A PEU

Y entonces vio la luz.

Y entonces vio la luz.

La luz que entraba
por todas las ventanas de su vida.
Vio que el dolor precipitó la huida
y entendió que la muerte ya no estaba.

Morir sólo es morir. Morir se acaba.
Morir es una hoguera fugitiva.
Es cruzar una puerta a la deriva
y encontrar lo que tanto se buscaba.

Acabar de llorar y hacer preguntas;
ver al Amor sin enigmas ni espejos;
descansar de vivir en la ternura;

tener la paz, la luz, la casa juntas
y hallar, dejando los dolores lejos,
la Noche-luz tras tanta noche oscura.

José Luis Martín Descalzo, (Madridejos, (Toledo, 27/8/1930- Madrid, 11/6/1991). Sacerdot, periodista y escriptor.

Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d’un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l’esperança d’alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l’hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d’acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d’acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

S’atribueix a  Chesterton  l’afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L’escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d’un munt de nous ídols. S’han multiplicat com bacteris multitud d’estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d’El Codi Da Vinci de Dan Brown..

Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l’ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d’això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

Joyce diu: "Quin tipus d’alliberament seria aquest d’abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.

S’han complert 30 anys de l’assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.

El resultat de les darreres eleccions a El Salvador, no és d’alguna manera un homenatge? Un homenatge a l’arquebisbe Romero i als milers que com ell van morir lluitant per una justícia justa en el regne de la injustícia?

De vegades acaben malament les històries de la Història, però la HISTÔRIA, no acaba. Quan diu adéu, diu fins després. Ella va fent camí amb el temps i va esclarint coses. La HISTÔRIA va posant les coses i les persones al seu lloc. La HISTÔRIA, encara que costi, quasi mai perdona i quasi sempre fa justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure -i va llegir davant de la seva tomba- el següent poema dedicat a Monsenyor Romero.

San Romero de América, pastor y mártir.

El ángel del Señor anunció en la víspera…

El corazón de El salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!

El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.

¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!

Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua Latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.

Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).

Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.

Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!

Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma aureola de sus mares,
en el dosel airado de los Andes alertos,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!

San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Una de les coses que van sobtar-me, quan vaig viure a l’ Uruguai allà cap al final dels anys 70 i primers dels 80, és que a la Setmana Santa oficialment se l’anomenés "Semana de Turismo". En un Estat, on el laïcisme és cosa d’anys i panys, no és d’estranyar. A mi em va sobtar perquè venia d’on venia i aquí la Setmana Santa encara tenia molt contingut religiós. Parlo de 30 anys enrere, és clar.

Ara ja podríem anomenar-la aquí també Setmana de Turisme, veient com està el panorama socio-religiós de les espanyes… Els que encara ens considerem d’alguna manera cristians anem procurant celebrar el sentit religiós; amb tot, vistes les coses des de dins de l’església, em dóna la sensació que cada dia es van apagant més llums i quasi bé ja estem en la penombra. No sé si és una percepció particular però em sembla que no. L’església d’anys bastant anteriors tenia unes lluminàries clares que anaven il·luminant el camí i marcaven rumbs clars. Aquestes llums s’han anat apagant i em dóna la sensació de que poc a poc ens anirem quedant a les fosques, vistos els camins que ens marca la jerarquia (la de Roma i la d’aquí, que és com una corretja de transmissió)

Vist des de fora de l’església, la perspectiva és que ja fa temps que estem a les fosques i ja no compta per a gaire res l’església, la jerarquia, les institucions religioses, les normes i la religió en general. Ha caigut ja en el desprestigi total per a una bona majoria de gent i sembla que el camí és que segueixin les coses així.

Josep M. Tutusaus, escriu el següent text a la revista cristiana EL PREGÓ:

"I és que l’Església —Jerarquia i poble cristià— ens trobem acarats a una situació nova, que es fa especialment dura en països com el nostre, de vella tradició cristiana, sobtadament immersos en un pluralisme i en una laïcitat dels quals no teníem experiència, i que des del Vaticà no semblen capaços d’acceptar obertament. «Ho he pensat molt, escriu Jesús Huguet. I crec que avui l’obstacle més gran d’accés a la fe és la mateixa Església» (p. 6). Una Església que es resisteix a assumir i a continuar l’«aggiornamento» que Joan XXIII i el Concili Vaticà II van emprendre amb decisió. I en la qual encara resulta possible que un llibre com Jesús. Aproximación histórica, de Juan Antonio Pagola sigui retirat, per ordre superior, de les llibreries religioses. No és estrany que tants s’atreveixin a sucar-hi pa (tants i de vegades tan gratuïtament?). I en la qual, tanmateix, el cardenal Jean-Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, fa unes declaracions d’una gran obertura —i ho subratllem i ens en felicitem— sobre la valoració de les diverses religions i sobre els centres catòlics d’ensenyament. Per la seva part, el filòsof Paul Ricoeur manifestava l’any 2000 la seva convicció que «això que en diem religió té a veure amb la bondat».

Aquest és el panorama real que ens trobem en aquesta Setmana Santa de l’ any 2010. I qui ho vulgui amagar i qui vulgui enganyar-se, que ho faci. No hi guanyarà res…

Seguint amb les idees de Mossèn Josep Armengou sobre el nacionalisme a les que fèiem referència ahir, avui aportaré un text seu que ens reforça el nostre pensament, la nostra idea de que el nacionalisme ben entès no només no és excloent sinó que és integrador i fa projectar l’home cap a visions més globals partint de si mateix i de la seva pròpia realitat on viu. Una visió global de les coses no es pot tenir si abans no es té una visió aprofundida d’un mateix, del que li toca viure i del que li toca patir. El pi no traurà branques cap al cel si no està profundament arrelat en la seva pròpia terra. En una paraula, doncs: Mirarem millor cap a fora i abans mirem cap endins.

Mossèn Armengou ho diu de la següent manera:

"Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l’abast de tothom de servir la humanitat.
El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la “civitas” pròpia. Al món no existeix l’home, sinó els homes. No hi ha la huma‐nitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir‐se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l’abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.
La nació és per a l’home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l’estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d’estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar‐se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l’ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s’ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l’home, desnacionalitzar‐se és degenerar‐se.
Per salvar l’home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.
On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l’home.
La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l’home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L’home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació ‐llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions‐, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l’home pugui invocar l’Estat.
El primer servei que l’Estat ha de prestar a l’home, és d’assegurar‐li el dret a viure nacionalment. Dret que l’Estat espanyol ens nega als catalans en privar‐nos de viure en català.
Quan l’Estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d’existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d’un tal Estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.
La Pàtria som els homes. Cal crear‐nos una Pàtria on l’home del futur hi sigui possible".

Per avui ja n’hi ha prou. Un altre dia ja hi tornarem sobre aquest mateix tema perquè s’ho val la pena.

Carta al Papa del jesuïta Henry Boulad
Sant Pare:
M’atreveixo a dirigir-me directament a vostè, ja que el meu cor sagna en veure l’abisme en el qual s’està precipitant la nostra Església. Sabrà disculpar la meva franquesa filial, inspirada a la vegada per "la llibertat dels fills de Déu" a la que ens convida Sant Pau, i pel meu amor apassionat per l’Església. Li agrairé també sàpiga disculpar el to alarmista d’aquesta carta, perquè crec que "són menys cinc" i que la situació no pot esperar més.

Permeti’m en primer lloc presentar-me. Jesuïta egipci-libanès de ritu melquita, aviat faré 78 anys. Des de fa tres anys sóc rector de l’escola dels jesuïtes al Caire, després d’haver exercit els següents càrrecs: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d’Egipte, professor de teologia al Caire, director de Càritas-Egipte i vicepresident de Càritas International per a l’Orient Mitjà i Àfrica del Nord.

Conec molt bé a la jerarquia catòlica d’Egipte per haver participat durant molts anys en les seves reunions com a President dels superiors religiosos d’instituts a Egipte. Tinc relacions molt properes amb cada un d’ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D’altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, a qui veia sovint. Quant a la jerarquia catòlica d’Europa, vaig tenir ocasió de trobar-me personalment moltes vegades amb algun dels seus membres, com el cardenal Koening, el cardenal Schönborn, el cardenal Martini, el cardenal Daneels, l’arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs i altres bisbes d’altres països europeus. Aquestes trobades es produeixen amb ocasió dels meus viatges anuals per donar conferències per Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França Bèlgica … En aquests recorreguts em dirigeixo a auditoris molt diversos i als media (diaris, ràdios, televisions …). El mateix faig a Egipte i al Pròxim Orient.

He visitat uns cinquanta països en els quatre continents i he publicat uns trenta llibres en unes quinze llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Dels tretze llibres en aquesta llengua, potser hagi llegit vostè  "Gottessöhne, Gottestöchter" [Fills, filles de Déu], que li va fer arribar el seu amic el P. Erich Fink de Baviera.

No dic això per presumir, sinó per dir-li senzillament que les meves intencions es fonamenten en un coneixement real de l’Església universal i de la seva situació actual, el 2009.

Torno al motiu d’aquesta carta, intentaré ser el més breu, clar i objectiu possible. En primer lloc, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva):

1. La pràctica religiosa està en constant declivi. Un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que desapareixeran de seguida, són les que freqüenten les esglésies d’Europa i del Canadà. No quedarà més remei que tancar aquestes esglésies o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, com ja es fa.El que em sorprèn és que moltes d’elles estan sent completament renovades i modernitzades mitjançant grans despeses amb idea d’atreure als fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.
2. Seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions cauen en picat. El futur és més aviat ombrívol i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada més parròquies europees estan a càrrec de sacerdots d’Àsia o d’Àfrica.
3. Molts sacerdots abandonen el sacerdoci i els pocs que l’exerceixen encara-l’edat mitjana sobrepassa sovint la de la jubilació-han d’encarregar-se de moltes parròquies, de manera expeditiu i administratiu. Molts d’ells, tant a Europa com al Tercer Món, viuen en concubinat a la vista dels seus fidels, que normalment els accepten, i del seu bisbe, que no pot acceptar-ho, però tenint en compte l’escassetat de sacerdots.
4. El llenguatge de l’Església és obsolet, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut d’acomodar-se ni de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli s’ha de presentar en tota la seva cruesa i exigència. Es necessitaria més aviat procedir a aquesta "nova evangelització" a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, a diferència del que molts pensen, no consisteix en absolut a repetir l’antiga, que ja no diu res, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que expressi la fe de manera apropiada i que tingui significat per a l’home d’avui .
5. Això no podrà fer-se més que mitjançant una renovació en profunditat de la teologia i de la catequètica, que haurien de repensar i re formular totalment. Un sacerdot i religiós alemany que vaig trobar fa poc em deia que la paraula "mística" no estava esmentada ni una sola vegada a "El nou Catecisme". No ho podia creure. Hem de constatar que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i es dirigeix molt poc al cor i al cos.
6. En conseqüència, un gran nombre de cristians es tornen cap a les religions d’Àsia, les sectes, la new-age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc. No és estrany. Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa, tenen la impressió que els donem pedres com si fos pa. La fe cristiana que en altre temps atorgava sentit a la vida de la gent, és per a ells avui un enigma, restes d’un passat acabat.
7. En el pla moral i ètic, els dictàmens del Magisteri, repetits a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats a casar, etcètera, no afecten ja a ningú i només produeixen deixadesa i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions categòriques. Necessiten un tractament pastoral, sociològic, psicològic, humà … en una línia més evangèlica.
8. L’Església catòlica, que ha estat la gran educadora d’Europa durant segles, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta no vol ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església "Mater et Magistra" està definitivament desfasat i ja no serveix avui. Els cristians han après a pensar per si mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.
9. Les nacions més catòliques d’abans-França, "primogènita de l’Església" o el Canadà francès ultra catòlic-han donat un gir de 180 º i han caigut en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. En el cas d’altres nacions europees, el procés està en marxa. Es pot constatar que com més dominat i protegit per l’Església ha estat un poble en el passat, més fort és la reacció contra ella.
10. El diàleg amb les altres esglésies i religions és a preocupant retrocés avui. Els grans progressos realitzats des de fa mig segle estan en dubte en aquest moment.

