Arxivar per juny de 2013

30 juny 2013


El dia que la dona va votar per primera vegada a l’Amèrica del Sud

Classificat com a Democràcia,Uruguai

imageimage
 

CERRO CHATO és un petit poble de l’interior de l’ Uruguai que no destacaria per res en particular si no fos perquè allà, el dia 3 de Juliol de 1927, s’hi fa fer un plebiscit on va votar per primera vegada una dona en tota l’ Amèrica del Sud. Ens diuen les cròniques de l’època que “que la primera mujer en reivindicar su derecho a ejercer la ciudadanía fue una mujer de color, de 90 años, inmigrante del Brasil, llamada Rita Ribera”.

Com a cosa curiosa cal destacar que el plebiscit es va fer degut a la singular situació geogràfica que té aquest petit poble: Cerro Chato es troba situat a la cruïlla de tres “Departamentos” (vindrien a ser les nostres províncies) en la 8 ° secció del departament de Durazno, 4 ° secció de Florida i la 6 ° secció de Treinta y Tres, sobre la ruta n ° 7 i al quilòmetre 280 de la via fèrria Montevideo-Melo, més precisament als 33 ° 06 ‘latitud S, i als 55 ° 06’ longitud O. Volien arreglar aquesta anòmala situació i que la jurisdicció del poble passés a un sol Departamento. Van votar, va guanyar Durazno per ampla majoria però, no obstant això, els resultats del plebiscit mai van ser presos en consideració per les autoritats de l’època, i la iniciativa d’annexió es va perdre en el temps, mantenint fins avui la mateixa situació que en 1927, situació que ja no volen canviar justament per la seva singularitat. Per això cada any aquest dia recorden amb goig aquell “Plebiscito de cerro Chato” i aquesta curiosa situació se la prenen amb prou bon humor quan diuen que

 

Los “Cerrochatenses” tienen otro privilegio en su localidad, ya que es el único lugar del país, donde en un clásico boliche se puede “cantar” truco en Durazno y decir “quiero” en Treinta y Tres, ante
la sorprendida mirada del parroquiano sentado en Florida, cuyo “tintillo” está al alcance de su mano… pero en Durazno

Què té de particular, que mereixi ser recordat un plebiscit d’un petit poble perdut enmig del camp fa més de 80 anys enrere? És que el Plebiscit del 3 de Juliol de 1927, va ser un fet històric per a l’Amèrica Llatina ja que va ser la primera vegada que la dona va poder sufragar. Per contextualitzar, la importància d’aquest fet només cal que comparem algunes dates de països de rellevància mundial:

El primer estat a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia del Sud en 1902 i Tasmània en 1903.

Portugal, de 1931 a 1971, només podien votar les dones que tenien la secundària aprovada. Del 71 en endavant va ser universal.

Sud Àfrica, de 1930 a 1994, només podien sufragar les dones blanques. Del 94 en endavant també va passar a ser universal.

Regne Unit, de 1918-1928 accedien al vot les dones de 30 anys; a partir de 1928 podien votar de 18 anys en endavant.

Kuwait, des del 2005 poden votar totes les dones majors de 18 anys.

A Espanya, el dret al vot de les dones va ser reconegut a la Constitució de 1931, i la primera vegada que van poder exercir aquest dret va ser en les eleccions generals de novembre de 1933. La dictadura de Franco va anul·lar el sufragi femení i les eleccions lliures, que no es van poder a exercir fins el 1976 durant la Transició espanyola.

No hi ha resposta

28 juny 2013


El Concert per la Llibertat

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

No hi ha resposta

25 juny 2013


Rajoy, sense beca!

Classificat com a CULTURA,Humor

1011312_539648962758390_45751984_n

Mira que suspendre llengua (espanyola), geografia i història… De llengües estrangeres, ni li’n van ensenyar.

Vaja, que el Wert no li donarà beca.

(Gràcies, amic Lluís Boixadera, per fer-me arribar aquesta autèntica perla, que no he pogut superar la temptació de publicar i que seria bo que seguís la cadena de distribució…)

No hi ha resposta

24 juny 2013


L’abraçada amb l’amic irreal

Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?.  Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.

Deia que ahir a la tarda em feia tot aquest munt de reflexions mentre anàvem amb la meva dona a conèixer físicament una persona amb la que havíem tingut una comunicació –que ara anomenaríem “virtual”- al llarg de vora dos anys. Ens vam conèixer a través d’aquest blog. Ell el llegia i un dia se li va ocórrer deixar un comentari, que jo li vaig contestar. I va venir un correu, i després un altre, i un altre… Durant aquest temps ens hem anat escrivint, hem comentat coses, hem compartit realitats ben dures (com la de la seva greu malaltia), ens hem sentit agermanats en una colla de coses i hem viscut un tros de vida –cadascú la seva, certament- en certa comunió. Des d’un moment determinat s’establiren uns llaços que jo qualificaria d’amistat, tot i sabent que era un tipus d’amistat una mica peculiar. Però quina amistat no és peculiar?

Llegia no fa gaire com Marcello Rosati Vitali, (doctor en Filosofia y professor de la Universidad de Pisa, autor de varis llibres i articles especialitzats sobre comunicacions, fenomenologia i corporeïtat) explicava que va el 1985 quan un informàtic anomenat Jaron Lanier va utilitzar per primera vegada la paraula "virtual" per qualificar el camp de les noves tecnologies. Si volem ser precisos, Lanier va utilitzar aquesta expressió per designar la realitat que estava en joc en les experiències sensorials completes -és a dir les experiències en les quals tots els sentits estan implicats- amb l’ajuda d’un mitjà electrònic. Aquesta realitat es diferencia evidentment d’aquella amb la qual estem en contacte habitualment. Per aquesta raó va sentir la necessitat d’utilitzar un adjectiu nou per caracteritzar-la: es tracta d’una "quasi-realitat", d’una "realitat virtual". Jaron Lanier segurament no s’imaginava que aquesta paraula -que ell utilitzava probablement com a sinònim de "fictici", o de "imaginari"- tenia significats filosòfics complexos i caracteritzava de manera inesperada les paraules a les quals es referia. Des que el terme "virtual" (del llatí “virtualis”) neix a l’Edat Mitjana com a traducció de la paraula aristotèlica “dinaton” fins arribar al sentit actual ha passat per moltes fases diverses i segurament que ha adquirit també molts sentits diferents fins que hem arribat al punt que aquest concepte de "virtual" comporta ara un significat alhora més vast, més profund, més ric i més precís el de “quasi-realitat o pseudo-realitat” de la que parlava Jaron Lanier. Deixo aquest estudi per als filòsofs i altres entesos en comunicació per tal de que ens en treguin l’entrellat i ens expliquin millor el que és…

La realitat-real, però, (sí, aquesta que en definitiva és la que compta) és que ahir a la tarda vam passar tres hores molt agradables parlant, compartint vida, història i històries personals i passant-nos d’allò més bé amb aquest amic, trobat i abraçat per primera vegada de forma física aquesta tarda, un amic virtual convertit en amic de carn i ossos (de fet, més ossos que carn… ja que encara s’està refent de la seva malaltia) en un pati i en un entorn molt tranquil i bucòlic d’un poblet petit de la Plana d’ Urgell, sota l’ombra d’un arbre, respirant aire pur i compartint una ratafia i una coca casolana  (gens virtuals, per cert) en les que hi cantaven els àngels. I van passar i repassar un munt de temes; i van arreglar el món; i si la marinada massa fresca no ens n’hagués fet fora potser encara hi seríem…

I pensava avui -mentre escrivia aquest apunt- que ja són 5 els amics virtuals que se m’han fet reals, que he pogut abraçar, des que l’ant 1996 vaig tenir el meu primer ordinador i des que, un parell d’anys més tard, em vaig començar a connectar a internet i vaig començar a retrobar antigues amistats i a fer-ne de noves. Aquest és el gran avantatge d’aquest món anomenat virtual –però que és ben real- que ens ofereix internet i que, ben aprofitat, té un munt de coses positives com aquesta que us acabo d’explicar.

