A PEU

Tags: Informació

Anys enrere, quan volíem assabentar-nos d’alguna notícia escoltàvem la ràdio, llegíem algun dels pocs diaris als quals teníem accés o miràvem l’única cadena de TV que hi havia. Tot plegat feia que la informació que teníem de les coses era realment molt limitada. Actualment el panorama ha canviat del tot. Amb internet tenim accés a un munt d’informació que fins i tot se’ns pot fer excessiva i inabastable. Cada dos per tres ens anuncien l’arribada d’una nova capçalera digital a l’univers mediàtic, cosa que sempre és una bona notícia. Sembla que la tendència és que, a poc a poc, aniran minvant els diaris de paper i augmentaran els diaris digitals. Al capdavall, em sembla que aquest fet hauria de ser motiu d’alegria per a tots els que creiem en la llibertat d’expressió i en la saludable policromia mediàtica.
No obstant això, veig que alguns nostàlgics de temps pretèrits no estan massa contents perquè diuen que estan proliferant -sobretot a Internet-, mitjans que, amb vocació generalista, estableixen per endavant el seu ideari polític i la balança està desequilibrada sota el pes de l’opinió enfront del de la informació. I es queixen de què això crea un problema deontològic d’origen: quan hagin de triar entre objectivitat o fidelitat a la ideologia fundacional, a vegades confosa amb línia editorial, a qui obeiran, es pregunten? Aquests mateixos es queixen de què quan un mitjà de comunicació es declara republicà, marxista, falangista o nacionalista, en el fons ens està advertint que els seus periodistes també ho són. I si algú no ho és, és igual, escriurà com si ho fos. Que les seves informacions estan al servei de «la causa». Que supedita el rigor informatiu al cap polític o ideològic.
Jo els preguntaria si aquests senyors no creuen en allò que s’anomena deontologia professional, que és el conjunt de principis i regles ètiques que regulen i guien una activitat professional. Aquestes normes determinen els deures mínimament exigibles als professionals en l’acompliment de la seva activitat. Totes les persones tenen, amb tot el dret del món, la seva manera de pensar o els seus valors. Però això no hauria de ser obstacle de què, quan un metge opera, un advocat defensa, o un jutge jutja, ho facin amb criteris ètics i respectant la seva pròpia deontologia professional. Si un periodista menteix descaradament, no és un bon periodista. Com no ho és un lampista que intencionadament no fa bé la seva feina. O un paleta, o un mestre, o un capellà…
Per tant, jo ja em conformaria que, quan llegeixo un diari, sabés de quina ideologia és i que estigués segur de què no m’enganya quan em dóna informació. Una altra cosa és quan em dóna opinió. Amb la informació hauríem d’estar sempre d’acord i hauria d’estar segur que no em menteix; amb l’opinió no cal, perquè ell pot tenir la seva i jo la meva. I aquí és on hi ha el problema la major part de les vegades. I no cal dir que aquest principi pot servir per a un periodista qualsevol i també pel jutge Llarena, que va construir un castell damunt de l’arena i, pel que sembla, en qualsevol moment caurà del tot (deontologia professional: zero). I, si no, temps al temps…

Tags: Informació

Cada dia més sentim a parlar de les fake news. Sembla que és un mal inevitable en aquesta era digital on les notícies corren més que la pólvora i en moments fan la volta al món sense temps de contrastar res. Les Fake news, un terme que s’ha posat de moda per designar la desinformació i les mentides que trobem cada dia corrent per la xarxa a vegades tenen més credibilitat que la mateixa veritat. És veritat que sempre hi ha hagut desinformació (ara ho anomenem fake news o postveritat) i flagrants mentides. Ha existit sempre, tot i que en altres formats, però les xarxes socials han ajudat a expandir aquesta plaga d’una manera que sembla imparable. Són “informacions” que ens arriben per Whatsapp, Facebook, Twitter o Instagram, una varietat de canals que fa difícil aturar aquesta tendència.

