Arxivar per maig de 2014

31 maig 2014


Caram, Sor Lucía!

Classificat com a Església

Feia temps que volia parlar de SOR LUCÍA CARAM, aquesta monja argentina que ha esdevingut mediàtica i que ara ja coneix tothom. Ahir va venir aquí a Mollerussa a presentar el seu llibre “A DIOS ROGANDO”. Ja ha vingut unes quantes vegades més, perquè en aquesta ciutat és molt respectada i apreciada . L’any passat, per exemple, va ser convidada a llegir la glossa de la Diada el dia 11 de Setembre, trencant el costum de que ho faci algú fill de la ciutat o de la comarca. I uns mesos abans va venir a presentar el seu llibre “MI CLAUSTRO ES EL MUNDO”.

Vaig conèixer Sor Lucía a través de l’associació AMICS DEL BISBE DEIG, de la que ella n’és una dels membres fundadors i de seguida em vaig interessar per saber més coses d’ella. Vaig saber que tenia un blog que es diu SINTONÍA CORDIAL i vaig començar a llegir-la. No ho he deixat de fer perquè m`he adonat  que és una persona que val la pena escoltar, pel què diu i per la manera com ho diu.

Ella és monja contemplativa, però viu més fora del convent que dins perquè li agrada estar en contacte amb la gent. Va néixer el 1966 a Tucumán (Argentina), però des del 1989 que viu aquí (5 anys a València i després a Manresa). El Convent, diu ella, és un espai privilegiat per pregar, estudiar, “contemplar”, i una plataforma immillorable per acollir, compartir, escoltar i predicar, amb la paraula i el silenci. Des del convent intenta obrir-se a l’experiència de Déu i al món; i a força de sintonitzar amb la Paraula, ho fa amb els seus germans els homes i dones de qualsevol raça, religió o condició social.

Tot un exemple del que hauria de ser l’Església de Jesús, una Església a qui estima molt tot i sent molt crítica amb ella. És una persona que sap comunicar el missatge de Jesús; ho fa amb valentia i sense pèls ala llengua, fet que li ha portat crítiques de tota mena. Ella, però, sembla insensible a tot aquest enrenou i sembla que encara l’estimulen més. Per això és tant mediàtica i s’ha fet tan popular

. Els mitjans la criden perquè saben que ella és un bon esquer i perquè saben que el que dirà no deixarà indiferent a ningú.

Aquesta dona és un esperit lliure que diu el que pensa i pensa prou bé el que diu, agradi o no. Sembla  incansable i hom no sap com pot aguantar tot el tràfec que porta dia a dia. Ella diu que té rere seu un bon equip de gent que treballa unida il·lusionada per unes causes que consideren nobles, justes i necessàries en un temps de crisi econòmica com la que estem vivint. És cert: llegint els seus articles, els seus llibres i escoltant-la atentament hom s’adona que té raó i que sap exposar molt bé i amb contundència les raons del que creu i del que viu. És d’aquelles persones que remouen consciències adormides; que desperten polèmica –dins i fora de l’Església- , però que ajuden a apropar a l’ Església a molta gent que passa olímpicament d’ella justament perquè la veuen –potser injustament- fora de la realitat o molt allunyada. Segurament que no és així i que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Però persones com la Lucía caram són necessàries per remoure una mica el vesper. Com em deia una persona en sortir de l’acte d’ahir: “Amb aquesta Església jo també hi podria creure i fins i tot la fe que ella predica no em resulta una cosa estranya i allunyada”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz33JI7hLo3

No hi ha resposta

29 maig 2014


El plaer de llegir (Obert per jubilació,3)

Classificat com a Jubilació,LITERATURA

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ

Ara fa exactament un any vaig publicar un apuntament parlant d’un llibre que havia sortit feia poc i que tenia moltes ganes de llegir. Era el llibre de Josep M Espinàs ESPINÀS: UNA VIDA ARTICULADA. Deia llavors que durant anys m’havia perdut una bona majoria d’articles seus pel fet de que durant vuit anys vaig viure a l’Uruguai i, per tant, no tenia ocasió de comprar el diari on publicava diàriament el seu article: primer a l’AVUI i després a EL PERIÒDICO. Deia que en tenia moltes ganes de llegir-lo perquè ja sabeu que l’ Espinàs és un dels meus autors preferits.

Doncs bé: ha hagut de passar un any per posar-m’hi! Ha hagut d’arribar la meva jubilació per tenir el temps necessari i l’estat d’ànim per decidir-me. Les ganes hi eren, però pensava que havia de tenir prou temps per poder-lo llegir pausadament i gaudir-lo com s’escau. Sabia que era un llibre gros (500 pàgines), tot i ser només una selecció. No és broma això d’escriure una article diari durant 36 anys! Tal com diu el prologuista Jordi Graupera, descobrim un Espinàs “nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d’un glop ha tingut en mi un efecte molt intens” diu ell.

Posar-me a llegir aquests dies l’Espinàs –amb un temps propi de jubilat, és a dir, tranquil·litat, sense presses, buscant el moment correcte- ha estat un gran plaer. D’aquells plaers tan difícils d’avaluar i de valorar per aquells que no l’han descobert encara, però tan preciós i additiu per aquells a qui ens agrada llegir. Poder trobar un dels autors preferits i les circumstàncies apropiades per fer-ho, podríem dir que és ben bé com una espècie “d’addicció”, paraula que fa servir ell per parlar del fet d’escriure el seu article diari. Ens explica que “li sembla que ja no té la força de voluntat de plegar. Potser seria una decisió assenyada –hi ha fumadors i bevedors que també tenen moments de lucidesa-, però mai no trobo el moment de fer el cop de cap. Són molts anys…”.

Jo només desitjo que l’ Espinàs pugui seguir escrivint per molts anys per delectar-nos amb les seves encertades observacions, amb les seves frases rodones, vertaderes i indiscutibles com una sentència plena de saviesa; amb les seves frases agudes i incisives, a vegades plenes d’ironia fina i humor anglès, amb el seu verb sempre ben triat, exacte i definidor.A ell no li calen gaires paraules per dir el que vol dir, qualitat que no tenen molts escriptors, que necessiten frases llargues i rebuscades per dir les coses. L’ Espinàs, al contrari “”va cortito y al pie”, com dirien en alguns llocs, que és l’estil que a mi m’agrada.

Hi han plaers que són cars i perillosos. El de llegir és barat i fascinador. Us el recomano.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz338lDOBoB

No hi ha resposta

26 maig 2014


La jornada de reflexió és avui

Classificat com a Catalunya,Europa,POLÍTICA

Dubto que la jornada de reflexió, que en molts països és obligatori fer el dia abans dels comicis electorals, serveixi per a gran cosa. Em sembla que cada vegada serveix menys, en un món en que les xarxes socials i tota mena de formes comunicatives cada cop més sofisticades s’estan imposant de forma imparable. Una jornada de reflexió cada vegada s’assemblarà més a allò que es diu de “voler posar portes al camp”: serà totalment impossible i sortiran forats arreu.

