Etiqueta arxiu 'Ètica i Moral'

16 oct. 2021


TORNEN LES VELLES GLÒRIES

Classificat com a Ètica i Moral

Malament rai quan els partits polítics han de treure a passejar les velles glòries! Ho vam veure la setmana passada quan a la Convenció Nacional del PP escoltàvem l’expresident José María Aznar dient rucades contra l’«indigenisme» i fent-se el graciós amb els cognoms del president de Mèxic, Manuel Andrés López Obrador. Ja sabem que AZNAR ve de «Asinarius» (el que té cura d’ases, de rucs) i, com deia un diputat mexicà, l’«origen acostuma a ser el destí»; com era d’esperar, amb el temps Aznar s’ha anat convertint més i més en un ase d’orelles cada cop més llargues i sembla que vulgui començar una carrera de còmic (sense que li auguri grans èxits, per descomptat).

I més o menys ha passat al Congrés Federal del PSOE. S’hi han vist els tòtems i les vaques sagrades del passat, fent pinya per salvar els mobles davant de l’impuls que la dreta i la dreta extrema sembla anar adquirint en aquesta desgràcia de país que s’està tornant Espanya. Hem pogut veure la fotografia de Sánchez amb els expresidents de Govern Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero i l’exvicepresident de la Comissió Europea Joaquín Almunia. Figures arnades que treuen de l’armari ara que els interessa. Les portes giratòries serveixen també per això i aquests gerros xinesos serveixen per fer bonic en algunes ocasions i per posar-hi el ram de flors quan convé.

Jo trobo que una societat que accepta això vol dir que està malalta. Mentre hi ha gent que no pot arribar a final de mes, aquests senyors conreen el conegut negoci de les portes giratòries, que serveix perquè aquestes velles glòries puguin anar cobrant durant la resta de la seva vida de grans empreses. S’han tornat còmplices d’una corrupció encoberta: les empreses els tornen els favors que un dia van rebre quan estaven en actiu. Una vergonya que no els cal amagar perquè sembla que la societat ja ho accepta com a normal. I quan tornen als platós o als escenaris pontifiquen i donen lliçons d’ètica sense enrojolar-se i amb total tranquil·litat. Una investigació de la revista «La Marea» revela els més de 175 càrrecs públics que han passat per Endesa, Gas Natural, Iberdrola o Repsol. Si voleu donar-hi una ullada, aquí us deixo l’enllaç

Les portes giratòries dels polítics a les grans empreses energètiques (elcritic.cat)

Es veu que els culs de les poltrones no són prou tous i, de tant en tant, han de sortir a passejar. Com el vell de la foto que il·lustra aquest apunt deuen estar una mica avorrits…

 

No hi ha resposta

06 maig 2021


EUTANÀSIA (2)

Classificat com a Ètica i Moral,Vida i mort

Dèiem en l’apunt anterior que en el seu llibre «Una mort feliç», Hans Küng reitera i fonamenta el dret a l’eutanàsia: “M’agradaria morir conscient i acomiadar-me digne i humanament dels meus éssers estimats. Morir feliç per a mi significa una mort sense nostàlgia, ni dolor pel comiat, sinó una mort amb una completa conformitat, una profundíssima satisfacció i pau interior”.

Küng –com em sembla que qualsevol persona-, vol morir amb la dignitat que ha viscut, sent plenament un ésser humà i sense veure’s reduït a una existència vegetativa. Si tots tenim una responsabilitat sobre la nostra vida, per què hi hem de renunciar en l’etapa final?. És la pregunta que es fa ell i que en algun moment potser ens hem fet nosaltres, més ara que en la consideració del principi i de la fi de la vida humana s’està produint un canvi de paradigma sota el signe de l’autonomia personal. Una opció per l’eutanàsia no requereix apel·lar a la dimensió religiosa de l’ésser humà, reconeix Küng, que aporta, a més, com a argument a favor la seva fe religiosa: la convicció que no acaba en el no-res, sinó que va cap a una última realitat, cap a la realitat més profunda on trobarà una nova vida. El teòleg suís dóna un sí fonamentat a la vida eterna a conseqüència de la seva fe en Déu eternament viu i com confiança racional en ell.

Una “bona vida” bé mereix una “bona mort” (això vol dir etimològicament “eu-tanasia”). La “humanitat viscuda” amb plena consciència per Hans Küng també mereix “una mort feliç”. Per a ell, el seguiment de Jesús i eutanàsia no s’exclouen. La missió de les persones cristianes i de les Esglésies és lluitar contra la pobresa, la fam, el patiment, les injustícies socials, la malaltia, la mort. L’obra acaba amb una referència elogiosa al llibre «L’eutanàsia, una opció cristiana», del filòsof espanyol Antonio Monclús (GEU, Granada, 2010) que, a través d’un ampli recorregut per la història de l’Església cristiana, demostra l’existència de diferents formes d’eutanàsia, sancionades fins i tot amb l’aurèola de la santedat, i ofereix nombrosos exemples de “bona mort”, d’autèntica “conducta eutanàsica”, des dels màrtirs, les croades o les guerres de religió fins a l’aplicació de principis com la guerra justa o la pena de mort.

El llibre de Küng és considerat per l’autor com un post-scriptum respecte a les seves obres anteriors per dues raons: perquè es tracta del “tancament” de totes elles i, a més, per l’especial circumstància en què s’ha desenvolupat la seva redacció, internat en un hospital i amb greus malalties que el van mantenir a les portes de la mort. Era un moment clau de la seva vida, l’agost de 2014, quan va creure que havia arribat el seu moment final davant la greu progressió de la malaltia de Parkinson que patia. En aquesta crucial circumstància, Hans Küng va acceptar un tractament terapèutic intensiu que li va permetre recuperar el control de la seva vida. Una decisió que li va manifestar a posteriori la paradoxa en què potser havia incorregut, “deixant passar el seu moment”. Aquesta circumstància personal el va empènyer d’aquesta manera a plantejar-se, en converses amb el seu editor Piper Verlag, si era pertinent la publicació del llibre, conscient que com a autor “havia fallat deixant passar el moment”. L’editor li va respondre que el text calia publicar-lo perquè en ell s’expressava un ideal i, com se sap, “l’ideal no és d’aquest món”. Un argument semblant és el que havia escrit un jesuïta, malalt desnonat, Manuel Sanz Burata, ingressat al Centre que la Companyia de Jesús té a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), on va morir el 1995.

Per acabar, cal dir que és significatiu, per als que defensen la derogació de l’article 143 del Codi penal i la legalització de l’eutanàsia, que un teòleg catòlic del prestigi de Hans Küng defensi i justifiqui aquest dret a l’eutanàsia i al suïcidi assistit. Ell es dirigeix sobretot als cristians i catòlics sabent que els que ell anomena “funcionaris de l’Església” seguiran negant aquest nou dret en nom de Déu. Però cal destacar també que, llegint amb deteniment la part dedicada a l’aspecte de quina forma d’eutanàsia és justificable, es té la impressió de les profundes coincidències entre la fonamentació ontològica d’aquest teòleg i les que es fan des de posicions laiques i fins i tot agnòstiques. El llibre és, doncs, un instrument idoni per a totes les persones que desitgin consolidar els seus arguments davant el complex problema de la fi de la vida, fins i tot en el supòsit de no tenir interès per als seus principis religiosos.

No hi ha resposta

24 abr. 2021


EUTANÀSIA (1)

Classificat com a Ètica i Moral,Vida i mort

En el darrer apunt d’aquest blog parlava de persones que eren «referents» i que ens havien deixat. Un d’ells era Hans Küng, referent important, sense cap mena de dubte, en la teologia catòlica dels darrers anys. Entre les molts temes que va tractar en els seus llibres i les seves classes fou el de l’eutanàsia, un tema que la moral catòlica no ha acceptat mai de cap de les maneres. Per això crec que val a pena recollir algunes de les seves reflexions, ara que el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol ha publicat fa ben poc la Llei Orgànica 3/2021, de 24 de març, de regulació de l’eutanàsia, que entrarà en vigor el 25 de juny de 2021, al cap de tres mesos de la publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat. La norma legalitza, per primera vegada, l’eutanàsia activa a Espanya, la que és conseqüència directa de l’acció d’una tercera persona.

Si no vaig errat, es converteix així en el setè país del món en fer-ho, després d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Colòmbia (per mitjà de Tribunal Constitucional), Nova Zelanda, i alguns estats d’Austràlia. La nova llei introdueix la “prestació d’ajuda per morir”, que es pugui produir de dues maneres: bé mitjançant l’administració directa al pacient d’una substància per part d’un professional sanitari, o bé mitjançant la prescripció o subministrament d’una substància, de manera que el pacient se la pugui autoadministrar, per causar la seva pròpia mort, el que es coneix com a suïcidi assistit, encara que la norma no esmenta aquest terme.

Per què cal recordar a Küng en aquests moments? Doncs perquè ell va reflexionar sobre el tema des de feia molts anys. Tothom va parlar en el seu moment de què deia en el tercer i últim volum de les seves memòries «Una muerte feliz» (Ed. Trotta, Madrid, 2016): «no vull seguir vivint essent com una ombra de mi mateix». Quan va complir 85 anys, afectat per un estat avançat de Parkinson, i tement perdre del tot la seva visió, Küng va considerar el fet de posar-se en mans d’una clínica suïssa on practiquen suïcidis assistits. Molts cristians i cristianes es van sorprendre davant el fet que un teòleg es mostrés disposat a fer acabar la seva pròpia vida d’aquesta manera. Aquesta decisió, però, no és més que la conseqüència de les seves idees teològiques, i això no només en aquest àmbit ètic específic, sinó que, principalment, per allò que pot denominar-se com l’eix central de la seva teologia, és a dir, la llibertat i l’autonomia.

Cal dir també que el llibre no va sorgir a causa de la seva malaltia. Ja en la seva obra de l’any 1982 «¿Vida eterna?», Küng presenta una primera reflexió sobre l’eutanàsia. Allà la defineix en un sentit ampli com «totes les mesures d’ordre corporal o psíquic adreçades a alleujar la mort dels malalts (moribunds) incurables». Amb això fa referència a l’eutanàsia mèdica, és a dir, a «tota mesura mèdica aplicada a malalts incurables per evitar un dolorós final». Amb l’objectiu d’aclarir el que a ell li sembla central en la discussió ètica sobre el tema, Küng fa alguns aclariments al respecte. En primer lloc, assenyala que rebutja la pseudoeutanàsia, entesa com l’aniquilació d’una vida suposadament indigna de ser viscuda, a causa de malformacions, malalties psíquiques o físiques, o altres raons. Aquesta falsa eutanàsia no admet discussió, ja que atempta radicalment contra els drets humans. En segon lloc, Küng indica que la discussió no s’ha d’enfocar en «l’eutanàsia sense escurçament de la vida», ni tampoc en «l’eutanàsia passiva», això perquè, segons la seva opinió, no hi ha cap inconvenient legal, ètic ni mèdic davant el fet d’administrar calmants o narcòtics si es vol reduir el dolor corporal que causen les malalties terminals, ni tampoc davant la interrupció de la prolongació artificial de la vida. El que realment es presenta com a objecte de controvèrsia per a Küng és «l’eutanàsia activa», és a dir, l’eutanàsia que persegueix directament l’escurçament de la vida, la mort de gràcia.

