A PEU

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

Tags: Cristianisme, Leonardo Boff, Nadal

Tags: Cristianisme, Fe, RELIGIÓ, Setmana Santa, Vida i mort

Tags: Fe, RELIGIÓ, Setmana Santa

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zRJluQrC

Tags: Cristianisme, Fe, RELIGIÓ, Setmana Santa

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ, Setmana Santa

“Qui dieu que sóc jo?”
Fa dos mil anys un home va formular aquesta pregunta a un grup d’amics (Evangeli de Sant Marc 8, 27). I la història no ha acabat encara de respondre-la.

Qui preguntava era simplement un vilatà que parlava a un grup de pescadors. Res feia sospitar que es tractés d’algú important. Vestia pobrament. Ell i els que l’envoltaven eren gent sense cultura, sense el que el món anomena “cultura”. No posseïen títols ni suports. No tenien diners ni possibilitats de tenir-ne. No comptaven amb armes ni amb cap poder. Eren tots ells joves, ben joves, i dos d’ells moririen abans de dos anys amb una de les morts més violentes. Tots els altres acabarien, no gaire més tard, a la creu o sota l’espasa. Eren, ja des del principi i ho serien sempre, odiats pels poderosos. Però tampoc els pobres acabaven d’entendre el que aquell home i els seus dotze amics predicaven.

Era, efectivament, un incomprès. Els violents el trobaven feble i mansoi. Els custodis de l’ordre el jutjaven, en canvi, violent i perillós. Els cultes el menyspreaven i el temien. Els poderosos es reien de la seva bogeria. Havia dedicat tota la seva vida a Déu, però els ministres oficials de la religió del seu poble el veien com un blasfem i un enemic del cel. Eren certament molts els que el seguien pels camins quan predicava, però a la major part els interessaven més els gestos sorprenents que feia o el pa que els repartia que totes les paraules que sortien dels seus llavis. De fet tots el van abandonar quan sobre el seu cap va rugir la tempesta de la persecució dels poderosos i només la seva mare i tres o quatre amics més el acompanyar en la seva agonia.

La tarda d’aquell divendres, quan la llosa d’un sepulcre prestat es va tancar sobre el seu cos, ningú hauria donat un cèntim per la seva memòria, ningú hauria pogut sospitar que el seu record perduraria en algun lloc, fora del cor d’aquella pobra dona -la seva mare- que probablement s’enfonsaria en el silenci de l’oblit, de la nit i de la solitud.

Però, vint segles després, la història segueix girant al voltant d’aquell home. Els historiadors –fins i tot els més contraris a ell- segueixen dient que tal fet o tal batalla va ocórrer tants o quants anys abans o després d’ell. Mitja humanitat, quan es pregunta per les seves creences, segueix anomenant-se amb el seu nom. Dos mil anys després de la seva vida i mort, se segueixen escrivint cada any més de mil volums sobre la seva persona i doctrina. La seva història ha servit com a inspiració per a, almenys, la meitat de tot l’art que ha produït el món des que ell va venir a la terra. I, cada any, desenes de milers d’homes i dones ho deixen tot -les seves famílies, els seus costums, potser fins a la seva pàtria- per seguir-lo enterament, com aquells dotze primers amics.

Qui, qui és aquest home per qui tants han mort, a qui tants han estimat fins a la bogeria i en nom del qual s’han fet també – ai! – tantes violències? Des de fa dos mil anys, el seu nom ha estat en boca de milions d’agonitzants, com una esperança, i de milers de màrtirs, com un orgull.

Quants han estat empresonats i turmentats, quants han mort només per proclamar.se seguidors seus! I també – ai! – Quants han estat obligats a creure en ell amb risc de les seves vides, tots els tirans han aixecat el seu nom com una bandera per justificar els seus interessos o els seus dogmes personals! La seva doctrina, paradoxalment, va inflamar el cor dels sants i les fogueres de la Inquisició.

Deixebles seus s’han dit els missioners que han creuat el món només per anunciar el seu nom i deixebles seus ens atrevim a dir-nos qui – per fi! – hem sabut compaginar el seu amor amb els diners.

Qui és, doncs, aquest personatge que sembla cridar al lliurament total o l’odi frontal, aquest personatge que creua de mig a mig la història com una espasa ardent i el nom -o la falsificació- produeix fruits tan oposats d’amor o de sang, de bogeria magnífica o de vulgaritat? Qui és i què n’hem fet d’ell, com hem usat o traït la seva veu, quin suc misteriós o maleït hem tret de les seves paraules? És foc o és opi? És bàlsam que cura, espasa que fereix o morfina que adormi la? Qui és? Qui és? Penso que l’home que no ha respost a aquesta pregunta pot estar segur que encara no ha començat a viure. Gandhi va escriure una vegada: “Jo dic als hindús que la seva vida serà imperfecta si no estudien respectuosament la vida de Jesús “. I què pensar llavors dels cristians – quants, Déu meu? – que tot ho desconeixen d’ell, que diuen estimar-lo però mai l’han conegut personalment?

