Des del bloc Antaviana, s’ha iniciat un acte conjunt en homenatge a la figura de Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort. Així que el dia 22 de febrer tots els blocaires que vulguin participar poden penjar un post sobre la figura de l’escriptor de Santa Coloma de Farners i enviar l’enllaç al correu  [email protected] o al mateix bloc citat.

Animeu-vos i uniu-vos-hi!

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d’aquestes persones. Poques, ben cert.

El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n’ ha tingut un durant una bona colla d’anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s’ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set … I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni  objectius.

Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d’un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d’anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.

Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.

Heu aquí el poema:

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta

negra como l’abisme insondable,

jo agraeixo al déu que sigui

pe la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,

el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes

m’acorralen amb terror les ombres.

Però tants anys d’amenaces

em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l’amo del meu destí

sóc el capità de la meva ànima.

Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol
Paraules al vent (1954)

De tant en tant, m’agrada llegir poesia encara que reconec que no en sóc un gran lector. I m’agrada rellegir poetes que ja conec (que no són pas gaires, malauradament). Però, de tant en tant, en descobreixo algun de nou per a mi, encara que potser sigui ja molt conegut per altra gent.

Acabo de descobrir el mexicà Jaime Sabines (1926-1999), que diuen que és un dels millors poetes mexicans. Potser el millor després d’ Octavio Paz. Almenys diuen que és potser el més popular.—, sí, creo, el más popular.

Us deixo una mostra d’un poema que m’ha agradat,

‘Me encanta Dios. Es un viejo magnífico que no se toma en serio. A él le gusta jugar y juega, y a veces se le pasa la mano y nos rompe una pierna o nos aplasta definitivamente. Pero esto sucede porque es un poco cegatón y bastante torpe con las manos.
Nos ha enviado a algunos tipos excepcionales como Buda, o Cristo, o Mahoma, o mi tía Chofi, para que nos digan que nos portemos bien. Pero esto a él no le preocupa mucho: nos conoce. Sabe que el pez grande se traga al chico, que la lagartija grande se traga a la pequeña, que el hombre se traga al hombre. Y por eso inventó la muerte: para que la vida —no tú ni yo— la vida, sea para siempre.
Ahora los científicos salen con su teoría del Big Bang… Pero ¿qué importa si el universo se expande interminablemente o se contrae? Esto es asunto sólo para agencias de viajes.
A mí me encanta Dios. Ha puesto orden en las galaxias y distribuye bien el tránsito en el camino de las hormigas. Y es tan juguetón y travieso que el otro día descubrí que ha hecho —?frente al ataque de los antibióticos— ¡bacterias mutantes!
Viejo sabio o niño explorador, cuando deja de jugar con sus soldaditos de plomo y de carne y hueso, hace campos de flores o pinta el cielo de manera increíble.
Mueve una mano y hace el mar, y mueve la otra y hace el bosque. Y cuando pasa por encima de nosotros, quedan las nubes, pedazos de su aliento.
Dicen que a veces se enfurece y hace terremotos, y manda tormentas, caudales de fuego, vientos desatados, aguas alevosas, castigos y desastres. Pero esto es mentira. Es la tierra que cambia —y se agita y crece— cuando Dios se aleja.
Dios siempre está de buen humor. Por eso es el preferido de mis padres, el escogido de mis hijos, el más cercano de mis hermanos, la mujer más amada, el perrito y la pulga, la piedra más antigua, el pétalo más tierno, el aroma más dulce, la noche insondable, el borboteo de luz, el manantial que soy.
A mí me gusta, a mí me encanta Dios. Que Dios bendiga a Dios.’

 

Jaime Sabines

Ja fa anys que em van regalar una edició en català del conegut MARTIN FIERRO. No sabia que existís i em va fer molta il·lusió, perquè el text original l’he llegit vàries vegades i m’agrada mol perquè retrata molt bé la filosofia, la manera de fer i de pensar del gautxo, un personatge típic de la pampa argentina. 

Aquest dies he rellegit alguns fragments de l’edició catalana i he tornat a gaudir-lo. Sembla impossible poder traduir el llenguatge de José Hernández, ple de paraules típiques gautxes i de localismes difícils de traduir. Però trobo que l’autor se’n surt prou bé.

El traductor és l’ Enric Martí i Muntaner, un català que va marxar a l’ Argentina abans de la guerra civil. La primera traducció que en fa del poema és de l’any 1936 i ell mateix reconeix que és un català molt antic i força desfasat. El retoca per a la seva publicació l’any 1977, que és quan l’editorial Ancora de Buenos Aires el publica.

El Martín Fierro és l’autobiografia d’un gautxo, o sigui l’habitant de les primeres terres planes que es troben a l’entrada del vastíssim país de l’ample Río de la Plata. El gautxo sorgeix de l’espanyol colonitzador i de l’ índia; per tant, és el genuí element humà de la planura immensa  pampeana que té per tot horitzó el cel i la terra; la seva vivenda és un ranxo, de fang i palla, amb una sola obertura i el vehicle transportador i amic indispensable és el cavall. La seva alimentació és la carn, abundantíssima i a l’abast de tothom. Una persona d’ànima i vida lliure, constantment amenaçada per l’indi, primerament, i per l’organització cívico-militar d’una nova societat que va naixent i que és poc escrupolosa, dura i, a voltes, injusta i intolerable.

I el gautxo n’és la víctima d’aquesta bigarrada formació nacional, que se’n diu progrés. El gautxo sofreix la pressió del poblat incipient i del desert inconegut i queda enganxat en la teranyina de la nova llei, que no coneix i entén gaire.

"La llei, que s’ha fet per tots,

sols el pobre la sofreix.

La llei és la teranyina.

Com ignorant us ho dic.

No la temi l’home ric;

no la temi el poderós,

la trenca l’ insecte gros

i sols embolica al xic.

És la llei com una pluja:

mai pot veure allà on davalla.

Qui la rep no riu ni balla.

Però tot això ja és vell;

la llei és com el coltell:

a qui el maneja no talla"

Yoani Sánchez, de la qual ja he parlat altres vegades, és una bloguera cubana que llegeixo amb atenció perquè dóna la informació quotidiana de Cuba, és clar que des d’una altra perspectiva, d’un altre angle.

