Arxiu per a 'Catalunya' Categories

20 set. 2014


S’ha esquerdat la casa

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

José Antonio Donaire és un home sensat, que escriu molt bé i és diputat  pel PSC al Parlament de Catalunya. Ell mateix explica que “Un dia, no sé ben bé perquè, em van escollir per anar a les llistes del PSC al Parlament i, per a la meva sorpresa vaig ser nomenat diputat”.  Te un  blog que es diu DE BAT A BAT, que us convido a llegir si teniu una estona vagarosa. Jo m’hi passo algunes estones i m’ho passo bé. El 12 de Setembre va escriure una anotació que es titula Siete argumentos para votar,  i que trobo que seria bo i molt saludable que llegís molta gent.. Gent d’aquí i gent d’allà, com ell mateix diu. Potser més la gent d’allà que la d’aquí…

Les seves refutacions a 7 possibles arguments per a no votar les resumeix en els següents apartats:

  • Es ilegal. La soberanía del pueblo español reside en el pueblo español
  • Es una imprudencia: Es mayoritario el sí
  • Es táctico. Cataluña no se quiere ir, solo mejorar su situación
  • Es falaz. Los catalanes están manipulados
  • Es peligroso. Una consulta dividirá la sociedad
  • Es absurdo. A Cataluña le iría peor fuera de España
  • Es insolidario. A España le va a ir peor sin Cataluña

No estic pas d’acord amb tot el que diu, és clar, però trobo que és un escrit raonable (ple de raó i de raons), que es pot compartir o no, però que pot servir com a punt de partida per una bona reflexió i per un inexistent –però necessari- diàleg amb tots els que no es considerin talibans. Considero que ell és una mica optimista respecte a la societat espanyola, però és el seu respectable punt de vista que jo no acabo de compartir.

Aquest escrit el vaig llegir ahir a la tarda i avui, mentre feia el meu passeig matinal, l’anava mastegant, remugant i pensant poc a poc. Estem en un moment delicat en què la casa se’ns esquerda. Hi han hagut una sèrie de moviments sísmics que han remogut de tal manera la realitat que ja res no és igual com era.  La casa se’ns ha esquerdat  i se’ns ha tornat inhabitable. Una gran esquerda –d’aquelles en què hi passa la claror- fa de mal mirar, fa basarda, però té un avantatge: ens avisa de que el perill és gran i que cal fer alguna cosa (a no ser que fem com els estruços que amaguen el cap sota l’ala). Una esquerda ens deixa veure l’exterior i ens convida a sortir fora. Una gran escletxa en una paret deixa passar la llum exterior i il·lumina l’interior. Ens pot fer veure el què tenim, com vivim, com estem i, al mateix temps, ens diu que hi ha més vida fora de la casa i potser fins i tot vida millor, sense una atmosfera tan enrarida, un ambient nou i més confortable. Les escletxes grosses deixen passar l’aire i ens deixondeixen.

Davant un panorama de desfeta com el que estem vivint es poden fer tres coses:

-Deixar la casa com està -amb esquerdes i a punt de caure- i seguir vivint-hi com si res hagués passat. No cal dir que el risc de que ens caigui la casa al damunt és un risc força gran i , per tant, serem ben rucs de voler seguir vivint-hi.

-Mirar de reparar la casa. Avaluarem el mal que té i farem les necessàries correccions per tal de veure si podem seguir-hi vivint o no. Caldrà buscar un bon arquitecte, veure què s’hi pot fer i si es pot aprofitar alguna cosa o si cal derruir-ho tot. Caldrà asseure’s, avaluar la situació, conversar una bona estona i posar-se d’acord.

-Fer una casa nova. Després de veure que el terratrèmol ha deixat l’edifici molt tocat i que ja no es pot aprofitar gran cosa, decidim anar-nos-en a una altre lloc. Potser arribem a la conclusió de que l’estructura està tocada de mort i, per tant, haurem de fer una casa nova i començar de nou. La casa es pot fer al mateix carrer, al mateix barri, a la mateixa ciutat o marxar ben lluny (a un altre país).

Els terratrèmols tenen aquestes coses. Aquí no hi estem massa acostumats perquè no és país de grans sismes, però potser que ens hi anem acostumant. Es poden donar i, de fet, ja s’estan donant. Caldrà veure la resposta que uns i altres li donem.

No hi ha resposta

12 set. 2014


La pitjor ceguesa

Classificat com a Catalunya

Ahir vam celebrar una DIADA més. La nostra Festa Nacional d’aquest any era especial perquè recordàvem què va passar ara fa 300 anys. Recordàvem i reivindicàvem.

Ahir, centenars de milers de persones vam participat a Barcelona en la construcció de la V, “de votar, de voluntat i de victòria”, l’acte central de la Diada, convocat per l’ANC i Òmnium.

Centenars de milers de persones volíem dir al govern del PP que tenim la voluntat de votar i volíem mostrar al món que Catalunya vol ser lliure. Un estol d’ocells va arribar amb cants de festa i crits reivindicatius a Barcelona per fer fugir espantada la gavina del PP que encara ara no vol veure què és el que està passant a Catalunya. No hi ha pitjor ceguesa que la d’aquell que no vol veure. El PP mira i no veu. Mira i no entén res. Viuen a la lluna.

Però cada dia hi ha més gent que va entenent per on van les coses i cada dia s’afegeixen a l’estol d’ocells que criden Victòria; a aquest l’estol que creix i creix.

Anem fent passos. Un rere l’altre. Amb esperança. Amb voluntat. Anem caminant i algun dia arribarem allà on volem arribar. Pel camí s’hi anirà afegint gent. Cal que s’hi vagi afegint gent. Cal que marxem units cap al punt de destí. Volem votar per saber quants som. I el PP, a més de cec, sembla que és sord. No veu, no sent, calla, es fa el tòtil.

Però nosaltres persistirem i anirem fent camí. Ara sabem que, si no defallim, la Victòria és nostra.

No hi ha resposta

15 juny 2014


“Per al que calgui”

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

El PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) té una patata calenta a les mans i no sap què fer-ne perquè dóna la impressió que no la vol servar ningú. No sé si perquè és massa calenta i tothom té por de cremar-se o si és perquè aquest PSC ja s’ha convertit només en una simple i humil patata amb molt poc valor. El cas és que tothom defuig la responsabilitat  i ha hagut de sortir un dinosaure com l’ Iceta (encara volta per aquí aquest home?) per dir-los que “aquí hi és ell per al que calgui”.

Ja us aviso que jo m’ho miro molt de fora i molt de lluny, però em fa una mica d’angúnia veure com han deixat caure tan avall aquest partit  i com ha quedat tan rebregat, polsós i brut que ara ja ningú el vol plegar de terra. Molts dels seus passen per la seva vora i fan com si no el veiessin, o bé li donen una puntada de peu amb tot el menyspreu de que són capaços. Alguns ho fan més discretament i dissimulada, però la passivitat o el fàstic que manifesten és el mateix. És un partit en hores baixes que sembla que ningú estima i que només l’emula el PP, amb la única diferència que aquest mana i l’altre no.

Quan hom diu aquesta frase “per al que calgui” vol dir dues coses: o bé que té molt poca autoestimai s’ofereix a fer qualsevol cosa i representar el paper de l’auca que li atorguin, quan ja sap per altra banda que està amortitzat del tot i ningú el vol per a res perquè fa temps que està a boxes (fora del circuït); o tot el contrari, que té una autoestima molt alta i es veu capaç de fer el que convingui. Dit d’una altra manera: que “tanto sirve para un roto como para un descosido”, o aquell antic concepte de “chica para todo”, que dirien els castellans.

Les dues coses trobo que són prou perilloses i una mica tristes en aquest moment tan delicat que passa el PSC. Si no tenen ningú apte i ben disposat que es vulgui fer càrrec d’aquest moribund, malament rai!  En els moments delicats és quan s’ha d’anar a buscar el millor metge i el millor especialista per tal de que el malalt no s’acabi de morir. No es pot recórrer al treballador que ha de fer la feina que no vol fer ningú. I si, per altra banda,  es recorre al “manetes” que ho sap fer una mica tot tampoc trobo que sigui la millor solució. Recordeu la dita: “home de molts oficis, pobre segur”? O aquella altra semblant: “Home de molts oficis, mestre de res”? El qui es dedica a moltes professions, no s’hi sol guanyar la vida i el qui es dedica a moltes feines, no sol ser hàbil en cap.

“Ho sap tothom i és profecia” que Miquel Iceta ha estat durant anys un pes pesat dins del PSC i que ha fet una mica de tot, amb èxits força discutibles, això sí… Tothom sap que és un gran conspirador, un polític hàbil, bon negociador a l’ombra, persuasiu i força maquiavèl·lic. Però això d’oferir-se ara “per al que calgui” davant aquesta gran crisi de cavall que sofreix el PSC no ho acabo d’entendre. Els que ens ho mirem des de fora i a la distància n’estem una mica tips de gent light, de terceres vies, de pactes i de conciliacions fins a l’infinit, de gent que pensa que encara es pot seguir creient amb els Reis Mags d’Orient. Dit d’una altra manera: estem una mica tips de Navarros i Rubalcabes!  I dels que s’ho miren des de dins em sembla que també n’hi ha una bona majoria que voldria una altra cosa del PSC i esperen que siguin molt més decidits, molt més clars i menys ambigus. Però ells sabran –o no- el que fan…

Ara bé, si l’ Iceta –membre històric de l’executiva del PSC- és l’única solució, em sembla que van malament i donen la penosa imatge de que no saben per on tirar. Tots ens hem pogut adonar que aquest partit és un partit estancat i -com l’aigua estancada- es va descomponent poc a poc. El que no s’entén és que ningú sembla que vulgui sentir la pudor que ja fa temps que fa i ningú s’atreveixi a posar-hi remei d’una vegada. Navarro recordava davant del consell nacional que el PSC va ser dissenyat per no haver de triar “entre Catalunya i Espanya”. No s’adonen que potser ha arribat l’hora d’haver de triar si volen salvar algun moble? Una autèntica llàstima, perquè Catalunya necessita un partit com aquell PSC d’altres temps…

2 respostes

26 maig 2014


La jornada de reflexió és avui

Classificat com a Catalunya,Europa,POLÍTICA

Dubto que la jornada de reflexió, que en molts països és obligatori fer el dia abans dels comicis electorals, serveixi per a gran cosa. Em sembla que cada vegada serveix menys, en un món en que les xarxes socials i tota mena de formes comunicatives cada cop més sofisticades s’estan imposant de forma imparable. Una jornada de reflexió cada vegada s’assemblarà més a allò que es diu de “voler posar portes al camp”: serà totalment impossible i sortiran forats arreu.

No està gens malament que hi hagi jornades de reflexió perquè, en general, reflexionem poc. Ens falta temps, anem massa atrafegats i això de reflexionar no agrada massa. Amb tot, la reflexió és necessària i indispensable, i no només en el camp de la política. Però jo més aviat seria de la idea de passar aquesta jornada al dia posterior a les eleccions. O encara millor: obligaria a reflexionar a la gent –sobretot als partits polítics- des del primer minut posterior al que es coneguin els resultats. I justament ho faria perquè és a partir d’aquell moment quan es diuen més tonteries i quan més es distorsiona la realitat amb tota mena d’interpretacions, que van des de les més estranyes i rebuscades fins a les autènticament paranoiques.

És avui, doncs, quan tocaria fer una veritable jornada de reflexió per tal de que cada partit veiés com li ha anat de veritat, sense autoenganys de cap classe. Un examen de consciència, vaja, que ens ajudés a tots a veure i interpretar la realitat de la millor manera possible. I si fos necessari que l’Estat hagués de posar a disposició pública psicòlegs, psiquiatres, coatchs, entrenadors personals, directors espirituals i especialistes de tota mena, entenc que ho hauríem d’acceptar sense fer-ne escarafalls de cap tipus i sense cap prejudici, perquè els diners que invertís en aquesta tasca segurament que serien els més ben invertits i els més profitosos per a la societat. No sabeu pas el bé que aniria -i el saludable que seria- que els perdedors deixessin de creure’s vencedors i que els vencedors deixessin de creure’s que ja ho seran per sempre més; que els fessin veure a tots que les excuses d’un mal resultat, per exemple, normalment no són excuses, sinó conseqüències lògiques de les actuacions i de les paraules anteriors…

Una jornada de reflexió el dia posterior a unes eleccions seria per als partits una cura de salut mental i  als demés segur que ens ajudaria a reflexionar per quin motiu n’hem votat uns i hem deixat de votar-ne uns altres. Un bons professionals posats al nostre servei potser ens podrien ajudar fins i tot a reconèixer que ens hem equivocat, cosa que és més difícil reconèixer del que sembla. Als polítics els faria veure què han fet bé i què han fet malament; que proclamar als quatre vents i prometre certes coses no és garantia de vots perquè molt sovint se’ls veu el llautó; s’adonarien que normalment la collita acostuma a arribar després d’haver sembrat, haver cultivat i cuidat bé el camp i d’haver-hi esmerçat moltes hores; que generalment la collita és conseqüència de tot això i no pas de la bona sort i de les conjuncions astrals.  I a nosaltres, els anònims votants,  ens faria avaluar el nostre grau d’ingenuïtat i si seguim essent tan crèduls com sempre; una bona reflexió potser ens faria adonar que ens hem parat més en les formes que en el fons i que potser, una vegada més, hem escoltat massa els acostumats cants de sirena; que una vegada més hem depositat la confiança a qui no se la mereixia o que potser ens faria adonar que podem estar contents perquè segur que el nostre vot ha anat a parar on corresponia, tot i que no ho acabarem de saber fins passats uns anys.

Per això jo considero que és important anar a votar i reconsiderar després el que hem votat, tot i sabent que la política té molts aspectes bruts i amaga molta porqueria. Però és amb el meu vot que justament puc dir la meva paraula, puc castigar o premiar a cadascú. I no oblidem tampoc que la política és segurament la forma menys dolenta –i potser la única- que tenim per viure en una societat una mica ordenada. Potser no podem creure gaire en aquesta Europa, però sí que podem construir-ne una altra molt millor. Espanya ens omple d’arguments cada dia per marxar-ne com més aviat millor. Doncs, ja ho sabeu: això només ho aconseguirem amb una bona reflexió, una bona avaluació de les coses i votant aquells que ens poden ajudar a fer una Catalunya millor. I crec que és una llàstima que els partits catalans que desitgen això no vagin molt més units. Ara seria el moment de deixar de banda discrepàncies i anar junt cap aquest gran objectiu. Ho hauríem de poder veure en aquests mesos vinents.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32qJYTsZs

Una resposta fins a ara

12 maig 2014


El Salt del Duran (Obert per jubilació, 2)

Classificat com a A PEU,Canal d' Urgell,Jubilació

La sèrie,“Obert per jubilació,1” comença AQUÍ

————————————————————————-

Una de les gràcies d’estar jubilat és que el temps s’esfilagarsa en hores sense fi.

Això que per a mi -de moment- em sembla una sort, per a molts pot semblar-los una fatalitat. Cal omplir les hores d’un dia que sembla que en tingui més de les que li pertoquen i potser no tothom ho sap fer. Sigui com sigui, jo trobo que és una sort disposar, cada dia de la setmana, d’oportunitats que només en podia disposar els dissabtes i diumenges. Tenir a la teva disposició tot el temps del món prou que ho voldrien molts! Però no us desespereu els que encara sou joves i treballeu, que tot arribarà… Com deia l’escriptor George Bernard Shaw “la joventut és una malaltia que es cura amb el temps” i només cal deixar que vagi passant, procurant que no faci massa destrosses. perquè, si no, tampoc podrem gaudir-ne gaire d’aquesta etapa privilegiada.

Un dels bons propòsits que em vaig fer quan estava a punt de jubilar-me -i que he confessat públicament-, és el de caminar, perquè diuen que és bo per la salut física i mental. I ja ho he començat a fer. Com ja sabeu, aquí a Mollerussa tenim un lloc excel·lent per fer-ho com és la 3a sèquia del Canal d’ Urgell i que justament aquest any han netejat i arreglat per tal de que s’hi pugui caminar per la mateixa banqueta del canal o pels camins laterals. Un bon passeig –aigües amunt- és arribar-se fins a l’emblemàtic Salt del Duran.
Com que justament aquest dies vaig llegir la notícia de que l’Ajuntament de Mollerussa hi estava fent feines de neteja i recuperació em van venir ganes d’anar-hi a xafardejar una mica. I, efectivament, vam trobar la brigada municipal en plena feina i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de que l’indret, força deixat de la mà de Déu durant tants anys, ara ja comença a fer bona pinta. Les obres que s’hi estan fent consisteixen principalment a condicionar la mina d’aigua, canalitzar i fer drenatges nous per conduir les aigües subterrànies i millorar els diferents sortidors d’aigua. També s’hi ha construït un banc de pedra que delimita la part interior aprofitant els desnivells del complex i s’ha pavimentat el camí de descens fins l’edifici on hi havia –i encara hi ha- la turbina que produïa electricitat per a la Forestal d’ Urgell i que es trobava en molt mal estat. S’hi està treballant encara i esperarem a veure com quedarà…
No cal dir que ara ja és molt agradable fer aquest passeig i cada dia t’hi trobes un munt de persones fent el recorregut, sigui passejant, corrent, amb bicicleta, sols o fent petar la xerrada en grup, acompanyats del gos, de la música o de la pròpia soledat, etc. És un circuit planer,ben cuidat i amb les indicacions adients del punt quilomètric per tal de que cadascú triï el que li sembli més adequat. L’han batejat amb molt bon encert com a CIRCUIT SALUDABLE), Comença davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra al camí de Belianes i acaba al Salt del Duran. En total són poc més de 8 quilòmetres que passen pels termes municipals de Mollerussa, Golmés i Vilanova de Bellpuig.
Jo, que hi havia anat de ben petit a fer-hi alguna berenada, sempre sentia una espècie de melangia i molta tristesa en veure-ho tot tan abandonat. I suposo que, com jo, la sentien tantes i tantes persones de tots els pobles veïns que hi havien passat moltes bones estones en uns temps que no hi havia –ni de bon tros- tants mitjans de distracció i per desplaçar-se com ara. Recordo que temps enrere llegia un text de l’amic Jimmi Romeu Prenafeta on descrivia les seves vivències de jovenet i explicava bé tota la història de l’indret. L’he buscat i l’he pogut recuperar per si el voleu llegir, cosa que us recomano a tots els que el vau conèixer de fa anys. El text es diu EL SALT DEL DURAN i està escrit al 2008, quan encara estava molt brut i deixat i ja llavors prometien arranjar-lo. El text és molt interessant i ho són també les fotos que l’acompanyen perquè podrem comparar l’estat del lloc d’aquells temps i l’estat actual. FOTOS ANTIGUES

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/2014/05/el-salt-del-duran-obert-per-jubilacio-2.html#ixzz333LIJweh

No hi ha resposta

05 maig 2014


Camina amb mi i no per mi.

Ahir donava bo fer la passejada entorn a l’ estany d’ Ivars i Vila-sana. Feia un dia esplèndid i tots els que hi vam anar vam poder fer la volta a l’estany, tot passejant relaxadament i en un clima molt agradable. “CAMINA AMB MI, NO PER MI” era el lema de la 3a. Volta Solidària que el Consorci de l’ Estany d’ Ivars i Vila-sana i ACUDAM organitzaren aquest any.

L’estany d’Ivars i Vila-sana, per a qui no ho sàpiga,  és una antiga llacuna d’aigua dolça que fa anys es va dessecar i que posteriorment es va recuperar definitivament l’any 2009. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions (126 hectàrees) i acull una important diversitat biològica.
Al llarg d’un perímetre de prop de 6 quilòmetres s’hi ha fet un camí per on poder passejar i contemplar una gran riquesa d’aus i peixos. La profunditat màxima no arriba als quatre metres i s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

La fauna de l’espai és un dels seus patrimonis principals amb espècies de gran interès, sobretot pel que fa als ocells. Els diferents estudis de seguiment ecològic han constatat la presència a l’espai de 241 espècies de vertebrats, 29 de les quals corresponen a mamífers, 201 a ocells, 6 a rèptils, 5 a amfibis i 5 a peixos. Pel que fa als invertebrats, existeixen algunes espècies interessants de libèl·lules i odonats.

El recorregut és totalment accessible i reuneix les condicions per gaudir-ne amb tota la família ja que es poden fer passejades tranquil·les a peu, en bicicleta o a cavall. També es poden fer passejades en barca per l’interior de l’estany. L’espai disposa de diferents equipaments: Dues àrees d’arribada: una al costat sud-est (accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd).
Aquestes àrees disposen de zona d’aparcament de vehicles, punts d’informació i serveis. Des d’aquestes Àrees parteix un itinerari de visita de 2,6 km que les enllaça. Durant el recorregut hi ha miradors de diversos tipus i situats en punts estratègics amb panoràmiques privilegiades sobre l’estany. Hi ha també casetes d’observació d’ocells, passarel·les de fusta, zones de descans amb taules de fusta i bancs, embarcadors en dues zones on és permesa la navegació en barques del propi estany i sense motor per no molestar la fauna. Al llarg del recorregut hi anirem trobant plafons informatius i interpretatius sobre l’espai, la fauna i la flora.

