13 abr. 2015
Adéu, Eduardo
“Hay un gran alboroto en el cielo. Està llegando Eduardo. El revoltoso, el poeta. Salen a recibirlo sus amigos de siempre, el gordo Soriano, Cortàzar, Benedetti, Juan Gelman con su hijo, y tantos otros… pero detràs de ellos, hay un rumor de alas, cobrizas y descalzas, humildes y màs inocentes que antes, son las almas de Latinoamèrica, aquellas que fueron ultrajadas, explotadas, contaminadas y torturadas, aquì en la Tierra.
Vienen a recibir al Hombre, ese que siempre los cuidò y los quiso, y los hizo visibles a travès de su inigualables palabras. Aquì abajo, los que sabemos su Verdad, estamos muy tristes, nos duelen las venas ahora màs abiertas que nunca. La sensibilidad ha perdido una mente y un corazòn, que nadie podrà reemplazar.
Don Eduardo era como mi papà. Y es muy grande decirle a un hombre que no conociste ni abrazaste, que es igual al hombre que màs amor te dio en la vida, pero es asì, los Maestros tienen ese don, ese aura, que nos ayuda a seguir siempre adelante aunque la herida duela infinitamente. Los pobres, las mujeres golpeadas, los poetas, la sabiduria, la humildad, el pueblo màs remoto de nuestro continente, los explotados, la alegrìa, los fumigados… todos absolutamente todos, nos sentimos un poco huèrfanos, un poco como esos niños que èl nos mostraba bañados de pureza, pese a los horrores.
¿Quien como èl para luchar contra los poderosos, los dictadores, la soberbia? ¿Quien como èl para mostrarnos que lo real es lo que sentimos, sea por una persona, por la naturaleza, o la justicia? Hoy somos màs pobres, se ha ido el Hombre sin fronteras, y el mejor homenaje es seguir leyendo sus Verdades, y ponernos siempre del lado de los que sufren las monstruosas injusticias humanas, sin dejar de lado la alegrìa y el buen romance. Me duele este dìa, aunque sabìa que podìa llegar, duele mucho, pero no me impide confesar que a Eduardo Galeano, lo amè y lo amarè siempre, como a aquel hombre de mi infancia, que por las tardes yo esperaba ansioso porque sabìa que en sus bolsillos habìa caramelos. Hasta siempre ser de luz, nos veremos siempre en un verso o en una puteada porque, “al fin y al cabo somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”
(Gaspar Ródenas)
Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l’ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana. Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix 
Parlar de drets humans és sempre delicat. Les mirades es poden tornar molt primfilades o molt laxes. És difícil ser just i equilibrat i no decantar-se cap a un costat o cap a l’altre d’acord amb pre-judicis o preses de posició intel·lectuals o polítiques predeterminades. Amb tot, hi han circumstàncies que són prou clares per poder-les jutjar sense cap mena de por i hi han fets que són clarament condemnables o lloables sense cap mena de distincions.
para nosotros esta es una cuestión de principio”. Mujica, un ex guerriller que va passar 14 anys a la presó durant el règim militar al seu país, va dir que “no nos podemos hacer los distraídos ante la formidable tragedia de gente que lleva 12, 13 años sin comunicación con el mundo y detenida sin causa probada, ni haber visto un fiscal o un juez. Sin ningún tipo de garantía. Esta es una vergüenza humana”.
I, en contrast, trobem el que Espanya fa amb els immigrants de Melilla. L’Uruguai acull; Espanya deporta i apallissa. L’Uruguai és un país cada cop més obert i progressista i Espanya cada cop és un lloc més tancat i més retrògrada. Ho ha denunciat reiteradament l’organització Human Rights Watch,que va demanat al Govern d’Espanya que investigués si la Guàrdia Civil va colpejar als immigrants enfilats a la tanca de Melilla el 13 d’agost després de difondre un vídeo en què suposadament es veu a agents espanyols utilitzar les porres contra els subsaharians perquè baixin del filat. Ho va fer en un comunicat en què ha denunciat de nou les “deportacions sumàries” al Marroc dels immigrants que aconsegueixen pujar a la tanca.
il·legals: “Retornar immigrants al Marroc sense respectar el degut procés podria posar vides en perill”. “Espanya ha d’acabar amb aquestes expulsions il·legals sense demora”. Segons HRW, aquestes “expulsions” priven als immigrants de demanar asil o una altra protecció internacional. L’organització insisteix que la llei espanyola d’estrangeria obliga la Guàrdia Civil a acompanyar qualsevol immigrant detingut una comissaria de la Policia Nacional per la seva identificació i iniciar els procediments de deportació. “Els immigrants té dret a rebre l’assistència d’un intèrpret i un advocat durant el procés, perquè tinguin l’oportunitat de reclamar protecció internacional”, assenyala HRW en una nota.