No està gens malament que hi hagi jornades de reflexió perquè, en general, reflexionem poc. Ens falta temps, anem massa atrafegats i això de reflexionar no agrada massa. Amb tot, la reflexió és necessària i indispensable, i no només en el camp de la política. Però jo més aviat seria de la idea de passar aquesta jornada al dia posterior a les eleccions. O encara millor: obligaria a reflexionar a la gent –sobretot als partits polítics- des del primer minut posterior al que es coneguin els resultats. I justament ho faria perquè és a partir d’aquell moment quan es diuen més tonteries i quan més es distorsiona la realitat amb tota mena d’interpretacions, que van des de les més estranyes i rebuscades fins a les autènticament paranoiques.

És avui, doncs, quan tocaria fer una veritable jornada de reflexió per tal de que cada partit veiés com li ha anat de veritat, sense autoenganys de cap classe. Un examen de consciència, vaja, que ens ajudés a tots a veure i interpretar la realitat de la millor manera possible. I si fos necessari que l’Estat hagués de posar a disposició pública psicòlegs, psiquiatres, coatchs, entrenadors personals, directors espirituals i especialistes de tota mena, entenc que ho hauríem d’acceptar sense fer-ne escarafalls de cap tipus i sense cap prejudici, perquè els diners que invertís en aquesta tasca segurament que serien els més ben invertits i els més profitosos per a la societat. No sabeu pas el bé que aniria -i el saludable que seria- que els perdedors deixessin de creure’s vencedors i que els vencedors deixessin de creure’s que ja ho seran per sempre més; que els fessin veure a tots que les excuses d’un mal resultat, per exemple, normalment no són excuses, sinó conseqüències lògiques de les actuacions i de les paraules anteriors…

Una jornada de reflexió el dia posterior a unes eleccions seria per als partits una cura de salut mental i  als demés segur que ens ajudaria a reflexionar per quin motiu n’hem votat uns i hem deixat de votar-ne uns altres. Un bons professionals posats al nostre servei potser ens podrien ajudar fins i tot a reconèixer que ens hem equivocat, cosa que és més difícil reconèixer del que sembla. Als polítics els faria veure què han fet bé i què han fet malament; que proclamar als quatre vents i prometre certes coses no és garantia de vots perquè molt sovint se’ls veu el llautó; s’adonarien que normalment la collita acostuma a arribar després d’haver sembrat, haver cultivat i cuidat bé el camp i d’haver-hi esmerçat moltes hores; que generalment la collita és conseqüència de tot això i no pas de la bona sort i de les conjuncions astrals.  I a nosaltres, els anònims votants,  ens faria avaluar el nostre grau d’ingenuïtat i si seguim essent tan crèduls com sempre; una bona reflexió potser ens faria adonar que ens hem parat més en les formes que en el fons i que potser, una vegada més, hem escoltat massa els acostumats cants de sirena; que una vegada més hem depositat la confiança a qui no se la mereixia o que potser ens faria adonar que podem estar contents perquè segur que el nostre vot ha anat a parar on corresponia, tot i que no ho acabarem de saber fins passats uns anys.

Per això jo considero que és important anar a votar i reconsiderar després el que hem votat, tot i sabent que la política té molts aspectes bruts i amaga molta porqueria. Però és amb el meu vot que justament puc dir la meva paraula, puc castigar o premiar a cadascú. I no oblidem tampoc que la política és segurament la forma menys dolenta –i potser la única- que tenim per viure en una societat una mica ordenada. Potser no podem creure gaire en aquesta Europa, però sí que podem construir-ne una altra molt millor. Espanya ens omple d’arguments cada dia per marxar-ne com més aviat millor. Doncs, ja ho sabeu: això només ho aconseguirem amb una bona reflexió, una bona avaluació de les coses i votant aquells que ens poden ajudar a fer una Catalunya millor. I crec que és una llàstima que els partits catalans que desitgen això no vagin molt més units. Ara seria el moment de deixar de banda discrepàncies i anar junt cap aquest gran objectiu. Ho hauríem de poder veure en aquests mesos vinents.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32qJYTsZs

Una resposta fins a ara

23 maig 2014


El Papa s’enfada

Classificat com a Església

bruno-vespa-attovagliato-324332

Ja haureu llegit o escoltat la notícia: el Papa es veu que s’ha enfadat molt quan s’ha assabentat d’un luxós, molt elegant i força car àpat que es fa fer en una terrassa del Vaticà el dia de les canonitzacions dels dos Papes. Si encara ho heu llegit la notícia, la podreu trobar clicant aquí: LA VANGUARDIA

No sé si l’enuig, el disgust i la irritació que diuen que ha sentit anirà gaire més enllà. Els que el coneixen una mica expliquen que el tarannà del Papa Francesc és el d’una persona ferma en el fons i tolerant en les formes. Una vegada mostrat el disgust, possiblement farà saber a qui correspongui que aquestes coses no li agraden i que en el futur s’han d’evitar com sigui. Per altra banda ell sap molt bé que anar contra unes maneres de fer centenàries, contra un “aparell del partit” (la Cúria) és complicat. És ben sabut que al Vaticà la Cúria mana molt més que el Papa; un Papa que, ja es va presentar des de bon principi com a simple “bisbe de Roma”, que vol observar formes senzilles i a qui no li agraden els títols altisonants que s’havien fet servir fins ara, com per exemple Summe Pontífex de l’ Església Universal, Vicari de Crist, Successor del Príncep dels Apòstols, Summe Pontífex de l’ església Universal, Patriarca d’ Occident, Primat d’Itàlia, Arquebisbe i Metropolità de la província Romana, Sobirà de l’ estat de la Ciutat del Vaticà, Servent dels Servents de Déu…

Per tant, és normal que s’hagi enfadat perquè aquesta mena d’actes van totalment en contra del que ell pensa, de com ell és i de com ell creu que ha de ser l’Església. Ja n’ha deixat mostres en altres ocasions i ha fet gestos que han esdevingut signes clars per on ell vol anar. Aquest dies estava llegint el que un bon historiador i també bon coneixedor del Vaticà –Celso Alcaina- deia sobre sobre l’origen dels títols que feien servir els Papes i que l’ “Anuari Pontifici ” reprodueix cada any en una de les primeres pàgines en encapçalar les dades sobre el papa. Són títols que, segons ell, alguns són indeguts o falsos. D’altres són exagerats. Un és heretat impúdicament l’emperador. D’altres són assumits abusivament i escandalosa. L’últim és hipòcrita i fleuma.