Davant d’aquesta constatació gairebé demolidora, la reacció de l’església és doble:
– Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar constatant cert repunt en la seva facció més tradicional i en els països del tercer món.
– Apel·la a la confiança en el Senyor, que l’ha sostingut durant vint segles i serà molt capaç d’ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. És que no té promeses de vida eterna?

A
això responc:
– No és recolzant-se en el passat ni recollint les seves engrunes com es resoldran els problemes d’avui i de demà.
– L’aparent vitalitat de les Esglésies del tercer món és equívoca. Segons sembla, aquestes noves Esglésies travessaran aviat o tarda per les mateixes crisi que ha conegut la vella cristiandat europea.
– La Modernitat és irreversible i per haver oblidat és pel que l’Església es troba avui en semblant crisi. El Vaticà II va intentar recuperar quatre segles de retard, però es té la impressió que l’Església està tancant lentament les portes que es van obrir aleshores, i temptada de tornar cap a Trento i Vaticà I, més que cap Vaticà III. Recordem la declaració de Joan Pau II tantes vegades repetida: "No hi ha alternativa al Vaticà II".
– Fins quan seguirem jugant a la política de l’estruç i amagar el cap a la sorra? Fins quan evitarem mirar les coses de front? Fins quan seguirem donant l’esquena, crispats contra tota crítica, en lloc de veure aquí una oportunitat de renovació? Fins quan continuarem posposant "ad calendas graecas" una reforma que s’imposa i que s’ha abandonat massa temps?
– Només mirant decididament cap endavant i no cap enrere l’Església complirà la seva missió de ser "llum del món, surt de la terra, llevat en la pasta". No obstant això, o que constatem malauradament avui és que l’Església està a la cua de la nostra època, després d’haver estat la locomotora durant segles.
– Repeteixo el que deia al principi d’aquesta carta: "SÓN MENYS CINC!" – Fünf vor zwölf! – La Història no espera, sobretot en la nostra època, en que el ritme s’embala i s’accelera?
– Tota operació comercial que constata un dèficit o disfunció es re considera immediatament, es reuneix a experts, intenta recuperar-se, es mobilitzen totes les seves energies per superar la crisi.
– ¿Per què l’Església no fa el mateix? Per què no mobilitza a totes les seves forces vives per a un aggiornamento radical? Per què?
– ¿Per mandra, deixadesa, orgull, manca d’imaginació, de creativitat, quietisme culpable, en l’esperança de que el Senyor se les s’arreglarà i que l’Església ha conegut altres crisis en el passat?
– Crist, en l’Evangeli, ens posa en guàrdia: "Els fills de les tenebres gestionen molt millor els seus assumptes que els fills de la llum …"

ALESHORES, QUÈ CAL FER? … L’Església té avui una necessitat imperiosa i urgent d’una TRIPLE REFORMA:
1. Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i re formular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no significa res, que no dóna sentit a l’existència, no és més que un ornament, una superestructura inútil que cau de si mateixa. És el cas actual.
2. Una reforma pastoral per repensar de cap a peus les estructures heretades del passat.
3. Una reforma espiritual per revitalitzar la mística i repensar els sagraments amb vista a donar-los una dimensió existencial, a articular amb la vida.Tindria molt a dir sobre això.

L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució asfíxia el carisma i que el que finalment compte és una estabilitat purament exterior, una honestedat superficial, certa façana. No correm el risc que un dia Jesús ens tracti de "sepulcres blanquejats"?

Per acabar, suggereixo la convocatòria d’un sínode general a nivell de l’església universal, en el qual participessin tots els cristians-catòlics i altres-per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i els que es proposessin. Tal sínode, que duraria tres anys, s’acabaria amb una assemblea general-evitem el terme "concili" – que sintetitzés els resultats d’aquesta investigació i tragués d’aquí les conclusions.

Acabo, Sant Pare, demanant perdó per la meva franquesa i audàcia i demano la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-li que viu aquests dies a la seva companyia, gràcies al seu extraordinari llibre "Jesús de Nazaret", que és objecte de la meva lectura espiritual i de meditació quotidiana.

Seu afectíssim en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.

Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – Le Caire – Egipte
Tel (00202) 25900411 – 25900892 – Privé: 25883838
[email protected]
Graz, el 18 de Juliol de 2007

http://www.culture-et-foi.com/critique/henri_boulad.htm

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

José Antonio Pagola és un teòleg basc que, amb tota l’ honestedat del món, va escriure una "aproximació històrica" a Jesús de Natzaret. Ara, després de més de dos anys i d’un èxit de vendes excepcional, li fan retirar el llibre de les llibreries religioses aquells que ja podeu imaginar: els conservadors poders fàctics eclesiàstics espanyols.

Molts capellans i teòlegs de tot el món s’han posicionat al seu costat i ell ho acaba d’agrair amb una emotiva carta oberta. Des d’aquest humil blog també li vull donar suport i reprodueixo  el següent comunicat de MOCEOP.

 SOBRE LA RETIRADA DEL LLIBRE DE Pagola

Venim assistint perplexos a les notícies que ens arriben sobre la retirada de les llibreries religioses del llibre de José Antonio Pagola, "Jesús. Aproximación histórica ".
És clar que hi deu haver  hagut  pressions molt fortes per part d’algun sector important de la jerarquia catòlica espanyola per posar en marxa aquest tipus de mesures tan dràstiques. Creiem que tenim dret a saber qui o qui han donat aquesta ordre i per què. L’obscurantisme no és gens bo, i sí, la transparència i la claredat.
Un llibre que en poc més de dos anys ha tingut una venda de 60.000 exemplars, que ha ajudat a molta gent a entendre millor la vida de Jesús i que a més en la seva última edició va obtenir el "Nihil obstat" (permís eclesiàstic preceptiu per enviar un llibre de matèria religiosa) de l’anterior bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Uriarte, no s’entén que pugui ser retirat d’aquesta manera tan desafortunada i escandalosa.
Monsenyor Uriarte ha dit: "El llibre és un intent seriós d’aproximació històrica, honesta, documentada i ben feta. Vaig decidir donar suport al treball amb el Nihil obstat, una cosa que vaig fer amb tot el cor i l’ànima. I ho mantinc ».
Han estat molt nombroses les reaccions en suport del llibre i del seu autor per part de teòlegs, creients i, de manera molt significativa, per 252 sacerdots de la diòcesi de Sant Sebastià.També pel Fòrum de capellans de Madrid. Reaccions a favor no només a Espanya, sinó en molts altres llocs del món.
No obstant això, no deixa de ser significatiu el silenci del nou bisbe de Sant Sebastià, Monsenyor Munilla, quan a més pràcticament tot el clergat de la seva diòcesi s’ha manifestat a favor del teòleg basc.
MOCEOP vol unir-se a aquest important moviment de suport a José Antonio Pagola i la seva obra. Molts de nosaltres hem comprat i llegit el llibre i hem sentit com ens ajudava a nosaltres i a les nostres comunitats a entendre millor Jesús i el seu missatge alliberador.
Creiem que aquestes pressions eclesiàstiques obeeixen al criteri d’imposar a sang i foc el pensament únic en l’Església, actuant contra els que no encaixin perfectament amb el que interpreten que és l’ortodòxia que marca Roma, amb Benet XVI al capdavant, que està tan obsessionat per el relativisme. D’aquí a la dictadura del pensament teològic només hi ha un pas.
En els últims mesos hem vist com s’ha prohibit al teòleg Juan Masiá poder seguir escrivint al seu bloc personal. Al franciscà José Arregui se l’ha condemnat a 9 mesos de silenci per atrevir-se a qüestionar, juntament amb altres sacerdots bascos, el nomenament de monsenyor Munilla com a nou bisbe de la diòcesi de Sant Sebastià.
I fa molt pocs dies també una trucada telefònica del superior provincial dels jesuïtes va influir de manera determinant perquè el P. Lamet, no assistís a Madrid a l’acte de presentació del llibre "Viure a la Frontera, de Juan Masiá, tot i estar ja tot anunciat i preparat.
Denunciem aquests moviments inquisitorials de la jerarquia catòlica contra el sector més obert dels teòlegs i creiem que és necessària la llibertat d’expressió i un sa pluralisme. I que és desitjable un major diàleg entre pastors i teòlegs sense haver de recórrer a postures tan dictatorials. Més encara ens escandalitza aquesta actitud perquè veiem com des de Roma s’acull al sector més conservador de l’Església anglicana i s’accepten les condicions dels cismàtics lefevrians per a la seva tornada de nou a l’Església catòlica.
També pensem que aquest mateix pluralisme és exigible als bisbes. Seria molt desitjable que, en comptes de romandre tots callats i en silenci veient com actuen sempre els mateixos, puguin també ells expressar-se en públic, encara que dissenteixin d’aquestes mesures. Així la gent podria entendre millor que els bisbes no són només Rouco, i Martínez Camino.
MOCEOP

DIOS ES NEGRA Y SIN PAPELES*

HELENA MALENO GARZÓN, colectivo Caminando Fronteras, [email protected]

TANGER (MARRUECOS).

Imagina que diste a luz el domingo pasado en un hospital público marroquí. Un niño precioso.

Imagina que te dieron el alta al día siguiente, lunes.

Imagina que volviste a casa, cansada, sangrando del post-parto, con dolores aún en un útero que lucha por volver a su sitio.

Imagina que en casa te está esperando tu niña de dos años y dos meses y tu pareja.

Imagina que esta mañana mientras bañabas al bebé comenzaste a ver que le costaba respirar.

Imagina que corriste al hospital público marroquí.

Imagina que te dijeron que no podían atenderte.

Imagina que fuiste dos veces.

Imagina que la tercera vez tu bebé dejó de respirar casi en la puerta del hospital.

Imagina que pediste auxilio por tu bebé muerto.

Imagina que se lo llevaron a la morgue del hospital.

Imagina que a ti, a tu niña de dos años y dos meses y a tu pareja os llevaron a comisaría.

Ahora imagínate retorciéndote de dolor en las entrañas, el dolor agrio de la muerte de tu hijo, el dolor de un útero que te recuerda recién parida, el dolor de una leche que sube a tus senos duros como piedras. Pero imagínate NEGRA, imagínate AFRICANA, imagínate POBRE, imagínate SIN PAPELES.

Estás sentada, doblada sobre tu vientre en aquel sucio despacho de policías que van y vienen y te hablan en una lengua que no entiendes. Allí te miro e intento traducirte las preguntas que me parecen estúpidas, crueles e inhumanas.

Quieren saber qué hacéis en su reino, cómo habéis entrado y cuánto tiempo lleváis aquí. Quieren saber cómo os llamáis, cómo se llaman vuestros padres y porqué habéis venido.

