15 maig 2010
Causalitat o casualitat?
Deia l’escriptor argentí Ernesto Sábato que "dues persones que no tinguin res a veure entre elles poden viure una al costat de l’altra sense trobar-se mai, ni tan sols en el propi carrer on viuen".
I Aristòtil deia "Ni la TYJE ni el ATÖMATON (casualitat, atzar, sort) són causes de res, no hi ha causes accidentals de res, hi ha causes substancials" referint-se a la seva teoria de les quatre causes i prossegueix: perquè alguna cosa passi, han d’intervenir almenys quatre causes. Res en l’univers és atzarós, sempre intervenen múltiples causes perquè alguna cosa es produeixi, segons Aristòtil.
Aquestes frases que llegia no fa gaire en un blog, m’han fet pensar en l’atzar i la casualitat que fem servir moltes vegades per atribuir coses que ens passen. Per exemple: Atribuïm al fer de trobar una bona feina a l’atzar quan, la majoria de les vegades, és degut a la nostra preparació, al fet de buscar-la amb ganes, al nostre caràcter i a moltes diverses coses que fan que ens movem cap a una direcció determinada. I també passa el contrari: quan no trobem feina generalment no és per culpa de l’atzar sinó perquè no ens preparem bé ni ens movem cap a la direcció adequada.
Si ens aturem a pensar en una simple trobada amb un amic en un determinat lloc que freqüentem, un comentari freqüent és dir: "Quina casualitat! Em vaig trobar amb el Joan en tal lloc". No obstant, si hi pensem una mica veurem que les dues persones som amics i sempre que triem una cosa hi ha algunes coses subtils que ens relacionen amb l’altre. Relacions inconscients, potser, però relacions. Ens relacionem amb algú perquè alguna cosa d’aquesta persona ens identifica, com poden ser poden ser certs gustos o preferències similars a les nostres. Vist així trobar a tal altre en un lloc ja no és tanta casualitat perquè un lloc és d’alguna manera elegit per tots dos i, per tant, no és casual la trobada. Aquest és un simple exemple on la casualitat deixa lloc a la causalitat, o les múltiples causalitats que determinen un fenomen, un fet, o esdeveniment.
Moltes persones davant el temor que produeix la incertesa atribueixen a la casualitat, la sort, o el destí, la seva pròpia vida. Però és realment així? Podem deixar lliurat a l’atzar nostre propi destí? Per què preferim parlar de casualitats? Potser, és una forma de no ser responsables sobre els nostres actes, potser és una forma de minimitzar els riscos de les nostres pròpies eleccions. Deixar lliurat a l’atzar el nostre destí és una forma de minimitzar els riscos que suposa triar una opció a la vida. Sempre que triem alguna cosa en rebutgem d’altres. La nostra vida és plena d’eleccions que sense adonar-nos hem de fer minut a minut, des de la cosa més simple com pot ser l’elecció del que menjarem, fins a les més transcendentals i més complexes. Pot ser que no fem la millor elecció, i atribuïm les seves conseqüències a la casualitat, però realment és casual? Tota decisió o comportament que adoptem no és per casualitat, depèn de la nostra història personal, de les nostres vivències, de la nostra forma de veure el món. És per això que dues persones davant d’una mateixa situació opten per diferents formes de veure i actuen de diferent manera.
Des d’un punt de vista aristotèlic múltiples causes determinen el que anomenem casualitats. És cert que les coses no són generalment unicausals, és a dir determinades per una única causa, sinó que sempre hi ha causes múltiples que moltes vegades ens poden semblar alienes, desconegudes, però que exerceixen el seu poder i influència en el que anomenem atzar, sort, o casualitat.
