17 juny 2010
Presumir d’incultura.
Una notícia d’aquests dies: Els nens catalans no saben llegir i escriure prou bé. No arriben als nivells desitjats en les avaluacions que els han fet. Sembla que la mitjana ha anat baixant any rere any.
M’agradaria saber el per què d’aquest fet, perquè les explicacions que ens ha fet el Conseller d’ Ensenyament no em convencen gens ni mica. Inclús les he considerades pròpies d’aquell que vol amagar el cap sota l’ala i no voler fer-se responsable de la situació.
D’entrada he de dir que d’aquests assumptes no en sé gens ni mica i seria bo que algun educador o educadora hi digués la seva i em desmentís el que diré a continuació. Segurament que hi deu haver molta gent que ens ho sabria explicar. M’agradaria que ho fes en l’espai que hi ha per contestar.
Jo crec que una raó molt important de la incultura que es va apoderant d’una bona part del nostre jovent és deguda als models que veuen. Els nens i els joves estan convençuts que per a fer calés i triomfar en la vida no cal estudiar. Que no cal perdre temps estudiant llengua, història, geografia o matemàtiques. Pràcticament creuen que amb el Google ja n’hi ha prou i amb els ordinadors i les calculadores ja ho poden fer tot. Per això falla la comprensió d’un escrit, el saber-se expressar mitjanament bé, el poder entendre el món en si mateix i tot el que hi passa.
I per què passa això? perquè veuen futbolistes que no saben parlar i triomfen. Veuen artistes de cine que són famosos només per la seva cara bonica o pel físic que tenen. Hi han presentadors que no saben ni parlar ni expressar-se, però què importa això si els seus programes tenen un èxit total d’audiència?. Hi ha gent que "viu del conte" i ja en té prou en portar un cognom famós o de provenir de la família d’on provenen.
I el pitjor de tot: aquesta gent encara presumeix de que no saben res i que no cal saber res. Ho criden amb veu alta sense cap tipus de rubor i tothom els aplaudeix. Jo em compadeixo dels pobres mestres que suposo que deuen fer el que poden però que no hi tenen res a fer.
5 respostes
He suposat que no ets mestre. Crec que et puc dir amb tota sinceritat que has trobat una de les principals claus del problema. L’altra és que no se’ns ha tingut mai en compte alhora de fer reformes o modificacions en el funcionament de l’ensenyament.
Un mestre amb més de 30 anys de servei.
Gràcies, Geroni, pel teu comentari. El fet de provenir d’un mestre el fa més valuós perquè sou vosaltres els primers sufridors d’aquest estat de coses. massa vegades els pares us ho deixen tot a les vostres mans, com si educar ho haguéssiu de fer vosaltres sols!
Una abraçada.
estoy totalmente de acuerdo con todo lo expuesto por el anterior comentario,
Para mi la educacion tiene que ser compartida lo mismo en el hogar por la familia, que por los centros de enseñanza,
Tomemos ustedes me perdonaran por el ejemplo.
El arbol si no se lleva derecho desde pequeño pobre arbol sera siempre inclinado, y asi que ha crecido se hizo grueso no se puede enderezar, y aguantalo…………………….
Em sembla que tens molta part de raó, Jaume i que en Geroni també ha dit una gran veritat. Estam sotmesos diàriament a tota una sèrie de models erronis que conscient o inconscientment ens fan perdre la vertadera visió de les coses. Penso que el problema es troba en tot el sistema social establert, i que les conseqüències d’una cosa són les causes de l’altra. Vivim en una societat de consum, on un és qui és pel que té i, per descomptat, sempre volem més. Pares i mares hem de treballar per poder dur-ho tot i pot ser ens oblidem que l’educació dels nostres fills ens queda una mica relegada. “Sobreprotegim” als infants, els habituem al consumisme, a no guanyar-se les coses amb esforç, a fer-los creure que un és millor si fa la festa d’aniversari més gran i ja ho fem de ben petits . Alguns ho fan per a combatre els sentiments de culpabilitat per no dedicar als fills el temps que necessiten, altres simplement perquè no en saben més o pensen que aquesta és la millor manera de fer-ho. Els “sobreprotegim” de moltes maneres diferents, i alhora eludim les vertaderes responsabilitats. I els mestres, jo mateixa, ens sentim sempre en el punt de mira perquè si el sistema educatiu falla, nosaltres en tenim la culpa. És important adonar-se que poca cosa podem fer quan nedem contracorrent. I rebem del nord, canviant-nos les lleis educatives cada dos per tres (sense tenir-nos en compte), augmentant la burocràcia, augmentant les ràtios, retallant recursos (i us asseguro que no estic parlant del sou, encara que les circumstàncies actuals m’ho posin fàcil) … . I també rebem del sud, encomanant-nos una tasca que ha de ser compartida per a tota la societat. Em sembla que tots, tots hauríem de fer un pensament.
Una abraçada, Jaume.
Cati, has parlat des de l’experiència. Per tant, jo ja callo.
Gràcies.