No fa gaires dies que vaig tenir una petita polèmica amb una senyora uruguaiana –que no coneixia de res- per un comentari que jo vaig fer al Facebook d’una amiga. Resulta que jo vaig fer un comentari positiu i favorable a unes paraules del President d’Uruguai que aquesta amiga havia transcrit al seu Facebook. La política, la religió, la pàtria, l’esport i alguna altra més que em dec deixar, deuen ser de les coses que desperten més passions i, per tant, més polèmica quan es tracta de discutir punts de vista. I és que en aquests temes tots tenim els sentiments molt a flor de pell i les opinions – lògicament diverses- de seguida es confronten amb vehemència . Només cal veure els comentaris que sorgeixen a les xarxes socials, en els diaris digitals o en alguns blogs que tenen els comentaris oberts.
En l’apunt anterior parlava que el “milhomes” Sr. Rajoy deia en la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, que “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Justament aquests mateixos dies que proclamava tan cofoi tot això, voltava per aquí un home senzill i honest, President d’un país molt petit, tan en extensió com en habitants. Aquest home, que parla sempre de manera molt franca i peculiar, fent servir refranys i dites populars per tal de que tothom l’entengui, es diu José Mujica i és el President de l’ Uruguai.
Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat. 
Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.
El dia 20 de Setembre va haver-hi a l’ Uruguai un cicló molt fort que va causar dos morts, milers d’evacuats i moltes destrosses. Aquell mateix dia, juntament amb les fotos de les destrosses, va sortir una foto que va donar la volta al món: la del President Mujica amb un tall a la cara, tall causat per una xapa de zenc mentre ajudava un dels seus veïns pagesos a reparar un sostre de xapa, en ple temporal.
Com tothom sap, Eduardo Galeano és un dels més grans escriptors i pensadors llatinoamericans actuals. L’autor de "Las venas abiertas de América Latina", va rebre el dimarts de la setmana passada l’alta mèdica després d’estar internat 8 dies a l’ Hospital Britànic de Montevideo. Galeano acaba de fer 72 anys aquest 3 de Setembre i ja fa anys que va patir un càncer, del qual sembla que es va refer prou bé perquè no ha deixat d’escriure i de viatjar per tot el món donant xerrades , conferències i presentant llibres. Sembla que ara només "se li han practicat molts estudis" simplement perquè estava esgotat de tanta activitat però que no pateix res greu.
Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els
Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.
“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.
Aquests dies fa 36 anys d’aquest fet fascinant. I, gràcies a que vaig tenir la sort de conèixer personalment a Fernando Parrado, un dels herois de la història, aquest fet m’ha fascinat sempre d’una manera especial.L’aniversari recorda el miraculós rescat d’un grup d’estudiants uruguaians que van passar 72 dies aïllats del món al mig de la Serralada dels Andes.Fa 36 anys un avió que portava 45 passatgers amb destinació a Xile, en la seva majoria estudiants i jugadors d’un equip de rugbi, va caure a la serralada dels Andes.Era el 13 d’octubre de 1972. Allà va començar una recerca desesperada per part de les autoritats xilenes, impulsada des Uruguai per familiars i amics dels joves que no es resignen davant els mals auguris. Els dies van passar, i es va abandonar la recerca. Només alguns familiars mantenien viva l’esperança i continuaren amb les tasques a les rodalies del lloc de l’accident. Tanmateix resultava gairebé irreal que un grup de nois sobrevisqués més de dos mesos en el mig del no-res, sense menjar ni beguda i amb temperatures molt baixes.El 22 de desembre, 72 dies després de l’accident, la notícia va emocionar a tots els radiooients que van ser sorpresos per la gran notícia: “Viuen!”. Tot i el fred, la fam i els mals presagis, els joves van aconseguir escapar de la Serralada. Dotze van quedar allà a la neu, i els qui van sobreviure van haver de suportar 30 ° sota zero, la fam i la mort de familiars i amics.Després de diverses discussions i al dia 62, Roberto Canessa i Fernando Parrado, van resoldre emprendre una nova expedició a la recerca d’ajuda. El 20 de desembre, després d’una llarga caminada, Canessa va veure un home a cavall a l’altre costat d’un riu i en ell l’esperança de tornar a casa seva. Parrado va escriure una nota que va embolicar a una pedra i la va llançar perquè el traginer la llegís: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià. Fa 10 dies que estem caminant. Tinc un amic ferit més amunt. A l’avió hi queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpid d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. Quan ens aniran a buscar allà dalt?. Si us plau, no podem ni caminar. On som? “.Finalment tots els supervivents van ser rescatats i retornats a la vida, davant els ulls del món que va catalogar el fet com “El miracle dels Andes”.Etiquetes de Technorati: 
