Poema original Passeig,de Joan Salvat-Papasseit, amb il·lustració de Joaquim Torres-Garcia.

PASSEIG

a Joaquim Torres-García

La boira
              fredament
                                acaba d’engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
                                   quan els arbres somiquen
                                   oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
                       no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
                                       del trolley dels trams
                                       dansen com les estrelles
M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit

Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1875–1949) va ser un pintor i escultor uruguaianocatalà.

De pare català, oriünd de Mataró, ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l’Acadèmia de Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura. La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d’aquest al futurisme.

Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919

El 2010 el Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar una sala a la seva col·lecció permanent dedicada íntegrament a l’artista, on s’exposen obres provinents d’una donació dels hereus de Torres-Garcia i les obres que ja tenia el museu.

Tags: Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Torres-Garcia, Poesia

Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella
que s’amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada
que et desperta més vells.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec.
I oblidar tot d’una la teva imatge
i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.

Joan Manel Serrat

Ja sé que aquesta cançó és un poema d’amor. Però la vull dedicar  a aquesta persona entranyable que era “EL CABITO”. Es passava el dia caminant pels carrers i era una persona molt estimada per tothom.

Quan li faran un homenatge i posaran un bust seu en alguna plaça del seu poble? No us sembla que seria una bona idea?

Tags: Joan Manuel Serrat, Poesia

Aquests dies corre per Facebook la següent invitació:

“I DIA DE LA POESIA CATALANA A FACEBOOK.

Som un país de grans poetes. El dijous, 17 de març, pengem cadascú al seu mur un vers d’aquella poesia que ens posa els pèls de punta, d’aquell poema que ens recorda aquells temps, aquella persona, aquell lloc…

Omplim el Facebook de poemes catalans!

Demostrem que tenim una llengua "tan viva com les més vives que hi ha". Visca el català!

Us agrairíem molt que convidéssiu totes les vostres amistats! Gràcies!”

He pensat que val la pena afegir-s’hi perquè,com diu Joan Maragall,

“Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a través del caos, en l’essència de l’esforç està el ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Així el trobem en el moure’s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l’home.”

(22-XI-1907)
Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

POESIA FIDEL COMPANYA
Únicament
em queda la paraula i la lletania
per expressar plàcidament
la malenconia.

Únicament
em queda el sentiment.
Per esperar un nou dia
únicament
em queda la poesia.

Tags: Poesia

Avui no és el dia de la dona. O sí. Perquè sempre és el dia de la dona. El dia de la dona de sempre, la que treballa dins i fora de casa. La que voldria treballar i no pot fer-ho.

És l’endemà d’un dia que, per no ser, ni és una excepció. És la regla diària d’aquelles dones que treballen diàriament més hores de les que té el dia.

Ahir va ser com avui per a la majoria de dones; avui  serà com ahir i demà esperem que no sigui com ahir o avui.

Avui és aquell dia normal, aquell dia del que no se’n parla, aquell dia que passa desapercebut a la mirada despistada de molts marits, de molts fills i de moltes filles . Avui és aquell dia que se segueix fent la feina amagada, silenciosa i repetitiva de sempre. I sort n’hi ha que aquestes dones la fan!.

No sé si caldria celebrar-ho. No sé si caldria que hi hagués dies determinats per celebrar determinats esdeveniments.

Potser sí que cal: per servir de record, per despertar alguna consciència i per adormir alguna mala consciència i molts remordiments.

Y Dios me hizo mujer

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos, nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Gioconda Belli

La poeta i novel.lista Gioconda Belli va néixer a Managua. Va participar, des de l’any 1970 a la lluita contra la dictadura d’Anastasio Somoza, com a membre del Front Sandinista. Va viure exiliada a Mèxic i Costa Rica. Va ocupar diversos càrrecs partidaris i governamentals en la Revolució Sandinista en els 80.

Les seves novel i poemes s’han traduït a més de catorze idiomes. És membre del Pen Club Internacional i membre corresponent de l’Acadèmia Nicaragüenca de la Llengua. Escriu per a diversos diaris nacionals i internacionals i té un bloc al diari nicaragüenc El Nueva Diario i en el diari The Guardian de Londres.
Gioconda és mare de quatre fills: Maryam, Melissa, Camilo i Adriana. Està casada amb Charles Castaldi, productor de cinema, i divideix el seu temps entre Los Angeles i Managua

Tags: Gioconda Belli, LITERATURA, Poesia

Poeta cubà

–postmodernista i vanguardista-

nascut a  Camagüey el 1902. Va morir l’any 1989.