I és una pregunta que urgeix contestar perquè, si ell és el que va dir de si mateix, si és el que diuen d’ell els seus deixebles, ser home és una cosa molt diferent del que ens imaginem, molt més important del que creiem. Perquè si Déu ha estat home, s’ha fet home, gira tota la condició humana. Si, en canvi, ell hagués estat un entabanador o un boig, mitja humanitat estaria perdent la meitat de les seves vides.

Conèixer-lo no és una curiositat. És molt més que un fenomen de la cultura. És cosa que posa en joc la nostra existència. Perquè amb Jesús no passa com amb altres personatges de la història. Que Cèsar passés el Rubicó o no el passés, és un fet que pot ser veritat o mentida, però que en res no canvia el sentit del meu vida. Que Carles V fora emperador d’Alemanya o de Rússia, no té res a veure amb la meva salvació com a home. Que Napoleó morís derrotat a Elba o que arribés sent emperador al final dels seus dies no mourà avui a un sol ésser humà a deixar la seva casa, la seva comoditat i el seu amor i marxar a parlar d’ell a una aldea del cor d’Àfrica.

Però Jesús no, Jesús exigeix ​​respostes absolutes. Ell assegura que, creient en ell, l’home salva la seva vida i, ignorant-lo, la perd. Aquest home es presenta com el camí, la veritat i la vida (Joan 14, 6). Per tant -si això és veritat- el nostre camí, la nostra vida, canvien segons sigui la nostra resposta a la pregunta sobre la seva persona. I com respondre sense conèixer-lo, sense haver-se acostat a la seva història, sense contemplar els secrets de la seva ànima, sense haver llegit i rellegit les seves paraules?”

Del llibre “Vida y misterio de Jesús de Natzaret” de José Luis Martín Descalzo

Tags: Cristianisme, Fe, RELIGIÓ

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ, SOCIETAT

Llegia -atònit del tot- ahir en un diari  com el novel·lista Albert Sánchez Piñol es posa a fer d’historiador-teòleg-biblista sense cap tipus de vergonya i, amb tot l’atreviment del món, gosa afirmar (per les bones, tot sigui dit) que “probablement Jesús no va existir mai”.  Sort que diu “probablement”… Veurem si en pròximes entregues ens explica més coses i el “probablement” esdevé un “rotundament”, perquè l’article d’ahir amenaça amb tenir continuïtat…

El que diu el novel·lista no és pas el primer que ho diu, ja ho sabem. Des del S XVIII que hi ha hagut una corrent en aquest sentit, sense massa èxit, la veritat. Justament fa tres o quatre dies que que s’ha mort un dels més famosos detractors de l’existència de Déu (i de Jesús), Christopher Hitchens. Era conegut com un dels anomenats “4 genets de l’ Ateisme”, juntament amb el filòsof Daniel C. Dennett, el també filòsof Sam Harris i l’etòleg i escriptor Richard Dawkins.  A parit d’ara hi haurem d’afegir a Sánchez Piñol entre la plèiade d’aquests detractors….

Mireu, jo no em posaré pas aquí a defensar l’existència de Jesús perquè no ho sabria fer gaire bé i, per altra banda, ja ho han fet gent molt més preparada i seriosa que jo i  –segurament- que el conegut novel·lista de la pell freda. Sí que li diria amb tota cordialitat que a aquestes alçades, si es volen dir certes coses, no n’hi ha prou de ser antropòleg o novel·lista, sinó que s’ha d’estar una mica més preparat i s’ha d’haver llegit alguna cosa més sobre el tema. Els arguments que ell dóna han de ser una mica més consistents  (que, fet i fet, no en dóna cap). I també li diria que si vol tractar temes amb frivolitat n’hi ha un munt i que no els acabarà. Aquest tema trobo que ja està molt atrotinat, és força vell i els que encara ho defensen crec que ja estan bastant fora de joc.

Perquè trobo que és una mica frívol despatxar el tema dels historiadors que parlen de Jesús dient que s’han inventat certes coses o que les han afegit posteriorment. Algunes –com en el cas de l’historiador Flavi Josep- ja està comprovat i acceptat per tothom que vulgui ser objectiu, que té coses pròpies i altres que foren afegides posteriorment als seus textos. D’acord que hi han paràgrafs que són d’ell i altres que no, però això no indica que tot el que diu sigui fals i sense cap valor històric. No és anar massa lluny?