Tu pareja grita y pide piedad. Sabe que todas las preguntas van dirigidas a justificar una deportación al desierto. Tu pareja grita y te tranquiliza llamándote “honey”.

Tu niña sonríe, juega con su gorro y canta “haleluya”.

La policía busca un intérprete de árabe a inglés para hacer el parte y llevaros a Tribunal.

Me dices que si te deportan al desierto y allí te violan no crees que aguantarás el dolor, que aún estás recién parida.

Un policía se me acerca y me pregunta: ¿Por qué hacéis esto? ¿Por placer? Este amable policía llama “esto” a acompañar a unos padres sumidos en el dolor, a comprar algo de comida para una niña que lleva todo el día sin probar bocado y a intentar traer un poco de humanidad o al menos de buen trato a esa puñetera comisaría.

Entonces le miro, me horroriza su frialdad, y le contesto, lo hacemos por amor. Veo en él a esos seres que comen, cagan y hacen de policía para poder seguir comiendo y cagando. Siento lástima.

Detienen a tu pareja en comisaría y me dicen que como caso humanitario te dejan dormir en casa. Mañana tienes que pasar el Tribunal junto a tu marido.

Te hundes. Es la primera vez que te veo enderezar ese vientre que te duele. Gritas y lloras hasta que un policía te manda callar.

No lo soporto, me puede la escena y le pido por favor que entienda que tu hijo ha muerto hoy, que estás recién parida, que te duelen las entrañas.

Me responde con desprecio que en este reino hay unas leyes, que aquí se hace lo que dice el procurador del rey y que tú eres una NEGRA CLANDESTINA.

Mañana iremos al Tribunal, mañana un hombre de este reino decidirá si te tiran a ti y a tu niña al desierto de madrugada. A partir de ahí la suerte decidirá si serás violada, si tu hija será raptada o por qué no violada también.

Imagínate que todo eso te ha pasado hoy.

Imagínate que a todas nos duelen sus entrañas.

Imagínate que a todas nos duelen nuestras entrañas».

(Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

ECLESALIA, 23/02/10.- «Tánger dieciséis de febrero 2010.

*Así lo he recibido. Así lo reenvío. Y seguiré arrodillándome, porque hoy he visto a Dios en negro y sin papeles.

+ Fr. Santiago Agrelo Martínez

Arzobispo de Tánger

Estimar l’Església no vol dir no poder-la criticar i no veure els seus defectes. Quan estimem una persona normalment veiem més les virtuts que els defectes, però seria irracional no voler-ne veure les coses lletges. Mirem de perdonar-les; mirem de disculpar-les; mirem de minimitzar-les. Però hi són i s’hi ha de comptar per no viure enganyats i poder ser madur.

Aquests dies s’està parlant molt dels capellans pederastes i de com les coses han arribat a límits insospitables. No s’entén que la jerarquia no hagi actuat abans davant de proves evidents i conegudes. No va actuar prou fermament Joan Pau II amb el cardenal de Boston Bernard Law, que no va fer més que traslladar el cardenal a un lloc de la Cúria Romana. Tampoc va actuar com corresponia amb el fundador de la "Legión de Cristo", Marcial Maciel, del qual s’han provat molts escàndols de tota mena. I podríem anar seguint amb silencis inexplicables a Irlanda sobretot, però també a Austràlia, Itàlia, Àustria. i també a Espanya…

No s’acaba d’entendre tampoc la manera de nomenar bisbes, per exemple. Sembla que els criteris que es fan servir busquin l’absurditat total o es busqui gest d’una única tendència i sensibilitat encara que no siguin ben rebuts per la majoria. Si l’Església fos normal triaria capellans de la mateixa terra, gent arrelada al país, prou sant i savis com per portar una diòcesi com s’ha de portar: essent propers a la gent, essent amics dels capellans, essent gent que busca l’essencial i no es queda en el secundari…

Si l’Església fos normal, respectaria més les maneres de ser i de fer dels diferents països, de les diferents cultures i de les persones, cosa que cada dia es dóna menys. S’escoltaria més a la gent, als bisbes, als capellans. No es faria callar teòlegs crítics, ans al contrari, es miraria de buscar nous camins, noves perspectives de la fe i de maneres noves de viure-la. Es buscaria, en definitiva, nous camins. No m’estranya gens, doncs, que cada dia hi hagi més distància entre l’església i el món, entre la jerarquia i els fidels i, en definitiva, entre les lleis, dogmes i sentències i la vida mateixa.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Amb el permís de Mn.. Jesús Huguet, transcric l’homilia que va fer en el funeral de l’alcalde de Solsona, Xavier Jounou.

Conec bé Mn.. Huguet i sé que no diu les coses per dir-les. Jo no coneixia l’alcalde de Solsona, però deu ser veritat tot el que diu d’ell Mn.. Huguet i molta altra gent. M’han arribat comentaris que era un home molt estimat. És un text una mica llarg però crec que val la pena llegir-lo i difondre’l.

HOMILIA DE MN. JESÚS HUGUET AL FUNERAL DE L’ALCALDE DE SOLSONA

“Xavier. Feia dos anys i pocs mesos que eres alcalde de la nostra ciutat. Durant aquest temps ens vam veure molt poc. Sabia que estaves molt ocupat i tenia por de destorbar-te. Però algunes vegades coincidíem quan a les tres jo venia de dinar i fer el cafè i tu sorties de l’ajuntament i t’acompanyava fins al cotxe. Sempre recordaré aquell dia que em vas dir preocupat: Me’n vaig cap a Manresa, diuen que no em troben res, però jo em tapo. Després van dir que si una pneumònia i, finalment, que un càncer. Un càncer cruel que, com deies, no t’ha concedit ni un sol dia de treva, ni per a poder realitzar el teu somni de passar un dia sol a Rotés.

Xavier, crec que no exagero si et dic que durant aquests dos mesos tot Solsona ha estat pendent de la teva malaltia i que ara tot Solsona està commocionada per la teva mort. Sí, estem tristos, molt tristos, perquè t’ estimàvem i esperàvem molt de tu.

Sabem que has viscut amb tota l’enteresa i serenor la teva malaltia i la teva mort. Però també suposem que havia de ser dur, molt dur per a tu acomiadar-te de tantes coses que estimaves –la teva família, sobretot la dona i les dues filles: la casa i la finca de Rotés (tu eres per damunt de tot un pagès de soca-rel), havia de ser dur, sí, acomiadar-te de tants projectes que acaronaves, tant en l’àmbit familiar com municipal…

Xavier, tu vas sembrar. D’altres colliran. Però estic segur que la teva llavor no deixarà de fructificar, aquí i en el cel en què tu sempre havies cregut.

Des d’aquest cel, estic segur que d’alguna manera avui pots contemplar aquesta catedral repleta de gent. La seva presència ho diu tot. Han vingut a dir-te adéu, molts amb llàgrimes als ulls, a expressar-te el seu reconeixement i estimació, a acompanyar els teus familiars en la seva desolació. Tots voldríem estar avui molt, molt a prop teu i de tots ells..

Definir la personalitat del Xavier no és difícil, ja que es tracta d’una personalitat integrada i coherent. Jo diria que és la síntesi de la seva integritat humana i de les seves conviccions cristianes, de la seva fe.

La riquesa humana de la seva personalitat, no sempre se li havia reconegut. Més de quatre vegades havia sentit dir que si era un cregut, un fanàtic, incapaç de dialogar. Jo sempre els responia el mateix: us equivoqueu de mig a mig, vosaltres no coneixeu el Xavier. Per això em plau transcriure el testimoni d’una noia, la Neus Mujal, que confessa que no va conèixer el Xavier fins que el va poder tractar i que en una carta oberta al CELSONA escrivia: “M’agrades, Xavier, m’agrada el teu apassionament, la defensa aferrissada en el que tu creus. He pogut parlar amb tu en diverses ocasions i he pogut comprovar que ets fonamentalment un home Bo, d’ideals ferms, responsable, honest, amb qui es pot discutir, crec que ets sobretot persona, just, amb dubtes i que mai no has pensat que sols tu tens la veritat absoluta. Des de la discrepància en alguns temes, he pogut escoltar els teus raonaments i fins i tot crítiques sobre algunes decisions preses pel teu partit, amb les quals no estaves d’acord”. Crec que el retrat de la Neus és perfecte. Sí, el Xavier era in home íntegre, incapaç de fer conscientment cap mal a ningú, exigent amb si mateix però comprensiu amb els altres, senzill, enemic de tota petulància, racional, però també emotiu i apassionat. Val a dir que era també molt intel·ligent, una intel·ligència que es manifestava no sols en les moltes decisions de govern que ha de prendre un alcalde, sinó també en el nervi argumental i en l’oportunitat dels seus escrits i discursos. Els discursets de circumstància, que solen ser un rotllo, els brodava. Recordo una dona senzilla que estava al meu costat i que en una d’aquestes ocasions em va dir: almenys ara tenim un alcalde que sap parlar, que dóna bo de sentir.

Serien comptades les persones que a hores d’ara no reconeguessin la qualitat humana del Xavier. Per això en una ocasió que la seva mare es lamentava que el seu fill no hagués pogut dur a terme cap dels seus molts projectes, li vaig dir: t’equivoques, el Xavier ha fet molt: en dos anys s’ha guanyat el cor de tots els solsonins.

Totes aquestes actituds humanes, en el Xavier estaven motivades i potenciades per les seves conviccions cristianes. Perquè el Xavier era un cristià d’una peça. “Sóc cristià, deia en el discurs d’investidura. I no crec que hagi millor codi de convivència humana que l’evangeli.

Recordo que, tot just havia començat a militar en política, Regió 7 va fer una enquesta a diversos líders de partit. Una de les preguntes demanava quin era el personatge històric que més admiraven. El Xavier responia sense complexos: Jesucrist. I quan, ja malalt, li comentava que en una situació difícil com la seva buscaria la pau del cor posant-me confiadament en mans de Déu, em va respondre: mossèn, això ho he fet cada dia de la meva vida.

He triat l’evangeli de la paràbola dels talents, perquè em va dir que era un dels textos evangèlics que més l’havia marcat: fer fructificar les pròpies aptituds posant-les al servei dels altres, de la societat. Ben segur que aquesta va ser una de les raons principals que el van moure a entrar en la política i acceptar l’alcaldia. Em deia que un dia havia sentit una frase que de seguida havia fet seva: val més presentar-se davant de Déu amb les mans brutes que no pas buides. I ho recordava el dia de la investidura: “Procura deixar el món millor del que l’has trobat: Aquesta màxima de Baden Powel, deia, en lletres marcades amb tall de ganivet sobre una fusta de roure al cau dels escoltes, de ben petit, ja va quedar marcada dintre meu”.

A l’ajuntament, es passava gran part dels matins rebent i escoltant tothom sense distincions. S’hi havia compromès el dia de la investidura: “Tinc el convenciment que el qui seu aquí ha de fer servir aquest honor, primer que res, per escoltar tothom i mirar d’entendre tothom”. Estic segur que tenia molt presents aquelles paraules de Jesús: “Entre vosaltres, el qui vulgui ser el més important, que es faci el servidor de tots”. I aquelles altres: “Tot el que feu a un d’aquest més petits i desvalguts, a mi m’ho feu”.

