A PEU

M’han dit que he estat massa tou en el meu comentari sobre l’afer Jordi Pujol. En una paraula: que he estat massa benèvol en el meu judici sobre el cas que ocupa als mitjans (i ens ocupa a tots) aquest dies. Potser sí. Però aprofitaré aquest comentari d’un amic per dir algunes coses més sobre el tema.

La primera, és que jo no soc jutge. No em crec capacitat per jutjar el cas sense saber unes quantes  coses més. Potser alguns les saben. Jo no les sé. Jo només volia reflexionar a partir del que deia el comunicat i, certament, deia poca cosa i deixava molts fils penjant. Per això demanava en el meu comentari anterior més explicacions de part de Jordi Pujol. Si no les dóna ell per pròpia iniciativa, les hi farà donar el jutge. De totes maneres, a partir del seu comunicat, podem dir la seva actuació en aquest cas concret és reprovable sense cap tipus de discussió, la qual cosa no treu que en altres aspectes hagi estat un bon exemple per molta gent en la seva llarga trajectòria vital. I aquesta distinció (no tot és bo ni tot dolent) és la que jo volia deixar clara en el meu comentari. Potser per això li semblava tou al meu amic. Deia que no soc jutge però, si hagués de jutjar-lo, no el jutjaria només per aquest desgraciat afer.

La segona cosa que voldria dir és que cada cop tinc una sensació més gran d’incapacitat per fer judicis, amb l’intent i l’esperança de que puguin arribar a ser justos. I parlo en general. Per això moltes vegades m’indigno llegint el que llegeixo, perquè em pregunto què hi ha de veritat i de mentida en tot allò que escolto o llegeixo. Destriar el blat de la palla cada cop se’m fa més difícil veient els interessos de tota mena que hi ha darrere dels diaris, dels jutges, dels partits polítics, del gran capital, d’organismes i institucions, etc. Veig tanta brutícia, tant joc brut, tanta opacitat, tants tripijocs, tants interessos particulars, tanta injustícia… que la majoria de vegades no sé què pensar i encara menys sé què dir. Massa vegades veig com les cloaques de l’Estat (que és qui hauria de garantir la justícia i la bona informació) van tan plenes de merda que penso si puc refiar-me ja d’algú.

Una tercera cosa, que fa referència a una experiència personal i que pot ajudar a entendre el perquè aquest amic m’ha dit que vaig ser massa tou en el judici i no vaig ser més radical. Resulta que al centre on treballava fins fa poc es va creure convenient i necessari crear un “Espai de reflexió ètica” i em van convidar a formar-ne part, amb la condició de que havíem de fer un curset de com a mínim 20 hores per poder-nos formar una mica. El curs oferia la formació ètica bàsica per a professionals dels serveis socials i pretenia capacitar mínimament en el debat ètic i resolució de conflictes ètics. Una molt bona professional ens va fer el curset, posteriorment vam constituir aquest “Espai de Reflexió Ètica” i des del febrer que ja hem començat a treballar mirant de deliberar sobre alguns cassos concrets. I seguirem fent-ho. Explico això perquè m’he adonat que, a l’hora de jutjar un cas qualsevol, la complexitat és sempre molt més gran del que sembla i tots es fan difícils de jutjar. Els jutges –que són els que en darrer terme han d’aplicar les lleis- tenen prou dificultats i els resultats dels seus judicis a vegades són molt estranys, incomprensibles i fan molta por. Jo penso que tindria terror a caure en mans de segons quin jutge… Nosaltres podem fer judicis morals i poca cosa més. I la majoria de les vegades els fem en base a informacions de diaris, no sempre ben intencionats i equilibrats. Dona bo trobar un periodista que veus que dóna dades i ha investigat a fons un assumpte. La majoria de les vegades no és així. Quan jo -ja fa molts anys- estudiava moral, ens deien que hi havia dos tipus de consciència: la laxa i l’escrupolosa. Cada persona té un tipus determinat de consciència i fins i tot hi ha algú que sembla que no en tingui… Els valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes no són iguals per a tothom i per això cal fer una reflexió ètica per posar-nos una mica d’acord, per això la societat fa lleis i, tot i això, no les interpretem mai de la mateixa manera i les lleis no són iguals a tot arreu. Quantes vegades diem que hi ha un munt de lleis injustes?…

I una darrera cosa: Jordi Pujol ha fet perdre la confiança a molta gent, certament, perquè a fi de comptes no li hem vist coherència i integritat en aquest tema dels diners d’Andorra i de Suïssa i la seva explicació ha quedat molt curta. En altres temes em sembla que no es pot negar que ha estat un home valent i amb molts valors positius. Alguns potser li discutiran fins i tot això. Jo no els hi discuteixo. M’agradaria que la justícia s’apliqués a tothom tal com s’aplicarà –cosa que trobo molt bé- a Pujol i a la seva família. No veig que acostumi a passar i no tinc massa esperances de que passi. Recordem que al Rei l’han convertit en intocable d’un dia per l’altre i han fet una llei a corre-cuita per preservar-lo de qualsevol conseqüència que se’n pugui derivar de tota la porqueria que porta al damunt acumulada d’anys i anys. I com ell, a molta més gent, que és públic i notori que no els passarà res perquè tenen ben cobertes les espatlles. Per desgràcia, en aquesta Espanya de pandereta i tant poc seriosa encara hi ha massa privilegis i està massa enquistada la corrupció sense que els poders de l’ Estat hi facin gran cosa. Més ben dit: actuen allà on els sembla i miren cap a un altre costat també quan els sembla. Només cal enumerar uns quants cassos d’aquests darrers anys: Gürtel, Bárcenas, Nóos, Pretoria, Palma Arena, Caso Emperador, Pokémon, Palau, Operación Poniente, Operación Campeón, Caso Cooperación a València, ITV, Operación Malaya, Cas Mercurio, ERE d’ Andalussia… Podríem seguir una bona estona. Alguns d’aquests cassos portem anys arrossegant-los. Alguns quedaran en res i a altres els tocarà el rebre. Algun entra a la presó, però en surt ben aviat…

En definitiva és d’això del que em queixo: “O tots moros, o tots cristians”, com vulgarment es diu. I no sembla que hagi de passar en aquest cas!

