Arxivar per juliol de 2013

31 jul. 2013


Els catalans i les sardines

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

El divendres passat van rebre ‘La clau i la lletra’ d’Antoni Tàpies, guardó que les reconeix amb el XXV Premi Internacional Catalunya l’ex-primera ministra de Noruega i ex-secretària general de l’OMS, Gro Harlem Brundtland, i la jove estudiant i activista paquistanesa Malala Yousafzai.

En rebre el guardó, Malala Yousafzai va reclamar no ser recordada com la dona disparada pels talibans sinó com la que lluita pels drets de l’educació de tothom, homes i dones.  Algunes coses de les que va dir:

-‘El meu missatge: no espereu que ningú ho faci, feu-ho per vosaltres mateixos’. ‘Aquest és el meu somni, la meva ambició’, va precisar.

-‘Ara és el moment per solucionar els problemes’. Davant d’això, va apel·lar a la ‘unitat’ i l”educació‘ com a ingredients per fer-ho possible. ‘Si estic sola parlant, no ho aconseguiré, però si anem junts, ho aconseguirem’, va afirmar.

Aquestes paraules m’han fet repensar coses de l’actual moment polític català. Als catalans ens perden les divisions. No sabem anar units. Aquest és el nostre pecat de segles, que hem pagat molt car i que ara ho tornarem a pagar si no anem alerta. Hem d’anar junts i moure’ns com els bancs de peixos, que es mouen com si fossin un únic organisme. Llegia no fa gaire un article sobre això i ho vaig relacionar de seguida amb les paraules de la noia paquistanesa. Els banc de peixos estan compostos per milers de peixos i no obstant això els seus moviments estan perfectament organitzats i sincronitzats perquè la seva jerarquia és perfectament ben definida.

Fa un parell d’anys, la revista Science publicava un estudi sobre el moviment dels bancs de sardines quan es disposen a iniciar una migració. Succeeix que es reuneixen a l’Atlàntic Nord i esperen amb paciència que vagin arribant els seus congèneres. Així fins que s’arriba a una determinada densitat de població. Llavors comença l’onada. Sembla el públic d’un estadi quan fa aquest moviment. És com una reacció en cadena, és un moviment sincronitzat de milions d’individus sobre una àrea de fins a 40 quilòmetres. I és justament això i la posició dins del grup el que els fa sobreviure.

Els científics ha arribat a les següents conclusions: els peixos més en forma i més famolencs són els que van al capdavant. I són també els que dirigeixen els moviments de la resta del grup. Els peixos que van darrere gasten un 23% menys d’energia i no sempre són els mateixos, van variant segons les condicions. Això sí, els que poden aportar menys oxigen als músculs, és a dir, els que estan en pitjor forma, es queden situats darrere a rebuf dels forts.

Els bancs de peixos i els eixams d’insectes s’agrupen per dos motius: aconseguir menjar i evitar (o minimitzar) les possibilitats de ser devorats pels seus depredadors. S’ha observat que les posicions al lateral del banc són més perilloses, perquè la majoria (encara que no tots) els depredadors ataquen per aquesta zona. Així que aquestes posicions no són molt bones. No obstant això, és on arriba la millor menjar. A les posicions centrals i més protegides, al nucli del banc, arriba menys menjar. Així que encara queden incògnites obertes sobre el moviment dels bancs de peixos i la seva organització.

Però no us sembla que seria interessant que els catalans n’aprenguéssim una mica d’això? Moltes vegades els animals ens ensenyen un munt de coses. Potser que els observéssim una mica i n’aprenguéssim. Ens hi va la supervivència com a poble. Ens arriben castanyots per tots costats i més que ens en arribaran. S’acosten moment molt durs. Caldrà que tots anem com un banc de sardines per tal de que no se’ns cruspeixin vius!. Ja sabeu a qui em refereixo…

4 respostes

28 jul. 2013


L’arbre volador

Classificat com a Vida i mort

La Marisol Echeberria anava al tren que va descarrilar a Galícia amb el seu fill de set anys. Ella i el seu fill van salvar la vida entre aquell infern de ferros, foc, crits i terror. Però enmig d’aquells moments terribles havia d’arribar un moment bonic quan, una vegada al llit de l’hospital, va descobrir que estava embarassada de set setmanes i que el fetus estava bé.

Barrejats amb el dolor i la mort sempre hi ha petits senyals de vida i esperança i són aquests els que ens cal buscar sempre.

Expliquen que una vegada hi havia un arbre que vivia de puntetes sobre una terra àrida. Aquest arbre oferia un somriure a la primavera, quan brollaven les tiges, alegria a l’estiu quan maduraven els seus fruits i nostàlgia a la tardor quan s’anava quedant nu.

Un hivern van venir uns homes seriosos i el van tallar. L’arbre va veure com l’arrencaven d’aquell tros de terra i se’l van emportar. Era un arbre fort i valent, que va resistir fins a la seva mateixa mort, i és que sabia el que és aguantar el flagell de la sorra que portava el vent i l’alè gelat de la nit que congela fins la saba.No va deixar escapar ni una sola queixa quan el van tallar. Tan sols va deixar anar una petita llàgrima que va anar a caure en el buit que va deixar a la terra.