Per a Küng, el dilema ètic de l’eutanàsia es transforma en un dilema teològic davant la pregunta sobre el dret de l’ésser humà de disposar de la seva vida fins a decidir la seva pròpia mort. La majoria dels teòlegs i teòlogues responen amb un no a aquesta pregunta, ja que consideren que l’ésser humà, com a creació, no està en poder de disposar lliurement sobre la seva vida en aquest àmbit. No obstant això, Küng assenyala que l’argumentació no és tan fàcil com sembla sinó summament complicada, ja que està plena de dificultats objectives:

-La vida humana és “do” de Déu, certament. Però ¿no és alhora, per voluntat de Déu, tasca de l’home?.

-La vida de l’home és “creació” de Déu, certament. Però ¿no és també, per encàrrec del creador, responsabilitat de l’home?.

-L’home ha d’aguantar fins a la “fi disposada“. Però quin és el final disposat?.

-Una “devolució prematura” de la vida és un “no” humà al “sí” diví. Però, davant d’una vida trastornada física i/o psicològicament, què vol dir “prematur”?.

Cal dir també que totes les seves reflexions les feia com a teòleg, però també tenint en compte que la seva trajectòria existencial es va veure profundament afectada per la malaltia del seu germà Georg, de 22 anys, a qui en la dècada dels cinquanta li va ser detectat un tumor cerebral inoperable que va derivar en tractaments terapèutics agressius i prolongats, estades hospitalàries i quimioteràpia. Els metges el van donar finalment per desnonat. Segons paraules de Küng, «El seu estat va empitjorant cada vegada més. Un procés de mort terriblement lent, amb plena consciència de la situació. Després d’un llarg any de sofriment, es va asfixiar per acumulació d’aigua als pulmons» (pàg. 43). Aquest fet desgraciat el va fer reflexionar i preguntar-se a si mateix: ¿és aquesta la mort volguda per Déu, “disposada per Déu”? I Hans Küng es va respondre a si mateix: “Cap persona ha de tolerar tot això necessàriament fins al final, com si fos volgut per Déu”. Es tractaria d’una cosa que no resulta “agradable a Déu” ni “enviat per Déu”. “Aquesta convicció s’ha consolidat en mi amb el pas de les dècades. I amb ella, també aquesta altra convicció: no vull morir com el meu germà […], ni tampoc vull que altres persones hagin de morir així”(pàg. 42). El teòleg afegia: “Ningú ha de fer-me creure que per la voluntat de Déu hauria jo d’acceptar finalment una vida en un nivell vegetatiu i, precisament, com a cristià que sóc, tampoc vull que se’ls faci creure això a altres persones afectades”.

L’exposició d’aquesta experiència que el teòleg relata en el llibre que comentem resulta significativa per situar la seva preocupació per les condicions de les formes de morir a les societats actuals. No obstant això de la lectura del llibre no es conclou que l’objecte de la mateixa estigui justificat només pel sentiment generat amb la mort del seu germà. La reivindicació i justificació de l’eutanàsia i del suïcidi assistit que fa el seu autor en aquest i en altres escrits anteriorment està fundada en principis filosòfics, morals i teològics propis de la religió catòlica. Amb aquestes observacions Küng assenyala que no pretén donar una doctrina definitiva, almenys no en aquesta obra de 1982, sinó només plantejar uns interrogants justificats i brindar uns punts de reflexió que puguin atenuar una mica el to de la discussió. Sosté que el seu objectiu és treure de la zona de tabús teològics la discussió sobre l’eutanàsia.

I, com que el tema dóna per molt, penso seguir recollint reflexions seves en pròxims apunts perquè crec que ens poden ser útils.

No hi ha resposta

24 juny 2018


CRIOPRESERVACIÓ

Classificat com a Ciència,Ètica i Moral

Acabo de veure a TV3 l’anunci del reportatge que aquesta nit faran a «30 minuts» i que es tracta, diuen, del tema de com allargar la vida més enllà dels límits actuals, de com retardar o fins i tot revertir l’envelliment i fins i tot algú s’atreveix a dir que d’aquí 30 anys ja podrem ser immortals amb la tècnica de la CRIOPRESERVACIÓ.
Tots hem pogut escoltar alguna vegada aquella llegenda urbana de què Walt Disney està congelat. Doncs exactament es veu que d’aquesta tècnica se’n diu criònica. La criònica, segons puc llegir a la Viquipèdia, és una possible tècnica de preservació d’humans i animals en un futur. Mitjançant les baixes temperatures de la criogènia s’ha de deixar en estat d’hibernació al pacient per, posteriorment, ser reanimat i poder continuar vivint. Aquest procés és anomenat criopreservació i consta de tres passos: refredament, emmagatzematge, i reanimació. Teòricament en el primer pas es refreda l’organisme fins a arribar a la temperatura adequada per a evitar la degradació bioquímica i reduir l’activitat delmetabolisme fins a una abolició pràctica; en el segon es manté preservat en unes condicions idònies i finalment es reanima després d’un període temporal de preservació.
Serà només per pura curiositat, però aquesta nit procuraré veure el programa, tot i que d’entrada no tinc gens d’interès en què em criopreservin i menys encara tal com veig la deriva que pren el nostre món. Però sí que aquests programes és ben cert que fan pensar una mica a tots els nivells, però per damunt de tot plantegen problemes ètics i morals de primer ordre que s’hauran d’abordar obligatòriament a mida que es vagin produint aquesta classe d’avenços.
Però, entretant, jo em faig una sèrie de preguntes: veient tal com la part del món més ric i tècnicament desenvolupat tracta l’altra part més pobra, valdrà la pena allargar la vida d’alguns privilegiats mentre veiem com altres persones han de fugir de la seva terra, desesperats per guerres o perquè es moren de gana?
Podem esperar gaire bon futur al món quan podem veure éssers humans tancats en gàbies o menors separats dels seus pares perquè han arribat il·legalment als països rics?
Podem esperar gran cosa d’uns governants que veiem que no tenen cap intenció (o ben poca) de solucionar el problema de la immigració i de les màfies i l’única cosa que els ve al cap és fer murs de formigó o posar tanques de filferro espinós?
Podem esperar gran cosa d’uns governants que diuen que censaran gitanos, o faran camps de refugiats per seleccionar i retornar als seus països a qui a ells els sembli millor?
Podem esperar gran cosa d’uns mitjans de comunicació que no són capaços de denunciar tots aquests atropellaments a la dignitat de les persones i que sembla que aquest tipus de notícies només serveixin per a vendre més diaris o fer més audiència?
Podem esperar res d’una societat que tracta els immigrants i els refugiats no com a persones sinó com a éssers sense identitat i que només pensa exclusivament en el seu individualisme tot pensant que aquesta gent arriba per a prendre’ns la nostra part del pastís?
No estem oblidant massa fàcilment que aquesta gent no abandona els seus països perquè sí, deixant enrere la seva terra, els seus costums, les seves famílies, la seva cultura, el seu passat i que s’estan exposant en el seu llarg i dolorós viatge a mil perills i fins i tot a deixar-hi la pell?
Si la criopreservació només servís per allargar uns anys més la vida d’alguns rics afortunats jo ja responc ara mateix que no val la pena i que és molt més urgent mirar de fer un món una mica més just. Ara bé, si totes aquestes investigacions serveixen perquè el món sigui una mica més igualitari i més just també jo m’hi anoto. Però potser ens caldria triar quines coses són més urgents, no?

No hi ha resposta

11 abr. 2018


EL MEU MÀSTER

Classificat com a Ètica i Moral

És sabut que la corrupció ha existit sempre en l’àmbit de la gestió dels assumptes públics. La història ens dóna exemples de temps antics i de temps moderns, de sistemes polítics diversos, de cultures i religions diferents. No cal enumerar exemples. En trobaríem molts.
Aquests dies es parla molt d’uns màsters que sortien quasi regalats de forma totalment generosa (a base de trampes diverses) per part de la Universitat Juan Carlos I a certs elements del PP, el partit més podrit i més corrupte de tot Europa. Si jo fos del PP -que Déu no vulgui mai per mi aquesta desgràcia- podria tenir sense gens d’esforç i presumir a tot arreu d’un màster en qualsevol matèria en el meu currículum. Però no envull cap, ni el necessito. I encara menys si és regalat, com ho són els d’aquesta universitat tan poc seriosa. Els màsters es veu que farden molt i sembla que són molt necessaris per a una lluïda carrera política. En teoria, corrupció i democràcia haurien de ser coses incompatibles, però és ben clar que no ho són en aquest país de pandereta. Si alguna cosa de bo té la democràcia és que posa controls a la vida social i política, tot mirant de controlar bé els mateixos controladors. No sempre se’n surt i en aquest país anomenat Espanya encara se’n surt menys per manifesta incapacitat i per deixadesa, perquè -si encara no us n’havíeu adonat- la democràcia espanyola és més falsa i més dubtosa que un duro sevillano. La corrupció sempre corroeix els fonaments de la democràcia i a Espanya, en els últims anys, tenim massa casos que han posat de manifest que el fenomen de la corrupció no és una cosa conjuntural, sinó estructural i que prolifera perillosament a les institucions públiques (Gürtel, Pretòria, Palma Arena, Palau, Operació Ponent, Operació Malaia, etc.)

Òbviament, no és possible una estadística real de la corrupció, que per definició és oculta i, d’altra banda, com és natural, no tots els mandataris públics són corruptes. Caldria distingir bé. En qualsevolsocietat oberta i democràtica tothom, en major o menor mesura, és responsables de la corrupció: els polítics que la practiquen, promovent -o acceptant-; els subornadors (promotors empresarials), tan aviat causants com víctimes; els partits polítics, mancats d’autoritat moral per combatre-la perquè massa sovint hi estan embolicats; l’estament judicial (jutges i fiscals), que en moltes ocasions no ha donat la talla ; les institucions encarregades del control i fiscalització de l’activitat administrativa, negligents gairebé sempre en la seva tasca; els mitjans de comunicació, silenciant o minimitzant, de vegades, el fenomen corrupte; la intel·lectualitat, poc compromesa en la sevaerradicació; la ciutadania en general, tolerant en excés amb el polític corrupte, potser perquè encara no és conscient que la corrupció la paga de la seva butxaca.

