18 ag. 2010
Fi de Lluís Companys
La fi abrupta de la república, amb el cop d’estat reeixit de Francisco Franco, va continuar generant versos entre els poetes catalans. Josep Carner, arran de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc de Barcelona (14 d’octubre de 1940), va escriure ‘Fi de Lluís Companys’:
FI DE LLUÍS COMPANYS
Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
2 respostes
Emocionant. Quan veig la peli del Companys encara se’m posa la pell de gallina en el moment final.
Que l’estat espanyol es dediqui a afusellar presidents democràtics i que ningú hagi sortit a dir res diu molt de l’esperit veí.
I sembla que encara ens queda molt camí per fer… els que ens manen, aquí a catalunya, fan ben poca cosa…
Una abraçada