A PEU

Si mireu el meu Facebook veureu que tinc en aquests moments 227 amics. Segurament que en algun moment fins i tot n’havia tingut algun més. Com podeu comprendre és impossible tenir tants amics de veritat. Facebook fa trampa i fa que anomenem amics a simples companys, coneguts, saludats o fins i tots a persones completament desconegudes que, per alguna circumstància ens han demanat «amistat» i els hem posat a la llista.

Això no tindria més importància si fóssim conscients que d’amics, en realitat, n’acostumem a tenir ben pocs i que del que es tracta és de no acabar de devaluar la paraula que aquesta xarxa social tan alegrement ha posat de moda. D’aquesta classe d’amics del Facebook me’n surten 227, però en podria tenir 5000. Tot és qüestió de posar-s’hi i començar a demanar de manera desaforada amistat a tort i a dret. ¿Recordeu quan el cantant brasiler Roberto Carlos cantava aquella cançó que es va fer tan popular «Yo quiero tener un millón de amigos»? Doncs si mireu la seva pàgina oficial de Facebook veureu que ja en té 5.852.364. Com deia un: com per convidar-los a tots a fer una cervesa!

I, en canvi, considero que és molt important tenir amics. Però amics de veritat -i no pas d’aquests dels que parlava-; que no en cal gaires i aquí podríem fer bona aquella dita de «pocs i bons». No sempre és fàcil fer amics i encara és més difícil conservar-los. Anem tots molt atrafegats pensant en les nostres coses i en els nostres assumptes i no tots sabem perdre el temps en les coses que realment són essencials; en canvi, ens costa ben poc perdre’l en coses sense importància. Qüestió de saber triar… L’amistat pot néixer de diverses maneres. A vegades neix ja en la infantesa o en l’adolescència i perdura tota la vida. Altres vegades neix per casualitat en algun moment de la nostra vida simplement perquè dues persones tenen unes afinitats que fa que d’allà en neixin afectes perdurables sense saber ben bé com. La vertadera amistat és com un fil que es va estirant i estirant i no es trenca mai. Per lluny que estiguem físicament; per molt temps que passem sense veure’ns i fins i tot sense comunicar-nos gaire l’amistat pot perdurar d’una forma una mica misteriosa i sense que la puguem explicar. I tots necessitem aquell caliu, aquell lloc on sabem que serem escoltats i acollits si alguna vegada ho necessitem. I qui no ho necessita? Qui no necessita afectes, complicitats, carícies físiques o carícies a l’ànima?

Acabo de llegir una notícia que m’ha fet pensar com n’és de necessària l’amistat i com tots necessitem tenir el caliu d’algun amic. I si no és possible un amic, almenys l’afecte d’algú que se’ns acosti i que mostre algun tipus d’afecte amb nosaltres. La història tracta d’un adolescent anglès que es diu Ollie Jones i pateix l’anomenat autisme clàssic. Es tracta d’una forma moderada del trastorn que no el porta a comportaments compulsius, però retarda el seu desenvolupament. La seva condició fa que Ollie tingui pocs amics i, per tant, se senti sol. A punt de fer 15 anys, va escriure dues targetes d’aniversari per a si mateix. Hi posava:“De: Ollie. Per: Ollie. Per molts anys, Ollie! “. Quan la seva mare ho va llegir el seu cor es va encongir perquè reconeix que el seu fill no té amics perquè l’autisme és un trastorn complicat per poder tenir unes relacions normalitzades amb les altres persones. Llavors ella, des d’Exmouth (Regne Unit) va decidir compartir les targetes de l’Ollie a Facebook, esperant que algunes persones se sentissin motivades per enviar-li missatges al seu fill. Demanava que 10 o 12 persones li enviessin postals al seu fill pel seu aniversari. Deia així la nota que va posar el passat mes d’agot: “El meu fill és autista i complirà 15 anys. Li encanten les postals i se’n va escriure algunes a si mateix. Som una família petita i no té amics … Em podeu ajudar? Si tens una targeta vella al calaix, envia-li! Tens temps fins diumenge. Moltes gràcies “. Va afegir la direcció de la família i va esperar.

N’hi va haver prou en 48 hores perquè el post fos compartit més de 22 mil vegades i inspirés ni més ni menys que a 8 mil persones a enviar targetes d’aniversari a Ollie, a més d’un allau enorme de missatges a Facebook. Ah, i una ràdio local, commoguda per la història, va decidir reforçar la demanda de de targetes de la mare, multiplicant d’aquesta manera els resultats.

I van arribar postals del món sencer. El carter va haver de buscar el reforç d’un company perquè eren caixes i més caixes; i va dir-los que encara n’hi havia més al magatzem de Correus. Un detall: la gran majoria de les cartes i missatges enviats a l’Ollie provenien justament d’altres famílies amb algun membre que pateix autisme. “Només puc dir gràcies per la gentilesa, per l’amor i per la bona voluntat de tots, que és increïble. Moltes gràcies “, va dir la mare d’Ollie, emocionada i feliç.

Això no és encara amistat. però qui diu que d’aquest petit gest no en pugués sorgir alguna. A vegades justament ens falta aquest petit pas per tal de que sorgeixin amistats autèntiques….

Tags: Amistat, Església, Seminari de Solsona

Tags: Amistat, Amor, Emocions, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Tags: Amistat, Catalunya, Independència

Tags: Amistat, Relacions humanes, Seminari de Solsona

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tnY6PoDR

Tags: Amistat, Intolerància, SOCIETAT, Valors

Fa tot just una setmana que ens reuníem una colla de companys, antics estudiants del Seminari de Solsona. En parlava fa pocs dies en un apunt que titulava  La memòria, els records i les absències i també n’he escrit alguna cosa en aquest mateix blog cada any després de la trobada anual. Un d’aquests companys m’ha demanat si podia escriure’n alguna cosa més -cosa que he acceptat de bon gust- recordant que podia recuperar i fer servir com a base un escrit que vaig fer l’any 1998, després de la trobada d’aquell any..

Primerament cal dir –per als que no ho sàpiguen- que el TURÓ DE SANT MAGÏ és el lloc de Solsona on està situat el Seminari i és on hi vam passar una bona colla d’anys. D’aquí ve el títol.

Un dia vaig llegir una enigmàtica frase d’un llibre ( no recordo quin) que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar. Tots, menys un". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir. Aquestes trobades que fem anualment deuen tenir alguna cosa de ritual elefantí perquè no ens cansem de fer-les després de ja molts anys. Van començar a Sant Pau de Casserres, el juny de 1987, després que ens trobéssim per casualitat un dia de primavera i després de molt temps de no veure’ns, dos o tres companys en un carrer de Solsona. Parlant, parlant, va sortir la idea de fer una trobada de companys de curs. Vam passar a l’acció i aquell mateix estiu vam fer la primera. I n’hem anat fent cada any fins la de la setmana passada a Vic…

L’any 1998, si no recordo malament, va tocar fer-la a Solsona. Cada any la prepara algú diferent i l’acostumem a fer en indrets ben diversos. Aquell dia era un matí assolellat. Mentre pujàvem amb el cotxe, embolcallats d’una bona música, anava rumiant la frase que citava abans i que no acabava d’entendre. Pensava: per quin motiu els elefants s’han de reunir per oblidar? Serà perquè el fet de tenir tanta memòria no els deixa viure en pau?. A vegades recordar massa pot arribar a ser un inconvenient. Jo anava rumiant-la i vaig arribar a la conclusió que nosaltres som també com una mena d’elefants que ens anem reunint periòdicament, però per a fer tot el contrari del que deia la frase: ens reunim cada any per recordar. Crec que aquest és el nostre objectiu bàsic. I, en retrobar-nos, recordem anècdotes i vivències, retrobem afectes i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment. Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, amb molt bona memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de vivències compartides i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens n’hem oblidat, de cop i volta surt a la llum. En el fons l’oblit és un gran simulacre. Ningú no pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències i certes emocions. No es pot buidar del tot aquest gran espai ple de fantasmes, uns peregrins que ens acompanyen o potser caminen mig perduts  per l’oblit com si fessin en Camí de Sant Jaume. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la del tot i no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta morada està  força plena d’ombres i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i moltíssimes vegades també fem  lloc als bons records. Potser ens caldria ser més justos i procurar mirar amb exacta perspectiva les coses. A vegades, els records dolents ocupen tant de lloc que els bons s’han quedat sense on poder-se situar. I ens calen uns i altres per a viure i per aprendre.

Penso que tots tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar-nos. No podem desenterrar la gent ni el temps que ja ha passat, però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem al damunt i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?