Mariposa

Quisiera
hacer un verso que tuviera
ritmo de Primavera;
que fuera
como una fina mariposa rara,
como una mariposa que volara
sobre tu vida, y cándida y ligera
revolara
sobre tu cuerpo cálido de cálida palmera
y al fin su vuelo absurdo reposara
–tal como en una roca azul de la pradera–
sobre la linda rosa de tu cara…

Quisiera
hacer un verso que tuviera
toda la fragancia de la Primavera
y que cual una mariposa rara
revolara
sobre tu vida, sobre tu cuerpo, sobre tu cara.

Tags: Nicolás Guillén, Poesia

      ISLA IGNORADA

Soy como esa isla que ignorada
Late acunada por árboles jugosos
-en el centro de un mar
que no me entiende,
rodeada de NADA,
sola solo-.
Hay aves en mi isla relucientes
Y pintadas por ángeles pintores,
Hay fieras que me miran dulcemente,
Y venenosas flores.
Hay arroyos poetas
Y voces interiores
De volcanes dormidos.
Quizá haya algún tesoro
Muy dentro de mi entraña.
¡Quién sabe si yo tengo
diamante en mi montaña,
o tan sólo un pequeño pedazo de carbón!
Los árboles del bosque de mi isla
Sois vosotros, mis versos.
¡Qué bien sonáis a veces
si el gran músico viento
os toca cuando viene del mar que me rodea
A esta isla que soy, si alguien llega,
Que se encuentre con algo es mi deseo
-manantiales de versos encendidos
y cascadas de paz es lo que tengo-.
Un nombre que me sube por el alma
Y no quiere que llore mis secretos;
Y soy tierra feliz -que tengo el arte
De ser dichosa y pobre al mismo tiempo-.

Para mí es un placer ser ignorada,
Isla ignorada del océano eterno.
En el centro del mundo sin un libro,
SÉ TODO, porque vino un misionero
Y me dejó una Cruz para la vida
-para la muerte me dejó un misterio-.

GLORIA FUERTES

(De Isla Ignorada. Ediciones Torremozas, 1999)

Tags: Gloria Fuertes, Poesia

Et necessito, amic, et necessito.
Xerrarem llargament i amb tu sabré que existeixo.
L’ombra dels teus braços em dóna aixopluc.
I amb la llum dels teus ulls hi veig diferent.
Les teves paraules serenes aclareixen els meus dubtes …
són com pluja mansa que em fecunden.
Els meus mal-de-caps, els meus afanys,
amb tu s’assosseguen.
I els meus passos incerts es tornen fermes petjades.
Les llargues xerrades guarden secrets …
Anar i venir de paraules, tebi camí …

Et necessito, amic, et necessito.
En les llargues nits, compartint silencis,
esperant l’alba que ens arriba massa de pressa.
Et necessito, amic, quan em brolla
l’alegria interior, serena i profunda.
Et necessito sempre, perquè la vida
s’omple d’alegria al compartir-la.

Tags: Poesia

L’ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor

les seves llàgrimes en forma de fulles;

unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,

però totes ja sense força i sense vida.

Una fulla ha anat surant amb peresa

en el seu descens per l’aire encara tebi

i durant la caiguda pausada i silenciosa

ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.

Només una mica.

Perquè ha pogut aterrar amb discreció

mentre espantava unes formigues

que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.

Han quedat immòbils i perplexes uns moments

reüllant cap dalt i esperant el pitjor,

tot deixant potser una minúscula rama,

o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,

o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,

o potser una ploma ves a saber de quin ocell…

En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…

Sense voler! Sí, sense voler!

Tot sense voler…

acomplint la natura involuntàriament el seu destí.

Tags: Poesia

Aquest vespre les “AMICS DEL BISBE DEIG” fan la presentació aquí a Mollerussa del llibre “Un camí de camins”, recull poètic del Bisbe Antoni Deig

Serà a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes del Consell Comarcal del Pla d’Urgell.

Hi intervindran Mossèn Climent Forné, escriptor, poeta i col·laborador del Bisbe Deig i Antoni Puigvert Romaguera, escriptor i periodista.

Us deixo un petit tast de la poesia del Bisbe Deig.

