A PEU

• 24’5 milions € destinen a Rodalies els Pressupostos de l’Estat per al 2009, ajornant fins l’any 2092 el compliment del Pla de Rodalies de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.71.9 milions €  per a infraestructures a tot Catalunya és la quantitat prevista, ajornant fins l‘any 2026 el compliment pel Ministeri de Foment de les inversions acordades amb la Conselleria l’any 2006, que havien d’acabar-se l’any 2012.
• 85% de l’obra pública a Catalunya pressupostada per l’Estat l’any 2007 no s’ha fet.L’agost de 2008 Adif només ha executat 139 milions€ dels 914 milions€ assignats.
• 40% menys rep Catalunya d’obra pública estatal el 2003-2007.L’Estat ha licitat obra pública per valor del 2% del PIB fora de Catalunya, i 1’2% del PIB a Catalunya.
• 100 % de temps addicional és el que triga el tren entre Barcelona i l’aeroport el 2007 comparat amb el 1982.En 1982 hi havia un comboi directe cada 20 minuts que arribava en 10 minuts a l’aeroport. En 2007, en surt un cada 30 minuts i en tarda 20.
• 9% es queda Catalunya en 2007 de la recaptació catalana per a fins socials.91% de la recaptació a Catalunya per a institucions socials se la queda Espanya: 127 milions € dels 140 m. ingressats. Els catalans no en reben res dels diners recaptats fora de Catalunya, i només un 9% del que paguen ells.
• 9,76% de dèficit fiscal és el més elevat de les regions europees, especialment si el compares amb altres regionsAquitània (+2’31%), Migdia-Pir. (+5’51%), Provença (+1’34%), Abruços (+13’65), Úmbria (+1’08%), Suècia Oc. (-1’22%), Suècia sud (+0’73%), Yorkshire (+0’44%), Midlands E. (-0’46%), South West (+0’29%), Escòcia (+5’49%), Renània-Pal. (-2’92%), Niedersachsen (-1’13%), Lisboa-Tejo (-1’95%). Conclou Castells: “Ens trobem, doncs, que com a regions europees reben un tracte diferent. Regions europees del mateix nivell de renda tenen uns saldos fiscals diferents amb el sector públic central, depenent que estiguin situades en països rics o en països pobres. Com més ric sigui el país, més favorable serà el tracte, perquè més pobra serà aquesta regió en termes de país.”
• 3,2 milers de milions de pessetes és la diferència de la recaptació a la província de Barcelona entre 1951 i 1956Trias Fargas, el 1960, revela que la recaptació de l´Estat a la província de Barcelona passa de 2´4 milers de milions de pessetes el 1951 a 5´5 milers de milions el 1956, i la despesa pública en el mateix període passa de 0´7 a 1´1 milers de milions.
• 147 milions aportava Barcelona a l’Estat i en rebia a canvi 16 el 1900, mentre que Madrid n’aportava 112 i en rebia 166Graell en els pressupostos de 1900: Madrid paga a l´Estat 112 milions i rep en despesa pública 166 milions, Barcelona aporta 147 milions i en rep 16.
• 0€ per al català, 90 milions € per l’espanyol. El govern espanyol destina el 2008 90 milions d’€ per l’Instituto Cervantes.0 € destina el govern espanyol el 2008 per promoure la llengua i cultura catalanes a l’exterior, quan segons la seva Constitució (art.3) són “objeto de especial respeto y protección”.
• 2.622 € li va costar Espanya a cada català el 2005.Cada català va pagar a Espanya 2.622€ més del que va rebre en despesa pública estatal. És la quantitat més alta en deu anys: 1995-1.355€, 1996-1.340€, 1997-1.494€, 1998-1.593€, 1999-1.771€, 2000-1.451€, 2001-1.840€, 2002-1.775€, 2003-2.178€, 2004-2.270€, 2005-2.622€.
• 18.595 milions €, 10’2% del PIB, dèficit fiscal català el 2005.És la xifra més alta en deu anys: 1995 -6’8%, 1996 -6’5%, 1997 -7%, 1998 -7’2%, 1999 -7’7%, 2000 7’2%, 2001 -7’6%, 2002 -7’4%, 2003 -9’1%, 2004 -9%.
• 3’4 punts menys de dipòsits bancaris té Catalunya de 1987 a 2007. Madrid, 11 punts més.Catalunya comptava amb el 19’3% dels dipòsits bancaris de l’Estat l’any 1987, i baixa al 15’9% el 2007. Madrid tenia el 18’7% el 1987, i puja al 29’7% el 2007.
• 29 Lleis i Decrets contra Catalunya, en any i mig.Des del gener del 2007 fins a maig de 2008, l’Estat ha legislat contra les competències establertes en el nou Estatut.
• 104’6% de la mitjana estatal el 2006 té Catalunya en riquesa per càpita per paritat de poder adquisitiu.La renda per càpita dels catalans és el 116% de la mitjana estatal, però després de la ‘solidaritat’ baixa al 104’6% el 2006. Les famílies catalanes transfereixen fons i tenen menys poder de compra que les de les regions espanyoles receptores: de la posició 4ª abans de la ‘solidaritat’ cau a la 9ª després, per sota Madrid, País Basc, Navarra, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria, Rioja i Melilla.
• 9ª  entre les CCAA per poder adquisitiu en 2006.Catalunya cau per sota Melilla, mentre que en renda per càpita és la 4ª. És l’efecte dels subsidis, impostos i despesa de l’Estat, i el major nivell de preus de Catalunya, que transfereix riquesa a regions espanyoles que la superen.
• 32.219 milions€ és el pressupost de la Generalitat pel 2007.Després de 30 anys d’autonomia, i per a 7’5 milions d’habitants, la Generalitat té la meitat per habitant que Escòcia, que en només 8 anys d’autonomia ja té un pressupost de 46.200 milions €.
• 36’5% voten sí a la independència, 22% voten no (UOC 2008)Nascuts als PPCC (Sí 43’6%, No 19’7%), nascuts a la resta de l’Estat (Sí 20’6%, No 25%), barcelonins (Sí 36’6%, No 25%). Per electorats, ERC (Sí 84%, No 3%), CiU (Sí 52%, No 15%), IC-Verds (Sí 32%, No 22%), PSC-PSOE (Sí 25%, No 28%), PP (Sí 11%, No 70%).
• 6 posicions ha perdut Catalunya en competitivitat IMD en tres anys, baixant de la 28 a la 34 entre 2003 i 2006.
• 73’3% és la mitjana d’execució de les obres públiques de l’Estat pressupostades a Catalunya en 2001-2005.És com si cada tres anys en vingués un en què no s’invertís res a Catalunya. Joan Rossell, President de Foment del Treball Nacional.
• 14’9% és la inversió en infraestructures pressupostada per l’Estat a Catalunya el 2007.L’Estatut de Catalunya obliga a invertir el 18’85%.
• 2’4% és la inversió prevista per REE a Catalunya entre el 2008 i el 2011.Catalunya consumeix el 19% de l’electricitat, i ha rebut en inversions d’infraestructures elèctriques el 4’9% el 2002, el 3’8% el 2003, el 6’7% el 2004, el 14’1% el 2005, el 6’5% el 2006.
• 30% més de freqüències en rodalies Madrid-Alcalá que en Barcelona-Mataró.És la mateixa distància, però el preu del bitllet Bcn-Mataró és un 40% més car que el Mad-Alcalá.
• 1 punt perd Catalunya entre 1995 i 2005, baixant del 19’5% del PIB al 18’5%.Madrid guanya un punt, passa del 16’5% al 17’5%.
• 12’7 milions € en mesures mediambientals per l’aeroport de Barcelona, 300 milions per a Barajas.AENA ha pagat l’aïllament acústic de 13.600 habitatges en 12 municipis al voltant de Barajas, però  no n’ha pagat cap al voltant de l’aeroport del Prat
• 7% de les inversions en infraestructures elèctriques s’han fet per l’Estat a Catalunya el 2006.De 510 milions € d’inversions de REE, Catalunya n’ha rebut 35-40, mentre genera el 16’16% de l’electricitat i en consumeix el 17’9%.
• 100% més, el doble, ha invertit entre 2001 i 2006 l’Estat a rodalies de Madrid que a Barcelona.
• 39% de les obres pressupostades pel Ministeri de Foment a Catalunya no es fan.Un altre 19% de les obres s’executen en un percentatge inferior a la meitat de la quantitat pressupostada.
• 26% dels llocs de treball catalans són de titulació superior el 2006, baixant del 26’6% del 2005, i fent-se superar per Espanya.El 35’1% dels llocs de treball de Madrid són de titulació superior el 2006, universitària o FP de 3r grau. Catalunya perd, del 2005 al 2006, el 5% d’aquests llocs de treball, 13.200, mentre Madrid guanya 46.490 i Espanya 201.050.
• 18’2% de les empreses que facturen més de 20 milions € són catalanes.47’8% d’aquestes empreses són de Madrid.
• 20 KM d’autovies ha fet l’Estat a la província de Barcelona en 1985-2005.A Madrid n’ha fet 600 km.
• 27% de les filials de multinacionals són a Catalunya, el 50% a Madrid el 2007.
• 32 de les 50 empreses més grans són a Madrid el 2007.
• 0’90 Km d’autovia gratuïta cada 10.000 catalans, 2’35 km cada 10.000 espanyols el 2007.En autopistes de peatge, 0’92 km per 10.000 catalans, 0’59 km per 10.000 espanyols. S’inclouen les autovies i autopistes fetes tant per l’Estat com per les C.C.A.A.
