosaltres, del Halloween, en contrast amb la nostra tradició de Tots Sants i Dia dels Difunts. El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta, que tan ràpidament s’han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween)

Substituir una tradició pròpia per una d’estranya no té cap sentit i encara el té menys si això serveix per empobrir. Ja som prou pobres perquè ens hagin d’arrabassar el poc que ens queda.

Aviat ja no farem vacances de Nadal i Setmana Santa. Ara seran vacances d’hivern i de primavera. No farem cagar el tió, però començarem a creure en bruixes i posarem llum dins d’una carbassa, ens disfressarem i anirem passejant amunt i avall pels nostres carrers sense saber què fem, ni què vol dir el que fem.

I, entretant, els nostres infants perdran la llengua per no poder veure pel·lícules en català, ja que les sales de cinema les passes en castellà majoritàriament. I, empobrits del tot, anirem a menjar les engrunes que cauran de la taula de la cultura ianqui, que ens la servirà amb safates de plata i ens la portarà a casa per dos rals!

Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, 1080-1095 (Barcelona: Biblioteca de Catalunya)

El tema que tocàvem ahir sobre llengües i dialectes sempre serà polèmic i la notícia que citàvem, encara més perquè, si us he de ser sincer, no crec que es pugui dir que, al seu origen, una llengua pugui se dialecte d’una altra. Totes van anar naixent  a partir de la descomposició del llatí i van anar evolucionant paral·lelament i al mateix temps. Unes influïen a les altres i, entre si, s’influïen mútuament. I tenim molt poques proves per a ser estudiades. Justament, en aquests temes lingüístics costarà posar-se d’acord perquè possiblement els escrits més antics de cada llengua mai es trobaran. Queden vestigis. Però només són vestigis, frases curtes però no textos literaris pròpiament dits.

El text que citàvem ahir, "Les homilies d’ Organyà", és ja un text literari i per això té el valor que té. Però encara trobem textos anteriors, segons Josep Moran i Joan Anton Rabella de la Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans

"A l’hora de parlar de la formació i de l’aparició -les primeres mostres materials- de la llengua catalana, hem de dir que totes les llengües romàniques van néixer entre els segles VII i VIII de l’evolució del llatí vulgar, però que no s’aplicaren al començament en la documentació, perquè el llatí, après a les escoles, continuava essent l’única llengua escrita, si bé que en els documents llatins a partir d’aquesta època podem trobar traces de les noves llengües parlades.

En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, redactada al darrer terç del segle IX. I en aquest sentit, com va posar en relleu Joan Bastardas, volem assenyalar la importància d’un document de l’any 1034 provinent precisament d’ Organyà i publicat per J. Miret i Sans, en què enmig d’un text llatí apareixen en català el nom de set arbres fruites: "morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers".

D’altra banda, si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s’ha conservat. Però sabem que n’hi hagué un d’aquest període perquè, segons l’erudit il·lustrat Jaume Villanueva, en un manuscrit científic molt valuós de Ripoll del segle VIII, perdut al segle XIX, hi figuraven aquests mots escrits en el marge d’un document del final del segle X o al començament de l’XI: Magister meus no vol que me mires, novell; és, doncs, el primer text de què tenim notícia escrit expressament en català.

Però durant el segle XI apareixen progressivament mots i expressions en català en textos de caràcter feudal escrits en un llatí deficient, i al final d’aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en català, que provenen precisament de l’àrea antiga del bisbat d’Urgell, que és on es va aplicar més aviat el català en l’escriptura, segons les mostres que en tenim. Ens referim concretament als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095, provinent també d’ Organyà i publicat així mateix per J. Miret i Sans, el qual document sens dubte no s’ha valorat com es mereix en la seva localitat d’origen (malgrat que modernament se’n va fer una nova edició amb un estudi lingüístic: Joan Anton Rabella, "Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)", dins Estudis de Llengua i Literatures Catalanes XXXV. Homenatge a Arthur Terry, Barcelona, 1997, ps. 9-49). I també el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell, redactat probablement el 1098."

Aquests dies corre la notícia d’un estudi que té per títol: "Der Ursprung des Spanischen" realitzar pel Romanistische Abteilung de la Universitat de Friburg que diu demostrar que l’origen de la llengua castellana és el català.

El grup de lingüistes i historiadors alemanys van descobrir a la Biblioteca Vaticana una sèrie de textos de mitjans del segle IX dC. on escrivans de la cort de Ramon IV discutien la forta influència que estava exercint el català sobre el castellà "les gents de la castella usen ja nosos vocablas "," la gent de castella ja fa servir les nostres paraules "es pot llegir en el text d’un dels
escrivans. A mitjans del segle IX la influència catalana sobre la resta de la península va créixer de forma molt notòria. La gran influència econòmica i social que els catalans van exercir necessàriament va haver de deixar empremta.

"La preponderància de la cultura catalana, i el seu major grau de
desenvolupament va suposar en les zones de contacte i superposició un fenomen d’assimilació dels trets culturals "declarava Mark Vlamynck,
historiador del Romanistische Abteilung.

Aquest estudi es va acabar el gener del 2003 i es pot trobar documentació referent a aquest tema a:
http://www..jura.uni-freiburg.de/institute/rgesch1/
http://www.uni-freiburg.de/wiss-ges/
http://bav.vatican.va/it/v_home_bav/home_bav.shtml

No sé si la informació és certa o no. La veritat és que la notícia dóna poques proves i poques explicacions. No sóc lingüista i suposo que els historiadors que han fet l’estudi deuen donar-ne més dades. Els lingüistes són els que ara tenen la paraula i hauran de donar les explicacions pertinents per tal que la notícia sigui creïble. Desconec si ja ho han fet o no.

Sí, però, que tenim les Homilies d’Organyà, que són un dels documents literaris més antics escrits en català. Per l’època i l’arcaisme d’escriptura el seu llenguatge és troba entre el llatí vulgar i la llengua romanç del català. Es tracta del fragment d’un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli, i és el més vell de tots els escrits en qualsevol de les llengües peninsulars. Segons els experts, les Homilies d’ Organyà pertanyen al segle XI, i més concretament entre el 1080 i el 1095. El caràcter de la lletra és el propi de l’època de transició al gòtic, i la qualitat del pergamí, bastant gruixut i ordinari. Certes particularitats del llenguatge fan pensar als erudits que aquest manuscrit és del temps del rei Pere I el Catòlic (1196–1213). El text és escrit en català, no provençalista, tot i que s’hi trobin alguns mots poc coneguts en la llengua catalana.

Les Homilies van ser descobertes pel Dr. Joaquim Miret i Sans, historiador i jurista, el setembre de l’any1904, tot regirant en la rectoria d’Organyà els pergamins de l’arxiu de l’extingida col·legiata de Santa Maria, que fou fundada pels senyors de Caboet en el segle X o principis del IX. La troballa consistia en un petit quadern de pergamí de tres fulls doblegats per la meitat, sis folis de 18 centímetres d’alt per 12,5 d’ample, escrits en les dues cares, amb 23 ratlles d’escriptura en cada cara o plana, assenyalades fortament amb un punxó i amb una mitjana de 50 a 55 lletres cada ratlla. Ja més endavant van ser trobats altres fulls que complementaven els primers, de manera que avui el manuscrit consta de 8 folis escrits per ambdues parts, amb un total de 16 planes.

El text original es troba a la Biblioteca de Catalunya, mentre que a Organyà se n’exposa una reproducció. L’original es pot consultar digitalitzat.^[1]

^{(Podeu consultar el text a Wiquipèdia).}

No sé exactament per què, però aquests dies em ve tot sovint a la memòria Lluís Maria Xirinacs. Suposo que és degut a que es torna a parlar força d’independentisme, tema que agradava molt a l ‘ex-senador i il·lustre pensador catalanista, que va dedicar anys i afanys al seu país i a la seua llibertat nacional.

