A PEU

Escric això després que ahir Pere Aragonès fos investit com a 132è president de la Generalitat de Catalunya amb els vots afirmatius d’Esquerra Republicana, de Junts per Catalunya i de la CUP. En total, 74 vots a favor, una majoria que no s’assolia d’ençà de la investidura del president Pasqual Maragall, l’any 2003, que també en va rebre 74.

També escric això mentre estic llegint dos llibres interessants, fàcils de llegir, però força difícils de digerir: «M’explico: De la investidura a l’exili (2016-2017)» i «La lluita a l’exili (2018-2020)» (Editorial La Campana) de Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya.

En un moment com aquest i després d’aquests anys tan durs en tots els sentits, sembla que la majoria de catalans independentistes hauríem d’estar desbordants d’alegria (o, almenys, contents i satisfets). He de confessar, però, que poques vegades m’he sentit tan decebut i desenganyat. El diccionari diu que desenganyar-se significa sortir de l’engany en què està algú. I això és el que he anat descobrint cada cop més en aquests darrers temps –pobre il·lús de mi- el que és en realitat la política. Suposo que als que s’hi han remenat des de joves i han pogut viure-la des de dins no els haurà sobtat tant això que hem hagut de sofrir els catalans. Digueu-me ingenu, innocent, càndid o utòpic, però jo no em podia imaginar mai que fos una cosa tan fosca, tan bruta i amb tants interessos creats.

Tot llegint aquests llibres als quals feia referència, me n’he anat adonant encara més, i és exactament per aquest motiu que encara tinc més raons per sentir-me decebut. El president Puigdemont diu que escriu els llibres «en defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés». «És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital». I acaba el pròleg dient: «Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar».

Aquí n’hi ha pocs que queden bé i per això la decepció es fa encara més evident perquè no s’han acomplert les expectatives que teníem posades en unes persones i uns fets concrets. La decepció té dues cares: una té a veure amb la percepció de la realitat que cada un de nosaltres fem. Si percebem la realitat des de la fantasia o l’ideal que hem construït és molt possible que en sortim decebuts. Això, podríem dir que és culpa nostra. Però l’altra cara -que no seria culpa nostra-, és la que ens poden produir els enganys, quan algú no fa el que diu, o quan no compleix amb el pactat.

A través de la lectura dels dos llibres del president Puigdemont, hom s’adona del millor i del pitjor de les persones: com en són de corrents en la política les traïcions, la falta de paraula d’alguns, les falsedats, la falta d’humanitat, pensar només en els interessos del mateix partit i no tant en els de la majoria, en la por i la covardia… Però, per sort, també s’hi poden veure persones honestes, generoses, valentes, sacrificades… Exactament com la mateixa vida, de la qual la política n’és el reflex.

Entrem en una nova etapa. Tant de bo no en sortim altre cop tan decebuts tots plegats i n’hàgim après alguna cosa d’aquests anys tan vergonyosos i tan foscos!

Tags: Catalunya, POLÍTICA

JAUME AGELET I GARRIGA va nàixer a Lleida l’any 1888. Estudià batxillerat al Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià i a l’ Institut de Lleida. Es llicencià en Dret i l’any 1920 ingressà a la carrera Diplomàtica.

El mateix ens explica: «La lectura, en la meva adolescència, de les obres de Maragall que m’ensenyaren camins de poesia, fou un encantament. Més tard, vaig sentir altres veus també amb devoció, i entre elles fou la de Tagore, per a mi, una de les més entenedores… Anys enrere, en una ocasió, vaig dir que la poesia és un moment de llum en el misteri que ens envolta. Llum negra, llum blanca, llum de tots colors. Crec en la «paraula viva» de l’autor del «Cant espiritual», en la missió rectora de la inspiració. Cal abandonar-se a l’impuls indefinible que engendra el vers. I aturar-se quan l’impuls s’atura».

DIA DELS MORTS

Venen, erts i crescuts,

els morts d’olor de rosa.

Arriben blancs, amb els llavis eixuts

i la sina desclosa.

Obren les portes com planyívols vents

i fan l’estada freda.

L’alè glaçat dels morts

torna groga l’arbreda.

Sota d’uns bancs retorts

un estol d’infants morts

menja la fruita tendra.

Damunt la taula, avui,

el pa blanc s’esmicola com la cendra.

(Del llibre Hostal dels núvols)

PORTES

Anar obrint, tancant portes

dels dies, tot cercant

claredats, encalçant,

com un vent, ombres mortes,

fins que no es sentiran

batre mai més les portes.

(Del llibre L’escalf del graner)

SOM HERBA, POTSER

Som herba, potser,

dels dies pastura?

Som aigua insegura

d’un pobre reguer?

Ens crea la faula?

Som l’eco darrer

d’alguna paraula

que hom no sap d’on ve?

EL FRED DE LA MORT

La mort, oh traspassats, us purifica.

Oh àngels enterrats i de gest franc,

somrient una mica!

Oh llarg somriure blanc!

Oh el fred dens de la mort que ara us abriga,

després del foc del viure cada jorn!

Oh la pols que revola al vostre entorn!,

que és terra esmicolada de fatiga.

La passa dels vivents,

camí de l’hora obscura,

esberla el gran silenci, amb ecos lents,.

Aixequen els xiprers llur blavor dura.

Del cel ungida és cada llosa.

Oh morts,

abandonats de sol, oblidats de la rosa!

(Del llibre La gàbia de la faula)

Disseny web: bestwebsitehosting.ca

Tags: Catalunya, Poesia

Tags: Catalunya, Justícia, POLÍTICA

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era “refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”. “Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Tags: Catalunya, POLÍTICA

L‘1dex és un diari suís. GABRIEL LAFLÈCHE és un col·laborador habitual que hi ha escrit un duríssim article titulat CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE on explica explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d’una manera o altra.

Clicant AQUÍ podreu llegir l’article traduït al castellà.

———————–

TEXT ÍNTEGRE DE L’ARTICLE

 

Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?

Bàsicament, l’espanyol és en l’inconscient col·lectiu, el que ha aixafat les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un soldat orgullós de les seves batalles. A més, l’espanyol, segons ell, mai ha conegut una derrota. Algunes decepcions, si de cas. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser a l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació del que ha sotmès. Si ell és un home, un bou o un molí, és el mateix. Ell ha conquerit, ell és fort i valent! Si la baralla va ser desigual, ridícula o burlesca no li importa. El seu objectiu és mostrar la seva vàlua rebaixant l’orgull del derrotat. I si perd una batalla? Ell mateix esborra l’esdeveniment de la seva memòria i història. L’espanyol és un personatge de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que millor s’ajusta a aquesta descripció és Castella o el govern de Madrid. D’aquí prové l’olor pestilent de la testosterona. No obstant això, una constant és notable: Castro va ser gallec, Franco va ser gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Oh, no, no ell! Ell era austríac “Els espanyols” són els països de la posta del sol, com deien els romans. Seria el país on anem a fer la migdiada?, com el govern de Madrid.

I el català, qui és?

El seu llegat històric el converteix en un comerciant. El fenici, el venecià de la península Ibèrica. En primer lloc perquè el seu dret consuetudinari d’herència el va obligar a convertir-se en un: el dret de “l’heroi”, són només els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als cadets a establir-se a la ciutat i convertir-se en burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es torna més dens a Catalunya. Quan Castella va provocar la caiguda del monopoli del comerç amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya es va beneficiar de l’auge econòmic. A més, el decret de Felip V que prohibeix als catalans fer política només reforça aquest activisme econòmic i intel·lectual.
Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris de tota la conca mediterrània fan d’aquesta regió un recés de pau per a molts pobles. Aquesta elaboració i aquestes migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. Per exemple: durant la inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.

Llavors, com poden coexistir dues societats, dues mentalitats tan diametralment diferents?

Un, jeràrquic i absolutista, en què la gent té por el poder i compleix amb les regles, que no va viure la Revolució Industrial, que va dirigir la Contrareforma i va ignorar la Il·lustració. I l’altre compost per comerciants, artesans i joglars, en què el poder és “pactisé”, que va viure la revolució del mercat i després la Revolució Industrial, que va practicar la tolerància, va estimular la innovació i convertir la democràcia en una realitat natural i compartit.

El que està succeint avui a Catalunya és el malson del conqueridor: les persones a les quals tracta de subjugar l’estat espanyol es resisteixen i es neguen a sotmetre. Per tant, l’estat espanyol tracta d’aplicar les tècniques rebels que ell entén i que funcionarien en si mateix: sotmetre a la violència i la humiliació.

La humiliació …

Establerta en institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta violència insidiosa, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’estat però també legalitzada per l’estat. Ara es permet als mitjans de comunicació, polítics i gent del carrer, intimidar, insultar i menysprear als catalans. Com en el franquisme complet. Un temps beneït pel govern actual, ja que va permetre que tots menyspreessin i oprimissin a l’altre de manera legal. Per obligar als catalans diàriament a acceptar com s’han de sotmetre a la condescendència més despectiva. En la forma del racisme més desagradable.

Sabies que?

En el període franquista, es van prohibir altres idiomes que no fossin el castellà. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, basc, gallec, es contestava de la manera més mal educada: “Hablame cristiano!”Aquesta història explica la diferència entre el conquistador i el bàrbar. El mateix succeeix en l’actualitat.

Avui, aquest tipus de pràctica novament es permet. Segons Ramon Blázquez, l’allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 va ser programada pel govern. És persistent i violent a la premsa, especialment en la televisió i en les xarxes socials. Fins i tot el País Basc, va dir, durant els períodes d’atacs terroristes més violents, no ha patit aquest tipus d’assetjament, humiliació, insults, desqualificacions i insults.

Hi ha dues cares en aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Aquest és l’insult i el menyspreu públic quan escoltes Ana Rosa Quintana a dir de l’exvicepresident del Govern català, Oriol Junqueras “capoll” o quan Eduardo Inda qualifica l’expresident del govern català, Carles Puigdemont a “merda”. A això se sumen tots els altaveus de dubtosa qualitat i els diversos fòrums de discussió o d’entreteniment que s’involucren en una cursa a l’insult i la ignomínia.

La segona cara d’aquesta vergonya, i potser la pitjor, és la manipulació dels mitjans. Fortament orquestrat a la premsa, articles d’opinió, editorials i expandiu en excés en totes les agències de notícies. Coordinat com ha de ser, el repertori anticatalà és força unànime en els termes utilitzats: desafiament d’independència, cop, consulta il·legal, l’adoctrinament contra el govern central, …. La violència dels atacs, la forma descarada es veu cada dia i la permissivitat de les autoritats a aquesta noble causa genera moltes denúncies penals per difamació, mostra de què manera el govern Madrid va decidir enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.

Davant aquest desig medieval de perdre el seu honor davant l’enemic, reconeixem la impotència i la debilitat del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per matar el poble català humiliant, no s’adona que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, cautelosos i resistents. Han passat tres-cents anys des que l’espanyol va intentar doblegar-la primera vegada. Però és ineludible: Catalunya serà independent o no ho serà. Els catalans estan aferrats a la idea de república tant com els espanyols a la dictadura. Els catalans saben, i especialment senten profundament en les seves ànimes, que la seva salvació està en la independència. No podran viure a Espanya perquè el seu govern sempre els tractarà com una colònia. Els catalans saben que algun dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i respecte a tots aquells que vulguin ser catalans.

I els espanyols també ho saben …

Tags: Catalunya

UNA CONFERÈNCIA DE MATTHEW TREE. Ja aviso per endavant que és una mica llarga, però val la pena.

Conferència explicant Catalunya als estudiants americans. Forma part dels Emma Dialogues, del Col·lectiu Emma. La seguiren una cinquantena d’estudiants vinguts de les universitats més presitigioses del EUA a través dels Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB). 

En la conferència, Tree explica als estudiants el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d’ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l’independentisme.

————————————————————————————————————–

 

 

TRENTA-TRES ANYS VIVINT EN UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA’ o ‘EL PICNIC QUE HAVIA DE TENIR LLOC’ (Mattew Tree)

He estat en contacte amb Catalunya durant 40 anys,33 dels quals hi he viscut. Per tant,crec que tinc el dret de parlar de Catalunya des d’un punt de vista purament personal. Al cap i a la fi, Catalunya ha ocupat una part de la meva vida més llarga que la viscuda a Londres, la ciutat on vaig néixer. Per diverses raons, Catalunya ha estat una font de fascinació sense fi. Els meus fills són catalans. I Catalunya, des de fa dècades fins al dia d’avui, ha estat l’únic lloc del planeta en què realment em sento com a casa.