Sabem distingir una notícia o una imatge real d’una falsa? S’ha elaborat guies de coses que ens hem de preguntar abans de compartir una informació: quina és la font (si és anònima, fiable, si hi ha testimonis…); quin és el mitjà en què s’ha difós el missatge (ho comparteix una pàgina que no és un mitjà de comunicació?, en quants mitjans s’ha publicat?…), i en relació amb el contingut (qüestions com la data de la informació, si aquesta és partidista o subjectiva, morbosa, si crida a l’acció, si té faltes d’ortografia…). Seria important no expandir rumors, notícies o continguts sense comprovar-ne l’origen. Qüestionar-se tot allò que us grinyola o que trobeu sospitós és un símptoma de maduresa crítica, que facilita l’exercici dels nostres drets com a ciutadans.

Un dels temes més actuals envoltats de moltes mentides (o almenys mitges veritats) és el tema de l’immigració.Amb el lema “Para que no te engañen VOXES falsas, ni te hagan cómplice de maltratar a quienes son más débiles que tú», un grup de membres de la Comunitat Sant Tomàs d’Aquino, pertanyent a Cristianes i Cristians de Base de Madrid han publicat un text amb dades preses de l’Institut nacional d’Estadística 2018 (INE) amb dades de 2017, Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Oficina Econòmica de Presidència de Govern i Eurostat. Aquí van els 7 punts que ells han resumit. Seria bo que ens paréssim una estona a pensar-los i a contrastar-los amb tot el que ens arriba sobre el tema.

1. ¡No nos invaden!En España vivimos 46.528.024 personas de las que 4.419.621 son extranjeros, 32,3% de la UE y los 67,7% del resto del mundo (5,3% de Europa no en la UE, 31% de América Latina, 16,3% de África y 15,2% del resto del mundo (INE).
2. ¡No masifican nuestra escuela!De las 8.127.822 matriculaciones en la escuela no universitaria, los/as extranjeros representan el 8,5%; con un abandono escolar del 35,8% frente al 15,8% de los nativos (INE).
3. ¡No congestionan nuestros centros sanitarios!Aunque acuden a urgencias un 3,2% más que los nativos por retiro de “tarjetas sanitarias”, visitan un 7% menos al médico de cabecera y un 16,7% menos al especialista. Consumen solo el 5% del gasto total de sanidad en España (Científicos del CSIC).
4. ¡No nos quitan el puesto de trabajo!De los 22,7 millones de población activa, el 17, 2% está en paro: el 15,8% son nativos y el 28% extranjeros (INE).
5. ¡Incrementan nuestra economía!En un 30% la incrementaron entre el 1995 y 2010 (¡y en un 50% entre el 2000 y 2005!) (Oficina Económica de Presidencia de Gobierno).
6. ¡Mantienen nuestra precaria natalidad! De los 416.583 nacimientos que tuvimos en 2017, el 18,2% se produjeron entre los/as extranjeros (INE).
7. ¡Rejuvenecen nuestra población!Frente a los 44 años de media de la población nativa europea, los/as migrantes tienen una media de 37 años (Eurostat).

Tags: Informació, Mentides

Fa molt temps que no compro un diari de paper. I, pel que diuen, aquesta és una tendència general imparable. Jo estic subscrit a un diari digital i n’acostumo a repassar uns quants més; i això mateix crec que ja ho fa la majoria de gent. I ho fan de manera especial els joves amb el cada dia més imparable ús del mòbil. Els venedors de diaris de paper expliquen el que tots ja sabem: el paper es ven cada vegada menys. El periodisme (periodistes i empreses) haurien de prendre bona nota d’aquest fet i n’haurien de prendre especialment els diaris digitals si no volen arribar a aquest mateix punt sense retorn. No n’hi ha prou amb informar, sinó que s’ha de fer bé. La gent cada cop busca i espera més una informació de qualitat i una informació a la que hi pugui accedir amb rapidesa i comoditat.

