A PEU

http://bybalasch.blogspot.com/search/label/Zapatero

ZP té una colla de monstres que l’estan vigilant d’aprop. El que passa és que ell mateix s’ha tornat un monstre per a tots nosaltres. I , per acabar-ho d’arrodonir, tenim un altre monstre encara més gros amb el PP.

Estem ben arreglats!!!

Ara mateix surto de casa i me’n vaig a votar! Aquests dies he estat pensant les múltiples raons que tinc per anar a votar i n’he trobat un fotimer. No fa gaires dies que n’apuntava un munt.

Pensant i repensant en aquests referèndums que es fan arreu de Catalunya arribo a la conclusió que d’alguna manera tots estem fent les nostres pròpies eleccions constantment durant tota la nostra vida. Constantment elegim milers de coses, a vegades sense importància, però que sumades fan que sigui una gran elecció vital que ens retrata: tots sabem el que més o menys som i el que més o menys volem ser. I també tots sabem el que hem estat, el que som i -probablement- el que serem.

Anant a votar elegim. No anant-hi, també. Votant SÍ, elegim unes coses determinades i votant NO, unes altres. I votant EN BLANC, també volem dir alguna cosa concreta.

D’alguna manera diem el que volem ser; el que som i voldríem no ser; el que podríem ser i no ens deixen ser; votem per un futur i unes il·lusions que potser molts no podrem tocar amb els dits però ho fem per tal de que altres puguin abastar-les. Votar segueix tenint un significat i abstenir-se o passar olímpicament també en té un altre ben diferent, òbviament.

PER TOT PLEGAT, US EXHORTO A ANAR TOTS ELS QUE PUGUEU A VOTAR, QUE COM MÉS SEREM MÉS FORÇA TINDREM.

Manuel de Pedrolo era un home que parlava i escrivia clar i contundent. Era un home brillant i un defensor acèrrim dels nostres drets nacionals. La veritat és que en els moments actuals es troben a faltar unes quantes persones més com ell. Tenim alguns intel·lectuals que parlen clar i català però potser ens en caldria algun més.

A través dels articles i columnes a la premsa, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs els catalans que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

Convindria entrar de tant en tant a la pàgina que manté oberta la FUNDACIO PEDROLO

http://www.fundaciopedrolo.cat/

per adonar-nos-es de quin tipus de persona era i poder tornar a repassar els seus articles i recordar les seves idees, algunes ben actuals encara.

Va néixer el primer d’abril de 1918 a l’Aranyó, a la Segarra, i de ben petit se’n va anar a Tàrrega i , després a Barcelona, on ja s’hi va quedar. Però sempre fou un home arrelat a la "terra ferma" i un home que ens va indicar un camí clar per on transitar.

Demà es fan consultes per a la independència en una colla de pobles de Catalunya. Ens aniria bé tornar a llegir Pedrolo que ens diu:

 Moriré com un estrany a casa meva, 1978

Article recollit en el volum "A casa amb papers falsos", Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981

“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres… No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Els nois i noies de l’ACUDAM ens han regalat amb motiu de Sant Jordi un llibret molt bonic, fruit de la feina que han anat fent amb la Gemma i la Irene, les dues educadores que treballen amb ells en els cursos de formació que fan al llarg de l’any.

Un altre dia ja us presentaré els seus textos i els dibuixos deliciosos que els acompanyen. Però avui vull fixar-me amb el títol del llibret, que l’han titulat : "EL PAS DE LA DEPENDÈNCIA CAP A L’AUTONOMIA". Ells fan referència a la vida de les persones amb alguna discapacitat intel·lectual i de les ajudes que necessiten per poder fer les activitats bàsiques de la vida diària i poder arribar a una certa autonomia personal en la seva vida diària. Com us dic, un altre dia ja en parlarem més llargament d’aquest llibret tan interessant que han fet.

Però a mi el títol m’ha suggerit una altra cosa i he pensat que també podríem dir: "DE LA DEPENDÈNCIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA" en la vida de tots nosaltres.

El procés de creixement en tots els sentits -també en el sentit polític- és el procés natural que va des de la dependència cap a l’autonomia, per tornar altra volta cap a la dependència al final del cicle vital. Ho tenim com a exemple en l’ésser humà o en qualsevol altra espècie animal. Naixem indefensos, immadurs, dependents, fràgils… i, a mida que ens anem fent grans, anem madurant i ens anem fent independents i autònoms fins que arribem a la vellesa que ens tornem fràgils i dependents altra volta. És la indefugible llei de la vida que ens toca recórrer a tots.

Políticament parlant passa (o hauria de passar) igualment.  En sentit polític cal dir que aquest procés no pot ser truncat així com així. No és lògic, ni natural ni res… Un poble -igual que una persona- no pot tenir marcat al seu front el jou de l’esclavatge sinó que té el dret a la llibertat plena i a l’autonomia total i cal que vagi fent el recorregut natural de qualsevol ésser.

potser caldria pensar-hi una mica aquests dies que tenim l’oportunitat de contestar com a poble el nostre futur votant el que volem ser. El sol fet d’anar a votar ja és important, no us sembla.

He trobat una carta molt interessant del President de Costa Rica, Oscar Arias, al President d’ Uruguai José Mujica. Planteja un tema interessant, important i més profund del que a primera vista es podria pensar. Ha estat una carta polèmica perquè alguns han vist una greu ingerència a la vida interna d’un país.

Jo no ho veig pas així. Però és el meu punt de vista. Si aquesta idea s’anés estenent com una taca d’oli el nostre món podria tenir una esperança d’un futur millor. Esperem que poc a poc es faci camí cap aquesta direcció. La carta diu el següent:

Excelentísimo señor Presidente:

No le escribo hoy a don José Alberto Mujica Cordano, sino al "Pepe" revolucionario, a ese hombre que en medio del fango del horror, conservó siempre intacta la flor de la justicia; a ese soñador que no apagó la luz de la utopía, ni en el más oscuro rincón de su celda olvidada; a ese idealista que defendió, ante ofensas y amenazas, una fe inquebrantable en un futuro mejor para Uruguay y para América Latina. Le escribo al "Pepe" para decirle que queda todavía, en el morral del tiempo, una última utopía: la abolición del ejército uruguayo.

Mis palabras emergen del cariño y de la buena voluntad. Sé que no tengo ningún mandato sobre los destinos de su pueblo. No pretendo irrespetar la soberanía de una nación hermana. Tan sólo quiero brindar un consejo que veo escrito en el muro de la historia de la humanidad: los ejércitos son enemigos del desarrollo, enemigos de la paz, enemigos de la libertad y enemigos de la alegría.

En gran parte del mundo, y sobre todo en América Latina, las fuerzas armadas han sido la fuente de la más ingrata memoria colectiva. Fue la bota militar la que pisoteó los derechos humanos en nuestra región. Fue la voz del general la que pronunció las más cruentas órdenes de captura contra estudiantes y artistas. Fue la mano del soldado la que disparó en la espalda del pueblo inocente. En el mejor de los escenarios, los ejércitos latinoamericanos han significado un gasto prohibitivo para nuestras economías. Y en el peor, han significado una trampa permanente para nuestras democracias.

Uruguay no necesita un ejército. Su seguridad interna puede estar a cargo del cuerpo de policía, y su seguridad nacional no gana nada con un aparato militar que jamás será más poderoso que el de sus vecinos, que además son países democráticos. No importa cuánto invierta en sus fuerzas armadas, Uruguay no logrará ganar una carrera armamentista contra Brasil, Colombia, Argentina, Chile y Venezuela. En las circunstancias actuales, la indefensión es mejor política de seguridad nacional para su pueblo, que un aparato militar inferior al de sus vecinos.

Lo digo por experiencia. Costa Rica fue el primer país en la historia en abolir su ejército y declararle la paz al mundo. Hace más de sesenta años, otro Pepe revolucionario, el Comandante José Figueres, decidió proscribir para siempre las fuerzas armadas de mi país. Desde entonces, los costarricenses no han vuelto a vivir una guerra. No han vuelto a derramar su sangre en un enfrentamiento civil. No han vuelto a temer un golpe de Estado, una dictadura o un régimen de persecución política. Mi pueblo vive en paz porque apostó a la vida; vive en paz porque confío en el poder de la razón para gobernar los impulsos de la violencia.

Me dirá, querido amigo, que Costa Rica vive en medio de países pacíficos. Pero eso no fue siempre así. Hubo una época en que mi pueblo colindaba al norte y al sur con la dictadura. Hubo una época en que el silbido de la metralla sonaba muy cerca de nuestras fronteras. En lugar de tomar las armas, Costa Rica salió a luchar por la paz en Centroamérica. No nos hizo falta el ejército. Por el contrario, estar desmilitarizados nos permitió ser percibidos como aliados de todas las partes del conflicto. En verdad le digo que no ha habido decisión que más haya fortalecido la seguridad nacional costarricense, que la de eliminar el ejército.

Otros dos países latinoamericanos han seguido nuestro ejemplo: Panamá y Haití. En 1994, el Congreso panameño aprobó, por medio de una reforma constitucional, la abolición de las fuerzas armadas. Desde entonces, Costa Rica y Panamá comparten la frontera más pacífica del mundo. Y no es casualidad que sean, también, las dos economías más exitosas del istmo centroamericano. Porque el dinero que destinábamos a nuestros ejércitos, lo destinamos ahora a la educación de nuestros niños, a la salud de nuestros ciudadanos y a la competitividad de nuestras industrias y comercios. Hemos cosechado los dividendos de la paz, así como también los cosechó, aunque en menor medida, el pueblo de Haití, que con la abolición del ejército puso fin a un eterno rosario de golpes de Estado.

¡Hay tantos mártires en la historia contra la tutela militar! Usted que padeció bajo el yugo de la opresión, tiene ahora la posibilidad de librar para siempre de ese yugo a los hijos del mañana. Cuando el futuro venga, en palabras de Mario Benedetti, "con su afilada hoja y su balanza, preguntando ante todo por los sueños, y luego por las patrias, los recuerdos y los recién nacidos", tenemos que saber qué le diremos. Tenemos que saber lo que hemos sido. Ojalá que ese futuro reconozca en usted, amigo Presidente, al "Pepe" revolucionario que declaró la paz al mundo y decretó sagrada la vida en Uruguay.

Un abrazo fraterno,

Óscar Arias Sánchez

Presidente de la República de Costa Rica

 Llegeixo la notícia que l’Ajuntament de València va prohibir La Muixeranga i l’Himne de la República en l’acte d’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri de València que es va celebrar el diumenge 18 d’abril a les 12 hores al mateix Cementiri de València.

I l’"argument" que donen per a poder autoritzar l’acte és d’allò més surrealista, per no dir-ho d’una altra manera, ja que més aviat es podria titllar de partidista, antidemocràtic i feixista de totes totes. Us explicaré l’argument per tal de que us hi feu un tip de riure o de plorar, depèn de com us ho agafeu…

En la comunicació enviada per Fax el divendres 16 d’abril a migdia, l’Ajuntament autoritza l’acte amb la condició de que no s’interpreti la música per no "torbar als altres visitants", ja que "el cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions".

I llavors jo em pregunto: Si és així, com s’explica que la capella del cementiri, de culte catòlic, està dotada d’altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben al cementiri a escoltar les pregàries, misses i litúrgies de l’Església Catòlica, a més d’interpretar música en tot tipus d’actes i homenatges que se celebren dins del cementiri?.

Ras i curt: Aquesta prohibició no es pot interpretar més que com un acte de censura per part de l’Ajuntament a l’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes, a més de coartar la llibertat d’expressió.

El PP ha fet bona feina en terres valencianes…

El déu Vulcà, fill de Júpiter i Juno i marit de Venus, era en la mitologia romana, el déu del foc, dels metalls i del volcans; forjador del ferro i creador d’art, armes i armadures per a déus i herois.

El déu Vulcà sembla que ara s’ha enfadat a Islàndia i ha manat a les seves forces subterrànies que es revoltin una mica. Ha manat a un volcà de nom impronunciable que en faci una de les seves i espanti una mica al personal.

Que ja està bé de tanta prepotència i tantes ínfules!. Ja està bé de que aquests idiotes i pobres mortals de pa sucat amb oli es creguin que són immortals i posseïdors de poders absoluts i que ho poden fet tot!

Que ja està bé que es creguin dominadors de la naturalesa i de l’univers sencer. Es pensen que ho poden tot, pobrets infeliços!

No volen recordar que ells són un puntet dins de l’univers que ni es veu. No volen recordar que abans d’ells l’univers va anar fent de les seves durant milions d’anys i que encara no ha parat.

En el principi dels temps, quan les fosques nits cobrien la creació i el foc candent corria per terra enmig de la roca viva, sense més vida que un lleu oxigen, un primer símptoma de vida va anar fent-se pas en aquesta llarga història de la creació.

D’aquesta humil vida n’hem sortit nosaltres, amb la nostra tècnica moderna, els nostres invents, els nostres avions, els nostres ordinadors que calculen l’incalculable…

Però ens hem oblidat que un simple volcà de nom impronunciable, allà en un raconet d’ Islàndia, pot paralitzar-ho quasi tot: aeroports tancats, gent dormint a terra, esperant no se sap què ni quan podran tornar a casa seva. Un simple volcà de nom impronunciable fa baixar les borses i fa caure les accions de les grans, potents i prepotents companyies aèries.

Potser estaria bé que hi penséssim una mica en tot el nostre "poder" que, de cop i volta, se’ns torna no-res i ens fa ser una mica més humils del que generalment acostumem a ser…

El Tribunal Constitucional d’Espanya està format per dotze juristes.
Un dels membres, Roberto García Calvo, va morir el maig del 2008 (fa gairebé dos anys) i encara no ha estat substituït. En queden onze més, dels quals María Emilia Casas Baamonde (presidenta), Guillermo Jiménez Sánchez (vicepresident), Vicente Conde Martín de Hijas i Jorge Rodríguez-Zapata Pérez van finalitzar el seu mandat el 2007 (fa ja més de dos anys), de manera que en estricta aplicació de la legislació vigent, en queden set.

No obstant això, la institució segueix com si res i fan mans i mànigues per decidir si l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és constitucional o no, tot i que ha estat aprovat per majoria tant en el parlament autonòmic com a les Corts Generals de l’Estat. A més de moltes altres resolucions i dictàmens … Fa quatre anys que arrosseguen el mort i no hi ha manera de que l’enterrin. Ja fa pudor i encara el van remenant…

Un Tribunal Constitucional com aquest és constitucional? És constitucional el funcionament d’una institució que incompleix les normes legals que la regeixen?