Al meu entendre, la causa primera de tots els mals en el sector públic espanyol i en els partits polítics és la falta d’ètica pública de molts dels nostres governants, arribats a la política no per vocació ni esperit de servei, ni tan sols per ideologia, sinó per propi interès. En termes generals, ètica és el sentit, la intuïció o la consciència del què està bé i el què no, del què s’ha de fer i del què s’ha d’evitar. I, malauradament, això cada dia hi és menys. L’ètica pública ha de ser correlativa de la privada i mai podrà defensar la integritat i la moralitat en el pla públic qui no en té en el pla privat. D’altra banda, l’actuació de qualsevol persona que realitza una funció pública ha d’estar presidida per la idea de servei dels interessos generals, que és el principal valor polític.

Ho fa notar això l’advocat José Manuel Urquiza Morales, que és autor d’un llibre que es titulaCorrupció municipal (Almuzara), quan diu que l’article 103 de la Constitució Espanyola-»L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals»- constitueix un mandat per autoritats i funcionaris. Els valors clàssics del gestor públic (imparcialitat, neutralitat, honradesa i probitat) s’han de veure complementats avui amb els nous valors d’eficàcia i transparència, propis de les Administracions Públiques del segle XXI. I això no es dóna a Espanya, on la corrupció soscava la integritat moral d’una societat i suposa la fallida general dels valors morals i una violació dels principis ètics, siguin individuals o socials. I de la mateixa manera que la corrupció es pot avaluar en terme de diners, també es pot fer una avaluació ètica amb exemples com els dels famosos màsters que estan d’actualitat aquests dies. Quan una Universitat pública és capaç d’això, podríem aplicar la tan coneguda frase d’«apaga i vámonos». Que, per altra banda, és el que volem fer milions de catalans sense que ens en puguem sortir de moment…

Comentaris tancats a EL MEU MÀSTER

06 nov. 2016


NO N’HI HA UN PAM DE NET

Classificat com a Ètica i Moral,POLÍTICA

Quan volem dir que una cosa està corrompuda o plena d’irregularitats fem servir aquesta expressió que encapçala aquest apunt. Aquest dimarts als EUA hi haurà eleccions a president i podem fer servir perfectament aquesta expressió per fotografiar el què passa allà. El Joan Gil, que és un amic meu que fa més de 30 anys que viu allà i coneix bé aquell país i té també un blog a EL PUNT/AVUI (es diu Els EUA són diferents) acaba d’escriure un apunt esfereïdor parlant d’aquestes eleccions. Podeu llegir-lo clicant AQUÍ.

El Joan -un bon coneixedor del món nord-americà, com deia- es lamenta de com han anat les coses en tot aquest llarg camí cap a l’elecció del president -o presidenta- possiblement més influent del món. Quan llegeixes els intríngulis que s’amaguen darrere d’una elecció i algú que els coneix a bastament te’ls explica una mica, te’n fas creus i podem dir amb tota la raó del món que en política -com en tants altres àmbits- no n’hi ha un pam de net i que l’ètica que hauria d’acompanyar qualsevol governança que es vulgui fer apreciar allà no es veu per cap costat. Com en tants altres llocs, per altra banda. I no cal anar pas massa lluny per a comprovar-ho…

Fa justament un parell de dies que en un dinar d’amics va sortir aquest tema i es va debatre una bona estona. Algú em va suggerir que ja tenia tema per parlar al meu blog, sabent que de tant en tant parlo de política. És veritat. És un tema del qual se’n pot treure suc abundantment i, per desgràcia, de manera massa habitual. Entre uns i altres, els companys van anar farcint la discussió d’anècdotes ben sucoses que jo anava escoltant atentament. Algunes feien riure i altres feien plorar de llàstima. Hi havia algú que va tenir un càrrec municipal i podia donar testimoni de primera mà de tot plegat…

Als afers públics la corrupció, en major o menor grau, sempre n’hi ha hagut i tots ho sabem. Hi ha estat en tots els temps, en totes les cultures i en totes les religions. Ja en el famós Codi d’Hammurabi (1700 anys abans de Crist) es fixaven clarament penes per als governants corruptes. Moltes d’aquestes lleis

s’assemblen, tant pel que fa al contingut com a la redacció, a les que trobem al Deuteronomi i que Jahvè transmeté a Moisès. El famós Ciceró va denunciar la corrupció de Verres al món romà. El cardenal Mazarino en la seva obra Breviari dels polítics parla en un capítol dels regals. I així podríem seguir fins avui en l’àmbit municipal i en àmbits nacionals o estatals. A la política s’hi hauria d’arribar per vocació i esperit de servei i no pas com un trampolí per a fer diners. Hi han personatges que no han treballat (i per tant, cobrat) mai fora del seu partit o partits (si parlem de transfuguisme, que també existeix més del que sembla). Molta d’aquesta gent no té cap tipus de principis ètics personals i, per tant, tampoc els tindran quan toquin assumptes públics. Molts dels nostres polítics no saben el què és la imparcialitat, la honradesa i l’equitat i per això anem com anem. Ja no està de moda parlar d’ètica o de valors morals i per això mateix poden arribar a presidenta o president dels EUA persones tan sospitoses com Hillary Clinton o Donald Trump. Si l’una és dolenta, l’altre és encara pitjor.

Però ja s’ho faran! El que sí que hauríem de mirar és de no caure nosaltres en els mateixos errors i defectes ara que estem en un moment tan delicat. Persones íntegres poden ajudar a fer un país íntegre, just i modern. I poden ser exemple i estímul per a tothom. A veure si en som capaços.

No hi ha resposta

20 set. 2015


MAMMÓ

Classificat com a ECONOMIA,Ètica i Moral

Quant al mes d’ Abril vaig escriure en aquest mateix blog un apunt que titulava AQUEST ANY TOCA COMUNIÓ ho feia perquè havia rebut un comunicat del meu banc que em va fer plantejar unes quantes coses. Si ho voleu llegir, només cal que cliqueu d’amunt de l’enllaç que us he posat. Deia allà que seguia amb el BBVA, el meu banc de molts anys, per pura inèrcia i, si he de ser sincer, per mandra. No sabeu pas com de llarg i pesat és canviar certes coses als bancs o a les oficines públiques una vegada t’han enganxat! Fer un canvi de dades pot ser un calvari, una font d’absurdes equivocacions i un munt de trucades telefòniques i molta paciència. Per ser client d’alguna companyia o entitat tot són facilitats i tot és de color de rosa. Per sortir-ne ja tot és una altra cosa…

El cas és que, a partir d’aquell dia, vaig començar a plantejar-me seriosament si calia canviar la meva modesta i gens boiant situació econòmica de lloc. Anar-la portant des del meu banc de sempre a algun altre que tractés amb més cura els meus diners. Ja sé que és un petit gra de sorra sense importància, però molts grans de sorra fan una platja sencera. Deia llavors: “Sóc a aquest banc per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….”. Ja ho he fet. Des de fa un parell de mesos que sóc client de TRIODOS BANK i no sabeu pas com de content vaig quedar ahir quan llegia: TRIODOS BANK ES DESMARCA DEL PRONUNCIAMENT DE LA BANCA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

Els bancs i els diners tenen una relació íntima, indestriable, pecaminosa, necessària. Els diners són la seva raó de ser. És el seu objectiu. És la seva lògica: fer-ne cada dia més, tenir-se cada cop més i fer-los servir allà on produeixin més sense miraments de cap mena. Això ja ho sabíem tots, encara que intenten amagar-ho tot dient que ells estan al servei de la gent, que hi són per ajudar-nos. Però no ens ho creiem. Cada cop ens ho creiem menys. El diner no té entranyes i sabem que, entre moltes altres coses, dóna poder. I ja sabem que tenir poder és el que compta. Molt poder. Tant com sigui possible. Amb el poder es pot fer quasi tot amb total impunitat i sense cap tipus de conseqüències com veiem cada dia.  Ja ho deia Francisco de Quevedo: PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO” (…Y pues es quien hace iguales al rico y al pordiosero… da autoridad al gañán y al jornalero… su fuerza humilla al cobarde y al guerrero… Más valen en cualquier tierra, (Mirad si es harto sagaz), sus escudos en la paz, que rodelas en la guerra, pues al natural destierra, y hace propio al forastero. Poderoso caballero es don Dinero).

Mammó era el déu sirià de la riquesa i aquest terme és utilitzat al Nou testament per a descriure l’abundància o avarícia material. És una paraula d’origen arameu que significa “riquesa”, però té una etimologia confusa. Sembla que pot derivar de la paraula hebrea “matmon“, que significa “tresor”.  També s’utilitza en hebreu aquesta paraula per a simbolitzar “diners” (ממון.). La paraula grega per Mammó, és μαμωνας (mamonas). Com deia, la trobem -entre altres llocs- al Sermó de la muntanya, a la paràbola de l’administrador injust (Lluc 16,13) o a l’Evangeli de Mateu (Mt 6,24): 24 »Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. És veritat això que diu Jesús? Sempre és tan dolent el diner?. De veritat que no té entranyes? No en podria tenir? Si es fa servir tal com l’acostumen a fer servir els bancs potser sí que l’afirmació és correcta. Només cal tenir una mica de memòria –com escriu Vicent Sanchis en un article al Punt Avui mateix- i recordar que

 “només fa quatre dies de les preferents, dels desnonaments, del desastre de les caixes, de les targetes de Rodrigo Rato, de les indemnitzacions milionàries als executius més descarats del món i del rescat europeu. Per acabar d’arrodonir el descrèdit, els executius dels principals bancs espanyols han tornat a anunciar beneficis descomunals entre la indiferència o la ràbia de la majoria de l’opinió pública. Els mateixos senyors que s’han equivocat en tot i que han alterat les consciències més santes, ara gosen donar lliçons d’estratègia nacional als seus clients. O no tenen vergonya o són uns desgraciats i han hagut de cedir a les pressions del govern de Rajoy, que els controla fins al punt de fer-los fer el més magre paper. Diuen que se’n van si Catalunya s’independitza? Bon viatge. Es pensen que fan caritat? Es mouen per negoci. Si ells no en volen fer, vindran uns altres a aprofitar-se’n.

