A PEU

CAL CELEBRAR UNA VERGONYA?

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».

És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.

Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.

Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.

Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

Tags: América Llatina, Església, Monsenyor Romero, SOCIETAT

Tags: Argentina, Uruguai

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina, España

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.

• A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
• Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (…) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T… trabajo, techo y tierra”.
• Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
• I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
• I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
• “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (…) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
• “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
• I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

Tags: América Llatina, Església, Papa Francesc

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.

Aquests dies és a Llatinoamèrica i torna a dir coses prou interessants com per anar-lo seguint. A l’ Equador, en ocasió de la celebració del Bicentenari de la independència d’Hispanoamèrica, no va dir el que va dir per nosaltres, però altre cop ens ho podem atribuir perfectament. O, si no, llegiu-ho vosaltres mateixos:

“El “crit d’independència” d’Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d’estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”

Tot i que se n’ha escrit molt i s’han fet estudis de tota mena de les causes de la independència d’aquests països, em sembla que aquestes paraules del Papa són un resum perfecte de per què s’arriba on s’arriba. I, per altra banda, no us sembla que podria estar parlant perfectament per nosaltres i que aquestes paraules les podríem aplicar a la situació política catalana actual?. A Llatinoamèrica els anhels d’independència van córrer com un regueró de pólvora una vegada van decidir-se a espolsar-se els colonitzadors que els sotmetien. Va començar Haití el 1804 i de seguida van continuar Equador, Bolívia (1809), Veneçuela, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Xile (1810), Uruguai, Paraguai, El Salvador (1811), Perú (1820), Panamà (1821), Brasil (1822), República Dominicana (1844) i Cuba (1902).

A què va ser degut tot plegat? És evident que no hi ha una sola causa i que un dels factors principals és el mateix desenvolupament, maduració i presa de consciència que les societats fan d’elles mateixes i el desig de llibertat que totes elles tenen. Però hi han altres factors que, sens dubte hi ajuden, com per exemple, el grau de deteriorament moral i nivell de corrupció a que arriba la classe dirigent; o a la mentalitat colonitzadora que encara subsisteix en el subconscient de molts governants i polítics espanyols. Encara creuen que tot ha de seguir passant per Madrid i que les coses no es poden fer sense el seu permís. Perfecta mentalitat de colonitzadors.

Ahir a Bolívia va parlar d’un català que va deixar-hi allà la seva vida. Em refereixo al jesuïta Lluís Espinal. El Papa es va referir a ell amb les següents paraules:”El Padre Luis Espinal predicó el Evangelio, ese Evangelio molestó: por eso lo eliminaron“. Només arribar a Bolívia, Bergoglio va voler anar a la “curva Achachicala”, el lloc on el 21 de març de 1980 van assassinar al jesuïta català. Alguns ho han interpretat com un reconeixement del seu martiri i ja són molts els que reclamen la beatificació d’ Espinal. Una vegada allà va ordenar para el cotxe i, davant una gernació que feia 35 anys esperant un gest com aquest va demanar un minut de silenci i va resar un Pare Nostre. “Les pido que no se olviden de rezar por él, por un hermano nuestro, víctima de intereses de los que no querían que se luchara por la libertad de Bolivia. El padre Espinal predicó el Evangelio que nos hace libres. Que Jesús lo tenga junto a él”, va dir el Papa.

A principis del segle XIX van començar els moviments d’independència de les colònies americanes d’Espanya i Portugal. La Il·lustració francesa va servir de justificació ideològica per a la guerra d’ independència de la majoria de països llatinoamericans, però no va ser exactament aquesta la causa que la va originar. Més aviat va ser l’afartament que sentia aquella gent del domini polític, social i econòmic que Espanya i Portugal exercien sobre ell. Eren autèntics colonitzadors i ells es van començar a sentir brutalment colonitzats, amb tot el que comporta aquest terme. Van deixar de sentir-se persones lliures i van començar a sentir-se esclaus, justament perquè eren tractats com a tals. I això, amics meus, és de les coses que més revolten quan hom ho descobreix i ho sent dins seu. Burocràcia centralitzadora, prohibicions absurdes, impostos abusius, pèrdua de costums pròpies per imposició d’unes altres sobrevingudes i estranyes, imposició per la força de la creu i de l’espasa de noves creences i noves formes de vida, prohibicions i restriccions de tota mena… Totes aquestes coses van anar covant el malestar i van anar fent créixer el descontentament. La gent es va sentir oprimida i van començar a somniar poder ser sobirans de la seva pròpia existència.

Us sona a alguna cosa aquesta melodia? A mi sí que em sona i em sona ben a prop. Tant de bo sapiguem interpretar-la com ho van fer exemplarment, amb valentia, decisió i unitat-, tots aquests països. No ens haurà arribat aquest moment a nosaltres ara?.

Tags: América Llatina, Catalunya, Independència

Tags: América Llatina, Eduardo Galeano, LITERATURA, Uruguai

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina, Llibertat, Pere Casaldàliga

Tags: Alemanya, Argentina, Brasil, Futbol

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l’alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

Tags: América Llatina, Brasil, Cinema, Església, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qVFYJclq

Tags: América Llatina, Argentina, Dictadura, Drets humans, Juan Gelman, LITERATURA

El 12 d’ Octubre és una data que no m’agrada. I encara m’agrada menys que fos declarada Fiesta Nacional de España per  la Ley 18/1987, del 7 d’octubre de 1987, que té   un article únic que diu:

Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre.

I segueix a aquest article una exposició de motius que val més que ens la prenguem en broma com, de fet, jo em prenc tota la festa en el seu conjunt. Cadascú que cregui el que vulgui i li respectaré que la celebri com vulgui, si ho fa de forma pacífica i respectuosa. Però deixeu-me la prendre també a mi com cregui més oportú i, si us plau, respecteu-m’ho també. Aquesta exposició de motius de la que us parlava diu així:

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

Qui també se la pren amb ironia (i ja sabem que la ironia és de les coses més serioses que existeixen) és Eduardo Galeano que, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” redacta un text per a cada dia de l’any. Quan arriba al 12 d’ octubre diu això:

En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,

descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Eduardo Galeano. Los hijos de los días. Edit. Siglo XXI

I, com que a vegades val més riure que no pas plorar, he fet una selecció de còmics que fan referència a aquest dia tan important per alguns espanyols, per tal de que siguem capaços de posar humor a una cosa que en en realitat en té ben poc…

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina, Nacionalisme

Si existeix l’infern, el dictador Videla segur que hi ha anat de patac.

De la presó a l’infern, passant –això sí- pel repudi de tota una societat traumatitzada, fins avui i segur que per molts anys encara, pels assassinats, tortures, segrestos i desaparicions de milers de persones a l’ Argentina dels anys 70.

Era el 24 de març de l’any 1976 quan va néixer aquella ominosa dictadura militar. Va costar molts anys i molts esforços poder jutjar i condemnar els responsables principals i dur-los a la presó. Un d’ells era Videla, que aquest divendres va morir als 87 anys en una presó de Buenos Aires sense haver donat en cap moment mostres de penediment. Això deu ser el pitjor que pot succeir-li a una persona: no adonar-se de l’immens mal i el gran dolor que ha provocat i no sentir cap mena de penediment. Hi han proves evidents de tot plegat. Han estat confirmats els segrestos i desaparicions d’uns 30.000 opositors, mentre que uns 500 nens van ser robats als seus pares que es trobaven en captivitat. Gràcies a l’ingent tasca de les “Madres de la Plaza de Mayo” i d’altres organitzacions humanitàries s’ha aconseguit que 108 d’ells recuperessin la seva veritable identitat.

Aquesta manera de pensar és comú als dictadors. L’activista pels drets humans Sara Méndez, que va portar Videla als jutjats, ha dit que el dictador

“siempre mantuvo su convicción de que al que piensa distinto hay que eliminarlo”. “Yo me pongo a pensar que una persona que vivió más de 80 años y su muerte provoca tanto regocijo, la primera reflexión es ¡qué tremenda pena para la humanidad! Porque en definitiva Jorge Videla es un producto de este mundo, de esta época, de estas sociedades”.

“Fue un hombre que nunca se arrepintió de lo que hizo, nunca reconoció los crímenes aberrantes cometidos. Yo lo tuve muy cerca en muchas oportunidades, cuando ocupó el banquillo de los acusados en los juicios que se llevaron adelante en la República Argentina”.

“Su actitud era la de una persona que mantenía enteras sus convicciones, que eran justamente las de que al opositor político, al que piensa distinto, había que eliminarlo; no importaba la forma, no importaban los medios, sino que había que eliminarlo”.

A Sara Méndez li van robar el seu fill, Simón Riquelo, als pocs dies de néixer al Juliol de 1976 i que va poder recuperar després de vàries dècades. Com ella, quantes famílies ploren encara els seus morts per culpa d’aquest home? Quantes famílies es pregunten  com van morir, on poden ser, on anar-los a buscar, qui els va matar, quan, com, on…

Moltes preguntes. Massa preguntes sense resposta les que que aquest home ha deixat i massa respostes les que s’ha emportat al seu infern. Perquè, tal com apuntava al començament d’aquest aquest apunt, no sé si existeix l’ infern o no. Però sí que existeix –amb tota seguretat- l’infern particular que cadascú es crea o crea al voltant seu quan esdevé un persona tan nefasta com ho va ser Videla. Sartre deia que “l’infern són els altres”. Sí, l’infern el creen persones com ell quan produeixen morts, dolor i patiment buscat, volgut i sense cap mena de lògica i sentit. O, més ben dit, l’únic sentit i la única lògica -ben perversos!- els hi donen ells quan condemnen a mort impunement, roben la identitat d’una persona, i creen un infern aquí a la terra que és ben bé el del filòsof Sartre. Un infern determinat per aquest tipus de persones que omplen  de llàgrimes i dolor tota una societat i, com a conseqüència, el món sencer. Perquè el món és una unitat i el món és més bo o més dolent si nosaltres ho som.

Tags: Argentina, Dictadura, Jorge Videla

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

Tags: Argentina, Dictadura, Església, Uruguai

Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.