I si analitzem una mica més en profunditat les coses encara fa més pudor el tema aquest: Vegem-ho:

El magistrat mort i els quatre caducats no han estat substituïts perquè el PP ha impedit el tràmit. Per què? Estant en minoria a les Corts, el partit de la dreta sap que la nova composició del Constitucional serà contrària als seus criteris ideològic-religiosos i interessos de partit. ¿Solució?, Que segueixin els que estan encara que això suposi posar al Constitucional en una delicada situació, ja que podria ser formalment acusat d’inconstitucional.

I si parlem d’un magistrat en particular (aquest de la foto), encara la porqueria es fa més evident. Si parlem de JORGE RODRÍGUEZ-ZAPATA (nascut a Montevideo (Uruguai) el1948) veurem que aquest senyor va ser ponent de la recusació de Pablo Pérez Tremps, plantejada pel PP i un dels 7 magistrats que va votar a favor d’estimar-la. Per "dignitat moral" s’hauria d’haver abstingut en la discussió sobre el recurs de l’Estatut i, en particular sobre la recusació de Pérez tremps. Però ja es veu que alguns de dignitat en tenen molt poca…

A Pérez Tremps se’l ha recusar per haver fet un informe sobre l’ Estatut de Catalunya per a la Generalitat. Doncs resulta que aquest "charrua" anomenat Rodríguez Zapata va fer també un informe sobre l’Estatut per a la Generalitat, ergo, hauria de ser recusat també, no?.

La diferència, i això és el que li fa mal de ventre al PP, és que Pérez Tremps va presentar un informe partidari de l’ Estatut y Rodríguez Zapata contrari al text. Si el PP tracta d’evitar la recusació de Rodríguez Zapata quedarà clar que par a ells el problema no era el fet en sí d’haver fet un un informe per a la Generalitat (motiu pel qual sí que se’l pot recusar), sinó que aquest informe era favorable a l’Estatut.

Quina barra, no?  I, a més es podria donar una altra paradoxa: que el senyor Rodríguez Zapata podia ser recusat per la mateixa persona que el va convidar a fer la conferència sobre l’ Estatut l’ any 2000 a la Fundació Pi i Sunyer (i que naturalment va cobrar els seus bons dinerons…). El lletrat que va elevar la demanda és Jaume Galofré, en aquell temps patró de la fundació i des del 7 de Gener de 2004 és el director del Gabinet Jurídic de la Generalitat, i com a tal, és l’encarregat d’elaborar i presentar iniciatives judicials com la recusació del seu conegut Jorge Rodríguez-Zapata.

PERQUÈ ÉS IMPORTANT QUE ELS CATALANS I LES CATALANES VOTEM I PARTICIPEM EN LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DEL NOSTRE MUNICIPI?

1) Perquè el dret democràtic de decidir (que inclou el dret a l’autodeterminació dels pobles i a la independència política) és un dret universal, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides. Així ho enuncia el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, signat també per l’Estat espanyol, en el seu article primer tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.

2) Perquè els catalans i les catalanes conformem un poble amb els mateixos drets que tots els altres pobles del món i tenim, per tant, el dret de decidir també sobre la independència de la nostra nació. Els catalans i les catalanes no podem, ni volem, renunciar a cap dret que ens és propi.

3) Perquè la Consulta sobre la Independència permet votar lliurement Sí, No o en Blanc, i això permetrà conèixer l’opinió real de la ciutadania sobre aquesta qüestió tan rellevant, sense distorsions ni manipulacions interessades.

4) Perquè la consulta és perfectament legal, i complirà amb un protocol que assegurarà la fiabilitat i seguretat que requereix qualsevol procés democràtic per poder ser homologat per observadors internacionals.

5) Perquè hi haurà observadors internacionals i premsa acreditada d’arreu que validaran i valoraran la Consulta. Els catalans i les catalanes hem de demostrar el nostre civisme al món que ens estarà observant.

6) Perquè la Consulta sobre la Independència representa un aprofundiment de la democràcia directa. L’èxit de la Consulta obrirà les portes a més i millors mecanismes de democràcia participativa.

7) Perquè la Consulta s’organitza des de la societat civil i és un exemple del compromís i la maduresa de la ciutadania catalana que cal respectar i afavorir.

8) Perquè podem demostrar al món que la nació catalana està preparada per afrontar l’exercici del dret a l’autodeterminació.

9, 10, 11, 12…. i fins a 7 milions de raons. Cada ciutadà de Catalunya té la seva pròpia raó per anar a votar el que cregui convenient. Per què no hi va? Qui li ha fet creure que no cal? Qui li diu que no és convenient? Qui menysté aquest referèndum? Totes aquestes preguntes ens les hauríem de fer urgentment.

Qui treu o dóna raó són els arguments i no pas la por. Ves a votar al teu municipi que jo ho faré al meu.

UN BON NIVELL DE PARTICIPACIÓ IMPULSARÀ LA CONVOVATÒRIA D’UN REFERÈNDUM NACIONAL D’INDEPENDÈNCIA AMB CARÀCTER VINCULANT RECONEGUT PER LA COMUNITAT INTERNACIONAL

ACUDAM és una entitat que va néixer per cobrir unes necessitats concretes: ajudar el discapacitat psíquic. Per això molts socis són pares, familiars i amics de famílies que tenen al seu si algun discapacitat. I per això ajuden desinteressadament i sense cap ànim de lucre aquesta associació de de fa 35 anys.

L’associació és com un gran tronc amb tres rames:

1- El TALLER PLA D’URGELL, amb tres grans divisions: El Taller Ocupacional, on hi ha els nois amb menys capacitat de treball i , per tant, amb més grau de discapacitat. El Centre Espacial de Treball, on hi han el nois amb una certa  capacitat de treballar i, per tant, afiliats a la Seguretat Social com un treballador més. El SOI, que és el servei d’orientació a la integració i pretén oferir un espai en el que es treballen aspectes laborals i d’ajustament social i personal de cara a una possible integració al centre especial de treball.

2.- El COL·LEGI SILOÉ, que és un col·legi públic d’educació especial per a nois  i noies amb discapacitats psíquiques de diferents nivells. Normalment s’escolaritzen fins als 18 o 20 anys, que és quans molts d’ells passen al Taller Pla d’Urgell.

3- LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, gestionada i dirigida totalment pels Germans Franciscans de Creu Blanca des de fa més de 30 anys, on hi són acollides persones greument afectades i que viuen allà en règim de residència permanent. 

SERVEIS

ACUDAM dóna servei a les famílies d’una colla de pobles de la comarca del Pla d’ Urgell i d’algun de fora de la comarca. Els serveis que ofereix s’han anat incrementant de mica en mica a mida que ha anat creixent.

Servei de transport i Residència: Als primers temps, els nois que anaven a treballar a ACUDAM  eren recollits als seus pobles amb una furgoneta de bon matí i se’ls tornava a casa seva a la tarda. Actualment, a més d’aquest servei de transport, també hi ha una residència i uns pisos tutelats per a nois i noies que ja no tenen pares o a qui la família ja no pot atendre a casa seva.

Servei de menjador: També ofereix un servei de menjador per als que vulguin fer-ne ús que evita desplaçaments i facilitat treballar una de les àrees funcionals més importants i que seria difícil treballar en un altre espai i en una altra situació: la d’habilitats de la llar.

Serveis d’Ajustament personal i social: Hi ha també uns altres serveis que es consideren fonamentals per a donar un servei complert i necessari actualment. Sense ells, els nois i noies d’ ACUDAM no serien ben atesos.

Entre aquests serveis hi ha el Servei psicobiològic i conductual que té com a objectiu assumir el màxim nivell de salut mental.

També hi ha el Servei Psicopedagògic i social que té per objectiu oferir atenció individualitzada a les persones que assisteixen i treballen al Centre, així com a les seves famílies.

Un altre servei és el de Suport a la integració laboral, que té com a objectiu potenciar la integració social i laboral, posant especial èmfasi en el pas del Centre Ocupacional al Centre Especial de Treball i des d’aquí a la empresa normalitzada en els cassos que sigui possible.

També tenim Servei mèdic, complementari a la sanitat pública i específicament destinat al tipus de persones i malalties d’un lloc com ACUDAM. Dins d’aquest apartat s’hi podria incloure el Servei d’ Optometria i el Servei de Rehabilitació.

També es dóna molta importància a la Gimnàstica i l’esport com a activitats que ajuden a evitar i prevenir el deteriorament psicomotriu. Els esports que es fan al llarg de l’any són el futbol, el bàsquet, l’atletisme, la natació i encara algun altre. Es participa a totes les competicions que organitza l’ ACELL (Associació Catalana de l’ Esport i el Lleure), de la qual en som membres.

I per tal que els dies festius i caps de setmana no s’avorreixin, s’ofereix també un servei d’ Oci, lleure i temps lliure que ofereix sortides, cine, ball, teatre i activitats diverses.

  Ho han dit els diaris aquests dies: Martxelo Otamendi i la resta de directius del diari basc Egunkaria encausats han estat absolts set anys després que esclatés l’episodi de censura més greu viscut a l’estat espanyol els darrers trenta anys.

Però les conseqüències són irreparables: la desaparició d’un diari en euskera i les presumptes tortures que van patir els acusats qui les repara?. Espanya encara pot mostrar a tot al món vergonyes d’aquest tipus. Unes vergonyes que són massa corrents en un estat de dret i que no s’haurien de donar.

La sentència de l’audiència nacional espanyola determina que el diari i els processats -Martxelo Otamendi, Xabier Oleaga, Txema Auzmendi, Iñaki Uria i Joan Mari Torrealdai- no tenien “la més mínima relació amb ETA”. La causa se sustentava únicament amb les acusacions de les entitats ultres Dignidad y Justicia i Asociación de Víctimas del Terrorismo, després que la pròpia fiscalia demanés l’arxivament del cas.
Absoluta manca de proves
Els 33 fulls que formen la sentència mostren l’escandalosa manca de rigorositat i de proves que hi ha al cas, posa en dubte la cobertura constitucional del tancament i admet que es podrien haver produït tortures (“No hi va haver eficiència de les condicions de la incomunicació”). D’altra banda, “tampoc s’ha acreditat” que l’Egunkaria “hagi defensat els postulats de la banda terrorista”, afirma l’escrit, i el que és més escandalós i mostra el caràcter i la voluntat política del procés, “fins i tot els membres de la guàrdia civil que van comparèixer com a pèrits van reconèixer que no s’havia investigat si la línia del diari era o no de recolzament a ETA”. Senzillament espectacular.
Pel que fa a la mesura de tancar el diari “temporalment”, fet que va suposar la seva mort, la sentència  entén que “no tenia habilitació constitucional directa i estava falta d’una norma legal especial i expressa que l’autoritzés”.

En referència a les denuncies de tortures, el tribunal destaca que “té especial rellevància que les denúncies d’aquests [els directius acusats] sobre maltractaments i tortures patides durant la detenció incomunicada són compatibles amb allò exposat als informes medicoforenses emesos”. Tot i això, “el Tribunal no pot arribar a conclusions jurídica penalment rellevants sobre el tema excepte constatar que no hi va haver un control judicial suficient i eficient de les condicions d’incomunicació”.

Hi han preguntes amb resposta. Altres sense resposta o, almenys, sense una resposta satisfactòria. Però sempre és bo per un mateix i per als altres fer-se preguntes, intentar contestar-les i debatre-les públicament. Ajuden a fer pensar.

I tots plegats ens fem infinites preguntes sobre la justícia i la injustícia  perquè els diaris van plens de cassos incomprensibles per a la majoria de la gent.

Vegem-ne algunes?:

-És justa la justícia que apliquen els nostres jutges, un dia sí i l’altre també? És una justícia raonable, lògica, fonamentada, assenyada… o més aviat sembla que és la justícia del món al revés?

-Quan un Tribunal Constitucional totalment deslegitimat per múltiples raons tarda quasi quatre anys en dictar una sentència per interessos més foscos que la nit, qui se’l pot creure? Qui en pot fer cas?

-Qui és el terrorista: el que provoca o el que respon?  De què són culpables els pobladors d’Atenco, a Mèxic, o els indígenes maputxes de Xile, o els kekchí de Guatemala, o els camperols sense terra del Brasil, acusats tots de terrorisme per defensar el seu dret a la terra? Si sagrada és la terra, encara que la llei no ho digui, no són sagrats, també, els que la defensen?

-Qui són els justos i qui els injustos? Si la justícia internacional de debò existeix, per què mai jutja als poderosos? No van presos els autors de les més ferotges carnisseries. Serà perquè són ells qui tenen les claus de les presons?

-I hom es pregunta: ja que aquests justiciers tenen tantes ganes de matar, per què no exigeixen la pena de mort contra la injustícia social? És just un món que cada minut destina tres milions de dòlars a les despeses militars, mentre cada minut moren quinze nens per fam o malaltia curable? Contra qui s’arma l’anomenada comunitat internacional? Contra la pobresa o contra els pobres?

En aquest món que a vegades sembla que és "el món al revés", fan por fins i tot els més elementals actes de justícia i sentit comú. En aquest món fan por els drets dels ciutadans; la seva veu i el seu vot; fan por les demandes de llibertat; fan por les diferències; fan por les raons i els raonaments; fan por les coses "noves" que no hi ha manera que entren en caps "vells" i en esquemes mentals passats de moda.

La justícia d’aquesta gent és un greu i flagrant injustícia que no es mereixem els pobres mortals que ens mirem aquest teatre grotesc amb uns ulls oberts com unes taronges i sense entendre res de res…

ACUDAM (Associació Comarcal d’ Ajuda al Minusvàlid) va néixer un dia d’abril de l’any 1975. Vol dir això que aquest mes fem 35 anys, que ja són una colla d’anys!

I ha durat tants anys -i en durarà molts més, si Déu vol- perquè va ser la resposta a una necessitat d’aquells moments a un problema determinat d’uns pares d’una comarca. En aquells temps encara no existia la comarca d’ El Pla d’ Urgell, com existeix ara, però si que aquestes nostres terres eren conegudes com la plana d’Urgell.

El problema d’aquells pares era que tenien uns fills i unes filles amb discapacitat intel·lectual o amb disminució psíquica i no hi havia cap recurs per poder-los atendre. I gràcies a l’empenta d’aquell petit grup de pares; gràcies a la seva il·lusió i a que era gent molt emprenedora, ara encara tenim ACUDAM i podrem celebrar els 35 anys aquest pròxim diumenge 25 d’ Abril

I ho celebrarem amb una caminada popular al matí, un dinar de germanor i una festa a la tarda que animarà la coneguda Regina Do Santos, amiga i col·laboradora de Special Olympics Catalunya.