5 respostes

23 juny 2013


Gent curiosa

Classificat com a ECONOMIA,SOCIETAT

Eduardo Galeano a “BOCAS DEL TIEMPO” ens aporta unes quantes preguntes prou interessants –i algunes ben simpàtiques- per tal que ens facin pensar una mica:

Gente curiosa

Soledad, de cinco años, hija de Juanita Fernández:
– ¿Por qué los perros no comen postre?
Vera, de seis años, hija de Elsa Villagra:
– ¿Dónde duerme la noche? ¿Duerme aquí, abajo de la cama?
Luis, de siete años, hijo de Francisca Bermúdez:
– ¿Se enojará Dios, si no creo en él?  Yo no sé cómo decírselo.
Marcos, de nueve años, hijo de Silvia Awad:
– Sí Dios se hizo solo, ¿cómo pudo hacerse la espalda?
Carlitos, de cuarenta años, hijo de María Scaglione:
– Mamá, ¿a qué edad me sacaste la teta?  Mi psicóloga quiere saber…

Eduardo Galeano – Bocas del tiempo.

Jo n’hi afegiria algunes més:

-Per què Hisenda investiga tant a alguns i tan poc a altres? Per què Hisenda persegueix molt més de prop als catalans que a altres, tal com es pot comprovar comparant el nombre d’inspeccions fiscals fetes a Catalunya i a altres llocs d’ Espanya?

-Per què Blesa surt tan aviat de la presó i d’altres s’hi consumeixen anys i panys havent fet malifetes molt menors?

-Per què hi han famílies –algunes reials- que són inabordables, opaques, impossibles d’investigar i, per tant, intocables?

-Per què no es publica i s’investiga més a fons el que va dir el NEW YORK TIMES referent als comptes secrets a Suïssa i el frau fiscal d’alguns espanyols, tal com ha escrit el professor VICENÇ NAVARRO al seu blog ?

“Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado de tal banco suizo, despechado por el maltrato recibido por tal banco, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a Emilio Botín y su familia, con grandes nombres de la vida política y empresarial.

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca. El fraude fiscal en estos sectores es enorme. Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa”.

-Per què sempre han de pagar els més pobres els pecats dels més rics?

-Per què durant les crisis sempre passa que n’hi han uns quants que es fan més rics, mentre que la gran majoria es tornen més pobres?

I podríem seguir fent-nos preguntes d’aquest estil. Però no acabaríem!

No hi ha resposta

19 juny 2013


La “Marca España”

Classificat com a España

Aquesta gent del PP ara fins i tot tenen la barra de sortir amb aquesta “collonada” –que diria Josep Pla"- de “MARCA ESPAÑA”… En diuen que totes les altres “marques” autonòmiques s’han de retirar perquè no es pot anar per lliure i cadascú promocionar les seves coses. El que els fa nosa és la “Marca Catalunya i per això diuen que cal que ens retirem de tot arreu que ja se’n cuidaran ells de promocionar el que calgui…

Quina barra!. No sé què poden promocionar si no és el de sempre: toros, flamenc, sol i platja.  Perquè tot el demés és pura nul·litat, coses mal fetes (les “chapuzas”, que dirien en castellà), males formes de fer les coses, incompetència i desprestigi absolut. Tenim l’aigua al coll, ens falta poc per ofegar-nos i fa només dos dies que acaben d’inaugurar una altra ruïnosa línia d’ AVE tan alegrement i com si no passés res!. España s’ha convertit en un país de xoriços, de castes de privilegiats, de corruptes i en aquest pas els toros espanyols portaran xoriços en lloc de banyes. Serà el millor símbol de la Marca España i la millor confirmació de l’evolució natural d’algunes espècies típicament espanyoles.

Aquesta nova política d’ Estat que s’han inventat per millorar –diuen- la imatge d’aquesta mena de cosa anomenada España ha de servir per millorar la posició internacional d’aquest Estat a tots els nivells i ha de beneficiar a tots, diuen. Quan el prestigi cau tan baix com ha caigut i quan les coses sembla que es fan amb el cul i no pas amb el cap és difícil poder millorar res i vendre una marca tan desprestigiada tal com ho volen fer ells.

A Alemanya hi viu un brillant periodista que es diu Juan Moreno i acaba d’escriure una crònica per al setmanari ‘Der Spiegel’, en la qual diu que renuncia públicament al seu passaport espanyol perquè l’Ajuntament de la seva localitat natal, situada a Almeria, l’ha convidat a pronunciar el pregó de les festes el pròxim mes d’octubre i no s’hi veu en cor perquè les diria massa grosses, veient tot el que veu per aquests verals. A la crònica parla d’unes quantes coses típiques d’ Espanya: des del dòping a la corrupció. Es pregunta per on hauria de començar el pregó i si hauria de dir tot el que pensa realment sobre el
seu poble i sobre Espanya en general. "Per on hauria de començar, amics? Pels 200 polítics espanyols que han de respondre per casos de corrupció?", es pregunta.

I segueix escrivint: “Dubto entre referir-me primer als casos de dòping que acaben amb breus penes de llibertat condicional, i sospita què dirien els del poble si al·ludís a la bellesa de les platges espanyoles, sembrades amb 24.000 cases que violen impunement la llei de costes. Recorda, amb cert rubor, les declaracions de la ministra Fátima Báñez que atribuïa la marxa d’Espanya de milers i milers de joves a l’ànsia d’aventures. "Canvien de Madrid a Delmenhorst perquè volen armar un sagramental", ironitza. Recorda amb tristesa que "Espanya té els polítics que es mereix". "Estic fart del ploriqueig en els cafès, del malparlar sobre Merkel, sobre Europa i ja no puc més. Quan la música encara sonava a la gran festa espanyola, ningú s’interessava per Merkel", retreu als seus compatriotes.

"Espanya és un país en què els polítics dels pobles guanyen eleccions perquè porten grups de música populars a les festes o perquè posen noms als carrers de persones sobre les quals la gent no gosa parlar. Un país en el qual fins als convents es paga en negre al jardiner. Un país en què hi ha pobles, com el dels meus pares, en què la majoria dels habitants o treballen en negre, o no paguen impostos com han de fer o li deuen la seva feina als amics polítics ", continua amb amargor, per concloure que "en honor d’un país així, prefereixo no pronunciar cap discurs". I s’acomiada dient el tal Juan Moreno: "Em quedo a casa, a Alemanya".

Això, amics meus, és una petita mostra de la “Marca España” de la que tant se n’omplen la boca. Vergonya els hauria de fer!

No hi ha resposta

17 juny 2013


La sala d’espera d’un hospital

Classificat com a SOCIETAT

1592_10201133434205275_1667411364_n Aquesta dona que veieu a la foto tocant el piano és l’ Ana Esther. Fins aquí res d’especial.