Per començar, ens podríem fer una pregunta: Podem estar totalment orgullosos d’algú o d’alguna cosa? La meva resposta seria: Sí i no. Si filem massa prim i ens posem massa puritans, segurament que no quedarem satisfets i no ens quedarà res ni ningú completament net, perfecte i polit. A tot arreu hi trobarem ben barrejats el jull i el blat (com ens recorda aquella paràbola de l’evangeli); en tota collita hi trobem gra, palla, pols i brutícia. La feina és saber-ho destriar bé. És com els diamants, que s’han de buscar entre el fang i quan surten, surten ben bruts. Però sota el fang hi ha el diamant.…

Dic tot això després de la confessió de Jordi Pujol.  És clar que no puc estar totalment orgullós d’en Jordi Pujol, com segurament ningú en pot estar totalment de mols altres polítics que ens governen, com no podem estar-ne totalment de la nostra família, on hi acostuma a haver gent de tota mena, alguns dels quals potser ens avergonyeixen més que no pas ens enorgulleixen. No sempre podem sentir orgull de tots els amics que tenim, perquè també entre ells hi deu haver de tot i potser alguns ens han defraudat més d’una vegada. No sempre podem enorgullir-nos del nostre poble, del nostre país i segurament que tampoc podem sentir-nos massa orgullosos de nosaltres mateixos. Jo no sempre m’he pogut sentir orgullós de mi mateix i no tinc recança en expressar-ho. No podem estar mai del tot orgullosos de les persones i de les coses perquè totes tenen els seus punts foscos. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Jordi Pujol ha decebut molta gent amb el que ens ha dit. Però ara és potser més urgent que mai destriar el gra de la palla. Amb el cas Pujol jo miraré de fer-ho, com miro de fer-ho en totes les circumstàncies. Cal posar en una balança tot el bo i tot el dolent i sospesar-ho amb la major equitat de què siguem capaços. Tots tenim tendència a aprofitar de fer llenya de l’arbre caigut. No em sentiré orgullós d’allò que no estigui bé en els altres, però tampoc me’n podré sentir d’aquelles coses que jo mateix no he fet bé. Per això crec que el que ha fet Jordi Pujol de demanar perdó és un bon començament. Una condició necessària però no suficient. Ara esperaria que després del comunicat vinguessin altres explicacions i les lògiques conseqüències del tipus que sigui. Un personatge públic n’ha de donar moltes més que no pas una persona sense cap rellevància. I valdria la pena que ho fes abans de que es veiés obligat a fer-ho per pressions externes (diguem-ne mitjans de comunicació o jutges).

No tinc cap inconvenient en dir que jo em sento ben orgullós de moltes de les coses que ha fet Pujol durant aquets anys i no n’estic tant –i ja no n’estava abans- de moltes altres. Avui n’estic força menys, és clar. Però també és cert que amb Pujol no s’acaba el món. El món anirà fent fent via, Catalunya anirà fent via i en la política, en el periodisme i en tots els àmbits de la vida hi haurà gent millor i altre no tan bona. Caldrà saber destriar i mirar enfora, però també seria bo que cadascú es mirés a si mateix i, abans de cremar-ho tot, veiés si pot sentir-se totalment orgullós d’ell mateix. Hem de poder criticar i denunciar el que no estigui bé (per això som en una democràcia) en els altres. Fins i tot és una obligació. Però haurem de deixar també que els altres ens critiquin a nosaltres i, posats a fer, no estaria gens malament que cadascú es mirés a si mateix. I una altra cosa: la lupa s’hauria de posar amb la mateixa intensitat a tot arreu i la justícia hauria de ser per tothom igual.

I per acabar voldria dir una cosa: era de preveure que, davant de la fita que els catalans tenim el 9 de Novembre, la situació s’aniria fent cada cop més complicada i més estressant. Hi haurà encara més sorpreses, més draps bruts, moltes mentides barrejades amb veritats, moltes interpretacions i acusacions de tota mena. Tothom carregarà les municions més potents. La guerra freda cada cop es tornarà més calenta a mida que ens anem atansant a la data. Per tant, caldrà anar-se preparant que encara hi haurà uns mesos de tempestes fortes.

L’altre dia vaig comprar un producte que a l’envàs deia que estava “envasat en atmosfera protectora”. Per pura i simple curiositat (i pel molt temps de que disposo ara que estic jubilat), vaig anar al més ràpid i definitiu recurs del que disposem actualment les persones per informar-nos: internet,un recurs, sens dubte fabulós i extraordinari, si se sap fer servir bé.

Vaig voler saber una mica més què era això de l’atmosfera protectora i vaig veure que consisteix en l’eliminació de l’aire interior de l’envàs, substituint-lo per un gas o mescla de gasos adequats per una òptima conservació del producte al llarg del temps. Es tracta, per tant, d’una resposta integral davant la necessitat de desenvolupar mètodes de conservació que respectin la higiene, composició,  textura, gustos i aromes originals dels aliments.

