A PEU

Posats a somiar,

podríem somiar un nou any una mica millor que aquest,

on la gent tingués una mica més de feina

on deixéssim enrere  mals "rollos"

on hi hagués una mica més d’il·lusió i solidaritat

on obríssim una mica més les finestres

de les nostres cases i del nostre cor

que fóssim una més agraïts per tot el que tenim de massa

que sapiguem somiar un món nou

diferent

i millor.

Bon any nou a tots els amics que entreu aquí!

www.bybalasch.com

Sense paraules!

Com sempre en Balasch, aquest bon ninotaire lleidatà,  l’encerta plenament!

A. Al Japó, on es consumeixen molt pocs greixos, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i els Estats Units.

B. D’altra banda, a França, on es consumeixen força greixos, també l’índex d’atacs de cor és menor al d’Anglaterra i els Estats Units.

C. A l’Índia, on gairebé no es beu vi negre, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i els Estats Units.

D. A Espanya, on es beu molt vi negre i es menja massa xoriço, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i els Estats Units.

E. A Algèria, on gairebé no es fa l’amor, l’índex d’atacs al cor és menor que a Anglaterra i Estats Units.

F. Al Brasil, on es fa molt l’amor, l’índex d’atacs de cor és menor que a Anglaterra i Estats Units.

CONCLUSIÓ:
Beu, menja, fornica i diverteix-te sense parar: EL QUE MATA ÉS PARLAR ANGLÈS.

Deu ser per això que jo no sé ni un borrall d’anglès ni n’he volgut estudiar mai!

Plata en los cabellos.
Oro en los dientes.
Piedras en los riñones.  
Azúcar en la sangre
Plomo en los pies.
Hierro en las articulaciones.
Y una fuente inagotable de Gas Natural.

¡¡¡¡Nunca se pensó que a partir de los 50 se pudiera llegar a tener

        tanta riqueza!!!!

Sóc un gran admirador de Quino perquè amb els seus personatges ens explica com és el món. Una frase de Mafalda, per exemple, ens explica més coses que tot un tractat d’economia. O, almenys, ens ho explica més clar i més breu.

Els còmics de Quino haurien de ser lectura obligada a les escoles i analitzar paraula per paraula les seves frases plenes de saviesa i sentit comú que, com molt bé tots sabem, és el menys comú dels sentits.

El món és molt complicat i l’economia, la política, les relacions humanes i lesa relacions internacionals cada vegada són més complexes i difícils d’entendre. Per això és tan necessari que vinguin els dibuixants i amb un parell de ninots i una frase ens diguin tot allò que d’altra manera és inintel·ligible.

Argentina hauria de fer president del seu govern a Quino. Veuríeu que anirien molt millor del que van ara! I el món mundial hauria de fer una estàtua més gran que la de la Llibertat a Mafalda, personatge entranyable que diu sempre al que pensa amb frases sàvies i sinceres tal com acostumen a fer els nens.

Tots plegats hauríem de deixar sortir el nen que tenim dins nostre, ésser menys complicats, més simples, més senzills, més tendres, més humans, més sincers…

Gràcies a  www.e-faro.info

Fa dies que volia parlar de Porcel, però diversos motius m’ho han anat fent deixar. Ja fa 15 dies que va morir, als 72 anys, aquest gran escriptor de la llengua catalana.

La veritat és que no he llegit una gran part de la seva extensa obra. Va escriure molt i va tocar molts gèneres. Però sí que vull recordar una obra seva que em va captivar: "Les primaveres i les tardors". Amb aquest obra vaig descobrir un escriptor que ja feia anys que tothom coneixia, menys jo. reconec que m’ l’havia perdut, com m’he perdut tantes altres coses a la vida…

A partir d’aquí el vaig anar seguint i em sembla que encara l’hauria d’haver seguit més de prop. Va ser un gran escriptor. M’agradaven les seves columnes al diari; m’agradava molt sentir-lo a les tertúlies de Catalunya Ràdio. Era d’aquells tertulians que sempre tenia una cosa interessant a dir i no parlava per parlar, perquè tenia molta preparació intel·lectual i sabia com dir les coses. A vegades era massa directe, però això era justament el que a mi m’agradava.

En una paraula: hem perdut potser l’escriptor actual més important de les lletres catalanes. Des d’ Andratx seguiràs mirant el teu Mediterrani eternament. El mar no cansa mai, com tu no cansaves tampoc mai.

En la nostra cultura el pa i el vi són més que simplement aliment bàsic i quotidià. En altres cultures serà l’arròs, la cervesa i qualsevol altre aliment.

El pa i el vi per a la nostra cultura formen una parella indestriable. L’un acompanya l’altre i l’ un fa més bo l’altre. A més d’aliment, per a nosaltres són simbòlics.