Quan comprava el diari els diumenges recordo que marxava carregat de suplements, col·leccionables d’enciclopèdies o de qualsevol altra cosa i cupons per obtenir objectes de tota mena. En algun moment vaig creure que la gent comprava més el diari per tota aquesta faramalla que l’acompanyava que no pas pel mateix diari i per informar-se. Aquesta fal·lera col·leccionista sembla que ja ha anat de baixa i sembla que aquest model de premsa les empreses ja el van descartant de mica en mica perquè s’adonen que, si volen salvar els diaris de paper, hauran d’anar per altres camins. I l’únic camí és fer, com deia abans, una informació de qualitat, especialitzada i honesta. Se suposa que per això existeix el periodisme i existeixen els bons periodistes. Cada vegada és més difícil ser independent perquè les empreses es mouen per grans, obscurs i inconfessables interessos. Aquests dies hem vist com el president del grup Prisa, Juan Luís Cebrián, ha imposat la censura a alguns periodistes i fins i tot n’ha fet fora algun. Trobo que és un molt mal camí aquest que han emprès algunes empreses periodístiques i em sembla que a fi de comptes ho pagaran car.

El futur es presenta negre per aquells que no siguin honestos, independents i innovadors. El que ha arribat als diaris de paper, arribarà també als digitals si no corregeixen certs errors i no aprenen la lliçó. Aquells que pensen que sobreviuran generant clics amb informacions de curiositats de baix contingut, tests de temes diversos, vídeos virals, “memes”, il·lusions òptiques, títols enganyosos, falses notícies i fotos de culs i pits, estan equivocats. I comprovo amb cert estupor que alguns diaris digitals tiren per aquest camí. Jo ja n’he deixat de llegir-ne algun per aquest motiu i, com jo, molta gent farà el mateix. Hom vol informació i no pas enganys i mentides. Quan t’adones que et prenen el pèl, marxes a un altre lloc on trobes que encara creuen en el respecte al lector.

La informació de qualitat, lliure i independent serà el veritable negoci del periodisme del futur, diuen als entesos. I a mi em sembla que tenen tota la raó del món.

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Periodisme

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sfSSXQrk

Tags: Informació, Justícia

Jo, que reconec que encara sóc un bona fe, avui he entrat a la pàgina web d’aquell diari tan immund que anomenen “El Mundo” per veure si hi havia algun indici de rectificació, aclariment o qualsevol indici de disculpa després que el comissari en cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia estatal, Manuel Vázquez, hagi assegurat que el suposat esborrany policial sobre el cas Palau que va publicar “el diari més immund del món” durant la campanya electoral i que destapava suposats comptes corrents a Suïssa d’Artur Mas i Jordi Pujol “no ha estat elaborat per funcionaris de la unitat”. Ja podeu imaginar, doncs, d’on ha nascut l’informe, qui el va elaborar, amb quina mala intenció i el per què va sortir en plena campanya electoral. El magistrat que investiga l’espoli del Palau li va demanar a Vázquez que validés l’informe, que no anava signat ni datat. Ara, vistes les coses, els jutges haurien de fer camí ràpid a partir de les denúncies que es van fer i esperem que a aquesta porqueria de diari li toquin el crostó.

Reconec que he entrat la la seva pàgina web per pura curiositat i sense la més mínima esperança de trobar cap rectificació. Però pensava que potser s’haurien inventat alguna excusa per no quedar tan retratats. Però ja veig que els és absolutament igual quedar com uns mentiders i un porcs. I està comprovat que els és igual que les mentides i la merda que tant sovint deixen anar quedi escampada i els és igual qui hagi quedat esquitxat…  Una vegada oberta la cloaca deuen pensar que s’espavili aquell que hagi quedat esquitxat i que es netegi, si pot. En una paraula: mala gent!