Anàvem pujant, deia, des de Mollerussa per la carretera de Torà i, de sobte, ens topàrem amb el bosc incendiat aquell estiu. Colpia vivament veure tanta desgraciada grisor, tanta vida morta, tantes il·lusions i hores de feina cremades en un instant. I va ser llavors -sense saber ben bé quin era el nexe- quan vaig anar donant tombs sobre el sentit d’aquestes trobades que fem anualment i que s’han fet ja tradicionals i per alguns -em consta i m’hi compto- força esperades.

Suposo que devia ser el fet de veure aquells entorns de Solsona, del Miracle -tan coneguts i estimats-, aquells camins tan fressats en aquells llargs passejos de les tardes de dijous i diumenges i aquells boscos que tant havíem recorregut de petits… I pensar que ben aviat no els reconeixeríem!. Carreteres noves, incendis, edificacions… Pensava que la vida inevitablement anava canviant les coses i les persones, però que era una llàstima que ho canviés tant. Si les coses canviessin cap a millor, ja hi estaríem prou d’acord tots! Però el fet és que massa vegades canvien cap a pitjor i de mica en mica es van deteriorant tant que ja ni les coneixem.

Seguia pensant que ja feia 11 anys que ens reuníem i que ens ho havíem passat prou bé en aquelles ocasions. Aquella cosa, que havia començat com una idea que surt com aquell que no vol en una conversa d’amics, de mica en mica havia anat quallant. Es tractava, simplement, de tornar-se a veure una colla de gent que havien estat companys, amics i que havíem compartit molta vida. Una vida que moltes vegades recordem i mai la reflectirem prou bé ni en cap llibre, ni en cap conversa, ni en cap trobada. La vida s’ha viscut, es viu i prou. Costa tant explicar-la, que quasi esdevé impossible. Falten paraules, falten conceptes. Com al pintor que no acaba de trobar el color o el pinzell per a reflectir prou bé aquell rostre ple d’arrugues que són vida cada una d’elles. Sempre hi haurà alguna cosa amagada darrere de cada solc de la cara i darrere d’aquell rictus indesxifrable…

Mai ens hi hem aplegat tots. Però tampoc es va voler pretendre això. Únicament volíem establir un dia de trobada per tal que hi anés aquell que volgués, que en tingués ganes o potser necessitat. Pensava en els bons moments de records i tips de riure que ens havíem fet durant les sobretaules d’aquestes trobades i durant les esperes mentre anava arribant l’un i l’altre Ens passàvem notícies, coneixíem els fills o la parella d’un i altre, quedàvem per tornar-nos a trobar amb aquell amb qui hi teníem més amistat… Pensava que seria una llàstima que tot plegat s’anés perdent. Perquè un recordava una cosa, un altre una altra. Un tercer, hi afegia un detall més. Un altre portava fotografies, "Infantils" vells i esgrogueïts (la revisteta que es feia al Seminari) que els obries i en sortien uns somriures de quaranta anys enrere… És una llàstima que tot plegat es perdi, com es va perdent aquest bosc de la rodalia de Solsona, els paisatges coneguts i segurament que un bon tros enyorats per tots.

Per això vaig pensar que valia la pena de fer una mica d’esforç entre tots i recopilar coses. Fer reviure la memòria. Allunyar l’oblit. Espantar fantasmes o fer-los córrer de nou. Amb els anys, és com si tot s’anés enfonsant en la boira de l’oblit; però quan la boira es va aixecant, llavors veiem que l’oblit està ple de memòria. Sumant memòria i detalls podem refer la vida, arribar a escriure pàgines i més pàgines plenes de sentiments, vida i nostàlgies. I n’estic segur que tots gaudiríem molt en llegir-les si fóssim capaços d’escriure-les..

I per aquest motiu, també, vaig proposar a la sobretaula d’Olius (1998) començar una petita aventura, que ara podem comprovar que no ha reeixit: Vaig proposar fer un un llibre. Però un llibre inacabat. Sabíem com començaria però no preteníem saber com acabava. Jo vaig comprometre’m a començar-lo i anar-lo passant als meus companys de curs. Jo em limitaria simplement a fer la introducció i a marcar unes pautes que després cada un seria ben lliure de seguir-les o no. Ho preteníem fer per ordre alfabètic, tal com ho fèiem quasi tot al Seminari. Situem-nos en el túnel del temps i tornem a sentir el crit del Dr. Coromina: "Otro, otro.."  quan esperava una resposta que no acabava d’arribar. Començaria l’ Agustí Angrill i acabaria no sabem qui, perquè volíem que no s’acabés amb les anècdotes i coses del nostre curs, sinó que s’hi anés afegint tothom que estigués disposat a explicar alguna cosa amb bon humor o de forma seriosa d’aquells anys de Seminari. Preteníem que hi cabés tot: el bo i el dolent. Cadascú que se sentís ben lliure d’expressar el que volgués. També les trobades van començar essent una cosa dels del curs 59-60 i ben aviat s’hi va afegir gent d’altres cursos. Perquè mai hem pretès tancar-ho a ningú i sempre hem volgut obrir-les a tothom.

La idea, com he dit, no va quallar i el projecte es va quedar en res. Potser era somniar massa  i esperar també massa d’una gent que havia de treballar moltes hores per guanyar-se les garrofes, que tenien una família i segurament que també molts mals de cap. Per escriure se n’ha de tenir ganes i estar en certa disposició… Crec que ha estat una llàstima i que s’hauran perdut molts records i moltes vivències… Però han quedat les trobades, que ja és molt. Que potser és el tot!

Tags: Amistat, Seminari de Solsona

Quan arriba la tardor, cada any ens arriba la convocatòria de la trobada de companys del Seminari de Solsona. I ja van 26 trobades si no vaig errat!. I veig que l’interès no només no decau sinó que es manté i fins i tot va en augment perquè cada any s’hi incorpora algun company nou. Bona senyal.

Ja he comentat alguna vegada que aquestes trobades són essencialment trobades per bressolar  records i amanyagar una mica la memòria de temps passats que, si no van ser millors que els actuals (¿recordeu allò que es diu a vegades de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?), sí que van ser prou bon per fer-nos retrobar i reactivar la memòria per tal de que vagi traient tot allò que hi guarda en algun raconet amagat.

Aquest any la trobada ha sigut a Vic i ens hi hem aplegat vora 50 persones que, tot fent una agradable visita a la ciutat, hem anat xerrant i posant-nos al dia de les circumstàncies personals de cadascú. Hem tornat a des arxivar els records de sempre i segurament que també algun de nou; records que ens fan presents persones i situacions viscudes amb més o menys intensitat  i que formen part de la nostra vida i -com deia un company- ens han marcat a molts per sempre en la nostra manera de ser, de fer i de pensar. Segurament que molts de nosaltres som com som i tenim els valors que tenim perquè vam passar una colla d’any en un lloc que es diu Seminari de Solsona.

La història és feta de records personals però, sobretot, de records col·lectius, contrastats entre diverses memòries personals que tenen com a conseqüència que els fets s’ajustin millor a la realitat tal com era i fan que es deformin molt menys, tot i que les percepcions d’un mateix fet siguin molt diverses i, per tant, els records també. Normalment som molt selectius a l’hora de recordar. No hem d’aferrar-nos als records però sí que potser cal fer-los servir com a eina que ens pot ajudar a viure millor i a enriquir-nos.

Cada any, deia abans, som una bona colla de companys que compartim el dia i la taula. Però també cada any hi ha alguna malaurada absència, degut a malalties o altres raons. I és que ens anem fent grans i el temps no perdona. Si no perdona als joves, menys ens perdona a nosaltres que ja no som tan joves. Per això també vull tenir un record per a ells en aquest petit apunt que sé que llegiran molts dels que ahir vam ser a Vic. Per tant, companys, compartim records antics però també cal que activem una mica les nostres neurones per tal de pensar amb aquests companys malalts i donar-los –hi el suport de la nostra amistat. Tant de bo en puguem tornar a trobar ben aviat.

I tant de bo aquestes trobades segueixin per molts anys!

”Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor”.

(Víctor Català)

Tags: Amistat, Història, Valors

Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?.  Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.

Deia que ahir a la tarda em feia tot aquest munt de reflexions mentre anàvem amb la meva dona a conèixer físicament una persona amb la que havíem tingut una comunicació –que ara anomenaríem “virtual”- al llarg de vora dos anys. Ens vam conèixer a través d’aquest blog. Ell el llegia i un dia se li va ocórrer deixar un comentari, que jo li vaig contestar. I va venir un correu, i després un altre, i un altre… Durant aquest temps ens hem anat escrivint, hem comentat coses, hem compartit realitats ben dures (com la de la seva greu malaltia), ens hem sentit agermanats en una colla de coses i hem viscut un tros de vida –cadascú la seva, certament- en certa comunió. Des d’un moment determinat s’establiren uns llaços que jo qualificaria d’amistat, tot i sabent que era un tipus d’amistat una mica peculiar. Però quina amistat no és peculiar?