Ningú se’n va adonar, però amb el pas del temps, d’aquella llàgrima va créixer un altre arbre que també era fort. Un dia, els homes que tallaven els arbres, es van adonar que l’arbre nou que havia crescut, tenia forma d’au. I van quedar sorpresos, perquè mai havien vist cosa igual. Tant els va cridar l’atenció, que es van acostar a ell per tallar-lo. Però abans de donar el primer cop de destral, l’arbre es va posar a volar i les seves fulles a tremolar com plomes al vent. Els homes que tallaven arbres van avisar un caçador. Va disparar i va caure mort l’arbre que volava, amarant la terra amb les gotes de sang que rajaven de la seva ferida.

L’any següent una gran arbreda ja estava creixent en aquell lloc. Cada gota de sang havia arribat a ser un arbre que s’aixecava cap al cel amb les arrels clavades a la terra.

Aquest conte l’explicava un nen a un caminant. Quan el nen va acabar de parlar, el caminant li va preguntar:

-"Qui t’ha ensenyat aquest conte?".

-"El meu avi és l’arbre en forma d’au, al qual van matar d’un tret. Jo he nascut de la seva sang …."

Quan el nen va marxar movent els braços en forma d’ales, el caminant va quedar sorprès i pensant en una altra història que ell tenia oblidada ….

Una resposta fins a ara

26 jul. 2013


Un altre sudaca!

Classificat com a Barça,Emigració

Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.

M’empipa molt escoltar expressions despectives com aquesta, quan es refereixen a la gent llatinoamericana. La paraula “sudaca” es va posar de moda a la dècada dels 70 del segle passat quan van començar a arribar molts exiliats llatinoamericans que van aterrar a Espanya fugint de les dictadures de Xile, Argentina i Uruguai. El terme és clarament despectiu tot i que, de mica en mica, ha anat desapareixent i sortosament avui ja quasi no s’empra.

Em va empipar sentir aquesta persona al carrer, però també he notat un to una mica semblant en alguns comentaristes d’una ràdio catalana aquests dies. És cert que cap d’ells va  fer servir la paraula “sudaca”, però sí que van fer una mica de conyeta de la seva manera de vestir (una mica antiquada, deien), de la seva manera de parlar, del sobrenom “Tata”, de si sabia on arribava, etc. etc. M’empipa força aquesta manera que tenen alguns –cada vegada menys, com deia abans- de tractar la gent de fora, sobretot quan es fa des d’aquesta posició una mica superba, des d’un cert complex de superioritat europeu i com si nosaltres fóssim els millors, ho sabéssim tot i ningú dels que venen de fora ens hagi d’ensenyar res.

Segurament que aquestes persones no recorden que un “sudaca” pot ser perfectament un descendent directe d’un oncle seu o potser un parent més o menys llunyà que va haver de marxar cap a Sud Amèrica perquè aquí es moria literalment de gana. No recorden aquests saberuts que aquí molta gent vivia en un estat molt precari, que la gent menjava poc i malament, que a les cases no hi havia aigua corrent i, per tant, la higiene era més aviat poca, que el polls i les puces eren molt abundants, que l’educació i les formes de viure eren molt primàries. Molta gent que va haver de marxar va fer fortuna, va poder refer la seva vida, normalment van ser molt ben acollits i els van donar tota mena d’ajudes i unes garanties legals que mai havien tingut. Molts d’aquells emigrants van establir-se en aquells països i, com es diu vulgarment, “van ser feliços i van menjar anissos”. Sí, molta gent va trobar un lloc on viure i ser feliç, poder treballar i formar una família. Els descendents d’aquella gent són els que han arribat aquí en un viatge de tornada semblant al viatge d’anada que van fer els seus avis o els seus pares i, per tant, no veig per quin motiu ens en hem de riure, fer-ne befa o tractar-los amb menyspreu.

I a aquests periodistes i tertulians tan saberuts els recordaria que molts dels que venen –obligats per les circumstàncies o per pròpia elecció- potser fins i tot tenen més preparació que ells, segur que més categoria moral, i potser més ganes de treballar i tot. Alguns d’ells han après la nostra llengua, estan treballant millor que molts de nosaltres, ens hi podríem emmirallar perfectament i fins i tot potser quedaríem malparats en la comparativa.

Per tant, menys conyeta amb aquest home que acaba d’arribar per fer d’entrenador al Barça, una mica de respecte a ell i a tots els que com ell venen a guanyar-se la vida honestament i una mica més d’obertura de mires en aquests periodistes tan intel·ligents i tan primmirats. Val més que no facin judicis precipitats i esperin una mica. Potser tindran fins i tot raó. Però potser no i hauran de callar. Veurem. Donem-li una mica de temps a les coses. El que jo li dic és: benvingut  Gerardo “Tata” Martino i que tinguis molta sort.

Una resposta fins a ara

23 jul. 2013


Ara va de bo, Papa Francesc

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Ja fa més de quatre mesos que va ser escollit aquest argentí que la majoria de gent no coneixíem de res i que ara ja coneix tothom. En aquest curt temps s’ha fet popular, ha despertat moltes esperances i també molts recels. S’ha parlat molt dels seus gestos, de la seva manera de fer, dels petits canvis que ha començat a fer. Però em dóna la sensació que això només ha estat l’aperitiu i que ara, passat l’estiu, començarà el dinar de veritat.