Deia que no hi he trobat rectificacions ni res d’això, però sí que hi he trobat un titular que m’ha cridat l’atenció. Deia així:

 “El mundo necesita mil millones de retretes"

I de seguida he pensat: què volen dir?.  És  “El Mundo” qui necessita aquesta quantitat de vàters?  Serà que aquest diari és tan brut que en necessita tants?  Tanta gent treballa a la redacció de “El Mundo”? De fet, per poder inventar-se tantes mentides, tanta porqueria i tant falsos informes i esborranys sí que deuen necessitar molts caganers ? Qui deu ser el que fa la cagarada més grossa en aquell diari?  Potser el J.P. Ramírez?

De rectificació a la notícia de l’esborrany no n’he trobat cap però de merda n’hi he trobat molta. Sempre em pregunto com pot subsistir un diari d’aquestes característiques, si no és que els seus lectors siguin masoquistes i els agradi esmorzar cada dia amb un bon plat de merda a la taula i amb informació distorsionada…

Tags: Diari El Mundo, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Som a l’era de la informació. Alguns diuen que fins i tot en tenim massa perquè ens és humanament impossible llegir-la digerir-la i assimilar-la.

Però serà veritat aquests afirmació? El fet de tenir desenes de canals de Tv, d’emissores i de diaris; el fet de tenir ordinadors i tel`fons mòbils que ens mantenen connectats en tot moment no significa que el món estigui informat perquè les anomenades “autopistes de la informació” no arriben pas de la mateixa manera a tot arreu. Només cal que mirem –els que tenim al blog un mapa de visites- d’on ens venen les visites que queden reflectides en una munió de puntets sobre el mapa del món. De seguida ens adonarem que la majoria de visites venen d’unes determinades zones de l’hemisferi nord.

La informació avui no està pas distribuïda de manera equànime i democràtica i no és una eina de desenvolupament important a l’abast de tots els habitants del planeta. Llegia fa ben poc que “dues terceres parts de la població mundial ni tan sols ha fet una trucada telefònica en tota la seva vida” i que el 90% dels servidors d’internet són en països del nord.

Allò de que “el sud també existeix”, és de moment una utopia en alguns camps importants del saber i de la vida humana. Una utopia injusta i irrealitzable fins ara perquè el món ric no li interessa per a res que surti del clot on és ara.

Tenim com a exemple vergonyós de tot això les companyies telefòniques, que només cobreixen els llocs del territori on hi poden tenir guanys i les lleis les afavoreixen sempre de manera i cap govern és capaç d’obligar-les a complir amb els seus deures. Ja sabem que els seus interessos són principalment guanyar diners i repartir dividends –com més millor- però el que estem veient és indecent: envien gent  a l’atur (que haurem de pagar entre tots) mentre els dirigents es reparteixen grans sous. En una paraula: una indecència en un país en crisi greu!

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ens anem atansant al final de l’hivern. El dia s’allarga i els freds se n’aniran de mica en mica. Els refredats i les grips aniran  quedant enrere i podrem dir que haurem passar un hivern més.

Recordeu el que va passar l’hivern passat amb la grip A? Se n’ha parlat una mica però considero que no pas prou. Quan un tema interessa amagar-lo, s’amaga. Es va mirar de no parlar-ne massa perquè hi va haver massa gent –i massa important- que va posar-se de peus a la galleda.

Però, de mica en mica, s’han anat saben algunes coses i potser convindria recordar-les:

-Convindria recordar tot el que es va dir contra la monja Teresa Forcades quan va tenir el valor de fer pública la seva denúncia de que no n’hi havia per tant i que darrera de la gran campanya que es va fer i de la por que es va mirar de posar a la gent hi havia els interessos de les gran farmacèutiques. Ella insistia en que no hi havia pandèmia i, al final de tota la història, la realitat li va donar la raó. La grip A va matar 271 persones i la grip estacional cada hivern en mata  més de 3.000 a l’ estat espanyol.

–El ministeri de Sanitat espanyol va arribar a encarregar 37 milions de dosis encara que, al final, va rebaixar la petició a 9 milions, dels quals només va usar 3. Un dia després de declarar oficialment finalitzada la pandèmia de grip A, l’OMS va confirmar que cinc investigadors, tenien vincles amb els laboratoris de vacunes i cobraven de la indústria (Novartis, GSK Biologicals, Baxter, Sanofi, Roche i GSK). Quants diners s’han perdut amb aquestes vacunes?