Llegia no fa gaire com Marcello Rosati Vitali, (doctor en Filosofia y professor de la Universidad de Pisa, autor de varis llibres i articles especialitzats sobre comunicacions, fenomenologia i corporeïtat) explicava que va el 1985 quan un informàtic anomenat Jaron Lanier va utilitzar per primera vegada la paraula "virtual" per qualificar el camp de les noves tecnologies. Si volem ser precisos, Lanier va utilitzar aquesta expressió per designar la realitat que estava en joc en les experiències sensorials completes -és a dir les experiències en les quals tots els sentits estan implicats- amb l’ajuda d’un mitjà electrònic. Aquesta realitat es diferencia evidentment d’aquella amb la qual estem en contacte habitualment. Per aquesta raó va sentir la necessitat d’utilitzar un adjectiu nou per caracteritzar-la: es tracta d’una "quasi-realitat", d’una "realitat virtual". Jaron Lanier segurament no s’imaginava que aquesta paraula -que ell utilitzava probablement com a sinònim de "fictici", o de "imaginari"- tenia significats filosòfics complexos i caracteritzava de manera inesperada les paraules a les quals es referia. Des que el terme "virtual" (del llatí “virtualis”) neix a l’Edat Mitjana com a traducció de la paraula aristotèlica “dinaton” fins arribar al sentit actual ha passat per moltes fases diverses i segurament que ha adquirit també molts sentits diferents fins que hem arribat al punt que aquest concepte de "virtual" comporta ara un significat alhora més vast, més profund, més ric i més precís el de “quasi-realitat o pseudo-realitat” de la que parlava Jaron Lanier. Deixo aquest estudi per als filòsofs i altres entesos en comunicació per tal de que ens en treguin l’entrellat i ens expliquin millor el que és…

La realitat-real, però, (sí, aquesta que en definitiva és la que compta) és que ahir a la tarda vam passar tres hores molt agradables parlant, compartint vida, història i històries personals i passant-nos d’allò més bé amb aquest amic, trobat i abraçat per primera vegada de forma física aquesta tarda, un amic virtual convertit en amic de carn i ossos (de fet, més ossos que carn… ja que encara s’està refent de la seva malaltia) en un pati i en un entorn molt tranquil i bucòlic d’un poblet petit de la Plana d’ Urgell, sota l’ombra d’un arbre, respirant aire pur i compartint una ratafia i una coca casolana  (gens virtuals, per cert) en les que hi cantaven els àngels. I van passar i repassar un munt de temes; i van arreglar el món; i si la marinada massa fresca no ens n’hagués fet fora potser encara hi seríem…

I pensava avui -mentre escrivia aquest apunt- que ja són 5 els amics virtuals que se m’han fet reals, que he pogut abraçar, des que l’ant 1996 vaig tenir el meu primer ordinador i des que, un parell d’anys més tard, em vaig començar a connectar a internet i vaig començar a retrobar antigues amistats i a fer-ne de noves. Aquest és el gran avantatge d’aquest món anomenat virtual –però que és ben real- que ens ofereix internet i que, ben aprofitat, té un munt de coses positives com aquesta que us acabo d’explicar.

Tags: Amistat, Internet, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Els que venim d’una tradició religiosa entenem de seguida el que es la litúrgia i tot el seu significat: l’ordre i la forma amb que se celebren les cerimònies religioses tenen tot un significat, més enllà de la pròpia celebració i dels gestos i cerimònies en si mateixes.

Un grup de companys del Seminari de Solsona que cada any -arribada la tardor- ens trobem un dia per compartir records i vivències de temps passats i també de la  nostra vida actual; em sembla que ens prenem aquesta anual trobada com una espècie de litúrgia que podríem anomenar: “litúrgia de l’amistat”.

Perquè -com en els actes litúrgics- sota les formes repetitives i potser fins i tot a vegades una mica arcaiques, hi corre un filó de vida càlida i s’hi troba un contingut molt potent d’afecte i d’amistat cultivats durant una colla d’anys en aquell vetust Seminari de Solsona. Per tant, la trobada en realitat és molt més del que es veu. En les nostres trobades anuals sempre s’hi nota un caliu misteriós que fa que sempre siguin molt agradables i en ho passem molt bé entre anècdotes i records.

Alguns hi anem cada any sens falta. Hi estem ben enganxats i em sembla que les trobaríem a faltar. Altres, per diverses circumstàncies, no hi poden anar algun any, però apareixen sempre tard o d’hora. I no cal dir que trobem a faltar molt aquells que veiem només molt de tant en tant, encara que el record per ells es fa sempre permanent. Des d’aquí vull fer patent  un desig expressat per la majoria: volem veure tots aquells que, o no venen quasi mai, o només venen a la trobada de tant en tant. Els trobem a faltar!

Per a ells va dedicada aquesta senzilla història:

Diu que hi havia un home, que regularment assistia a les reunions d’un determinat grup i un dia, sense cap mena d’avís, va deixar de participar en les seves activitats.
Després d’algunes setmanes, el líder d’aquell grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda.
El líder va trobar l’home a casa, sol, assegut davant de la xemeneia, on cremava un foc brillant i acollidor.
Endevinant la raó de la visita, l’home va donar la benvinguda al líder, el va conduir cap  a una cadira gran prop de la xemeneia i es va quedar quiet, esperant.
Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames al voltant dels troncs de llenya que cremaven.
Al cap d’alguns minuts, el líder va examinar les brases que es van formar i acuradament va seleccionar-ne una d’elles, la més incandescent de totes, empenyent-la cap un costat.
Va tornar llavors a seure, romanent silenciós i immòbil. L’amfitrió prestava atenció a tot, fascinat i quiet.
Al cap de poc, la flama de la brasa solitària va anar disminuint, fins que només hi va haver una lluentor momentània i el seu foc es va apagar d’una vegada.
En poca estona, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d’una espessa capa de cendra grisenca.
Cap paraula havia eixit de la boca des del protocol·lària  salutació inicial entre els dos amics.
El líder, abans de preparar-se per sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, posant-lo de nou al mig del foc.
Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la llum i la calor dels carbons ardents al voltant d’ell.
Quan el líder va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir:
– Gràcies per la teva visita i pel bellíssim sermó que m’has fet. Tornaré al grup.

Als membres de qualsevol grup val recordar-los que ells formen part de la flama i que lluny del grup perden tota la seva brillantor.

A cada un dels components del grup val recordar-li que ell és responsables de mantenir encesa la flama de cadascun dels membres i de promoure la unió entre tots ells, perquè el foc sigui realment fort, eficaç i durador.

Fins l’any vinent i que siguem molts més!

Tags: Amistat

El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat.

De vegades el camí pot semblar-nos estèril, o tornar- se dificultós. Altres vegades se’ns fa agradable. Tot depèn del lloc per on ens toca passar, perquè no és el mateix passejar per valls fondes i ombrívoles o per assolellats prats de muntanya. La vida ens depara generalment moments de cada manera i ens dóna les eines per poder-hi transitar sense que morim en l’intent. No ens podem aturar massa ni en els moments feliços i tampoc podem fer-ho en moments tristos. El camí ha de seguir perquè la vida segueix.

Parlant  de com els homes passem per la vida  i de com l’hem de viure, recordo haver llegit una vegada unes paraules de Luter que deien: "Les coses no succeeixen segons la teva raó, sinó per sobre de la teva raó”. No sempre controlem la vida i no sempre l’hi trobem el sentit que nosaltres voldríem trobar-li. Ja sigui en la claredat del dia o en les fosques nits, en la pobresa o en la riquesa, el pa és l’aliment del qual no ens podem privar al nostre pelegrinatge: sustenta, restaura, enforteix i nodreix. Aquest pa per enfortir el nostre esperit se’ns ofereix de diverses maneres: amb paraules curosament triades d’altres viatgers de la vida per acompanyar-nos dia a dia en el camí.Se’ns ofereix aquest pa en forma d’amics que ens encoratgen i ens animen. Se’ns ofereix en forma d’oportunitats per créixer i per millorar. La vida quasi sempre ens dóna alguna sortida perquè jo crec allò de que “quan Déu tanca una porta, sempre obre alguna finestra”.

Tota aquesta llarga reflexió és fruit de tots els excel.lents regals que he rebut aquests dies en forma de paraules, de trucades, de correus, de gestos o d’abraçades.Tot plegat ha estat com petites engrunes que –totes juntes- han fet el pa que alimenta al caminant i al pelegrí que vol i ha de seguir caminant per la vida.Moltes gràcies a tots.

Tags: A PEU, Amistat

No sé de qui és el text. M’ho ha enviat un amic, m’ha agradat i aquí ho deixo…

Conferència a Stanford: “Connexió ment-cos. La relació entre l’estrès i el malestar físic”.
L’oradora (cap de psiquiatria a Stanford) va dir, entre altres coses, que una de les millors coses que un home pot fer per la seva salut és casar-se amb una dona, mentre que una dona, una de les millors coses que pot fer per la seva salut és cultivar la seva relació amb les seves amigues. Al principi, tothom va riure, però parlava de debò.