Una manera de donar a conèixer les penúries que passen els cubans amb els Castro és llegir-la de tant en tant. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a ella i a una colla d’amics. Ens ho explica ella mateixa:

SECUESTRO, ESTILO CAMORRA.

Cerca de la calle 23 y justo en la rotonda de la Avenida de los Presidente, fue que vimos llegar en un auto negro –de fabricación china– a tres fornidos desconocidos: “Yoani, móntate en el auto” me dijo uno mientras me aguantaba fuertemente por la muñeca. Los otros dos rodeaban a Claudia Cadelo, Orlando Luís Pardo Lazo y una amiga que nos acompañaba a una marcha contra la violencia. Ironías de la vida, fue una tarde cargada de golpes, gritos y malas palabras la que debió transcurrir como una jornada de paz y concordia.  Los mismos “agresores” llamaron a una patrulla que se llevó a mis otras dos acompañantes, Orlando y yo estábamos condenados al auto de matrícula amarilla, al pavoroso terreno de la ilegalidad y la impunidad del Armagedón.

Me negué a subir al brillante Geely y exigimos nos mostraran una identificación o una orden judicial para llevarnos. Claro que no enseñaron ningún papel que probara la legitimidad de nuestro arresto. Los curiosos se agolpaban alrededor y yo gritaba “Auxilio, estos hombres nos quieren secuestrar”, pero ellos pararon a los que querían intervenir con un grito que revelaba todo el trasfondo ideológico de la operación: “No se metan, estos son unos contrarrevolucionarios”. Ante nuestra resistencia verbal, tomaron el teléfono y dijeron a alguien que debió ser su jefe: “¿Qué hacemos? No quieren subir al auto”. Imagino que del otro lado la respuesta fue tajante, porque después vino una andanada de golpes, empujones, me cargaron con la cabeza hacia abajo e intentaron colarme en el carro. Me aguanté de la puerta… golpes en los nudillos… alcancé a quitarle un papel que uno de ellos llevaba en el bolsillo y me lo metí en la boca. Otra andanada de golpes para que les devolviera el documento.

Adentro ya estaba Orlando, inmovilizado en una llave de kárate que lo mantenía con la cabeza pegada al piso. Uno puso su rodilla sobre mi pecho y el otro, desde el asiento delantero me daba en la zona de los riñones y me golpeaba la cabeza para que yo abriera la boca y soltara el papel. En un momento, sentí que no saldría nunca de aquel auto. “Hasta aquí llegaste Yoani”, “Ya se te acabaron las payasadas” dijo el que iba sentado al lado del chófer y que me halaba el cabello. En el asiento de atrás un raro espectáculo transcurría: mis piernas hacia arriba, mi rostro enrojecido por la presión y el cuerpo adolorido, al otro lado estaba Orlando reducido por un profesional de la golpiza. Sólo acerté a agarrarle a éste –a través del pantalón– los testículos, en un acto de desespero. Hundí mis uñas, suponiendo que él iba a seguir aplastando mi pecho hasta el último suspiro. “Mátame ya” le grité, con la última inhalación que me quedaba y el que iba en la parte delantera le advirtió al más joven “Déjala respirar”.

Escuchaba a Orlando jadear y los golpes seguían cayendo sobre nosotros, calculé abrir la puerta y tirarme, pero no había una manilla para activar desde adentro. Estábamos a merced de ellos y escuchar la voz de Orlando me daba ánimo. Después él me dijo que lo mismo le ocurría con mis entrecortadas palabras… ellas le decían “Yoani sigue viva”. Nos dejaron tirados y adoloridos en una calle de la Timba, una mujer se acercó “¿Qué les ha pasado?”… “Un secuestro”, atiné a decir. Lloramos abrazados en medio de la acera, pensaba en Teo, por Dios cómo voy a explicarle todos estos morados. Cómo voy a decirle que vive en un país donde ocurre esto, cómo voy a mirarlo y contarle que a su madre, por escribir un blog y poner sus opiniones en kilobytes, la han violentado en plena calle. Cómo describirle la cara despótica de quienes nos montaron a la fuerza en aquel auto, el disfrute que se les notaba al pegarnos, al levantar mi saya y arrastrarme semidesnuda hasta el auto.

Logré ver, no obstante, el grado de sobresalto de nuestros atacantes, el miedo a lo nuevo, a lo que no pueden destruir porque no comprenden, el terror bravucón del que sabe que tiene sus días contados.

Anselm Turmeda (1352-1425) Nascut a Ciutat de Mallorca el 1352, estudià Lògica, Gramàtica, Física, i Astronomia a Mallorca, Lleida, París i Bolonya. A la ciutat italiana entra en contacte amb grups averroistes que el fan dubtar dels preceptes cristians en un primer moment, dubte que posteriorment el portarà a la seua conversió a l’Islam el 1385, any en què marxa a Tunísia com a protegit del Soldà i amb el nom d’Abd Allah al-Targuman al-Mayurqi. Des d’aleshores, i fins la seua mort, ocupa el càrrec de cap de duanes de Tunis pel seu coneixement de llengües cristianes i també de l’àrab.

Elogi dels diners

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

——————————————————————————————-

Un text molt adequat per tal que hi pensem una mica en aquest dies en que no es parla més que de corrupció. Es veu que la cosa ja ve de lluny!

El món àrab són molts móns. És com el món cristià, que també són molts móns. Són tan diversos, tan distants, tan propers i tan llunyans que, a vegades, són totalment desconeguts justament perquè els valorem amb els ulls del que veiem a la nostra escala.

Tenim molts prejudicis en general i amb el món àrab en particular. Parlem sense saber-ne massa. Pensem, per exemple, que la dona en el món àrab no compta per a res i que la seva veu no se sent.  No és pas sempre així. Si veiem la literatura, per exemple, veurem que moltes dones àrabs estan destacant en la poesia, en la novel·la i en el periodisme. I són combatives com les que més amb coses que creuen que han de canviar i que al segle XXI no se sustenten per enlloc.