Però ja he dit que no seré jo qui entri en aquesta controvèrsia perquè hi han prou estudis seriosos sobre el tema. Però sí que vull dir que no trobo que sigui seriós  parlar a aquestes alçades, com fa ell, de relíquies i coses semblants, posant-ho tot com un “totum revolutum” i barrejant naps i cols. És, per dir-ho suaument- ganes d’agafar el rave per les fulles. Tots sabem que en qualsevol religió (i en altres rames de la ciència també passa el mateix) hi han coses essencials i coses secundàries, coses veres i coses falses, teories i coses demostrades. Hi ha de tot i s’ha de saber distingir. El tema de les relíquies quasi tothom sap que és més aviat un acudit prendre-se’l seriosament, com ho són tantes i tantes tradicions que s’han anat arrastrant durant segles i que quasi tots sabem que no tenen base històrica. Pe això no hi ha dret posar-ho tot al mateix sac i barrejar el seriós de la pura anècdota.

Seguirem esperant el segon capítol per veure per on ens surt. La imaginació està molt bé per a les novel.les i ell és un gran novel·lista. Però no està tan bé per parlar d’altres temes com aquest que, encara que  les proves siguis escasses, no vol dir que no siguin proves suficients. I, per suposat, que no parlo de Jesús com a Messies; parlo simplement de Jesús com a personatge històric.

Tags: Cristianisme, RELIGIÓ

Em deia ahir una amiga: Has vist? Ja tenim una altra visita del Papa! Doncs sí, ja en tenim una més. En poc temps tres visites a l’ Estat espanyol. Aquesta és en motiu de la Jornada Mundial de la Joventut, que fou presentada públicament per Rouco Varela al Vaticà i se celebrarà del 16 al 21 d’agost.

La meva amiga suposo que esperava de part meva una resposta. Esperava a veure què hi diria, sabent -com sap- que encara que sigui creient, aquests esdeveniments multitudinaris i els grans muntatges (a la meva manera de veure tant passats de moda) no m’agraden gens. Penso que l’ Església ha de ser i s’ha de manifestar d’una altra manera perquè aquest tipus d’esdeveniments presentats de forma tan triomfalista i bel·ligerant no duen enlloc en els dies i en el món que vivim. No només no ajuden sinó que fan mal perquè presenten una Església aliada amb els sectors més conservadors de la societat, que són els que tenen els diners i el poder, i que li sembla que poden ajudar-la a exercir el control moral d’una societat cada vegada més lliure i més mancada de pors. S’hi repenja i s’hi abraça i ells ben contents!

Jo no dic pas que l’Església no tingui dret  a explicar la seva doctrina. Sóc creient i per això mateix no m’agrada que ho faci d’aquesta manera. Massa anys vam haver-ho de sofrir. Però sembla que no se n’adonin pas!

Per això ara m’agradaria fer públic allò que li vaig dir a la meva amiga des d’aquest meu raconet d’opinió.

• No m’agrada que la mateixa Església hagi destacat “el apoyo y la generosidad del Gobierno, de la Comunidad de Madrid y de los Reyes y los Príncipes de Asturias”. Què hi té a veure l’una cosa amb l’altra?
• No m’agrada que, encara que “los presupuestos serán sobrios y estrictos (entre 47 y 54 millones) y se han pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes y la plaza de Cibeles”, un Estat aconfessional  hagi de pagar un esdeveniment confessional com aquest. Rouco va explicar “que la Iglesia española sólo ha pedido prestadas las instalaciones de acogida para los jóvenes, el aeródromo de Cuatro Vientos y la plaza de Cibeles de Madrid, además de facilitar "exenciones fiscales" a las empresas que patrocinan el acto”. Li sembla poc tot això? Li semblarà igualment bé quan vingui el Dalai Lama o qualsevol altre líder religiós i demanin coses semblants?
• No m’agrada que empreses com Banco Santander, Bankinter, El Corte Inglés, Telefónica, Endesa, Iberia patrocinin actes d’aquesta mena com si fos un gran concert. L’església, amics meus, no és pas això i amb aquesta imatge no m’hi identifico gens ni mica. Per què un Govern aconfessional ha de declarar la visita del Papa "evento de interés especial", al mateix nivell que la regata Ocean Volvo Race o uns Jocs Olímpics?. Això suposa que les empreses que financin aquest esdeveniment comptaran amb beneficis fiscals, que poden arribar al 80% dels fons.
• No m’agrada que el Govern faci excepcions d’aquesta mena i doni "total facilidad a los  visados y alquilará para ceder de forma gratuita el Palacio de Congresos del paseo de la Castellana, que será la sede del Centro de Prensa. También se cederá el aeródromo de Cuatro Vientos, sede principal de la JMJ, junto a la plaza de Cibeles. El centro de Madrid acogerá un Via Crucis y la misa de bienvenida de Benedicto XVI, que contará para la ocasión con una "sacristía" de lujo, en la que se vestirán cerca de un millar de obispos: el Ayuntamiento de Madrid” segons expliquen els  diaris.
• No m’agrada que “la seguridad, los transportes y la sanidad también formarán parte de la aportación del Estado, a través de las tres administraciones (Ayuntamiento, Comunidad y Gobierno). La seguridad del evento, la logística y la limpieza también correrán a cargo del erario público, así como los gastos del séquito papal y de la Familia Real. La acogida por parte de todas las Administraciones públicas ha sido excelente", indicó Yago de la Cierva, responsable de Comunicación de la JMJ. La colaboración será total, porque la visita del Papa será el escaparate internacional de España en 2011. Es un proyecto de todos, cultural, religioso y turístico, y todos queremos que salga bien".
• No m’agrada que els milers de joves que venen d’altres països, amb l’enorme cost que suposa de transport aeri i terrestre, destinin aquest diners a un esdeveniment com aquest quan en aquests moments hi han altres prioritats més urgents. Sé que és el seu dret a fer servir els seus diners com vulguin, però segueix sense agradar-me. Per exemple: he llegit que de l’ Uruguai venen 460 joves (sense comptar els seus acompanyants). Si comptem una mitjana de 1000 eros per cap no us semblen molts diners? L’Església uruguaiana no té necessitats més urgents? Per tant, segueix sense agradar-me.
• No m’agrada aquesta barreja d’assumptes en un Estat democràtic que es declara aconfessional. Aquesta barreja d’assumptes de l’estat i assumptes religiosos, d’interessos generals amb interessos privats, institucions que representen tots els ciutadans amb esdeveniments que només concerneixen a una part. Entenc perfectament les queixes que han sortit arreu i que segur que aniran a més a mida que s’acosti el dia.