• 0’53 KM d’autovia gratuïta de l’Estat per 10.000 catalans, 1’63 KM per 10.000 espanyolsEn autopistes de peatge de l’Estat, 0’64 KM per 10.000 catalans, 0’48 KM cada 10.000 espanyols. 2007.
• 11’98% són les inversions reals 1991-2006 a Catalunya del Ministeri de Foment.
• 3.084 € per català, 4.278 per madrilenyva pressupostar el Ministeri de Foment entre 1997 i 2007.
• 4 punts perd el PIB català per càpita de 1995 a 2005.Baixa del 123% de la mitjana al 119%, prenent el conjunt de l’Estat com a 100.
• 5’9% de les autovies en construcció el 2008 per l’Estat es fan a Catalunya.El Ministeri de Foment construeix el 2008 1.321 KM d’autovia, dels quals 78 a Catalunya.
• 69% de les importacions catalanes són de fora de l’Estat el 2005.Catalunya importa el 2005 de la resta de l’Estat per valor de 30.570 milions d’euros, i de la resta del món per valor de 67.449 milions d’euros.
• 46% de les exportacions catalanes el 2005 van fora de l’Estat.Catalunya exporta a la resta de l’Estat per valor de 50.514 milions d’euros, i a la resta del món 42.361 milions d’euros. Els primers clients catalans són França, País Valencià, Aragó, Madrid, Alemanya.
• 12% de la despesa pública entre 1986 i 2006 la rep Catalunya.Entre 1986 i 2006 els catalans són el 16% de la població, el 20% del PIB, paguen el 24% dels impostos, i reben el 12% de la despesa pública
• 31% de la producció catalana s’exporta fora de l’Estat el 2005, pujant del 22% del 1995.Les exportacions a la resta de l’Estat són ara el 37% de la producció catalana, i en el cava el 20%.
• 23’1 % de les 5.000 empreses més grans de l’Estat té Catalunya el 2007, baixant del 24’6% del 2006.Madrid ha pujat del 28’8 al 30’7%. Si compten la facturació, la de les catalanes ha baixat del 18’2% al 17’9%, i les de Madrid pujat del 47’6% al 49’8%.
• 75 empreses de les 5.000 més grans de l’Estat ha perdut Catalunya de 2006 a 2007.Landscape, Colonial, Samsung, Braun, United Biscuits, Ono, …
• 3 posicions perdudes per Catalunya entre 2006 i 2007en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, baixant a la 18ª. Espanya puja a la 13ª, per primera vegada supera Catalunya, que ha baixat entre el 2000 i el 2007 de la 14ª a la 18ª, mentre Espanya ha pujat de la 21ª a la 13ª.
• 12ª en creixement és Catalunya entre les C.C.A.A. entre 2006 i 2008
• 6,5% és el percentatge d’inversió europea sobre el total espanyol que rep Catalunya entre 1986 i 1993L´Estat espanyol, segons Ribas, rep entre el 1986 i el 1993 una aportació positiva europea de 3´6 bilions de pessetes, de la qual només el 6´5% li correspon a Catalunya.
• 10-11% de la producció catalana equival al seu dèficit fiscal amb l’Estat espanyolEl 1995 Colldeforns, per a l´Institut d´Estudis Autonòmics, calcula que el dèficit fiscal equival al 10-11% de la producció catalana, o a 110.000 ptes. per habitant i any. Els espanyols tenen un superàvit fiscal de 47.000 ptes./habitant, “per cada 100 pessetes que els residents a Catalunya van pagar al govern central, se´n van retornar, via despesa, 70; per als residents a la resta de Espanya, per cada 100 pessetes pagades se´n van retornar 115”.
• 21% és el percentatge d’impostos europeus que paga Catalunya, tot i rebre únicament el 8% de la despesaEl 1991 Catalunya paga el 21% dels impostos europeus de l´Estat espanyol, i rep a canvi el 8% de la despesa europea, amb un dèficit per habitant i any de 9.000 ptes. Catalunya, indica Vergés, aporta en pessetes per habitant el 35% més que Espanya i rep el 50% menys. Espanya aporta, en milers de milions, 588, en rep 883, i té un saldo positiu de 295, que és el 50% de la quantitat inicialment aportada. Catalunya aporta 123 milers de milions, en rep 69, i té un saldo negatiu de 54, que és el 44% de l´aportació inicial. Espanya rep per càpita el doble que Catalunya (22.690 contra 11.438), amb el resultat de que cada espanyol rep d´Europa 7.573 ptes., i cada català li dóna 8.970 ptes.
• 6% del PIB era el dèficit fiscal a Catalunya a l’any 1994 segons CastellsCastells calcula que l´any 1994 el dèficit fiscal es situa entorn dels 740.000 milions de pessetes (entre 687.500 i 781.700), al voltant del 6% del PIB. Catalunya, amb una població del 15´56% i un PIB del 19´05%, paga el 19´29% del total de la recaptació pública, i rep el 13´66% de la despesa. Si prenem la mitjana espanyola com a 100, cada català paga 123´95 i rep 87´79, és a dir, paga un 24% més que la mitjana, i en rep un 12% menys.
• 9,76% del PIB és el dèficit a Catalunya amb un 22% més en PIB que la mitjana espanyola, mentre que a la regió de París és de 4,36% i 51% respectivamentÉs il.lustratiu comparar aquest dèficit fiscal amb el d´altres territoris europeus, posant en relació llur PIB per càpita sobre la mitjana de l´Estat respectiu i llur respectiu dèficit fiscal: Catalunya, que supera la mitjana espanyola de PIB en un 22%, té un 9´76% de dèficit; la regió de París supera la mitjana francesa de PIB en un 51% i té un dèficit del 4´36%; Baviera supera la mitjana alemanya en un 16% i el seu dèficit és del 3´53%; Baden-Württemberg la supera en un 18%, amb un dèficit del 4´38%; el South East supera la mitjana britànica en un 17%, i té un dèficit del 6´36%; i la regió d´Estocolm supera la mitjana sueca en un 21%, dèficit del 7´53%.
• 13,87% és la diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés distributiuLa diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés redistributiu és, segons López i Casasnovas, el 8´83% l´any 1973, el 10´85% l´any 1980, i el 13´87 l´any 1990. El percentatge de renda que Catalunya transfereix és cada cop més alt.
• 34% és el percentatge final sobre el pressupostos de la Generalitat de l’obra licitada per l’EstatSegons la Cambra de Comerç, de l’obra compromesa en Pressupostos per a Catalunya per l’any 2006, l’Estat només ha licitat el 34%.
• 51,2% són els recursos que ha destinat el Ministerio de Cultura a Madrid, mentre que a Catalunya és el 2,8%Del 1993 al 1996 el Ministeri de Cultura ha destinat el 51’2% dels seus recursos a Madrid, i el 2’8% a Catalunya. A Madrid li corresponen cinc mil pessetes per habitant i any, a Catalunya dues-centes pessetes per habitant i any.
• 4 punts per sota se situa la inversió pública a Catalunya respecte la mitjana estatal.El percentatge de despesa pública sobre el PIB s’hi mou a Catalunya entre tres i quatres punts per sota de la mitjana estatal entre 1995 i 2005.
• 34 milions € és la subvenció rebuda a Madrid pel Consejo Superior de Deportes, mentre a Catalunya 7,5 milionsEl Consejo Superior de Deportes, entre l’any 2000 i el 2005, va subvencionar Madrid amb més de 34 milions €, i Catalunya amb 7’5 milions €.
• 20% inferior és el que varen rebre els estudiants catalans en concepte de bequesL’any 2004 els alumnes catalans, que són el 15% del total, van rebre un 9% de les beques, i el seu import és un 20% inferior al de la mitjana estatal.
• 416 milions € és la inversió en rodalies de Madrid, mentre que a Barcelona és de 153 milions €La inversió ministerial en trens de rodalies entre 1995 i 2009 a Barcelona és de 153 milions €, a Madrid de 416 milions €.
• 6.200 milions € és el que ha costat l’ampliació de l’aeroport de Barajas que havia estat pressupostada en 1.033 milions d’euroL´ampliació de l´aeroport de Barajas, pressupostada en 1.033 milions € l’any 1999, ha costat 6.200 milions €. AENA ha invertit a Barajas, entre 1992 i 2004, un 57’8% de la seva inversió total, quan el volum de trànsit de Barajas és el 22’2%.
• 316 € per català, 894 per madrileny el 2004L´any 2004, l´any de la construcció de l´AVE a Catalunya, el Ministeri inverteix 1.198 € per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès, 407 per castellà-manxec, i 316 per català.
• 6 són les vegades que multiplica la inversió de Barajas en relació a El PratDel 1992 al 2000 la inversió a l´aeroport de Barajas multiplica per sis l´esmerçada a l´aeroport del Prat.
• 135% del que li correspondria per població és el que rebia Madrid de l’EstatA l´inici de la democràcia Madrid rebia el 28% de la despesa pública amb només el 12% de la població i el 16% de la renda, tot referit al conjunt de l´Estat; és a dir, un 135% del que li correspondria per població. En termes de comparació, a la centralista França, París rep un 40% per sobre de la xifra que li tocaria per nombre d´habitants.

