A PEU

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

José Antonio Pagola és un teòleg basc que, amb tota l’ honestedat del món, va escriure una "aproximació històrica" a Jesús de Natzaret. Ara, després de més de dos anys i d’un èxit de vendes excepcional, li fan retirar el llibre de les llibreries religioses aquells que ja podeu imaginar: els conservadors poders fàctics eclesiàstics espanyols.

Molts capellans i teòlegs de tot el món s’han posicionat al seu costat i ell ho acaba d’agrair amb una emotiva carta oberta. Des d’aquest humil blog també li vull donar suport i reprodueixo  el següent comunicat de MOCEOP.

 SOBRE LA RETIRADA DEL LLIBRE DE Pagola

Venim assistint perplexos a les notícies que ens arriben sobre la retirada de les llibreries religioses del llibre de José Antonio Pagola, "Jesús. Aproximación histórica ".
És clar que hi deu haver  hagut  pressions molt fortes per part d’algun sector important de la jerarquia catòlica espanyola per posar en marxa aquest tipus de mesures tan dràstiques. Creiem que tenim dret a saber qui o qui han donat aquesta ordre i per què. L’obscurantisme no és gens bo, i sí, la transparència i la claredat.
Un llibre que en poc més de dos anys ha tingut una venda de 60.000 exemplars, que ha ajudat a molta gent a entendre millor la vida de Jesús i que a més en la seva última edició va obtenir el "Nihil obstat" (permís eclesiàstic preceptiu per enviar un llibre de matèria religiosa) de l’anterior bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Uriarte, no s’entén que pugui ser retirat d’aquesta manera tan desafortunada i escandalosa.
Monsenyor Uriarte ha dit: "El llibre és un intent seriós d’aproximació històrica, honesta, documentada i ben feta. Vaig decidir donar suport al treball amb el Nihil obstat, una cosa que vaig fer amb tot el cor i l’ànima. I ho mantinc ».
Han estat molt nombroses les reaccions en suport del llibre i del seu autor per part de teòlegs, creients i, de manera molt significativa, per 252 sacerdots de la diòcesi de Sant Sebastià.També pel Fòrum de capellans de Madrid. Reaccions a favor no només a Espanya, sinó en molts altres llocs del món.
No obstant això, no deixa de ser significatiu el silenci del nou bisbe de Sant Sebastià, Monsenyor Munilla, quan a més pràcticament tot el clergat de la seva diòcesi s’ha manifestat a favor del teòleg basc.
MOCEOP vol unir-se a aquest important moviment de suport a José Antonio Pagola i la seva obra. Molts de nosaltres hem comprat i llegit el llibre i hem sentit com ens ajudava a nosaltres i a les nostres comunitats a entendre millor Jesús i el seu missatge alliberador.
Creiem que aquestes pressions eclesiàstiques obeeixen al criteri d’imposar a sang i foc el pensament únic en l’Església, actuant contra els que no encaixin perfectament amb el que interpreten que és l’ortodòxia que marca Roma, amb Benet XVI al capdavant, que està tan obsessionat per el relativisme. D’aquí a la dictadura del pensament teològic només hi ha un pas.
En els últims mesos hem vist com s’ha prohibit al teòleg Juan Masiá poder seguir escrivint al seu bloc personal. Al franciscà José Arregui se l’ha condemnat a 9 mesos de silenci per atrevir-se a qüestionar, juntament amb altres sacerdots bascos, el nomenament de monsenyor Munilla com a nou bisbe de la diòcesi de Sant Sebastià.
I fa molt pocs dies també una trucada telefònica del superior provincial dels jesuïtes va influir de manera determinant perquè el P. Lamet, no assistís a Madrid a l’acte de presentació del llibre "Viure a la Frontera, de Juan Masiá, tot i estar ja tot anunciat i preparat.
Denunciem aquests moviments inquisitorials de la jerarquia catòlica contra el sector més obert dels teòlegs i creiem que és necessària la llibertat d’expressió i un sa pluralisme. I que és desitjable un major diàleg entre pastors i teòlegs sense haver de recórrer a postures tan dictatorials. Més encara ens escandalitza aquesta actitud perquè veiem com des de Roma s’acull al sector més conservador de l’Església anglicana i s’accepten les condicions dels cismàtics lefevrians per a la seva tornada de nou a l’Església catòlica.
També pensem que aquest mateix pluralisme és exigible als bisbes. Seria molt desitjable que, en comptes de romandre tots callats i en silenci veient com actuen sempre els mateixos, puguin també ells expressar-se en públic, encara que dissenteixin d’aquestes mesures. Així la gent podria entendre millor que els bisbes no són només Rouco, i Martínez Camino.
MOCEOP

Vull fer avui (fer-me a mi mateix també)  una reflexió  a partir de la notícia de l’escridassada que van fer a Rosa Díez, la diputada al Congrés i líder d’ UPyD, a la facultat de Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

En la mateixa línea de pensament que el degà d’aquesta facultat -el meu admirat Salvador Cardús- vull dir clarament que no estic d’acord amb aquesta mena d’actes vandàlics. Perquè el que van fer els estudiants és simplement vandalisme.