Les dones connecten entre elles de manera diferent i es proporcionen sistemes de suport que les ajuden a lluitar amb l’estrès i les experiències difícils de la vida. Físicament, aquesta qualitat "temps per a les amigues" ens ajuda a fabricar més serotonina-un neurotransmissor que ajuda a combatre la depressió i pot produir una sensació general de benestar.

Les dones comparteixen els seus sentiments, mentre que els homes sovint es relacionen al voltant de activitats. Ells rarament s’asseguin amb un amic a parlar de com se senten sobre qualsevol cosa, o com va la seva vida personal. Treball? Sí. Esports?. Sí Cotxes? Sí. Pesca, caça, golf? Sí. Però els seus sentiments? Molt poques vegades.

Les dones ho fan sempre. “Nosaltres compartim des de l’ànima amb les nostres germanes i, evidentment, és molt bo per a la nostra salut. L’oradora va dir que dedicar temps a una amiga és tan important per a la nostra salut general com el jòguing o anar al gimnàs.

Hi ha una tendència a pensar que quan estem "fent exercici" estem fent alguna cosa bona per al nostre cos, però que quan estem parlant amb les nostres amigues, estem perdent el temps i hauríem d’estar ocupades de forma més productiva. No és cert. De fet,  el no crear i mantenir relacions personals de qualitat, amb altres éssers humans, és tan nociu per a la nostra salut física com fumar!

Per tant, cada vegada que ens asseiem a xerrar amb la nostra amiga, dóna’t uns copets a l’esquena i felicita’t per estar fent alguna cosa útil per la teva salut. De fet, som molt molt afortunades. Així que … brindem per l’amistat amb les nostres amigues. Evidentment, és molt bo per a la nostra salut”.

Tags: Amistat, Salud mental

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

Tags: Acudam, Amistat, Amor, Emocions, Felicitat, PSICOLOGIA, Relacions socials

El meu post d’avui segurament que interessarà a poca gent. Però l’escriuré igual, tot pensant en el que ens va passar ahir a una colla de companys i amics.

Va passar que ens vam trobar un any més una colla de companys d’estudis. Si no vaig errat ja fa 23 anys que, quan arriba la tardor, ens trobem un dia i compartim taula, records i vida. Aquest dia no és per pensar; aquest dia és només per recordar temps passats. A mida que ens anem fent grans sembla que els fantasmes de la memòria també es van fent més grans i ens van acorralant…

"Tenir més memòria que un elefant". Frase que hem sentit un munt de vegades. Un dia vaig llegir una frase en un llibre que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir de forma més o menys solitària. Nosaltres -al contrari dels elefants- ens reunim periòdicament per recordar. I pel fet de trobar-nos, retrobar-nos uns als altres i -potser- retrobar-nos nosaltres mateixos. Recordem anècdotes i vivències; retrobem els fils allargassats dels afectes, els anem seguint anys enllà i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment.

Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, conserven molt bona la memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de coses compartides, moments i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens en hem oblidat, de cop i volta surt diàfana a la llum. En el fons, l’oblit és un gran simulacre. Ningú pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències, certes emocions, i aquest gran espai ple de fantasmes, aquests peregrins que caminen solitaris i perduts per les vides d’algunes persones. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la; no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta estança està tan plena de fantasmes i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i hauríem de furgar una mica, fer surar i donar una mica més de lloc als bons records i tirar per la borda alguns de dolents que no ens deixen mirar amb justa perspectiva les coses. Els dolents, per dir-ho d’alguna manera, ocupen tant de lloc que els bons records s’han quedat sense on posar-se.

Penso que ens trobem perquè tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar i d’explicar-nos. No podem desenterrar contínuament la gent ni el temps que ja ha passat. Però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem a sobre i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol, perquè vam viure plegats massa coses i vam compartir massa vida. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?. Una pregunta que sempre queda amb una resposta més o menys satisfactòria. L’any vinent, si Déu vol, hi tornarem. Fins llavors, doncs.

Tenir amistats és important. Les persones necessitem amics per viure, prosperar i per sentir-nos connectats. Els amics ens ajuden a mirar-nos a nosaltres mateixos. Ens fan veure les nostres bones i males qualitats i reforcen la nostra autoestima. A través de rialles i bons moments ens ajuden a passar per moments d’estrès o tensió. Poden ajudar-nos a seguir endavant. Els amics estan al nostre costat en moments difícils i celebren amb nosaltres els moments de fortuna i èxit. Les amistats són enriquidores i compensen el temps i la feina que tenim en cuidar-les.

La bona comunicació i la lleialtat és el secret d’una amistat saludable, duradora i la clau per solucionar els problemes. Per això és tant important cuidar-les i conservar-les. Mirar de que l’amistat no es refredi. Mirar de no perdre les que un té. Si busquem l’amic perfecte mai el trobarem.  Els altres veuen els nostres defectes tant com nosaltres veiem els seus. Però heus aquí la grandesa de l’amistat: així i tot ens podem estimar i respectar.

Ser amic és ser respectuós i no jutjar; no mirar més els defectes que les virtuts; mirar més els moments bons passats junts i no pas els dolents.

Ser amic o amiga és respectar-se; ser sincer i sencer. Mostrar-se tal cóm hom és. Vull dir que s’ha de dit tot el que és cregui oportú i sembli millor. D’un mateix i de l’altre. Sense ofendre i amb ànim d’ajudar. Ser amic vol dir aguantar coses i ser molt generós. No mirar el temps que hom hi dedica. Fer l’impossible per ajudar, per estar allà quan l’amic o l’amiga ho necessiti.

No cal tenir-ne gaires. Pocs i bons, seria el meu lema. I no cal que siguin a prop. Des de lluny es pot continuar essent amics i ajudar-se molt. A vegades el sol fet de saber que hi són ja et dóna forces per continuar. Una telefonada al seu moment val un imperi.

Ser amic és un continu anar i venir d’emocions, de regals, d’afectes. És un pou d’on es treu aigua per dalt i s’omple per sota contínuament. Ser amic és un transvasament continu de coses, de sentiments, de paraules, d’afectes. Es donar per rebre. Es enriquir-se tot buidant-se. Donant és quan més es rep.

Quan hi hagi conflictes (que algunes vegades és inevitable) hi han unes normes que jo crec elementals:

-Romandre calmat. Reconèixer quan s’està a la defensiva o massa emocional.
-No culpar-se o acusar-se mútuament.
-Enfocar-se en el problema actual, mirar d’analitzar-lo i aclarir-lo.
-Descobrir els factors relacionats amb el problema per tal de corregir-los, si cal.
-Acceptar que la perspectiva de cada un és diferent, no equivocada.
-Estar disposat a demanar disculpes i/o perdó i estar disposat sempre a donar el primer pas per un apropament.

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Aquesta foto em sembla que il·lustra perfectament el que són la família i els amics: punts necessaris de referència; punts on recolzar-se, anelles d’una cadena llarga d’afectes i de relacions que ens porten a ser més persones, a ser millors i a aconseguir els nostres propòsits a la vida.

Ahir vam tornar a fer la trobada anual de cosins, una costum que vam començar l’any 2002 i que va continuant. Vam trobar-nos i vam mirar-nos de nou. Vam posar-nos al dia de la vida de cada un; de les alegries i penes que ens toca passar necessàriament a la vida diària i que durant l’any no tenim temps de contar perquè anem massa enfeinats, perquè ens fa mandra o simplement per deixadesa. Aquestes reunions serveixen per enfortir les nostres relacions familiars i els llaços d’afecte tan necessaris per a tota persona.

Diuen que la família no es tria i, en canvi, els amics sí. És cert: però uns i altres ajuden a créixer i enriqueixen la persona perquè és el niu on ens refugiem en èpoques de malvestat. Amics i família són llocs on compartim, llocs on ens animem, on plorem i on riem sense cap mena de por. I caldria que penséssim també no només amb allò que ens dóna sinó amb allò que hi aportem, que hi hauríem d’aportar i que potser no fem…

De les famílies, com de tot ésser viu, se n’ha de tenir cura. Segurament que ens n’ hauríem de cuidar molt més del que fem perquè la família no deixa de ser una entitat, una espècie d’ésser que viu, creix i es transforma contínuament amb la vinguda de nous membres i amb la desaparició d’altres. És la vida mateixa amb tots els seus canvis continus i les seves transformacions…

Si volem que la vida sigui rica i plena cal buscar els elements que donin consistència, cal posar el ciment i l’argamassa que uneixi totes aquestes pedres que van formant la paret i l’edifici familiar a través dels anys.

Bon any a tots els cosins Gamisans i fins l’any vinent!