Però sí que es torna especial la notícia que llegia ahir en un diari uruguaià, una notícia que em va fer pensar. Deia que en un dels hospitals més importants de Montevideo –l’ HOSPITAL MACIEL-, en una sala que hi ha al soterrani preparada per tal que els familiars hi puguin anar a descansar, a prendre mate, a desconnectar una estona del dolor que els toca viure tant de prop a les habitacions, s’hi pot escoltar la música d’un piano, interpretada magníficament per l’Ana Esther, una dona de 82 anys. L’Ana Esther és una ex empleada de l’Hospital i dos dies per setmana porta la seva cadireta i les seves partitures en una bossa de plàstic com si fossin un tresor. Allà s’asseu i es posa a tocar, tot manifestant que: "si em roben això, em roben la vida …". Els dimarts i dijous al captard tothom que és en aquella sala pot gaudir del piano de l’Ana Esther.

Em va fer pensar com una dona de 82 anys encara té els ànims de fer aquest  excel·lent i voluntariós gest per tal d’alleugerir d’alguna manera els llargs dies d’estança en un hospital acompanyant algun familiar o amic malalt. Però es veu que no hi van només els familiars sinó que hi van també els treballadors, alguns pacients que ja poden sortir de les habitacions i fins i tot algú que vol gaudir una estona de la música que toca aquesta bona dona.

Em va fer pensar en tants éssers anònims que fan petites accions com aquesta però que, màgicament, es tornen grans i importants per a molta gent perquè són ofertes amb amor  i de forma totalment altruista. A més, tots els que hem hagut d’estar d’acompanyants uns quants dies en un hospital sabem de la importància de gestos d’aquest tipus: gent que s’ofereix a fer-te un favor; gent que et dona una conversa agradable; gent que t’ofereix la seva amistat, tot i no conèixer-te de res… I és que les sales d’espera dels hospitals uneixen molt. Deu ser perquè el dolor ens fa fràgils, ens fa ser més humans, menys distants, més propers i més generosos. Als corredors, a les cafeteries i les sales d’espera dels hospitals s’hi comparteixen llàgrimes, penes i dolor, però també rialles, acudits, paraules d’ànim i gestos de germanor. Són llocs on els cors estan molt disposats a obrir-se, a rebre i també a oferir emocions, tendresa i humanitat.

Ja sé que als hospitals hi han molt bones iniciatives (culturals, recreatives, etc.) per tal de que la gent estigui millor. Aquesta seria una més per afegir. Tant de bo gestos com aquest fossin habituals i sabéssim copiar-los i estendre’ls.

No hi ha resposta

15 juny 2013


Por a la por = pànic

Classificat com a Independència,PSICOLOGIA

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

No hi ha resposta

13 juny 2013


Proclames de la independència

Classificat com a Història,Independència

Això sí que és adoctrinament i no pas la llei Wert!. Si el ministre Wert conegués aquesta “perla” la faria estudiar (en español, com correspon) a tots els nens i nenes catalans per espanyolitzar-los ben espanyolitzats i què esdevinguessin autèntics patriotes.

Som a l’època de la guerra contra el francès. Es veu que algú va voler adoctrinar les tropes i el poble  i va fer el document que trobareu a continuació. Aprofitant la pedagogia utilitzada en l’ensenyament del Catecisme Catòlic -per mitjà de preguntes i respostes- incitava al poble a complir les seves obligacions ciutadanes, que no eren altres que la derrota i expulsió dels invasors de la “Pàtria”.

Encara que aquest document no pot catalogar-se com una proclama sí que és un mitjà publicitari amb la mateixa finalitat. Hi va haver dos catecismes: El Civil i l’Espanyol.

El Catecisme Civil és un breu compendi de les obligacions de tot espanyol, coneixement de la seva llibertat, i explicació del seu gènere, útil en les actuals circumstàncies per a l’ensenyament dels nens d’ambdós sexes.

El Catecisme Espanyol, que és el que avui portem aquí, conté algunes variants respecte al Catecisme Civil, ja que tenia per objecte fomentar l’entusiasme polític. Doncs, per combatre i vèncer l’enemic tots els mitjans eren bons.

Es dividia en sis capítols amb la finalitat que comprenguessin les tropes els deures extraordinaris que els imposava “la Pàtria” en les seves crítiques circumstàncies. La Junta Suprema Gubernativa del Reino el 10 de maig de 1810, va ordenar la seva circulació entre els soldats, "perquè calia -deia- que coneguin les obligacions en què estan constituïts, de defensar la Religió i altres justes causes per les que lluiten, i es penetrin bé de la doctrina infal·lible i certa que persuadeix la gloriosa empresa de la nostra defensa contra la tirania ". Corria a càrrec dels capellans llegir-lo en les casernes els dies festius.

 

DEDICATORIA.
A la Nación Ilustre que te has armado contra el gran bruto de la Francia, a ti dedico esta pequeña obra de mi imaginación acalorada, sea pues de tu aprobación y sírvate de diversión, y estímulo con lo que lograré mi deseo.

CATECISMO  ESPAÑOL

CAPITULO I

Dime, hijo, ¿qué eres tú?
— Soy español, por la gracia de Dios.
— ¿Que quiere decir español?
— Hombre de bien.
— ¿Que obligaciones tiene un español?
— Tres: ser cristiano y defender la patria y el rey.
¿Quién es nuestro rey?
— Fernando VII.
¿Con qué ardor debe ser amado?
— Con el más vivo y cual merecen sus virtudes y sus desgracias.
¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
— El emperador de los franceses.
¿Quién es este hombre?
— Un malvado, un ambicioso, principio de todos los males., fin de todos los bienes y compuesto y deposito de todos los vicios.
¿Cuántas naturalezas tiene?
— Dos, una diabólica y otra humana.
¿Cuántos emperadores hay?
— Uno verdadero en tres personas engañosas.
¿Cuáles son?
— Napoleón, Murat y Godoy.
¿Es más malvado uno que otro?
— No, padre; los tres son iguales.
¿De qué origen proviene Napoleón?
— Del pecado.
¿Y Murat?
— De Napoleón.
¿Y Godoy?
— De la intriga de los dos.
¿Qué es lo que caracteriza al primero?
— El orgullo y el despotismo.
¿Y al segundo?
— El robo y la crueldad
¿Y al tercero?
— La lascivia, la traición y la ignorancia.

CAPITULO II

¿Qué son los franceses?
— Antiguos cristianos y herejes modernos.
¿Quién los ha conducido á semejante esclavitud?
— La falsa filosofía y la corrupción de costumbres.
¿De qué sirven á Napoleón?
— Los unos de aumentar su orgullo, los otros son los instrumentos de su iniquidad para exterminar el género humano.
¿Cuando se acabará su atroz despotismo?
— Ya se halla cercano su fin.
¿De dónde nos puede venir esta esperanza?
— De los esfuerzos que haga nuestra amada patria
¿Qué es patria?
— La reunión de muchos gobernados por un rey, según nuestras leyes.
¿Que castigo merece un español que falta a sus justos deberes?
— La infamia, la muerte material reservada al traidor, y la muerte civil para sus descendientes.
¿Cual es la muerte material?
— La privación de la vida.
¿Y  la muerte civil?
— La confiscación de los bienes y la privación de los honores que la república concede a todos los leales y valientes ciudadanos.

CAPITULO III

¿Quien es éste que ha venido á España?
— Murat, la segunda persona de esa trinidad.
¿Cuales son sus principales empleos?
— Engañar, robar y oprimir.
¿Que doctrina quiere enseñarnos?
— La depravación de costumbres.
¿Quien nos puede libertar de semejante enviado?
— La unión y las armas.
¿Es pecado asesinar a un francés?
—No, padre; se hace una obra meritoria, librando á la patria de estos violentos opresores.