En la vida no tot és pa. També hi ha vi. Hi ha els seus moments seriosos, de feina callada, treball senzill, amagat, repetitiu i cansador. Però, de tant en tant, arriben els moments alegres, de celebració joiosa i d’alegria efervescent.

Les persones necessitem les dues coses: Feina, aliment, eficàcia, suor…

Però també necessitem: Alegria, proximitats, respecte, caliu, celebració, amistat…

Necessitem acollir i sentir-nos acollits. Necessitem entendre i ser entesos i acceptats.

Crec que és una bona reflexió per començar un mes de Juny en que s’acaba un curs, es recolliran fruits i es tancaran portes de col·legis, instituts i feines diverses.

Un mes en que el pa i el vi es barregen indestriablement. Un mes en que la feina i les vacances van de bracet.

La BBC deu ser un dels millors models de ràdio i TV pública, segons diuen els experts. Arribar a les seves cotes de qualitat és molt difícil veient on som ara i veient la distància que ens separa. Anys llum, diria jo. I el més terrible és veure que, en lloc d’anar-nos hi atansant, sembla que cada cop ens en allunyem més.

Un mitjà de comunicació públic (ràdio, TV, diari, revista o el que vulgueu) hauria de tenir una premissa essencial: ésser el més objectiu i respectuós possible amb tots els ciutadans. Exactament perquè el paguem entre tots i va dirigit a tots. Una cosa distinta és un mitjà privat, que és d’una persona i diu el que aquella persona li vol fer dir i ningú pot recriminar-li la tendència que pugui tenir.

Dic això pel que va passar ahir amb l’himne espanyol al camp de Mestalla. Sense entrar en si s’havia de xiular o no, en si era previsible o no que passés, el que és intolerable és que una TV pública no ensenyi el que passa i ens vulgui amagar o manipular la realitat.

Cada dia TVE ens omple de programes anomenats “del cor” d’allò més barroer i “cutre”. Cada dia deforma la realitat amb l’ “España Directo” o “Gente”. Cada dia comença la secció d’ esports parlant d’un equip de futbol (ja sabeu quin és…) com si els altres no existissin o fossin una poqueta cosa. Cada setmana hem d’aguantar pel·lícules de “Cine de Barrio” que ja sabem la qualitat cinematogràfica que tenen. S’han d’aguantar unes tertúlies amb la gent que seleccionen les consignes dels governs de torn. I podríem anar continuant.

Perquè, això sí: tots els governs de torn han caigut en els mateixos errors. I ja no em refereixo ara només a TVE, sinó que això passa igualment a les TV autonòmiques, potser de forma encara més exagerada.

El model britànic és un model a seguir, però sembla que no interessa seguir-lo. Entre tant, haurem de seguir aguantant “brometes” com les d’ahir, manipulacions contínues i interessades i, això sí, pagant-ho tot plegat de les nostres butxaques i sense dret a dir-hi res.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Vaig entrar al consultori, em vaig treure l’abric i em vaig atansar fins al  divan.
Em vaig asseure; no estava en condicions d’estirar-me.
Havia de mirar la cara del meu analista. D’altra manera no hauria estat  capaç d’emetre una sola paraula. Sabia que el que havia descobert podia canviar el curs de la meva teràpia. Percebia que per primera vegada estava a punt de desxifrar per què m ‘afectava tant no entendre la realitat, una cosa que els passa també a molts polítics, només que a ells no els importa.
Mirant-lo als ulls, li vaig dir al meu terapeuta:
"La meva mare, el meu pare i els meus educadors m’han enganyat tota la vida. Sempre".
I sense immutar-me vaig anar desfent  el nus de la meva angoixa. "… I no van ser només mentides . Jo puc perdonar-los que m’hagin assegurat que si prenia la sopa creixeria. Però no puc perdonar-los aquestes calúmnies que van afectar la meva vida per sempre. "
Amb la càrrega addicional de saber que no podia recordar-les totes, vaig començar a enumerar les que encara ressonaven en el meu turmentat cervell:
– Si et passa alguna cosa al carrer, truca a la Policia, que ells t’ajudaran.
– Els lladres tenen por a la Policia.
– Jutge no ho pot ser qualsevol; primer ha de demostrar la seva honestedat. 
– Per integrar un partit polític has de  tenir la mateixa línia de pensament que la resta dels teus companys.
– Si volem guanyar molts diners has de treballar molt.
– El que roba va a la presó.
– Els periodistes han de ser objectius i en cap moment mostrar la seva ideologia; només han d’informar i això serveix per formar.
– Si ho han dit per la tele, és veritat.
– Al final, sempre guanyen els bons.
-Catalunya és un país ric, amb moltes possibilitats, per això aquí ningú
es mor de fam. 
– El banc és el lloc més segur per a guardar els diners.
– El client sempre té raó.
– Si ets honest sempre t’ anirà bé a la vida.
– Els meus drets acaben on comencen els dels altres i viceversa.
– Els polítics són els representants del poble.
– Un president, quan assumeix, declara el seu patrimoni, i quan acaba
el seu mandat no pot tenir més que quan va assumir.
– Després de les eleccions, el candidat que va perdre es posa a disposició del
que va guanyar per ajudar-lo.
– Cap país pot immiscuïir-se en assumptes interns d’un altre.
– Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions.
– Com es menja aquí, no es menja enlloc.
– Els països rics ajuden els països pobres.
– L’esclavitud es va acabar fa molt temps i està prohibit que els nens treballin.
– Després de treballar tota la vida, el premi és que pots jubilar-te i viure
sense treballar.