No ens aniria gens malament a tots plegats recordar el seu darrer escrit en un moments que es parla molt i no sé si fem prou. Són temps de referèndums, de proclames, de moviments tàctics en els partits de cara a guanyar terreny i posicionar-se: hi haurà eleccions aviat i tothom competirà a veure qui la diu més grossa.

Ens diu Xirinacs:

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Segurament que ens posaran pals a les rodes per tots costats i potser ni nosaltres mateixos (em refereixo als catalans) estarem a l’alçada de les circumstàncies. Però per què no podem plantejar-nos seriosament fer coses a les que hi tenim tot el dret? Per què no podem somniar? Per què hem deixat de creure en la utopia quan altres països s’estan plantejant coses semblants?

Aquest cap de setmana passat, el diari El Punt entrevistava a Jim Mather, ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia. L’entrevista se centrada en la voluntat i la necessitat d’Escòcia d’aconseguir la independència.  Mather té una opinió clara sobre el futur del seu país: "La independència d’Escòcia és inevitable".  "Volem controlar directament la nostra economia, fer-la més eficient", diu, i es basa en que en els darrers trenta anys, en què Escòcia només ha crescut un 1’8% de mitjana cada any mentre que la resta del Regne Unit ho ha fet un 2’3%; Noruega, un 3’1 i Irlanda, un 5’2 i aquest baix creixement, segons el ministre, ve justificat perquè el control de l’economia és a Londres.

Després d’aquestes reflexions, la gran majoria lligades a temes econòmics, la pregunta és clara: "L’aspiració de la independència és per motius econòmics?" i la resposta, contundent "Els orígens del nacionalisme escocès tenien una vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l’argument econòmic". "Sense poder de decisió no som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d’Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia", afegeix Mather.

Pel que fa les relacions entre Escòcia i Catalunya, el ministre escocès ho té clar: "Plegades podem obtenir una combinació d’idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem". "Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. […] Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món", sentencia de manera esperançadora i desacomplexada.

Al 1969, a la Universitat de Stanford (EUA), el Prof Phillip Zimbardo va realitzar un experiment de  Psicologia social. Va deixar dos cotxes abandonats al carrer, dos cotxes idèntics, la mateixa marca, model i fins i tot color.  Un el va deixar en el Bronx,  llavors una zona pobra i conflictiva de Nova York i l’altre a Palo Alto, una zona rica i tranqui·lla de Califòrnia. Dos cotxes idèntics abandonats, dos barris amb poblacions molt diferents i un equip d’especialistes en psicologia social estudiant les conductes de la gent a cada lloc. 

Va resultar que el cotxe abandonat al Bronx va començar a ser destrossat en poques hores. Va perdre les llantes, el motor, els miralls, la ràdio, etc. Tot el que es podia aprofitar s’ho van emportar, i el que no ho destruir. En canvi l’altre abandonat a Palo Alto es va mantenir intacte. 
 
És comú atribuir a la pobresa les causes del delicte .. Atribució en què coincideixen les posicions ideològiques més conservadores, (de dreta i d’esquerra). No obstant això, l’experiment en qüestió no va finalitzar aquí: quan el cotxe abandonat al Bronx ja estava desfet i el de Palo Alto feia una setmana que estava impecable, els investigadors van trencar un vidre de l’ automòbil de Palo Alto.  El resultat va ser que es va desencadenar el mateix procés que en el Bronx, i el robatori, la violència i el vandalisme van reduir el vehicle al mateix estat que el del barri pobre. 
 
Per què el vidre trencat al cotxe abandonat en un veïnat suposadament segur és capaç de disparar tot un procés delictiu?No es tracta de pobresa. Evidentment és una cosa que té a veure amb la psicologia humana i amb les relacions socials. Un vidre trencat en un auto abandonat transmet una idea de deteriorament, de desinterès, de despreocupació que va trencant codis de convivència, com d’absència de llei, de normes, de regles, com que "tot val". Cada nou atac que pateix el cotxe reafirma i multiplica aquesta idea, fins que l’escalada d’actes cada vegada pitjors es torna incontenible, desembocant en una violència irracional. 
 
En experiments posteriors  (James Q. Wilson i George Kelling) van desenvolupar la ‘Teoria de les finestres trencades ‘, la mateixa que des d’un punt de vista criminològic conclou que el delicte és més gran en les zones on el descuit, la brutícia, el desordre i el maltractament són més grans. 
 
Si es trenca un vidre d’una finestra d’un edifici i ningú ho repara, aviat estaran trencats tots els altres. Si una comunitat exhibeix signes de  deteriorament i això sembla no importar-li a ningú, llavors allà es generarà el delicte. Si es cometen ‘petites faltes ‘(estacionar en lloc prohibit, excedir el límit de velocitat o passar-se un semàfor en vermell) i aquestes no són sancionades, llavors començaran faltes majors i després delictes cada vegada més greus. 
 
Si els parcs i altres espais públics deteriorats són progressivament abandonats per la majoria de la gent (que deixa de sortir de casa per temor a les bandes), aquests mateixos espais abandonats per la gent són progressivament ocupats pels delinqüents. 
 
La teoria de les finestres trencades va ser aplicada per primera vegada a mitjans de la dècada dels 80 al metro de Nova York, el qual s’havia convertit en el punt més perillós de la ciutat. Es va començar per combatre les petites transgressions: graffitis deteriorant el lloc, brutícia de les estacions, ebrietat entre el públic, evasions del pagament del bitllet, petits robatoris i desordres. Els resultats van ser evidents … Començant pel petit es va aconseguir fer del metro un lloc segur. Posteriorment, el 1994, Rudolph Giuliani, alcalde de Nova York, basat en la teoria de les finestres trencades i en l’experiència del metro, va impulsar una política de ‘tolerància zero’. 
 
L’estratègia consistia en crear comunitats netes i ordenades, no permetent transgressions a la llei i les normes de convivència urbana. El resultat pràctic va ser un enorme descens de tots els índexs criminals de la Ciutat de Nova York.  L’expressió ‘tolerància zero ‘sona a una mena de solució autoritària i repressiva, però el seu concepte principal és més aviat la prevenció i promoció de condicions socials de seguretat. No es tracta de linxar el delinqüent, ni augmentar  la prepotència de la policia; de fet,  respecte dels abusos d’autoritat també ha d’aplicar la tolerància zero. No és tolerància zero davant de la persona que comet el delicte, sinó tolerància zero davant del delicte mateix. Es tracta de crear comunitats netes, ordenades, respectuosos de la llei i dels codis bàsics de la convivència social humana. 
 
Si això ho traslladem al nostre país, potser ens seria prou útil, no us ho sembla? I potser podríem començar una nova etapa (amb Estatut retallat i tot) si es posessin davant del país unes persones catalanistes de veritat i que pensessin una mica més enllà dels bigotis i que estimessin i treballessin per Catalunya. Estic segur que les pròximes eleccions poden ser el punt d’inflexió per a construir un país ordenat, modern i equilibrat. I esperant aquest moment, millor que no trenquem més finestres perquè, si seguim així, hi arribarem amb un país totalment destruït del qual ja no en podrem aprofitar res.

Mentre milers de famílies ho passen malament -molt malament- amb aturats al seu si, quatre patriotes catalans dinaven (en taules separades) al prestigiós "7 portes". Avui ho hem sabut per boca de Jordi Portabella, al qual hem d’agrair, almenys, que faci pública la notícia ara que sembla temps propici per amagar coses.

Explicava que es van trobar per casualitat Benach i Portabella en una taula i Puigcercós i Carod en una altra. I continuava explicant que fou en aquest dinar que Puigcercós va dir a Carod que no seguiria en llocs preeminents d’ERC. En una paraula: que el descavalcava.

És clar que dinar en aquest restaurant no és cap pecat i que no cal amagar-se’n. Però jo em pregunto si cal anar a dinar en aquests llocs en temps de crisi. Continuo preguntant-me si pegaven ells o feien servir la Visa Oro del Parlament o del partit. Jo no ho sé i suposo que la majoria de ciutadans tampoc ho saben. I penso també que potser ens agradaria saber-ho.