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Aquesta frase tan catalana d’"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n’està tant. Serveix per a no dir el que l’altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a  la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d’esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te’n va aquella persona que estimes tant…

Viure d’ il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d’anar estirant el carro, quan la vida te’l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t’acosta, la injustícia et forada l’ànima i el dia se’t fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d’esperança. És el moment d’anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l’amistat, l’afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.

Acabo d’arribar d’un sopar de comiat de dos companys de feina que es pre-jubilen. Ens ho hem passat bé. Hi han hagut acudits, cants i alegria. Potser també alguna llàgrima d’aquelles que no es veuen; una llàgrima d’aquelles que es ploren cap endins. En algun moment em sembla que més d’un ha fet el cor fort per no deixar-les anar… En aquestes ocasions hom riu cap enfora i plora cap endins.

Els que ens anem atansant a la jubilació anem posant la barba a remullar. Anem mirant enrere i hi veiem un munt de coses i una història llarga. Tenim menys futur que passat. O, si ho voleu dir d’una altra manera, tenim més passat que futur. Un passat que està carregat de coses boniques, d’històries impressionants i d’una fantasia que, amb els anys s’ha tornat realitat. També de coses lletges, però aquestes les prefereixo oblidar.

Sóc partidari de l’amnèsia i no pas de l’anestèsia. L’amnèsia la tria un. L’amnèsia pot ser selectiva i és bo que ho sigui. Jo sóc un amnèsic selectiu i això m’ajuda a viure millor.  No m’agrada l’anestèsia perquè aquesta te la provoquen els altres. Això no ho accepto.

Als amics Xavier i Esther moltes gràcies i molta sort en aquest temps de llibertat i noves possibilitats.

La Dunia és la meva fillola i ahir va complir 14 anys. Recordo el dia que va néixer, que vam córrer a conèixer-la a l’Hospital, tant bon punt els seus pares van avisar-nos que ja havia arribat al món.

I ja té 14 anys! Això de que el temps passa de pressa és tant cert com hi ha món! L’hem vist néixer i créixer i no ens en sabem avenir. Hem anat veient que s’ha anat fent gran, que s’ha anat tornant més reflexiva, potser no tant espontània, però ha conservat l’afectuositat que ha tingut sempre. En algun moment hem descobert una mica de tristesa als seus ulls i ens ha fet patir.

No li ha tocat una vida fàcil, sobretot des que els seus pares es van separar. Quan era molt petita, a casa seva van passar certes dificultats econòmiques. Després es va encaminar la cosa i durant una bona temporada van estar millor. Va canviar de casa vàries vegades. Va canviar de ciutat. Ha canviat d’ambient… però ella ha sabut lluitar per conservar el que volia, aconseguir coses noves i trobar amics i amigues. Ha estat una nena lluitadora des de petiteta i segueix conservant aquesta característica, sobretot ara que competeix fent esport i ha de lluitar de valent per arribar a la meta.

Dunia, et vull deixar com a regal d’aniversari aquesta preciosa carta de Joan Surroca i Sens, que et pot servir a tu i als adolescents actuals. Potser en aquests moments no l’entendràs de tot perquè diu coses molt profundes i molt importants. Però te la deixo i potser et farà servei.

Estimada B.,

El teu institut em va convidar i les meves paraules varen xarbotar la teva sensibilitat tan pròpia dels teus catorze anys. Vares venir a casa per seguir conversant de les teves inquietuds i sobre el futur que ningú veu clar. Em sentia interpel·lat pels teus sorprenents ulls verds de blat d’abril.

Sovint els grans no sabem donar respostes perquè hem estat maldestres, ens hem equivocat i sabem que deixem un món inacceptable per a vosaltres. T’escric a tu, i a tots els adolescents, en un intent de resumir el que necessitaria llibres per explicar-me amb correcció. T’ho dic clarament: res pot tenir solució amb l’actual sistema econòmic.

Si vols donar sentit a la teva vida, lluny del viure passiu de tantes existències, dedica’t a posar en evidència les contradiccions de la nostra organització econòmica. Cerca estratègies no violentes per acabar amb el robatori a gran escala provocat per la banca, els negocis sempre bruts del tràfic de persones, de les armes i de la droga i dels especuladors dels béns de la Terra que són de tots.

El capitalisme fomenta que aflorin els racons més obscurs de la naturalesa humana. Rousseau tenia raó: l’home és essencialment bo i no et creguis que l’home sigui un llop per a l’home com predicava Hobbes. La gent senzilla, la gent que no té gaire res, sigui d’on sigui, sol ser generosa i en els ulls porta la marca de la bondat. La cobdícia ens porta a l’abisme de la deshumanització.

Coopera amb tota la força de què siguis capaç per canviar un sistema malvat i no t’entretinguis posant pedaços, com tants equivocadament hem fet, perquè faràs contents els poderosos quan et vegin anul·lada amb l’os que ells mateixos hàbilment t’hauran llençat.

Que ningú et tapi la boca amb discursos sobre la bondat de la nostra democràcia inexistent. Estem en una plutocràcia on governen els rics i poderosos. Sigues valenta per resistir la forçosa soledat amb la qual viuràs.

No et deixis enquadrar mai tal com pretendran aquells que ignoren que el pensament necessita llibertat. Són els mateixos que es posaran nerviosos quan remoguis les tranquil·les aigües en què naveguen. Esforça’t amb passió sense admetre mai que el fi justifica els mitjans. Mai.

Sigues forta perquè, si actues així, tots aquells a qui molestaràs, incapaços de trobar arguments, et desqualificaran directament i t’acusaran de voler restar per damunt del bé i del mal. Quan escoltis això, et recomano que no t’hi tornis. Mira-te’ls compassivament i tu ja sabràs que també tu vius en el mal tot cercant el bé, perquè qui viu plenament en el bé –en un món tan cruel, injust i depredador– forçosament viu privat de llibertat física.

Cerca l’equilibri per no dimitir mai. Viu amb entusiasme i, malgrat tot, celebra la vida en comunió amb tots els éssers, especialment amb les persones estimades. Dedica temps a contemplar silenciosament el firmament des d’un punt elevat, sense contaminació i, des d’aquest lloc net, mira les estrelles i elles t’oferiran solucions a algunes de les preguntes que jo no he sabut respondre’t. Amb els meus millors desitjos.

Joan Surroca i Sens

Per molts anys Dunia i que en celebris molts més!

Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.

Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont  Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.

Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.

No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d’una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d’on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.

Al cap d’una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s’havia construït sobre les ruïnes.

Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l’Helena.
Es van abraçar llarga estona.

Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l’ Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.

I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d’avellanes que feia per a tots.

L’Helena l’havia trobada, intacta, entre la runa, i l’havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l’oferia a la seva amiga d’infància.

Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.

Fa 50 anys que una cinquantena de nens es trobaven per primer cop al Seminari de Solsona per començar uns estudis amb la intenció d’arribar a ser capellans. El món ha donat moltes -moltíssimes- voltes sobre si mateix i la vida també les ha donades en cada un d’aquells marrecs, avui convertits en vells xirucaires  que es tornen a trobar a Verdú i dinaran junts a Guimerà, reproduint una ja també vella tradició de 22 anys en que ens retrobem cada any.

Avui serem una vintena d’aquells cinquanta, alguns amb les corresponents parelles. Algun hi faltarà perquè ja no hi és i alguns altres perquè aquest any no poden, però amb la promesa explícita que "l’any vinent si". Avui tornarem a calçar-nos les xiruques i tornarem a pujar a la muntanya de la nostàlgia, de les anècdotes i de la vella amistat que van iniciar al seminari de Solsona.

Quan ara fa poc més d’un any que vaig iniciar aquest blog , sobretot animat per les lectures de molts altres blogs escampats per aquesta immensa blogosfera que és el món, pensava en el que és la vida de molta gent i en com alguns la saben pintar i la saben explicar tan bé. En molts casos són vides que no tenen res a veure amb la meva, però m’he adonat que tampoc ens separen tantes coses, almenys no essencials. Ens passem mitja vida intentant protegir  idees pròpies, creient que són diferents i úniques i després descobreixes que en un elevat percentatge comparteixes el gust per pel·lícules, moments, llibres, músiques, paisatges… que et lliguen i t’agermanen en alguna cosa més que unes aficions comunes, perquè connecten amb el que ets i amb el que t’importa. Segurament que aquest matí, quan ens hem aixecat cadascú per anar a la trobada anual, hem pensat que hi anem perquè encara ens uneixen coses semblants i que per això val la pena anar-hi.