Segurament mai no hauria arribat a conèixer Catalunya tan bé si no hagués estat per un casament inusual al registre civil de l’Ajuntament de Londres (el 1978, quan tenia 19 anys); el mestre de cerimònies era un barbut jovial que no prenia el nostre casament seriosament, perquè donava per descomptat que volíem casar-nos perquè la meva xicota espanyola – així jo pensava d’ella, aleshores – podria quedar-se al país. Tenia raó. (Espanya encara no havia entrat a la UE i la meva xicota havia rebut una visita recent de dos policies de paisà del departament d’immigració que li van dir que tenia dues setmanes per fer les maletes). Va ser una cerimònia ràpida, ja que els únics convidats eren els mateixos testimonis. La nostra idea era que el casament havia de ser un secret, però els matrimonis, com els assassinats, sempre s’acaben descobrint, tard o d’hora. Ella ho va comentar a la seva germana, la germana a la resta de la família, i al cap de pocs mesos vaig anar a Catalunya per primer cop, per conèixer els sogres. L’única pista que tenia pel que feia a la meva destinació era el llibre de George Orwell, ‘Homenatge a Catalunya’, (que no és pas cap homenatge a Catalunya) i un parell de coses que la meva dona m’havia dit sobre el fet que ella era catalana, un adjectiu que no em deia absolutament res. Això sí, tenia la sensació desagradable que allò de ser català era quelcom exclusiu, al qual –al contrari d’ella– jo no pertanyia. Em feia una mica gelós i tot. Potser, o potser no, sabia que el català era un idioma. No me’n recordo. Sí que estic segur que no tenia cap intenció d’aprendre’l. En general, les paraules català i Catalunya van donar peu a una mena de picor mental que no em molestava ni a rascar.

Tenia una certa por a l’hora de conèixer la família de la meva dona, ja que per a ells jo devia ser escandalosament jove. Però el seu germà gran, que em recollir de l’estació, va resultar ser un home del tot simpàtic, com la resta de la família. Això sí, una cosa va quedar clara de seguida: si volia conversar amb qualsevol persona que no fos la meva dona (en anglès) o el seu germà gran (en el meu francès defectuós) calia que aprengués si més no un dels dos idiomes que gairebé tothom parlava al poble.

Aquesta va ser l’època en què el règim de Franco s’estava desfent, molt a poc a poc. Feia poc Tarradellas havia tornat a casa i estava negociant el segon Estatut d’Autonomia. Alguns dels botiguers havien catalanitzat els rètols dels seus establiments, però d’altres els havien deixat en castellà perquè creien que aviat hi hauria un cop d’estat i el català tornaria a ser prohibit. Aquesta precarietat lingüística havia creat una certa confusió entre els catalanoparlants (90% de la població, en aquest poble en concret). Per començar, ningú sabia com lletrejar en català perquè aquest idioma havia estat prohibit a l’escola, però tots hi escrivien de totes maneres, amb uns errors ortogràfics tan notables com inevitables. Anys de repressió els havien fet pessimistes pel que feia al futur del català, però a la vegada estaven orgullosos que havia sobreviscut tant. Quan van veure que jo estava intentant decidir quin idioma aprendre, català o espanyol, em deien que els encantaria si aprengués el català, però que seria un idioma mort abans de l’any 2000. (Pel que fa als mitjans, aviat vaig descobrir que només hi havia un diari en català, i que al circuit català de TVE, només s’emetien quatre programes de baix pressupost al migdia; a les notícies, les locals es podien explicar en català; les notícies internacionals s’havien d’explicar en castellà). I com que el català era la llengua per defecte de gairebé tothom que coneixia, vaig decidir aprendre aquest primer. Vaig tornar a Londres breument i a Londres vaig descobrir que un catedràtic de la universitat de Sheffield, Alan Yates, havia acabat de publicar un llibre que es deia i es diu ‘Teach Yourself Catalan’, cosa que em va semblar miraculosa ja que tenia la impressió que era l’única persona britànica que volia aprendre aquest idioma. Poc després, vaig tornar al poble per una estada de sis mesos.

A primera vista el català em va semblar estrany, amb les seves combinacions complexes de pronoms febles (‘L’hi dono’) i verbs que de vegades acabaven en ‘eix’ (llegeixo) i de vegades no (‘llanço’), amb els seus accents oberts i tancats, les seves ç i la dièresi; amb els seus partícips passats capriciosos i el seu pretèrit tan increïblement fàcil (vaig anar). Sonava rar, també, amb les seves elles ampul·loses (‘ocell’, ‘lluna’, ‘Lluís Llach’); el seu exèrcit de monosíl·labs (‘poc’, ‘foc’, ‘boc’) i la xeix (‘xiuxiuejar’, ‘xandall’, ‘xalar”). Sonava com una barreja d’ones que es trencaven contra la sorra i un cloquejar brusc. Mentrestant, començava a parlar amb la gent, la joventut de tota la qual havia transcorregut sota Franco; i llegia ficció en català per primer cop, cosa que em va ensenyar que el català també es parlava a València i Mallorca, entre d’altres llocs; mirava una història de Catalunya en què hi havia fotos de presidents catalans anteriors, de policia catalana, de bitllets de banc impresos en català, i a poc a poc se’m va acudir que alguna cosa inexplicablement equivocada i injusta havia tingut lloc en aquest racó d’Europa. Com era possible que tota aquesta història, tota aquesta literatura, tota aquesta gent que parlava aquesta llengua que cloquejava i esquitxava alhora no havien estat ni tan sols mencionades al país on vaig néixer? Com era possible que una cultura sencera hagués pogut ser amagada en plena vista de les generacions de turistes estrangers que havien inundat Catalunya durant les últimes tres dècades? Una cultura, pel que veia, que havia produït uns artistes de primera fila com ara Dalí i Miró, sense que ningú sabés que ells també havien pertangut a aquesta mateixa cultura catalana, una cultura que – com gairebé totes – havia absorbit influències estrangeres alhora que havia construït una xarxa íntima pròpia (Dalí que rebia lliçons de postura de Francesc Pujols; Miró que s’inspirava amb els poemes de Foix). Com ara possible que ningú que jo coneixia a Anglaterra, ningú tenia la més remota idea que tot això existia? El meu cunyat em va aclarir alguns detalls. No havia vist una senyera fins que tenia 14 anys, de tan prohibida que havia estat. Els llibres en català havien estat completament prohibits, amb l’excepció d’algun text religiós, al llarg de les primeres dècades de la dictadura; hi havia casos de gent llançada des dels tramvies per haver parlat en català, o apallissats per haver demanat el seu torn en una fleca en català (per esmentar dos exemples documentats). Al principi de la Transició, els polítics catalans no podien viatjar a l’estranger en una capacitat oficial i els grups de teatre catalans no podien fer gires internacionals amb cartells que indicaven que eren, precisament, grups de teatre catalans. El que vull dir amb tot plegat és que era obvi, totalment obvi fins i tot al noi poc viatjat i menys informat de 19 anys que jo era, que tot plegat era una immensa anomalia europea. Una anomalia, perquè havia estat reprimida amb una duresa que delatava una forta dosi d’odi per part de les autoritats centrals. I una anomalia, perquè si la catalanitat hagués sobreviscut fins al punt que continuava sent ben viva, era a causa de classes de català clandestines, penjaments de banderes clandestins, impremtes clandestines, biblioteques personals clandestines, xerrameca clandestina; havia sobreviscut perquè moltíssims catalans havien practicat la desobediència civil durant molts anys. Hi tenien la mà trencada. I hi havia una altra cosa que feia que Catalunya fos anòmala…

A finals dels anys seixanta, tres autocars van arribar al poble i en va baixar un poble andalús sencer: escenes semblants tenien lloc arreu de Catalunya fins a mitjan anys setanta. Al principi, aquest fenomen migratori va generar una actitud de ‘nosaltres i ells’, tant de part dels catalans com de la dels nouvinguts. Molts catalans fins i tot tenien problemes a l’hora d’entendre els accents del sud d’Espanya, i molts dels que provenien del sud, evidentment no entenien el català, i no tenien gaires possibilitats ni necessitats de fer-ho, atès que la majoria treballava en feines que cansaven força, i el fet que socialment, feien pinya (tal com feien els catalans diguem-ne nadius). I la supressió del català fins a finals del setanta tampoc no va ajudar gaire. Cada ‘bàndol’ tenia una actitud de sentir-se una mica superior a l’altre. Per exemple, era habitual que diversos clients de la pastisseria regida pels pares de la meva dona insistien que se’ls adrecés en castellà fins i tot quan no hi havia cap problema de comprensió (per exemple, una senyora a qui se li havia dit que tal pastís valia ‘trenta pessetes’ va insistir que li’n diguessin el preu en castellà: ‘treinta pesetas’). D’altra banda, hi havia catalans que gastaven un cert esnobisme envers els nouvinguts, tot declarant que tenien poca cultura i poques possibilitats d’integrar-se. Feliçment, tot això ja començava a canviar. Hi havia cada cop més matrimonis mixtos. Els joves solien ser més inclusius que els seus pares i avis. (El meu cunyat em recomanar el llibre ‘Els altres catalans’, escrit originalment en castellà per un ‘nouvingut’ que ja havia passat uns quants anys a Catalunya: Paco Candel; diria que ‘Els altres catalans –un best-seller en tota regla a Catalunya– va marcar el començament del desglaç entre els catalans ‘nadius’ i els que havien arribat feia relativament poc.

La meva dona i jo ens van acabar separant –coses que passen– i vaig tornar a Londres durant quatre anys, on continuava llegint en català i parlant amb amics catalans que visitaven la ciutat. El 1984 –un altre títol “orwellià”- vaig tornar a Catalunya, concretament a Barcelona, solter i per un temps indefinit. Hi havia hagut força canvis. Hi havia una ràdio i una televisió públiques en llengua catalana. La Generalitat havia estat restaurada. Més gent parlava català i semblava que gairebé tothom l’entenia; o sigui, la tensió lingüística dels setanta anava desapareixent. Però des del punt de vista estranger Catalunya encara no existia. Els turistes solien anar cap a la costa, on una mena d’Espanya tòpica i falsa havia estat preparada especialment per a ells, sovint per empresaris catalans: “tablaos” mediocres, “souvenirs” tauromàquics, sangria a dojo. Quan els turistes s’arriscaven a visitar Barcelona, la gent els assenyalava, en part perquè n’hi havia tan pocs i en part perquè solien portar biquinis i banyadors…

L’actitud del govern central envers Catalunya variava, al meu punt de vista, entre una tolerància a contracor i restriccions descarades. Per exemple, Madrid va bloquejar el senyal del segon canal públic, el Canal 33 que es va haver d’emetre il·legalment fins que el govern central es va dignar a atorgar-lo una llicència. O bé, Madrid feia esforços persistents per reduir l’ús del català a les escoles. Un any després del 23-F, el govern va introduir la LOAPA, la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, la funció de la qual era limitar les competències de les comunitats autònomes en general, i les de Catalunya en particular. Madrid volia fer veure, em va semblar, que mirava Catalunya amb una mena d’indiferència agressiva. L’arribada dels Jocs Olímpics va marcar un abans i després pel que feia a la relació de Catalunya amb el govern central i, de fet, amb el món sencer. La divisió fins aleshores latent entre Catalunya i Espanya va començar a mostrar-se. Quan el rei Juan Carlos va visitar l’estadi olímpic, el 1989, el van xiular. La Crida va fer el que va poder per penjar pancartes que deien FREEDOM FOR CATALONIA als llocs on hi havia més càmeres 9 de televisió. El català va ser el quart idioma oficial dels Jocs, malgrat que els senadors del PP van afirmar que això era ‘anticonstitucional’. I quan la Generalitat va publicar una sèrie d’anuncis a uns mitjans internacionals que deien que Barcelona era el capital d’un país que es deia Catalunya, molts espanyols es van enfadar (cosa que dóna peu a una pregunta òbvia: per què?).

Però potser la indicació més gran de la divisió entre Catalunya i Espanya van ser les audiències dels Jocs a la televisió: 2 milions a Catalunya, amb una població de sis milions; i vuit milions a Espanya, que tenia una població de 40 milions i escaig. I –és clar– hi havia la detenció de 25 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure –que ja s’havia auto-dissolt-; 17 de les quals van ser torturades, un fet que Madrid no va ni explicar ni va investigar. Una actitud que delatava una tolerància zero envers l’independentisme català que no encaixava gens amb la llibertat d’expressió de pensaments, creences i opinions aparentment protegida per la Constitució. A partir del 1992, un tipus diferent de turista va començar a visitar Barcelona: turistes diguem neoculturals que, tanmateix, criticaven tot allò català per què el veien com a nacionalista en sentit més dretà i xenòfob de la paraula. Tot el que és català perquè, segons ells, és ‘nacionalista’. Qualsevol fet que contradeia aquesta idea fixa, o bé s’obviava o bé es rebutjava. Per exemple, en una festa vaig sentir com una noia anglesa que estava parlant amb una catalana, li va demanar el nom. En sentir que la catalana es deia Jordina, l’anglesa va dir ‘No, no, dóna’m la versió espanyola del teu nom, si us plau’. O bé, una noia que vaig conèixer i que havia viscut dos anys a Barcelona, em va dir: ‘No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya.’