Tots els grans arbres van començar amb una petita llavor. Totes les gran obres generalment comencen amb una petita il·lusió d’ algú que va creixent amb l’esforç i l’ajuda de molta altra gent. Aquells primers pares van començar a fer unes reunions per parlar del tema que els preocupava i ben aviat van aprovar uns Estatuts i es van fixar la meta de fer una escola per als seus fills. I van posar-se a treballar seriosament i al cap de ben pocs dies ja havien fet més de 200 socis amb quota de socis protectors. Això va permetre iniciar els tràmits per crear un Col·legi d’ Educació Especial.

Al mes de Novembre de 1975 ja es va inaugurar l’escola d’ educació especial "SILOÉ" amb 16 alumnes procedents de diversos pobles de la plana en un edifici provisional cedit desinteressadament per una empresa local. L’ any 1980 ja es va poder disposar d’un edifici propi i va aconseguir passar a ser un Centre Públic amb una dotació de tres unitats amb els seus corresponents professors especialistes en Pedagogia Terapèutica.

Però faltaven encara dos serveis imprescindibles per a poder acomplir els objectius proposats: un servei de transport i un servei de menjador.

El 5 de juliol de 1977 es va iniciar de forma provisional i precària el funcionament d’ un TALLER OCUPACIONAL que va començar amb 12 persones, dedicat a fabricar cortines de plàstic. eren nois i noies que ja havien superat l’edat escolar i que s’havien de quedar a casa seva, voltar pels carrers o ser internats en centres psiquiàtrics.

Aquest taller va començar de forma experimental durant un estiu a les aules del col·legi SILOÉ i l’experiència va resultar tan positiva que l’Ajuntament de Mollerussa va cedir temporalment uns locals on s’hi van arribar a atendre 17 joves.

De seguida aquell local va fer-se petit i després de llargues negociacions es va comprar per 13.860.000 pts l’antic xalet de la Casa Canal d’ Urgell. Aquesta quantitat va ser pagada mitjançant un crèdit bancari avalat pels mateixos pares.

Amb els anys l’espai ha anat creixent i ha anat variant segons les   necessitats fins que van arribar en una primera fase a 2.500 m2 construïts sobre un terreny de 4.000 m2. Actualment ha crescut molt més, degut a la compra d’unes quantes grans naus industrials al polígon de Vila-sana, cosa que ens permet tenir un Centre Especial de Treball que dona ocupació a un munt de nois i noies i tenir lloc suficient per poder treballar amb comoditat.

I un altre dia continuarem amb aquesta història tan bonica…

El Col.lectiu Zotikos està format per Óscar Martínez i Jordi Planella. Neix l’any 2008 amb la finalitat de produir i provocar mirades crítiques sobre la discapacitat. La major part dels seus treballs i temes de discussió, així com la docència que imparteixen, van dirigits a la formació d’educadors socials, psicopedagogs, treballadors familiars, treballadors socials, etc.

Exerciten la mirada crítica cap a les formes establertes d’anomenar  l’ALTRE (sense opció de rèplica). El seu fonament teòric s’inscriu en el marc general dels Disability Studies.

Parlar de la discapacitat és sempre difícil i és un repte continu perquè la discapacitat és un prisma amb moltes cares. I és un prima viu i evolutiu. Aquesta evolució s’ha fet tan ràpidament que la mateixa societat està tenint dificultats de digerir aquests constants canvis de visió, deguts a professionals i estudiosos que hi posen il·lusió, imaginació i temps.

Els autors del llibre que us presento avui, l’Òscar Martínez i el Jordi Planella" són persones que pretenen això que us deia. I és sempre d’agrair que hi hagi persones prou valentes per crear noves visions sobre aquest tema.

Un dels autors favorits seus, i que citen al seu llibre, és Tomás Castillo, (del qual ja us en vaig parlar un dia en aquest mateix blog) http://blogs.avui.cat/jaumepubill?s=tomas+castillo 

fa una reflexió interessant:  "Es un fenómeno común, todas las personas conoceremos la discapacidad, sobre todo en la ancianidad
Hace unos años, los discapacitados estaban condenados a permanecer en el ámbito privado. ¿Para ser cuidados o para ser olvidados? Hoy hay evidencias de que ninguna persona con discapacidad necesita vivir recluida. Al contrario, vivir en sociedad abierta lleva a un grado cada vez mayor de independencia y desarrollo personal. Y de enriquecimiento para la sociedad".

Això és el que els autors d’aquest llibre pretenen també.

ALTERANDO LA DISCAPACIDAD

AUTORS: Jordi Planella i Óscar Martínez Rivera (Col.lectiu Zotikos)
COL · lecció: Manuals
NÚM. COL · lecció: 154
TEMA: Psicologia i CC. de l’Educació
NÚM. Pàgines: 158
ISBN :978-84-9788-120-3
FORMAT: 14 x 21 cm., Rústica
PUBLICACIÓ: 03/2010
"ALTERANDO LA DISCAPACIDAD" fa una anàlisi de la discapacitat que pretén no deixar indiferent al lector. Sota una mirada crítica, el Col.lectiu Zotikos, exposa idees sobre la construcció històrica, social, antropològica i corporal de la discapacitat, així com aspectes rellevants al voltant de l’habitatge i l’ocupació lligat a la nova economia. El text fa referència tant al passat (construint els aspectes més rellevants fins arribar al segle XXI) com al present (amb pinzellades que fan referència a temes pendents, com tot el referent a l’àmbit laboral). Sens dubte, és una publicació tant per a professionals del sector com per a aquelles persones amb ganes de qüestionar sobre els límits, però també les capacitats i les diferències. El text, en alguns aspectes és contundent, emotiu i amb ràfegues de preguntes sense respostes per generar reflexió i promoure d’aquesta manera que la lectura continuï després de l’última pàgina.

La presentació del llibre la realitzaran el dimecres, 21 d’abril, a la Biblioteca de la Fundació Pere Tarrés (C. Santaló, 37 de Barcelona) (cal confirmar assistència a [email protected]).

La informació sobre la presentació la trobareu a: http://www.peretarres.org/wps/wcm/connect/peretarres_ca/peretarres/home/informacio_corporativa/comunicacio/agenda/agenda/agenda/presentaciollibreoscarmartinez

I la informació detallada sobre el llibre la poden trobar a http://www.editorialuoc.cat/index.php?main_page=product_info&cPath=1&products_id=596

http://www.colectivozotikos.org

 Immigració i els futurs, incerts, del català.

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

“Han abandonat la terra dels pares, deixant enrere certeses i familiaritats, i s’han traslladat a contrades de les quals, sovint, sabien ben poca cosa. Alguns han vingut moguts per la inquietud, per la feina, pel clima, fins i tot per l’amor; molts altres, però, han estat empesos per la injustícia i per la necessitat. Vénen tant del nord com del sud, d’orient com d’occident, sovint sols, il·lusionats i esporuguits alhora, sense carta de navegació ni destinació prefixada. Haurien pogut passar de llarg, i els hauríem perdut per sempre. Però han acabat vivint amb nosaltres, com a nous ciutadans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya… I, com ells, n’arribaran molts més”. (Butlletí virtual del Cercle XXI: “Nos(i)altres: la llengua catalana i les noves  immigracions”

Era Sant Jordi, ara fa 7 anys. Cridaven l’atenció paraules penetrants com aquestes, rere d’un títol també suggeridor. És un repte, certament! Fa rumiar veure com podrem les contrades del Principat encaixar més d’1.500.000 de nouvinguts, i assolir la indispensable i justa conciliació d’un afirmatiu “nosaltres”, que sigui alhora un sí, decididament integrador, cap “aquests altres”.

És això justament el rostre cru del fenomen migratori; d’alguns ventres buits per la pobresa als seus llocs d’origen, cercant obrir-se al futur en altres verals, amb coratge i no menys il·lusió; de tot de mirades possesses potser per la ubiqua TV mostrant urbi et orbe miratges d’opulència en una freturosa societat de consum, de masses. Destinataris, part d’ells, d’expectatives frustrades en comprovar que esdevenen aquí escarràs d’aquelles feines que els autòctons no volem fer, estricta mà d’obra econòmica per al tren i vagons de la construcció, avui paralitzat, corglaçat quasi.

No és fàcil assolir el primum vivere, fer-se amb el pa, l’aigua i la sal diaris en un ordre en debat constant en termes de glocalització i mitja dotzena de crisis encadenades. Voilà el dilema, punyent, de la 1ª: desigualtat d’oportunitats, carestia d’aliments, FAM més estricta, més enllà de les dites 2ª: financera, 3ª: econòmica, 4ª: del totxo en països i economies no precisament emergents; d’una 5ª: crisi sistèmica al capdavall, a més de la 6ª: la de confiança que, conjuntades, han dut al nostre país industrialitzat a les actuals taxes del 20% d’atur, a índex sense parió de pobres, llars esquerdades -ferides de mort-, al bell llindar d’una societat anomenada de la informació, seguint compassos i vaivens de processos migratoris. Remeis? -És realment conscient l’espècie humana glocalitzada de l’extrema complexitat que estem generant? Podrem, gosarem posar-hi ordre? Què podem fer-hi des del cor de Catalunya, i des de les comarques veïnes?

* * *

Devem al poble romà d’invasors, juristes i pensadors l’expressiu i intercomunicatiu postea philosophare. Bany i intercanvi d’idees. Conversar-raonar-enraonar: beceroles, crosses elementals de la comunicació lingüística quan se’n comparteix necessitats, signes, símbols, valors, voluntats i cultura. L’amalgama plurilingüística i heterocultural és avui tot un nou repte, sigui l’ indret on sigui. I el panorama s’obre francament més favorable a la Catalunya central que a comarques metropolitanes. Serem, tanmateix, capaços de salvar els mots, amb la seva vitalitat, genuïnitat i pluralitat de matisos?

Raons mil hi ha per viure dies, dècades i segles en català; a condició de no estalviar dosis d’autoestima, i d’arremangar-nos la llengua i, ben esmolada amb la fresca d’un matí primaveral, donar-li el to, ritme i melodia escaients. Atents, però, car és més fàcil seduir i incorporar al·lòctons a l’ús del català que trencar hàbits de defecció lingüística arrelats d’esma en el temps. Estem els autòctons convençuts que tenim una llengua, cultura i història pròpies? Estan els mitjans de comunicació de masses a l’alçada de les necessitats de supervivència que té Catalunya? Són de debò pensats en català?

És cert que sentim com a nostra la llengua que vam aprendre en la dolçor dels llavis, a la falda de pares i avis. La més nostra no és, però, necessàriament l’apresa ni la llegada, ans la que adoptem com a pròpia allà on treballem, vivim, madurem i envellim i, sobretot, la que decidim transmetre. Són a les mans de cadascú, doncs, la torxa i el timó de la transmissió lingüística. Ningú més ho farà per mi ni per tu. Cal, a més, exigir al Govern de la Generalitat que hi posi el coll, amb menys gestos protocol·laris, i amb accions fefaentment decidides, si no volem beure oli. Bon cop de llengua, doncs!

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

Quan la lògica i el sentit comú es perden no hi ha res a fer. I amb el tema de les consultes que es van fent a Catalunya sobre la independència sembla que molta gent ha perdut el senderi. O ha agafat por, que això podria ser un altre tema. I aquesta por la dissimulen i la tapen amb declaracions que es volen basar en el dret, la llei i la Constitució,  però que no tenen res a veure amb això. En el fons de tot plegat és la por: la por a la llibertat. A la llibertat pròpia i a la dels altres. Perquè aquesta gent encara funciona amb esquemes del passat. Els esquemes mentals de "l’Imperi i les colònies" està molt present en la majoria de debats i declaracions dels nostres polítics actuals. N’hi ha uns que manen i uns altres que han d’obeir sense cap possibilitat de discussió.

De tant en tant surt algú amb sentit comú. Un d’aquests és el locutor de ràdio i president del Grup Teletaxi, Justo Molinero, d’origen andalús, que ha defensat la participació a les consultes sobre la independència.  I ho ha fet amb arguments senzills, clars i de sentit comú:

–‘Jo vull tenir dret a decidir’, ha proclamat davant d’un centenar d’oients al barri de Sant Ildefons, un dels més humils de Cornellà i el barri símbol de la immigració dels anys 60.  L’Associació de Veïns de Sant Ildefons va ser una de les primeres entitats en donar suport a Cornellà Decideix, ja que sempre han lluitat per estendre la democràcia participativa entre la població. Amb la seva participació, Justo Molinero vol demostrar que qualsevol consulta popular és legítima si es mou en els paràmetres democràtics.

-‘Ens estan prenent el pèl amb l’Estatut, i ho estan fent perquè vam anar a votar tres i mig’, ha assegurat Molinero, que ha afegit que si la participació en les consultes és més alta no es podrà ignorar la reclamació del dret a decidir.

-‘Estem igual d’acollonits que a l’any 1970’, ha lamentat Molinero, que ha opinat que si la constitució impedeix fer una consulta vinculant s’ha de canviar el text.

Molinero està posant el dit a la nafra i toca la qüestió fonamental: quan la democràcia no pot ser participativa deixa de ser democràcia. Si el poble no pot ser consultat, quin paper hi juga el poble en la política? I si les lleis només serveixen per anar aguantant l’ "status quo" i amb aquestes lleis no podem fer canvis, potser serà el moment de preguntar-nos: per què serveixen les lleis?

Si ens hi fixéssim prou, ens quedaríem encantats mirant el món. Ens quedaríem paralitzats davant de mil i una meravelles que el món ens regala constantment.

Només caldria que féssim una prova: passegem un dia pel qualsevol mercat i mirem la cara de la gent, els seus gestos i les seves actituds. De seguida ens adonarem d’aquell que té pressa i no veu res ni ningú. Aquell altre que ja ho té tot fet i vagareja d’una parada a l’altra simplement per passar el temps i matar les hores. Aquell que busca desesperadament alguna cosa i no la troba. Aquell que es para a xerrar amb amics, coneguts i saludats, com diria en Pla.

Per sí mateix això ja és prou interessant. Aquest tipus d’observació l’hauríem de fer més sovint que ens enriquiria no sabeu pas quant. Però si anéssim una mica més enllà i poguéssim veure tota aquests gent, totes aquestes persones -una a una- pel forat d’un pany; si les poguéssim observar discretament sense que ho sabessin i sense que se n’adonessin quedaríem esgarrifats. I si els altres ho fessin amb nosaltres segurament que també.