L’aperitiu acostuma a dir com serà el dinar que vindrà després. L’aperitiu, des del meu punt de vista, ha estat bo i no ha estat allò de sempre i que no crida l’atenció. Aquest bon home ja ha començat a servir algunes coses originals. Però no ens podem quedar de cap manera amb això perquè jo em sentiria defraudat i decebut. Ens ha posat la mel a la boca i si després no ve res més…

Però estic segur que vindran coses. Ara va de bo. Aquests dies a Rio segurament que ja veurem i escoltarem coses interessants, tot i que aquestes concentracions i viatges multitudinaris a mi no m’agraden gens ni mica. Aquesta visita ja la trobar programada i l’havia de fer tant sí com no, però seria molt millor que no continués per aquest camí i sembla que ja ha insinuat que alguns tipus de viatges no el farà. Veurem.

Fins ara ha estat el moment dels gestos. Ara comença el moment dels fets. Fins ara no ha fet coses que el comprometessin massa. Ara comença l’hora de la veritat i serà quan haurà de fer la feina bruta, difícil i sempre dura dels canvis a la Cúria. I aquí s’hi pot agafar els dits perquè allà hi ha molts llops amb pell de corder que li posaran tants pals a la roda com puguin. Això ja s’espera i ell ja s’ho espera. També ho ha dit.

N’hi haurà prou en fer reformes a la cúpula? N’hi haurà prou de fer reformes en la forma i no fer-les en el fons?. Darrere de cada reforma, darrere de cada gest, darrere de cada sermó o encíclica hi ha d’haver una teologia nova i una nova forma d’entendre Déu, l’ Església, la societat, la persona, l’economia… i tantes i tantes coses. L’església no pot quedar-se tancada en sí mateixa i desconnectada de la realitat. Els teòlegs han de poder dir lliurement les coses i no tallar-los les ales tal com s’ha fet aquests darrers anys. Els bisbes de tot el món han de poder dir la seva d’acord amb les diferents cultures i les diferents sensibilitats, que no es poden negar ni ofegar tal com s’ha fet també en aquests darrers anys. Si cal fer un altre Concili, que el faci. S’hi s’ha d’escombrar casa, que es faci i que es faci sense amagar la porqueria sota les catifes, que al Vaticà i als palaus episcopals n’hi ha massa. Potser caldrà treure catifes i tot i deixar el terra original ja que massa vegades les catifes amaguen la realitat que hi ha a sota. A vegades el terra no és prou bonic però és l’autèntic. És el que hi ha i és el que volem.

Les coses no són fàcils de canviar i els canvis sempre són difícils i lents perquè significa un canvi de mentalitat. Però a mi em sembla que ja faria molt aquest bon home d’ insinuar camins i alguns punts importants cap on anar. Traçar rutes i camins per tal d’anar-los fent poc a poc; anar traient pedres del mig del camí per tal de que s’hi pugui caminar millor; netejar de males herbes i treure les bardisses… Molta, molta feina l’espera!

Jo ja fa temps que segueixo la major part dels gestos, dels sermons i del que va dient sense que sembli que li doni importància. Però va deixant anar coses… La música m’agrada i ara falta veure com serà la lletra. Una bona cançó ha de tenir les dues coses interessants i ben treballades. Ara és el moment de posar-se a treballar de valent. Caldrà escoltar-lo a Rio, calia haver-lo escoltat a Lampedusa, cal escoltar els breus comentaris que fa a les misses diàries, cal anar escoltant el que diuen els que el coneixen de fa temps i els que saben les seves dèries. Tot plegat fa que l’esperança que la majoria de gent hi tenim posada es vagi convertint en realitats i en canvis, no sols de cara sinó de fons. Fins ara ha agradat molt més, que no pas ha disgustat, tot i que una minoria deu tenir posada la por al cos. Pregarem per ell –tal com va demanar que ho féssim- per tal de que Déu l’ajudi a ser valent i pugui fer el que s’ha proposat fer i que trobi les persones adequades  per fer-ho.

6 respostes

21 jul. 2013


Sort que era diplomàtic aquest Gafo!

Classificat com a POLÍTICA

Resulta que un tal Juan Carlos Gafo, director adjunt del Comissionat Marca Espanya, va piular divendres des del seu twitter: "Catalanes de mierda. No se merecen nada". Després, això sí, es va disculpar, tot i que les seves disculpes no li han servit per mantenir el càrrec ja que el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, l’ha destituït. Quina altra cosa podia fer, si no?.

El fet en sí mateix no tindria més importància i fins i tot podria ser anecdòtic si no fos que ja estem massa acostumats a aquest tipus de reaccions per part d’alguns espanyols, alguns d’ells amb càrrecs públics fins i tot. Massa sovint,  jutges i autoritats competents, deixen passar aquests insults sense que hi hagi reaccions de cap mena. Aquesta vegada hem d’aplaudir el ministre Margallo perquè ha reaccionat ràpid i bé i tant de bo serveixi de precedent  i, sigui a l’exèrcit, als ministeris, als quarters de la Guàrdia Civil o de la Policia, a les duanes dels aeroports, als jutjats o a les oficines públiques, algú tingui una mica més de sensibilitat cap a aquestes actituds racistes, incíviques i molt poc democràtiques d’alguns funcionaris públics i pari els peus a qui es passi de la ratlla, cosa que no passa ara.