Per tant, hem d’anar a buscar la sort i trobar-la (aconseguir-la) allà on sigui i posant-hi els nostres mitjans i el nostre esforç. La sort llavors ens recompensarà quasi bé sempre…
3 respostes
Jo ara no hi sóc, però podria estar a la presó. Això és degut als peatons que envaeixen els carrers per on passen cotxes. Evitar-ho no és només qüestió d’estar ben a l’aguait, ja que me trobat que estic passant am el cotxe per un carrer, hi ha 3 persones parlant a l’acera i de cop i volta algun d’ells, estant d’esquena al sentit dels cotxes es fica tanquilament a passar. Aquestes maniobres que es produeixen en transversal són impossibles d’evitar, no dona temps a frenar. I no estic parlant d’anar a 40 o més, estic parlant d’anar a 15 Km/h, anem a posar. Per a que un cotxe fereixi greument o mati a una persona no cal que vagi a 50 Km/h, pot passar a molta menys velocitat. Ahir vaig patir aquests tipus de problemes a Rubí, i no fa gaire, a Reus, em vaig trobar amb uns magrebins que estaven xerrant al mig d’un pas de cebra. Vaig haver d’esperar una mica ja que es veu que la conversa era interessant. Però això no és el pitjor, resulta que quan engego, un dels que ja estava amb un peu a l’acera se’n torna cap enrera sense mirar ni òsties. Ja m’explicaràs! No el vai atropellar de miracle, aquesta vegada no anava a 15 Km/h, esclar, no vaig tenir temps d’agafar aquesta velocitat, que, per altra part, és molt baixa. Tot es qüestió de mida, per una ciutat no es pot anar a 50 km/h per carrers transitats, però hi ha llocs on s’hi es pot fer, però et pots trobar amb aquests envaïdors de calçades i acaba a la pressó, perquè poden donar-li la raò al peató, encara que segurament seria injust. Per acabar, m’agradaria que algú m’expliqués per quins sets ous un peató no es pot esperar una dècima de segon en deixar passar primer al cotxe, possem per cas en un trencall, quan es notori que el cotxe diguéssim que ha arribat prou abans al trencall. És il·lògic, però quan passes tu abans amb el cotxe et miren amb instint assassí, en quan no ténen cap mena de raò. Conduïr per ciutats i pobles és farragòs també perquè hi ja un alt percentatge de conductors que s’aturen sense motiu un fotimer de vegades, quan no hi ha cap tipus d’obstacle al davant i tu, que vas al darrera, te’n adones i possiblement et possis a rumiar què pebrots és el que acabes de presenciar, i desestabilitza en algun grau. Les dones diran el que vulguin, però són indiscutiblement molt més practicants d’aquesta badoqueria, la qual cosa no vol dir que molts homes també la practiquen, i, al meu entendre, en disfruten; el motiu no el sé, però algú m’ho podria explicar, encara que ho trobo difícil, hi ha bestieses que la gent fa que si els hi expliquéssis el perquè ho fan malament no entendríen l’explicació, des del moment que si estiguin en condicions d’entendre-la ja no farien aquestes bestieses. Ah! I després surt la D.G.T. dien que la causa major d’accidents és l’excés de velocitat. És mentida, i és una mentida que es molt fàcil d’argumentar, en part pel que he he escrit i en part perquè molta gent veuen les senyals de ceda el paso i de stop però és una cosa
És cert el que dius. En el tema de la conducció moltes vegades les coses van per segons i un dexcuit -teu o dels altres- pot transformar la vida d’una persona.
Una abraçada, Jordi.
Einstein deia que “L’atzar no existeix, Déu no juga als daus amb l’Univers”. Sempre he pensat que les casualitats són molt poc casuals. Potser a vegades només ens fixam amb el que ens convé, deixant de banda els múltiples factors que intervenen en un determinat succés. Jo crec que tot el que ens passa té una raó de ser, no em refereixo a un destí que no puguem canviar. Cada un feim el nostre propi destí, però aquest alhora ens fa a nosaltres. Quan a algú li ocorre un succés determinat a vegades és difícil trobar-ne el perquè, sobretot si el que ens ha succeït no ha estat agradable. Però a la llarga sempre podem treure el profit de tot els que ens passa i reconduir el nostre propi destí.