Jo no puc estar d’acord de cap de les maneres amb una senyora que quan obre la boca va sempre contra Catalunya i que sembla que tingui contra nosaltres una fòbia especial. Però l’he de deixar parlar per poder-li rebatre els seus simplistes arguments des de la raó i no des de la força. Els estudiants podien esperar-la amb crits, amb pancartes o amb xiulets; però una vegada dins de l’aula l’havien de deixar parlar i expressar-se. Almenys això és el que jo crec. O, sinó, que no l’haguessin convidat, perquè ja se sabia que la cosa acabaria tal com va acabar.

I aquí és on entraríem en el lliscós i debatut terreny de les llibertats individuals i públiques. Què cal prohibir i què no?. Fins on cal prohibir i fins on no per tal que tots puguem gaudir de llibertat?. Qui té poder de prohibir i qui no? Totes aquestes són preguntes necessàries i imprescindibles.

Alguns es queixen que aquí a Catalunya vulguem prohibir les corrides de toros. Però hi tenim el mateix dret que ells tenen en prohibir a casa seva altres coses també molt discutibles. Els pobles s’han de dotar de lleis que,inevitablement, prohibeixen coses i n’imposen d’altres. Per tant, a mi no em val això que no s’ha de prohibir. A vegades s’ha de prohibir pel bé de la majoria i per tal que la societat no sigui un caos. S’ha de prohibir però s’ha de veure i debatre què, com i quan s’ha de fer.

Ara bé: tota prohibició hauria d’anar acompanyada d’una educació, d’una explicació de per què es fa allò. Sinó, no serveix per a gran cosa i mai avançarem. Quedar-nos amb les tradicions per si mateixes tampoc té cap sentit si no se saben els motius pels quals es fan les coses.

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d’acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d’aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre’n…

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l’animal, que va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure’l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
- Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure’l de l’aigua el picarà?
- La naturalesa de l’escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d’una branca, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

Una lectora em comenta el post d’ahir i em diu, respecte al tancament del diari Egunkaria, si ho podem comparar amb els tancament de diaris i canals de TV a Veneçuela i a veure què n’opino jo. Em sembla que sí que es pot comparar, encara que les situacions són completament distintes.

Hi ha una cosa comú a les dues situacions: que es tanquen diaris, revistes o canals de TV quan hom és crític amb el poder. Si tots els mitjans de comunicació fossin com corders que segueixen mansois al pastor i no es moguessin mai del ramat…. no els passaria mai res. Tanquen allò que és crític amb el poder i allò que molesta massa. Aquí a Espanya tenim algun cas recent de requisició d’un número d’una revista perquè hi havia una portada ofensiva…I judicis i multes… una colla, deixant a part el cas flagrant del diari Egunkaria. Primera cosa.

Segona cosa. Les diferències que jo trobo entre les situacions dels dos països són grans. A Veneçuela, Chávez actua com un autèntic dictador. El que fa de tant amb els mitjans de comunicació són clars tics de dictador. Franco aquí hi feia. Castro ho fa. Putin ho ha fet encara amb més gravetat, liquidant un periodista. Això és greu, però ja sabem com actuen els dictadors i no ens ha d’estranyar.

El que sí que m’estranya més és que un país con Espanya, que s’omple la boca de la paraula de democràcia, actuï d’una forma tal que tingui també tics de dictadura. Els exemples que he donat abans poden servir per avalar la meva tesi. Però el que considero més greu és que el poder es valgui de magistrats, de fiscals de l’estat, de defensors del poble, de ministres, de parlaments que desfan voluntats populars….  "Feta la llei, feta la trampa", diuen. I massa vegades és veritat. La premsa ha de ser lliure i ha de ser crítica. I les pressions han de venir, si per cas, amb altres opinions, diferents però també respectables. però mai poden venir amb trampes i distorsions i mal interpretacions de les lleis.

Perquè, quan les coses es donen d’aquesta manera ens posem tots al mateix nivell: a nivell de dictadors. Uns ho són obertament, de forma bruta i clara i altres ho són finament. Però dictadors tots a fi  de comptes…