En arribar en aquest punt, em vaig penedir de mirar-li la cara al meu terapeuta … Ell també estava plorant a llàgrima viva, mentre destrossava el retrat familiar que fins aquell moment estava sobre la taula de la consulta i que cuidava com un tresor.

HO DEIXO TAL COM M’HO HA FET ARRIBAR UN AMIC URUGUAIÀ. PELS CATALANS POTSER SERÀ UNA MICA DIFÍCIL ENTENDRE EL VOCABULARI. PERÒ SEGUR QUE TOTS PODEN ENTENDRE EL CONTEXT.

ES UNA MICA LLARG, PERÒ VAL LA PENA.

——————————————————————————————-

Así es la vida. Primero te llevaban a los bautismos y vos no te enterabas ni te acordabas de nada.

Después cumplías tu primer añito y tampoco te enterabas. Esas fabulosas fiestas estaban hechas para los papás y los abuelos del nene y, más aún, para los papás y los abuelos de los nenes de los demás.

Por tercero o cuarto de secundaria te empezaban a llover invitaciones en cartulinas blancas con letras doradas: ¡Llegábamos a los cumpleaños de 15!

Ocho o diez años después, aparecían los casamientos.

La misma que cumplió quince te avisaba que ‘vamos a ser dos’, o incluso alguna se animaba con Benedetti y te ponía ‘Somos muchos más que dos’.

Siete u ocho meses después (nueve a más tardar)entendías que no había sido ‘ni en la calle’ ni ‘codo a codo’. Y como nos quedaba un hueco grande, sin festejos, hasta que llegaran las Bodas de Oro, a alguien se le ocurrió inventar "Los Cumpleaños de 60.ó 70"¡Y estuvo genial!

Yo no sé quien fue, pero alguien fue, no tengo dudas.

¡Sí, señor!!. Por suerte está de moda encontrarte con gente gorda, pelada, hecha pelota, sorda y canosa que alguna vez trepó muros con nosotros.

Es casi, casi la Fiesta de la Nostalgia.

– No tengo idea qué ropa ponerme -le dije a mi mujer.

– ¿Vos no tenés idea? -me contestó- ¿Y yo?, que la última vez que me sacaste fue cuando vino KATUNGA al PALACIO SALVO.

Lo que no nos quedaba estrecho, no permitía que se prendieran los botones.

Lo que no nos ajustaba las muñecas, nos estrangulaba el cuello.

Los zapatos nos comprimían los dedos y el verbo que conjugábamos por primera vez era ‘matambrear’ ; casi todo nos matambreaba alguna parte del cuerpo.

Fui hasta el ropero y le dije a mi mujer:

– Vos vestite en el baño. Cuando yo esté listo te aviso y nos encontramos en el pasillo.

Me puse una camisa de seda, pero sólo me prendió un botón. El de más abajo, el que ponen al final, justo el que queda adentro del pantalón y nadie se entera si prendió o no. Entendí finalmente lo de ‘al santo botón’.

Para disimular me puse un buzo de lana, que de tan justo que me quedaba me marcaba el ombligo con una perfección que ni labrado.

– ¿Y si les decimos que se nos enfermó Raquelita y los padres tenían que salir? – gritó mi mujer desde el baño como haciendo fuerza para

cerrar un cajón, un baúl …. o un pantalón.

– ¡Noooo, le dijimos a Pedro que íbamos a ir! – le dije transpirando y cinchando con unas botas de cuero que me puse por última vez cuando fuimos al estreno de" El Graduado" .

Para taparme el monumento al ombligo, me puse un sacón de lana de aquellos que se tejían a mano y que llevaban un cinturón también de lana.

El pantalón lo dejé para lo último porque sabía que sería el que demandaría el esfuerzo mayor. Subir, subió. Pero los ganchitos que lo tenían que cerrar ni siquiera se conocieron.

Usé el cinto. Le hice un agujero extra, bien en la puntita. El próximo cumpleaños …..se lo hago en el anexo.

Desde el baño escuché a mi mujer que seguía haciendo fuerzas, se apoyaba en las puertas, se agarraba del bidet y se quejaba como nunca la había escuchado.

Me puse una corbata para disimular que el botón de arriba no prendía ni prendiendo y con las botas sin terminar de calzar salí caminando como pude.