I posats a pensar i a voler saber coses, també m’agradaria pensar que aquests patriotes catalans no es malgasten els diners de tots en dinars, viatges i festes. I m’agradaria pensar que a ells ningú els regala vestits, ni cobren comissions ni res de tot això… No estaria malament que aquestes coses s’expliquessin al ciutadans i que se n’hagin d’assabentar pels diaris de forma explosiva, talment bomba que explota i ho escatxiga tot.

A mi certs polítics, que s’omplen la boca amb el patriotisme però que després no es vegi que facin gran cosa pel país, no m’interessen gens ni mica. I tampoc crec que interessen al país. En un moment de crisi com l’actual jo esperava que el govern de Catalunya fes alguna cosa més. I que uns socis tan ben avinguts com els del tripartit es dedicarien a treballar pel país en lloc de mirar constantment de reüll les enquestes per veure si pugen o baixen. Esperava que farien alguna cosa més que pagar 2.000 € per un informe d’un foli que no diu res. O per informes de 18.000 € que no informen de res. O millor dit, de res que valgui la pena de ser informat.

Sincerament jo -i segurament molt ciutadans com jo- esperàvem més del nostre govern. O potser no: potser ja no n’esperàvem res des del principi i esperarem aquest temps que ens resta fins ales eleccions mirant cap al cel per si plou o neva manà, o per si baixa algun àngel o arcàngel amb alguna bona notícia que ens alegri els nostres monòtons i crítics dies…

Avui un amic que no és català m’escriu un missatge que em diu:

"Leo tu blog pero tengo que poner el traductor porque no entiendo el catalán. Y el traductor me traduce bastante mal. Y es peor todavía cuando pones algún chiste gráfico. Por que no escribes en español y así entendemos todos?"

Voldria contestar a aquest amic i donar-li les meves explicacions i els meus raonaments. Sé que els entendrà i que, a la vegada, poden anar bé per explicar aquesta mena de "tossuderia" que tenim alguns catalans en parlar i escriure la nostra llengua. L’anglès, el francès, el castellà (i altres llengües) són tan predominants que ja tenen qui els faci servir.

Primerament, he de dir que escric en català perquè és la meva llengua i si no la fem servir els catalans…qui la farà servir? Els catalans tenim el deure de fer-la servir tant com puguem. És clar que podria fer servir el castellà i no caldria traductor per a molts, però és que llavors abandonaria un dels deures que considero més sagrats: fer servir la llengua, patrimoni meu i del meu país. Ja va ser bandejat i prohibit prou anys perquè ara no el fem servir tant com puguem!

Segon: És cert que els traductors són sempre "traïdors". Els italians tenen una dita que diu:"Traduttore, traditore" i tenen tota la raó. Però també considero que el fonamental d’un text es pot entendre fent servir un traductor com el de Google que és el que tinc al meu blog.

Tercer: Considero que el major problema a l’hora d’escriure on tema no és tant la llengua com el context. Segons de què parli ja sé que algunes persones no entendran res perquè són temes molt locals i sense el context necessari no són intel·ligibles. A més, tampoc interessaran gens ni mica a certes persones. Però a la vida tot és així, més o menys, i no totes les coses interessen igual a tothom. També és cert que molts temes son d’interès general perquè les persones no som tan diferents i els valors, els problemes, les vivències, els interessos, les misèries…són generals. "En todas partes cuecen habas" i led faves són semblants arreu.

És clar que encara trobaria mil explicacions més, però no cal. Si per cas, un altre dia ja hi tornarem. Vull agrair, de totes maneres, a tots aquells que fan l’esforç de llegir-me en una llengua que no és la seva i que sé que ho fan amb tot el gust. I gràcies també als catalans, a qui és més fàcil fer-ho i que segur que poden entendre millor tot el que dic, encara que algunes vegades sé que no hi estan del tot d’acord…

www.bybalasch.com

Sense paraules!

Com sempre en Balasch, aquest bon ninotaire lleidatà,  l’encerta plenament!

Llegint un article de Mathew Tree ("POR" -Avui 20/09/09) recordava una conversa que vaig tenir aquest estiu amb un amic andalús que vaig conèixer a l’ Uruguai fa 30 anys i que ara viu des de fa anys a Alcalà de Henares. Allà (a l’ Uruguai) ja discutíem amigablement el tema interminable de les relacions Catalunya-Espanya i el tema de la llengua catalana. Llavors ja no ens posàvem d’acord i 30 anys després seguim sense posar-nos d’acord.

Això no és greu. Com tampoc ho és que cadascú tingui la seva opinió de les coses. No necessàriament tots hem de pensar igual. Només faltaria!… L’amistat està per sobre de tot això i les maneres de pensar no han de separar les persones. El més greu és que la visió de cadascú de nosaltres no hagi canviat quasi gens, cosa que vol dir que certs esquemes no es trenquen fàcilment i que generalment som poc flexibles intel·lectualment.

Mathew Tree explica el cas d’una amiga seva "catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria de Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic)". Mathew diu que "no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris…– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere  cop (“Constitución”, "solidaridad", “no-nacionalismo”…), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper".

Aquest estiu, parlant, en una distesa sobretaula, amb el meu amic d’ Alcalà, mirava de fer-li entendre que no havia de fer cas a tot el que publiquen sobre Catalunya els diaris de Madrid perquè generalment deformen la realitat. No és que estiguin desinformats sinó que el que volen és desinformar. I li deia que ell ho podia saber prou bé perquè havia treballat a Catalunya i mai havia tingut cap problema amb la llengua, cosa que m’ho confirmava fil per randa. Però em deia una cosa que em va fer pensar i que em va indignar: em deia que els pitjors no són els catalans, sinó que són els vinguts de fora.

A fi de comptes sabeu què és el que més els indigna i el que més els molesta? Que un nouvingut s’integri a una nova societat, aprengui el català, el parli i se senti un més de la colla. Això no ho poden tolerar! Ells parteixen de la base que qualsevol nouvingut el que ha de fer és parlar castellà i deixar-se de punyetes amb aquesta cosa estranya del català…

Resulta que la meva dona és uruguaiana i des de fa anys que parla normalment el català. Quan, en un moment determinat, va voler intervenir en la conversa dient que a Catalunya no només no s’exclou el castellà sinó que més aviat és al revés, ell va dir: "¡Pero si tú eres la que menos puedes hablar porque eres una charnega!". No cal dir que no se li va posar gens bé. Ho va prendre com un insult, perquè no es veritat que sigui xarnega i ella sap prou bé què significa aquesta paraula. Segons el diccionari "xarnego" és aquella "persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país". La meva dona estarà més o menys adaptada, però el que no es pot tolerar és que no pugui opinar i no pugui triar la llengua amb la que vol  parlar; i no se li pot negar que ha fet prou esforços per ser una catalana més en molts aspectes….  I si ella tria el català per expressar-se, és el seu dret i semblaria que li hauria de ser respectat. Doncs no és així per alguns espanyols de "charanga y pandereta"; com tampoc és respectat el dret de l’amiga d’origen peruà del Mathew Tree.

Enteneu ara per què els catalans tenim tantes ganes de ser lliures i sobirans?

Allò tan sabut de "qui paga, mana" no sempre és veritat. I no és veritat pel que fa als nostres impostos. Ja n’hem parlat tantes vegades que el tema ja fa pudor… Però no per això crec que hem de deixar de parlar-ne. I encara que ens diguin que els catalans ens queixem sempre i no estem mai content, no hem de callar i dir ben alt i clar allò que creiem que han d’escoltar.

