A PEU

Aquest majúscul escàndol de Bankia té culpables. Altra cosa és que es vulguin investigar. En un Estat amb cara i ulls i que no fes riure com fa riure Espanya, les coses s’investigarien, se sabrien i es depurarien responsabilitats. Aquí no ho crec perquè hi ha massa vergonyes per tapar i són experts especialistes en tapar-se-les els uns als altres. Hi tenen la mà trencada, vaja!

Per començar caldria assenyalar els principals culpables, cosa que fa E-NOTICIES en un bon article-resum històric del procés que ha portat Bankia on és ara. Tots ells són 10 coneguts personatges del PP i són ells els responsables d’enfonsar l’entitat. Ells i tot un munt de maniobres polítiques, la deixadesa d’alguns banquers i la passivitat dels reguladors

Alguns dels principals responsables de la situació són:
– Esperanza Aguirre. La presidenta de la Comunitat de Madrid va provocar la destitució de Miguel Blesa de la presidència de Caja Madrid per controlar l’entitat en el seu enfrontament amb Alberto Ruiz Gallardón. Aguirre va intentar posar en la presidència a la seva mà dreta, Ignacio González, vicepresident de la Comunitat. Ruiz Gallardón va donar suport a Blesa i, després, com a alternativa, a Rodrigo Rato. Rajoy va decidir a favor de Rato.
– Alberto Ruiz Gallardón. L’alcalde de Madrid va utilitzar Caja Madrid per enfrontar-se a Esperanza Aguirre. Va intentar que Blesa es mantingués en la presidència de l’entitat, i després, quan va comprendre que era inviable, va impulsar la candidatura de Rodrigo Rato, que va guanyar gràcies al suport de Rajoy.
– Rodrigo Rato. L’exvicepresident econòmic d’Aznar, que havia protagonitzat una fuga no explicada de la presidència del Fons Monetari Internacional, va mantenir des de la presidència de Caja Madrid, i després de BFA-Bankia, l’entramat d’interessos polítics i immobiliaris creat pel PP.
– José María Aznar. Va reforçar el control del PP sobre Caja Madrid imposant al seu amic Miguel Blesa a la presidència.Igualment, des del PP i la Generalitat del País Valencià, va mantenir en l’òrbita del partit a Bancaixa i la seva filial, el Banc de València, recentment intervingut pel Banc d’Espanya.
– Miguel Ángel Fernández Ordóñez. El governador del Banc d’Espanya, que va ser secretari d’Estat amb Felipe González i amb José Luis Rodríguez Zapatero, va incomplir totalment les seves funcions de regulador i va permetre que Caja Madrid, Bancaixa i posteriorment Bankia adquirissin un risc immobiliari insostenible. Va mantenir la ficció de la suposada solidesa del sistema financer espanyol.
– Miguel Blesa. Com a president de Caja Madrid nomenat pel seu amic Aznar, va impulsar l’entrada de la caixa en negocis immobiliaris immobiliaris molt arriscats financerament però beneficiosos per a empreses i entitats afins al partit.Recolzat per Alberto Ruiz Gallardón, va ser destituït per la pressió d’Esperanza Aguirre.
– Elena Salgado. La vicepresidenta econòmica de Zapatero no s’ha atrevit a prendre mesures contra la politització i l’excessiu risc immobiliari de Caja Madrid i de Bancaixa i, després, de BFA-Bankia. Amb la complicitat de Zapatero i del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va fer desistiment de les seves responsabilitats davant la gran influència del sector de la construcció i la politització de les caixes.
– Francisco Camps. Tant Bancaixa com la CAM-intervinguda i després venuda al Banc Sabadell-van ser un dels escenaris de l’enfrontament d’interessos entre l’expresident de la Generalitat valenciana i el seu antecessor en el càrrec, Eduardo Zaplana. Tots dos van fomentar la implicació d’ambdues entitats en el sector immobiliari, amb uns riscos financers excessius.
– Eduardo Zaplana. President de la Generalitat valenciana fins que Aznar el va portar al Govern de l’Estat, va intentar fusionar Bancaixa amb la CAM per reforçar el control del PP sobre les finances del País Valencià. Camps, enfrontat amb Zaplana, va impedir la fusió, i les dues caixes van patir les conseqüències dels seus enfrontaments. Va col · locar a les dues entitats en un risc excessiu en el sector immobiliari.
– José Luis Olivas. És l’home fort del PP en el sistema financer valencià. Va ser conseller d’Economia i vicepresident de la Generalitat, i va ocupar la presidència interinament entre la sortida de Zaplana i l’entrada de Camps. President de Bancaixa i del Banc de València-intervingut pel Banc d’Espanya-, filial de la caixa, va arribar a la vicepresidència dels BFA-Bankia, i va haver d’abandonar el càrrec després enfrontar-se amb Rato, durant el procés d’intervenció del Banc d’ València.

I si amb això no n’hi hagués prou, podem exposar públicament quins són els càrrecs assignats a dit que “treballen” a Bankia. Aquell aforisme que diu que"la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ho ha de semblar" ells se’l passen pel forro. No només no són honrats sinó que ja ni es preocupen de semblar-ho. Creuen amb la impunitat total a ulls cecs i saben que aquí ningú investigarà res ni els demanaran comptes. tant de bo la pressió popular fos ben elevada i comencessin a citar-los als jutjats…

Aquí teniu tota la colla d’endollats:

–Santiago Alarcó Canosa. Consejero de Deoleo en representació de la Sociedad de Promoción y Participación Empresarial Caja Madrid. Alarcó és ex cunyat del presidente de Bankia, Rodrigo Rato i germà d’ Ángeles, recientment nombrada Presidenta de Paradores Nacionales.

–Claudio Aguirre Pemán. Conseller de Caja Madrid. Cosí d’ Esperanza Aguirre. Fou el responsable de Merrill Lynch a Espanya i Portugal.

–Juan Chozas Pedreño. Director de Recursos de Bankia. Exsecretari general de Empleo y Relaciones Laborales durant els boverns d’ Aznar. Col·laborador entusiasta de la FAES.

–Jesús Pedroche Nieto. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Expresident de l’ Asamblea de Madrid. Exconseller del Gobierno Regional de Madrid.

–Ricardo Romero de Tejada.Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Exsecretari General del PP a la Comunidad de Madrid. Exalcalde de Majadahonda.

–Mayte Jiménez. Esposa de Salvador Victoria, Consejero de Asuntos Sociales del Gobierno d’ Esperanza Aguirre. Fou nombrada consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada per Bankia el 2009.

–Nieves Alarcón Castellanos. Esposa de l’ exsecretari General del PP madrileny, Francisco Granados i actualment Senador. Fou nombrada l’any 2008 Consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada per Bankia.

–Ángel Acebes. Exministre de l’ Interior del Gobierno de Aznar. Exdiputat per Ávila. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–Manuel Lamela. Consejero de Cibeles Corporación. Exconseller de Sanidad y de Transportes d’ Esperanza Aguirre. Exdirector de Gabinet de Rodrigo Rato en la seva etapa de Ministro de Economía. President del Comité de Auditoría de Bankia.

–Carmen Cavero Mestre. Cunyada de Ignacio González, Vicepresidente del Gobierno de Aguirre. Vocal del Consejo de Caja Madrid Cibeles. Consejera de Bankia.
Mercedes de la Merced. Exeurodiputada i exteniente de Alcalde del Ayuntamiento de Madrid. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–Estanislao Rodríguez- Ponga. Exsecretario de Estado de Hacienda amb Rodrigo Rato. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–José Manuel Fernández Norniella. Expresident del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Exsecretario de Estado de Comercio y Turismo . Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

–Mercedes Rojo Izquierdo. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Exasesora d’Esperanza Aguirre.

–Maria Zaplana Barceló. Filla d’ Eduardo Zaplana. Becària a Caja Madrid.

–Elena Pisonero. Consellera de Caja Madrid. Exjefa de Gabinete de Rodrigo Rato. Exdiputada i en l’ actualitat Presidenta d’ Hispasat.

Quin gran pomell de floretes, no? Si investiguessin una mica a fons haurien de fer les presons de l’ estat espanyol més grans perquè em sembla que n’hi hauria d’anar una bona colla.

Tags: BANKIA, ECONOMIA

Aquí no vull parlar del músic italià Niccolò Paganini, (Gènova, 27 d’octubre de 1782 – Niça, 27 de maig de 1840) sinó que vull parlar dels pobres desgraciats que ens toca pagar sempre i que popularment es coneix com a “paganinis”. Aquí no paguen els que més tenen, ni paguen el pato els que han causat la trencadissa econòmica que ens toca sofrir, ni és veritat allò de “qui paga mana”. Tenim el món al revés i els que paguem no manem, els que ho han fet malament són els únics que se’n van amb les butxaques plenes i qui menys s’ho mereix està dalt de tot simplement per ser més espavilat que els altres….

He rebut un correu amb una colla de dades interessants que vull donar a conèixer. Per exemple:

Polítics

-Per fi se sap el nombre de polítics que pul·lulen per aquestes nostres Espanyes. I com era d’esperar, resulta que tenim més polítics vivint dels pressupostos que cap país d’Europa.
-Resulta que tenim EL DOBLE de polítics que el segon país amb més polítics d’Europa (Itàlia).
-Resulta que tenim 300.000 polítics més que Alemanya ¡ amb la meitat de població! A més Alemanya està molt més descentralitzada que Espanya. Alemanya compta amb 6 nivells administratius (Estat – Länders – Regions Administratives – Districtes – Mancomunitats – Municipis) i Espanya només amb 4 (Estat – Comunitat Autònoma – Província – Municipi).
-Resulta que tenim 445.568 polítics. (Any 2011)
165.967 metges
154.000 policies
19.854 bombers
Resulta que tenim més polítics que metges, policies i bombers … junts!

Sous

Mestre: 1.400 euros per preparar-te per la vida.
Policia: 1.600 euros per arriscar per tu la seva vida.
Bomber: 1.800 euros per salvar la teva vida.
Metge: 2.200 euros per mantenir-te amb vida.
Diputat: 30.000 euros per fotre’t la vida, i els 30.000 són …, per a tota la vida!.

Preparació
Només falta per afegir que per treballar com:
– Policia: cal tenir el Batxillerat Superior i fer una Oposició.
– Bomber: cal tenir el Batxillerat Superior i fer una Oposició.
– Mestre:cal tenir el Batxillerat Superior, Títol Universitari (quatre anys) i una Oposició.
– Metge: cal tenir el Batxillerat Superior, la nota mitjana més alta a la selectivitat. Títol Universitari (sis anys), Oposició a MIR. Especialitat (obligatori 4 anys per a medicina general o cinc anys la resta d’especialitats) Oposició. Total onze anys en el millor dels casos.
– Diputat: CAP REQUERIMENT, ni titulació ni oposició, només cal ser assignat a dit per la gent del teu partit.

En una paraula: en aquesta Espanya de “castañuelas y pandereta” alguns hi són per cobrar i altres per pagar. Per manar no cal ser ni honrat, ni massa preparat, ni massa treballador, ni tenir vocació de servei. La feina no cal fer-la ben feta perquè, si tens un càrrec important, sempre hi surts guanyant i saps que en sortiràs amb les butxaques plenes. Ja sé que no hauria de generalitzar i que sempre hi trobarem honroses excepcions, que no fan més que confirmar que l’excepció confirma la regla. Però és que, veient les coses com van, em sembla que la situació fa pensar una mica, no us sembla?

Tags: SOCIETAT

Quan era petit, a l’escola em van ensenyar una poesia que he recordat tota la vida, cosa difícil de creure donada la meva reconeguda mala memòria. Després he sabut que era una dècima de Calderón de la Barca, treta de la seva obra La vida es sueño.  La dècima parla d’un savi molt pobre, molt pobre i diu així:

Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.

Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño, siglo XVII

M’ha vingut a la memòria aquest poema avui que TV3 fa la Marató per la pobresa i que ens convida a reflexionar sobre aquesta xacra que cada dia s’estén més. No és fàcil fabricar pobres amb la perfecció que ho fa la nostra societat capitalista i consumista. S’ha de convèncer a la gent que vulgui cada dia més coses, que gasti cada cop més –endeutant-se, si cal, fins al moll de l’anima- i que compri i compri més allà de les necessitats bàsiques. Però ens ho planegen tant bé, ho pensen tan bé i ho organitzen tant bé, que al final ho aconsegueixen i fabriquen persones amb necessitats artificials que es convertiran inevitablement en pobres. Ens proposen ser tots cada dia una mica més egoistes. Ens diuen que cal mirar, per damunt de tot, per nosaltres mateixos i pels nostres desitjos que, si els podem aconseguir, ens faran feliços…

I així anem creant les condicions ideals per fabricar pobres. Fabriquem pobres materials i pobres espirituals: nois i noies que no cal que pensin massa. El que cal és que tinguin i gastin en telèfons mòbils, roba, modes… No cal que pensin en un futur millor per a ells i per al món en general. Només cal que pensin en l’ara, en el present. No cal que llegeixin massa, no cal que siguin massa crítics. Només cal que segueixin les directrius que els vagi marcant la TV.

Però, de cop i volta, es troben que no poden aconseguir res de tot això perquè no troben feina i perquè les coses sembla que han canviat de cop. I ara què? Doncs ara potser és arribat el moment d’aprendre’s de memòria aquesta dècima de Calderón de la Barca i mirar una mica al voltant nostre.

Els pobres no existeixen per si sols, som tots responsables en certa mesura que la "màquina" els segueixi produint. Potser que comencem a creure i ensenyar que un altre món és possible. Que és l’únic possible!

Tags: Pobresa, SOCIETAT

No vull parlar d’economia ni de finances, que no hi entenc. Per tant, quan parlo d’ Espanya com a bo porqueria vull parlar d’ Espanya com a Estat, com a país o com vulgueu dir-li. Aquí el nom no fa la cosa i tothom l’anomena com vol o com pot.

Espanya s’ha convertit tota ella en un bo porqueria perquè ja ningú és fia de ningú ni de res. Perquè Espanya no és res, pura façana a punt de caure. Tot és pura aparença i mentida. Espanya és una caricatura d’ella mateixa, del que vol ser i del que alguns diuen que és o que voldrien que fos. Ningú no se’n fia. Caps dels poders funcionen com haurien de funcionar: El poder legislatiu fa i desfà lleis sense to ni so en una dinàmica diabòlica i sense sentit. Les fa tard i malament. Sempre a remolc de les circumstàncies. Els que entren desfan les dels que se n’han anat. Saben que les lleis no serveixen per a res i en són conscients. Algunes, ni entren en vigor perquè han nascut sense sentit.

El poder executiu no sap el que executa. Bé, sí que ho sap: executa el que li diuen des de Brussel·les i, darrerament, vigilats ben de prop per tal que no els tornin a enredar amb més mentides. Han amagat tant, han mentit tant, que ja no són creïbles.

I el darrer, el judicial, potser és el que causa més riota i pena. Tenim uns jutges que jutgen amb el cul i no pas amb el cap. La seva norma és “feta la llei, feta la trampa”, fer la vista grossa en segons quines qüestions i fer-la ven petita en segons quines altres. Fer pagar justos per pecadors i a escombrar sempre cap a casa!

És el que hi ha. A l’Estat espanyol es pot requisar xiulets i banderes en un partit de futbol. A l’Estat espanyol es pot manipular la TV per tal que els xiulets no tapin l’himne. Es pot fer el que els sembli però no es poden portar als tribunals a qui ens ha anat robant descaradament. Es poden destinar milionades a ajudar els bancs i no es pot ajudar la gent que passa gana i que ho passa fatal gràcies a aquest desgavell provocat per ells mateixos. Es pot permetre quasi tot el que convingui a uns quants i es pot prohibir també quasi tot el que no convingui a aquests mateixos. I si se’t pixen a la cara has de dir que plou. I a callar i a pagar, que per això ets una simple autonomia i un simple individu sense drets i amb molts deures.

I així anem fem. Esperant a veure si ens intervenen del tot, cosa que potser seria la millor…

Tags: España

Juan Gelman és un poeta excepcional que va néixer a Buenos Aires el 1930. La seva primera obra publicada, Violín y otras cuestiones,  va rebre de seguida que va sortir l’elogi de la crítica. Considerat per molts com un dels més grans poetes contemporanis, la seva obra delata una ambiciosa recerca d’un llenguatge transcendent, ja sigui a través del "realisme crític" i l’intimisme, primerament, i després amb l’obertura cap a altres modalitats, la singularitat d’un estil, d’una manera de veure el món, la conjugació d’una aventura verbal que no descarta el compromís social i polític, com una forma de temperar la poesia amb les grans qüestions del nostre temps.

Va ser obligat a un exili de dotze anys per la violència política estatal, que a més li va arrencar un fill i  la seva nora, embarassada, que van passar a formar part de la dolorosa multitud de "desapareguts".

El 1997 va rebre el Premi Nacional de Poesia. La seva obra ha estat traduïda a deu idiomes.
Resideix actualment a Mèxic, tot i que "Volver, vuelvo todos los años, pero no para quedarme. La pregunta para mí no es por qué no vivo en la Argentina sino por qué vivo en México. Y la respuesta es muy simple: Porque estoy enamorado de mi mujer, eso es todo".

Perdonant-li aquest romanticisme tan gran, la ciutat de Buenos Aires el va honrar recentment amb el títol de ciutadà il · lustre.

Oración de un desocupado

Padre,
desde los cielos bájate, he olvidado
las oraciones que me enseñó la abuela,
pobrecita, ella reposa ahora,
no tiene que lavar, limpiar, no tiene
que preocuparse andando el día por la ropa,
no tiene que velar la noche, pena y pena,
rezar, pedirte cosas, rezongarte dulcemente.
Desde los cielos bájate, si estás, bájate entonces,
que me muero de hambre en esta esquina,
que no sé de qué sirve haber nacido,
que me miro las manos rechazadas,
que no hay trabajo, no hay,
bájate un poco, contempla
esto que soy, este zapato roto,
esta angustia, este estómago vacío,
esta ciudad sin pan para mis dientes, la fiebre
cavándome la carne,
este dormir así,
bajo la lluvia, castigado por el frío, perseguido
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
tócame el alma, mírame
el corazón,!
yo no robé, no asesiné, fui niño
y en cambio me golpean y golpean,
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
si estás, que busco
resignación en mí y no tengo y voy
a agarrarme la rabia y a afilarla
para pegar y voy
a gritar a sangre en cuello

JUAN GELMAN (de "Violín y otras cuestiones")

Tags: Juan Gelman, Poesia

En el post d’ahir feia una crítica de la glossa setmanal que el bisbe Xavier Novell feia el dia 13 de maig al Full Diocesà. Algú m’ha fet arribar una crítica del meu post dient que posicions com la meva trenquen la unitat de l’Església i que no són tolerables per part d’algú que es diu catòlic.

Aprofitaré aquesta avinentesa per fer alguns aclariments i estendre’m una mica més sobre el que vaig escriure ahir, si m’ho permeteu.

Primerament dir que l’escrit del bisbe es mou en el context del que es diu Nova Evangelització i que jo no entenc massa què vol dir. O potser sí que ho sé; massa que ho sé! Més que de “nova”, jo parlaria de “vella i tradicional” i crec que es fan molt passos enrere quan actualment es pretén evangelitzar de la manera com ho proposen molt bisbes (i, per suposat, el Vaticà), condemnant “la dictadura del relativisme” que diuen que impera en el  ramat. El ramat, pensen ells, ha de ser això: un ramat que segueixi fidelment el seu pastor i que -si convé- faci servir un munt de gossos d’atura per tal que cap ovella marxi un pas més enllà d’on el pastor vol aconduir-lo. No s’adonen que condemnant la “dictadura del relativisme” cauen en la “dictadura del dogmatisme”, tant o més pitjor que l’altra.

Alguna cosa semblant deia el bisbe Pere Casaldàliga parlant d’aquest tema, quan deia que el Déu únic és plural en les seves revelacions i de forma plural ha de ser trobat i estimat. La Teologia de l’ Alliberament, de la que el bisbe Pere en forma part, pretén justament l’alliberament del pensament i de la teologia, durant segles massa encartonada i encotillada en forma de dogmes que gens interpretables si no es volia rebre algun cop de bàcul. I quan no es deixa opinar als teòlegs, malament rai! Actualment les coses em sembla que haurien de canviar perquè no hi ha altra alternativa: o hi ha diàleg interreligiós o el xoc frontal entre religions és inevitable. O hi ha convivència plural i respectuosa entre religions, o hi ha guerra i enfrontament total.

I arribats en aquest punt cal aclarir que per «pluralisme religiós» no hem d’entendre la simple pluralitat o multiplicitat de religions sinó que entenem el pluralisme com un paradigma, una forma concreta de veure les religions, contraposada a dues formes més, encara molt actuals: l’exclusivisme i l’ inclusivisme.

L’exclusivisme ha estat la forma de comprendre la religió (qualsevol d’elles) pensant que només ella és la veritable. L’inclusivisme és la visió per la qual una religió pensa que ella segueix sent la veritable, la plena, la volguda per Déu, però que fora d’ella hi ha també elements religiosos  amb els que les altres religions participen del que Déu li va donar en plenitud només a ella.

El Pluralisme, en canvi, és la forma de mirar la religió que pensa que Déu ha actuat a través de moltes vies i que totes elles són camins de salvació, d’alguna manera autònoms. En sentit teològic profund, «ser pluralista» significa el reconeixement de la pluralitat legítima de vies de realització religiosa autònomes, sense normativitat i sense privilegis per part d’una única religió.

L’esperit que impregna la Nova Evangelització, que es proposa amb tant d’entusiasme ara, està molt en sintonia amb la Declaració de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, “Dominus Iesus” de l’any 2000. La Dominus Iesus va xocar frontalment amb la Teologia del Pluralisme religiós que s’estava desenvolupant de forma creixent a l’interior del cristianisme. No només va xocar contra els desenvolupaments més recents d’aquesta teologia, sinó també contra els avenços ja antics que el mateix Concili Vaticà II havia realitzat i que van ser assumits i acollits amb entusiasme  en  el si del Poble  de  Déu. El to, el llenguatge, la
posició adoptada per la Dominus Iesus és tal, que resulta impossible el diàleg teològic.  Són unànimes les veus que testimonien el que veuen: estem en un impàs. L’ecumenisme està bloquejat. Les bones paraules que, tanmateix, es prodiguen amb freqüència en elogi d’aquest diàleg interreligiós i l’ecumenisme, no troben crèdit. La contradicció amb la doctrina teològica oficial les fa senzillament increïbles. El bloqueig i l’impàs només se superarà corregint el plantejament teològic oficial, cosa que no sembla que es vulgui fer perquè justament es vol anar de nou pels camins de la dictadura del dogmatisme i els ulls de Roma es concentraran en el “perillós relativisme” que veuen per tot arreu i que combatran amb tots els mitjans possibles.

Per això mateix no entenc ni puc estar d’acord amb l’escrit del bisbe Xavier quan parla de convertir musulmans.

Tags: Déu, Fe, RELIGIÓ

“En el nostre treball evangelitzador no hem de descartar l’anunci de la fe als musulmans que habiten als nostres pobles i ciutats”. “Si Crist és l’únic salvador, també ho és per a les persones que professen l’Islam i per tant hem de pretendre la seva conversió al cristianisme”,  escriu el bisbe Novell en la seva glossa setmanal d’aquest diumenge i que va avançar ahir el diari Segre.

Doncs no, Xavier, no hi estic d’acord. No cal que pretenguem la seva conversió així com tampoc cal que ells pretenguin la nostra, esclar. Em sembla que confons la fe amb les creences i això és una mica perillós al segle XXI. Aquesta confusió – que potser es podia comprendre en els segles XVI i XVII- ara ja no s’hauria de produir.

Quan s’acabava de descobrir Amèrica es va produir una emigració molt gran d’ àrabs i jueus conversos que fugien de l’incompliment per part de la Monarquia espanyola dels acords de capitulació d’El Andalus, que comprenia entre ells, el respecte a les religions musulmanes i jueva i a la seva herència cultural i patrimoni. No obstant això, l’ordre d’expulsió dels jueus primer i musulmans després, va ser el resultat de l’incompliment dels acords, que ha estat la tònica històrica dels imperis europeus. Als jueus i musulmans se’ls va donar l’oportunitat de quedar-se, només si abjuraven de la seva religió, deixessin de parlar àrab, canviessin els seus costums i tradicions i castellanitzessin seus cognoms. I per tal que això s’acomplís es va crear la "santa inquisició". Molts van emigrar cap al nord d’Âfrica i altres cap a Amèrica, una zona acabada de descobrir, allunyada del poder central.

Això no s’hauria de produir mai més, ni aquí ni enlloc. I tampoc s’hauria de produir aquesta confusió de barrejar fe amb religió o creences. Una cosa és anunciar la fe i una altra és tractar de convertir, imposant una fe amb formes dictatorials o amb formes  més o menys sibil·lines. Diu José Arregi, en un escrit de no fa gaires dies, que la fe és aquest consol que et permet trepitjar la terra, com a sòl sagrat, i donar un pas cap al teu germà. Fa una definició de la fe molt maca i poètica quan diu: Fe és aquesta flameta que espurneja sense parar en tots els cors, també en el teu, encara que de vegades la sentis apagada. És el mateix foc que crema al cor de la Terra i de les estrelles, dels àtoms i de les galàxies. És la flama de la Vida. I la flama de la Vida és el Cor de l’Univers, i batega en cadascuna de les teves cèl · lules i neurones”.

Jesús ens va ensenyar que la fe no té a veure amb religions ni creences, sinó amb el batec lliure i universal de la Vida.  A aquesta Vida poderosa i tendra l’anomenava "Déu" i l’ invocava tendrament com Abbà. Per aquesta Vida se sentia feliç i lliure, i per la seva causa va arriscar la vida.

El cristianisme -catòlic en el nostre cas- com a sistema de creences, ritus i normes morals, com a organització jeràrquica, com a estructura de poder, com entramat de complexos i de vegades tèrbols interessos … això és una altra història. No és el de Jesús.

Quan 70 bisbes espanyols es reuneixen en Assemblea Plenària, això és el sistema que necessita funcionar, i no dic que estigui malament: depèn que per a què volen que segueixi funcionant el sistema.

Quan el president de la Conferència Episcopal espanyola, el cardenal Rouco, davant la dramàtica situació de la crisi i l’atur creixent, i davant les mesures del Govern que empobreixen més als més pobres, es limita a apel · lar vagament a la fe i a la caritat , em dic que això no és la fe que animava al cor de Jesús.

Quan el Govern de Rajoy acaba d’aprovar un decret que nega als immigrants en situació irregular el dret a ser atesos per un metge o un hospital, i Mons Rouco no ha alçat la veu ni ha exigit a tota l’Assemblea que es posi en peu i cridi NO contra aquest decret en nom de Jesús i de l’Evangeli, llavors em dic que ells estan en una altra cosa: que l’Evangeli de Jesús no els interessa, que a ells els importen les creences i el manteniment del sistema, però no els dolors de la pobra gent, no la flama del cor, no la Vida.

Quan Mons Rouco ha repetit per enèsima vegada l’obsessiva i errònia consigna del papa actual: "sense fe no pot haver-hi veritable caritat", identifica la fe amb creences, i així professa una gran mentida. Només cal obrir l’Evangeli i llegir la paràbola del bon samarità o del bon no-creient. Només cal mirar la història: quina guerra, tortura, explotació i dictadura no ha estat legitimada per la jerarquia catòlica amb totes les seves creences? Fa just 75 anys, Gernika va ser bombardejada per un cabdill catòlic creient i practicant que comptava amb el beneplàcit i la benedicció de tots els bisbes espanyols (només un, Mateo Múgica, va alçar la veu i va ser desterrat).

Siguis o no creient, cuida la fe: aquesta flama profunda i secreta, ja que en depèn la brillantor del teu somriure i el futur de la Terra. Cuida el cor de la teva vida, el cor de la Vida. No deixis de bategar i de sentir. No deixis de respirar, de sentir-te lliure i d’estendre la mà a la Vida que, molt a prop teu, reclama cura. I les creences? Estan bé si et fan més bo i feliç. Estan bé, si no t’aferres massa a elles. Si t’aferres massa a elles, acabaran impedint ser més bo i feliç.

Per tant, Xavier, em sembla que ja no es pot seguir anant per la vida amb sermons com aquests i no vulguis reproduir situacions que haurien de quedar llunyanes en el temps i ja no s’haurien de donar mai més. Com aquella que es va fer famosa durant una visita a principis del 2004 als EUA del ministre israelià de Turisme, el Rabí Ben Elon,  quan es va presentar davant líders del cristianisme renovat i durant la seva intervenció, va animar a aquests a realitzar esforços per intentar convertir al cristianisme musulmans que defensen «mètodes assassins en la seva lluita contra Israel i contra Occident». «Aneu de mesquita en mesquita i porteu la llum als musulmans», va dir Elon i va afegir: «Aneu a tots els assassins musulmans que han oblidat que està prohibit matar. Convertiu els musulmans en cristians creients i en bones persones ».

Tags: Fe, José Aregi, RELIGIÓ, Teologia

Té raó en Josep Maria Rañé, President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, quan diu que «les coses barates, al final surten cares».

En temps de retallades -inevitables, imposades i fins i tot necessàries- cal mirar bé on es retalla. Perquè el problema no és retallar, sinó d’on es retalla. Si li prenem mil euros a un ric no li farem gaire mal. Però si n’hi prenem 20 a un pobre n’hi fem molt perquè segurament que ho haurà de treure del que menja. El problema de les retallades és que es fan malament, molt malament. S’està fent pagar els plats trencats als que menys culpa en tenen de la trencadissa i se’ls pren l’únic plat que els queda per poder anar menjant alguna engruna que cau de la taula dels rics.

Es corre el gran risc que les retallades de les aportacions als programes socials, així com a les ONG i les entitats socials que es dediquen a l’atenció dels col · lectius més febles, acabin resultant molt més cares que l’estalvi que suposen. La nostra, tot i el que es diu, no és una societat subsidiada. És més, el nivell d’organitzacions privades sense ànim de lucre, que mitjançant el voluntariat supleixen les evidents mancances del nostre feble Estat del Benestar són una expressió evident d’autoorganització social i solidaritat organitzada.

Moltes d’elles són reconegudes (Caritas, Creu Roja, FIAS) en la seva lluita contra la pobresa o la marginació social i d’altres no tant, com passa amb els centres especials de treball i centres ocupacionals destinats a les persones amb discapacitats. No obstant això, totes aquelles persones que reben les seves atencions estan en deute permanent amb elles. Però ja sigui mitjançant les retallades de la renda mínima, o ara la supressió de les polítiques actives d’ocupació i els programes d’ajuda a les persones amb discapacitat no només s’està posant en risc la cura dels més febles, sinó la viabilitat dels que organitzaven l’aportació desinteressada.
Els criteris comptables no poden ser els únics per governar l’economia. Recuperar a les persones que abandonem en el camí i reconstruir el teixit associatiu que les cuida costarà molt en el futur. El barat ens sortirà molt car, en termes de cohesió social.

Per aquesta raó aquest diumenge 20 de maig omplirem l’Arc de Triomf de Barcelona en un acte reivindicatiu en resposta als pressupostos del govern espanyol en els quals la partida destinada a les politiques actives d’ocupació a Catalunya, es redueix un 56% respecte al passat any.

Entitats, treballadors, familiars i representants d’entitats socials i d’institucions, junts farem pinya per aglutinar suports i generar consens per defensar el dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn mental. Esperem a tots els que vulguin solidaritzar-se amb aquesta causa tant justa en defensa d’una part de les persones més dèbils de la nostra societat.

Dades de l’acte:

Data: Diumenge 20 de maig de 2012
Hora: 10.30h – 13:30h
Lloc: Passeig Lluís Companys (Arc de Triomf), Barcelona

Fa un parell de dies una amiga em deixa un comentari al meu blog i em diu que passi pel seu blog que hi ha un regal per a mi. Hi passo encuriosit i trobo que es tracta d’un premi molt especial que es diu Liebster Blog Awards. Sincerament he de dir que jo no en coneixia l’existència, però reconec que m’ha fet il·lusió -molta il·lusió- rebre’l. I me n’ha fet per dos motius:

Primerament pel fet de venir de meva amiga Ventafocs, que té el blog INTERESSANT (http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/ ) un blog ple de sensibilitat, poesia i que el llegeixo sempre amb molta complaença.

I un segon motiu és perquè aquests premis els donen els mateixos blogaires a altres blogs que, segons el seu criteri, s’ho mereixen. Funcionen com una cadena i el seu origen és imprecís, tot i que sembla que van començar a Alemanya. Quan un blogaire rep el premi (consistent en un "banner" amb un logo) l’ha d’enganxar al seu blog i llavors n’ha de premiar cinc més. Han de ser, això sí, blogs amb menys de 200 seguidors, i ha de publicar els seus noms i fer un breu comentari dels motius pels quals els ha premiat. Són uns premis humils i anònims que ja han donat la volta al món i que converteixen a qui els rep en premiat i jurat alhora, i suposen un petit reconeixement públic.

Tinc per costum llegir diàriament alguns blogs i en tinc a la llista un munt -tots ells molt interesants. que llegeixo quan puc. El món dels blogaires és un molt molt ric, molt interessant i molt divers. Justament per això sempre s’hi troben sorpreses agradables i sempre hi trobes algun blog que t’enganxa, a vegades sense saber massa per què, però el fet és que t’hi quedes i en fas casa teva amb el permís –o no- de l’amo. Justament aquí hi trobo la gràcia: hi entres quan vols; no cal saludar ni cal acomiadar-se (encara que sempre fa gràcia que et deixin algun comentari….); pots xafardejar tant com vols i pots estar d’acord o no amb el que hi diuen, però trobo que sempre és bo trobar punts de vista diversos que enriqueixen el propi.

He de dir que m’ha costat molt triar-ne només 5 perquè trobo que n’hi han molts que en són mereixedors. Alguns d’ells els hauria premiat però he vist que ja tenien aquest premi i tampoc és qüestió d’acaparar trofeus (això només ho pot fer el Barça!). Però, com que les normes diuen que se n’ha de triar només 5, ho faré esperant que també tots ells els faci il·lusió rebre el premi i segueixin la cadena si els plau fer-ho.

Els meus 5 blogs premiats són els següents:

1. ELNOUBURXETA

2. PAU A LA TERRA

3. IRÒNICAMENT

4. OLGA XIRINACS

5.TONI CASANY

Cada un d’aquest blogs és molt diferent dels altres en contingut, en estil, en maneres d’enfocar els temes. Cada un té la seva personalitat  i tots ells els considero molt interessants i enriquidors. Tots ells m’agraden molt.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

Tags: Blogs, Liebster Blog Awards

Sóc un discapacitat intel·lectual indignat. Encara que sigui discapacitat per a moltes coses, em queda intacta la meva capacitat d’indignació. Estic indignat amb tot el que ens caurà al damunt si s’aproven els pressupostos que ha preparat el PP i que, com que té majoria, podrà tirar endavant de la manera que li sembli millor.

L’imminent aprovació d’aquets pressupostos del Govern Espanyol redueix la partida destinada a Catalunya, per a la nostra reinserció laboral, un 56% respecte a l’any passat. Això farà que els nostres drets adquirits durant anys, la nostra qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual se sentiran notablement disminuïts i gens garantits.

Vull recordar a aquest PP, que té milers de milions per ajudar bancs que han fet fallida per la negligència i la mala fe del seus dirigents, que nosaltres també som persones amb els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà i que l’Estat té l’obligació de vetllar per nosaltres justament perquè som més febles que altres.

Vull recordar al PP que la persona amb discapacitat és un ciutadà de ple dret, subjecte a drets i deures com qualsevol altre. Això vol dir que té dret a aspirar al nivell de qualitat de vida més alt possible, en totes les seves dimensions: Benestar emocional; bones relacions interpersonals; benestar material; desenvolupament de la persona, tant en l’àmbit personal com en el social i laboral; benestar físic; autodeterminació; inclusió social; exercici dels seus drets i obligacions.

Per això, perquè estic molt indignat i perquè veig que se’ns prendran tots aquest drets, aniré el proper diumenge 20 de maig a la trobada reivindicativa, participativa i cívica que la federació DINCAT ha convocat a l’ Arc de Triomf de Barcelona junt amb els meus companys d’altres centres i molts familiars i amics.

DINCAT (Discapacitat intel·lectual de Catalunya) és una entitat federativa que agrupa 310 entitats socials d’arreu de Catalunya que dóna serveis i recolzament a les persones amb discapacitat i especials dificultats. Actualment representa 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, el 70% de les persones afectades. La missió de Dincat és vetllar perquè aquest col·lectiu tingui assegurats els seus drets socials, econòmics i polítics, pugui exercir-los en igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania i tingui les màximes oportunitats per desenvolupar el seu projecte de vida amb
dignitat i qualitat.

Com diu Pere Casaldàliga, amb la famosa crisi vivim massa exclusions. Però aquestes exclusions la passen els petits, la gent normal; els poderosos, no passen crisi. Els poderosos fan passar la crisi als més dèbils i als més febles i fan servis la crisi com excusa per reforçar el seu poder econòmic.