Em va fer pensar això si aquesta tècnica tan nova i interessant  no es podria fer servir -a més dels usos normals actuals- per a més coses. Llegint una mica els avantatges que té això de l’atmosfera protectora, vaig veure que eren moltíssims: per als fabricants, per als distribuïdors i per als consumidors. Tot són avantatges: reducció de costos pel fet que no hi ha minves, conservació durant més temps de les propietats organolèptiques originals, major temps de caducitat, producte molt més segur…

Pensava si, a més de la carn fresca, el formatge, les fruites i verdures, el peix i el marisc… no es podria fer servir també per conservar millor les persones. Trobo que estaria molt bé trobar l’atmosfera adequada per tal de que no ens poséssim de tan mal humor, deixéssim el caràcter avinagrat que tan sovint fem servir, poder tenir millors relacions familiars i socials, tenir millor salut i durant més temps, etc. I vaig arribar a una conclusió: aquesta atmosfera protectora ja la tenim –i potser no ens en adonem prou- i es diu: amor, afecte, amistat, solidaritat, somriures, bonhomia, bon veïnatge…

I justament me n’he adonat avui que és Sant Jaume –el meu patró- i la gent ha començat a felicitar-me de bon matí per telèfon, per Facebook, per correu electrònic, personalment quan ens hem trobat pel carrer… Avui m’he adonat que totes aquestes mostres d’afecte, petits detalls o grans gestos que constantment rebem són la nostra atmosfera protectora que ens ajuda a viure millor, conservar-nos més temps, tenir millor ànim i, en una paraula, sentir-nos protegits per dins i per fora i viure una mica millor. Gràcies a tots els que ho feu possible dia a dia i perdoneu si jo no ho he sabut fer en algun moment.

Ha de ser terrible viure constantment amb l’udol de les sirenes. Quan sento la d’una ambulància de seguida penso coses terribles: qui anirà allà dins, debatent-se entre la vida i la mort; què haurà passat?, algun accident de tràfic?; potser algú que ha sofert un infart i està gronxant-se, en un inestable equilibri, en una corda fluixa que no se sap on el durà… O potser seran els bombers que corren a salvar vides per un foc o per un accident. Si una simple sirena ens provoca calfreds, què serà viure sota els míssils, sense saber en quin moment te’n poc caure un damunt del cap?

Aquests dies Palestina i Israel tornen a viure aquest clima esgarrifós i es torna a sentir udols de sirenes antiaèries. míssils que van i venen, atacs sobre civils, hospitals, mesquites, cases particulars. Atacs, alguns totalment indiscriminats i altres molt ben seleccionats. No són simulacres, com en altres temps. No és cap pel·lícula d’aquestes que veiem a la tele. És foc real, ben real. Foc que mata. Es tracta de trets indiscriminats que causen baixes, sigui de dones, nadons, ancians, malalts d’hospitals… No són només pedres llançades per un poble desposseït, tancat en una gàbia, enfurismat pel mal tracte constants d’uns i altres i per la barra d’uns governants sense escrúpols. Ara ja són míssils costosos i sofisticats, molts d’origen iranià. Míssils que tenen resposta de part d’ Israel amb una cruesa pitjor encara. Tots ataquen i tots es defensen. Amb una única i gran diferència: que els uns tenen infinitament més mitjans per matar que els altres.

La guerra és cruel i a l’hora de buscar culpables en trobarem un munt. De les dues bandes. Tots pateixen. Però no sé si tots pateixen igual. Segur que no. Per sort, jo no he tingut mai l’experiència d’estar en un refugi antiaeri. Però ha de ser terrible haver de córrer cap al cau, entaforar-s’hi i sentir després el ‘bum’, i altres explosions. I encara sort si un hi ha pogut arribar. Alguns queden pel camí. No hi han arribat a temps. I això repetint-se innombrables vegades en totes les zones. Haver de dormir vestit, mòbil en mà, amb el cor encongit i sempre a punt de córrer i sense saber què fer. Centenars de míssils llançats sobre civils en pocs dies.

Jo em sento incapaç de jutjar la raó i les raons de cadascú. De la única cosa de la que em sento capaç és de condemnar aquesta barbàrie. No hi ha ningú capaç de parar aquestes catàstrofes? Ser humans significa haver de matar per sobreviure? No hi ha manera d’arreglar les coses amb diàleg? Es veu que no. Desgraciadament es veu que no…Es parla de moviments terroristes, però no ho són els dos bàndols una mica –o molt- de terroristes? Terrorista és aquell que sembla indiscriminadament el terror i els dos bàndols el saben sembrar prou bé. Sembren terror i recullen morts, més odi i més violència. Tant de bo es pugui arribar a algun tipus de solució.

Parlem molt sovint de bisbes i, en canvi, molt poc de bisbesses. I això és degut a que en la nostra cultura cristiana-catòlica aquest és un tema que no toca debatre, com molts altres temes, que històricament no s’han pogut debatre per ordre directa de Roma.

Aquesta setmana hem llegit la notícia quel’Església d’Anglaterra ha aprovat l’accés de les dones a l’episcopat, com ja tenen altres províncies de la Comunió Anglicana (Estats Units, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda). O sigui, que és possible que abans de nadal ja tinguem la primera bisbessa. No és que no hagi costat. Ha costat molt, però ha valgut la pena. Ja començava a ser hora que algú comencés seriosament a culminar dins d’una Església un camí que la societat ha començat ja fa una colla d’anys: el de la plena igualtat de la dona amb amb l’home en el si d’aquesta confessió. Un camí emprès el 1994, quan van ser ordenades les primeres sacerdotesses. El sínode de l’Església d’Anglaterra, reunit a York, ha donat finalment el seu suport al compromís assolit l’any passat per permetre l’accés de les dones a l‘episcopat. I el més interessant és que ha estat una decisió democràtica amb el beneplàcit dels dos terços de cada un dels tres col · legis que formen el sínode: el dels bisbes, el dels clergues i el dels laics. Ja començaria a ser hora que l’Església Catòlica en comencés a prendre nota i fes algun gest valent d’aquesta classe en temes com el del celibat, ordenació de dones, etc. No diuen que el Papa Francesc és un home valent. Que comenci a demostrar-ho remenant una mica aquests temes que preocupen més del que sembla als fidels, que fins ara han tingut molt poca veu i encara menys de vot.