Aquesta introducció ve a tomb perquè comencem a estar tips de pagar impostos i que altres se n’aprofitin. M’explicaré: Els catalans paguem i no manem. Paguem tants impostos -o més- que Madrid i quan hem d’agafar un avió per anar a la majoria de països hem de passar inevitablement per Madrid, perdent temps i diners. Caldria fer només uns quants càlculs ben senzills per veure quants diners perdem els catalans (i també altres "perifèrics", és clar) quan hem d’agafar un avió per anar, per exemple a l’ Uruguai, que és el que em va tocar fer a mi la setmana passada.

La meva sogra ha estat amb nosaltres durant tres mesos. És una persona gran i vam voler estalviar-li maldecaps en fer canvis d’avió. Per tant, vam dir-li que agafés bitllet fins a Madrid i que ja l’aniríem a buscar allà. I així ho vam fer. I, és clar, la vam tenir d’acompanyar també a Madrid pel retorn a casa seva. NO hi ha vols directes des de Barcelona i no pas perquè a les companyies no els interessi. És perquè AENA no vol. L’aeroport de Barcelona no pot tenir vols internacionals directes a molts països, gràcies a AENA, que és qui mana en aquests assumptes. Cal dir-ho ben clar perquè és així. D’alguna manera s’ha d’alimentar el faraònic aeroport de Barajas, I tots a passar pel tub! Tothom cap a Madrid! És igual que hagis de perdre temps i diners… Difícil ho tindrà Spanair, establerta a Barcelona, si no es pot gestionar de forma autònoma…

Si un dia poguéssim ser amos dels nostres aeroports ens els podríem gestionar com volguéssim. I veuríem que, evidentment, molts destins es podrien fer directament des de Barcelona, amb els corresponents avantatges en tots sentits. Però això no convé a AENA i, per això el Govern farà mans i mànigues per no deixar-se escapar aquesta mamella tan plena i sempre a punt de munyir que és Barcelona.

I els nostres polítics incapaços de fer res més que anar escoltant promeses i terminis que no arriben mai. Una vergonya tot plegat!

Aquests dies de tardor per a mi són sempre diferents dels altres de la resta de l’any. És en aquesta estació de l’any que sento més intensament que el temps passa, que la vida segueix i que seguim ben vius.

Suposo que és degut al fet de que s’acaben les vacances, que s’inicia un nou curs amb tota una colla d’activitats diferents; que et retrobes amb persones, coses i temes nous; que la naturalesa canvia i que l’atmosfera ja mostra aires nous.

Hom s’adona que la vida continua, canvia, es renova… Que tot mor i neix contínuament i que res ho pot parar: ni els temes polítics del moment són els més importants i definitius i res és tan transcendent com per aturar el món. Per més obstacles que es posi a l’aigua, arriba un moment que desborda i irromp amb fúria colossal. Tapes un forat i se n’obren cent.

La força de la natura i la força dels pobles són una cosa semblant: tard o d’hora irromp, flueix i es manifesta obertament. Quan podem un arbre, rebrota per un altre lloc encara amb més força. La vida sempre es manifesta per un lloc o altre i és molt difícil emmudir-la.

Ahir, Diada Nacional de Catalunya, pensava tot això. Sembla com si cada any ens inventéssim una polèmica. I si no ens l’ inventem nosaltres ens l’imposen. Sembla que és inevitable. Però també veig que de mica en mica es va oblidant tot i altres temes i altres polèmiques sorgeixen noves. I que el nostre poble segueix endavant, malgrat totes les dificultats, com una riuada imparable cap a la llibertat…

LES QUATRE BANDERES

Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat; 
La bandera que fa quatre l’he desada en un calaix. 
No la’n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s’endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me’ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d’esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me’ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l’un en terra, l’altre en mar, 
el de terra l’empresonen, 
l’altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l’un en terra , l’altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s’esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n’aprèn la cantarella 
mai més no l’oblidarà. 
Si de cas no l’heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar.

Miquel Martí i Pol

Qui és Guillem Pascual? És un estudiant de Lleida, finalista del Nobel júnior amb un treball sobre el Segre. En la convocatòria del premi, que es va celebrar a Estocolm el mes d’agost, hi participen alumnes de 31 països de tot el món

Aquesta notícia, que ha passat ben desapercebuda, té la seva importància  si considerem que la feina de l’estudiant de batxillerat de Lleida sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre ha estat elegida per representar a l’Estat en la final Stockholm Junior Water Prize (SJWP), més conegut com el ‘Premi Nobel’ de l’aigua.

L’estudi que Pascual va realitzar com un treball d’investigació d’una assignatura de batxillerat ha estat elegit entre els quatre que van arribar a la final espanyola, que al seu torn van ser seleccionats entre els 11 que van presentar alumnes de tot l’Estat.

Guillem Pascual, que en l’actualitat té 18 anys i està preparant-se per entrar a la facultat de Medicina, explica que es va interessar a aprofundir sobre la qualitat de l’aigua del riu Segre en intuir que l’explotació agrícola i hidràulica estaven comportant problemes de contaminació del mateix.

"Durant tot un estiu vaig estar recollint mostres d’aigua de diferents parts del tram del Baix Segre, ubicat entre Torres de Segre i Lleida. Aquestes mostres les vaig analitzar amb un kit que vaig instal·lar al garatge de casa meva i que em van prestar des del laboratori de l’institut: llavors vaig poder comprovar que les concentracions de nitrats i fosfats eren molt altes", ha explicat Pascual.

En concret, segons l’estudi d’aquest jove lleidatà, a les zones on hi havia menys cabal d’aigua a causa de les captacions per a regs, la concentració de pesticides era més alta. "Em va impactar molt veure -ha apuntat el jove- que el riu és dues i tres vegades més gran abans que connecti amb el canal de Balaguer i el de Seròs i que, a causa d’aquestes aportacions al reg agrícola, es queda gairebé sec i es pot veure la contaminació sense necessitat d’analitzar l’aigua".

A partir de les concentracions de fosfats i nitrats que Pascual va trobar en les mostres que va recollir, va calcular que l’excés de nitrogen i fòsfors dels cultius que es perd amb l’aigua de reg que va a parar al riu, té un cost aproximat de sis milions d’euros a l’any.

A més, Pascual ha assenyalat en la seva feina que els regants utilitzen com a mínim un 25% més de l’aigua de la que realment necessiten per als seus cultius.
"S’embruta i es perd molta aigua. Per això al final del meu estudi faig una crida a la població en general, no només als pagesos, perquè no oblidin que tots som consumidors d’energia elèctrica dels productes del camp i la ramaderia, i que com a tals fomentem la deixalla d’aquests recursos hídrics. Segons l’estudiant, "hem de conviure amb el medi ambient d’una forma més sostenible i fer compatible la seva protecció amb el desenvolupament econòmic".

El president del premi a l’Estat espanyol i catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la UPC, Rafael Mujeriego, considera que la simple participació del treball de Pascual en el guardó ja és un premi per a ell a causa de la seva importància.

 
Aquest any sembla que ha estat el del reconeixement de Joan Solà. No és que no fos reconegut ja. Però ho era dins uns cercles determinats i ara ho ha est públicament degut a que ha rebut  l’honoris causa per la Universitat de Lleida, el Premi d’Honor i al discurs del Parlament de l’1 de juliol.
Solà ja té una llarga trajectòria com a professor i lingüista. “Sempre he parlat de lingüística, però no únicament. També m’he interessat per qüestions polítiques i socials”. “La satisfacció del sol fet d’escriure ja ho és per si mateixa, perquè quan et queda acceptable, ja estàs satisfet. El fet de fer-ho cada setmana et fa estar atent a les coses i et fa estar al dia, sinó la feina de filòleg et podria quedar reduïda a la teva feina professional, amb poca projecció”.
Ha escrit un llibre que ha tingut molta difusió: Plantem cara. Un títol que reconeix que ha ajudat a les vendes. El subtítol ha acabat de reblar el clau: Defensa de la llengua, defensa de la terra.“
"D’articles reivindicatius n’he fet sempre. Amb l’edat, les persones anem adquirint més seguretat de pensament. Jo sóc independentista, no et dic des d’abans d’Adam i Eva perquè seria fals. Ara ho sóc per una convicció profunda, no per raons sentimentals, però no vull posar l’accent en l’ independentisme. Molta gent està cansada de veure’s subordinada, siguin o no siguin independentistes, i han trobat en les meves paraules una certa resposta a les necessitats que tenien. Jo potser acceptaria no ser independent, mentre no ens emprenyessin, però Espanya és integrista”.