Algú ha dit que no s’han comptabilitzat més de 10.000 idees diferents en el món. No sé si això és veritat i només es pot aplicar a la societat occidental, però estic segur que ens sorprendríem amb la quantitat de gent que es desperta als matins pensant en el mateix, amb els milers de persones a les que els fa mal el mateix i a les que els fan feliços coses molt semblants. Si no fóssim tan egòlatres i si no anéssim tan de pressa per la vida, ens adonaríem que no som tan diferents i que actes com el d’avui són essencials i necessaris per la supervivència de l’espècie. Segueixo pensant que les persones, a més del menjar i el beure, tenim les necessitats vitals de l’amistat, de l’afecte, de la família, del passar una estona junts per riure i menjar plegats.

Tant de bo ens duri molts anys més aquesta tradició i tant de bo per molts anys puguem anar-nos retrobant tots.

Deu fer més o menys 30 anys que m’acompanya fidelment. Atrotinada i tot, encara em fa un bon servei. Li he anant curant les ferides que els anys i els trasbalsos li han anat fent, plastificant-li les tapes. Sempre que he buscat una adreça o un telèfon m’ha respost ràpidament i efectiva. La meva proverbial falta de memòria l’ha anat suplint de forma callada i humil. Ha estat la millor secretària que hagi pogut tenir mai.

Aquest estiu, aprofitant les vacances, l’he anat repassant poc a poc, plana a plana, nom a nom. M’ha fet recordar, somiar, entristir i, -per què no?- alegrar-me de veure que encara hi tinc un munt de familiars i amics. De la A a la Z, hi ha més de 30 anys de la meva vida encabits en les seves pàgines gastades.

Feia anys que no feia aquesta feina. Passar en net una agenda no és fàcil. Hi trobes amics que han mort. Familiars a qui estimaves que ja no hi són i, per tant, allà ja no cal que hi siguin. Cal esborrar-los. Hi trobes morts i també vius que ja no tenen cap mena de relació amb mi.

Hi trobes gent que estimes molt. Gent que t’és igual que hi sigui com no. Gent que ja no saps ni qui és. Algú que va passar per la meva vida però que no es va quedar ni tan sols a la memòria. Només es va quedar a l’agenda. Ella ho guarda tot: el que té més valor i el que en té menys. Allà trobes aquell cognom que no recordes. Aquella adreça que necessites. El telèfon on has de trucar ara mateix. El nom del carrer d’aquell amic que visites després d’anys de no veure.

Aquesta mena de feina (fer neteja) sempre em fa mandra però al cap i a la fi és força agraïda perquè et fa adonar que encara ets viu i que al llarg dels anys un mateix ha anat morint i vivint moltes vegades.

Etiquetes de Technorati: Agenda,Amics,Familiars

Un 8’5 sobre 10 és la puntuació que donen els nens al seu grau de felicitat. Aquest és el resultat d’un estudi d’un grup de pedagogs de la Facultat d’ Educació de la Universidad Complutense fet a nens de 6 a 12 anys.

De l’estudi voldria destacar tres coses coses:

-Com més petits són els nens, més feliços són.

-El que més feliços els fa és tenir una família i sentir que en formen part. Quan es fan més grans ja valoren també el tenir amics i sentir-se acceptats per ells

-Valoren més la companyia que els béns materials.

I un comentari final que m’ha sorgit de la lectura d’aquest estudi:

Els infants se senten feliços. Jo diria que molt feliços. Això és bo. Si tenim una infantesa feliç estem posant les bases per crear adults madurs, equilibrats i que saben valorar les oportunitats que ens dóna la vida. En el fons de tot plegat hi ha l’element fonamental per a tota persona: l’amor, Sentir-se estimat, per a poder estimar després.

I cal destacar una altra cosa també: El tenir més coses no és signe de ser més feliç. Les societats riques, on els nens ho tenen tot, no són més felices i no creen nens més feliços. Caldria recordar-ho més sovint.

Fa un parell o tres de dies que vaig localitzar –ben bé de xiripa, o sigui de casualitat, una adreça electrònica d’una persona de la que no sabia res des de feia 25 anys. Aquesta és una de les meravelles d’internet!Aquesta persona llavors tenia dos o tres anys i, és clar, no es recordava de mi. Però a través d’ella m’he pogut posar en contacte amb la resta de la família: pare, mare i tres germanes més.

I avui m’ha enviat unes fotos de com és ara aquesta família i m’ha posat al corrent del que fa cada un, de com estan, etc. Gràcies a que en cada família hi ha aquell que es penja la càmera fotogràfica al coll i emmagatzema les imatges de tota una vida he pogut recordar-los a tots com eren abans i veure com són ara.

Reunions familiars, batejos, viatges, excursions … No hi ha succés que passi desapercebut per al paparazzi familiar. És una bonica activitat que reflecteix, en molts casos, el resum d’unes vivències. Però … és en realitat el reflex d’una vida? Hauria de ser-ho. Però, sovint, desitgem tant  fer una determinada fotografia que forcem la pròpia realitat i, llavors, aquest àlbum familiar es converteix en una simple col lecció d’imatges sense massa sentit. No hauríem de forçar mai les fotos i les hauríem de fer, si fos possible, de la forma més natural que és quan captem millor l’esperit de la persona, de la situació i del moment que –qui ho sap!- pot arribar a ser històric.
 

No us ha passat alguna vegada que mireu una altra persona de la vostra mateixa edat i penseu: què vella que sembla! Segurament… jo no semblo tan vell?
Si és així, llegiu aquesta història que m’ha fet arribar una amiga.
Feia poc que havia canviat de dentista. Estava asseguda a la sala d’espera per a la meva primera consulta amb ell. A la paret estava penjat el seu diploma, amb el seu nom complet.
De sobte, vaig recordar un noi alt, ben plantat, cabell negre, que tenia el mateix nom, i que estava a la meva classe de l’ institut, feia més o menys 30 anys enrere. Podria ser el mateix noi pel qual jo estava secretament enamorada?
Però després de veure’l al consultori, ràpidament vaig rebutjar aquella idea. Era un home pelat, amb els pocs cabells que li quedaven ja blancs, i la seva cara estava plena d’arrugues. Semblava massa vell com per haver estat el meu company de classe.
Després que va examinar les meves dents, li vaig preguntar si havia estudiat a l’ Institut X.
-Sí, Sí! Va somriure amb orgull.
Li vaig preguntar: -Quin any vas acabar?
-El 1975. Per què m’ho preguntes?
Jo li vaig dir: Tu estaves a la meva classe!
Ell em va mirar detingudament ………. i llavors ….
AQUEST TIO LLEIG,
CALV,
ARRUGAT,
GORDO,
CANÓS,
DECRÀPIT,
FILL DE P…,
em va preguntar:
-DE QUINA ASSIGNATURA ERES PROFESSORA?

Aquesta història –que m’ha fet molta gràcia- m’ ha fet pensar en un tema que considero important i que llegia aquests dies: la forma com envellim i els factors que afavoreixen un bon envelliment. La majoria de vells de diferents cultures i de diferents països estaven d’acord en una colla de punts:

-En primer lloc, cal dir que, malgrat les dificultats, la majoria valora de manera positiva la seva vellesa.

-En segon lloc, per acord unànime, pensen que el més important és la salut.

-En tercer lloc, per diferent ordre d’importància segons els països, entre d’altres aspectes, valoren les relacions familiars, els contactes socials, la seguretat econòmica (més ara en temps de crisi), la capacitat d’adaptar-se als canvis i també de mantenir-se actiu.

Em sembla que hi hauré d’anar pensant, ara que he trobat un amic que m’ha dit: Noi, que vell que et trobo!

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

En la nostra cultura el pa i el vi són més que simplement aliment bàsic i quotidià. En altres cultures serà l’arròs, la cervesa i qualsevol altre aliment.

El pa i el vi per a la nostra cultura formen una parella indestriable. L’un acompanya l’altre i l’ un fa més bo l’altre. A més d’aliment, per a nosaltres són simbòlics.

En la vida no tot és pa. També hi ha vi. Hi ha els seus moments seriosos, de feina callada, treball senzill, amagat, repetitiu i cansador. Però, de tant en tant, arriben els moments alegres, de celebració joiosa i d’alegria efervescent.

Les persones necessitem les dues coses: Feina, aliment, eficàcia, suor…

Però també necessitem: Alegria, proximitats, respecte, caliu, celebració, amistat…

Necessitem acollir i sentir-nos acollits. Necessitem entendre i ser entesos i acceptats.

Crec que és una bona reflexió per començar un mes de Juny en que s’acaba un curs, es recolliran fruits i es tancaran portes de col·legis, instituts i feines diverses.

Un mes en que el pa i el vi es barregen indestriablement. Un mes en que la feina i les vacances van de bracet.

HO DEIXO TAL COM M’HO HA FET ARRIBAR UN AMIC URUGUAIÀ. PELS CATALANS POTSER SERÀ UNA MICA DIFÍCIL ENTENDRE EL VOCABULARI. PERÒ SEGUR QUE TOTS PODEN ENTENDRE EL CONTEXT.

ES UNA MICA LLARG, PERÒ VAL LA PENA.