Resulta que –per a més inri i més escarn- aquest tal Gafo és un militar i diplomàtic (quina diplomàcia gasta aquest home i on va estudiar?) espanyol que va ser cap de protocol de La Moncloa entre el 2004 i el 2008, i ambaixador al Líban entre el 2009 i el 2012, entre altres càrrecs diplomàtics. Sort que és diplomàtic també, perquè si només fos militar enviaria ara mateix els tancs a Catalunya perquè, segons diu, no ens mereixem res. Exactament no sé què vol dir amb aquest “res”, però intueixo que deu voler dir que ens mereixem l’espoli i que ens facin morir de fam.

Molts catalans, quan han necessitat anat a les ambaixades espanyoles, ja s’han queixat més d’una vegada de com són tractats. Jo mateix en tinc una mala experiència personal quan em van fer anar a jurar bandera a l’ ambaixada de Montevideo amb una citació que, només llegir-la, em va espantar… També podem recordar el que va passar a les eleccions al Parlament del 25 de Novembre de 2012. Alguns partits  van haver de denunciar les moltes traves que trobaven a consolats i ambaixades espanyoles d’arreu del món per a poder votar. Deien: “Se’ls hi dóna llargues, se’ls hi diu que la documentació no hi és o que no val la pena votar”. I el fet és que molts no van poder votar de cap manera per més que ho van intentar com fos i després de fer molts viatges.

Aquesta és la democràcia que gasta Espanya. Una democràcia que si la miressin des d’ Europa amb una mica de deteniment veurien que té molts tics franquistes i que és avalada per una Constitució teledirigida, mirada molt de prop  per un postfranquisme imperant, per la por i votada en unes circumstàncies força especials. Aquest tal Gafo s’havia de cuidar –se suposa- de deixar bé aquest invent que s’han tret de la màniga de la “Marca España”. Els resultats, pel que es veu, no són pas gaire bons i la imatge que Espanya transmet a l’estranger és la d’un Estat que s’enfonsa en la corrupció, no dóna permís per fer una consulta democràtica, fa servir l’insult i la mentida, maltracta econòmicament i lingüísticament un país com Catalunya, que no desitja res més que poder triar el camí que vol seguir.

Veient tot això, no acabo d’entendre com no hi ha més gent que no veu que només ens queda un camí: fugir com més aviat millor “d’aquesta gent tan ufana i tan superba”.

No hi ha resposta

20 jul. 2013


El que diem i el que callem

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan parlem diem tots moltes coses i ens en callem encara moltes més. Ho fa tota la gent assenyada per tal de no crear contínuament conflictes, ja que seria impossible viure si tots diguéssim el que pensem. No és convenient dir tot el que hom pensa i, si podem coincidir en què ser franc és bo, també potser coincidirem en què ser-ho massa i dir les coses pel broc gros és ser curt de gambals i per parlar massa i a deshora ens posem sovint en jardins dels qual després no sabem com sortir-ne.

En qualsevol conversa, manifestació o escrit quasi sempre és tant important el que es diu com el que no es diu. Són important les paraules, però ho són igualment el to, el context, l’actitud, la forma, la gestualitat, les metàfores, el mateix rostre o els ulls. A vegades sobren les paraules i altres vegades falten. No és fàcil trobar el punt just per tal de no crear mals entesos i perquè l’altra persona rebi exactament allò que volem transmetre i el que espera. Entre amics de veritat o entre persones que es coneixen molt, sovint sobren les paraules perquè de seguida endevinem el que vol dir l’altre i comprenem exactament el que vol transmetre. Els especialistes en comunicació ho saben bé i de seguida guipen les coses, cosa que als profans generalment ens passa desapercebut.

Parlar o callar, heus ací la qüestió, que va dir aquell. No sempre és fàcil encertar-ho ni sempre els altres han de fer el que nosaltres esperem. Un exemple el podríem trobar en la notícia que va saltar ahir als mitjans: el Tito Vilanova deixa de ser entrenador del Barça perquè ha d’iniciar un nou tractament per al seu càncer i no pot fer compatible les dues coses. Les reaccions ja les vam poder veure ahir mateix als medis de comunicació i a les xarxes socials. Avui han seguit i segur que aquests pròxims dies seguiran. Hem pogut veure les reaccions dels jugadors, d’altres entrenadors, dels amics, dels dirigents de clubs rivals, dels seguidors del Barça i fins i tot dels seguidors del Madrid o de l’ Espanyol, els equips més rivals d’entre els rivals. Tots s’han comportat com a senyors davant un fet que psicològicament ens toca a tots el cor i les fibres més sensibles de la nostra persona. Davant del dolor o de la malaltia d’una altra persona s’ha de ser molt insensible o molt dolent per no posar-se al seu costat i fins els enemics més acèrrims a vegades canvien la visió i es mires l’altra persona de manera diferent. És normal, és humà i és el que a tota persona amb un pèl de sensibilitat i humanitat li surt de dins.

