A PEU

S’ha mort Mossèn Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, un gran amic de Mossèn Ballarín i un d’aquells rectors en qui es va inspirar per crear el personatge de MOSSÈN TRONXO, segurament el llibre més popular de Mossèn Ballarín. De totes maneres -i si hem de ser sincers-, Mossèn Tronxo no és una sola persona, sinó que són tot el munt de capellans que hi havia escampats (cada cop en queden menys) per tants i tants poblets petits d’aquests mons de Déu. En el pròleg del llibre ja ens ho fa saber: «Al padrí Soques, al Ramon Maria, als meus antics deixebles que volten el greny, a tots els qui, com ells, encara són de la mena. La més bella, pobra i santa, fidel, silenciosa i oculta que ha donat l’església. Els rectors del tronxo».

Mossèn Ramon és un d’aquests representants dels rectors de pagès, d’aquests personatges arrelats tan profundament al terròs que s’hi han quedat servint fidelment fins a la seva mort a tothom que trobaven al seu camí. Ja ho diu a la primera frase del llibre: «No volia acabar els torrons sense un homenatge al rector de pagès». Mossèn Ballarín reconeixia que «no en sóc de mena, he vingut al tronxo de lluny, però els companys del rostoll m’han fet dels seus. Des d’aquell dia. De quan un veí de curs em deixava els llibres de la carrera perquè jo no tenia quartos per comprar-me’ls. AQUESTA TE LA DEVIA, RAMON».

Aquest bon home que s’acaba de morir, i que s’havia deixat feia anys una llarga barba de patriarca bíblic que el caracteritzava, resulta que deixava els llibres al seu company de la mateixa manera que després s’asseia al cafè del poble a fer la botifarra com un més del poble i deixant poc a poc la seva vida per aquells camins de muntanya, anant de parròquia en parròquia i servint tothom, sense cap distinció de persones i de forma callada i silenciosa. Per això mateix era tan estimat i per això mateix el 2012 Gósol va fer-li un homenatge amb motiu dels seus 50 anys de sacerdoci.

I com ell, es van morint poc a poc aquesta mena de capellans d’espardenya o xiruca, que han aixafat tanta pols i han caminat tants camins que ja se saben els topants de memòria. Els topants de la terra i els topants dels cors de la gent perquè estan totalment arrelats a la terra, a les tradicions i al país i han fet de la seva vida un servei al poble. Uns capellans que es van forjar en uns anys durs de postguerra i en uns seminaris on els cigrons rebotaven de tan poc cuits com eren i el bacallà i la cansalada de donya Urraca era el plat dels pobres en aquells temps. Mossèn Tronxo ens mostra la vida i la manera de fer de tot un tipus de capellans molt característics d’aquells temps i que, a mida que es vagin morint, trobarem molt a faltar. Molts d’ells no necessitaven gaire teologia ni llatí, ni encícliques per arribar a la gent i mostrar l’amor incondicional de Jesús pels més humils. Com deia el professor Roca Ricart en una crítica que feia al llibre Mossèn tronxo, «aquesta mena de capellans no entenen de política ni d’economia, però coneixen a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecten plenament amb ella. Coneixen la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot ni imaginar. S’estimen cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veuen la grandesa de Déu. No coneixen ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la “botifarra” amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanyen. A la vegada són capaços de viure una religiositat molt pura -per íntima- mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Tenen una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot són capaços de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomenen mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veuen lligats. Gràcies a la seua fe i al seu temperament, més cívic que místic, atenyen resoldre tota índole d’afers que se’ls presenten, no sols a ells, sinó a qualsevol dels seus parroquians; i inclús als que no ho són. Amb una tal dedicació i una gran senzillesa aconsegueixen guanyar-se l’estima i la confiança de tothom, afecte que es converteix en l’única recompensa que reben per la seua tasca, a banda del treball ben fet. Els actes de mossèn Tronxo ixen del cor.»

Com en sortien els de mossèn Ramon, ben demostrats i testimoniats per tots aquells que els coneixien. Descansi en pau.

Tags: Església, Josep M. Ballarín

Avui se’ns ha mort Mossèn Ballarín. Ha anat a buscar la pau i els silencis d’aquella casa de Matadepera on hi va passar a la seva joventut 6 llargs anys de malaltia.

Mossèn, sempre dèieu que no sabíeu pas com seria el judici  i que esperàveu que Déu jutgés més la lleugeresa del cor que l’embalum de les bones obres. I que esperàveu no haver de saber què era l’infern.

Mossèn, també dèieu que esperàveu que la glòria tingués molt d’aquell silenci familiar, quiet, meravellat i acompanyat de la vostra cambra de malalt de Matadepera.

Mossèn, dèieu que el cel té regust d’home perquè l’ha fet el fill de l’ Home. Més que no pas una capgirada de tot allò que som, el cel és l’assolida de tot allò que voldríem ser. És el retrobament del silenci que tots enyorem perquè, en el fons som fets de silencis vius, cercant a les palpentes una vida que se’ns aturi de plena. El cel és l’aturada gràvida i eterna en Déu, amb santa Maria i els nostres. El cel és a casa.