Aquests dies ja se n’ha parlat molt i avui mateix el Vaticà ja ha fet un comunicat desmentint certes informacions que han aparegut als diaris de tot el món. La veritat és que jo sé ben poca cosa d’aquest afer en concret però sí que em refio del que ha dit el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, que ha sortit en defensa del Papa dient:"Hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura, pero Bergoglio no". Esperem que el temps esclareixi les coses i es pugui saber la veritat. Entretant, em sembla que cal oferir-li el benefici del dubte i considerar-lo exempt de culpa.

Durant la dècada del 70 les dictadures militars van créixer com bolets al Con Sud d’Amèrica Llatina, implantant plans econòmics neoliberals, assassinant i empresonant milers de persones.  Els règims de facto que van prendre el poder a l’ Argentina, l’Uruguai, Xile, Bolívia, Paraguai i Brasil van ser coordinats i assistits pels EEUU, ja sigui directament a través de la CIA (Agència Central d’ Intel·ligència) o indirectament a través del FMI (Fons Monetari Internacional) o del BM (Banc Mundial). El cas és que totes aquestes dictadures van tenir unes característiques similars i una estreta col·laboració entre elles en el marc del “Plan Cóndor”, que va servir per a que els repressors coordinessin les seves accions de terrorisme d’ Estat.

Con deia en el post anterior, jo vaig poder viure de prop aquell període ja que vaig residir a l’ Uruguai des del Desembre del 1976 fins al Juny de 1983. Durant aquests anys vaig poder anar un parell o tres de vegades a l’ Argentina, una a Xile i algunes al Brasil. En tots els llocs vaig poder conèixer persones afectades directament o indirectament, intercanviar opinions sobre el terreny del que els va tocar sofrir a cada lloc. I -no cal dir-ho- puc parlar amb coneixement de causa del que va passar a l’ Uruguai amb testimonis directes d’amics que van ser torturats i empresonats durant aquells anys foscos.

Recordo que una de les coses que em van colpejar més profundament va ser el tenir coneixement del que s’anomenava “los vuelos de la muerte", una forma d’extermini que consistia en tirar al mar -en ple vol d’avions militars- els opositors polítics, alguns d’ells ja morts per la tortura i altres ben vius encara. Recordo que, ben pocs dies després d’arribar al país, em passejava per una plaça amb un amic i se’ns va atansar una persona. Era un policia que em va dir que em presentés com més aviat millor a la comissaria que em volia veure el Cap de Policia. Allà ja em van “llegir la cartilla” i em van dir què podia fer i què no. I que anés alerta amb el que deia perquè, com estranger que era, podia ser expulsat del país en qualsevol moment.

També recordo que, acabat d’arribar, els diaris van publicar que havien aparegut a les costes de l’ est de l’ Uruguai varis cossos parcialment desfets i mig menjats peixos o descompostos per la mateixa aigua del mar. I ja al 1977 van tornar a aparèixer-ne més als balnearis atlàntics de Santa Teresa, Mar del Tuyú i Cabo Polonio, a uns 300 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires, lloc d’on venien amb tota probabilitat. Els cadàvers van ser enterrats com NN al cementiri de General Lavalle i els informes forenses deien que la causa de la mort havia estat “el choque contra objetos duros desde gran altura”. Nombrosos cossos recuperats de les costes argentines i uruguaianes van poder ser identificats com a provinents de diferents Centres Clandestins de Detenció: els primers que es van llençar al mar al Maig de 1976 van estar segrestats a Cmapo de Mayo; un altre grup llençat al mar al desembre de 1977 provenia de la ESMA (un dels pitjors llocs de tortura) i un tercer grup llençat al Febrer del 1978 havia estat a El Campito i a El Olimpo.

I acabaré amb la transcripció d’una carta oberta a la Junta Militar de l’escriptor i periodista Rodolfo Walsh que donava compte de la situació, tot i l’escassa informació que hi havia en aquells moments. Al mes de març de 1977, Walsh escrivia:

"Entre mil quinientas y tres mil personas han sido masacradas en secreto después que ustedes prohibieron informar sobre hallazgos de cadáveres que en algunos casos han trascendido, sin embargo, por afectar a otros países, por su magnitud genocida o por el espanto provocado entre sus propias fuerzas. Veinticinco cuerpos mutilados afloraron entre marzo y octubre de 1976 en las costas uruguayas, pequeña parte quizás del cargamento de torturados hasta la muerte en la Escuela de Mecánica de la Armada, fondeados en el Río de la Plata por buques de esa fuerza, incluyendo el chico de 15 años, Floreal Avellaneda, atado de pies y manos, "con lastimaduras en la región anal y fracturas visibles" según su autopsia. Un verdadero cementerio lacustre descubrió en agosto de 1976 un vecino que buceaba en el Lago San Roque de Córdoba, acudió a la comisaría donde no le recibieron la denuncia y escribió a los diarios que no la publicaron. Treinta y cuatro cadáveres en Buenos Aires entre el 3 y el 9 de abril de 1976, ocho en San Telmo el 4 de julio, diez en el Río Luján el 9 de octubre, sirven de marco a las masacres del 20 de agosto que apilaron 30 muertos a 15 kilómetros de Campo de Mayo y 17 en Lomas de Zamora. En esos enunciados se agota la ficción de bandas de derecha, presuntas herederas de las 3 A de López Rega, capaces de atravesar la mayor guarnición del país en camiones militares, de alfombrar de muertos el Río de la Plata o de arrojar prisioneros al mar desde los transportes de la Primera Brigada Aérea, sin que se enteren el general Videla, el almirante Massera o el brigadier Agosti…"

Fragmento de la Carta Abierta de un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de marzo de 1977.

I és cert i provat que en tota aquesta massacre i en tots aquests crims uns quants bisbes i capellans de l’Església Catòlica van beneir aquests mètodes o van fer la vista grossa i van callar davant de tantes atrocitats. L’any 1995, l’ex repressor de la ESMA Adolfo Scilingo, va explicar extensament al periodista Horacio Verbitsky la metodologia d’extermini que els propis botxins en deien vuelos. El testimoni va ser publicat després com a llibre, amb el títol “EL VUELO”. Scilingo, en els seu testimoni, detalla el procediment, l’autorització de l’ Església Catòlica, la utilització d’injeccions anestèsiques, la participació de metges en les operacions, els tipus d’avios (Electra, Skyvan), l’àmplia participació dels oficials, la utilització de l’aeroport militar que hi ha a Aeroparque (ciutat de Buenos Aires)…

¿Cuál ha sido su primer conocimiento sobre los vuelos de la muerte de la Esma?.

Los vuelos fueron comunicados oficialmente por Mendía (vicealmirante de la Armada) pocos días después del golpe militar de marzo de 1976. Se informó que el procedimiento para el manejo de los subversivos en la Armada sería sin uniforme y usando zapatillas, jeans y remeras. Explicó que en la Armada no se fusilarían subversivos ya que no se quería tener los problemas sufridos por Franco en España y Pinochet en Chile. Tampoco se "podía ir contra el Papa" pero se consultó a la jerarquía eclesiástica y se adoptó un método que la Iglesia consideraba cristiano, o sea gente que despega en un vuelo y no llega a destino. Ante las dudas de algunos marinos, se aclaró que "se tiraría a los subversivos en pleno vuelo". Después de los vuelos, los capellanes nos trataban de consolar recordando un precepto bíblico que habla de "separar la hierba mala del trigal".

Entrevista realizada por Martín Castellano a Adolfo Scilingo el 4 de octubre de 1997.

Tags: América Llatina, Argentina, Dictadura, Uruguai

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

Tags: Argentina, Dictadura, Drets humans, Església, Papa Francesc I, Tortura

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************

Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************

Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************

El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************

Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************

Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************

Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************

El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************

¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************

En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************

En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************

Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************

A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria…
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************

La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************

Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************

El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?

Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

Tags: América Llatina, Drets humans, Eduardo Galeano, España, Hispanidad, Història, Mentides

Ahir va morir a Xile el sacerdot francès Pierre Dubois. Tenia 80 anys i patia, des de feia anys, Parkinson. Un home recordat i estimat pels pobres als que havia dedicat la seva vida, S’havia tornat una icona de la lluita pels dels drets humans durant la dictadura de Pinochet.

Va néixer a França el 1931. Va arribar a Xile per treballar en l’Arxidiòcesi de Santiago, on va desenvolupar la seva tasca a les poblacions José María Caro, el Sagrado Corazón de Jesús de Lo Espejo  i la Victòria.

Va ser en aquest últim lloc on va desenvolupar la seva tasca de rector en companyia del seu amic, el també sacerdot André Jarlan, qui va ser mort a mans de carrabiners durant una protesta el 4 de setembre de 1984.

Arran de la seva apassionada lluita, el 1986 va haver d’abandonar Xile. No obstant això, va tornar el 1990 a la seva estimada població La Victòria i després, el 2001 va obtenir la nacionalitat xilena per gràcia.

Documents desclassificats del Departament d’Estat dels EUA esmentaven al recentment desaparegut sacerdot Pierre Dubois com “una espina molt irritant” quan expliquen la seva expulsió de Xile el 1986.

Al setembre d’aquell any agents de Carrabiners i la CNI van violar el domicili a la població La Victòria que Dubois compartia amb els sacerdots Daniel Caruette i Jacques Lancelot, que van ser detinguts i expulsats del país hores després de l’atemptat al dictador Augusto Pinochet a causa de la reinstauració del “estado de sitio”.

L’escrit que fa el Servei d’ intel·ligència  diu que “els sacerdots, especialment Pierre Dubois, eren actius en l’organització d’activitats de l’església en la població La Victòria, que té la reputació de ser un bastió esquerrà. El Govern de Xile aparentment ha tret avantatge de l’estat de setge , que permet l’expulsió indiscriminada d’estrangers, desfent-se d’aquesta manera d’una espina molt irritant “.

Segons un document de la Vicaria de la Solidaritat que relata la violació de domicili de Dubois, així com també l’expulsió dels tres sacerdots, els agents li van donar “un cop de culata d’arma de foc al cos” a Dubois, mentre el tenien en una camioneta. Després els van traslladar a la tinença del sector i allà “novament Dubois és insultat i colpejat a la cara”.  L’11 de setembre els tres capellans van ser embarcats en un vol de Varig amb destinació a França. Pierre Dubois només va poder tornar a Xile amb el retorn a la democràcia el 1990.