Nos encontramos en la mitad del pasillo.

Mis botas dobladas en el tobillo, parecían indicar que estaba bailando un malambo, pero quietito.

Nos miramos. Mi mujer solo atinó a apagarla luz. No nos podíamos mover, caminar, ni respirar. Ni siquiera teníamos fuerza para llorar.

Cuando nos repusimos, mi mujer me juró por Cacho Bochinche que nunca más iría a un cumpleaños de más de 60.

Como todavía quedaban dos días la convencí para llevar a la modista la ropa que nos probamos. Habría que agregarle, cortarle, ponerle o sacarle (más ponerle que sacarle).

Cuando llegó el día del cumpleaños éramos otra cosa, nos movíamos con cierta gracia, incluso ensayamos a hacer como que saludábamos al llegar.

Después probamos una vez (una sola vez) a agacharnos, e hicimos como que bailábamos para saber de antemano si algo de aquello se rompería, se despegaría, se desarmaría o se descosería en algún momento.

Quedamos bastante conformes, pero nuestros hijos nos cerraron con llave por fuera y nos prohibieron salir vestidos así. Nos amenazaron con no dejarnos ver nunca más a nuestra nieta.

¡Pero nuestra rebeldía efervescente y sesentona no se rinde!

¡Saltamos por la ventana y contentos y rejuvenecidos nos fuimos al encuentro de los compañeros de una generación pujante y vital!

Abrimos la puerta doble.

Pedro nos esperaba como si fuera una quinceañera. Le dimos el regalo a la vez que en un segundo observamos todas las mesas y pudimos ver que casi todos estaban matambreados.

Sólo se salvaban tres o cuatro parejas, el resto fue al mismo shopping que nosotros.

Nos sentaron en una mesa grande con otras personas

– ¿Quién es el señor canoso que está al lado mío? -le pregunté en voz baja a mi mujer.

– Es Carlitos, fueron compañeros del liceo y es tu actual peluquero.

– ¿Carlitos?… Hace diez minutos que estoy conversando con él y no me daba cuenta de dónde lo conocía. Está hecho pelota. No se mantiene como me mantengo yo.

Giré, le pasé el brazo por la espalda y tratando de disimular le dije:

– ¡Carlitos viejo y peludo!…¡Estás igualito Carlitos!!

– Y voooos estás hecho bolsaaaa!!!-

me dijo y empezó a toser de tal manera que la mujer, con pañuelito al cuello igual que la mía, se tuvo que parar a atenderlo.

– Levantá los brazos, viejo. Tomate una cucharada de esto por favor, tenés que cuidarte, a vos te faltan dos años para tu cumpleaños de 70.

Enfrente a nosotros, en la misma mesa, estaba Beto con la esposa (alias Incamable) que se había puesto toda la pintura que encontró en la casa, incluyendo una mano de enduído, dos de fondo, esmalte sintético y antióxido.

Beto se me acercó y en secreto me dijo:

– ¿Te acordás de Mónica? ¿Te acordás que estaba que se partía? ¿Te acordás que todos estábamos enamorados de ella en facultad?

– Claro que me acuerdo. ¡Siempre me acuerdo de ella!

¡¡Tooodos los días me acuerdo de ella!! ¡¡¡¡SÍÍÍÍÍI, NO DEJO DE ACORDARME DE ELLAAAA!!!!!

!Y esto se ve que con la emoción lo dije fuerte porque mi mujer me pisó sin querer con los dos tacos aguja.

– ¡¡Mirá para la pista! ¡¡Salió a bailar con el marido, mirala!!! -me dijo Beto, babeándose.

Giré la cabeza y solo conseguí ver a una señora mayor, entrada en años y en nalgas que se movía con mucha gracia.

– No la veo -le dije- debe de estar bailando atrás de la gorda culona…

La conversación en la mesa se fue poniendo linda.

Todas las frases comenzaban con: ‘¿Te acordás de…?’, ‘¿Vos estabas el día que…?’, ‘El que no está bien es…’,’¿Sabés quien tuvo otro nieto….?’, ‘Viste quién se murió?’.

Las manos empezaban a hablar más que las bocas. Cuando alguien trataba de recordar quién fue que le chocó el auto al padre en el 60, aparecían los ‘¿eeeehhhh?’, ‘¿Cómo

era?…’ ‘El petiso…’ ‘¿Cómo se llamaba el petiso?…’Y la
mano golpeaba el aire, la mesa o el hombro del otro:’el de pelo largo crespo que se hacía la toca, ¿cómo era que se llamaba?’

– ¿Y ustedes ya tienen nietos? – preguntaba Ariel.

– Si, una – le decía mi mujer.

– ¿Dos nietas ya?

– No, una sola.

– ¿Dos varones? ¡Mirá vos!

– ¡¡UNA NIETAAAA!