Aquest tipus de mentalitat tancadíssima – per no dir arrogant – era més que frustrant per qualsevol persona, com jo mateix, que parlava català, i coneixia la història de Catalunya i que llegia literatura en català. Em va semblar que aquesta gent vivia en un univers paral·lel, una realitat que jo no veia enlloc. I també sabia que el costat negatiu d’un cert catalanisme present als anys setanta – les queixes sobre els nouvinguts del sud etc. – estava a les acaballes. I que cada cop hi havia més independentistes catalans i que aquests solien ser d’esquerres i antiracistes i antifeixistes. La immensa majoria dels grups feixistes i racistes, d’altra banda, solien ser defensors a ultrança d’Espanya. A més a més, no podia sinó adonar-me que ara hi havia molta més gent nascuda fora de l’estat espanyol que havien après el català. Entre els amics i coneguts i saludats avui en dia, per exemple, conec catalanoparlants d’Holanda, Alemanya, Cuba, Perú, Eslovènia, Txèquia, Tanzània, Senegal, Guinea-Conakry, Itàlia, Grècia, Índia, Amèrica…i la Gran Bretanya. * Durant els primers anys del nou mil·lenni, alguna cosa començava a canviar al món polític català. L’Estatut d’aleshores, o sigui, el segon Estatut des dels anys trenta, s’havia tornat clarament insuficient, en bona part perquè Madrid constantment bloquejava les transferències de competències acordades o fins i tot utilitzava les queixes de petits grupuscles anticatalans per bloquejar competències ja transferides. Com se sap, tots els partits al parlament de Catalunya menys el PP van confegir un tercer Estatut d’Autonomia que en el seu format original hauria atorgat a Catalunya el mateix estatus semi-federal del qual Euskadi havia gaudit ja durant molts anys. Va ser aprovat per referèndum a Catalunya, ribotejat amb rialletes però aprovat per les Corts espanyoles, i després enviat pel PP i el Defensor del Poble, que era del PSOE, al Tribunal Constitucional, que va trigar quatre anys llargs per aniquilar-lo ben aniquilat. L’endemà, 1.100.000 persones van protestar als carrers de BCN sobre aquesta ingerència poc legal (segons l’article 152.2 de la Constitució, l’Estatut retocat hauria d’haver estat aprovat una segona vegada per referèndum a Catalunya). La manifestació va ser obviada tant pels mitjans espanyols com pels estrangers, tot i que va marcar el començament del creixement crucial del moviment independentista català. Com se sap, els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017 van veure una sèrie de manifestacions absolutament anòmales al continent europeu. Mai, però mai en la història sencera d’Europa, una població de set milions i mig d’habitants havia muntat manifestacions completament pacífiques d’entre un i dos milions de persones durant sis anys seguits. A més, mentre tot això passava, el 2014, la Generalitat va organitzar una consulta no-vinculant sobre la independència, legal segons l’article 144 de l’Estatut d’Autonomia. Un portaveu del govern central va dir, foteta, que en el cas que tingués lloc seria una ‘barbacoa’.

A la barbacoa, gairebé 2,500,000 persones van votar, 81% d’ells a favor de la independència. El periodista Pere Martí, que va publicar un llibre sobre la consulta, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que l’executiu espanyol s’havia quedat bocabadat, esbalaït i sense paraules. Al cap i la fi, la seva actitud sempre havia estat la de fer veure que a Catalunya no passava res alhora que asseguraven a líders europeus preocupats per les manifestacions, que, en les paraules del Sr. Rajoy: ‘la immensa majoria de catalans volen romandre dins d’Espanya’. Més endavant Madrid va inhabilitar el president de Catalunya, Artur Mas, la vice-presidenta i la consellera d’ensenyament i els va imposar multes d’entre 24,000€ i 36,000€. Al setembre de 2017, els tres van rebre l’ordre de pagar una fiança de 5,2 milions d’euros al cap de poques setmanes, sota l’amenaça de l’embargament dels seus patrimonis. Que acaben de ser embargats, per cert.

Mentrestant el nou president, Carles Puigdemont, va anunciar que l’única solució política a l’augment del vot independentista seria un referèndum vinculant. Va fer 18 intents formals de negociar aquest referèndum; Madrid no en volia ni parlar. De fet, va ser només després de la divuitena reunió – i això m’ho va explicar Puigdemont en persona – que Madrid finalment va creure que el parlament tiraria endavant amb el referèndum. Tot i això, fins a l’últim moment Madrid va fer veure que no estava gens preocupat, ja que, segons l’executiu del PP, que ho va proclamar a tort i a dret, no hi hauria cap referèndum.

Al 19 de setembre uns deu mil efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser traslladats a Catalunya. Van començar a fer ràtzies a impremtes i diaris locals, tot buscant urnes i paperetes. El 20 de setembre, van escorcollar diverses conselleries, tot detenint 14 funcionaris de la Generalitat que van portar, emmanillats, a la caserna de la Guàrdia Civil a BCN. Mentrestant, policies nacionals amb fusells de bales de goma (il·legals a Catalunya) van envoltar la seu de la CUP. Al setembre dia 29, el portaveu actual del “Gobierno”, Méndez de Vigo, va anunciar per enèsima vegada que no hi hauria cap referèndum però si la gent volia organitzar un pícnic, doncs endavant. El pícnic va tenir lloc a l’ú d’octubre. Mai en la història recent d’Europa, tanta gent pacífica havia fet pinya per protegir uns col·legis electorals d’unes forces d’ordre que no dubtava a utilitzar una violència policial impensable contra civils indefensos. A l’Europa occidental, si més no, no s’havia vist una brutalitat oficial semblant des de fa quatre dècades. Si la violència feia por, l’actitud dels representants de l’estat espanyol en feia encara més. Els polítics mentien pels descosits als mitjans afins i als periodistes estrangers, que no podien creure el que sentien, a saber: que la policia havia actuat correctament, que si hi havia hagut violència era perquè la gent l’havia 14 provocada, que només hi havia hagut dos ferits, que no hi havia hagut cap referèndum (de fet, 2,286,217 persones hi havien votat malgrat tot, 90,18% d’elles a favor de la independència). El rei espanyol, que va tenir una oportunitat perfecta per calmar els ànims, demanar disculpes per les ferides i els danys i tot seguit iniciar un diàleg, va resultar ser, al llarg d’un discurs autoritari i ple de mala bava que va xocar mitja Europa, un portaveu més del PP. En un intent d’evitar un empitjorament del conflicte, el president Puigdemont va intentar fer un pacte amb un Madrid que no va voler pactar res.

Tot seguit, Puigdemont va autoritzar el parlament a prendre les mesures que considerés necessàries i d’aquí la declaració de la república catalana independent, el divendres 17 d’octubre. * Pel que fa a les seqüeles, tots les sabem: les indicacions que el govern central faria servir violència extrema en el cas que s’implementés la república; les detencions de líders cívics i consellers elegits democràticament; la fugida a l’exili del president i quatre consellers més, per internacionalitzar el conflicte; l’aplicació abusiva i il·legal de l’article 155 de la Constitució, que ha tancat el parlament, imposat eleccions autonòmiques, traslladat bens culturals, i que a poc a poc va posant en marxa investigacions dels Mossos d’Esquadra, dels alcaldes, dels funcionaris i dels periodistes dels mitjans públics, als quals s’han prohibit una tirallonga de frases que podrien ser interpretades com a declaracions polítiques, de la mateixa manera que s’han prohibit llaços grocs i fonts grogues.

Catalunya ha deixat de somriure. Però el fet és que, tard o d’hora, el que havia de passar –el referèndum de l’ú d’octubre- ha acabat passant. Com més temps no es busca una solució seriosa a una situació anòmala –i dintre el marc de la democràcia espanyola i de la Unió Europea, Catalunya ha estat l’anomalia més gran de totes– la situació arribarà a un punt en què es torna més anòmala que mai. En què, per dir-ho així, la seva anormalitat esdevindrà tan visible, tan òbvia, tan palesa i evident i manifesta i palpable, que ningú no el pot ni obviar ni ignorar, per molt que facin veure que això és el que estan fent. I això és on som ara mateix. De fet, el que ha aconseguit l’anomenat Procés és que Catalunya sigui al mapa internacional, que arreu del planeta la gent s’ha assabentat de la seva existència, de la seva idiosincràsia i dels seus problemes. Una condició imprescindible per a la independència futura. Sota una dictadura com la de Franco, es pot amagar qualsevol cosa, fins que una democràcia posterior la tregui a la llum del dia. El problema és que Madrid mai no ha volgut, durant quaranta anys de simulada democràcia, treure la condició anòmala de Catalunya a la llum del dia. Tot el contrari: l’ha tractat com la gent de vegades tracta un pidolaire qualsevol: creient que si fas veure que ni el veus ni l’escoltes, desapareixerà. Però Catalunya no desapareixerà pas, en bona part perquè deu ser l’únic pidolaire del món que dóna més diners del que rep. D’aquí el gran error de Madrid, de tots els governs de Madrid: si no escoltes i no veus, no aprens res i acabes inventant explicacions que no tenen res a veure amb la realitat. L’explicació que Madrid està donant ara per l’explosió de desobediència civil democràtica que hi ha hagut recentment a Catalunya, és que és el resultat d’una conxorxa organitzada per quatre polítics radicals i que només cal eliminar aquests polítics perquè tot torni a ser com abans. Madrid no ha volgut veure ni escoltar que a Catalunya hi ha un moviment immens a favor de la independència: segurament l’únic de les seves característiques a tot Europa. Un moviment que consisteix en ciutadans provinents de totes les classes socials, de tots els orígens geogràfics, i d’edats ben diferents. Ciutadans com ara l’alcalde d’Esponellà, un poble de 456 habitants a la comarca del Pla de l’Estany. A l’ ú d’octubre, a Esponellà, com arreu de Catalunya, els habitants i la gent dels pobles propers van envoltar el col·legi electoral per evitar que la policia hi entrés. Desenes d’efectius de la Guàrdia Civil van obrir-se camí entre la gent utilitzant la força, però l’urna ja havia estat amagada; van esbotzar les portes de l’ambulatori local, creient que l’urna hi era, però no. Mai no la van trobar. Dies després, en una conversa amb un periodista local, l’alcalde va dir: ‘Ostres, però aquell dia hi havia tanta, tanta gent aquí. Més fins i tot que al nostre Dia de la Carbassa’. I Madrid creu que tot el que Catalunya necessita són cada cop més càstigs per fer front a ‘radicals’ indesitjables com l’alcalde d’Esponellà.

Tags: Catalunya

Recordeu la notícia que es va publicar sobre l’altercat que van protagonitzar 7 policies nacionals (un d’ells el cap dels antiavalots) en un bar del Born de Barcelona en plena invasió de Piolins? Els amos del bar van haver de trucar als Mossos perquè almenys dos d’ells van arribar molt beguts (o fins i tot «alguna cosa més, segons alguns testimonis) i van produir una batussa monumental, amb molèsties als clients i destrosses al bar. Com que els amos eren italians, els nois van confondre l’italià amb el català i van exhortar-los de mala manera a que fessin servir el castellàa perquè «Barcelona es España» i perquè «Somos la puta ley aquí en Barcelona y aquí cerráis y abrís cuando decidamos nosotros!». Ho podeu llegir en aquest enllaç d’ El Periódico.

Aquest és el gran problema de «Rajoy y sus muchachos»; és el problema d’alguns altres partits d’àmbit espanyol, de molts periodistes madrilenys i d’una bona part de la societat espanyola que només coneix la realitat catalana a través del filtre que els posen. No viuen aquí i no saben res del que passa a Catalunya. S’han pensat que amb un 155 imposat a cops de porra i com un cop d’estat encobert ja ho tenien tot solucionat. Però res d’això els ha sortit bé i el problema català (problema per a ells) subsisteix i potser encara més gros.

Una bona part d’Espanya respira franquisme sociològic, cosa que a Catalunya ja no és així. Catalunya ja està en una altra etapa. Segueixen pensant que amb «la puta ley» ja en tenen prou i no s’adonen que aquest problema –tard o d’hora- l’hauran d’afrontar políticament. L’aposta al tot o res els ha sortit malament i ara veurem com se’n sortiran. El problema segueixen tenint-lo damunt la taula i més greu encara perquè l’han judicialitzat. I en un Estat on la separació de poders fa olor a podrit la cosa es complica. Ara ja no hem de témer només a un PP podrit per la corrupció. Ara, a més de la policia i la guàrdia civil, hem de témer la justícia amb una colla de jutges al seu servei i que interpreten les lleis i la constitució a la seva peculiar manera i en contraposició a com ho fan centenars de professors de dret, d’advocats i de les lleis de la majoria de països d’ Europa. El President Puigdemont pot passejar-se lliurament per tot el món menys per Espanya. Alguna cosa deu voler dir això i se n’haurien de donar vergonya si en tinguessin una mica.

Després de tots els recursos dels que han disposat; després del discurs de la por; després de l’ajuda d’un rei que s’ha posat descaradament al seu costat i en contra de moltíssims catalans; després del 155; després de l’ajuda inestimables de l’ IBEX 35 i després d’unes eleccions fetes a la seva mida –i perdudes-, segueixen tenint el problema sobre la taula i els «catalans de la ceba» seguim amb la mateixa idea i força més dolguts i ferits (per les porres i pel menyspreu). I fins i tot se n’hi han afegit alguns més. A parer meu, per tant, l’única sortida possible és que els grans partits d’àmbit espanyol s’adonin d’un punyetera vegada que han de fer fora el PP de la manera que sigui i que busquin algun camí de sortida, que no pot ser altre que polític, com ho faria qualsevol estat democràtic i modern. I a veure si Europa obre una mica els ulls i dóna un cop de mà. Ja seria hora…

Tags: Catalunya, POLÍTICA

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha dit que el Consell de Ministres que es reuneix aquest matí de dissabte de manera extraordinària “aprovarà mesures per restaurar la legalitat en l’autogovern de Catalunya”.

-I per què no restaura una mica de la molta vergonya que han perdut?

-I per què no restauren una mica de dignitat de la molta que han perdut?

-I per què no restauren una mica de veritat després de tantes i tantes mentides que ens estan dient?