La sensació que ben segur tots tenim en aquests moment, és que la vida del Xavier ha estat una vida truncada, escapçada. ¿Que no ho va ser també la de Jesús de Natzaret? Moria cap als 36 anys, després d’una campanya de poc més de dos anys, els mateixos que el Xavier ha exercit d’alcalde. I Déu va fer d’aquesta vida escapçada de Jesús, viscuda amb entrega i fidelitat, així ho creiem els cristians la font de salvació per a tota la humanitat. La vida del Xavier ha estat certament una vida truncada – i tots ho lamentem-, però també estic segur que ha estat una vida fecunda, molt fecunda. I que ho seguirà sent.

Sens dubte que la semblança del Xavier no seria completa, si no féssim constar el seu amor a Catalunya. El Xavier estimava apassionadament el país.

Com que no em puc allargar més, em limitaré a transcriure la proclamació de principis que feia en el discurs d’investidura: “Soc d’esquerres perquè sóc cristi

Tags: Mossèn Jesús Huguet

Seguint amb el tema d’ahir, vull explicar que he parlat moltes vegades amb amics musulmans del paper de la dona a l’ islam, dels seus drets i del seu estatus social. Sempre hi ha hagut coses que no acabava d’entendre, sobretot veien la realitat d’alguns països musulmans. L’explicació que m’han donat aquests amics, que considero més entesos i intel·ligents, és que cada país és diferent i que les interpretacions de l’ Alcorà són diverses, com ho són també les de la Bíblia.

Llegia fa un parell de dies  que  Souad El Hadri, la primera advocada musulmana en doctorar-se a la Facultat de Dret de València, realitza una nova lectura de l’Alcorà i la Sunna en el seu llibre ‘Els drets de la dona a l’ islam i el seu estatut personal al Magreb’ .

Aquest llibre és la seva tesi doctoral  i la va escriure per a desterrar les lectures masclistes predominants en la jurisprudència islàmica.  Sobre aquesta qüestió, ha narrat que la seva tesi, reconeguda amb un Cum Laude, la va idear per a respondre al principal problema al qual s’enfronten les feministes musulmanes: existeix o no un principi d’igualtat a l’ islam?. I la seua resposta és que sí. Per aquesta raó, se centra en la seva obra a rebutjar les "lectures masclistes i patriarcals" que han prevalgut sobre el llibre sagrat de l’ islam i de la paraula de Mahoma.

Qui vulgui saber més sobre les opinions d’aquesta advocada, podrà trobar una bona entrevista a la revista CONSUMER

http://www.consumer.es/web/es/solidaridad/derechos_humanos/2008/04/19/176303.php

Considero que és ben interessant tot el que diu, sobretot quan, com deia en el post d’ahir, ens està arribant una gran onada d’integrisme a la que caldrà fer-hi front. I no estarà gens malament que els arguments vinguin dels propis musulmans….

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…

Explica el bisbe Pere Casaldàliga que una de les preguntes que més li fan en els seus viatges a l’ Amèrica Central és la següent:

"Monsenyor, on és el Déu dels pobres?". Diu que sempre respon:- Amb els pobres!
Reconeix, però, que més que una resposta, aquesta resposta és més aviat una nova pregunta:
– Com es demostra que Déu està amb els pobres? Com es pot veure el rostre i el cor de Déu al mig d’aquestes situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?

Jo diria que aquesta és la gran pregunta que ens fem tots plegats (creients i no creients) aquests dies d’immens desastre a Haití i en altres situacions similars. Als més pobres sempre els toca els rebre. O, si voleu, és a qui toca més el rebre. El bisbe Pere, intenta donar la seva resposta personal a l’eterna pregunta del dolor i la mort del més innocent.

La vida dels pobres – allà, aquí, a Centreamèrica molt concretament- no és de dia, és de nit, "nit fosca". Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Joan de la Creu … Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per revoltar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança -aquesta sí, "contra tota esperança" – justifica àmpliament la sorpresa que Péguy posa a la boca de Déu pel que fa a la "més petita" de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.

En tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en que el Poble centreamericà viu o malviu i mor. Perquè tot hi conflueix per dubtar, per revoltar-se contra tot i contra tots, per negar la vida mateixa. Des de la naturalesa -amb els seus volcans i terratrèmols i sismes submarins- fins al poder civil o religiós, potser.

Els successius governs es venen, lacais dels imperis sempre, i les institucions – fins i tot les anomenades democràtiques- no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, almenys, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o les seves transformacions estructurals han estat castrades -en la reforma agrària, en la salut, en l’educació, a l’habitatge, a la participació popular efectiva-i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni d’ les esperances que hi va dipositar el seu Poble.

Per a Amèrica Central, sobretot, "pati del darrere" de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre per als pocs de sempre una altra vegada es fa realitat la nova reptant utopia del Capital i el Mercat divins, senyors definitius d’una història humana (!) que ja ha arribat al seu "no hi va més".

Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquests pobles -cristians, he dit- seria evidentment la pròpia Església de Jesús. Però en certs països centreamericans aquesta església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més rics, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra d’ ensopegada per a l’esperança dels Pobres. Amb la qual cosa, la nit de la societat -la seva Economia de fam, la seva Política de marginació i / o repressió- s’ha estès també sobre l’Església. "En el món – en la societat humana-, podria explicitar millor Jesús, passareu moltes dificultats, i en l’Església-que hauria de ser la meva comunitat fraterna-els passareu també". (¿Afegiria Jesús, conseqüent sempre Ell, "però no tingueu por, que jo he vençut el món i" aquesta "Església"?).

No estic acusant a ningú. O m’estic acusant a mi mateix igualment, en tot cas. Perquè aquesta insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem molt a prop, i diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar a els rics i als poderosos i als injustos d’aquest món. La pregunta "On és el Déu dels pobres?", Hauria de desdoblar-se en aquesta altra: "On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?"

La qual cosa no disculpa a la societat -considereu cristiana o no- ni justifica la iniquitat de governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides. Sé molt bé que aquesta "nit fosca" no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camus a César Vallejo, Déu ve sent emplaçat, amb diferents tons, a respondre per el dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquesta sí que va ser "l’última temptació de Crist": "Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?" Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell -i aquí hi ha la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana- també la va "ressuscitar", superant amb la seva victòria sobre la injustícia i sobre la mort.

Sense que això impedeixi que continuï sent "nit fosca" la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi -ni als Pobres ni als seus aliats- de la pregària d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.

Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Les estrelles només es veuen de nit …

Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Terretrèmol d’ Haití,Pobresa,Mort

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Es pot fer el ridícul per massa o per massa poc. Els llatins deien: “Virtus in medio” i és veritat. No és fàcil l’equilibri en qualsevol dels aspectes de la vida i, per tant, tampoc ho és a l’hora de celebrar el Nadal o en adoptat actituds ecològiques, per exemple.

He trobat en un blog amic aquesta perla, que us deixo aquí, i que us convido a llegir-lo al seu lloc original, on hi trobareu altres coses que valen molt la pena. El lloc és

http://lo-lleidata.blogspot.com/

ATAC SOBTAT DE SOSTENIBILITAT

Miri, després de veure el paper fo-na-men-tal que han tingut aquests homes (i dones, i animals i coses) d’Iniciativa en la negociació de l’ Impost de Successions (un gran paper el seu) m’han agafat unes ganes irreversibles de convertir-me en un personatge amb grans dosis de sostenibilitat. Vull lluir sostenibilitat per tots cantons durant aquestes festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se’m podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural).

A casa enguany he posat un tronc i una tronca (per allò de la paritat, sap?). A la tronca no la picaré ja que podria denunciar-me amb la llei de violència de gènere a la mà. El tronc el faré cagar però sempre abans parlant i dialogant amb ell de forma tolerada. Per evitar que el pobre tronc pateixi, el bastó biodegradable que hauré comprat en un botiga de Comerç Just sense que em donin ni bossa ni paper per embolicar-lo el folraré d’escuma de matalàs reciclat. Mentre celebrem la cerimònia de la cagada del tronc, tant el tronc com la tronca tindran a la seva disposició un GPS i un telèfon mòbil en posar-se en contacte amb Sanitat Respon o el 012 per si consideren que el tracte donat és vexatori. Observadors d’Amnistia Internacional faran un informe sobre el tracte al tronc de Nadal.

Al pessebre, a part del rei negre (que ja no li diré negre sinó que serà anomenat rei de pell fosca) hi haurà un rei asiàtic, un homosexual, un bisexual i un transexual. Evidentment hi haurà reines magues també amb una pancarta sobre l’avortament lliure. Per tal de no patir amb els sentiments dels pobres camells (i camelles) seran els reis mags (i reines magues) qui portaran els camells a sobre, això sí,sense superar els 80 km/h. L’establia serà una casa okupada per una família progre i monoparental amb el nen Jesús i la nena Jesusa. Els pastorets (i pastoretes) estaran manifestant-se a favor dels drets d’autor (i autora) de la SGAE i acompanyats de pòsters d’Aminatu Haider. La presència de figuretes serà paritària i la caganera podrà exhibir el seu cul a partir dels 16 anys sense permís patern(ni matern). La durada estipulada del pessebre ha de ser des de Halloween fins a Carnaval, per tal de no fer-la coincidir amb la Setmana Blanca del febrer.

I el dinar de Nadal serà a base de kus-kus, falafel i shuarma. Tots els productes seran ecològics i no transgènics com les tomates amb gust de tomates. I a l’hora de la sobretaula una mica de marihuana legalitzada mentre tots els convidats (i convidades) cantem “fum, fum, fum” en diferents idiomes de diferents continents.

I tot això amb la calefacció apagada per no augmentar la temperatura mitjana del planeta i no contribuir amb l’escalfament global. Miri que fins i tot podríem obrir els aires condicionats.

EL QUE US DEIA, UNA PERLA!

**
*****

M’agradaria

guarnir, aquests dies,

un arbre de Nadal

molt especial
i penjar-hi, en lloc de regals,
els noms
de tots els meus amics. Els de prop
i els de més lluny. Els de sempre i els que
tinc ara.
Els que veig cada dia, i els que trobo molt de

tant en tant.

Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido.

Els constants i els inconstants. Els de les hores

alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig

ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec

profundament, i aquells a qui només conec per la seva

aparença.

Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils

i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han

passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran.

Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai.

Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau.

Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos

d’esperança,

donant una mica

de felicitat a aquells

que ho han perdut tot.

Aquesta felicitació és per a tots aquells que vulguin acceptar-la. Ja sé que a molts això del Nadal els llisca per sobre i altres no en volen sentir ni a parlar. Però també n’hi ha molts que encara creiem en l’esperit del Nadal. No en l’esperit del Nadal de llumetes, regals i disbauxa econòmica i gastronòmica. No, això no és el Nadal!

Nadal és un nou naixement de Jesús. Un Jesús que ha transformat el cor i la vida de moltes persones i ha transformat també el món. El món no seria el que és si no hagués nascut Jesús i no continués naixent cada dia en milions de llocs de la terra donant esperança d’un “món nou i d’una terra nova”. Només així és com té un sentit profund el Nadal.

Enmig de felicitacions, llums i cava també hi ha el lament profund de les mares i esposes que tenen els seus fills i marits lluny; el fred del cos i del cor que experimenten els que viuen al carrer, sense família, sense amics i sense esperances; la tristesa del malalt que se sent morir sense haver acomplert cap dels seus somnis; el desencís del jove que no troba feina i que sap que no en trobarà….