El Papa Francesc sap molt bé que amb aquesta mena d’actes i refinaments hi van relacionats pompes, vestimentes, riqueses, poder, hipocresia, corrupció, negocis i manipulacions de tota mena. Més o menys com diuen que passa a la llotja del Bernabeu entre polítics i grans empresaris… Segurament que farà un munt d’esforços per minimitzar aquestes males pràctiques tan ben apreses i tan enganxades d’anys i panys de vida cortesana, però dubto molt que pugui aturar-ho. La Cúria està pensada com la “Intendència de l’ Església” i com a pal de paller del funcionament del Vaticà, que no hem d’oblidar que és un Estat. Tots sabem que sense una bona intendència res no pot funcionar. I si aquest Papa no és capaç de canviar aquesta forma d’organització, res no funcionarà tal com ell voldria i els seus constants esforços per mostrar un altre rostre d’aquesta Església vella i arrugada no serviran per a res. Li espera, per tant, una bona feina!; feina que han anat fent des de fa uns mesos 8 cardenals de tots els continents i que ha volgut que siguin els seus “consellers” i que no s’ocuparan només de la reforma de la Cúria, sinó també de com s’ha de governar l’Església universal en els temps actuals. Veurem. De moment no es nota encara gran cosa ni s’han pres grans decisions, tot i que potser la corrent, com en alguns rius, va per sota i no es veu.

De totes maneres, em sembla que alguns encara no s’han assabentat que s’han de fer servir uns altres mètodes i que l’Església s’ha de moure amb un altre esperit, que és -ni més ni menys- que l’esperit de Jesús de Natzaret. Com a creient, desitjo ferventment que Francesc de Roma se’n surti i que els seus gestos siguin encomanadissos. No serà gens fàcil perquè aquella intendència de la que parlàvem abans segueix creient i confiant el que sempre ha cregut: que els Papes passen i que la Cúria es queda.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32YzJaS7X

No hi ha resposta

20 maig 2014


El cub de Rubik i la vida

Classificat com a PSICOLOGIA,Valors,Vida i mort

Quan ahir obria Google i em trobava el famós cub de Rubik, el meu cervell va fer un salt enrere. Sí, un perillós i una mica nostàlgic salt de 40 anys, que és el que deia que volia celebrar el nostre estimat i imprescindible cercador d’internet en honor de Ernö Rubik, un professor d’arquitectura hongarès, que va ser qui el va dissenyar. Sí, amics, jo també havia estat un dels milions i milions de persones que havien perdut el temps i la paciència intentant ordenar aquell infernal objecte que, una vegada desordenat, semblava una feina molt seductora però que a la fi va resultava impossible per a la majoria de les persones. Per a mi també ho va resultar. Prou que m’hi vaig passar hores intentant-ho, però no ho vaig aconseguir fins que en un diari vaig trobar tots els passos per arribar al feliç i buscat resultat final: que totes les cares d’aquell artefacte fossin del mateix color.

Ahir, en tornar-lo a veure després d’anys i anys d’haver-lo allunyat de la meva memòria, em va fer pensar una bona estona, pensant en tots els intents –aparentment inútils- que vaig fer en aquells ja  llunyans dies de la meva joventut mirant de construir-lo. I va ser llavors quan vaig pensar que la vida podria ser com l’intent de construir el cub de Rubik. El cub com a paradigma de la vida? I per què no?

Un paradigma vindria a ser un exemple o un model d’alguna cosa i els intents que cadascú fa per resoldre els problemes que va trobant en la seva existència podrien ser alguna cosa similar a l’intent de resoldre el cub. Algunes persones tenen l’estranya habilitat per resoldre fàcilment els problemes i són capaces d’arribar al triomf professional o personal aparentment sense massa esforç. En canvi, n’hi ha d’altres que fan mil i un intents i mai arriben a la fi desitjada i la seva vida es transforma en fracàs darrere fracàs.

La vida -com el cub- ens pot semblar alguna cosa misteriosa i impossible a vegades i, com a mi mateix em va passar amb amb el cub, la majoria necessitem molts intents i molta ajuda per anar-la tirant endavant i hi perdem molt sovint la paciència. Però el simple fet d’intentar-ho i de buscar camins i solucions ja és important, ens fa avançar i ens fa madurar. Jo recordo el content que vaig estar quan vaig poder ordenar dos pisos d’aquell diabòlic aparell. Em semblava que havia aconseguit una gran cosa. En la vida ens anem trobant petits problemes que, si som capaços de resoldre, ens deixen prou contents i ens injecten una dosi d’autoestima que ens fan tirar endavant per una bona temporada.

La vida -com el cub de sis colors- ens obliga a pensar, a parar-nos, a dissenyar nous intents i noves estratègies, a veure que hi han camins que no ens porten enlloc i que hem de retrocedir per tornar a començar des de zero; ens ensenya a tenir fe en nosaltres mateixos, a no desesperar fàcilment, a fixar-nos com ho fan els altres, a estudiar, a aprendre, a no ser massa creguts… Expliquen la història d’un paleta anglès que es va comprar el cub quan tenia 19 anys. Es va obsessionar tant en voler fer l’ordenació d’aquell artefacte sense cap tipus d’ajuda que va passar anys en l’intent. Es va enamorar, es va casar, va tenir un fill i anava intentant, entretant, completar el cub. Expliquen que ho va aconseguir quan tenia 45 anys! El dia que ho va aconseguir es va emocionar tant que va passar una bona estona plorant: havia passat 26 anys de la seva vida intentant-ho i al final ho va aconseguir. No em direu que no és un exemple de lluita, de constància, de paciència, de fe i de dedicació!. Jo diria que ho és, exactament com el de moltes persones que, potser amb molta lluita, arriben a aconseguir allò que tota la vida han intentat i que al final diuen: ara ja em puc morir; ara ja he aconseguit allò que tan volia.

Ahir, però, també pensava una altra cosa: no ens enganyéssim pas massa, perquè si tornem a desfer el cub és possible que ens torni a costar Déu i ajuda reconstruir-lo. Per tant, alerta i ull viu! Cal que anem aprenent la lliçó de no tocar massa allò que funciona i trobem que està bé o, si som atrevits, destruïm el que hem fet i volem retocar les coses, potser que hàgim estat una mica previsors i hàgim sabut guardar les eines, els ensenyaments i els camins per tornar a trobar la solució desitjada….

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

No hi ha resposta

16 maig 2014


13TV, la biga, la palla i els sepulcres blanquejats

Quan llegiu aquest títol tan estrany, segurament que no entendreu res i us preguntareu on vull anar a parar. Miraré  d’explicar-me tan bé com pugui, tot i el risc de no aconseguir-ho prou bé…

Començaré recordant dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses: La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: 

“Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”.

I la segona cita és de l’ evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús torna a dir:

“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”

Aquestes dues cites ens poden servir per entendre millor la notícia que he llegit avui i les seves derivades. Resulta que la repugnant cadena dels bisbes 13TV va alertar en un dels seus fastigosos programes (“Mas claro agua”) d’un vídeo que un jove de Jerez havia penjat a You Tube  i que aplaudia l’assassinat d’ Isabel Carrasco. Tres dies després la policia interrogava el jove i el detenia. No seré pas jo qui defensi aquells que per les xarxes socials publiquin injúries i opinions  manifestament ofensives contra persones o institucions. Crec fermament que certes coses no s’haurien de publicar mai de la vida i no està malament que la llei les persegueixi.

