A PEU

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

Diuen que ho va dir una vegada Miguel de Unamuno i la frase ha fet fortuna i s’ha anat repetint. Diuen que Don Miguel va dir: "A LOS CATALANES LES PIERDE LA ESTÉTICA".  Miguel de Unamuno era basc però de mentalitat castellana. Tenia un esperit castellà com el més castellà dels castellans. I ja és prou conegut per tothom que els castellans (i molts altres tampoc) no ens acaben d’entendre als catalans, amb les honroses i pertinents excepcions. Ben excepcionals, això sí!. Jo tinc molts bons amics castellans, he estat moltes vegades a Castella, he parlat moltes vegades amb ells de Catalunya, del català, dels nostres problemes, de la nostra manera de ser i de veure el món. La majoria de les vegades no ens hem entès. És clar que no generalitzo. També trobaríem molts catalans amb mentalitat castellana, sobretot degut als llargs anys d’educació franquista a les escoles que ha perviscut i perviu en molta gent.

Aquesta llarga introducció la faig perquè he rebut un correu d’un bon amic castellà on em diu que llegeix sovint el meu blog i que, segons ell, "parlo massa de nacionalisme", que tinc una visió de les coses massa catalana i que això no li agrada. M’ho diu de forma molt educada i, per tant, li he d’agrair el comentari. I des d’aquí li demano que segueixi llegint el blog i que segueixi comentant-lo, que amb molt de gust podrem discutir la jugada, encara que mai ens arribem a entendre.

Després d’anys i panys que existeix "el problema catalán" jo ja m’he rendit en això de donar explicacions i d’esperar que un dia ens entenguin. De tant en tant en trobes algun que ens entén, però n’hi han pocs. I quan en trobes algun jo me n’alegro profundament i penso que no devem ser tan rars, tan estranys i tant perillosos… I un d’aquests que sembla que ens entén una mica és Francisco Umbral. Una vegada vaig llegir una columna seva ( i que vaig guardar) en la que descrivia la fascinació que li va produir una jornada de Sant Jordi a Barcelona. Deia Umbral: " Queda uno bañado en azules intelectuales del Mediterráneo, en el impresionismo ilustrado y vivo de las Ramblas, en el clima del catalán hablado, y comprendo que todo eso era lo que le molestaba a Unamuno, lo que él rechazaba. Había optado por la Castilla terruñera y le parecía pecado mortal esa educada orgía de europeísmo que recibe al forastero en Barcelona el día de la Rosa y cualquier otro día".

Segueix dient Umbral: "En Castilla todo es conflicto entre el hombre y el tiempo. En Cataluña todo es armonía entre el tiempo y el hombre. En estos días nos ha rozado el ala de lo catalán y piensa uno que es la fecha de devolverle su desdichada frase casi un exabrupto al maestro salmantino. Para un castellano, aunque sea de adopción, esta manera mediterránea y cosmopolita de vivir tiene, sí, algo de pecado mortal, porque nos han educado en la disciplina de que lo intelectual ha de ser árido y lo espiritual ha de ser místico".

Jo crec que, en el fons de tot plegat i a fi de comptes, el que hi ha és una visió distinta de les coses, de la realitat, del món i de l’existència en si mateixa. Potser tot plegat soni molt filosòfic. Però no ho és. És simplement el fet que les coses es veuen diferents segons l’angle d’on es miren. Vull dir amb això que potser nosaltres haurem de fer l’esforç de mirar des del seu angle. Però, si us plau, vosaltres castellans procureu mirar les coses també des del nostre. Potser Francisco Umbral us hi pot ajudar.

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.