Però Nadal és, sobretot, un nen que neix. És esperança. I és en aquesta esperança on cal agafar-nos com a un clau roent. Perquè és l’esperança que ens salvarà i salvarà el nostre món. I els que som cristians sabem que Jesús, el seu esperit i els seus ensenyaments, ens hi poden ajudar. Aquest és el meu Nadal i el Nadal que us desitjo a tots vosaltres!

Fa un parell de dies que van morir a Lleida un parell de nois senegalesos mentre dormien en una casa abandonada, sembla que a causa d’inhalar monòxid de carboni. Van trobar un braser mig apagat a l’habitació on dormien.

Molts temporers s’han quedat sense feina i sense mitjans per sobreviure. Mengen el que poden i dormen on poden. Aquests dies d’hivern i de tant fred és quan ho passen més malament i els serveis socials no donen l’abast. Els veus remenant contenidors i refugiant-se on poden durant la nit. Moren de fred i de tristesa. Alguns demanen poder tornar al seu país.

Fa pocs dies que, sobre aquesta crisi que afecta tanta gent, en parlava la Sílvia Soler a l’Avui i ens recordava un sonet de la seva mare Carme Guasch (1928-1998) va escriure l’any 1977.

“Aquest carrer, el meu, és una onada

d’homes que criden uns mots elementals

com ara “pa” o “pau” o l’ oblidada

realitat que tots hem de ser iguals.

Amb el cor oprimit, sentim que es bada

als nostres peus l’ inici d’un trasbals

que sotraga el camí on fem petjada

i ens fa veure que té quelcom de fals.

Darrere la finestra que ens acusa

i és la causa i l’efecte de l’excusa

amb què justifiquem el nostre fer,

meditem, sense dir-nos cap paraula,

si no hem fet de Nadal una gran faula,

per a mirar, instal·lats, aquest carrer”.

Carme Guasch i Darné (Figueres, 1928 – Badalona, 1998), poetessa i narradora.

  Fa ja molts anys (els més grans ens en recordarem prou) que es va fer aquella campanya de "VOLEM BISBES CATALANS". Es va fer molta pressió a Roma i va donar prou bon resultat, veient les intencions que tenien en aquell temps de castellanitzar l’episcopat català. Ara haurem de fer una nova campanya per demanar "bisbes normals". I quan dic normals, vull dir persones que coneguin la terra, la gent, la llengua, els costums del lloc on hauran de viure i treballar.

Ara, ja fa una temporada, que corre la brama que hi haurà relleu al bisbat de Solsona i que l’elegit serà Vicente Juan, actual bisbe d’ Eivissa en la mateixa línea d’actuació que s’ha fet amb Munilla al País Basc. Com ja fa una bona colla d’anys, van fent bisbes a persones d’una tendència dretana ben declarada i gent que no és representant -ni de bon tros- de la diversitat del Poble de Déu.

Davant d’aquestes veus que van corrent jo em faig algunes preguntes:

-S’ha consultat al Poble de Déu de Solsona? Respon a les esperances que els fidels de Solsona tenen posades en el nou bisbe?

-S’ha de portar una persona de fora? No hi ha ningú al propi bisbat que pugui ser un bon pastor de la pròpia comunitat? Antigament els responsables de les comunitats els elegia la mateixa comunitat i sempre era algun dels seus membres.

-S’ha tingut en compte la perversitat que té l’actual sistema de nomenament de bisbes? Creieu que aquest sistema és prou evangèlic? Recordem el que deia Sant Cebrià a mitjan S. III: "Cap bisbe ha de ser imposat".

-Serà una persona que integrarà o exclourà; unirà o dividirà? Segons els precedents que en tenim més aviat serà això darrer.

-Roma nomena pastors o funcionaris controladors? "De Roma ve allò que a Roma va", es diu amb tota raó. I ja sabem qui informa Roma, qui proposa, quina mentalitat es vol imposar a través dels nous bisbes que, de mica en mica (com la gota malaia) van imposant a tot arreu com a corretges de transmissió del Vaticà.

Jesús no va designar cap mena de bisbe i no va elegir els 12 apòstols per ser dirigents de les comunitats. De fet, no ho van ser mai. La teoria segons la qual els bisbes són successors dels apòstols no és de Jesús, ni de Pere, ni de Pau, sinó d’ Irineu de Lió a finals del segle II, i quan ell parla de successió apostòlica no parla només del bisbe de Roma. Per ell tots els bisbes tenen la mateixa autoritat.

També s’ha de recordar que Roma no s’arrogà el dret de nomenar bisbes fins al segle XIV, i que ho va fer justament per aturar la ingerència creixent de les naixents monarquies europees. Avui no té cap sentit. Com podrà ser l’ església llar d’humanitat, profecia d’alliberament, sagrament de Jesús? Quin sentit té que el bisbe de Roma tingui el poder de nomenar els més de 5.000 bisbes dels cinc continents i que d’aquesta manera manegi tota l’Església d’acord a la seva teologia particular, amb la seva nombrosa cort de nuncis i de presidents polititzats de Conferències episcopals i enmig d’innombrables intrigues curials i polítiques?

Podem anomenar això Església de Jesús, animada per l’Esperit de Déu que allibera i consola?

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

"L’espiritualitat és la distància entre tu i la vida".
La frase la va dir un un jesuïta en una entrevista al Canal 33. Parlava de que tothom busca l’espiritualitat d’alguna manera o altra. Uns l’anomenen zen, altres naturalesa, altres cristianisme, altres "pau interior "…. però al final, li posem el nom que li posem -deia- no és més que l’espai que deixem entre nosaltres mateixos i la vida, perquè si no deixéssim aquest espai patiríem moltíssim. Em va agradar la definició i em va semblar que el que deia era una gran veritat.

Normalment sabem fer poc aquest exercici de distanciament que ens fa veure’ns a nosaltres mateixos des de la distància i des de la perspectiva. I és justament des d’aquesta perspectiva que podem entrar dins de nosaltres mateixos i veure què som, què ens passa, què podem fer, on podem anar, què és l’important i necessari i què és el superflu.

En fi, que la frase em va agradar i l’ he volgut compartir.

Brasil és un continent dins un altre continent. Hi ha molts climes, molts paisatges, moltes costums, moltes ètnies. Hi ha de tot, una mica. "No Brasil, todas as coisas são maiores do mundo".

Han passat moltes dificultats en aquests darrers anys, però les coses es van arranjant de mica en mica, gràcies a Lula, que amb tots els defectes que vulgueu, està portant el país endavant i és un exemple per a molts. Sí, també per a nosaltres, els europeus, que ens creiem els reis del mambo!

Un gran defensor de Lula és Leonardo Boff, que aquests dies el tenim per aquí entre nosaltres, àgil de ment com sempre, home intel·ligent com pocs, encara que no ho mostri en la seva humilitat franciscana. Ens recorda que "la humanitat necessita somnis i que la religió és una font de somnis", per més que alguns diguin el contrari i actualment es vegi la religió com una cosa passada de moda. Els passats de moda, més aviat són ells, penso jo, però això seria una qüestió llarga.

La tesi que Boff sosté com a solució de futur per a la terra és la de  modelar una solució sobre la base de la Carta de la Terra: una qüestió social, solidària, però també ecològica. Al Brasil, a través del programa Petrópolis, ja han  aplicat la Teologia de l’Alliberament als barris, amb assessorament jurídic amb la finalitat d’arribar als joves i a la gent del carrer, però també a les víctimes de la violència domèstica. Han desenvolupat el programa Pa i Bellesa, que consisteix primer en una bona dutxa i després menjar per arribar a la bellesa.
Dit d’una altra manera: L’assumpció dels problemes a través del diàleg, la solidaritat i l’esforç personal. L’ajuda ha vingut del mateix Lula, que han aconseguit que s’impliqui amb les despeses de menjar i lavabo, que vénen de l’Administració.

Han parlat de nous hàbits, de noves maneres de fer. Venim d’una economia basada en l’explotació dels recursos de la terra per al consum humà. Aquest sistema ha provocat grans beneficis però només per una petita part de la humanitat. Noam Chomsky diu que hi ha tres persones que el món que produeixen més renda que 40 països junts. La riquesa està concentrada en poques mans… Això crea una injustícia i una tremenda desigualtat ecològica i social. El consum ha de ser més frugal i solidari.

Boff creu que vivim un moment de tornada a l’espiritualitat. Hi ha molt cansament de materialisme. Hi ha una recerca de dimensions noves no materials. Però la joventut no troba resposta en l’Església perquè és una institució molt rígida. Cal buscar l’espiritualitat al marge de la doctrina oficial.
Com? La humanitat necessita somnis. La religió és una font de somnis. La vida no és només diversió i consum. Amb això sol, l’ésser humà se sent buit. A més, diu ell, el domini global està en mans del G-20, però s’ignora la resta. La humanitat consumeix un 30% més dels recursos que hi ha i el problema de l’aigua potable és terrible. Cal escoltar els pobres i adoptar mesures solidàries.

Bones reflexions per pensar aquest cap de setmana, no?

"Ens ho poden prendre tot, menys la fidel esperança".

Als seus 81 anys, el bisbe emèrit de la diòcesi de São Felix do Araguaia, Pere Casaldàliga, és un dels més destacats representants de la Teologia de l’Alliberament i s’ha convertit en un referent per a l’esquerra llatinoamericana. Des que fa quatre dècades va arribar a Brasil per quedar-se. El seu treball en defensa dels drets dels pobles indígenes i dels grups socials més oprimits, així com el seu suport als moviments brasilers de camperols sense terra i la revolució sandinista a Nicaragua en els anys vuitanta, fan que Pere Casaldàliga sigui part fonamental de la memòria viva de la lluita per la dignitat i per l’alliberament dels pobles a Amèrica Llatina.

Acabo de llegir una entrevista que li fa la revista PUEBLOS (Nº 39 del mes de Setembre) i m’ha semblat interessantíssima i veig que segueix en forma, tot i l’edat i la malaltia. El cap el segueix tenint molt clar i és meravellós i reconfortant que, un home que ho ha passat tant malament, segueixi tenint tanta esperança.

"La mundialització ens ha donat l’oportunitat de reconèixer que som una sola humanitat. Som tots iguals, hem de ser-ho, en dignitat i en oportunitats ". Així es donava inici a una conversa en la qual es va tractar des de la situació política del Brasil fins a les perspectives actuals de la Teologia de l’Alliberament, passant pel model de consum o els reptes de l’esquerra llatinoamericana.

http://www.revistapueblos.org/spip.php?article1735&var_recherche=casald%E1liga

No tinc el gust de conèixer el bisbe de Girona, ni n’he sentit gaires comentaris. Ni en bé ni en mal. Per tant, vull deixar ben clar que parlo sense prejudicis de cap mena.

Dit això, vull manifestar la meva estranyesa pel fet que el bisbe Pardo no deixi els locals parroquials per fer les votacions el dia 13 de desembre per la independència. Es veu que tot plegat ve per les pressions d’un militant del PP de Canet de Mar que va demana-ho de forma explícita al bisbat.

Simplement voldria tirar una colla d’anys enrere i recordar tot el que s’hi feia als locals parroquials catalans. Els més vells podran recordar que s’hi feia des de teatre, fins a reunions clandestines, passant per les catequesis i reunions de tota mena (de barri, de grups escoltes, de sindicats, do jovent, polítiques, etc). Diuen els diaris i "ràdio macuto", que molts capellans estan completament en desacord amb aquesta decisió. També n’hi deu haver que ho troben prou bé.