  El 1996, les inversions públiques a Madrid es reparteixen a parts iguals entre l´autonomia i l´Estat central, mentre a Catalunya tres quartes parts les fa la Generalitat, suplint la manca d´un Estat central que inverteix a Catalunya una tercera part del que fa a Madrid, i una quarta part menys que la mitjana espanyola. El mateix any, l´inversió pública de l´Estat central és a Madrid de 87.000 milions de ptes., 17.400 ptes. per habitant; i a Catalunya 47.000 milions de pts, 7.833 ptes. per habitant.

• 12% és la inversió a Catalunya de l’Estat entre 1986 i 1997 quan té el 16% de poblacióDe la inversió pública del conjunt de les administracions en els anys 1986-1997, Catalunya rep el 12%, quan té el 16% de la població i el 19´5% del PIB, tot referit al conjunt de l´Estat. Catalunya només rep el 68´5% de la inversió que li tocaria considerant uns criteris mitjans d´eficiència i població, i el 61´5% si es tingués en compte només el PIB. La inversió hauria de ser un 45´8% superior a la realitzada. El percentatge d´inversions reals realitzades per l´Estat a Catalunya, segons les dades del Ministeri d´Economia i Hisenda extractades per Huguet, no arriba cap any al 7´65% que és el que li correspondria per població sobre el total inclosa la part no regionalitzable. En la dècada 1983-1993, la despesa ministerial és a tot l´Estat de 158.112 ptes. per habitant, catalans inclosos, però aquests surten a només 80.239 ptes. cadascú.
• 218.855 milions de pessetes més hauria d’haver rebut Catalunya en 1984-1996 en inversió pública de l’EstatEl total d´inversió pública a Catalunya des de l´any 1984 fins al 1996, segons els Pressupostos generals de l´Estat, és de 401.157´1 milions de pessetes. Si n´hagués rebut en proporció a la seva població del conjunt invertit a les cinc C.C.A.A. referides (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), li correspondrien 218.855 milions de pessetes més.
• 1.251 milions € serien els beneficis de l’inexistent TGV Madrid-Barcelona-França, 2.036 milions d’euros el dèficit de la línia Madrid-SevillaEls beneficis de l’inexistent AVE Madrid-Barcelona-França superen als costos en 1.251 milions €, comptant l’estalvi de temps per als viatgers, la reducció de costos en altres transports alternatius, i el descens de congestions i accidents de carretera, antre altres factors. Aplicant els mateixos criteris a l’AVE Madrid-Sevilla, els costos superen els beneficis en 2.036 milions €.
• 20,9% és el percentatge dels recursos generats per Catalunya sobre el total del sistema fiscal estatalLa memòria econòmica de les Cambres de Comerç cridava l´atenció sobre un fet singular: “Catalunya és la comunitat generadora de més recursos tributaris de l´Estat espanyol, tant en termes de pessetes per habitant (397.794 pts./hab.) com en termes de percentatge sobre el total de recursos generats pel sistema fiscal estatal (20´9%). Amb relació a les comunitats autònomes del 151, Catalunya recapta el doble d´impostos per habitant, prop de 400.000 pts./hab., sobre 200.000 ptes./hab. (any 1995). La pressió fiscal a Catalunya per recaptació de l´IRPF sobre el PIB és del 8´6% mentre a les comunitats autònomes del 151 és del 6´3%. És a dir, una pressió fiscal el 27% més elevada a Catalunya que a la resta de comunitats autònomes del 151.”
• 22,1% d’impostos recaptats a Catalunya el 1978, mentre que la despesa pública era del 13,1%Bricall, el 1978, posa en relació els percentatges de Catalunya en el conjunt de l´Estat, de població (15´6%), renda generada (20´1%), impostos recaptats (22´1%) i despesa pública (13´1%), sent també deficitària la seguretat social: “Catalunya participa amb el 22´13%, rebent, en contrapartida, el 17´39% de les seves despeses.”
• 25% dels impostos recaptats a tot l’Estat els pagava Catalunya el 1959Pi i Sunyer, el 1959, constata que Catalunya, amb el 12% de la població de l´Estat, paga gairebé el 25% dels impostos recaptats.
• 9 vegades menys va rebre de l’Estat la UB el 1933 en relació a la Universitat de MadridLa Universitat de Barcelona, el 1933, va rebre un pressupost 9 vegades inferior a la de Madrid.
• 14,25% de les inversions estatals rebia Catalunya en 1984-1993 quan la seva població era del 28,6%, de les CCAA de competències similarsLes inversions regionalitzables del període 1984-1993 s´hi fan a Catalunya en un percentatge del 6´72% del total de l´Estat. Si els termes de comparació són les Comunitats Autònomes de competències similars (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), Catalunya rep el 14´25% d´aquest conjunt, quan la seva població és el 28´6%.
• 19% del seu PIB aportava Catalunya a l’Estat, mentre que en rebia el 6’4% el 1933Alzina, el 1933, calcula que Catalunya, amb el 6´4% de superfície i 12% de població, aporta al pressupost de l´Estat el 19%, i en rep el 5´6%. “Seguint ço que preveu l´Estatut, en 1933 es destinarien a Catalunya 39´6 milions de pessetes, mentre que d´assignar-li el mateix percentatge que a les altres regions li correspondrien 105´1 milions de pessetes.” Posa de manifest que la xarxa ferroviària catalana no té ni un quilòmetre electrificat, i que no hi ha via doble en tota l´extensió del ferrocarril de Barcelona a França; mentre que els ports de Barcelona i Tarragona, que recapten el 42´6 del total dels ingressos de duanes marítimes, reben una inversió del 2´3% del total dels pressupostos de l´Estat per a ports, que van a Sevilla (14´6%), Cadis (8´3%), Huelva (3´9%), Almeria (5´3%), Ceuta (2´4%), o Bilbao, Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas, ports que en reben el 7´2% cadascú.
• 20% dels ingressos de l’Estat eren aportats per Catalunya, fet que significaven uns 307 milions de pessetes el 1932Fàbregas, el 1932, indica que Catalunya aporta el 20% dels ingressos de l´Estat, uns 307´7 milions de pessetes, i en rep 82: “un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un ciutadà de la resta de la nació paga solament 60 pessetes anyals. Per altra banda, un habitant de Catalunya percep per despeses estatutàries la suma anyal de 48 pessetes, i l´habitant de la resta del país en percep 75.”
• 341 pessetes pagava cada català com a tribut anyal a l’Estat, i cada no català unes 93 pessetes el 1925D’acord amb Llord, el 1925 cada català paga unes 341 pessetes com a tribut anyal a l´Estat, i cada no català, solament unes 93 pessetes. Per a pavimentar Madrid, prop de 8 milions de pessetes, per a totes les carreteres de Catalunya, 6´5 milions de pessetes. A Catalunya, una escola pública per cada 1.000 habitants, quan, la resta de l´Estat, té 3 escoles per la mateixa quantitat d´habitants. Espanya té 32 escoles oficials d´arts i indústries, corresponent-ne a Catalunya, que és el territori més industrial de l´Estat, solament 3. Igualment, de 20 escoles de comerç que regenta l´Estat, en corresponen solament a Catalunya una, quan n’hi correspondrien 3, si ens atenim a la densitat de població i al major desenrotllament del comerç. De les onze universitats de l’ estat espanyol, Catalunya només en té una.

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/grafiques

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres#

La Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes va constituir-se legalment el darrer 11 d’octubre de 2007 amb l’objectiu de fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i per tant, del fet de no disposar d’un Estat propi. Promou estudis i informes, i organitzen conferències i seminaris amb la finalitat de contribuir a la creació i consolidació de factors reals de poder catalans (empresarials, ideològics, mediàtics, energètics, de benestar i de seguretat) que proporcionin avenços tangibles en la consecució de l’objectiu sobiranista.

Entrar a aquesta pàgina

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/

és submergir-se en un altre món. Un món dantesc. Un món que fa agafa por i fa caure la cara de vergonya. Et fa sentir ridícul i que et prenen el pèl i els quartos. Si en teniu ganes i temps, entreu-hi.

Ja us aviso que el post d’avui és molt llarg i potser no és per llegir-lo tot seguit. Però és perquè el tinguem molt present i perquè vegem on arriba l’evidència de les coses. Dit d’una altra manera: que els catalans no ens queixem perquè sí, perquè som victimistes i perquè sempre plorem. Vegeu-ho amb els vostres propis ulls i a veure si teniu fetge i aguant per arribar fins al final.

—————————————————————–

Entenem que la via autonomista es troba esgotada, que el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, avalada pel disseny constitucional sorgit d’ençà de la transició, que impedeix al poble de Catalunya i al seu Parlament decidir el futur de la nació, reduint l’autogovern a una mera descentralització administrativa i escanyant la societat catalana detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest desequilibri fiscal es reprodueix de manera gairebé sistemàtica en molts altres camps de l’economia, les infraestructures, els serveis públics, la tecnologia, els béns socials, la qualitat de vida,…

En aquesta secció en posem de manifest alguns.

• 33% és el percentatge d’obra pública adjudicada pel Ministeri de Foment en inversió en carreteres del 2006 al 2012

  El 27 d’octubre de 2005 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Foment de l’Estat varen signar un protocol d’inversió de carreteres en què el ministeri de Foment es comprometia a invertir 2.609 milions d’euros en carreteres entre 2006 i 2012. Gairebé quatre anys i mig després, la inversió adjudicada real dista molt dels acords a què es va arribar el 2005. L’Estat només ha adjudicat el 33% de les obres previstes quan falten només dos anys per acabar-se el termini previst per a les inversions. Ni la disposició addicional tercera de l’Estatut ha corregit unes xifres d’inversió que, a hores d’ara, disten molt de les optimistes previsions inicials.

• 4,7% és el descens del PIB català el 2009 en relació a l’any 2008, quan la mitjana estatal cau en un 3,8%

  Segons el darrer informe de la Fundació de Caixes d’estalvi (FUNCAS), el Producte Interior Brut a Catalunya va descendir gairebé un 1% més que el de la mitjana de l’Estat espanyol durant el 2009 en relació al PIB del 2008. Catalunya també va liderar el 2009 la destrucció d’ocupació amb una taxa global de més del 16%

• 2446,26 euros anuals correspondrien a l’increment de la pensió mitjana si Catalunya disposés d’un sistema de Seguretat Social propi

  D’acord amb l’estudi que la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes va fer públic el passat mes de juny, el dèficit de la balança fiscal de la Seguretat Social de Catalunya va ser de 3.644 milions d’euros per a 2007, el que suposa un 1,85% del PIB. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un sistema de Seguretat Social propi (català) hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals. D’una pensió mitjana anual de 9.856,84 euros es passaria a una pensió mitjana de 12.303,2 euros.

• 5 vegades més va costar la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid que la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona

  La Terminal 4 de l’aeroport de Madrid, que va ser inaugurada el passat 2006, va costar 6.200 milions d’euros, set vegades més del que s’havia pressupostat uns anys abans quan l’obra es va projectar. Per contra, la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona ha costat 1.258 milions d’euros, cinc vegades menys que la terminal madrilenya, i s’ha inaugurat aquest mes amb més d’un any i mig de retard. Aquesta nova terminal de Barcelona ha costat únicament el doble que una nova estació de tren a Madrid, l’estació de Sol, inaugurada també aquest mes que ha costat 570 milions d’euros.

• 37,72% dels trens més “obsolets” de tot l’Estat circulen a Catalunya, mentre que únicament el 9% a la Comunitat de Madrid

  63 trens construïts durant la dècada dels anys 70 encara circulen per Catalunya. Això suposa un 37,72% de tots els trens més antics que encara estan en funcionament a l’Estat espanyol. D’aquests, únicament 16, és a dir, el 9,52% de tots els trens de l’Estat ho fan en la Comunitat de Madrid, que té un nombre significativament molt inferior de trens “obsolets” que Catalunya.

• 2 vegades més de funcionaris públics per habitant té Extremadura en relació a Catalunya

  8 de cada 100 ciutadans extremenys treballen com a funcionaris, el doble que a Catalunya on no s’arriba a 4 de cada 100 ciutadans. A Extremadura la segueixen Castella, Aragó i Andalusia. Catalunya és la comunitat autònoma amb menys funcionaris per habitant de tot l’Estat espanyol. Madrid és la comunitat autònoma amb més funcionaris de l’administració de l’Estat espanyol.

• 1000 milions d’€ més d’inversió en rodalies és el que s’emporta Madrid en relació a Barcelona, tot i disposar de 84 Km menys de vies

  D’acord amb els Plans de Rodalies del Ministeri de Foment pel 2008-2015, la inversió a Barcelona serà de 4000 milions d’€ quan a Madrid serà de 5000 milions d’€, tot i que Barcelona compta amb 447 Km de rodalies i Madrid únicament amb 363 Km. Igualment, el pla preveu la construcció de 115 Km de nova via a Madrid, mentre que únicament 25 Km a Barcelona. També contempla la construcció de 25 noves estacions a Madrid, mentre que únicament 9 a Barcelona. I finalment, cal destacar que les vies a Madrid es quadrupliquen (66 Km) i a Barcelona, únicament es dupliquen (88 Km).

• 64% és el percentatge de la recaptació dels catalans per a fins socials que es queda a Espanya el 2008

  El 2008 únicament 17 dels 47 milions que els catalans van decidir destinar a fins socials a través de la seva Declaració de l’IRPF revertiren sobre ONG catalanes. Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma més solidària de l’Estat, amb una mitjana de contribuents que destinen els seus impostos a aquest fi del 12% per sobre del conjunt de l’Estat espanyol, es troba permanentment discriminada per una administració espanyola que prioritza les ONG espanyoles per sobre les catalanes.

• 5.229’6 milions d’€ més hauria d’haver retingut Catalunya dels seus impostos el 2008 pel nou Estatut

  Dels impostos pagats pels catalans, Catalunya podria haver recuperat un 2’4% del PIB, reduint l’espoli fiscal a només el 8% del PIB si s’hagués acomplert l’Estatut en matèria d’inversions públiques de l’Estat. Espanya, però, robarà amb una mà el que deixa de robar amb l’altra: l’any 1992, Catalunya va recuperar 728 m. en impostos i perdre 626 m. en ‘fons de suficiència’; l’any 1997 el guany en impostos fou de 931 m., la pèrdua en ‘fons de suficiència’ 931 m.; l’any 2001 el guany en impostos fou de 3.908 m., la pèrdua en ‘fons de suficiència’ de 3.684 m. El ‘fons de suficiència’ 2008 per a Catalunya és 2.889 m., veurem com esdevé negatiu per, encara que compleixen l’Estatut, espoliar Catalunya igual…o més.

Les llengües tenen ànima. Com les persones i les coses. Quan entres a una casa hi pots veure com són les persones que hi viuen. Quan escoltes una persona pots saber com és per les seves paraules i les seves expressions.