Una d’elles, per exemple, és Fàtima Mernissi que en la seva novel·la "Somnis de l’harem" critica ferotgement l’estil de vida de la dona en els països àrabs. O  Chahdortt Djavann, que en la seva novel·la  "La muda" ens explica el diari d’una noia iraniana de quinze anys, Fatemeh, condemnada a mort per haver degollat  a un mullah (religiós xiïta) quan estava a punt de violar-la. La història està basada en fets reals i la protagonista va ser Delara Darabi, de vint-i-tres anys, condemnada a mort per un tribunal després de cinc anys de presó per un homicidi del qual sempre s’havia declarat innocent.  
Una altra és la destacada jurista iraniana Simin Behbahani, que afirma clarament que la lluita per la igualtat no és cosa de un grup sinó de totes les dones. L’escriptora afirma que “per sobreviure hem de destruir el silenci”. Aquesta dona escrivia poemes abans de la revolució islàmica, però amb el canvi de règim s’ha passat a la prosa per parlar de les experiències traumàtiques viscudes.

I podríem seguir, que en trobaríem moltes més. Dones que són feministes en un món molt masclista. Dones que són engarjolades per expressar opinions que a nosaltres ens semblarien lògiques i ingènues però que en alguns llocs són totalment revolucionàries. La llàstima, em sembla a mi, és que el món occidental les té oblidades i les defensa poc.  

Aquests dies de vacances m’he dedicat a descansar i a llegir coses interessants (que és una forma de descansar de tanta estupidesa que hom escolta, veu o llegeix cada dia…). He llegit, entre altres altres autors a Mario Benedetti, que sempre m’ha agradat molt però que ara li he volgut fer un homenatge personal després de la seva recent mort.

Ja us dic que Benedetti sempre és interessant, enriquidor, poètic i profund. I escriu meravellosament bé. Aquests dies he llegit una de les coses més boniques que s’hagin pogut escriure (al meu gust). És un text que es diu "Pérdidas" i que ens explica de forma poètica quines són les seves pèrdues personals:

“El pasado es una colección de silencios, pero hay partículas calladas, irrecuperables provincias de mutismo, albas y crepúsculos que quedaron ocultos, más allá de ese horizonte tan poco hospitalario; tallos que nunca más se expandirán en rosas, oscuras golondrinas que se aclararán en uno que otro vuelo.

Lo perdido tuvo color pero ahora es incoloro. Los latidos del gastado corazón invaden nuestra noche, pero el insomnio actual tiene otra partitura. Lo perdido es también un par o dos de labios que probaron el sabor de los míos, y que ahora tan sólo puedo besar en mi memoria.

Lo perdido es la luna redonda que yo hacía ovalada en mi retina y el firmamento con estrellas que ahora es apenas un cielo raso azul.

Todo se va borrando, todo pasa a ser sombra y vacío. Y el obligado acabose no nos ayuda a hallarlo”

No em digueu que això no és obra d’un gran mestre de la literatura!

 He acabat de llegir fa pocs dies un llibre preciós, que la meva amiga Hetery ha tingut el gest de fer-me arribar des de l’ Uruguai, aprofitant que la meva sogra venia a passar tres mesos amb nosaltres. Ja us en vaig parlar i també vaig prometre comentar-lo quan l’acabés de llegir. El llibre es diu “La sociedad de la nieve” i recull el punt de vista de cada un dels sobrevivents 35 anys després de la tragèdia.L’Hetery ja feia temps que em parlava d’aquest llibre, mentre jugàvem al Literati (una espècie de SCRABBLE on line) a través d’internet i fèiem petar la xerrada sobre tot l’ “hagut i per haver”. Generalment parlem de coses de l’ Uruguai, de coneguts comuns, de política, de les notícies del moment  i del que vingui a tomb. El joc permet escriure i tenir una conversa i ja feia dies que insistia amb aquest llibre i em deia que un dia me’l faria arribar per tal que el llegís i li donés el meu punt de vista. Gràcies, Hetery, per un regal tan valuós des de tots els punts de vista.El millor del llibre, per a mi, és la vivència personal que cada un d’ells té d’aquells dies i els diferents motius que van anar buscant per a no deixar-se morir. La perspectiva del temps (35 anys) fa que les seves reflexions siguin molt assentades, molt madures, molt fredes i totalment sinceres. Per això és un llibre tan cru, tan dolorós, que fa escruixir l’ànima quan el llegeixes però també tan positiu. Fa renéixer l’esperança en la humanitat i fa veure totes les capacitats que tenim amagades i el misteriós límit dels nostres límits.On és el límit de les capacitats humanes? Tenen límit?. Jo he trobat, llegint el llibre, que la resposta no la podem saber després de veure com sobrevivien en unes condicions extremes aquell grup de nois. Era impossible. Semblava impossible. Tots hauríem imaginat que ho era, però no ho fou.Per què no fou impossible sobreviure? Aquestes respostes són les que aniré comentant de tant en tant en el meu blog. Perquè penso treure’n molt suc del llibre, vull exprimir-lo fins al límit i tant de bo a algú li agafin ganes de llegir-lo perquè val la pena.Per tant, per avui prou i altre cop: Gràcies, Hetery!Etiquetes de Technorati: Tragèdia dels Andes. Uruguai,Llibres

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

Avui dinava amb uns amics condeixebles i comentàvem, com habitualment i indefectible es fa en aquestes ocasions, de les “batalletes” que tots junts vam viure i, a vegades, sobreviure.