I -per acabar i malgrat tot- només desitjar que els que hi vagin en treguin un molt bon profit, però que no oblidin que ”no es pot servir alhora a Déu i al diner” (Mt 2,24) i allò altre de “no porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí” (Lc 10,4).

I una altra cita de l’ Apòstol Sant Jaume que ens recorda quina és la dimensió del cristianisme i que ja va predicar a finals del segle primer a les primeres esglésies d’ Àsia i Europa: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: “Ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats” (Jm 1,27)

Tags: Església, Papa, SOCIETAT

L’angoixa de Maria Magdalena que ens descriu el capítol 20 de l’evangeli de Joan és perfectament imaginable. Neguit, angoixa, perplexitat de Maria Magdalena en no trobar el cos de Jesús quan se’n va a buscar-lo al sepulcre: “S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat” (Jn 20,13).

Davant la mort –reflexiona Josep Giménez,SJ-,especialment la mort dels éssers estimats, se’ns acumulen les preguntes.

-On “són” els éssers estimats que la mort ens ha pres?

-On “serem” nosaltres quan ens passi el mateix?

Preguntes de difícil resposta que ens deixen en la incertesa i en l’angoixa com a Maria Magdalena. Alguns diuen que els cristians vivim en la utopia. És realment així? No té cap sentit la nostra fe i la nostra esperança? Algú deia. “Déu ha mort; Marx també… i jo…darrerament no estic gaire fi que diguem!”. Quin és el sentit de tot plegat? Quin és el sentit del patiment i de la mort? Qui ens eixugarà les llàgrimes? Déu, o més aviat el pas del temps –que presumptament ho guareix tot- deixant restes de dolor, intocades i intocables, disposades a reviure en qualsevol moment?.

L’esperança cristiana té la pretensió d’oferir-se a tots, a vius i a morts. No té sentit sacrificar el passat al futur. Déu és l’alfa i l’omega, el principi i la fi. En el present etern de Déu s’uneixen el passat i el futur. Deia Sant Agustí: “En els relats de la creació no se’ns diu com es va fer el cel, sinó com hi hem d’arribar.

Així doncs, els qui som creients no podem mirar el futur prescindint del designi originari de Déu Amor ni separar la doctrina dels finals dels temps de la doctrina de la creació. Creiem que hem de tornar d’allà d’on vam venir. És el nostre futur i ara és el present que ens fa viure i dóna sentit nou a la nostra vida, als nostres dolors, a les nostres malalties i a les morts.

En aquest sentit, el temps no és un CHRONOS sense misericòrdia disposat a empassar-se els seus fills, sinó que –per la fe cristiana- el temps és KAIROS, oportunitat, gràcia, pas de Déu, pasqua… Perquè és com si el temps estigués “gràvid de Déu”, com si apuntés a la seva plenitud (Ga 4), que no és altra que la plena manifestació dels fills i filles de Déu.

Feliç Pasqua de Resurrecció!

Tags: Cristianisme, Pasqua, Setmana Santa, Vida i mort

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d’aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l’Islam.