La corrupció que aflora aquests dies, i que surt a la superfície des de les cloaques dels partits polítics, no ens hauria d’estranyar: no és res més que el reflex del que cada un de nosaltres fa moltes vegades en la seva vida de cada dia i de la brutícia innata que ens acompanya a tots.

No és una llàstima que hàgim de viure entre tanta falsedat, tantes aparences i tantes mentides? O bé és que la única i possible  manera de viure és no saber la meitat de les coses que passen?

Voldria agrair a totes les persones que m’han enviat cadenes durant tots aquests anys ja que, gràcies a vosaltres:

1: Ja no prenc Coca-Cola des que vaig descobrir que el fan servir per treure la tosca dels wàters.
2: Ja no vaig al cinema perquè tinc por de seure sobre una agulla infectada amb el virus de la SIDA o alguna altra marciana malaltia.
3: Faig pudor perquè ja no uso aquell desodorant que em pot provocar càncer.
4: Ja no estaciono el meu cotxe en cap estacionament perquè tinc por que em donin una mostra gratis de perfum per adormir-me i robar-me.

5: Ja no contesto el telèfon perquè em poden demanar bestieses i després tindré un rebut infernal amb trucades a Uganda, Singapur o Tòquio.
6: Ja no prenc begudes en llaunes per por d’ enverinar-me amb orina de rates.

7: Quan surto a una discoteca ja no miro a ningú doncs tinc por que em portin a un hotel per drogar-me i després treure’m un ronyó per vendre’l al mercat negre, i em deixin mort en una banyera.
8: Vaig donar tots els meus estalvis al compte d’Amy Bruce, una pobra nena que va estar malalta més o menys 7.000 vegades. (Què estrany que aquesta nena tingui sempre 8 anys des de 1995).
9: El meu GSM Nokia gratuït mai va arribar; ni les entrades que he guanyat per unes vacances pagades a Disneyland; ni el meu portàtil.
10: Vaig afegir el meu el meu nom entre altres 3000 per a una petició i vaig salvar una mena d’esquirols en perill.
11: Vaig poder saber 287 vegades que MSN Hotmail esborraria el meu compte si no reenviava el missatge.
12: He acumulat 3800 anys de mala sort (més o menys) i he mort 107 vegades per totes les cadenes que no he reenviat a 8772 persones.

13: Hauria de tenir no se quants rebuts doncs des del 1r d’agost el Messenger no és gratis.
14: Vaig estar enviant no sé quantes vegades aquest correu pressionant  f6 o f8 al final. Llavors el nom de la persona que m’estima apareixia en lletres grosses.
15: No he acceptat ni obert cap correu en aquest últim mes per por que m’ entri un virus infernal que em destrueixi la memòria zero del meu disc dur (com si això existís), i vaig gastar més de 50.000 € en neteja de virus del meu PC.

16 : Vaig intentar 87 vegades per tal que la meva icona del Messenger es tornés blava (cosa que mai passà).
17: Vaig deixar de menjar pollastre i hamburgueses perquè no són més que carn d’ engendres horripilants sense ulls ni plomes, cultivats en un laboratori.
18: Tampoc vaig anar més a McDonald’s per no menjar hamburgueses fetes amb (a més de la carn del punt anterior) una mena de cucs mutants.
19: No compro llet en envasos tetrapack, ja que ha estat reciclada no sé quantes vegades.
20: Ja no trec diners dels caixers perquè em poden posar una pantalla falsa que em fa creure que s’ha empassat la targeta i després em buiden el compte.
.
A tots MOLTES GRÀCIES. Tot això m’ha canviat la vida!!!
.
IMPORTANT: Si no envies aquest mail a almenys 8.500.000 persones en els propers 3 segons, un dinosaure morat que canta vindrà a menjar-se  la teva família demà cap a les 5:34 pm, i en sortir de la feina un colom defecarà sobre el teu ull, deixant-te cec.

. Qualsevol semblança amb la realitat és …. vertadera!!!!

El jutge instructor de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón revela en el seu llibre de memòries "Un mundo sin miedo", que publicà l’any 2005,  que coneixia la infiltració d’un agent del CESID a l’ independentisme radical català. Aquesta infiltració policial i la posterior ràtzia indiscriminada de detencions l’estiu del 1992 va acabar, tres anys després, en un macro judici a 25 dels més de 40 independentistes detinguts inicialment.

L’any 1996 tots ells van ser indultats. Una vintena van denunciar tortures per part de la Guàrdia Civil. El Tribunal Internacional de Drets Humans d’Estrasburg va fer pública la sentència del judici fet el 18 de novembre de 2003 contra l’estat espanyol, per l’anomenada ‘Operació Garzón’: el cas de les tortures infligides per la guàrdia civil a una colla d’independentistes catalans l’estiu del 1992, quan Baltasar Garzón era el jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola. El Tribunal va condemnat l’estat per no investigar les denúncies de tortures fetes pels independentistes, però establia que no podia acreditar els maltractaments i les tortures per ‘falta de proves’ perquè va passar fa massa temps. El Tribunal obligà l’estat a indemnitzar per danys morals amb 8.000 euros cadascun dels 15 denunciants (120.000 euros) i a pagar les costes del procés (12009 euros).

En aquests moments en que Garzón passa moments delicats i que segurament serà suspès de sou i feina i inhabilitat entre 12 i 20 anys vull recordar que no tot són èxits en la carrera d’aquest jutge mediàtic i que s’ha equivocat moltes vegades i de forma greu  tal com explico al principi. Això no vol dir que jo no hagi aplaudit moltes de les seves actuacions i que moltes vegades ha estat just i valent. Això cal reconèixer-ho i ho reconec sense recança.

Però així com ell en el seu llibre de memòries  és selectiu i passa de puntetes sobre alguns dels seus sonats fracassos (hi dedica al tema dels independentistes catalans només dues pàgines) i recorda només el que vol recordar, cal que nosaltres també siguem una mica selectius i tinguem una mica de memòria. Cal que recordem també aquestes "actuacions estranyes" de Garzón, i aquesta en particular que van ser "durament criticada" pel sector nacionalista català i altres forces polítiques, que la van titllar d’oportunista". Entre altres, la va criticar el mateix president de la Generalitat Jordi Pujol.

D’un metge n’hem d’esperar que curi; d’un mestre, que ensenyi i eduqui; d’un mecànic, que ens arregli el cotxe espatllat. D’un jutge se n’ha d’esperar que sigui just i que no miri només cap a un costat. El panorama és prou ampli i el paisatge té coses boniques i lletges a tots costats. Per tant, cal mirar a tot arreu i no només allà on convé.

Ara aquest jutge, -que té complex de "Jesucrist, jutge de vius i morts"-, tal com l’ha anomenat el filòsof Gustavo Bueno, tindrà temps  per reflexionant que no es pot anar per la vida pensant que sempre es guanya. Tenia massa enemics que l’estaven esperant a la cantonada…

És una mica llarg el text, però val la pena. Llegim altre cop Mossèn Josep Armengou en un fragment d’un text de fa anys però completament actual..

"L’home només és lliure quan se sent fort. I només se sent fort quan es troba formant part dels seus.

Per això el centro‐totalitarisme espanyol, a un català sempre li permetrà de dir jo, però ni li consentirà mai de dir nosaltres.

El totalitarisme espanyol ens permet de satisfer tants egoismes individuals com puguem, però ens prohibeix de tenir cap aspiració de signe col∙lectiu, cap desig de projectar‐nos en una comunitat que ens identifiqui. I àdhuc a tenir cap idea pròpia sobre la vida comunitària. Ells sols, els colonitzadors, són els amos del país. Et permetran de tenir cotxe, però ells et marcaran els itineraris i et taxaran el carburant.
Només el petit Estat nacional, fet a la mesura de l’home pot salvar aquest enfront del perill de massificació que comporta la superpoblació i la supercivilització. El dia que hauran desaparegut del món les petites Pàtries carnals, haurà desaparegut el tipus històric d’home que hem conegut fins ara. I no pas per donar entrada al superhome.

No podem parlar dels problemes de convivència internacional o a l’interior dels estats. Ni podem pensar en la solució del problema d’Espanya ni en l’endegament legítim de la unitat europea, sense admetre prèviament la distinció entre Nació i Estat. Nació, comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles, i Estat, entitat jurídico‐administrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressora, sobretot quan cada Nació no pot tenir el seu Estat propi.
Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un Estat foraster o plurinacional, té dret a organitzar‐se un Estat independent pel seu compte.

L’Estat no és mai la Pàtria. La Pàtria és la Nació. La Pàtria és la forma sentimental de la Nació, de la mateixa manera que, segons Prat de la Riba, la Nació és la forma intel∙lectual de la Pàtria. La Pàtria és la Nació sentida.
L’home no és fill de l’Estat, sinó de la Nació. La llengua, el folklore, l’alegria popular són producte de la nació. L’Estat no té esperit, és essencialment utilitari. Pot donar lleis, pot fundar centres d’ensenyament, però no pot crear una cultura ni des‐vetllar uns sentiments. La Nació és amable, l’Estat antipàtic. No hi ha dia de difunts més aclaparador que una celebració oficial, ni hi ha literatura més insuportable que la dels decrets i ordenances. L’única forma de fer l’Estat més amable, més humà, és que sigui nacional: cada Nació un Estat.

Aquesta és la fórmula ideal de la convivència internacional. I com que les veres nacionalitats són necessàriament petites, per evitar l’atomització cal establir el sistema confederal general, sense hegemonies ni colonialismes interiors. Si no és per aquest camí, ni arribarem mai a una vera unitat europea ni menys mundial.

Una forma o altra d’Estat és necessària, però la Nació és imprescindible. Per la Nació esdevenim homes amb drets de ciutadà, per l’Estat ens convertim en súbdits. L’home que ofega en si mateix el sentiment de Pàtria, de Nació, per substituir‐lo per la idea de l’Estat, deixa d’ésser fill del seu país, ciutadà de qualsevol ciutadania, per esdevenir un número, una fitxa, un autòmata, un “hijo del cuerpo”.

L’home naturalment té la seva Pàtria com naturalment té la seva mare. La mare engendra el fill, la Nació engendra l’home. La Pàtria, la nacionalitat, no poden ésser imposades a l’home per un decret de l’Estat, ni per les consignes d’un règim polític, de la mateixa manera que ningú no ve al món per una ordre del Butlletí Oficial. Els catalans tenim, des de fa molts segles, la nostra Pàtria, la nostra única Pàtria: Catalunya. Però, per dictat de l’Espanya oficial, ens és imposada una Pàtria nova, desconeguda i agressiva: en diuen Espanya.

L’Estat, necessari i tot, és, pel seu poder, l’enemic nat de l’home. La Nació, en canvi, és la que possibilita la realització de l’home.
La nacionalitat és aquell clima ambiental que converteix l’entitat individual home en una persona social i sociable, capaç de relacionar‐se i solidaritzar‐se amb els altres homes. La nacionalitat forneix la personalitat a l’home, el classifica i el qualifica, i el posa en relació amb la humanitat. La Nació crea l’ambient propici al desenvolupament de la personalitat, i en aquest ambient hom s’hi troba bé, hom s’hi adhereix sense violència. La Nació és la llar, l’escola, l’estadi i el santuari de l’home. Desnacionalitzar un home és deshumanitzar‐lo, és capar‐lo.

L’Estat, quan no és profundament democràtic, és sempre patrimoni d’uns quants; de castes, partit únic, grups de pressió econòmica, etc. La Nació és patrimoni de tots. I per a l’home humil és, moltes vegades, l’únic patrimoni. És el patrimoni del poble menut. Qui no té prou personalitat o prou mitjans de tot ordre per fer‐se una cultura, participa més que ningú i viu espiritualment de la cultura, de les idees i de l’ambient nacionals –cultura, idees i ambient que els estats opressors pretenen de suplantar, valent‐se sobretot dels poderosos mitjans de comunicació social, per una falsa cultura oficial, per unes idees prefabricades i per la creació d’un clima i d’un ambient artificials. Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la Nació, i no solen sentir, com les classes burgeses, la temptació de desertar‐ne. Les classes poderoses són arreu –Rússia inclosa– el suport de l’Estat.

D’això en resulta que tota coacció antinacional és essencialment antidemocràtica, antisocial i antihumana. I en resulta també la contradicció en què cauen els indocumentats que tenen el nacionalisme per un prejudici burgès.

L’home no en té prou de poder satisfer totes les seves aspiracions individuals, tots els seus gustos, tots els seus egoismes. Quan li arriba la malaltia o la decrepitud veu com tota planificació d’àmbit personal és provisional i caduca. Aleshores necessita de sentir‐se inserit i continuat en una comunitat humana, entranyable, seva, no jurídicament, sinó afectivament. És la Nació."

"Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mossèn Josep Armengou".

Màrius Torres i Pereña (Lleida, 30 d’agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 29 de desembre de 1942) fou un poeta català, en l’òrbita del simbolisme.

Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i va passar la resta de la seua curta vida al Sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Allà es va dedicar a la lectura i l’escriptura, produint la seua breu obra. Morí als trenta-dos anys.

La seua producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar pòstumament a Cocoayán, (Mèxic, 1947) gràcies al seu amic l’escriptor Joan Sales, a qui va conèixer al mateix sanatori de Pigdolena.

La vessant més íntima i personal de Màrius Torres és el leitmotiv d’una exposició que es pot veure a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida (UdL) fins el proper 15 de juny. Manuscrits, aquarel·les i, fins i tot, una composició musical formen part del llegat que es conserva a la UdL i que ara es posa a l’abast del públic, coincidint amb el centenari del naixement del poeta lleidatà.

Els documents exposats recullen la polifacètica personalitat de l’autor, metge de professió, que no solament escrivia poemes, contes i teatre; sinó que llegia i traduïa en diverses llengües, pintava, ocasionalment componia música i exercia tant de crític literari i musical com de comentarista polític. L’exposició mostra tanmateix el ressò universal de Màrius Torres, que ha estat traduït a diverses llengües i musicat per diferents cantautors, mitjançant llibres i discos.

L’ innat amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l’imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

http://enfilat-al-baobab.blogspot.com/2007_08_01_archive.html

Màrius Torres i Mercè Figueres

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

Y entonces vio la luz.

Y entonces vio la luz.

La luz que entraba
por todas las ventanas de su vida.
Vio que el dolor precipitó la huida
y entendió que la muerte ya no estaba.