Què ho fa que cada dia la gent està més emprenyada? Serà que cada dia ens emprenyen més? Serà que no ens deixen en pau entre una cosa i una altra? Serà que una manera de guanyar vots és ficar-se amb Catalunya? Seràs que Catalunya ja en comença a estar tipa de tot plegat? Serà que cada dia sorgeixen més persones que aixequen la veu i diuen clarament el que pensen després de veure que no hi ha sortida per enlloc? Perquè ens estan tocant tant el botet que cada dia hi ha som més la que n’està tipa d’això que en diuen Espanya i que cada dia ens queda més lluny… I tant de bo s’allunyi del tot!

Josep Collell: la pintura a la ceràmica.

Si us he de ser sincer, no coneixia a Josep Collell. Ha estat a través d’un estudi que han fet a l’ Uruguai de ceramistes uruguaians importants (on hi ha el meu admirat Tomàs Cacheiro) que l’he descobert a Josep Collell. A partir d’aquí he llegit més coses i m’he interessat sobre la seva obra.

He trobat un article escrit per Carme Collell, -que és la seva neboda, ceramista i professora d’art-, publicat a la Revista Ceràmica d’Espanya, N. 96 del 2004.

També en el llibre "Rescate de la memoria cerámica en Uruguay", s’estudia la seva vida i la seva obra, que es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ús de l’engalba. Tal vegada el desig de trencar fronteres entre els diferents llenguatges artístics sigui un dels trets més fecunds de les avantguardes. El desig de fusió impregna les arts visuals en perfecta simetria amb el sentit d’unitat de les arts primitives que irrompen com una revelació en l’escenari artístic del segle XX. I aquesta mirada obliqua d’un gènere a un altre, que s’enriqueix en proporció directa a la seva permeabilitat, podria emmarcar l’obra de Josep Collell, en la qual es creuen la pintura i la ceràmica.

Josep Collell va néixer el 1920 a Vic i als trenta anys va marxar cap a Uruguai. Deixava enrere la precarietat i el buit cultural d’una llarga postguerra. L’única educació específica en dibuix i pintura que havia rebut era les classes que feia a l’escola municipal de dibuix un oncle polític seu, Llucià Costa, un muralista proper al moviment artístic català del Noucentisme. En aquesta corrent artístic de signe classicista, el pintor uruguaià Joaquín Torres-García va jugar un important paper. L’afició de Josep a la pintura, compartida per altres joves pintors, els va portar a la creació, el 1948, del grup d ‘ "Els 8" que, en un context academitzant, suposava un intent d’establir lligams amb els referents artístics de la modernitat anteriors a la guerra civil.
Arriba a la pròspera Montevideo amb una professió, la de torner mecànic, i una inquietud artística que el posa en contacte amb el Taller Torres-García. Allà coneix el pintor Julio Alpuy de la mà del qual descobreix una forma d’aproximar-se a la pintura que uneix la tradició de l’abstracció geomètrica europea i la visió primitiva de l’art precolombí. Torres havia anomenat aquesta síntesi Universalisme Constructiu i es plasmava en una estructura compositiva ortogonal, proporció àuria, sentit pla del color, i una captació del món a través de símbols esquemàtics i d’abast universal.
En el context del taller, l’apreciació de l’art americà pre hispànic a través dels seus objectes, des del teixit a la ceràmica o l’arquitectura, impulsa a l’experimentació amb diferents tècniques i materials locals en una clara voluntat de projectar la pintura cap a l’art aplicat i estimular unes afinitats que potenciaran la capacitat creativa dels alumnes.
En aquest escenari, l’escultor Gonzalo Fonseca i Josep Collell comencen a buscar argila local pels voltants de la ciutat i, en un experiment a quatre mans, couen la primera peça de ceràmica en un forn de pa.
La ceràmica es convertirà així en un camp de proves i d’entusiasme per altres alumnes del Taller (J. Alpuy, Horacio Torres, Manuel Paila Antonio Pezzino, José Gurvitch …), però serà Josep qui persisteixi en ell.
D’una banda, allà hi havia les peces de ceràmica precolombina que havia vist en la col lecció del pintor Francisco Matto, també alumne del taller, i per l’altre la seva pròpia visió de la pintura. Fins a la creació, el 1955, juntament amb la seva esposa Carme Cano, del seu propi taller de ceràmica discorren cinc anys en els que l’entusiasme i el vertigen per la novetat es combinen amb infinitat de proves, troballes, anècdotes i fracassos. El seu anhel era aconseguir un tipus de ceràmica que pogués emparentar estretament amb la pintura, amb la seva capacitat de donar amb el color exacte i poder aconseguir no només una paleta cromàtica de riquesa similar sinó una semblant justesa en el matís i tonalitat.
L’atracció per la calidesa del brunyit en les peces precolombines, i un rudimentari coneixement de la seva tècnica, el porten a descobrir una aproximació pròpia a l’engalba brunyit: pinta la peça ja seca, polida i sense bescuit amb engalba (la galba és una mena de creta blanca, tirant sovint a verda, groguenca o rogenca, emprada en terrisseria com a vernís) diluïts, la greixa i la brunyeix de manera que el color penetri en el fang, el acoloreix i al forn s’adhereixi a la superfície de la peça com si fos la paret d’un fresc.
Aquesta mirada pictòrica sobre la ceràmica es resol en la superfície pintada i envoltant cada peça – seva pell – i fa difícil endevinar si va ser primer la voluntat d’una manera o el fet pictòric. Les seves formes ceràmiques parteixen d’una geometria simple, i es construeixen a base de planxes que, amb l’ajuda de motlles de cartró, es converteixen en parets planes o corbades enfilades com si fossin els muntatges del metall. Es vincula així a la tradició del metall que, juntament amb la de la cistelleria, constitueixen les dues grans tradicions de la ceràmica. La qualitat tan pictòrica de les seves peces portarà al fet anecdòtic de participar en una exposició col lectiva que un crític titularà com de ceràmica i "anti ceràmica" per la incredulitat d’acceptar les seves peces com autèntic procediment ceràmic.
Entre 1955 i 1985 el Taller Collell ensenyarà ceramistes i pintors per igual i constituirà un referent indispensable en el panorama artístic de l’Uruguai. Se succeiran al llarg d’aquests anys les classes al taller i les exposicions individuals i col·lectives, primer i fins al 1960 en el context del Taller Torres-García i posteriorment en mostres individuals o amb els seus propis alumnes a Montevideo i en altres punts del país.
El 1982 realitza tres murals ceràmics per l’Ambaixada de l’Uruguai a Buenos Aires. Aquestes composicions marquen una gradual i ja anunciada tornada a la pintura sobre llenç que es farà formalment efectiva amb el tancament del taller, el dia de cap d’any de 1985. Dues exposicions de pintura, una a Vic, el 1994 i l’altra a Barcelona el 1996, juntament amb l’última a Montevideo el 2001, subratllen el retorn definitiu a la seva vocació primera.
En el conjunt de l’obra ceràmica de Josep Collell, les seves primeres peces s’inscriuen en el Universalisme Constructiu del Taller Torres-García, tant per la seva iconografia de signes com per la seva resolució formal. Però aviat es dibuixa un enfocament més personal i, sense abandonar la preocupació per la carcassa compositiva i un sentit eminentment plànol de la superfície, les seves peces aniran prenent una paleta de color més àmplia, i una temàtica figurativa d’arrel mediterrània. Contribueixen a això el viatge a Europa el 1970, que li permet un coneixement directe de la pintura mural italiana, la seva visita al Museu del Prado i el retrobament amb l’art romànic català arran de la seva estada a Catalunya.
A això s’afegeix la seva creixent admiració per la pintura de Picasso i el diàleg artístic amb el seu amic, el pintor Guillermo Fernández.
A la trajectòria artística de Josep Collell la cruïlla de la pintura i ceràmica constitueix un personal punt de trobada del que ambdues es nodreixen: la visió pictòrica acompanya el viatge conceptual i tècnic cap a la ceràmica però també aquesta retorna i enriqueix a la pintura, ampliant el seu camp d’aplicació i mantenint una an
helada simplificació formal.
I també present i passat es fonen en les seves peces en les quals una tecnologia ceràmica pròpia molt essencial, arrelada en l’art precolombí, tan laboriosa i subtil com aparentment senzilla vehicula una concepció formal pròpia de les inquietuds artístiques del segle XX
Vam ser molts els que vam tenir l’oportunitat d’aprendre al Taller Collell
al llarg de la seva trajectòria i compartir no només aquest espai comú, la generositat i calidesa humana de Josep i Carme, sinó també una manera d’entendre la ceràmica que per a alguns s’ha convertit en un autèntic mitjà d’expressió. Lydia Buzios, Adolfo Nigro i tants d’altres ens sentim agraïts i ens complau formar part d’aquesta tradició
Carme Collell
Ceramista
Professora d’Història de l’Art