-I per què no restauren la separació de poders, cosa fonamental en un Estat de dret?

-I per què no restauren els drets humans que han vulnerat repetidament?

-I per què no restauren una mica la dignitat que han arrabassat a tantes i tantes persones a cops de porra?

-I per què no ens retornen tot el que ens han pres durant anys i panys en tots sentits: cultural, econòmic, social, humà?

–I per què no restauren la llibertat que té una persona o una comunitat a autogovernar-se i a triar el que vol ser i com vol ser?

– I per què no restauren els drets nacionals que ens han arrabassat tantes vegades al llarg de la història i que ara es disposen a fer-ho una vegada més?

Ens ho explica l’ historiador Jaume Sobrequés:

«Catalunya va ser víctima, a principi del segle XVIII, de la invasió militar dels exèrcits francocastellans i va ser assimilada de manera violenta a un estat aliè. Els exèrcits esmentats i l’estat que aquests van crear van anorrear tots els elements propis d’aquell estat català: el seu govern, la Generalitat de Catalunya, vigent des de mitjan segle XIV; les corts, plenament constituïdes des del segle XIII; el dret públic i les constitucions que regulaven, des del segle XIII també, la vida política del país; la moneda amb què es feien les transaccions econòmiques; l’organització territorial (vegueries) i local (el Consell de Cent, per exemple); la llengua amb què els ciutadans d’aquell estat s’expressaven; o les universitats on s’educaven els seus fills. Aquells exèrcits van mantenir de manera permanent l’ocupació militar del país i van donar suport a l’espoli fiscal avui vigent. Són encara, als nostres dies, d’acord amb allò que diu la inefable Constitució Espanyola, la “garantia” per evitar la secessió d’una part de la sagrada unitat de la pàtria, espanyola, és clar.

Així, doncs, Catalunya va ser un país ocupat militarment en un tombant malastruc de la seva història. Mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. El 1932 (Estatut de Núria), el 1978 (Constitució Espanyola), el 1979 (Estatut de Sau) i el 2006 (Estatut vigent), simplement, es va deixar triar el poble de Catalunya entre si volia formar part d’un estat unitari i centralista o s’estimava més que Espanya fos un estat amb autonomies, o si havíem de tenir o no unes determinades competències “cedides” per les Corts de l’Estat. Mai si volíem que Catalunya esdevingués o no un país independent. Com a resultat d’aquesta situació, Catalunya continua sent un país ocupat. Ja sé que això pot semblar dur a les ànimes pusil·lànimes i a aquells que creuen que encara hi ha possibilitat d’entesa i de conllevancia amb Espanya. Els textos oficials borbònics després de la desfeta van afirmar que es posava fi a l’estat català pel dret de conquesta. Entre 1705 i 1714, Catalunya va ser conquerida militarment i va tornar-ho a ser entre 1938 i 1939.

En síntesi, la majoria de catalans volem només recuperar allò que érem abans que es produís aquella ocupació. Com han fet, en els darrers segles, tants països conquerits. Em sembla que això ho pot entendre la comunitat internacional. I, com a mínim, volem que se’ns deixi preguntar al nostre poble si ja li està bé continuar sent un país sotmès o vol tornar a ser allò que era abans de 1714, un lliure. Aquesta és la qüestió».

Tags: Catalunya, Independència

Tags: Catalunya, Independència

Tots esperem amb frisança les 6 de la tarda de demà. Esperem a veure què dirà i com dirà l’Honorable President de Catalunya, Carles Puigdemont, que el poble català vol independitzar-se d’una Espanya que ens menysté i ens humilia permanentment de fa segles, però amb més intensitat, si cal, aquests darrers temps.

Però ens equivocaríem si penséssim que és el President Pigdemont, amb tot el seu Govern, els que demà a la tarda seran protagonistes. Els protagonistes de debò són tota aquesta majoria de catalans que el diumenge, dia 1 d’ octubre, van sortir amb decisió, fermesa i valentia a dir que ja n’hi havia prou de sotmetiment i que volem una república independent.

Aquests dies hem pogut veure amb ràbia i tristesa una vegada i una altra tota la repressió que aquest tan poc democràtic govern del PP va manar fer a les forces d’ordre (o més aviat de desordre) públic. Així i tot, el poble va aguantar amb estoïcisme, infinita paciència i pacifisme gandià totes les càrregues policials i, a cada càrrega, s’anava carregant de raó, de raons i determinació per tirar endavant tot allò que un dia va decidir començar. És per això mateix que el Govern de Catalunya s’ha sentit reforçat i legitimat a dur fins al final aquest procés que vam començar ja fa temps amb mil i una dificultats.

Demà serà un dia important i caldrà estar més que mai al costat dels nostres representants i governants i fer-los confiança perquè fins ara no ens han fallat i ells han estat els primers en donar la cara sense por. Demà caldrà seguir sent pacífics, estar més serens i units que mai i continuar amb aquesta «revolució dels somriures», tal com la va batejar la Muriel Casals. No tinguem pressa. Mirem de no equivocar-nos. Cal estar disposats a dialogar tant com faci falta. Caldrà anar a buscar els negociadors que faci falta i asseure’ns a la taula tant temps com sigui necessari. Caldrà que algú obligui al govern espanyol a acceptar-ho i fer negociacions d’igual a igual. Però, com que tenim la raó, estem convençuts que al final la raó triomfarà.

No volem discutir res des de l’enfrontament sinó des del respecte als altres. No ens enfrontem a ningú. No volem el mal de ningú. Només volem ser nosaltres mateixos i decidir el nostre futur amb llibertat i no continuar amb la ignomínia que significa la situació actual.

Demà acompanyem el Govern i el Parlament cadascú allà on sigui. Molts hi seran físicament presents per donar-los força i escalf. Els altres ho farem en esperit, però també hi serem. Però cal que recordem tots una cosa: caldran molts herois, però no ens calen màrtirs. Hem de procurar que tots puguem fer el cim.

Tags: Catalunya, Independència

Tags: Catalunya, Drets humans, Violència

Tags: Catalunya, Mentides, PSICOLOGIA

Us convido a llegir aquesta carta de la Montserrat Camps Gaset al seu blog QUADERNS GRECS

Majestat,

us heu deixat perdre una magnífica ocasió de fer de Rei. Només teníeu una oportunitat, i era d’or, per estendre ponts d’entesa, i ni tan sols us n’heu adonat. Els ponts, fràgils, han caigut al vostre pas.

No esperava que us mostréssiu partidari de la independència de Catalunya. No esperava tampoc que revoquéssiu el Decret de Nova Planta del vostre antecessor, de qui dueu el nom. No esperava tan sols que acceptéssiu, així, en públic, que la sagrada unitat d’Espanya es pot dissoldre. No esperava que ens donéssiu la raó.

Esperava que estiguéssiu més informat, vós que parleu moltes llengües que els vostres súbdits governants no parlen. Esperava que llegíssiu la premsa estrangera, que sabéssiu, com a bon Rei, distingir la veritat de la mentida. Esperava que tinguéssiu el discerniment de saber de quins consellers us podeu fiar, i que no són els aduladors que papallonegen per la vostra cort vuitcentista. Esperava que escoltéssiu la veu discordant que no afalaga, per trobar la saviesa que s’espera d’un Rei.

Us han ensenyat els parlars d’Espanya, però no els feu servir. No heu dit ni una paraula en català, que coneixeu. Heu estudiat un idioma d’Espanya, però no heu après a escoltar les raons i les parles diverses dels seus fills. Ni la parla, ni les raons.

Esperava que diguéssiu que la violència no va enlloc. Que si algú s’havia ultrapassat en l’exercici de les ordres, era reprovable. Que investigaríeu per què avui tants catalans i tants estrangers diuen que a Catalunya hi va haver violència. Esperava que diguéssiu que no acceptareu mai la violència contra els vostres súbdits, ni que sigui per ordre d’alguns governants. Que per això sou Rei, per garantir que ningú no farà mal a un súbdit desarmat.

Potser perquè vaig llegir, de jove, molt Lope de Vega i molt Calderón de la Barca, i molta poesia èpica medieval, m’esperava un Rei que s’alcés en defensa de la justícia, que allargués la mà als vassalls maltractats, es comprometés a castigar els qui els han fet mal i donés als seus súbdits la seguretat que es trobaven a casa. A tots.

Esperava que proposéssiu diàleg. Que entenguéssiu i féssiu entendre a tot Espanya que hi ha súbdits vostres que no se senten a gust sent-ho, i que val la pena escoltar-los, perquè són els vostres súbdits, o almenys és el que ens diuen. Esperava que us oferíssiu a construir ponts, a desfer malentesos, a donar raons perquè tothom vegi que la llei que defenseu és bona per a tothom i, que si no ho és, la canviareu perquè tothom hi surti guanyant.

Esperava que els meus amics, companys i parents que no volen la independència es trobessin acompanyats i compresos quan avui s’han manifestat amb mi en contra de la violència. Esperava que els donéssiu, que ens donéssiu, raons per argumentar que la independència és pitjor que ser súbdit vostre.

Només heu repetit les paraules i els arguments del partit que governa. No heu posat ni una espurna de novetat ni de llum en el vostre discurs. No heu demostrat que hàgiu vist res, que hàgiu entès res. No heu estat per damunt dels partidismes, com hauria d’estar un Rei.

Heu demostrat que no sou el Rei de tots els espanyols. No sou el Rei dels catalans que no enteneu, però tampoc no sou el Rei dels espanyols que volen una altra Espanya, amb Catalunya a dintre. No sou el Rei dels espanyols que no volen un Rei.

Avui podíeu demostrar que té sentit, per als espanyols, tenir monarquia en lloc de República, que el pes de la dinastia no és més poderós que el seny i el criteri de l’individu que la representa. Podíeu demostrar que el que mai no vau guanyar per les urnes ho heu adquirit per la vostra intel·ligència. Podíeu demostrar que, amb la vostra actitud, us heu fet digne d’una corona que el poble mai no va triar.

L’únic que heu demostrat és que, si només sabeu repetir el que diu el govern, no feu cap falta.

Adéu, Espanya.

Tags: Catalunya

Tags: Catalunya, Jordi Pujol, POLÍTICA

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Hi ha una pel·lícula anglesa titulada «Sufragistas» en castellà (dir. Sarah Gavron, 2015) que ens parla del moviment sufragista que va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Ens explica la lluita d’unes dones que volen i lluiten per la igualtat. Primer ho intenten amb protestes pacífiques i, quan veuen que no en treuen res, es van radicalitzant de mica en mica amb el perill de perdre tot el que tenen i fins i tot jugant-s’hi la vida.

La pel·lícula comença amb els arguments d’alguns polítics contraris al vot femení durant el debat parlamentari celebrat l’any 1912 i que decidia sobre aquesta qüestió:

«Les dones no tenen el temperament calmat, ni l’equilibri mental per a emetre un judici sobre assumptes polítics. Si permetem que les dones votin, es perdrà l’estructura social. Les dones estan ben representades pels seus pares, germans i marits. Una vegada concedit el vot, serà impossible parar-les. A continuació les dones exigiran el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges…»

La lluita d’aquestes dones -com tantes i tantes lluites titàniques que s’han donat al llarg de la història- ha donat fruit i ara tenim parlamentàries, ministres i jutges i la societat és molt millor del que era. Vist en perspectiva aquelles situacions provoquen una barreja d’incredulitat i indignació. Però gràcies a aquelles sufragistes, als que van lluitar de forma incansable contra l’esclavatge o contra la discriminació racial, el món avui és una mica més just, tot i que caldrà seguir lluitant en molts fronts. L’arbitrarietat jurídica o fins i tot lleis clarament injustes segueixen vigents en moltes parts del món, violentant clarament drets fonamentals de les persones o manipulant les lleis a caprici dels poderosos.

La lluita que molts catalans estem lliurant aquests dies contra un Estat que s’ha dedicat a fer lleis a mida d’una majoria que no respecta les minories em recorda totes aquestes lluites. Negar el vot i la veu a milions de ciutadans, jugar brut, fer servir els fils del poder que controlen i que utilitzen sempre en bé seu, no és democràtic, per més que s’omplin la boca amb la paraula democràcia. Un Estat així no és digne de seguir estant dins d’una Europa que té per objectiu la llibertat i el benestar dels ciutadans. No podem ni volem seguir sent ciutadans de tercera i hem de fer valer la nostra dignitat. Ara més que mai hem de donar suport als polítics nostres que lluiten per poder aconseguir-ho. Cal donar-los suport i demanar la unitat de tots els demòcrates. I quan la història miri enrere dirà que aquella colla de catalans valents tenia raó, tot i ser minoria dins d’un Estat espanyol podrit i corromput fins al moll de l’os per polítics corruptes. A vegades els més racionals són aquells que són tractats d’irracionals i somiatruites ridículs.

Tags: Catalunya, Drets humans, Independència

Tags: Catalunya

Tags: Catalunya

Tags: El Pla d'Urgell, Natura

Un dia d’aquests vaig llegir un un article de l’ENGELBERT MONTALÀ, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Un bosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.

L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casa. El que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquell moment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.

Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fet relacionar d’una manera automàtica l’article que us deia, la notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la que primer aprenen.

Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc… Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acull? Què es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer, també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que ho arrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.

L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim ara. Hem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat només per anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?