Van ser testimonis vius de l’amor de Déu cap a l’ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "… quan un A-Déu s’albira …" (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d’un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d’aquella comunitat) les fronteres es dilueixen. 
(Extret d’Eclesalia Informativo)

"Quan un A-Déu s’albira …

Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l’Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l’anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m’hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l’Islam.

Conec el menyspreu amb què s’ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l’Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d’ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l’Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m’han tractat, a la lleugera, d’ingenu o d’idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l’Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l’Esperit, el goig secret serà sempre, el d’establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d’ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d’ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui, i a vosaltres, amics d’aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

Tags: Cristianisme, Església, Espiritualitat, RELIGIÓ, Violència

LOS REYES MAGOS (De la Missa Criolla)

Llegaron ya, los reyes y eran tres
Melchor, Gaspar y el negro Baltasar
Arrope y miel le llevarán
Y un poncho blanco de alpaca real.
Changos y chinitas duérmanse
Que ya Melchor, Gaspar y Baltasar
Todos los regalos dejarán
Para jugar mañana al despertar.
El Niño Dios muy bien lo agradeció
Comió la miel y el poncho lo abrigó
Y fue después que sonrió
Y a medianoche el sol relumbró.

La Missa Criolla és una obra musical per a solistes, cor i orquestra, de naturalesa religiosa i folklòrica, creada pel músic argentí Ariel Ramírez. Els textos litúrgics van ser traduïts i adaptats pels sacerdots Antonio Osvaldo Catena, Alejandro Mayol i Jesús Gabriel Segade.

Considerada una de les obres cimeres de la música argentina. L’obra va ser inspirada per -i està dedicada a- dues monges alemanyes, Elisabeth i Regina Brückner, que durant el nazisme van ajudar amb aliments als presoners d’un camp de concentració.

L’obra va ser composta i gravada el 1964 i llançada com àlbum en 1965, amb el destacat grup folklòric Los Fronterizos.La Missa Criolla ha estat interpretada per destacats artistes de tot el món i es tracta de l’única obra musical argentina editada als cinc continents.

Són moltes i molt diverses les raons (a favor o en contra) que s’han esgrimit davant de la visita papal d’aquests dies. Fonamentalment es podrien dividir en dos gran grups: aquells que s’ho miren des de fora i potser de lluny (els que no són catòlics) i aquells que ens ho mirem des de dins (els que sí que ho som).

Això no vol dir que algunes raons no siguin compartides en alguns cassos per uns i altres. Es poden esgrimir raons d’imatge, econòmiques, polítiques, doctrinals, etc  Jo voldria donar el meu punt de vista, ara que ja ha passat una mica tot el vendaval de la visita, i dir que jo tampoc esperava el Papa. Almenys no l’esperava tal com ha vingut.

La primera cosa que he recordat ha estat aquell bonic poema que Rafael Alberti va dedicar a l’estàtua de Sant Pere que hi ha a l’entrada del Vaticà. Diu així:

BASÍLICA  DE SAN PEDRO

Di, Jesucristo,  ¿por qué

me besan  tanto los pies?

Soy San Pedro aquí sentado, 
en bronce inmovilizado, 
no puedo mirar de lado 
ni pegar un puntapié, 
pues tengo los pies gastados, 
como ves.

Haz un milagro, Señor. 
Déjame bajar al río, 
volver a ser pescador, 
que es lo mío.

Rafael Alberti

Juan José Tamayo Acosta, secretari general de la “Asociación de Teólogos y Teólogas Juan XXIII” diu que la degradació que ha sofert el papat al llarg de la història ha estat molt gran. Ho ha anat analitzant suficientment en els seus llibres sobre el Papat. Hi estic d’acord.

Jo, com a creient,  no esperava aquest Papa que ha arribat a Santiago i a Barcelona perquè no té res a veure amb Simó Pere, el pescador del llac de Tiberíades, ni amb aquells apòstols que anaven de poble en poble, pobrament i anunciant la bona nova i curant a tot arreu (Lluc, 9,3-6).

Benet XVI ha arribat en la seva doble funció de màxima autoritat religiosa del món catòlic i com a Cap d’Estat de la Ciutat del Vaticà. Una barreja que cada cop s’entén menys, com tampoc s’entén gens la forma com és elegit el Papa , els Bisbes i com s’està regint l’Església, sense consulta ni participació de la comunitat cristiana. La forma d’exercir el poder que té el Papa és tan particular que es pot dir clarament que és antidemocràtica i amb un poder absolut total que no es correspon a les formes de democràcia modernes. Així ho reconeix la Llei Fonamental (Constitució) del Vaticà, que substitueix la de 1929 i que va entrar en vigor el febrer de 2001, essent el cardenal Ratzinger president de la Congregació per la Doctrina de la Fe.  En ella s’estableix que "el gran pontífex, Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial ", i que té      "en exclusiva la facultat de concedir amnisties, indults i perdons ".