Morir sólo es morir. Morir se acaba.
Morir es una hoguera fugitiva.
Es cruzar una puerta a la deriva
y encontrar lo que tanto se buscaba.

Acabar de llorar y hacer preguntas;
ver al Amor sin enigmas ni espejos;
descansar de vivir en la ternura;

tener la paz, la luz, la casa juntas
y hallar, dejando los dolores lejos,
la Noche-luz tras tanta noche oscura.

José Luis Martín Descalzo, (Madridejos, (Toledo, 27/8/1930- Madrid, 11/6/1991). Sacerdot, periodista y escriptor.

Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d’un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l’esperança d’alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l’hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d’acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d’acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

S’atribueix a  Chesterton  l’afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L’escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d’un munt de nous ídols. S’han multiplicat com bacteris multitud d’estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d’El Codi Da Vinci de Dan Brown..

Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l’ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d’això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

Joyce diu: "Quin tipus d’alliberament seria aquest d’abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.

                                                    Ja fa anys que sabem que els cubans no són lliures. És una evidència confirmada pels que hi han anat com a turistes i ho han pogut veure "in situ". Per això la majoria volen marxar del país, allà on sigui i com sigui. Tots, tots, ben bé no. Aquells que són funcionaris i que gaudeixen de molts privilegis encara van aguantant. Tindria moltes anècdotes per contar en aquest sentit…  Alguns possiblement aguanten perquè Cuba és el seu país  i la seva terra ("Cuba-cuna"),se l’estimen i, des de dins, fan el que poden per la llibertat..

Una d’aquestes persones és Yoani Sánchez, que des del seu blog es fa ressò del que passa. Però llegint el seu blog http://desdecuba.com/generaciony/ no s’entén com encara poden resistir… Explica que fa un parell d’anys va anar a l’oficina de DHL a Miramar per enviar uns vídeos familiars a uns amics d’ Espanya. Voleu saber què va passar? Llegiu-ho que és "apassionant" l’aventura i, a més, ella ho explica molt bé:

"L’empleada em va mirar com si pretengués traslladar a una altra galàxia una molècula d’oxigen. No tan sols tocar el casset MiniDV, em va dir que la filial havanera només acceptava transportar models VHS. Vaig pensar que es tractava d’una qüestió de mida, però l’explicació d’ella va ser més sorprenent:"És que les nostres màquines per visualitzar el contingut només llegeixen cassets grans". Davant la meva insistència, la dona va sospitar que en lloc de la cara somrient del meu fill, jo volia remetre "propaganda enemiga" a l’estranger.
Vaig tornar frustrada a casa -on mai no arriba correu regular- i passat un temps vaig estar una altra vegada necessitada dels serveis d’aquesta empresa alemanya. Davant la impossibilitat de viatjar a Xile per presentar el meu llibre Cuba Lliure, l’editorial em va trametre, fa pocs dies, deu exemplars en un sobre amb la paraula "express". Ni les nombroses trucades telefòniques a l’oficina del carrer 26 cantonada 1ra, ni la meva presència allà, han aconseguit que em lliurin el que és meu. "El seu paquet ha estat confiscat" m’han dit avui al matí, encara que en realitat haurien d’haver estat més honestos i confessar "El seu paquet ha estat robat". Encara que es tracta dels mateixos textos que, sense recórrer a la violència verbal, he anat publicant en la web des de fa tres anys, els censors de la duana l’han tramitat com si fos un manual per fabricar còctels Molotov.

Ara que els titulars de tot el món compten la fi del contuberni entre Google i la censura xinesa, les empreses estrangeres radicades a Cuba continuen obeint els filtres ideològics imposats des del govern. Amb els seus aires d’eficiència, la seva tradició d’immediatesa i les seves frases a l’estil de "Keep an eye on your package”, DHL ha acceptat una tabula política per mesurar als seus clients. No fer-ho li valdria l’expulsió del país i la consegüent pèrdua econòmica, i per això passen per alt la inviolabilitat del correu i miren cap a una altra banda quan algú demana que li retornin el que li pertany. Els colors vermell i groc de la seva identitat corporativa mai m’havien semblat tan estridents. En mirar-los avui sento que en lloc de celeritat i eficàcia ens estan advertint: "Compte! Ni entre nosaltres la teva correspondència està segura ".

I per acabar, un record des d’aquest humil blog pel periodista dissident cubà Guillermo Fariñas, que continua la vaga de fam per reclamar la llibertat de vint-i-sis presoners polítics malalts de Cuba. Ha refusat diverses ofertes d’asil i d’assistència mèdica perquè deixi la protesta. El seu estat de salut ha empitjorat molt des que té una infecció a la sang i les coses no pinten gens bé per aquest periodista.

Analía, una néta de l’artista Tomàs Cacheiro, té una pàgina al Facebook que manté i cuida amb molt amor, recordant el seu avi.

Allà hi va publicant de mica en mica fotos de les seves obres i els seus amics hi podem deixar comentaris. És un luxe poder gaudir d’obres que per a molts eren desconegudes.

Cacheiro es dedicava més a la ceràmica però, com que era un artista, transformava tot allò que veia i que tenia a mà. Vivia vora un riu i del fang en feia ceràmiques. Dels troncs i fustes que el riu deixava a les vores ell en feia art com aquesta cadira que veiem a la foto.

Darrerament ha publicat fotos d’unes fustes que van servir per a fer les bases del pont que hi havia vora casa seva. Un any en que el riu baixava amb molta poca aigua les fustes van quedar a la superfície i Cacheiro se’n va enamorar i les va acabar de transformar en aquestes meravelles que veieu a les fotos. L’aigua havia fet una part de la feina i ell en va fer una altra…

  Ell mateix deia en una entrevista que com a turista ho hauria pogut fer el que feia perquè la seva obra requeria "temps, observació i paciència" i ell en tenia. I com que ell mateix reconeix que li agradava "lo sobrenatural", va ser capaç de construir móns fantàstics i encantats a partir del paisatge i dels elements primaris de l’univers com són l’aigua, la terra i el foc. I per això va acabar la seva vida vivint en una caseta vora el riu. Diu que la joventut d’avui viu en "estat d’aeroport". Jo diria que no només la joventut sinó que hi vivim tots en aquest estat…

Explica que ja des de nen, amb 11 o 12 anys se n’anava al riu tot sol i s’hi estava dos o tres dies. La seva mare ja intuïa el que ell volia i el deixava fer. Es quedava sol a les nits als bosquets de vora el riu mort de por; però aquelles pors li regalaven un món encantat que no trobava a la ciutat. Les ombres de la nit, la lluna, les guspires dels troncs al foc de nit, la soledat… I de dia, gaudia dels banys al riu, dels arenals, dels peixos, de la llibertat.

La fantasia neix de totes aquestes coses i quan hom es queda quiet en un lloc. Llavors ja neix la contemplació, la imaginació i la fantasia i la capacitat de transformació de la realitat que té l’artista. En aquesta mateixa entrevista diu que la seva obra parla del recolliment de la matèria, que és la "mater" de la seva obra. Ell mateix ho diu en un dels seus poemes:

"De las formas que formado
nunca sabré la verdad
Si soy yo el que las crea
o es el barro el que las da".

Als 16 anys va agafar una tuberculosi que el portà a un pas de la mort. Diu que aquella por que en un moment va sentir i la lenta recuperació jugant amb el fang vora una llacuna van fer-lo artista. Li agradava construir móns de fang. Després de la malaltia va fer una exposició de quadres, un d’ells amb el títol: "Mi pesadilla de tuberculoso" (un arc de triomf amb culleres, cullerots i forquilles plens d’insectes i dues avingudes de cases sense portes ni finestres) i una "Piedad" amb un Crist desfet, a la falda de la Verge. L’altra obra va ser "La Virgen de la madera" feta amb un tronc de "guayabo" que va tallar del riu Tacuarí, una fusta fresca, sensual i d’escorça molt fina. "Donava la impressió d’una certa humitat i tenia el tors d’una dona: les cames, el sexe, els pits ben nítids. Vaig tallar el troc a cop de ganivet i em va fer butllofes a les mans".

I no fou fins més endavant que va començar amb la ceràmica. Va ser cofundador de l’ Institut Normal de Treinta y Tres i allà hi donava classes d’ Història de l’ Art i va començar amb un taller per a poder conèixer l’ofici, barrejant i canviant textures i tonalitats, que són infinites.

I acaba l’ entrevista citant Carl Segan  que diu que el terrissaire és com l’astrònom: "som una petita partícula de pols en l’univers". Així hom guanya en humilitat: "s’ha d’indagar, s’ha d’elegir i s’ha d’arribar a les profunditats i descobrir que l’art no és una mercaderia".

Gran mestre i gran persona aquest Tomàs Cacheiro! I savi!

 http://www.facebook.com/tomascacheiro

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món

1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010

S’han complert 30 anys de l’assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.

El resultat de les darreres eleccions a El Salvador, no és d’alguna manera un homenatge? Un homenatge a l’arquebisbe Romero i als milers que com ell van morir lluitant per una justícia justa en el regne de la injustícia?

De vegades acaben malament les històries de la Història, però la HISTÔRIA, no acaba. Quan diu adéu, diu fins després. Ella va fent camí amb el temps i va esclarint coses. La HISTÔRIA va posant les coses i les persones al seu lloc. La HISTÔRIA, encara que costi, quasi mai perdona i quasi sempre fa justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure -i va llegir davant de la seva tomba- el següent poema dedicat a Monsenyor Romero.

San Romero de América, pastor y mártir.

El ángel del Señor anunció en la víspera…

El corazón de El salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!

El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.

¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!

Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua Latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.

Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).

Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.

Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!

Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma aureola de sus mares,
en el dosel airado de los Andes alertos,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!

San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Una de les coses que van sobtar-me, quan vaig viure a l’ Uruguai allà cap al final dels anys 70 i primers dels 80, és que a la Setmana Santa oficialment se l’anomenés "Semana de Turismo". En un Estat, on el laïcisme és cosa d’anys i panys, no és d’estranyar. A mi em va sobtar perquè venia d’on venia i aquí la Setmana Santa encara tenia molt contingut religiós. Parlo de 30 anys enrere, és clar.

Ara ja podríem anomenar-la aquí també Setmana de Turisme, veient com està el panorama socio-religiós de les espanyes… Els que encara ens considerem d’alguna manera cristians anem procurant celebrar el sentit religiós; amb tot, vistes les coses des de dins de l’església, em dóna la sensació que cada dia es van apagant més llums i quasi bé ja estem en la penombra. No sé si és una percepció particular però em sembla que no. L’església d’anys bastant anteriors tenia unes lluminàries clares que anaven il·luminant el camí i marcaven rumbs clars. Aquestes llums s’han anat apagant i em dóna la sensació de que poc a poc ens anirem quedant a les fosques, vistos els camins que ens marca la jerarquia (la de Roma i la d’aquí, que és com una corretja de transmissió)

Vist des de fora de l’església, la perspectiva és que ja fa temps que estem a les fosques i ja no compta per a gaire res l’església, la jerarquia, les institucions religioses, les normes i la religió en general. Ha caigut ja en el desprestigi total per a una bona majoria de gent i sembla que el camí és que segueixin les coses així.

Josep M. Tutusaus, escriu el següent text a la revista cristiana EL PREGÓ:

"I és que l’Església —Jerarquia i poble cristià— ens trobem acarats a una situació nova, que es fa especialment dura en països com el nostre, de vella tradició cristiana, sobtadament immersos en un pluralisme i en una laïcitat dels quals no teníem experiència, i que des del Vaticà no semblen capaços d’acceptar obertament. «Ho he pensat molt, escriu Jesús Huguet. I crec que avui l’obstacle més gran d’accés a la fe és la mateixa Església» (p. 6). Una Església que es resisteix a assumir i a continuar l’«aggiornamento» que Joan XXIII i el Concili Vaticà II van emprendre amb decisió. I en la qual encara resulta possible que un llibre com Jesús. Aproximación histórica, de Juan Antonio Pagola sigui retirat, per ordre superior, de les llibreries religioses. No és estrany que tants s’atreveixin a sucar-hi pa (tants i de vegades tan gratuïtament?). I en la qual, tanmateix, el cardenal Jean-Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, fa unes declaracions d’una gran obertura —i ho subratllem i ens en felicitem— sobre la valoració de les diverses religions i sobre els centres catòlics d’ensenyament. Per la seva part, el filòsof Paul Ricoeur manifestava l’any 2000 la seva convicció que «això que en diem religió té a veure amb la bondat».

Aquest és el panorama real que ens trobem en aquesta Setmana Santa de l’ any 2010. I qui ho vulgui amagar i qui vulgui enganyar-se, que ho faci. No hi guanyarà res…

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova". Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el "chapurriau".

Millor dit: jo sabia de l’existència del "chapurriau" però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán:  "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU"

Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga. Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.

I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Memories

Vay a fe unes memories,
de fa cincuenta y vuit añs
y de les costums d´Albelda
en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits,
de cuan yo anaba a l´ascuela
que a la hora acostumbrada,
tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá,
Mincha sopes y crostó
d´aquell pa pastat a casa,
que ere d’alimen y bo.
(…)
Joaquín Carrera Quinquillá.
1979. Albelda.

Sort que no són analfabets!

Laïcitat és neutralitat. Aquest concepte tan simple deixa de ser-ho quan comencem a acumular prejudicis en el nostre cervell, cosa que fem tots sense adonar-nos-en. Si parlem del terme laïcitat, podem parlar d’un marc de relació en què els ciutadans tenim la capacitat d’entendre’ns des de la diversitat però en igualtat. Però justament és a partir d’aquí que comença una guerra de mai acabar i de de poder-nos entendre. A França ja fa temps que en parlen i ara comença a arribar aquí degut a les diferents cultures que cada cop més s’estableixen a casa nostra.

La laïcitat és garantia de respecte per a tothom. Si la democràcia és entre altres coses dignitat humana, autonomia i capacitat de decisió, la laïcitat és generar les condicions perquè la gent decideixi per si mateixa en un marc de justícia i dignitat.

La laïcitat no inhibeix el factor religiós, un dret consagrat en tantes declaracions universals i en tants textos constitucionals, no és incompatible amb la religió, simplement vol dir no confondre l’àmbit secular i el religiós; no és empènyer per un sol camí i amagar-ne altres sinó que és mostrar tots els camins i posar a disposició de l’individu els elements per a que aquest opti lliurement pel que prefereixi. No és la indiferència de no prendre partit sinó de fer-ho en igualtat de drets.