L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben alt el què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

Tags: Català, Immigració

Pascal deia: “El cor té raons que la raó no pot entendre”. Cap i cor no van sempre a l’uníson. Quan diem cor, volem dir sentiments -per dir-ho ras i curt-, tot i que els psicòlegs no hi estarien d’acord perquè aquest esquema dualista ha quedat antiquat per a la psicologia actual. En realitat, però, els sentiments afecten tot el cos i es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, no és fàcil. Suposo que deu dependre de la manera de ser de cada persona, de la seva manera de pensar, de veure les coses, de les circumstàncies en què ha viscut o viu, de les influències que rep, etc. De totes maneres mai podrem explicar del tot com dos germans, per exemple, que es van criar en un mateix entorn familiar, que van tenir una educació semblant, etc. poden arribar a pensar de manera tan diferent. La lògica no sempre juga al nostre favor a l’hora de poder-ho explicar. Però també és veritat que hi han coses o persones que influeixen decisivament en la nostra manera de ser, de fer o de sentir,

Això és el que ens explica Gabriel Fernàndez i Díaz (1972, Montevideo, Uruguai) en un bonic article sobre Muriel Casals titulat TENIES RAÓ, MURIEL i que podeu llegir a Nació Digital. Actualment el Gabriel és regidor d’Acció Social a l’Ajuntament de Sabadell per Esquerra Republicana de Catalunya. En un  blog que té ens explica que fou gerent de Stop Sida i director de “Ciutadans pel Canvi” i secretari general de la Fundació Escolta Josep Carol (Escoltes Catalans). Va arribar a Catalunya a l’any 2003, per a exercir tasques professionals a la Fundació Autònoma Solidària (Universitat Autònoma de Barcelona) i realitzar el Postgrau de Mediació per a la Integració Social (UAB). Des de desembre de 1998 a abril de 2003 va ser designat Director Executiu del Moviment Scout de l’Uruguai.

Una de les coses que han fet que el Gabriel senti Catalunya com la sent fou degut a com la Muriel el va acollir ja abans de trepitjar en nostre país. En aquest article ho explica. El sentiment de formar part d’un país, d’un poble, d’una comunitat, és una realitat indestriable i no es pot explicar només de manera racional sinó que s’hi barregen també els sentiments.  Els sentiments determinen la voluntat tant o més que la raó i no podem escapar-nos-es i bandejar-los com si res perquè d’alguna manera sempre afloren, a menys que ens convertim en màquines insensibles, sense cap tipus de sentiments. Els humans (i per descomptat també els animals) tenim sentiments, en el sentit que som capaços de commoure’ns, de sentir alguna cosa vers un altre subjecte o objecte.

Una bona majoria de catalans volem la independència del nostre país perquè ens hem sentit maltractats durant segles. Coneixem una mica la nostra història i l’hem hagut de sofrir de manera més o menys dura. Però és que juntament amb els que en diríem “catalans de sempre” hi trobem també un munt de “nous catalans” que veuen i senten el mateix que nosaltres i per poc que coneguin les injustícies que hem hagut de suportar els catalans al llarg de la història de seguida se senten identificats amb nosaltres. Molts d’ells porten dels seus països uns sentiments semblants als nostres i alguns han hagut de marxar dels seus països per maltractaments i injustícies semblants. Per això és tan important tenir com a models persones com la Muriel, que amb la seva actitud serena, discreta, gens crispada però ferma, ha sabut encapçalar, entre altres, un procés que ens ha de portar a un país millor. I com ella hem de saber aplegar més gent, fer la colla més gran, fer més pedagogia, fer el cercle cada cop més gran. Ara que no hi és, és quan més la trobarem a faltar.

Tags: Catalunya, Independència

Tags: Catalunya, Europa, PAÏSOS, SOCIETAT

Tags: Castellnou de Seana, El Pla d'Urgell, Emocions, Familia, Jubilació, Vellesa, Vida i mort

Tags: Catalunya, Independència, LITERATURA

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%… Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any… El “Ministeri de Cultura” fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros… Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l’Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l’AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d’11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d’euros que s’inverteixen en medi-ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s’han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d’autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s’inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.

Tags: Catalunya, Independència, Partido Popular (PP), POLÍTICA

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

Tags: CULTURA, El Pla d'Urgell, LITERATURA

Cosme III de Mèdici, príncep hereu del gran ducat de Toscana,  va fer un llarg viatge per Espanya i Portugal des del 18 de setembre de 1668 fins al 19 de març de 1669. Posteriorment, va continuar el seu recorregut per Irlanda, Anglaterra, Holanda i França.

A Espanya, va iniciar el viatge a Catalunya i va anar visitant diferents ciutats i pobles fins arribar a Extremadura.  Des de Badajoz, el dia 9 de gener va passar a Portugal per tal de continuar el seu viatge allà.

Cosme de Mèdici anava acompanyat dels escriptors Lorenzo Magalotti iFilippo Corsini que van anar prenent notes del viatge. A la Introducció deViaje de Médicis por España y Portugal, se senyala:

«Por la impresión que dan los pueblos, tenemos que decir, a nuestro pesar, que la impresión que los viajeros se llevan no parece ser demasiado halagüeña. La condición, generalmente miserable, suscita unos juicios no siempre amables […] Pero, aparte del carácter miserable que se reconoce a esos pueblos, lo que más disgusta a los refinados florentinos es la suciedad que domina en ellos. Y no sólo pueblos, o pueblecitos como Torrija o Guadalajara, sino ciudades como Alcalá, las que presentan calles generalmente intolerables por el mal olor determinado por la costumbre de vaciar en ella, durante el día, las peores suciedades.»

A Cosme de Mèdici també l’acompanyava el pintor i arquitecte Pier María Baldi que va fer una interessant col·lecció d’aquarel·les, amb vistes panoràmiques d’algunes localitats per on passaven i que il·lustren la crònica del viatge.

Les aquarel·les que il·lustren la crònica oficial que va redactar Magalotti es poden visualitzar, si es té una mica de paciència, fent clic a la imatge:

Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) [Material gráfico] : láminas / [por
 Pier Maria Baldi] ; edición y notas por Ángel Sánchez Rivero y Ángela Mariutti de Sánchez Rivero
 . -- Madrid: Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios
Históricos, [1933] (Fototipia Hauser y Menet)
3 h., LXXI lám. en una carpeta ; 50 x 63 cm

MAGALOTTI, Lorenzo, 1637-1712
Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) / edicion y notas por Angel Sánchez Rivero y Angela Mariutti de Sánchez Rivero. – Madrid : Sucesores de Rivadeneyra, [1933]. – XXVI, 347 p. + 1 pasta (3 f., 71 estampas) ; 25 cm, 51×67 cm

Quina la fem? blog de J M MIR  és un blog que publica interessants dades històriques, geogràfiques i de cultura popular, especialment de les nostres terres de ponent. Avui li copio aquest apunt que fa referència a l’aquarel·la de Mollerussa  que va fer Baldi en aquest viatge.

[723] Mollerussa, un petit poble del segle XVII

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.

Detall de l’obra d’aquest dibuixant italià, que acompanyà, entre setembre de 1668-69, el príncep hereu del Gran Ducat de Toscana, Cosme III de Mèdici, un dels prínceps renaixentistes més destacats de la seua època, i que d’acord amb les idees del moment volia ampliar horitzons i veure món. Pier Maria Baldi pintà aquarel·les de les ciutats per on la comitiva ducal va anar passant durant aquell any i les làmines que ens han arribat són un dels més destacats retrats de les poblacions i ciutats ibèriques siscentistes. Segurament, aquesta és la primera vista mai feta de Mollerussa, fa uns tres-cents cinquanta anys.

La present imatge no pot fer honor a l’original. Vista en mida grossa, és desoladora: ni un arbre, ni un signe de vida fins allà on la vista allarga. Això era la plana urgellenca: el clot del dimoni, temperatures extremes d’estiu i d’hivern, un graner els anys que plovia, un pla desèrtic els anys de sequera (cliqueu damunt per fer la foto una mica més gran).

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’animació humana de la imatge, situada a l’extrem, encara la fa més inhòspita. Sota aquells bats de sol, el trànsit per la plana lleidatana de població en població no era gens agradable. La solitària creu de terme marcava l’arribada al poble venint de Lleida en direcció cap a l’est.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall dels dos viatges a cavall de mules i del seu criat, a peu.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Cap arbre a l’horitzó, només la solitud que la creu de terme encara reforçava, allà gens acompanyada. No ho conec del cert, però diria que no, que aquesta creu, probablement d’origen medieval, no ens ha pervingut fins avui.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall del poble envoltat d’un mur que més aviat fa l’efecte que és de tàpia més que no pas de pedra.  En primer terme, la portalada d’accés que es trobava venint de Lleida. La vila no tenia gaires cases, era prou petita. De fet, així serà fins a l’arribada de l’aigua del Canal d’Urgell. Destaca la torra rere la portalada, al costat d’un casalot que podria ben bé correspondre’s amb la coneguda Casa Forta, que féu les funcions d’ajuntament fins als anys 1950.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’església de Sant Jaume, llavors a la dreta. El canvi de situació es produí a mitjan segle XX. Llavors, Isidre Puig Boada, arquitecte diocesà, presenta un projecte de construcció d’una nova església, prevista a l’altra banda de carretera d’on es trobava l’església vella. En l’expedient de reconstrucció, s’informa d’un acord amb l’Ajuntament per tal de rectificar el traçat de la carretera que passava entre la Casa Consistorial i les restes de l’església parroquial, de manera que l’Ajuntament adquiria el solar i restes de la parròquia, i a canvi li cedia un solar contigu a la municipalitat d’aleshores. Aquest acord tardà anys a portar-se a terme, i les restes de l’església vella no foren definitivament enrunades fins a l’any 1957, per bé que les obres de l’església nova s’havien començat l’any 1949 i s’inaugurava l’any 1952.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.

Detall del mur de la vila per la banda oest, mentre que per la contrària sembla com si les mateixes cases s’afilerin per fer un carrer de vila closa.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.
Detall del poble per la banda més oriental, arribant de Tàrrega i Bellpuig. Sembla que unes pletes i un hostal rebien el viatger que creuava el pla.

Tags: El Pla d'Urgell, Mollerussa

Adif, (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), és una entitat pública empresarial dependent del Ministeri de Foment. Adif exerceix un paper principal com a dinamitzador del sector ferroviari, fent del ferrocarril el mitjà de transport per excel·lència i facilitant l’accés a la infraestructura en condicions d’igualtat. Adif té com a missió fonamental enllaçar ferroviàriament les distintes estacions que poblen els nostres territoris. I de fer-ho de forma segura. Aquesta feina exigeix l’esforç constant de mantenir i conservar en perfecte estat totes les nostres vies, catenàries, sistemes de senyalització, centres de control de la circulació i, per descomptat, les nostres estacions.

L’estació del poble on vaig néixer, Castellnou de Seana, com moltíssimes altres estacions perdudes per la geografia espanyola, desmenteixen aquestes paraules. El tren va arribar a Castellnou de Seana el 1860 amb la posada en servei del tram de Manresa a Lleida i va significar per aquests territoris de ponent un gran avenç en tots els sentits. L’estació va disposar de diverses vies i va tenir molta vida. Encara recordo quan, de ben petit, hi havia muntanyes de remolatxa esperant ser carregada per a fer-ne sucre. Actualment és una estació fantasma convertida en un un simple baixador amb una trista marquesina-refugi per aixoplugar els viatgers de les inclemències meteorològiques. Encara es mantenen dretes les parets de l’edifici de viatgers de l’estació, situat a la dreta de les vies, que era de dues plantes. Però es troba de fa anys en un estat totalment ruïnós, com també s’hi troba l’antic moll de mercaderies.

Tot i que la línia fos del 1860, Castellnou, durant anys no va tenir estació. No es va construir fins a finals dels anys 50 amb la participació de tot el poble pel sistema de “joves”, és a dir, cada família aportava un membre com a treballador mitjançant un calendari de rotacions. Aquella bonica estació, que havia costat tants esforços i tanta suor construir, ara és un esquelet mort i abandonat. ADIF és un organisme tan incompetent i desgraciat que no ha estat capaç de donar algun tipus de servei i aprofitament a aquestes estacions i ha preferit deixar que es deterioressin. En el cas de Castellnou encara és més greu el fet, essent com va ser que fou construïda pel mateix poble. Podien haver-la retornat al poble, o llogar-la com a habitatge. Almenys algú l’hauria aprofitat i no l’hauríem de veure amb la mala ganya que fa ara…

Aquestes estacions abandonades fan pena. I fan ràbia. Els matolls i la brutícia han envaït tots els racons i el temps i l’abandonament s’han anat menjant tot l’edifici. Els coloms hi han fets nius i ho han deixat tot ple d’excrements. El sol s’ha anat menjant amb els anys la pintura i els vents han anat aixecant les teules i s’han emportat tots els bons records que hi poguessin quedar. Silencis llargs s’han fet amos del lloc i ara ja no serveix ni perquè els passavolants hi puguin passar la nit com abans solien fer perquè jo no hi queden finestres ni portes i fins i tot pot resultar perillós perquè el vent passa massa rabent i esperitat, emportant-se fins i tot els pocs bons ànims que puguin tenir  i omplint el lloc de pors difuses i de mals pensaments. A l’antiga sala d’espera hi quedava una cadira tan corcada que no aguantaria ni el pes d’un infant. I a terra vidres, pols i excrements. No s’hi ha vist encara cap fantasma, però no descarteu pas que ho hi sigui…

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

Fa poc més d’una setmana que va arribar la notícia. Es rumorejava de feia temps, però sempre hi havia l’esperança de que a última hora algú el salvaria. No ha estat així. Les entranyes dels bancs no acostumen a tenir sentiments. La pela és la pela!