Estic segur que aquest tipus de decisions són només qüestió de temps. Que arribaran, però que arribaran tard com sempre arriben les coses a l’Església catòlica. No és dogma de fe i és només qüestió de costums. Unes costums que necessàriament han de canviar, tal com ha canviat el món de forma imparable i inevitable. Possiblement sigui la mateixa necessitat i les pròpies pressions qui ho accelerin i crec que és un greu error frenar-ho com ho estan frenant a Roma.

Si ens en anem més a prop, caldria recordar com eren considerades les dones no fa pas massa anys aquí al nostre país. N’he trobat un document que val la pena rellegir amb atenció i pensar-lo seriosament. No m’he pogut resistir a la temptació de recollir-lo. El deixo en castellà perquè il·lustra millor la mentalitat i el vocabulari d’aquells anys. És un text que està tret del Manual que s’entregava a Espanya a les dones que feien el “Servicio Social en la Sección Femenina” (era obligatori, excepte que et casessis o no necessitessis algun document com el passaport, etc. però llavors havies de prometre que el faries en un termini determinat.

La Sección Femenina era una mena de servei militar en què moltes havien de fer un treball de costura que solia durar tres mesos. La senyora que recull aquests records explica que en la seva època, a les companyes per volien treure el passaport per anar als concerts dels Rollings, Pink Floyd i tota la gent que es negava a actuar a Espanya per la dictadura franquista, prometien fer el Servei Social, és a dir, que calia fer-ho, però ja en aquest temps moltes compraven la “canastra” (la cistella on hi havia totes les labors exigides i que s’havia de presentar a les autoritats), en una botiga, la lliuraven, i els donaven el paper a mesura que estava fet el servei.

Aquest text que recullo és del 1.960, però no m’estranyaria que encara trobéssim molta gent que es guiï per aquests principis

Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Què us en sembla? Tot un text com per estudiar-lo detingudament i fer-ne un estudi sociològic d’un temps i d’un país, no?

No sé si demà s’acomplirà una vegada més aquella frase tan aguda –i normalment encertada- que Gary Lineker va dir al Mundial d’ Itàlia del 1990, quan Anglaterra va ser eliminada –en la tanda de penals- per Alemanya en una semifinal d’aquest Mundial. En una frase brillant el jugador anglès va dir:“El futbol és un joc simple: 22 homes corren darrere d’una pilota durant 90 minut i, al final, els alemanys sempre guanyen”.

El futbol el van inventar els anglesos però, com deia un famós periodista anglès, cent anys després qualsevol país el juga molt millor que ells, que no han sabut evolucionar i s’han quedat amb el principi tan primari de “pilota llarga i que l’agafi el que més corri”. Avui el futbol és tota una altra cosa i per això acostuma a guanyar que més sap tocar, combinar, passar-se la pilota amb sentit i jugar en equip.

Gary Lineker era un jugador que, per la seva forma de jugar, no semblava anglès. Era un futbolista intel·ligent, educat i exquisit dins i fora del camp. No sé si és veritat, però he llegit que ha estat un dels pocs jugadors de tota la història del futbol que mai no va rebre ni una sola targeta groga. Tot un senyor, vaja! Aquesta mena de jugadors són els que a mi m’agraden i per això en la majoria de partits que he vist durant aquest Mundial he pogut comprovar que, així com “el rugbi és un esport de gent rústica practicat per cavallers”, el “futbol s’ha tornat un esport de cavallers practicat per gent rústica”. I per això veiem el que veiem i per això no s’acaba d’entendre que els àrbitres no protegeixin més aquells que juguen net, de forma fina, els que són artistes, creadors i facin espectacle.

Tampoc s’entén que els diaris esportius, les emissores de ràdio i els canals de TV posin els micròfons davant la boca de persones que només saben dir: “el futbol és així”, “ara cal pensar en el pròxim partit”, “hem estat de mala sort, ja que la pilota no ha volgut entrar” i frases semblants. Hauria d’estar prohibit que certs futbolistes –i també alguns tècnics- obrissin la boca i els mitjans de comunicació haurien de buscar i permetre parlar només aquells que sàpiguen raonar una mica, dir alguna cosa més i aportar alguna idea mitjanament passable. Els ho agrairíem tots els aficionats.

S’acaba el suspens i demà ja sabrem qui és el guanyador d’aquest mundial. Hi han hagut alguns països que han estat en “estat d’expectativa” durant un mes i els serà dur despertar a la realitat quotidiana altre cop. A Brasil ja li ha passat i, amb el cop tan dur que va rebre amb l’històric 7-1 i la corresponent eliminació, ha deixat en estat de xoc tot un país que viu i sent el futbol d’una manera difícil d’explicar. Que no li passi demà també a l’ Argentina, un altre país on el futbol és una espècie de religió i una bogeria! Tinc el pressentiment que altra vegada s’acomplirà la famosa dita de Lineker… Trobo que és una mica exagerat que durant un mes de Mundial alguns països estiguin com en suspens i tot es pari una mica i que només el centre d’atenció sigui el resultat dels partits. La vida hauria de seguir tenint com a essencial el que en realitat és important i tenint com a secundari i molt relatiu una cosa com el futbol. A tots els països els aturats, la feina, els hospitals, les escoles, l’economia i tot el que és important de veritat, no es para. El temps no es para, els infants segueixen naixent, els malats segueixen morint, els interessos de demora pel deute que els països tenen contret segueixen acumulant-se i creixent, els rics segueixen fent-se cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres. Tot això no es para per molts Mundials que hi hagi.