A mi em sembla que això és un símptoma més de la greu crisi que afecta a  l’Església catòlica, que cada vegada s’allunya més de la societat i dels seus problemes. Una enquesta força recent deia que hi havia una fuga d’un 1% anual de catòlics de l’església. S’haurien d’analitzar més profundament les raons, però segurament que una de les fonamentals és que s’està tornant una institució allunyada, envellida i que decep profundament les aspiracions de molta gent.

No s’hauria de preguntar amb tota humilitat si no està fent malament alguna cosa? Tots coneixem  moltíssims catòlics que són un exemple profund de vivència real i diària de l’evangeli de Jesús. Però la jerarquia i la imatge general és aquesta? No hauria de donar més possibilitats a l’obertura d’opinions, de pensament i de maneres de fer? No hauria de ser més propera als pobres, al poble, als que sofreixen? No hauria de fer alguns canvis, que moltíssims dels mateixos fidels demanen?

Si l’Església no és capaç de deixar un local parroquial per tal que el poble (tot el poble sense distinció) pugui exercir el dret a expressar una opinió, encara que sigui política, com és la de votar…. com volem que la societat vegi seva imatge?

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.

Avui compleix 75 anys el Bisbe de Solsona. Vol dir que li ha arribat l’hora de presentar la seva renúncia. Personalment, crec que era un moment esperat per molts. És el que se sent a molta gent "sotto voce".

El Fòrum Ondara, de capellans de Solsona,

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

ha escrit una carta al bisbe que he cregut interessant reproduir perquè recull el sentiment i el pensament de molta gent.

Arran dels 75 anys del Sr. Bisbe

Per la Guia de l’Església de Solsona, sabem que el nostre bisbe, Jaume Traserra, l’11 de juliol compleix els 75 anys. Per davant de tot la nostra felicitació: “Per molts anys, Sr. Bisbe! Que el Senyor li concedeixi molts més anys de vida ben fructífers i feliços”.

Segurament que, com a fidel observador que és de les normes de l’Església, presentarà al Sant Pare, si no l’ha presentada ja, la seva renúncia. I és possible que pensi també que aquest era un moment esperat pel Fòrum Ondara. Així ho podia fer entendre la broma del rellotge regressiu. Tanmateix podem assegurar-li que no estem especialment preocupats per la decisió que pugui prendre la Santa Seu.

Primer, perquè, tot i que estem convençuts que el bisbe pot influir molt en la bona marxa de la diòcesi, creant un bon clima en la comunitat diocesana, encoratjant-la en uns moments difícils a compartir i irradiar la seva fe, marcant el rumb de la pastoral i, sobretot, amb la proximitat als seus diocesans, hem de confessar tanmateix que, dissortadament, ens hem acostumat a no esperar-ne gaire. Per altra banda, sabem molt bé que no ens podem fer il•lusions amb un possible canvi, ja que, si mirem el panorama episcopal, tampoc no hi veiem tantes diferències.
Per la nostra banda, pot estar segur que, si la Santa Seu creu oportú prorrogar la seva estada entre nosaltres, encara que sigui sense un excessiu entusiasme, l’acceptarem amb un veritable esperit eclesial, amb la mateixa fidelitat que ens ha mantingut tothora al peu del canó. Creiem que amb el bisbe passa una mica com amb aquell arbre fruiter, que, encara que no et doni els fruits dolços que n’esperaves, sempre hi pots anar a buscar ombra. A més a més, ben segur que ha fet prou coses bones, que potser nosaltres no hem sabut apreciar degudament. Per tot, gràcies.

De totes maneres, els components del Fòrum Ondara –un fòrum que va néixer la tardor del 1999 (poc després del Fòrum Joan Alsina), no pas com un grup d’oposició al bisbe, sinó com una trobada mensual d’amics– no podíem estar d’acord amb algunes opcions bàsiques que el bisbe ha pres en el govern del bisbat, i així ho vam manifestar a partir del primer aniversari del seu  pontificat, primer confidencialment i després públicament. Ens va fer la impressió que el nostre bisbe (ara que estan de moda els símils futbolístics) no sabia amb quin equip comptava ni en quin camp jugava. I això és del que nosaltres volíem fer-lo adonar. Perquè, d’allò de pujar a un tren en marxa, com ens havia promès, res de res. Més aviat hauríem de dir que, en vuit anys que fa que està entre nosaltres, ha demostrat un interès especial a capgirar-ho tot.

Més concretament, no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans;amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos i fidels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema econòmic com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.
Potser sí que les nostres acusacions o reflexions van anar sovint carregades d’una excessiva agressivitat. En demanem disculpes i, més cristianament, en demanem perdó. No era la nostra intenció ofendre ningú.

 
Repetim, per molts anys! No voldríem enterbolir-li pas el temps que pugui quedar-se entre nosaltres. Li desitgem una estada plàcida i fecunda i voldríem, per la nostra part, que les nostres relacions poguessin ser en endavant més fluïdes i afectuoses, sense que condicionin la nostra llibertat.

Dins de l’ Església hi ha de tot. Hi hauria de cabre tothom. Aquesta monja n’és un exemple, gràcies a Déu.

L’ entrevista és una mica llarga però val la pena.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

Hi han notícies que fan mal de veritat. Deixen mal gust a la boca i a l’estómac. Fan mal a l’ànima. Em refereixo a la notícia que ha sorgit aquests dies dels abusos a menors a internats d’Irlanda.

El problema, en si mateix, no és si els abusos són d’algunes persones de l’Església Catòlica. Que també ho és, i gros. El problema és  per què es produeixen aquest mena d’abusos a menors, en molts camps de la nostra societat i en la majoria de països. Per què es produeixen abusos constants a persones indefenses i atemorides pel pes de l’autoritat moral d’una altra persona?.

Perquè la decepció profunda, quan llegeixes aquest tipus de notícies, la produeix el fet de saber, per exemple, que un policia és el cap d’una banda de lladres; o el cap de la presó és un extorsionador d’interns; o que un metge es dedica a operar il·legalment sense cap tipus d’higiene i precaució; que una autoritat política deixa distribuir droga perquè se’n beneficia econòmicament… En fi, que podríem seguir la llista d’abusos. A menors, a desvalguts, a gents indefensa i analfabeta, a gent pobra.

En el cas de l’ Església Catòlica crec que encara és més greu perquè es juga amb el llegat sagrat de Jesús de Natzaret. En totes les institucions hi han persones nobles i incorruptes, ja ho sabem. Però també és cert que n’hi han de corruptes i innobles i que els responsables haurien de filar més prim i no deixar passar certes coses. O, el que és pitjor, deixar-les passar a uns sí i a altres no. O fer públiques algunes i amagar-ne altres. És cert que la roba bruta a vegades és millor rentar-la dins de casa. Però s’ha de rentat. El que no pot ser és tenir la casa plena de roba bruta i fer veure que no n’hi ha.

Tots tenim la nostra responsabilitat (institucions i persones) en els nostres actes i tots hauríem d’intervenir quan sabéssim algun cas. Tots som una mica hipòcrites a vegades. O covards. Doncs bé: en certes coses no hauríem de transigir i hauríem de ser nosaltres els primers responsables en denunciar aquest tipus d’abusos. I si és a menors, molt més perquè la cosa és molt més greu encara.

És essent responsables que serem més lliures.

No us heu preguntat mai per què a l’Índia, un país on hi ha molta fam, la gent, enlloc de menjar-se les vaques com aquí, n’ha fet un animal sagrat i de culte?

Resum d’una tesi doctoral d’una persona que s’anomena YALIEL i que vaig trobar molt interessant. http://xat.cat/?L=blogs.blog&article=3435

"La vaca no sempre ha estat un animal protegit a l’Índia. Els primers textos de l’ hinduisme ni protegien ni menyspreaven la vaca, que era de consum habitual.
Això va canviar amb l’augment de la població, fet que va portar a substituir el sistema de pasturatge (ramaderia) pel de l’agricultura. L’explicació d’aquest canvi és que si els animals es mengen els cereals i després els humans ens mengem els animals, es perden en el procés moltes calories i proteïnes (que són les que els animals fan servir per viure); en canvi si els humans ens alimentem directament de cereals s’aprofita molt més el valor calòric d’aquest aliment.
Tot i així, la cria de bestiar no es pot suprimir totalment, perquè els pagesos en necessiten com a eina de treball (per arrossegar les arades, per exemple).
El budisme fou la primera religió contrària al sacrifici d’animals.
L’aparició del budisme, doncs, està molt relacionada amb el sofriment dels pagesos i la necessitat d’utilitzar les terres per conrear, en lloc de per alimentar el bestiar. Buda va prohibir el sacrifici d’animals, va condemnar la supressió de qualsevol tipus de vida, va substituir els rituals (que sovint anaven acompanyats de sacrificis d’animals) per la meditació, i va fer de la pobresa i les bones obres els mitjans de salvació.
Les vaques no competeixen amb els humans pels aliments, ja que mai no pasturen les terres de conreu (s’alimenten de deixalles); fan servir els fems de les vaques com a adob i fertilitzant pels conreus, com a combustible per les cuines, i també com a material de construcció (barrejat amb aigua).
Molts pagesos no poden comprar un tractor; a més de la benzina, haurien d’afrontar el cost de les reparacions i de les peces de recanvi. D’altra banda, la manca de fems els obligaria a comprar adobs químics. Els tractors són més eficients que els animals de tir en explotacions de grans dimensions, però a l’Índia hi predominen les petites propietats.
Per tenir animals de tir (bous) cal una vaca, per tant, el pagès que té una vaca posseeix una “factoria” per produir bous.
Algunes possibles conseqüències de la supressió del tabú de la vaca a l’Índia podrien ser les següents:
– Els preus es dispararien fins a assolir els nivells internacionals.
– S’haurien de dedicar molts cereals a engreixar el bestiar, per tant, molts camps de conreu haurien d’esdevenir pastures.
– S’enriquirien només una minoria de comerciants i pagesos, però la majoria de la població pagesa s’arruïnaria.
La majoria de les vaques més estèrils i menys productives són propietat dels pagesos més pobres; però, atès el caràcter sagrat de la vaca, si se’n van a pasturar al camp d’un ric terratinent no la poden foragitar. Així mateix,si la vaca es posa malalta, l’estat se’n fa càrrec gratuïtament.
A més, les vaques també incrementen la renda de les famílies pobres donant-los la seva llet.Així doncs, en definitiva, tenir una vaca és una garantia per a les famílies pobres.
La vaca dóna llet, és la mare del bou (l’animal de tracció més eficaç i barat per al tipus de sòl i clima de l’Índia), i consumeix deixalles. Per tant, deixant-la viva genera molta més vida que matant-la."

He descansat un parell de dies de blog, d’internet, d’ordinador i de tecnologies diverses perquè he tingut la visita d’uns amics. Aquest matí se n’han anat.

Avui és Dissabte Sant i he buscat aquest foto que per a mi resulta molt expressiva. Us explicaré que em diu a mi i que cada un li busqui el seu propi significat, si vol fer-ho i s’hi n’hi troba algun.