– ¿Neneta? Que lindo nombre. Disculpá que no te escucho bien. Están poniendo la música muy alta. A ese jovencito que está con el combinado deberían calmarlo un poco.

– Acá tengo una foto de Raquelita- le dijo mi mujer.

– Ni te molestes – contestó Ariel – sin los lentes no veo un pomo.

La fiesta estaba bien buena, la música pasaba de" Zapatos Rotos" a" Yo en mi casa y ella en el bar "y de" La Lambada" a" Los Iracundos ".

De la pista me hacían señas para que saliéramos a bailar.

– ¡¡Vamos cheeee!! ¡Manga de aburridos!! ¡Cómo en los sesenta, negro!….. ¡Vengan cheee!

Dos veces me tenté y dos veces me senté. Dos veces me paré y dos veces mi mujer me pegó un pellizcón en zonas de compromiso, me aplicó el plan taco aguja y me gritó en secreto al oído:

– ¡¡Esperá a los lentos, si bailamos esto se nos descose todo!! ¿Por qué no vas a fumar un cigarro afuera con Carlitos y Oscar?

Ahí viene el mozo ¿Te pido algo?

– Sí, pedime un Omega Tres con bastante hielo. Ya vengo.

– Mi amor – me dijo mi mujer cuando me paré- llevá el celular por las dudas y llevá este papel con la dirección anotadita.

Afuera aprovechamos para recordar todas las minas que estaban buenas y nunca nos dieron pelota, todos los nabos a quien les quedamos debiendo una trompada y todos los campeonatos que nunca ganamos.

En la vereda de enfrente alcanzamos a ver que Beto hablaba con una señora, le mostraba la cédula y le preguntaba dónde quedaba el local en el que estaba un rato antes festejando un cumpleaños de más de 60.

Desde adentro, el tipo del parlante avisaba que había aparecido Juanita y que estaba junto al tipo que pasaba la música.

Que fueran a retirarla allí.

Fue una noche inolvidable, a las 11 nos tomaron la presión a todos y un enfermero atendía sin costo a los que se sofocaban bailando.

Junto con los souvenir, en un detalle realmente novedoso, a los que queríamos seguir tomando cerveza nos iban dando pañales desechables.

¡Formidable invento esto de los cumpleaños de más de 60!

Más que nada ahora, que todavía estamos hecho unos potros!!

|

Catalunya Ràdio està perdent audiència a marxes forçades. Així ho indiquen els resultats que han sortit avui mateix. Era d’esperar. Era un d’aquells vaticinis que tothom sabia que es complirien. No calia tenir cap bola del futur ni ésser endeví. Quasi tothom hi estava d’acord.

Però on més s’ha notat en el programa del matí. Quan es va acomiadar l’Antoni Bassas ja es veia a venir la catàstrofe. Quan van anunciar que el substituiria la Neus Bonet ja tots vam tenir la certesa que era un error garrofal. D’aquells que clamen al cel.

Ja es veia que la Neus Bonet no tenia ganxo. Tenir ganxo és essencial en qualsevol professió per a triomfar. Però en la ràdio és essencial. Igual com ho és a la televisió. Ja no em poso en les tendències polítiques, en la independència i en la capacitat professional que pugui tenir aquesta senyora. No m’hi poso perquè no tinc evidències ni punts de vista prou justos i fundats de cap d’aquestes  coses. Però sí que un conductor de programes ha de tenir ganxo per tal d’atreure oients.

Només escoltar la Neus Bonet a mi ja em venen ganes d’apagar la ràdio o canviar d’emissora. Una persona  amb una veu freda, seca, sense ànima no pot conduir un programa. És una persona que a mi personalment no m’atreu gens. L’escolto de tant en tant alguna estona curta (tampoc tinc temps de fer-ho més, la veritat) per dir-me a mi mateix que potser ha canviat. Per convèncer-me que no és tan dolenta com jo me la imagino. No puc aguantar-la. He de canviar de seguida d’emissora.

Ja es poden anar espavilant si no volen perdre tots els oients de la franja matinal. Que comencin a posar fil a l’agulla perquè aviat ja no serà ni la segona emissora més escoltada a Catalunya.

Catalunya Ràdio no es mereix tal càstig. Havia arribar a unes cotes de qualitat tan altes que es feia difícil conservar-les. Però és que sembla que ho hagin fet a propòsit. Una emissora pública hauria de tenir unes altres mires i tenir prou ganxo perquè sigui escoltada per una majoria de catalans.

Esperem que sàpiguen esmenar el camí.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

El coneixeu? Aquest tío (no puc dir senyor) que abans feia teatre i ara fa anys que la caga i sembla que la vol seguir cagant, va escriure un llibre que es diu “Memòries d’un bufó”.