Però també és cert que, amb aquest mateix criteri, podríem condemnar als periodistes i a les cadenes que veuen les brosses a l’ull dels altres i no veuen les bigues del seu propi ull. I també és cert que al ministre de l’Interior li podríem recordar que tant injuriosa és una frase contra un membre del PP que contra el President dels catalans o contra els catalans en general; imjúries que constantment trobem a les xarxes i que ningú es cuida de perseguir judicialment. O tots moros, o tots cristians, no us sembla? Tant delicte deu ser una cosa com l’altra…

El fons de la qüestió és el de sempre: molt sovint veiem els petits defectes dels altres i no veiem els grans defectes propis o els dels nostres amics i aliats. Dit d’una altra manera: als mitjans que ens són afins i que ens defensen, els perdonem tots els defectes i els mirem amb tota la bondat del món. És el que fa el PP amb certs mitjans de comunicació que els són afins i que tenen patent de cors per dir el que vulguin i fer crítiques ben gruixudes a qui vulguin (amb mentides i distorsions de la realitat incloses) i no passa res. I quan un pobre noi –anònim i desgraciat- es passa en un comentari, tothom a córrer darrere seu per detenir-lo de seguida. Una manera d’entendre la llibertat d’expressió ben particular, no us sembla?

No sé si el Papa Francesc coneix de primera mà el que es diu en una cadena de televisió amb majoria d’accions de la Conferència Episcopal Espanyola com 13TV. Segurament que no en deu saber res; altrament no crec que ho permetés i segurament que els recordaria les paraules de Jesús contra els fariseus per abocar opinions contra els altres que no es permetrien contra sí mateixos i contra els seus amics; sepulcres blanquejats molt bonics per fora i plens de porqueria per dins. I els bisbes catalans –tots ells- ¿no haurien de fer alguna cosa més per tal que aquesta cadena de TV canviés la seva línia editorial i fos una mica més evangèlica i en la línia que vol el Papa Francesc?

I ara fem un salt i anem a un altre assumpte. Posats a dubtar, també dubto que el Papa Francesc estigués gaire d’acord amb normatives com la que acaba d’imposar el bisbe Novell, -bisbe més aviat amb olor a naftalina que no pas a ovella, com vol el Papa que facin olor els bisbes- sobre si els advocats que tramiten causes de nul·litat matrimonials han d’estar batejats o no. Aniria bé que el bisbe Novell repassés aquell passatge de l’ evangeli on els fariseus busquen Jesús per posar-lo a prova amb el tema del divorci: “Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?” (Mc 10,2-16). Els fariseus prou bé que sabien el que deia la llei de Moisès -la “recta doctrina” i l’oficial- però es dirigeixen a Jesús amb malícia per posar-li un parany, a veure què diu, i després acusar-lo d’anar contra la llei. Ells sabien prou bé que Jesús posava la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei.

Potser aquesta seria una bona oportunitat per a que el bisbe Novell es preguntés si el que diu el dret canònic (la llei oficial) és paraula de Déu o simplement paraula d’home que es pot canviar si cal i que es pot dispensar, com ara mateix ho fan la majoria de tribunals eclesiàstics en el cas que ens ocupa. Com molt bé li ha recordat Simeó Miquel, degà del col·legi d’advocats de Lleida, “les parts tenen el dret a escollir l’advocat que els inspiri més confiança, sense tenir en compte si està batejat o no” i “que no li sembla gens bé que es coarti aquesta llibertat per una qüestió de creença religiosa”.

I potser encara ens podríem fer algunes preguntes més: ¿Al bisbe Xavier no li caldria meditar una mica com ell se situa davant d’aquesta llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra –com sembla que ho vol ser el bisbe de Solsona-, però em sembla que profundament infidels a l’esperit. ¿Què és més important: que un advocat (estigui o no batejat), porti un cas de nul·litat amb honradesa i rectitud o que estigui batejat o sense batejar? ¿Què és més important: la lletra de la llei o l’esperit? ¿La llei ha de servir per fer justícia, per humanitzar i per ajudar a qui ho necessiti o per discriminar i posar les coses encara més difícils del que són? ¿No seria potser millor repassar les tasses judicials i mirar de rebaixar-les una mica, que no pas plantejar-se aquesta “collonada”que ha plantejat el bisbe? ¿No ens va ensenyar Jesús que cal posar per damunt de la lletra de la llei -per molt justa que ens sembla que pugui ser aquesta lletra- l’esperit d’aquesta mateixa llei?

I per acabar, us deixo aquí un comentari-aportació que he llegit avui a Religión Digital d’un tal TIBIO (espero que siguin certes les dades que dóna) referida a aquesta notícia

Pero si lo que hay que hacer es ELIMINAR la inutilidad del abogado en estos procedimientos (¡no digamos del procurador!)
DATOS REALES QUE JURO POR DIOS QUE CONOZCO EN CARNE PROPIA:
1er pago al abogado: 500 €
2º pago al abogado: 500 €
1er pago al tribunal eclesiástico: 365 €
Pago a la psicóloga: 225 €
2º pago al tribunal eclesiástico: 735 €
3er pago al abogado: 500 €
4º pago al abogado: 500 €
Pago al tribunal eclesiástico de la diócesis vecina: 300 €
Pago al procurador: 350 €
TOTAL: 3.975 €
Conclusión canallesca: abogado (precio de amigo por no hacer NADA, pues ni pisó el obispado) 2.000 € (más 350 procurador); para los curas 1.100 €, la mitad (que ya está bien también, ojo). ESTO NO PUEDE SER.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31tvYQmqF

No hi ha resposta

13 maig 2014


Han tallat una branca, però no podran matar les arrels

Classificat com a Independència

El Pi de les tres branques-1905

El Pi de les Tres branques-1905

————————————–

Aquesta matinada han serrat una de les tres branques del mític pi que cantà Jacint Verdaguer com a símbol de la unitat dels territoris de parla catalana.

Aquests territoris de Catalunya, País Valencià i les Illes es veuen simbolitzats en les tres branques que surten del tronc comú d’aquest pi monumental, esdevenint així una metàfora de la unitat dels Països Catalans.

Situat al Pla de Campllong (Berguedà), el Pi, amb més de 25 metres d’alçada, presideix una esplanada i al seu voltant s’organitza cada any un aplec de contingut patriòtic i reivindicatiu de la unitat dels Països Catalans. Algunes creences populars assenyalen que la seva naixença es remunta al segle XVI, assolint al segle XVIII una grandària considerable. El Pi va ésser durant la seva història testimoni de les batalles de les guerres carlines. Més endavant, durant la Renaixença, esdevé un símbol pel moviment excursionista català, que el converteix en un indret de pelegrinatge i visita.

Jacint Verdaguer, a través del seu poema “El Pi de les Tres Branques”, el dota del caràcter de símbol nacional, tot i rememorant un suposat somni del rei en Jaume I que, al peu del Pi, augurava les conquestes i regnat de Catalunya, Mallorca i València.