1.- La Setmana Santa per a mi continua tenint el significat religiós de sempre: d’alguna manera celebro, concentrat en una setmana, el misteri de la meva fe en Jesús de Natzaret. El meu sentit de la vida, de la mort, de la transcendència, dels “PER QUÈ” més fonamentals de la meva vida depenen de la meva fe en Jesús de Natzaret. No necessito necessàriament les celebracions per a celebrar o reafirmar la meva fe, però tot m’hi ajuda. La Setmana Santa són dates que m’ajuden. Però m’ajuden perquè em fan reflexionar sobre el que és la meva fe: en la vida, en les persones i en Déu.

2. Per a mi la fe és creure el Déu i en l’home. En els homes. Millor, dit, en les persones. En la Humanitat. Aquest sepulcre de la foto, amb la porta tancada, em fa reflexionar amb el que hi ha darrere la porta. Amb la possibilitat de que tot revisqui, ressusciti, o en que tot mori i es quedi sense sentit. Jo crec que tot té possibilitat de nova vida, de nou sentit, de renovació, de transformació, de novetat…..si nosaltres som capaços de donar sentit a la vida com li va donar Jesús de Natzaret amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

3. Aquest dies he tingut a casa amics que vaig fer 30 any enrere. Amics fets lluny de casa, en unes circumstàncies especials, en un ambient diferent del que tenim avui. Però l’amistat ha durat. El temps no ha esborrat la vivència i les vivències. La vida compartida és millor. És més plena, té més sentit i és la que perdura. La vida d’aquest amic ha donat mil voltes. La meva també. Però els lligams han perdurat. No s’han afeblit. I no s’ha afeblit perquè durant aquests anys hem ant compartint les vides respectives. Ell ha fruït i ha patit amb mi i jo he gaudit i patit amb ell. La Pasqua per a mi és això: compartit vida i mort. I tenir l’esperança de la Resurrecció.

4.-Pasqua és a tocar. Ressuscitarem si som capaços de pensar que darrere de la porta del sepulcre encara hi ha vida. Que en el món hi ha vida. Que el món té possibilitats de transformació. de millorament. Si seguim creien que les persones, les coses i les situacions podem millorar i que nosaltres hi podem posar el nostre granet d’arena en aquesta millora.

Aquesta és la meva Pasqua i aquest és la Pasqua que us desitjo als amics que em llegiu, tant als creient com als no creients. Perquè tots podem fer un món millor amb el respecte, l’amor i l’esperança.

BONA PASQUA A TOTS!

Tags: Fe

Foto extreta de Uruguay Total

——————————————————

Aquests dies tindré la visita d’un amic d’Almeria que vaig conèixer a l’ Uruguai. Recordarem aquells ja llunyans dies, plens d’anècdotes i bons moments.

Una de les coses que em van sobtar quan vaig arribar a l’Uruguai fou la forma com s’anomenava la Setmana Santa i, sobretot, com se celebrava. Era l’any 1976 i jo venia d’un país on Setmana Santa era una setmana diferent, sociològicament parlant amb un gran contingut religiós, palès en tots els àmbits: des de la TV, fins als espectacles i les processons i funcions religioses.

Per començar, ja em va xocar que a la Setmana Santa l’anomenessin “Semana de Turismo” o “Semana Criolla”. Tot plegat té uns antecedents que us vull comentar, encara que sigui breument.

Alguns antecedents
L’ any 1886
Els joves liberals van optar en general pels "plaers del camp" per Setmana Santa, com comentava La Tribuna Popular el 1888. La investigació ens va permetre detectar ja el 1876 les sortides juvenils cap a l’interior i la formació de "campaments" durant la Setmana Santa. El 1886, un diari  de Salto esmenta les "caceres" organitzades per "diversos joves de la nostra societat (als) que res els importen les excomunions i altres tonteries de la gent de “casulla i bonet”.  O sigui que l’actual Setmana de Turisme va néixer d’una militant actitud liberal. (José Pedro Barros, Història de la sensibilitat a l’Uruguai – Tomo 2, El disciplinament)
L’any 1911
Es va eliminar la prestació d’honors militars en els actes religiosos de l’Església Catòlica i els seculars de l’exèrcit nacional. A més es va prohibir la presència de l’exèrcit com a institució en les cerimònies religioses, es va suprimir el càrrec de capellà en l’exèrcit i es va ordenar que la bandera nacional no saludés a persones ni a símbols religiosos. L’any 1919
El batllisme va  aconseguir  per mitjà de la llei del 23 d’octubre de 1919 la secularització dels”feriados” religiosos: el dia de Reis, 6 de gener, es va convertir en "Dia dels nens", la Setmana Santa a "Setmana de Turisme" , el dia de la Mare de Déu, 8 de desembre, a "Dia de les Platges", i el de Nadal, 25 de desembre, a "Festa de la Família" (Barra-Nahum, Batlle, els estancieros i l’imperi britànic – Tomo 4).

Amb aquests precedents no és estrany que poc a poc el país s’anés adaptant a les noves formes, als nous aires i al nou vocabulari. Encara ara els uruguaians es disposen a celebrar: la resurrecció de Crist alguns, la Setmana Criolla altres, la Volta Ciclista uns quants més i les vacances la majoria. Hi ha qui optarà per quedar-se tranquil a la ciutat i dedicar-se al cinema, però sens dubte, alguna cosa els unirà a tots: el bacallà, la Pascualína i els ous de Pasqua.

De totes maneres, Montevideo estarà animada per gent que arriba de l’interior del país per passejar-se pel gran parc de “EL Prado” i celebrar la Setmana Criolla. La tradicional festa gaucha, organitzada per la Intendència de Montevideo, compta amb concurs de genets, espectacles artístics, exposició i venda d’artesanies, així com una variada oferta de gastronomia criolla. Allà es veu coratge i destresa amb els cavalls. Els genets, payadores i tropilleros són les estrelles del Prado i del parc Roosevelt; busquen lluir però també guanyar algun peso extra per la seva participació.

Com diuen allà: FELIÇ SETMANA SANTA DE TURISMO CRIOLLO!

Pere Casaldàliga sembla que ja hauria d’estar de tornada de tot. Per la seva edat, per la seva malaltia, pel seu llarg recorregut en tots els sentits: com a home, com a religiós, com a bisbe, com a lluitador per causes grans i petites.Però no n’està. De tant en tant ens va regalant (com petites píndoles miraculoses) la seva paraula plena d’utopies, els seus gestos senzills i la seva mirada crítica, però plena d’amor,  sobre tot i sobre tots. Ja fa molts anys que aquest home diu coses profundes i boniques, sobretot amb la seva poesia. No sé si heu descobert la seva poesia, però ja us dic que val la pena. N’ha escrit en català (poca), en portuguès i en castellà. Quan ell va començar a escriure poesia, encara d’estudiant, només es feia servir el castellà quasi de forma exclusiva. I després ja se’n va anar a rodar món…. fins que va arrelar al Brasil i va fer servir, sobretot, el portuguès. Però els seus llibres estan traduïts a un munt de llengües i té lectors fidels a tot el món.Crec que aquest tipus de persones són les que il·luminen, sense ells voler-ho, el camí i la vida de milions de persones des de la humil petitesa d’una  flama de candela, en un lloc amagat i oblidat de la terra. Són persones que sense fer aparentment grans coses, donen contínuament esperança i  vida.Us poso a continuació un poema seu.VOY A PASAR LA VIDA-Voy a pasar la vidamás o menos inútil,más o menos poeta.No habré tenido un hijo.No habré sido magnate ni gerente de lucros,ni albañil o mecánico.Habré plantado unos contados árbolesy habré escrito unos libros,muchas cartas,hojas hijos al viento.-Procura que la Gracia y la Ternurallenen de vino nuevo …tu ánfora de barro.Dios mide a su manera la eficacia.Ama a todos los hijos de los hombres.Di tus palabras como las semillasque mueren pero brotan.Haz de tu corazón célibe soloun ambulante hogar desatrancado,una lona de circo bullanguero.Deja las digitales de tus pies peregrinoscomo besos en llama solidariasobre la carne de la Madre Tierra.Posa tus ojos, tibios ya de ocaso,como lumbres de aceite, acurrucadasen la vigilia universal del Tiempo.(Pere Casaldàliga)Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga

Tags: Pere Casaldàliga

Pont i catedral de Solsona. Pintura de Jaume Adam

——————————————————————————————-

Parlar de l’ església és fàcil. Parlar-ne bé, ja no ho és tant. L’església mateix dóna prous motius per a que la gent –sigui cristiana o no- sigui crítica. El dret el tenim. Però també el deure d’opinar.

Per sort, hi han bisbes, capellans i laics que se senten lliures per dir el que els sembla. És la mateixa llibertat de fills de Déu que els fa dir el que pensen. Els Fòrum Ondara és un d’aquests espais de llibertat on s’expressa lliurament opinions sobre l’església, sobretot, però també sobre altres aspectes de la vida.

Si hom entra en la seva pàgina web  http://ondara.galeon.com/ es podrà veure que les seves reflexions són profundes i assenyades.

“El Fòrum Ondara és un espai obert a tots els capellans del Bisbat de Solsona on ens trobem amb freqüència per tal d’ajudar-nos mútuament en la tasca engrescadora d’anunciar l’evangeli de Jesús, tot exercint la llibertat de reflexionar i opinar sobre l’església i sobre el món amb un esperit de comunió amb tota l’església i amb tota la humanitat a la qual pretenem servir. Una comunió que no vol ni pot ser uniformitat, sinó una sola fe en la diferència i en la pluralitat, com sempre són els dons de l’Esperit de Déu.

Ens sentim vius i volem ser presents en el camí de l’inici del tercer mil·lenni, partint de l’experiència d’un passat esperançador, després d’haver fruït de l’esperança que ens va brindar el Concili Vaticà II, malgrat els intents regressius dels darrers anys.

Volem mantenir-nos actius en les noves circumstàncies, sempre immersos amb aquells que lluiten per la renovació, idea que nosaltres tenim plasmada en el document diocesà "La Reconversió Missionera".

Ara que s’apropa el temps de les primeres comunions constaten que fa basca com la gent viuen aquests esdeveniments. Que el 80% és comèdia.

Que cal, en concret amb els pares dels nens de Primera Comunió, explicar-los-hi que el que faran els seus fills no és una anècdota sinó que és el fonament de la nostra esperança. Es diu també que no és comèdia el que fan sinó ignorància profunda del que és la Primera Comunió i el cristianisme en general, i es queden en allò que es veu i es ven.

Tags: Església

Cada any el bisbe Pere Casaldàliga ens fa el regal d’una Circular, que en diu ell. Abans ens escrivia personalment però va arribar un moment que ja no va poder, per la molta gent amb qui es relacionava. Llavors va començar a fer Circulars….Sempre són un regal. Sempre és el Bisbe Pere. Mai decep. Segueix essent el profeta de sempre . Potser ara més que mai, perquè a mida que es fa vell es va tornant cada cop més lliure, -si és que això és possible- perquè sempre ha estat un home completament lliure.En la circular, que podreu trobar sencera a la seva pàgina webhttp://servicioskoinonia.org/Casaldaliga/cartas/recull unes paraules del Cardenal Martini molt interessants. A partir d’aquí Casaldàliga fa les seves reflexions que val la pena llegir.El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acollida, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions  “Col·loquis nocturns a Jerusalem”, declara: «Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’ extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis ».Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.Ell i milions de persones a l’Església somiem amb la «altra Església possible»,al servei de l’ «altre món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.…..La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no esresoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no existeix un capitalisme humà; el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déus dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisi, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com perill , crisi com oportunitat.………Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència demolts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podemrenunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme delsdiners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que sepulta a la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigimla transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC …). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propicien  una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, el monocultiu, l’agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d’ «alta intensitat».………Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra»; no necessàriament de claudicació.El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.Pere CasaldàligaCircular 2009Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Esgésia

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Tothom ha sentit parlar de Càritas. Càritas s’ha guanyat un merescut prestigi per tota la immensitat de bé que fa. Tant és que hom sigui ateu, agnòstic o creient de qualsevol de les religions. Tots saben que la missió de Càritas és fer el bé i ser vora el més necessitat.