Un record agraït per a ell en aquest moment de la seva mort i per tants altres -com el català Joan Alsina- que van lluitar per un poble a qui estimaven i que va sofrir una cruel dictadura. Que descansi en pau!

És complicat fer una anàlisi del que ha passat a Paraguai. Però, després de llegir moltes opinions de divers signe i sense treure’n massa l’aigua clara, me n’he fet una opinió personal. I em sembla que no dic cap tonteria  si afirmo que darrere de la destitució de Lugo hi ha l’intent de desestabilitzar no només un país –Paraguai- sinó de tota la zona. Hi ha tot un projecte molt ben pensat que tendeix a colpejar la integració llatinoamericana.

Segurament que hi han moltes coses amagades, que encara no sabem, però que es poden entreveure una vegada vist com han anat les coses. Alguns opinen obertament que la destitució de Lugo és una maniobra política dels Estats Units. Per exemple: Mentre es realitzava el judici polític exprés contra el president democràticament electe de Paraguai, Fernando Lugo, el 22 de juny, considerat "il · legal" pels països veïns, diputats paraguaians es reunien amb militars dels Estats Units per negociar la instal · lació d’una base castrense al Chaco, territori extens i despoblat del país sud-americà. L’excusa per a un possible acord bilateral seria portar "ajuda humanitària de tropes nord-americans" per a la població local. Com se sap, l’ “acció cívica" i l "ajuda humanitària", que ja han realitzat tropes dels Estats Units a Paraguai, a les quals es va donar immunitat diplomàtica el maig de 2005, és un esquema de contra insurgència, espionatge i control poblacional i territorial.

Aquesta podria ser una de les causes de la rapidesa amb què es va treure a Lugo del govern, pels compromisos amb el Mercat Comú del Sud (Mercosur) i la Unió de Nacions Sud-americanes, cosa que no hauria permès avançar en el procés de bases castrenses. Lugo no ho veia bé. Solució? Buscar una excusa per fer-lo fora. Paraguai és un país d’importància GEO estratègica molt gran, perquè limita amb Bolívia, Brasil, Argentina i està relativament a prop d’altres on hi ha bases castrenses nord-americanes i perquè està sobre l’extens aqüífer guaraní, un dels més grans d’aigua potable del món, ubicat a la triple frontera que té Paraguai amb l’Argentina i Brasil.La notícia dels acords esmentats entre els diputats lligats amb la dictadura passada i els generals nord-americans no sorprèn en aquestes circumstàncies.

I una altra raó és el permanent conflicte social que hi ha al Paraguai per la lluita per les terres robades i mal adquirides per grans corporacions agroalimentàries, com ha dit la Comissió per la Memòria, la Veritat i la Justícia (lluita que també existeix a altres zones de Llatinoamèrica). Per als camperols, recuperar les seves terres és qüestió de vida o mort. Hi han grans empresaris lligats a la soja del Brasil -com sosté Martín Almada, defensor dels drets humans- que formen part de les grans corporacions, com Monsanto, que avancen sobre el continent per tal de defensar els seus interessos de la manera que sigui, fins i tot derrocant governs legítims.

Aquestes són les “gran raons” de la destitució de Lugo i d’altres intents que anirem veient ben aviat amb el suport de països amb governs més conservadors. Temps al temps.

Tags: América Llatina, Fernando Lugo, Paraguai, POLÍTICA

Una senyora argentina m’ha escrit molt enfadada perquè vaig tractar la seva Presidenta de “patotera” (17 d’Abril de 2012). Es veu que es va sentir injuriada i, per contraatacar, m’ha enviat un parell de mails amb coses sobre Espanya, Repsol i no sé pas quantes coses més… Però cap explicació del per què es va sentir tan ofesa i sense rebatre cap dels meus arguments. No m’estranya: els peronistes són fidels obcecats d’una religió que no els deixa veure la realitat.

Ja Borges havia escrit molt contra Perón i el peronisme. No els podia veure! Sempre deia que Perón era una persona abominable i la tirania que va exercir va ser realment monstruosa. Borges opinava que “los peronistas no eran ni buenos ni malos. Eran simplemente incorregibles”. Tenia raó. L’episodi d’aquests dies amb l’expropiació de Repsol ho demostra. Només cal llegir un llibre que va escriure Adolfo Bioy Casares sobre les seves experiències amb Borges (el llibre es titula “Borges” i està editat per Ediciones Destino (Editorial Planeta).

És coneguda la tírria mútua que es tenien i és famós l’episodi aquell en què Perón, només arribar a President, va degradar Borges de bibliotecari a "inspector de aves y conejos en los mercados públicos". El mateix Borges explica que davant d’aquell curiós, irònic i degradant nomenament "me presenté en la municipalidad a fin de averiguar qué había ocurrido. Vea usted -dije- resulta más bien extraño que entre tantos empleados como hay en la biblioteca haya sido justamente yo el elegido para ese puesto. Bien, -respondió el empleado-, usted estaba de parte de los Aliados, ¿qué esperaba? Su argumento era concluyente y no admitía réplica alguna, al día siguiente presenté la renuncia." No cal tenir massa imaginació per saber què diria l’escriptor avui sobre els Kirchner si a Perón l’obria en canal com tots sabem.

No discutiré les raons de fons que hi pugui haver per nacionalitzar Repsol/YPF. Potser, en el fons, tenen raó de fer-ho i tot, sobretot veient com Repsol va comprar l’empresa petroliera argentina. Però el que repugna és la manera en què ho han fet. Unes maneres de fer típiques dels peronistes que, sempre han fet el que sigui per atreure vots i generar simpaties de forma populista. Per això deia que aquestes formes de matonisme i de xuleria no es poden acceptar i les autoritats internacionals haurien de donar una bona lliçó a l’ Argentina, cosa que no faran, com no van fer quan fa uns anys van declarar la suspensió de pagaments del deute sobirà. Allò va quedar impune i això em temo que quedarà igual. Per això no puc entendre com els Estats encara s’atreveixen a fer negocis en països com aquests, on la llei se la passen pel forro i no hi ha cap tipus de seguretat jurídica. I encara responen amb to amenaçador dient que hi han més empreses espanyoles que poden rebre (Telefònica, els bancs Santander i Bilbao Vizcaya)…

Per això no entenc que alguns es puguin ofendre tant quan es fan notar aquestes obvietats i aquestes trampes. No es pot ofendre cap argentí quan es diu que la Presidenta és una “patotera”, una lladre i una tramposa.

Tags: Argentina, Peronisme

La notícia que va saltar a les portades ahir va ser l’expropiació de Repsol/YPF per part de l’ Argentina. Alguns deien que ja es veia venir perquè feia temps que es coïa. Segurament. Argentina ha volgut aprofitar un moment de debilitat extrema d’ Espanya i ha pensat que “a perro flaco todo son pulgas”.

He mirat de seguir la notícia però no n’he acabat de treure’n l’aigua clara i he escoltat opinions de tot tipus. Per això he volgut saber què en pensa un català que s’ha passat quasi tota la seva vida allà i li he demanat la seva opinió. Me l’ha donada de forma franca i clara. Considero que és un punt de vista interessant i per això us la vull transmetre.

El meu amic considera que donar una opinió en relació a la nacionalització d’YPF en poques ratlles li és molt difícil, perquè per una banda diu que està d’acord (“mai s’hauria d’haver privatitzat, cosa que va fer el lladre Menem, un altre peronista com aquesta pocavergonya que tenim de presidenta”) i per altra, qualsevol cosa que faci aquesta boja, dona motiu per desconfiar-hi.

Segueix dient el meu amic: “En aquest país, des que jo recordo -excepte (sobretot) Arturo Illia i Raúl Alfonsín- els presidents han estat o inútils (de la Rua) o corruptes, i fins i tot assassins (tots els peronistes –o sigui feixistes, encara que aquesta barruda de Cristina Fernández i abans el seu marit Néstor Kirchner, es diguin d’esquerres– Juan D. Perón, Carlos Menem, Duhalde i aquests dos ja esmentats i tots els militars). Veritablement és quasi bé impossible entendre com pot ser que un país que als anys ’40 era la setena potència mundial, hagi caigut tant a baix.

Tornant a la qüestió YPF, en el seu discurs, la impresentable  Cristina ha dit, entre altres coses “…soy una jefa de Estado, no una patotera…” (s’anomenen patoteros aquells que ataquen en grup a gent que va sola, o en una quantitat menor que ells). Doncs aquest govern utilitza al mètode del patoterismo per atacar als opositors, de manera que no sé com no li cau la cara de vergonya en dir-ho.

En conclusió YPF, que va ser gairebé regalada per Menem, junt amb Aerolineas Argentinas, els ferrocarrils i tantes altres coses als anys ’90, ha de tornar a ser argentina, però no hi tinc gaires esperances de que això passi com hauria de ser”.

Suposo que el meu amic tindria moltes més coses a dir i possiblement seguirem parlant-ne en els pròxims dies. Per això esperarem a veure com van les coses. de totes maneres, jo he arribat a la conclusió de que molta gent estaria d’acord en el fons de la qüestió i, per suposat, mai podem estar d’acord amb la forma.

I, per altra banda, possiblement li surti car a l’ Argentina aquest cop d’efecte que ha volgut donar aquesta dona amb l’expropiació. Es van equivocar llavors quan van malvendre uns patrimonis importants i s’estan equivocant ara quan els volen recuperar d’aquesta manera. Van ser prepotents llavors i encara ho són més ara. I qui en sortirà guanyant de tot plegat? El poble argentí? Ho dubto molt. Aquestes companyies estrangeres tendeixen a espoliar els països i tendeixen a comportar-se com a nous colonitzadors, certament. Però els governs d’aquests països es comporten encara pitjor i encara són més lladres (només cal veure l’augment de patrimoni de la família Kirchner en aquests anys de presidència…).