–El Parlament Europeu va aprovar el passat 24 de juny una declaració que afirmava que s’hagués necessitat "més transparència" en la gestió de la grip. El text va ser proposat pel epidemiòleg alemany, Wolfgang Wodarg, expresident del Comitè de Salut de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que va acusar públicament a l’OMS i als governs de generar una psicosi innecessària a causa dels vincles amb la indústria farmacèutica.

-Segons explicava la la revista Discovery Salud nº 120 la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut públicament que la majoria dels malalts infectats per el virus de la grip A es recuperaven del tot al cap d’UNA SETMANA SENSE REBRE TRACTAMENT MÈDIC i que les persones sanes que contreien la grip no necessitaven ser tractades amb antivirals … després. Per tant, perquè es va fer la campanya que es va fer amb tanta irresponsabilitat.

La gent no necessitem una mica més de serietat i més explicacions davant cassos com aquests?

Tags: Grip A, Informació, Malalties

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, es transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix més. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? Tampoc no ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

Tags: Informació, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Relacions socials

Amb les informacions i filtracions de Wikileaks ens podem adonar d’unes quantes coses importants.

1. Que de tota la informació que alguns diaris han comprat i tenen ben guardada,  només en filtren la que els interessa i quan els interessa. En tenen molta més de guardada, que possiblement no es publicarà mai perquè no els interessa publicar-la. Per tant, cal anar alerta i pensar que potser això de la llibertat d’informació no ens ho hem de creure tant al peu de la lletra. Ja sabem que hi ha mitjans partidistes. Però és que n’hi ha alguns d’extremadament partidistes i saben molt bé com deformar la realitat dient simplement allò que els interessa.

2. Que els EEUU tenen uns espies que de certes coses potser en saben un munt, però que a l’hora d’interpretar aquestes mateixes coses fan riure de tan simplistes com són a l’hora d’analitzar-la. O simplistes o rucs: perquè els fan creure coses que els expliquen i que són sopars de duro. Segueixen tenint la visió centralista i madrilenya de sempre perquè és allà on van a pouar. Per tant, amb aquest tipus d’espies seguiran tenint la visió deformada que tenen ara mateix.

3. Que veient el que estem veient, de qui ens podrem refiar? On són els secrets d’Estat i la informació de caire personal? Si tot arriba a veure la llum un dia o altre, cal amagar tant les coses o convindria que els que ens governen fossin més transparents per tal que ens els creguéssim una mica més.

4. Fins on és veritat el que llegim? Fins on informen o desinformen els diaris? Fins on es manipula tot? No haurem arribat ja a allò del “Gran Germà” que ho veu tot, ho sap tot i ho controla tot?

Podria seguir amb moltes més preguntes, però per avui ja n’hi ha prou per sentir-se una mica més enganyat, una mica més malfiat i una més escèptic davant del que llegim i del que ens expliquen. La informació sembla que hauria de servir per fer una societat –i, per tant, unes persones- més lliure. Anem pel bon camí?

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Enrique Richard, en el seu blog “Con Cartones por la Calle” http://enriquerichard.es/ recull unes estratègies que Avram Noam Chomsky ha elaborat i que titula “10 Estratègies de Manipulació”.

Chomsky és un lingüista del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts)  mot conegut. Ha estudiat durant tota la seva vida temes de llenguatge i comunicació relacionats amb la psicologia. Penso que són interessants.

1 – L’ESTRATÈGIA DE LA DISTRACCIÓ.
L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants . L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica."Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

2 – CREAR PROBLEMES, I DESPRÉS OFERIR SOLUCIONS.
Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3 – L’ESTRATÈGIA DE LA GRADUALITAT.
Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera quines condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si han estat aplicades d’una sola vegada.