Però també és veritat que moltes vegades no sabem el què Càritas fa, ni el que ajuda. Per això avui, simplement a tall d’exemple, vull donar-vos les estadístiques bàsiques de Càritas Parroquial de Mollerussa de l’any 2008 per tal que vosaltres mateixos jutgeu.

Càritas Parroquial de Mollerussa té els seus programes d’actuació:

1. BOTIGA-ROBER: 21 voluntaris, 69 butlletes per adquirir roba, 49 atencions a transeünts.

2. GENT GRAN: 18 voluntaris, 12 persones visitades, visites periòdiques a les Residències locals.

3. IMMIGRANTS (COORDINAT AMB CREU ROJA): 3 voluntaris de Càritas, 216 persones assistents a les aules d’ idiomes.

4. INFÂNCIA: 10 voluntaris, 19 infants atesos al suport escolar, 37 beques de llibres escolars.

5. SERVEIS ASSISTENTA SOCIAL: 154 atencions al despatx de Càritas.

6.ALBERG DE CÀRITAS: 3 voluntaris responsables del seu funcionament, 382 transeünts acollits amb 404 permanències, 43 residents amb 111 permanències.

7. SOCIS DE CÀRITAS: 51 socis amb quota trimestral, semestral o anual.

8. JUNTA DIRECTIVA DE CÀRITAS: 15 voluntaris.

“ÉS COMPATIBLE LA FE AMB LA LLUITA”Aquesta notícia que comento avui és d’aquelles que voldria comentar més sovint. Malauradament, no és així. Les notícies sobre l’església normalment tenen l’epicentre en el Vaticà i amb els seus capellans amb “collet” blanc o amb bisbes amb borles morades.El president de Paraguai i ex bisbe catòlic Fernando Lugo i diversos teòlegs de l’esquerra llatinoamericana, com Leonardo Boff, demanen revitalitzar la Teologia de l’Alliberament, en el marc del Fòrum Social Mundial, a la ciutat brasilera de Belém.”Més que mai els teòlegs tenen aquesta gran responsabilitat de prestar els ulls, les orelles” a les necessitats de la gent, va dir Lugo davant una platea plena de persones del Moviment Sense Terra i activistes d’altres organitzacions.La Teologia de l’Alliberament “rescata elements genuïnament cristians: allò que se li va arrabassar al poble, i valoritza els pobres”, va destacar.”Estic convençut que la Teologia de l’Alliberament va salvar la meva fe (…) Els moviments socials a l’Equador (on va exercir com a capellà) em van ensenyar que és absolutament compatible la fe amb la lluita”, va concloure. “Avui més que mai, els pobres estan cridant i estan patint perquè aquesta crisi és global. Hem de donar centralitat als pobres, perquè hi ha risc que els poderosos busquin solucions i preservin els seus privilegis”, urgí al seu costat el conegut teòleg catòlic brasiler Leonardo Boff, que va penjar els hàbits el 1992 per desavinences amb el Vaticà.”Els pobres, la vida i la terra són els nostres grans desafiaments, als quals definitivament (els teòlegs de l’alliberament) podem contribuir”, va dir Boff.”El més estrany és que un cristià no faci política”, va afirmar per la seva banda Frei Betto, teòleg dominic i una de les figures emblemàtiques de l’esquerra catòlica llatinoamericana, qui va moderar el debat.”La Teologia de l’Alliberament ha de servir per trobar-nos amb el poble de nou”, va dir el pastor protestant noruec Berge Ragnar Furrer. En el Fòrum, el president de Bolívia, Evo Morales, que va participar el dijous d’un debat amb els seus col·legues de Brasil, Veneçuela i Equador, arremeté  contra “grups de l’Església Catòlica, els jerarques de l’Església Catòlica, enemics de les transformacions pacífiques “.I, esmentant el lema del Fòrum Social, “Un altre món és possible”, va manifestar: “Jo vull dir, una altra fe, una altra religió, una altra Església també és possible”.Etiquetes de Technorati: Teologia,Leonardo Boff,Fernando Lugo

Tags: Fernando Lugo, Frei Betto, Leonardo Boff, Teologia

Els ateus catalans han copiat una campanya que van fer a Anglaterra. No sé si valia la pena. Ells ho sabran.Dos autobusos de Barcelona es passejaran amb la següent inscripció: “Probablement Déu no existeix, Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”.Volia dir només un parell de coses:-Els que creiem en Ell no estem preocupats i seguirem gaudint la vida  -com fins ara més o menys- si la crisi i les desgràcies ens ho permeten…-Que la veritat és que no han tingut massa imaginació amb una frase que, tan el que afirma com el contrari, pot ser veritat. Vull dir que les probabilitats de que Déu existeixi deuen ser les mateixes de que no existeixi.I, si no, que m’ho expliquin.Umberto Eco deia:“No veig de quina manera es pot NO CREURE en Déu i considerar que no es pot provar la seva existència i CREURE després en la inexistència de Déu i sentir-se capaç de poder provar-la”.I, si no és veritat la frase d’ Eco, que m’ho expliquin també.Etiquetes de Technorati: Déu,Ateisme

Tags: Ateisme, Déu

 Aquests dies, inevitablement, em surt de dins la veta cristiana que sempre he tingut. Ja sé que aquesta veta hauria de sortir durant tot l’any. Però aquests dies sembla que s’accentua.I, estant en silenci davant el pessebre, he escoltat Déu que deia:Saps per què he nascut i cóm he nascut?He nascut NU, diu Déu, per tal de que sàpigues  buidar-te de tu mateix.He nascut POBRE per tal de que sàpigues que Jo sóc la teva única riquesa.He nascut en un ESTABLE perquè sàpigues que  pots santificar tots els ambients.He nascut FRÀGIL per tal de que mai no tinguis por de mi.He nascut per AMOR perquè mai no dubtis del meu amor.He nascut de NIT perquè sàpigues que puc il·luminar totes les foscors.Em vaig fer NEN per tal de que no t’avergonyissis mai de ser tu mateix.Em vaig fer HUMÀ perquè poguessis esdevenir Déu.Vaig néixer PERSEGUIT per tal de que sàpigues acceptar les dificultats.Vaig néixer en la SIMPLICITAT perquè evitis ser complicat.He entrat en la teva vida perquè amb la teva ajuda puguem arribar tots a la casa del Pare.Etiquetes de Technorati: Déu,Nadal

Tags: Déu, Nadal

NADAL DE REIS

Heu vist l’estrella?

Heu vist els Reis?

Cada any més vella!

Cada any més vells!

Quina frisança

i quin neguit

sentim els homes

aquesta nit.

Els Reis se’n vénen

els Reis se’n van

deixen joguines

a cada infant.

L’estrella els guia

cap a Jesús.

El rei Herodes

és un il·lús.

Si som un dia

Reis d’Orient

i duem coses

per a la gent,

siguem estrella

sempre, tot l’any

per dur alegria

a tot company.

Siguem estrella

il·luminant

que guiï els homes

cap a l’ Infant.

Ja hem vist l’estrella!

Ja hem vist els Reis!

Cada any més bella!

Cada any més vells!

Antoni Deig, bisbe de Menorca

Nadal de 1980

Tags: Nadal

BON NADAL!

Aquest Nen tan petit,

tan feble

i desemparat

ha vingut per agermanar-nos una mica

i omplir el cor

dels que vulguin creure en Ell.

Pregària famolenca

Jesús Infant,

quan seràs gran

sentiràs dir:

-“No tenen vi”-.

Jesús Infant

a cada instant

sents pidolar:

-“No tenen pa”-.

Si va venir

aquell bon vi,

vingui aliment

per a la gent

que mor de fam.

Acull el clam

del famejant,

Jesús Infant.

Nadala del Bisbe Antoni Deig. Any 1984Etiquetes de Technorati: Nadala

Tags: Nadal

“No volem ni una SOCIETAT ANÒNIMA ni una SOCIETAT LIMITADA”. Una societat amb valors és una societat amb futur.
Aquest és el lema que Càritas ens convida a reflexionar aquests dies.

-Imagina on lloc on les persones es valoren pel que són i no pel que tenen o per com són d’útils o productives.
-Imagina un lloc on les persones saben compartit humilment el que tenen i el que són.
-Imagina un lloc on tothom sent en carn pròpia el patiment i les llàgrimes del pròxim.-Imagina un lloc on ningú no vol millorar ell tot sol, oblidant els altres.
-Imagina un lloc on els qui no compten per a ningú són acollits, tractats i escoltats com a iguals.
-Imagina un lloc on les persones saben posar-se en la pell de l’altre i escoltar-lo de cor.
-Imagina un lloc on les persones contribueixen a la pau ambla seva manera de viure i conviure.Imagina un lloc on les persones es comprometen en una causa justa sense por a les conseqüències.

Per què imaginar-ho i no fer-ho realitat?

UN ALTRE ESTIL DE VIDA ÉS POSSIBLE!!!

Tags: CÀRITAS

Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-“Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-“La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-“Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

Tags: CÀRITAS, PSICOLOGIA, Voluntariat

 
 Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.

 Se m’apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d’haver rebut cops. És prima  -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M’agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l’ alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.

Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M’explica que ha estat malalta, que l’han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: “El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social”. 

Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l’afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l’afecte, qui és capaç d’aguantar-ho?

Això no ho aguanta ni Déu!      

Tags: CÀRITAS, Solitud

El biòleg Edward O. Wilson (*1929), introductor de la paraula biodiversitat, és una autoritat en matèria de l’escalfament global.

Té un llibre fonamental sobre el tema: “La Creación: salvemos la vida en la Tierra” (Kazt Editores 2007). És una crida preocupada a sortir de la crisi que nosaltres mateixos hem creat. En la llarga història de la Terra diu que hi han hagut 5 grans mortaldats i que entre una i altra s’han necessitat milions d’anys per a auto-regenerar-se. Ell  diu que estem començant la sisena extinció massiva amb el mal ús dels recursos actuals.

«la tasa de extinción actual es cien veces mayor que la existente antes que los seres humanos aparecieran sobre la Tierra, y se prevé que se multiplicarán por mil por lo menos en los próximos decenios» (pág. 12).

El causant és l’ésser humà que ha esdevingut una vertadera força geofísica destructora. En aquest context, ell proposa “una aliança per la vida” i convoca a dues de les forces que a ell li semblen més poderoses: la ciència i la religió.

Ciència i religió han de canviar. La ciència, fins avui, no ha respectat l’alteritat dels éssers. S’ha situat a sobre, dominant-los. la religió encara no s’ha alliberat del fonamentalisme en la lectura dels texts sagrats. Mantenint la seva fe pot reconèixer l’evolució de les espècies. Ells aporta la reverència davant de la “grandeur” de l’univers i el respecte a totes les formes de vida. Això faria donar un tomb copernicà a les coses: convertiria el poder en protecció i cura. I aquesta aliança sagrada podrà salvar la vida amenaçada.

Tags: Ciència, RELIGIÓ