Fou en aquest entorn privilegiat que vam poder passejar ahir tots els amics i simpatitzants d’ ACUDAM. Els que seguiu aquest blog, ja sabeu que ACUDAM és una institució molt arrelada i amb molt de prestigi per la seva bona tasca en aquestes comarques de ponent. I no és per què sí: a l’octubre farà any 40 anysque treballa discretament –amb una feina callada però efectiva com la de les formigues-per donar unes condicions de vida millors als discapacitats intel·lectuals de les nostres comarques. La volta solidària a l’estany aquest any ha anat, per tant,  a favor d’ACUDAM no pas sense motius. La gent d’aquestes comarques de ponent considera i estima aquesta institució com una cosa pròpia i molt propera perquè acull, dóna feina i atén a més de 100 persones amb més o menys grau de discapacitat.

No és estrany, doncs, que aquesta III Volta Solidària de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que es va celebrar ahir diumenge, reunís més de 250 persones sota el lema Camina amb mi i no per mi. Familiars, amics, treballadors, socis de la institució i gent més o menys sensible i propera a aquest tema, es van desplaçar al parc natural, per gaudir de la caminada i al mateix temps solidaritzar-se amb les persones que tenen una discapacitat i que lluiten per a aconseguir el màxim d’autonomia i l’assoliment dels drets de les persones, segons va explicar Angelina Roure, presidenta d’ ACUDAM, entitat a qui es va destinar la recaptació de l’activitat. L’acció també ha promogut la reflexió entorn de la discapacitat, ja que al llarg del recorregut s’han pogut anar llegint cartells amb frases com si fossin aforismes. Durant tota la setmana es podrà continuar fent donatius per a l’ACUDAM a través del Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que lliurarà totes les donacions a l’entitat pròximament.

P5044594

Totes les persones que han caminat, especialment famílies i socis de l’ACUDAM, han pogut fer-se una fotografia al photocall que ha muntat l’ACUDAM (les imatges es poden veure al seu Facebook) i també fer una beguda al punt d’avituallament que ha habilitat Cal Valls al final del recorregut. Les persones inscrites han rebut, a més a més, un obsequi, fruit d’un sorteig que ha premiat totes les butlletes.

HPIM0257

Els detalls als participants els van aportar, l’associació ACUDAM, el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, el Patronat de Turisme del Pla d’Urgell, GUSTUM, l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, Gust d’Hort, Fruites Calvís, Vinagres Badia, Productes Naturals de Golmés, Nous del Palau, Nous Panadès del Poal, Castell del Remei, Espai Natura, Camamilla de Linyola, el Rebost de Ponent, Loteria Salado i el bar l’Ateneu de Tàrrega.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30qsnVI6n

No hi ha resposta

10 abr. 2014


Amb nocturnitat, premeditació i traïdoria

Fornells de la Selva, Bescanó, Serinyà. Celrà, Ivars d’Urgell, Palau d’ Anglesola, Cabrils… Endevinalla: què tenen de comú aquests pobles? Segurament que ja ho heu endevinat, després de llegir avui els diaris: en tots ells s’ha tallat el pal on hi havia penjades estelades o bé s’han cremat directament. Com a bons feixistes, han actuat amb nocturnitat, premeditació i traïdoria.

Us imagineu que ara els independentistes sortíssim a la nit i ens poséssim tots a cremar banderes espanyoles? L’endemà, els diaris i les televisions ho aprofitarien per fer bullir l’olla uns quants dies i ens acusarien de tot el pitjor que ens puguem imaginar. Normalment, els independentistes no acostumem a actuar així o, si per cas, hauríem d’evitar fer-ho per tots els mitjans. hauríem de demostrar-los que nosaltres volem ser diferents i que no volem rebaixar-nos a la seva alçada. Hauríem de mostrar a tot el món que aquí volem fer les coses amb pau i respecte. Nosaltres no hauríem de consentir el joc brut i demostrar que no volem violència de cap mena. Nosaltres, si no ens agrada la bandera espanyola, no la posem i santes pasqües! I quan ens manen posar-la, ho fem “per imperatiu legal”, tal com ha fet l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, posant una placa on ho diu clarament. No seria pas una mala idea aquesta! A tots els llocs on hàgim de posar la bandera espanyola -perquè la llei així ho mana- hi podríem afegir una placa com aquesta ( tot i que em temo que aviat farien una altra llei que prohibiria posar plaques explicatives)…

Aquesta notícia d’avui reflexa tristament el que està passant actualment a Espanya: alguns es poden saltar la llei, poder fer les barrabassades que vulguin, poden robar, poden violentar les lleis amb interpretacions totalment personals i partidistes i no passa res. Amb aquesta mena de gent es fa la vista grossa i se’ls permet jugar amb les cartes marcades. Ells poden fer trampa. En canvi, altres estan en el punt de mira de jutges, fiscals i tribunals de tota mena per tal de tallar de soca-rel qualsevol intent que a ells els sembli que va més enllà del que consideren permès. I les seves permissions –tots ho sabem- són sempre tan subjectives que ja comença a fer fàstic! Aviat no ens permetran ni respirar…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2yWjHyZrj

No hi ha resposta

30 març 2014


Han mort dos capellans savis

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Església,Mestres

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xSdsU71r

2 respostes

29 març 2014


Interpretacions

Classificat com a Catalunya,España,Lleis

Una interpretació és sempre una acció que admet matisos, tonalitats, variacions. La vida és un estat dinàmic, canviant, ple de circumstàncies interpretables i, per tant, plena de matisos. I, com la vida, les lleis, les obres teatrals, els textos, les obres d’art, les execucions musicals, el clima i fins i tot els mateixos fets que, en un principi, poden semblar totalment objectius. És cert que existeix una realitat física inqüestionable, però aquesta mateixa realitat es veu d’una altra manera en els últims anys, a partir de les investigacions en el camp de la Física que han ampliat la visió de la realitat del món físic. Les aportacions de la teoria de la relativitat (matèria i energia intercanviables) i la mecànica quàntica (l’energia no s’emet de manera contínua sinó en paquets o quàntums) ha fet que la incertesa ha passat a constituir l’element predominant del món físic i humà. I aquest concepte de realitat també es pot aplicar a diferents àmbits : físic, psíquic o mental, humà, social-polític, cultural… I en tots aquests àmbits podem fer servir claus d’interpretació d’aquesta mateixa realitat que ens deixaran unes conclusions molt obertes. Hem de vigilar quan diem que una realitat és completament objectiva. Quan diem que fa fred, què volem dir? Sempre podem discutir si en fa molt o poc i segurament que cadascú hi dirà la seva d’acord amb la seva percepció objectiva.

Amb les lleis passa igual. I amb els tribunals. I amb els resultats de les eleccions. I amb les dades d’una enquesta i amb les normes morals, i amb els marcs legals… En tots els ordres de la vida ens trobem que les coses no són mai tancades del tot i que, per tant, és bo sortir dels búnquers que ens hem construït. El món és viu i canviant i per això les decisions del Tribunal Constitucional també ho poden ser i fins i tot ho han de ser. Quan el Tribunal Constitucional  va ser l’encarregat de retallar l’Estatut i quan interpreta la Constitució Espanyola del 1978 no vol dir que les seves sentències siguin paraula de Déu i, per tant, indiscutibles i per sempre més intocables. Fins i tot veiem moltes vegades que ni ells mateixos opinen igual i les sentències quasi mai són per unanimitat, la qual cosa reafirma això que deia: que tot pot ser interpretable i, per tant, obert a noves visions. Com la vida mateixa. Ni més ni menys.

Les sentències del TC no sempre són tècniques sinó que són quasi bé sempre polítiques. I ja sabem què vol dir això.Quan una trentena de jutges catalans firmen un manifest pel dret a decidir en què defensen que la consulta sobiranista té cabuda “en l’actual marc Constitucional” i “interpretat a llum de la normativa internacional” no fan més que fer ús del seu dret a opinar i a opinar diferent de com s’estan interpretant les coses per uns magistrats que, alguns d’ells, ja són prou discutibles i perquè s’han anat saben coses molts greus de com es va redactar la sacrosanta Constitució Espanyola. S’ha anat sabent, per exemple, que Constitució es va redactar i aprovar en unes condicions de poca neutralitat política, perquè hi havia risc d’involució i amenaça autoritària. Algun dels pares de la Constitució explica que, a l’hora de redactar algun article determinat, s’havia d’esperar la resposta i el vist-i-plau de la cúpula militar. Per tant, des dels seus mateixos orígens aquesta Constitució és força qüestionable.

Acabo de llegir una interessant entrevista que li fa la periodista Enriqueta de la Cruz a Gonzalo Puente Ojea que diu: “Al pueblo se le hizo votar en 1978 algo que no tenía sentido, porque era una continuidad de un Régimen dictatorial”. La podeu trobar AQUÏ. Segueix dient Puente Ojea:

“El año 78 se aprobó una Constitución, que no era  Constitución porque no siguió los requisitos de un orden constitucional que es desde abajo elegir una asamblea constituyente, sino que, utilizando los procuradores en Cortes, montaron, pues, sencillamente la continuación de la Monarquía. Es decir, que ni fue democrática, ni fue realmente constitucional y esto se le ofreció en términos de o lo tomas o lo dejas, en un referéndum constitucional del que los votantes no sabían qué era esto, este conglomerado: Rey arriba, dos partidos dominando”.

Com perquè s’hi pensin una mica abans de tancar totes les portes. Diuen que no es pot posar portes al camp. Com no es pot aturar l’aigua d’una inundació o el vent d’un vendaval. Arribarà un moment en què la realitat de les coses s’endurà tot el que es posi al davant i les lleis quedaran caduques. Potser caldria que algú, amb una mica d’intel·ligència s’adonés que les coses no són eternament intocables i que la realitat es pot canviar

Una resposta fins a ara

17 març 2014


Diccionari de manies

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics…  N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?

Una resposta fins a ara

30 gen. 2014


Els capta-socis d’ Òmnium Cultural

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Llengua

Ahir em va telefonar una senyora per preguntar-me si em volia fer soci d’ Òmnium Cultural. Fins aquí tot normal. A tots ens han trucat un munt de vegades per vendre’ns alguna cosa, per fer.nos socis d’alguna organització o fins i tot una vegada em van predicar una estona per si volia formar part d’una nova església que algú havia fundat no feia gaire. Per tant, a ningú li ve de nou rebre trucades d’aquesta mena. De totes formes, jo sempre miro de distingir molt bé entre el tipus de trucades del que se’n diu actualment “telemàrqueting”: unes són clarament per a fer negoci pur i dur i altres són per a finalitats benèfiques. A les primeres, normalment ni me les escolto i les tallo de seguida. Avui no em referiré a aquestes trucades sinó a les segones, amb les quals ja hi tinc una altra mena d’actitud i, si puc, me les escolto.

Ahir, com deia, en vaig rebre una per si volia fer-me soci d’Òmnium Cultural, una entitat que conec prou bé i a la que li tinc molt de respecte i simpatia. Per tant, la “televenedora” que em va telefonar ja tenia, d’entrada,  una bona part del camí fet i aplanat per l’empatia que jo tinc per aquesta entitat cultural que tant ha fet pel nostre país i, segurament, encara tant li resta per fer. Per això em va saber greu escoltar i veure com de malament enfocava les coses. Em sembla (ho dic humilment i sense entendre gens d’aquestes qüestions) que ho havia de fer d’una altra manera de com ho va fer. Ho dic perquè em sembla que aquesta senyora, si continua tal com ho va fer amb mi, pocs socis aconseguirà per a Òmnium Cultural. I és una llàstima que Òmnium li pagui per fer una feina tan mal feta, tot i que he de reconèixer que va ser en tot moment molt ben educada. Però va fallar de forma garrafal –segons el meu parer- en unes quantes coses bàsiques que m’ha semblat que seria bo explicar-les després d’haver-hi pensat una estona.

El que haurien de fer en primer lloc és saludar i demanar si vull rebre la trucada o no. Després em sembla que haurien de preguntar si coneixem l’entitat i les seves activitats i mirar de començar un mínim diàleg. La senyora en qüestió va començar un discurs que a mi se’m va fer etern perquè va durar ben bé un parell o tres de minuts. Un discurs llegit o après de memòria, dit de forma molt ràpida, sense pauses, donant per suposat que jo no sabia res del que m’explicava i sense donar-me cap oportunitat de preguntar ni intervenir.

Està bé que els venedors siguin proactius, decidits i impetuosos. però entre poc i massa! Està bé que cantin tots els aspectes bons de l’organització i aportin tots els arguments que puguin, però jo m’anava preguntant a mi mateix mentre parlava si tot aquell llarg discurs tan entusiasta era necessari i com és que, ja d’entrada, no hagués mirat d’esbrinar si jo en sabia alguna cosa i si potser ja n’era soci i tot. Em sembla que havia de preguntar si m’interessava o no i, en tot cas, anar resolent les possibles objeccions que jo li posés per no fer-me’n soci. Un bon venedor hauria de saber fer això de manera agradable i convincent, mirant de no cansar, de no molestar i de no fer-se massa pesat. És veritat que em va anar explicant les coses, les quotes, les formes de pagament, etc… però es va oblidar de demanar-me en algun moment si em podia interessar o no. No hauria d’haver hagut de començar per aquí i mirar d’establir el mínim diàleg que reclamava abans?

Ja aviso a la gent d’ Òmnium Cultural que amb aquesta senyora no crec que aconsegueixin fer gaires socis. Abans haurien de mirar que canviés una mica l’estil, el to, el ritme de metralleta que feia servir etc. En cap moment vaig veure una persona interessada en escoltar. No era una persona que sabés escoltar perquè en cap moment em va donar l’oportunitat de parlar. No era una venedora que sabés adaptar-se a la persona que tenia a l’altra banda del seu telèfon i em feia l’efecte que el discurs era el mateix per a tothom, cosa que considero un greu error.

Ho sento per Òmnium Cultural, però em sembla que ho havia de dir i em sembla que els seus venedors no haurien de ser com els de les companyies telefòniques (que acostumen a ser molt pesats), com els que venen viatges o vacances. Òmnium Cultural té un prestigi guanyat d’anys i és una llàstima que no prepari millor els seus venedors.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2rumpibqy

2 respostes

21 gen. 2014


Carta als etnocides Fabra i Bauzà

Senyors  Alberto Fabra i José Ramón Bauzà:

No sé ben bé com adreçar-me a vostès. Podria parlar-los com a Presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears; podria dirigir-me a vostès simplement com a polítics d’unes Comunitats Autònomes, tal com a vostès els agrada dir. Prefereixo, però, dirigir-me a vostès com a persones que haurien de saber què és una llengua, una cultura, un país, una història, uns costums i unes arrels que mereixen ser respectats, guardats i transmesos a unes persones que ho esperen, s’ho mereixen i hi tenen dret.

I el primer que se m’acut de dir és que vostès són uns genocides culturals. Potser aquesta paraula els semblarà una mica gruixuda i els farà mal a les orelles però si anem al diccionari veurem que la definició de “genocida” és prou adequada per a vostès.  El diccionari diu el següent:

GENOCIDA: adj i m i f Dit de l’estat, l’organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I si anem a veure què és un “genocidi”, el diccionari ens diu:

GENOCIDI: m POLÍT Extermini d’un poble o d’una ètnia.

    2 genocidi cultural Etnocidi.

ETNOCIDI: m ANTROP Extinció deliberada d’una cultura per una altra.

Per tant, senyors Fabra i Bauzà, a vostès se’ls pot anomenar etnocides amb total propietat perquè durant el seu mandat  vostès no han fet més que intentar matar una cultura, extingir-la, negar-la, amagar-la i implantar-ne una altra. I ho han fet amb tots els mitjans dels que disposen, que són molts.

Vostès, senyors Fabra i Bauzà, són una peça més i uns conspicus seguidors de tota una llarga tradició, molt ben apresa i executada pel partit al qual vostès pertanyen: el Partido Popular. Tots sabem d’on arrenca aquest partit i com al seu moment va anar arreplegant totes les molles i tota l’herència franquista. Tots sabem com aquest partit ha anat representant i segueix representant tot el més ranci, el més tronat, el pitjor de la cultura espanyola. La cultura espanyola té molta més riquesa i moltes més coses interessants i dignes de guardar i divulgar que les que vostès volen imposar amb una gran miopia, curtedat de mires i molta, molta, mala fe. A la seva pàgina web diuen que “al PP le interesan las personas, lo que piensan, sus preocupaciones y sus necesidades”. Ho diuen seriosament això o han pretès fer una broma de mal gust?

Amb excuses de mal pagador i amb arguments que fan riure han anat buscant la manera d’anar desmuntant tot el que pot fer olor a català. Han fet les lleis pertinents per treure competències, per impedir el que vostès en diuen “excesos autonómicos” i que no són més que competències que qualsevol Govern hauria de poder tenir. No només no reconeixen competències, maneres de ser i de fer que feia anys que funcionaven, sinó que ara fan tot el possible per treure-les i imposar-ne unes altres. Per aquesta raó a vostès se’ls pot anomenar etnocides i no s’haurien d’ofendre.

Escric aquesta carta mentre escolto per la ràdio que d’aquí una hora les emissions de Catalunya Ràdio no es podran escoltar més al país Valencià, com ja fa temps que no es pot veure TV3. Els valencians podien escoltar català gràcies a la xarxa de repetidors d’Acció Cultural del País Valencià, xarxa que havia pagat amb els seus diners i que mantenia gràcies als seus migrats mitjans justament perquè encara hi han persones prou dignes com per lluitar per una llengua i una cultura pròpies. A les Balears s’han fet lleis per tal que el català s’ensenyi menys a les aules. Tot plegat, un autèntic pla genocida.

I així com encara hi ha un munt de persones dignes, lluitadores i generoses a tots aquests llocs, també se’n troben altres com vostès mateixos que són tot el contrari: persones que no estimen ni tan sols el seu patrimoni cultural, que no miren un bé comú que s’ha de conservar com és una llengua i una cultura, no estimen la seva gent i les coses pròpies. Per això els torno a repetir que són vostès uns etnocides amb tots els ets i uts. Vostès no són dignes de presidir pobles tan dignes com són els valencians i els balears i no en són dignes perquè no miren pel bé del seu poble i per conservar una riquesa que han heretat de segles. Vostès són indignes, però també són ignorants. Vostès no entenen ni saben què és una cultura, un poble. Vostès no saben res i no ho volen saber, que és molt pitjor

Però estiguin ben segurs que vostès no guanyaran. Als pobles que volen viure no els fan morir fàcilment persones com vostès. Franco prou que ho va intentar i no ho va aconseguir. Aprenents franquistes com vostès tampoc aconseguiran matar una cultura i una llengua que és prou forta per aguantar adversitats com aquestes que ens toca sofrir altra vegada. Ja ho poden anar tenint ben clar i se’n poden anar convencent: al País Valencià se seguirà parlant valencià i a les Balears les diverses variants balears del català; i això perquè molta gent ho seguirà volent i lluitarà per tal de que així sigui.

I, per acabar, només desitjar que aqueta malvestat passi com més aviat millor. Esperem que el poble sigui prou lúcid com per castigar amb els seus vots persones nefastes com vostès i com mereixen les  accions i les polítiques d’un PP que ha fet retrocedir les coses 50 anys enrere. Potser els pot semblar que estan guanyant batalles, però estiguin ben segurs que no guanyaran la guerra.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2r43bgiB5

2 respostes

14 gen. 2014


Primer els de casa?

L’inefable Josep Anglada ens va “regalar” un començament d’any amb la piulada que us mostro en la foto. La va publicar al seu twitter el dia 3 de gener i, si voleu que us sigui sincer, no sabria com definir-la: lamentable?, llastimosa?, miserable?, penosa? racista? xenòfoba?… Segurament que aquesta piulada és tot això junt i força coses més, totes elles molt pejoratives. El Josep Anglada ja ens té acostumats a atzagaiades com aquesta i pitjors. És ben coneguda la seva ideologia racista i feixista i també la del partit que lidera “Plataforma x Catalunya” (PxC) que, com molt bé defineix la Viquipèdia, és un partit polític d’extrema dreta, populista i xenòfob. Aquesta vegada s’atreveix a dir, davant de la foto d’un nen negre amb una estelada penjada a l’esquena: “Estem ben arreglats. Si aquests han de ser els nous catalans, jo marxo de Catalunya. Primer els de casa!!!”.