A UN VELL ULLASTRE

Vell ullastre d’esquerp cim
que brandes, altiu, encara
I a tot vent saps plantar cara:
jo t’estim!
Vell ullastre, cos ferreny,
que l’urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t’estreny!
Vell ullastre caparrut,
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud!
Vell ullastre escabellat,
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t’acat!
Vell ullastre, tremp d’acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d’una raça:
jo et vener!
Vell ullastre! Ton suspir
és desig de primavera
que et poses per bandolera:
jo t’admir!
Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques,
amorós.
Lletra: Antoni Deig
Música: Nicolau Espinosa

S’Albaida ha volgut musicar aquest poema del qui fou bisbe de Menorca, en el que s’evoca i es lloa un dels signes més emblemàtics del paisatge menorquí: l’ullastre.

Tags: Poesia

Portava dins el cor una bossa de llàgrimes

que deixà anar damunt la seva cara.

Portava riures amagats i esperances marcides

que van anar desvetllant plegats.

Portava també una bossa de fruites tropicals

que van menjar tots dos àvidament.

Portava un munt de somnis despenjats de la lluna

que van contemplar tots dos plegats.

Portava un sac de terra vermella

que omplí en els seus viatges al planeta feliç.

Portava il.lusions, fracassos i una llarga història

que ara comparteixen els seus cors ben junts.

I al seu cor hi portava esperança.

I al seu interior hi quedava encara força.

I a la ment molta imaginació.

I, junts, van anar reconstruint llaços,

trenant somnis,

i donant-se vida.

Tags: Poesia

Aquell nen que no va néixer a vegades torna.

Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap

de la mare a qui encara li plora l’ànima….

i li demana contes i cançons….

i mirades tendres…

i abraçades llargues.

Aquell nen que no va néixer a vegades torna…

i demana jugar una estona…

i que l’ajudin a fer els deures…

i que el portin a jugar a futbol…

i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.

Aquell nen que no va néixer…

ha entrat a la universitat…

ara està enamorat d’una noia molt maca….

i comença a treballar i a patir per les coses que veu…

a patir per un món que no li agrada.

Aquell nen que no va néixer …

somia somnis impossibles…

i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….

i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…

que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..

en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…

i quan torna li diu que l’estima molt…

que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…

i que la vida continua i que ha de ser feliç.

Aquell nen que no va néixer…

quan torna silenciosament i en qualsevol moment…

dóna les gràcies a la seva mare per tot…

per  tot l’amor que li va donar…

per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…

per tot el que van compartir junts…

i li diu: Gràcies, mare!

Tags: Poesia

M’agradaria poder un dia escriure aquest testament…

En arribar, fill meu, l’hora de marxar

et deixaré en herència els meus núvols,

cotons per fer-te més tebis els nius de l’absència.

Núvols encara calents de suor i de sang,

el vapor de la terra que engendra els ideals.

Et deixaré les claus de totes les meves presons

i unes ales ansioses de superar antigues repressions

de somriures negats, de braços rebutjats,

de pors admeses, de goigs mutilats.

En el mateix manat, amb ales i amb núvols,

et deixaré -doblegat- un horitzó

perquè el puguis desplegar cada matí

i poder obrir la teva aventura vital cap a noves direccions.

I un carretada de coratge

perquè no t’enganyin els que menteixen,

perquè no et trepitgin els que manen,

perquè no et comprin els que tenen.

El que et deixo és el que jo he tingut i cultivat

i si ho acceptes, fill,

quan somiïs i volis i lluitis i protestis

jo viuré amb tu.

A la cançó de la vida cal que li posem les notes.

Avui una, demà una altra.

La cançó de la vida no s’acaba d’acabar mai.

Podem cantar per tot:

pel dia que neix i per la nit que se’n va;

pel sol, per la pluja o per la boira;

La cançó de la vida

és cantar l’ahir i el demà;

és cantar aquest dia trist que volem que s’acabi

o aquell ahir que no s’havia d’haver acabat mai.

Podem cantar l’haver marxat o l’espera de tornar;

La cançó de la vida és anar posant i treient notes

per tal de fer una bona melodia

aquell dia que ens toqui interpretar-la de veritat.

Aquella llàgrima s’havia anat formant poc a poc; s’havia anat carregant a dins del cor d’en Miquel i havia anat pujant calladamant, silenciosament, cap als ulls. S’havia anat carregant de sentiments diversos, alguns molt negatius i altres molt positius.