Ahir m’escrivia des de Nova York en JUANOT, que té un blog que es diu “NOVA YORK ÉS DIFERENT”, comentant-me un post meu i preguntant-me què volia dir una paraula típicament lleidatana i que ell no coneixia. Li contestava que la llengua catalana –com quasi totes les llengües- tenen moltes varietats dialectals i que cada una mostra d’alguna manera la manera de ser d’on es parla. La realitat es diu, es mostra, es retrata des d’una perspectiva concreta i a partir d’una manera de parlar concreta.

Vaig rebre aquest escrit anònim (almenys per mi) que retrata això que dic:

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:
Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ allà on nosaltres diem ‘gat vell’ i ‘gata maula’.
La sort màxima de la rifa és un masculí ‘el gordo’, allà, i un femení, ‘la grossa’, aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’ i nosaltres que sigui ‘Mare de Déu’.
Ells paguen ‘impuestos’, que ve d”imponer’, i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas’, mentre que els corresponents catalans són, només, uns ‘poca-vergonyes’.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen ‘madera’ quan nosaltres toquem ‘ferro’.
Allà celebren cada any les ‘Navidades’ mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un ‘bon dia’ i una ‘bona nit’ cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días’ i ‘buenas noches’ diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos … ‘ mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets ‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.
Allà diuen ‘¡oiga!’ quan aquí filem mes prim amb un ‘escolti!’
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment ‘almeja’ i aquí ‘figa’, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells ‘hablan’ -i fan!- aquí ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta) i els altres sobre la ‘sinistra'(esquerra)…

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Tags: Catalunya, Espanya, Llengua catalana, PAÏSOS

Gràcies FARO per il·lustar tant bé la realitat!

I, a continuació, us deixo un text interessant. No sé si les xifres són totes exactes. Però la maror de fons que retrata sí que ho és. Us el deixo en castellà, tal com va sortir a La Vanguardia. Ara que venen eleccions farem bé de llegir-ho i pensar-ho.

Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del suleitmotiv nacional.

Tags: Catalunya, ECONOMIA, Espanya, POLÍTICA

Amèrica "va ser descoberta" per Castella, gràcies a la tenacitat visionària de Colom, el dia 12 d’octubre de l’any 1492. Colom mai no va saber que havia descobert un nou continent; pensava haver donat amb "Cipango" i esperava trobar-se amb el "Gran Khan", és a dir, l’Índia, la Xina i el Japó. Bartolomé de las Casas va arribar a l’illa anomenada "La Espanyola" el 1502. Va viatjar en un dels 32 navilis, juntament amb unes altres 2.500 persones.

Van partir el dia 13 de febrer de 1502. La flota va salpar dividida en dues parts; la meitat va arribar a Santo Domingo el dia 15 d’abril, mentre l’altra meitat va abordar uns dotze o quinze dies després. Amb els "indis" americans, el jove sevillà Bartolomé no s’hi trobà de debò fins a l’any 1514.

Las Casas sembla que tenia llavors 17 o 18 anys. La ciutat de Santo Domingo era llavors una petita vila. Entre els records que ens explicarà ell mateix, diu que els espanyols establerts allà estaven alegres perquè s’havia descobert recentment molt or i perquè alguns indis s’havien "alçat", cosa que els permetia ja justificar les seves guerres i el consegüent esclavatge i "repartiment" dels indis. Aquestes són les "bones noves" que donaven els residents als nouvinguts; i que llavors amb prou feines Las Casas entenia; o que fins i tot aprovava en algun grau, ja que ell mateix buscà també l’or i va rebre indis sota confiança bens aviat.

El futur defensor dels "indis oprimits" que escriu aquestes memòries el 1552, almenys a la seva redacció actual, no deixa d’assenyalar la tràgica qualificació de "bona nova", d’"evangeli" per als "cristians" espanyols, el fet que puguin fer guerra i capturar els indis, per vendre’ls per esclaus a Espanya. "Per manera que donaven per bones noves i matèria d’alegria que els indis s’haguessin alçat, per poder fer-los guerra, i per tant, capturar-los per enviar-los a vendre a Castella per esclaus". No pot deixar de fer memòria crítica d’aquesta deformació del fi últim de tota l’empresa americana, tal com la va acabar veient i promovent aquest campió de la causa indígena, que era la causa del pobre i de la víctima en aquell moment històric. En comptes d’anunciar-los, de paraula i amb fets, el vertader Evangeli, acaben fent "bona nova" del major antievangeli per als indis.

Aquest va ser també abans el pla del seu admirat Almirall Cristòfol Colom, quan veu que no apareix tot aquest or i riqueses que pensava trobar a les Índies. I serà també el del seu respectat governador, Nicolás de Ovando, "baró prudentíssim i digne de governar molta gent, però no indis"…, perquè va acabar sent l’inventor dels "repartiments" i futures "encàrrecs" d’indis als espanyols, que va ser pràcticament un esclavatge. Per més que fos un home de "gran autoritat, amic de justícia", no valia per governar els indis, ja que no els va tractar com iguals als castellans, encara que fossin només vassalls del regne de Castella. Però l’error principal, a judici de fra Bartolomé que escriu gairebé cinquanta anys després, és que no va acomplir la finalitat primordial de tota aquesta empresa i la seva justificació última amb la famosa "donació papal": l’evangelització de les Índies.

Les Cases pensa que la reina Isabel la Catòlica tenia molt clara aquesta finalitat primera i primordial; per això li havia encarregat a Nicolás d’Ovando que "tots els indis veïns i pobladors d’aquestes illes fossin lliures i no subjectes a servitud… que visquessin com a vassalls lliures governats i conservats en justícia, com ho eren els vassalls del regne de Castella", a més que "donés ordre que en la nostra santa fe catòlica fossin instruïts". Anys més tard entendrà que fallar en això va ser el més nefast, perquè es tracta d’un "error sobre la finalitat": no l’or ni el poder, sinó l’evangelització dels indis és el que justificava el "dret" dels espanyols a trepitjar terra americana i continuar-hi. Però els indis van entendre ben aviat que el veritable motiu dels acabats d’arribar era precisament l’or, l’auri sacra fames, que podria traduir-se com "l’endiablada set de l’or", o el culte a Mammón.

Alguns anys després viatjà a Roma, on va ser ordenat sacerdot sembla que cap l’any 1507; però aviat retornà a L’Espanyola, cap allà el 1510.

Aviat passarà a l’illa recentment poblada o per dir-ho millor despoblada de Cuba, com a capellà de Diego Velásquez; allà arribarà a tenir la seva pròpia encomanda d’indis, junt amb el pietós laic Pedro de Rentería. Bartolomé conversaria durant tot el procés colonial i el seu intern amb aquest bon amic Pedro, lector del Nou Testament, i proper a la solució franciscana d’educar els nens, que aconsegueixin escapar a la mort, com a futurs cristians. Però abans ha estat testimoni impotent de la mort per gana de set mil d’aquests mateixos nens indis en uns tres mesos: "Les criatures nascudes, morien petitetes, perquè les mares, amb el treball i la gana, no tenien llet al pit". Li va impressionar tant això que ho narra fins a cinc vegades en les seves obres.

Ens explica que abans, en els primers anys de govern de Diego Colón, un cacic seu anomenat Hatuey, escapat a l’illa de Cuba amenaçada d’invasió, mostra als seus germans una panera plena d’or, proposa ballar-li els seus ritus sacres com a un déu, ja que els cristians el tenen com a tal, perquè ell els digui que no els facin mal; i després els demana de llançar-la al riu, perquè no els busquin a ells per treure’ls-la i adorar-ho. "No guardem a aquest Senyor dels cristians en cap lloc, perquè encara que el tinguem a les tripes ens el trauran". Anys més tard, assabentat ja del cas molt més cruel de Pizarro amb Atahualpa, comenta que els espanyols són tals "que si els dimonis tinguessin or, els emprendrien per robar-los-el". Aquest va acabar sent, si no l’únic fi darrer, almenys un dels primordials per als espanyols emigrats i també per a qui els enviaven i utilitzaven des de la metròpoli. No s’equivocava el cacic dominicà; fins i tot s’avançava a assenyalar la causa última que va motivar el famós crit de fra Antón Montesino, un dels quatre dominics que van arribar a Amèrica el 1510.

Las Casas sap molt bé que el déu Diner és un ídol, i per això necessita alimentar-se de víctimes humanes. Per extreure’n l’or, la plata o el que sigui, els espanyols no dubtaran a explotar els indis. S’han tornat un mer instrument al servei del seu culte idolàtric; i, a la fi, "instrument mort", víctimes. No és que en directe desitgin la seva mort; el que desitgen és ser rics "i abundar en or, que és la seva finalitat, amb treball i suor dels afligits i anguniats indis, usant-los com de mitjans i instruments morts; a la qual cosa segueix, de necessitat, la mort de tots ells". Per això el text que motivarà finalment el seu "conversió als indis", per l’any 1514, és Eclesiàstic 34,21: "Qui ofereix un sacrifici a costa de la vida dels pobres, és com qui sacrifica a un fill davant del seu pare". Aquest text serà citat moltes vegades a l’àmplia obra lascasiana, la qual cosa indica l’enorme pes que va tenir la reflexió profètica i sapiencial i tota la Paraula de Déu en la seva valoració i pràctica cristianes. Des d’aquella data, i sobretot des de la seva entrada en la vida religiosa dominicana, la vida i obra sencera de fra Bartolomé de Las Casas va estar dedicada a la causa indígena; a la defensa, primer de la vida, després de la seva llibertat i dignitat, per desembocar en la lluita pels seus enters drets polítics de pobles lliures i capaços de realitzar una nova societat i una nova església més properes a l’Evangeli que les velles cristiandats.

Però, sens dubte, el primer pas cap aquesta conversió té bastant a veure amb aquest famós "crit de l’Espanyola", llançat per Antón Montesino en nom de tota la comunitat dominica, presidida pel venerable fra Pedro de Córdoba. Corria l’any 1511, i estaven en el quart diumenge d’advent, que va ser 21 de desembre. A propòsit del "jo sóc la veu del que clama al desert" de Joan 1,23 que es llegia aquell dia, el predicador de la veritat, pura i dura com l’amor als pobres i les víctimes, etzibà aquestes paraules als seus oïdors espanyols: "tots esteu en pecat mortal i en ell viviu i moriu, per la crueltat i tirania que useu amb aquesta gent innocent! Digueu, amb quin dret i amb quina justícia teniu aquests indis en tan cruel i horrible servitud?… Aquests, que no són homes? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Això no sentiu? Com podeu estar adormits en un somni tan profunt i tan letàrgic?

Aquest crit ha de continuar sonant a Amèrica Llatina i al món sencer, ja que existeix aquest tercer i quart món, aquests submóns dels explotats o, pitjor encara, dels exclosos de la vida. Ens tocarà actualitzar-lo, cridar-lo davant d’oïdes que no voldran escoltar-lo i davant d’ulls que no volen veure la realitat del sofriment de milions d’homes; que fan qualsevol marrada per no apropar-se als ferits a la vora del camí; que no volen saber res de la sang dels seus germans, encara que siguin els seus Caïms de coll blanc i mans netes. S’haurà d’acabar amb aquest "Deute Extern" que importa capital dels països pobres cap al món ric, a costa de la gana i la mort de milions de persones, febles i nens especialment. Per entendre això, s’ha de sentir-ho, i s’ha de despertar del "son letàrgic" de la globalització triomfant, amb el seu "final de la història", perquè s’han acabat totes les utopies per als que creuen haver assolit ja la seva meta. Una meta inhumana, per inhumanitzant i deshumanitzadora.