Ja molts altres han parlat del que va significar aquest mític complex de lleure durant 39 anys, que és el que ha durat al cap i a la fi.  Han estat vàries les generacions que han gaudit de l’establiment, sigui de la discoteca o del restaurant i se’n podria escriure un munt d’històries. De fet algú ja ho ha fet, i per aquest motiu m’ha vingut de gust recollit un text del conegut escriptor lleidatà Vidal Vidal.  Mitja Espanya coneixia la Big Ben i va esdevenir sense cap mena de dubte un fenomen sense precedents a l’època dels 80. Era capaç de congregar milers de persones de tota Catalunya, Aragó i fins i tot d’altres llocs d’Espanya. Fins i tot s’hi havien organitzat autocars des de ciutats llunyanes per poder gaudir de les actuacions d’artistes de primer nivell que hi venien a actuar.

Va provocar un revulsiu en relació a la composició de les parelles dels casaments per la interrelació comarcal, molt tancada fins aleshores, i sols reservada als pocs que sortien a estudiar fora de casa, tot un fenomen demogràfic que va transformar molts pobles.

Com alguns ja han fet notar, era lògicament insostenible que a les comarques de Lleida hi hagués dues discoteques de les més grans d’aquell temps. Però van conviure i retro alimentar-se l’una a l’altra durant molt temps. El món ha canviat, els models d’oci també i la crisi econòmica ha acabat de fer-hi la resta. En aquests darrers anys aquest sector ha anat esllanguint-se i han anat caient les més petites. Però ara també li ha arribat l’hora a les grans. Primerament va morir la Wonder de Lleida i ara la Big Ben de Mollerussa (que, en realitat, estava situada al terme municipal de Golmés).

L’ escriptor Vidal Vidal la veia així fa ja uns anys:

Generació Big Ben (Vidal Vidal-1999)

Un nom ha dominat el panorama lúdic a les comarques de Ponent durant dues llargues dècades, des de principis dels setanta a meitat dels noranta: Big-Ben. La macro discoteca dreçada entre Mollerussa i Golmés ha exercit un protagonisme gairebé exclusiu, a penes sense competències. Però a banda de la seva dimensió com a centre d’esbarjo juvenil, aquell complex recreatiu ha funcionat com a gresol de veïnatges diversos, trencant la tradicional endogàmia localista dels pobles d’aquestes comarques, que en realitat no han estat tan sols les limítrofes: en els temps àlgids del Big-Ben, es comptaven per centenars els clients provinents de paratges ben allunyats, des de l’Alt Pirineu fins a la ciutat de Barcelona, o algunes poblacions d’Aragó endins. Mai no es va arribar a fer un estudi estadístic de la procedència dels parroquians de la casa —la Casa Gran, com la coneixíem els assidus, i ha estat una llàstima, perquè el resultat hauria donat algunes sorpreses curioses.

Però què era —i és encara, perquè Big-Ben continua obert, però ja sense aquell paper hegemònic, per bé que encara majoritari en el sector— allò que atreia tan poderosament els joves i no tan joves que feien fins a tres o quatre hores de cotxe cada dissabte i diumenge per passar una estona en aquesta mena de paradís de l’oci nocturn, aquest modern mercat de cares boniques, que haurien dit els folkloristes decimonònics del país, incapaços d’imaginar les magnituds d’un tal fenomen. Un fenomen social. Hi ha hagut explicacions de totes classes, incidint sobretot en l’efecte multiplicador de la multitud congregada: gent crida gent.

Una tal concentració, setmana rere setmana, al llarg de tants anys, va propiciar un desert dins d’aquest àmbit a les contrades veïnes, però també a la llarga l’aparició d’establiments menors —en certa manera subsidiaris— a la mateixa ciutat de Mollerussa, esdevinguda capital indiscutible de la moguda ponentina.

La gràcia principal i una de les raons més probables d’un èxit tan inusitat radica en el component democràtic, això és interclassista i alhora inter generacional, de les diverses sales de la discoteca. Cada sector, cada edat, cada colla d’acord amb els diferents nivells determinats per l’origen social o comarcal, trobava —i encara troba— el seu racó fosc en el recinte. Ningú no s’hi sentia estrany. D’aquí que sempre s’hi apleguessin uns aforaments tan espectaculars (parlem de 3.000 o fins 5.000 persones per cada sessió). D’aquí també que molts, moltíssims, dels matrimonis celebrats en els últims més de vint anys a la plana de Lleida siguin de parelles que es van conèixer o intimar a les seves pistes de ball o repenjats a les concorregudes barres.

Tota una generació Big-Ben marcada pel fenomen. I els fills d’aquells pioners que avui acudeixen com en un ritual a la Casa Gran. Perquè Big-Ben continua la marxa, reduïdes i retocades lleugerament les pretensions, que ja no poden ser tan acaparadores, convertida en l’oferta cap a un públic familiar, tan heterogeni com sempre.

Vidal Vidal, «Generació Big Ben», dins Jaume Barrull i Conxita Mir (ed.), Memòria del segle xx, Lleida, Diari Segre, 1999, p. 384.

Tags: El Pla d'Urgell, SOCIETAT

Som a l’estiu i aparentment sembla que no passa res, però els substrats polítics i socials del nostre país es mouen frenèticament. Alguns han parat uns dies per agafar forces i respirar fondo per airejar els pulmons de cara a l’esforç que s’atansa. Seran mesos d’infart, sens dubte.Tot semblarà que fa pujada i que no acabem d’arribar mai al cim. Estic segur que podrem cantar –amb tota la raó- allò de “el carrer fa pujada i me’n vaig a peu”. La pujada que ens espera serà forta durant aquests propers mesos i haurem de desbrossar a fons i treure molts pals de les rodes; pals que ens posaran des de Madrid i pals que ens posaran gent d’aquí mateix. Pals federalistes, unionistes, pals de tots colors que ens faran agafar moltes emprenyades. Cal, doncs, aprofitar a fons les vacances per fer ioga mental que ens ajudi a guardar el necessari equilibri per no perdre els estreps. Sigui passejant per verds corriols de muntanya o remullant els peus amb la sorra de la platja, a tots ens caldrà agafar forces per l’esprint final. Tot serà bo i correcte si tot ens dóna ànims per omplir els pulmons i per no acabar la bufera en el moment més delicat i quan la necessitem de veritat. Perquè, estigueu-ne segurs, ens esperen temps de grans esbufecs.

Entretant, jo miro de prendre-m’ho amb calma passejant la gosseta – la Lluna- sota l’ombra dels plataners del Canal d’ Urgell.Quan em vaig jubilar vam creure que era el moment adequat per anar a buscar un gosset que em fes companyia en els meus passejos. I realment ha estat així: jo la faig passejar la Lluna i ella em fa passejar a mi. Fem un bon tàndem tots dos, tot i que amb aquesta calor sembla que tot el país -gossos inclosos- tingui ganes de quedar-se ben quiet a l’ombra o, com a molt, moure’s plàcidament a ritme de passeig tranquil de bicicleta o a peu. Tot i que costa molt, hauríem de caminar molt més tots plegats perquè ens milloraria la salut física i la mental. Que no és poca cosa!

I parlant de passejar, és ideal fer-ho al voltant de l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana aprofitant la fresca del matí o cap al tard per poder gaudir de les incomparables postes de sol que, gratuïtament i generosa, ens ofereix aquestaplana d’ Urgell fèrtil i esponerosa. Cada any hi acostumo a anar-hi unes quantes vegades perquè cada època té els seus encants. M’hi passejo, li dono el tomb, faig alguna foto i respiro fondo. L’estany és bonic sempre però és diferent a cada estació de l’any. Les passejades són sempre pausades i molt agradables. És fàcil poder fer-hi la volta sencera a peu o en bicicleta (que us la llogaran allà mateix) perquè el perímetre ronda els 6 Km amb un camí planer i agradable. Fins i tot els més agosarats podran fer un passeig en barca… El passeig es pot fer amb nens i, si voleu podreu fer parada i fonda en alguna de les tres zones de pic-nic que hi ha estratègicament situades o contemplar l’aigua, el paisatge o les aus des d’algun dels bonic miradors que també podreu trobar. Ah!, i una cosa important: allà no us arribaran les contínues amenaces del PP que hem d’aguantar dia sí i dia també. A l’estany hi trobareu fauna molt diversa però, per sort, no s’hi cria aquesta rara fauna unionista, provocadora i apocalíptica que apel·la constantment a la por i a mantenir un status quo que ja avorreix de tan conegut.

Per als que no hi heu anat mai, sapigueu que podreu gaudir d’una gran riquesa de fauna i flora i que l’espai natural de l’Estany d’Ivars compta amb 2 zones d’arribada amb pàrquing, 4 àrees de descans, 4 miradors i 2 aguaits d’observació de l’avifauna, a més d’un recorregut degudament senyalitzat amb indicacions verticals i plafons informatius. L’Estany d’Ivars i Vila-Sana és un espai natural protegit dins de la Xarxa Natura 2000. Està considerat com una Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Importància Comunitària (LIC). Inclòs dintre del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya.

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

En el llibre “El Pla d’Urgell. Memòria i paisatge”`(Autor/s: Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll), hi trobem una exquisida compilació de textos literaris dedicats al Pla d’Urgell, una comarca que existia ja molt abans de que oficialment li’n fessin.

Entre aquests textos, en trobem recollit un de Jacint M. Capella que es titula “Una truita amb bledes” i que es va publicar per primera vegada al diari catalanista conservador La Renaixença l’any 1893. És una narració breu, encara amb ortografia prefabriana. La història comença amb un exemple pres de la historiografia del nostre país veí, un cas ocorregut al rei Pere I el Cruel de Castella.  Explica com el rei, desorientat en una cacera, es conforma amb un plat de sopes, mort de fam. L’exemple vol ser clar: la necessitat, fisiològica en aquesta ocasió, doblega fins i tot els més altius. Quan el rei volgué, en una altra ocasió, tornar a menjar sopes, no li agradaren pas: «la gana fou lo secret de les sopes d’aquella cacera». A semblança del reial exemple, el narrador explicarà un cas similar, «en una cacera que anys enrere férem quatre amics a l’estany d’Ivars d’Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; los altres no hi havíem estat mai ni coneixíem lo terreno».

Aquí recollirem només la part que fa referència a l’ Estany d’ Ivars. La descripció de la vestimenta dels visitants; del viatge amb tren fins a l’estació de Bellpuig i d’allà fins a l’ estany; la descripció del paisatge ï tota l’explicació de la cacera és una autèntica delícia.

Una truita amb bledes

Quantes vegades m’he recordat de les sopes de don Pere en excursions, en caçeres i fins en viatges a llunyanes terres! Més d’un cop he pogut comprovar la veritat del secret d’aquelles sopes: la gana; mes de molts, cap com en una cacera que anys enrere fèrem quatre amics a l’ Estany d’ Ivars d’ Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; els altres no hi havien estat mai ni coneixien el terreny.

Era una matinada del mes de desembre, freda i bonica com una miss inglesa. Amb los trajos de panna ben forrats de baieta, la gorra peluda que ens tapava el clatell, calçant lleugera espardenya, amb lo sarró i escopeta al coll, los plaids o mantes de viatge a la mà i portant un centenar de cartutxos per barba, ens trobàrem plegats los quatre companys a l’estació del Nord. Lo tren sortia a les 8.10 del meridià de Madrid i devíem arribar a Bellpuig, si no teníem cap desgràcia, a la 1.42. Aixís fou. Prenguérem en lo trajecte truites d’aquelles que tant renom han donat al restaurant de l’estació de Manresa, les remullàrem amb vi de la carabassa que tots portàvem i a l’hora fixa (rara avis en los camins de ferro espanyols), desembarcàvem a l’estació de Bellpuig. Pensàvem trobar-hi, si no un bon dinar, al menos alguna cosa per a menjar. A l’estació no hi havia res d’això. Hi trobàrem solament una taula amb un sellonet (càntir) d’aigua, quatre anissos, rosquilles, borregos, aiguardent, vi ranci i una noia molt rodanxona, de galtes rosades, amb faldilleta curta, mocador florejat clar al cap i fosc al pit, que, riallera, ens preguntava si volíem beure… Quines ganes teníem tots d’ensenyar-li les dents!

Acceptàrem, pagant, un borrego i una copeta de vi ranci, i en Ramon, lo nostre cicerone, mirant lo rellotge i dient-nos que teníem de fer tres hores llargues de camí, emprengué la marxa, seguint-lo tots a bon pas. Llavors, amb lo cori-mori que sentia jo, avivat pel borrego amb vi, em recordà el fet del rei don Pere. Tot just començàvem la nostra ruta de tres llargues hores que devíem fer, la meitat a peu i l’altra a cavall de les cames, per aquells plans d’Urgell, amb aquell griso que, baixant del Pirineu nevat, condensava l’alè en lo mostatxo i penetrava fins al moll de l’os, malgrat nostre ben forrat trajo! I tot això tenint sols per lastre una truita i un borrego!