Jo crec que ara no arriba ni a bufó.Els bufons feien riure al personal.  Ara és un pobre home ressentit, que no sé si fa riure a ningú. S’ha refugiat en mans de la Presidenta de la Comunidad de Madrid perquè ha vist que és una bona menjadora. Ara ja ni fa gràcia. Bé: una mica de gràcia sí que la fan les coses que diu.  Ara s’ha tornat un funcionari obedient que diu el que allà volen sentir. Els bufons feien això per als reis.

Un dia li vaig escriure un mail criticant-li unes quantes coses que, des del meu punt de vista, trobava molt desencertades: tant a nivell personal i a nivell artístic. Vaig mirar de fer-ho amb educació. La seva resposta va ser furibunda i mal educada. Semblava que responia un petit déu a qui ningú tenia dret a criticar. Parlava des de la veritat absoluta i el ressentiment.

A partir d’aquell dia ja veig acabar de saber qui era aquest personatge que potser un dia llunyà feia riure. Ara ja no fa riure. Fa més aviat llàstima.

He de confessar-vos que no en sé gens de cotxes ni m’interessen massa. Però sí que em va interessar la notícia que vaig llegir fa un parell de dies: Seat està preparant un cotxe híbrid…per al 2014!

Home, penso jo: No arribaran a misses dites? Aquesta tendència del mercat cap a cotxes més racionals, ecològics i sostenibles no fa ja temps que se sabia?

Els japonesos ja fa anys que comercialitzen cotxes d’aquesta mena. Fàbriques com Honda, Toyota –el pioner- ja fa 10 anys que n’estan venent. La qual cosa vol dir que n’hi ha alguns que no baden mentre d’altres estan dormint a la palla.

I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció de la notícia: Seat “s’està posant en una molt primera posició a l’hora de rebre ajudes del Pla Integral d’Automoció impulsat pel Govern”

Aquest tipus de notícies a mi em faria vergonya donar-les. Seat sempre ha tingut ajudes i més ajudes del governs. Mentre es venien cotxes com llonganisses aquí ningú es preocupava massa de res. Vinga fabricar models ben grossos i ben potents! No importava que gastessin un disbarat  i que fossin models totalment irracionals. Ara, quan les coses van més malament i es venen menys cotxes, Seat tornarà a tenir ajudes del Govern. Així fins i tot jo sabria portar una empresa!

Tags: Cotxes, Ecologia, Empresa, Seat

Ja no pensem que ara fa un any no teníem aigua.  Tenim molt mala memòriaper a certes coses. I les autoritats tampoc em sembla que facin gran cosa per fer-nos-en recordar.Hi han llocs on els nens tenen set set. Però no una set qualsevol sinó d’aquesta que et deixa la llengua enganxada al paladar. Estan acostumat a tenir set. A vegades molta, massa. Un de cada tres humans viu en països on la manca d’aigua és desesperant.El nen és aquí, amb la boca com com un paper, i tu et rentes les dents. I mentre te les rentes i et mires al mirall, l’aixeta continua oberta, i el nen mira. Si ara que et rentes les mans deixessis el tap posat, aquests restes d’aigua bruta serien un tresor per al nen, però en aquest joc del repartiment, ell només pot panteixar.I et mira mentre rentes els plats i, entre plat i pla, l’aigua continua sortint. I corre neta per la canonada. El nen està tan deshidratat que la boca mai se li farà aigua. I l’aigua corre, a la banyera, a la cisterna, al jardí, al rentaplats, a la rentadora -freda i calenta-, al carrer i a les fonts públiques…Cada deu minuts que passes rentant el cotxe, gastes 200 litres d’aigua. Un dipòsit de 200 litres d’aigua pura. El nen hi cabria dret dins del dipòsit. Però en el repartiment li toca un altre tipus de lloc. No s’ofegarà amb aigua; s’ofegarà de set. És una sort que el nen visqui lluny. Dins de 20 anys es calcula que dos de cada tres persones tindran problemes per aconseguir aigua. Són moltes. Diuen que la pròxima guerra mundial serà per causa de l’aigua. Si això fos veritat, potser que vigilem amb l’aigua mentre hi hagi, perquè el futur serà negre (sense aigua o, potser pitjor, on n’hi hagi encara).Etiquetes de Technorati: Aigua,Set

Tags: Aigua

En les ètnies indígenes es transmeten històries que vénen de lluny a les que anomenem “mites”. Per a molts de nosaltres, “mite” és sinònim de coses que no són veritat, fantasies o coses paganes sense valor, provinents de falses interpretacions i pràctiques d’altres religions. El mite de vegades és considerat com una equivocació, un error, que ha de ser destruït per l’evangelització o per la cultura moderna; com quelcom endarrerit que va desaparèixer amb l’avanç del progrés i de la civilització.Per als indígenes mateixos, però, el mite és l’eix de l’ètnia, al voltant del qual s’estructura tota la resta.