Potser aquests altres bancs dels que parla Vicent Sanchis és la banca ètica. Em sembla que la gent cada com som més sensibles a certs temes i crec fermament que ha arribat l’hora de la banca ètica si aquesta sap aprofitar el moment. La crisi ens ha ajudat a veure moltes coses. Ens ha obert els ulls i ens ha fer enfrontar-nos amb la crua realitat, com diu Charles Eisenstein en el seu llibre Economía Sagrada. La crisi ens ha fet afrontar la realitat i hem hagut de reconèixer que els deutes de molts països no podran ser pagats mai a la vida. “El que necessitarem és una versió moderna de les reformes econòmiques de Soló a Atenes fa 2.600 anys. Caldrà perdonar el deute i canviar les nostres convencions sobre els diners i la propietat”, diu Eisenstein. Potser ha arribat el moment de sortir de  l’Era de la Usura i anar cap a una altra Era que encara no té nom, però que s’anirà definint poc a poc. Mentre arriba la reforma “solónica” caldrà anar fent passos. En països com Grècia i Espanya, on l’economia “monetària” ja no funciona, la gent està redescobrint la necessitat de sortir a l’encontre de les necessitats reals i retirar-se parcialment de les estructures econòmiques existents. Els pagesos o els ramaders, per exemple, han trobat fórmules per arribar directament als consumidors. S’estan creant més i més cooperatives, bancs de temps , monedes complementàries i altres alternatives “.

Eisenstein vaticina que assistirem a una reinvenció dels sistemes d’intercanvi que esborrarà les tradicionals fronteres entre el «regne monetari» i el “no monetari”. “No estic parlant de la completa desmonetització de la nostra societat”, adverteix. “Seguirem necessitant els diners, sobretot per funcionar a nivell internacional o a gran escala. Però part de la resposta serà tornar a la producció local per a moltes de les coses que fem servir diàriament i que enriqueixen les nostres vides. I no parlo només de la relocalització del sistema de producció d’aliments, també en sectors com la construcció i els serveis “.

I els catalans davant de tot això tenim ara l’ocasió d’or per respondre a les amenaces de la gran banca: passar-nos -poc a poc i amb bona lletra- a la banca ètica.

No hi ha resposta

17 abr. 2015


“Los ricos también lloran”… però menys que els pobres.

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir: veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: “Alguien ha robado un banco”; “Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero”; “En este vuelo va un ladrón”. “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia “hijo de puta” y “cabrón”.

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s’haurien fet càrrecs d’uns 15,5 milions d’euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l’entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: “Vostè no té por?”. “De vostè?”, va preguntat Rato, desafiador. “No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n’atipi”,va especificat el diputat de la CUP. “No respondré a aquesta pregunta“, va replicar l’expresident de Bankia. “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!”,

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular.

No hi ha resposta

27 nov. 2014


L’ebola no mata Mato

Mentre feia la meva caminada matinal d’avui escoltava trossos del debat sobre la corrupció al Congrés. Em feia una angúnia i una basca immenses tot allò que escoltava. És com si un estafador em parlés d’ètica o un capellà pederasta d’aquests que han enganxat a Granada em donés classes de moral.Rajoy, el President del partit més corrupte d’ Espanya – i amb diferència-, ens vol donar lliçons d’honradesa i ens vol ensenyar el que és la política neta. És com posar a la guineu a guardar el galliner! Com voleu que ens en fiem de personatges com aquest?

Ahir mateix va haver de dimitir la ministra del PP Ana Mato, després que el jutge Ruz la impliqués en un dels cassos de corrupció més sonats -el “cas Gürtel”- i que més gent del PP hi ha barrejada. Aquesta senyora es veu que tenia molt pes dins del partit i res semblava que la pogués fer caure. Una Ministra que no sabia gestionar, que no sabia comunicar, que s’havia ficat de peus a la galleda un munt de vegades, però que aguantava vents i temporals i que semblava que res ni ningú la pogués fer caure, ara resulta queha hagut de dimitir per culpa d’uns miserables 55.439 euros. La pèssima gestió que va fer dels cassos d’ebola no van poder matar Mato i l’ha matat la corrupció. Segons el jutge Ruz, la ministra va gaudir de serveis turístics, pagament d’esdeveniments familiars i altres articles i conceptes per valor de 55.439 euros, l’origen dels quals era suposadament delictiu. La ja famosa trama corrupta suposadament va sufragar articles de Loius Vuitton per a l’exministra i les festes d’aniversari i de primera comunió de la filla de la parella els anys 2001, 2002 i 2005. El seu exmarit i exalcalde de Pozuelo de Alarcón (Madrid), Jesús Sepúlveda sembla que ja hi està força més emmerdat i és un dels 43 imputats que s’asseuran al banc dels acusats en aquest macro judici.

Vist tot aquest panorama, podem dir que hem guanyat alguna cosa? Segurament, perquè és molt possible que només uns mesos enrere això s’hauria deixat passar i ella hauria continuat de ministra com si res. Tal com estan les coses ara i veient com veuen que el PP està en caiguda lliure, no es poden permetre tanta frivolitat. I és que el tema de la corrupció moral, política, econòmica s’està tornant un tema cada cop més sensible en la nostra societat i un cavall de batalla important. Ja era hora! Els ciutadans estan tan tips de veure tanta porqueria, tantes martingales, tantes mentides, tanta poca vergonya i tants poca-soltes que van pel carrer amb el cap ben alt que ja se’n comencen a cansar i sembla que estan disposats a castigar aquesta mena de conductes. Les enquestes electorals així ho mostren i crec que està molt bé i ja seria hora que passés una cosa així.

Mentre caminava aquest matí escoltava també a la ràdio l’economista de la Universitat Colúmbia Xavier Sala i MartínM’ha agradat una frase que repeteix tot sovint. Ell diu que “els xoriços estan distribuïts uniformement pel planeta, la diferència només és què passa quan els enganxen”. En aquest sentit, ha recordat el cas de Bernard Madoff, que està en presó perpètua als EEUU, mentre que Fèlix Millet encara està lliure tot i que van ser detinguts en la mateixa època. El tema de la corrupció s’ha tornat, doncs, un tema cada cop més sensible i tots nosaltres hauríem de canviar de mentalitat. Tots nosaltres –jo el primer- podem fer un examen de consciència i comprovar que tots portem al sarró petits cassos de corrupció amb nosaltres. Caldria fer un esforç a les escoles i a tots els àmbits educatius per tal de que es creés una nova mentalitat si volem fer un país nou i millor del que tenim ara. No fa pas tant ( mes de febrer de 2014) la mateixa Comissió Europea va dir-nos que la lluita contra la corrupció és un capítol indispensable en qualsevol Tractat d’adhesió a la Unió Europea. Els països candidats han de complir amb una sèrie d’estàndards per adequar-se als nivells suposadament exemplars dels Estats membres. Fou la mateixa Comissió Europea qui revelà llavors que la corrupció dins de la UE és una pràctica altament estesa que costa a l’economia 120.000 milions d’euros cada any. Encara que no hi ha un rànquing oficial, l’Executiu comunitari situa en aquest inèdit estudi a Espanya com un dels socis europeus on més episodis de corrupció es produeixen. El text que va publicar llavors, de 16 pàgines, repassa amb detall el marc legal, jurídic i institucional de les administracions públiques espanyoles per concloure que les majors pràctiques de corrupció durant les últimes dècades s’han produït en el desenvolupament urbanístic, el finançament dels partits i en la contractació pública.

Un bon avís, doncs, el que han fet al Govern espanyol i, de passada, a tots els altres Governs. A veure si ara són capaços de posar les condicions adequades per canviar aquesta situació…

No hi ha resposta

13 set. 2014


Vicky Alicia Barcelona

Vicky Cristina Barcelona pòster.jpg

Recordeu la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen? Es tracta de dues noies que s’emboliquen en una relació, podríem dir que poc convencional, amb un pintor. Va ser famosa. Fa una bona temporada  que una Vicky, una Alícia i un artista que es diu Moragas estan rodant una nova pel·lícula a Barcelona, que poc a poc anem saben de què va i que, amb el temps,  pot fer-se més famosa que aquella. Dóna la impressió que serà prou divertida com per veure-la sencera quan hagi sortit a la llum tota la història…

Ha transcendit una cosa: la pel·lícula va d’animals carronyers. En són els protagonistes. Tots sabem que els carronyers miren de treure partit de les misèries alienes. Els agrada aprofitar la carn podrida i els serveix tota mena de cadàvers i porqueria. No miren gaire prim. Són animals necròfags. Alguns d’ells ni es molesten en caçar, sinó que s’aprofiten de la feina dels altres (normalment animals més poderosos). Alguns carronyers ben coneguts són els voltors, els trencalossos, els còndors, els marabús, els corbs, les gavines, les garses,  les hienes, el coiot, el xacal… Fins i tot, biològicament, diuen que ho pot arribar a ser l’ésser humà en algunes circumstàncies.

Pel que es va sabent, en aquesta peli han demostrat que hi ha éssers humans que són autèntics carronyers i que ni els animals els poden fer competència. Estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres, les deixalleries i els escorxadors que, quan en surten, sempre deixen rastre. I no cal dir que és un rastre de brutícia i de pudor. No s’ha sabut encara prou bé qui ha estat el guionista i el director, tot i que s’intueix. Sí que en coneixem algunes de les primeres figures.

Hi ha un seductor que es diu JORGE, un famós llepaculs molt conegut dins del PP. Diuen d’ell que no hi ha cap foto de Marianico “El corto” (també molt conegut com a Don Tancredo, aquell personatge  de les xarlotades que es queda totalment quiet i sap fer perfectament l’estàtua) que en un segon pla no hi surti aquest Jorge. Es veu que tant José María, com Marianico li tenen molta confiança i han deixat l’assumpte de Catalunya a les seves mans. Sembla que el Presi li va encomanar a ell les clavegueres catalanes, aquesta feina tan bruta –i tant interessant- que ara anem coneixent a través dels rastres que deixen els missatges de mòbil. Podria ser que el tal Jorge en fos el guionista.

Hi ha una amant despitada anomenada VICKY (dama de alta cuna y de baja cama) a qui sembla que li agraden molt els diners i, segons diuen, el seus llits podrien explicar moltes coses si poguessin parlar. A la pobra l’han posat en tal embolic que ara no sap com sortir-se’n, ni on ficar-se. Resulta que li van dir a aquesta VIcky : “Si dieses una entrevista y lo contases todo salvarías a España”. No sé si s’ho creu massa, però la frase queda bé i sembla que en aquell moment sí que s’ho va creure…

I falta el tercer peu del que podríem anomenar “el trio carronyer”. Falta la prima donna ALICIA, que fins ara es va fent la ximpleta, inventant-se un munt d’històries, traient-se la merda del damunt i esquitxant a tothom que se li posi al costat. A aquesta Alicia li agraden els primers plans, els focus, els micròfons i dóna la impressió que és una artista que sempre està encantada d’haver-se conegut.