Comentàvem dels professors que vàrem tenir, de les classes, de si havíem aprofitat el temps o no. Alguns sortien molt mal parats i altres els elevàvem als altars. I parlàvem de com ens havien ensenyat a llegir, a escriure, a redactar, a no fer massa faltes d’ortografia, etc  I ho comparàvem amb el jovent actual que es diu que cada dia escriuen pitjor. Algú ho atribuïa, entre altres causes, als missatges de mòbil on fan servir unes paraules que, si hom no hi està acostumat, resulten d’allò tan misterioses i poc entenedores. Les escurcen i les malmeten de tal manera que faria plorar a un escriptor clàssic. Diuen que és un signe del temps i que no s’hi pot lluitar. No n’estic segur. Potser s’hi podria fer alguna cosa més…

No pot ser que ja no hi hagi esdrúixoles accentuades, hagin desaparegut les H, les SS i les S intercanviades, i la nostra Ç ja estigui en vies d’extinció. Les regles ortogràfiques ja no existeixen i la sintaxi ja ni se sap què és, perquè costa molt entendre què volen dir quan parlen. No se saben expressar mínimament en una conversa normal.  Yoani Sánchez, la bloguera cubana, explicava que un alumne, en un aparaula de 5 lletres havia fet 4 faltes. La paraula era “CIVIL” i l’alumne havia escrit “SIBIR”. Sort n’ hi va haver del context de la frase per poder entendre el que volia dir!.

Que potser la gramàtica s’hauria de modificar i que s’haurien de canviar certes regles? Potser si. No ho sé. Però segur que es podria fer alguna cosa més mentre tinguem la gramàtica que tenim, penso jo, i algunes normes sempre hi haurà d’haver, no’?

En la tertúlia d’avui tots nosaltres donàvem les gràcies a aquells professors que van esforçar-se en que escriguéssim i llegíssim bé. L’ortografia és l’expressió d’una cultura general que té la seva base en la lectura i els llibres

La mort de Benedetti m’ha fet pensar aquests dies amb un fet que estan vivint milions de persones amb més o menys sort. És el fet de l’exili, no pas voluntari sinó forçós. L’exili voluntari no és mai tan dur com l’exili forçós. I dins d’aquest darrer hi ha l’exili de la persona que troba acolliment i el de la persona que no en troba i se sent desarrelada, buida i psicològicament sola.

Hi ha l’exili i, a vegades hi ha el ‘desexili’, que no deixa de ser també prou dur. Benedetti el reflexiona magistralment en una petita i deliciosa novel·la força autobiogràfica anomenada “Andamios”. Amb aquest símil tan diàfan i clar d’una bastida, que es posa i després es treu, parla de la vida que es construeix en un lloc i potser al cap d’un temps hom ha d’anar plegant les seves coses per anar a un altre lloc a bastir , de nou, una nova vida. I resulta que aquell lloc que, inicialment era teu (el teu lloc en el món, on havies nascut i viscut) ara ja no ho és perquè les coses, les persones i els llaços afectius ja són uns altres. I novament et tornes a trobar desarrelat i sol.

Aquesta realitat es podria il·lustrar amb dos textos del Mateix Benedetti:

L’exili

«Me echaban y me amenazaban de muerte. De Uruguay tuve que irme porque estaban a punto de meterme preso y torturarme. De Buenos Aires, porque una asociación profascista me puso en una lista de condenados a muerte y me dieron 48 horas para que me fuera. Me marché a Perú y me metieron preso sin que yo hubiera hecho absolutamente nada político. Me deportaron a Argentina, donde estaba amenazado de muerte. Me ofrecieron asilo en Cuba, donde dirigí un departamento de literatura en La Casa de las Américas —por primera vez me gané la vida literariamente—. Y de La Habana, a Madrid». ( de ‘Poemas revelados’)

EL ‘desexili’

«El exilio es el aprendizaje de la vergüenza. El desexilio, una provincia de la melancolía».

Benedetti va aconseguir tornar a l’ Uruguay el 1985. «El país había cambiado después de diez años de dictadura, pero yo también, después de 12 años domiciliado en cuatro países tan distintos. De los gobiernos no se aprende nada, pero de la gente de la calle yo aprendí mucho y entonces volví diferente, más maduro, otra persona, aunque siempre con el arraigo de mi ciudad». (de ‘Poemas revelados’)

No em va agradar  “El Codi da Vinci” de Dan Brown. Potser és un bon novel·lista, -cosa que jo poso en dubte- però trobo que és força ignorant o ingenu quan parla de coses d’església i fa un aiguabarreig de coses que fins i tot fa riure. Més aviat penso que és un llibre que es va posar de moda, s’hi van bolcar molts diners en propaganda i, per tant, els vam llegir milions de persones. Amb “Àngels i dimonis” volen fer el mateix. No sé si se’n sortiran.

Per tant, no penso perdre el temps en llegir el llibre i en veure la pel·lícula d’aquest autor que està altre cop de moda. Pel que he pogut llegir de la crítica del llibre, parla del mateix de sempre i sembla que amb la mateixa mala traça de sempre.

A una novel·la jo li demano que no sigui avorrida i que no hi hagi errors de bulto. Després, tindrà més o menys ganxo però el que no pot fer un autor és ser un desinformat i no tenir cap mena de reparo en mostrar-ho obertament.

En fi, que és el típic autor de moda que farà molts diners perquè algú haurà invertit en alguna cosa que no importa massa que tingui qualitat o no. Importa que sigui popular i que es vengui. Una llàstima, però les coses són així.

Una amiga que em llegeix em comentava fa uns dies que sóc molt crític en els meus posts. Potser sí que és veritat. Però miraré de defensar-me una mica i donar el meu punt de vista de perquè ho sóc.

El fenomen dels blogs té tant èxit justament per això, crec jo: perquè tothom pot dir el que li sembla i ho pot dir, si vol, sense gaires miraments. A vegades és una forma d’esbafar-se davant d’una injustícia, una opinió contrària o algun fet que hom creu que no ha quedat prou clar. Per aquest motiu jo a vegades sóc crític. Perquè tinc ganes d’expressar la meva opinió, generalment amb to positiu. La crítica pot ser positiva o negativa. Procuro fer crítica positiva. També és cert que hi han molts posts que no són gens crítics, sinó ben laudatoris i positius davant d’alguna persona o realitat que jo considero que val la pena destacar.

Sempre procuro ser educat perquè penso que les coses s’han de dir educadament. Però sí que a vegades reconec que sóc una mica dur i dic les coses “clar i català”, com s’acostuma a dir. Reconec  també, que alguna vegada em poso a escriure encara enfurismat i una mica rabiós per alguna cosa que he llegit o sentit. Però és que a vegades es llegeix cada cosa!