Però potser també té una part positiva: està servint per despertar consciències. La creixent indignació que es produeix arreu és un senyal que les coses canvien o que les coses poden i han de canviar. És un pas important, perquè fa que vagi naixent poc a poc una consciència unitària mundial contra la desigualtat. I, com diu també Pere Casaldàliga, “s’ha de lluitar amb indignació però també amb esperança.”

Tags: Crisi, Discapacitat, SOCIETAT

Jairo Aníbal Niño (Moniquirá (Boyacá), 5 de setembre de 1941 – Bogotà, 30 d’agost de 2010) va ser un escriptor, poeta i dramaturg colombià que es va destacar principalment en el camp de la literatura infantil i juvenil.

Lección de música

Do,
re,
mi,
fa,
sol,
la,
si.

Jairo Aníbal Niño
Lección de Música
"La Alegría de Querer"

Tags: Poesia

Eduardo Galeano ha presentat el seu darrer llibre aquests dies. Es diu “Los hijos de los días” i té forma de calendari. N’he pogut llegir algunes pàgines i he tingut l’oportunitat d’escoltar-ne una llarga lectura feta pel mateix autor. No cal dir que és el Galeano de sempre: profund, crític, interessant, poètic, visionari… De cada dia de l’any en fa néixer una història sempre suggeridora.

El dia 11 de setembre, Dia contra el terrorisme, diu el següent:

Se busca a los secuestradores de países.

Se busca a los estranguladores de salarios y a los exterminadores de empleos.

Se busca alos violadores de la tierra, a los envenenadores del agua y a los ladrones del aire.

Se busca a los traficantes del miedo.

Si no hi teniu inconvenient, jo hi afegiria:

Es busquen els polítics incompetents que han portat als països fam i misèria per la seva incompetència o per la seva mala fe.

Es busquen els banquers que només han servit per enriquir-se sense fre i sense consciència moral de cap tipus.

Es busquen els mafiosos que només saben fer servir la mentida i l’engany per sobreviure, encara que sigui aixafant els demés.

Es busca aquesta gent “honorable” que fa servir els títols  per enriquir-se a espatlles dels que no tenen ni vot, ni veu i que no compten a la societat. 

Es busca als Governs de dretes, d’esquerres, de centre -o com vulgueu anomenar-los- que només han servit per servir el partit, els seus militats o no pas la societat a la que estaven cridats a servir.

Es busquen tots els càrrecs de confiança –de desconfiança, en diria jo, vist el que han fet- que han mirat cap una altra banda quan veien clarament que caminàvem cap al precipici i no van ser capaços d’alertar del perill.

Es busquen tots aquest gàngsters que han marxat a casa seva amb les butxaques plenes després d’haver deixat les caixes i els bancs buits i amb l’aigua al coll.

Es busquen tots aquests governs que no han estat ni són equitatius amb les retallades i que només saben ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.

Es busquen tots els diputats, senadors, assessors, càrrecs de confiança, alcaldes, presidents d’organismes que ningú sap de la seva existència, que han fet de la seva ineficàcia i l’enriquiment la única raó de ser.

Es busquen els jutges injustos que no saben o no volen jutjar tanta injustícia contra persones o pobles que no saben com defensar-se.

Es busquen Reis, Prínceps i famílies nobles que ningú sap veure on tenen amagada la seva noblesa.

Es busquen els responsables dels equips de futbol que gasten milions i milions en època de crisi profunda.

Es busquen tots els rics i poderosos d’aquest món que no són gens ni mica sensibles amb el sofriment de tants i tants pobres.

Es busquen tots els mentiders que abans de les eleccions deien una cosa i ara en fan una altra, com per desgràcia acostuma a passar massa sovint.

Es busca tota aquesta gent sense ànima que són capaços de deixar famílies senceres al carrer, sense menjar i sense res.

ES BUSQUEN POLÍTICS,PERSONES I ESTATS UNA MICA MILLORS DELS QUE TENIM. PERSONES QUE SIGUIN UNA MICA MÉS RESPECTUOSES AMB LA DIGNITAT HUMANA.

QUI EN TROBI ALGUN D’AQUESTS QUE AVISI!

Tags: Crisi, SOCIETAT

Avui fa un any que va morir la nostra mare…

A vegades quan miro el cel

o miro el mar

et veig allà lluny,

entre dos núvols.

A vegades quan miro el mar

et veig en la línia de l’horitzó,

allà al fons de tot,

en un raconet,

feliç, petita, quieta, pensativa,

fent ganxet, passant el rosari

o escoltant la ràdio.

A vegades, moltes vegades,

et voldria aquí per poder estar junts

i acompanyar-nos mútuament una estona

sense dir-nos gran cosa.

Però sí que parlaríem del temps,

del fred o de la calor,

de com estàs o com deixes d’estar,

de la família i dels amics,

i de les darreres notícies.

I també del Barça,

perquè t’agradava saber que havia guanyat.

Parlaríem d’aquesta maleïda crisi

que ho ha fet malbé tot

i em diries que ja passarà

i em parlaries amb paraules tranquil·les

com si fos la teva darrera cançó de bressol,

els teves darreres paraules protectores,

els teus darrers consells

aquells que ho tranquil·litzen tot,

aquells que ens tranquil·litzen a tots.

Però haurem d’anar fent el nostre camí sense tu

-o amb tu-

però acompanyant-nos des de lluny,

guiant-nos en aquests moments foscos,

traient esperança d’on n’hi hagi

buscant aquí i allà ,

i encenent guspires

que ens vagin il·luminant el nostre caminar.

No ens deixis mai, mare, que et necessitem

per no anar perduts i errants

pels camins incerts d’aquest món.

Tags: Mare, Mort

Els aniversaris són, d’alguna manera, una mirada a la vida, un cop d’ull per mirar on som, on volem arribar, veure el que hem estat. Fites que a vegades serveixen per valorar pèrdues i guanys, dolors i alegries, fracassos i conquestes, pors i certeses, incerteses i seguretats. Però un aniversari no ha de ser mai una paràlisi en la nostra vida per més anys que acomplim. Mai hauries de ser la mort del somni o dels sentiments encara que a mida que ens fem grans ens pugui resultar més difícil mantenir la flama de la il·lusió encesa.

Els aniversaris haurien de ser sempre una reivindicació del passat que ens ha portat a ser el que som avui i un moment adequat per projectar el nostre futur, fins i tot si aquest futur no el preveiem massa llarg. De fet, el futur mai el sabrem i sí que ens el podem imaginar i projectar a través de possibilitats esperançades.