Vegi el text en una versió molt més àmplia, amb notes i bibliografia, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Eduardo Frades (Caracas)

Tags: América Llatina, Colonialisme, Espanya, indígenes

Interessants -molt interessants- les respostes que donen alguns presidents d’entitats llatinoamericanes sobre aquests conceptes i que recull   ELSINGULARDIGITAL.CAT i que podeu llegir en tota la seva extensió clicant-hi damunt.

En tot el territori català, només una organització d’immigrants llatinoamericans celebra el dia de la Hispanitat. Es tracta de la boliviana Espíritu de Santa Cruz de la Sierra. "No tenim ressentiment a la corona espanyola, la barreja entre la cultura hispana i la guaraní ha forjat la nostra identitat", explica la seva presidenta. Però aquesta és l’excepció. La resta d’entitats immigrants creades a Catalunya es miren amb antipatia o indiferència aquesta festa. "La madre patria és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola", explica el president del casal argentí a Barcelona, Diego Arcos.

Davant de la pregunta:

-Ha canviat la seva visió de la "madre patria" des que va arribar aquí?

responen així:

María Gabriela González, Presidenta d’Espíritu de Santa Cruz de la Sierra (Bolívia)
-Sí, la meva visió d’Espanya ha canviat bastant. Quan estàs al teu país veus a la “Madre Patria” amb estima, amb ganes de conèixer-la i fins i tot l’admires. No obstant, quan vaig venir a Catalunya em vaig adonar de l’opressió que existeix per part del Govern central cap aquesta regió autònoma, que s’assembla a la que vivim els cruceños al meu país. Entenc que els estats plurinacionals com aquest i com el meu, intentin acabar amb les nacions culturals que engloben, negant la seva identitat nacional com a protecció d’un “Nacionalisme nacional” fals, que no existeix perquè no és capaç de reconèixer la diversitat i pluralitat de les diverses nacionalitats que acull. I encara és menys capaç de representar-les, perquè ni les entén ni ho vol fer.


Jorge Castro, Vicepresident de la Federació d’Entitats Equatorianes a Catalunya (FEECAT)

-Absolutament. Quan un ve cap aquí està venint a Espanya. I clar, arribes a Barcelona i comences a veure una realitat completament diferent respecte d’on et pensaves que arribaries.

Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona (CAB)
-En el meu cas personal no havia de canviar gaire perquè el meu pare és donostiarra i va arribar a l’Argentina com a exiliat. La madrastra espanyola, com ho diem nosaltres, és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola. A Amèrica llatina el que realment es celebra són cinc-cents anys de resistència. El moment àlgid d’aquest concepte va ser al cinquè centenari, mentre aquí es va fer una festa, a Amèrica llatina es va celebrar que havíem estat capaços de resistir durant 500 anys. Això de la "madre patria" és una ultra minoria que té aquesta visió, no és una realitat. La majoria dirà "tu puta madre patria". Quan arribes a Espanya i t’apliquen la llei d’estrangeria ja te n’adones de quina mena de mare és Espanya.

Laura Rojas, presidenta de la Federació d’Associacions Americanes a Catalunya (FASAMCAT)
-Moltíssim, nosaltres veníem aquí amb el xip de la madre patria i quan arribes, en un segon perds la madre patria i la lingua materna. Et trobes amb una altra realitat que costa d’entendre. Fa molt temps, a Amèrica llatina, nosaltres pensàvem que el català, l’euskera o el gallec no eren llengües sinó que eren dialectes. I aquí hem après que no, que això és una cultura mil•lenària i que té la seva realitat i identitat.

——————-

Veient això, jo suggeriria a molts messetaris i cavernícoles espanyols (sí, d’aquests tan savis que parles per les ràdios i les TV d’enllà de l’ Ebre) que ho llegissin i que potser veurien que les coses no són tan com a ells els sembla. I no ho diuen els “polacos” sinó que ho diuen altres que, en teoria, són imparcials…

Tags: Día de la raza, España, Hispanidad, Història, Nacionalisme espanyol

  Aquests dies d’estiu aprofito per llegir alguna cosa nova i per rellegir coses velles que feia temps que no llegia.He agafat un llibre que tenia abandonat de feia temps: "Memoria del fuego (I)-Los nacimientos" d’ Eduardo Galeano.

És un llibre una mica inclassificable: el mateix autor diu que no sap ben bé si és història, antologia de relats històrics, assaig, novel-la, poesia èpica, testimoni o crònica. No és res d’això i ho és una mica tot. El cas és, que és un llibre molt interessant i molt il·lustrador de tots els disbarats que els colonitzadors espanyols van perpetrar a Amèrica .

"Memoria del fuego" pot ajudar a retornar a la història l’alè, la llibertat i la paraula que tantes i tantes vegades els historiadors oficials li han negat. Al llarg dels anys Amèrica llatina no sols ha sofert el robatori de l’or i de la plata, del salitre i del cautxú, del coure, de la fusta i del petroli; també ha sofert la usurpació de la memòria. Des de bon principi de la colonització ha estat condemnada a la amnèsia per aquells que li han impedit ser ella mateixa i poder existir. Galeano pretén retorna-li la veu pròpia amb aquest conjunt de trossos d’història, alguns d’ells molt desconeguts com aquest que cito a continuació i que en pot ser un simple exemple:

"Madrid-1571:

¿La culpa és del criminal o del testigo? ¡Del espejo o de la cara? El Rey no lo piensa dos veces, Por decreto ordena la incautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles i los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna maneradifundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el Monmasterio de San Gregorio".

(Juan Friede, Bartolomé de las Casas: precursor del anticolonialismo, México, Siglo XXI, 1976)

(Lewis Hanke, Bartolomé de las Casas, Buenos Aires, Eudeba, 1968)

Quan llegeixo totes aquestes coses em fa recordar coses ben actuals: informacions sobre el franquisme i la guerra civil que encara s’amaguen tan com es pot, Arxius de Salamanca que no es volen tornar als seus legítims propietaris, fosses que s’impedeixen obrir per ordre judicial… i tantes i tantes altres coses que jo dubto del que Espanya tingui autèntica democràcia i dubto que mai l’arribem a assolir perquè encara es veuen actualment actituds que van en aquest sentit. Sobretot en el PP, però també en altres persones de partits que ell mateixos s’anomenen progressistes i d’esquerra però que jo no veig que ho sigui per enlloc. Per a ser demòcrata s’ha de tenir sensibilitat cap a les minories, cap a la llibertat, cap a la veritat i no s’ha de tenir por a treure les brides al cavall per tal de que corri lliure. I de tot això, aquí on en diuen España, res de res encara… 

Us he de dir que durant una bona colla d’anys jo em creia que Espanya seria capaç -potser un dia llunyà- d’entendre Catalunya. Pobre de mi! He estat massa crèdul i ho he estat massa temps. Ara ja fa una bona temporada que he deixat de creure veient com estant anant les coses.

Recordo que fa uns mesos llegia que Ambler Moss , que va ser vicecònsol dels Estats Units a Barcelona durant els difícils anys de la dictadura, deia "No veig cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin. Les limitacions són autoimposades.".

Entre les frases que em van fer pensar hi havia les següents: "Miro la Catalunya dels anys seixanta i la d’ara, i la història és la mateixa. Com deia Gaziel, el debat continua sent: Quina mena de gent som." Moss diu que Catalunya continua en "un camí de decisió permanent". "Quaranta anys més tard el debat és el mateix. Què volem fer, cap a on anem, quina mena de gent som. No és una indecisió, és el contrari; massa decisions polítiques diferents que s’entrecreuen."

Per tant, si en tants anys no s’ha fet camí i no s’ha entès res, vol dir que ja no s’arribarà a entendre mai. Ni en dictadura, ni en democràcia. Res de res. les posicions són les mateixes tant a la dreta com a l’esquerra.
Moss, que va viure només dos anys a Barcelona, s’expressa en un molt bon correcte català i  es confessa un enamorat del país i de la seva gent, i en fa proselitisme. En aquesta entrevista que vaig llegir a l’ Avui veia que ell tenia una visió molt menys pessimista que la que sovint es té des de dins: "Catalunya és un país universal, internacionalista, amb un tarannà molt concret, amb lligams comercials i culturals a tot el món. Catalunya va fent i va fent molt bé."

La gent que no és espanyola ens mira força millor que els mateixos espanyols que sempre s’han malfiat de nosaltres no sé ben bé per quin motiu. Ja sabem, doncs on hem de buscar els aliats en el llarg camí cap a la independència… A Espanya no els trobarem, segur. D’aquells intel.Lectuals d’esquerres que semblava que ho entenien tot i que podrien ser els nostres aliats no n’hi ha cap que piuli. S’han amagat  quasi tots sota les pedres i ha de sortir Santiago Carrillo a defensar-nos. Estem ben arreglats!!!

Moss, continua dient en aquesta entrevista,  que la sentència del Tribunal Constitucional (que encara no s’havia donat llavors) sobre l’Estatut pot marcar un punt d’inflexió i obligar el poble català a decidir. "Són interessants les consultes d’independència d’aquests dies perquè impliquen un esperit creixent cap a la voluntat de decidir."
Creu que si els catalans es decantessin per la independència d’una manera clara a les urnes no hi hauria marxa enrere. Europa ho hauria d’assumir i els Estats Units hi donarien suport: "En pocs anys han nascut nous estats a Europa. Eslovènia és un cas molt interessant. És molt més petit que Catalunya, té 2 milions d’habitants. Mai en tota la història no havia estat un país independent com fins ara. I ara és un estat sobirà membre de la UE. Amb un mercat i una moneda, amb la unitat europea, qualsevol petit territori pot arribar a ser independent. Financerament no es impossible. Abans ho era, però ara no."

I ara hi podríem afegir Kosovo…

"Visto lo visto" -com dirien els castissos- Espanya no m’interessa gens. Bé, ja feia temps que no m’interessava però ara, com era previsible, me n’he acabat d’assabentar perquè una colla de jutges caducats se n’han cuidat prou de fer-m’ho saber.

Aquests dies diuen que està corrent pels mòbils un missatge amb aquest text: "Adéu Espanya…passa-ho". A mi no m’ha arribat perquè acostumo a tenir el mòbil apagat i encara no m’he avesat a aquest aparell tan modern, tan útil a vegades i tan inútil la majoria… Generalment tinc el mòbil apagat i quasi no el faig servir; però si el fes servir potser sí que ho faria córrer. Però… si ho penso bé, a qui li enviaria el missatge si la majoria de amics, coneguts i saludats meus ja n’estan convençuts d’aquesta realitat…

Els meus amics, coneguts i saludats saben prou bé que cada mes -des de fa anys- marxen de Catalunya 1.000 milions d’euros que no tornen mai més. Que en un any fan 12.000 milions….. Aneu sumant! Aquest és el dèficit de Catalunya respecte a l’ Estat. Diners que haurien de tornar i no tornen.

Ara només falta aclarir una cosa: Ens deixaran marxar si veuen que fan un molt mal negoci? Voleu dir que no necessiten molt (cada dia més) aquests diners i que el trobarien massa a faltar? A mi em sembla prou clar que en aquests moment no cal mirar més cap a Espanya i que ens cal mirar només cap a la Unió Europea. I ser prou intel.ligents per aglutinar les forces necessàries per dir: aquí us quedeu. No sols no us necessitem sinó que ens feu més nosa que servei…

No n’hi haurà prou de fer una gran manifestació, cridar molt, exclamar-nos encara més i seguir pel mateix camí de sempre. Ara és l’hora que surti algú que es posi al davant i sàpiga aplegar -sense aires de messiànics- voluntats diverses i transversals i, de mica en mica, traçar un nou camí. I que els polítics no siguin tan curt de vista, si us plau! Mirant-se només el melic i fent contes de quant vots trauran o deixaran de treure a les properes eleccions no anirem enlloc…

(*) AQUEST ARTICLE ESTÀ SIGNAT PER 62 ARTICULISTES DE NOU DIARIS CATALANS I EL PUBLIQUEN CONJUNTAMENT AVUI NOU DIARIS CATALANS.

Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades.

Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es van proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats.

A l’Estatut de 1979, els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans.

Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’estat autonòmic està avui en perill mortal.

Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

21 de Maig de 2010

Unes 150 famílies uruguaianes demanen informació cada mes a l’ambaixada i consolats per a poder tornar a l’ Uruguai. El vicepresident de l’ Uruguai Danilo Astori es va reunir a Madrid amb compatriotes per tal de transmetre-li les preocupacions que tenen sobre les noves polítiques d’immigració del govern de Zapatero.

Fins aquí la notícia. Però què hi ha darrere de la notícia? Què s’hi amaga? Quines preocupacions reals tenen els uruguaians (i altres immigrants) que viuen a Espanya actualment?

Tot Europa està immersa en una greu crisi econòmica i Espanya és un dels països on es nota més. Aquí havien entrat emigrants sense control i sense to i so. No es van avaluar els riscos i, com que hi havia feina, no es mirava prim. Ara es començaran a veure les conseqüències d’aquesta desastrosa i insensata política. Que consti que jo estic obert a que el món es comuniqui i que la gent es mogui i vagi on millor es pugui guanyar la vida. Però les coses s’han de fer amb seny, amb equitat i sense descontrol. Una de les característiques de Zapatero és que diu SÍ a tot. Promet i promet i després es veu palesament que no pot complir. Amb el tema de l’ immigració ha passat exactament això a Espanya des de fa anys. Fins i tot abans de Zapatero ja passava.

I ara arriben les conseqüències en forma d’amargor i frustració. Perquè és molt trist tornar a casa amb un projecte frustrat i amb el desencís de que les coses no han anat bé.

La preocupació especial d’aquesta trobada entre Astori i el col·lectiu es va centrar en la situació de la colònia uruguaiana, l’efecte de la crisi en la immigració i l’entrada en vigor el desembre d’aquest any de la normativa europea anomenada "directiva del retorn" que afectaria fonamentalment als 12.000 a 15.000 uruguaians que es troben a Espanya sense regularitzar. Els uruguaians van destacar el fort setge policial indiscriminat als immigrants als carrers espanyols. També es va destacar el degoteig continu de rebuig als aeroports espanyols d’uruguaians que pretenen ingressar sense la "carta d’invitació" Al desembre comença a regir la Llei de Retorn, per la qual tots els immigrants indocumentats podran ser detinguts per un termini de 18 mesos i ser expulsats als seus respectius països, cosa que ha omplert de por i inseguretat a molta gent

Hi ha un informe que diu que només a Barcelona i Madrid, entre 6 i 8 famílies consulten a diari en els centres socials per tornar a l’Uruguai. Al seu torn, l’arribada de compatriotes a Espanya es va reduir en un 50%.
A Barcelona, entre 4 i 5 famílies consulten diàriament per aquest tema a centres d’uruguaians, mentre a Madrid són dues o tres per dia. La situació dels "il.legals" i els durs espeternecs de la crisi a Espanya són alguns dels causants d’aquest procés de retorn. Diàriament hi ha controls policials per diferents raons en les boques dels Metros o en les sortides de llocs on els immigrants van a renovar els seus papers. La policia fa la tria per la vestimenta o l’aspecte físic.

Aquesta crisi l’estem pagant tots una mica. Però qui més la paga són els més desfavorits, com sempre. ·"Nihil novum sub sole", que traduït vol dir: Res de nou!

Això que en diem Espanya cada dia fa de més mal entendre i de més mal pair. Alguns ja ens en hem desdit. Altres encara hi confien i bategen amb diferents noms aquesta confiança. Pocs es creuen encara les promeses i les mentides que ens fan. Tots temem la pedregada que aviat ens caurà a sobre amb el tema de l’ estatut. S’han dit ja tantes coses del moment polític en què vivim que ja poques més se’n poden dir. O millor dit: són impublicables.

El Néstor Luján, ja fa una bona colla d’anys, semblava que ho tenia clar quan ja llavors ho veia tot molt negre i deia textualment: "España está agotada, hundida definitivamente. No se conmueve ya nadie. Las Universidades pobres y miserables, de una incultura sobrecogedora, la literatura raquítica, la industria sin haber dado un paso desde hace quince años (…) El ejército inerme, la riqueza exhausta, destrozado el país, sin carreteras, sin ferrocarriles, sin escuelas, sin política, sin religión. El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo”.

Quins passos hem fet? Potser algun més.. però cap al precipici. Caldria que preparéssim urgentment un altre Memorial de Greuges, que és el nom amb el qual va ser conegut popularment la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, enviada al rei Alfons XII d’ Espanya l’any 1885. Potser amb una diferència d’ara amb llavors: qui serà capaç de redactar i presentar conjuntament la llista de greuges si aquí no podem fer ni dos passos junts?

A qui elevarem la llista de greuges? Al Rei? A la mare superiora? Als catalans se’ns han rifat per activa i per passiva ja fa molts anys i sembla que la cosa continuarà infinitament, com aquelles novel·les sud americanes que no acaben mai i quan acaben, acaben malament.

Ja cal que ens espavilem perquè ningú ens traurà les castanyes del foc si no ho fem nosaltres mateixos. Ja no ens fan cas perquè saben que cridem molt i no fem res. I amb els polítics que tenim malament rai! Ens esperen temps dolents i aquí no surt cap líder amb cara i ulls que digui cap on hem d’anar. Tot plegat una llàstima!

Tots els països han de mirar enrere si volen un futur millor. Cal mirar enrere per no caure en errors passats, veure el que hem fet bé o malament i, d’aquesta manera, projectar-se cap al futur.

Ho dic per la mateixa Catalunya, el meu país, però també ho dic en general. Tenim tendència a amagar les coses mal fetes però no hi guanyem res. Podem passar desapercebuts durant molts anys però, entretant, les coses es van covant, van madurant i algun dia exploten. Els crims de la nostra guerra "incivil", per exemple, que aquests dies tornen a aflorar als diaris; els crims del franquisme, que alguns han mirar d’ofegar, emmudir i fer que no surtin a la llum. Tot, tot plegat es va sabent i els historiadors van descobrint coses. Alguns -massa prudents  diuen que això és jugar amb foc. Però la veritat és que el foc purifica i certes purificacions són prou necessàries.

L’ Uruguai, per exemple, darrerament ha anat canviant. És un país que conec força bé i li conec una mica la història. Tot i les dificultats econòmiques que experimenta va sortint endavant gràcies a la presidència del socialista Tabaré vázquez, que ha desenvolupats alguns programes socials ben interessants per a lluitar contra la pobresa. A més, s’ha preocupat del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).  Aquesta forma de mirar enrere és de justícia que es faci per bé les famílies i pel bé del país. S’han pogut anar acumulant proves flagrants contra l’ex President Juan María Bordaberry, de 77 anys d’edat. Va ser elegit el 1971, i dos anys més tard clausurava el Congrés i suprimia totes les llibertats constitucionals, atorgant plens poders a l’exèrcit per tal de «restablir l’ordre». Raons: descontentament popular i l’amenaça de la guerrilla dels Tupamaros.

El 16 de novembre del 2006, el jutge Roberto Timbal dictava una ordre d’arrest contra Bordaberry i el Ministre d’afers exteriors d’aquella època, Juan Carlos Blanco, per l’assassinat dels parlamentaris Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez, així com dels militants tupamaros Rosario Barredo i William Whitelaw, els cossos dels quals van ser trobats el 18 de maig de 1976 en un cotxe abandonat a Buenos Aires, aclivellats per les bales (“Para el juicio de la historia”, Brecha, Montevideo, 20 d’octubre de 2006).  Han calgut tres dècades perquè la justícia hagi pogut iniciar diligències. L’esdeveniment és històric, segons escriu el periodista Edouard Bailby.

 
Per posar fi a la dictadura, els dos partits que es repartien el poder des de 1865 –el Partido Colorado (liberal), gairebé hegemònic, i el Partido Nacional (conservador)– havien signat la «Llei de caducitat de la vocació punitiva de l’Estat» amb els generals. Aquesta llei amnistiava els militars i els policies implicats en atemptats contra els drets humans. No comptaven, però, amb el creixement de les forces d’esquerres reunides al Frente Amplio. A partir de 1990, aquests guanyarien tres cops a l’ajuntament de Montevideo. Però el gran esdeveniment va arribar l’octubre de 2004: Tabaré Vázquez, candidat socialista del Frente, és escollit President de la República en primera volta amb un 50,4% dels vots. L’esquerra obtenia la majoria absoluta a la Cambra de representants i al Senat. Per primera vegada en la història del país, unes eleccions democràtiques apartaven del poder els dos partits tradicionals.

 
Des de la presa del càrrec de Tabaré Vázquez, l’1 de març de 2005, les veus que reclamaven la veritat del passat recent es van fer sentir. Hi ha investigacions obertes, declaracions de testimonis i exhumacions de restes en zones militars. A poc a poc les proves es multipliquen, s’han empresonat militars i ex policies. A molts els pesa l’ordre d’extradició, des de l’Argentina i Xile, sobre el cap.

”La recerca de la veritat no és una venjança, sinó el camí cap a la justícia”, subratlla el senador Alberto Couriel, persona influent del Frente Amplio. “Pel futur de la democràcia, és essencial que s’aclareixin totes les responsabilitats”.

Doncs això mateix és el que s’hauria d’anar fent arreu i aquí a l’ estat espanyol també perquè em dóna la sensació que no hem tancat prou bé les coses….

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

Diuen que ho va dir una vegada Miguel de Unamuno i la frase ha fet fortuna i s’ha anat repetint. Diuen que Don Miguel va dir: "A LOS CATALANES LES PIERDE LA ESTÉTICA".  Miguel de Unamuno era basc però de mentalitat castellana. Tenia un esperit castellà com el més castellà dels castellans. I ja és prou conegut per tothom que els castellans (i molts altres tampoc) no ens acaben d’entendre als catalans, amb les honroses i pertinents excepcions. Ben excepcionals, això sí!. Jo tinc molts bons amics castellans, he estat moltes vegades a Castella, he parlat moltes vegades amb ells de Catalunya, del català, dels nostres problemes, de la nostra manera de ser i de veure el món. La majoria de les vegades no ens hem entès. És clar que no generalitzo. També trobaríem molts catalans amb mentalitat castellana, sobretot degut als llargs anys d’educació franquista a les escoles que ha perviscut i perviu en molta gent.

Aquesta llarga introducció la faig perquè he rebut un correu d’un bon amic castellà on em diu que llegeix sovint el meu blog i que, segons ell, "parlo massa de nacionalisme", que tinc una visió de les coses massa catalana i que això no li agrada. M’ho diu de forma molt educada i, per tant, li he d’agrair el comentari. I des d’aquí li demano que segueixi llegint el blog i que segueixi comentant-lo, que amb molt de gust podrem discutir la jugada, encara que mai ens arribem a entendre.

Després d’anys i panys que existeix "el problema catalán" jo ja m’he rendit en això de donar explicacions i d’esperar que un dia ens entenguin. De tant en tant en trobes algun que ens entén, però n’hi han pocs. I quan en trobes algun jo me n’alegro profundament i penso que no devem ser tan rars, tan estranys i tant perillosos… I un d’aquests que sembla que ens entén una mica és Francisco Umbral. Una vegada vaig llegir una columna seva ( i que vaig guardar) en la que descrivia la fascinació que li va produir una jornada de Sant Jordi a Barcelona. Deia Umbral: " Queda uno bañado en azules intelectuales del Mediterráneo, en el impresionismo ilustrado y vivo de las Ramblas, en el clima del catalán hablado, y comprendo que todo eso era lo que le molestaba a Unamuno, lo que él rechazaba. Había optado por la Castilla terruñera y le parecía pecado mortal esa educada orgía de europeísmo que recibe al forastero en Barcelona el día de la Rosa y cualquier otro día".

Segueix dient Umbral: "En Castilla todo es conflicto entre el hombre y el tiempo. En Cataluña todo es armonía entre el tiempo y el hombre. En estos días nos ha rozado el ala de lo catalán y piensa uno que es la fecha de devolverle su desdichada frase casi un exabrupto al maestro salmantino. Para un castellano, aunque sea de adopción, esta manera mediterránea y cosmopolita de vivir tiene, sí, algo de pecado mortal, porque nos han educado en la disciplina de que lo intelectual ha de ser árido y lo espiritual ha de ser místico".

Jo crec que, en el fons de tot plegat i a fi de comptes, el que hi ha és una visió distinta de les coses, de la realitat, del món i de l’existència en si mateixa. Potser tot plegat soni molt filosòfic. Però no ho és. És simplement el fet que les coses es veuen diferents segons l’angle d’on es miren. Vull dir amb això que potser nosaltres haurem de fer l’esforç de mirar des del seu angle. Però, si us plau, vosaltres castellans procureu mirar les coses també des del nostre. Potser Francisco Umbral us hi pot ajudar.

No puc negar que les poques estones que miro la tele aquests dies i veig la propaganda que fan del "Desfile del Dia de la Hispanidad" em poso nerviós. No caldria, però no ho puc evitar.

Sé molt bé què hi ha darrere d’aquesta "festa" nacionalista espanyola (ells que critiquen tant els nacionalismes!). Sé molt bé què han pretès i segueixen pretenent amb conceptes com "hispanidad", "raza", "civilización cristiana", "colonización española", "Alianza de civilizaciones" que segueixen mantenint i barrejant de forma permanent durant anys i panys.

Colonització (la paraula ve de Colon) és l’acció de dominar un país o territori amb pobladors d’una altra regió, que passa a denominar-se metròpoli. La regió ocupada es denomina colònia. El procés de colonització pot ser de caràcter econòmic, polític, violent o no violent, i inclús cultural.

Amb aquesta mentalitat viuen encara i treballen els governants espanyols, volent mantenir aquests conceptes rancis i passats de moda totalment vigents. Se’n van sortir una colla d’anys però ara es troben, cada cop més, que les colònies es reboten i cada cop accepten menys el sotmetiment i han optat per la llibertat, concepte molt més interessant, modern i enriquidor. Això ho podem comprovar cada dia si parlem i ens passegem una mica per aquells països, on ja no veuen les coses de la mateixa manera i ja moltes vegades parles directament de "genocidi"el que Espanya va perpetrar.

Per exemple a l’ Argentina l’ INADI (Instituto nacional contra la discriminación, xenofobia y el racismo)  va decidir començar amb la tasca de canviar una mentalitat d’anys i anys.

A 515 anys de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i a 90 de la primera commemoració del 12 d’octubre com a "Dia de la raça", la proposta de l’organisme és anomenar "Dia de la Diversitat Cultural Americana". Amb aquest fi va ser presentat un projecte de decret que tingués en compte l’endarreriment en la forma de denominació d’un "feriado" nacional. Així, proposen que la data es converteixi en "una jornada de valorament de les identitats ètniques i culturals i de reflexió històrica, efectuant les modificacions necessàries per incorporar el canvi en els calendaris escolars i en les currículums de capacitació a docents".

I això mateix passa a altres països llatinoamericans que per sort es van despertant. Diferents organitzacions socials d’alguns d’aquests països també reclamen que el concepte inadequat de "raça" sigui suprimit, almenys, de les efemèrides culturals nacionals que després es traslladen a les escoles. El 12 d’octubre és sinònim de dol per als pobles originaris d’Amèrica ja que pretén "celebrar" la dominació feta per la colonització espanyola a la seva cultura. Les comunitats indígenes recorden el dia anterior, l’11, l’últim dia de llibertat dels pobles originaris.
El terme "raça" podria haver estat predominant des d’el 1700 però avui ha estat abandonat tant per la seva manca de suport científic com per raons polítiques i culturals com són  els genocidis i actes discriminatoris en els quals ha servit de suposada justificació o pretext .

Al mateix temps ens caldria recordar a tots que la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial (proclamada per l’ ONU el 1963) determina que "tota idea o doctrina de superioritat basada en la diferenciació racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta" .
Des de l’organisme contra la discriminació sostenen que la proposta implica "començar a harmonitzar la legislació nacional amb el dret dels pobles indígenes, consagrant i reconeixent que els drets humans tenen els caràcters d’universalitat, indivisibilitat i interdependència".
Octorina Zamora, de la comunitat indígena wichí que va estar present en l’acte del INADI va assenyalar que "el 12 d’octubre és un dia de reflexió sobre el etnocidi i genocidi que va començar el 1492 però que encara no ha parat ja que és dolorós veure que els nostres germans moren per inanició. Volem que s’aturin els desmunts i es regularitzin els títols de les nostres terres ".

Avui, cap científic utilitzaria el concepte de "raça" ni diria que una és superior a una altra. I el reclam pels drets indígenes és recolzat per amplis sectors de la societat i promogut pels organismes de drets humans. No obstant això, el reconeixement dels seus drets en les lleis dels països d’Amèrica Llatina és lent , pesat i desgastador. Potser la subtilesa de la paraula no canviï conductes socials. Tanmateix, crec que seria un bon començament deixar de celebrar diades d’aquesta mena.

Allò tan sabut de "qui paga, mana" no sempre és veritat. I no és veritat pel que fa als nostres impostos. Ja n’hem parlat tantes vegades que el tema ja fa pudor… Però no per això crec que hem de deixar de parlar-ne. I encara que ens diguin que els catalans ens queixem sempre i no estem mai content, no hem de callar i dir ben alt i clar allò que creiem que han d’escoltar.

Aquesta introducció ve a tomb perquè comencem a estar tips de pagar impostos i que altres se n’aprofitin. M’explicaré: Els catalans paguem i no manem. Paguem tants impostos -o més- que Madrid i quan hem d’agafar un avió per anar a la majoria de països hem de passar inevitablement per Madrid, perdent temps i diners. Caldria fer només uns quants càlculs ben senzills per veure quants diners perdem els catalans (i també altres "perifèrics", és clar) quan hem d’agafar un avió per anar, per exemple a l’ Uruguai, que és el que em va tocar fer a mi la setmana passada.

La meva sogra ha estat amb nosaltres durant tres mesos. És una persona gran i vam voler estalviar-li maldecaps en fer canvis d’avió. Per tant, vam dir-li que agafés bitllet fins a Madrid i que ja l’aniríem a buscar allà. I així ho vam fer. I, és clar, la vam tenir d’acompanyar també a Madrid pel retorn a casa seva. NO hi ha vols directes des de Barcelona i no pas perquè a les companyies no els interessi. És perquè AENA no vol. L’aeroport de Barcelona no pot tenir vols internacionals directes a molts països, gràcies a AENA, que és qui mana en aquests assumptes. Cal dir-ho ben clar perquè és així. D’alguna manera s’ha d’alimentar el faraònic aeroport de Barajas, I tots a passar pel tub! Tothom cap a Madrid! És igual que hagis de perdre temps i diners… Difícil ho tindrà Spanair, establerta a Barcelona, si no es pot gestionar de forma autònoma…

Si un dia poguéssim ser amos dels nostres aeroports ens els podríem gestionar com volguéssim. I veuríem que, evidentment, molts destins es podrien fer directament des de Barcelona, amb els corresponents avantatges en tots sentits. Però això no convé a AENA i, per això el Govern farà mans i mànigues per no deixar-se escapar aquesta mamella tan plena i sempre a punt de munyir que és Barcelona.

I els nostres polítics incapaços de fer res més que anar escoltant promeses i terminis que no arriben mai. Una vergonya tot plegat!

"Espanya és diferent!. Aquest eslògan que va fer furor a l’època franquista continua vigent, i no pas en sentit positiu. Quan llavors deien que Espanya era diferent, volien fer notar aspectes positius que ells pensaven que no tenien altres països d’ Europa. No s’adonaven que la majoria de coses que feien notar eren totalment retrògrades i passades de moda ja en aquell temps. Se’n reien de tots nosaltres, i amb raó.

Aquest mateixos defectes segueixen arrastrant-los. L’Estat i tot l’aparell que arrastra segueixen sent un carro vell i atrotinat. Ni Estat de les Autonomies ni res de res. Aquí no s’han adonat que no tots hem de ser igual. Aquí uns són més afavorits que altres i la justícia que sembla que hi hauria d’haver per a tots els espanyols se la passen pel forro.

I l’exemple més paradigmàtic es Televisió Espanyola, que cada dia té més menyspreu a les altres llengües que no siguin el castellà. S’ha d’anular durant el mes d’agost un telenotícies en català? Doncs es fa i no passa res. S’ha de tancar l’aixeta a un centre de producció com és Sant Cugat? Es fa i no passa res… I així fins a l’infinit.

Aquí només segueix existint una llengua i una mentalitat centralista que fa fàstic. Almenys a mi me’n fa i me’n fa cada dia més.

Jo ho he dit moltes vegades. Ser espanyol és un mal negoci i cada dia ho serà més. Anem pensant en alguna sortida.

Sí, em refereixo a la xiulada que hi va haver al camp de Mestalla a la final de Copa del Rei. Una xiulada molt reveladora de l’estat de les coses per aquests verals i, -vulguin negar o no la realitat- una xiulada que va deixar retratada a molta gent.

En primer lloc, aquella xiulada monumental deixava aflorar els sentiments de molta gent envers el Rei, la bandera, l’himne i  el que tot plegat significa: aquí hi ha nacions descontentes del tracte rebut des de fa segles i del tracte que se’ns segueix dispensant ara mateix. Des tracte que ens dispensa el mateix Rei fins al tracte que ens dispensa el govern central de torn.