La piulada em va fer pensar una colla de coses. Per exemple: qui és ell per dir qui és català i qui no ho és? Segons ell, els immigrants i les persones d’altres ètnies o cultures no deuen poder ser catalans i manifesta clarament que a ell li fan nosa. El president Pujol deia: “És català tota persona que viu i treballa a Catalunya”, frase amb la qual potser no hi estaria del tot d’acord perquè hi ha gent que viu i treballa a Catalunya i no són ni se senten catalans ni se’n voldran sentir mai. Simplement hi viuen o hi treballen per circumstàncies  de la vida. I, en canvi, d’altres que viuen i treballen fora de Catalunya  se senten del tot catalans, en volen continuar sent per molt lluny que siguin i per molts anys que portin fora del país. Per tant, podríem dir que és catalana tota aquella persona que vulgui ser-ho, vingui d’on vingui i estigui on estigui. Per tant, ni el senyor Anglada ni ningú  són qui per donar carnets de catalanitat.

I una altra cosa: prefereixo mil vegades algunes d’aquestes persones -que l’ Anglada no vol veure ni en pintura- que molts catalans com ell mateix o semblants a ell. L’Anglada no es deu adonar que molts catalans de soca-rel són força menys exemplars que alguns d’aquests nouvinguts que ell no vol. No cal dir que jo no desitjaria de cap manera tenir com a veïns, catalans com ell mateix… (ja n’he tingut algun…) i, en canvi, tinc veïns “forasters” amb els quals fa de molt bon estar.  Com a tot arreu, hi ha de tot… Quants d’aquests nouvinguts són més sensats que ell, més treballadors que ell, més respectables, més exemplars i segurament poden arribar a estimar més el país que no pas ell!. Hauria de recordar l’ Anglada que aquesta terra és una terra oberta, acollidora, mestissa des de fa segles i que aquí hi cap tothom que vulgui quedar-s’hi i que vulgui respectar i estimar el que aquí hi troba de bo i vulgui canviar allò que no ho és prou.

I, per acabar, li preguntaria al senyor Anglada: qui són els de casa? Només aquells que hi han nascut? Els fills dels que hi han nascut? Els de pell blanca? Els de Vic? Ja m’agradaria veure com m’ho explica això dels de casa i dels de fora; i m’agradaria que m’expliqués també quins són els drets i els deures de cadascú. I, posats a que m’expliqués coses, que m’expliqui si ell creu que les persones no són totes iguals o si els impostos que paga l’ Anglada valen més que els impostos d’un immigrant; o si ell creu que ha de tenir més drets que ningú; o si ell creu que la llei ha de protegir-lo més a ell que als altres; o si encara creu que hi han unes races superiors a altres… En fi, que m’hauria d’explicar tantes coses que no estic gaire segur que sabés fer-ho, vistos els arguments tan pedestres i de poca volada que acostuma a fer servir.

Ah! I si li sembla que ha de marxar de Catalunya, ja pot començar a preparar la maleta i tocar el dos, que no crec que el trobem a faltar gaire!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qPHYwvIN

No hi ha resposta

21 des. 2013


Aprenents d’etnocida

Classificat com a Catalunya,CULTURA,España

La plataforma “Castelló per la Llengua” organitza diversos actes en record de les “Normes de Castelló”, de les que enguany es commemora el 81è aniversari. Les Normes de l’any 1932 van ser una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país. Enric Valorremarcava en el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d’Alacant que «La proclamació de les “Normes d’Ortografia Valenciana” l’any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble». I l’humanista Lluís Vives afirmava, en aquest mateix sentit“La llengua és un dels principals fonaments de tota societat humana. Conservar una llengua, doncs, es mantenir, afermar en la realitat, l’existència d’una nació”.

Anar contra la llengua és, doncs, anar contra l’existència cultural d’un poble. I si a un poble li treus la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, la seva manera de ser i de fer, li estàs llevant la seva ànima, el seu ésser i el sentit de la seva existència. Directament el liquides, el mates, el fas desaparèixer. Per tant, et poden dir amb tota la raó del món etnocida i et converteixes en un etnocida. El concepte va ser exposat per Robert Haulin, a partir de la denúncia del genocidi cultural, que va fer Jean Malaurie l’any 1968, per a referir-se a la liquidació de las cultures indígenes.

El genocidi és l’extermini real d’un poble, és l’assassinat físic. L’etnocidi és un assassinat cultural; és eliminar les característiques i elements culturals d’un poble. A Espanya hi han molts aprenents d’etnocida. I aquest tendència no és pas d’ara sinó que ve molt de lluny, com ens estan explicant els experts en diferents terrenys aquests dies en el simposi ‘Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)’, amb motiu de la commemoració del tri centenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V. Diversos historiadors, economistes, sociòlegs i juristes analitzen, des d’un punt de vista històric, les conseqüències que han tingut aquests fets per al país. Aquests experts procuren incidir en la repressió que ha patit Catalunya al llarg dels segles des de l’àmbit polític, econòmic, social, lingüístic i cultural. I, com no podia ser d’altra manera. també s’està parlant de la repressió en els mitjans de comunicació i l’espanyolització del món educatiu.

En alguns llocs del món els genocides han acabat amb pobles i cultures sencers. Per sort, aquí sembla que només són només mals aprenents i, com que no en saben prou i troben molta resistència, no se n’acaben de sortir. No se n’han acabat de sortir mai ni em sembla que se’n sortiran. Són massa matussers. Són poc traçuts. Són massa primaris, poc intel·ligents i se’ls veu tant el llautó que fa que encara provoquin més resistència en la part contrària.

La Plataforma “Castelló per la llengua” denuncia “que la llengua i cultura catalanes passen per ser la anormalitat més gran de l’occident europeu perquè els diferents estats i regions en què es divideix el territori catalanòfon incompleixen de mode flagrant la “Carta europea de les llengües minoritàries” i els diferents estatus jurídics que atorguen al català són del tot insuficients per a la seva plena normalització”. I per aquest motiu no s’estan de dir que “el govern de l’estat espanyol està cometent un intent de genocidi cultural contra els Països Catalans, especialment acusat els darrers temps a tots els territoris que en depenen d’ell (LOMCE,“LAPAO” a la Franja, el TIL a les Illes, tancament de RTVV al País Valencià, sentències contra la immersió lingüística del TC a Catalunya, etcètera). A aquesta situació cal sumar la preocupant situació del català també a la Catalunya Nord, l’Alguer i, fins i tot, al Principat d’Andorra”.

La situació no deixa de ser preocupant i tots haurem d’estar molt vigilants, però la cultura catalana, amb tantes proves, no ha fet més que enfortir-se. Per tant, ja poden anar fent, que no se’n sortiran per més que insisteixin.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2o44TOTx8

2 respostes

17 set. 2013


Govern de gats o govern de ratolins?

Classificat com a Catalunya,España

M’ha arribat a través d’un amic aquest vídeo, que jo no coneixia i que trobo que és ben adequat per escoltar-lo amb atenció aquests dies. El vídeo “TERRA DE RATOLINS”, que il·lustra un discurs en forma de faula de Tommy Douglas, destacat polític canadenc, mostra un país de ratolins governat durant molt temps per gats negres que, com es pot suposar, ho feien molt bé i feien molt bones lleis… per a gats!.

Us recorda alguna cosa aquesta situació? Heus aquí la faula:

LA TERRA DELS RATOLINS

“Aquesta és la història d’un país anomenat Terra de Ratolins ” . Un país on els ratolins creixien i jugaven , on naixien i morien . Vivien d’una manera molt semblant a com tu i jo ho fem . Fins i tot tenien un Parlament i uns Ajuntaments… I cada quatre anys , feien una elecció per veure qui seria alcalde o president . Anaven als col·legis electorals i votaven . Com tu i com jo. Anaven a les urnes i triaven un Govern .

Sempre era un Govern de gats negres i grossos .

Pot semblar estrany que els ratolins triïn un Govern de gats … No dic ni tinc res contra els gats . Són respectables i governen amb molts doctes assessors . Fan lleis bones … lleis bones , això sí , per als gats Però aquestes lleis bones per als gats no són tan bones per als ratolins . Una de les lleis per exemple , diu que les entrades de les rateres han de ser grans perquè pugui entrar l’urpa d’un gat . Una altra llei , en canvi , prohibeix que els ratolins puguin anar més de pressa que els gats , perquè aquests puguin tenir el seu esmorzar sense gaire esforç . Són lleis molt bones per als gats , però dures per als ratolins .

Quan els ratolins no van poder aguantar més , cansats de gats negres , van decidir anar en massa a les urnes i votar contra els gats negres . I ho van tenir clar : triar un Govern de gats blancs …

Els gats blancs havien fet una campanya genial . Van dir : cal generar confiança , el problema principal és que les rateres són petites i rodones . Si vostès ens trien les farem el doble de grans i quadrades . I així ho van fer. Els gats van poder ficar amb més seguretat les dues urpes .

La vida dels ratolins es va fer més dura que abans . I quan no van poder aguantar més , van tornar a votar els gats negres. I més tard una altra vegada els gats blancs. I així temps i temps … Fins i tot van assajar gats meitat blancs i meitat negres. Fins i tot van provar votar gats negres amb taques blanques . Deien que somiaven com els ratolins , però menjaven com els gats .

A poc a poc, els ratolins s’adonaven que el problema no estava en el color dels gats : el problema és que eren gats … I com que eren gats, es preocupaven dels interessos dels gats i no dels ratolins

Però un dia … Finalment , dirigint-se a tots els ratolins del país , va parlar un modest ratolí al que fins llavors no havien fet gaire cas. I va repetir una cosa que venia dient des de feia temps:

Per què els ratolins hem de seguir triant un Govern de gats ? …

Què us sembla … No és hora que triem ja, un Govern de ratolins ? “

No hi ha resposta

14 set. 2013


El correu arriba tard

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

P9113446Rajoy sembla que visqui al segle passat, quan les cartes trigaven dos i tres mesos per anar d’un lloc a l’altre. Les comunicacions avui són i han de ser molt més ràpides si no es vol fer el ridícul.  Tampoc calia potser que Rajoy ens fes esperar tant per dir el que ens dirà. A no ser que en aquesta llarga espera hi hagi una –per a mi- evident  segona intenció: deixar ben clar a tothom que el qui manen són ells i que els “tempos” els marquen ells i ningú més. Les majories absolutes poden tenir un problema: són prepotents i no saben escoltar les minories. En política, tant dolenta és l’actitud de tancar la porta als morros, com la del silenci. La política és l’art de negociar i es veu que hi ha polítics que no en saben o que només ho fan quan es veuen entre l’espasa i la paret.

Als catalans ja ens han tancat la porta al morros vàries vegades en els darrers temps: van retallar fins a no deixar-hi res un Estatut que podia haver donat sortida a molts problemes; van donar un No rotund a un nou finançament i ara segueixen tancat portes apel·lant a una Constitució que podria ser interpretable i modificable sense massa esforç. Però aquí no es mou res i sembla que no passi res. Però està passant. I tant que estan passant coses!. Entretant hi va haver una manifestació massiva l’any passat i una Via Catalana fa quatre dies. Però sembla que no ho veuen i quan se n’adonin hauran arribat tard. Fa molt temps que adopten actituds tancades i prepotents i sembla que han volgut desconèixer tant la realitat que ara ja és igual el que contestin ara en una carta que no espera ningú. Una carta que arriba tard. La carta del President Mas ja és igual si la contesten o no perquè nosaltres hem anat fent via i ja estem en una altra fase. Hem anat cremant etapes, anirem buscant tots els forats i farem tots els intents legals possibles. Però, siguem clars, el que preval en el fons és la voluntat i les interpretacions que es vulguin fer de les lleis. Tot és possible si hi ha voluntat.

Per tant, arribats en un previsible atzucac, què preval: la legalitat constitucional d’un estat o la voluntat democràtica d’un poble?. Hi ha un Dictamen del Tribunal Internacional de justícia de l’Haia de 22 de juliol de 2010 que ens dóna una total cobertura per una declaració unilateral d’independència, si és que al final s’hi ha d’arribar. La Cort Internacional de Justícia (CIJ) o Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), conegut col·loquialment com a Cort Mundial, és el principal òrgan judicial de les Nacions Unides i va ser establerta per la Carta de les Nacions Unides el 1945.

Els dictàmens, juntament amb les decisions en assumptes contenciosos, formen part de la jurisprudència internacional, que té com a principal funció la de servir com a element essencial i imprescindible d’interpretació del Dret Internacional. A la pràctica, la Cort Internacional de Justícia ha fet un ús indistint com a precedents dels seus dictàmens i sentències, tractant tots dos tipus de resolucions en peu d’igualtat. Ambdues, per tant, són igualment jurisprudència.

Dictamen de la Cort Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010 sobre la legalitat de la declaració unilateral independència

– Declarem que no hi ha cap norma en el dret internacional que prohibeixi o estigui en contra de les declaracions unilaterals d’independència

– Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica d’un poble part d’aquest estat, preval sempre la voluntat democràtica d’aquest poble

– Declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és la voluntat dels ciutadans, la qual crea o modifica la legalitat vigent quan sigui necessari

5 respostes

07 set. 2013


Cadena de blogs cap a la Independència

Classificat com a Catalunya,Independència

Vídeo de la Cadena que es va formar el passat dissabte, dia 31 d’ Agost, als marges de l’ estany d’ Ivars i Vila-Sana i que va aplegar gent de tot El Pla d’ Urgell.

Aquest post d’avui forma part de la idea que el BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/ va fer córrer entre el bloguers catalans i que en aquest moment ja ha aplegat 264 blogs que es donen la mà els uns als altres.

Aquest blog A PEU, amb el número 168, enllaçarà amb el blog de l’ Albert amb el número 169 – AMB CRITERI PROPI http://uncriteri.blogspot.com

——————————————————————————————–

El Programa Memòria del Món de la UNESCO va decidir incloure l’any 2009 tot el material documental que hi ha disponible sobre la Cadena Bàltica o la Via Bàltica perquè ho considera un bé cultural per protegir. Tots els pobles del món tenen memòria col·lectiva però no sempre tenen les possibilitats adequades per guardar-la. La UNESCO intenta ajudar a través d’aquest programa.

La Cadena Bàltica o Via Bàltica és el nom que es va donar a una cadena humana de 560 Km que unia els tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) per exigir la independència dels seus països. Es va fer el 23 d’ Agost i va reunir entre 1,5 i 2 milions de persones (sobre uns 7 milions d’habitants totals de les tres repúbliques). Aquí és on s’inspira la Via Catalana de l’ 11 de Setembre i segur que també passarà a la història i tot el món s’assabentarà, com es va assabentar l’any passat de la gran manifestació a Barcelona, que Catalunya vol ser independent.

Ja sabem que hi ha molts catalans que no comparteixen la idea; ja sabem que l’Estat espanyol mirarà de minimitzar l’impacte; ja sabem que n’hi ha molts que diuen que no servirà per a res i fins i tot en faran befa; ja sabem que diran que aquestes coses són il·legals i ja sabem que criticaran la cadena, el nostre afany per la independència i tot el que vulgueu. Ja ho sabem.

Però sabem també que aquests petits gestos d’un munt de gent, gestos que tots junts es fan grans i es converteixen en símbol, aquestes aspiracions s’han de fer sentir d’alguna manera perquè és la única forma que tenim les nacions petites sense un Estat darrere per fer-nos escoltar. Sabem que tots aquests gestos hauran de ser pacífics i festius; sabem que haurem de ser ferms en les nostres conviccions per anar guanyant terreny; sabem que tenim arguments -molts arguments, molta raó i moltes raons- per exigir una cosa que és justa; sabem que “Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”, com diu l’ Espriu; sabem que les coses seran lentes i difícils; sabem que no ens ho posaran fàcil; sabem que haurem de sumar complicitats dins i fora del país i que les coses no es faran soles sinó que tots els que tinguem l’aspiració a ser lliures haurem de remar junts i mirant la mateixa fita.

I deixar que els gossos bordin; deixar que escriguin o diguin bestieses; fer cas només al nostre somni. Els Països Bàltics van aconseguir la seva independència el setembre de 1991. Per què nosaltres no?

3 respostes

31 jul. 2013


Els catalans i les sardines

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

El divendres passat van rebre ‘La clau i la lletra’ d’Antoni Tàpies, guardó que les reconeix amb el XXV Premi Internacional Catalunya l’ex-primera ministra de Noruega i ex-secretària general de l’OMS, Gro Harlem Brundtland, i la jove estudiant i activista paquistanesa Malala Yousafzai.

En rebre el guardó, Malala Yousafzai va reclamar no ser recordada com la dona disparada pels talibans sinó com la que lluita pels drets de l’educació de tothom, homes i dones.  Algunes coses de les que va dir:

-‘El meu missatge: no espereu que ningú ho faci, feu-ho per vosaltres mateixos’. ‘Aquest és el meu somni, la meva ambició’, va precisar.

-‘Ara és el moment per solucionar els problemes’. Davant d’això, va apel·lar a la ‘unitat’ i l”educació‘ com a ingredients per fer-ho possible. ‘Si estic sola parlant, no ho aconseguiré, però si anem junts, ho aconseguirem’, va afirmar.

Aquestes paraules m’han fet repensar coses de l’actual moment polític català. Als catalans ens perden les divisions. No sabem anar units. Aquest és el nostre pecat de segles, que hem pagat molt car i que ara ho tornarem a pagar si no anem alerta. Hem d’anar junts i moure’ns com els bancs de peixos, que es mouen com si fossin un únic organisme. Llegia no fa gaire un article sobre això i ho vaig relacionar de seguida amb les paraules de la noia paquistanesa. Els banc de peixos estan compostos per milers de peixos i no obstant això els seus moviments estan perfectament organitzats i sincronitzats perquè la seva jerarquia és perfectament ben definida.

Fa un parell d’anys, la revista Science publicava un estudi sobre el moviment dels bancs de sardines quan es disposen a iniciar una migració. Succeeix que es reuneixen a l’Atlàntic Nord i esperen amb paciència que vagin arribant els seus congèneres. Així fins que s’arriba a una determinada densitat de població. Llavors comença l’onada. Sembla el públic d’un estadi quan fa aquest moviment. És com una reacció en cadena, és un moviment sincronitzat de milions d’individus sobre una àrea de fins a 40 quilòmetres. I és justament això i la posició dins del grup el que els fa sobreviure.

Els científics ha arribat a les següents conclusions: els peixos més en forma i més famolencs són els que van al capdavant. I són també els que dirigeixen els moviments de la resta del grup. Els peixos que van darrere gasten un 23% menys d’energia i no sempre són els mateixos, van variant segons les condicions. Això sí, els que poden aportar menys oxigen als músculs, és a dir, els que estan en pitjor forma, es queden situats darrere a rebuf dels forts.

Els bancs de peixos i els eixams d’insectes s’agrupen per dos motius: aconseguir menjar i evitar (o minimitzar) les possibilitats de ser devorats pels seus depredadors. S’ha observat que les posicions al lateral del banc són més perilloses, perquè la majoria (encara que no tots) els depredadors ataquen per aquesta zona. Així que aquestes posicions no són molt bones. No obstant això, és on arriba la millor menjar. A les posicions centrals i més protegides, al nucli del banc, arriba menys menjar. Així que encara queden incògnites obertes sobre el moviment dels bancs de peixos i la seva organització.

Però no us sembla que seria interessant que els catalans n’aprenguéssim una mica d’això? Moltes vegades els animals ens ensenyen un munt de coses. Potser que els observéssim una mica i n’aprenguéssim. Ens hi va la supervivència com a poble. Ens arriben castanyots per tots costats i més que ens en arribaran. S’acosten moment molt durs. Caldrà que tots anem com un banc de sardines per tal de que no se’ns cruspeixin vius!. Ja sabeu a qui em refereixo…

4 respostes

28 juny 2013


El Concert per la Llibertat

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

No hi ha resposta

17 maig 2013


Encara no estem prou escamnats?

Classificat com a Catalunya,Independència

Aquest fi de setmana és Festa Major aquí a Mollerussa i, com cada any, han fet un programa amb tots els actes festius. Aquest matí, mentre l’estava fullejant, m’he topat amb una foto antiga de la Plaça Major. Una foto dels anys 60 del segle passat… Als que ja tenim uns quants anyets ja ens comencen a quedar una bona colla records del segle passat!. I un dels records que m’ha portat aquesta imatge antiga és la d’una sabateria que hi havia en aquesta plaça on em van comprar les meves primeres sabates “Gorila”, molt populars en aquell temps perquè regalaven una piloteta verda amb cada parell de sabates. Els de la meva edat ho recordareu prou bé!. Jo recordo encara avui l’escena i la il·lusió que em va fer la famosa piloteta verda (em sembla que més que les mateixes sabates!) el dia que amb el pare vam anar a comprar-les. Eren famoses per la seva resistència i duresa (en tots els sentits). Després, per pura curiositat, he mirat a internet i he pogut comprovar que encara les fabriquen (molt més maques i molt més modernes que aquelles de la meva infantesa, és clar!) i també he pogut comprovar que perdura encara com a símbol de la marca la famosa i desitjada piloteta verda amb el goril·la.