CAPITULO IV

— ¿Que quiere decir valor?
— Una fuerza de espíritu que busca con calma y prudencia el momento de la victoria.
¿Es necesaria la subordinación para conseguirla?
— Sí, porque ella es su alma.
¿A quién debemos esta subordinación?
— A todos los jefes.
¿Quien es el joven más obediente y el más querido de la patria?
— El que reúne al valor los principios de honor y el desinterés personal
¿Quiénes son los que desean los empleos y honores antes de merecerlos?
— Los ignorantes, los orgullosos, y gente inútil que no sabe obedecer.
¿Qué debemos hacer en el combare?
— Aumentar la gloria de la nación, defender nuestros hermanos y salvar la patria.
¿Quienes deben tomar las armas?
— Todo el que pueda, los designados por el gobierno menos necesarios para los destinos públicos
¿Qué obligaciones tiene el resto?
— Contribuir á los buenos sucesos de la guerra por un generoso patriotismo, ayudando a la patria con los bienes que de ella ha recibido.
¿Qué debe hacer el que nada tiene?
— Rogar a Dios por la prosperidad de las armas españolas, desempeñar el destino que se le confíe y de esta manera contribuir al bien público.
¿De quién debemos esperar nuestra felicidad?
— De Dios, de la lealtad, de la pericia de nuestros jefes, de nuestra obediencia y de nuestro valor.

CAPITULO  V

¿Cual debe ser la política de los españoles?
— Las máximas de Jesucristo.
¿Cuáles son las de nuestros enemigos?
— Las de Maquiavelo.
¿En qué consisten éstas?
— En el egoísmo.
¿Cuáles son las demás?
— El amor propio, la ruina y la destrucción de nuestros semejantes.

CAPITULO VI

¿Por qué medios estos tiranos han engañado á nuestros pueblos?
— Por la seducción, la bajeza y la traición.
¿Estos medios son legítimos para apoderarse de una corona que no les pertenece?
— No, al contrario; son atroces, y debemos resistir con valor á este hombre que se ha hecho rey por medios tan injustos como abominables.
¿Qué felicidades debemos esperar?
— Las que los tiranos no nos pueden dar.
¿Cuáles son?
— La seguridad de nuestros derechos, el libre uso de nuestro santo culto, el restablecimiento monárquico con arreglo á las constituciones españolas y las relaciones con la Europa.
Pero, ¿no las teníamos?
— Sí, padre; mas degradadas por la adulación de las autoridades que nos han gobernado.
¿Quién debe restablecerlas y asegurarlas?
— La España reunida en Cortes, á quien sólo compete este derecho, tan luego como tenga sacudido el yugo extranjero.
¿Quien nos autoriza á esta grande empresa?
— Fernando VII, que deseamos de todo nuestro corazón ver entrar entre nosotros por los siglos de los Siglos. Amen.

No hi ha resposta

11 juny 2013


Aquest Papa segueix agradant-me…

Classificat com a Església

Els que llegiu el meu blog i potser no sou “de missa” potser us farà estrany que durant dos dies seguits us parli del Papa Francesc. De tant en tant, sí que m’agrada comentar temes d’església però fer-ho tan seguit normalment no ho faig. Però és que aquests dies –com us deia en el post anterior- m’he enganxat amb el que aquest home diu i no puc superar la temptació de compartir-ho.

No sé –ni m’interessa massa- si Francesc és de dretes, d’esquerres, conservador, lliberal o el què sigui…No m’interessa gens. Però sí que m’interessa que a Roma es parli un altre llenguatge i es facin uns altres gestos. Llenguatge i gestos plens de sentit, de contingut i d’importància, des de la meva manera de pensar.

Avui us torno a portar unes quantes perles extretes d’un diàleg amb els membres de la CLAR el dia 06.06.13. En un gest sense precedents, el Papa Francesc va rebre i va dialogar durant una hora amb la directiva de la Confederació Llatinoamericana i Caribenya de Religioses i Religiosos (CLAR). Va conversar amb ells asseguts en cercle, entre iguals, com era en les primeres comunitats fundades per Jesús…. Tot un signe i una manera de fer completament diferent a la que estàvem acostumats aquests darrers temps i, per altra banda, tal com hauria de ser.

En un ambient de confiança i senzillesa, Francesc va instar els líders de la a CLAR a no tenir por a continuar portant la seva missió als límits i les fronteres … "Coratge! ¡Avanceu per nous horitzons! No tingueu por de córrer riscos anant als pobres i els nous subjectes emergents en el continent", va assenyalar el Papa Bergoglio, qui al final de la trobada va agrair emfàticament a la vida religiosa ser "senyal i testimoni de l’Evangeli "en molts llocs d’Amèrica Llatina i Carib. Els va dir:

· Obriu portes … obriu portes!

Us equivocareu, ficareu la pota, això passa! Potser fins i tot us arribarà una carta de la Congregació per a la Doctrina (de la Fe) dient que vau dir tal o qual cosa … Però no us preocupeu. Expliqueu el que hagueu d’explicar, però seguiu endavant … Obrin portes, feu alguna cosa aquí on la vida clama. Prefereixo una Església que s’equivoca per fer alguna cosa que una que es emmalalteix per quedar tancada …

· (Sobre la seva elecció) No vaig perdre la pau en cap moment, sabeu? I això no és el meu tarannà, jo sóc més de preocupar-me, de posar-me nerviós … Però no vaig perdre la pau en cap moment. Això em confirma que això és de Déu …

· (En referir-li l’esperança que ens han portat els seus gestos, fa referència a haver-se quedat a viure a Santa Marta) … aquests gestos … no han vingut de mi. No m’han passat a mi. No és que jo portés un pla, ni que n’hagi pensat i triat un. Ho faig perquè vaig sentir que era el que el Senyor volia. Però aquests gestos no són meus, hi ha algú ALTRE aquí … això em dóna confiança …

Jo venia amb la roba justa, la rentava a la nit, i de sobte això … Si jo no tenia cap possibilitat! A les apostes de Londres era al lloc 44, fixin-se vostès, el que va apostar per mi va guanyar moltíssim, és clar …! Això no ve de mi …

· Cal donar la volta a la truita. No és notícia que a Ottaviano mori un ancià de fred a la nit, o que hi hagi tants nens sense educació, o amb gana, penso en l’Argentina … En canvi, les principals borses del món pugen o baixen 3 punts i això és un esdeveniment mundial. ¡Cal donar-li la volta! No pot ser. Els ordinadors no estan fets a imatge i semblança de Déu, són un instrument, sí, però no més. Els diners no és imatge i semblança de Déu. Només la persona és imatge i semblança de Déu. Cal donar-li volta. Això és l’evangeli.