L’obra de Gotthold Eprahim Lessing, escrita el 1778 "Natan el savi" té com a escenari la ciutat de Jerusalem en temps de les croades i els seus protagonistes són: Saladí, el Sultà Musulmà, Natan, un savi jueu i El Templer, un guerrer cristià . La fe dels tres està enfrontada i com que cada un d’ells pretén ser el propietari de la veritat, la guerra continua entre musulmans i cristians.

Saladí, que desitjava la pau, convoca Natan i el consulta. Aquest li respon amb una paràbola: un home ric posseïa un anell que tenia una particularitat: fer que el seu portador fos estimat per Déu i pels homes. Durant anys l’anell va passar en herència al fill predilecte del pare. Fins que un pare es va trobar amb la difícil situació d’escollir entre els seus tres fills igualment estimats, va decidir llavors fer dues rèpliques de l’anell original i va donar un anell a cada fill.

Veien que la mort era imminent, cada fill va rebre un anell pensant que tenien l’únic i veritable. Quan es van veure els tres cara a cara portant cada un el seu anell, va començar la guerra pel reconeixement de l’anell veritable. Després de diversos anys de guerra i sofriments dels germans van decidir anar a un jutge perquè dirimís el cas.

El jutge va preguntar qui era el més estimat pels altres i com cap va saber respondre els va dir: "Penseu que el vostre pare no us ha enganyat, sinó que potser no va voler sotmetre-us a la tirania d’un únic anell veritable. I va sentenciar: D’ara en endavant cada un de vosaltres intentarà fer veritable l’anell esforçant-se per ser estimat pels altres ".

La paràbola amb què Natan respon a Saladí està inspirada en un relat del segle VIII, té més de 1000 anys i segueix tan vigent com llavors. La veritat no té amo i tots tenim dret a buscar-la. Natan va ensenyar que abans que jueus, cristians o musulmans som humans, i com a tals busquem ser estimats pels altres, és a dir, busquem ser millors.

www.bybalasch

Avui els diaris de Lleida n’anaven plens. Ahir Ses Majestats van inaugurar la LLotja de Lleida convidats per l’ alcalde Ros.

Era necessari? Sembla que quan volen donar importància a un acte han de ser-hi presents els Reis. Jo ho dubto una mica que calgués. Millor dit: no ho dubto, sinó que n’estic segur:No calia.

Una inauguració a mi em sembla que ha de ser popular. Vull dir que el que hauria de comptar és la gent del lloc. Les autoritats hi són per a fer-se la foto. Això ja és massa conegut i ja cansa una mica. A vegades fan el ridícul i tot, de tants cops de colze con hi ha per a sortir a la foto.

Bé, què hi farem! Amb aquestes coses encara demostrem que som un país subdesenvolupat. I si seguim així seguirem essent-ho.

No fa gaires dies que escrivia aquí mateix que actualment estem molt ben vigilats a tot arreu. Molt vigilats, però molt mal vigilats, segons es desprèn d’aquest notícia  dels 5 bombers catalans que van ser confosos amb terroristes d’ ETA, van passar les seves imatges per totes les TV i van tenir-los durant 5 hores amb interrogatoris. A vegades sembla que ens prenen a tots per delinqüents…

Com diu molt bé el dibuixant BALASCH en la seva vinyeta del diari BON DIA (i que no puc reproduir avui), no eren "ETARRES" sinó que eren "ERRATES". I una errata d’aquelles tan gruixudes, de les quals no només se n’ha de demanar perdó amb un discurset malgirbat i per sortir del pas de les autoritats, sinó que hi hauria d’haver hagut alguna cosa més per rescabalar el mal fet.

Ja sé que d’errors em podem fer tots i, de fet, en fem cada dia. Però hi han errors sense importància i errors garrafals. Hi han errors que són simples molèsties sense importància i d’altres que no tenen volta enrere i són errors definitius.

Les autoritats franceses es van equivocar per tots costats i com si fossin novells:

-Van fer cas a un testimoni que únicament va saber dir "que aquell grup de nois parlava una llengua semblant a l’espanyola però que no ho era". Mireu vosaltres quina senyora pista!

-Van fer cas de l’únic presumpte etarra detingut que els va ben engalipar per tal de que els seus companys fugits poguessin guanyar temps. Ja veien també quin grau de candidesa gasten els senyors gendarmes!

Per tant, amics meus, a partir d’ara tots a aprendre francès i quan aneu a França feu el favor de fer-lo servir i no parleu català ni basc perquè correu perill de detenció llarga i d’ interrogatori (això sí: un interrogatori amb molta "politesse" i amb molta educació)

I potser podríem fer alguna altra cosa: quan entrem en un lloc on hi hagi càmeres podríem saludar ostensiblement per tal de fer-nos veure força i demostrar que no som terroristes, sinó simples turistes, simples compradors de supermercat, o simples clients d’un banc que només entren a treure diners. I una altra cosa: Quan anem per les carreteres i vegem un radar, mirem de saludar-lo amablement. Potser fins i tot ens estalviarem la corresponent sanció que sempre cau per un motiu o altre.

No fa gaires dies que escrivia aquí mateix que actualment estem molt ben vigilats a tot arreu. Molt vigilats, però molt mal vigilats, segons es desprèn d’aquest notícia  dels 5 bombers catalans que van ser confosos amb terroristes d’ ETA, van passar les seves imatges per totes les TV i van tenir-los durant 5 hores amb interrogatoris. A vegades sembla que ens prenen a tots per delinqüents…

Com diu molt bé el dibuixant BALASCH en la seva vinyeta del diari BON DIA (i que no puc reproduir avui), no eren "ETARRES" sinó que eren "ERRATES". I una errata d’aquelles tan gruixudes, de les quals no només se n’ha de demanar perdó amb un discurset malgirbat i per sortir del pas de les autoritats, sinó que hi hauria d’haver hagut alguna cosa més per rescabalar el mal fet.

Ja sé que d’errors em podem fer tots i, de fet, en fem cada dia. Però hi han errors sense importància i errors garrafals. Hi han errors que són simples molèsties sense importància i d’altres que no tenen volta enrere i són errors definitius.

Les autoritats franceses es van equivocar per tots costats i com si fossin novells:

-Van fer cas a un testimoni que únicament va saber dir "que aquell grup de nois parlava una llengua semblant a l’espanyola però que no ho era". Mireu vosaltres quina senyora pista!

-Van fer cas de l’únic presumpte etarra detingut que els va ben engalipar per tal de que els seus companys fugits poguessin guanyar temps. Ja veien també quin grau de candidesa gasten els senyors gendarmes!

Per tant, amics meus, a partir d’ara tots a aprendre francès i quan aneu a França feu el favor de fer-lo servir i no parleu català ni basc perquè correu perill de detenció llarga i d’ interrogatori (això sí: un interrogatori amb molta "politesse" i amb molta educació)

I potser podríem fer alguna altra cosa: quan entrem en un lloc on hi hagi càmeres podríem saludar ostensiblement per tal de fer-nos veure força i demostrar que no som terroristes, sinó simples turistes, simples compradors de supermercat, o simples clients d’un banc que només entren a treure diners. I una altra cosa: Quan anem per les carreteres i vegem un radar, mirem de saludar-lo amablement. Potser fins i tot ens estalviarem la corresponent sanció que sempre cau per un motiu o altre.

Seguint amb les idees de Mossèn Josep Armengou sobre el nacionalisme a les que fèiem referència ahir, avui aportaré un text seu que ens reforça el nostre pensament, la nostra idea de que el nacionalisme ben entès no només no és excloent sinó que és integrador i fa projectar l’home cap a visions més globals partint de si mateix i de la seva pròpia realitat on viu. Una visió global de les coses no es pot tenir si abans no es té una visió aprofundida d’un mateix, del que li toca viure i del que li toca patir. El pi no traurà branques cap al cel si no està profundament arrelat en la seva pròpia terra. En una paraula, doncs: Mirarem millor cap a fora i abans mirem cap endins.

Mossèn Armengou ho diu de la següent manera:

"Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l’abast de tothom de servir la humanitat.
El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la “civitas” pròpia. Al món no existeix l’home, sinó els homes. No hi ha la huma‐nitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir‐se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l’abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.
La nació és per a l’home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l’estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d’estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar‐se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l’ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s’ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l’home, desnacionalitzar‐se és degenerar‐se.
Per salvar l’home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.
On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l’home.
La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l’home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L’home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació ‐llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions‐, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l’home pugui invocar l’Estat.
El primer servei que l’Estat ha de prestar a l’home, és d’assegurar‐li el dret a viure nacionalment. Dret que l’Estat espanyol ens nega als catalans en privar‐nos de viure en català.
Quan l’Estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d’existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d’un tal Estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.
La Pàtria som els homes. Cal crear‐nos una Pàtria on l’home del futur hi sigui possible".

Per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja hi tornarem sobre aquest mateix tema perquè s’ho val la pena.

Alguns pensen -i ho diuen sense embuts- que els nacionalismes són excloents. I jo dic que no pas necessàriament. És clar que n’hi pot haver, però són nacionalismes mal entesos, des del meu punt de vista. No ho és d’excloent el nacionalisme amb el que crec i amb el que voldria que fos el govern del meu país.

Mossèn Josep Armengou i Feliu (Berga 1910 – 1976), capellà, escriptor, músic, pensador i una figura reconeguda dins del món nacionalista, sempre deia que la justícia es basa en el respecte. Frases seves són: "Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres".

Dit d’una altra manera: Els catalans no exclourem ningú, però tampoc volem ser exclosos. Els catalans no farem diferències, però tampoc volem que ens facin diferents i ens menystinguin. Nosaltres serem justos però volem que els demés ho siguin amb nosaltres.

"A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans", segueix dient Mossèn Armengou". "L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica
l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció. Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants".

Totes aquestes coses caldria que les anéssim pensant ara que sembla renéixer a Catalunya un sentiment nacionalista, revifat sobretot pel menyspreu que ens tenen els diferents governs d’Espanya i per l’espoli continuat al que estem sotmesos. Ens sentim greument maltractats i sentim que la injustícia és fa massa present a Catalunya.

S’atansa una altra tongada de consultes per a la independència. Al meu poble n’hi haurà una el 25 d’ Abril. Sembla que continuen essent vistes amb mal d’ulls.  Jo em pregunto: No tindrem tan sols el dret a decidir? Haurem d’esperar que ens atorguin aquest dret o directament l’exercim i ja està? Doncs espero que el sapiguem exercir amb llibertat i maduresa.

Carta al Papa del jesuïta Henry Boulad
Sant Pare:
M’atreveixo a dirigir-me directament a vostè, ja que el meu cor sagna en veure l’abisme en el qual s’està precipitant la nostra Església. Sabrà disculpar la meva franquesa filial, inspirada a la vegada per "la llibertat dels fills de Déu" a la que ens convida Sant Pau, i pel meu amor apassionat per l’Església. Li agrairé també sàpiga disculpar el to alarmista d’aquesta carta, perquè crec que "són menys cinc" i que la situació no pot esperar més.

Permeti’m en primer lloc presentar-me. Jesuïta egipci-libanès de ritu melquita, aviat faré 78 anys. Des de fa tres anys sóc rector de l’escola dels jesuïtes al Caire, després d’haver exercit els següents càrrecs: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d’Egipte, professor de teologia al Caire, director de Càritas-Egipte i vicepresident de Càritas International per a l’Orient Mitjà i Àfrica del Nord.

Conec molt bé a la jerarquia catòlica d’Egipte per haver participat durant molts anys en les seves reunions com a President dels superiors religiosos d’instituts a Egipte. Tinc relacions molt properes amb cada un d’ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D’altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, a qui veia sovint. Quant a la jerarquia catòlica d’Europa, vaig tenir ocasió de trobar-me personalment moltes vegades amb algun dels seus membres, com el cardenal Koening, el cardenal Schönborn, el cardenal Martini, el cardenal Daneels, l’arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs i altres bisbes d’altres països europeus. Aquestes trobades es produeixen amb ocasió dels meus viatges anuals per donar conferències per Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França Bèlgica … En aquests recorreguts em dirigeixo a auditoris molt diversos i als media (diaris, ràdios, televisions …). El mateix faig a Egipte i al Pròxim Orient.

He visitat uns cinquanta països en els quatre continents i he publicat uns trenta llibres en unes quinze llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Dels tretze llibres en aquesta llengua, potser hagi llegit vostè  "Gottessöhne, Gottestöchter" [Fills, filles de Déu], que li va fer arribar el seu amic el P. Erich Fink de Baviera.

No dic això per presumir, sinó per dir-li senzillament que les meves intencions es fonamenten en un coneixement real de l’Església universal i de la seva situació actual, el 2009.

Torno al motiu d’aquesta carta, intentaré ser el més breu, clar i objectiu possible. En primer lloc, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva):

1. La pràctica religiosa està en constant declivi. Un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que desapareixeran de seguida, són les que freqüenten les esglésies d’Europa i del Canadà. No quedarà més remei que tancar aquestes esglésies o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, com ja es fa.El que em sorprèn és que moltes d’elles estan sent completament renovades i modernitzades mitjançant grans despeses amb idea d’atreure als fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.
2. Seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions cauen en picat. El futur és més aviat ombrívol i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada més parròquies europees estan a càrrec de sacerdots d’Àsia o d’Àfrica.
3. Molts sacerdots abandonen el sacerdoci i els pocs que l’exerceixen encara-l’edat mitjana sobrepassa sovint la de la jubilació-han d’encarregar-se de moltes parròquies, de manera expeditiu i administratiu. Molts d’ells, tant a Europa com al Tercer Món, viuen en concubinat a la vista dels seus fidels, que normalment els accepten, i del seu bisbe, que no pot acceptar-ho, però tenint en compte l’escassetat de sacerdots.
4. El llenguatge de l’Església és obsolet, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut d’acomodar-se ni de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli s’ha de presentar en tota la seva cruesa i exigència. Es necessitaria més aviat procedir a aquesta "nova evangelització" a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, a diferència del que molts pensen, no consisteix en absolut a repetir l’antiga, que ja no diu res, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que expressi la fe de manera apropiada i que tingui significat per a l’home d’avui .
5. Això no podrà fer-se més que mitjançant una renovació en profunditat de la teologia i de la catequètica, que haurien de repensar i re formular totalment. Un sacerdot i religiós alemany que vaig trobar fa poc em deia que la paraula "mística" no estava esmentada ni una sola vegada a "El nou Catecisme". No ho podia creure. Hem de constatar que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i es dirigeix molt poc al cor i al cos.
6. En conseqüència, un gran nombre de cristians es tornen cap a les religions d’Àsia, les sectes, la new-age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc. No és estrany. Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa, tenen la impressió que els donem pedres com si fos pa. La fe cristiana que en altre temps atorgava sentit a la vida de la gent, és per a ells avui un enigma, restes d’un passat acabat.
7. En el pla moral i ètic, els dictàmens del Magisteri, repetits a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats a casar, etcètera, no afecten ja a ningú i només produeixen deixadesa i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions categòriques. Necessiten un tractament pastoral, sociològic, psicològic, humà … en una línia més evangèlica.
8. L’Església catòlica, que ha estat la gran educadora d’Europa durant segles, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta no vol ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església "Mater et Magistra" està definitivament desfasat i ja no serveix avui. Els cristians han après a pensar per si mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.
9. Les nacions més catòliques d’abans-França, "primogènita de l’Església" o el Canadà francès ultra catòlic-han donat un gir de 180 º i han caigut en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. En el cas d’altres nacions europees, el procés està en marxa. Es pot constatar que com més dominat i protegit per l’Església ha estat un poble en el passat, més fort és la reacció contra ella.
10. El diàleg amb les altres esglésies i religions és a preocupant retrocés avui. Els grans progressos realitzats des de fa mig segle estan en dubte en aquest moment.