ANIVERSARI

Fer anys és sumar afanys

fer anys és sumar penes

és sentir que encara

corre la sang per les venes.

Fer anys és sumar vida

fer anys és restar etapes

és sentir que encara

se n’obriran de més guapes.

Fer anys és porgar records

fer anys és girar el rostre

és sentir que encara

tot pot ser nostre.

Fer anys és sentir-se viu

fer anys és estar masegat

és sentir que encara

tot afany no està rosegat.

Fer anys és amorosir l’ànima

fer anys és abassegar afanys

és sentir que encara

podem posar molta vida als anys.

Tags: Poesia, Vida i mort

Heu escoltat avui el president d’Extremadura responent a Trias? Inclús s’ha atrevit a respondre amb un parell de paraules en extremeny-català!  Anem bé!

Resulta que José Antonio Monago replica a les declaracions de l’alcalde de Barcelona, que ha qualificat de "catàstrofe" l’AVE d’Extremadura i no ho fa amb arguments sinó que només ho fa amb testosterona com a bon espanyol. No importa que l’AVE sigui greument deficitari en uns moments de restriccions de tota mena o que aquest AVE s’hagi de quedar a la frontera amb Portugal perquè ells no pensen connectar-lo. És igual. S’ha de fer l’ AVE per no ser menys. I Es farà l’ AVE de Galícia amb aquests mateixos arguments. És allò del “cafè para todos” encara que no hi hagi diners per comprar cafè o encara que la majoria no en vulgui. El cafè s’ha de servir per no ser menys que els altres i el cafè els hi hem de pagar nosaltres en moments que no hi ha diners per a coses fonamentals. A nosaltres no ens donen els diners que ens deuen, però és veu que és igual.

Explica Germà Bel –un expert en aquests temes- que les paraules de Monago denoten que hi ha un problema de fons. I aquest problema és que els governants espanyols consideren que l’AVE ha de ser utilitzat com un element d’igualtat entre espanyols, més enllà del retorn econòmic de la inversió i del flux de passatgers. "Després tenim reaccions com aquesta", apunta el catedràtic d’Economia Aplicada. Aquesta voluntat de construir "igualtat" entre espanyols via quilòmetres d’AVE comporta, segons argumenta Bel, que aquest any es destinin més de 4.000 milions d’euros en una infraestructura que no tindrà retorn econòmic suficient com per fer-la rendible.

Tags: Humor

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

Tags: Ètica i Moral, Horacio Quiroga, LITERATURA, SOCIETAT, Uruguai

‘El crit’, d’Edvard Munch  s’ha convertit aquest dijous en l’obra més cara venuda mai en una subhasta. Ha assolit un preu de gairebé 120 milions de dòlars (91 milions d’euros) durant una licitació a la seu de Sotheby’s a Nova York en la qual es van recaptar 330 milions de dòlars (251 milions d’euros).

El crit és un reflex del món de l’artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare…
Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit:

«Anava caminant amb dos amics pel passeig -el sol es ponia- el cel es tornava de cop i volta vermell -jo em vaig aturar, cansat em vaig recolzar en una barana, damunt de la ciutat i el fiord blau fosc no sinó sang i llengües de foc- els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por -i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa»

Motius per cridar sempre n’hi ha hagut, i molts. Motius de protesta, motius de revolta, motius rebel·lia… Sí, tants com vulgueu. Però també hi han motius per l’esperança. Per sort, encara hi han molts motius per l’esperança. I com que jo no sabria dir-ho tan bé com Benedetti, us deixo aquest bonic poema que ens diu que hi ha sempre motius d’esperança.

Por qué cantamos
M. Benedetti y A. Favero

Si cada hora vino con su muerte,
si el tiempo era una cueva de ladrones,
los aires ya no son tan buenos aires,
la vida nada más que un blanco móvil
y usted preguntará por qué cantamos…

Si los nuestros quedaron sin abrazo,
la patria casi muerta de tristeza,
y el corazón del hombre se hizo añicos
antes de que estallara la vergüenza
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque el río está sonando,
y cuando el río suena suena el río.
Cantamos porque el cruel no tiene nombre
y en cambio tiene nombre su destino.
Cantamos porque el niño y porque todo
y porque algún futuro y porque el pueblo.
Cantamos porque los sobrevivientes
y nuestros muertos quieren que cantemos.
Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la Vida
y porque no podemos, ni queremos
dejar que la canción se haga cenizas.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto, ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el Sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo, en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta…

"Canciones del desexilio", 1983

Tags: Pintura, Poesia

Una bona part de la culpa d’estar on estem i trobar-nos al vagó de la cua del tren europeu la tenen els darrers presidents que ha tingut Espanya: Aznar, superb a més no poder i Zapatero vivint a la lluna. Tots dos amb aires de grandesa i dient que ja havíem aconseguit situar-nos entre la “crème de la crème” europea.

La supèrbia és l’excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres i desig immoderat de la pròpia exaltació. El resultat el tenim aquí: una crisi galopant que ens ha situat en el “pelotón de los torpes”. Ara estem pagant un preu ben car de fotos com la d’ Aznar amb els peus sobre la taula al ranxo de Bush  a Crawford (Texas, EE UU). Per uns moments aquell home del bigoti ridícul es va pensar que era el melic del món i un home important. La supèrbia el va guanyar i ja l’ha acompanyat sempre més. No es pot ser tan superb perquè el temps posa les coses al seu lloc i ara, vistes les coses amb perspectiva, es veuen les coses tal com són. I em sembla que els governants actuals d’aquesta Espanya ridícula que tenim van pel mateix camí.

Expliquen que en un dinar presidit per Mark Young, governador de Hong Kong, una dama de les més distingides es va sentir menyspreada en descobrir que estava asseguda a l’extrem de la taula, en comptes d’estar a prop de l’amfitrió.
En acabar el dinar, es va acostar a Mark i li va dir amb sequedat: "Segons sembla, vostè no es preocupa massa d’on s’asseuen els seus convidats."
"Senyora", va replicar el governador, "a la gent realment important no els interessa el lloc on seu, i a vegades passa que els que s’interessen pel lloc on seuen, no són importants”.

Una bona lliçó. A vegades caldria ser una mica més humil, no?

Tags: SOCIETAT, Valors