Anirem seguint els esdeveniments…

Tags: Argentina, ECONOMIA, POLÍTICA, YPF

El músic i cantautor José Larralde és una destacada figura del folklore argentí, encara que potser una mica desconegut aquí a Europa. En les seves cançons ha sabut representar, descriure i enaltir de forma excelsa la lluita de l’ésser humà per la dignitat i la llibertat.

Aquest artista, nascut a la localitat de Huanguelén (1937) i descendent de bascos i àrabs, fou descobert per Jorge Cafrune, a qui va escoltar en un “asado” l’any 1966. Des de llavors, no ha parat mai de cantar i gravar, encara que li agrada fer-ho fora dels circuïts comercials normals. Això no li ha impedit ser un cantor molt popular, que ha venut més de 12 milions de discos. De la seva cançó més popular, "HERENCIA PA´ UN HIJO GAUCHO", porta  venudes més de 5 milions de còpies.

Un deixo aquí la lletra d’una de les cançons que més m’agraden i que és d’actualitat en moments com els que estem vivint. El llenguatge és el que es fa servir al camp argentí i potser tindreu dificultat amb alguna paraula. Però crec que , en general s’entén molt bé. Si voleu escoltar aquesta cançó podeu fer-ho a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=-3pck79XZPg

COSAS QUE PASAN
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan.
El asunto, una zoncera, un simple cambio e palabras,
y el olvido de un mocoso, del que puedo ser su tata.
Y yo que no aguanto pulgas, a pesar de mi inorancia,
ya no más pedí las cuentas, sin importarme de nada.
No hubiera pasado ésto, si el padre no se marchara,
pero los patrones mueren, y después los hijos mandan.
Y hasta parece mentira, pero es cosa señalada,
que de una sangre pareja, salga la cría cambiada.
Los treinta años al servicio, pal mozo no fueron nada,
se olvidó mil cosas buenas, por una que salió mala.
Yo me había aquerenciao, nunca conocí otra casa,
que apegao a las costumbres, me hallaba en aquella estancia.
Si hasta parece mentira, mocoso sin sombra e barba,
que de guricito andaba, prendido de mis bombachas.
Por él le quité a unos teros, dos pichoncitos.
Malaya!, y otra vez, nunca había bajao un nido,
y por él gatié las ramas.
Cuando ya se hizo muchacho, yo le amansé el Malacara,
y se lo entregué de riendas, pa que él sólo lo enfrenara.
Tenía un lazo trenzao, que gané en una domada,
pal santo se lo osequié, ya que siempre lo admiraba.
Y la única vez que el patrón me pegó una levantada,
fue por cargarme las culpas, que a él le hubieran sido caras.
Zonceras, cosas del campo, la tranquera mal cerrada,
y el terneraje e plantel, que se sale de las casas,
y eso, pal finao patrón, era cosa delicada.
Y bueno, pa que acordarme de una época pasada,
me dije pa mis adentros, todo eso no vale nada.
Sin mirarnos, arreglamos, metí en el cinto la plata,
le estiré pa despedirme mi mano, pa que apretara,
y me la dejó tendida, cosa que yo no esperaba.
Porque ese mozo no sabe, si un día de hacerle falta…
Tranqueando me fui haste el catre, alcé un atao que dejara,
y me rumbié pal palenque, echándome atrás el ala,
ensillé, gané el camino, pegué la última mirada
al monte, al galpón, los bretes, el molino, las aguadas.
De arriba abrí la tranquera, eché el pañuelo a la espalda,
por costumbre, prendí un negro, talonié mi moro Pampa,
y ya me largué al galope, chiflando como si nada.
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan…

Tags: Argentina, José Larralde, Música

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I els que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure en pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.

Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.

Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d’Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.

Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet, ara ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats hi són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!

Tags: Àfrica, América Llatina, Democràcia, Dictadura, POLÍTICA

LOS REYES MAGOS (De la Missa Criolla)

Llegaron ya, los reyes y eran tres
Melchor, Gaspar y el negro Baltasar
Arrope y miel le llevarán
Y un poncho blanco de alpaca real.
Changos y chinitas duérmanse
Que ya Melchor, Gaspar y Baltasar
Todos los regalos dejarán
Para jugar mañana al despertar.
El Niño Dios muy bien lo agradeció
Comió la miel y el poncho lo abrigó
Y fue después que sonrió
Y a medianoche el sol relumbró.

La Missa Criolla és una obra musical per a solistes, cor i orquestra, de naturalesa religiosa i folklòrica, creada pel músic argentí Ariel Ramírez. Els textos litúrgics van ser traduïts i adaptats pels sacerdots Antonio Osvaldo Catena, Alejandro Mayol i Jesús Gabriel Segade.

Considerada una de les obres cimeres de la música argentina. L’obra va ser inspirada per -i està dedicada a- dues monges alemanyes, Elisabeth i Regina Brückner, que durant el nazisme van ajudar amb aliments als presoners d’un camp de concentració.

L’obra va ser composta i gravada el 1964 i llançada com àlbum en 1965, amb el destacat grup folklòric Los Fronterizos.La Missa Criolla ha estat interpretada per destacats artistes de tot el món i es tracta de l’única obra musical argentina editada als cinc continents.

Avui vull parlar d’una persona molt desconeguda a Europa, però molt coneguda a Amèrica Llatina.  Vull parlar de María Elena Walsh , poetessa, escriptora, música, cantautora, dramaturga i compositora argentina. Al seu país és “un mite vivent”, i amb raó.

Va néixer l’1 de febrer de 1930 a Ramos Mejía, suburbi de la ciutat de Buenos Aires. Finalitza els seus estudis a l’Escola Nacional de Bellas Artes, als 17 anys, quan va escriure el seu primer llibre: "Otoño Imperdonable". Ja abans, el 1945, havia publicat els seus primers versos en la revista "El Hogar" i en el suplement literari de "La Nación".
Convidada per Juan Ramón Jiménez, va viatjar als Estats Units en 1948. El 1952 va marxarr cap a Europa, vivint a Paris durant 4 anys. En aquesta època comença a escriure versos per a nens. El 1959 escriu guions per a televisió, ràdios, cançons per a nens, i obres de teatre.

Tota la seva rebel.lia, el seu desencís, la seva oposició, el seu amor a la natura i els nens han quedat reflectits en nombrosos poemes, novel·les, contes, cançons, assajos, i articles periodístics. Es podria dir moltes més coses d’ella, però el millor seria llegir-la i escoltar les seves precioses cançons per a nens.

Aquí us deixo dues de les cançons més conegudes seves. Són una petita mostra i tant de bo serveixin per a que algú la conegui una mica més.

La vaca estudiosa

Había una vez una vaca
en la Quebrada de Humahuaca.
Como era muy vieja,
muy vieja, estaba sorda de una oreja.
Y a pesar de que ya era abuela
un día quiso ir a la escuela.
Se puso unos zapatos rojos,
guantes de tul y un par de anteojos.
La vio la maestra asustada
y dijo: – Estas equivocada.
Y la vaca le respondió:
¿Por qué no puedo estudiar yo?
La vaca, vestida de blanco,
se acomodó en el primer banco.
Los chicos tirábamos tiza
y nos moríamos de risa.
La gente se fue muy curiosa
a ver a la vaca estudiosa.
La gente llegaba en camiones,
en bicicletas y en aviones.
Y como el bochinche aumentaba
en la escuela nadie estudiaba.
La vaca, de pie en un rincón,
rumiaba sola la lección.
Un día toditos los chicos
se convirtieron en borricos.
Y en ese lugar de Humahuacala
única sabia fue la vaca.

-x-x-x-x-x-x-x-x-

Manuelita la tortuga

Manuelita vivía en Pehuajó
pero un día se marcó.
Nadie supo bien por qué
a París ella se fue
un poquito caminando
y otro poquitito a pie.
Manuelita, Manuelita,
Manuelita dónde vas
con tu traje de malaquita
y tu paso tan audaz.
Manuelita una vez se enamoró
de un tortugo que pasó.
Dijo: ¿Qué podré yo hacer?
Vieja no me va a querer,
en Europa y con paciencia
me podrán embellecer.
En la tintorería de París
la pintaron con barniz.
La plancharon en francés
del derecho y del revés.
Le pusieron peluquita
y botines en los pies.
Tantos años tardó en cruzar el mar
que allí se volvió a arrugar
y por eso regresó
vieja como se marchó
a buscar a su tortugo
que la espera en Pehuajó

Tags: América Llatina, Argentina, LITERATURA, Maria Elena Walsh

Exposició del Cacic indi Guaicaipuro Cuatemoc davant la reunió de Caps d’Estat de la Comunitat Europea (2002.02.08).
Amb llenguatge simple, que era transmès en traducció simultània a més d’un centenar de Caps d’Estat i dignataris de la Comunitat Europea, el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va aconseguir inquietar al públic quan va dir:

 
‘Aquí doncs jo, Guaicaipuro Cuatemoc he vingut a trobar els que celebren la trobada. Aquí doncs jo, descendent dels que van poblar l’Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a trobar els que la van trobar fa només cinc-cents anys. Aquí doncs, ens trobem tots. Sabem el que som, i ja és prou. Mai tindrem una altra oportunitat.

El germà duaner europeu em demana paper escrit amb visat per poder descobrir als que em van descobrir.
El germà usurer europeu em demana pagament d’un deute contret per Judes, a qui mai vaig autoritzar a vendre’m.
El germà picaplets europeu m’explica que tot deute es paga amb interessos encara que sigui venent éssers humans i països sencers sense demanar-los consentiment.
Jo els estic descobrint. També jo puc reclamar pagaments i també puc reclamar interessos.
Consta en l’Arxiu d’Índies, paper sobre paper, rebut sobre rebut i firma sobre firma, que només entre l’any 1503 i 1660 van arribar a Sant Lluc de Barrameda 185.000 quilos d’or i 16 milions de quilos de plata provinents d’Amèrica.