LO PI DE LES TRES BRANQUES

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
“Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya. (…)

Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa
com les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l’arbre sagrat de la pàtria”.

Fragment del poema

Jacint Verdaguer (1845-1902)

 

IMG_5623A principis del segle XX, s’hi comencen a celebrar trobades de joves patriotes separatistes, majoritàriament de la Unió Catalanista, que edifiquen una torreta de protecció del tronc en ser-los cedit el terreny per part del propietari. A partir d’aleshores, cada any s’hi celebrarà un aplec patriòtic, fins el 1924 en què, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’acte de veneració fou prohibit. Re empresa la celebració de l’Aplec amb la República, fou altre cop prohibida amb la dictadura del general Franco, que coincideix amb la mort de l’arbre. Malgrat la mort, ja fa més de 50 anys, s’hi continua celebrant cada any el tradicional Aplec del Pi de les Tres Branques com un símbol de lluita per les llibertats nacionals

Salvat diverses vegades d’ésser talat, ha superat al llarg dels anys tota mena d’agressions i maltempsades, com es pot veure en aquesta foto, en que es veuen els peus dels troncs tots rostats per les agressions rebudes. Aquesta matinada passada l’agressió ha anat una mica més enllà i han serrat tota sencera una de les branques. No s’adonen que podran fer tots els intents possibles per tallar les branques i fer desaparèixer el pi, però mai podran matar del tot les arrels catalanes que simbolitza aquest arbre. De moment, amb les dues branques que queden, el PI dibuixa la V de Victòria, de Votar i de Valors i ens diu a tots que VENCEREM!

El primitiu pi va morir ja fa anys, però a uns 200 metres d’on es troba situat el Pi, hi ha un altre pi amb tres branques, conegut popularment com el Pi Jove, amb prop de 20 metres d’alçada, ben viu, tot i les agressions que també ha rebut, i que simbolitza la renascuda lluita de les noves generacions per la unitat del nostre territori nacional, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl dos Pins han patit constants i simbòlics atacs de “patriotes espanyolistes” que, des de la ignorància i la barbàrie –molt característics en ells- han cregut que amb l’odi perpetu podran matar l’esperit dels països de parla catalana. Però no ho aconseguiran. Tot al contrari: aquesta mena d’atacs -tant físics com morals-, no fan més que reforçar el nostre convenciment que que guanyarem la lluita, tot i que ens costi anys i molta suor. Guanyarem la lluita perquè sabem fefaentment que les nostres arrels són tan importants com les arrels d’un arbre; que el nostre passat és tan imprescindible com el nostre futur i que l’un i l’altre van indefectiblement units.

Refarem el Pi tallat i cada una de les rames dels països de parla catalana també es refaran i faran el seu camí. Que ningú en tingui cap mena de dubte!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31btOINdJ

3 respostes

12 maig 2014


El Salt del Duran (Obert per jubilació, 2)

Classificat com a A PEU,Canal d' Urgell,Jubilació

La sèrie,“Obert per jubilació,1” comença AQUÍ

————————————————————————-

Una de les gràcies d’estar jubilat és que el temps s’esfilagarsa en hores sense fi.

Això que per a mi -de moment- em sembla una sort, per a molts pot semblar-los una fatalitat. Cal omplir les hores d’un dia que sembla que en tingui més de les que li pertoquen i potser no tothom ho sap fer. Sigui com sigui, jo trobo que és una sort disposar, cada dia de la setmana, d’oportunitats que només en podia disposar els dissabtes i diumenges. Tenir a la teva disposició tot el temps del món prou que ho voldrien molts! Però no us desespereu els que encara sou joves i treballeu, que tot arribarà… Com deia l’escriptor George Bernard Shaw “la joventut és una malaltia que es cura amb el temps” i només cal deixar que vagi passant, procurant que no faci massa destrosses. perquè, si no, tampoc podrem gaudir-ne gaire d’aquesta etapa privilegiada.

Un dels bons propòsits que em vaig fer quan estava a punt de jubilar-me -i que he confessat públicament-, és el de caminar, perquè diuen que és bo per la salut física i mental. I ja ho he començat a fer. Com ja sabeu, aquí a Mollerussa tenim un lloc excel·lent per fer-ho com és la 3a sèquia del Canal d’ Urgell i que justament aquest any han netejat i arreglat per tal de que s’hi pugui caminar per la mateixa banqueta del canal o pels camins laterals. Un bon passeig –aigües amunt- és arribar-se fins a l’emblemàtic Salt del Duran.
Com que justament aquest dies vaig llegir la notícia de que l’Ajuntament de Mollerussa hi estava fent feines de neteja i recuperació em van venir ganes d’anar-hi a xafardejar una mica. I, efectivament, vam trobar la brigada municipal en plena feina i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de que l’indret, força deixat de la mà de Déu durant tants anys, ara ja comença a fer bona pinta. Les obres que s’hi estan fent consisteixen principalment a condicionar la mina d’aigua, canalitzar i fer drenatges nous per conduir les aigües subterrànies i millorar els diferents sortidors d’aigua. També s’hi ha construït un banc de pedra que delimita la part interior aprofitant els desnivells del complex i s’ha pavimentat el camí de descens fins l’edifici on hi havia –i encara hi ha- la turbina que produïa electricitat per a la Forestal d’ Urgell i que es trobava en molt mal estat. S’hi està treballant encara i esperarem a veure com quedarà…
No cal dir que ara ja és molt agradable fer aquest passeig i cada dia t’hi trobes un munt de persones fent el recorregut, sigui passejant, corrent, amb bicicleta, sols o fent petar la xerrada en grup, acompanyats del gos, de la música o de la pròpia soledat, etc. És un circuit planer,ben cuidat i amb les indicacions adients del punt quilomètric per tal de que cadascú triï el que li sembli més adequat. L’han batejat amb molt bon encert com a CIRCUIT SALUDABLE), Comença davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra al camí de Belianes i acaba al Salt del Duran. En total són poc més de 8 quilòmetres que passen pels termes municipals de Mollerussa, Golmés i Vilanova de Bellpuig.
Jo, que hi havia anat de ben petit a fer-hi alguna berenada, sempre sentia una espècie de melangia i molta tristesa en veure-ho tot tan abandonat. I suposo que, com jo, la sentien tantes i tantes persones de tots els pobles veïns que hi havien passat moltes bones estones en uns temps que no hi havia –ni de bon tros- tants mitjans de distracció i per desplaçar-se com ara. Recordo que temps enrere llegia un text de l’amic Jimmi Romeu Prenafeta on descrivia les seves vivències de jovenet i explicava bé tota la història de l’indret. L’he buscat i l’he pogut recuperar per si el voleu llegir, cosa que us recomano a tots els que el vau conèixer de fa anys. El text es diu EL SALT DEL DURAN i està escrit al 2008, quan encara estava molt brut i deixat i ja llavors prometien arranjar-lo. El text és molt interessant i ho són també les fotos que l’acompanyen perquè podrem comparar l’estat del lloc d’aquells temps i l’estat actual. FOTOS ANTIGUES

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/2014/05/el-salt-del-duran-obert-per-jubilacio-2.html#ixzz333LIJweh

No hi ha resposta

09 maig 2014


Jo també vivia a Andorra

Classificat com a Impostos

Hisenda ha investigat Montserrat Caballé per haver defraudat Hisenda i un jutjat de Barcelona li ha imputat un delicte per frau de més 500.000 euros de l’any 2010. Aquest mateix matí un jutge s’ha desplaçat a casa seva, perquè ella ha al·legat problemes de mobilitat per anar al jutjat, i l’ha interrogat durant una hora i mitja. Montserrat Caballé diu que el 2010 vivia a Andorra. Assegura –i sembla que no li ha crescut pas el nas des que ho va dir- que “aquell any va viure gairebé cada dia a Andorra, no a la capital catalana com assegura la fiscalia, i que només baixava a Barcelona per anar al metge o per agafar avions a l’aeroport del Prat”.