Lo paisatge es desenrotllava davant nostre amb sos camps de blat i ordi, vinyes i erms. Pocs arbres trencaven aquella monòtona planúria, aixecant al cel ses despullades branques. Solament l’olivera i un que altre pi tenien fullatge. La borrosa silueta del campanar d’Ivars s’obirava al lluny, i darrere, més enllà, el blanc Pirineu semblava un biscuit glacé que feia frisança el mirar-ho.

Feia bona estona que caminàvem. En Ramon, amb la pipa a la boca, que mai deixava, xuclant com una criatura el biberón; l’Emili, embadalit amb lo paisatge; lo Tono, xerrant com una cotorra amb sa parla valenciana que ens distreia, i jo, pensant en les sopes de don Pere el Cruel, rei de Castella. De tant en tant, un vol de pebrets (1) s’aixecava a tret de canó dels humils camps, enlairant-se, repetint son crit conegut: «T’he vist, t’he vist.» —passaven los corbs i les cucales per damunt de nosaltres, alts, molt alts, flairant alguna rossa per a fer-ne un bon àpat, i jo, pobre de mi, no podent volar com ells, m’entretenia a filosofar sobre les preeminències de l’home, del rei de la creació, que en aquell moment climatèric se veia inferior a aquells éssers, no podent satisfer una de ses primeres necessitats.

Lo campanar d’Ivars, acabant en punta, dret com un espàrrec, era nostre guia; el vèiem sempre al davant, com també les cases del poble, i encara n’érem lluny després de dues hores de caminar. Lo dia declinava i el fred era més viu; no ens podíem entretenir escopetejant els aucells, perquè es feia tard i teníem just lo temps per a arribar a l’estany abans no fos fosc. Apretàrem lo pas, i cantant, xiulant i bromejant a estones nos acostàrem al poble. Res teníem que fer-hi, perquè, segons deia en Ramon, lo Senén, lo pescador de l’estany i sos fills, a quins ell coneixia, anaven poc al poble, on trobaríem només que les dones, una la muller i l’altra la filla del Senén. Los homes, nit i dia, quan no treballaven a la terra, eren a l’estany, vora del qual hi tenien una barraca, les barques i els seus enginys de pesca. Deixàrem, doncs, lo poble a la dreta i, veient-nos prop de la fi del nostre itinerari, tot era fer preguntes a en Ramon sobre un munt de coses a les quals amb prou feines podia contestar. Se parlà de la cacera, del plan que calia adoptar perquè tingués bon èxit, i, finalment, la conversa recaigué sobre el sopar que ens esperava. En Ramon se les prometia molt felices. Trobaríem de tot: carn, viram, peix sortint de l’estany, bon pa, millor vi i sobretot bona cara. Quina bouillabaisse faríem amb lo peix! Ni la del restaurant Roubion de Marsella fóra millor, i això que d’aquell restaurant pot dir-se verament lo que d’aquelles cajetillas de l’Havana: «Mi fama por el orbe vuela!» Malgrat aqueixa circumstància, estàvem resolts a fer-li la competència amb los barbs, tenques i anguiles de l’estany d’Ivars.

No teníem llagosta. Què hi feia? Ne tiràvem de plans, ne férem tants, de menús i de projectes de color de rosa, que mai penso pugui amb més veritat aplicar-se a ningú la faula de la lletera, i recordar amb més oportunitat aquell adagi francès: «Pour faire un civet il faut d’abord voir un lièvre.»

Estàvem a la vista de l’estany. Lo sol ponent reflectia sos raigs d’or rogenc sobre aquella immensitat d’aigua que l’oreig a penes movia; se sentien les esquelles dels bous i dels bens que tornaven al corral; cantava el vailet; xisclava la xibeca, i davant de nosaltres, al bell mig del lluent, les veus discordants de mils d’ànecs de totes menes, de cabussons, fotges, rasclons i polles d’aigua donaven l’últim adéu al dia que finia, formant lo tot un himne d’una harmonia estranya, salvatge, indescriptible que se’n pujava dret al cel, i commovent la nostra ànima per lo sublim de l’espectacle, feia que del fons d’ella n’ixqués muda, mes no menos fervorosa, una pregària al Creador.

A tret de bala s’aixecava, feta de tàpia, la barraca del Senén. Lo sol era post quan trucàrem a la porta. Obrí un home vell, encara verd, alt i robust, afeitat de cara, vestit a l’estil d’Urgell, amb barretina que nova degué ser morada i calçant sos peus uns descomunals esclops plens de palla. Teníem davant al Senén. La presentació d’en Ramon fou curta; el pescador nos rebé com s’acostuma en terra catalana: bé, molt bé; amb poques paraules i menos cumpliments.

La barraca del Senén no era gaire espaiosa. L’entrada estava plena d’eines de pagès, collars d’animals, coves, xarxes, fitores i altres enginys de pesca. Al fons, separada per una paret, hi havia l’estable, la peça més gran de la casa; a la dreta, la llar i a l’esquerra el celler que també servia de rebost. A la dreta, a l’escassa claror d’un llum d’oli, s’hi veien dos bancs de fusta, tres cadires de boga, baixes i esbotzades, una taula bruta de taques amb un porró verd mig ple de vi al damunt; a les parets una paella, unes graelles, los goigs del Sant Cristo de Balaguer casi esborrats pel fum, i fent joc un paper com una auca, brut de mosques, amb un dibuix representant a un jove que en una mà tenia una bandera tricolor enlaire i a l’altra un sabre: eren los versos de l’himne de Rouget de l’Isle, La Marseillaise. N’hi havia per a tots los gustos.

Deixàrem penjades les armes i els sarrons, i ens acostàrem al foc. Lo que havíem vist no era massa tranquil·litzador per a la gana que tots teníem. Anàvem a saber a la fi «si sería verdad tanta belleza», si podíem donar crèdit a les paraules d’en Ramon. Ell fou qui s’encarregà de trencar lo glaç. A les poques paraules que li respongué el Senén me caigueren les ales del cor i vaig sentir enrunar-se el castell de cartes que nostra gana havia aixecat. La Maria (la muller), amb lo Senentet i el Ventura (los fills) havien sortit aquell migdia cap a Balaguer emportant-se’n lo peix per a vendre, i junts amb la Rosa (la noia) no tornarien fins l’endemà a l’hora de dinar; se n’havien emportat la clau de la casa del poble, on hi havia el recapte (la viram), lo tocino i demés queviures, i tindríem de passar com poguéssem per aquella nit. Aixís parlà el Senén, oferint-nos amb tota bona voluntat son sopar. Lo sopar d’un home per a cinc, dels que quatre s’haurien menjat les ganes de caminar d’un coix! I quin sopar! Un plat de bledes bullides, dos ous i panets d’Urgell, grossos com lo puny, poc cuits com lo pa de munició i durs com palets de riera! Adéu, bouillabaisse, beefsteck i pollastre saltat! Devíem renunciar generosament, com aquell castellà, «a la mano de Leonor». Nostra situació era com la del rei don Pere, si no pitjor. En tot lo dia teníem dintre el cos només que la truita i el borrego, després de prop de quatre hores de camí, carregats amb cent cartutxos, les armes, los sarrons i les mantes de viatge! Teníem gana; tanta o més que aquell rei de les sopes amb all i ranció de porc.

Mai m’han agradat les bledes. Un de mos passats, a qui dec semblar-me quant al gust del paladar, forçat per son pare a menjar-ne, passà una malatia que el posà a les portes de la mort, tant li costà el pair-les. Aquell sant baró, un cop bo i després hereu de nostra casa, segons he sentit contar més d’una volta al meu pare, se’n recordà sempre i consignà en son testament lo fet, prohibint a sos descendents que poguessen mai obligar a ningú a menjar d’aquell cataclasme. Tenia molta raó, però en aquella barraca no hi havia altra cosa.

Lo consell en ple dels quatre famolencs caçadors, amb la vènia del vell Senén, resolgué fer una truita amb los dos ous i les bledes. Magre sopar, veritat?

Una paella d’aram feixuga, amb un rajolí d’oli, fou posada al foc i, un cop foren les bledes sofregides, s’hi tiraren los dos ous. Qui la feia lligar, aquella truita? Ho provàrem tots en va. Lo Senén agafà la paella i, posant-hi un plat dessobre, volgué girar la truita per a coure-la de l’altre cantó. Mai penso haver seguit amb tant d’interès semblant maniobra, que tingué malauradament un resultat fatal. Relliscant-li el plat, decantà un xic massa la paella, i la tan desitjada truita caigué enmig de les brases, ensems que un crit unànime de ràbia i fam sortia de nostres pits i totes les mans s’aplegaven per a salvar del foc nostre pobre sopar. —Struggle for life! —vaig dir jo entre dents. Sí, en aquell moment, se veia la lluita per la vida; era certa llavors la teoria de Darwin.

Menjàrem tots d’aquelles bledes brutes de cendra i socarrades; d’aquells renyonets del pla d’Urgell, bons per a carregar-ne un canó, i beguérem assedegats un vinet molt bo… per a fer-ne el vinagre de Bully.

Ja havíem sopat: estàvem cansats de la caminada i desitjàvem anar al llit. Lo Senén nos ensenyà l’estable, ple el sostre de teranyines, brut de fems per terra, on es trobava tota sola una somera carregada de nafres. No hi havia a la casa altre llit que la pallissa de l’estable i era prou gran per a dormir-hi tots. Allí, en aquell racó de món, a la claror d’un llumot d’oli penjat a la tàpia, sense despullar-me, ben embolicat amb lo plaid de viatge, amb lo ventre buit i regirat de fàstic i ple el cap de pensaments falaguers per a l’endemà, me vaig endormir sobre aquell jaç de palla, repetint mentalment aquells versos de Victor Hugo:

Oh! Demain, c’est la grande chose!

De quoi demain sera-t-il fait?(2)

Etc. Etc.

Per molt dolent que fos lo dia de demà, al menos per a sopar tindríem altra cosa que aquella famosa truita amb bledes.

———————————–

(1) Cogullades marines a l’Urgell. [Nota de l’autor.]

(2) Es tracta de dos versos del poema «Napoléon II», de Les chants du crépuscule (1836), de Victor Hugo.

Jacint M. Capella, «Una truita amb bledes», La Renaixença, núm. 40-42 (1893), p. 625-632 (fragment).

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana, LITERATURA

Com que som a l’estiu i amb aquestes calorades que ens regala no em ve gaire de gust escriure sobre segons quins temes, he decidit recollir alguns textos extrets d’ací i d’allà sobre l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana.

Alguns ja coneixeu aquest bell indret del Pla d’ Urgell però, per a qui no el conegui, pot ser interessant. A més, passejar-se entorn d’un beneït toll d’aigua com aquest, amb el bat de sol que cada dia ens cau al damunt, pot ser refrescant i relaxant, a més de ser mentalment saludable deixar una mica de banda certs temes que fan mal al fetge de tan pesats de digerir.

 

L’Estany d’Ivars i Vila-sana (el Pla d’Urgell – les Terres de Lleida) és una llacuna d’aigua dolça recuperada després d’una colla d’anys d’haver estat dessecada. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions i acull una important diversitat biològica. Va ser una de les zones humides més importants de la Catalunya interior fins a la seva dessecació l’any 1951. Aquest estany, ben viu encara a la memòria popular, ha reeixit amb el projecte de recuperació i condicionament ecològic que s’hi ha executat.

D’ençà que el 2005 es va iniciar la inundació, l’estany ja mostra un paisatge plenament transformat amb una important diversitat biològica. Les seves dimensions són molt importants: 126 hade làmina d’aigua que constitueixen un perímetre de gairebé 6 km, amb una amplada màxima de 800 m, una longitud de 2.200 m i una profunditat mitjana d’1,9 m. Actualment, l’aigua prové delcanal d’Urgell i es correspon a la mateixa dotació que fins fa poc temps s’emprava per conrear aquestes terres. Originàriament, era un estany endorreic que gairebé s’assecava a l’estiu i que amb l’arribada de les aigües del canal es va convertir en una gran zona humida.

Des del punt de vista ornitològic l’estany d’Ivars i Vila-sana s’ha convertit en una de les zones humides més importants de Catalunya pel que fa a l’observació de les aus. Hi destaca la diversitat d’espècies que es poden observar: més de 200 al llarg de l’any, entre sedentàries, estivals, hivernants o de pas. D’altra banda, a l’hivern s’hi donen concentracions de centenars d’ànecs, fotges, gavines, fredelugues, etc. que han comportat que l’estany esdevingui la principal zona humida de l’interior de Catalunya.

 

L’estany disposa de dos punts d’informació situats a les zones d’arribada: (una al costat sud-est: accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd), d’on parteixen els itineraris naturals equipats amb miradors, aguaits i plafons d’interpretació ambiental. En conjunt es tracta d’un espai natural de gran interès ecològic i preparat per fer-hi agradables passejades a peu i amb bicicleta. Al llarg del perímetre,  la profunditat és molt baixa (menys d’1 metre), de manera que proliferen les comunitats lacustres. I la profunditat màxima no arriba als quatre metres. Al llarg de l’estany s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

L’estany està situat a la comarca del Pla d’Urgell, entre les poblacions d’Ivars d’Urgell (2 km a l’oest), Vila-sana (2 km al nord-est) i Vallverd (a 1 km al sud). La capital comarcal, Mollerussa, es troba a tan sols 8 km de l’estany, mentre que Lleida es troba a 35 km i Barcelona a 140 km. Des de l’autovia A2 i a través de les respectives sortides d’Ivars d’Urgell o Vila-sana, s’hi accedeix amb menys de 10 km. També, des de qualsevol de les poblacions de l’entorn, s’hi arriba per camins rurals ben senyalitzats.