Per tant, avui he escrit una mica “en defensa pròpia” i esperant que sempre que em llegiu i no estigueu d’acord amb alguna opinió meva, m’ho digueu (públicament o privadament com algú ja fa…)

I per acabar vull dir una cosa: Un blog és un lloc d’opinió i debat obert. Si no es falta al respecte, crec que es pot dir tot. Per això no estic gens d’acord amb alguns blogs de polítics on no es poden contestar les opinions. Justament ells haurien de ser exemple de qui està disposat a dialogar amb el ciutadà i contrastar opinions. Pel que sembla, a alguns els fa por escoltar opinions distintes a les seves i escoltar veritats com un temple que a vegades poder resultar una mica indigestes.

PASATIEMPO

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

——————————————————————————————-

Aquest home feia poesia de tot: del dolor, de l’amor, de la vida, de la mort, dels sentiments, de qualsevol cosa material o immaterial.

Amb paraules senzilles. Com qui no diu res. Perquè tothom ho pogués entendre.

Et trobarem a faltar els que ens agrada llegir-te. Adeú, Mario!

——————————————————————————————-

Mauricio Rosencof

“Nos quedan para siempre sus libros y su conducta. Esa integridad… hoy la literatura universal siente un desgarro por este uruguayo sencillo. Tal vez el mensaje más profundo que nos deja es que el olvido está lleno de memoria”.

Eduardo Galeano

“Benditos sean los hombres honestos como él”.  “El dolor, se dice callando”.

José Saramago

"Hemos perdido y hemos ganado porque están ahí sus libros, que afortunadamente nos sobreviven".

——————————————————————————————-

Lleó Tolstoi té un llibre que convindria llegir en moment de depressió i crisi com aquests. La depressió pot ser personal i social. Les dues es retroalimenten. La gent, a vegades, pel fet de veure les coses negres creu que tot es negre. I en temps de crisi, de tant parlar-ne, cada dia hom és més procliu a l’angoixa i a la depressió encara que moltes vegades no hi hagi motius personals.

El llibre es diu “ Una confessió” i l’escriu quan estava a prop de fer 50 anys i ja era ric, famós i admirat. Però de cop i volta va entrar en una profunda crisi.  La descriu així: “La meva vida es va aturar. Podia respirar, menjar, beure i dormir; de fet, no podia no respirar, no menjar, no beure i no dormir. Però no hi havia vida en mi perquè no tenia desitjos. Si desitjava alguna cosa, sabia per endavant que d’això no en resultaria res, tant si es realitzés com si no. Si un fada se m’ hagués aparegut i m’hagués ofert fer realitat tots els meus desitjos, no hagués sabut què demanar.”
Amb aquests símptomes, avui segurament li haurien diagnosticat una depressió. Però el 1880 no s’havien inventat el Lexatín ni el Prozac. Per sort per la humanitat, Tolstoi va sortir a pols del seu pou i va escriure aquest llibre impagable, on ho explica amb el seu talent de narrador excepcional. Després d’estar a la vora del suïcidi, el comte mundà i escriptor d’èxit es va metamorfosià en el cristià heterodox que coneixem, el profeta de barba blanca i brusa camperola que predicava la no violència i va ser el mestre de Gandhi.

Una de les causes del malestar de la nostra societat jo crec que és perquè ho volem tot. Ja tenim molt, però encara volem més. Estàvem acostumats a viure bé i semblava que la cosa no tindria aturador. I ara sembla que tot se’n va en orris i que ja no hi ha res a fer. I això de fer sacrificis no va amb la manera de ser i de fer la la gent d’avui. Possiblement la gent que va viure les necessitats de la postguerra sí que ho podria entendre. Però la majoria de gent ja ha viscut massa bé.

Escoltant alguna de les propostes dels nostres polítics estava pensant que cap d’ells no s’atreveix a dir la veritat i dir les coses tal com són. I no s’atreveixen a formular propostes una mica dures perquè perdrien vots.

La lectura de Tolstoi ens aniria bé en aquests moments i ens seria de molta més utilitat que escoltar els discursos del debat de política general al Congrés dels Diputats.

Així ho canta Raimon en la seva cançó  “Mentre s’acosta la nit” (una de les seves cançons més boniques),  i així sento que sóc jo ara, en aquest moment de la meva vida. M’apropia, per tant aquest lletra.

Dic això, per un correu que he rebut d’un amic antic, de fa molts anys, amb el qual hem tingut darrerament poca relació però que considero de veritat amic, d’aquells que perduren al llarg de tota la vida. M’explica que llegeix el meu bloc i que descobreix una nova cara en la meva persona. Em diu textualment: “Ets un Jaume diferent al que jo havia conegut i que suposava”.

I deu ser cert. Jo mateix me n’adono que he canviat en moltes coses. El temps no passa en va. Hom es fa vell, hom canvia les situacions, la perspectiva, les emocions, la feina, l’entorn i mil coses més. La vida ens dóna coses i ens en treu d’altres. La vida és canviant i nosaltres també anem canviant inevitablement. Tant de bo ho féssim sempre en positiu, però no sempre és així ni és possible.

Quan vaig decidir-me a escriure un blog, va ser justament per aquest motiu. Perquè hom té coses a dir i a vegades no sap com, quan, ni on dir-les. A vegades parlem i ningú ens escolta. A vegades tenim ganes d’escoltar i ningú parla. Jo he de confessar que estic admirat de les coses que llegeixo en alguns blogs. Coses molt boniques, molt interessants, molt enriquidores. És clar que selecciono i em quedo amb els blogs que m’interessen….

Aquest amic em diu que descobreix en mi una persona diferent; que penso diferent al que ell suposava; que escric millor del que ell pensava (moltes gràcies, Joan) i que tinc un blog atractiu perquè és divers i toco totes les tecles del piano. Em fa gràcia això del piano, quan jo sóc un autèntic negat per la música….

De fet, això és justament el que pretenia. El títol de bloc i el subtítol ja ho diuen: passejant a peu, a poc a poc, s’observa millor la vida. I la vida està feta de records, vivències, sofriments, alegries, desitjos insatisfets i satisfaccions acomplertes. Però és clar que a la meva edat ja són més els records que els projectes i més el passat que el futur.

