10 març 2016
El viatge interior
Una amiga de l’Uruguai, amb qui ens comuniquem de tant en tant, em diu que ha demanat una baixa voluntària d’un parell de mesos per a fer el Camí de Sant Jaume. Em comunica que vindrà ara a finals d’abril i s’estarà uns dies amb nosaltres abans i després del viatge. Em parla de les ganes que en té i d’allò que pretén que sigui: no ha de ser un simple viatge a peu, sinó que vol que sigui una espècie de viatge interior. Jo no l’he fet mai, però tinc ganes de fer-lo algun dia, tot i que no em veig amb cor de fer-lo sencer. N’he llegit algunes coses, això sí, i veig que té un atractiu especial per a molta gent.
Diuen que cada pelegrí té unes raons personals per a fer-lo i, per tant, n’hi deu haver una gama quasi infinita. De totes maneres, expliquen que la majoria de raons es podrien resumir en que és una espècie de repte personal, un voler fer un viatge a l’interior d’un mateix per a conèixer-se millor, gaudir d’uns paisatges idíl·lics, un interès per la història i l’art que es palpa al llarg del camí, una forma diferent de fer turisme, etc etc.
No és fàcil en el món apressat en què vivim, moguts pels mòbils, la velocitat i el soroll, voler –i poder-parar-se una mica, entrar dins d’un mateix per contemplar i contemplar-se. Contemplar, que no és exactament mirar, sinó que comporta alguna cosa més. Una cosa que ens acostuma a fer una mica de por perquè cada un de nosaltres és un misteri insondable que es fa cada cop més gran i més profund si ens hi endinsem una mica. El contacte amb la natura quan es fa el Camí segur que hi ajuda perquè aquells paratges que es recorren diuen que són d’una gran bellesa i que, a mida que es camina, hom s’integra en el paisatge, va deixant anar el llast que potser porta d’ans i panys, inquietuds arrossegades de molt temps i la ment es va alliberant i hom va entrant dins de si mateix tot caminant i reflexionant. He llegit alguna cosa ben interessant sobre aquest fet de trobar-se un mateix mentre es fa el Camí de Sant Jaume i com aquesta experiència marca la resta de la vida. Hi ha hagut gent que ha canviat radicalment de vida després del Camí. Alguns altres diuen que han estat capaços de respondre velles preguntes vitals que arrossegaven de temps. Altres confessen haver trobat un pau interior que havien buscat també durant molt temps i que no havien estat capaços de trobar. Reconec que ens hem plantejat seriosament acceptar la invitació d’acompanyar la nostra amiga però, finalment, ho hem deixat per una altra ocasió que, si Déu vol, ja tindrem.
Sí que valoro, però, moltíssim aquesta necessària reflexió sobre un mateix, la conversa quasi sempre diferida amb nosaltres mateixos per arribar a saber una mica millor qui som, com som i què volem ser. En el fons és buscar el moment per auto preguntar-nos com volem caminar cap allò que tots busquem i que tant ens costa trobar: la felicitat. És clar que podem anar a veure a un professional de la psicologia que ens ajudi a crear aquest espai de reflexió per saber una mica més sobre nosaltres mateixos, tenir menys Ego, ser més empàtics, sentir-nos millor amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i amb la societat sencera. Podem anar a veure un psicoterapeuta que ens ajudi a comprendre i integrar millor en nostre sofriment. Podem buscar un professional que ens faci veure per quin motiu estem atrapats en la densa teranyina de les nostres pròpies contradiccions personals i els camins per a desfer-nos-en. Tots aquests professionals ens hi poden ajudar, sens dubte, a fer tot aquest camí cap al nostre interior personal, però -ben pensat- ¿no podria ser una bona oportunitat provar de fer el Camí de Sant Jaume?
Quan hagi tornat de fer-lo la nostra amiga li haurem de preguntar i potser ens acabem d’animar…
Ja ho deia un professor meu quan volia parlar d’algú que no sabia gaires coses i que aparentava saber-ne moltes: “Fulano de tal té una incultura enciclopèdica”. Jo, en certs temes, tinc una incultura tan enciclopèdica que em fa una mica de vergonya haver-la de reconèixer, tot i que ja se sap que la majoria de persones som més aviat limitats i no podem arribar ni a la més mínima part de la cultura. Què més voldríem! Jo admiro aquelles persones –i se’n troben algunes- que, sense donar-se cap mena d’importància, notes que saben una mica de tot, han llegit molt, han sentit parlar de tot i de tothom i poden donar raó de tot un munt de coses gràcies als seus estudis i la seva intel·ligència. Jo, avui, m’he adonat de la meva poca cultura quan he llegit una frase que m’ha cridat l’atenció i que, quan he llegit el nom de l’autor, he vist que no n’havia sentit a parlar mai, tot i sent una persona molt popular, molt coneguda i molt polifacètica. Jo no havia sentit a parlar mai de William Sanford «Bill» Nye, popupularment conegut com Bill Nye the Science Guy (l’ndividu de la ciència). L’he descobert avui i, després d’haver-ho anat a consultar, resulta que és un molt conegut educador de ciència, comediant, presentador de TV, actor, escriptor i científic nord-americà. Sempre s’aprenen coses noves!
Paul Bowles, (Nova York, 3 de desembre de 1910 – Tànger, Marroc, 18 de novembre de 1999) va ésser un escriptor, compositor i viatger nord-americà. Ell mateix explica que de jove va tenir conflictes molt intensos amb els seus pares. Un dia, en una discussió amb la seva mare, va llençar-li un ganivet i, per evitar mals majors, als 19 anys va decidir marxar de casa. A partir de llavors va fer una vida bohèmia i es va dedicar a la música i a la literatura.
Llegia avui en el blog 
El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat. 
El meu blog es diu “A PEU” perquè, com ja he explicat en alguna altra ocasió, és caminant poc a poc com millor s’observen les coses, les persones, les situacions i –en una paraula- la mateixa vida.
A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l’ Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.En aquests llibres es reflexa la persona que és l’ Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…Ara acaba de publicar : 