I, per acabar, jo em pregunto: com quedarà Brasil després dels Mundials? ¿Haurà servit aquest Mundial per ajudar un país com Brasil a que sigui una mica millor, més ric, més feliç… o més aviat haurà servit per empobrir-lo una mica més, haver construït unes infraestructures que no serviran per a gran cosa, haver desil·lusionat una mica més la gent, haver amagat desigualtats social i injustícies, portar al país a una astènia i a una minva de forces que dificultarà encara més tirar endavant un país que no haurà de viure del futbol sinó de la seva feina diària? Un munt de preguntes i reflexions que queden aquí. I queden aquí no només per als brasilers, sinó per a tots els països i per a tots els que a vegades donem més importància a si un jugador ha mossegat algú, si un altre ha fet tres gols i si un porter ha parat tres penals. El món segueix. La vida segueix. L’essencial segueix i cal posar l’accent on cal posar-lo.

Un amable lector del meu blog m’ha escrit un correu recriminant-me que hagi escrit en el meu darrer apunt que“ESPAÑA ES UNA PATRAÑA”. No està d’acord amb el que dic, però li he d’agrair la forma, la correcció i l’educació amb què m’ho diu. Diu que s’ha estimat més dir-m’ho privadament que no pas com a comentari públic al meu blog. De totes maneres em diu que el puc replicar, si em sembla convenient. Ho faré. I intentaré fer-ho també amb el major respecte possible.

El meu lector no ho diu clarament, però em dóna tota la impressió que és votant del PP i, per tant, li dol que critiqui tant aquest partit. D’entrada ja li dic al meu amable lector que no només critico el PP, sinó que entraria en el mateix sac el PSOE, la Monarquia, tot un munt de mitjans de comunicació públics i privats, així com també moltíssims intel·lectuals, polítics, empresaris i molta més gent. No tinc el mínim inconvenient de posar al mateix sac tots aquells que no han fet mai -ni fan ara- cap esforç d’entendre els catalans. Històricament ha estat així i segueix així, per més explicacions que hàgim donat i per més intents –sembla que tots ells fallits- que fem. He arribat a la conclusió de que NO ENS ENTENEM i que NO ENS ENTENDREM per més esforços que fem. No hi ha primeres, ni segones, ni terceres vies que valguin. No hi ha camins, no hi ha ponts, no hi ha sortida. I una bona part de catalans ja n’estem tips d’aquesta situació i per això volem marxat, quedant tan amics com puguem.

Teníem tots la secreta esperança que, acabada la fosca i llarga dictadura franquista, es trobarien camins d’entesa i que, poc a poc, es podria trobar el lloc per a cadascú durant la transició. Esperàvem que hi hauria un camí cap a una major democràcia, que hi hauria una major autonomia, que s’aniria obrint l’aixeta cap a un autogovern i cap a un respecte i reconeixement cap a la diversitat. I ha estat tot el contrari i ho està sent de forma encara més exagerada en aquest darrer govern del PP. Per aquest motiu es diu el que es diu, s’escriu el que s’escriu i es tenen les ànsies que es tenen. I per això jo escrivia el que escrivia en el meu darrer apunt, que arribava a la conclusió de que, tot plegat i analitzant una mica la situació, això d’España no era més que una “patraña”, un engany que ens han anat volent fer creure i que hem arribat a un punt que ja no estem disposats a creure més.

D’aquest intent continuat d’engany, jo en diria barra, desvergonyiment, descaradura, insolència o alguna cosa similar. Hi han prou evidències de que el Gobierno de Rajoy ha fet les coses tan malament, que voler-nos fer creure el contrari és d’un cinisme majúscul i ridícul. Hi han moltes formes de fer política i es poden encertar més o menys les accions d’un govern, però de seguida hom veu si hi ha bona voluntat, bona fe i ganes d’actuar correctament. I el que és evident i -cada cop més clar- és que en el de Rajoy únicament hi ha mala voluntat envers Catalunya i ganes de tocar els pebrots. Així de clar.

Com s’explica, sinó, aquest “decretazo” de 172 pàgines –una norma amb rang de llei- que regula una infinitat d’aspectes important per a la població sense passar pel Parlament? Semblava que no es podia anar gaire més enllà en les formes absolutistes d’exercir el poder i que no es podia fer  una befa tan clara a la democràcia parlamentària. Doncs hi han anat. Amb aquest decret-llei baixem una escala més en la degradació del sistema social. Van començar l’obra de demolició amb la Reforma Laboral del 2012 . Un any després 691.700 persones van entrar a la llista de l’atur i s’han destruït 850.000 llocs de treball, com diu la Encuesta de Población Activa (EPA). El nombre de persones ocupades havia baixat al nivell de l’any 2002 i els treballadors cobren el mateix de fa 5 anys enrere, tot i la recuperació que proclamen els nostres ínclits governants. En voleu més? cada dia hi ha més pensionistes i aturats que tenen seriosos problemes per re-pagar els medicaments i han de deixar de medicar-se, posant en greu perill la seva salut, tal com ens explica el diari  20minutos.es. I podríem seguir amb l’educació, les beques, el finançament de la sanitat en general. etc