Saqueig? No ho crec! Perquè seria pensar que els germans cristians van faltar a la seva Setè Manament.
Espoliació? Guardi’m Tanatzin de figurar-me que els europeus, com Caín, maten i neguen la sang del seu germà!
Genocidi? Això seria donar crèdit als calumniadors, com Bartolomé de las Casas, que qualifiquen la trobada com de destrucció de les Índies, o altres com Arturo Uslar Pietri, que afirma que l’arrencada del capitalisme i l’actual civilització europea es deuen a la inundació de metalls preciosos!
No! Aquests 185.000 quilos d’or i 16 milions de quilos de plata han de ser considerats com el primer de molts altres préstecs amigables d’Amèrica, destinats al desenvolupament d’Europa. El contrari seria presumir l’existència de crims de guerra, el que donaria dret no només a exigir la devolució immediata, sinó la indemnització per danys i perjudicis.

Jo, Guaicaipuro Cuatemoc, prefereixo pensar en la menys ofensiva d’aquestes hipòtesis. Tan fabulosa exportació de
capitals no van ser més que l’inici d’un pla  MARSHALLTESUMA”, per garantir la reconstrucció de la bàrbara Europa, arruïnada per les seves deplorables guerres contra els cultes musulmans, creadors de l’àlgebra, la poligàmia, el bany quotidià i altres èxits superiors de la civilització.

Per això, en celebrar el Cinquè Centenari del Emprèstit,
podrem preguntar: Han fet els germans europeus un ús racional, responsable o si més no productiu dels fons tan generosament avançats pel Fons Indoamericà Internacional?
Deplorem dir que no.

En l’aspecte estratègic, en dilapidar en les batalles de Lepant, a armades invencibles, en tercers Reichs i altres formes d’extermini mutu, sense cap més destí que acabar ocupats per les tropes gringues de l’OTAN, com a Panamà, sense canal.
En el financer, han estat incapaços, després d’una moratòria de 500 anys, tant de cancel·lar el capital i els seus interessos, com d’ independitzar-se de les rendes líquides, les matèries primeres i l’energia barata que els exporta i proveeix tot el Tercer Món. Aquest deplorable quadre corrobora l’afirmació de Milton Friedman, segons la qual una economia subsidiada mai pot funcionar i ens obliga a reclamar, per al seu propi bé, el pagament del capital i els interessos que tan generosament hem demorat tots aquests segles a cobrar.

En dir això, aclarim que no ens rebaixarem a cobrar als nostres germans europeus les vils i sanguinàries taxes del 20 i fins al 30 per cent d’interès, que els germans europeus li cobren als pobles del Tercer Món.

Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos
avançats, més el mòdic interès fix del 10 per cent, acumulat
només durant els últims 300 anys, amb 200 anys de gràcia.
Sobre aquesta base, i aplicant la fórmula europea de l’interès compost, informem als descobridors que ens deuen, com a primer pagament del seu deute, una massa de 185 mil quilos d’or i 16 milions d’argent, les dues xifres elevades a la potència de 300.

És a dir, un número que, per expressar-lo, serien necessàries més de 300 xifres, i que supera àmpliament el pes total del planeta Terra. Molt pesades són aquestes quantitats d’or i plata. Quant pesarien, calculades en sang?

Però sí que exigim la signatura d’una Carta d’Intencions que
disciplini als pobles deutors del Vell Continent, i que els obligui a complir el seu compromís mitjançant una ràpida
privatització o reconversió d’Europa, que els permeti lliurar   –sencera-, com a primer pagament del deute històric … ‘

Quan el Cacic Guaicaipuro Cuatemoc va fer la seva conferència davant la reunió de CAPS D’ESTAT DE LA COMUNITAT EUROPEA, no sabien que estava exposant una tesi de Dret Internacional per determinar EL VERITABLE DEUTE EXTERN; ara només resta que algun govern llatinoamericà tingui el valor suficient per fer el reclam davant els Tribunals Internacionals.

Adduir que si Europa, en mig mil.lenni, no ha pogut generar riqueses suficients per cancel·lar aquest mòdic interès, seria tant com admetre el seu absolut fracàs financer i / o la demencial irracionalitat dels supòsits del capitalisme.

Tags: América Llatina

Amèrica "va ser descoberta" per Castella, gràcies a la tenacitat visionària de Colom, el dia 12 d’octubre de l’any 1492. Colom mai no va saber que havia descobert un nou continent; pensava haver donat amb "Cipango" i esperava trobar-se amb el "Gran Khan", és a dir, l’Índia, la Xina i el Japó. Bartolomé de las Casas va arribar a l’illa anomenada "La Espanyola" el 1502. Va viatjar en un dels 32 navilis, juntament amb unes altres 2.500 persones.

Van partir el dia 13 de febrer de 1502. La flota va salpar dividida en dues parts; la meitat va arribar a Santo Domingo el dia 15 d’abril, mentre l’altra meitat va abordar uns dotze o quinze dies després. Amb els "indis" americans, el jove sevillà Bartolomé no s’hi trobà de debò fins a l’any 1514.

Las Casas sembla que tenia llavors 17 o 18 anys. La ciutat de Santo Domingo era llavors una petita vila. Entre els records que ens explicarà ell mateix, diu que els espanyols establerts allà estaven alegres perquè s’havia descobert recentment molt or i perquè alguns indis s’havien "alçat", cosa que els permetia ja justificar les seves guerres i el consegüent esclavatge i "repartiment" dels indis. Aquestes són les "bones noves" que donaven els residents als nouvinguts; i que llavors amb prou feines Las Casas entenia; o que fins i tot aprovava en algun grau, ja que ell mateix buscà també l’or i va rebre indis sota confiança bens aviat.

El futur defensor dels "indis oprimits" que escriu aquestes memòries el 1552, almenys a la seva redacció actual, no deixa d’assenyalar la tràgica qualificació de "bona nova", d’"evangeli" per als "cristians" espanyols, el fet que puguin fer guerra i capturar els indis, per vendre’ls per esclaus a Espanya. "Per manera que donaven per bones noves i matèria d’alegria que els indis s’haguessin alçat, per poder fer-los guerra, i per tant, capturar-los per enviar-los a vendre a Castella per esclaus". No pot deixar de fer memòria crítica d’aquesta deformació del fi últim de tota l’empresa americana, tal com la va acabar veient i promovent aquest campió de la causa indígena, que era la causa del pobre i de la víctima en aquell moment històric. En comptes d’anunciar-los, de paraula i amb fets, el vertader Evangeli, acaben fent "bona nova" del major antievangeli per als indis.

Aquest va ser també abans el pla del seu admirat Almirall Cristòfol Colom, quan veu que no apareix tot aquest or i riqueses que pensava trobar a les Índies. I serà també el del seu respectat governador, Nicolás de Ovando, "baró prudentíssim i digne de governar molta gent, però no indis"…, perquè va acabar sent l’inventor dels "repartiments" i futures "encàrrecs" d’indis als espanyols, que va ser pràcticament un esclavatge. Per més que fos un home de "gran autoritat, amic de justícia", no valia per governar els indis, ja que no els va tractar com iguals als castellans, encara que fossin només vassalls del regne de Castella. Però l’error principal, a judici de fra Bartolomé que escriu gairebé cinquanta anys després, és que no va acomplir la finalitat primordial de tota aquesta empresa i la seva justificació última amb la famosa "donació papal": l’evangelització de les Índies.

Les Cases pensa que la reina Isabel la Catòlica tenia molt clara aquesta finalitat primera i primordial; per això li havia encarregat a Nicolás d’Ovando que "tots els indis veïns i pobladors d’aquestes illes fossin lliures i no subjectes a servitud… que visquessin com a vassalls lliures governats i conservats en justícia, com ho eren els vassalls del regne de Castella", a més que "donés ordre que en la nostra santa fe catòlica fossin instruïts". Anys més tard entendrà que fallar en això va ser el més nefast, perquè es tracta d’un "error sobre la finalitat": no l’or ni el poder, sinó l’evangelització dels indis és el que justificava el "dret" dels espanyols a trepitjar terra americana i continuar-hi. Però els indis van entendre ben aviat que el veritable motiu dels acabats d’arribar era precisament l’or, l’auri sacra fames, que podria traduir-se com "l’endiablada set de l’or", o el culte a Mammón.

Alguns anys després viatjà a Roma, on va ser ordenat sacerdot sembla que cap l’any 1507; però aviat retornà a L’Espanyola, cap allà el 1510.

Aviat passarà a l’illa recentment poblada o per dir-ho millor despoblada de Cuba, com a capellà de Diego Velásquez; allà arribarà a tenir la seva pròpia encomanda d’indis, junt amb el pietós laic Pedro de Rentería. Bartolomé conversaria durant tot el procés colonial i el seu intern amb aquest bon amic Pedro, lector del Nou Testament, i proper a la solució franciscana d’educar els nens, que aconsegueixin escapar a la mort, com a futurs cristians. Però abans ha estat testimoni impotent de la mort per gana de set mil d’aquests mateixos nens indis en uns tres mesos: "Les criatures nascudes, morien petitetes, perquè les mares, amb el treball i la gana, no tenien llet al pit". Li va impressionar tant això que ho narra fins a cinc vegades en les seves obres.

Ens explica que abans, en els primers anys de govern de Diego Colón, un cacic seu anomenat Hatuey, escapat a l’illa de Cuba amenaçada d’invasió, mostra als seus germans una panera plena d’or, proposa ballar-li els seus ritus sacres com a un déu, ja que els cristians el tenen com a tal, perquè ell els digui que no els facin mal; i després els demana de llançar-la al riu, perquè no els busquin a ells per treure’ls-la i adorar-ho. "No guardem a aquest Senyor dels cristians en cap lloc, perquè encara que el tinguem a les tripes ens el trauran". Anys més tard, assabentat ja del cas molt més cruel de Pizarro amb Atahualpa, comenta que els espanyols són tals "que si els dimonis tinguessin or, els emprendrien per robar-los-el". Aquest va acabar sent, si no l’únic fi darrer, almenys un dels primordials per als espanyols emigrats i també per a qui els enviaven i utilitzaven des de la metròpoli. No s’equivocava el cacic dominicà; fins i tot s’avançava a assenyalar la causa última que va motivar el famós crit de fra Antón Montesino, un dels quatre dominics que van arribar a Amèrica el 1510.