Mireu, posats a dir,  jo també podria dir que hi vivia a Andorra perquè durant molts anys hi vaig anat una bona colla de diumenges (ja sabeu que encara s’hi pot comprar bé algunes coses pels baixos impostos que hi ha al Principat: alguna ampolla d’alcohol, una mica de tabac, alguna cosa d’electrònica…) i baixava a Mollerussa a treballar durant la resta de dies de la setmana. Fins i tot em sembla que algun dia vaig veure la famosa “soprano espanyola” entrar o sortir d’algun banc quan jo entrava al caixer automàtic a treure alguns –pocs- euros. Per tant, això d’haver defraudat a Hisenda res de res perquè “la soprano ha explicat que qui li feia les declaracions de la renda era un assessor fiscal, que també la va ajudar a crear empreses a Andorra per tal de cobrar els seus honoraris al país pirinenc. Però aquest assessor fiscal va morir fa tres anys”.

No puc negar que a mi Andorra m’agrada. El “país del Pirineus” -com en diuen ara- té paisatges preciosos i és un país extremadament particular en molts aspectes. Quan alguns amics o familiars de l’ Uruguai em visiten, quasi sempre tenen curiositat i ganes de conèixer Andorra i jo els hi porto amb molt de gust. Perquè, sabeu, jo, de jove, vaig treballar un parell d’estius fent de cambrer a Andorra, com fèiem molt estudiants –a la desapareguda “Cava Les Tines” d’Andorra la Vella. “Cava Les Tines” era un lloc peculiar que el propietari sabia bé com aprofitar i treure’n força rendiment: entre les hores de menjar feia de bar, a l’hora de dinar i de sopar es convertia en un restaurant barat i de nit era una “boite”. Els cambrers érem tots estudiants que mai n’havíem vist de més fresques i que no sabíem res de l’ofici; però no calia perquè de seguida en vam aprendre. Juntament amb el pare, la mare i la filla, tiràvem endavant aquell negoci familiar tres o quatre estudiants que llogaven cada estiu, no cal dir que sense contracte ni assegurança de cap mena, tal com era costum en aquells anys. Allà vaig aprendre a servir taules amb rapidesa, tot portant tres o quatre plats a l’hora, a córrer esperitat entre taules de gent afamada i assedegada de sangria i a servir paelles fetes a les corredisses. La majoria de clients eren estrangers (la majoria francesos) i em sembla que sempre trobaven bo l’arròs per allò de que era un plat “typical spanish” famós.

Per més que el propietari s’esforçava una mica en decorar l’espai amb motius catalans i el propi local ja cridava força l’atenció per l’original entrada amb dues immenses tines de fusta -dins de les quals s’hi podia degustar vins de tota mena i de dubtosa condició- no aconseguia massa els seus propòsits. Als aprenents de cambrer ens feia dur una barretina a l’espatlla i una faixa vermella, com abillament que cridés l’atenció i que ens distingís com a catalans. No crec que ho aconseguís massa… Recordo, això sí, que ens pagaven poc i ens feien treballar molt. Les poques hores lliures que ens quedaven només les fèiem servir per descansar una mica, veure’ns amb altres companys i fer petar la xerrada  tot prenent una cervesa. No teníem esma ni ganes de gran cosa més. Quan anàvem a dormir –amuntegats en una petita habitació que l’amo havia llogat en una casa particular- estàvem tan rendits que ni ens adonàvem gaire de l’explotació laboral que sofríem. Però érem joves i ho aguantàvem tot!

Com que en aquells estius no vaig tenir temps de poder conèixer Andorra, sempre em va quedar el cuquet i les ganes d’anar-hi a passejar i poder gaudir dels molts racons bonics que té. Per això hi he tornat tantes i tantes vegades des de llavors… Tantes, que quasi bé podria dir com la Caballé que hi visc. I puc  jurar amb el cap ben alt i, si cal, sobre la Bíblia, que no és el meu paradís fiscal. I, si aquesta malvada gent d’ Hisenda no s’ho creuen, que vingui el propi ministre Montoro amb la seva rialleta de ratolí a investigar-me!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31EgIPhfm

No hi ha resposta

07 maig 2014


Mossèn, ajudi’ns a trobar la dona.