És per aquest motiu que escrivia el que escrivia. Perquè ja no em crec res. No hi ha cap argument que mig en convenci de que volen actuar amb justícia. Al contrari. Cada dia estic més convençut que aquest Gobierno del PP només actua per afavorir i fomentar l’amiguisme dels rics i els poderosos. Si actuessin d’una altra manera possiblement hi hauria menys gent que volgués marxar. però veure com cada dia et desnonen (físicament i moralment), comprovar com cada dia intenten prendre’t alguna cosa que consideres teva i que penses que és sagrada i digna de defensar; veure com cada dia intenten llevar-te una mica de dignitat; veure com intenten calcular com ofegar-te sense que et moris del tot… doncs això no ho volem suportar més. No ens dóna la gana. Salvador Allende deia que “la història és nostra, il a fan els pobles”. Nosaltres volem fer la nostra pròpia història perquè ja estem tips de que altres –amb tota la mala fe- la facin per nosaltres. España ja sap el que és que les colònies li fugin i intentin alliberar-se. D’aquell imperi on no es ponia el sol ja no en queda res, i menys que en quedarà si segueixen així. Perquè a España ni els polítics, ni els jutges, ni la monarquia, ni la policia, ni els bancs ni ningú són capaços de veure la realitat i encara són menys capaços d’ aturar aquest desgavell. Per incapacitat manifesta i per mala voluntat. No ho sé.

A España hi ha molta gent decent, gent treballadora, gent que sabria comprendre les coses si els les expliquessin i no els les amaguessin. Hi ha molta gent digna, amb bona voluntat, gent comuna que cada dia es lleva per anar a treballar i li toca sofrir aquest desgavell de Gobierno. Gent que no entén que persones aparentment tan ben preparades no siguin capaces de canviar les coses per al bé de tothom i trobar unes quantes solucions dignes per a la societat. Hi ha pobresa, hi ha atur, hi ha poc futur per als joves, hi ha cada dia més misèria i aquest fabulós Gobierno del PP no fa més que acabar d’espatllar les poques coses que rutllaven una mica.Per això molta gent –no només la majoria de catalans- tenen pressa, molta pressa. Uns la tenim per poder marxar ben lluny de tota aquesta pesta i d’altres de fer marxar –també ben lluny- aquest Gobierno de pega.

Pepe Mujica, el president d’ Uruguai, -una persona a qui jo respecto molt, tot i no compartir algunes de les seves coses- deia que “els únics derrotats en el món són els que deixen de lluitar, de somiar i de voler”. I, per sort, encara som molts d’aquesta mena, amable lector que em va fer arribar la seva opinió i que agraeixo i respecto molt.

Sí, ho dic sense cap mena de rubor: “España es una patraña”. S’ha de dir en castellà perquè rimi. Però ho puc dir perfectament en català, sense rima, però amb el mateix sentit:Espanya és una gran mentida. I aquesta mentida la podem comprovar diàriament amb la ridícula “Marca España”, que prou que intenten salvar-li el prestigi amb esforços de tota mena (amb molta propaganda i força diners). Però no se’n surten, perquè cada dia en fan alguna de ben grossa que dóna la volta al món. La darrera de totes és ben fresca: feia temps que el PP es bolcava amb cos i ànima amb l’empresa  d’aquest  “emprenedor” anomenat Jenaro García, a qui li han concedit tots els honors, premis, reconeixements i facilitats per a tots préstecs haguts i per haver. Resulta que l’empresa d’aquest estafador professional –la popular i rutilant GOWEX– no era res més que fum, un bluf que treballava en base a mentides, sobretot amb administracions públiques (comunitats autònomes; ajuntaments, organismes públics, etc), els diners de les quals surten dels ciutadans i segueixen el conegut camí de sempre: cap a butxaques corruptes com les d’aquest home. I tot això sense gaires controls i sense gaires comprovacions. En aquests temes, com en tants altres, el que impera és l’amiguisme, els endolls i les comissions en diner negre que reben els barruts de sempre .

Ja veureu com aquests propers dies podrem començar a llegir tota la vida i miracles d’aquest senyor i segur que sortirà un munt de porqueria. Ara és hora! Es veu que ningú se n’havia adonat, perquè el que convenia era mirar cap a un altre costat. Podrem comprovar, una vegada més, com el descontrol total s’ha establert de forma permanent i ha rondat “como Pedro por su casa” en el Gobierno de España, que es cuida bé de fiscalitzar tot el que respecta a Catalunya i fa els ulls ben grossos amb altra gent de la seva corda. Ha hagut de venir la consultora nord americana Gotham City Research LLC per tal de que es descobrís tot el pastís. Els controladors d’aquí no se n’havien volgut adonar perquè un senyor que dia sí, dia també és rebut i es fotografia amb el mateix rei Felip VI, amb Rajoy, amb l’alcaldessa de Madrid Ana Botella, amb tots els ministres i amb un munt d’autoritats de tota mena no pot ser un tipus fals, perillós i no se’n pot desconfiar de cap de les maneres. Doncs ja ho veieu…

Segons explica eldiario.es , la festa l’haurem de pagar entre tots (com sempre) perquè  el que més crèdits li havia donat fou l’ Instituto Oficial de Crédito (ICO), que diu que “hasta finales de 2013, el ICO le había concedido créditos por valor de 8,92 millones de euros. Otros créditos blandos por valor de 4,8 millones procedían del Ministerio de Industria. También recibió ayudas del Banco Europeo de Inversiones (BEI) y del Fondo Europeo de Inversiones”. Ningú controlava l’empresa d’aquests senyor?