Tot això per dir només una cosa: que el regal d’aquella “piloteta verda” era una bona estratègia per a vendre i aquesta mateixa estratègia encara dura avui en molts àmbits de la nostra vida. Sembla que encara no estem prou escamnats de que ens prenguin el pèl amb regals, que no valen res en si mateixos però que a molts encara els fan molta il·lusió. Per a molta quitxalla d’aquell temps -que quasi no tenia joguets perquè eren temps difícils- aquella piloteta significava molt i era l’ham perfecte per tal de que et venguessin la moto, com es diu popularment. Quantes vegades ens hem deixat enganyar amb regals enverinats!. Han passat a la història els miralls que els espanyols intercanviaven amb els indis americans amb or o plata. Aquells miralls eren tan encisadors, tan captivadors, amb tan atractiu per aquella gent que no els havia vist mai, que queien a la trampa amb les quatre potes.

Exactament això és el que ha fet Espanya durant segles amb Catalunya i, durant segles, molts s’han deixat enredar per les “pilotetes verdes”, els miralls de tota mena i les promeses de felicitat eterna. Per sort, cada vegada queden menys persones engalipades i entabanades per tantes promeses i la crua i dura realitat quotidiana fa veure quines són les perverses intencions que s’amaguen darrera la “piloteta verda”. Intencions que fins fa poc s’amagaven i que ara ja es mostren obertament sense cap mena de rubor: ara ja es pot dir clarament que la intenció és “españolizar a los niños catalanes”, fer-nos gruar cada fi de mes amb els diners que han d’arribar de Madrid, fer que els tribunals dictaminin sempre en contra nostra, posar tants pals a la roda com sigui possible per tal de que perdem la paciència i desistim…

Fa un temps, un dels economistes que més ha encertat les previsions (l’economista Niño Becerra), va fer un tuit que es va fer popular: "CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 mil milions més del que rep". Ens volen fer patir econòmicament, culturalment, ens volen arraconar com a poble, volen seguir abusant de nosaltres, segueixen dient-nos a tort i a dret insolidaris, garrepes, dolents, lladres, nazis, egoistes i tots els pitjors qualificatius que vulgueu. De víctimes ens hem convertit en victimaris. Ara ja no s’estan de res i s’ha alçat la veda i ja es pot disparar a matar que no passa res. Hem quedat sols i sense defensa i ens haurem d’espavilar si volem sobreviure.

Per això em preguntava al títol d’aquest post si encara no estàvem escamnats, si encara era possible que algú amb quatre dits de front no veiés aquest espoli. Perquè això és un espoli en tota la regla i amb totes les lletres. Un espoli econòmic i un espoli de la nostra dignitat com a poble perquè ens volen prendre la nostra manera de ser i de fer, la nostra llibertat i les nostres legítimes aspiracions. Ja no podem ni decidir, segons ells. Què ens queda doncs?. Com acabava un article la Pilar Rahola fa uns mesos “Ens tenen, doncs, de genolls, que és com han volgut tenir-nos sempre. La qüestió és fins quan serà sostenible aquesta situació o, més ben dit, fins quan no veurem que és insostenible. Perquè hi ha una cosa pitjor que no tenir estat propi, que és dependre d’un Estat amb tendències naturals al vampirisme”.

 

No hi ha resposta

24 abr. 2013


L’escalada independentista

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

El diari BON DIA, que es reparteix gratuïtament per les contrades de Lleida, cada any fa un anuari que -mes a mes- repassa els esdeveniments més significatius de l’any. Per fer-ho, el diari demana a una colla de persones  de les comarques de Lleida que tenim blog i que el diari té l’amabilitat d’enllaçar-nos, si volem escriure un petit article sobre l’esdeveniment de l’any anterior que a nosaltres ens sembli important.

Ahir, diada de Sant Jordi, va sortir al carrer l’anuari del 2012. Aquest és l’article que jo els vaig enviar:

L’ESCALADA INDEPENDENTISTA

Els alpinistes saben bé què significa l’escalada. Saben que per arribar al cim de les grans muntanyes han de superar milers de dificultats. Tot i això, tots ells somnien en poder fer els 14 pics que tenen més de 8.000 metres. És el gran somni de qualsevol alpinista.

El gran somni d’una majoria de catalans és la independència. Independència, aquesta aspiració que alguns -de forma una mica despectiva- han anomenat escalada independentista,  no és res més que el desig de llibertat que tot ésser humà porta a dins i que surt d’una manera o altra quan aquesta es negada sistemàticament. Som cada un de nosaltres qui ens sentim lliures o no i no són ells qui ens ho han de dir. Si tenim lleis i Constitucions que no ens serveixen per ser-ho, cal canviar-les. I si volem decidir el nostre futur, cal crear els instruments per a poder-ho fer.

En aquest procés d’escalada que ja fa temps que vam començar, l’any passat vam fer un dels cims emblemàtics el dia 11 de Setembre amb la gran manifestació de Barcelona que -ho vulguin o no- marcarà una fita dins del procés sobiranista català. Des de llavors han canviat algunes coses i encara en canviaran moltes més, tot i els ingents esforços que hi posen des de Madrid per a frenar aquest procés. Ho faran jugant tant brut com puguin i sabent que tenen molt més poder que nosaltres i sabent que tenen els àrbitres interpretant les lleis a favor de les seves conveniències. Ho intentaran de totes les maneres, però també hem d’estar convençuts que el procés no té marxa enrere i que aquell 11 de Setembre es va aconseguir una gran fita perquè, a fi de comptes, el que fa que les coses es produeixin és la voluntat popular. Aquesta és la nostra força i el nostre poder. Sabem que davant nostre encara hi tenim altres cims per conquerir, que ens esperen i que no podem defallir.

Han passat molts dies des que vaig escriure l’article. Sembla que les coses no es mouen; sembla que els ànims ja no són els que eren; sembla que, fins i tot, s’ha anat establint un cert pessimisme, o sigui, aquell estat d’ànim que ens fa semblar que vivim en la pitjor situació possible. Alguns ja apunten que  hem agafat un camí sense sortida. Però jo crec que no és cert i segueixo pensant el que pensava llavors: que la força la tenim nosaltres –el poble- i serà el que nosaltres vulguem que sigui i que sabrem trobar el camí que ens porti cap allà on volem anar. Potser haurem de fer marrades; potser equivocarem camins per voler fer massa via, voler fer dreceres i voler arribar abans; potser haurem de tornar enrere per tal de retrobar el camí bo… Però segueixo pensant que ens sortirem perquè noto en l’ambient que el poble català cada dia es convenç més de que hem de buscar sortides (pitjor que ara difícilment podrem estar) i perquè cada dia som més. Els entrebancs que ens posin no faran altra cosa que enfortir-nos, per bé que potser ens farà ser més cauts i més vius. Però -tard o d’hora- tot arribarà, ja ho veureu!

 

 

No hi ha resposta

21 abr. 2013


Gestionar la misèria

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Sense entendre-hi gens ni mica i simplement com a observador i lector del que diuen els que -en teoria- en saben més veig el panorama político-social una mica complicat pels catalans. La planificació que fan els grans partits espanyols del nostre futur (el de Catalunya) és tan evident que ja no cal confiar gens ni mica en una sortida digna. Parlen de diàleg, però el diàleg no el sé veure per enlloc. Únicament ens queda anar fent els passos necessaris per anar planificant el nostre futur independent.

Als catalans no ens deixaran fer altra cosa que gestionar la misèria. Aquesta és la pura i dura realitat. La crisi-estafa que estem vivint és el pretext perfecte per portar-nos al límit entre la vida i la mort. No ens deixaran morir perquè –senzillament no els convé- però faran tot el possible per tenir-nos amb l’aigua al coll i restar a les seves mans. L’únic que ens queda és marxar com més aviat millor, tot i que faran l’impossible perquè això no es produeixi.

Entretant, ens tindran collats i haurem de rebaixar totes les nostres expectatives: pitjor sanitat, pitjor educació, pitjors ajudes socials, menys drets, menys feina, pitjors salaris…  Com a molt, ens deixaran gestionar la misèria. Ens deixaran triar el color de la caixa amb la quan voldrem ser enterrats perquè, a fi de comptes, és de les poques coses que ens deixaran fer. Per això és urgent que vagin quallant iniciatives com les de la Forcades i l’ Oliveres: assolir la independència i gestionar els nostres diners, les nostres necessitats i les nostres coses de la forma més neta i correcta possible. Tot alhora. No una cosa sense l’altra perquè és impossible si no van totes juntes. No aconseguirem cap independència política si no tenim independència econòmica. Sortiríem molt millor de la crisi si ens deixessin ser solidaris sense ofegar-nos. I, segons ens diuen molts economistes de gran prestigi, no és veritat el que deia l’altre dia "The Times" que alertava que, amb la independència, Catalunya seria "més pobra".

I és fals perquè la realitat ens demostra que Catalunya és com aquell que es tira a l’aigua per salvar el company que s’ofega i el que surt ofegat és ell. Tant de bo fóssim capaços d’aconseguir aquesta necessària unitat per tal de que la força per a fer front a l’enemic fos més gran i, junts, poguéssim buscar i trobar les complicitats externes per poder fer els passos necessaris. De moment, Kosovo sembla que ho ha trobat, tot i que li ha costat una colla d’anys…

No hi ha resposta

27 març 2013


Que sí, que no, que ja veurem…

Classificat com a Catalunya,Independència

Feia dies que no parlava de política, la qual cosa no significa que no llegís i seguís als diaris tot el que està succeint per aquests verals amb el tema de la independència de Catalunya. De tant en tant, va bé deixar reposar les coses, observar i constatar que, amb molts dubtes, moltes pors, moltes amenaces i moltes entrepussades (“Entrepussant aprenem a caminar”, diem per aquestes terres), anem fent camí. Detecto alguns petits i mínims moviments i molts detalls que em fan ser esperançat. Detecto en l’ambient que ha baixat molt l’eufòria de temps passants però que les coses es van assentant, van reposant com aquells els bon plats que són molt millors menjats l’endemà de cuinats que no pas acabats de fer.

Segueixo llegint aquests dies aquesta espècie de dietari d’esdeveniments històrics que es titula “De Los hijos de los días”, (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) d’un dels meus autors preferits, Eduardo Galeano. El dia 10 d’Agost escriu:

Todos hombres. Pero era una mujer, Manuela Cañizares, quien los reclutaba y los reunía para que conspiraran en su casa.

La noche del 9 de agosto de 1809, los hombres pasaron horas y horas discutiendo, que sí, que no, que quién sabe, y no se decidían a proclamar de una buena vez la independencia de Ecuador. Y una vez más estaban postergando el asunto para mejor ocasión cuando Manuela los encaró y les gritó cobardes, miedosos, nacidos para la servidumbre. Y al amanecer del día de hoy, se abrió la puerta del nuevo tiempo.

Otra Manuela, Manuela Espejo, también precursora de la independencia americana, fue la primera periodista de Ecuador. Como ése era un oficio impropio para las damas, publicaba con seudónimo sus audaces artículos contra la mentalidad servil que humillaba a su tierra.

Y otra Manuela, Manuela Sáenz, ganó fama perpetua por ser la amante de Simón Bolívar, pero además ella fue ella: la mujer que combatió contra el poder colonial y contra el poder macho y sus hipócritas pacaterías.

Tot llegint aquest text pensava que, per sort, nosaltres també tenim les nostres pròpies Manuelas, que es diuen Muriel Casals i Carme Forcadell, bones capdavanteres d’aquestes puntes de llança que són Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana, així com tantes altres que empenyen en aquest procés imparable i irreversible cap a la independència del nostre país. Com deia algú, Independència, República, Llibertat i tantes altres paraules boniques com aquestes… són femenines.

No hi ha resposta

17 març 2013


Liz Castro: una catalanista als EEUU

Classificat com a Catalunya

EL SINGULAR DIGITAL PUBLICA AQUESTA INTERESSANT ENTREVISTA DE LA PERIODISTA MIREIA GINÉ. M’HA SEMBLAT INTERESSANT REPRODUIR-LA.

La nord-americana Liz Castro (San Leandro (Califòrnia), 1965) acaba de publicar What’s up with Catalonia?, un llibre d’assaig amb la participació d’experts, que té com a objectiu explicar el procés que està vivint Catalunya al món.

D’on li ve la passió per Catalunya?

Vaig néixer a Califòrnia, però em considero de l’Est dels Estats Units perquè vaig anar a viure a Connecticut quan era petita. El català, però, el vaig descobrir a Califòrnia, on durant un any hi vaig estudiar a la Universitat. Allà em vaig apuntar a un curs de català. Teníem com a professor un brasiler expert en llengües romàniques i molt catalanista. Ens feia llegir l’Avui. I ell va ser qui va ser qui em va donar una idea més clara de com era Catalunya.
Com se li va ocórrer la idea de fer aquest llibre divulgatiu de Catalunya per als estrangers?
Des que conec Catalunya he intentat explicar als altres què és. Personalment de seguida em vaig adonar que Catalunya no era Espanya. Quan la gent em deia: “Què tal el viatge a Espanya?”. Jo els responia que tècnicament Catalunya és Espanya, però que realment és una altra cosa. Fa vint anys que faig pedagogia.
I en aquests temps ha notat algun canvi?
El dia de la manifestació de l’11 de Setembre i el dia de les eleccions catalanes llegia en els diaris dels Estats Units tot el que passava aquí, i estava molt contenta perquè feien servir la paraula Catalunya i no “la regió nord-est d’Espanya”, com usen normalment. Aquesta alegria, però, va durar poc, perquè el format dels articles continua sent curt i superficial. A més, repetien que Catalunya era poc solidària i que estava endeutada i que no podia pagar les seves pròpies necessitats.
I per això va creure que era important explicar el que està passant a Catalunya…
Sí. Vaig voler fer el llibre per desmentir i donar més informació, perquè veia que totes les notícies referents a Catalunya s’escrivien des de Madrid. Els corresponsals internacionals moltes vegades estan allà i encara que vagin de bona fe és difícil cobrir Catalunya des de Madrid. No és el mateix. És com si cobrissin Londres des de Nova York.

Als Estats Units, els seus col·legues, saben localitzar Catalunya o consideren que tot és Espanya?

En general pensen que és una part d’Espanya. Però cada vegada més hi ha més consciència, principalment des dels Jocs Olímpics. Sí que coneixen Barcelona, però, Catalunya molt menys.
Els nord-americans tenen interès per saber què passa aquí?
Una mica, però, francament, no diria que hi ha gaire interès. Els Estats Units són un país molt gran. De fet, els de Massachusetts amb prou feines seguim el que està passant a Califòrnia. Tot i així, la gent que vol visitar Catalunya sí que pot ser que pugui tenir interès. A més, amb les coses que estan passant hi ha més interès que mai i és important que tinguin una resposta informativa bona, no esbiaixada i amb poc coneixement. I, per això, volia que gent experta contribuís a fer aquest llibre.
Quan explica als americans que Catalunya vol ser independent, quina és la seva reacció?
Hi ha certa simpatia per aquesta idea, perquè nosaltres també vam fer el mateix. És ben sabut que hi havia un gran imperi que ens tenia controlats. Crec que la situació de Catalunya es pot entendre perfectament bé. El problema és més una qüestió de desconeixença, no se sap què és realment Catalunya.
El president Artur Mas ha escrit el pròleg.
Sí. Molts dels contribuïdors del llibre els vaig conèixer a través de Twitter. Aquesta és una manera increïble de connectar amb gent que d’altra manera no estarien a l’abast del públic. Des que tinc Twitter que piulo sobre Catalunya i aleshores em va començar a seguir el cap de premsa del president, en Joan Maria Piqué. Vam estar xerrant i jo anava traduint els discursos del President perquè volia que la gent dels Estats Units els pogués llegir. I, aleshores, en el moment en què vaig tenir la idea de fer el llibre, vaig demanar al president el pròleg.
A quines biblioteques han enviat els llibres?
El llibre va sortir oficialment el passat 25 de febrer i jo he arribat a casa [als EUA] fa dos dies. Ara precisament estic actualitzant la base de dades i preparant l’enviament. Tinc un llistat de biblioteques públiques dels Estats Units, Irlanda, Nova Zelanda, Alemanya… que m’estan ajudant a saber quins són els llocs més propicis per enviar el llibre. 
Va aconseguir més de 12.000 euros a traves del mecenatge, 5.000 euros més del previst. S’ho esperava?
Cada un d’aquests mecenes m’ajuda a saber on ha d’anar el llibre. I és a través d’ells que aconseguirem arribar lluny. Contactant amb ells, un a un, és quan es genera un veritable interès pel llibre. El consolat americà de Barcelona, per exemple, s’ha mostrat molt interessat pel llibre. De fet, aquest llibre està fet per gent com la cònsol americana, que viu a Barcelona i necessita saber de què va tota la situació.
I polítics estrangers?
Els polítics que jo tinc més a l’abast són els meus representants. El senador John Kerry, que ara és Secretari d’Estat, abans era el meu senador. A ell intentaré portar-li. No tinc un llistat tancat encara.
I vostè que ho veu una mica més des de fora. Creu que Catalunya aviat serà un Estat independent?
Jo crec que sí. No sé quants països s’han fet independents en els últims anys, però són molts. No és una bogeria. És una cosa complicada perquè Espanya no vol ni plantejar-se aquesta possibilitat, però això no vol dir que la resta del món no ho admeti. El procés que s’ha posat en marxa difícilment es podrà aturar, la gent està decidida i és imparable.
Té en procés algun altre llibre com aquest?
No n’he vist cap altre com el meu, cosa curiosa. Durant els anys universitaris als Estats Units, vaig constatar que existia molt poca matèria sobre Catalunya. Crec que actualment no hi ha cap altre llibre que parli sobre la situació política actual. I tinc pensat que si en els pròxims mesos passen moltes més coses ho explicaré a través d’un altre llibre.

No hi ha resposta

13 febr. 2013


Les oportunitats que passen

Classificat com a Catalunya,Independència

A la vida se’ns ofereixen a tots moltes oportunitats que no sempre sabem aprofitar. Oportunitats personals, oportunitats com a poble, oportunitats de tota mena. Normalment ens en adonem quan ja han passat i és quan ens sap més greu d’haver-les deixat fugir. Aquelles persones que són prou lúcides per veure on hi ha una oportunitat i saben anar-la a cercar o bé aquelles persones que saben veure quan una situació és una oportunitat per a elles, i l’agafen al vol, són les que acostumen a ser més felices justament perquè aconsegueixen allò que volen. Aconseguir els somnis ens fa sempre més feliços.

Els catalans estem vivint un moment clau, una oportunitat única per a ser independents i, per tant, molt més lliures per a decidir el nostre propi futur. Però, tal com van les coses, no estic gens segur que la sapiguem aprofitar. El temps passarà i l’oportunitat passarà de llarg si no la sabem aprofitar. Ens caldrà treballar dur per poder aconseguir el que una bona majoria de catalans volem perquè no n’hi ha prou tenir il·lusió i voler les coses. S’han de posar els mitjans per aconseguir-ho i, normalment, les grans coses no són mai fàcils.

I estic segur que serà la millor oportunitat que tindrem en molt temps si mirem el que tenim al nostre voltant: Espanya fa fallida, immersa con està en una cloaca plena de merda fins dalt i sense ningú que sigui capaç d’arranjar la situació. Tots estem tips del que veiem dia sí, dia també; tots veiem que l’estat actual de la situació ha de canviar d’alguna manera i ha de canviar profundament. Quin millor moment que aquest, doncs, per fer una decisió històrica i començar el nostre propi camí, tot sabent que també serà complicat i que no ens regalaran res!. Però serà el nostre camí i construirem la casa al nostre gust. Podem fracassar, certament. Però quin fracàs pitjor podem esperar que el que ens toca viure i sofrir cada dia dins d’ aquesta Espanya que no fa més que mirar enrere i mantenir uns valors que tenen tuf de resclosit de tan vells i passats de moda com són?. Uns valors que fan pudor a tancat i a podrit perquè ja no serveixen per  un món cada dia més complicat i totalment nou. Una Espanya que té un sistema polític i jurídic totalment injust, pensat i fet a mida només per a conservar un modus vivendi per a una minoria. Un sistema que no mira de cap manera el bé comú i la millora de les coses no serveix per a res. I, com a conseqüència, cal abandonar-lo com més aviat millor. Aquesta és la nostra oportunitat que no hauríem de desaprofitar.