Jo esperava un altre tipus de Papa i espero un altre tipus d’Església, on puguin ressonar totes les veus; on es faci possible el diàleg i la llibertat; on les relacions siguin de germans i no de súbdits…

Potser algun dia ho podrem veure…

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ

Gonnzález-Faus en alguns àmbits de la societat potser és un desconegut. Però parlar d’ell en àmbits eclesials i religiosos és parlar d’un mite. És un dels millors teòlegs que hi ha al nostre país i  arreu del món. Els seus llibres els han llegit milers de persones de tot el món.

Encara recordo les seves classes magistrals a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès. Unes classes plenes de gom a gom, que seguíem embaladits centenars de joves, perquè aquell home ens deia coses noves i interessants. Ara, ja retirat de professor però no retirat de la vida i de l’estudi, segueix  treballant per allò en què sempre ha cregut. Té escrits més de 50 llibres i un munt d’articles i és el responsable teològic de CRISTIANISME I JUSTÍCIA.

Arran de l’últim llibre que ha escrit "Presencia pública de la Iglesia, ¿fermento de fraternidad, o camisa de fuerza?", José Manuel Vidal li ha fet una entrevista que caldria llegir i meditar. Us deixo l’enllaç per si algú ho vol fer i us deixo algunes de les frases que ha deixat anar sense immutar-se i esperant que algú les llegeixi i en prengui bona nota, en uns temps en que la jerarquia de l’ església està més a la defensiva que pensant com donar una resposta adequada a les preguntes, inquietuds i problemes dels homes i dones del nostre temps que esperen una resposta des de l’evangeli.

ESGLÉSIA                                                                                               L’Església oficial està massa ficada en una estructura de poder.
L’Església hauria de ser útil i molesta.
L’Església ha d’estar en els llocs on no està ningú.
L’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II.
Els Papes són presoners de la Cúria romana.
L’Església està nomenant avui els seus bisbes en contra de l’Evangeli.
Ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes.
La missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment.
Hi ha un sector en l’episcopat, més gran del que sembla, que dissenteix de la línia oficial de l’Església.
A Roma li agradaria que les congregacions religioses anessin del breviari al menjador i del menjador al breviari.
L’Església, primer de tot, és la comunitat dels creients.
L’Església accepta les coses amb 200 anys de retard.
Rouco té el poder absolut de la CEE només per un vot.
El que no deixa dormir tranquil a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli.
El problema d’Espanya és que l’Església s’ha ajuntat a la dreta més recalcitrant.
L’Església ha estat la "tonta" ben pagada de la dreta espanyola.
La dreta ha usat a l’Església.

TEÒLEGS
Seguirem a les catacumbes durant algun temps.
El que ha passat aquí amb Pagola, seria impossible a França o Alemanya.
La delació és un dels grans pecats que es donen en l’Església.
A Roma fan cas als "tocats de l’ala" perquè saben que no tenen connexió amb el poble.
Mentre Déu em doni vida, no callaré per tal  impedir que es desfiguri l’Evangeli.

CAPELLANS
El problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat.
Els futurs capellans conservadors no salvaran el cristianisme a Espanya.
Els capellans del futur convertiran el cristianisme d’Espanya en una secta.    Els moviments neoconservadors solen ser molt piadosos i molt poc il.lustrats.
M’agradaria veure quin tipus de vocacions surten dels moviments neoconservadors.

BASES
Si el poble no passa el seu petit xarampió a temps, acabarà perdent la fe més tard.
El poble ja hauria de saber alguna cosa de la crítica històrica de la Bíblia.

Després d’aquest tast, no us venen ganes de llegir l’entrevista sencera? Jo us aconsellaria que ho féssiu perquè és clarivident, lúcida, il·luminadora i necessària en uns temps en que l’església torna a viure èpoques ben fosques. Podeu trobar-la aquí:

http://www.periodistadigital.com/religion/opinion/2010/04/05/gonzalez-faus-iglesia-obispos-evangelio.shtml

Tags: Teologia

Y entonces vio la luz.

Y entonces vio la luz.

La luz que entraba
por todas las ventanas de su vida.
Vio que el dolor precipitó la huida
y entendió que la muerte ya no estaba.

Morir sólo es morir. Morir se acaba.
Morir es una hoguera fugitiva.
Es cruzar una puerta a la deriva
y encontrar lo que tanto se buscaba.

Acabar de llorar y hacer preguntas;
ver al Amor sin enigmas ni espejos;
descansar de vivir en la ternura;

tener la paz, la luz, la casa juntas
y hallar, dejando los dolores lejos,
la Noche-luz tras tanta noche oscura.