Las Casas sap molt bé que el déu Diner és un ídol, i per això necessita alimentar-se de víctimes humanes. Per extreure’n l’or, la plata o el que sigui, els espanyols no dubtaran a explotar els indis. S’han tornat un mer instrument al servei del seu culte idolàtric; i, a la fi, "instrument mort", víctimes. No és que en directe desitgin la seva mort; el que desitgen és ser rics "i abundar en or, que és la seva finalitat, amb treball i suor dels afligits i anguniats indis, usant-los com de mitjans i instruments morts; a la qual cosa segueix, de necessitat, la mort de tots ells". Per això el text que motivarà finalment el seu "conversió als indis", per l’any 1514, és Eclesiàstic 34,21: "Qui ofereix un sacrifici a costa de la vida dels pobres, és com qui sacrifica a un fill davant del seu pare". Aquest text serà citat moltes vegades a l’àmplia obra lascasiana, la qual cosa indica l’enorme pes que va tenir la reflexió profètica i sapiencial i tota la Paraula de Déu en la seva valoració i pràctica cristianes. Des d’aquella data, i sobretot des de la seva entrada en la vida religiosa dominicana, la vida i obra sencera de fra Bartolomé de Las Casas va estar dedicada a la causa indígena; a la defensa, primer de la vida, després de la seva llibertat i dignitat, per desembocar en la lluita pels seus enters drets polítics de pobles lliures i capaços de realitzar una nova societat i una nova església més properes a l’Evangeli que les velles cristiandats.

Però, sens dubte, el primer pas cap aquesta conversió té bastant a veure amb aquest famós "crit de l’Espanyola", llançat per Antón Montesino en nom de tota la comunitat dominica, presidida pel venerable fra Pedro de Córdoba. Corria l’any 1511, i estaven en el quart diumenge d’advent, que va ser 21 de desembre. A propòsit del "jo sóc la veu del que clama al desert" de Joan 1,23 que es llegia aquell dia, el predicador de la veritat, pura i dura com l’amor als pobres i les víctimes, etzibà aquestes paraules als seus oïdors espanyols: "tots esteu en pecat mortal i en ell viviu i moriu, per la crueltat i tirania que useu amb aquesta gent innocent! Digueu, amb quin dret i amb quina justícia teniu aquests indis en tan cruel i horrible servitud?… Aquests, que no són homes? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Això no sentiu? Com podeu estar adormits en un somni tan profunt i tan letàrgic?

Aquest crit ha de continuar sonant a Amèrica Llatina i al món sencer, ja que existeix aquest tercer i quart món, aquests submóns dels explotats o, pitjor encara, dels exclosos de la vida. Ens tocarà actualitzar-lo, cridar-lo davant d’oïdes que no voldran escoltar-lo i davant d’ulls que no volen veure la realitat del sofriment de milions d’homes; que fan qualsevol marrada per no apropar-se als ferits a la vora del camí; que no volen saber res de la sang dels seus germans, encara que siguin els seus Caïms de coll blanc i mans netes. S’haurà d’acabar amb aquest "Deute Extern" que importa capital dels països pobres cap al món ric, a costa de la gana i la mort de milions de persones, febles i nens especialment. Per entendre això, s’ha de sentir-ho, i s’ha de despertar del "son letàrgic" de la globalització triomfant, amb el seu "final de la història", perquè s’han acabat totes les utopies per als que creuen haver assolit ja la seva meta. Una meta inhumana, per inhumanitzant i deshumanitzadora.

Vegi el text en una versió molt més àmplia, amb notes i bibliografia, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Eduardo Frades (Caracas)

Tags: América Llatina, Colonialisme, Espanya, indígenes

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

  Aquests dies d’estiu aprofito per llegir alguna cosa nova i per rellegir coses velles que feia temps que no llegia.He agafat un llibre que tenia abandonat de feia temps: "Memoria del fuego (I)-Los nacimientos" d’ Eduardo Galeano.

És un llibre una mica inclassificable: el mateix autor diu que no sap ben bé si és història, antologia de relats històrics, assaig, novel-la, poesia èpica, testimoni o crònica. No és res d’això i ho és una mica tot. El cas és, que és un llibre molt interessant i molt il·lustrador de tots els disbarats que els colonitzadors espanyols van perpetrar a Amèrica .

"Memoria del fuego" pot ajudar a retornar a la història l’alè, la llibertat i la paraula que tantes i tantes vegades els historiadors oficials li han negat. Al llarg dels anys Amèrica llatina no sols ha sofert el robatori de l’or i de la plata, del salitre i del cautxú, del coure, de la fusta i del petroli; també ha sofert la usurpació de la memòria. Des de bon principi de la colonització ha estat condemnada a la amnèsia per aquells que li han impedit ser ella mateixa i poder existir. Galeano pretén retorna-li la veu pròpia amb aquest conjunt de trossos d’història, alguns d’ells molt desconeguts com aquest que cito a continuació i que en pot ser un simple exemple:

"Madrid-1571:

¿La culpa és del criminal o del testigo? ¡Del espejo o de la cara? El Rey no lo piensa dos veces, Por decreto ordena la incautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles i los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna maneradifundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el Monmasterio de San Gregorio".

(Juan Friede, Bartolomé de las Casas: precursor del anticolonialismo, México, Siglo XXI, 1976)

(Lewis Hanke, Bartolomé de las Casas, Buenos Aires, Eudeba, 1968)

Quan llegeixo totes aquestes coses em fa recordar coses ben actuals: informacions sobre el franquisme i la guerra civil que encara s’amaguen tan com es pot, Arxius de Salamanca que no es volen tornar als seus legítims propietaris, fosses que s’impedeixen obrir per ordre judicial… i tantes i tantes altres coses que jo dubto del que Espanya tingui autèntica democràcia i dubto que mai l’arribem a assolir perquè encara es veuen actualment actituds que van en aquest sentit. Sobretot en el PP, però també en altres persones de partits que ell mateixos s’anomenen progressistes i d’esquerra però que jo no veig que ho sigui per enlloc. Per a ser demòcrata s’ha de tenir sensibilitat cap a les minories, cap a la llibertat, cap a la veritat i no s’ha de tenir por a treure les brides al cavall per tal de que corri lliure. I de tot això, aquí on en diuen España, res de res encara… 

S’han complert 30 anys de l’assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.

El resultat de les darreres eleccions a El Salvador, no és d’alguna manera un homenatge? Un homenatge a l’arquebisbe Romero i als milers que com ell van morir lluitant per una justícia justa en el regne de la injustícia?

De vegades acaben malament les històries de la Història, però la HISTÔRIA, no acaba. Quan diu adéu, diu fins després. Ella va fent camí amb el temps i va esclarint coses. La HISTÔRIA va posant les coses i les persones al seu lloc. La HISTÔRIA, encara que costi, quasi mai perdona i quasi sempre fa justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure -i va llegir davant de la seva tomba- el següent poema dedicat a Monsenyor Romero.

San Romero de América, pastor y mártir.

El ángel del Señor anunció en la víspera…

El corazón de El salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!

El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.

¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!

Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua Latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.

Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).

Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.

Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!

Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma aureola de sus mares,
en el dosel airado de los Andes alertos,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!

San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural.

Estats Units va envair Haití el 1915 i va governar el país fins 1934. Es va retirar quan va aconseguir els seus dos objectius: cobrar els deutes del City Bank i derogar l’article constitucional que prohibia vendre plantacions als estrangers.  Van marxar dient: "Aquest és un poble inferior, incapaç de governar-se per si mateix i conservar la civilització que van deixar els francesos".

Haití havia estat la perla de la corona, la colònia més rica de França: una gran plantació de sucre, amb mà d’obra esclava.  Montesquieu ho havia explicat sense pèls a la llengua: "El sucre seria massa car si no treballessin els esclaus en la seva producció. Aquests esclaus són negres des dels peus fins al cap i tenen el nas tan aixafat que és gairebé impossible tenir-los llàstima. Resulta impensable que Déu, que és un ésser molt savi, hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos completament negre ".

En aquell temps ho justificaven tot. Si calia apel·lar a les lleis, a Déu o al que fos, s´hi apel·lava sense cap mena de rubor. "La pela és la pela" diríem els catalans. Han passat els anys i seguim justificant-ho tot quasi bé amb els mateixos arguments. No tant directes; no tan rudes i més sofisticats. Però en el fons fem el mateix, nosaltres, els europeus rics amb els immigrants que venen a guanyar-se la vida. Quan els necessitem, són benvinguts. Quan no, ens molesten massa i millor que marxin, com més aviat millor i com més lluny millor.

Sabem que l’empobriment no sempre és causa de les mateixes societats pobres i que la major part de les vegades és degut a les circumstàncies que van donar-se en un cert període històric en que els imperis van deixar abandonada la gent després d’haver-ne tret tot el suc que van poder. Però d’això ens en recordem poc i alguns continuen justificant-se i dient que els esclaus no es distingien per la seva voluntat de treball. Els negres han de ser esclaus per naturalesa i ganduls també per naturalesa, i la natura, còmplice de l’ordre social, és obra de Déu: l’esclau ha de servir l’amo i l’amo ha de castigar l’esclau, que no mostra el menor entusiasme a l’hora de complir amb el designi diví.  Seguim tenint el fuet a la mà actualment a les nostres societats riques tal com el tenien els esclavistes.

Karl von Linné, contemporani de Montesquieu, havia retratat al negre amb precisió científica: "Vagabund, mandrós, negligent, indolent i de costums dissoluts". Més generosament, un altre contemporani, David Hume, havia comprovat que el negre "pot desenvolupar certes habilitats humanes, com el lloro que parla algunes paraules".

Jo he escoltat paraules semblants no fa pas massa dies…

Explica el bisbe Pere Casaldàliga que una de les preguntes que més li fan en els seus viatges a l’ Amèrica Central és la següent:

"Monsenyor, on és el Déu dels pobres?". Diu que sempre respon:- Amb els pobres!
Reconeix, però, que més que una resposta, aquesta resposta és més aviat una nova pregunta:
– Com es demostra que Déu està amb els pobres? Com es pot veure el rostre i el cor de Déu al mig d’aquestes situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?