Classificat com a Humor

Es presenten dos Mossos d’Esquadra (sempre van de dos en dos, com hi van la major part de policies d’arreu el món) a la parròquia de Terrassa i li diuen al mossèn:
– Mossèn, ens hauria d’ajudar a trobar la dona.
-Quina dona?
-La d’en Pere Navarro.
-Què ha perdut la dona en Navarro?
-No ens referim a la seva dona, sinó a la dona que diuen que el va bufetejar.
Suposo que la cosa devia anar més o menys així. I, com que el mossèn no va estar massa disposat a ajudar-los, hi han hagut de tornar amb una ordre judicial a les mans per tal de que els donés la llista de tots els nens i nenes que aquell dia van fer la primera comunió.
Trobo que aquesta història fa massa dies que dura i ja es comença a assemblar a les històries de Mortadelo i Filemón, Agencia de Información, que no resolien mai cap cas o a Anacleto, agente secreto. Cóm si no hi haguessin assumptes més importants per a perdre-hi el temps i els calés! I, el que serà pitjor: que al final de tot plegat no trobaran la dona ni en sortirà res clar de tot aquest tèrbol assumpte on, em fa l’afecte, que algú hi ha posat més pa que formatge. Com no se n’ha acabat de treure l’entrellat d’aquell cas de laSánchez Camacho al restaurant La Camarga. No hem acabat mai de saber si va ser la mateixa Alícia i la seva amiga Vicky qui van portar el micròfon per gravar la conversa i el gerro pel ram de flors on amagar-lo, o si va ser el PSC qui la va fer gravar. Entretant, sí que hem anat sabent coses com,  per exemple, que el PSC era client de l’ agència de detectius Método3 i que una de les detectius era molt amiga de José Zaragoza. Però poca cosa més…
El cas és complicar les coses, donar versions ben diferents per tal de que se’n parli molt i força dies, fer gastar mitjans i diners dels contribuents i acabar de demostrar un cop més que la “justicia és un cachondeo”, com va dir l’insigne alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, ja fa anys. I, com que veig que ells no se’n surten, jo m’ofereixo a ajudar-los desinteressadament i donar-los algunes pistes per si volen obrir noves línies d’investigació i d’aquesta manera resoldre ràpidament l’assumpte. Heus aquí algunes:
-La primera de totes –i no gens menyspreable- és la interessant pista que va donar en Sala i Martín: la dona que li va donar la plantofada era una ex amant despitada. Per tant, el primer que potser s’hauria de fer és “cherchez la femme”, com diuen els francesos.
-No podria ser també algun assumpte pendent de quan era alcalde?. Potser a aquesta senyora li fan fer tancar algun negoci o no li van donar els permisos per obrir-lo; potser alguna multa de tràfic que ella considerava injusta i que va recórrer sense èxit…
-Podria ser també alguna enviada de CDC -o fins i tot directament del mateix Mas-, ara que venen eleccions i és possible que el President hagi agafat una mica de por de que Navarro li arrabassi la cadira de President del Govern. De fet, aquesta pista jo no la tindria massa en compte; però mai se sap!
-Podria ser també algun assumpte pendent de calés. Faria bé el Sr. Navarro de rumiar si deu calés a alguna senyora “de mitjana edat, morena, de complexió forta”. Els deutes no pagats fan emprenyar molt i fan dir frases tan gruixudes com: “Fill de puta.Tu ja saps per què”.
-També podria ser una forma de mirar d’aixecar una mica la seva popularitat, ara que s’arrossega arran de terra com una serp moribunda. Podria haver contractat la senyora com a sicària ligh, tot avisant-la abans –això sí- que la bufetada fos suau i lleugera; que es notés, però no massa. I, per sobre de tot, que no li fes massa mal.
-Els investigadors d’aquest assumpte tant transcendent pel futur de Catalunya haurien d’investigar si la frase va ser dita en català o en castellà. Això sol ja descartaria un munt de gent que, vist com marxa la investigació, no és gens menyspreable.
-Proposo de donar una bona recompensa econòmica -com feien a l’ Oest americà- a qui aporti pistes. Ara que hi ha crisi, ja veuran que en un parell de dies es presenten un munt de testimonis descrivint amb tota mena de pèls i senyals la tal senyora.
-També es pot fer una crida que la senyora en qüestió vagi a confessar-se amb el mossèn de la parròquia. Potser és una de les poques bones cristianes que encara es confessen i que, per tant, creuen en el secret de confessió. El tal mossèn, de totes maneres, podria convèncer-la que es presentés a la policia  “motu proprio” i tot arreglat.
-I, per acabar, que investiguin la línia de la crispació, tot i que ja els adverteixo que aquí no hi trobaran res, justament perquè és la insinuació que el propi Navarro va fer d’entrada per tal de despistar el personal.
Ànim, doncs i a no defallir, investigadors.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz313aXq9gq

No hi ha resposta

05 maig 2014


Camina amb mi i no per mi.

Ahir donava bo fer la passejada entorn a l’ estany d’ Ivars i Vila-sana. Feia un dia esplèndid i tots els que hi vam anar vam poder fer la volta a l’estany, tot passejant relaxadament i en un clima molt agradable. “CAMINA AMB MI, NO PER MI” era el lema de la 3a. Volta Solidària que el Consorci de l’ Estany d’ Ivars i Vila-sana i ACUDAM organitzaren aquest any.

L’estany d’Ivars i Vila-sana, per a qui no ho sàpiga,  és una antiga llacuna d’aigua dolça que fa anys es va dessecar i que posteriorment es va recuperar definitivament l’any 2009. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions (126 hectàrees) i acull una important diversitat biològica.
Al llarg d’un perímetre de prop de 6 quilòmetres s’hi ha fet un camí per on poder passejar i contemplar una gran riquesa d’aus i peixos. La profunditat màxima no arriba als quatre metres i s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

La fauna de l’espai és un dels seus patrimonis principals amb espècies de gran interès, sobretot pel que fa als ocells. Els diferents estudis de seguiment ecològic han constatat la presència a l’espai de 241 espècies de vertebrats, 29 de les quals corresponen a mamífers, 201 a ocells, 6 a rèptils, 5 a amfibis i 5 a peixos. Pel que fa als invertebrats, existeixen algunes espècies interessants de libèl·lules i odonats.

El recorregut és totalment accessible i reuneix les condicions per gaudir-ne amb tota la família ja que es poden fer passejades tranquil·les a peu, en bicicleta o a cavall. També es poden fer passejades en barca per l’interior de l’estany. L’espai disposa de diferents equipaments: Dues àrees d’arribada: una al costat sud-est (accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd).
Aquestes àrees disposen de zona d’aparcament de vehicles, punts d’informació i serveis. Des d’aquestes Àrees parteix un itinerari de visita de 2,6 km que les enllaça. Durant el recorregut hi ha miradors de diversos tipus i situats en punts estratègics amb panoràmiques privilegiades sobre l’estany. Hi ha també casetes d’observació d’ocells, passarel·les de fusta, zones de descans amb taules de fusta i bancs, embarcadors en dues zones on és permesa la navegació en barques del propi estany i sense motor per no molestar la fauna. Al llarg del recorregut hi anirem trobant plafons informatius i interpretatius sobre l’espai, la fauna i la flora.

Fou en aquest entorn privilegiat que vam poder passejar ahir tots els amics i simpatitzants d’ ACUDAM. Els que seguiu aquest blog, ja sabeu que ACUDAM és una institució molt arrelada i amb molt de prestigi per la seva bona tasca en aquestes comarques de ponent. I no és per què sí: a l’octubre farà any 40 anysque treballa discretament –amb una feina callada però efectiva com la de les formigues-per donar unes condicions de vida millors als discapacitats intel·lectuals de les nostres comarques. La volta solidària a l’estany aquest any ha anat, per tant,  a favor d’ACUDAM no pas sense motius. La gent d’aquestes comarques de ponent considera i estima aquesta institució com una cosa pròpia i molt propera perquè acull, dóna feina i atén a més de 100 persones amb més o menys grau de discapacitat.

No és estrany, doncs, que aquesta III Volta Solidària de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que es va celebrar ahir diumenge, reunís més de 250 persones sota el lema Camina amb mi i no per mi. Familiars, amics, treballadors, socis de la institució i gent més o menys sensible i propera a aquest tema, es van desplaçar al parc natural, per gaudir de la caminada i al mateix temps solidaritzar-se amb les persones que tenen una discapacitat i que lluiten per a aconseguir el màxim d’autonomia i l’assoliment dels drets de les persones, segons va explicar Angelina Roure, presidenta d’ ACUDAM, entitat a qui es va destinar la recaptació de l’activitat. L’acció també ha promogut la reflexió entorn de la discapacitat, ja que al llarg del recorregut s’han pogut anar llegint cartells amb frases com si fossin aforismes. Durant tota la setmana es podrà continuar fent donatius per a l’ACUDAM a través del Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que lliurarà totes les donacions a l’entitat pròximament.