Gràcies per llegir-me, per encoratjar-me i per animar-me a que segueixi escrivint. Ara només falta que us animeu a deixar més comentaris en el mateix blog i no només a través del correu i a títol personal…

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Eduardo Galeano deu ser un dels escriptors i intel·lectuals que més ha escrit sobre el món del futbol. És clàssic el seu llibre “El fútbol, a sol y a sombra” on retrata intel·ligentment, amb ironia, humor i, a voltes, sarcasme el futbol i tot el món que l’envolta.

I és d’això que volia parlar avui. És una llàstima que el futbol hagi deixat d’esser només un esport que juguen 22 jugadors amb noblesa i art. I ja fa molts anys que ha deixat de ser-ho perquè l’envolta un munt d’interessos econòmics, polítics i de molt altres menes. Qui manega la situació en un moment determinat es val d’una persona que és qui executa les ordres que li són donades. A vegades misteriosament i sibil·linament  i altres vegades amb prou cara dura a plena llum del dia. Aquesta persona és l’àrbitre. Quants àrbitres no han robat partits quan els ha convingut! Quantes faltes no assenyalades, quantes targetes no mostrades, quants gols anul·lats durant anys i anys!

Galeano diu:

“L’àrbitre és arbitrari per definició. Aquest és l’ abominable tirà que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i l’ ampul·lós botxí que executa el seu poder absolut amb gestos d’òpera. Xiulet a la boca, l’àrbitre bufa els vents de la fatalitat del destí i atorga o anul els gols. Targeta en mà, alça els colors de la condemna: el groc, que castiga el pecador i l’obliga el penediment, i el vermell, que el llança a l’exili.
Els jutges de línia, que ajuden però no manen, miren des de fora. Només l’àrbitre entra al camp de joc, i amb tota raó es persigna en entrar, perquè s’aboca davant la multitud que rugeix.
El seu treball consisteix en fer-se odiar. La única unanimitat del futbol: tots l’ odien. El xiulen sempre, mai l’aplaudeixen.
A vegades, poques vegades, alguna decisió de l’àrbitre coincideix amb la voluntat del seguidor, però ni així aconsegueix provar la seva innocència. Els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell. Coartada de tots els errors, explicació de totes les desgràcies. Els seguidors haurien d’inventar-se’l si ell no existís. Quant més l’odien, més el necessiten.
Durant més d’un segle, l’àrbitre va vestir de dol. Per qui? Per ell mateix. Ara dissimula amb colors.”

Tant de bo avui no passi com en el partit a Barcelona, on el Madrid només va anar a caçar. En lloc de jugadors de futbol els del Madrid semblaven caçadors, amb l’escopeta a punt. Aquell dia anaven a caçar a Messi, sobretot, i l’àrbitre els va dir: endavant! Jo us deixo fer, teniu el meu permís. I bé que s’hi van abonar!

Només si l’àrbitre és una mica just, avui s’acomplirà justament el que fa dies que està escrit: que el Barça és el millor equip, és el que fa millor futbol i és el que ha de guanyar la lliga.

Amén!

Tags: ESPORTS

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

Aquest és el llibre que m’han regalat avui, diada de Sant Jordi. No és un llibre nou. Va ser editat l’any 2007. Però és justament ara que de veritat se n’ha anat.

L’he fullejat només. Quan l’hagi llegit ja en donaré la meva opinió. però ja us puc avançar que serà positiva, perquè el Pepe no fa més que explicar la seva vida. Per tant, ha de ser interessant, com ho era ell mateix i com ho va ser la seva vida i la seva obra. Era una persona que sempre parlava “clar i català” tot i essent gallec. Això sí: un gallec que es fa criar aquí. Ell se sentia gallec i català i sempre va defensar la interculturalitat i la llibertat per damunt de tot.

Pepe Rubianes  Me’n vaig   Badalona: Ara Llibres, 2007

“Pepe Rubianes explica aspectes desconeguts de la seva carrera teatral, de la seva vida, i del seu lligam irrenunciable amb l’Àfrica, com també uns quants detalls de polèmica i  la persecució que va patir per les seves declaracions sobre la unitat d’Espanya.

Me’n vaig és un text despullat però també enèrgic, una autèntica rebel·lió contra els fanàtics d’extrema dreta, una reflexió extremadament lúcida sobre la relació entre Catalunya i Espanya, i un assaig contra les estupideses del sistema i del món en què ens ha tocat de viure. Aquest llibre, pensat i dit des d’Etiòpia, reflecteix la valenta, rebel i alhora tendra personalitat de Pepe Rubianes.” (Ara Llibres)

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs s’uneix al malestar que cada dia es nota més contra el nostre govern que fa ben poc per Catalunya i pels catalans.

Un govern que ha fracassat perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I un govern profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Per mitjà dels blogs, -cadascú a la seva manera-, seguirem donant a conèixer el nostre malestar. Ja som més de 50. Ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Tags: Autodeterminació, PAÏSOS

L’AMETLLER FLORIT

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l’alegria.

– Joan Maragall –

Aprofitant que faig pont a la feina, hem quedat amb un grup d’amics d’anar a celebrar la primavera prenent una mica el sol, l’aire i dinant a fora.D’aquí una estona anirem a l’ Estany d’ Ivars. Passejarem, observarem aus, veurem ametllers florits, xerrarem, trencarem la monotonia de cada dia i estrenarem la primavera.Oblidarem per una estona aquest món de cada dia i ens penjarem d’algun núvol que passi per anar a donar un tomb. Veurem com la vida recomença contínuament i potser agafarem oxigen i ganes per una temporada més.Bona primavera, amics.Etiquetes de Technorati: A Peu,Estany d’ Ivars,Joan Maragall,Passejar,Primavera

Tags: A PEU, Joan Maragall, Passejar, Primavera

A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l’ Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.En aquests llibres es reflexa la persona que és l’ Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…Ara acaba de publicar : ‘A peu per Múrcia’ (Josep M. Espinàs  Ed. la Campana) el seu vintè viatge, al sud del País Valencià. Ja ha complert 82 anys i segueix caminant i segueix escrivint com els déus. L’obra forma part d’una sèrie que va començar a publicar fa més de cinquanta anys i Josep M. Espinàs no podria haver triat un lloc pitjor per cridar l’atenció dels lectors’, va comentar l’editora de la Campana, Isabel Martí: ‘Als llibres de l’Espinàs no hi ha cap trama que enganxi.’ Aleshores, com és que té tant d’èxit? Martí mateix ho explica: ‘La gràcia de l’Espinàs és la música que posa darrere les paraules i que converteix en matèria literària allò que aparentment és vulgar.’