Una resposta fins a ara

24 gen. 2013


La independència com a medecina preventiva

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

Eduardo Galeano, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” va fent una glossa per a cada dia de l’any. Per al dia 14 de Setembre escriu això:

14 de setiembre
"En la noche de hoy de 1821, unos poquitos caballeros redactaron el Acta de Independencia de Centroamérica, que solemnemente firmaron en la mañana siguiente.
El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

Més tard o més d’hora els pobles busquen la seva independència perquè necessiten llibertat. I la busquen encara amb més ganes si se senten escanyats, enganyats i maltractats. Ahir, el Parlament de Catalunya va iniciar un camí cap aquesta Independència, que una gran majoria del poble català vol i que multitudinàriament i clara va demanar prou  l’11 de setembre en la més gran manifestació que hi ha hagut a Catalunya. Aquest crit no només no ha estat escoltat, sinó que s’ha mirat d’ofegar, de silenciar i de menystenir de totes les maneres possibles per part de qui hauria d’estar ben atent a totes aquestes inquietuds.

Ahir una bona majoria del Parlament va aprovar un document que sens dubte serà històric. Els partits que creuen en la llibertat, en la democràcia i que saben que el dret a decidir és fonamental per a les persones i per als pobles van fer evident que els catalans tenim dret a decidir el nostre destí. Alguns partits que, per més que es diguin demòcrates han demostrat que no hi creuen gaire en els drets dels pobles, van votar que no tenim dret a decidir. Per ells faran! Jo els diria el que explica Galeano que van dir aquells senyors centreamericans: “El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

No en dubteu gens: un dia o altre el poble català la proclamarà i les conseqüències ja veurem quines seran…

No hi ha resposta

04 gen. 2013


Límits

Classificat com a Catalunya,PAÏSOS,Poesia

Catalunya limita al Nord amb una Europa

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Limita al Sud amb el germà País Valencià

tan lluny i tan a prop,

tan germà!.

A l’ Est, amb les sàvies aigües mediterrànies

que acullen altres pobles germans,

bressol de la nostra cultura

i que ens han fet tal com som.

I a l’ Oest

ai, aquest ponent

que ens envia vent i gent

que ens glaça el cor

i no ens entén.

Limitem a ponent

amb una covarda,

vella, tan salvatge terra

de la que m’agradaria d’allunyar-me’n

sense oblidar, però, que a fi de comptes

els límits els tenim –o no- dins nostre

i els posarem allà on nosaltres vulguem.

2 respostes

19 des. 2012


La llei és una teranyina

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

En una ocasió, algú li va preguntar al famós legislador atenès Soló (638-558 aC) per a què serveixen les lleis. El que és considerat un dels precursors de la democràcia a Atenes li va contestar: "Per atrapar els petits delinqüents". "Només per això? –va preguntar el seu interlocutor- i què fem amb els grans criminals?. Soló li va dir:" Amic meu, la llei és com una teranyina. Les mosques petites s’hi queden atrapades, però les grosses la trenquen i escapen amb enorme facilitat".

Ve a compte aquesta petita introducció per la notícia que avui ha sortit al diari: El fiscal general de l’ Estat ja s’ha posat a treballar de valent per estudiar tots els possibles i previsibles escenaris contra el referèndum català. Torres-Dulce amenaça que NOMÉS és pot celebrar la consulta si és dins del marc constitucional. Cal que recordem des d’aquest mateix moment –per si ens en havíem oblidat- que ells són els que fan i interpreten les lleis. Sobretot això darrer! Perquè una mateixa llei, que es pot interpretar de diferents maneres, ells ja fan per manera d’interpretar-la de manera ben restrictiva. Ho hem vist un munt de vegades i ara ho tornarem a veure de ben segur. Ja ho deia el filòsof sofista grec Protàgores, a qui Plató va dedicar un dels seus diàlegs, quatre segles abans de Crist afirmava: "La Justícia és el que l’home poderós diu que és". I cal que recordem que els poderosos (respecte a les lleis) són ells…

Nosaltres només tenim una força i la única que podem fer servir i de la que ens hem de refiar: ENS CAL ANAR UNITS. Tenim la força da la majoria d’un poble, que no és pas poca cosa. I caldrà ser hàbils, caldrà que tothom hi aporti el seu gra d’arena, caldrà tocar tots els ressorts internacionals, buscar totes les complicitats possibles, buscar tots els arguments existents i potser fins i tot inventar-ne de nous. Però ara és el moment. Comença un camí complicat, certament, però un camí apassionant. I és el moment de que els nostres polítics donin la talla sumant, sumant i sumant. No em cansaré de repetir el que fermament crec: en aquest moment hem de ser-hi tots i tothom hauria de mirar cap horitzons llunyans, cap a un bé general i deixar de banda els interessos partidistes, massa vegades una mica egoistes.

I, per acabar, vull recordar un tros d’aquell gran llibre argentí “MARTÍN FIERRO” del poeta Miguel Hernández.

 

“La ley es tela de araña,

y en mi ignorancia lo explico,

no la tema el hombre rico,

no la tema el que mande,

pues la rompe el bicho grande

y sólo enreda a los chicos.

Es la ley como la lluvia,

nunca puede ser pareja,

el que la aguanta se queja,

más el asunto es sencillo,

la ley es como el cuchillo,

no ofende a quien lo maneja.

Le suelen llamar espada

y el nombre le sienta bien,

los que la manejan ven

en dónde han de dar el tajo,

le cae a quién se halle abajo,

y corta sin ver a quién.

 
Hay muchos que son doctores,

y de su ciencia no dudo,

mas yo que soy hombre rudo,

y aunque de esto poco entiendo

diariamente estoy viendo

que aplican la del embudo”

Haurem de vigilar i estar molt amatents perquè, una vegada més, Espanya no ens vulgui aplicar la llei de l’embut i no torni a passar allò de “feta la llei, feta la trampa”. Penseu que posaran totes les lleis a favor seu i faran les trampes necessàries -com ja estem veient des del mateix moment de la darrera campanya electoral- per tal de dinamitar tot el procés cap a la independència. Alerta, doncs.

No hi ha resposta

07 des. 2012


Sharif Corinaldi i la necessària perspectiva

Classificat com a Catalunya

No és fàcil veure les coses amb la perspectiva adequada i necessària per poder ser objectiu. Quan un esdeveniment afecta directament a una persona, fa que l’observem de manera molt més subjectiva. A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc, però també és cert que si mirem tot el bosc en conjunt és impossible veure els arbres amb detall. És difícil apropar-se i analitzar un objecte sense perdre la perspectiva global i també és difícil veure els detalls dins del conjunt. Els dibuixants ho saben bé això i saben quines són les tècniques que han de fer servir per recrear la profunditat i la posició dels objectes dins d’un conjunt. Només si ho saben fer així el quadre queda equilibrat.

El judici que els catalans puguem fer dels esdeveniments que aquests darrers temps estan succeint potser són una mica esbiaixats i possiblement no de tot objectius, ja que és impossible veure’ls en perspectiva i, a més, ens afecten d’una manera massa directa. Segurament que ens caldria allunyar-nos en l’espai i en el temps, cosa que és impossible perquè vivim ara i aquí.

Per això m’ha semblat interessant veure i analitzar bé els vídeos d’aquest noi californià que es diu SHARIF CORINALDI i que han fet furor a la xarxa parlant de Catalunya. El primer vídeo va aixecar molta expectació perquè ningú sabia exactament qui era aquest noi i què pretenia amb aquell vídeo. Es van fer tot tipus de conjectures i fins i tot s’ha dit que era un noi pagat per algú per tal que fes campanya de cara a les eleccions catalanes. De mica en mica, però,  s’ha anat sabent i  Vila Web ens explica que és un físic i activista progressista californià, nascut l’ant 1978, amb residència habitual a Califòrnia, encara que els vídeos els fa des de Nova York -segons el seu Facebook actualment viu a Brooklyn. És, a més, un activista progressista que es defineix a ell mateix com a ‘molt liberal’. Va ser fundador en el seu moment del web Swing the State, contra les polítiques de George Bush. També ha treballat a ColorofChange.org, una web de clar caràcter progressista.  Vila Web ens explica també  que Sharif té experiència de més de deu anys treballant com a informàtic i, de fet, va estar durant un any al diari The New York Times com a programador. Ha publicat diversos treballs sobre física i estadística, entre els quals aquest Time-frequency analysis of econometric time series. Va estudiar a Brown (Providence) i va fer el seu postgrau a Berkeley.

Per veure la situació catalana després de les eleccions ens caldria llegir els diaris estrangers i contrarestar-los amb el que diuen els espanyols. Ens caldria veure vídeos com els d’en Sharif i saber com es veuen les coses des de fora. Llavors trobaríem que des de fora es destaca que fins ara hi havia 14 parlamentaris independentistes, i ara n’hi ha 74. Compareu els que diu la  premsa estrangera i el que diu la d’aquí:
THE NEW YORK TIMES: "Els partits separatistes guanyen a Catalunya"
FINANCIAL TIMES: "Catalunya avança cap a un referèndum de separació"
LE MONDE: "Els nacionalistes catalans reculen davant de l’esquerra independentista"
AL JAZEERA: "Les eleccions a Catalunya fan pujar els partits separatistes"
THE WALL STREET JOURNAL: "Fredor cap a Mas però suport a la independència"
THE GUARDIAN: "Els independentistes catalans són a l’altura de la majoria"
LA RAZÓN: "El fracaso del independentismo. Adéu Mas, a Catalunya le gusta España"
El PERIODICO: BATACAZO
ABC: "Mas pierde su plebiscito. Catalunya rechaza la independencia"
EL PAIS: "El plan de Mas se hunde en las urnas"
EL MUNDO: "Mas protagoniza el mayor ridículo electoral en 30 años de política autonómica".

Aquí és on entra el que anomenem perspectiva: les coses no es veuen pas exactament des de fora com les veiem des de dins. El punt de vista és molt diferent i ens hauria de fer pensar que els punts de vista diferents als nostres són prou importants i molt necessaris; que allunyar-nos del problema o de la situació ens fa ser més objectius i podem veure les coses –paradoxalment- amb més precisió i amb una visió més complerta de la situació, justament perquè veiem més angles i més cares.

Per això resulta també paradoxal  i ens hauria de fer pensar que una persona com en Sharif -que fa mig any no sabia res de Catalunya- potser sigui molt més capaç de veure les coses tal com són que no pas els diaris de Madrid o fins i tot alguns diaris de Barcelona. Des de fora es té una altra perspectiva de la situació i em sembla que darrerament s’ha guanyat molt en aquest sentit. Des de fora ja no es veu la realitat catalana com es veia un any enrere. Hi ha contribuït molta gent des de dins i des de fora; catalans i no catalans. Una de les coses que ens caldrà fer  a partir d’ara serà continuar amb aquesta pedagogia. Només així aconseguirem els aliats que amb tota seguretat necessitarem en el nostre procés cap a la la independència i, entretant, ens caldrà agrair a persones con en Sharif que ens ajuden en aquest camí.

No hi ha resposta

26 nov. 2012


Avui salpem

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

Ahir reproduïa  i feia meves les paraules que el Salvador Cardús adreçava al President Mas en l’acte de final de campanya de CIU perquè creia –i segueixo creient- que eren unes paraules assenyades i unes paraules sentides. Unes paraules que sortien del cap i del cor i que podien fer seves molts catalans en un moment excepcional de la nostra història.

L’ Onze de setembre passat va començar de forma molt seriosa un viatge cap a la Independència de Catalunya, viatge que crec sincerament que ja no tindrà marxa enrere. Dic que segueixo pensant que aquest viatge, del que el Salvador Cardús parla, és molt important pel nostre país i em sembla que ahir no vam encertar en el preparatius. Un viatge com aquest es necessita preparar-lo molt bé, amb temps, mirant els detalls, per tal de que fallin el menor nombre de coses possibles. I certament em sembla que no hem començat prou bé.

I no ho dic pels resultats obtinguts per alguns partits en concret. Ho dic per l’actitud que segueixen mostrant els comandaments d’a bord. Ja es van equivocar anys enrere fent coalicions estranyes que no van dur el País enlloc (o, si voleu, diria que el van dur al esculls on ens hi hem quedat embarrancats uns quants anys). Ara, que semblava que en podríem sortir, ens trobem altre cop que hi han diversitat d’opinions i criteris que poder fer endarrerir altre cop el viatge. Veurem en què queda tot.

Aquestes eleccions alguns diuen que no han servit per a res. No és veritat. Han servit per a moltes coses, una d’elles –i essencial- és per saber on està situat cadascú i quines són les ganes de començar aquest viatge i per saber exactament qui s’hi anota i qui no. Per això en aquests propers dies veurem què fa cadascú. Ara veurem qui té ganes i qui no de tirar el País endavant, qui ajuda i qui no per desempallegar-nos d’Espanya i anar de manera decidida cap a la Independència de Catalunya. Des de l’ 11 de Setembre s’hi ha anat sumant molta gent i es veu voluntat de que encara se n’hi sumaran molt més si es fan les coses mitjanament bé.

Capità i comandaments: feu les coses bé. Sumeu esforços i voluntats. Poseu-hi il·lusió i esforç, que ja veureu que la tripulació serà nombrosa i seguiran les consignes que doneu. Però necessitem unitat, intel·ligència i persistència. La unitat serà la que ens donarà la força necessària.

Per tant, segueixo creient en les darreres paraules que va pronunciar el Salvador Cardús:

President, el 26 a primera hora del matí, salpem!”

No hi ha resposta

22 nov. 2012


Advertència als votants catalans

Classificat com a Catalunya,Democràcia,POLÍTICA

Explica Eduardo Galeano al seu llibre “El mundo al revés” que al segle dotze, el geògraf oficial del regne de Sicília, Al-Idrisi, va traçar el mapa del món, el món que Europa coneixia, amb el sud a dalt i el nord a baix. Això era habitual en la cartografia d’aquells temps. I així, amb el sud a dalt, va dibuixar el mapa sud-americà, vuit segles després, el pintor uruguaià Joaquín Torres García. El nostre nord és el sud, va dir. Per anar al nord, els nostres vaixells baixen, no pugen.

Si el món està, com ara està, cap per avall, no caldria fer-li donar el tomb, perquè pugui plantar-se de forma natural damunt dels peus?

Vivim en un món al revés en molts aspectes. Però això encara es fa molt més evident en aquesta pelleringa d’ Espanya que ens han deixat els dos gran partits que l’han desgovernada aquests darrers any. Sí, em refereixo al PP i al PSOE, que han fet les coses exactament al revés de com s’haurien d’haver fet.

Cal que aquests dies abans de les eleccions ens preguntem, doncs, si volem seguir en aquesta Espanya que s’ha convertit en el paradigma del “món al revés” on les coses estan totes fora de lloc i ben al revés de com haurien d’estar.

Caldria advertir a tota la població catalana que el diumenge vagi a votar que hi han governants que fan de la mentida la seva veritat, que  que fan del govern un instrument en benefici seu i que aquests mateixos governants demostren cada dia que no creuen en la democràcia.

Caldria advertir a tota la població que hi han mitjans de comunicació que han nascut per a ser mitjans d’incomunicació, de confusió, creadors de realitats delirants, de manipulacions i de mentides permanents i, que per tant, hem d’estar molt alerta amb les seves intoxicacions.

També caldria advertir a tothom que no tingui por a tantes amenaces i mentides perquè gaire pitjor no podem estar. Els que estan a l’atur que vagin pensant que aquesta Espanya actual no els donarà feina. Tot al contrari, més aviat els dirà que vagin a buscar-la a fora perquè aquí no la trobaran.

Cal advertir als que tenen la casa hipotecada que vigilin per no perdre-la. Les lleis d’aquesta Espanya irracional no els ajudaran gens ni mica.

Cal que sàpiguen que les lleis, en aquesta Espanya actual, estan fetes pels rics i pels poderosos i sota el principi de “feta la llei, feta la trampa”.  I cal que sàpiguen que molts jutges estan especialitzats en interpretar-les en contra dels interessos del poble. Per tant, cal veure a qui votem diumenge, si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest llast tan pesat.

En aquesta Espanya actual la democràcia és una paraula buida i ningú té cap interès en donar-li contingut. Potser seria hora d’anar creant un nou Estat on la democràcia comencés a tenir sentit i la Constitució servís al poble.

Cal advertir que, si volem seguir en aquesta Espanya actual, haurem d’aprendre a caminar enrere -com els crancs- perquè enlloc d’anar endavant anirem sempre més enrere.

Si voleu seguir vivint immersos en la por, en la foscor, en la dependència i en l’esclavatge mental seguiu votant els grans partits espanyols que ens han portat a la ruïna total i que no saben per on sortir-se’n.

Si voleu una Espanya al revés, on un colpista com Tejero és capaç de denunciar un demòcrata com el president Mas, seguiu votant l’estatus quo actual.

Però si creieu que una altra realitat és possible, voteu qualsevol partit que ens pugui dur la necessària INDEPENDÊNCIA que ens pot fer lliures d’una vegada d’aquest amo tan fastigós!

No hi ha resposta

17 oct. 2012


Cretins, imbècils, estúpids i bojos

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

image001

Vinyeta de @ferranmartin- lainformacion.com

Si mirem el diccionari veurem que totes aquestes paraules amb que he titulat el post d’avui tenen un significat semblant: són atribuïbles totes a algú que té poc enteniment o quan algú quan diu una gran bestiesa.

Però no he posat aquest títol perquè sí. De fet, les he tret d’un llibre que potser alguns de vosaltres haureu llegit (o no, perquè és una mica feixuc). Em refereixo a “El pèndol de Foucault” d’ Umberto Eco, on al principi del llibre hi ha un fragment deliciós (i digne d’un gran escriptor com ell) en el que els dos personatges més importants es coneixen i tenen una interessant conversa sobre aquest tema, o sigui, sobre cretins, estúpids, imbècils i bojos. Segons ell no són pas la mateixa cosa. Hi ha lleus o grans diferències, segons com es miri. Umberto Eco les explica i, una vegada llegides i païdes (perquè a vegades costen de pair les seves filosofades), tenen la seva raó i hi veus el quid de la qüestió.

Jo diria que aquests dies a Espanya estan aflorant de cop – com en una primavera en plena tardor- tots aquests espècimens d’una gran realitat que semblava amagada o finament dissimulada fins ara: Espanya deu tenir la quantitat més gran per metre quadrat d’imbècils i cretins de tot el planeta terra i part de la nostra galàxia. Ho dic perquè sembla que es facin la competència entre ells i les pàgines dels diaris en veuen amb feina per poder encabir tanta estupidesa plegada -ara d’un, ara d’un altre- que va caient compassadament dia sí, dia també i que els mitjans van recollint com per després algú es pugui entretenir a fer una compilació que es vendria prou bé. Recordeu aquella famosa “Antologia del disparate” que va sortir fa anys i que va tenir tant d’èxit’ Doncs ara podríem fer una antologia de les estupideses i segur que li faria la competència.

De fet –si volem ser sincers- els que guanyen de carrer en tota aquesta cursa són la gent del PP. I guanyen de carrer perquè aquests dies són els que més parlen í, potser per això, són els que més ruqueries diuen, algunes carregades de mala llet, tot sigui dit. A vegades penso que no hi ha només estupidesa en aquesta gent sinó molt mala intenció i molta mala baba. Us estalviaré cap mostra perquè podreu trobar tota la col·lecció als diaris sense massa esforç.

Umberto Eco fa dir a un dels personatges que “ l’estúpid fins i tot pot dir alguna cosa correcta, però per raons equivocades. Es poden dir coses equivocades, amb la condició que les raons siguin correctes”. Aquests del PP superen tot això i ni diuen coses correctes, ni les raons són correctes. Diria que s’han begut l’enteniment i ja ni els queda la capacitat de raonar. Jo he escoltat fins i tot algú de la seva corda que diu que es passen una mica i que no fan més que preparar el terreny perquè a Catalunya en les pròximes eleccions  treguin una llarga majoria absoluta els independentistes. Potser sí que té raó aquesta persona. A vegades l’exageració pot portar aquestes greus conseqüències (greus per a ells i perfectes per nosaltres) i pot ser la millor campanya electoral que puguin fer.

4 respostes

21 set. 2012


NOOS llena de orgullo y satisfacción

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

urdangarin-camina-o-revienta_thumb[1]El discurs de Nadal del Rei sempre començava igual: “Nos llena de orgullo y satisfacción felicitaros estas entrañables fechas…” Vista la nova pàgina web de la Casa del Rei, on encara s’hi manté un tal Iñaki Urdangarín –duc de Palma- es podria dir més aviat “NOOS llena de satisfacción y llena el bolsillo de algunos“…

S’acaba de saber, segons explica el diari EL PAÍS, que Urdangarín i el seu soci Torres van rebre, junt amb les respectives esposes, tres milions d’ euros de NOOS, la seva molt productiva empresa (productiva per les seves butxaques, s’entén). Llegiu aquest article, si us plau!

D’això jo en dic indecència. Vivim en una Espanya indecent que, segons el diccionari, és aquell que no obra dignament i no mostra respecte als bons costums. És una indecència que després vingui el Rei i ens faci una carta-sermó dient-nos que hem de ser bons nens, que ens hem de portar bé i fer força bondat. I ho diu ell, que ha perdut tot el poc prestigi que encara li podia quedar després dels darrers esdeveniments que ha protagonitzat durant aquests darrers temps.