Per tant, en alguns moments podríem aplicar aquella frase que diu que “qui vol entendre alguna cosa, no necessita gaires paraules”. És cert: en alguns moment sobren les paraules i prenen rellevància els gestos i les actituds. Davant del dolor que sofreix l’altra persona pot ser més important una bona abraçada en silenci, una mirada, unes llàgrimes o una simple i breu paraula. No calen gaires disquisicions ni grans discursos. Més aviat sobren, si m’apureu!. Per això és important el que diem, el que callem i el que fem…Exactament per això, davant del que li passa a Tito Vilanova, trobo que la majoria de reaccions han estat molt positives, de la qual cosa me n’alegro molt. Justament és en certs moments que es demostra la grandesa o la mesquinesa de les persones. Torno a dir que me n’alegro molt. Tito, aquesta batalla la guanyaràs!

POST SCRIPTUM: He de confessar que aquest post no acabava d’aquesta manera. Ja l’havia penjat al blog i fins i tot algú ja l’havia llegit. Acabava d’una forma massa dura i fent una afirmació que el temps ha desmentit, de la qual cosa me n’alegro molt.. Per tant, crec que era de justícia rectificar i així ho he fet, i he de dir que amb molt de gust. He esborrat al final i l’he acabat d’una altra manera. Simplement en volia deixa constància.

No hi ha resposta

17 jul. 2013


La vida d’un nen val menys de 3.000 euros

Classificat com a Pobresa

Una de les coses que més m’han impressionat de la notícia que escoltava avui sobre els 22 nens morts per enverinament a l’Índia és la forma com acabava la notícia:

 “El governador de Bihar, Nitish Kumar, després d’assabentar de les morts va anunciar una compensació a la família dels nens morts per 200.000 rupies (2.569 euros) i va enviar als malalts a un millor hospital”.

La notícia, en sí mateixa, ja és terrible en molts sentits: els nens moren per haver consumit aliments proporcionats pel mateix govern; alguns dels nens moren després de passar 15 hores per evacuar-los; la majoria d’aquests nens anaven als serveis gratuïts que oferien les escoles per tal de poder menjar una mica i, a la vegada, com a reclam per als pares perquè enviessin els seus fills a l’escola. Però no em negareu que és ben trist donar 2.500 euros per la vida d’un nen! Si valdrà poc la vida d’un infant en un país pobre!

Ja hi estem acostumats –potser massa i tot- a veure a la TV o als diaris notícies de nens que són explotats econòmicament o sexualment. Ens anem fent insensibles davant d’aquestes notícies, nosaltres que encara tenim quasi tot el necessari per viure i als nostres infants encara els podem oferir l’indispensable. Però l’escletxa entre la pobresa i la riquesa cada cop en va fent més ampla en el nostre món i , quan ens en adonem ja no serem a temps per poder establir els ponts necessaris per tal de que una part de la població quedi fora definitivament del que en diem l’Estat del benestar.

A l’Índia diuen que hi ha uns 120 milions de nens reben un esmorzar gratuït a les escoles i que potser ja no mengen res més durant la resta del dia. Aquí a casa nostra cada vegada hi han més infants amb necessitats elementals mal cobertes i moltíssima gent de bona voluntat fan molts esforços per rebaixar una mica tantes necessitats. Potser caldrà pensar una mica què ens caldrà fer pels infants, ja que a vegades són els més pobres d’entre els pobres. Caldrà pensar com respectem i protegim els seus drets elementals: dret a la vida, a tenir una família, a la salut , al joc, a l’educació, a no ser explotats, etc. etc.

Notícies com aquesta em fan pensar que encara estem molt lluny d’un món una mica més just i que la tasca principal que han de fer els governs és la de pensar primer en les persones.

No hi ha resposta

15 jul. 2013


Incapaços i covards

Classificat com a LITERATURA,Poesia

LOS COBARDES
Hombres veo que de hombres
sólo tienen, sólo gastan
el parecer y el cigarro,
el pantalón y la barba.

En el corazón son liebres,
gallinas en las entrañas,
galgos de rápido vientre,
que en épocas de paz ladran
y en épocas de cañones
desaparecen del mapa.

Estos hombres, estas liebres,
comisarios de la alarma,
cuando escuchan a cien leguas
el estruendo de las balas,
con singular heroísmo
a la carrera se lanzan,
se les alborota el ano,
el pelo se les espanta.
Valientemente se esconden,
gallardamente se escapan
del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo
en los cojones del alma.

¿Dónde iréis que no vayáis
a la muerte, liebres pálidas,
podencos de poca fe
y de demasiadas patas?
¿No os avergüenza mirar
en tanto lugar de España
a tanta mujer serena
bajo tantas amenazas?
Un tiro por cada diente
vuestra existencia reclama,
cobardes de piel cobarde
y de corazón de caña.
Tembláis como poseídos
de todo un siglo de escarcha
y vais del sol a la sombra
llenos de desconfianza.
Halláis los sótanos poco
defendidos por las casas.
Vuestro miedo exige al mundo
batallones de murallas,
barreras de plomo a orillas
de precipicios y zanjas
para vuestra pobre vida,
mezquina de sangre y ansias.
No os basta estar defendidos
por lluvias de sangre hidalga,
que no cesa de caer,
generosamente cálida,
un día tras otro día
a la gleba castellana.
No sentís el llamamiento
de las vidas derramadas.
Para salvar vuestra piel
las madrigueras no os bastan,
no os bastan los agujeros,
ni los retretes, ni nada.
Huis y huis, dando al pueblo,
mientras bebéis la distancia,
motivos para mataros
por las corridas espaldas.