Aprofitant les vacances, ahir vaig tornar a gaudir altre cop d’un lloc meravellós que tinc força a prop de casa i que, no sé per què, no és massa conegut.

És el Congost de Mont-rebei, a la serra del Mont-sec. El riu que el travessa i que és qui a través de milers d’any ha anat tallant la roca, és la Noguera Ribagorçana.

És un passeig molt bonic i que es fa perfectament en un matí sense cansar-se gaire. Això sí: heu d’entrar al Congost per Pont de Muntanyana, perquè si hi entreu per l’altra banda ja queda molt més lluny i s’ha de caminar molt més.

He trobat aquest vídeo per tal que en pugueu gaudir els qui vulgueu. l’ he trobat a You Tube i és del Pedro Guillem. Gràcies per prestar-me’l, Pedro.

http://www.youtube.com/watch?v=AZNODWoxWpQ

Vídeo de Pedro Guillem, extret de You Tube.

El sociòleg Salvador Cardús manifesta en un article al diari AVUI que "l’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida".

http://paper.avui.cat/article/dialeg/170507/espanyolitis/aguda.html

Sempre que parla el Dr. Cardús cal escoltar-lo amb atenció perquè SEMPRE, SEMPRE posa el dit a la nafra. I quasi sempre encerta i és, llavors, quan la nafra més pica. Però com un bon metge, fa la diagnosi adequada perquè no s’espanta del que veu i del que troba després d’analitzar bé el pacient. No m’estranya que encerti perquè és un dels millors sociòlegs que tenim i ja fa anys que analitza el mateix pacient. El coneix al peu de la lletra.

Els nacionalistes espanyols van aconseguir el seu objectiu al País Basc posant a Patxi López al davant de l’exèrcit d’alliberament nacional. Ara es tracta d’espanyolitzar urgentment un territori comanxe que no poden suportar que se’ls escapi de les mans. Nacionalitzar-lo espanyol, naturalment. Ja ho han fet amb el mapa del temps de la televisió basca. Quan puguin ho faran amb TV3. A Andalusia ja fa anys que ho han aconseguit. I no cal parlar del País Valencià i altres indrets. Cal tornar a fer UNA España GRANDE i LIBRE de nacionalismes desintegradors. I a cada lloc van buscant, fins que els troben, els socis adequats, a vegades ben disfressats i altres vegades amb la cara ben descoberta.

Alguns catalans en comencem a estar tips de tanta propaganda i tanta manipulació de la realitat. Es volen fer combregar amb rodes de molí però ja som prou grans per no creure’ns-ho tot. Sabem que el que en realitat pretenen és ben bé una altra cosa del que diuen. I que per bé que ens presentin el paquetet, molt ben embolicat i amb llacet de regal i tot, a dins no hi ha res més que paraules buides i algun dineret per fer-nos callar. Però en realitat res de tot això no ens traurà de l’atzucac on estem ficats.

Deixem-nos de mirar de reüll Ebre enllà i comencem a mirar-nos nosaltres mateixos per veure si no ens fem llàstima i vergonya. No culpem més els de fora, quan una bona part de culpa la tenim nosaltres mateixos. No ens auto enganyem més, que no cal. Ara ja ens coneixem tots. No cal que esperem Estatuts ni romanços de finançaments, que ja sabem que no ens donaran res i ens prendran tot el que podran. Fer negoci amb Espanya sempre serà un mal negoci perquè, si els convé, tornaran a fer un boicot als productes catalans sense cap mena de pudor i sense cap remordiment. I si encara els riem les gràcies, rucs de nosaltres!

Quan  vinguin les properes eleccions ja sé a qui no votar. Tant de bo hi hagi nous partits que ens mereixin més confiança que els actuals. I si a l’hora de sumar i restar no podem fer una cosa millor que l’actual, malament rai! Perquè un altre tripartit no sé si el podrem suportar.

Això és el que els deu haver dit Zapatero al tripartit. Veig que tots estan molt content i satisfets….Serà perquè, a partir d’ara, ens robaran menys, ens espoliaran la meitat.

Mireu, jo de números no hi entenc. No agafo la calculadora perquè no sé ni per on s’encén i em cauria de les mans. Però sí que escolto la ràdio, llegeixo diaris, revistes, miro d’informar-me amb persones que saben de tot això i no n’he tret l’aigua clara. La impressió que trec de tot plegat és que hem assolit un finançament poc clar, difuminat, complicat, basat en futuribles, que ha arribat tard i que, pel que diuen molts, serà una enganyifa.

No l’entenem la gent normal; però és que no l’entenen ni els entesos. Han donat números que ningú sap ben bé d’on els treuen. Es parla de regal enverinat, molt ben embolicat i que fa molt goig. Però s’ha de veure que passarà perquè molts coincideixen que seguirem asfixiats.

I què voleu que us digui? Tant és morir d’asfíxia com morir a la forca. Almenys, si hem de morir, fem-ho amb dignitat, una virtut que aviat ja no sabrem què és.

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

Sí, em refereixo a la xiulada que hi va haver al camp de Mestalla a la final de Copa del Rei. Una xiulada molt reveladora de l’estat de les coses per aquests verals i, -vulguin negar o no la realitat- una xiulada que va deixar retratada a molta gent.

En primer lloc, aquella xiulada monumental deixava aflorar els sentiments de molta gent envers el Rei, la bandera, l’himne i  el que tot plegat significa: aquí hi ha nacions descontentes del tracte rebut des de fa segles i del tracte que se’ns segueix dispensant ara mateix. Des tracte que ens dispensa el mateix Rei fins al tracte que ens dispensa el govern central de torn.

En segon lloc, aquella xiulada va fer obrir els ulls a molta gent que només escolta una versió i només veu una cara de la moneda. A Espanya hi ha molta gent que només llegeix un diari, escolta una emissora i veu un canal de TV. Aquesta gent no se’n sap avenir que puguin passar aquestes coses i van posar el crit al cel de seguida i fins i tot busquen culpables per dur-los al jutjat.