I, amb el Rei, hi podríem afegir tota aquesta colla de polítics que no fan més que amenaçar al President Mas –i amb ell Catalunya sencera- amb totes les plagues d’ Egipte si ens independitzem. Ara ens tocarà passar una temporada entre amenaces, bones paraules, noves promeses i tot el que us pugueu imaginar. Ara sortirà el policia bo i el policia dolent, com en les bones pel·lícules de gàngsters i mafiosos. S’inventaran el que sigui per fer-nos por, per fer-nos sentir culpables i fer-nos tirar enrere en aquest procés que hem començat. Aquests dies s’escolten experts de tots tipus fent-nos veure que la cosa no té sortida i que anem cap a un carrer sense sortida. És veritat això?

Ara és l’hora –i és urgent- que comenci a parlar la gent que realment en sàpiga, els experts de veritat i no tant els tertulians que saben una mica de tot i no gaire de res. Ara no és l’hora dels opinadors sinó que és l’hora dels professors, dels tècnics i dels que saben sobre economia, sobre política, sobre dret, sobre relacions internacionals, etc Ara és l’hora que ens han d’explicar com s’hauria de fer el camí que hem començat, de com es poden fer les coses per tal que surtin bé, de com el món ens pot ajudar, de com cal fer les coses per tal de que tothom ens miri amb respecte i que és de justícia que ens ajudin. De fet, em dóna tota la impressió de que el món ja ens ha començat a mirar amb força respecte des de la manifestació multitudinària del 11 S. Cal seguir per aquest camí. A cada argument que donin uns, cal que algú surti amb un altre argument rebatent-lo. Perquè segur que ni els mateixos experts es posaran d’acord en la majoria de coses, com passa habitualment. Les coses sempre tenen moltes interpretacions i cal que ens les expliquin i cal que les expliquin a Europa i al món. Cal que s’expliqui que la independència és un dret i que no hi sortiríem perdent de cap de les maneres. Tot al contrari: segurament que hi sortiríem guanyant en tots els terrenys.

Només d’aquesta manera podrem sortir d’aquesta Espanya indecent, injusta i espoliadora, que ens té sotmesos i que ni ens estima i ni ens vol deixar marxar.

4 respostes

12 set. 2012


Ningú ha entès res

Classificat com a Catalunya,Independència

Durant tot el dia d’avui he anat escoltant i llegint les opinions que s’han produït Ebre enllà després del que va passar ahir a Catalunya i he arribat a la conclusió de que la majoria d’espanyols no han entès res. En altres llocs del món sembla que sí que han entès alguna cosa.

No ha estès res TVE que, enlloc d’informar, ha volgut amagar i distorsionar la realitat. Tampoc no han entès res les altres teles, els diaris i ràdios espanyols que menystenen el que va passar ahir a Barcelona. Menystenen o no entenen?

No han entès res la majoria de polítics que encara no s’adonen que hi ha una majoria de catalans que estem farts de com estan les coses, de les promeses incomplertes, de les mentides i del mal tracte rebut durant anys i panys.

Em sembla que segueixen sense entendre res un munt de gent que, teòricament, ho haurien d’entendre. Però no. Es veu que aquest tema de la independència de Catalunya no els cap al cap i no el poden entendre. Què ho deu fer?

Per tant –i vistes les coses-, ja sabem amb el que ens trobarem. Estarem quasi totalment sols. Ningú ens farà costat. Si no trobem suports a Europa, malament rai!

A mi em sembla que ara el més urgent és no fer política-ficció i començar a parlar del que passarà quan siguem independents. El més urgent és posar-se a treballar per veure som s’ha de fer el camí cap a la independència, buscar suports a Europa i que els tècnics diguin com s’han de fer les coses per poder tirar endavant el definitiu divorci.

I tot es podrà fer si unim forces i no ens perdem en picabaralles estèrils, com ens acostuma a passar sovint. Caldrà forçar les coses i caldrà fer-se la idea de que serà complicat i difícil. No hem de tenir pressa però no hem, de deixar de caminar.

Però hem de creure –ens hem de creure– que és possible. Després de tantes retallades, tant de bo que la darrera i definitiva retallada sigui la d’una gran tisorada que ens separi d’ Espanya, aquest Estat mediocre que és incapaç d’entendre res!

4 respostes

09 set. 2012


El meu petit país pot ser molt gran

Classificat com a Catalunya,Independència

Un país no és gran ni petit pels quilòmetres quadrats que té, ni per les riqueses naturals, ni pel lloc del món on està situat. Un país és gran o petit quan treballa per ser ell mateix, per ser millor, amb ganes d’existir i persistir. Un país és –per damunt de tot- la seva gent, que el construeix i imagina cada dia.

Per això, un any més, tornarem a celebrar un 11 de Setembre amb esperit renovat, amb forces noves i amb una nova il·lusió: que un dia pugui ser independent. Que pugui ser un país gran, obert i just; un país amb horitzons llunyans però amb els peus a terra; un país que sàpiga fer la seva feina en aquest moment delicat que ens toca viure. I la feina que ens pertoca és fer-lo entre tots cada dia més digne i més lliure. Perquè on hi ha llibertat i respecte hi haurà la pàtria de tots.

PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tan se val! és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els pobles tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tan se val! és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pel secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

———————————————

PEQUEÑO PAÍS

Mi país es tan pequeño
que cuando el sol se acuesta
nunca está suficientemente seguro de haberlo visto.
Dicen las viejas sabias
que es por eso que vuelve.
Quizás sí que exageran,
da igual! es así como me gusta a mí
Y no sabría decir nada más.
Canto y siempre me sabré
enfermo de amor por mi país.

Mi país es tan pequeño
que desde lo alto de un campanario
siempre se puede ver el campanario vecino.
Dicen que los pueblos tienen miedo,
tienen miedo de sentirse solos,
tienen miedo de ser demasiado grandes,
da igual! es así como me gusta a mí
Y no sabría decir nada más.
Canto y siempre me sabré
enfermo de amor por mi país.

Mi país es tan pequeño
que siempre cabe dentro del corazón
si es que la vida te lleva lejos de aquí
y nos hacemos contrabandistas,
mientras no se descubran
detectores por secretos del corazón.
Y es así, es así como me gusta a mí
Y no sabría decir nada más.
Canto y siempre me sabré
enfermo de amor por mi país.

2 respostes

06 set. 2012


La marxa cap a la llibertat (3)

Classificat com a Catalunya,Llibertat

Foto de Paco Elvira

L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA en el programa de la convocatòria que va fer el dia 1 de Setembre d’enguany a la Conca de Barberà deia: ACABEM LA MARXA DE LA LLIBERTAT. COMENCEM LA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Aquest mateix esperit era el que ens movia a molts en aquells temps Un esperit que, en lloc d’anar minvant, ha anat creixent amb els anys. Hem arribat a un moment decisiu d’aquest camí. El poble català es va posar a caminar molt abans de la Marxa de la LLibertat perquè els pobles que tenen ganes de viure van fent coses, dia a dia, moltes d’elles sense que es vegin o se sàpiguen. Però totes elles contribueixen a que es visqui i es creixi.

La Marxa per la llibertat fou una iniciativa política unitària no-violenta promoguda per l’organització catòlica Pax Christi. Consistí, a l’estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de diverses columnes de "marxaires" que difongueren, a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionals i democràtiques. Ara som en un altre moment important i potser fins i tot decisiu de la vida del poble català. Per això he volgut recordar aquells temps amb aquests tres apunts per tal de que vegem la importància que pot tenir una cosa tan petita com va ser aquella. Però va ser un gra de blat plantat que ha anat donant els seus fruits.

Acabo avui amb dos testimonis que la revista EL SALÍ va concloure l’article sobre La Marxa. No són res més que uns records personals escrits després dels anys i, per tant i per la part que em pertoca, potser amb algunes inexactituds.

Dues persones que van prendre part de forma activa a l’episodi de la Marxa de la Llibertat en el seu pas per Súria, van ser Jaume Pubill –llavors capellà jove de parròquia de Súria-, i l’activista cultural surienc Albert Castellano. A tots dos els hem demanat que reflecteixin en directe records i vivències. La lectura dels seu testimoni permet arribar també a algunes conclusions.

Records d’aquell estiu

En tota aquella història, personalment m’hi vaig sentir implicat perquè els temps que corrien m’hi convidaven. Se’ns hi convidava a tots els catalans que teníem ganes de “Llibertat, d’Amnistia i d’Estatut d’ Autonomia”… I crec que érem molts. I la majoria de joves teníem moltes inquietuds. De seguida que vaig arribar a Súria una bona colla de joves ens reuníem al pis on vivia i allà fèiem les nostres trobades i parlàvem de les inquietuds polítiques, socials, religioses…que tots teníem.

Jo havia arribat a Súria el setembre del 74, amb 26 anys, com a vicari de mossèn Serrasolsas. Vaig ser-hi ben poc, però hi van quedar molts amics. El setembre del 1976 marxava cap a l’ Uruguai on m’ hi vaig estar 8 anys. Ara visc i treballo a Mollerussa en un taller de discapacitats psíquics.

El Rector era un home una mica peculiar. Però obert en els temes de política i catalanista declarat. Per això en el tema de la Marxa mai va posar-hi cap dificultat. En el fons ho veia bé i potser només temia que aquella colla de joves el posés en algun compromís. Però mai ens va dir res i ens va deixar fer. Crec que es refiava de nosaltres. Tampoc vam tenir cap mena de problema de part del Bisbe. Ens vam sentir lliures en tot moment.

En aquell pis va ser on vam fer les reunions per preparar el pas de la Marxa per Súria. Crec que va venir algun grup de Manresa per coordinar coses. Però no ho recordo massa. Nosaltres havíem de preparar l’acte de Súria, donar allotjament als marxaires i portar a l’Àngel Colom a Cardona, que era el pròxim poble on havia d’anar. Crec recordar que ens el van portar des de Manresa i l’endemà de l’acte jo mateix el vaig portar fins a La Coromina amb un 600 atrotinat que tenia però que ens va fer prou bon servei.

Havíem d’anar alerta perquè la Guàrdia Civil vigilava els llocs per on passava la Marxa i la seva estratègia era agafar el responsable, carregar-lo en un cotxe i deixar-lo ben lluny del lloc si no és que el detenien… Però la qüestió és que sempre s’espavilaven per ser al lloc que tocava en el moment oportú.

Allà al nostre pis vam preparar l’acte, que consistia en una manifestació pacífica i silenciosa des de la Rectoria fins a la plaça que hi ha vora el riu. Crec que havíem de llegir alguna cosa o, en cas de que no ens deixessin, entregar un manifest al caporal de la Guàrdia Civil. No recordo si vam poder llegir res. Crec que no. Recordo que la Guàrdia Civil es va atansar i ens va preguntar qui era el responsable i jo vaig sortir com a un d’ells. No recordo qui més va sortir, encara que naturalment érem una colla. Però vam pensar que el fet de que fos capellà encara comptava i sempre hi havia més possibilitats de que em respectessin. Vam parlar una mica sobre l’acte però de seguida van dir-nos que ens disperséssim i ho vam fer tornant cap a l’església i tancant-nos dins. Allà diria que es va llegir quelcom i es van donar instruccions de com anar sortint poc a poc per tal de no cridar l’atenció i que no detinguessin ningú.

La Guàrdia Civil ens vigilava i volia anotar els noms i el número del carnet d’ identitat. Recordo que vam negociar i, al final, crec que no es van quedar cap carnet ni cap nom. Teníem l’avantatge de que l’església es connectava amb la casa de la rectoria per una porta interna i teníem una sortida per darrera del teatre del Foment i per allà van anar sortint gent de mica en mica.

L’Àngel Colom i alguns més es van quedar a dormir al nostre pis i l’endemà cap a mig matí jo mateix el vaig acompanyar amb el 600 fins a La Coromina (sota Cardona). No ens vam atrevir a arribar fins a Cardona perquè ens havien dit que a l’entrada hi havia la Guàrdia Civil i l’agafarien. Crec que va pujar a peu per un camí…. En acabar la Marxa, al cap d’ un temps , va tornar l’Àngel Colom a visitar-nos per donar-nos les gràcies i saber com havia anat tot i si havíem tingut problemes.

Això és el que recordo. Poca cosa i amb no massa exactitud, potser. Perdoneu.

Però d’allò sempre n’he servat un bon record. Valoro molt tot el que es feia en aquells moments. Es vivia intensament la política i es tenien ganes d’obrir les portes a la democràcia i crec que tot plegat va servir de molt. Es posava molta pressió al Govern i crec que en algun moment es van sentir desbordats i van haver de fer coses contra la seva voluntat per pressió del poble i dels mateixos partits.

A una distància de 30 anys encara li dono més valor. Ara ens hem tornat molt “passotes” i crec que el resultat és a la vista. Catalunya ha avançat però no pas prou. L’Estatut que tenim n’és una bona prova. Haurem de continuar anant a Madrid a pidolar, pel que es veu. Possiblement per falta de la unitat que es donava en aquells anys. La lluita contra el franquisme va donar ànims i una certa unitat de mires comunes. Possiblement això és el que faltaria ara. Amb més unitat Catalunya hi sortiria guanyant perquè encara haurem de lluitar per moltes coses importants que des de Madrid se’ns continuaran negant.

Bé, res més. Espero que hagi pogut aportar alguna coseta. Poca cosa. Però he recordat vells temps, quasi sempre estem ben disposats a explicar “batalletes”….

Una abraçada a tots els suriencs i ànims amb la revista!

Jaume Pubill i Gamisans

Circulen, señores, circulen…!”

Aquella tarda d’agost al Pla de la Font no era una tarda d’estiu normal. L’anunci de l’arribada a Súria de la Marxa de la Llibertat va fer que l’ambient que s’hi respirava en aquelles hores fos d’ una gran curiositat, tensió i, per què no dir-ho, un cert temor d’una possible repressió de l’acte previst.

Eren les set o vuit de la tarda, i des de feia unes quantes hores havien anat arribant varies dotacions del cos de la Guàrdia Civil que pràcticament havien ocupat els carrers i per descomptat la carretera i el Pla de la Font.

Jo, com molts més suriencs, amb predomini del jovent, érem allà. La majoria passejàvem per la vorera del carrer Salvador Vancell al davant de la plaça, esperant no se sabia ben bé què mentre es palpava una atmosfera de tibantor, doncs la Guàrdia Civil no deixava que els assistents es paressin a fer grupets de més de tres o quatre persones.

Així doncs, érem dos o tres amics que obligatòriament passejàvem amunt i avall per la vorera, i a l’arribar a l’alçada del que ara seria la rellotgeria Torrents ens vàrem trobar amb un parell més de coneguts que estaven allà parats. Jo, per fer broma, i parodiant a la Guàrdia Civil, els vaig dir: “-Circulen señores, circulen…”, sense adonar-me’n que uns metres més amunt, al davant de la cansaladeria Vila, hi havia una parella de la Guàrdia Civil que m’estava escoltant.

Eren una parella molt joves i de fora de Súria, i un d’ells es va dirigir a mi com una bala. No sé exactament les paraules que em va adreçar, però sí recordo que em va acusar de burlar-me de la Guàrdia Civil i em va comminar de males maneres a que els acompanyés, de manera que en breus moments em vaig trobar detingut i amb un guàrdia a cada cantó. Em van portar al mig de la plaça on hi tenien un furgó de la Guàrdia Civil i en un moment m’hi van ficar.

No recordo gaire quantes persones hi havia a dintre el furgó, però crec que hi érem dos o tres com a molt.

Al poc temps d’estar dintre la furgoneta va venir un guàrdia de la dotació de Súria al que jo coneixia i amb el que hi tenia una certa relació i al que l’hi deien “El Caballista”, perquè era un dels agents que muntava a cavall, i al mateix temps era l’encarregat de cuidar la reduïda quadra de dos o tres cavalls que en aquella època tenia el “Cuartel” de Súria i em va preguntar amb una certa incredulitat: “-Castellano, ¿qué has hecho?”. I en un moment l’hi vaig explicar ni més ni menys el que havia passat.

Després d’aquesta curta conversa em van portar al cuartel de la Guàrdia Civil de Súria, on sembla ser que, juntament amb altres “sediciosos” com jo, estava destinat a ser traslladat a Barcelona, cosa que en aquella època no presagiava rés de bo.

No sé si va passar gaire temps o no, però a mi se’m va fer una estona molt llarga. Va ser després quan el Caballista va venir altre vegada a parlar amb mi, i em va dir que ja podia marxar, no sense advertir-me, seriosa, però amistosament, que una altra vegada anés més en compte.

D’aquest agent sempre n’he tingut un bon record .“El Caballista”, que pocs anys després va marxar de Súria, i del qui no recordo el nom, era una bona persona, i sempre vaig estar segur que va ser gràcies a la seva mediació, que aquest succés, que pintava bastant malament, s’acabés de la millor manera possible per a mi.

Albert Castellano i Copons

No hi ha resposta

04 set. 2012


La marxa cap a la llibertat (2)

Classificat com a Catalunya,Llibertat

Foto de Paco Elvira feta a  l’ Escala a l’ inici de la Marxa de la Llibertat

La revista EL SALÍ de Súria va publicar el dia 12 de setembre del 2006 un article recordant la Marxa de la Llibertat. Firma l’article l’ Amadeu Vives, però és fet amb aportacions de gent que en aquell temps es van implicar fortament en la Marxa. L’article fa constar els següents:  Albert Castellano, Magda Esquius, Alfons Vila, Jaume Pubill i Josep Peramiquel.

M’ha semblat interessant reproduir-lo per tal de poder-se fer una idea de com era l’ambient l’any 1976 i de com van anar les coses. Avui publicaré la part del reportatge on explica com van anar les coses i un altre dia acabaré amb els records personal de dues persones: els de l’ Albert Castellano i els meus propis records.

Ha fet 30 anys de la Marxa de la Llibertat de l’estiu de 1976

Amadeu Olives

Mig any després de la mort del general Franco, Catalunya va viure una significativa acció de reivindicació que va recórrer tot el país. Súria també va tenir el seu episodi. En el següent reportatge El Salí publica un zoom sobre aquells moments.

En el 1976 Espanya iniciava una tímida obertura política. Franco feia pocs mesos que havia mort. El Rei havia ratificat en el càrrec de president del govern central a Carlos Arias Navarro, que ja havia estat nomenat pel dictador, fins que fou substituït per Adolfo Suárez González el mes de juny d’aquell any, el qual elaborà una Llei de Reforma Política.

La dona no podia obrir un compte corrent ni treure el passaport sense el permís de l’home. Els anticonceptius estaven prohibits. L’adulteri es castigava amb presó: 350 dones complien condemna per aquest fet. Els jutges eren tots homes i la pàtria potestat dels fills la tenia el pare. La majoria d’edat era als 21 anys.

L’ensenyament del català estava restringit a l’àmbit privat, i la seva utilització en l’administració pública era nul·la. Aquell any, però, per Sant Jordi, va sortir el primer diari íntegrament en català des del final de la guerra civil: l’Avui. El 5 de setembre, Joaquim M. Puyal feia la primera emissió radiofònica d’un partit de futbol en català. Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet entre altres cantants de la Nova Cançó o Cançó de protesta omplien sales i pavellons. Es van fer molt populars les sis hores de Cançó de Canet. L’Estaca, Diguem No o Al Vent esdevingueren himnes de resistència. Els recitals eren llocs on espontàniament el públic, majoritàriament jove, llançava consignes a favor de la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives. Principalment es corejaven les conegudes “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Sovint a la sortida hi havia enfrontaments amb els antiavalots de la Policia Armada.

Precisament l’Assemblea de Catalunya havia convocat amb èxit unes grans manifestacions els dies 1 i 8 de febrer a Barcelona amb aquestes consignes com a fons. Unes manifestacions que van ser durament reprimides per la policia, els grisos, nom amb que popularment se’ls coneixia degut al color dels seus uniformes.

De fet, la policia, la guàrdia civil o l’ultradreta s’encarregaven de reprimir durament qualsevol intent, per tímid que fos, de recuperació democràtica tan a nivell polític com sindical, les detencions i tortures eren freqüents a les comissaries. Els partits i sindicats encara eren tots il·legals sí bé alguns, de més moderats, començaven a deixar-se veure públicament.

Aquell any es van formar partits polítics com ara Convergència Democràtica, Partit Socialista o Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, entre molts altres, que juntament amb els que clandestinament ja existien, van formar el conglomerat polític de la transició.

En aquest context, Pax Christi, una organització internacional catòlica per la pau, a Catalunya vinculada amb el moviment d’Objecció de Consciència i de denúncia de la tortura, va llençar la idea d’organitzar aquell estiu la Marxa de Llibertat, que hauria de recórrer les terres catalanes amb l’objectiu de difondre amb mítings, concentracions i actes les reivindicacions nacionals i democràtiques de l’Assemblea de Catalunya.