Tenia ganes de sortir cap enfora. A dins del cor i del cos d’en Miquel ja no aguantava un minut més. Tenia ganes d’exterioritzar tots aquells sentiments perquè havia trobat el moment i la persona adequada per a fer-ho.

Els ulls d’en Miquel van començar a brillar. Una brillantor desconeguda. O potser una brillantor oblidada. Mentre parlava amb aquella persona li va semblar que es creava un moment màgic, únic, celestial.

I fou llavors quan la llàgrima va esclatar als seus ulls i va sortir regalimant felicitat, amor, lluentor, paraules, afectes, amor…

I després d’aquella primera en van sortir moltes más. Un riu de llàgrimes que van inundar-ho tot. Van inundar dues vides de claror i d’esperança…

I em sembla que els ulls d’en Miquel segueixen brillant i la seva claror ha il·luminat altres mirades, altres cors i altra gent.

Aquella llàgrima ho ha transformat tot.

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Avui, 30 d’Agost de 2010, fa 100 anys que va néixer Màrius Torres. Morí de tuberculosi als 32 anys. La mort en plena joventut va estroncar un poeta que apuntava molt alt.

La tuberculosi et va matar

però també et va fer poeta.

El dolor i la malaltia

et van transformar,

van afinar i purificar un esperit

que ja era prou fi i sensible.

Et recordem i seguirem recordant-te

poeta Màrius.

En arribar a casa -després d’uns dies de vacances- ens han donat una molt mala notícia: tres setmanes després de morir un amic nostre de 51 anys, (a causa d’un medicament inofensiu per a la majoria de persones com es el Nolotil, però que pot ser mortal de necessitat per altres), ens donen la notícia que la seva dona -també amiga nostra- s’ha suïcidat tirant-se a un pantà.

Jo crec que és cert. Es pot arribar a morir d’amor. El "mal d’amor" és una realitat i no passa només en les novel.les i en el cinema. Quan es mor la parella a qui s’estima molt, el que sobreviu, -en alguns cassos-, es veu tan desemparat que també es mor. O es deixa morir. O se suïcida. A vegades hi han altres motius i altres desequilibris psicològics que es fan evidents i suren justament en aquestes dures circumstàncies que toquen viure en algun moment determinat de la vida d’una persona, però en alguns cassos és simplement per amor.

O sigui, què ens podem morir d’amor i ja està? No, no és tan senzill. "Hi ha una depressió associada que sorgeix a partir de l’esdeveniment amorós", matisa el fisiòleg Alonso Fernández Guasti. "Seria més correcte dir que ‘es va matar d’amor’ o ‘es va matar per una depressió amorosa’, afegeix. "La gent és mor perquè es deixa morir", conclou el fisiòleg.

Aquest fet m’ha colpit profundament i m’ha fet pensar en una preciosa cançó argentina que, si no coneixeu, val la pena que l’escolteu. Es diu "Alfonsina y el mar" i és una zamba que van compondre Ariel Ramírez i Félix Luna. Al final de tot, us indico el lloc on podeu escoltar-la en la veu de Mercedes Sosa. La popular cançó és un homenatge a la poetessa Alfonsina Storni, que es va suïcidar a Mar del Plata l’any 1938 saltant a l’aigua des d’una escullera.

Alfonsina y el mar

Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más.
Un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz,
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro
del mar, la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado;
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma, nodriza, en paz
y si llama él no le digas que estoy,
dile que Alfonsina no vuelve más,
y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Podeu escoltar aquesta bonica cançó (que dedico a l’ Àngels i al seu marit Ferran, que ara tornaran a estar junts) a la següent adreça:

La llarga dictadura franquista no va aturar la poesia amb rerefons crític. El 1960, Salvador Espriu va publicar, a

‘La pell de brau’, XXXVIII:

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: ‘Amén’.

CORAZÓN CORAZA

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Mario Benedetti (Uruguai)

Etiquetes de Technorati: Mario Benedetti,Poesia,Uruguai

La fi abrupta de la república, amb el cop d’estat reeixit de Francisco Franco, va continuar generant versos entre els poetes catalans. Josep Carner, arran de l’afusellament del president Lluís Companys al Castell de Montjuïc de Barcelona (14 d’octubre de 1940), va escriure ‘Fi de Lluís Companys’:

FI DE LLUÍS COMPANYS

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.

