A PEU

Sembla que començarem l’any amb acords per a fer un govern a Escanya(pobres). És respectable el que decideixi ERC o qualsevol altre partit. Però que tingui en compte allò que diuen: que si t’enganyen un cop, la culpa és de l’altre, però si et tornes a deixar enganyar, ja és cosa teva! El PSOE i ERC porten dies i dies intentant fer pactes (que no s’acompliran) per tal de facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Faria riure si la cosa no fos tan seriosa com és i per les conseqüències que pot portar. Els distints governs d’Escanya(pobres) han enganyat tantes vegades els catalans que encara no entenc com hi pot haver algú que se’ls pugui creure i com poden perdre el temps amb taules de negociacions i mandangues d’aquestes. Si ERC vol permetre que Sánchez sigui investit amb la seva abstenció que ho digui clarament, però que no siguin il·lusos d’esperar res a canvi. Que no veuen que “la cabra tira al monte” i ens tornaran a enganyar com han fet sempre…

Ens tornaran a enganyar. No hi haurà les inversions que tocarien, deixaran els presos a la garjola, manipularan el poder judicial i s’acolloniran enfront de l’extrema dreta, cada dia més present a la majoria d’òrgans de l’Estat. Han promès tantes coses (i tantes vegades) que deuen pensar que ja no vindrà d’una, perquè saben que si després no s’acompleix allò pactat no passa res. Els catalans som rucs de mena i sembla que estem disposats a empassar-nos-ho tot. Tot plegat em recorda l’»apoyaré» de Zapatero i tantes promeses que van quedar en no res. El governs d’Escanya(pobres) són mentiders compulsius i nosaltres un rucs acabats. En lloc de plantar cara tots junts i aprofitar un moment de debilitat com aquest, cadascú es busca la vida pel seu compte. Em sembla un greu error; però el temps ho dirà (i més aviat del que pensem) i tant de bo em desmenteixi.

Que tinguem tots un any nou millor que el que acabem de deixar!

Tags: Espanya

Tags: Catalunya, Espanya

Ho sap prou bé el jugador d’hoquei herba, Àlex Fàbregas, que el volen fer ser espanyol per pebrots. Ell, amb tota la bona fe del món, només ha dit el que creuen i senten molts catalans: que "se sent català" però que juga amb Espanya "perquè no té més opció", fet que és cert, ja que la llei espanyola obliga els esportistes triats pel seleccionador a jugar amb la selecció, ho vulguin o no.

Em fa gràcia això que el nacionalisme espanyol proclama i imposa amb virulència: aquí s’ha de ser espanyol per collons, o si ho voleu de manera més fina, per nassos. Aquí tothom s’ha de sentir tal com ell volen que ens haguem de sentir i no tal com hom se sent de forma natural. Per això el nacionalisme espanyol –que és infinitament molt més virulent i molt més mal educat que el català- ha reaccionat ràpidament i de forma virulenta especialment a la xarxa twitter. L’Àlex Fàbregas ha decidit tancar el seu compte davant dels insults i crítiques que estava rebent. No ha tingut ganes ni humor per aguantar tantes impertinències i trobo que ha fet molt bé. Una bona tàctica davant d’un gos que lladra i  és seguir caminant fent veure que no el sents i fer-se el desentès. En castellà seria allò de “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos”. Aquesta forma d’ignorar a certa gent no és cap falta de respecte sinó més aviat signe de dignitat i llibertat. Ells que pensin com vulgui, que jo pensaré també com voldré…

És patètic, és ridícul, és senyal de retard històric (i potser d’alguna altra mena de retard), és ser curt de gambals i és senyal de que encara viuen molts anys enrere no adonar-se que imposar les coses contra voluntat i tant si es vol com si no es vol  no treu cap a res. Alguns espanyols volen que els gibraltarenys se sentin espanyols encara que ells no vulguin, o que els catalans ens sentim espanyols per grat o per força. No entenen que per aquest camí no arribaran enlloc i que no fan més que despertar i fer adonar a molts ciutadans que es pot ser lliure de pensar com es vulgui i no com et diuen. A vegades no compta per a res la voluntat dels ciutadans sinó que aquí les coses es volen fer encara per decret i sota el principi d’ “ordeno y mando”.

Fem nosa? Molestem? No ens suporten? No podem ser el que vulguem? Hi ha dos camins: marxar o que ens facin fora. Els dos podrien ser prou bons. Caldrà estudiar quin podria ser el millor, el més pràctic i el més ràpid.

Tags: Catalunya, Espanya, Nacionalisme

El professor Noruiel Roubini va assegurat en una cimera inversora a Las Vegas que Espanya perdrà l’accés als mercats a finals d’any i "hauran d’exigir un rescat". Una situació que farà que "estigui un altre any o dos anys sense aconseguir finançament". Problemes que durien al país al sortir de l’euro d’aquí a tres anys.

El professor de la Universitat de Nova York, conegut com a “Doctor mort” (Dr. Doom), per la seva visió pessimista sobre l’economia que li va permetre avançar la crisi actual, no ha estat gens optimista per al 2013. "S’aproxima una tempesta mundial perfecta per al 2013 en què l’economia dels EUA podria tornar a caure en recessió i la zona euro podria començar a trencar-se. Segons el Doctor Mort es reuniran quatre factors clau perquè es produeixin turbulències en l’economia mundial. Segons ell hi haurà problemes de creixement dels EUA, Europa seguirà en crisi, veu un conflicte militar a l’Iran i una desacceleració forta dels mercats emergents, particularment la Xina. "Si ajuntes els problemes de la zona euro amb la desacceleració dels EUA i la Xina, hi ha inevitablement un xoc de trens el proper any".

On més problemes veu Roubini és en el futur d’Europa, on els països perifèrics s’enfronten a la impossibilitat de pagar els seus deutes segons les seves previsions. El guru econòmic ha reconegut que la vista està centrada en els problemes fiscals de Grècia, Portugal i Espanya, "encara que es podria estendre a l’economia global". "Grècia serà el primer país a reestructurar el seu deute i en sortir de l’euro, encara que altres també se n’aniran". "A finals d’any, Espanya perdrà l’accés als mercats", segons ha reconegut el propi Roubini en una entrevista a la CNBC. "Finalment, acabaran demanant un rescat, que els mantindrà fora dels mercats durant un any o dos", ha apuntat. Una situació que desencadenarà en una reestructuració del seu deute que provocaria que al final "fins i tot Espanya pugui sortir de la zona euro, encara que no serà en els pròxims 12 mesos". Segons ha matisat després, aquesta sortida es produiria aquí a uns tres anys.

Aquest és el panorama que ens espera per més que l’inefable senyor Rajoy ho vulgui amagar. Els que no entenem res d’economia només podem “mirar, escoltar i callar” com aquella famosa llegenda dels tres monos savis. Però cal recordar que en el món de les finances succeeixen coses com les que es relaten en la pel · lícula Pretty Woman. La recordeu?. Allà es veu com com el coprotagonista Richard Gere es dedica a PARLAR MALAMENT DE LES EMPRESES QUE DESITJA COMPRAR, AMB L’OBJECTIU DE PROVOCAR PROBLEMES I OBLIGAR-LES A ACCEPTAR LA SEVA "AJUDA". En el món real, això també passa. Per als especuladors és important parlar malament d’Espanya, per tal de crear-li problemes, aconseguir que Espanya no pugui pagar els seus deutes i hagi de pagar interessos més alts. D’aquesta forma s’aconsegueix que Espanya hagi de demanar ajut A AQUELLS QUE LA VOLEN ENFONSAR (per comprar el país i els seus habitants a preu de saldo). Ja fa dies que aquesta realitat l’anem veient i, pel que sembla, s’agreujarà.

Això s’assembla també al famós cas dels bombers que havien de ser acomiadats perquè no hi havia feina i es dedicaven a calar foc a la muntanya per tal de que els contractessin i poguessin seguir treballant… Aquí hi ha molta gent calant foc i esperant que es cremi tot!

Tags: Crisi, ECONOMIA, Espanya

No ens haurien d’estranyar coses com les que van passar ahir, i que ja han passat altres vegades en aquesta “EJPAÑA” representada per castanyoles, toros, pandereta, flamenc i fatxes com l’inefable Ginés. Em preguntareu qui és aquest Ginés. Us ho explico:

Ginés Meléndez, seleccionador de la selecció  Sub-19 espanyola de futbol, ha desencadenat la polèmica a les xarxes socials, després que ahir, durant la celebració de la victòria a la final de l’Europeu de Romania, li arrabassés la bandera d’Astúries -que li havia donat la seva mare- al migcampista asturià Juan Muñiz. La selecció Sub-19 havia sortit victoriosa enfront de la República Txeca. L’alegria regnava entre els jugadors i l’atmosfera era de celebració i alegria sobre la gespa de l’estadi romanès. No obstant això, l’ambient es va enrarir quan el seleccionador es va dirigir de manera brusca cap al migcampista Juan Muñiz per arrabassar-li de males maneres la bandera del Principat d’ Astúries que el noi s’havia posat sobre les espatlles. A Meléndez no li va agradar que l’asturià fes gala del seu origen en una celebració que –segons ell- s’havia de fer “en nom d’Espanya” i, per tant, no estaven permeses les banderes regionals.

En fi, com passa més o menys sempre! Ja s’han donat cassos de crítiques semblants quan en algun esport algun català ha tret la senyera i l’ha mostrat de forma ostensible i públicament. Encara hi han molts espanyols –gent fatxa com aquest entrenador- que no els agrada que es faci ostentació de banderes que no siguin les espanyoles. I continuen sent entrenadors sense cap tipus de problema, cosa que no s’entén gaire i menys enacara després que aquest mateix entrenador deixés celebrar en una altra ocasió un títol al jugador Arizmendi amb una bandera franquista sense cap tipus de problema. Un autèntic fatxa, vaja!

No obstant això, la polèmica s’ha estès com la pólvora a les xarxes socials, fins al punt que Ginés Meléndez s’ha convertit en ‘trending topic’ (tema del moment) a Twitter a Espanya. El seleccionador ha estat objecte de burles i hipèrboles sota el hashtag (etiqueta)#ginesfacts amb escrits ben interessants i que posen orelles de ruc a aquest senyor.

I el pitjor de tot: segur que ningú li diu res i segur que continuarà d’entrenador sense problemes. Enteneu ara perquè a alguns no ens interessa gens continuar sent espanyols? Direu que potser és simplement una anècdota. Sí, potser sí, però una anècdota que podríem elevar a categoria.

Tags: Banderes, Espanya, Esport

Avui m’han enviat un correu amb la notícia de que hi ha un grup de Facebook que es diu  "Cataluña es la mosca cojonera de España".  He volgut comprovar si la noticia era certa i si el text que acompanya el correu també ho era. Tot és cert: l’existència del grup (no molt nombrós, per cert: 128 membres) i l’existència del text que a continuació us lliuro per tal que cadascú en tregui la seva pròpia conclusió.

La meva conclusió és només una: tan de bo que es pogués fer el referèndum que aquest grup demana. Jo –i molts catalans- pensem que seria molt convenient que "ESPAÑA"  fes un referèndum en aquest sentit. Amb una mica de propaganda, amb l’ajuda d’aquests grups i una mica de sort  potser sortiria un bon resultat: la segregació i, per tant, la independència. Que no pateixin per nosaltres que ja ens ho anirem fent… Els ho agrairíem eternament.

Los españoles deberíamos convocar un referéndum para darle la independencia a Cataluña. Seguro que prosperaría, y el resultado sería algo así:
Cataluña se convertiría en un Estado independiente, como es hoy Túnez o Marruecos. No pertenecería a La Unión Europea , ya que, para ello, tendría que solicitar formalmente su adhesión y cumplir con los requisitos previos; esto podría durar años. Además, España tendría que dar el visto bueno para su entrada, y, podría oponerse durante más años todavía. Tendría su moneda propia que podría ser el "catalino", por poner un ejemplo. Estarían separados de España y de Francia por una frontera bien definida, controlada por Aduanas, o por los antiguos fielatos, donde tendrían que pagarnos los correspondientes aranceles.
Como no pertenecerían a la Unión Europea para conseguir cualquier mejora en sus relaciones con Europa tendrían que obtener el apoyo de España. Su moneda tendría un cambio flexible con el euro y probablemente se devaluaría con lo que, para evitar una inflación importada, tendrían que trabajar más que ahora, pagar más impuestos que ahora y ser más pobres que ahora.
Los españoles allí residentes tendríamos pocas diferencias con el trato discriminatorio que recibimos hoy. Al estar en un país extranjero tendríamos que educar a nuestros hijos, como ocurre hoy, en catalán. Y si quisiéramos montar negocios, como ocurre hoy, tendríamos que hacerlo en catalán, o sea, que para nosotros los españoles habría poca diferencia con lo que nos ocurre hoy. Pero su trato hacia nosotros mejoraría porque les aportaríamos nuestra divisa, los euros. Y siempre al cambio saldríamos ganando.
Para poder renovar su actual Carnet de Identidad español, los catalanes tendrían que demostrar que tienen una residencia fija en España y que pagan sus impuestos en España. Lo mismo les ocurriría con el Actual Carnet de conducir español, la tarjeta de la Seguridad Social , etc. Incluso les podríamos pedir Visado de entrada cuando quisieran hacer turismo en  España.
Nosotros, el resto de los españoles, nos ahorraríamos todo el coste que hoy nos cuesta su Seguridad Social, sus pensiones, su paro, sus vacaciones, etc. Y lo mismo con lo que nos cuesta hoy mantener a los inmigrantes que ahora residen allí, que cada vez son más numerosos, sobre todo los que provienen de países árabes.
Todos los que tenemos el dinero en alguna entidad de allí, podríamos depositarlo en el Santander, o el BBVA o Caja Madrid, que al final revertiría en la empresas españolas; por no hablar de las participaciones que tiene las entidades financieras catalanas en las principales Compañías españolas, habría que obligarlas a devolver las acciones ya que, al no pertenecer a Europa, el gobierno español podría "nacionalizar" las mismas.
Nos ahorraríamos todo lo que hoy nos cuesta la cantidad de Diputados y Senadores catalanes que nos desprecian. Sus viajes en primera a Madrid, sus estancias en hoteles de lujo, sus dietas, sus vacaciones, sus sueldos millonarios de por vida, sus guardaespaldas, sus comilonas, etc. Y serían sustituidos por Diputados y Senadores españoles que trabajarían por España. Nos ahorraríamos los traductores que ellos nos exigen, cuando solo por buena educación deberían hablar en español, idioma en el que todos nos entendemos. También ahorraríamos en las "embajadas" que tienen por todo el mundo. Dejaríamos de pagar a los Mozos de Escuadra que, por si no lo sabes, no los paga la Generalidad , sino el Ministerio del Interior, como a los Policías y a los Guardias Civiles, sólo que les paga más.
Los ríos que nacen en España y luego entran en Cataluña podrían ser desviados para regar zonas secas de España, y no como ocurre ahora que hay que pedirles permiso para hacerlo así y que siempre lo deniegan. Además podríamos construir un buen pantano en el Ebro en la provincia de Zaragoza y convertir en regadío el desierto de los Monegros.
El cava se lo pueden meter por el culo, ya que tendrían que pagar impuestos a la exportación, y no olvidar que el 80% del cava catalán se vende en el resto de España. Nosotros no tendríamos inconveniente en tomar champán extremeño, francés (que con los impuestos saldría por el estilo de precio) o la buena sidra asturiana , que fresquita está de muerte, y los asturianos son unos chicos muy majos que se sienten orgullosos de haber iniciado la reconquista desde Covadonga.
Si necesitaran dinero para hacer carreteras, para ampliar sus puertos y sus aeropuertos lo podrían pedir prestado a España, claro que, pagándonos los correspondientes intereses y gastos. Podrían tener su selección de fútbol, y el Barca jugaría la liga con el Nastic, el Reus y el Sabadell, así generaría buenos ingresos para futuros fichajes. Además, ganaría siempre la liga, ya que no tendría rival. Lógicamente Messi, Pujol, Busquets, Xavi, Iniesta, Valdés, Pedrito, Alves, etc. buscarían equipos más competitivos en España o Italia, pero esto, a los catalanes de pro, no les importaría mucho, lo importante sería "sus señas de identidad".
Pero por encima de todo, los españoles, nos liberaríamos de una buena cantidad de gente que nos desprecia, de políticos que solo piensan en su tierra, y de un montón de gente que nos usa según lo que les conviene y que muchas veces lo hacen con el dinero de los impuestos que pagamos el resto de los españoles.
Será divertido verles allí macerándose en catalanismo. Y cómo, mirándose unos a otros, descubrirán con asombro lo pequeños que son al no pertenecer a España. Cataluña tendría entonces la dimensión que le corresponde. La de un País de paletos provincianos.
SI QUIERES AYUDARLOS A LA HORA DE COMPRAR RECUERDA QUE EL CODIGO DE BARRAS DE LOS PRODUCTOS QUE ELLOS FABRICAN EMPIEZA POR 15

.

Tags: Catalunya, Espanya, Independència

Un carnisser estava a punt de tancar la carnisseria quan va veure entrar un gos. Va mirar d’espantar-lo, però el gos va tornar. Llavors es va adonar que l’animal portava un sobre a la boca. Encuriosit, el carnisser va obrir el sobre i en el seu interior va trobar un bitllet de 50 € i una nota que deia: "Si us plau: envieu-me amb el gos 1 kg de carn picada de vedella i un pollastre".

Sorprès, el carnisser va agafar els diners, va col.locar la carn picada i el pollastre en una bossa, la va donar al gos, però es va oblidar tornar-li el canvi. El gos va començar a grunyir i a  ensenyar-li els ullals. En adonar-se de l’oblit, el carnisser va posar el canvi a la bossa, el gos es va calmar, va agafar la bossa amb la boca i va sortir de la carnisseria.

El carnisser, impressionat, va decidir seguir el gos i va tancar a corre-cuita el seu negoci. L’animal va baixar pel carrer fins al primer semàfor, on es va asseure a la vorera i va esperar per poder creuar. Després va travessar el carrer i va caminar fins a una parada d’autobús, amb el carnisser seguint-lo de prop. A la parada, quan va veure que arribava l’autobús correcte, va pujar seguit del carnisser. Després d’una estona, el carnisser –bocabadat- va observar que el gos, dret sobre les potes del darrere, tocava el timbre per baixar, sempre amb la bossa a la boca.

Gos i carnisser van anar caminant pel carrer fins que l’animal es va aturar en una casa, on va posar la bossa al costat de la porta i, enretirant-se una mica, es va llançar contra ella, colpejant-la  fortament. Va repetir l’acció diverses vegades, però ningú va respondre des de la casa.

En el súmmum de la sorpresa, el carnisser va veure el gos prendre la bossa amb la boca, envoltar la casa, saltar una tanca i dirigir-se cap a una finestra. Un cop allà, va rascar amb les potes el vidre diverses vegades, sense deixar anar la bossa, i després va tornar a la porta.

En aquest moment, un home va obrir la porta … i va començar a cridar i a colpejar brutalment al gos! El carnisser va córrer fins a aquell home per a impedir-ho, dient-li:
-Però què està fent vostè?. El seu gos és un geni!….És un gos únic!.

L’home, evidentment molest, va respondre:
-Què geni, ni què històries! És la segona vegada aquesta setmana que aquest cony de gos s’oblida de les claus …. i m’agafa sempre tot ensabonat a la dutxa!.

              PERSONATGES D’AQUESTA OBRA
AMO: El paper de l’amo el fa sempre Espanya a qui no li està res prou bé. No en té prou que Catalunya estiri el carro, sigui la vaca que muny tothora i el gos que va a buscar el diari o la carn. Per més que s’esforci i acompleixi molt més enllà del seu deure Espanya no en té mai prou. Sempre estarem per sota de les seves expectatives i els tindrem malcontents. Seria hora de marxar o de que ens facin fora.

GOS: El paper de gos el fa Catalunya, a qui fa segles que li toca el paper de “cornut i pagar el beure”. Ara la Sra. Salgado li demana al Govern català que potser podria posar algun impost més per a reduir el dèficit. Quina barra, no?

CARNISSER: El paper de carnisser el fa gent molt diversa: jutges, polítics, periodistes, intel·lectuals… que veuen com va la història, saben bé qui té raó, però callen. Alguns callen i altres encara donen raó a l’amo. Perquè defensar Catalunya no queda bé, no ven i està mal vist. Pensen que ja ens espavilarem i que és millor que en sortim sols.

Tags: Catalunya, Espanya, impostos, POLÍTICA

Ahir a la nit, quan me’n vaig anar a dormir, ja m’ho temia. Les ràdios, els diaris i les teles començaven a fer córrer la mala notícia de que anava creixent una terrible plaga. El perill es veu que era imminent i el meu subconscient m’ho ha fet pagar en forma de mals-sons terribles durant tota la nit . I, efectivament, quan aquest matí m’he despertat i he posat la ràdio, m’he trobat amb el que ja em temia: Espanya s’havia convertit en una gran i voraç fil·loxera que estava atacant feroçment Catalunya . L’animalet havia anat creixent i reproduint-se ràpidament durant la nit i ara ja atacava a tort i a dret. Prepara’t per morir Catalunya!

Què és la fil.loxera? Pels que no ha sapigueu, us ho explicaré de forma senzilla. La fil·loxera és un petit insecte emparentat amb el pugó, originari d’Amèrica que fa de 0,5 a 1,5 mil·límetres de longitud. S’alimenta de la saba dels ceps. Ataca en massa les arrels i les fulles dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. Viu en colònies molt nombroses i acaba amb la planta absorbint la seva saba. Es propaga molt ràpidament ja que un sol ou pot produir fins a vint milions de fil.loxeres.

La fil·loxera provocà la destrucció del mode de vida de molts agricultors al destruir les seves vinyes, va empobrir el països on la vinya era una font de riquesa important i va generar un flux migratori del camp a les ciutats. La fil.loxera, que provenia d’Amèrica, va aparèixer per primera vegada a Europa el 1853 i va acabar amb la major part de les vinyes europees. Es diu que va ser la família Rothschild la responsable de la tragèdia perquè va importar unes soques de cep nord-americanes per a les seves finques de Londres. D’allà va passar a França i a través del sud de França va arribar a Espanya. Les primeres zones afectades van ser les del nord de la península: la Rioja, Navarra i l’Empordà. El remei a la fil·loxera es va imposar gràcies als empelts dels sarments de varietats europees que havien sobreviscut amb ceps resistents americans.

I us preguntareu perquè avui parlo d’aquest animalet i d’aquesta plaga? Vosaltres mateixos ho podreu comprovar escoltant els presidents i els alcaldes de la casposa Espanya de sempre: tots contra Catalunya. Foteu-li fort, que és barat i no fa mal!. No n’han tingut prou de xuclar-nos la saba fins al límit de la mort, sinó que ara ni tan sols volen que se’ns emportin a l’hospital per a no deixar-nos acabar de morir. Els hem donat molt més del que pertocava, no ens han donat el que ens deuen i és ben nostre, ens critiquen, ens insulten i ens tracten d’insolidaris… i ara ens volen morts i enterrats!

Si el remei de la fil·loxera va ser començar de zero amb peus nous americans, potser el remei de Catalunya serà començar també des de zero. Independitzem-nos i que s’ho vagin fent sols, que nosaltres també ja ens ho anirem fent sols!

Tags: Catalunya, Espanya, Independència

Aquell invent del “café para todos”, que durant uns anys semblava que podia anar bé, a fi de comptes ha estat un desastre total. Els desenganyats s’han anat afegint al camí recorregut aquests anys i ara ja són multitud. Majoria. De tots colors. D’aquí i d’allà. Ara veuen que no tenia sentit i que només ho van fer per rebaixar aspiracions de nacionalitats històriques i diluir-les amb una anivellació artificial.

Recordeu aquell acudit que es feia de Rússia, on s’aspirava a que tothom fos igual? Diu que hi havia un mestre al que li van dir que els alumnes havien de ser tots iguals. I com que n’hi havia uns de més alts que els altres, va tallar les cames del més alts per tal de fer-los tots de la mateixa altura. Aquí va passa més o menys igual. No es va deixar que cadascú fes el seu camí i tingués unes legítimes aspiracions a ser diferent. Només es va aspirar a anivellar, i no pas per dant, sinó que s’anivellà per baix. No es va creure mai amb la igualtat sinó que s’ha cregut en l’uniformisme.S’ha aspirat a que siguin tots uniformes i no s’han adonat que a l’escola hi han nens alts, baixos, grassos, prims, llestos, rucs, treballadors, ganduls….

I ara que tothom s’ha convençut que aquest intent no ha servit per a res, què hem de fer? En un país normal (vull dir normal tal com entén aquesta paraula una persona sensata i no pas com l’entenen alguns) ara seria el moment de repensar les coses de forma oberta i clara. Seria el moment de demanar què vol ser cadascú. Però això els fa un terror tan gran que no entra al seu cap i només parlen de re formular l’estat de les autonomies i fer com han fet amb l’ estatut: passar-hi el ribot fins a deixar-lo inoperatiu. Que hi sigui, però que no serveixi per a res.

Algú em deia que l’Estat de les autonomies el van ofegar amb cafè. Tant cafè per a tots –tant si volien com no- l’han ofegat. Alguns que no volien autonomia se la van haver d’empassar per força. I als que en volien de veritat no els la van donar. S’han inventat nacionalitats històriques, han creat autonomies ridícules en tots sentits (permeteu-me no citar noms per respecte, però tots sabeu quines vull dir).

El que havia nascut per significar la diferència entre Catalunya i Euskadi amb Espanya, deixava de ser un fet diferencial. Per si en quedava algun dubte, després va venir el 23-F, que va posar fi a la broma i va engendrar la LOAPA que va donar forma política al que els colpistes havien intentat per les armes.

Què han aconseguit? A mi em sembla que només han aconseguit anar creant independentistes a mida que passaven els anys. I desil·lusió i molt descontentament. Bé, per ells faran!

Tags: Autonomia, Café para todos, Catalunya, Espanya

Les llengües tenen ànima. Com les persones i les coses. Quan entres a una casa hi pots veure com són les persones que hi viuen. Quan escoltes una persona pots saber com és per les seves paraules i les seves expressions.

Ahir m’escrivia des de Nova York en JUANOT, que té un blog que es diu “NOVA YORK ÉS DIFERENT”, comentant-me un post meu i preguntant-me què volia dir una paraula típicament lleidatana i que ell no coneixia. Li contestava que la llengua catalana –com quasi totes les llengües- tenen moltes varietats dialectals i que cada una mostra d’alguna manera la manera de ser d’on es parla. La realitat es diu, es mostra, es retrata des d’una perspectiva concreta i a partir d’una manera de parlar concreta.

Vaig rebre aquest escrit anònim (almenys per mi) que retrata això que dic:

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:
Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ allà on nosaltres diem ‘gat vell’ i ‘gata maula’.
La sort màxima de la rifa és un masculí ‘el gordo’, allà, i un femení, ‘la grossa’, aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’ i nosaltres que sigui ‘Mare de Déu’.
Ells paguen ‘impuestos’, que ve d”imponer’, i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas’, mentre que els corresponents catalans són, només, uns ‘poca-vergonyes’.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen ‘madera’ quan nosaltres toquem ‘ferro’.
Allà celebren cada any les ‘Navidades’ mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un ‘bon dia’ i una ‘bona nit’ cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días’ i ‘buenas noches’ diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos … ‘ mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets ‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.
Allà diuen ‘¡oiga!’ quan aquí filem mes prim amb un ‘escolti!’
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment ‘almeja’ i aquí ‘figa’, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells ‘hablan’ -i fan!- aquí ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta) i els altres sobre la ‘sinistra'(esquerra)…

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Tags: Catalunya, Espanya, Llengua catalana, PAÏSOS

Gràcies FARO per il·lustar tant bé la realitat!

I, a continuació, us deixo un text interessant. No sé si les xifres són totes exactes. Però la maror de fons que retrata sí que ho és. Us el deixo en castellà, tal com va sortir a La Vanguardia. Ara que venen eleccions farem bé de llegir-ho i pensar-ho.

Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del suleitmotiv nacional.

Tags: Catalunya, ECONOMIA, Espanya, POLÍTICA

Amèrica "va ser descoberta" per Castella, gràcies a la tenacitat visionària de Colom, el dia 12 d’octubre de l’any 1492. Colom mai no va saber que havia descobert un nou continent; pensava haver donat amb "Cipango" i esperava trobar-se amb el "Gran Khan", és a dir, l’Índia, la Xina i el Japó. Bartolomé de las Casas va arribar a l’illa anomenada "La Espanyola" el 1502. Va viatjar en un dels 32 navilis, juntament amb unes altres 2.500 persones.

Van partir el dia 13 de febrer de 1502. La flota va salpar dividida en dues parts; la meitat va arribar a Santo Domingo el dia 15 d’abril, mentre l’altra meitat va abordar uns dotze o quinze dies després. Amb els "indis" americans, el jove sevillà Bartolomé no s’hi trobà de debò fins a l’any 1514.

Las Casas sembla que tenia llavors 17 o 18 anys. La ciutat de Santo Domingo era llavors una petita vila. Entre els records que ens explicarà ell mateix, diu que els espanyols establerts allà estaven alegres perquè s’havia descobert recentment molt or i perquè alguns indis s’havien "alçat", cosa que els permetia ja justificar les seves guerres i el consegüent esclavatge i "repartiment" dels indis. Aquestes són les "bones noves" que donaven els residents als nouvinguts; i que llavors amb prou feines Las Casas entenia; o que fins i tot aprovava en algun grau, ja que ell mateix buscà també l’or i va rebre indis sota confiança bens aviat.

El futur defensor dels "indis oprimits" que escriu aquestes memòries el 1552, almenys a la seva redacció actual, no deixa d’assenyalar la tràgica qualificació de "bona nova", d’"evangeli" per als "cristians" espanyols, el fet que puguin fer guerra i capturar els indis, per vendre’ls per esclaus a Espanya. "Per manera que donaven per bones noves i matèria d’alegria que els indis s’haguessin alçat, per poder fer-los guerra, i per tant, capturar-los per enviar-los a vendre a Castella per esclaus". No pot deixar de fer memòria crítica d’aquesta deformació del fi últim de tota l’empresa americana, tal com la va acabar veient i promovent aquest campió de la causa indígena, que era la causa del pobre i de la víctima en aquell moment històric. En comptes d’anunciar-los, de paraula i amb fets, el vertader Evangeli, acaben fent "bona nova" del major antievangeli per als indis.

Aquest va ser també abans el pla del seu admirat Almirall Cristòfol Colom, quan veu que no apareix tot aquest or i riqueses que pensava trobar a les Índies. I serà també el del seu respectat governador, Nicolás de Ovando, "baró prudentíssim i digne de governar molta gent, però no indis"…, perquè va acabar sent l’inventor dels "repartiments" i futures "encàrrecs" d’indis als espanyols, que va ser pràcticament un esclavatge. Per més que fos un home de "gran autoritat, amic de justícia", no valia per governar els indis, ja que no els va tractar com iguals als castellans, encara que fossin només vassalls del regne de Castella. Però l’error principal, a judici de fra Bartolomé que escriu gairebé cinquanta anys després, és que no va acomplir la finalitat primordial de tota aquesta empresa i la seva justificació última amb la famosa "donació papal": l’evangelització de les Índies.

Les Cases pensa que la reina Isabel la Catòlica tenia molt clara aquesta finalitat primera i primordial; per això li havia encarregat a Nicolás d’Ovando que "tots els indis veïns i pobladors d’aquestes illes fossin lliures i no subjectes a servitud… que visquessin com a vassalls lliures governats i conservats en justícia, com ho eren els vassalls del regne de Castella", a més que "donés ordre que en la nostra santa fe catòlica fossin instruïts". Anys més tard entendrà que fallar en això va ser el més nefast, perquè es tracta d’un "error sobre la finalitat": no l’or ni el poder, sinó l’evangelització dels indis és el que justificava el "dret" dels espanyols a trepitjar terra americana i continuar-hi. Però els indis van entendre ben aviat que el veritable motiu dels acabats d’arribar era precisament l’or, l’auri sacra fames, que podria traduir-se com "l’endiablada set de l’or", o el culte a Mammón.

Alguns anys després viatjà a Roma, on va ser ordenat sacerdot sembla que cap l’any 1507; però aviat retornà a L’Espanyola, cap allà el 1510.

Aviat passarà a l’illa recentment poblada o per dir-ho millor despoblada de Cuba, com a capellà de Diego Velásquez; allà arribarà a tenir la seva pròpia encomanda d’indis, junt amb el pietós laic Pedro de Rentería. Bartolomé conversaria durant tot el procés colonial i el seu intern amb aquest bon amic Pedro, lector del Nou Testament, i proper a la solució franciscana d’educar els nens, que aconsegueixin escapar a la mort, com a futurs cristians. Però abans ha estat testimoni impotent de la mort per gana de set mil d’aquests mateixos nens indis en uns tres mesos: "Les criatures nascudes, morien petitetes, perquè les mares, amb el treball i la gana, no tenien llet al pit". Li va impressionar tant això que ho narra fins a cinc vegades en les seves obres.

Ens explica que abans, en els primers anys de govern de Diego Colón, un cacic seu anomenat Hatuey, escapat a l’illa de Cuba amenaçada d’invasió, mostra als seus germans una panera plena d’or, proposa ballar-li els seus ritus sacres com a un déu, ja que els cristians el tenen com a tal, perquè ell els digui que no els facin mal; i després els demana de llançar-la al riu, perquè no els busquin a ells per treure’ls-la i adorar-ho. "No guardem a aquest Senyor dels cristians en cap lloc, perquè encara que el tinguem a les tripes ens el trauran". Anys més tard, assabentat ja del cas molt més cruel de Pizarro amb Atahualpa, comenta que els espanyols són tals "que si els dimonis tinguessin or, els emprendrien per robar-los-el". Aquest va acabar sent, si no l’únic fi darrer, almenys un dels primordials per als espanyols emigrats i també per a qui els enviaven i utilitzaven des de la metròpoli. No s’equivocava el cacic dominicà; fins i tot s’avançava a assenyalar la causa última que va motivar el famós crit de fra Antón Montesino, un dels quatre dominics que van arribar a Amèrica el 1510.

Las Casas sap molt bé que el déu Diner és un ídol, i per això necessita alimentar-se de víctimes humanes. Per extreure’n l’or, la plata o el que sigui, els espanyols no dubtaran a explotar els indis. S’han tornat un mer instrument al servei del seu culte idolàtric; i, a la fi, "instrument mort", víctimes. No és que en directe desitgin la seva mort; el que desitgen és ser rics "i abundar en or, que és la seva finalitat, amb treball i suor dels afligits i anguniats indis, usant-los com de mitjans i instruments morts; a la qual cosa segueix, de necessitat, la mort de tots ells". Per això el text que motivarà finalment el seu "conversió als indis", per l’any 1514, és Eclesiàstic 34,21: "Qui ofereix un sacrifici a costa de la vida dels pobres, és com qui sacrifica a un fill davant del seu pare". Aquest text serà citat moltes vegades a l’àmplia obra lascasiana, la qual cosa indica l’enorme pes que va tenir la reflexió profètica i sapiencial i tota la Paraula de Déu en la seva valoració i pràctica cristianes. Des d’aquella data, i sobretot des de la seva entrada en la vida religiosa dominicana, la vida i obra sencera de fra Bartolomé de Las Casas va estar dedicada a la causa indígena; a la defensa, primer de la vida, després de la seva llibertat i dignitat, per desembocar en la lluita pels seus enters drets polítics de pobles lliures i capaços de realitzar una nova societat i una nova església més properes a l’Evangeli que les velles cristiandats.

Però, sens dubte, el primer pas cap aquesta conversió té bastant a veure amb aquest famós "crit de l’Espanyola", llançat per Antón Montesino en nom de tota la comunitat dominica, presidida pel venerable fra Pedro de Córdoba. Corria l’any 1511, i estaven en el quart diumenge d’advent, que va ser 21 de desembre. A propòsit del "jo sóc la veu del que clama al desert" de Joan 1,23 que es llegia aquell dia, el predicador de la veritat, pura i dura com l’amor als pobres i les víctimes, etzibà aquestes paraules als seus oïdors espanyols: "tots esteu en pecat mortal i en ell viviu i moriu, per la crueltat i tirania que useu amb aquesta gent innocent! Digueu, amb quin dret i amb quina justícia teniu aquests indis en tan cruel i horrible servitud?… Aquests, que no són homes? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Això no sentiu? Com podeu estar adormits en un somni tan profunt i tan letàrgic?

Aquest crit ha de continuar sonant a Amèrica Llatina i al món sencer, ja que existeix aquest tercer i quart món, aquests submóns dels explotats o, pitjor encara, dels exclosos de la vida. Ens tocarà actualitzar-lo, cridar-lo davant d’oïdes que no voldran escoltar-lo i davant d’ulls que no volen veure la realitat del sofriment de milions d’homes; que fan qualsevol marrada per no apropar-se als ferits a la vora del camí; que no volen saber res de la sang dels seus germans, encara que siguin els seus Caïms de coll blanc i mans netes. S’haurà d’acabar amb aquest "Deute Extern" que importa capital dels països pobres cap al món ric, a costa de la gana i la mort de milions de persones, febles i nens especialment. Per entendre això, s’ha de sentir-ho, i s’ha de despertar del "son letàrgic" de la globalització triomfant, amb el seu "final de la història", perquè s’han acabat totes les utopies per als que creuen haver assolit ja la seva meta. Una meta inhumana, per inhumanitzant i deshumanitzadora.

Vegi el text en una versió molt més àmplia, amb notes i bibliografia, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Eduardo Frades (Caracas)

Tags: América Llatina, Colonialisme, Espanya, indígenes

Joan Maragall, el gran poeta català – allà al 1898, quan Espanya perdia les seves colònies- escrigué aquest poema. Vol dir que el debat ve de llarg. És un debat llarg i avorrit.Avorrit perquè Espanya mai ha escoltat les veus dels seus “fills que parles llengües no castellanes”, com diu Maragall. I quan després de segles no t’escolten, quan has de parlar des de la inferioritat hom decideix que val més callar, o tirar pel dret, o revoltar-se, o enfadar-se, o fugir, o claudicar, o ves a saber què…El poema mostra desafecció. És la desafecció i l’avorriment que sentim els catalans després de tant picar sobre ferro fred i d’escoltar tantes promeses incomplertes. L’avorriment d’aquell que no se sent escoltat ni espera que l’escoltin mai. L’avorriment del ruc que està fart de rebre: el fan treballar i ni tan sols li donen de menjar.ODA A ESPANYA (Joan Maragall)Escolta, Espanya, la veu d’un fillque et parla en llengua no castellanaparlo en la llengua que m’ha donatla terra aspraen aquesta llengua pocs t’han parlaten l’altra, massa.T’han parlat massa dels saguntinsi dels que per la pàtria morenles teves glòries i els teus records,records i glòries només de mortshas viscut trista.Jo vull parlar-te molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes vida és la sang,vida pels d’ara i pels que vindranvessada és morta.Massa pensaves en ton honori massa poc en el teu viuretràgica duies a morts els fills,te satisfeies d’honres mortals,i eren tes festes els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos marxar replensdels fills que duies a que morissinsomrients marxaven cap a l’atzari tu cantaves vora del marcom una folla.On són els barcos? On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona bravatot ho perderes, no tens ningú.Espanya, Espanya, retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t de tant de malque el plor et torni fecunda, alegre i vivapensa en la vida que tens entornaixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? no et veig enlloc.No sents la meva veu tronadora?No entens aquesta llengua que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre en els teus fills?Adéu, Espanya!Etiquetes de Technorati: Espanya,Catalunya,Política,Oda a Eespanya,Joan Maragall

Tags: Espanya, Joan Maragall, Oda a Espanya