Poble Català Posa’t a Caminar

Aquesta frase es transformaria amb l’eix de la mobilització continuada als Països Catalans. De mica en mica es començà a perfilar aquella idea i a posar-la en pràctica. El 12 de març es presentà oficialment la proposta i es lliurà a l’opinió pública el text de la convocatòria:

Convoquem tot el poble català a participar en la Marxa de la Llibertat, que recorrerà les comarques dels Països Catalans durant aquest estiu en un anhel de llibertat i de pau, serà una marxa no violenta, fita de gent de totes les edats, de totes les tendències i condicions.

A partir d’un postulat mínim de llibertat, la Marxa vol connectar amb la realitat de tots els indrets dels Països Catalans, tot animant i desvetllant un procés de discussió, de crítica i de mobilització del nostre poble cap a l’alliberament.

Entenem que en el nostre país aquest postulat de llibertat es concreta en: l’Amnistia de tots els presos polítics i de consciència, les llibertats enteses com aquelles situacions en què la norma bàsica de convivència sigui el respecte dels Drets de l’Home i l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya.”

A mesura que el projecte anava prenen cos i la seva difusió s’estenia a totes les capes de la societat s’hi anaven adherint cada cop més entitats: culturals, excursionistes, esportives, veïnals, partits polítics, sindicats i un llarg encetarà d’organitzacions, així com també de personalitats i dirigents del món de la cultura i de la política.

Lluís M. Xirinacs, un conegut activista de la no violència en favor de l’amnistia pels presos polítics i exiliats, també va fer una crida perquè es participés activament en la preparació i la realització de la Marxa.

El comunicat arriba a Súria

A l’abril de 1976 el comunicat de la Marxa arriba al Centre Excursionista de Súria, entitat que en aquells temps era conduïda per gent molt jove: la Junta havia estat escollida feia pocs dies. S’estableix una discussió en el seu sí entre partidaris de l’adhesió a la marxa i els que defensaven que l’entitat s’havia de mantenir al marge de la política.

La primera proposta és la que finalment s’imposà i el Centre Excursionista que en aquell moment estava domiciliat als baixos del carrer de González Solesio, núm. 25, oferí el seu local per els preparatius locals de la Marxa, que esdevindria la primera manifestació de protesta política celebrada a Súria després de la guerra civil.

Es van celebrar un seguit de reunions amb la participació de força gent, majoritàriament joves influïts pel desig de fer quelcom per assolir les llibertats perdudes i negades tant temps per la dictadura franquista. Alguns, pocs, eren militants d’alguna organització política, altres membres d’entitats del poble i la majoria actuaven a títol individual. Van organitzar-se diferents comissions: propaganda, intendència i contactes entre altres.

La Marxa és prohibida

El 22 de maig, Ràdio Nacional de España, va emetre un comunicat del Ministeri de Governació -llavors encapçalat per Manuel Fraga Iribarne-, en el que prohibeix la realització de la Marxa, al·legant que pot alterar greument la convivència cívica i que no ofereix garanties mínimes de seguretat a més d’alterar la vida ordinària de les poblacions on havia de passar en una època de visites turístiques tant nacionals com estrangeres cosa que els podria incomodar. En conseqüència s’afirma que es mantindrà l’ordre públic i es desautoritza qualsevol publicitat.

Pax Christi i les entitats i partits que donen suport a la iniciativa, lluny d’espantar-se continuen mantenint la proposta i la convocatòria de la Marxa de la Llibertat. Des d’aquell moment, però, tot adquireix una nova dimensió: caldria anar més en compte, les reunions i actuacions serien clandestines.

El local del Centre Excursionista de Súria ja no oferia prou seguretat. Era un lloc molt cèntric i les seves activitats eren prou conegudes. Així és que calgué buscar un nou lloc de trobada per continuar amb els preparatius. S’optà pels locals de la Rectoria, al carrer Sant Antoni M. Claret, 14. L’església de base estava més compromesa amb els moviments veïnals i de recuperació de les llibertats nacionals i individuals del poble. Lluny de la postura oficial d’una part de la seva jerarquia encara ancorada en l’església que va donar suport durant anys a la dictadura del general Franco,

Els preparatius continuaren endavant, ara amb el suport dels capellans i del rector de la parròquia d’aquell moment. Va editar-se propaganda pròpia fent servir una màquina ciclostil que hi havia a la rectoria. L’eslògan Súria camina s’estampà en fulletons, adhesius i octavetes. Pocs dies abans de l’arribada de la Marxa a Súria es van fer les primeres pintades reivindicatives de el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Estructura i desenllaç de la Marxa

Entre l’1 i el 3 de juliol començà la Marxa de Llibertat en sis llocs diferents dels Països Catalans. Els marxaires estaven estructurats en sis columnes que prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana i és la que passà per Súria); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

Repressió policial

La vigilància policial en aquests llocs era nombrosa i la repressió va ser desmesurada per uns actes que no tenien cap altre finalitat que la reivindicació d’uns drets democràtics de la manera més pacifica i no violenta possible.

La participació es reduí a uns pocs marxaires fixes per columna i variable segons les dates i els llocs que anava travessant. L’arribada dels participants de la Marxa en pobles i ciutats despertava la curiositat de molta gent i l’adhesió de nombroses persones de cada lloc.

Els controls policials i de la Guàrdia Civil a les carreteres eren constants i les càrregues de la policia contra els manifestants també. Tot i així la Marxa de la Llibertat no s’aturà en cap moment i s’arribà a tots els racons previstos.

El final de la Marxa, el 12 de setembre, es programà a Poblet on hi confluïren totes les columnes. De nou, malgrat un fort dispositiu de la Guàrdia Civil, els marxaires aconseguiren entrar al monestir, on s’hi celebrà la cloenda.

Aquell any l’Assemblea de Catalunya havia aconseguit el permís governamental per celebrar per primera vegada la Diada de l’Onze de Setembre. S’havia de fer a Barcelona, al parc de la Ciutadella però finalment va traslladar-se a Sant Boi de Llobregat, indret on és enterrat Rafael de Casanova. Unes cent-mil persones van poder celebrar la primera Diada Nacional de Catalunya en llibertat, encara que vigilada per les forces de l’ordre, desprès de la dictadura. Allà si van fer parlaments en favor dels postulats de l’Assemblea de Catalunya i es va cantar Els Segadors.

La Marxa arriba a Súria

L’11 i el 12 d’agost la Marxa arribà a Súria. El dia anterior ja es va poder observar una forta vigilància per part de la Guàrdia Civil, que ja esperaven els 7 o 8 marxaires que integraven la columna Lluís Companys: Aquell dia es van aturar a Callús on, lluny de la intervenció de les forces d’ordre públic, van poder-se realitzar alguns actes en favor de la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

A Súria van arribar-hi el migdia del 12 d’agost: D’amagat pel camí ral que ve des de Callús per Antius, el Pou IV i el Pla de les Hortes. Des d’allà amb un parell de cotxes se’ls va portar a la rectoria on els esperaven uns quants activistes del poble.

El lloc escollit per realitzar els actes en favor de la Marxa era la plaça de Sant Joan. La consigna era que a les 7 de la tarda tothom es concentrés a la cabina de telèfons de la plaça. Un autocar ple de guàrdies civils estava estacionat davant de la mencionada cabina.

Una estona abans la majoria de gent es va anar trobant a la rectoria i des d’allà, juntament amb els integrants fixos de la columna, un total d’unes 25 persones, van decidir marxar plegats cap a la Plaça.

El carrer era ple de gent, passejant amunt i avall per la vorera. La manifestació va sortir de la rectoria encapçalada per una bandera catalana, enfilant el carrer Sant Antoni M. Claret i baixant per les escales del carrer Martí Sanglas, que donen a la plaça de Sant Joan. Les circumstàncies van fer que just arribar al capdavall de les escales, des d’on la guàrdia civil hauria vist aproximar-se el grup, un autocar de línia va fer un gir per entrar a la plaça, moment en que els manifestants van quedar amagats darrera l’autocar, de manera que quan aquests va sortir en direcció a Manresa els manifestants ja eren el mig de la plaça.

En aquell moment l’expectació va ser màxima. La gent que passejava per la vorera es va aturar a observar què passava. Els guàrdies civils van sortir del seu autobús en un tres i no res, rodejant als manifestants (en aquell temps anaven armats amb un fusell model “cetme” i amb cartutxera i pistola). Van dir que no es mogués ningú que el Tinent de Línia estava en camí i que ell era el que tenia de donar les ordres. L’espera es va fer molt llarga.

Àngel Colom i Colom, conegut anys més tard com a activista de la Crida a la Solidaritat, i desprès parlamentari i Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, com a cap visible de la columna va ser durament increpat per un dels guàrdies que el tibava per la llarga barba que duia en aquells temps i li demanava que digués on era el dirigent Luís Companis, en una clara confusió amb el nom de la columna. Un altre integrant fixe de la columna era Jaume Collell i Obradors, dels Collell de Telefonos. Era resident a Barcelona però fill d’una antiga i coneguda família surienca.

Entre els concentrats hi havia el vicari de la parròquia de Súria, Jaume Pubill. Intervingué adreçant-se als guàrdies, identificant-se com a capellà, i dient-los que tan sols volien realitzar un petit parlament i que desprès ja marxarien. La resposta de la Guàrdia Civil va ser contundent recalcant-li que callés o que si no li donarien més bufetades que papes hi hagut.

El Tinent que comandava les forces ordenà dispersar la manifestació amb aquestes paraules “Cuando veais a un grupo de más de cuatro, atizadles fuerte…y disparad!.

En aquell moment es van prendre unes decisions molt ràpides. Pubill proposà fer una assentada al terra de la mateixa plaça, cosa que no va ser acceptada per por a la repressió. Es va dir també de traslladar la protesta a la plaça del Poble Vell, però finalment es decidí fer-ho a l’interior de l’església parroquial de Sant Cristòfol, al carrer Sant Antoni M. Claret.

El surienc Albert Castellano va ser detingut i conduït a l’interior de l’autocar de la guàrdia civil, tan sols per haver fet broma de la situació en una tertúlia a peu de carrer.

Llavors en petits grups, s’anà escampant i comunicant a la gent el missatge que el cap d’una estona es concentrés tothom a l’interior de l’església. Molta gent entrà per una petita porta lateral que hi havia entre el teatre del Foment i la nau lateral del temple. Altres entraren per la portalada principal.

L’acte es va fer amb tota normalitat, amb una assistència d’uns 400 suriencs i surienques. Es va fer un parlament en favor de la Marxa i dels postulats que defensava, es repartí un full amb reivindicacions locals i es va cantar Els Segadors i L’Estaca.

La guàrdia civil un cop assabentada de l’acte a l’església, va fer acte de presencia al carrer per identificar als assistents, cosa que no van poder fer per la quantitat de gent que va sortir-ne. Els marxaires i els activistes de Súria es van refugiar a la rectoria per la porta interior que hi condueix. Allà hi van estar fins altes hores de la nit degut a que la guàrdia civil en vàries ocasions va intentar entrar-hi per a detenir o identificar als marxaires, cosa que va ser impedida pel llavors rector de la parròquia Francesc d’Assis Serrasolsas. Fins i tot un surienc – el veí del carrer Ponent Celestino Gómez- va dur als assetjats a la rectoria una olla amb xocolata desfeta, passant pel mig del control policial.

Al cap d’una bona estona, veient que els activistes no sortien, van demanar la identificació d’algun membre del grup. Els joves amb edat d’anar al Servei Militar van tenir por de facilitar dades per possibles repressions. Al final van ser dues noies i alguns dels marxaires fixos els que van donar els seus carnets d’identitat cosa que va possibilitar que es retirés la vigilància del carrer. Finalment, els activistes de Súria van marxar a casa i els marxaires van fer nit a la rectoria.

Altre suport surienc

Encara dies més tard, els marxaires van tornar a requerir l’ajut dels activistes de Súria. El motiu era el trasllat entre Cardona i Solsona. Un parell de cotxes van acudir a auxiliar-los, el lloc de trobada era el l’indret llavors conegut pel nom “Merendero del Cardoner”, poc després de Cardona. Allà van ser recollits i havien d’arribar a Solsona. A Sant Ponç, un control de carretera va aturar els vehicles, van detenir els marxaires i els suriencs conductors dels vehicles també van estar retinguts unes hores. Van argumentar que havien agafat als marxaires fent autoestop i que no en sabien res de les seves activitats, de manera que poc desprès els van deixar tornar cap a Súria amb el degut espant.

Pax Christi

Moviment catòlic sorgit en la postguerra europea que proclama la reconciliació del pobles i l’avenç en la justícia social, que està per la mobilització per l’amnistia i les llibertats. En el seu sí sorgeix la proposta de fer a l’estiu de 1976 una marxa per les comarques catalanes que no tan sols reclami l’amnistia sinó que ajudi a "establir unes bases de llibertat i de sobirania popular", entroncat tot amb els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya.

Assemblea de Catalunya

Constituïda a finals de 1971, és un plataforma unitària de partits, organitzacions sindicals i organitzacions cíviques, que té la virtut política d’haver establert un programa mínim que tothom acceptà, els quatre punts: amnistia, llibertats, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l’Estat. Es resumeixen en un crit que, com tots els eslògans polítics de l’època, serà engrescador: "Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia".

La No Violència

Estratègia de lluita activa contra la injustícia, utilitzant els mitjans que afavoreixen l’adveniment de la justícia, en lloc de la violència que sol agreujar els conflictes. La coherència entre fins i mitjans és la qualitat que permet una autèntica resolució dels conflictes, de manera que no quedin rancors. Malgrat la vistositat de les accions no violentes com les manifestacions, dimissions, objeccions, vagues, boicots, assegudes, ocupacions, encadenaments, etc., cal entendre també la No-Violència com un estil de vida, on la coherència personal, la fortalesa interior i l’actitud pacificadora s’estén a tots els àmbits.

La vida pública local

Al 1976, el municipi era governat per l’últim ajuntament d’abans de les primeres eleccions democràtiques, que van ser al 1979. L’alcalde de Súria, des de 1974, era Mateu Castellà i Suades, que fou informat dels detalls i organització de la Marxa de la Llibertat a Súria, de forma prèvia, per part d’una representació dels activistes locals. En aquella època els principals problemes municipals eren el projecte del pont de Salipota que havia de connectar el nucli de Súria amb aquest barri en procés de creixement i solucionar el deficient sistema d’abastament d’aigua potable a la població.

No hi ha resposta

02 set. 2012


La marxa cap a la llibertat (1)

Classificat com a Catalunya,Llibertat

L’aspiració a la llibertat és antiga. Tan antiga com la mateixa humanitat. La tenen les persones i la tenen els pobles. Ja a la Bíblia ja hi trobem aquella gran marxa del poble jueu cap a llibertat per poder-se desempallegar de l’esclavatge dels egipcis. Moisès n’era el gran líder i va ser capaç de portar el seu poble cap a la terra promesa.

Ahir, a Poblet, s’acabava una marxa que feia 36 anys que havia començat i que no s’havia pogut acabar perquè l’autoritat pertinent (Fraga Iribarne) havia prohibit. Era la “Marxa de la llibertat”, que sota el lema "Poble català, posa’t a caminar", va recórrer diferents punts dels Països Catalans amb l’objectiu d’accelerar el procés democràtic i reivindicar els drets nacionals.

La marxa es va pensar amb sortides en uns quants punts de Catalunya, que havien de caminar des del 4 de juliol de 1976 fins a convergir, l’Onze de Setembre, al monestir de Poblet, cor simbòlic de Catalunya. La Marxa estava estructurada en forma de 6 columnes que, tal com estava previst, començà en sis llocs diferents dels Països Catalans. Les columnes prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

La Marxa va anar rebent la solidaritat dels veïns dels 300 pobles per on va passar però, en ser prohibida pel govern espanyol -que va detenir un total de 123 persones- es va anar fent cada cop més complicada per la vigilància i les detencions que la Guàrdia Civil anava fent. El 12 de setembre, la marxa va ser interrompuda a la plaça Major de Montblanc amb fortes càrregues policials i només uns quants van aconseguir arribar al seu destí, el monestir de Poblet.

La marxa va ser convocada el mes de març de l’any 1976 i ja va córrer a prohibir-la al mes de maig el ministre d’Interior espanyol d’aleshores, Manuel Fraga, perquè ja intuïen les conseqüències. Tot i això, es va mantenir la convocatòria, secundada per Lluís Maria Xirinacs (que aleshores feia la protesta davant la presó Model de Barcelona), i es va decidir començar-la. El 4 de juliol van sortir les marxes dels diferents punts de Catalunya, amb moltes detencions perquè l’acte ja era prohibit i, per tant, il·legal. Explica Arcadi Oliveres, que, de fet, ell no la va poder començar perquè va ser tres dies al calabós com a responsable de la marxa del sud. Però tots els pobles van mantenir els actes, malgrat la presència de la guàrdia civil, les detencions i les multes. A empentes i rodolons va continuar fins l’Onze de Setembre.

Recorda l’ Arcadi Oliveres que la concentració final era prevista a Montblanc, per recórrer el tram final fins a Poblet totes les columnes juntes. Però a Montblanc hi havia les forces d’ordre públic per prohibir l’acte i recordo que en el moment que les marxes volien sortir cap a Poblet, van pegar de debò. Això va impedir que la marxa arribés a Poblet, excepte alguns que van aconseguir arribar-hi. La marxa es va trencar a Montblanc, però es va aconseguir estendre l’esperit de llibertat per Catalunya, que és el que es volia.

L’any 1976 jo vivia a Súria i, com molta altra gent, em vaig implicar en l’organització i l’acolliment de la columna Lluís Companys, que era la que passava per Súria. Trenta anys després, el bon amic surienc Josep Peramiquel, em va demanar que escrigués els meus records d’aquells dies per tal de poder-los publicar a la revista local EL SALÍ, juntament amb els d’altres persones implicades. Ho aniré fent en dies successius tenint com a base el que va sortir publicat a la revista el 12 de setembre del 2006.

El fet que ahir es recorreguessis els darrers 10 quilòmetres de Montblanc fins a Poblet -que no es van poder fer llavors- és un acte simbòlic, com molts més actes simbòlics s’han anat fent durant aquests 36 anys. El que volem dir amb això és que els Països Catalans no han perdut l’aspiració a ser un poble lliure i que entre tots segur que anirem fent petits passos que ens duran a la llibertat. L’acte d’ahir ens ha de reforçar perquè l’Onze de Setembre “mostrem a Europa que Catalunya serà un estat”, com van assenyalar Colom i Oliveres. ‘Em pensava que mai no veuria la independència i ara estic convençut que sí’, va afegir Colom, que en aquells dies l’havien agafat i era a la presó. Per la seva banda, Oliveres va assegurar que s’havia tret una espineta que tenia clavada feia trenta-sis anys completant el recorregut i va advocar per una ‘Catalunya lliure, solidària i republicana’.

4 respostes

11 ag. 2012


Ser espanyol de grat o per força

Classificat com a Catalunya,España,Nacionalisme

Ho sap prou bé el jugador d’hoquei herba, Àlex Fàbregas, que el volen fer ser espanyol per pebrots. Ell, amb tota la bona fe del món, només ha dit el que creuen i senten molts catalans: que "se sent català" però que juga amb Espanya "perquè no té més opció", fet que és cert, ja que la llei espanyola obliga els esportistes triats pel seleccionador a jugar amb la selecció, ho vulguin o no.

Em fa gràcia això que el nacionalisme espanyol proclama i imposa amb virulència: aquí s’ha de ser espanyol per collons, o si ho voleu de manera més fina, per nassos. Aquí tothom s’ha de sentir tal com ell volen que ens haguem de sentir i no tal com hom se sent de forma natural. Per això el nacionalisme espanyol –que és infinitament molt més virulent i molt més mal educat que el català- ha reaccionat ràpidament i de forma virulenta especialment a la xarxa twitter. L’Àlex Fàbregas ha decidit tancar el seu compte davant dels insults i crítiques que estava rebent. No ha tingut ganes ni humor per aguantar tantes impertinències i trobo que ha fet molt bé. Una bona tàctica davant d’un gos que lladra i  és seguir caminant fent veure que no el sents i fer-se el desentès. En castellà seria allò de “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos”. Aquesta forma d’ignorar a certa gent no és cap falta de respecte sinó més aviat signe de dignitat i llibertat. Ells que pensin com vulgui, que jo pensaré també com voldré…

És patètic, és ridícul, és senyal de retard històric (i potser d’alguna altra mena de retard), és ser curt de gambals i és senyal de que encara viuen molts anys enrere no adonar-se que imposar les coses contra voluntat i tant si es vol com si no es vol  no treu cap a res. Alguns espanyols volen que els gibraltarenys se sentin espanyols encara que ells no vulguin, o que els catalans ens sentim espanyols per grat o per força. No entenen que per aquest camí no arribaran enlloc i que no fan més que despertar i fer adonar a molts ciutadans que es pot ser lliure de pensar com es vulgui i no com et diuen. A vegades no compta per a res la voluntat dels ciutadans sinó que aquí les coses es volen fer encara per decret i sota el principi d’ “ordeno y mando”.