P5044594

Totes les persones que han caminat, especialment famílies i socis de l’ACUDAM, han pogut fer-se una fotografia al photocall que ha muntat l’ACUDAM (les imatges es poden veure al seu Facebook) i també fer una beguda al punt d’avituallament que ha habilitat Cal Valls al final del recorregut. Les persones inscrites han rebut, a més a més, un obsequi, fruit d’un sorteig que ha premiat totes les butlletes.

HPIM0257

Els detalls als participants els van aportar, l’associació ACUDAM, el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, el Patronat de Turisme del Pla d’Urgell, GUSTUM, l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, Gust d’Hort, Fruites Calvís, Vinagres Badia, Productes Naturals de Golmés, Nous del Palau, Nous Panadès del Poal, Castell del Remei, Espai Natura, Camamilla de Linyola, el Rebost de Ponent, Loteria Salado i el bar l’Ateneu de Tàrrega.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30qsnVI6n

No hi ha resposta

01 maig 2014


Obert per jubilació (1)

Classificat com a Jubilació

Pot semblar una paradoxa, però no ho és: avui, dia 1 de Maig –Dia Internacional dels Treballadors- deixo de ser oficialment treballador. Sí, amics, avui és el meu primer dia de jubilat!. Després de cotitzar al sistema de la Seguretat Social prop de 36 anys, em trobo en situació de jubilat amb 66 anys, encara amb força bona salut  i -que Déu vulgui que duri!- amb moltes ganes de seguir vivint i fent coses, perquè a partir d’ara deixaré de tenir una ocupació laboral però no deixaré de fer feina. Canviaré el “negotium” per l’ “otium”, dues paraules llatines que, encara que ho pugui semblar, no són contradictòries sinó complementàries perquè no hi ha oci sense negoci. Dit d’una altra manera: no podria gaudir a partir d’ara d’aquest temps d’oci, que se’m presenta davant meu i que serà més o menys llarg –Déu sap quan durarà-, sense tots aquests 36 anys de negoci i de treballar a les ordres del rellotge i del calendari. Si no fos per tots aquests anys de cotització per tal de col·laborar a que altres jubilats poguessin cobrar una pensió, consideraria que seria una cosa força injusta. Ara, altres treballadors treballaran per què aquesta pensió pugui tenir-la jo…(Esperem i resem perquè així sigui i el sistema no se’n vagi en orris).

L’oci, per tant, no l’entenc només de forma negativa -deixar de treballar per guanyar-se la vida i deixar tot tipus d’activitat- sinó que considero que s’ha d’agafar en sentit positiu i veure’l com una oportunitat única de temps lliure per a gaudir; una oportunitat per a fer coses noves que hom no havia pogut fer justament perquè el “negotium” no li ho permetia. La jubilació jo l’entenc concretament com un temps nou i diferent que se’ns brinda per a continuar fent aquelles coses que ja sabem que ens agraden, que omplen la nostra vida i amb les que gaudim, però també per descobrir-ne de noves, potser desconegudes, somniades o anhelades per llarg temps i que ens podem omplir aquesta nova etapa de la nostra vida que estrenem en un moment com aquest de la jubilació.

Així com és important la feina i el treball per a realitzar-se com a persona, per a sentir-se útil i creatiu o per poder tenir allò necessari per viure i indispensable per a sentir-nos persones; així com diem que el treball dignifica –o hauria de dignificar- també és igual d’important l’oci i també hauria de ser aquell complement indispensable i necessari de la nostra vida que ens dignifiqués i ens ajudés a ser millors persones encara.

Per això el títol d’aquest apunt d’avui “OBERT PER JUBILACIÓ” vol dir exactament això: que no tancaré pas encara la paradeta que és aquet blog –una paradeta on s’hi pot trobar una mica de tot, com a les botigues de poble d’abans- i que la jubilació podrà ser  justament l’oportunitat de poder dedicar-hi encara més temps. Estem acostumats a veure rètols en alguns establiments que diuen “TANCAT PER JUBILACIÓ”, “TANCAT DEFUNCIÓ”, “TANCAT PER VACANCES”, “TANCAT PER CASAMENT” o “TANCAT PER MATERNITAT”… Doncs jo avui, en lloc de tancar, vull començar a obrir per jubilació o potser podria dir millor que seguiré obrint i que em nego rotundament a tancar, tot i que potser la clientela no sigui massa abundant… I és que aquest blog no el faig pas per negoci sinó que des del principi el faig per oci i per gaudi personal; a mi em fa el gran servei d’haver de reflexionar una mica, d’haver d’ordenar el pensament i les idees abans de posar-me a escriure, d’haver de llegir per estar al dia, d’haver de pensar i analitzar, d’haver de ser crític, a vegades potser una mica àcid o injust, però sempre amb bona intenció i demanant a tothom la necessària benevolència que voldria que m’oferíssiu en tot moment tot reconeixent la meva bona voluntat … Per això procuraré que aquesta estrenada jubilació faci que segueixi encara més obert, més despert i millor. I per això he posat a l’apunt d’avui el número 1; espero que puguin seguir altres apunts que mirin les coses des del punt de vista d’un jubilat. Perquè amb la jubilació el punt de vista, la mirada i les percepcions sobre la vida canvien una mica i les coses poden no veure’s igual com les veia fins ara…

Ahir, quan a la feina m’acomiadava dels companys i em preguntaven què faria ara, els deia que sobretot miraria de no avorrir-me i que ja buscaria -i em sembla que trobaria- coses per fer: caminar, llegir, escriure, fer algun voluntariat, viatjar, escoltar música, potser fer hort, etc. Em sembla que seré capaç de trobar prou coses per fer i prou incentius per la vida. De moment, avui ja he fet –acompanyat de la meva dona- la primera caminada com a jubilat, una agradable caminada matinal seguint el curs de la tercera sèquia del Canal d’Urgell sota l’ombra agradable dels centenaris plàtans; passejada que pensem fer quotidianament si el temps en ho permet. I, en arribar a casa, una bona dutxa, una estona de deliciosa lectura del llibre que em va arribar de regal per Sant Jordi d’aquest any (“El tramvia groc” del valencià Joan F. Mira), el dinar tranquil i l’escriptura d’aquest post, tot imaginant el munt de coses i possibilitats per fer durant aquest pròxims dies…

Per tant, ja ens veurem –si vosaltres voleu- perquè seguiré tenint la botiga oberta si Déu em dóna salut per anar-vos oferint els meus humils productes en forma de reflexions o comentaris de l’actualitat. Perquè JUBILAR-SE DE LA FEINA NO ÉS JUBILAR-SE DE LA VIDA.

La sèrie “Obert per jubilació” segueix aquí

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30TzklIVQ

11 respostes