· Cal anar a les causes, a les arrels. L’avortament és dolent, però és que això és clar. Però què hi ha darrere d’aprovar aquesta llei, quins interessos hi han darrere … són de vegades les condicions que posen els grans grups per donar suport amb diners, saben vostès? Cal anar a les causes, no ens podem quedar només en els símptomes. No tinguin por de denunciar … ho passaran malament, tindran problemes, però no tinguin por de denunciar, aquesta és la profecia de la vida religiosa …

· Jo els comparteixo dues preocupacions. Una és una corrent pelagiana que hi ha a l’Església en aquest moment. Hi ha certs grups restauracionistes. Jo en conec alguns, em va tocar rebre’ls a Buenos Aires. I hom sent que és com tornar 60 anys enrere! Abans del Concili … Hom se sent en 1940 … Una anècdota, només per il·lustrar, no és per riure, jo la vaig prendre amb respecte, però em preocupa: quan em van elegir, vaig rebre una carta d’un d’aquests grups, i em deien: "Santedat, li oferim aquest tresor espiritual; 3.525 rosaris". Per què no diuen preguem per vostè, demanem … però això de portar els comptes … I aquests grups tornen a pràctiques i a disciplines que jo vaig viure -vostès no, perquè cap és vell- a disciplines, a coses que en aquell moment es vivien, però no ara, avui ja no existeixen …

La segona és per un corrent gnòstica. Aquests panteismes … Les dues són corrents d’elit, però aquesta és d’una elit més formada … Vaig saber d’una superiora general que encoratjava a les germanes de la seva congregació a no resar al matí, sinó a donar-se un bany espiritual en el cosmos, coses així … Em preocupen perquè se salten l’encarnació! I el Fill de Déu es va fer carn nostra, el Verb es va fer carn, i a Amèrica Llatina tenim carn per donar i vendre! Què passa amb els pobres, els dolors, aquesta és la nostra carn …

L’evangeli no és la regla antiga, ni tampoc aquest panteisme. Si mires a les perifèries, els indigents … els drogats! El tràfic de persones … Aquest és l’evangeli. Els pobres són l’evangeli …

· (En referir-li la dificultat de fer-se càrrec de la Cúria romana, i de la comissió de cardenals que li donarà suport, etc.) I, sí … és difícil. A la cúria hi ha gent santa, de veritat, hi ha gent santa. Però també hi ha un corrent de corrupció, també n’hi ha, és veritat … Es parla del "lobby gai", i és veritat, és aquí … caldrà veure què podem fer …

La reforma de la Cúria romana és una cosa que demanàrem gairebé tots els cardenals en les congregacions prèvies al Conclave. Jo també la vaig demanar. La reforma no la puc fer jo, aquests temes de gestió … Jo sóc molt desorganitzat, mai he estat bo en això. Però els cardenals de la comissió la tiraran endavant. Aquí hi ha Rodríguez Maradiaga, que és llatinoamericà, que porta la batuta, hi ha Errázuriz, són molt ordenats. El de Munic també és molt ordenat. Ells la portaran endavant.

· Preguin per mi … que m’equivoqui el menys possible …

· “APARECIDA” no va acabar. “Aparecida” no és només un document. Va ser un esdeveniment.

Aparecida va ser una mica diferent. Partint de la base que no va tenir document de treball. Va tenir aportacions, però no un document. I tampoc tenia un document, si el dia anterior a l’acabament teníem 2.300 "esmenes" … Aparecida va enviar el Continent a la missió. Aquí acaba Aparecida, en l’impuls a la missió.

El que va tenir Aparecida d’especial és que no es va celebrar ni en un hotel, ni en una casa de recessos … es va celebrar en un santuari marià. Entre setmana celebràvem l’eucaristia i hi havia unes 250 persones, perquè era dia normal de treball. Però els caps de setmana això estava ple …! El poble de Déu acompanyava els bisbes, demanant l’Esperit Sant …

Jo veia –l’anomeno a ell perquè el veig més estirat, més així, és bo, però és així- veia al prefecte, a João, que sortia amb la seva mitra, i la gent s’acostava, i li acostaven als nens, i ell saludava, i els abraçava així … Aquest mateix bisbe després votava. No podia haver votat igual que si hagués estat en un hotel!

Teníem les sales de reunions sota del Santuari. Així que la música de fons eren els cants, les celebracions al Santuari … Això va donar una cosa molt especial.

· Hi ha alguna cosa que em preocupa, però, no sé com llegir-ho. Hi ha congregacions religioses, grups molt, molt petits, unes poques persones, gent molt gran … No tenen vocacions, què sé jo, l’Esperit Sant no vol que segueixin, potser han complert la seva missió a l’Església, no ho sé … Però aquí estan , aferrades als seus edificis, aferrades als diners … Jo no sé per què passa això, no sé com llegir-ho. Però els demano que es preocupin d’aquests grups … El maneig dels diners … és una cosa que necessita ser reflexionada.

· Aprofitin aquest moment que vivim a la Congregació per a la Vida Consagrada ... És un moment de sol … Aprofitin-lo. El Prefecte és bo. I el secretari, que va ser "lobbyat" per vosaltres! No, en realitat, sent el president de la USG, ¡el més lògic era que fos ell! Què millor …

· Posin tota la seva obstinació en el diàleg amb els Bisbes. Amb el CELAM, amb les conferències nacionals … Jo sé que hi ha alguns que tenen una altra idea de la comunió, però … Parlin, discuteixin amb ells, diguin-los …

(Text original en castellà tret de www.reflexionyliberacion.cl . La traducció és meva).

2 respostes

10 juny 2013


Aquest Papa m’agrada…

Classificat com a Església

Si voleu que us digui la veritat, feia anys que no llegia sermons i discursos del Papa. Els darrers que vaig llegir van ser els de Joan Pau I, però el pobre va durar tan poc que quasi no va tenir temps de dir-nos res. De totes maneres, recordo que eren discursos senzills i, alguns d’ells, plens de bon humor.Les seves paraules retrataven un Papa que va ser durar només 33 dies però que inspirava confiança amb el seu somriure permanent i amb paraules plenes de confiança.

Després va venir Joan Pau II i els seus discursos i encícliques ja van deixar d’interessar-me, de la mateixa manera –i potser encara menys- que no m’interessava gaire Benet XVI, tot i ser reconegut per tothom com un gran intel·lectual. Seria llarg d’explicar el per què d’aquest desinterès (potser algun altre dia ho intentaré fer), però si ho hagués de resumir en poques paraules diria que van deixar d’interessar-me les paraules que venien de Roma perquè la majoria d’elles les sentia llunyanes, complicades, molt intel·lectuals,  molt racionals, molt teològiques i, en definitiva, molt allunyades de la vida de la gent. Digueu-me superficial, si voleu, i digueu-me que això no és raó de res. Però jo ho sentia així i el fet va ser que vaig deixar de prestar atenció als dos darrers Papes…

I ara ens arriba el Papa Francesc i torno a llegir les coses que diu. No pas totes, evidentment, però sí que cada dia sento ganes de llegir-ne més. És com si m’hagués enganxat la seva manera de fer i de dir les coses. Trobo que “m’arriba”, que l’entenc fàcilment i que les seves paraules i els seus gestos responen a les preocupacions de la gent.

Un exemple: ahir mateix llegia les paraules que va dir en l’Audiència als estudiants de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània, acompanyats dels seus pares i professors, a l’Aula Pau VI del Vaticà (7 de juny de 2013) i trobo que valen la pena perquè són intel·ligibles i properes. Potser alguns em direu que no n’hi ha per tant: Potser no, però a mi m’han agradat i m’han animat. Sembla que tornem a tenir un Papa que parla de forma senzilla i entenedora. Jo trobo que ja és molt, no trobeu?

Si voleu passar-hi una estoneta, les podreu trobar a CATALUNYA RELIGIÓ.CAT.  Aquí us en deixo un tast:

Papa Francesc: Ara estic a disposat a contestar algunes preguntes que em fareu: els nois, els educadors. Estic a la vostra disposició. He dit al Pare provincial que m’ajudi en això.

