El mite que situa el naixement de Jesús a la mitjanit del solstici d’hivern, ens parla d’aquest món i de nosaltres mateixos, recordant, alhora, el naixement de qui ens va parlar, a nosaltres, bàrbars d’Occident, de tot això , per primera vegada, amb eloqüència.
El mite ens convida a veure el cosmos i els homes d’una manera no quotidiana. El missatge de la realitat que ens envolta, fins i tot en la foscor d’una nit freda d’hivern, és un missatge d’una amabilitat amb rostre humà, tan assequible i propera com un nen.
Aquest va ser l’ensenyament de Jesús, i això se simbolitza en el seu naixement.
Les narracions evangèliques del naixement de Jesús, i les tradicions populars que s’han construït sobre elles, són un poderós mite expressiu que ens parla, com un gran poema, del misteri sagrat que s’amaga en l’immens si del cosmos, simbolitzat per la nit còsmica hivernal, per la terra, simbolitzada en la gruta, per la vida, simbolitzada en el bou i en la mula i per la nostra pròpia espècie, simbolitzada en Maria.
Aquest sagrat misteri de tot, és el misteri íntim de cada un de nosaltres. I en el si d’aquest misteri, neix l’Absolut innombrable en el cos fràgil d’un nen de la nostra espècie. I neix en nosaltres com ho va fer en Maria.
En el gran intent d’aquestes narracions, l’important, no és creure o no creure. Com en els poemes, l’important és deixar-se portar per la força expressiva del mite, per experimentar, de manera íntima i el més clara i càlidament possible, aquesta presència oculta que neix en tot i en nosaltres mateixos, quan, gràcies als ensenyaments de Jesús, ho auscultem tot amb veneració i en silenci.
El part és el símbol nuclear de les narracions del naixement de Jesús.
En el si del solstici d’hivern, reneix el sol, font de vida.
En el si de la nit, neix la llum del matí.
En el si de la terra, en una cova, neix la vida.
En el si d’una dona, que és el si de la nostra pròpia espècie, neix "el que és", l’encarnació de l’Absolut.
En el si de la nostra naturalesa animal, depredadora, neix la possibilitat de la llibertat de tota necessitat, neix "el que és", que no necessita de res.
Maria concentra tots aquests símbols confluents, perquè és cosmos, foscor, terra i dona. Però és una dona verge. La seva virginitat significa que res no macula ni el cosmos, ni la terra, ni la vida, ni la nostra espècie, perquè res pot amagar o cobrir el rostre del Manifest. Tota la naturalesa és verge, fins i tot la nostra pròpia naturalesa és verge. I tot és com una verge que pari l’Únic. Només els nostres ulls i el nostre cor poden estar maculats quan mirem tot el que ens envolta amb la mirada d’un depredador.
La virginitat de Maria també significa que, encara que la realitat que construïm amb la nostra ment, els nostres sentits i la nostra necessitat és capaç de parir l’Únic, el Clement i el Manifest, no és per obra nostra, ni del cosmos, ni de la vida. Encara que el nostre ser i el de tota la realitat estigui prenyada d’Absolut i el doni a llum, està engendrada pel misteri. En terminologia hel·lenista: Allò altre no és fruit nostre, ni del nostre esforç, sinó que és el misteri en el si del misteri, és "Fill de Déu".
Per la persona i la predicació de Jesús de Natzaret, els seus deixebles es van trobar cara a cara amb l’Absolut, en la persona de Jesús, en tota realitat i en la vida. Van veure el que no es pot definir, però que s’experimenta com a no-mort, com a no-animal, com a fi de la foscor, com a llum, vida, poder, esperit. Jesús va ser per a ells home i més que home. En la narració del Nadal cobra expressió l’impacte que Jesús va exercir en els qui el van conèixer, impacte que va prendre forma en la figura de "fill d’una verge". Una manera de dir que és fill d’una dona i per tant de la condició humana, i Fill de Déu, dues realitats en una unitat.
Aquesta és la gran proclama del Nadal: la realitat veritablement real, està en el si de la foscor de la nostra quotidianitat, del nostre viure i del nostre ésser.
El Gran Esdeveniment en el cosmos, en la terra, en la vida i en l’espècie humana és com un part sagrat. I el que aquest part revela, no és una realitat aterridora, és una realitat amable, dolça, tendra propera i vulnerable com un infant als braços de la seva mare.
El mite ens parla també de les condicions que es requereixen per poder contemplar aquest Gran Esdeveniment, que és el que Jesús ens va revelar. Diu la narració que qui vulgui ser testimoni d’aquest Naixement, ha de fer-se pobre i senzill com els pastors d’Israel. Qui és pobre d’esperit no té res a defensar. Qui no té res a defensar, va a les coses directament, sense falsedats. Qui no té duplicitats, aquest és el senzill.
El mite assenyala una segona condició per fer apte per presenciar aquest naixement que és el Gran Esdeveniment: cal enrolar-se en la indagació de la veritat, com van fer els mags iranians. Van estimar la veritat amb tanta passió i dedicació, que van abandonar les seves cases i el seu país per anar-lo a buscar. Qui és capaç d’actuar així és també pobre d’esperit i senzill.
També els humils i pietosos, com Anna i Simeó, ho arriben a veure.
És bell i encertat que els deixebles de Jesús relacionessin el gran mite universal del naixement de déus i d’herois amb la memòria de Jesús i el seu llegat. Té sentit aprendre a viure aquest gran mite en societats laiques i sense creences com les nostres, per rescatar la consciència profunda de l’existència humana, en aquest cosmos immens i misteriós.
Aquest va ser el llegat de Jesús, compendiat en unes breus narracions dels seus deixebles sobre el seu naixement meravellós.
Aquest text és un petit extracte d’un extens article de MARIÀ CORBÍ que es titula "Las narraciones de la Nativitad de Jesús” i que podreu trobar a
http://www.servicioskoinonia.org/relat/381.htm
Tags: Nadal, RELIGIÓ
Temps enrere recordo haver llegit una interessant entrevista de Laia de Ahumada a Joan Escales, rector d’ Enviny, al Pallars Sobirà. Si voleu, la podeu llegir aquí: 
Sí, sí! Aquests homes vestits de vermell, que s’han posat de moda d’un temps ençà, i que els veus penjats als balcons se m’afiguren uns lladregots que, en lloc d’entrar a deixar regals, surten de les cases amb els sacs ben plens amb tot el que poden enxampar dins les cases i, el que és pitjor, surten esperitats pels balcons havent-nos robat les nostres tradicions! Se’ns enduen coses fonamentals de la nostra cultura. Per això vull dir-ho ben clar: No m’agraden gens els panxuts Pare Noels!
Arriben les festes de Nadal. Hi han persones que són totalment contràries a les celebracions d’aquests dies i d’altres que les celebren amb molta emoció i alegria. Tothom té dret a celebrar-les o no, és clar.
Un bon amic m’ha fet arribar una pregària de Nadal escrita per 