AMPLA ÉS CASTELLA

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

 Joan Salvat-Papasseit

( ‘Les Conspiracions’-1922)

COMIAT

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

Joan Colomines

("Poemes clam"-1969)

Hagamos un trato

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo

(de una canción de Carlos Puebla)

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

MARIO BENEDETTI, poeta uruguaià.

Avui s’ha obert de forma oficial l’Any Joan Maragall, que commemora el 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.

No recordo quan vaig descobrir Joan Maragall,  però fou de ben jove. Recordo que hi havia un poema seu que em captivava i la seva lectura em feia volar muntanyes enllà, on hi imaginava les vaques pasturant tranquil·lament. Era "LA VACA CEGA". Feia que li tingués una immensa llàstima a la pobra vaca i feia que em posés trist imaginat-la "topant amb una i altra soca"

Ja de més jove, amb la lectura de la "Ciutat del Perdó", l’"Església cremada" -i altres articles i poesies- van fer que me n’enamorés i el considerés com un dels "meus poetes".

Tinc una especial devoció per aquest poema, que us el deixo per tal de que el gaudiu i el reflexioneu. Que aquest any ens serveixi per a repassar l’obra d’un dels grans poetes que ha tingut Catalunya.

Ja veureu que val la pena!

Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira 
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, 
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre, 
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor 
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure 
aquest cel blau damunt de les muntanyes, 
i el mar immens, i el sol que pertot brilla? 
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau 
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura’t" 
sinó al mateix que li dugué la mort, 
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria 
aturar a tants moments de cada dia 
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!… 
O és que aquest "fer etern" és ja la mort? 
Mes llavores, la vida, què seria? 
Fóra, només, l’ombra del temps que passa, 
i la il·lusió del lluny i del a prop, 
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, 
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial? 
Home só i és humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperança aquí s’atura, 
me’n fareu una culpa més enllà? 
Més enllà veig el cel i les estrelles, 
i encara allí voldria ésser-hi hom: 
si heu fet les coses a mos ulls tan belles, 
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, 
per què acluca’ls cercant un altre com? 
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap! 
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? 
Tot lo que veig se vos assembla en mi… 
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. 
I quan vinga aquella hora de temença 
en què s’acluquin aquests ulls humans, 
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans 
per contemplar la vostra faç immensa. 
Sia’m la mort una major naixença!

Màrius Torres i Pereña (Lleida, 30 d’agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 29 de desembre de 1942) fou un poeta català, en l’òrbita del simbolisme.

Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i va passar la resta de la seua curta vida al Sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja. Allà es va dedicar a la lectura i l’escriptura, produint la seua breu obra. Morí als trenta-dos anys.

La seua producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar pòstumament a Cocoayán, (Mèxic, 1947) gràcies al seu amic l’escriptor Joan Sales, a qui va conèixer al mateix sanatori de Pigdolena.

La vessant més íntima i personal de Màrius Torres és el leitmotiv d’una exposició que es pot veure a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida (UdL) fins el proper 15 de juny. Manuscrits, aquarel·les i, fins i tot, una composició musical formen part del llegat que es conserva a la UdL i que ara es posa a l’abast del públic, coincidint amb el centenari del naixement del poeta lleidatà.

Els documents exposats recullen la polifacètica personalitat de l’autor, metge de professió, que no solament escrivia poemes, contes i teatre; sinó que llegia i traduïa en diverses llengües, pintava, ocasionalment componia música i exercia tant de crític literari i musical com de comentarista polític. L’exposició mostra tanmateix el ressò universal de Màrius Torres, que ha estat traduït a diverses llengües i musicat per diferents cantautors, mitjançant llibres i discos.

L’ innat amor pel saber de Torres fou alimentat encara més per un altre que conegué al sanatori. El de Mercè Figueres, una pacient amb qui Torres compartí lectures, passejos i converses; i que amb la seva mort inspirà alguns dels versos més bells del poeta. Mercè Figueres esdevingué Mahalta (malalta) a l’imaginari personal de Màrius Torres i Lluís Llach musicà la «Cançó a Mahalta» i la inclogué al seu disc «I si canto trist» de 1974.

http://enfilat-al-baobab.blogspot.com/2007_08_01_archive.html

Màrius Torres i Mercè Figueres

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

CURRICULUM

MARIO BENEDETTI

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Des del bloc Antaviana, s’ha iniciat un acte conjunt en homenatge a la figura de Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort. Així que el dia 22 de febrer tots els blocaires que vulguin participar poden penjar un post sobre la figura de l’escriptor de Santa Coloma de Farners i enviar l’enllaç al correu  [email protected] o al mateix bloc citat.