En un país on, segons el Gobierno, viure a casa dels pares i cobrar l’atur pot ser un frau i, en canvi, 62 diputats que tenen pis a Madrid -i hi viuen- són capaços de cobrar dietes per allotjament ja es veu que les coses no poden anar bé. En aquest país es controla molt ala pobres i molt poc als rics. Europa ja ha tocat el crostó a España unes quantes vegades perquè no es fia gens ni mica de com fa les coses Rajoy, de la mateixa manera que no es fiava de Zapatero. Aquí certes coses no es controlen i el més llest és aquell que és posa més diners a la butxaca. En aquesta “extraña España” estan més protegits els xoriços que la gent honrada. Ja sé que hi podríem afegir uns quants cassos ben sonats de Catalunya, certament, però no hi ha punt de comparació amb el que passa en altres comunitats i, sobretot, en alguns Ministerios que sembla que fan les coses amb els peus. ¿Com s’ha de refiar Europa d’uns governants tan ineptes, que només saben malgastar i viure dels fons europeus?. Europa ha abocat molts diners aquí i, ¿què n’hem tret? Aeroports sense avions, autovies sense cotxes i parcs temàtics sense gent, ajudes a empreses d’amics i a diaris que saben llepar el cul millor que ningú…Quan l’economia anava bé i érem en època de vaques grasses sabien treure pit i poca cosa més. En el moment de les vaques flaques han demostrat que no han sabut mai el què és crear riquesa, endreçar un país amb lleis justes i impostos equitatius, fomentar la responsabilitat de cadascú per tal de que uns no visquin a costa dels altres?  No fan, ni deixen fer. I tenim una justícia de vergonya que no no hi fa gran cosa per arreglar-ho. Només saben posar pals a les rodes.

El que dèiem: España s’ha convertit en una “patraña”, una gran mentida que cada dia es creu menys gent. S’estan destapant coses molt greus i encara ens volen fer creure que “todo va bien y ya estamos en la buena senda y saliendo del túnel”. Veurem fins quan hi haurà tants ingenus que es creguin aquesta mentida. Em dóna la sensació que molta gent comença a obrir el ulls.

——————————————————————–

No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Es pot estar sol envoltat de gent i- al contrari-, no sentir-se sol, tot i vivint sol. El sentiment de solitud s’experimenta sempre d’una forma totalment subjectiva (a no ser que un hagi naufragat i estigui sol en una illa deserta) i pot tenir com a base raons diverses.

Em serveix aquesta petita introducció per entendre millor el que vull explicar: des que m’he jubilat tothom em fa les mateixes preguntes: ja t’hi acostumes? Com te trobes en aquesta nova vida? No t’avorreixes? Ho portes bé?… Diuen que un dels perills d’un jubilat  és el de sentir aquesta espècie de solitud interior, de buidor i desconcert que senten aquelles persones que tenen la sensació de que la vida ja no és la mateixa i sembla que ja no acabi de tenir sentit. Això ho pot sentir un jubilat que no sàpiga com omplir les llargues, lentes i monòtones hores que s’enfilen un dia rere un altre, que són hores buides i que s’han d’omplir d’una manera o una altra. Es veu que hi han persones que no saben fer-ho, sobretot després d’una vida marcada per moltes hores de feina i a vegades molt estrès. De cop i volta senten com si els haguessin robat un dels seus principals motius de viure: treballar. Es veu que aquest és un quadre més freqüent del que ens podem imaginar amb què es troben els metges. A partir de la jubilació hi han moltes persones que es comencen a trobar malament sense saber massa el motiu.

Per sort, també passa el contrari i suposo que hi ha una gran majoria de jubilats que senten la jubilació com una espècie d’alliberament i com una autèntica“jubilatio” (paraula llatina que vol dir alegria). Fins ara aquest és el meu cas, i que duri!. Tot és qüestió de saber omplir les hores amb coses que donin sentit i “alegria” a la nova vida. I, com ja he dit més d’una vegada que una de les coses que més m’agrada és llegir, ara llegeixo molt més del que feia. Justament avui llegia, al sempre interessant blog de la NÚRIA AUPÍ, la traducció d’un poema de Cesare Pavese   (poeta, novel·lista, crític literari i traductor italià) que durant tota la seva vida va tractar de vèncer la soledat interior, que veia com una condemna i, a la vegada, una vocació. El poema es titula “Treballar cansa”

Treballar cansa

Travessar un carrer i escapar-se de casa

ho fa només un nen, però aquest home que roda

tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,

ni s’escapa de casa.

Hi ha sempre a l’estiu

migdiades on places i tot són ben buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba

per camins de plantes inútils s’atura.

Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?

Solament de rodar-hi, són buides les places

i els carrers. Caldria aturar una dona

i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.

Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades

hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos

i explica els projectes de tota una vida.

No és pas esperant a la plaça deserta

que es pot trobar algú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estigués sol,

bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit altre cop és deserta la plaça

i aquest home que passa no veu ja les cases

entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:

sent només l’empedrat que han fet altres homes

amb les mans endurides, igual que les seves.

No és just de quedar-se a la plaça deserta.

Hi haurà ben segur al carrer aquella dona

que, pregada, voldria posar mà a la casa.

(Pavese “El treball cansa”)

Dono la raó al poeta en part. Treballar cansa, certament. Però fer allò que agrada, cansa molt menys. Per tant, la clau és –tant el la vida laboral com a la jubilació- trobar allò que ens agrada, per poder-ho fer en el moment que vulguem i durant tanta estona  que vulguem. Durant la vida laboral això es fa molt difícil. Arribada la jubilació ja no ho és tant. Treballar està prou bé, però no ho és tot a la vida ni cal ser un addicte al treball. Pavese escrigué molts bons versos sobre el treball i el sentit que hauria de tenir en la vida de cada persona. I certament que no era gaire optimista, com tampoc ho és la Bíblia quan ens explica que Adam i Eva al paradís van ser “castigats” amb el treball en el moment que van tenir la gosadia d’anar més enllà del que Déu els havia marcat. Fins llavors vivien com uns panxacontents i ho tenien tot molt fàcil. Però, ah renoi, Déu s’enfadà i “va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps.  Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. (Gn 3, 17-19).

Des de llavors que el treball cansa. De ben antic que cansa! De fet, cansa des de sempre perquè l’home sempre s’ha hagut de guanyar el tiberi, ha hagut de fer llenya per escalfar-se en els freds dies d’hivern o per fer el foc necessari per cuinar. De sempre ha hagut de treballar per construir un lloc per viure amb cert confort. I el treball cansa encara molt més quan el treball és brut, quan s’ha de fer amb males condicions laborals, quan és mal remunerat, quan és fet en règim d’esclavitud; el treball cansa encara més als nens i nenes dels països pobres que són explotats laboralment i el treball cansa i fins i tot a vegades mata. Mata el cos i mata l’esperit. Alguns cops mata les ganes de viure perquè és un treball sense esdevenidor, sense esperança i sense que es vegi cap llum al final.

El treball cansa. El treball a vegades mata. I la falta de treball també pot matar les il·lusions de milers de joves que saben que no treballaran mai. La solitud interior la podem sentir treballant o  sense treballar. De joves o de vells. Per això Pavese podia dir en un altre dels seus versos:

“Val la pena que el sol s’alci del mar

i que comenci la llarga jornada?”.

(Pavese, L’estrella del matí).

Llegeixo la notícia que la fotògrafa Rose-Lynn Fisher un dia es va preguntar si les seves llàgrimes de dolor es veurien diferent que les seves llàgrimes d’alegria. Així que va començar a estudiar amb amb un microscopi 100 llàgrimes diferents i va trobar que les llàgrimes basals (les que el nostre cos produeix per lubricar els ulls) són dràsticament diferents que les llàgrimes que es produeixen quan estem tallant una ceba i que les llàgrimes que es produeixen quan ens petem de riure de riure no tenen res a veure amb les llàgrimes de dolor.

I com ho ha descobert? Fent fotos amb un microscopi i amb l’assessorament d’un científic, que afirma que totes les llàgrimes contenen substàncies orgàniques, inclosos olis, anticossos i enzims que  se suspenen en aigua salada. Els diferents tipus de llàgrimes tenen molècules diferents. Les llàgrimes vistes sota el microscopi cristal·litzen la sal i poden donar lloc a formes diferents. Com els flocs de neu, com les empremtes dactilars, com una gota d’aigua de l’oceà, cada llàgrima porta un microcosmos completament diferent, cap llàgrima és igual a una altra.

He relacionat aquesta original notícia sobre les llàgrimes, mentre veia plorar un bomber recordant la mort de 5 companys seus. Escoltava aquest bomber al programa SENSE FICCIÓ, tot parlant d’aquell tràgic incendi del 21 juliol del 2009 que va cremar bona part del massís dels Ports, a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta i on hi van morir cinc bombers. Deia un bomber que cada foc és diferent, que reacciona de manera diversa segons les condicions que hi hagi i que s’ha de tractar de manera diferent. Explicaven els bombers del reportatge que d’aquell foc tan sinistre n’han après molt i que caldria que tota la societat en tragués lliçons. Deia un d’ells que tant dolent és tenir massa informació com tenir-ne poca. I és cert.Tenir-ne massa satura, col·lapsa, obnubila el pensament i ho ofusca tot. Tenir-ne poca, ens fa viure en la inòpia, en la pobresa i en la indigència. Ni una cosa ni l’altra ens ajuda a ser prou lliures, no ens ajuda a fer les coses bé, ni ens ajuda a ser nosaltres mateixos, aquests ésser únics que hauríem de procurar ser sempre. Així com hi ha llàgrimes d’un retrobament esperat, de començaments i acabament, llàgrimes d’alliberament, llàgrimes de possibilitat i esperança, d’alegria, de dolor o de record d’un moment tràgic, també cada un de nosaltres hauria de pensar i actuar per si mateix sabent triar i destriar les informacions; si som éssers originals, caldria que analitzéssim personalment les coses i no ens deixéssim endur com a corders d’un gran ramat.

Després de llegir la informació que explicava al principi, dedueixo que les llàgrimes són com les persones, com els paisatges, com els amics, com els instants, com el temps, com els dies, com la vida mateixa… Cap d’aquestes coses són mai iguals. Cada cosa, cada moment, cada persona, cada animal, cada esdeveniment, els descobrirem com a únics, originals, irrepetibles i diferents si els sabem mirar, si els sabem contemplar, si ens hi sabem parar. El mal és que això no acabem de saber-ho fer i acostumem a passar cada com més de pressa per damunt de les coses. No ens hi sabem parar perquè els diaris, la TV, les ràdios ens crivellen constantment amb tantes notícies que no les podem digerir. Som únics, però no ho sabem. Som irrepetibles, però no ens en adonem. Som originals, però cada vegada ho som menys. Repetim, copiem, fem el que fa tothom, diem el que diu tothom, ens vestim com es vesteix tothom… En una paraula, poc a poc anem abandonant aquesta gran riquesa que és ser originals, ser crítics i parar-nos a analitzar les coses.

Tornant al documental, que us recomano veure si no l’heu vist. L’han fet cinc anys després dels fets i dóna veu als bombers que van treballar a contrarellotge per controlar l’incendi d’Horta de Sant Joan. Entre ells, parla Josep Pallàs, de la unitat GRAF Lleida, l’únic supervivent d’aquell accident que va provocar la mort de cinc bombers. També ho fa el cap dels GRAF, Marc Castellnou, que ha anat 125 vegades al lloc on van ser atrapats de forma mortal per analitzar-ne les causes i extreure’n lliçons per al futur. Una bona lliçó per a tots.