El Mite com a “Casa de la Ètnia” 

El mite, amb tota la varietat de les seves històries, és com una teranyina, estesa sobre pedres i entre branques que serveix de casa a l’aranya. El mite és la tela invisible que l’ètnia va estendre sobre el territori que ocupa i sobre la història que transcorre. Allà parla de turons i valls, de rius, fonts, arbres, camins, bestioles, flors, peixos, pluges, núvols etc. (Elements lligats al territori). Parla d’avantpassats, de crisi, de guerres, d’invasions, de patiments, d’epidèmies, de viatges, de migracions etc. (elements lligats a la història de l’ètnia). Aquests elements de la història i del territori són els punts, on l’ètnia penja els fils d’aquella tela invisible, construint així la seva casa. Les històries del mite “expliquen” totes aquestes coses del territori i de la història (espai i temps), lligant-les amb l’origen de la pròpia ètnia. Així estableix, dins d’aquest món amb el seu temps i el seu espai, un “quadre de referència” que dóna seguretat i identitat a la ètnia. I els seus membres se senten a casa -enmig del temps i l’espai marcats per aquella tela invisible- com l’aranya en la seva teranyina. Gràcies al seu mite, ells se situen, es troben amb si mateix, amb els altres, amb la divinitat. En el mite l’ètnia troba l’equilibri de la seva vida.

El Mite com a “memòria” 

En cert sentit, el mite és més gran que els membres de l’ètnia. És la seva memòria col · lectiva, memòria dels seus orígens, amb els que els seus membres s’identifiquen i mitjançant els quals es situen. El mite els envolta, les sustenta i els orienta, els protegeix i els educa. Pel seu simbolisme estrany, el mite amaga el seu secret als de fora i el revela als que són de casa. El seu secret últim és revelar als membres de l’ètnia el sentit de l’existència.La pitjor cosa que pot esdevenir una persona és perdre la memòria. La persona llavors es perd, es converteix en una joguina en mans dels més vius, doncs perd la capacitat de reaccionar i de resistir. Privar a algú de la seva memòria és el mateix que matar per dins.El pitjor que es pot fer a una ètnia és destruir els seus mites.

El Mite com a “defensa” 

Quan un vent fort raja la teranyina, l’aranya es queda agitada. Si és possible ella recompon la tela i roman allà on morava. En cas contrari, fuig.Quan qualsevol fet raja o desequilibra la vida mantinguda pel mite, l’ètnia es queda agitada i es perd. Per exemple: el govern obre -sense preguntar- una ruta enmig del “espai” de l’ètnia, aquesta ruta és com una ferida oberta a l’ànima de l’indígena. Afecta la identitat de l’ètnia. Si és possible, l’ètnia recupera l’equilibri, és a dir, incorpora el fet nou dins del seu mite, donant-li així el seu lloc “previst”. Si això no fos possible, l’ètnia fuig, es perd i mor com a tal. Només viuran uns individus aïllats, sense memòria, perduts.Quan hi ha en el cos humà una ferida oberta, la vida reacciona i posa en acció forces que protegeixen el cos contra la invasió i contra el perill de mort. La defensa contra l’invasor deixa marques i cicatrius a la pell.Així el mite dels indígenes està ple de cicatrius, provocades per les ferides dels fets i per l’acció defensiva de l’ètnia. Per exemple, gairebé tots els mites parlen de la invasió dels espanyols i portuguesos a Amèrica. Aquest fet va afectar molt a la vida dels indígenes i un gran nombre d’ells va desaparèixer. Altres, per no perdre’s i per poder recuperar la seva identitat perduda, van lligar aquest fet nou als seus orígens antics i ho van incorporar dins del seu mite. O sigui, la força “centrifugal” del fet va ser absorbida i neutralitzada per la força “centripetal” de la consciència de l’ètnia, expressada en el mite. El mite, per la seva naturalesa, és una força “conservadora”, conserva la vida i la protegeix.

Ús del Mite en la vida 

El mite és sempre rellegit i modificat a la llum dels nous fets que així van sent incorporats dins de la consciència i de la vida d’una ètnia. El mite, en la manera que és comptat i usat avui, és l’expressió de la consciència que ells tenen de si mateixos.L’ús i la recitació del mite es realitza amb un cerimonial propi, en èpoques i situacions determinades, lligades a festes i esdeveniments específics. Segons la festa, l’esdeveniment o la situació, es recita aquesta o aquella part del mite. La recitació no la fa qualsevol, sinó només aquell que exerceix aquesta funció en l’ètnia. Qui recita el mite, fa presents les històries passades. Mitjançant la recitació del mite, l’ètnia, es lliga o es relliga (re-ligió), cada vegada de nou, al seu origen permanent, d’on rep la força per poder viure i reviure. El mite és com un vell bagul, d’on l’amo de casa treu coses velles i noves, segons les necessitats de la vida de l’ètnia, perquè serveixin de llum i d’orientació en la solució dels problemes de la vida. El mite mor amb l’ètnia i amb ella reneix. És el seu termòmetre.