Fem nosa? Molestem? No ens suporten? No podem ser el que vulguem? Hi ha dos camins: marxar o que ens facin fora. Els dos podrien ser prou bons. Caldrà estudiar quin podria ser el millor, el més pràctic i el més ràpid.

3 respostes

30 jul. 2012


Ja no ens alimenten molles…

Classificat com a Catalunya,Independència

Tot explota pel cap o per la pota

 

Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.

Les molles volen al vent.
Diuen: Si no et donen, pren.
No és de lladres dir: Amén.
Quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.
Mullant d’or al qui ens la pren.

Es qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l’explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l’ocasió.
I allò que es diu, amb passió.
Fer valer nostra raó,
perquè…
ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 – Barcelona, 10 de març de 1995)

Aquesta cançó de l’ Ovidi l’hauríem de llegir i cantar cada dia. És tan actual com en els seus millors temps i l’estem oblidant massa sovint. Dia sí, dia també, des de Madrid ens estan robant el pa i la sal. Dia sí, dia també, ens roben els diners i la dignitat. Quan ens en adonarem no ens quedarà ni forces ni dignitat per reaccionar. Ens tenen agafats pels c…. per tal que a fi de mes haguem de recórrer al Papa-Estat per demanar almoina i poder pagar les nòmines. I ho hem de fer de genollons i quasi demanant perdó, tot i essent calers nostres. Ens donen els calers que ens han robat abans!

A Madrid ja fa temps que no els agrada res del que fem o proposem els catalans. I encara que sigui el mateix Parlament de Catalunya qui determini les coses que volem, els s’ho passen pel forro amb total impunitat i encara burlant-se de tots nosaltres. La seva idea de democràcia sembla que la van aprendre amb en Franco. Ja es van passar pel forro l’Estatut i ara ni es dignaran escoltar la proposta de Pacte Fiscal que els proposaran. No cal tenir-hi massa esperances i no cal perdre-hi massa temps ni esforços.

El mateix Ovidi va dir en una altra ocasió aquesta frase lapidària: “T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”. És la mateixa gent que no els agrada res del que fem o diem; que no poden suportar que Catalunya tingui iniciatives o que tingui ganes de ser alguna cosa diferent. És la mateixa gent que ja no ens suporta i només ens aguanta perquè sap que som els que més paguem. Per això no volen que marxem i ens aguanten com una puça molesta que algun dia liquidaran fent servir les males arts de sempre.

“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent”. Per sort, sembla que el camí que la història va marcant inexorablement és aquest i el poble català cada dia serà més conscient de que no en té prou amb molles i que necessita el pa sencer per poder-se alimentar. Per això actes com el que es va fer ahir a Girona -i que podeu consultar a la seva pàgina web http://www.catalunyavolviureenllibertat.cat/ -   es fan cada dia més imprescindibles per adonar-nos de la pura i crua realitat. El camí cap a la independència està traçat i l’anirem fent de mica en mica.

 

3 respostes

21 jul. 2012


El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

4 respostes

30 juny 2012


Construir un país

Classificat com a Catalunya

Construir un país no és només fer-lo progressar econòmicament. Ser més rics no vol dir ser millors ni és cap signe que les coses es facin bé. Tot Europa, certament, és més rica que anys enrere però això no vol dir necessàriament que sigui millor i que les coses s’hagin fet bé. I aquí hi podríem posar Espanya en general i Catalunya en particular. Serem millors quan prenguem consciència de que s’ha de créixer harmònicament, amb sentit i mirant que no hi hagi desigualtats. Aquests darrers anys hem crescut sense cap sentit. O, si voleu, en un únic sentit: el creixement econòmic que semblava que no teníem aturador degut a les circumstàncies favorables que vivia Europa. A Espanya, particularment, el totxo la feia sentir rica i poderosa. I segurament que érem més rics, però també més rucs perquè no ens adonàvem que no anàvem enlloc. Quan ens n’hem adonat ha estat quan les coses no anaven prou bé i ha estat ara que ens hem posat a pensar si anàvem per bon camí.

I, esclar, de cop i volta hem estat conscients que si volíem construir un país com Déu mana havíem de canviar les coses. Ara és quan ens hem posat a reflexionar sobre aquest creixement econòmic i tot el que ha significat. Durant aquest anys, ni els formadors d’opinió ni els dirigents polítics no hi han pensat gaire, ni ens han ajudat a pensar-hi. Només algunes persones –no gaires, per cert- ens deien que no anàvem bé. I no els fèiem gaire cas i els tractàvem de catastrofistes.

Durant aquests anys ens posàvem les mans a les butxaques i les trobàvem sempre plenes. Semblava que allò era una mina que no s’havia d’acabar mai! I vinga comprar cotxes nous, vinga a fer vacances a l’estranger, vinga empenyorar-nos amb pisos nous, teles de plasma i tots els capricis inimaginables. I ara ens han de rescatar a corre-cuita! 

En aquest beneït país nostre ens havien ensenyat que l’estalvi era una virtut i els rics miraven de fer coses útils per a la societat, tot i guanyant diners ells. Era evident que tenien una idea de fer país i tenien projectes interessants.Tot això sembla que ha canviat i jo ja no sé quina idea de país tenim.

Perquè puguem fer un país amb cara i ulls ha d’haver-hi gent amb mires de futur, amb sentit de nació, amb confiança en si mateixa i amb empenta col · lectiva, siguin empresaris, educadors, polítics, poetes, juristes o una combinació de tots ells. El que cal és l’aspiració per construir un país, reincorporar la noció de que un país és un emprenedoria col · lectiva on hi cap tothom i que només quan tothom s’hi sent partícip pot florir el patriotisme, que no és res més que l’orgull pel que podem fer junts amb el nostre esforç, el nostre enginy i la nostra pròpia força.

Per això floreix i creix, dia a dia, el sentit d’independència i creixen les ganes de desempallegar-nos d’aquest feix pesat que es diu Espanya. Per això ara més que mai ens adonem que ens han estat robant anys i panys i no tenen cap ganes de deixar-nos ser nosaltres mateixos. Per això ara també ens adonem de la necessitat de que els nostres polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies, cosa que no s’ha donat darrerament i cosa que no es dóna encara. No sé si els nostres dirigents saben massa cap on anem i cap on volen anar…. Si no ho saben ells, potser ha arribat l’hora de que el poble els ho digui clarament. Per això segueixen tenint més sentit que mai coses com la Marxa cap a la Independència, el Correllengua o qualsevol altra cosa que ens desperti sentit de poble  que té ganes de sentir-se lliure i amo del seu destí d’un punyetera vegada.

No hi ha resposta

21 abr. 2012


Insubmissió

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

No hi ha resposta

16 abr. 2012


El Pla d’ Urgell

Classificat com a Catalunya,Comarques,Pla d' Urgell

 

Al jardí més endreçat del país –la Plana d’Urgell- si hi passes una mica atrafegat no li veuràs la piga” ens diu Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana,1934). I és veritat. El Pla d’ Urgell és una comarca nova, petita, discreta -monòtona fins i tot- ( té pocs relleus geogràfics que cridin l’atenció) si no fos per la seva vitalitat en tots els sentits. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Per això també és una comarca que podríem considerar rica des del punt de vista econòmic ja que té gram dinamisme en el camp agroalimentari, industrial i en el considerat sector terciari.

Cal fer notar que la plana d’Urgell és –abans de tot- una comarca natural que comprèn vàries comarques administratives i que sobrepassa els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell.

Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

El Francesc Pascual és un dels escriptors que més a escrit sobre aquesta plana, els seus paisatges, els seus pobles, la seva gent, les seves tradicions, les seves postes de sol, la seva boira… En els seus escrits –que no volen ser massa pretensiosos- es nota de seguida el seu amor i la seva devoció per aquesta plana. La sap retratar, li sap trobar l’ànima i la sap fer surar a la superfície a través de les seves dites ben pròpies de la terra, que recull sense adonar-se’n perquè ell és d’aquí i les ha mamades de sempre.

Us deixo un poema seu dedicat a aquesta terra:

 

Aquesta terra, Mercè, tan plana i breu,

que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama;

quatre branques de pomera, un ramal d’aigua,

i una llenca d’alfals tendre, el seu conreu.

 

Tu i jo sabem com pot ser de consentida;

tipa, juganera i despreocupada,

generosa a tot hora, coca ensucrada!

com cap altra estimada: Plana d’ Urgell.

 

(D’un cant a la Maria Mercè Marsal)

Poema extret del llibre “Soca d’ Olivera” d’en Francesc Pascual Greoles (Pagès Editors)

2 respostes

16 març 2012


El problema que dura segles

Classificat com a Catalunya,España

El “problema catalán” fa segles que dura. Per més que l’intentin amagar o silenciar, de tant en tant aflora com el riu Guadiana. En realitat no és cap problema o, si voleu, són un munt de problemes. Depèn de com ens ho mirem i depèn d’on ens ho mirem, el problema és d’un tipus o d’un altre. O potser –com deia un- els problemes en realitat no són problemes sinó que són situacions. L’únic problema que tenim és el d’etiquetar les situacions com a problemes.

Aquestes dues portades de diari, que han aparegut aquests dies i que he recollit a dalt (la d’ EL PUNT/AVUI i la de l’ABC), coincideixen en una cosa: que veuen la realitat com un problema, però possiblement no coincideixen en gaire res més: ni en la visió del problema o de la realitat, ni segurament en la seva possible resolució. El problema no és res més que una situació que fa segles que dura i a la que no se li ha volgut donar mai una sortida digna, justa i equilibrada. I el resultat és que Catalunya està insatisfeta i Espanya també. I no s’hi veu solució ni sortida perquè els que tenen la paella pel mànec no volen deixar ni el mànec, ni la paella ni volen deixar fer-la servir. En el fons ja els va bé seguir com ara, encara que els molestin molt certes coses (com aquell que té un gra, que com més es rasca, pitjor).

Considerar la realitat com a problema és carregar-la de negativitat i de prejudicis. La solució seria mirar d’analitzar-la de forma positiva i buscar vies d’entesa per difícil que pugui semblar. És clar que per poder fer això s’ha de tenir una actitud madura i lliure, acceptant que s’ha de poder parlar de totes les coses per difícils o tabús que puguin semblar, cosa que amb el tema que tractem no s’ha donat mai i sempre s’ha donat una situació d’estira i arronsa que ha donat com a resultat que guanyessin sempre els mateixos, o sigui, els que tenen el poder i cap ganes de deixar-lo anar. S’aferren ben fort al que creuen que és seu per dret a conquesta. Perquè, en el fons del fons, som per a ells un poble conquerit i esclau; o una colònia que té un amo i dret a decidir.

I justament aquí rau el moll de l’os del “problema catalán”. En realitat, el problema és que no es vol parlar del “problema” i el que es fa és amagar-lo, posposar-lo, dissimular-lo, disfressar-lo o com vulgueu dir-ho. Però aquesta actitud no fa més que carregar-nos a tots d’estrès, ansietat, fàstic, cansament, negativitat i prejudicis cada cop més grans. La solució vindria per acceptar, en primera instància, que la realitat és la que és i que la veiem molt distinta. En segona instància s’hauria de poder parlar lliurament i s’haurien de poder posar els mitjans adequats per tal de que hom pugui expressar els seus desitjos. I, per últim, s’hauria de tenir el dret a decidir. Però això ja són figues d’un altre paner… Per tant, em sembla que ha arribat el moment de cantar tots plegats allò de “volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens el donen, ens el prendrem”.

No hi ha resposta

11 març 2012


Realisme màgic al Palau Sant Jordi

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

El realisme màgic és un gènere artístic i literari propi de la literatura llatinoamericana de mitjans del segle XX, que fon la realitat narrativa amb elements fantàstics, mostrant el que és comú i quotidià com una cosa irreal o estranya. Ahir, els que ahir al matí van ser al Palau Sant Jordi es van trobar immersos en un clima de realisme màgic. Per una banda sabien que la realitat de la Nació Catalana és la que és però, per altra banda, veien com aquesta realitat era perfectament possible que pogués saltar pels aires i  es veiés la possibilitat de canviar-la per una nova, possible i meravellosa realitat. Per aquest motiu podem parlar de realisme màgic. La realitat i el somni s’entrecreuaven, es palpaven, es somniaven i es veia possible un nou horitzó per a la Nació Catalana.

I és que ahir va néixer oficialment l’Assemblea Nacional Catalana per traçar el camí cap a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana era una realitat oficial quan ahir al matí va quedar constituïda en aprovar el seu full de ruta, que preveu la celebració d’un referèndum per la independència l’any 2014.

La noció de la realitat, tal com la valorem quotidianament, es veu trencada i posada en dubte por nous elements (que ara poden semblar fantàstics o irreals) que es barregen en les situacions acceptades com a reals. Per això el realisme màgic va florir en la literatura llatinoamericana arran de les discrepàncies sorgides entre cultura de la tecnologia, la cultura del mestissatge i la cultura de la superstició, i quan les dictadures que assotaven Llatinoamèrica van fer de la paraula l’eina més poderosa. Una vegada Gabriel García Márquez va dir: "El meu problema més important era destruir la línia de demarcació que separa el que sembla real del que sembla fantàstic.Perquè en el món que tractava d’evocar, aquesta barrera no existia. Però necessitava un to innocent, que pel seu prestigi tornés versemblants les coses que menys ho semblaven, i que ho fes sense pertorbar la unitat del relat. També el llenguatge era una dificultat de fons, doncs la veritat no sembla veritat simplement perquè ho sigui, sinó per la manera com es digui”.

Aquest és el tema de fons a partir d’aquest moment: s’ha de fer creïble, s’ha de divulgar, s’ha d’explicar, s’ha de creure i fer creure tot el que es va dir, es va somniar i es va proclamar ahir al Sant Jordi. El full de ruta ho serà només si es fa creïble amb unitat i sumant. Només sumant gent, esforços, il·lusions, arguments i tantes explicacions com siguin necessàries, es podrà aconseguir aquesta fita. Doncs vinga ja, som-hi!

No hi ha resposta

26 febr. 2012


El tret per la culata

Classificat com a Catalunya,Independència

Captura Actuable

 

“Sortir el tret per la culata” és una expressió que es fa servir molt quan a algú li surt tot el contrari del que volia, o sigui, tot el contrari de l’efecte desitjat. Això és exactament el que li ha passat a un usuari de ‘Actuable.es‘ que, com molt ja deveu saber, és una plataforma que fa una recollida de firmes per aconseguir objectius diversos. Un usuari n’havia proposat un de molt clar i concret: que "Catalunya marxi d’Espanya", dirigida als espanyols que estan farts dels catalans i que volen que marxem ben lluny.

Ahir a la tarda hi vaig entrar i hi vaig deixar el meu missatge, donant-los les gràcies per ajudar-nos als que -com jo mateix- tenim ganes de deixar aquesta “Ejpaña”casposa, retrògrada i tan poc democràtica. Això sí: volem marxar per les bones i seguint sent amics. Podríem dir que seria com un divorci de comú acord, encara que per aconseguir-ho ja deveu saber que les dues parts hi han d’estar d’acord. Resulta que la pàgina va estat activa fins a última hora de la tarda d’ahir, però ara ja l’han tancada i, si hi entreu, trobareu que hi apareix només un missatge d’error.

Sabeu quina n’ha estat la causa? Doncs resulta que la majoria de comentaris a la pàgina, i que han donat suport a la iniciativa han estat catalans independentistes. Exactament el que deia al títol d’aquest post: els ha sortit el tret per la culata!

No hi ha resposta

25 febr. 2012


Cultura casino

Classificat com a Catalunya,CULTURA,ECONOMIA,SOCIETAT

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, en aquests casos solíem play slots online uk perquè estem de viatge la major part del temps, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, i star slots games, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no “de borratxera”. “Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners”, ha argumentat Mas, que ho ha considerat “perfectament compatible” amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. “Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió”.

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d’oradors ràpids “(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin “per a un màxim impacte i una instantània obsolescència”: per capturar l’atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l’altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s’esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d’un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d’urgències dels hospitals es converteixen en l’ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l’infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l’instant fugaç que se’ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d’això es tracta la vida “com se la veu a la televisió”. L’èxit d’un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de “la política tal com la coneixem”. Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

 

 

No hi ha resposta

23 febr. 2012


Escolta PP i pren nota!

2 respostes

22 febr. 2012


El morro de Sánchez Camacho

Classificat com a Catalunya,CULTURA

Quan popularment es diu que una persona té “morro” o té “cara” es vol dir que s’està extralimitant en alguna cosa que diu o que fa, que supera tot tipus de complex, que no té cap tipus de vergonya, etc Això és el que ha demostrat tenir Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta del PP català, quan ha dit en una entrevista a "Els matins" de TV3, que prefereix no subvencionar entitats com Òmnium Cultural quan falten diners per a l’educació o la sanitat. Les seves paraules textuals són: "Per a mi és molt més important que no es paguin subvencions a Òmnium Cultural o a qualsevol altra entitat cultural quan hi ha famílies que no poden pagar la guarderia dels seus fills perquè costa 500 euros, i perquè no poden arribar a final de mes, o quan necessitem diners per a l’educació o la sanitat (…)  Els diners públics són per mantenir les prioritats".

Quan va fer aquesta afirmació ningú va notar que la seva cara es va convertir en una cara de ciment armat i el seu morro es va tornar més gros que la seva boca (que ja és dir!)?. Ella sap bé quines són les prioritats de cada cosa i té tanta mala llet aquesta senyora que sap atacar Catalunya fent veure que la defensa. Ella sap prou bé (i no li agrada gens) que Òmnium Cultural he fet una feina enorme i essencial durant els anys més durs del franquisme i que ara ha de continuar fent-la perquè el Govern de Madrid (cap d’ells) ha ajudat gaire a la cultura catalana i més aviat ha posat pals a les rodes. Però, com que a la senyora Camacho no li agrada la feina que fa òmnium, li nega el pa i la sal, sense adonar-se que la gent no és burra del tot i sap bé que hi han altres subvencions a activitats o organitzacions que segurament que fans bastant menys feina que Òmnium Voleu veure’n algunes?

Aquesta senyora sap prou bé que la “Fundación Ideas” y la “Fundación FAES”, lligades respectivament al PSOE y al PP, acaparen el 80% de les subvencions públiques que el Govern de Madrid ha repartit entre les organitzacions culturals de caràcter polític. Així consta en el repartiment dels ajuts atorgats pel Ministeri de Cultura que ha publicat el Butlletí Oficial de l’Estat, recollit per Servimedia, on queda reflectit que les fundacions de PSOE i PP es reparteixen més de quatre milions d’euros dels cinc milions adjudicats amb el següent ordre:

-La Fundació FAES, que presideix José María Aznar, rep un total de 2.072.549,55 d’euros per les seves activitats durant l’any 2011.

-La Fundació Idees, que presideix José Luis Rodríguez Zapatero, es queda amb 1.961.101,83 euros.

-La Fundació Campalans, vinculada al Partit Socialista de Catalunya, 345.238,17 euros adjudicats pel Govern.

-La Fundació per l’Europa dels Ciutadans, d’Esquerra Unida, 160.699,06 euros.

-La Fundació Catalanista i Demòcrata (Catdem), de Convergència Democràtica, 119.423,71 euros.

-La Fundació Sabino Arana, del PNB, 62.540 , 02 euros

-La Fundació Progrés i Democràcia, d’UPyD, 62.530,01 euros.

-Així mateix, reben subvencions la Fundació Josep Irla, d’Esquerra Republicana, amb 59.558,15 euros; la Fundació Galiza Sempre, del BNG, amb 43.421,20 euros; l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll, d’Unió Democràtica, amb 39.807,90; la Fundació Privada Nous Horitzons, d’Iniciativa per Catalunya, amb 37.454,80 euros, i la Fundació Canària Centre d’Estudis Segle XXI, de Coalició Canària, amb 35.675,60 euros.

Per què no demana també aquesta senyora a totes aquestes fundacions que donin les subvencions que reben per tapar alguns dels forats que ells mateixos s’han cuidat de fer? Només així podrà demanar al Govern de la Generalitat que deixi de subvencionar Òmnium. Sort que el Govern de la Generalitat –en un gest que l’honora. no només no ha fet cas de les seves paraules, sinó que ha anunciat immediatament que seguirà ajudant a Òmnium Cultural amb 1’4 milions d’ euros per tal que pugui seguir fent la seva magnífica tasca. Trobo que ha estat una bona resposta.

6 respostes

« Següents - Anteriors »