En tercer lloc, dir i proclamar ben alt que els nacionalistes no anem contra ningú, ni tenim l’odi que tenen i generen ells. Nosaltres volem ser ciutadans lliures i volem fer -i que ens deixin fer- el nostre camí. No serem espanyols per la força. Ho seran els que ho vulguin ser. I ens sentirem només catalans també els que vulguem sentir-nos-en. I tot plegat sense imposicions perquè jo seré el que vulgui ser i no pas el que em diguin que he de ser. I no val això de condemnar els nacionalismes des d’un nacionalisme potser més exacerbat encara. No s’adonen que el nacionalisme espanyol és més potent i més profund que el nostre i que les portades dels diaris espanyols són quasi sempre un cant abrandat a l’espanyolisme i una negació constant a les coses que passen a la seva "perifèria". I haurien de saber que un ultratge a la bandera és ultratge a qualsevol bandera. Però aquest delicte només s’aplica a la bandera espanyola i mai s’ ha aplicat a cap més bandera. I aquell dia, al camp de Mestalla, es van requisar moltes banderes catalanes. Això no era un ultratge als drets de les persones i a la mateixa bandera?

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Ha mort Vicent Ferrer, un català universal, que ha donat la seva vida als més desfavorits.

Va néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1920 i va arribar a Mumbai com a missioner jesuïta el febrer de 1952. Des de llavors, ha treballat sobre el terreny per ajudar en una de les zones més pobres i necessitades de la Índia, Anantapur, on viuen algunes de les comunitats més desfavorides.

Un blogaire amic, el Quim Pla, li ha fet aquest poema, que amb el seu permís reprodueixo.

Salve, gegant de les llunyanes terres,
vell compatrici d’ ’il.lustres catalans,
tu, que deixares terra i llar segura
per endinsar-te dins d’un món estrany.

Vicent de nom, havies fet promesa
de lliurar tota ta vida a un Déu d’antany.
Però, ben tost, aquest Déu tu descobrires
en un poble menut d’aquells verals.

Vicent i Ferrer, noble és ta nissaga.
Més l’ennoblires quan et vas casar
i vas bastir plançons, amb fills i filles
del vell Anantapur, poble d’esclaus.

Visca, bon mestre, el cel avui esclata
amb rondó de llum, de música i colors.
D’ara endavant, quan tots mirem el mapa
veurem ta fita; l’esclat enmig dels cors.

Quim Pla.

Gràcies a aquesta mena de persones hom creu que val la pena viure i lluitar no pensant només en un mateix. Són persones que dignifiquen la humanitat i són un exemple. Descansi en pau!

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Ésser seguidor del  Real Madrid no és cap pecat, però és un defecte molt gros i difícil de corregir. Ser madrileny no és culpa de ningú, sinó més aviat de les circumstàncies. Perquè el 80% de madrilenys només ho són d’adopció i no pas de naixement. Per tant, tampoc és cap pecat atribuïble a ningú. Viure en un lloc determinat és fruit de les circumstàncies. Però entendre la realitat o no entendre-la ja és fruit de la bona voluntat o de la intel·ligència.

Això ho dic pels alguns amics,(i fins i tot alguns familiars), madrilenys que tinc. No ho dic per a tots. I de veritat que els considero amics. Jo els estimo de veritat i crec que ells a mi també. Però discrepem de moltes coses des de fa temps. Ells ho saben i jo també. Per això de certs temes no se’n parla per no crear mala maror i distorsionar la convivència. I no se’n parla ara, perquè ja n’hem parlat mo0lt i no ens hem entès. Jo respecto la seva opinió però també espero que ells respectin la meva.

I la meva opinió i el meu punt de vista sobre certes coses és tan allunyat del seu que , possiblement, mai arribin a trobar-se si no és que canviïn molt les circumstàncies i s’esmerci més esforç en l’educació, canviant molts esquemes. Políticament, esportivament, culturalment, socialment -i tots els “ment” que vulgueu- som a anys llum i molt diferents. Les percepcions i les realitats de les coses es viuen de manera diferent segons el lloc on hom es trobi. Un ric que tota la vida ha viscut en un palau i en una torre d’ivori difícilment pugui fer-se càrrec de les dificultats que passa un pobre per a sobreviure. El mateix els passa a certs polítics que no xafen el carrer i no se’ls embruten les sabates. Hi han polítics que viuen lluny de la realitat i altres que escolten la gent. Jo em fio molt més dels darrers.

Per això molts seran incapaços d’entendre, per exemple,  l’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València. Aquests amics madrilenys només escolten emissores madrilenyes, veuen TV madrilenyes i llegeixen diaris madrilenys. I quan dic madrilenys, vull dir “nacionales”, que per a mi és el mateix. Per tant, seran incapaços d’entendre mai la sensibilitat “perifèrica”, emprant el llenguatge que ells mateixos fan servir. Parlar català és una pèrdua de temps; conservar certes tradicions no serveix de res; reivindicar Estatuts i finançaments és una tonteria;  i dir que som diferents és un complex de superioritat que tenim alguns. Aquesta és la realitat i serà difícil  canviar-la perquè és una realitat que no coneixen ni esperen trobar-se després d’haver-se alimentat durant anys d’aliments carregats d’odi contra els catalans.. És un xoc difícil de superar…

Aquest port d’avui vol contestar algunes opinions que rebo d’aquests amics que, per delicadesa, no me’ls deixen escrits aquí però que me’ls envien per correu. Jo penso que seria millor que s’atrevissin a iniciar un debat públic on tothom pugui opinar. Per això jo he considerat que és millor fer la resposta públicament. Espero que el debat continuï amb total llibertat i maduresa.

Amics madrilenys, una abraçada!

Acabo d’escoltar aquest vídeo

 http://www.vilaweb.tv/?video=5707

on el professor Joan Solà i Cortassa parla del català. Crec que val la pena que l’escoltem unes quantes vegades. Els que no enteneu el català i que em llegiu habitualment, em perdonareu. Però aquest vídeo és de les coses més aclaridores i importants que he escoltat darrerament.

Joan Solà és nascut a Bell-lloc d’Urgell. Parla amb el mateix to que parlo jo. Quan l’escolto, ressona dins meu el català que he escoltat tota la vida i el dring del català oriental que parlo jo. Ja m’agradaria dir el que diu ell i de la manera com ho diu. Encara que l’accent és el que menys importa.

Escolteu-ho, si us plau:

http://www.vilaweb.tv/?video=5707

Mentre el Realísimo va fitxant galàctics (es veu que no n’aprèn) nosaltres el que hauríem de fer és fitxar gent con el professor Solà. A veure si d’una vegada aprenem què significa ser català, parlar-lo i ser sensible a una llengua i a tot el que significa. Vull dir que Joan Solà sí que és un crac! Aquests fitxatges són els que hauria de fer Catalunya. Aquesta mena de gent són els que compten. Fan calladament la feina cada dia. No els escoltem prou. Només surten als diaris quan els donen un premi, com en aquest cas.

Això sí que és un crac que val tots els milions d’ euros del món!

Sempre que volem parlar d’una persona que ha vingut de fora, però que està integrada en un lloc determinat, que s’hi troba bé, que té una relació normal amb la gent i la cultura d’on viu, diem que està arrelada. Està bé. És una forma de parlar acceptada i, en part, tenim raó quan parlem així.

Però resulta que les persones no som arbres ni plantes. No tenim arrels com els arbres, que fan que siguin inamovibles. Les nostres “arrels” són d’una altra mena. Les persones tenim molta més capacitat d’adaptació que les plantes. I la nostra adaptació social i cultural és molt distinta i molt més rica que la que una planta té en un territori concret. Per tant, potser hauríem de repensar què volem dir amb la paraula “arrelament”.

Qui perd les arrels, perd la identitat, es diu sovint. Potser ho hauríem de matisar. Hi ha una certa raó en aquesta expressió, però la identitat d’una persona no són només les arrels, sinó tot un conjunt de valors, creences, voluntats, capacitats que fan que una persona sigui capaç d’adaptar-se a una nova situació, a vegades molt desfavorable.