En segon lloc, aquella xiulada va fer obrir els ulls a molta gent que només escolta una versió i només veu una cara de la moneda. A Espanya hi ha molta gent que només llegeix un diari, escolta una emissora i veu un canal de TV. Aquesta gent no se’n sap avenir que puguin passar aquestes coses i van posar el crit al cel de seguida i fins i tot busquen culpables per dur-los al jutjat.

En tercer lloc, dir i proclamar ben alt que els nacionalistes no anem contra ningú, ni tenim l’odi que tenen i generen ells. Nosaltres volem ser ciutadans lliures i volem fer -i que ens deixin fer- el nostre camí. No serem espanyols per la força. Ho seran els que ho vulguin ser. I ens sentirem només catalans també els que vulguem sentir-nos-en. I tot plegat sense imposicions perquè jo seré el que vulgui ser i no pas el que em diguin que he de ser. I no val això de condemnar els nacionalismes des d’un nacionalisme potser més exacerbat encara. No s’adonen que el nacionalisme espanyol és més potent i més profund que el nostre i que les portades dels diaris espanyols són quasi sempre un cant abrandat a l’espanyolisme i una negació constant a les coses que passen a la seva "perifèria". I haurien de saber que un ultratge a la bandera és ultratge a qualsevol bandera. Però aquest delicte només s’aplica a la bandera espanyola i mai s’ ha aplicat a cap més bandera. I aquell dia, al camp de Mestalla, es van requisar moltes banderes catalanes. Això no era un ultratge als drets de les persones i a la mateixa bandera?

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Ésser seguidor del  Real Madrid no és cap pecat, però és un defecte molt gros i difícil de corregir. Ser madrileny no és culpa de ningú, sinó més aviat de les circumstàncies. Perquè el 80% de madrilenys només ho són d’adopció i no pas de naixement. Per tant, tampoc és cap pecat atribuïble a ningú. Viure en un lloc determinat és fruit de les circumstàncies. Però entendre la realitat o no entendre-la ja és fruit de la bona voluntat o de la intel·ligència.

Això ho dic pels alguns amics,(i fins i tot alguns familiars), madrilenys que tinc. No ho dic per a tots. I de veritat que els considero amics. Jo els estimo de veritat i crec que ells a mi també. Però discrepem de moltes coses des de fa temps. Ells ho saben i jo també. Per això de certs temes no se’n parla per no crear mala maror i distorsionar la convivència. I no se’n parla ara, perquè ja n’hem parlat mo0lt i no ens hem entès. Jo respecto la seva opinió però també espero que ells respectin la meva.

I la meva opinió i el meu punt de vista sobre certes coses és tan allunyat del seu que , possiblement, mai arribin a trobar-se si no és que canviïn molt les circumstàncies i s’esmerci més esforç en l’educació, canviant molts esquemes. Políticament, esportivament, culturalment, socialment -i tots els “ment” que vulgueu- som a anys llum i molt diferents. Les percepcions i les realitats de les coses es viuen de manera diferent segons el lloc on hom es trobi. Un ric que tota la vida ha viscut en un palau i en una torre d’ivori difícilment pugui fer-se càrrec de les dificultats que passa un pobre per a sobreviure. El mateix els passa a certs polítics que no xafen el carrer i no se’ls embruten les sabates. Hi han polítics que viuen lluny de la realitat i altres que escolten la gent. Jo em fio molt més dels darrers.

Per això molts seran incapaços d’entendre, per exemple,  l’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València. Aquests amics madrilenys només escolten emissores madrilenyes, veuen TV madrilenyes i llegeixen diaris madrilenys. I quan dic madrilenys, vull dir “nacionales”, que per a mi és el mateix. Per tant, seran incapaços d’entendre mai la sensibilitat “perifèrica”, emprant el llenguatge que ells mateixos fan servir. Parlar català és una pèrdua de temps; conservar certes tradicions no serveix de res; reivindicar Estatuts i finançaments és una tonteria;  i dir que som diferents és un complex de superioritat que tenim alguns. Aquesta és la realitat i serà difícil  canviar-la perquè és una realitat que no coneixen ni esperen trobar-se després d’haver-se alimentat durant anys d’aliments carregats d’odi contra els catalans.. És un xoc difícil de superar…

Aquest port d’avui vol contestar algunes opinions que rebo d’aquests amics que, per delicadesa, no me’ls deixen escrits aquí però que me’ls envien per correu. Jo penso que seria millor que s’atrevissin a iniciar un debat públic on tothom pugui opinar. Per això jo he considerat que és millor fer la resposta públicament. Espero que el debat continuï amb total llibertat i maduresa.

Amics madrilenys, una abraçada!

Jordi Benplantat em contesta un post del dia 12 d’aquest mes d’abril que portava com a títol: “Cap a una tercera república?”, amb els següents termes:

Jordi Benplantaten 12 Abr 2009 en 22:262

aixó de “republica espanyola” es un oximoron, oi?
A mi m’es indiferent si es republica bananera o monarquia taronjera, si es “espanyola” no m’interesa. Aixó ja ho hem vist.

Volia aclarir algunes coses:

1.- No és un oxímoron. Fa servir un terme molt culte però que a mi no em sembla que correspongui en aquest lloc. “Oxímoron”, segons el diccionari, és “un procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea”. Els mots “República” i “espanyola” no veig per enlloc que siguin contradictoris. Ni tan sols aparentment contradictòries. Ja ha existit. Jo acceptaria una Federació de Repúbliques Ibèriques, una República Catalana i fins i tot acceptaria una República, purament i simple. Ja hauríem avançat un bon tros…

2. Confesso per endavant que no sé gaire història. Però és que en aquest cas jo no volia parlar d’història. Simplement volia parlar d’una realitat que es va donar a Catalunya, Espanya, Federacions de Repúbliques Ibèriques (o com vulgueu di-ho) i que va fer que les coses canviessin i s’establissin novetats en la política espanyola i, de retruc, en la catalana. Que la cosa no va durar i no va acabar bé…. doncs ja ho sabem.

3.- A mi m’agradaria prou que Catalunya fos independent. Però les coses són com són. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer el que bonament pugui cadascú. Però també he de dir que si jo em sentís respectat, tractat amb igualtat, escoltat per govern d’Espanya, potser tampoc el somnis anirien tan lluny… i demanaria certes coses. Però el cert és que em sento enganyat, tractat injustament, espoliat, sense vot ni veu per a res. Per tant, tinc dret a demanar un altre estat de coses per a mi i per al meu país.

4.- Cada vegada confio menys en els partits polítics. En tots. Reconec que en tots els llocs hi ha gent de bona fe i gent prou vàlida. Però ens han estat prometent tantes coses, xerren tant, i ens respecten tan poc… que ja ni els faig cas. Ja no hi confiava gaire però ara he deixat de confiar-hi del tot. A no ser que surtin nous partits rejovenits i renovats i que vulguin canviar de veritat les coses. Dels que hi ha no me’n serveix cap. I m’avergonyeixo del meu Govern i del meu President pel poc dignes que els considero. I pel poc que defensen Catalunya.

5.- Em deceben moltes coses però em segueixen esperançat moltes altres. El món es renova constantment i estic segur que de tot plegat en sortirà alguna cosa nova i potser una nova realitat política. Per què no?

El 14 d’Abril de 1931 la Segona República es proclamà en un entorn festiu i esperançat. La República va ser el marc polític que va possibilitar els majors avenços socials de tots els temps en el nostre país. Un projecte de país que es va veure truncat pel cop d’estat feixista de 1936.

Recordar aquests avenços, recordar el moment en el qual els espanyols van deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans, i recordar  aquelles persones que van defensar las llibertats des del 18 de juliol del 1936 fins a la fi del franquisme, és un deute moral de tothom.
Aquest any 2009 es compleix el 70 aniversari del final de la guerra i del començament de l’exili.

No seria hora de mirar cap al futur, plantejant-nos noves fites i nous projectes de llibertat?

Veient com van les coses en aquesta Espanya de “charanga y pandereta”, que no vol canviar ni vol deixar canviar, no haurem de fer alguna cosa per sortir d’aquest impàs on estem ficats?

Estem en un context de crisi financera i econòmica, corrupció i impunitat, en un clima de neoliberalisme desenfrenat, d’un Estatut que no es vol aprovar, d’un encaix de Catalunya en un Estat desencaixat…. Tot plegat va creant un caldo de cultiu prou apte per a somniar nous passos a fer i per a tenir noves expectatives. Els partits no faran gran cosa per canviar la situació, ni cal esperar-ne gaire. Però la consciència social creix i el món canvia molt ràpidament i tots plegats ens adonem que els esquemes actuals no serveixen. Un canvi econòmic i social s’està forjant diuen alguns experts. Serà veritat?

El temps ho anirà dient, però em sembla que les coses necessàriament aniran canviant per la mateixa força de la raó i des raons.

Continuï Llegint »

Tags: 12 d' Octubre

 Corren veus que a partir d’ara el govern, les federacions, els clubs, les associacions,  les empreses i tot “quisqui” faran firmar una declaració en la que haurem de jurar que som ejpañols, que ho hem estat sempre i que ho serem sempre.

També faran un concurs en el que es valorarà uns quants ítems per veure qui ho és més (per exemple, declaracions als diaris, a la TV, etc). El que sigui escollit com el ejpañol del dia, de la setmana o del mes anirà a la gran final que es farà -naturalment- a Madrizzz per escollir l’ejapañol del año.

El premi serà un viatge on es recorreran tots els toros d’osborne i els monuments nacionals (valle de los caidos i coses així….)Vinga catalans!!! Animeu-vos ara que venen temps de vaques flaques i tindrem poca financiació….  Haurem de competir amb gran esforç perquè cada dia hi ha gent més ben entrenada….  

Tags: España

Qui és el ric?

Qui és el ruc?

Qui és el lladre?

Qui es va morint, poc a poc, d’inanició?

Endevineu-ho….

Però estic segur que ja sabeu de què i de qui parlo. Un donaré una pista:

Us sona això de finançament, d’Estatut retallat i després passat pel forro i pel ribot?

Aquests dies, que he començat a treballar després de les vacances, estava pensant què se’n fan del meus impostos que cada mes (religiosament) se’m queda l’ estat espanyol. Estava pensant que amb els meus impostos els extremenys compren un ordinador per a cada nen mentre que aqui en tenim un per a cada 5; els andalussos fan operacions d’estètica (pits i culs) mentre aquí ens hem d’esperar 5 mesos per una pròtesi de genoll; els castellans promouen la seva llengua arreu del món com si fos la única que es parla per aquests verals i pensant-se que és “just i necessari” que sigui així… (Què es creuen aquests catalans! Que aquest tipus de “dialecte” val la pena ensenyar-lo? Però si fa vergonya! Aquestes coses val més amagar-les darrera la porta.)

I, entretant , mentre em disposo a començar a treballar amb ànims i pensant que estic fent alguna cosa positiva  (a més de guanyar-me les garrofes) resulta que em diuen que els meus impostos marxaran per no tornar mai més….

I lllavors no sé si tornar-m´hi a posar o val més que continuï fent vacances.

Vacances pagades per qui? Potser a partir d’ara les meves vacances me les pagaran els espanyols aquests que deia…

Tags: Lladres