José Luis Martín Descalzo, (Madridejos, (Toledo, 27/8/1930- Madrid, 11/6/1991). Sacerdot, periodista y escriptor.

Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d’un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l’esperança d’alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l’hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d’acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d’acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

S’atribueix a  Chesterton  l’afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L’escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d’un munt de nous ídols. S’han multiplicat com bacteris multitud d’estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d’El Codi Da Vinci de Dan Brown..

Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l’ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d’això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

Joyce diu: "Quin tipus d’alliberament seria aquest d’abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.

S’han complert 30 anys de l’assassinat de de Monsenyor Romero a El Salvador. Aquell 24 de març de 1980 el món va poder comprovar la trista realitat i la bogeria que vivia aquest país. A El Salvador, l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero va comprovar que la justícia, com les serps, només mossega als que van descalços. Ell va morir a trets, per denunciar que al seu país els descalços naixien ja condemnats per endavant, per delicte de naixement.

El resultat de les darreres eleccions a El Salvador, no és d’alguna manera un homenatge? Un homenatge a l’arquebisbe Romero i als milers que com ell van morir lluitant per una justícia justa en el regne de la injustícia?

De vegades acaben malament les històries de la Història, però la HISTÔRIA, no acaba. Quan diu adéu, diu fins després. Ella va fent camí amb el temps i va esclarint coses. La HISTÔRIA va posant les coses i les persones al seu lloc. La HISTÔRIA, encara que costi, quasi mai perdona i quasi sempre fa justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga va escriure -i va llegir davant de la seva tomba- el següent poema dedicat a Monsenyor Romero.

San Romero de América, pastor y mártir.

El ángel del Señor anunció en la víspera…

El corazón de El salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!

El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.

¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!

Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua Latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.

Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).

Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.

Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!

Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma aureola de sus mares,
en el dosel airado de los Andes alertos,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!

San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Una de les coses que van sobtar-me, quan vaig viure a l’ Uruguai allà cap al final dels anys 70 i primers dels 80, és que a la Setmana Santa oficialment se l’anomenés "Semana de Turismo". En un Estat, on el laïcisme és cosa d’anys i panys, no és d’estranyar. A mi em va sobtar perquè venia d’on venia i aquí la Setmana Santa encara tenia molt contingut religiós. Parlo de 30 anys enrere, és clar.

Ara ja podríem anomenar-la aquí també Setmana de Turisme, veient com està el panorama socio-religiós de les espanyes… Els que encara ens considerem d’alguna manera cristians anem procurant celebrar el sentit religiós; amb tot, vistes les coses des de dins de l’església, em dóna la sensació que cada dia es van apagant més llums i quasi bé ja estem en la penombra. No sé si és una percepció particular però em sembla que no. L’església d’anys bastant anteriors tenia unes lluminàries clares que anaven il·luminant el camí i marcaven rumbs clars. Aquestes llums s’han anat apagant i em dóna la sensació de que poc a poc ens anirem quedant a les fosques, vistos els camins que ens marca la jerarquia (la de Roma i la d’aquí, que és com una corretja de transmissió)

Vist des de fora de l’església, la perspectiva és que ja fa temps que estem a les fosques i ja no compta per a gaire res l’església, la jerarquia, les institucions religioses, les normes i la religió en general. Ha caigut ja en el desprestigi total per a una bona majoria de gent i sembla que el camí és que segueixin les coses així.

Josep M. Tutusaus, escriu el següent text a la revista cristiana EL PREGÓ:

"I és que l’Església —Jerarquia i poble cristià— ens trobem acarats a una situació nova, que es fa especialment dura en països com el nostre, de vella tradició cristiana, sobtadament immersos en un pluralisme i en una laïcitat dels quals no teníem experiència, i que des del Vaticà no semblen capaços d’acceptar obertament. «Ho he pensat molt, escriu Jesús Huguet. I crec que avui l’obstacle més gran d’accés a la fe és la mateixa Església» (p. 6). Una Església que es resisteix a assumir i a continuar l’«aggiornamento» que Joan XXIII i el Concili Vaticà II van emprendre amb decisió. I en la qual encara resulta possible que un llibre com Jesús. Aproximación histórica, de Juan Antonio Pagola sigui retirat, per ordre superior, de les llibreries religioses. No és estrany que tants s’atreveixin a sucar-hi pa (tants i de vegades tan gratuïtament?). I en la qual, tanmateix, el cardenal Jean-Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, fa unes declaracions d’una gran obertura —i ho subratllem i ens en felicitem— sobre la valoració de les diverses religions i sobre els centres catòlics d’ensenyament. Per la seva part, el filòsof Paul Ricoeur manifestava l’any 2000 la seva convicció que «això que en diem religió té a veure amb la bondat».