Quan parlem d’emigració hauríem de tenir en compte això. Hi han emigrants que s’adapten i altres que no, essent inclús del mateix país. Vol dir que hi ha un component de voluntat molt important. Només cal que ens fixem en l’emigració més antiga que tenim aquí a Catalunya. Quants andalusos parlen català? Quants no en parlen perquè no han volgut parlar-lo? Quants se senten més andalusos que catalans encara ara, després de 40 o 50 anys d’ésser entre nosaltres? Quants s’han “arrelat”, integrat i quants no? No he consultat estudis sociològics, però sé que n’hi ha algun de ben interessant i aclaridor. Ara no ve al cas i no cal citar-lo. Però sí que hauríem de tenir tot això en compte, ara que es torna a parlar tant sobre el castellà, el català i el futur de la nostra llengua. La tendència i el camí que emprengui la immigració que tenim a Catalunya serà la que, al final de tot plegat, decideixi el futur.

Paul Preston. Foto: ÁLVARO MONGE

Deia Paul Preston en una entrevista d’avui mateix: "No percebo que Catalunya vagi de víctima". És clar que no va de víctima; és víctima.

És una víctima d’Espanya econòmicament. No hi ha manera que es reconeguin que ens roben. Perquè el que marxa i no torna és molt. Massa. Això no té res a veure amb la solidaritat. Jo sóc solidari amb qui vull, quan vull o quan puc. Que et facin ser solidari a la força és una cosa que no entenc.

El pitjor dels governs d’Espanya és que, sabent que som víctimes, no ho reconeix i deixa que vagi rodant la bola de la mentida. Amaguen tant com poden les estadístiques per tal que no es vegi l’engany amb tota claredat. I sense aprovar un Estatut just i un finançament també just saben que segueixen tenint-nos la soga al coll i que saben que ens poden escanyar del tot quan vulguin.

És així de dur. Però és així.

Aquests dies m’han convidat a col·laborar en una nova iniciativa que ha nascut al Pla d’Urgell com és  PLATÒNIC.CAT

 http://www.platonic.cat/

Per principi, no m’hi he pogut negar, encara que sé que hi podré aportar molt poca cosa. Però, tal com em suggeria la invitació,  tot suma. I amb aquest esperit és que he acceptat. És un tema de comarca, encara que lògicament vol transcendir-la. I ho ha de fer.

Del tema de les comarques s’ha escrit molt i podríem seguir discutint si ha estat ben recuperada o no la iniciativa de l’any 1936, quan Pau Vila va fer la primera divisió territorial de Catalunya a petició de la Generalitat. No es pot negar que la idea de comarca és una idea antiga, lògica i elemental. La gent s’agrupa per unes determinades afinitats i les tendències naturals de veïnatge responen a una sèrie de necessitats naturals. Pau Vila va tenir com a idea vertebradora les necessitats socials de la gent amb el predomini de la idea dels mercats. On va la gent a mercat? On hi ha el mercat hi ha d’haver la capital de la comarca. En aquest sentit, és indubtable que la comarca del Pla d’Urgell era necessària. I va ser una bona idea reivindicar-la i, per fi, crear-la. I, per sort nostra, ara ja la tenim. Ara fem-la créixer i fem que esdevingui, si pot ser, una comarca modèlica. Eines en tenim. Fem-les servir.

Aquesta idea que servia per altres temps potser ja no serveix pels temps actuals on internet i les noves tecnologies han trencat totes les barreres i han capgirat la lògica de les coses comunament sabudes i acceptades. Però és ara justament quan ens hem de fer noves preguntes i buscar noves solucions als nous reptes que ens proposa la nova societat de la comunicació global en la que ha esdevingut aquesta mateixa societat.

El món s’ha fet petit, les distàncies s’han escurçat però les persones segueixen tenint les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds i, bàsicament, els mateixos problemes. Per tant, també haurem de buscar solucions semblants, encara que no poden ser mai idèntiques. En la nostra comarca -i arreu del món- els codis de conducta del comportament humà són semblants i és cap on a mi em sembla que hauríem de caminar: feina en equip, persistència, afectes, intel·ligència i, sobre tot, esperances. Això m’ho van ensenyar els supervivents uruguaians de l’accedent dels Andes. I crec que és totalment cert. Sempre ho he tingut en compte con una bona lliçó per a tots els aspectes de la vida.

Bon camí, doncs, a aquesta nova iniciativa! Tant de bo arribi a ser una eina útil.

He de confessar-vos que sempre que he pogut he anat a votar. Creia fermament que la democràcia es feia així: votant.

He de confessar-vos també que a mida que ha passat el temps –i els anys se m’han anat posant damunt com una espècie de pols pesada- he anat deixant per camí moltes coses. Entre elles, la creença que la democràcia ja no només es fa votant. Al contrari, diria jo. Les darreres votacions m’han confirmat que votant no arreglem gran cosa i n’espatllem moltes altres, com per exemple certes il·lusions, sentiments i la ferma creença que anem endavant. Crec fermament que anem endarrere com els crancs.

Les campanyes s’han tornat tant embafoses, tant pesades, tant baixes  de nivell, de continguts i d’intel·ligència que em fan platejar deixar de votat i…que s’ho facin!.

Però el diumenge aniré a votar. Desencisat de moltes coses. Però amb el convenciment de que no servirà per a gran cosa. Sóc europeista però no d’aquest tipus d’europeisme que només serveix per anar marejant la perdiu. Molts diputats, molts diners i pocs resultats. Diuen que les grans decisions es prenen a Europa. M’ho haurien d’explicar millor això perquè no ho entenc. Pels catalans els resultats han estat tant minsos, tan poca cosa, tant pobres, que no sé si podríem trobar una sola cosa que ens afavoreixi una mica. Suposo que deu ser degut a allò que es diu en el món eclesiàstic: “De Roma torna allò que hi ha anat”. Vull dir que si els diputats espanyols no ajuden gens als catalans, poca cosa farem. A Europa sabran allò que els expliquem. I explicacions sobre Catalunya en tenen ben poques. I les poques que tenen, si són com les de Vidal Quadras, valdria més que no les tinguessin.

Faré, doncs, un esforç i aniré a votar. I tant de bo canviïn algun dia les coses i ens donin algun diputat més per la gent que som a Catalunya. Només així potser algun dia ens podrem fer escoltar.

Aquesta pregunta ens la fem permanentment des de fa anys. Respostes? Tantes com vulgueu. Quina és la bona? No ho sé. Deu ser difícil saber-ho i sempre s’haurà de tenir en compte la cara del prisma des d’on es respon.

La meva resposta és clara: és català aquell que vol ser-ho. Ni més ni menys. Però justament aquí hi ha la dificultat. Alguns paràmetres hi deu haver per poder respondre, no? En alguna cosa ens haurem de basar, no?. Tot el que vulgueu: però en el fons tot rau en la voluntat, en el desig i en la sensibilitat. Perquè no n’hi ha prou del fet d’haver nascut a Catalunya, de treballar-hi, o de fer molts anys en que s’hi viu. Això no vol dir res. El que és essencial, penso jo és estimar-se Catalunya i voler ser català.

Els catalans amb els que parla Víctor Alexandre en el seu llibre tenen tants trets de catalanitat que no els fa dubtosos de res. Tots ells són persones integrades en una societat, estimen i valoren una cultura, parlen una llengua, etc  Són el que en podríem dir exemplars. Ells no han nascut a Catalunya, però hi viuen i se l’estimen.

Aquest tema m’ha vingut al cap a rel de l’ ínclit Alejo Vidal Quadras. Escoltant el que diu i el que proposa és evident que no és català. Perquè no en vol ser ni se’n sent. I també em dóna voltes al cap de fa dies el tema de com s’ha de fer una bona acollida d’immigrants per tal de fer una més fàcil integració aquells que vulguin fer-la.

No seré pas jo qui doni carnets de catalanitat ni qui doni solucions. Però sí que penso que és un tema suficientment important com perquè s’estudiï bé, es consensuï i s’apliqui urgentment si volem salvar la llengua i, en definitiva, salvar Catalunya. Hi han models en un fotimer de països i potser tampoc ens caldria inventar la sopa d’all.