Animeu-vos i uniu-vos-hi!

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d’aquestes persones. Poques, ben cert.

El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n’ ha tingut un durant una bona colla d’anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s’ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set … I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni  objectius.

Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d’un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d’anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.

Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.

Heu aquí el poema:

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta

negra como l’abisme insondable,

jo agraeixo al déu que sigui

pe la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,

el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes

m’acorralen amb terror les ombres.

Però tants anys d’amenaces

em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l’amo del meu destí

sóc el capità de la meva ànima.

De tant en tant, m’agrada llegir poesia encara que reconec que no en sóc un gran lector. I m’agrada rellegir poetes que ja conec (que no són pas gaires, malauradament). Però, de tant en tant, en descobreixo algun de nou per a mi, encara que potser sigui ja molt conegut per altra gent.

Acabo de descobrir el mexicà Jaime Sabines (1926-1999), que diuen que és un dels millors poetes mexicans. Potser el millor després d’ Octavio Paz. Almenys diuen que és potser el més popular.—, sí, creo, el más popular.

Us deixo una mostra d’un poema que m’ha agradat,

‘Me encanta Dios. Es un viejo magnífico que no se toma en serio. A él le gusta jugar y juega, y a veces se le pasa la mano y nos rompe una pierna o nos aplasta definitivamente. Pero esto sucede porque es un poco cegatón y bastante torpe con las manos.
Nos ha enviado a algunos tipos excepcionales como Buda, o Cristo, o Mahoma, o mi tía Chofi, para que nos digan que nos portemos bien. Pero esto a él no le preocupa mucho: nos conoce. Sabe que el pez grande se traga al chico, que la lagartija grande se traga a la pequeña, que el hombre se traga al hombre. Y por eso inventó la muerte: para que la vida —no tú ni yo— la vida, sea para siempre.
Ahora los científicos salen con su teoría del Big Bang… Pero ¿qué importa si el universo se expande interminablemente o se contrae? Esto es asunto sólo para agencias de viajes.
A mí me encanta Dios. Ha puesto orden en las galaxias y distribuye bien el tránsito en el camino de las hormigas. Y es tan juguetón y travieso que el otro día descubrí que ha hecho —?frente al ataque de los antibióticos— ¡bacterias mutantes!
Viejo sabio o niño explorador, cuando deja de jugar con sus soldaditos de plomo y de carne y hueso, hace campos de flores o pinta el cielo de manera increíble.
Mueve una mano y hace el mar, y mueve la otra y hace el bosque. Y cuando pasa por encima de nosotros, quedan las nubes, pedazos de su aliento.
Dicen que a veces se enfurece y hace terremotos, y manda tormentas, caudales de fuego, vientos desatados, aguas alevosas, castigos y desastres. Pero esto es mentira. Es la tierra que cambia —y se agita y crece— cuando Dios se aleja.
Dios siempre está de buen humor. Por eso es el preferido de mis padres, el escogido de mis hijos, el más cercano de mis hermanos, la mujer más amada, el perrito y la pulga, la piedra más antigua, el pétalo más tierno, el aroma más dulce, la noche insondable, el borboteo de luz, el manantial que soy.
A mí me gusta, a mí me encanta Dios. Que Dios bendiga a Dios.’

 

Jaime Sabines

Anselm Turmeda (1352-1425) Nascut a Ciutat de Mallorca el 1352, estudià Lògica, Gramàtica, Física, i Astronomia a Mallorca, Lleida, París i Bolonya. A la ciutat italiana entra en contacte amb grups averroistes que el fan dubtar dels preceptes cristians en un primer moment, dubte que posteriorment el portarà a la seua conversió a l’Islam el 1385, any en què marxa a Tunísia com a protegit del Soldà i amb el nom d’Abd Allah al-Targuman al-Mayurqi. Des d’aleshores, i fins la seua mort, ocupa el càrrec de cap de duanes de Tunis pel seu coneixement de llengües cristianes i també de l’àrab.

