A PEU

Seguint amb les meves passejades diàries, avui he anat a recórrer el perímetre sud-oest de l’ Estany d’ Ivars. No permeten fer la volta a tot l’estany perquè hi nidifiquen moltes aus i volen protegir tota una zona sense presència humana.

Avui hi he anat acompanyat. L’hem encertat perquè feia un dia radiant. Un dia d’estiu -clar i lluminós- que convidava a caminar i a gaudir del paisatge. A diferència de l’acabament de la caminada, feia encara fresqueta quan hem començat a caminar. Érem sols i el lloc era tot nostre. Poc a poc ha anat arribant gent. Gent tranquil·la que volia gaudir com nosaltres d’un lloc recuperat des de fa ben pocs anys… No molta gent. La necessària per a no trencar la pau del lloc; una pau tangible i evident. Els crits de les aus ressonaven cap a l’infinit. El paratge era idíl·lic en aquell moment del dia. 

El recuperat Estany d’ Ivars i Vila-sana (recuperat sobretot pel tenaç esforç del Ramon M. Guiu, alcalde d’ Ivars) ocupa un lloc important al Pla d’Urgell, comarca que ocupa la part central d’una gran plana estesa entre les primeres inclinacions de la Depressió Central Catalana i el marge esquerre del riu Segre, que per la banda de ponent és continuació de la plana de Lleida. Limita al nord amb les serres de Bellmunt i Almenara; i a l’est i al sud, amb els altiplans de la Segarra i els turons de les Garrigues. Havia constituït una gran superfície de caràcter estepari, dedicada bàsicament al pasturatge i al conreu blader, però la construcció del canal d’Urgell a mitjan segle XIX la convertí, un cop superades les dificultats inicials, en una rica zona de regadiu. El clima és mediterrani, de tendència àrida i continental, com correspon a tota la vasta plana de l’Ebre mitjà, amb grans contrastos entre el dia i la nit i una pluviositat molt baixa.

A l’ hivern en són molt característiques les boires, que a vegades cobreixen dies i dies la plana. La vegetació espontània ha estat totalment alterada pels conreus de regadiu, mentre que les sèquies han afavorit l’aparició d’arbres propis de l’Europa humida, com ara verns, freixes, salzes i oms.

El sistema hidrogràfic de la plana urgellenca comprèn els últims trams de les conques del riu Corb i del seu afluent, el riu d’Ondara, i dels desguassos, que arriben al Segre pels canals. A causa de l’erosió irregular –intenses accions torrencials associades a perllongades secades– la plana constituïa una conca endorreica que el drenatge fluvial convertia fàcilment en una zona d’aiguamolls, els quals esdevingueren estanys de nivell més estable amb els abocaments des del canal d’Urgell. Les zones més importants són les d’I vars d’Urgell, Vila-sana, Castellnou de Seana, el Poal i Linyola, al nord-est de la comarca. L’estany d’ Ivars, dessecat el 1945, tenia 2.500 metres de llarg per 800 metres d’ample i era la zona humida d’interior més gran de Catalunya. Actualment s’està treballant a fi de convertir aquesta zona natural, on es podia trobar una gran diversitat de fauna i vegetació (ànecs, barbs, anguiles, aus migratòries, etc.), en un espai protegit d’interès natural.
El Pla d’Urgell comprèn setze municipis que anteriorment formaven part de les comarques del Segrià, la Noguera, l’ Urgell i les Garrigues, amb centre a Mollerussa. L’economia té una base eminentment agrícola, amb conreus intensius de regadiu: farratges, cereals, hortalisses i arbres fruiters. Les explotacions ramaderes, especialment de porcí i boví, i també d’aviram, hi tenen un gran pes econòmic. (Dades extretes de la web de l’ Estany) ttp://www.estanyivars.com/dominis/default.htm

Comentaris RSS