Heus ací tots els viatges  ‘A PEU’. Us convido a llegir-ne algun, si encara no ho heu fet i ja veureu que hi quedareu enganxats.

A peu pel Pallars i la Vall d’Aran (primera edició 1957), ‘A peu pel Priorat’ (primera edició 1962), ‘A peu per la Segarra’ (primera edició 1972), ‘A peu per la Terra Alta’ (1989), ‘A peu per la Llitera’ (1990), ‘A peu per l’Alt Maestrat’. (1991), ‘A peu pels camins de cendra’ (1994), A peu per l’Alcalatén (1996), ‘A peu pel Matarranya’ (1996), ‘A peu pel Comtat i la Marina’ (1996), ‘A peu per Castella’ (1999), ‘A peu pel País Basc’ (2000), ‘A peu per Extremadura’ (2001), ‘A peu per Galícia’ (2002), ‘A peu per Andalusia’ (2003), ‘A peu per la Costa da Morte’ (2004), ‘A peu per Mallorca’ (2005), ‘A peu per Aragó’ (2006) i ‘A peu per l’Alt Camp’ (2007.)Etiquetes de Technorati: Josep Maria Espinàs,A peu,Viatges,Literatura

Tags: A PEU, Josep Maria Espinàs, LITERATURA, Viatjar

Els Germans de Sant Joan de Déu tenen a Almacelles (Segrià) un centre assistencial per a discapacitats psíquics . Podríem dir que som col·legues del centre on jo treballo.

Ens han demanat si podem arreplegar pastilles de sabó per enviar a Cuba. Ells, periòdicament, fan un enviament amb contenidors de productes escolars o sanitaris de primera necessitat, a causa de les necessitats urgents que té la població cubana.

Jo tinc un parell o tres de blocs cubans que visito periòdicament i avui, entrant en un d’ells, he pogut confirmar aquestes necessitats llegint el que diu Miriam Celaya en el seu blog SIN EVASION.

Us deixo l’enllaç per si el voleu llegir allà. Però també us copio el post aquí mateix.

http://desdecuba.com/sin_evasion/?p=152

La buena “Perla”

Febrero 24th, 2009

El sábado pasado, 21 de febrero, una nota de Granma anunciaba “mejoras en los productos de aseo”. Para aquellos lectores ajenos a la cotidianidad insular, llámanse aquí “productos de aseo” a los asignados por la cartilla de racionamiento para tales fines, a saber, pasta dental (marca “Perla”), jabón de baño (“Nácar”) –nótese la recurrente evocación marina- y de lavar (“Batey”, quizás en memoria de la tradicional “batea” donde lavaron la ropa nuestras abuelas). Como dato adicional debe tenerse en cuenta que dichos productos no se distribuyen con una regularidad mensual, como ocurre con algunos renglones alimenticios. La crema dental, por ejemplo, “no llegó” el pasado mes de enero; en tanto los jabones de baño y de lavar se alternan: si “te toca” jabón de baño este mes, el próximo “te toca” jabón de lavar… O simplemente pasan dos meses sin  que “te toquen” ninguno de los dos. Para los administradores de la miseria, lavar la ropa sustituye el aseo del cuerpo, y viceversa. De cualquier manera, tal anuncio en el periódico más oficial de todos demuestra al menos dos cosas: 1) que Cuba es probablemente el único país del mundo donde la crema dental constituye noticia y 2) que hasta hoy los cubanos se han estado frotando dientes y encías con un mejunje desconocido entre cuyos componentes no se incluía el flúor.

Huelga decir que, ante la proverbial insuficiencia de los llamados subsidios del gobierno y como la distribución de la pobreza equivale en definitiva a más miseria para todos, siempre se hace necesario acudir a las tiendas de CUC (“shopin”, como se dice aquí en cubano) incluso para cubrir los requerimientos higiénicos más elementales de la familia.

El caso es que las anunciadas mejoras de los productos de aseo “encartillados” no dejan de sorprenderme: después de décadas de higiene bucal socialista nos hemos enterado de la próxima inclusión, a partir del mes de abril, de flúor en la pasta de dientes y de que en el segundo semestre de este propio año “se acentuará el sabor mentolado” de la misma.  Comenté jocosamente el anuncio con una familiar cercana, quien rió de buena gana mostrando con toda amplitud su prótesis dental y al menos una docena de obturaciones.

La mala calidad de los servicios estomatológicos, por su parte, debido tanto a la carencia de buenos productos con qué reparar las piezas dañadas como al deterioro del equipamiento técnico de las clínicas “especializadas”, es el complemento perfecto de la deplorable dentadura de muchos cubanos, un mal de vieja data que afectó sobre todo a las generaciones que crecieron durante los años 60 y 70, directamente perjudicadas por la falta de lácteos (la cartilla de racionamiento solo garantiza la leche a los niños hasta los siete años) y por la mala calidad de la crema dental “Perla”, única opción higiénica de aquella época.

El casi divertido anuncio del periódico me ha hecho recordar a un individuo que conocí en los años 80 y que, debido a la enorme cantidad de caries dentales que exhibía, había recibido el mote de “Pomorín”, que era, nada menos, la marca de una crema dental procedente de nuestro comercio con el fenecido Consejo de Ayuda Mutua Económica (CAME), de los países socialistas de Europa del Este. Cierto que Pomorín era una crema dental con un sabor horrible, pero en justicia hay que reconocer que al menos contenía flúor.

