09 gen. 2009
Zapatero i la Mona Lisa
Fa una temporada que algú feia notar el fet que el Govern defensés la utilització del terme “persones amb discapacitat psíquica” en lloc del terme “disminuïts psíquics”; terme que en si mateix és un eufemisme passat de moda per dir “retardat mental”, que al mateix temps servia per dir el que en temps anteriors es deia “subnormal”.
Potser més d’un haurà agraït aquest canvi de noms. Però només amb el canvi de noms no farem gran cosa. Si el Govern –i els Governs autonòmics- només van a visitar el diccionari de la Reial Acadèmia i no aixafen la pols del carrer, de poc servirà tot plegat. En això, com en moltes altres coses el PSOE del “talante” revela que darrere del “talante” no hi ha gran cosa més. Les ajudes socials als discapacitats i als Centres que es dediquen a aquest col·lectiu, poc se’ls ajuda. I, a més, les ajudes arriben tard. Les ajudes als vells i velles que tenen pensions de misèria els les hi augmentaran quan ja creïn malves al cementiri. Quan ja siguin “discapacitats vitals”, un eufemisme que podríem fer servir per dir “morts i enterrats”
Zapatero somriu i el seu somriure és tan enigmàtic com el somriure de la Mona Lisa. Li deuen aconsellar: “Sonrie, que algo queda”. “Promete, que las promesas se las lleva el viento”. Més o menys com amb el tema actual del finançament de Catalunya.
Fa un parell d’anys que, amb un somriure a flor de llavis, va dir també que la classe política renunciés als títols honorífics. Hauria estat millor que aquesta mateixa classe política hagués renunciat a part dels sous elevadíssims, a cotxes oficials, a residències de luxe i a despatxos de fustes exòtiques caríssimes.
I si no ha va saber fer llavors, ho podrien fer ara aprofitant l’excusa que hi ha una forta crisi. Fins i tot quedarien com uns senyors!
2 respostes
Meteorologia: Hi ha dies en què només es parla de la pluja caiguda, la neu imprevista. I l’aire sostenint l’avió o agitant-lo amb forces invisibles. L’aire embogeix els pins i porta els suïcides a la vora de l’abisme. Respiració i expiració en un instant. Joan Barril
– ves per on tu avui m’has parlat de la “discapacitat” un mon on hi han persones i llurs familiars on es pateix, on s’estima, on som incompresos moltes vegades, on ningú però ningú rep de la societat el que es mereix per el sol fet de ser un “discapacitat” una cosa de lo més simple possible “las barreres arquitectòniques” ningú fa res de res. Porto una lluita de cavall i ara et puc dir em veu alta puc accedir a la Biblioteca dos anys de lluita i encara s’ha fet malament (per accedir-hi haig de jugar-me la vida, una vorera de 150 metres en pujada… on la cadira passa justa, quant el motor elèctric fa força i tendeix a desviar-se del camí, ningú ha fet res de res. Ja esta bé. josep
Sí que té un paregut, el somriure d’en ZP amb el de la Mona Lisa, però el d’ella sempre m’ha semblat sincer.