Davant d’aquesta constatació gairebé demolidora, la reacció de l’església és doble:
– Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar constatant cert repunt en la seva facció més tradicional i en els països del tercer món.
– Apel·la a la confiança en el Senyor, que l’ha sostingut durant vint segles i serà molt capaç d’ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. És que no té promeses de vida eterna?

A
això responc:
– No és recolzant-se en el passat ni recollint les seves engrunes com es resoldran els problemes d’avui i de demà.
– L’aparent vitalitat de les Esglésies del tercer món és equívoca. Segons sembla, aquestes noves Esglésies travessaran aviat o tarda per les mateixes crisi que ha conegut la vella cristiandat europea.
– La Modernitat és irreversible i per haver oblidat és pel que l’Església es troba avui en semblant crisi. El Vaticà II va intentar recuperar quatre segles de retard, però es té la impressió que l’Església està tancant lentament les portes que es van obrir aleshores, i temptada de tornar cap a Trento i Vaticà I, més que cap Vaticà III. Recordem la declaració de Joan Pau II tantes vegades repetida: "No hi ha alternativa al Vaticà II".
– Fins quan seguirem jugant a la política de l’estruç i amagar el cap a la sorra? Fins quan evitarem mirar les coses de front? Fins quan seguirem donant l’esquena, crispats contra tota crítica, en lloc de veure aquí una oportunitat de renovació? Fins quan continuarem posposant "ad calendas graecas" una reforma que s’imposa i que s’ha abandonat massa temps?
– Només mirant decididament cap endavant i no cap enrere l’Església complirà la seva missió de ser "llum del món, surt de la terra, llevat en la pasta". No obstant això, o que constatem malauradament avui és que l’Església està a la cua de la nostra època, després d’haver estat la locomotora durant segles.
– Repeteixo el que deia al principi d’aquesta carta: "SÓN MENYS CINC!" – Fünf vor zwölf! – La Història no espera, sobretot en la nostra època, en que el ritme s’embala i s’accelera?
– Tota operació comercial que constata un dèficit o disfunció es re considera immediatament, es reuneix a experts, intenta recuperar-se, es mobilitzen totes les seves energies per superar la crisi.
– ¿Per què l’Església no fa el mateix? Per què no mobilitza a totes les seves forces vives per a un aggiornamento radical? Per què?
– ¿Per mandra, deixadesa, orgull, manca d’imaginació, de creativitat, quietisme culpable, en l’esperança de que el Senyor se les s’arreglarà i que l’Església ha conegut altres crisis en el passat?
– Crist, en l’Evangeli, ens posa en guàrdia: "Els fills de les tenebres gestionen molt millor els seus assumptes que els fills de la llum …"

ALESHORES, QUÈ CAL FER? … L’Església té avui una necessitat imperiosa i urgent d’una TRIPLE REFORMA:
1. Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i re formular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no significa res, que no dóna sentit a l’existència, no és més que un ornament, una superestructura inútil que cau de si mateixa. És el cas actual.
2. Una reforma pastoral per repensar de cap a peus les estructures heretades del passat.
3. Una reforma espiritual per revitalitzar la mística i repensar els sagraments amb vista a donar-los una dimensió existencial, a articular amb la vida.Tindria molt a dir sobre això.

L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució asfíxia el carisma i que el que finalment compte és una estabilitat purament exterior, una honestedat superficial, certa façana. No correm el risc que un dia Jesús ens tracti de "sepulcres blanquejats"?

Per acabar, suggereixo la convocatòria d’un sínode general a nivell de l’església universal, en el qual participessin tots els cristians-catòlics i altres-per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i els que es proposessin. Tal sínode, que duraria tres anys, s’acabaria amb una assemblea general-evitem el terme "concili" – que sintetitzés els resultats d’aquesta investigació i tragués d’aquí les conclusions.

Acabo, Sant Pare, demanant perdó per la meva franquesa i audàcia i demano la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-li que viu aquests dies a la seva companyia, gràcies al seu extraordinari llibre "Jesús de Nazaret", que és objecte de la meva lectura espiritual i de meditació quotidiana.

Seu afectíssim en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.

Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – Le Caire – Egipte
Tel (00202) 25900411 – 25900892 – Privé: 25883838
[email protected]
Graz, el 18 de Juliol de 2007

http://www.culture-et-foi.com/critique/henri_boulad.htm

Vull demanar perdó a tots aquells que darrerament han intentat deixar-me comentaris al blog i no han pogut. Us explicaré què ha passat: Ja feia temps que estava rebent aquí al blog tant "spam" en els comentaris que vaig configurar-lo de tal manera que no poguessin entrar. Es veu que ho vaig fer tant malament, que no només vaig evitar l’ "spam" sinó que vaig evitar que em deixéssiu qualsevol tipus de comentari. Us en demano perdó novament.

Ja trobava una mica estrany que haguéssiu quedat tots muts de cop i volta… No és pas que us passeu massa amb això dels comentaris però sí que de tant en tant en deixeu alguns. Però he descobert que no podíeu deixar-los quan m’han començat a arribar a través de correus electrònics i algú em deia que no podia comentar res al blog.  Simplement resulta que, com que sóc bastant maldestre en això de la informàtica, havia configurat malament. Ara ja està solucionat i espero de nou els vostres comentaris.

I aprofitant que parlem del correu brossa explicaré el què és per aquells que no sàpiguen la història del seu origen, aprofitant l’explicació que fa la Viquipèdia.

El correu brossa (SPAM en anglès) són els missatges enviats per un mitjà electrònic, indiscriminadament i massiva, sense el consentiment dels receptors. La seva finalitat generalment és comercial, amb missatges prenent forma d’anunci, tot i que també són freqüents els enganys amb intenció de treure profit econòmic de les víctimes. Tradicionalment els seus mitjans han estat el correu electrònic i els grups de discussió però amb popularització de noves tecnologies de comunicació electrònica l’spam hi ha saltat i el podem trobar en altres mitjans com blogs, wikis, fòrums i similars, missatgeria instantània, etc.

Avui dia, el principal mètode de distribució de correu brossa — són els ordinadors zombies infectats — en la seva majoria PCs amb Windows.

És una pràctica rebutjada per la comunitat d’usuaris d’aquests mitjans tant per les molèsties que causa com per els perjudicis que suposa: a un nivell global és especialment destacable l’augment del tràfic a Internet –i molt tràfic pot fer anar més lenta la xarxa–, mentre que a un nivell individual, aquells usuaris que no facin servir una tarifa plana estaran, a la pràctica, pagant per rebre els missatges no desitjats (mitjançant la seva connexió). És per això que existeixen eines per detectar i esborrar el correu brossa abans de baixar el correu electrònic.

Com a conseqüència dels seus efectes negatius molts països han promogut lleis contra el correu brossa, inclosos membres de la Unió Europea i s’ha arribat a prohibir en alguns.

En els darrers anys l’ús del correu brossa s’ha incrementat notablement, donat que enviar-ne a centenars de persones de les quals es coneix l’adreça electrònica és molt fàcil, ràpid i barat.

Qui envia correu brossa pot esperar de rebre, en retruc, centenars o milers de correus de protestes o d’insults. Molts proveïdors de correu electrònic, però, recomanen no contestar mai a l’spam, ja que al remitent li pot servir de confirmació de que l’adreça electrònica existeix i està en ús.

L’origen de la paraula SPAM prové d’una marca americana de carn de porc enllaunada . Aquesta adquireix l’ús actual amb connotacions de cosa innecessària i sobreabundant a partir d’un esquetx molt popular dels Monty Python.

Està molt estudiat per la psicologia: en cas de desastres naturals com terratrèmols, inundacions, incendis, etc, es desencadenen una sèrie de reaccions positives entre la gent com la solidaritat, la resistència física i psíquica de molta gent, l’ajuda mútua, etc. Però també moltes reaccions negatives que ens mostren fins a quin punt pot arribar l’espècie humana i com en aquestes situacions extremes ens assemblem molt als animals. Són reflexions que suren després de veure terratrèmols com el d’ Haití o el de Xile.En aquests casos els oportunistes es fan presents al lloc sinistrat per treure profit de la desgràcia dels altres i els lladres locals arriben com les mosques a la mel, sense cap mena d’escrúpols per arrambar amb el que puguin. I ja no sols aquest tipus de persones sense escrúpols. De seguida arriben les empreses “voltors” (delinqüents sense consciència) que s’apropien de la reconstrucció, de l’ajuda internacional i de l’autoritat política de les àrees colpejades.És davant d’aquestes calamitats quan es es despullen les pobreses de l’home, les febleses del sistema i els horrors del capitalisme. És bo observar en aquestes situacions el fenomen psicosocial, mesurar en aquestes circumstàncies el procés evolutiu o involutiu de l’espècie, preocupar-se pels dèficits de sensibilitat, ordre i civilització en els nostres temps i plantejar possibles rutes de sanejament .Si bé és cert que la desesperació i manca de recursos porta als damnificats a cercar aliments, medicines i bolquers “per qualsevol mitjà”, s’han observat innombrables casos de ‘vergonyosa avarícia, vandalisme i oportunisme denigrant. S’ensorra l’ordre públic, la policia es veu impotent davant l’allau, es saquegen els supermercats, roben sense pensar el que prenen.Però la “podridura” és molt més endins, segons els psicòlegs socials.  Diuen que és en la construcció del mateix subjecte contemporani, a la sang, en els gens, en l’esperit postmodern forjat entre valors de “plàstic” i idolatries esteticistes de mercat i vanitat.Com estudiar i abordar aquest fenomen? Com reeducar la nostra gent víctima i victimari, proporció clonada del desordre implícit en les nostres formes de vida?La psicologia d’emergències i desastres és una branca molt recent de la Psicologia que s’ocupa de les repercussions que aquests esdeveniments tràgics desencadenen en la suma social i mental de les poblacions víctimes. D’altra banda és la base per a l’absorció menys dràstica del cop i aplana el camí per a la normalització de les situacions crítiques.Etiquetes de Technorati: Psicologia

Uruguai ja té nou president des de fa 15 dies. Vaig tenir curiositat per llegir el discurs del president Mujica per veure què deia i com ho deia. Les dues coses crec que eren molt interessants, venint de qui venien.

El discurs em va agradar, encara que ja sé que una cosa són les paraules i una altra són els fets. Però em va agradar, sobretot, per una cosa: va ser un discurs que era realista i mirava cap al futur.

Les dues coses son importants. Mujica és un home que toca de peus a terra i sap que no li serà fàcil governar. Però tothom coincideix que ha començat amb molt bon peu i és molt ben vist i considerat per tothom. En una paraula: s’ha guanyat un respecte que semblava que no li concedien.

I és un home que mira cap al futur. És clar que ell té un passat molt especial (guerriller que es va passar un munt d’anys a la presó) i el país també el té (cop d’estat militar que va dividir el país i va expulsar molts uruguaians cap a l’exterior). Però en el discurs deixa de banda aquest tema i diu clarament que el futur és de tots i l’han de construir entre tots. Em sembla que és el missatge més interessant que va donar.

I ara és l’hora de la feina i no de les paraules. Mujica haurà d’aconseguir tirar endavant reformes que va començar el seu antecessor també del Frente Amplio però que no va aconseguir dur a terme. Tabaré Vázquez va dur a terme tres reformes per al país que jo considero indiscutibles: la productiva, la distributiva i la social. Ara, al país n’hi falten dues més: la reforma de l’ Estat i la comunicativa. Si Mujica ho aconsegueix farà que Uruguai canviï de fesomia i sigui un país completament diferent del que era.

Tant de bo ho aconsegueixi. I un petit (de fet, potser no tant….) detall per acabar: Llegeixo en un diari la següent notícia:

MÚJICA PREDICA LA AUSTERIDAD DANDO EJEMPLO

El Mundo, 15/02/2010

El Presidente de Uruguay, José Mújica, ha decidido que el 87% de su salario vaya destinado a la construcción de viviendas populares. Mujica predica la austeridad dando ejemplo, ya que desde que asumió el poder ni ha cambiado de residencia ni de coche, ya que ha renunciado a la limusina oficial.

El que dèiem: Menys paraules i més fets com aquest!!!

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n’hi han fet un munt…. És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s’hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l’ànima de Pau Casals.

Apassionat per l’exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d’ànim d’un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d’unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s’ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d’ordinador es por crear i recrear a partir d’una simple taca sobre un paper. A França s’ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l’art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.

Avui he rebut una grata notícia. M”han notificat que sóc finalista d’un concurs de relats curts sobre el "mate" "Mate en 100 Palabras".

Quan era a l’ Uruguai vaig prendre molt mate. M’hi vaig acostumar i m’agradava. Prendre mate no és només prendre una espècie de té calent típic d’una colla de països llatinoamericans, sinó que té un sentit més profund. El mate és sagrament i signe de tota una sèrie de coses. Prendre mate amb algú sempre té un sentit més profund . Ho explicava en un post d’aquest mateix blog fa uns mesos i que podeu rellegir, si voleu, clicant aquest enllaç

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/03/04/el-mate/

Heus ací la carta que m’han enviat:

Amigo:

Tu relato quedó entre los 5 finalistas de "El mate en 100 palabras". Invita a votar por tu texto en el blog www.cebate100palabras.blogspot.com o directamente en el perfil de la página Yerba Mate de Facebook.