El Mite com a clau de lectura de la vida 

El mite és com el catalitzador de la vida de l’ètnia. Per l’indígena el mite és la clau amb la que llegeix i interpreta tot el que existeix i passa a la vida. És com l’enciclopèdia de l’ètnia. En ella hi ha de tot. És la tradició, la seva norma de vida, la seva llei, la seva medicina, el seu passat, el seu present i el seu futur. Tot el que és important per a la vida de l’ètnia, es troba en el mite.NOMÉS UNA REFLEXIÓ: NO ENS CALDRIA APRENDRE ALGUNA COSA DE TOT AIXÒ EN ELS MOMENTS ACTUALS EN QUE EL NOSTRE PAÍS CADA DIA QUEDA MÉS DESARRELAT, MÉS A L’AIRE?….

Tags: Desmitificar, Mites

“Dios los cría y ellos se juntan” diuen en castellà. Doncs això: aquesta gent del G20 han vist les orelles al llop i, corrents i de pressa, reunió de pastors (neoliberals). Els altres pastors no compten.El neoliberalisme és la idolatria al déu del mercat. No hem d’oblidar que el neoliberalisme continua sent el capitalisme transnacional portat a l’extrem. El món convertit en un gran mercat al servei del capital fet déu.El neoliberalisme implica allò de que “cadascú que s’espavili”.L’Estat se’n renta les mans de les responsabilitats que li toquen (perquè hauria de ser el responsable de la comunitat). Deixa d’existir la comunitat i comença a prevaler tot el privat. La propietat privada passa a ser privativa i d’aquí passa a ser excloïdora. Deixa pel camí milions de persones pobres. La privatització es la selecció d’una minoria privilegiada que, aquesta sí que mereix viure, i viure bé. El 15% de la humanitat té dret a viure bé; la resta és la resta. La marginació freda de la resta que sobra.Així com el col·lectivisme dictatorial és la degeneració de la col·lectivitat i la negació de la persona, l’individualisme neoliberal és la degeneració de la persona i la negació de la comunitat. L’individualisme egoista degenera la persona que, per definició, hauria de ser relació i complementació amb els altres. (Gonzàlez Faus)I podríem continuar aquesta reflexió. Però em temo que avui a Washington no es tindrà en compte aquesta posició i que la solució serà més del mateix.Quatre retocs, quatre regles que defensin millor el capital …i tot arreglat!,

Tags: Neoliberalisme

No em digueu que vosaltres no n’heu rebut cap que m’agafarà algun complexe rar.. Ja els he dit que no m’ interessa, que ja estic bé on sóc, que és molt car, que no em dóna la gana…. Em sembla que ja he acabat tots els arguments. Però ells, impertèrrits, segueixen en la lluita. El que em fa més gràcia de tot plegat és que parlen tots argentí. Com que conec una mica l’argot i el parlar “porteño”, al principi els seguia la corrent i em deien si jo també era argentí… Pitjor el remei que l’ enfermetat perquè llavors sí que ja no paraven i ja no hi havia manera de treure-me’ls de sobre.Ara ja he adoptat una nova tàctica i em va prou bé. Us l’explico per si la voleu fer servir: Quan tuquen i hom sent aquella cantarella de:-“Es usté el Sr. Jaime Pubill?”el primer que faig és dir:-“Perdó, amb qui tinc el gust de parlar?_Cómo dice?-Que amb qui parlo?-Perdón, pero no entiendo el catalán.  Porque usted debe ser catalan me imagino.-Doncs sí. De tota la vida.-Y no podria hacerme el favor de hablarme en español, quo no entiendo el catalán?-Doncs no senyor… (Això ho dic ben poc a poc per tal que ho entengui bé. I veig que la majoria ho entèn prou bé…) . Es que no sé parlar el castellà. No me’n van ensenyar a l’escola.En aquest determinat punt és quanarriben alguns tipus de reaccions prou diverses. Des de la del que penja directament perquè no vol perdre temps i mira d’aprofitar el temps enredant algun altre futur client, fins al que es vol fer el simpàtic i creu que així aconseguirà el seu objectiu. LLavors segueix en castellà fents mil ofertes de ADSl i buscant mil arguments.Llavors és quan el tallo i li dic: Què no ho ha sentit que no entenc el castellà?.Normalment ja no insisteixen més. Però podria explicar -cosa que no farè per no cansar-me massa i no cansar a aquell que ho pugui llegir- moltes més converses i moltes formes de vendre línees ADSl.Ja ho entenc que és la forma que els pobres es guanyen (malament, segurament) la vida. Però no estic disposat a que una companyia com Jazztel no tingui la més mínima sensibilitat amb el català. I per tant, no tinc cap obligació ni cap necessitat d’escoltar-los.Ah! I l’estratègia m’ha anat bé. Proveu-la.

Tags: Jazztel