Mossèn, dèieu que la casa de Matadepera no era tan sols un passat i un present, sinó que era un demà en l’esperança. L’entrada als cels ha de ser, dèieu, un retorn a aquesta cambra, a la casa de la santa pobresa escrostonada, xica i acollidora, feta silencis de malalt.

Mossèn, dèieu també que, arribat malalt de la terra, esperàveu que Déu us rebés a la llinda, us dugués a una cambra com aquella de Matadepera  i us digués: -Au, bordegàs, reposa i dorm despert.

…I que us deixés passar estones a la porta de casa per a veure-hi la cara de sorpresa dels amics ateus que no s’ho esperaven, la mirada reposada d’una vella amb rosaris que ja s’ho espera així.

…I que esperàveu que el Senyor amb mans de fuster us aconduís al pedrís del cap del carrer per a veure, en el balç de la terra, com tot retorna cap a Ell.

Mossèn, segur que tot això avui mateix ha sigut tal com us ho heu imaginat. Descanseu en pau.

Tags: Església, Josep M. Ballarín, LITERATURA

Lluís Bou recull al diari EL SINGULAR DIGITAL una carta de Mossèn Ballarín on defensa Mas i el procés independentista.

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del president Artur Mas i del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política.

En la forma d’una carta adreçada a Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d’episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L’autor de ‘Mossèn Tronxo’ aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa".

Publiquem com avenç editorial la carta completa de Ballarín, que inicialment era un article a El Matí Digital. Es pot llegir com un dels capítols del volum editat per Efadós.

"President

Amic Mas, no et tracto d’honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i  honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t’entengui, no tens res de l’èpica gloriosa del President Macià ni d’aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t’acabi d’entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaires de la política del país.

Ets el tipus d’home més estrany que produeix la política d’aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d’ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d’homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l’instint de mestre Pujol no l’enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d’enllà.  Com que no em ve d’una ratlla t’ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l’Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d’Espanya" i feia l’elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d’Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l’esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d’ençà de la transició, tots els governs d’enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l’edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s’amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d’independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se’ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací.  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t’han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l’únic camí.

Tu ets l’únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T’han bastonejat, amb el que diuen els diaris d’enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se’ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín"

Tags: Independència, Josep M. Ballarín

EL MATÏ DIGITAL publicava el 22 de Novembre passat una altra  carta a un polític, després del ressò que va tenir la que va dirigir a Alicia Sánchez Camacho al mes d’Octubre. Suposo que volia que s’assabentessin, tant els del PP com els del PSOE, del que pensem una bona part de catalans. I ho feia amb el seu estil directe i sense pèls a la llengua –tal com ha de ser, per altra banda- perquè sembla que cap dels dos grans partits espanyols ho volen entendre. Aquí teniu la carta:

Carta al Sr.Bono

Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.

Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso.

Usted repudiaba aqeullas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.

Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.

Compréndame.  A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.

Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un español olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo.  No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.

Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano.  Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.

Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.

Así hemos llegado a este momento.  Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende.

Con todos mis respetos.

Mn. Josep Maria Ballarín

Tags: Josep M. Ballarín, POLÍTICA

Llegeixo ara mateix a “EL MATÏ DIGITAL”  aquestes breus frases de Mn. Ballarín, col·laborador habitual d’aquest diari:

INDEPENDÈNCIA

“Avui per avui,gràcies a Déu, no es guanya amb les armes, es guanya amb la pau.

Maleïts partits que posen les seves punyetes davant de les nostres llibertats.”

Josep M. Ballarín – 31.01.13

No he pogut vèncer la temptació de comentar-les una ica ja que estic totalment d’acord amb ell. Justament aquí rau el quid de la qüestió del tema estrella –junt amb el de la crisi- en aquest moments al nostre país. Estem massa plens de punyetes els catalans i ens fixem massa en els detalls. Ens fixem tant en els petits detalls que ens separen que no ens fixem en les grans coses que ens uneixen. Al desig d’alliberar-nos d’un gran i històric llast jo crec que hi estaria d’acord una immensa majoria de catalans. Per què, doncs, no ens deixem de punyetes i mirem una mica més enllà del nas. Deixem de mirar tant els arbres i mirem més el bosc. Deixem de mirar una mica el bri d’herba que tenim al davant del nas i mirem la grandiositat del paisatge que se’ns mostra al nostre davant amb tota l’esplendor. Deixem-nos d’immediateses inútils i mirem amb una mica de perspectiva.

Ens hem equivocat massa vegades en això com per tornar a caure en el mateix error. Faran el que sigui necessari per separar-nos, per fer-nos barallar entre nosaltres i, altre cop, ho aconseguiran si no anem alerta. No podem seguir posant la confiança en els que ens han enganyat tantes i tants vegades i sembla mentida que no ens adonem que ara ho tornen a intentar veient que ara anem seriosament buscant un nou camí. Simplement hauríem d’anar junts, no ser tan mesquins, deixar-nos de punyetes i ser més generosos.

Tags: Independència, Josep M. Ballarín