Aquest és el panorama real que ens trobem en aquesta Setmana Santa de l’ any 2010. I qui ho vulgui amagar i qui vulgui enganyar-se, que ho faci. No hi guanyarà res…

José Antonio Pagola és un teòleg basc que, amb tota l’ honestedat del món, va escriure una "aproximació històrica" a Jesús de Natzaret. Ara, després de més de dos anys i d’un èxit de vendes excepcional, li fan retirar el llibre de les llibreries religioses aquells que ja podeu imaginar: els conservadors poders fàctics eclesiàstics espanyols.

Molts capellans i teòlegs de tot el món s’han posicionat al seu costat i ell ho acaba d’agrair amb una emotiva carta oberta. Des d’aquest humil blog també li vull donar suport i reprodueixo  el següent comunicat de MOCEOP.

 SOBRE LA RETIRADA DEL LLIBRE DE Pagola

Venim assistint perplexos a les notícies que ens arriben sobre la retirada de les llibreries religioses del llibre de José Antonio Pagola, "Jesús. Aproximación histórica ".
És clar que hi deu haver  hagut  pressions molt fortes per part d’algun sector important de la jerarquia catòlica espanyola per posar en marxa aquest tipus de mesures tan dràstiques. Creiem que tenim dret a saber qui o qui han donat aquesta ordre i per què. L’obscurantisme no és gens bo, i sí, la transparència i la claredat.
Un llibre que en poc més de dos anys ha tingut una venda de 60.000 exemplars, que ha ajudat a molta gent a entendre millor la vida de Jesús i que a més en la seva última edició va obtenir el "Nihil obstat" (permís eclesiàstic preceptiu per enviar un llibre de matèria religiosa) de l’anterior bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Uriarte, no s’entén que pugui ser retirat d’aquesta manera tan desafortunada i escandalosa.
Monsenyor Uriarte ha dit: "El llibre és un intent seriós d’aproximació històrica, honesta, documentada i ben feta. Vaig decidir donar suport al treball amb el Nihil obstat, una cosa que vaig fer amb tot el cor i l’ànima. I ho mantinc ».
Han estat molt nombroses les reaccions en suport del llibre i del seu autor per part de teòlegs, creients i, de manera molt significativa, per 252 sacerdots de la diòcesi de Sant Sebastià.També pel Fòrum de capellans de Madrid. Reaccions a favor no només a Espanya, sinó en molts altres llocs del món.
No obstant això, no deixa de ser significatiu el silenci del nou bisbe de Sant Sebastià, Monsenyor Munilla, quan a més pràcticament tot el clergat de la seva diòcesi s’ha manifestat a favor del teòleg basc.
MOCEOP vol unir-se a aquest important moviment de suport a José Antonio Pagola i la seva obra. Molts de nosaltres hem comprat i llegit el llibre i hem sentit com ens ajudava a nosaltres i a les nostres comunitats a entendre millor Jesús i el seu missatge alliberador.
Creiem que aquestes pressions eclesiàstiques obeeixen al criteri d’imposar a sang i foc el pensament únic en l’Església, actuant contra els que no encaixin perfectament amb el que interpreten que és l’ortodòxia que marca Roma, amb Benet XVI al capdavant, que està tan obsessionat per el relativisme. D’aquí a la dictadura del pensament teològic només hi ha un pas.
En els últims mesos hem vist com s’ha prohibit al teòleg Juan Masiá poder seguir escrivint al seu bloc personal. Al franciscà José Arregui se l’ha condemnat a 9 mesos de silenci per atrevir-se a qüestionar, juntament amb altres sacerdots bascos, el nomenament de monsenyor Munilla com a nou bisbe de la diòcesi de Sant Sebastià.
I fa molt pocs dies també una trucada telefònica del superior provincial dels jesuïtes va influir de manera determinant perquè el P. Lamet, no assistís a Madrid a l’acte de presentació del llibre "Viure a la Frontera, de Juan Masiá, tot i estar ja tot anunciat i preparat.
Denunciem aquests moviments inquisitorials de la jerarquia catòlica contra el sector més obert dels teòlegs i creiem que és necessària la llibertat d’expressió i un sa pluralisme. I que és desitjable un major diàleg entre pastors i teòlegs sense haver de recórrer a postures tan dictatorials. Més encara ens escandalitza aquesta actitud perquè veiem com des de Roma s’acull al sector més conservador de l’Església anglicana i s’accepten les condicions dels cismàtics lefevrians per a la seva tornada de nou a l’Església catòlica.
També pensem que aquest mateix pluralisme és exigible als bisbes. Seria molt desitjable que, en comptes de romandre tots callats i en silenci veient com actuen sempre els mateixos, puguin també ells expressar-se en públic, encara que dissenteixin d’aquestes mesures. Així la gent podria entendre millor que els bisbes no són només Rouco, i Martínez Camino.
MOCEOP

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.