Ja sospitàvem que en el món de la política no n’hi ha un pam de net i ja sabíem també que aquesta gent del PP no eren verges i que han fet més quilòmetres per les clavegueres que el Kilian Jornet per les muntanyes. Aquests dies s’omplen la boca dient que altres partits no poden donar lliçons d’ètica. Ells tampoc no gaire, pel que es va veient. Només cal anar llegint el que aquests dies publica el diari NACIÓ DIGITAL.CAT

No fa gaires dies que la “senyora” presidenta del PP català  ha presentat la campanya ‘Els catalans som gent legal’. Senyora, a qui es refereix?  Es refereix a la gent del PP? De veritat, sou gent legal? Ens ho hem de creure amb tot això que està sortint als diaris? I encara no us ha caigut la cara de vergonya? No patiu, que poc a poc anirem sabent coses i veurem com acaba aquesta nova pel·lícula que es va començar a rodar el 2010 a la Camarga ( no a la francesa, sinó a la barcelonina) i en altres escenaris ben coneguts. El guió no pinta gens malament i els artistes tampoc. Quasi tots saben fer prou bé la seva feina, una feina ben bruta, cal dir-ho. Potser hi trobem alguna actriu una mica amateur i encara no sap massa on és. De mica en mica es va adonant, però, que l’han portada a l’hort.  Però ara ja està entrampada i no pot fugir. Com deia aquell, “si mossegues la mà de qui et dona de menjar, hauràs també a llepar la bota de qui et tracta a puntades de peu”. Em sembla que a aquesta noia li tocarà aguantar unes quantes coses.

Però tranquil·la, noia, que ja t’arribaran  papers per a noves pelis. T’esperen les tertúlies a les TV de salsa rosa i, si et vols despullar –que potser no et vindrà d’aquí-, la revista Interviu et pagarà bé el reportatge.

 

2 respostes

29 jul. 2014


Massa tou?

M’han dit que he estat massa tou en el meu comentari sobre l’afer Jordi Pujol. En una paraula: que he estat massa benèvol en el meu judici sobre el cas que ocupa als mitjans (i ens ocupa a tots) aquest dies. Potser sí. Però aprofitaré aquest comentari d’un amic per dir algunes coses més sobre el tema.

La primera, és que jo no soc jutge. No em crec capacitat per jutjar el cas sense saber unes quantes  coses més. Potser alguns les saben. Jo no les sé. Jo només volia reflexionar a partir del que deia el comunicat i, certament, deia poca cosa i deixava molts fils penjant. Per això demanava en el meu comentari anterior més explicacions de part de Jordi Pujol. Si no les dóna ell per pròpia iniciativa, les hi farà donar el jutge. De totes maneres, a partir del seu comunicat, podem dir la seva actuació en aquest cas concret és reprovable sense cap tipus de discussió, la qual cosa no treu que en altres aspectes hagi estat un bon exemple per molta gent en la seva llarga trajectòria vital. I aquesta distinció (no tot és bo ni tot dolent) és la que jo volia deixar clara en el meu comentari. Potser per això li semblava tou al meu amic. Deia que no soc jutge però, si hagués de jutjar-lo, no el jutjaria només per aquest desgraciat afer.

La segona cosa que voldria dir és que cada cop tinc una sensació més gran d’incapacitat per fer judicis, amb l’intent i l’esperança de que puguin arribar a ser justos. I parlo en general. Per això moltes vegades m’indigno llegint el que llegeixo, perquè em pregunto què hi ha de veritat i de mentida en tot allò que escolto o llegeixo. Destriar el blat de la palla cada cop se’m fa més difícil veient els interessos de tota mena que hi ha darrere dels diaris, dels jutges, dels partits polítics, del gran capital, d’organismes i institucions, etc. Veig tanta brutícia, tant joc brut, tanta opacitat, tants tripijocs, tants interessos particulars, tanta injustícia… que la majoria de vegades no sé què pensar i encara menys sé què dir. Massa vegades veig com les cloaques de l’Estat (que és qui hauria de garantir la justícia i la bona informació) van tan plenes de merda que penso si puc refiar-me ja d’algú.

Una tercera cosa, que fa referència a una experiència personal i que pot ajudar a entendre el perquè aquest amic m’ha dit que vaig ser massa tou en el judici i no vaig ser més radical. Resulta que al centre on treballava fins fa poc es va creure convenient i necessari crear un “Espai de reflexió ètica” i em van convidar a formar-ne part, amb la condició de que havíem de fer un curset de com a mínim 20 hores per poder-nos formar una mica. El curs oferia la formació ètica bàsica per a professionals dels serveis socials i pretenia capacitar mínimament en el debat ètic i resolució de conflictes ètics. Una molt bona professional ens va fer el curset, posteriorment vam constituir aquest “Espai de Reflexió Ètica” i des del febrer que ja hem començat a treballar mirant de deliberar sobre alguns cassos concrets. I seguirem fent-ho. Explico això perquè m’he adonat que, a l’hora de jutjar un cas qualsevol, la complexitat és sempre molt més gran del que sembla i tots es fan difícils de jutjar. Els jutges –que són els que en darrer terme han d’aplicar les lleis- tenen prou dificultats i els resultats dels seus judicis a vegades són molt estranys, incomprensibles i fan molta por. Jo penso que tindria terror a caure en mans de segons quin jutge… Nosaltres podem fer judicis morals i poca cosa més. I la majoria de les vegades els fem en base a informacions de diaris, no sempre ben intencionats i equilibrats. Dona bo trobar un periodista que veus que dóna dades i ha investigat a fons un assumpte. La majoria de les vegades no és així. Quan jo -ja fa molts anys- estudiava moral, ens deien que hi havia dos tipus de consciència: la laxa i l’escrupolosa. Cada persona té un tipus determinat de consciència i fins i tot hi ha algú que sembla que no en tingui… Els valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes no són iguals per a tothom i per això cal fer una reflexió ètica per posar-nos una mica d’acord, per això la societat fa lleis i, tot i això, no les interpretem mai de la mateixa manera i les lleis no són iguals a tot arreu. Quantes vegades diem que hi ha un munt de lleis injustes?…

I una darrera cosa: Jordi Pujol ha fet perdre la confiança a molta gent, certament, perquè a fi de comptes no li hem vist coherència i integritat en aquest tema dels diners d’Andorra i de Suïssa i la seva explicació ha quedat molt curta. En altres temes em sembla que no es pot negar que ha estat un home valent i amb molts valors positius. Alguns potser li discutiran fins i tot això. Jo no els hi discuteixo. M’agradaria que la justícia s’apliqués a tothom tal com s’aplicarà –cosa que trobo molt bé- a Pujol i a la seva família. No veig que acostumi a passar i no tinc massa esperances de que passi. Recordem que al Rei l’han convertit en intocable d’un dia per l’altre i han fet una llei a corre-cuita per preservar-lo de qualsevol conseqüència que se’n pugui derivar de tota la porqueria que porta al damunt acumulada d’anys i anys. I com ell, a molta més gent, que és públic i notori que no els passarà res perquè tenen ben cobertes les espatlles. Per desgràcia, en aquesta Espanya de pandereta i tant poc seriosa encara hi ha massa privilegis i està massa enquistada la corrupció sense que els poders de l’ Estat hi facin gran cosa. Més ben dit: actuen allà on els sembla i miren cap a un altre costat també quan els sembla. Només cal enumerar uns quants cassos d’aquests darrers anys: Gürtel, Bárcenas, Nóos, Pretoria, Palma Arena, Caso Emperador, Pokémon, Palau, Operación Poniente, Operación Campeón, Caso Cooperación a València, ITV, Operación Malaya, Cas Mercurio, ERE d’ Andalussia… Podríem seguir una bona estona. Alguns d’aquests cassos portem anys arrossegant-los. Alguns quedaran en res i a altres els tocarà el rebre. Algun entra a la presó, però en surt ben aviat…

En definitiva és d’això del que em queixo: “O tots moros, o tots cristians”, com vulgarment es diu. I no sembla que hagi de passar en aquest cas!

6 respostes

28 jul. 2014


De qui i de què podem estar orgullosos?

Classificat com a Ètica i Moral,Mentides,POLÍTICA

Per començar, ens podríem fer una pregunta: Podem estar totalment orgullosos d’algú o d’alguna cosa? La meva resposta seria: Sí i no. Si filem massa prim i ens posem massa puritans, segurament que no quedarem satisfets i no ens quedarà res ni ningú completament net, perfecte i polit. A tot arreu hi trobarem ben barrejats el jull i el blat (com ens recorda aquella paràbola de l’evangeli); en tota collita hi trobem gra, palla, pols i brutícia. La feina és saber-ho destriar bé. És com els diamants, que s’han de buscar entre el fang i quan surten, surten ben bruts. Però sota el fang hi ha el diamant.…

Dic tot això després de la confessió de Jordi Pujol.  És clar que no puc estar totalment orgullós d’en Jordi Pujol, com segurament ningú en pot estar totalment de mols altres polítics que ens governen, com no podem estar-ne totalment de la nostra família, on hi acostuma a haver gent de tota mena, alguns dels quals potser ens avergonyeixen més que no pas ens enorgulleixen. No sempre podem sentir orgull de tots els amics que tenim, perquè també entre ells hi deu haver de tot i potser alguns ens han defraudat més d’una vegada. No sempre podem enorgullir-nos del nostre poble, del nostre país i segurament que tampoc podem sentir-nos massa orgullosos de nosaltres mateixos. Jo no sempre m’he pogut sentir orgullós de mi mateix i no tinc recança en expressar-ho. No podem estar mai del tot orgullosos de les persones i de les coses perquè totes tenen els seus punts foscos. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Jordi Pujol ha decebut molta gent amb el que ens ha dit. Però ara és potser més urgent que mai destriar el gra de la palla. Amb el cas Pujol jo miraré de fer-ho, com miro de fer-ho en totes les circumstàncies. Cal posar en una balança tot el bo i tot el dolent i sospesar-ho amb la major equitat de què siguem capaços. Tots tenim tendència a aprofitar de fer llenya de l’arbre caigut. No em sentiré orgullós d’allò que no estigui bé en els altres, però tampoc me’n podré sentir d’aquelles coses que jo mateix no he fet bé. Per això crec que el que ha fet Jordi Pujol de demanar perdó és un bon començament. Una condició necessària però no suficient. Ara esperaria que després del comunicat vinguessin altres explicacions i les lògiques conseqüències del tipus que sigui. Un personatge públic n’ha de donar moltes més que no pas una persona sense cap rellevància. I valdria la pena que ho fes abans de que es veiés obligat a fer-ho per pressions externes (diguem-ne mitjans de comunicació o jutges).