Elogi dels diners

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

——————————————————————————————-

Un text molt adequat per tal que hi pensem una mica en aquest dies en que no es parla més que de corrupció. Es veu que la cosa ja ve de lluny!

PASATIEMPO

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

——————————————————————————————-

Aquest home feia poesia de tot: del dolor, de l’amor, de la vida, de la mort, dels sentiments, de qualsevol cosa material o immaterial.

Amb paraules senzilles. Com qui no diu res. Perquè tothom ho pogués entendre.

Et trobarem a faltar els que ens agrada llegir-te. Adeú, Mario!

——————————————————————————————-

Mauricio Rosencof

“Nos quedan para siempre sus libros y su conducta. Esa integridad… hoy la literatura universal siente un desgarro por este uruguayo sencillo. Tal vez el mensaje más profundo que nos deja es que el olvido está lleno de memoria”.

Eduardo Galeano

“Benditos sean los hombres honestos como él”.  “El dolor, se dice callando”.

José Saramago

"Hemos perdido y hemos ganado porque están ahí sus libros, que afortunadamente nos sobreviven".

——————————————————————————————-

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

L’AMETLLER FLORIT

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l’alegria.

– Joan Maragall –

Aprofitant que faig pont a la feina, hem quedat amb un grup d’amics d’anar a celebrar la primavera prenent una mica el sol, l’aire i dinant a fora.D’aquí una estona anirem a l’ Estany d’ Ivars. Passejarem, observarem aus, veurem ametllers florits, xerrarem, trencarem la monotonia de cada dia i estrenarem la primavera.Oblidarem per una estona aquest món de cada dia i ens penjarem d’algun núvol que passi per anar a donar un tomb. Veurem com la vida recomença contínuament i potser agafarem oxigen i ganes per una temporada més.Bona primavera, amics.Etiquetes de Technorati: A Peu,Estany d’ Ivars,Joan Maragall,Passejar,Primavera

Tags: A PEU, Joan Maragall, Passejar, Primavera

Joan Maragall, el gran poeta català – allà al 1898, quan Espanya perdia les seves colònies- escrigué aquest poema. Vol dir que el debat ve de llarg. És un debat llarg i avorrit.Avorrit perquè Espanya mai ha escoltat les veus dels seus “fills que parles llengües no castellanes”, com diu Maragall. I quan després de segles no t’escolten, quan has de parlar des de la inferioritat hom decideix que val més callar, o tirar pel dret, o revoltar-se, o enfadar-se, o fugir, o claudicar, o ves a saber què…El poema mostra desafecció. És la desafecció i l’avorriment que sentim els catalans després de tant picar sobre ferro fred i d’escoltar tantes promeses incomplertes. L’avorriment d’aquell que no se sent escoltat ni espera que l’escoltin mai. L’avorriment del ruc que està fart de rebre: el fan treballar i ni tan sols li donen de menjar.ODA A ESPANYA (Joan Maragall)Escolta, Espanya, la veu d’un fillque et parla en llengua no castellanaparlo en la llengua que m’ha donatla terra aspraen aquesta llengua pocs t’han parlaten l’altra, massa.T’han parlat massa dels saguntinsi dels que per la pàtria morenles teves glòries i els teus records,records i glòries només de mortshas viscut trista.Jo vull parlar-te molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes vida és la sang,vida pels d’ara i pels que vindranvessada és morta.Massa pensaves en ton honori massa poc en el teu viuretràgica duies a morts els fills,te satisfeies d’honres mortals,i eren tes festes els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos marxar replensdels fills que duies a que morissinsomrients marxaven cap a l’atzari tu cantaves vora del marcom una folla.On són els barcos? On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona bravatot ho perderes, no tens ningú.Espanya, Espanya, retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t de tant de malque el plor et torni fecunda, alegre i vivapensa en la vida que tens entornaixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? no et veig enlloc.No sents la meva veu tronadora?No entens aquesta llengua que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre en els teus fills?Adéu, Espanya!Etiquetes de Technorati: Espanya,Catalunya,Política,Oda a Eespanya,Joan Maragall

Tags: Espanya, Joan Maragall, Oda a Espanya

Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati: Joan Margarit

Tags: Joan Margarit

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Tags: Poesia, Vida i mort

“Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.”

“Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace.”

Llegeixo Benedetti de tant en tant. És un dels plaers grans que hom pot sentir. Un home lúcid, una mica amarg però un gran poeta i escriptor.