Felicitaciones y un gran abrazo!

Miguel Fauré

administrador de la página matera

El 6 de julio de 2009 18:46, Jaume Pubill Gamisans <[email protected]>escribió:

Quiero unirme al concurso con un hecho verídico que me sucedió nada más llegar a Uruguay. Yo soy catalán.

Ahí va el relato.

HASTA QUE ESCUCHES UN RUIDITO…

Mirá que me habían avisado! Mirá que ya me había dado cuenta de que los uruguayos son un poco avivados y aprovechan todas las ocasiones… Pero ni así.

Era mi primer mate. Me leyeron el libro de instruccuiones: Se chupa, hasta que se escuche un ruídito. Me pongo la bombilla a la boca y empiezo a chupar…. Se ve que aquello estaría tapado porque no subía nada… Meta chupar! Hasta que me pongo el mate en la oreja y les digo…. "Yo no escucho ningún ruídito!" Gallego tenía que ser, gritaron a coro, riéndose y tomándome del pelo….

Pero les aseguro que aprendí rápido y tomé muchos mates luego.

Un abrazo grande

Jaume Pubill
http://blogs.avui.cat/jaumepubill/

Ha mort Miguel Delibes, un escriptor que vaig descobrir de ben jovenet quan escrivia a la Revista DESTINO, una revista que va passar de ser falangista i editada a Burgos a ser catalanista i liberal quan la va comprar Josep Vergés i es feia a Barcelona. Miguel Delibes va continuar escrivint-hi  mentre es va editar i aquest fet va fer que sempre seguís tenint molts amics catalans, entre ells Josep Maria Espinàs.

Més tard, vaig anar llegint alguna de les seves novel·les més famoses, escrites amb un dels castellans més pulcres i a la vegada senzills i populars que hagin existit. Era concís, clar, sobri, natural  i feia servir unes paraules que recollia del poble i que jo havia de consultar, inevitablement, al diccionari perquè no les havia escoltat mai i no sabia què volien dir I és que Delibes era un bon representant de l’ànima del poble castellà, a la que va ser sempre fidel.

Va néixer a Valladolid i allà va viure i va morir. «Soy como un árbol que crece donde lo plantan», diu un dels personatges de la seva primera novel·la , ‘La sombra del ciprés es alargada’. La frase, però, l’ ha fet seva l’escriptor per explicar la seva fidelitat, una qualitat que ell valorava molt: va ser fidel al lloc on va néixer, a una dona, a una editorial i a un diari. Una cosa aquesta, cada vegada menys comuna perquè sembla que si no vius en una capital no ets ningú. A ell no li va caldre això  i ha estat reconegut universalment com un dels més grans escriptors en llengua castellana. Descansi en pau!

Us deixo un text que. de forma implícita, fa referència a la seva esposa i que publicà en el llibre "Señora de rojo sobre fondo gris"

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

M’agrada la psicologia, n’he estudiat una mica però en vaig aprendre poca. Per això sempre miro de llegir blogs i pàgines que parlin d’aquest tema. Quasi sempre en trec coses positives i quasi sempre trobo temes que em fan reflexionar sobre l’ésser humà i les seves complicades formes de conducta.

Fa uns dies que vaig entrar a un blog d’un psicòleg (GUSTAVO PEREZ DOMINGUEZ, PSICOLOGO CLINICO col P-1523) i explicava que se n’havia anat de Barcelona a Canàries. Deia el següent:

"Barcelona ha sido una etapa larga (récord personal: 15 años) y enormemente satisfactoria, sobre todo en las amistades y en la tolerancia social y convivencialidad que a pesar de nacionalistas de uno y otro signo ignorantes (o peor: malévolos) creo que es superior en esta ciudad a cualquier otra en este país".

Voldria ressaltar dues coses: una positiva i una altra negativa. La positiva és aquesta visió que té de Barcelona després d’haver-hi viscut 15 anys. Diu que és una ciutat tolerant i amb bona convivència. Me n’alegro que se n’hagi adonat, Des de sempre ha estat així i ja Cervantes ho feia notar. Jo no hi visc i no la conec gaire, però sé que és així perquè hi tinc molt amics i així m’ho fan saber quasi tots.

Però hi trobo una cosa molt negativa en aquest text quan diu: "tolerancia social y convivencialidad que a pesar de nacionalistas de uno y otro signo ignorantes (o peor: malévolos) creo que es superior en esta ciudad a cualquier otra en este país".

 Serà que els nacionalistes "de uno y otro signo" som la pell del dimoni? Som tan ignorants els nacionalistes? I encara pitjor: som tan malèvols? Em fan gràcia aquestes paraules sortides de la boca d’un psicòleg que més aviat hauria de saber que les persones som totes diferents, que no n’hi ha cap d’igual (encara que siguin nacionalistes) i que no podem posar a tothom dins del mateix sac.

I en el fons de tot plegat s’hi veu el mateix de sempre: els prejudicis que tenen molts del nacionalisme i que sembla que no ens treurem mai de sobre. Esteu segurs que no tenim el dret de ser-ho sense que se’ns consideri ignorants i malèvols?

José Antonio Pagola és un teòleg basc que, amb tota l’ honestedat del món, va escriure una "aproximació històrica" a Jesús de Natzaret. Ara, després de més de dos anys i d’un èxit de vendes excepcional, li fan retirar el llibre de les llibreries religioses aquells que ja podeu imaginar: els conservadors poders fàctics eclesiàstics espanyols.

Molts capellans i teòlegs de tot el món s’han posicionat al seu costat i ell ho acaba d’agrair amb una emotiva carta oberta. Des d’aquest humil blog també li vull donar suport i reprodueixo  el següent comunicat de MOCEOP.

 SOBRE LA RETIRADA DEL LLIBRE DE Pagola

Venim assistint perplexos a les notícies que ens arriben sobre la retirada de les llibreries religioses del llibre de José Antonio Pagola, "Jesús. Aproximación histórica ".
És clar que hi deu haver  hagut  pressions molt fortes per part d’algun sector important de la jerarquia catòlica espanyola per posar en marxa aquest tipus de mesures tan dràstiques. Creiem que tenim dret a saber qui o qui han donat aquesta ordre i per què. L’obscurantisme no és gens bo, i sí, la transparència i la claredat.
Un llibre que en poc més de dos anys ha tingut una venda de 60.000 exemplars, que ha ajudat a molta gent a entendre millor la vida de Jesús i que a més en la seva última edició va obtenir el "Nihil obstat" (permís eclesiàstic preceptiu per enviar un llibre de matèria religiosa) de l’anterior bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Uriarte, no s’entén que pugui ser retirat d’aquesta manera tan desafortunada i escandalosa.
Monsenyor Uriarte ha dit: "El llibre és un intent seriós d’aproximació històrica, honesta, documentada i ben feta. Vaig decidir donar suport al treball amb el Nihil obstat, una cosa que vaig fer amb tot el cor i l’ànima. I ho mantinc ».
Han estat molt nombroses les reaccions en suport del llibre i del seu autor per part de teòlegs, creients i, de manera molt significativa, per 252 sacerdots de la diòcesi de Sant Sebastià.També pel Fòrum de capellans de Madrid. Reaccions a favor no només a Espanya, sinó en molts altres llocs del món.
No obstant això, no deixa de ser significatiu el silenci del nou bisbe de Sant Sebastià, Monsenyor Munilla, quan a més pràcticament tot el clergat de la seva diòcesi s’ha manifestat a favor del teòleg basc.
MOCEOP vol unir-se a aquest important moviment de suport a José Antonio Pagola i la seva obra. Molts de nosaltres hem comprat i llegit el llibre i hem sentit com ens ajudava a nosaltres i a les nostres comunitats a entendre millor Jesús i el seu missatge alliberador.
Creiem que aquestes pressions eclesiàstiques obeeixen al criteri d’imposar a sang i foc el pensament únic en l’Església, actuant contra els que no encaixin perfectament amb el que interpreten que és l’ortodòxia que marca Roma, amb Benet XVI al capdavant, que està tan obsessionat per el relativisme. D’aquí a la dictadura del pensament teològic només hi ha un pas.
En els últims mesos hem vist com s’ha prohibit al teòleg Juan Masiá poder seguir escrivint al seu bloc personal. Al franciscà José Arregui se l’ha condemnat a 9 mesos de silenci per atrevir-se a qüestionar, juntament amb altres sacerdots bascos, el nomenament de monsenyor Munilla com a nou bisbe de la diòcesi de Sant Sebastià.
I fa molt pocs dies també una trucada telefònica del superior provincial dels jesuïtes va influir de manera determinant perquè el P. Lamet, no assistís a Madrid a l’acte de presentació del llibre "Viure a la Frontera, de Juan Masiá, tot i estar ja tot anunciat i preparat.
Denunciem aquests moviments inquisitorials de la jerarquia catòlica contra el sector més obert dels teòlegs i creiem que és necessària la llibertat d’expressió i un sa pluralisme. I que és desitjable un major diàleg entre pastors i teòlegs sense haver de recórrer a postures tan dictatorials. Més encara ens escandalitza aquesta actitud perquè veiem com des de Roma s’acull al sector més conservador de l’Església anglicana i s’accepten les condicions dels cismàtics lefevrians per a la seva tornada de nou a l’Església catòlica.
També pensem que aquest mateix pluralisme és exigible als bisbes. Seria molt desitjable que, en comptes de romandre tots callats i en silenci veient com actuen sempre els mateixos, puguin també ells expressar-se en públic, encara que dissenteixin d’aquestes mesures. Així la gent podria entendre millor que els bisbes no són només Rouco, i Martínez Camino.
MOCEOP

Inquisidors, perseguidors, espies, controls, càmeres de tota mena i a tots els llocs haguts i per haver controlades per funcionaris vigilants i amatents de sistemes orwelians, espietes de totes menes. Al carrer o a l’ordinador. És el que hi ha. I ho hem d’acceptar irremissiblement si volem viure i moure’ns en el món modern.

Ja ningú no pot creure que no ens espien. I si encara n’hi han alguns, estan molt equivocats. Som espiats, controlats, anotats, mirats i analitzats cada dia mil vegades, encara que no ho sapiguem i no ens en adonem: A les carreteres amb els radars; a les estacions de metro, d’autobús i de tren; als carrers i a les oficines; també en alguns llocs de treball i de diversió; quan ens connectem als ordinadors; quan entrem a una pàgina web a través dels buscadors; quan entrem als cines; quan demanem un paper, quan anem a treure diners al caixer automàtic; quan anem a l’hospital; quan anem a l’Ajuntament; quan entrem a un restaurant…

El "GRAN GERMÀ" ja és aquí fa temps, però encara no en som prou conscients. George Orwell en la seva novel·la "1984" va crear el personatge i els governs i els poders fàctics l’han anat mantenint i fent créixer. El "Big Brother" s’ha fet imprescindible en el nostre món i en el viure de cada dia, a no ser que ens en anem a viure a la muntanya, allunyats de tothom.

I el que és pitjor: no només ens segueix sinó que ens manipula sibil·linament i sense adonar-nos-en. Tot això m’ho ha fet pensar una notícia que he llegit: una empresa va seguir tots els passos d’un dels seus empleats. I quan dic tots els passos, vull dir tots: els moviments dels comptes bancaris; el què feia a la feina i fora de la feina; què comprova i on comprava; el seu historial mèdic; les seves amants; les seves aficions. Tot. Sabia tota la seva vida de pe a pa. I el súmmum de tot plegat: resulta que manipulaven el seu correu electrònic i enviaven a nom seu correus comprometedors fins a tal punt que, quan els va semblar bé, el van acomiadar de la feina amb un munt de proves i arguments completament falsos però que ell no va poder desmuntar davant el jutge.

A la gent normal i corrent li agrada esforçar-se per fer les coses bé, per ser bones persones, per millorar, per no fer el ridícul  i quedar bé, perquè els demés tinguin una bona opinió d’ells…

Però es veu que n’hi ha que no pensen així. Voleu un botó de mostra? Aquí el teniu. Segons FACUA, (una associació de consumidors andalusa prou seriosa), ha fet una enquesta entre els seus socis i seguidors per trobar el pitjor del pitjor. Els resultats definitius seran publicats els dia 15 de març, Dia Mundial dels Drets dels Consumidors. De moment, ens ofereix uns resultats provisionals que ja indiquen clarament per on aniran les coses.

De moment, el rànquing és el següent:

Les cinc empreses que han estat seleccionades per les nominacions són:

Air Comet, Ryanair, Telefónica Movistar, Vodafone i Orange.

Air Comet. La companyia aèria de Gerardo Díaz Ferran, (el president de la gran patronal, la CEOE), va paralitzar la seva activitat deixant a terra milers de passatgers, bona part d’ells immigrants, sense donar la cara, buscar vols alternatius ni indemnitzar pels greus perjudicis causats .
Orange. La multinacional francesa de telecomunicacions destaca per les seves ofertes enganyoses, preus excessius, abusos amb els consumidors i manca d’atenció als seus reclamants.
Ryanair. L’ aerolínia irlandesa menysprea les reclamacions dels seus passatgers contestats en anglès i rebutjant el pagament de les compensacions per cancel·lacions i grans retards o la devolució de recàrrecs cobrats irregularment. També destaca per les seves ofertes enganyoses i les seves elevades tarifes per portar equipatge.
Telefónica Movistar. La companyia de telecomunicacions espanyola, líder del sector, no és el millor exemple a imitar per seus competidors, per les seves elevades tarifes, les seves pràctiques abusives i el maltractament a les reclamacions dels usuaris.
Vodafone. El gegant britànic de les telecomunicacions -primer del món-, no destaca precisament pel bon tracte als seus clients, incorrent en pràctiques que van des de la publicitat enganyosa fins la desatenció de les seves reclamacions, que se sumen als seus alts preus.

El pitjor anunci:
Els cinc nominats al pitjor anunci del any són la publicitat d’Actimel, de Danone; FRENADOL, d’McNeil; Silueta, de Bimbo; Vodafone Passport, de Vodafone, i la campanya:  ‘Si ets legal, ets legal’, del Ministeri de Cultura.

Quant a la pitjor pràctica empresarial:

Les nominades són les clàusules de les hipoteques, el cobrament per l’atenció de consultes i reclamacions, els recàrrecs de les companyies aèries, les irregularitats en les factures elèctriques de començaments de 2009 i el correu brossa telefònic.

Pobrets consumidors… Estem ben arreglats!