A PEU

Harry Truman, el president d’ Estats Units, pot ser una figura discutida perquè va prendre decisions transcendentals com a president, que podrien ser discutibles. Però va ser exemplar en moltes altres aspectes, sobretot quan va deixar la presidència i se’n va tornar cap a casa seva després de deixar la casa Blanca.

En aquests moments en què el prestigi de la classe política ha caigut fins a l’alçada de les sabates (més avall impossible) i en aquest moment en què es parla de baixar el sou de funcionaris i càrrecs públics potser caldria recordar algunes de les coses que ens va ensenyar Truman. Parafrasejant Laporta, podríem dir: "Que n’aprenguin!"

Quan Truman va morir la única cosa que tenia era la casa en qual vivia, a Independence (Missouri) i que havia heretat la seva dona dels seus pares i, a part dels anys que van passar a la Casa Blanca, va ser on van viure durant tota la vida .

Quan es va retirar de la vida oficial l’any 1952, tots els seus ingressos venien d’una pensió que venia de l’Exèrcit dels EUA de  13.507,72 $ l’any. El Congrés, assabentant que pagava els seus segells de correu i els enganxava personalment amb la seva saliva, li va atorgar un ‘allowance’ i, més tard, una pensió retroactiva de 25.000 $ per any.

Després de la presa de possessió del President Eisenhower, Harry and Bess van entornar-se’n cap a casa seva de Missouri conduint el seu cotxe, sense cap companyia del Servei Secret.

Quan veien la seva precarietat econòmica, alguns li oferien posicions Corporatives amb grans salaris. Els rebutjava, dient:"Vostès no em volen, el que volen és a la figura del president i aquesta no em pertany. Pertany al Poble Nord-americà i no està a la venda … ".

Quan el 6 de Maig del 1971, el Congrés estava preparant-se per atorgar-li la Medalla d’Honor en el seu 87 aniversari, ell  va refusar acceptar-la i va dir: "No considero que hagi fet res per a merèixer-me-la".

Quan era President es pagava totes les despeses de viatge i el menjar amb els seus propis diners.

Els nostres polítics potser podrien començar a emmirallar-s’hi una mica. Una bona colla de polítics actuals (no tots, per sort) es fan rics amb el càrrec, amb les influències que són inherents al càrrec i amb el nom públic que aconsegueixen sent polítics. Hi han pensions quasi vitalícies. Hi han conferències que es cobren a preu d’or. Han trobat un bon filó per enriquir-se i aquí no passa res. Sembla que hi ha un esperit corporatiu que fa fàtic i mai s’acaba de destapar del tot l’olla podrida d’on en mengen molts. No interessa suprimir institucions que no serveixen per a res perquè no fan més que doblar o triplicar estaments de l’administració. Les autonomies sembla que només serveixen per això. Ningú vols deixar anar cap privilegi…

Harry Truman va resumir aquesta manera de pensar i de fer en una frase lapidària: "Els meus objectius a la vida eren poder ser pianista d’una casa de putes o ser polític. I, si voleu que us sigui sincer, no hi ha gran diferència entre les dues "

Comentaris RSS