——————————————————————————————-

Así es la vida. Primero te llevaban a los bautismos y vos no te enterabas ni te acordabas de nada.

Después cumplías tu primer añito y tampoco te enterabas. Esas fabulosas fiestas estaban hechas para los papás y los abuelos del nene y, más aún, para los papás y los abuelos de los nenes de los demás.

Por tercero o cuarto de secundaria te empezaban a llover invitaciones en cartulinas blancas con letras doradas: ¡Llegábamos a los cumpleaños de 15!

Ocho o diez años después, aparecían los casamientos.

La misma que cumplió quince te avisaba que ‘vamos a ser dos’, o incluso alguna se animaba con Benedetti y te ponía ‘Somos muchos más que dos’.

Siete u ocho meses después (nueve a más tardar)entendías que no había sido ‘ni en la calle’ ni ‘codo a codo’. Y como nos quedaba un hueco grande, sin festejos, hasta que llegaran las Bodas de Oro, a alguien se le ocurrió inventar "Los Cumpleaños de 60.ó 70"¡Y estuvo genial!

Yo no sé quien fue, pero alguien fue, no tengo dudas.

¡Sí, señor!!. Por suerte está de moda encontrarte con gente gorda, pelada, hecha pelota, sorda y canosa que alguna vez trepó muros con nosotros.

Es casi, casi la Fiesta de la Nostalgia.

– No tengo idea qué ropa ponerme -le dije a mi mujer.

– ¿Vos no tenés idea? -me contestó- ¿Y yo?, que la última vez que me sacaste fue cuando vino KATUNGA al PALACIO SALVO.

Lo que no nos quedaba estrecho, no permitía que se prendieran los botones.

Lo que no nos ajustaba las muñecas, nos estrangulaba el cuello.

Los zapatos nos comprimían los dedos y el verbo que conjugábamos por primera vez era ‘matambrear’ ; casi todo nos matambreaba alguna parte del cuerpo.

Fui hasta el ropero y le dije a mi mujer:

– Vos vestite en el baño. Cuando yo esté listo te aviso y nos encontramos en el pasillo.

Me puse una camisa de seda, pero sólo me prendió un botón. El de más abajo, el que ponen al final, justo el que queda adentro del pantalón y nadie se entera si prendió o no. Entendí finalmente lo de ‘al santo botón’.

Para disimular me puse un buzo de lana, que de tan justo que me quedaba me marcaba el ombligo con una perfección que ni labrado.

– ¿Y si les decimos que se nos enfermó Raquelita y los padres tenían que salir? – gritó mi mujer desde el baño como haciendo fuerza para

cerrar un cajón, un baúl …. o un pantalón.

– ¡Noooo, le dijimos a Pedro que íbamos a ir! – le dije transpirando y cinchando con unas botas de cuero que me puse por última vez cuando fuimos al estreno de" El Graduado" .

Para taparme el monumento al ombligo, me puse un sacón de lana de aquellos que se tejían a mano y que llevaban un cinturón también de lana.

El pantalón lo dejé para lo último porque sabía que sería el que demandaría el esfuerzo mayor. Subir, subió. Pero los ganchitos que lo tenían que cerrar ni siquiera se conocieron.

Usé el cinto. Le hice un agujero extra, bien en la puntita. El próximo cumpleaños …..se lo hago en el anexo.

Desde el baño escuché a mi mujer que seguía haciendo fuerzas, se apoyaba en las puertas, se agarraba del bidet y se quejaba como nunca la había escuchado.

Me puse una corbata para disimular que el botón de arriba no prendía ni prendiendo y con las botas sin terminar de calzar salí caminando como pude.

Nos encontramos en la mitad del pasillo.

Mis botas dobladas en el tobillo, parecían indicar que estaba bailando un malambo, pero quietito.

Nos miramos. Mi mujer solo atinó a apagarla luz. No nos podíamos mover, caminar, ni respirar. Ni siquiera teníamos fuerza para llorar.

Cuando nos repusimos, mi mujer me juró por Cacho Bochinche que nunca más iría a un cumpleaños de más de 60.

Como todavía quedaban dos días la convencí para llevar a la modista la ropa que nos probamos. Habría que agregarle, cortarle, ponerle o sacarle (más ponerle que sacarle).

Cuando llegó el día del cumpleaños éramos otra cosa, nos movíamos con cierta gracia, incluso ensayamos a hacer como que saludábamos al llegar.

Después probamos una vez (una sola vez) a agacharnos, e hicimos como que bailábamos para saber de antemano si algo de aquello se rompería, se despegaría, se desarmaría o se descosería en algún momento.

Quedamos bastante conformes, pero nuestros hijos nos cerraron con llave por fuera y nos prohibieron salir vestidos así. Nos amenazaron con no dejarnos ver nunca más a nuestra nieta.

¡Pero nuestra rebeldía efervescente y sesentona no se rinde!

¡Saltamos por la ventana y contentos y rejuvenecidos nos fuimos al encuentro de los compañeros de una generación pujante y vital!

Abrimos la puerta doble.

Pedro nos esperaba como si fuera una quinceañera. Le dimos el regalo a la vez que en un segundo observamos todas las mesas y pudimos ver que casi todos estaban matambreados.

Sólo se salvaban tres o cuatro parejas, el resto fue al mismo shopping que nosotros.

Nos sentaron en una mesa grande con otras personas

– ¿Quién es el señor canoso que está al lado mío? -le pregunté en voz baja a mi mujer.

– Es Carlitos, fueron compañeros del liceo y es tu actual peluquero.

– ¿Carlitos?… Hace diez minutos que estoy conversando con él y no me daba cuenta de dónde lo conocía. Está hecho pelota. No se mantiene como me mantengo yo.

Giré, le pasé el brazo por la espalda y tratando de disimular le dije:

– ¡Carlitos viejo y peludo!…¡Estás igualito Carlitos!!

– Y voooos estás hecho bolsaaaa!!!-

me dijo y empezó a toser de tal manera que la mujer, con pañuelito al cuello igual que la mía, se tuvo que parar a atenderlo.

– Levantá los brazos, viejo. Tomate una cucharada de esto por favor, tenés que cuidarte, a vos te faltan dos años para tu cumpleaños de 70.

Enfrente a nosotros, en la misma mesa, estaba Beto con la esposa (alias Incamable) que se había puesto toda la pintura que encontró en la casa, incluyendo una mano de enduído, dos de fondo, esmalte sintético y antióxido.

Beto se me acercó y en secreto me dijo:

– ¿Te acordás de Mónica? ¿Te acordás que estaba que se partía? ¿Te acordás que todos estábamos enamorados de ella en facultad?

– Claro que me acuerdo. ¡Siempre me acuerdo de ella!

¡¡Tooodos los días me acuerdo de ella!! ¡¡¡¡SÍÍÍÍÍI, NO DEJO DE ACORDARME DE ELLAAAA!!!!!

!Y esto se ve que con la emoción lo dije fuerte porque mi mujer me pisó sin querer con los dos tacos aguja.

– ¡¡Mirá para la pista! ¡¡Salió a bailar con el marido, mirala!!! -me dijo Beto, babeándose.

Giré la cabeza y solo conseguí ver a una señora mayor, entrada en años y en nalgas que se movía con mucha gracia.

– No la veo -le dije- debe de estar bailando atrás de la gorda culona…

La conversación en la mesa se fue poniendo linda.

Todas las frases comenzaban con: ‘¿Te acordás de…?’, ‘¿Vos estabas el día que…?’, ‘El que no está bien es…’,’¿Sabés quien tuvo otro nieto….?’, ‘Viste quién se murió?’.

Las manos empezaban a hablar más que las bocas. Cuando alguien trataba de recordar quién fue que le chocó el auto al padre en el 60, aparecían los ‘¿eeeehhhh?’, ‘¿Cómo

era?…’ ‘El petiso…’ ‘¿Cómo se llamaba el petiso?…’Y la
mano golpeaba el aire, la mesa o el hombro del otro:’el de pelo largo crespo que se hacía la toca, ¿cómo era que se llamaba?’

– ¿Y ustedes ya tienen nietos? – preguntaba Ariel.

– Si, una – le decía mi mujer.

– ¿Dos nietas ya?

– No, una sola.

– ¿Dos varones? ¡Mirá vos!

– ¡¡UNA NIETAAAA!

– ¿Neneta? Que lindo nombre. Disculpá que no te escucho bien. Están poniendo la música muy alta. A ese jovencito que está con el combinado deberían calmarlo un poco.

– Acá tengo una foto de Raquelita- le dijo mi mujer.

– Ni te molestes – contestó Ariel – sin los lentes no veo un pomo.

La fiesta estaba bien buena, la música pasaba de" Zapatos Rotos" a" Yo en mi casa y ella en el bar "y de" La Lambada" a" Los Iracundos ".

De la pista me hacían señas para que saliéramos a bailar.