No tinc cap inconvenient en dir que jo em sento ben orgullós de moltes de les coses que ha fet Pujol durant aquets anys i no n’estic tant –i ja no n’estava abans- de moltes altres. Avui n’estic força menys, és clar. Però també és cert que amb Pujol no s’acaba el món. El món anirà fent fent via, Catalunya anirà fent via i en la política, en el periodisme i en tots els àmbits de la vida hi haurà gent millor i altre no tan bona. Caldrà saber destriar i mirar enfora, però també seria bo que cadascú es mirés a si mateix i, abans de cremar-ho tot, veiés si pot sentir-se totalment orgullós d’ell mateix. Hem de poder criticar i denunciar el que no estigui bé (per això som en una democràcia) en els altres. Fins i tot és una obligació. Però haurem de deixar també que els altres ens critiquin a nosaltres i, posats a fer, no estaria gens malament que cadascú es mirés a si mateix. I una altra cosa: la lupa s’hauria de posar amb la mateixa intensitat a tot arreu i la justícia hauria de ser per tothom igual.

I per acabar voldria dir una cosa: era de preveure que, davant de la fita que els catalans tenim el 9 de Novembre, la situació s’aniria fent cada cop més complicada i més estressant. Hi haurà encara més sorpreses, més draps bruts, moltes mentides barrejades amb veritats, moltes interpretacions i acusacions de tota mena. Tothom carregarà les municions més potents. La guerra freda cada cop es tornarà més calenta a mida que ens anem atansant a la data. Per tant, caldrà anar-se preparant que encara hi haurà uns mesos de tempestes fortes.

No hi ha resposta

24 febr. 2014


Ferralla electrònica

Classificat com a Consumisme,Ètica i Moral,Recursos

Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.

Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…

No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans.  Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que  si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi  no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).

El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?

Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.

Read more:

http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uHKQw100

4 respostes

09 nov. 2013


La llibertat reporta beneficis

En el meu darrer apunt escrivia com d’ignominiós ha sigut el PP valencià en tots aquests anys de govern i com la cirereta d’aquest pastís l’han posada en tancar la RTV pública valenciana.

Però –i anant una mica més enllà en les reflexions- jo em pregunto com han pogut aguantar tants anys els treballadors d’aquella casa tot això. I només arribo a una conclusió: per por. Tots hem tingut por alguna vegada i sabem prou bé el que significa i com ens tenalla, com coarta la nostra manera de fer i pensar, com engabia les nostres emocions i les nostres accions,  com ens fa sentir malament internament i com ens fa sentir traïdors amb nosaltres mateixos. Si som sincers, haurem de confessar que tots hem estat covards massa vegades i no hem fet o no hem dit el que sabíem que havíem de fer o dir.

I això és el que els ha passat als treballadors de la TV valenciana que, alliberats ara de la por i enfortits per l’enuig i la indignació, estan confessant públicament i sense embuts -i en una espècie de catarsi col·lectiva-, tot el que han hagut de passat durant aquests anys de desvergonyiment “PPero”. Hauria de ser lectura obligatòria el que una periodista d’aquest canal  (Iolanda Màrmol) va penjar al seu Twitter fa un parell de dies i que podeu llegir aquí: MIS MENTIRAS EN CANAL 9

A tots ens ha faltat valentia més d’una vegada i, és molt probable, que als periodistes d’aquella casa també. Tots hem estat massa prudents infinitat de vegades. Tots hem tingut massa por en massa ocasions. Tots hem estat massa covards i massa muts. Tots hauríem d’entonar molts “mea culpa” per molts moments vergonyosos de la nostra vida. Ens falta llibertat i ens falta creure en els beneficis de la llibertat. Beneficis de tots tipus. Potser no sempre a curt termini, però segur que sí sempre a llarg termini. Beneficis psicològics i també probablement beneficis materials. Diuen els diaris que aquests dies en què els mateixos treballadors s’han auto imposat la llibertat informativa ha crescut moltíssim l’audiència de Canal 9. I és que amb la llibertat i amb la veritat sempre s’hi guanya en tots sentits. Mirem de no oblidar-ho.

I, per acabar, potser ens convindria recordar aquell cèlebre poema del pastor luterà Martin Niemüller (1892-1984),  que va ser un dels primers i més tenaços crítics del nazisme i va constituir un moviment de resistència denominat Església Confessional.

Com a símbol de la resistència antinazi va ser arrestat per la Gestapo el 1937 i declarat culpable de traïció, sent confinat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va salvar la vida de miracle. Després de la guerra, va pronunciar moltes conferències, cloent-les sovint amb aquest poema que s’ha fet famós:

 Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.

Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

Martin Niemüller

No hi ha resposta

16 abr. 2013


Legitimitats il·legítimes

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

No hi ha resposta

06 febr. 2013


Descarats

Classificat com a Corrupció,Ètica i Moral

Ara per Carnaval alguns haurien de fer tot el contrari del que sembla preceptiu: en lloc de posar-se carotes se les haurien de treure. S’haurien de descarar, o sigui, treure’s la carota de persones bones i íntegres que porten tot l’any i mostrar-se tal com són. Quedaríem tan esgarrifats de tants “caradures”, tants caragirats, tants falsos, tants xoriços, tants aprofitats i tants corruptes que ens marxarien les ganes de celebrar res. Ens quedaríem tots a casa a fer una mica de neteja…

Posar-se carota o treure-se-la, heus aquí la qüestió. Ara veiem que molts ja fa temps que s’han descarat i han deixat la prudència i el pudor a casa i se n’han anat a fer fortuna a tot drap, a cara descoberta i sense gaires escrúpols . I a fe de déu que se n’han sortit!. I, pel que sembla, se’n sortiran barats perquè la justícia, en aquesta Espanya tan plena de brutícia, va tan lenta que -si per casualitat un dia arriba-, ja no hi ha res a fer perquè ja tots estaran morts i enterrats. O ja tot haurà prescrit. O seran tan vells que s’estalviaran la merescuda presó i encara els restarà forces i ganes de riure-se’n del mort i de qui el vetlla.

Encara que sembli una contradicció, tenim massa descarats i massa gent amb carota. Sí, tot alhora!

No hi ha resposta

04 febr. 2013


“Rajoy es tonto y analfabeto”

Classificat com a Corrupció,Ètica i Moral

Per internet corren textos que s’atribueixen a un autor i, més tard, resulta que són falsos. Aquest text que m’ha arribat l’atribueixen a Lucía Etxebarría i crec que val la pena llegir-lo, l’hagi escrit qui l’hagi escrit.

Rajoy es tonto y analfabeto  (Artículo de Lucía Etxebarría)

Este titular tiene por objeto llamar la atención. 
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “ La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales,  y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones ( suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido  A DEDO,  eligiera para  gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y  que  cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis ;  si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto , me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah, que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah, que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos  hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido (a Edurne Iriarte me refiero),  me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado,  otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “quien la hace la paga” .
No  me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomas Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a : Josep Maria Servitje (ex secretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes.  Indultaron a Constancio Alvarado, ex secretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres,  a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández, que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron  a Miguel Escudero Arias-Dávila, tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes (ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobre le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, aí la misma sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment
Señor Rajoy: de nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de Fiscalía toda  las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
– Sustituirían el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto ?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quien sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar. Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a los del PSOE, a los suyos, a los de CiU y  a los que vayan por libre
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto y analfabeto.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no, no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo, y porque Oriol y sus hermanos (una nueva versión de Rocco  y sus hermanos)  son miembros de al menos 73 empresas,  y porque todas ellas están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que la organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted , señor Rajoy, cuales eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo preguntó a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez  al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí. Y Access Info fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:
-           Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quien indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos

-          Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.

-          Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de toda   las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.

-          Que se imponga la conservación de documentos.

-          Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.

-          Que se imponga que cualquier compra que realicen las Administraciones públicas debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.

-         Que se imponga la transparencia total de las Administraciones públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ingún miembro de la administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.

-          Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra (sí, ese que siendo consejero de sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis), etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.

-          Para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos  deberían designarse por méritos propios, nunca por “soy pariente de, novia de, amante de, prima de la hermana de …” .

-          La remuneración de los sueldos públicos debería ser homogénea. No es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).

-          Los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.

-          Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.

Es decir,
Un político no debería, por  ley:
-          pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;
-          desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias,contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;
-          tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.
– Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
– Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su (ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto.
Se puede y se debe exigir.
¿Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.
«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo, el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira, y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información, y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo
Si estás de acuerdo, haz correr este texto como hiciste correr el de la Infanta

No hi ha resposta

02 febr. 2013


Presumpte ve de presumir

Classificat com a Ètica i Moral

Presumpte ve de presumir. I presumir ve del verb llatí praesumĕre: prendre per endavant; imaginar-se, creure una cosa fundant-se en la seva probabilitat, en indicis o senyals que hom en té.

I el verb “presumir” té encara un parell d’accepcions més: el fet de creure, i donar-ho a entendre amb les paraules, el capteniment, etc., de posseir una qualitat o un mèrit. I també vol dir fatxendejar, gastar fatxenda.

Espanya –infinitament més que Catalunya, aquesta és la veritat- aquests darrers anys ha viscut de la presumpció i de la fatxenderia en el sentit pitjor del terme. Espanya s’ha arribat a creure el que no era ni ha estat mai i el que tothom –amb una mica d’enteniment- sabia que no arribaria a ser mai. Espanya sempre ha estat força fatxenda i no ens hem d’estranyar perquè ja li ve d’antic. Li ve de quan “en su Imperio no se ponía nunca el sol”, recordeu?.

Zapatero ja treia pit sense cap mena de rubor i sense cap sentit del ridícul en algunes situacions i davant d’algunes persones de l’ Europa seriosa, fet que el retratava a ell i a tots els que li reien les gràcies. Espanya, segons ell, creixia sense aturador i els passaria a tots al davant!. I Aznar era un altre fatxenda que gosava posar els peus damunt la taula allà al ranxo d’en Bush sense adonar-se que era una simple comparsa. I ara tenim aquest calamitós, perillós i emmerdat  PPE que segueix el mateix camí. En aquest sentit, els espanyols de dretes i els d’esquerres són exactament iguals: els falta una mica de sentit del ridícul quan diuen i es creuen certes coses. Els partits polítics han caigut en el descrèdit justament perquè parlen molt i fan molt poc i perquè s’amaguen massa les vergonyes els uns als altres.