Solos se quedan los hombres
al calor de las batallas,
y vosotros, lejos de ellas,
queréis ocultar la infamia,
pero el color de cobardes
no se os irá de la cara.

Ocupad los tristes puestos
de la triste telaraña.
Sustituid a la escoba,
y barred con vuestras nalgas
la mierda que vais dejando
donde colocáis la planta.
MIGUEL HERNÁNDEZ
(Viento del pueblo-1937)

No hi ha resposta

13 jul. 2013


No és això, Pep, no és això!

Classificat com a Barça,Futbol,Guardiola

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

5 respostes

10 jul. 2013


Mossèn Ballarín es mulla pel procés independentista

Ballarín

Lluís Bou recull al diari EL SINGULAR DIGITAL una carta de Mossèn Ballarín on defensa Mas i el procés independentista.

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del president Artur Mas i del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política.

En la forma d’una carta adreçada a Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d’episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L’autor de ‘Mossèn Tronxo’ aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa".

Publiquem com avenç editorial la carta completa de Ballarín, que inicialment era un article a El Matí Digital. Es pot llegir com un dels capítols del volum editat per Efadós.

"President

Amic Mas, no et tracto d’honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i  honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t’entengui, no tens res de l’èpica gloriosa del President Macià ni d’aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t’acabi d’entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaires de la política del país.

Ets el tipus d’home més estrany que produeix la política d’aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d’ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d’homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l’instint de mestre Pujol no l’enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d’enllà.  Com que no em ve d’una ratlla t’ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l’Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d’Espanya" i feia l’elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d’Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l’esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d’ençà de la transició, tots els governs d’enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l’edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s’amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d’independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se’ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací.  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t’han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l’únic camí.

Tu ets l’únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T’han bastonejat, amb el que diuen els diaris d’enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se’ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín"

No hi ha resposta

09 jul. 2013


Prepotència espanyola

Classificat com a Democràcia

Estem acostumats a la prepotència que acostumen a gastar els governs espanyols amb els que ells consideren súbdits o inferiors. Jo dic que aquesta actitud no és res més que reminiscències de la relació metròpoli-colònia a la que Espanya es va acostumar durant alguns segles. Primerament les  colònies les tenien a ultramar i, quan les van perdre, van buscar-ne altres de més properes. Però la mentalitat segueix.

Per això el cap de la diplomàcia espanyola, José Manuel Garcia-Margallo, va tenir aquella primera reacció tan fora de lloc i tan fora de to envers el president de Bolívia i l’incident amb el seu avió quan va dir que “ Espanya no ha de disculpar-se amb Bolívia pels problemes que va tenir quan va sobrevolar Europa”. Típic!. No ho van veure pas així els presidents de sis països membres de la Unasur (l’Argentina, Bolívia, l’Equador, Surinam, l’Uruguai i Veneçuela) quan van exigir a Espanya, França, Itàlia i Portugal que demanin "disculpes públiques" per haver denegat el trànsit aeri a l’avió oficial d’ Evo Morales i van afirmar que "el greuge sofert pel president Morales ofèn no només el poble bolivià sinó totes les nostres nacions".

I és exactament així com van encara pel món alguns països: amb prepotència. No creuen en el diàleg, amb el pacte, amb el respecte a les lleis i a la raó. Creuen només en la força, que és el que han fet servir durant segles i a la que estan molt acostumats. Ho veiem també amb EEUU i altres països que han manat molt i segueixen tractant els demés com a súbdits. A l’escut nacional de Xile hi ha una llegenda que diu: “Por la razón o la fuerza”; frase que es remunta a l’època de la independència i que podríem considerar una versió moderna del lema llatí “aut consiliis aut ense” (“o per consells o per espasa”), en referència al clàssic dualisme saber-poder que podem trobar al pensament platònic i que més tard es representaria amb la balança (com a símbol de la justícia, de la raó i del Dret) i l’espasa (com a símbol del poder i de la força).

Per això podem parlar clarament de prepotència espanyola; o sigui, d’abús de poder amb els que considera inferiors. Ells són els millors, els superiors i els perfectes mentre que els altres són inferiors, pitjors i imperfectes. Ells són els mestres que ho saben tot i els altres son els aprenents que no saben res. per això podem mirar per damunt de l’espatlla i poden tenir complex de superioritat sense que se n’hagin d’avergonyir. A ells no els cal negociar ni respectar perquè parteixen de la base que els que tenen la raó únicament són ells. Per això quan parlen ho fan com aquest ministre del PP i quan actuen ho fan des d’una superioritat moral que s’atorguen ells mateixos i que ningú els ha donat.