Tags: Cuba

Joan Maragall, el gran poeta català – allà al 1898, quan Espanya perdia les seves colònies- escrigué aquest poema. Vol dir que el debat ve de llarg. És un debat llarg i avorrit.Avorrit perquè Espanya mai ha escoltat les veus dels seus “fills que parles llengües no castellanes”, com diu Maragall. I quan després de segles no t’escolten, quan has de parlar des de la inferioritat hom decideix que val més callar, o tirar pel dret, o revoltar-se, o enfadar-se, o fugir, o claudicar, o ves a saber què…El poema mostra desafecció. És la desafecció i l’avorriment que sentim els catalans després de tant picar sobre ferro fred i d’escoltar tantes promeses incomplertes. L’avorriment d’aquell que no se sent escoltat ni espera que l’escoltin mai. L’avorriment del ruc que està fart de rebre: el fan treballar i ni tan sols li donen de menjar.ODA A ESPANYA (Joan Maragall)Escolta, Espanya, la veu d’un fillque et parla en llengua no castellanaparlo en la llengua que m’ha donatla terra aspraen aquesta llengua pocs t’han parlaten l’altra, massa.T’han parlat massa dels saguntinsi dels que per la pàtria morenles teves glòries i els teus records,records i glòries només de mortshas viscut trista.Jo vull parlar-te molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes vida és la sang,vida pels d’ara i pels que vindranvessada és morta.Massa pensaves en ton honori massa poc en el teu viuretràgica duies a morts els fills,te satisfeies d’honres mortals,i eren tes festes els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos marxar replensdels fills que duies a que morissinsomrients marxaven cap a l’atzari tu cantaves vora del marcom una folla.On són els barcos? On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona bravatot ho perderes, no tens ningú.Espanya, Espanya, retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t de tant de malque el plor et torni fecunda, alegre i vivapensa en la vida que tens entornaixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? no et veig enlloc.No sents la meva veu tronadora?No entens aquesta llengua que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre en els teus fills?Adéu, Espanya!Etiquetes de Technorati: Espanya,Catalunya,Política,Oda a Eespanya,Joan Maragall

Tags: Espanya, Joan Maragall, Oda a Espanya

Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati: Joan Margarit

Tags: Joan Margarit

Una de les grandeses que considero que tenen els blogs és el tipus de comunicació que s’estableix. Una forma de comunicació nova,original, desconeguda fins ara. Hom obre qualsevol blog i, potser des de milers de kilòmetres, pot establir una comunicació en forma de comentari amb una persona que no coneix, que no sap qui és, que no ha vist mai i que no sap com pensa.

A vegades s’estableix diàlegs interessantíssims entre els lectors a través de comentaris d’uns i altres. He vist entrades de blog amb més de 3000 comentaris. Aquesta és la forma normal de comunicació d’un blog: acceptar que altra gent té punts de vista diferents, que els pot expressar i que es poden aclarir o discutir.

Però també una de les misèries, per dir-ho d’alguna manera, d’un blog és la forma en com s’escriu. Normalment es fa amb un llenguatge col·loquial, senzill, tal com raja. I això porta a no matitzar prou, a no dir les coses com es podrien dir en una conversa llarga on l’interl·locutor és davant teu o en un article de diari que es pensa i es perfila  molt més.

Tot plegat ve a compte d’una entrada que vaig escriure i que va despertar certa pol·lèmica (no pas aquí al bloc sino de forma privada). Segurament que no em vaig explicar prou bé i, per tant, reconec la meva part de culpa. Però també reconec que les interpretacions que es fan de les paraules són lliures i subjectes a diàleg i posteriors interpretacions que, a vegades, es poden tornar interminables.

Per això considero que és important el posterior diàleg que pot sorgir d’una entrada, sigui en el mateix blog o a través de correu electrònic. A mi m’ha passat. He tingut converses ben interessants amb persones a través del correu amb persones llunyanes que no conec de res.

Per això el blog és una nova i revolucionària forma de comunicació , cada dia més estesa i més rica. I no ens hauria de fer por perquè ens fa lliures a tots.

Etiquetes de Technorati: Blogs

Tags: Alguns blogs interessants...

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Tags: Poesia, Vida i mort

La popular bloguera Yoani Sánchez va arrasar en els premis The Bobs 2008, que atorga la televisió alemanya Deutsche Welle, en emportar-se el guardó al millor weblog internacional i també al de el de Reporteros Sin Fronteras, que es decideix per votació, segons ha explicat l’agència EFE.
Aquesta és la notícia. Però és una notícia que a mi m’ ha alegrat. Aquest blog el tinc entre els favorits i el segueixo quasi cada dia que escriu. El que ja no puc seguir (i tampoc m’interessa massa, la veritat) són els comentaris que cada dia reb. Hi han dies que té més de 3000 comentaris. Us heu adonat del que significa això?
Yoani Sánchez no ha pogut assistir a la cerimònia berlinesa per no tenir permís per a sortir del país , però ha expressat la seva satisfacció pel premi en declaracions a la plana web en espanyol de la Deutsche Welle (www.dw-world.de/spanish).
Sánchez considera el premi com un impuls als cubans par a emprar aquest sistema de comunicació i ha qualificat Generación Y como una espècie de “exorcismo personal para sacar fuera algunos demonios”.
“Decidí abrir una bitácora para contar todo eso que nos pasa a los cubanos y que no aparece mencionado en los medios oficiales”, va explicar Sánchez, qui considera que gràcies a aquests mitjants s’ha “abierto una ventana para que a través de ella podamos salir al mundo”.
Personalment crec que una de les coses més bones que té Internet és que les opinions personals més diverses i més distants entre si es poden escriure amb total llibertat i, també amb total llibertat, es poden rebatre.
Això és la democràcia i això ajudarà a fer indefectiblement les persones més lliures.
Per molts anys Yoani!

Tags: Alguns blogs interessants..., Yoani Sánchez

“Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.”

“Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace.”

Llegeixo Benedetti de tant en tant. És un dels plaers grans que hom pot sentir. Un home lúcid, una mica amarg però un gran poeta i escriptor.

Escriure és un dret.A vegades un deure.Sempre, un plaer.