Més informació: http://www.estanyivarsvilasana.cat/ Fotos Núria Tomàs

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.

Aquests dies és a Llatinoamèrica i torna a dir coses prou interessants com per anar-lo seguint. A l’ Equador, en ocasió de la celebració del Bicentenari de la independència d’Hispanoamèrica, no va dir el que va dir per nosaltres, però altre cop ens ho podem atribuir perfectament. O, si no, llegiu-ho vosaltres mateixos:

“El “crit d’independència” d’Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d’estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”

Tot i que se n’ha escrit molt i s’han fet estudis de tota mena de les causes de la independència d’aquests països, em sembla que aquestes paraules del Papa són un resum perfecte de per què s’arriba on s’arriba. I, per altra banda, no us sembla que podria estar parlant perfectament per nosaltres i que aquestes paraules les podríem aplicar a la situació política catalana actual?. A Llatinoamèrica els anhels d’independència van córrer com un regueró de pólvora una vegada van decidir-se a espolsar-se els colonitzadors que els sotmetien. Va començar Haití el 1804 i de seguida van continuar Equador, Bolívia (1809), Veneçuela, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Xile (1810), Uruguai, Paraguai, El Salvador (1811), Perú (1820), Panamà (1821), Brasil (1822), República Dominicana (1844) i Cuba (1902).

A què va ser degut tot plegat? És evident que no hi ha una sola causa i que un dels factors principals és el mateix desenvolupament, maduració i presa de consciència que les societats fan d’elles mateixes i el desig de llibertat que totes elles tenen. Però hi han altres factors que, sens dubte hi ajuden, com per exemple, el grau de deteriorament moral i nivell de corrupció a que arriba la classe dirigent; o a la mentalitat colonitzadora que encara subsisteix en el subconscient de molts governants i polítics espanyols. Encara creuen que tot ha de seguir passant per Madrid i que les coses no es poden fer sense el seu permís. Perfecta mentalitat de colonitzadors.

Ahir a Bolívia va parlar d’un català que va deixar-hi allà la seva vida. Em refereixo al jesuïta Lluís Espinal. El Papa es va referir a ell amb les següents paraules:”El Padre Luis Espinal predicó el Evangelio, ese Evangelio molestó: por eso lo eliminaron“. Només arribar a Bolívia, Bergoglio va voler anar a la “curva Achachicala”, el lloc on el 21 de març de 1980 van assassinar al jesuïta català. Alguns ho han interpretat com un reconeixement del seu martiri i ja són molts els que reclamen la beatificació d’ Espinal. Una vegada allà va ordenar para el cotxe i, davant una gernació que feia 35 anys esperant un gest com aquest va demanar un minut de silenci i va resar un Pare Nostre. “Les pido que no se olviden de rezar por él, por un hermano nuestro, víctima de intereses de los que no querían que se luchara por la libertad de Bolivia. El padre Espinal predicó el Evangelio que nos hace libres. Que Jesús lo tenga junto a él”, va dir el Papa.

A principis del segle XIX van començar els moviments d’independència de les colònies americanes d’Espanya i Portugal. La Il·lustració francesa va servir de justificació ideològica per a la guerra d’ independència de la majoria de països llatinoamericans, però no va ser exactament aquesta la causa que la va originar. Més aviat va ser l’afartament que sentia aquella gent del domini polític, social i econòmic que Espanya i Portugal exercien sobre ell. Eren autèntics colonitzadors i ells es van començar a sentir brutalment colonitzats, amb tot el que comporta aquest terme. Van deixar de sentir-se persones lliures i van començar a sentir-se esclaus, justament perquè eren tractats com a tals. I això, amics meus, és de les coses que més revolten quan hom ho descobreix i ho sent dins seu. Burocràcia centralitzadora, prohibicions absurdes, impostos abusius, pèrdua de costums pròpies per imposició d’unes altres sobrevingudes i estranyes, imposició per la força de la creu i de l’espasa de noves creences i noves formes de vida, prohibicions i restriccions de tota mena… Totes aquestes coses van anar covant el malestar i van anar fent créixer el descontentament. La gent es va sentir oprimida i van començar a somniar poder ser sobirans de la seva pròpia existència.

Us sona a alguna cosa aquesta melodia? A mi sí que em sona i em sona ben a prop. Tant de bo sapiguem interpretar-la com ho van fer exemplarment, amb valentia, decisió i unitat-, tots aquests països. No ens haurà arribat aquest moment a nosaltres ara?.

Tags: América Llatina, Catalunya, Independència

Arran del relleu de José Ignacio Wert al capdavant del Ministeri d’Educació espanyol VilaWew recull una excel·lent idea que la Plataforma per la Llengua ha engegat. No és res més que una campanya perquè tothom pugui fer-li arribar una postal de comiat amb missatges que recorden les accions i polèmiques que ha protagonitzat contra el català. Amb Adeuwert.cat, l’entitat ‘pretén de donar veu a la ciutadania per a fer evident el malestar que ha causat el ministre durant tota la legislatura amb la seva política contra la llengua catalana, l’escola catalana i contra el model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment’.

Rajoy s’ha desempallegat d’un dels seus ministres més polèmics. Com sempre, ha estat prou covard (per això s’acostuma a fer la puta i la ramoneta com a bon gallec o  amagar-se darrera d’una pantalla de plasma) i ha anat pel camí més fàcil. No li servirà de res perquè el seu substitut Iñigo Méndez de Vigo és de la mateixa fusta. Serà difícil que el nou ministre es plantegi derogar la polèmica LOMQE perquè aquesta gent del PP són de pensament únic, d’idees fixes i encara no han après el que significa respectar els pobles i les seves llengües. Per ells faran!

El cas és que des d’aquesta pàgina web es pot enviar una postal de comiat a l’ínclit ex-ministre amb el benintencionat intent de col·lapsar el seu correu electrònic amb milers de postals de comiat. Que sàpiga què pensem els catalans d’ell!, diu la invitació. Per a fer-ho més fàcil hi ha uns formularis per omplir amb les nostres dades i amb uns missatges predeterminats. Està bé. És una manera de facilitar les coses. Però aquestes coses ja sabem el recorregut que tenen…

Però, pensant-ho bé, no està gens malament la idea. Jo ja li he enviat la meva postal amb un text de Manuel de Pedrolo. Possiblement jo hauria estat molt més agressiu i li hauria dit alguna cosa més. Com que no ho he pogut fer allà, ho faig aquí.

Mira, Wert, hauries de saber que una bona majoria de catalans estem molt emprenyats amb tu pel poc respecte que has mostrat envers nosaltres i envers la nostra llengua. Has falsejat la realitat –i ho saps- dient que els nois i noies catalans no saben prou castellà. Vas dir que no tenien “prou competència lingüística en castellà” quan la crua realitat de les dades ens diu que, com a mínim, la tenen com a la resta de de l’Estat i fins i tot hi ha alguns estudis que indiquen que el nivell és superior.

Senyor Wert (això de senyor, és un dir, perquè com diem per aquí “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena” i aquest no és el teu cas) saps prou bé que a Catalunya les dues llengües conviuen amb total normalitat i que, si alguna surt perdedora, és el català. Només cal que et passegis per qualsevol barri de Catalunya. Saps també prou bé que la majoria de canals de TV emeten la seva programació en castellà. Saps prou bé que el català està en inferioritat de condicions en tots els àmbits i que, si no el defensem nosaltres, no el defensarà ningú. Potser va ser sense voler, però ho vas dir prou clar: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Un lapsus linguae? Segurament. Però vas dir exactament el que pensaves i durant tot el temps que has estat ministres has mirat de fer. Tu i tots els teus correligionaris del PP no heu fet més que ser tan bel·ligerants com heu pogut amb la nostra llengua. I, per acabar-ho d’adobar, ara se us hi ha afegit la Punset de Ciudadanos. Només faltava això!

Senyor Wert, sabem que no ets ruc. Sabem que ets una persona preparada. Què ho fa que t’has tornat així? Com és que una persona com tu diu el que diu i fa el que fa? Només hi ha una explicació: “poderoso caballero es don dinero” . O dit d’una altra manera: dóna molt bo asseure’s a la taula dels poderosos i tenir la sensació de que hom té poder. És pot ser arrogant i no passa res. Es por claudicar de les conviccions de joventut i no passa res. Es pot canviar de pell com les serps i no passa res. El poder és el poder, i de moment el teniu vosaltres. Però se us acaba. A tu ja se t’ha acabat i aviat se’ls acabarà a tots els del PP. Com diu la dita, “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”…

Senyor Wert, el pitjor de tot és que marxes tu i al teu lloc n’hi posen un que pensa com tu. Poca cosa guanyarem i estic segur que seguireu emprenyant fins al darrer segon que maneu. Sou tan miserables que no teniu en compte tots aquests anys de bona sintonia, de bona convivència i de pau en l’àmbit de l’ensenyament i de la llengua. Heu decidit fer-ne problema de forma artificial i ho heu aconseguit. No som nosaltres qui hem dividit la població. Heu estat vosaltres que heu creat un problema on no n’hi havia. Tothom sap que Catalunya és un país d’acollida i que aquí tothom és ben rebut, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Aquí sabem acollir. Aquí tothom se sent acollit, fora d’alguns éssers estranys que la única cosa que volen és crear problemes.

Senyor Wert i senyors del PP: no us en sortireu. Estem massa avesats a lluitar i no sereu vosaltres els que ens tapareu la boca i ens lligareu les mans. Seguirem lluitant. I en aquest terreny de la llengua i la cultura estigueu ben certs que guanyarem.

Tags: Catalunya, CULTURA, Llengua catalana

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Tags: SOCIETAT, Tradicions

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA, Uruguai

Tags: Castellnou de Seana

Tags: Amistat, Catalunya, Independència

Tags: Catalunya, El Pla d'Urgell, Païsatges

El 9N em va agafar de viatge a Canàries, tal com us explicava en l’apunt anterior. Quan vaig saber que aquell dia podria votar el SÍ-SÍ i que justament m’agafaria a fora, vaig sentir una profunda decepció pensant que em perdria aquest moment tan esperat i tan excepcional. Però tenia el viatge demanat i em va semblar que no l’havia d’anular. Després vaig saber que podria anar a votar fins el dia 25 i vaig quedar més tranquil.

Encara no ho he fet, però ho faré. I tant que ho faré! Serà un granet d’arena més en aquest camí cap a la independència que entre tots anem fent mica en mica. Jo estava convençut que el 9N seria un èxit, tal com va ser, per més que alguns els menystinguessin i el tractessin de botifarrada… Per què s’empipen tant i tant els molesta si només era una botifarrada sense importància? La realitat autèntica és que s’han anat adonant que la cosa va seriosament i que un gran gentada està disposada i ben decidida a anar fent passos. Potser podien ser més, però jo trobo que no ha estat pas malament i que segur que s’hi afegirà molta més gent si fem les coses bé.

Aquell dia era a Tenerife. Quan feia la maleta el primer que vaig pensar va ser que no podia oblidar posar-hi la samarreta amb la V i la frase “ARA ÉS l’HORA”. De seguida vaig pensar que, ja que no podia ser a Mollerussa votant, faria el gest simbòlic de passejar-me tot el dia per Tenerife amb aquesta samarreta. I així va ser.

Ja a l’hora de l’esmorzar a l’hotel vaig trobar alguns catalans que ens vam saludar efusivament i algun d’ells va considerar que havia estat una bona pensada lluir-la justament aquell dia. Ens vam desitjar sort. I durant el dia. mentre passejàvem, notava que molts se la miraven (alguns amb curiositat i altres amb il·lusió). Ens anàvem informant de com anaven les coses i ens animàvem mútuament. No vaig recollir cap comentari negatiu o ofensiu i, en canvi, una bona colla de positius. Fins i tot un cambrer em va dir: “Bon dia y suerte para los catalanes” .

Deia que aniré a votar a la Subdelegació del Govern a Lleida i ho faré amb il·lusió, tot i que trobo que les coses no acaben d’anar bé del tot, segons la meva percepció i el meu entendre. Trobo a faltar més unitat entre els partits; trobo que hi hauria d’haver menys baralles, menys mirades de reüll i mirar més tots junts a la fita que hem d’assolir. Crec que és hora de deixar els tacticismes egoistes i saber que és l’hora de la unitat i de la generositat. Hem de pensar que ningú és imprescindible, però que tots som necessaris. Som una petita baula de la cadena o un petit gra d’arena. Però imprescindibles tots. Crec també que ara no és l’hora de les presses. Cal buscar la pedra ferma on posar el peu per travessar el riu en aquest moment delicat i no enfonsar-nos. Poc a poc i bona lletra, diuen. Cal fer passos segurs, meditats i ben calculats. I, per damunt de tot: UNITAT en l’objectiu. Crec que anem per bon camí si som capaços d’anar junts. El vot que depositaré a l’urna de cartró, el dipositaré amb aquesta secreta esperança de que les coses aniran bé i amb molta, molta il·lusió.

Tags: Catalunya, Independència

Tags: Catalunya, Espanya

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA