A PEU

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”

Quan parlo de divendres i diumenge –vull que m’entengueu- ho faig d’una perspectiva cristiana i en refereixo al Divendres de Passió i al Diumenge de Pasqua. Avui és PASQUA. I no podríem entendre de cap manera aquesta gran festa de  l’ esperança i de la vida si no féssim una ullada enrere i veiéssim els moments de dolor i de desesperança de Jesús i, amb ell, de tota la humanitat. És cert que la resurrecció de Jesús és la veritat fonamental dels cristians (una veritat que, potser vista des de la llunyania i sense la fe en Jesús, pot semblar una bogeria i una realitat sense sentit), però també és cert que no és menys fonamental per a la nostra fe saber que el ressuscitat no és cap altre que Jesús de Natzaret crucificat, com ho fa notar JON SOBRINO en el seu excel·lent article publicat a la revista “Sal Terrae” el 1982: EL RESUCITADO ES EL CRUCIFICADO

Ja en la primeríssima predicació cristiana (allò que tècnicament s’anomena kerigma i que prové del terme grec κήρυγμα (‘anunci’, ‘proclamació’) el nucli de la fe era aquest:

“Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.  Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder”. (Fets dels Apòstols 2,22-24)

Per tant, avui celebrem un triomf i un  alliberament total: l’alliberament de la mort, símbol d’aquell límit  que la humanitat sap que no pot vèncer ni traspassar.

– Si, com diu el bisbe de Tànger Santiago Agrelo,

“El Viernes Santo podría ser un buen día para declararlo Jornada Mundial de la Legalidad Injusta porque en ese día, el Inocente fue legalmente azotado, legalmente condenado, legalmente despreciado, legalmente escarnecido, legalmente crucificado… El Emperador, el Procurador, el Centurión, el Ministro, el Delegado del Gobierno, el Sargento, cuando se les pregunta por la justicia, responden con la legalidad, y cuando se les pregunta por su hermano, dicen que en la ley que no consta que los tengan. Un día sabremos lo que pasará cuando Dios les pregunte por su Hijo, por sus hijos”…

-Si, com ens segueix recordant el mateix Santiago Agrelo,

“Las vallas se oponen; las cuchillas cortan; el mar separa, amenaza, ahoga. Las vallas son insensibles; las cuchillas son frías; el mar es hostil. Vallas, cuchillas y mar: cruces de última generación para hombres y mujeres a quienes crucificamos porque nos estorban”…

no podríem tenir cap mena d’esperança, perquè sembla que cada dia el món és més inhumà, més injust, i els crucificats cada cop són més: persones crucificades i països crucificats i condemnats per sempre més a la misèria material i moral; crucificats per la voracitat d’un capital sense escrúpols i mai satisfet del tot, com una bèstia voraç que no en té mai prou i destrueix i es menja tot el que troba per davant sense cap mena d’escrúpols, sense límits i sense aturador.

Però aquest bisbe Agrelos (que ell mateix confessa que s’ha “convertit” des que és a Tànger) creu el mateix que creien els primers cristians i escriu avui mateix al seu Facebook:

“Ayer noche, en la vigilia pascual, gocé, también lloré… Tenía la catedral llena de gente de color azabache: Tres de ellos recibieron los sacramentos de la iniciación cristiana; una joven fue confirmada; un niño recibió el bautismo. La catedral se le llenó al Señor de hijos sin papeles, de cantos sin papeles, de danzas sin papeles, y me imaginé el cielo y la alegría de Dios en una noche de resurrección, y lloré porque más allá de esa noche intuí el mar, las vallas, las cuchillas, el sufrimiento, la muerte… Pero no podía dejar de sentir la dicha de tenerlos allí para el Señor, para la esperanza, para el futuro, para la vida…
En realidad, siempre vivimos así, con el corazón lleno de paz, y la muerte espiándonos para amenazarnos… Pero está vencida, aunque siempre se presente con su crueldad indiferente… Está vencida. Ya sólo queda espacio para el amor”.

Això és exactament la Pasqua: la creença de que la mort està vençuda i que l’únic espai possible que pot quedar a la humanitat és l’espai de l’ AMOR.

FELIÇ PASQUA DE RESURRECCIÓ A TOTS!

Recordem que, pròpiament,  el feixisme fou el sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial. Però, per extensió, el diccionari també aplica el terme a l’ Ideologia política, l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc., o també a un règim inspirat en aquesta ideologia o a l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.

Després de veure a la tele l’ambient que es respirava pels carrers de València i llegir als mitjans el que va passar a Mestalla; després d’haver escoltat personalment com RAFA MARTÍN explicava les agressions que va sofrir per part de la Policia Nacional d’ Espanya em pregunto: tot això no és feixisme? Quin tipus de govern tenim a Espanya que permet actituds violentes com aquestes? Fins quan haurem de suportar agressions d’aquesta mena per ser “catalans de merda”, com li van dir aquells policies al Rafa. Al final de Copa del 2012 ja li va passar una cosa molt semblant a un altre noi barcelonista –el Jordi Mascort- quan també va ser atonyinat per uns quants policies i sembla que no s’hagi fet absolutament res per evitar aquestes situacions. No se n’han assabentat o ja els va bé que passin aquestes coses per tal de que aquests “catalans de merda” sàpiguen com van les coses a Espanya. Feixisme a dojo!.

Perquè no són només episodis aïllats. Aquell mateix dia es va permetre impunement que hi hagués penjades durant hores banderes de simbologia nazi i feixista en les carpes dels seguidors madridistes. Es va permetre que es cremessin estelades i senyeres sense que la policia intervingués ni demanés cap tipus de documentació. Ja ha fet notar el diputat republicà al congrés Joan Tardà a través d’un comunicat que ‘aquest tipus d’actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps’. Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar ‘un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia civil i la policia per haver parlar català‘. La llei, en aquests cassos, és quan és més evident que no és igual per tots. A uns no se’ls permeten certes banderes quan altres les poden mostrar impunement on vulguin i quan vulguin. La guerra de les banderes que la delegada del “Gobierno” a Catalunya es cuida prou bé d’alimentar es veu que només és per algunes banderes i per alguns símbols. I així amb tantes coses…

“L’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup” –tal com defineix el diccionari- s’ha de dir clarament que és feixisme pur i dur. I aquí sembla que ningú vulgui dir res. Ni el Ministre de l’Interior –Jorge Fernández Díaz-, ni el director general de la Policia diuen res. Aquí es poden filtrar als diaris fotos de “jutges independentistes” i el Ministre no en sap res ni mou un sol dit per esbrinar-ho.  Ni que fóssim en una dictadura i les llibertats personals no comptessin per a res!. Quina vergonya! Quina misèria moral que gasta aquesta gent! I després s’omplen la boca –quan els convé- amb la paraula democràcia… quan en qualsevol país mitjanament democràtic el ministre ja hauria dimitit i aquests policies ja estarien expedientats. I tampoc no s’adonen que aquest mal s’encomana i que pot no tenir aturador!. Com volen que molts no n’estiguem tips d’aquestes situacions i que vulguem marxar ben lluny i com més aviat millor…

La senyora ministra Cospedal pot dir tranquil·lament que “els escraches de les plataformes contra els desnonaments són una forma de nazisme” i aquí ningú la contradiu ni s’escandalitza. Aquí es poden publicar als diaris i escoltar sovint a les ràdios qualificar de nazis –i coses semblants- als independentistes catalans i ningú diu res. L’espectre del feixisme plana sobre alguns països d’Europa i aquesta Europa sense cara ni ulls tampoc sembla que no ho vulgui veure. A Espanya el PP cada dia retalla més llibertats, re centralitza tan com pot i permet que les actituds feixistes –tant de paraula com d’obra- siguin més corrents i sembla que ningú s’espanta. Sembla que només es doni importància als diners que uns i altres roben –tot i que això també és important-, i no sembla que la gent doni massa importància a les llibertats polítiques i socials que també és una altra forma de robatori. Quan se n’adonin i vulguin parar-ho ja no hi serem a temps.

Comença la Setmana Santa per als que som creients. En la missa d’avui, tot escoltant l’Evangeli, m’ha cridat l’atenció el passatge on s’explica l’indult de Barrabàs i la condemna de Jesús. Deu venir d’aquí la paraula “barrabassada”, que s’identifica a un gros disbarat o a alguna cosa feta amb insensatesa i sense massa seny. El poble va preferir que indultessin  Barrabàs abans que a Jesús. Recordem el passatge de l’evangelista Marc 15,6 (Mt 27,15-26; Lc 23,13-25; Jn 18,39-19,16)

Jesús, condemnat a mort
⁶ Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. ⁷ Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. ^* 8 La gent, doncs, va pujar ^* i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. ⁹ Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? ^*
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. ¹¹ Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. ¹² Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
¹³ Ells tornaren a cridar:
—Crucifica’l! ^*
14 Pilat els deia:
—Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
—Crucifica’l!
¹⁵ Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, ^* perquè fos crucificat.

Deia que m’ha cridat l’atenció aquest passatge perquè l’he relacionat de seguida amb una notícia que vaig llegir ahir al diari PÚBLICO

“El Gobierno ha indultado a Francisco Segundo Domingo Vaquero, exdirector de una sucursal del Banco Santander condenado por robar 30.000 euros a un cliente. Domingo fue condenado por un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con otro delito continuado de apropiación indebida por extraer dinero de la cuenta de un cliente, cuando aún dirigía una sucursal del Santander en Esguevillas de Esgueva, Valladolid”.

Aquesta pràctica – cada dia més discutida i denunciada des de fa anys pel ‘Observatori de la Laïcitat’, per considerar-la “anacrònica i injustificada”- sembla que té l’origen al segle XVIII. El 1759, una epidèmia de pesta a Màlaga va obligar a les autoritats a suspendre les processons. Desobeint la prohibició, els presos de la presó malaguenya es van amotinar per escapar-se i poder anar a la processó pels carrers portant a coll la imatge d’un Crist.

Justos o no, els indults especials de Setmana Santa han anat continuant fins ara. L’actual  ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, no fa pas gaires dies que va pronunciar una conferència a Esade de Barcelona i on va dir que la funció dels indults és “no convertir en injustícia el que sembla una resolució justa”.  I va continuar fent una afirmació que cada dia es veu com a més discutible: “El Govern no ha concedit ni un indult a condemnats per corrupció”, i va garantint després: “I mentre sigui ministre de Justícia no en concedirà”. “Els indults han de reparar l’excés de rigor de l’aplicació de la llei en un cas concret. Això no vol dir desautoritzar els tribunals”, va aclarir.

És talment així, Sr Ministre? Potser caldria aclarir-ho una mica més tot això! Tampoc fa massa dies que el dirigent d’IU Gaspar Llamazares ha acusat Gallardón de mentir, i ha posat com a exemple els indults que el Consell de Ministres va atorgar a l’exalcalde i tres exregidors d’Abdalajis (Màlaga), tots del PP, acusats de prevaricació urbanística. El portaveu del PSOE a la Comissió de Justícia, Julio Villarrubia, i el diputat d’ERC Joan Tardá també han assenyalat que l’Executiu ha concedit “bastants” indults a condemnats per corrupció en aquests dos anys.

És tradicional que les confraries de penitents sol·licitin aquesta mesura de gràcia per a aquells reus de l’àmbit de la seva província que compleixen els requisits de qualsevol indult ordinari, com són: que estigui complint condemna en l’actualitat i que concorrin raons de justícia, equitat o utilitat pública.Doncs resulta que els últims quatre governs de Rajoy, Zapatero, Aznar i González han estat esquitxats per una polèmica comú: la concessió d’indults que han creat una gran controvèrsia, com són els d’un kamikaze defensat per un diputat del PP, el banquer Alfredo Sáenz, un col·laborador d’ETA, el jutge Javier Gómez de Liaño, els acusats per muntar el GAL, Rafael Vera i Barrionuevo, l’alcalde de Marbella, Jesús Gil i Gil (en dos ocasions) o Alfonso Armada, un dels colpistes del 23-F. Tots tenen en comú que s’han lliurat de les seves condemnes per aquesta mesura de gràcia dels governs.

La Fundació ciutadana CIVIO té una pàgina que s’anomena  EL INDULTÓMETRO. És interessant i molt pedagògic donar-hi una ullada. Podrem comprovar com la nostra democràcia té molta opacitat i molt poca transparència. En tots els àmbits, i no pas només en el judicial.Em sembla que seguim fent moltes més barrabassades del que pertocaria i en deixem passar de massa grosses. El silenci, el passotisme i l’omertà (aquells silencis que fan part del codi d’honor de la màfia siciliana) són moneda massa corrent en la nostra societat, que segueix condemnant justos com Jesús i segueix deixant anar Barrabassos i delinqüents de guant i coll de camisa blancs i emmidonats perquè tenen molta afinitat al poder. Ja justícia massa vegades es converteix en injustícia i deixa de ser justa. Hauríem de preguntar-nos més sovint qui fa la tria d’aquests indults i com es fa…

Fornells de la Selva, Bescanó, Serinyà. Celrà, Ivars d’Urgell, Palau d’ Anglesola, Cabrils… Endevinalla: què tenen de comú aquests pobles? Segurament que ja ho heu endevinat, després de llegir avui els diaris: en tots ells s’ha tallat el pal on hi havia penjades estelades o bé s’han cremat directament. Com a bons feixistes, han actuat amb nocturnitat, premeditació i traïdoria.

Us imagineu que ara els independentistes sortíssim a la nit i ens poséssim tots a cremar banderes espanyoles? L’endemà, els diaris i les televisions ho aprofitarien per fer bullir l’olla uns quants dies i ens acusarien de tot el pitjor que ens puguem imaginar. Normalment, els independentistes no acostumem a actuar així o, si per cas, hauríem d’evitar fer-ho per tots els mitjans. hauríem de demostrar-los que nosaltres volem ser diferents i que no volem rebaixar-nos a la seva alçada. Hauríem de mostrar a tot el món que aquí volem fer les coses amb pau i respecte. Nosaltres no hauríem de consentir el joc brut i demostrar que no volem violència de cap mena. Nosaltres, si no ens agrada la bandera espanyola, no la posem i santes pasqües! I quan ens manen posar-la, ho fem “per imperatiu legal”, tal com ha fet l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, posant una placa on ho diu clarament. No seria pas una mala idea aquesta! A tots els llocs on hàgim de posar la bandera espanyola -perquè la llei així ho mana- hi podríem afegir una placa com aquesta ( tot i que em temo que aviat farien una altra llei que prohibiria posar plaques explicatives)…

Aquesta notícia d’avui reflexa tristament el que està passant actualment a Espanya: alguns es poden saltar la llei, poder fer les barrabassades que vulguin, poden robar, poden violentar les lleis amb interpretacions totalment personals i partidistes i no passa res. Amb aquesta mena de gent es fa la vista grossa i se’ls permet jugar amb les cartes marcades. Ells poden fer trampa. En canvi, altres estan en el punt de mira de jutges, fiscals i tribunals de tota mena per tal de tallar de soca-rel qualsevol intent que a ells els sembli que va més enllà del que consideren permès. I les seves permissions –tots ho sabem- són sempre tan subjectives que ja comença a fer fàstic! Aviat no ens permetran ni respirar…

Espanya és el país del No. Ho ha estat una mica sempre, però ara cada cop ho és més. Ahir ho vam poder comprovar, com ja era previsible, al Congrés dels Diputats. Una vegada més han dit No a tot. Sense cap escletxa. Sense cap sortida. Sense fissures en cap dels dos partits majoritaris. Aquí no es toca res. Aquí manen només uns i es fa el que ells volen. Els altres a obeir i prou!

Ahir no vaig voler escoltar res per no fer-me mala sang. Ja sabia què dirien i -el que és pitjor- com ho dirien. Avui ho he pogut repassar una mica als diaris i ja n’he tingut prou. Amb tants NO que estem rebent darrerament i amb tantes portes que només es tanquen, no ens queda altre remei que –recollint l’expressió del Raimon- dir-los que “nosaltres no som d’eixe món”. Jo també el dic No. I, com jo, estic segur que som molts els que no volem ser d’un lloc que tanca portes. Jo creia que les portes s’obrien i es tancaven. Però en aquest estrany país anomenat Espanya no és mai així. Aquí les portes només es tanquen. Som en un país que emmanilla, que tapa boques i que lliga peus. No volem pertànyer a un lloc on tot vingui imposat i on constantment et diguin que ets fora de la llei (una llei que fan ells a la seva conveniència). No volem pertànyer més a un lloc on aquest llei no es pugui tocar i on no sembla haver-hi cap possibilitat de modificar. Vivim en un país sense sortides i sense autèntica democràcia.

Raimon deia que no volia ser d’un món on la por era la llei per a tots, la fam era el pa dels treballadors, on els homes plens de raó eren tancats a la presó. Raimon no volia ser d’aquella fosca Espanya franquista. Jo -una bona colla d’anys després- continuo dient que no vull ser d’una Espanya com aquesta, tan semblant en massa coses a aquella. Prefereixo “estar sol, que mal acompanyat”, com diu la dita. Prefereixo rondar eternament per les galàxies que quedar-me quiet en aquest tètric racó de món anomenat Espanya.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2y6LcJHbo

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.