– ¡¡Vamos cheeee!! ¡Manga de aburridos!! ¡Cómo en los sesenta, negro!….. ¡Vengan cheee!

Dos veces me tenté y dos veces me senté. Dos veces me paré y dos veces mi mujer me pegó un pellizcón en zonas de compromiso, me aplicó el plan taco aguja y me gritó en secreto al oído:

– ¡¡Esperá a los lentos, si bailamos esto se nos descose todo!! ¿Por qué no vas a fumar un cigarro afuera con Carlitos y Oscar?

Ahí viene el mozo ¿Te pido algo?

– Sí, pedime un Omega Tres con bastante hielo. Ya vengo.

– Mi amor – me dijo mi mujer cuando me paré- llevá el celular por las dudas y llevá este papel con la dirección anotadita.

Afuera aprovechamos para recordar todas las minas que estaban buenas y nunca nos dieron pelota, todos los nabos a quien les quedamos debiendo una trompada y todos los campeonatos que nunca ganamos.

En la vereda de enfrente alcanzamos a ver que Beto hablaba con una señora, le mostraba la cédula y le preguntaba dónde quedaba el local en el que estaba un rato antes festejando un cumpleaños de más de 60.

Desde adentro, el tipo del parlante avisaba que había aparecido Juanita y que estaba junto al tipo que pasaba la música.

Que fueran a retirarla allí.

Fue una noche inolvidable, a las 11 nos tomaron la presión a todos y un enfermero atendía sin costo a los que se sofocaban bailando.

Junto con los souvenir, en un detalle realmente novedoso, a los que queríamos seguir tomando cerveza nos iban dando pañales desechables.

¡Formidable invento esto de los cumpleaños de más de 60!

Más que nada ahora, que todavía estamos hecho unos potros!!

Així ho canta Raimon en la seva cançó  “Mentre s’acosta la nit” (una de les seves cançons més boniques),  i així sento que sóc jo ara, en aquest moment de la meva vida. M’apropia, per tant aquest lletra.

Dic això, per un correu que he rebut d’un amic antic, de fa molts anys, amb el qual hem tingut darrerament poca relació però que considero de veritat amic, d’aquells que perduren al llarg de tota la vida. M’explica que llegeix el meu bloc i que descobreix una nova cara en la meva persona. Em diu textualment: “Ets un Jaume diferent al que jo havia conegut i que suposava”.

I deu ser cert. Jo mateix me n’adono que he canviat en moltes coses. El temps no passa en va. Hom es fa vell, hom canvia les situacions, la perspectiva, les emocions, la feina, l’entorn i mil coses més. La vida ens dóna coses i ens en treu d’altres. La vida és canviant i nosaltres també anem canviant inevitablement. Tant de bo ho féssim sempre en positiu, però no sempre és així ni és possible.

Quan vaig decidir-me a escriure un blog, va ser justament per aquest motiu. Perquè hom té coses a dir i a vegades no sap com, quan, ni on dir-les. A vegades parlem i ningú ens escolta. A vegades tenim ganes d’escoltar i ningú parla. Jo he de confessar que estic admirat de les coses que llegeixo en alguns blogs. Coses molt boniques, molt interessants, molt enriquidores. És clar que selecciono i em quedo amb els blogs que m’interessen….

Aquest amic em diu que descobreix en mi una persona diferent; que penso diferent al que ell suposava; que escric millor del que ell pensava (moltes gràcies, Joan) i que tinc un blog atractiu perquè és divers i toco totes les tecles del piano. Em fa gràcia això del piano, quan jo sóc un autèntic negat per la música….

De fet, això és justament el que pretenia. El títol de bloc i el subtítol ja ho diuen: passejant a peu, a poc a poc, s’observa millor la vida. I la vida està feta de records, vivències, sofriments, alegries, desitjos insatisfets i satisfaccions acomplertes. Però és clar que a la meva edat ja són més els records que els projectes i més el passat que el futur.

Gràcies per llegir-me, per encoratjar-me i per animar-me a que segueixi escrivint. Ara només falta que us animeu a deixar més comentaris en el mateix blog i no només a través del correu i a títol personal…

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

He descansat un parell de dies de blog, d’internet, d’ordinador i de tecnologies diverses perquè he tingut la visita d’uns amics. Aquest matí se n’han anat.

Avui és Dissabte Sant i he buscat aquest foto que per a mi resulta molt expressiva. Us explicaré que em diu a mi i que cada un li busqui el seu propi significat, si vol fer-ho i s’hi n’hi troba algun.

1.- La Setmana Santa per a mi continua tenint el significat religiós de sempre: d’alguna manera celebro, concentrat en una setmana, el misteri de la meva fe en Jesús de Natzaret. El meu sentit de la vida, de la mort, de la transcendència, dels “PER QUÈ” més fonamentals de la meva vida depenen de la meva fe en Jesús de Natzaret. No necessito necessàriament les celebracions per a celebrar o reafirmar la meva fe, però tot m’hi ajuda. La Setmana Santa són dates que m’ajuden. Però m’ajuden perquè em fan reflexionar sobre el que és la meva fe: en la vida, en les persones i en Déu.

2. Per a mi la fe és creure el Déu i en l’home. En els homes. Millor, dit, en les persones. En la Humanitat. Aquest sepulcre de la foto, amb la porta tancada, em fa reflexionar amb el que hi ha darrere la porta. Amb la possibilitat de que tot revisqui, ressusciti, o en que tot mori i es quedi sense sentit. Jo crec que tot té possibilitat de nova vida, de nou sentit, de renovació, de transformació, de novetat…..si nosaltres som capaços de donar sentit a la vida com li va donar Jesús de Natzaret amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

3. Aquest dies he tingut a casa amics que vaig fer 30 any enrere. Amics fets lluny de casa, en unes circumstàncies especials, en un ambient diferent del que tenim avui. Però l’amistat ha durat. El temps no ha esborrat la vivència i les vivències. La vida compartida és millor. És més plena, té més sentit i és la que perdura. La vida d’aquest amic ha donat mil voltes. La meva també. Però els lligams han perdurat. No s’han afeblit. I no s’ha afeblit perquè durant aquests anys hem ant compartint les vides respectives. Ell ha fruït i ha patit amb mi i jo he gaudit i patit amb ell. La Pasqua per a mi és això: compartit vida i mort. I tenir l’esperança de la Resurrecció.

4.-Pasqua és a tocar. Ressuscitarem si som capaços de pensar que darrere de la porta del sepulcre encara hi ha vida. Que en el món hi ha vida. Que el món té possibilitats de transformació. de millorament. Si seguim creien que les persones, les coses i les situacions podem millorar i que nosaltres hi podem posar el nostre granet d’arena en aquesta millora.

Aquesta és la meva Pasqua i aquest és la Pasqua que us desitjo als amics que em llegiu, tant als creient com als no creients. Perquè tots podem fer un món millor amb el respecte, l’amor i l’esperança.

BONA PASQUA A TOTS!

Tags: Fe

 
Avui us vull parlar de la meva amiga Maria de Amurrio.  I us preguntareu: per quin motiu?Doncs perquè la meva amiga Maria té “ochenta y tantos años” (no us els dic perquè potser se m’enfada, jajajaja) com diu ella molt cofoia i perquè ens vam conèixer jugant a Literati, que és un joc semblant al Scrabble.
Jo no em creia que pogués jugar amb una senyora de més de 80 anys donada la rapidesa amb que ho feia. Fins que ella em va dir: no t’ho creus? Posem la càmera i ho veuràs… Vaig quedar de pedra picada!
Mentre jugàvem, anàvem parlant de coses diverses i el que més m’agradava d’aquesta gallega que viu de fa ja  molts anys al País Basc va ser la seva simpatia, la seva vitalitat i la seva bonhomia…. Un dia li vaig dir que jo era del Barça. Ella que em diu: “Jo tinc un nét que també ho és. M’hauries de fer arribar un escut del Barça que el vull pintar sobre fusta per a ell.” 
Li vaig enviar l’escut per internet i al cap d’uns dies em diu: “Bé, l’escut ja està fet. Vols veure’l? ” I ella que me l’ensenya per la càmera. Un escut preciós  d’uns 25X25 cm. amb uns colors vius, brillants… Bonic de veritat! I aquí ve la sorpresa. Em diu: “Et vaig enganyar. L’escut és per a tu. O el vens a buscar o te l’envio….”. Doncs ja fa més d’un any que el vam anar a buscar a Amurrio. Vam conèixer personalment a la Maria, que ens va atendre de meravella, juntament amb la seva família i ara tinc penjat al meu despatx l’escut del Barça més bonic que us pugueu imaginar.
Tant de bo demà facin honor al joc que estan fent aquesta temporada i facin un cabasset ben ple de gols al Madrid! La Maria, i jo evidentment, en quedarem contents.

Tags: Barça