4 – L’ESTRATÈGIA DE DIFERIR.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5 – DIRIGIR A PÚBLIC COM CRIATURES DE POCA EDAT.
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant. Per què?"Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat (veure "Armes silencioses per a guerres tranquil") ".

6 – UTILITZAR L’ASPECTE EMOCIONAL MOLT MÉS QUE LA REFLEXIÓ.
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments …

7 – MANTENIR AL PÚBLIC A LA IGNORÀNCIA I LA MEDIOCRITAT.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) ".

8 – ESTIMULAR AL PÚBLIC A SER complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte …

9 – REFORÇAR LA AUTOCULPABILIDAD.
Fer creure a l’individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel.lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es autodesvalida i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10 – CONÈIXER ALS INDIVIDUS MILLOR DEL QUE ELLS MATEIXOS ES CONEIXEN.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements de l públic i aquells posseïdes i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Tags: Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
– És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

He rebut una carta que un noi de capellades va enviar a Telemadrid. Vosaltres mateixos jutgeu.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un traductor.
He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘la Anoia’ (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,  llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el  argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a  decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o ‘la Celestina’? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.
¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, éste demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

Es veu que els corresponsals a Madrid dels diaris anglesos tenen alguns problemes de comprensió de la realitat. O tenen problemes o més aviat crec que són opinions interessades. Vull dir que opinen per interès. Perquè en treuen bon profit. Perquè darrere seu hi ha algú prou potent que els diu el que han de dir i els suca fort per tal que ho diguin. Si no és així, jo sóc incapaç d’entendre-ho.

Ara és el corresponsal a Madrid (on, si no?) del Financial Times qui em sembla que va una mica despistat. Tant despistat, que cita a De Gaulle on no ve al cas. Per què ens diu que “ni Charles de Gaulle ni els seus successors no haurien tolerat mai que es promoguessin oficialment tantes llengües i dialectes a Espanya avui”.

Després de llegir això, dic:

-Charles De Gaulle què hi pinta en la seva cita. Aquest senyor no podia ni tolerar ni deixar de fer-ho absolutament res a Espanya perquè em sembla que fou president de França. Per tant, poca cosa podia dir o deixar de dir a l’estat espanyol. Em sembla que el corresponsal s’ha posat de peus a la galleda. Ruc no ho deu ser pas tant… Interessat és possible que si. Caldria veure quins són els seus interessos i de qui cobra per aquests comentaris tan verinosos.

-Tots coneixem com n’era de centralista Charles De Gaulle i els seus successors. França és l’exemple perfecte d’un estat centralista. El resultat és prou evident a França on les llengües que ells en diuen regionals no compten per a res i són despectivament considerades encara ara. Res de nou, per tant.

-El corresponsal ve del Regne Unit, que és una unió política de quatre països que el constitueixen:Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. Per tant, podria saber de què va la cosa aquesta de les “regions” que diu ell. No tinc cap dubte de que ho sap. Altra vegada em pregunto: qui li fa dir això? Quin interès té en criticar una cosa que al seu país és evident i més o menys normal des de fa segles? Encara que cap llengua és oficial al Regne Unit, la llengua predominant és l’anglès però hi han altres llengües nadiues com són les llengües celtes insulars: gal·lès, còrnic, irlandès i gaèlic escocès. L’escocès (la llengua més propera al anglès) es parla a Escòcia. Això ja indica de les diversitats amb que estan acostumats a conviure els anglesos.

Farien bé aquests diaris d’enviar gent una mica més independent i al quals no se’ls veiés tant el llautó.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

L’altre dia, llegint un blog, del qual no recordo el títol, algú parlava dels “Juegos reunidos Geyper”. Els recordeu? No sé si encara existeixen. Però els que ja tenim una edat (més aviat, molta edat) els recordem molt bé perquè en la nostra infantesa hi vam jugar moltes hores: hi havia un parxís, una baralla de cartes, la Oca, un dominó, escacs… En aquella meravellosa capsa hi havia reunits un munt de possibilitats per a gaudir de llargues i fredes tardes d’hivern. A l’estiu sortíem més al carrer a jugar a futbol.

La COPE és com uns “juegos reunidos” de personatges amb mala llet. En les fotos de dalt en surten dos, però podríem fer-ne un bon ram. Tots junts farien patxoca! Resulta que aquests dos, concretament, estan a la corda fluixa. No se sap si es quedaran o se n’aniran. Em temo que ja no els serveixen i, si poden, els faran fora. Personalment me n’alegraria moltíssim i esperaria que aquesta emissora es convertís en alguna cosa digna d’escoltar. I si volen dir-se cristians, que ho demostrin ara que tenen ocasió de canviar aquest tipus de personal tan vergonyós.

En aquesta vergonyant emissora hi trobem una mica de tot: tontos útils, feixistes reconvertits, petits déus egòlatres, periodistes aprofitats, nostàlgics de l’anterior règim, franquistes que ensenyen la cara sense cap tipus de vergonya. De tot, menys gent assenyada i equilibrada. Una emissora que diu que té com a lema la VERITAT però resulta que és una veritat segrestada, manipulada, esbiaixada, que es basa en la calúmnia , l’ insult i la mentida…. Lamentables personatges, representants insignes de la premsa groga més groga.

Gent que fa llàstima perquè són energúmens amb micròfon. Perillosos, molt perillosos. Perquè no són rucs i saben molt bé el que es fan i tenen influència sobre molta gent les seves mentides i tergiversacions. Tenen uns raonaments i un vocabulari molt particulars, ple d’escopinades al contrari, a tot aquell que no pensi exactament com ells.

Esperem que en aquest cas “Dios reparta suerte”, com diuen en vocabulari taurí,  i desapareguin per sempre del nostre panorama.

Tags: Cadena COPE, Església, Periodisme

Vull dir que està molt mal acabat. Molt mal girbat. Que encara li falta molt per ser rodó del tot (si és que ho pugui ser mai….).
Vull dir que  quan hom llegeix el diari li cau l’ànima als peus. Tot són males notícies.Ja sabem que el món -la societat- ha d’evolucionar i que, de fet, evoluciona. Que cada dia som millors. Però no ho sembla. Segurament que si comparéssim el món actual amb l’ Edat Mitjana veuríem que hem evolucionat cap a millor en quasi tots els aspectes. Però no ens ho sembla. No ens ho creiem. No ens ho fan saber.
Seria possible que els diaris publiquessin alguna notícia bona de tant en tant? La majoria són dolentes. O molt dolentes. Semblen triades. Bé: són triades. I ben triades. Trien les males notícies, no hi ha cap mena de dubte. M’agradaria saber amb quins criteris els diaris publiquen les notícies. Seria ben interessant que ens ho expliquessin.
És clar que llavors els diaris no vendrien. Una bona notícia no ven. No crida l’atenció. Caldria que, obligatòriament, tots els diaris publiquessin una plana amb notícies de bona gent, de bones causes, de fets positius, de coses bones…En els mals temps que vivim i que se’ns apropen és totalment necessari. 

Tags: Evolució, FILOSOFIA, Informació

 Si ens posem a pensar- cosa que normalment no fem massa- veurem que els mitjans de comunicació ens bombardegen contínuament amb “temes” diversos. Que si l’ Eurocopa, que si els Jocs Olímpics, que si la guerra aquí o allà, que si un accident…. Tot sigui per omplir minuts o omplir pàgines!

Penso si som tontos (pel fet de consumir tanta deixalla informativa) o som bojos. Ens hem begut l’enteniment? Necessitem contínuament de sensacions noves, de nous incentius, de noves coses? No podem parar una mica? Una notícia podrà durar més d’ una setmana? Podrem entrar en el debat i en la informació seriosa i crítica?

Ara començarem curs i tot canviarà. El panorama serà totalment diferent i els temes i les notícies seran distintes. No ens recordarem més del que ha passat a l’estiu. I vindran noves rebaixes, i comprem noves coses, i haurem de renovar armaris, i…..

Tags: Informació