Jo diria que aquesta és la gran pregunta que ens fem tots plegats (creients i no creients) aquests dies d’immens desastre a Haití i en altres situacions similars. Als més pobres sempre els toca els rebre. O, si voleu, és a qui toca més el rebre. El bisbe Pere, intenta donar la seva resposta personal a l’eterna pregunta del dolor i la mort del més innocent.

La vida dels pobres – allà, aquí, a Centreamèrica molt concretament- no és de dia, és de nit, "nit fosca". Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Joan de la Creu … Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per revoltar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança -aquesta sí, "contra tota esperança" – justifica àmpliament la sorpresa que Péguy posa a la boca de Déu pel que fa a la "més petita" de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.

En tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en que el Poble centreamericà viu o malviu i mor. Perquè tot hi conflueix per dubtar, per revoltar-se contra tot i contra tots, per negar la vida mateixa. Des de la naturalesa -amb els seus volcans i terratrèmols i sismes submarins- fins al poder civil o religiós, potser.

Els successius governs es venen, lacais dels imperis sempre, i les institucions – fins i tot les anomenades democràtiques- no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, almenys, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o les seves transformacions estructurals han estat castrades -en la reforma agrària, en la salut, en l’educació, a l’habitatge, a la participació popular efectiva-i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni d’ les esperances que hi va dipositar el seu Poble.

Per a Amèrica Central, sobretot, "pati del darrere" de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre per als pocs de sempre una altra vegada es fa realitat la nova reptant utopia del Capital i el Mercat divins, senyors definitius d’una història humana (!) que ja ha arribat al seu "no hi va més".

Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquests pobles -cristians, he dit- seria evidentment la pròpia Església de Jesús. Però en certs països centreamericans aquesta església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més rics, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra d’ ensopegada per a l’esperança dels Pobres. Amb la qual cosa, la nit de la societat -la seva Economia de fam, la seva Política de marginació i / o repressió- s’ha estès també sobre l’Església. "En el món – en la societat humana-, podria explicitar millor Jesús, passareu moltes dificultats, i en l’Església-que hauria de ser la meva comunitat fraterna-els passareu també". (¿Afegiria Jesús, conseqüent sempre Ell, "però no tingueu por, que jo he vençut el món i" aquesta "Església"?).

No estic acusant a ningú. O m’estic acusant a mi mateix igualment, en tot cas. Perquè aquesta insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem molt a prop, i diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar a els rics i als poderosos i als injustos d’aquest món. La pregunta "On és el Déu dels pobres?", Hauria de desdoblar-se en aquesta altra: "On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?"

La qual cosa no disculpa a la societat -considereu cristiana o no- ni justifica la iniquitat de governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides. Sé molt bé que aquesta "nit fosca" no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camus a César Vallejo, Déu ve sent emplaçat, amb diferents tons, a respondre per el dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquesta sí que va ser "l’última temptació de Crist": "Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?" Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell -i aquí hi ha la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana- també la va "ressuscitar", superant amb la seva victòria sobre la injustícia i sobre la mort.

Sense que això impedeixi que continuï sent "nit fosca" la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi -ni als Pobres ni als seus aliats- de la pregària d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.

Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Les estrelles només es veuen de nit …

Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Terretrèmol d’ Haití,Pobresa,Mort

Ja fa anys que em van regalar una edició en català del conegut MARTIN FIERRO. No sabia que existís i em va fer molta il·lusió, perquè el text original l’he llegit vàries vegades i m’agrada mol perquè retrata molt bé la filosofia, la manera de fer i de pensar del gautxo, un personatge típic de la pampa argentina. 

Aquest dies he rellegit alguns fragments de l’edició catalana i he tornat a gaudir-lo. Sembla impossible poder traduir el llenguatge de José Hernández, ple de paraules típiques gautxes i de localismes difícils de traduir. Però trobo que l’autor se’n surt prou bé.

El traductor és l’ Enric Martí i Muntaner, un català que va marxar a l’ Argentina abans de la guerra civil. La primera traducció que en fa del poema és de l’any 1936 i ell mateix reconeix que és un català molt antic i força desfasat. El retoca per a la seva publicació l’any 1977, que és quan l’editorial Ancora de Buenos Aires el publica.

El Martín Fierro és l’autobiografia d’un gautxo, o sigui l’habitant de les primeres terres planes que es troben a l’entrada del vastíssim país de l’ample Río de la Plata. El gautxo sorgeix de l’espanyol colonitzador i de l’ índia; per tant, és el genuí element humà de la planura immensa  pampeana que té per tot horitzó el cel i la terra; la seva vivenda és un ranxo, de fang i palla, amb una sola obertura i el vehicle transportador i amic indispensable és el cavall. La seva alimentació és la carn, abundantíssima i a l’abast de tothom. Una persona d’ànima i vida lliure, constantment amenaçada per l’indi, primerament, i per l’organització cívico-militar d’una nova societat que va naixent i que és poc escrupolosa, dura i, a voltes, injusta i intolerable.

I el gautxo n’és la víctima d’aquesta bigarrada formació nacional, que se’n diu progrés. El gautxo sofreix la pressió del poblat incipient i del desert inconegut i queda enganxat en la teranyina de la nova llei, que no coneix i entén gaire.

"La llei, que s’ha fet per tots,

sols el pobre la sofreix.

La llei és la teranyina.

Com ignorant us ho dic.

No la temi l’home ric;

no la temi el poderós,

la trenca l’ insecte gros

i sols embolica al xic.

És la llei com una pluja:

mai pot veure allà on davalla.

Qui la rep no riu ni balla.

Però tot això ja és vell;

la llei és com el coltell:

a qui el maneja no talla"

Brasil és un continent dins un altre continent. Hi ha molts climes, molts paisatges, moltes costums, moltes ètnies. Hi ha de tot, una mica. "No Brasil, todas as coisas são maiores do mundo".

Han passat moltes dificultats en aquests darrers anys, però les coses es van arranjant de mica en mica, gràcies a Lula, que amb tots els defectes que vulgueu, està portant el país endavant i és un exemple per a molts. Sí, també per a nosaltres, els europeus, que ens creiem els reis del mambo!

Un gran defensor de Lula és Leonardo Boff, que aquests dies el tenim per aquí entre nosaltres, àgil de ment com sempre, home intel·ligent com pocs, encara que no ho mostri en la seva humilitat franciscana. Ens recorda que "la humanitat necessita somnis i que la religió és una font de somnis", per més que alguns diguin el contrari i actualment es vegi la religió com una cosa passada de moda. Els passats de moda, més aviat són ells, penso jo, però això seria una qüestió llarga.

La tesi que Boff sosté com a solució de futur per a la terra és la de  modelar una solució sobre la base de la Carta de la Terra: una qüestió social, solidària, però també ecològica. Al Brasil, a través del programa Petrópolis, ja han  aplicat la Teologia de l’Alliberament als barris, amb assessorament jurídic amb la finalitat d’arribar als joves i a la gent del carrer, però també a les víctimes de la violència domèstica. Han desenvolupat el programa Pa i Bellesa, que consisteix primer en una bona dutxa i després menjar per arribar a la bellesa.
Dit d’una altra manera: L’assumpció dels problemes a través del diàleg, la solidaritat i l’esforç personal. L’ajuda ha vingut del mateix Lula, que han aconseguit que s’impliqui amb les despeses de menjar i lavabo, que vénen de l’Administració.

Han parlat de nous hàbits, de noves maneres de fer. Venim d’una economia basada en l’explotació dels recursos de la terra per al consum humà. Aquest sistema ha provocat grans beneficis però només per una petita part de la humanitat. Noam Chomsky diu que hi ha tres persones que el món que produeixen més renda que 40 països junts. La riquesa està concentrada en poques mans… Això crea una injustícia i una tremenda desigualtat ecològica i social. El consum ha de ser més frugal i solidari.

Boff creu que vivim un moment de tornada a l’espiritualitat. Hi ha molt cansament de materialisme. Hi ha una recerca de dimensions noves no materials. Però la joventut no troba resposta en l’Església perquè és una institució molt rígida. Cal buscar l’espiritualitat al marge de la doctrina oficial.
Com? La humanitat necessita somnis. La religió és una font de somnis. La vida no és només diversió i consum. Amb això sol, l’ésser humà se sent buit. A més, diu ell, el domini global està en mans del G-20, però s’ignora la resta. La humanitat consumeix un 30% més dels recursos que hi ha i el problema de l’aigua potable és terrible. Cal escoltar els pobres i adoptar mesures solidàries.

Bones reflexions per pensar aquest cap de setmana, no?

"Ens ho poden prendre tot, menys la fidel esperança".

Als seus 81 anys, el bisbe emèrit de la diòcesi de São Felix do Araguaia, Pere Casaldàliga, és un dels més destacats representants de la Teologia de l’Alliberament i s’ha convertit en un referent per a l’esquerra llatinoamericana. Des que fa quatre dècades va arribar a Brasil per quedar-se. El seu treball en defensa dels drets dels pobles indígenes i dels grups socials més oprimits, així com el seu suport als moviments brasilers de camperols sense terra i la revolució sandinista a Nicaragua en els anys vuitanta, fan que Pere Casaldàliga sigui part fonamental de la memòria viva de la lluita per la dignitat i per l’alliberament dels pobles a Amèrica Llatina.

Acabo de llegir una entrevista que li fa la revista PUEBLOS (Nº 39 del mes de Setembre) i m’ha semblat interessantíssima i veig que segueix en forma, tot i l’edat i la malaltia. El cap el segueix tenint molt clar i és meravellós i reconfortant que, un home que ho ha passat tant malament, segueixi tenint tanta esperança.

"La mundialització ens ha donat l’oportunitat de reconèixer que som una sola humanitat. Som tots iguals, hem de ser-ho, en dignitat i en oportunitats ". Així es donava inici a una conversa en la qual es va tractar des de la situació política del Brasil fins a les perspectives actuals de la Teologia de l’Alliberament, passant pel model de consum o els reptes de l’esquerra llatinoamericana.

http://www.revistapueblos.org/spip.php?article1735&var_recherche=casald%E1liga

Yoani Sánchez, de la qual ja he parlat altres vegades, és una bloguera cubana que llegeixo amb atenció perquè dóna la informació quotidiana de Cuba, és clar que des d’una altra perspectiva, d’un altre angle.