Amb els països llatinoamericans els governs espanyols acostumen a actuar així. I si són d’esquerres encara més perquè ja se sap que han d’estar bé amb l’amo ianqui, que és qui dóna les indicacions oportunes. No importa que EEUU sigui qui fa les escoltes il·legals i espiï qui li sembli. Els és igual ficar-se en la intimitat de la gent, dels organismes i dels mateixos governs però –això sí- el pobre extècnic de la CIA, el nord-americà Edward Snowden, acusat de filtrar informació confidencial sobre els programes d’espionatge dels EUA i la Gran Bretanya, no té dret a res ni a ser asilat per algun país. Qui li doni asil ja es pot anar preparant…. Les amenaces són ben clares!

Una autèntica marranada a la llibertat i a la democràcia que tant proclamen!

No hi ha resposta

07 jul. 2013


Alí babà i els 4.000 lladres

Classificat com a Corrupció

Mapa de la corrupció a Espanya

El dia 23 de Juny publicava en aquest mateix blog  un apunt amb el títol de “Gent curiosa”, on em preguntava per què no es publica i s’investiga més a fons el que va dir el NEW YORK TIMES referent als comptes secrets a Suïssa i el frau fiscal d’alguns espanyols, tal com ha escrit el professor VICENÇ NAVARRO al seu blog?.

Inicialment havia publicat l’apunt –que havia recollit d’internet sense contrastar-lo- amb una llista de noms (del PP i d’altres partits) de defraudadors a Hisenda. Resulta que el mateix dia em va escriure un senyor (a qui no tinc el gust de conèixer) molt enfadat per haver publicat aquella llista, atribuïda al professor Navarro, i que m’exigia retirar immediatament del meu blog si no volia que em portés als tribunals ja que el mateix professor Navarro havia reconegut que li havien modificat l’article i hi havien afegit aquella llista apòcrifa. El primer que vaig fer va ser comprovar si era cert el que em deia aquell senyor i, efectivament, ho era. Vaig retirar de seguida la llista de noms però vaig deixar unes quantes frases de l’article perquè s’ajustava exactament a la intenció de fons del meu post: que la corrupció és molt gran i que caldria investigar-la molt millor. A vegades passen coses així i per internet corren coses que no són certes i, per tant, tots hauríem de ser més curosos amb les fonts.

Però, com deia, el fons de la qüestió segueix existint i ben vigent: Espanya s’ha convertit en un país de gran defraudadors i de grans lladres. Per això ja no podem parlar d’ “Alí babà i els 40 lladres” sinó que hem de parlar dels 4.000 i potser fins i tot dels 40.000… Alguns d’ells –ara sí- provats, comprovats i condemnats per la mateixa justícia. I cada dia en surten uns quants més!. I, cosa curiosa, podem comprovar que la gran part d’aquesta gent són dels dos partits més importants (com podeu veure a la imatge extreta de Wikipedia), amb trames molt ben organitzades, amb dobles comptabilitats, amb sobres, comissions, maletins i maletes plenes de diner negre.

Voleu passar una estona (amb el nas tapat, això sí, per no sentir la pudor que fan) per poder comprovar qui és tota aquesta patuleia?. Cliqueu aquí http://wiki.15m.cc/wiki/Lista_de_pol%C3%ADticos_condenados i trobareu tota la mostra fins l’any 2009 i en podreu seguir cada un dels cassos. 

La siguiente es una lista de políticos condenados.

El fiscal general del Estado Cándido Conde-Pumpido, reveló que en noviembre de 2009 se estaban tramitando un total de 730 causas contra cargos públicos por corrupción. PSOE y PP acumulaban entonces 464 del total de las causas (264 el PSOE y 200 el PP). En cuanto al resto de partidos políticos, Coalición Canaria acumulaba 43 causas, CiU 30, el Partido Andalucista 24, Izquierda Unida 20, el Grupo Independiente Liberal (GIL) 17, Unió Mallorquina 7, Esquerra Republicana de Catalunya 5, Bloque Nacionalista Galego 3 y PNV otras 3.[1][2]

En mayo de 2012 había en España 800 cargos públicos y políticos imputados en casos de corrupción y 100 de ellos fueron en las listas a las elecciones.[3]

A continuación se incluyen aquellos casos en los que ha habido condena por un tribunal. Para políticos imputados véase «Lista de políticos imputados» y para aquellos que han sido finalmente absueltos véase «Lista de políticos absueltos».

Ja veieu, un munt!. Però des del 2009 les coses han anat bastant pitjor i és justament ara que es comencen a destapar les olles més grans amb el Cas Bàrcenas, Gürtel, Caixa Bank, Caja Madrid, etc, etc. Tant de bo hi hagi jutges valents que facin la seva feina i llavors veurem com començaran a sortir malparats gent del PP, sobretot, amb un gran protagonisme de dirigents actuals o del passat més immediat. Protagonisme que, per més que vulguin amagar, no podran perquè les proves són tan evidents que ja no es creu ningú cap dels desmentits i dels silencis vergonyants que fan els actuals dirigents d’aquest partit corrupte que ja no gosen ni pronunciar alguns d’aquests noms tan il·lustres en les llistes del lladronici estatal. Em dóna la sensació que tindrem aviat grans sorpreses perquè alguns personatges no suporten gaire bé les reixes mentre veuen que alguns altres de la seva corda la campen tan alegrement a fora…

No hi ha resposta

05 jul. 2013


Les revolucions interiors

Classificat com a Dictadura,Llibertat

Les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011, no acaben d’arribar. És cert que hi han hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys. I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles  han estat capaços i que no sempre han acabat bé. I potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista. Fer una revolució enfront a una dictadura no és fàcil, doncs.