Pare provincial: Santedat, les preguntes no estaven preparades, o sigui que les agafa així com arribin? D’acord…

Un noi: (…) Jo intento creure. Jo intento… intento, sí… ser fidel. Però tinc dificultats. A vegades em venen dubtes (…) Et volia demanar alguna paraula per sostenir-me en aquest creixement i sostenir tots els nois com jo.

Papa Francesc: Caminar és un art, perquè si caminem sempre de pressa, ens cansem i no podem arribar al final, al final del camí. En canvi, si ens parem i no caminem, tampoc no arribem al final. Caminar és justament l’art de mirar l’horitzó, pensar on vull anar, però també suportar el cansament del camí. I moltes vegades, el camí és difícil, no és fàcil. (…) Hi ha la fosca, hi ha dies de fosca, hi ha dies de fracàs, també alguna caiguda… un cau, cau. Però penseu sempre això: no tingueu por dels fracassos, no tingueu por de les caigudes. En l’art de caminar  el que compta no és no caure, sinó no “quedar-se caiguts”. Aixecar-se aviat, de seguida, i continuar endavant. I això és maco: això és treballar tots els dies, això és treballar humanament. Però també és lleig caminar sols, lleig i avorrit. Caminar en comunitat, amb els amics, amb els qui ens estimen: això ens ajuda, ens ajuda a arribar precisament a la meta a la qual hem d’arribar. No sé pas si he contestat a la teva pregunta. Hi ets? No tindràs por del camí? Gràcies.

Una noia: (…) Volia preguntar-li, vostè, com tots els nens, quan era a l’escola primària, tenia amics, oi? I ara que és papa, si encara es veu amb aquests amics…

Papa Francesc: Fa dos mesos i mig que sóc papa. Els meus amics es troben a 14 hores d’avió d’aquí, són lluny. Però et vull dir una cosa: tres d’ells han vingut a veure’m i a saludar-me, i els veig i m’escriuen, i els estimo molt. No es pot viure sense amics: això és important, és important.

Una nena: Però volies ser papa? Francesc, volies ser papa?

Papa Francesc: Tu saps que vol dir que una persona no s’estimi gaire a si mateixa? Una persona que vol, que té ganes de ser papa no s’estima. Déu no el beneeix. No, jo no he volgut ser papa. Estàs bé? Vine, vine, vine…

Una senyora: Em preguntava perquè vostè, tu, has renunciat a totes les riqueses d’un papa, com un apartament de luxe, o un cotxe enorme, i en canvi has anat a un pis petit aquí a prop, o has agafat l’autobús dels bisbes. Per què has renunciat a la riquesa?

Papa Francesc: Bé, jo crec que no sigui només una qüestió de riquesa. Per mi és un problema de personalitat: és això. Jo necessito viure entre la gent, i si jo visqués sol, potser una mica aïllat, no seria bo per a mi. Aquesta pregunta me la va fer un professor: ‘Però per què vostè no se’n va a viure a allà?’ I jo li vaig contestar: ‘Miri, per motius psiquiàtrics’. És la meva personalitat. I l’apartament aquell (del Palau Apostòlic) no és pas tan luxós, tranquil·la… Però no puc viure sol, ho entens? I, a més, penso, que sí: els temps ens parlen de tanta pobresa en el món, i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tanta, tanta riquesa, tants recursos per donar de menjar a tothom, no es pot entendre com és que hi ha tants nens que passin gana, tants nens sense educació, tants pobres! La pobresa, avui, és un clam. Tots nosaltres hem de pensar si podem ser una mica més pobres: això també, tothom ho ha de fer. Com puc ser una mica més pobre per assemblar-me més a Jesús, que era el Mestre pobre. Aquest és el punt. Però no és un problema de virtut meva personal, és només que jo no puc viure sol, i això del cotxe, això que tu dius: no tenir tantes coses i ser una mica més pobre. És això.

Un professor: (…) Jo m’interrogo sobre el nostre compromís polític, social, en la societat, com a adults en les escoles jesuïtes. Digui’ns alguna paraula sobre com el nostre compromís, el nostre treball d’avui, a Itàlia, al món, pot ser jesuïta, pot ser evangèlic.

Papa Francesc: Molt bé. Implicar-se en política és una obligació per al cristià. Nosaltres, els cristians, no poden "jugar com Pilat," rentar-nos les mans: no podem. Hem d’involucrar-nos en la política, perquè la política és una de les formes més elevades de la caritat, perquè busca el bé comú. I els cristians laics han de treballar en la política. Vostè em dirà: ‘Però no és fàcil’. Però tampoc no és fàcil arribar a ser un sacerdot. No hi ha coses senzilles a la vida. No és fàcil, la política s’ha embrutat molt, però jo em pregunto: s’ha embrutat, per què? Perquè els cristians no s’han involucrat en la política amb l’esperit evangèlic? Jo et deixo amb una pregunta: és fàcil dir ‘la culpa és d’aquell’. Però jo, què faig? És un deure! Treballar pel bé comú,  és el deure d’un cristià! I moltes vegades el camí per treballar és la política. Hi ha altres camins: professor, per exemple, és una altre camí. Però l’activitat política pel bé comú és un dels camins. Això és ben clar.

Un jove: Pare, volia preguntar-li… Nosaltres, els joves, com podem viure amb la pobresa del món? Què hem de fer?

Papa Francesc: En primer lloc, voldria dir-vos una cosa, a tots vosaltres, els joves: no deixeu que us robin l’esperança, sis plau, no deixeu que us la robin. I qui et roba l’esperança? L’esperit del món, la riquesa, l’esperit de la vanitat, la supèrbia, l’orgull… Totes aquestes coses et roben l’esperança. On trobo esperança? En Jesús pobre: Jesús, que es va fer pobre per nosaltres. I tu has parlat de pobresa. La pobresa ens crida a sembrar esperança I això sembla difícil una mica d’entendre. El Pare Arrupe (…) va parlar de com s’ha d’estudiar el problema social. Però, al final, va dir: ‘Mireu, no es pot parlar de pobresa sense fer una experiència amb els pobres’. (…) No es pot parlar de la pobresa, de la pobresa abstracta: no existeix! La pobresa és la carn de Jesús pobre, en aquell nen que té gana, en el malalt, en les estructures socials injustes… Anar-hi, mirar allà la carn de Jesús. Però no deixeu robar-vos l’esperança per l’esperit del benestar, per l’esperit del benestar que al final et porta a convertir-te en un no-res en a vida! El jove han d’apostar per assolir ideals nobles. Aquest és el consell. Però l’esperança, on la trobo? En la carn de Jesús que pateix i en la veritable pobresa. Existeix una connexió entre totes dues coses”.  

Traducció: Marta Nin

2 respostes

08 juny 2013


Quan la llei no t’empara mai

Classificat com a Constitució,Justícia

Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.

Dic això pensant en la Constitució espanyola i en les interpretacions restrictives, parcials i interessades que en fa sempre el Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola ha caigut en el més absolut descrèdit, de la mateixa manera que hi han caigut les institucions públiques, els partits polítics o la Monarquia. En una enquesta que es va fer l’any passat sortien un resultats que evidenciaven aquest fet: El 44,6% de la població creia que la Constitució es respectava "poc o gens", mentre que per a un 26,7% es respectava "una mica" i, només el 21,2% pensava que es complia "bastant o molt". L’estudi era del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS.  El 67,5% dels espanyols, segons el CIS està insatisfet del funcionament de la nostra democràcia i cada vegada són més les veus que defensen una reforma constitucional i, fins i tot, l’obertura d’un procés constituent. La presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, Maria Moretó deia que "la causa d’aquesta situació no és la Constitució, sinó la legislació que s’està aprovant i que va en contra de certs drets que, precisament, recull la Carta Magna, de manera algunes d’aquestes lleis podrien ser inconstitucionals".

Davant d’aquest panorama a un li queda la sensació que a España alguns juguen permanentment en camp contrari, amb arbitres comprats, amb una pilota trucada, amb el sol de cara, amb el camp sec i la graderia plena d’enemics. Amb aquestes condicions, abans de jugar el partit hom ja sap que el partit el perdrem sigui com sigui i juguem com juguem. I quan planteges canviar les condicions i les normes de joc et diuen que no, que ni parlar-ne d’aquest tema… Les valoracions que la majoria de la premsa ha fet de la nova composició del Tribunal Constitucional  han coincidit en que hi haurà una majoria de magistrats conservadors que seran la cadena de transmissió del Govern de PP. Ja sabem què ens espera, doncs, de cada resolució que hagin de dictar…

Quina sortida queda, doncs? Cada vegada hi ha més gent que ja sap quina és i la té prou clara. El que segurament no tenim massa clar és la manera com ho hem de fer per canviar aquesta situació i aquí trobo que és on rau fonamentalment el problema. Si no ens posem d’acord els que sempre en sortim perdedors no ens en sortirem, tot i que el nombre de desenganyats cada dia és més nombrós i caldrà veure fins on aguanta la pressió de l’olla abans no exploti. 

I per acabar, unes paraules que recull Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, citant la sentència del Tribunal internacional de justícia de La Haia sobre la independència de Kosovo.  Entre d’altres coses, diu: "Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona".

2 respostes

06 juny 2013


Uruguai: un país petit

Classificat com a PAÏSOS,Pepe Mujica,Uruguai

En l’apunt anterior parlava que el “milhomes” Sr. Rajoy deia en la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, que “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Justament aquests mateixos dies que proclamava tan cofoi tot això, voltava per aquí un home senzill i honest, President d’un país molt petit, tan en extensió com en habitants. Aquest home, que parla sempre de manera molt franca i peculiar, fent servir refranys i dites populars per tal de que tothom l’entengui, es diu José Mujica i és el President de l’ Uruguai.

No sé si havia escoltat, o no, les paraules de Rajoy però va dir coses que semblava que anaven dirigides directament al president espanyol. Coses que, si no les ha escoltat, potser caldria que ho fes. Li anirien bé per no vantar-se tant, no ser tant vanitós i deixar de dir estupideses com la frase que va dir. A més, sembla que les expressions de Mujica responien perfectament a la frase de Rajoy quan parlava dels països petits.

Mujica va dir coses prou interessants davant de més de 200 empresaris europeus, convocats pel Banco de Santander i va aprofitar per destacar els avantatges estratègics per la seva ubicació geogràfica ja que és la "porta de l’última reserva d’aliments amb què compta la humanitat a la desembocadura del riu Paranà”.

Mujica va dir que l’ Uruguai ofereix oportunitats d’inversió i de negocis i va fer una extensa exposició en què va subratllar els beneficis que presenta Uruguai per als inversors. A la xerrada va dir coses com aquestes:

“No nos caracterizamos por matarnos en el laburo. Nadie se muere por exceso de trabajo, pero no es un país corrupto, somos un país decente. Esta seriedad nos ha dado credibilidad en el ámbito internacional”.

També va expressar que Uruguai atorga "garanties polítiques, jurídiques i institucionals", va dir que "és fiable, perquè tots els governs han respectat invariablement les decisions i els compromisos assumits pels seus antecessors en nom de l’ Estat. L’Uruguai brinda "seguretat jurídica, perquè les regles de joc es respecten sempre, és un país amb nivells de corrupció molt baixos, i és un país respectat internacionalment, molt per sobre de les seves dimensions".

En un altre ordre, Mujica es va referir al fet que la realitat mundial actual mostra una tendència inequívoca a la formació de "grans espais econòmics". Va dir que això no vol dir que "les nacions perdin la seva rellevància, però no veure el que està passant és no entendre l’època que ens toca viure ".

Rajoy –i la majoria de governants espanyols- sembla que no han entès res de l’època en què viuen. Millor dit: encara viuen en el passat i sembla que no se’n volen moure. No han entès que avui qualsevol país, per petit que sigui, pot exportar fàcilment a tot el món i que el mercats ja no són els pobles veïns com en els segles anteriors, sinó ara que el mercat ja és tot el món. L’exemple de l’ Uruguai és clar i evident: un país que té  3.286.314 de persones (Espanya 47.265. 321) i que només té 176.215 km² (Espanya 504.645 km²) exporta carn arreu del món (més que l’ Argentina) i és capaç de sobreviure tan o millor que altres països molt més grans.  I tenim força més exemples: Noruega, Suècia, Luxemburg, Suïssa, Andorra, Islàndia, Mònaco, Liechtenstein, Brunei, Singapur, els Emirats Àrabs i tants altres… Cap d’aquests països viuen pas gens malament, tot i essent tots ells petits i ben diferents els uns dels altres. Cadascú s’espavila com pot i el fet de ser gran o petit cada cop importa menys. I, si volem filar més prim encara, podem dir que els països petits requereixen molta menys burocràcia, gasten menys i, per tant, poden reduir els impostos i estimular molt més les empreses i els factors productius que en països grans acostumen a ser molt més pesants i lents de reflexos.

Per tant, penso que el Sr. Rajoy i molts altres governats plens de somnis de grandesa i amb molta terra a l’Havana haurien d’escoltar i reflexionar tot això. Els aniria bé!

No hi ha resposta

05 juny 2013


Rajoy encara creu allò de “MEJOR BURRO GRANDE, ANDE O NO ANDE”

Classificat com a PAÏSOS,POLÍTICA

En la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, Rajoy ha advertit que en clau europea “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Va deixar anar la frase i va quedar tan ample!. Segueix pensant allò tan tronat i tan passat de moda de que “el tamaño sí que importa” i es queda tan ample. Com molta altra gent, Mariano segueix pensant que, al mateix preu, com més gran millor!. Segueix Important més la quantitat que la qualitat. Segueixen les mateixes pautes de sempre sense adonar-se que el món ha canviat fo´ça i potser les coses ara ja no són així.

Dan Mariano vol ser gran i vol una España ben gran; com Franco, que la volia també “bien grande". El somni d’Espanya sempre ha estat  tenir un Imperi ben gran, com més gran millor. Ja ho deia Felip II. “En mi Imperio nunca se pone el sol”. I potser recordareu també allò que ens feien estudiar de petits a l’escola sobre  la “Grande y Felicísima Armada” –també anomenada l’ “Armada Invencible”- quan va ser derrotada per una tempesta?. El fet de ser gran no sempre vol dir ser millor.

N’hi ha que només creuen en les coses grans, potents, imponents, que facin força patxoca, encara que la qualitat sigui ínfima. No sé com Don Mariano encara pot treure pit en les circumstàncies actuals veient com altres estats europeus força més petits que Espanya li passen la mà per la cara en quasi tots els aspectes. Encara segueix creient que Espanya és gran? Encara creu que té alguna influència? Encara creu que els petits no compten per a res i cal menysprear-los?. Quantes vegades les coses fracassen per petits detalls!

De fet, la psicologia humana (junt amb certa educació rebuda durant anys) sembla que està més predisposada a valorar les coses grans i sembla que mirem amb més bons ulls allò que és lluent, gran o crida molt l’atenció, tot i que les coses petites poden ser igual de bones o potser encara millors. I segur que les coses petites en moltíssimes ocasions tenen més importància que les grans i són imprescindibles. Potser també s’hauria de fixar en aquella dita de que “al pot petit hi ha la bona confitura” i potser li caldria començar a capgirar valors: la saviesa, el benestar, el confort, la cultura, la riquesa i tantes altres coses no sempre van associades a la mida (ni d’una persona, ni d’un país ni de res!). Els mateix que els problemes: alguns grans països tenen grans problemes sense solucionar i, en canvi, alguns petits països ja fa anys que els tenen solucionats. No és, per tant, la mida el que compta Sr. Rajoy!. De fet, la seva desafortunada afirmació li ha rebatut amb arguments ben contundents Sala i Martín al seu blog quan li diu que “Espanya amb 47 milions d’habitants té els mateixos membres al Consell Europeu que Finlàndia amb 5,3”. “Aquesta simple comparativa entre Espanya i Finlàndia si es fes amb altres països com Luxemburg o Portugal “faria riure als lectors” diu Sala i Martín.

No hi ha resposta

03 juny 2013


Aquest sistema no és de fiar

Classificat com a CÀRITAS,ECONOMIA,Església,SOCIETAT

 

I no ho dic jo. Ho diu molta gent. Gent entesa: economistes, pensadors, filòsofs, periodistes, alguns bisbes i alguns capellans… I ho diu Càritas! I ja sabem que Càritas és de fiar perquè deu ser, de totes les institucions, la que toca més de peus a terra i toca la realitat de ben a prop. Ens diu que hem d’anar cap a un nou model econòmic i social perquè:
1. El Sistema Econòmic actual NO ÉS DE FIAR. No vol que visquem SENZILLAMENT.
2. El Sistema ens diu: Treballi per VIURE EN LA RIQUESA tancat en el seu món de benestar. Vostè s’ho mereix tot. Per això treballa.
3. VISQUI EN LA RIQUESA consumint. Nosaltres pensem per vostè. Estigui a l’última moda en tot. Per això treballa.
4. VISQUI EN LA RIQUESA indiferent al que passa al món.
5. VISQUI EN LA RIQUESA retent culte al senyor del Sistema. En ell té tot el seu Crèdit.
Sacrifiqui-li el seu temps i esforç. El sistema és feliç amb el seu lliurament fidel i devot.
6. …Fins que arribà la CRISI del Sistema… I el senyor del Sistema va prémer el botó
d’alarma per salvar-se…
7. El Sistema prescindeix de les persones més vulnerables.
8. LES PERSONES SÓN EL MÉS IMPORTANT.
Prou d’utilitzar-nos a benefici d’uns quants!. “El primer capital que cal SALVAGUARDAR i VALORAR és l’ÉSSER HUMÀ, la persona en la seva integritat: car l’home i la dona són l’autor, el centre i el de tota activitat econòmica-social.” (Cf. Caritas in Veritate, núm. 25)
9. La crisi actual i els problemes amb què s’enfronta el desenvolupament requereixen una nova síntesi humanista que superi les desviacions i els problemes dramàtics a què ens han conduït el sol creixement econòmic, l’absolutització de la tècnica i la redacció de la interioritat i espiritualitat humana, i que ens ofereixi valors de fons sobre els quals construir un futur millor. Aquest valor de fons és la dignitat de la persona.(Cf. Caritas in Veritate, núms. 21 i 27)
10. CÀRITAS és el compromís decidit i organitzat de la comunitat cristiana per atendre, ajudar i acompanyar les PERSONES EXCLOSES pel sistema i DIGNIFICAR-LES.
11. AVUI, la principal font d’exclusió és la DESOCUPACIÓ provocada pel Model econòmic.
Davant els milions de persones sense feina, a les Càritas parroquials i diocesanes han sorgit diverses iniciatives:
Acompanyar en la cerca de feina. Orientar i informar laboralment; Promoure espais de trobada d’aturats, grups d’autoajuda; Captar o rebre ofertes de treball d’empreses i contractadors de les zones on hi ha les Càritas.Promoure la realització i l’accés a cursos i tallers formatius;Ajudar a l’autofeina mitjançant assessorament, microcrèdits;Crear empreses d’inserció i donar-hi suport; Sensibilitzar, implicar i mobilitzar la comunitat per tal de crear xarxes de contactes i d’informació on es detectin ofertes de treball o necessitats.
Des de Càritas promovem un treball que permeti a tothom viure amb DIGNITAT, realitzar-se com a persones,contribuir al bé comú i lluitem per aconseguir-ho. No promovem un treball la finalitat del qual sigui viure EN LA RIQUESA, sinó viure DIGNAMENT, amb senzillesa.
12. Càritas és també un punt de trobada on acudeixen les PERSONES COMPROMESES i CREIENTS per, junt amb els exclosos, canviar aquest Sistema Econòmic i Social.          13. ¿Però què puc fer jo per canviar aquest Sistema?¿Per on puc començar?
14. Càritas et proposa fer alguna cosa que està a les teves mans…                                                                             15. Per canviar el Sistema, abans has de començar per tu mateix, i trencar allò del Sistema que tens a dins.
16. Agafeu el martell de la SENZILLESA per trencar amb l’estil de vida que ens imposa el Sistema Econòmic i Social actual, i promoure el canvi… en allò que depèn de nosaltres.                                                                                                                  17. Trencar amb el viure muntats a l’onada del CONSUMISME, del desitjar TENIR i POSSEIR sempre més i més…
18. Trencar amb el viure INDIVIDUALISTAMENT… amb l’anar sempre a la meva, a la meva conveniència.                           19. “Avui la humanitat apareix molt més activa que abans. Aquest major veïnatge ha de transformar-se en vertadera comunió… Que es reconeguin com a part d’una sola família,
que col·labora amb vertadera comunió i està integrada per éssers que no simplement viuen els uns al costat dels altres (…) La criatura humana, quant a naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura també en la pròpia identitat personal. La persona es valoritza no pas aïllant-se sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu.  (Caritas in Veritate,53).                                                                             20. Trencar amb el viure ACCELERADAMENT… descurant les coses importants de la Vida.                                              21. “El desenvolupament de l’ésser humà i dels pobles depèn també de les solucions que es donen als problemes de caràcter espiritual. El desenvolupament ha d’abraçar, a més d’un progrés material, un d’espiritual, perquè l’home és un en cos i ànima… L’ésser humà es desenvolupa quan creix espiritualment, quan la seva ànima es coneix a si mateixa i la veritat que Déu li ha imprès germinalment, quan dialoga amb ell mateix i amb el seu Creador (…) Una societat del benestar, materialment desenvolupada però que oprimeix
l’ànima (esperit), no està ben orientada cap a un autèntic desenvolupament.” (Caritas in Veritate,76)                        22. Si de debò trenques amb tot el que aquí t’ha proposat Càritas, viuràs SENZILLAMENT i faràs possible que altres, senzillament, puguin viure.                                                   23. Tenim a les nostres mans el poder de la SENZILLESA. Amb ella, senzillament, podrem
canviar aquest Model Econòmic i Social.“Sou la llum del món” (Mt 5,14) … per ser testimonis que una altra manera de viure és possible ARA.

(Extret de la Campanya de Càritas d’enguany)

2 respostes

01 juny 2013


Barça-Club Atlético Progreso

Classificat com a Barça,Futbol,Sindicats,SOCIETAT

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

No hi ha resposta