Una manera de donar a conèixer les penúries que passen els cubans amb els Castro és llegir-la de tant en tant. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a ella i a una colla d’amics. Ens ho explica ella mateixa:

SECUESTRO, ESTILO CAMORRA.

Cerca de la calle 23 y justo en la rotonda de la Avenida de los Presidente, fue que vimos llegar en un auto negro –de fabricación china– a tres fornidos desconocidos: “Yoani, móntate en el auto” me dijo uno mientras me aguantaba fuertemente por la muñeca. Los otros dos rodeaban a Claudia Cadelo, Orlando Luís Pardo Lazo y una amiga que nos acompañaba a una marcha contra la violencia. Ironías de la vida, fue una tarde cargada de golpes, gritos y malas palabras la que debió transcurrir como una jornada de paz y concordia.  Los mismos “agresores” llamaron a una patrulla que se llevó a mis otras dos acompañantes, Orlando y yo estábamos condenados al auto de matrícula amarilla, al pavoroso terreno de la ilegalidad y la impunidad del Armagedón.

Me negué a subir al brillante Geely y exigimos nos mostraran una identificación o una orden judicial para llevarnos. Claro que no enseñaron ningún papel que probara la legitimidad de nuestro arresto. Los curiosos se agolpaban alrededor y yo gritaba “Auxilio, estos hombres nos quieren secuestrar”, pero ellos pararon a los que querían intervenir con un grito que revelaba todo el trasfondo ideológico de la operación: “No se metan, estos son unos contrarrevolucionarios”. Ante nuestra resistencia verbal, tomaron el teléfono y dijeron a alguien que debió ser su jefe: “¿Qué hacemos? No quieren subir al auto”. Imagino que del otro lado la respuesta fue tajante, porque después vino una andanada de golpes, empujones, me cargaron con la cabeza hacia abajo e intentaron colarme en el carro. Me aguanté de la puerta… golpes en los nudillos… alcancé a quitarle un papel que uno de ellos llevaba en el bolsillo y me lo metí en la boca. Otra andanada de golpes para que les devolviera el documento.

Adentro ya estaba Orlando, inmovilizado en una llave de kárate que lo mantenía con la cabeza pegada al piso. Uno puso su rodilla sobre mi pecho y el otro, desde el asiento delantero me daba en la zona de los riñones y me golpeaba la cabeza para que yo abriera la boca y soltara el papel. En un momento, sentí que no saldría nunca de aquel auto. “Hasta aquí llegaste Yoani”, “Ya se te acabaron las payasadas” dijo el que iba sentado al lado del chófer y que me halaba el cabello. En el asiento de atrás un raro espectáculo transcurría: mis piernas hacia arriba, mi rostro enrojecido por la presión y el cuerpo adolorido, al otro lado estaba Orlando reducido por un profesional de la golpiza. Sólo acerté a agarrarle a éste –a través del pantalón– los testículos, en un acto de desespero. Hundí mis uñas, suponiendo que él iba a seguir aplastando mi pecho hasta el último suspiro. “Mátame ya” le grité, con la última inhalación que me quedaba y el que iba en la parte delantera le advirtió al más joven “Déjala respirar”.

Escuchaba a Orlando jadear y los golpes seguían cayendo sobre nosotros, calculé abrir la puerta y tirarme, pero no había una manilla para activar desde adentro. Estábamos a merced de ellos y escuchar la voz de Orlando me daba ánimo. Después él me dijo que lo mismo le ocurría con mis entrecortadas palabras… ellas le decían “Yoani sigue viva”. Nos dejaron tirados y adoloridos en una calle de la Timba, una mujer se acercó “¿Qué les ha pasado?”… “Un secuestro”, atiné a decir. Lloramos abrazados en medio de la acera, pensaba en Teo, por Dios cómo voy a explicarle todos estos morados. Cómo voy a decirle que vive en un país donde ocurre esto, cómo voy a mirarlo y contarle que a su madre, por escribir un blog y poner sus opiniones en kilobytes, la han violentado en plena calle. Cómo describirle la cara despótica de quienes nos montaron a la fuerza en aquel auto, el disfrute que se les notaba al pegarnos, al levantar mi saya y arrastrarme semidesnuda hasta el auto.

Logré ver, no obstante, el grado de sobresalto de nuestros atacantes, el miedo a lo nuevo, a lo que no pueden destruir porque no comprenden, el terror bravucón del que sabe que tiene sus días contados.

No puc negar que les poques estones que miro la tele aquests dies i veig la propaganda que fan del "Desfile del Dia de la Hispanidad" em poso nerviós. No caldria, però no ho puc evitar.

Sé molt bé què hi ha darrere d’aquesta "festa" nacionalista espanyola (ells que critiquen tant els nacionalismes!). Sé molt bé què han pretès i segueixen pretenent amb conceptes com "hispanidad", "raza", "civilización cristiana", "colonización española", "Alianza de civilizaciones" que segueixen mantenint i barrejant de forma permanent durant anys i panys.

Colonització (la paraula ve de Colon) és l’acció de dominar un país o territori amb pobladors d’una altra regió, que passa a denominar-se metròpoli. La regió ocupada es denomina colònia. El procés de colonització pot ser de caràcter econòmic, polític, violent o no violent, i inclús cultural.

Amb aquesta mentalitat viuen encara i treballen els governants espanyols, volent mantenir aquests conceptes rancis i passats de moda totalment vigents. Se’n van sortir una colla d’anys però ara es troben, cada cop més, que les colònies es reboten i cada cop accepten menys el sotmetiment i han optat per la llibertat, concepte molt més interessant, modern i enriquidor. Això ho podem comprovar cada dia si parlem i ens passegem una mica per aquells països, on ja no veuen les coses de la mateixa manera i ja moltes vegades parles directament de "genocidi"el que Espanya va perpetrar.

Per exemple a l’ Argentina l’ INADI (Instituto nacional contra la discriminación, xenofobia y el racismo)  va decidir començar amb la tasca de canviar una mentalitat d’anys i anys.

A 515 anys de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i a 90 de la primera commemoració del 12 d’octubre com a "Dia de la raça", la proposta de l’organisme és anomenar "Dia de la Diversitat Cultural Americana". Amb aquest fi va ser presentat un projecte de decret que tingués en compte l’endarreriment en la forma de denominació d’un "feriado" nacional. Així, proposen que la data es converteixi en "una jornada de valorament de les identitats ètniques i culturals i de reflexió històrica, efectuant les modificacions necessàries per incorporar el canvi en els calendaris escolars i en les currículums de capacitació a docents".

I això mateix passa a altres països llatinoamericans que per sort es van despertant. Diferents organitzacions socials d’alguns d’aquests països també reclamen que el concepte inadequat de "raça" sigui suprimit, almenys, de les efemèrides culturals nacionals que després es traslladen a les escoles. El 12 d’octubre és sinònim de dol per als pobles originaris d’Amèrica ja que pretén "celebrar" la dominació feta per la colonització espanyola a la seva cultura. Les comunitats indígenes recorden el dia anterior, l’11, l’últim dia de llibertat dels pobles originaris.
El terme "raça" podria haver estat predominant des d’el 1700 però avui ha estat abandonat tant per la seva manca de suport científic com per raons polítiques i culturals com són  els genocidis i actes discriminatoris en els quals ha servit de suposada justificació o pretext .

Al mateix temps ens caldria recordar a tots que la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial (proclamada per l’ ONU el 1963) determina que "tota idea o doctrina de superioritat basada en la diferenciació racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta" .
Des de l’organisme contra la discriminació sostenen que la proposta implica "començar a harmonitzar la legislació nacional amb el dret dels pobles indígenes, consagrant i reconeixent que els drets humans tenen els caràcters d’universalitat, indivisibilitat i interdependència".
Octorina Zamora, de la comunitat indígena wichí que va estar present en l’acte del INADI va assenyalar que "el 12 d’octubre és un dia de reflexió sobre el etnocidi i genocidi que va començar el 1492 però que encara no ha parat ja que és dolorós veure que els nostres germans moren per inanició. Volem que s’aturin els desmunts i es regularitzin els títols de les nostres terres ".

Avui, cap científic utilitzaria el concepte de "raça" ni diria que una és superior a una altra. I el reclam pels drets indígenes és recolzat per amplis sectors de la societat i promogut pels organismes de drets humans. No obstant això, el reconeixement dels seus drets en les lleis dels països d’Amèrica Llatina és lent , pesat i desgastador. Potser la subtilesa de la paraula no canviï conductes socials. Tanmateix, crec que seria un bon començament deixar de celebrar diades d’aquesta mena.

El diumenge  va morir a Buenos Aires Mercedes Sosa, una de les més grans artistes de la Música Popular Llatinoamericana.

Hayden Mercedes Sosa, va néixer el dia 9 de Juliol de 1935 a la ciutat de San Miguel de Tucumán. Tenia, doncs, 74 anys d’edat i una trajectòria de 60 anys cantant per tot el món.

Jo feia anys que la coneixia i l’escoltava amb una certa devoció. Era una cantant que m’agradava molt. Pràcticament cada setmana escoltava alguna de les seves tan conegudes cançons com: "Todo cambia", "Alfonsina y el mar", "Gracias a la vida", "Sólo le pido a Dios", "Volver a los 17"… i fins a vora 300 cançons més.

"Me iré tranquila, me iré despacio" diu en la seva cançó "Yo vengo a ofrecer mi corazón". Així era ella: vivia sense fer soroll. Va passar per la vida sense fer soroll i va morir també d’aquesta manera. Discreta sempre, senyora sempre, estimant i essent estimada. Perquè era una bona persona que cantava molt bé i que sabé conservar sempre la dignitat entre la indignitat que li va tocar viure al seu estimat país. La seva veu va portar sempre un profund missatge de compromís social a través de la música d’arrel folklòrica.

Potser, les paraules del seu entranyable amiga, Teresa Parodi, resumeixin el sentiment de molts:

Des de fa moltíssims anys que El Chaco viu en la misèria. Però mai tant com en aquests darrers temps en que la desnutrició i la pobresa extrema l’estant literalment matant.

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/