A PEU

Ernest Torra (Sabadell, 1918-Barcelona, 2002) va escriure  ‘Els anys dissortats’, auto editat el 1984.

Són uns versos patriòtics que refan les derrotes històriques de Catalunya, interpretades amb el contrapunt de la psicologia social. Són una colla de poemes dedicats cada un a una situació o personatge concret. Qui vulgui llegir-los tots ho podrà fer aquí (versió en pdf).

Avui us fai el regal del Preàmbul i de l’ Epíleg sabent que rellegir aquests textos és, no només rellegir història, sinó assistir a una gran lliçó del que ha hagut de suportar el nostre país al llarg de segles i el que encara li toca suportar ara per culpa de governants i persones que no han entès res de res. Ho n’han après i potser nosaltres catalans tampoc n’hem après…

ELS ANYS DISSORTATS

A la història de Catalunya hi ha tot un munt d’anys negatius;

són ELS ANYS DISSORTATS
(cròniques de I’ allò-que-no-haguera-hagut-de-ser)

Preàmbul 

Eternament sotmesos,
eternament burlats,
eternament pactistes,
eternament esclaus,
eternament minúsculs,
eternament callats,
eternament captaires,
eternament pardals,
eternament immòbils,
eternament sagnants,
eternament ofesos,
eternament covards,
eternament confusos,
eternament negats,
eternament submisos,
eternament infants,
eternament suspectes,
eternament vexats…
eternament eterna
I’eterna eternitat!

  Epíleg
Catalunya patidora
de vents de cròniques tristes…,
diana martiritzada,
dels dards cruents de les ires,
enclusa de malls ferotges,
esquer d’enveges malignes,
moneda d’amansar ceptres,
mal cobejada pubilla,
ase dels cops de la història,
ventafocs esporuguida,
peça de volums llescables
per mercadejar a la fira,
cavall de brides fermades,
buirac d’esquena propícia…
Catalunya caminera
per vials plens de cruïlles,
per foradades de segles,
boques de llum en fugida…
Corona d’anys dissortats,
garlanda d’ensurts d’espines;
honor dels anys dissortats,
cicatrius empedreïdes;
batzac dels anys dissortats,
abelliments del teu viure…
Catalunya gloriosa
per les dissorts maleïdes

No hi ha riure sense plor…
ja has plorat: mira de riure!
Mira de riure al demà,
visura el lluny, jovenívola!,
i empeny I’ oneig dels mil anys
de les quatre barres mítiques,
amb el present de mil anys
d’història ruda i viva,
amb el patir de mil anys
de negrors atapeïdes…
Catalunya, terra meva!,
gresol d’amors imperibles:
amor de terra d’amors
de la terra adolorida,
de tórtora enamorada,
de cérvola espantadissa…,
núvia de místics somnis,
intacta d’alba i de xiscle…,
terra meva encisadora,
estimada dolça aimia!

Ernest Torra

Comentaris RSS