I això també va pels catalans, que també ens hem tornat una mica així i també hem presumit una mica massa, sense adonar-nos que no cal presumir de res per ser quelcom. O que potser, presumint massa, no fem altra cosa que fer realitat aquella dita castellana de "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Presumir massa de saber és el primer pas de la ignorància i presumir no serveix gaire de res si no es té allò de què es presumeix. Si som alguna cosa o si tenim algun mèrit val més que ens ho reconeguin els altres que no pas anar-ho esbombant. Perquè ens ho hem cregut massa, perquè hem fet vida de nous rics, perquè ens pensàvem que la bonança no s’havia d’acabar mai hem viscut moltes vegades per damunt de les nostres possibilitats i ara paguem els plats trencats.

Ens falta molt –als d’aquí i als d’allà- per ser països seriosos i, si no ens hi posem aviat, poc arribarem mai a res. La fatxenderia i la presumpció encara és massa present arreu, amb la única diferència –això sí- de que ara tots són presumptes innocents d’un allau de delictes que els cauen al damunt. O sigui, que de la única cosa que ara poden presumir és de ser presumptes… Gran cosa!

No hi ha resposta

19 nov. 2012


Els comptes secrets (JP ) de Suïssa són meus

Té raó el diari “EL MUNDO”:  a Suïssa, a Liechtenstein  -i s’han oblidat d’Andorra, de Barbados, de les Illes Cook , de les Illes Salomó, de Xipre, de Gibraltar, de les Bahames… i d’altres tants llocs- hi han uns comptes amb les inicials JP. No ho puc negar més: són meves!

Confesso que aquest diari, que acostuma a ser tan “seriós” i tan ben informat sempre – no s’equivoca en les sigles, però sí que ho fa en les persones. No són les inicials de la persona que ells diuen sinó que són les meves. En tots aquests països hi han comptes secrets amb les inicials JP – que repeteixo que són les meves inicials-, però el que no han descobert encara és que en tinc molts més que encara no han pogut descobrir. Per sort encara em queden molts més  paradisos fiscals on poder amagar les comissions que em donen uns i altres.

I per poder-me defensar ben defensat de totes aquestes descobertes tan impressionants, ja miraré de buscar-me algun informe  com el que aquest diari ha buscat –i ha trobat fàcilment- a la Unidad Central de Delinciencia Económica y Fiscal (UDEF). Quina casualitat, no?, que aquest informe surti a la llum justament ara, a una setmana de les eleccions catalanes!

I ara parlant seriosament. Hi ha un director de diari -un tal Pedro J. Ramírez- que es especialista en periodisme grog (jo en diria més aviat marronós, com a color de caca). Aquest director dirigeix una espècie de pamflet que es diu “EL MUNDO” (el “inmundo  EL MUNDO”, que deia aquell). Justament per això ven tants diaris en una Espanya casposa, antiga i àvida de carn podrida. Tots coneixem l’anticatalanisme furibund d’aquest diari i com en moltes altres ocasions s’ha inventat històries d’aquesta mena.

No sé si ara té raó o no. Si té proves serioses o no. M’agradaria creure que no és més que una invenció i una manipulació més com les que ja ens té acostumats. El bon periodisme és aquell que aporta proves i, fins ara, aquest diari marronós l’únic que fa és aportar misteriosos esborranys fets per un misteriós policia que ningú sap ben bé qui és. Ni el mateix Ministre de l’ Interior sap res d’aquest informe i diu que se n’ha assabentat pels diaris… Vergonyós!. Una pallassada més de les moltes que ens tenen acostumats aquesta gent del PP.

Jo només demano que si hi ha proves de qualsevol il·legalitat en qualsevol camp surtin a la llum, es publiquin i que els jutges actuïn. No em serveix que s’ocultin delinqüents monetaris ni delinqüents de cap tipus. Però tampoc em serveix que es donin notícies esbiaixades o directament falses i inventades. Si no hi han proves, o si se n’inventen, que actuïn també els jutges, i que ho facin amb una mica de celeritat. Els culpables d’un delicte –siguin quins siguin- seria bo que els coneguéssim. I si pogués ser abans de diumenge vinent, millor!

No hi ha resposta

05 maig 2012


El suïcidi

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

No hi ha resposta

23 març 2012


Som amos de la vida i de la mort?

Classificat com a FILOSOFIA,Vida i mort

L’escriptor català Josep María Gironella, explica que al desembre de 1936,  iniciada ja la guerra civil espanyola, en un moment en que la seva família temia per la seva vida,  va decidir passar a França, i el seu pare el va acompanyar des de Girona  fins a la frontera. En passar-la, els gendarmes francesos el van registrar i, en una butxaca, van trobar un paper que, sense que ell se n’adonés, havia introduït el seu pare moments abans de creuar la frontera. Era una brevíssima nota que deia: “No matis a ningú, fill. El teu pare, Joaquim”.

La nota era realment commovedora, sobretot en un moment com aquell. Perquè el més lògic hauria sigut que en aquesta circumstància un pare hagués aconsellat al seu fill: "Vés amb compte, que no et matin". Però aquell pare sabia una cosa molt important: que és molt més mortal matar que morir. El que mata un altre ésser humà, queda molt més mort, molt més tocat que el que és assassinat.

Això ve a compte per la notícia que aquests dies ha commocionat l’ Uruguai: dos infermers han matat un munt de malalts a dos hospitals de Montevideo. No se sap encara quants, però sembla que seran moltíssims. El cas s’està investigant i sembla que poden arribar a desenes els morts.

Què passa pel cap de persones com aquestes? Pot arribar a ser vàlid el que en un principi
va dir un dels acusats, que ho feia per raons humanitàries i per estalviar dolor i sofriment als malats? L’advocada d’un d’ells, Inés Massiotti, va assenyalar -en declaracions difoses pel diari uruguaià El País- que el seu representat "va confessar dient que, després de 20 anys de treballar en el CTI (hospital), amb l’estrès d’estar entre la vida o la mort, no va poder suportar més l’estrès ". Es possible que el que va començar amb una motivació d’eutanàsia, de matar per ajudar amb el dolor de la víctima, es va anar desvirtuant i es va convertir en un plaer per matar? Pot ser, però així i tot seria ètica una conducta com aquesta? Podem disposar de la vida d’una altra persona com si nosaltres en fóssim amos?

Però el cas dels infermers uruguaians i dels assassins en sèrie és encara més complicat perquè aquestes persones compleixen amb el perfil dels psicòpates, els principals trets de personalitat dels quals està marcat per la insensibilitat, la manipulació, la superficialitat i l’egocentrisme. Els psicòlegs diuen que en alguns cassos aquestes persones no és que perdin el sentit de la realitat; el que els falla no és la intel·ligència, sinó la part afectiva. El subjecte troba una satisfacció emocional matant i això queda establert en haver-ho fet durant tant de temps.

Davant de casos com aquests en podem fer un munt d’interrogants de caire ètic, moral, jurídic, filosòfic o simplement humà. Què i qui ens dóna el dret a matar una altra persona o –fins i tot- a treure’ns la vida a nosaltres mateixos? Aquí podria sorgir altre cop el debatut tema de l’eutanàsia, tema mai resolt i amb respostes totalment diferents segons es valori la vida des d’una vessant de persona creient o no. El principi general de no matar és clar i net. Però i les circumstàncies que acompanyen en algunes ocasions certes malalties com les valorem? I quan és el malalt mateix que demana la mort? O quan hi han estats de coma que duren anys i que no tenen sortida? Fins on és ètic allargar la vida de forma artificial? L’aplicació del principi general de respectar la vida comença resultar confusa quan la qualitat de vida de la persona és mínima o és nul·la. Un bon tema perquè hi segueixin reflexionant els entesos en aquests temes, des de metges a filòsofs i moralistes. I un tema que sempre està sobre la taula de forma permanent.

No hi ha resposta

24 març 2011


Per sortir de la crisi: valors i ètica

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

No hi ha resposta

27 des. 2010


Què és la justícia social?

Classificat com a Ètica i Moral,Justícia,Valors

Com veu un nen argentí la justícia social. No és un acudit encara que ho sembli.És d’aquelles coses que, quan les llegeixes, cusen una mica de tristesa..

COMPOSICIÓN ESCOLAR DE UN ALUMNO DE EGB2. PUBLICADA POR EL DIARIO NORTE DE RESISTENCIA -Chaco- EN SU EDICION DEL 07 /11/06 (PAG..42).
ENVIADA AL DIARIO POR BELEN ALVAREZ, DIRECTORA DE ESCUELA DE LA LOCALIDAD DE QUITILIPI-CHACO

 
QUE ES LA JUSTICIA SOCIAL?
La maestra nos dio como tarea hacer una redacción con este título.

Yo descubrí que la Justicia Social es la mejor ayuda para los pobres y permite a las personas vivir sin trabajar. No me resultó muy difícil por que es el caso de mi familia y otros vecinos. En casa estamos todos muy contentos, el único que está enojado es mi abuelo que protesta por que cree que así no se levantará el país. El sale a cortar pasto en los otros barrios, limpia jardines y arregla bicicletas. Dice que eso es ganarse la vida, pero mis padres se ríen y piensan que él está fuera de onda.

Antes vivíamos en la casa de mi abuelo, que es grande pero algo vieja.. Papá se ocupaba de mecánico y mi mamá vivía quejándose, porque además de trabajar para su patrona, también tenía que lavar las ropas y las camisas engrasadas de papá. Mi hermana cocinaba, mi hermano era cadete y yo hacía los mandados.

Siempre íbamos a la escuela porque mi abuelo le dijo a mi papá que si no nos mandaba, teníamos que irnos de su casa. Ocurrió que una tarde llegaron unas señoras que parecían maestras, pero no eran. Mi papá no quiso atenderlas y hablaron con mi mamá. Le dejaron unos papeles. Durante la cena mi mamá dijo que el tema era la Justicia Social y contó lo lindo que sería porque nos darían una vivienda nueva y gratis. Mi papá se rió y mi abuelo se quedó muy pensativo. Al final papá fue a firmar los papeles. Y era cierto!!!.

Cuando inauguraron el barrio nos fueron a buscar en un colectivo. Conocimos al gobernador y otros altos funcionarios. La casita es increíble: tiene baño, cocina, canillas con agua y focos por todas partes. Aplaudimos tanto porque también dijeron que no tendríamos que pagar impuestos ni agua ni luz. Otro día volvieron las mujeres con más papeles. Mi mamá se ocupó de sacar fotocopias de todos los documentos de la familia. Al tiempo las señoras le vinieron a mostrar la lista y le dijeron que tenía que ir a cobrar todos los meses como Jefa de Hogar.

También llegaron unos muchachos y le mostraron otra lista para ir a retirar las mercaderías de los galpones. Despues mi papa se fue a una reuníon del barrio y consiguieron un comedor donde vamos todos los chicos y tambien traemos una ollita a nombre de mi abuelo, pero el no sabe nada, que si no arma un lío bárbaro.

Ayer inauguraron una sala para tener remedios gratis. Mi mamá esta muy contenta, ya no tiene que ir a lavar la ropa y mi papá ya no le trae camisas engrasadas porque aceptó ser el referente del barrio y cobra otro plan mas. Le prometieron que si ganamos la intendencia lo pasarán a contrato seguro. Tiene que repartir los papeles, hacer las listas y ayudar en los actos.

Mi hermano mayor se hizo piquetero, le dan ropa y le pagan doble cuando hace turno noche. Cuando sea mayor de edad le darán un plan para él también. Mi hermana y yo cobramos la beca escolar, aunque este año fuimos poco a la escuela por los paros y porque faltamos mucho porque vamos a las manifestaciones. Sólo mi abuelo no aceptó el beneficio de la Justicia Social y sigue viviendo solo en la casa vieja. Mi papá dice que es porque esta fuera de onda y es un viejo amargado.

Cuando sea mayor, voy a ser piquetero, despues me gustaria ser referente del barrio y ayudar a los pobres para que todos gocen de la Justicia Social y no tengan que andar trabajando por unas miserables monedas, como dice mi papá.

Lo que sí me da mucha lástima es mi maestra ¡ Pobre !. ella no entiende porque como estudió mucho tiene la cabeza cansada; ella dice que lo mejor que hay es estudiar. En el aula somos casi todos los chicos  que tenemos la familia con la Justicia Social.

Mi seño nos mira las zapatillas modernas que llevamos y dice que tenemos que lavarlas, que miremos las de ella que son viejitas pero limpitas pero pronto vendrán los señores del galpón y nos dirán que pasemos a retirar mas mercaderías y ropa nuevita. Yo a veces le llevo algunas galletitas ricas para
que coma en el recreo ( porque como nos dan mucho mi mamá se las daba al perro).Pero ella es tan buena que prefiere dejárselas a los perritos y dice que cuando cobre se va a comprar zapatillas y comestibles en el súper pero creo que nos miente, hace muuuucho que tiene las mismas.

Me parece que mi mamá no la quiere a mi seño; hoy tenía que ir a la escuela a buscar mi boletín pero no pudo ir porque volvió muy cansada, tuvieron reunión con la gente que da los planes y salieron en micros, claro !, pobre mi mamita, volvió muy tarde; me dijo decile a esa que te dé a vos el boletín y si no quiere que se lo meta en el c u l o . Yo sí la quiero porque aunque da consejos tontos cree que está bien.

Me hubiera gustado llevarla a que conozca mi nueva casita y todo lo que tiene, ya hace dos meses que estamos allí pero mis hermanitos con tanta alegría juegan a la pelota todo
el día y se rompieron las lamparitas, la cocina y se le salieron las puertas al mueble de guardar las ollas , ahora mami las pone en el piso. El baño también se rompió todo pero mi papi hizo uno en el fondo como el que teníamos antes, creo que es mejor porque no se necesita tirar agua, además nos explicó que los del gobierno la hicieron con materiales baratos y malos y por eso se rompe todo.

Bueno, ya hice mi redacción con lo que pidió la seño.Creo que me sacaré un Felicitado.

Ahhhhhhhh, me olvidaba de contar que mi abuelo se murió, dijo el médico que fue de tristeza pero yo creo que fue por no querer comer la ollita de comida.
Fin.

No hi ha resposta

07 des. 2010


Parla un controlador aeri

Francisco Capella –a qui no tinc el gust de conèixer- és controlador aeri. La seva opinió de primera mà i ben personal ens podrà servir per a fer-nos més càrrec del que passa amb aquest col·lectiu.

A més de controlador, és director de l‘àrea de Ciència y Ètica del Instituto Juan de Mariana, creador del projecte Inteligencia y Libertad. Té un Blog on hi escriu regularment.

Explica així el seu punt de vista. Serà bo que el llegim per tal de tenir més elements de judici.:

“Tengo formación académica como físico, en inteligencia artificial e ingeniería del conocimiento, y como economista. Soy liberal, comentarista de opinión en Libertad Digital y miembro del Instituto Juan de Mariana. Y soy controlador aéreo en Aena desde hace once años, de lo cual no estoy precisamente orgulloso. He estado destinado en las torres de control de Tenerife Sur y en Madrid Barajas (donde fui instructor y supervisor) y ahora estoy en proceso de instrucción en el centro de control de ruta de Madrid Torrejón. Además he estado en comisiones de servicio en las torres de Almería, Ibiza y Málaga. Aclaro que este artículo lo escribo a título estrictamente personal.

Mis sueldos de los últimos años han estado ligeramente por encima de la media dada a conocer por el ministro Blanco (aquellos más de 330.000 euros brutos anuales). Además mi nómina era de las relativamente bajas en la torre de control de Barajas, ya que estando más o menos en la media de antigüedad y carrera profesional yo solo hacía la ampliación laboral básica (el primer nivel de los tres que había de horas extra). Y Barajas es una torre de categoría inferior a los centros de control, que es donde hay más personal destinado.

Estos abultados salarios se han conseguido mediante la elevación de la demanda de controladores y la restricción de su oferta, fenómenos que no han sido ajenos a la presión sindical y a su capacidad de hacer daño al dejar de prestar un servicio esencial difícilmente sustituible (la unión hace la fuerza, especialmente en un monopolio público como éste). Los propios controladores decidían de forma casi unilateral cuántos eran necesarios durante cada turno en cada dependencia (las configuraciones de referencia, con cantidades a mi juicio infladas y exageradas porque prácticamente siempre solía sobrar personal, a menudo se abrían sectores no estrictamente necesarios y las horas efectivamente trabajadas estaban lejos del límite reglamentario). Dada la limitación de horas a trabajar por convenio (1.200 anuales) se programaban grandes cantidades de horas extra.

Algunos controladores se han presentado ante la opinión pública como responsables trabajadores que sacrificaban su tiempo libre, su familia y su salud (el famoso presunto estrés laboral) para hacer las horas extra y salvar la navegación aérea, al turismo y al país: la verdad es que se aprovechaba cualquier oportunidad para generar esos servicios adicionales y se hacía cola para hacerlos y cobrarlos suculentamente. Simultáneamente el sindicato reclamaba con gran cinismo ante la opinión pública más controladores, justo lo contrario de lo que realmente quería (cualquier economista puede explicar cómo a los gremios les interesa restringir la competencia para elevar sus ingresos y mejorar sus condiciones).

Quizás por la bonanza económica o para evitar problemas políticos los ministros y los directivos anteriores de Aena cedieron ante la presión sindical, básicamente las amenazas de dejar de hacer esas infladas horas extra y quizás también retirar a los profesores de la escuela y parar en seco los procesos de formación. Otras medidas eran y son las típicas de las huelgas de celo: utilizar el reglamento y los procedimientos (estos últimos de nuevo decididos y aplicados según el criterio de los propios controladores) como excusas para ralentizar el tráfico (los controladores aéreos insisten mucho en la seguridad, la cual invocan constantemente y aprovechan para meter miedo al personal, pero de lo que no pueden presumir en general es de eficiencia).

Durante mucho tiempo advertí a mis compañeros de que se estaban pasando y que estaban generando un sistema insostenible, pero obviamente no me hicieron ningún caso y continuaron los excesos y abusos. Y entonces llegó la crisis económica, la reducción del tráfico aéreo y el cambio de ministro de Fomento y de equipo directivo en Aena. Y más recientemente las nuevas leyes sobre provisión de los servicios de navegación aérea. Lejos de practicar una sana autocrítica, el nuevo equipo directivo de USCA (Unión Sindical de Controladores Aéreos) ha decidido huir hacia delante, se han autoproclamado víctimas esclavizadas y han promovido la convocatoria de una huelga. Estoy totalmente en desacuerdo, y además me siento profundamente avergonzado e indignado por lo que he visto y oído en los últimos meses en la torre y en la sala de control. Por eso me he dado de baja del sindicato USCA y estoy considerando mi futuro profesional. En próximos artículos espero ir dando más detalles, aclarando ideas y desmontando diversas falacias difundidas interesadamente por algunos controladores aéreos.”

4 respostes

11 des. 2008


Deixar-se morir

Classificat com a Ètica i Moral

 
NO vaig veure el reportatge que ahir va emetre una cadena anglesa sobre aquell home que va anar a una clínica de Suïssa perquè l’assistissin a la seva mort. Però sí que vaig veure la pel·lícula sobre la vida de José Luís Sampedro. 

Les històries possiblement no són iguals però sí que em semblen semblants.  Són històries escruixidores. Les vides d’aquestes persones deuen ser molt, però molt, dures per arribar a una determinació així.A mi em sembla que emetre o no el reportatge és una cosa i demanar una mort assistida n’és una altra. No crec que s’hagi de protestar per haver emès el reportatge. Em sembla que, inclús, por ser moltbeneficiós per tal de fer pensar sobre un tema del quan s’ha escrit molt i molt bé. Només cal llegir alguna cosa de les que han publicat els de l’associació “Dret a una mort digna”. Jo no em sento pas capacitat a dir-hi res de nou. “Doctors té l’església” i doctors hi ha també fora de l’església, i filòsofs, i poetes i marits i mullers, i pares, i  mares i germans…

Per tant, sí que puc dir alguna cosa com a persona que sempre que pensa una mica en aquest tema queda sense paraules, És un tema que em fa reflexionar sempre que hi penso perquè sempre penso que és un tema dur. Viure o morir. Ésser o no ésser. Marxar o quedar-se definitivament.

Penso que el do de la vida pot arribar a ser una carga massa pesada per dur-la en algun moment de la vida. I penso que el dret a la mort també és una elecció prou clara per a una persona que, amb total llibertat i en plenes facultats de la seva ment, en algun moment de la seva vida pot fer.

Penso que estem massa marcats per temes religiosos, filosòfics, educatius, per poder emetre opinions en fred, de forma allunyada. Però sí que, almenys, hem de ser respectuosos amb les persones o les famílies que en un moment determinat decideixen això, si és que poden fer-ho (com a Suïssa).

Penso que un dret a conquerir per part de la humanitat és que en tots els països també es pugui gaudir del dret a morir dignament, cosa que actualment és il·legal i penada.I, per suposat, no només a morir dignament sinó,- i sobretot- a viure dignament, cosa encara més difícil per milions i milions de persones. No us ho sembla?

Una resposta fins a ara