Un tret identificador de qualsevol dictadura  és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis…  Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida. I llavors és quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior en base a creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en les que hom creu fermament. I en base a moltes revolucions interiors, en base a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, crec jo, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquest revolució de mica en mica, amb gran sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen quela democràcia és possible. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

Tant de bo Egipte, Tunísia, Algèria, El Líban, Líbia i tant altres països que estan buscant noves formes de vida en democràcia tinguin sort i forces per trobar això que busquen amb tanta ànsia i que tan necessiten.

No hi ha resposta

02 jul. 2013


Proxenetes oficials

Classificat com a Impostos

L’economista XAVIER SALA-I-MARTÍN explica en un interessant post del seu blog, titulat “Messi, Google y el truco del "doble irlandés", tot l’assumpte de la demanda judicial d’ Hisenda contra Messi. La majoria dels mortals no hi entenem gaire d’aquestes coses perquè els nostres sous no donen per fer gaires tripijocs amb els nostres diners i ja fem prou si arribem a fi de mes. Però és interessant i curiós saber com juguen les grans fortunes amb els seus diners i com fan complicades enginyeries financeres per tal d’estalviar-se impostos trobant mètodes i escletxes legals per fer-ho…

Jo crec que els que guanyen molts diners –persones o empreses- és prou just, equitatiu i saludable que paguin més impostos que els que no guanyen gran cosa o potser fins i tot no guanyen res; però també és cert que no deu ser gaire bonic veure com l’Estat t’atraca a mà armada i s’aprofita de forma indeguda de la teva feina: una cosa és la justícia social i una altra el saqueig o l’extorsió, vingui d’on vingui (i si ve de l’ Estat encara és pitjor). Per això s’han inventat i consolidat els paradisos fiscals i les mil i una argúcies legals per pagar els mínims impostos. Sala-i-Martín explica amb detall com s’ho fan grans empreses com Google o Facebook i personatges com Messi i altres famosos per a pagar menys amb el “"truc” anomenat “doble irlandès”. Llegiu l’article que és molt il·lustratiu. Acaba l’article amb aquestes paraules:

“D’alguna manera, el ministre Montoro s’ha aprofitat de la imatge de Messi igual que s’aprofita de la imatge de quantitat de famosos per extorsionar-los-hi uns quants milions d’euros. I és que això d’amenaçar la gent que viu de la seva imatge perquè acabin pagant per tal d’evitar escàndols és una pràctica habitual de l’Agència Tributària espanyola. De passada, el fisc aprofita el nom de les persones a les que persegueix per fer la campanya de  "conscienciació" de la resta dels ciutadans perquè no tinguin temptacions de defraudar a hisenda. El més irònic és que hisenda utilitza el nom d’aquests famosos per fer la seva pròpia campanya sense pagar ni un euro i, el que és pitjor, sense pagar impostos per això”.

Podríem dir que el que fa el Sr. Montoro és el que fan els xulos, no en el sentit de fatxendes, fanfarrons i provocadors –que també-, sinó en el sentit que col·loquialment s’empra aquesta paraula per designar les persones que viuen a costa d’una o més prostitutes (i que tenen com a sinònims: macarra, macarró, alcahuet o proxeneta). Sí, podríem dir que l’ Estat moltes vegades actua exactament com un proxeneta que exprimeix i extorsiona tan com pot. A alguns més que altres, és clar!. Catalunya en sap un bon tros d’això i segur que alguns dels ciutadans més rics també ho saben.

El mal, però, no és tan aquest, perquè ja he dit que jo sóc partidari que els rics paguin més impostos per tal d’anivellar d’alguna manera les diferències i fer una societat més justa. El mal, en realitat, rau en què a alguns els toca pagar perquè Hisenda els té sota la seva mirada i altres se n’escapen impunement perquè ningú els controla. Si tots paguéssim els impostos que ens correspon segons la llei no podríem dir res, aniríem tots molt millor i altra cosa seria… El mal és que les actituds xulesques que fan servir ministres com Montoro no ajuden gens ni mica a que la gent sigui més responsable a l’hora de pagar, sinó que més aviat provoquen l’efecte contrari: la gent busca nous mètodes per defraudar i es confirma allò de que “feta la llei, feta la trampa”. I són actitud xulesques les d’aquell individu que amenaça i exigeix que li paguin quan ell és el primer deutor. Un exemple el tenim amb l’ Estat, que no paga el que per llei li deu a la Generalitat i, en canvi, exigeix que la Generalitat pagui: una actitud de perfecte macarra!

D’acord que Messi pagui el que hagi de pagar i el que li correspongui segons la llei. Però com ell, tots els altres!. Que si no hi hagués tants defraudadors podrem mantenir els hospitals, les escoles o els tallers ocupacionals com el que jo treballo i al que cada dia que passa hi arriba menys subvencions.

No hi ha resposta