A PEU

"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d’abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l’anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.

Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d’aquestes persones tenen uns nivells d’innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d’amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.

Per això a vegades a mi se’m fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d’uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d’inclusió o no tant d’exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies… tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.

Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d’aprendre-ho.

A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d’actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia.

La majoria dels que em llegeixen ja saben que treballo en un taller amb nois i noies discapacitats psíquics. Durant el dia tenim moltes oportunitats de parlar amb ells o d’escoltar converses entre ells. Algunes fan gràcia, altres són tendres, altres vegades són intranscendents, altres ben serioses… com la majoria de converses que tenim al llarg del dia a casa nostra, amb els amics o al bar.

Avui us en vull transcriure una entre un noi del meu taller i jo mateix:

-Noi: El dissabte faré jo el dinar a casa meva.

-Jo: I com és això?

-Noi: La meva mare treballa al matí i quan arribi a casa vull que trobi el dinar fet.

-Jo: Em sembla molt bé. I què faràs per dinar?

-Noi: Dos frankfurts.

-Jo: Només això?

-Noi: Sí, però dels grossos… Quan sigui gran vull posar un negoci pel meu compte. Vull posar una casa de menjars.

-Jo: I ja en saps de cuinar?

-Noi: Sí, bastant.

-Jo: I quins plats saps fer?

Noi: Sé fer frankfurts, pa amb tomàquet i pernil, sopa Avecrem, torrades amb melmelada… És que no sé fer encara gaires coses, però ja n’aprendré.

-Jo: Això és molt poca cosa per posar una casa de menjars. Ja pots posar-t’hi ràpid a aprendre’n… Quants anys tens ara?

-Noi: 19

-Jo: I quan vols posar el negoci?

-Noi: Quan sigui gran. Quan tingui 20 anys…. Ah! i et convidaré un diumenge a dinar.

De tant en tant m’agrada passejar-me per webs d’associacions i tallers que treballen amb discapacitats. És un món prou ric i interessant per "perdre-hi" una mica de temps. En un d’aquests passejos he trobat aquest testimoni, que us el deixo tal qual:

TESTIMONIO

Me llamo Merce Coso. Lo que voy a contaros es fruto de muchos años y no resulta nada fácil explicarme.

Se trata de un proceso que no sé exactamente cuando comenzó, pero que aún no ha terminado. Quizá sea mejor narrar esta historia como un cuento, ya que os resultará más amena. Además, de este modo me facilitáis las cosas

Esta aventura, empieza no hace demasiado tiempo, en un lugar no muy lejano. Un día como otro cualquiera nació una niña que, con el paso de los años, sabría que no sería capaz de saltar a la comba o montar en bici. Cosas que se consideran normales. La protagonista de este relato, lejos de ser una persona triste, se sentía alegre y aprendió a ser feliz con sus limitaciones: es decir, las acepto. Pero eso no significa que se quedara sin ilusión por descubrir e intentar cosas que a veces, salían bien y otras no tanto o resultaban un completo desastre.

Un buen día, gracias al apoyo de mucha gente, a la que no le faltó paciencia, fue capaz de leer y escribir aún en contra de un pronóstico. En el momento que ello sucedió, todo un mundo de posibilidades y descubrimientos aparecieron de repente. Poder expresar lo se siente y comprender lo que hay en un papel es muy importante, abre caminos y da mucha alegría y satisfacción conseguirlo.

Sí, amigos, yo soy la protagonista de este relato. Lo quiero manifestar con este artículo. Es lo que supone expresar lo que siento, no sólo hablando y escuchando a los demás, sino leyendo libros que oteros han escrito; pues a través de muchos de ellos, he descubierto grandes cosas que han contribuido a formarme como persona. En un libro puedes encontrar un sin de respuestas o de momentos alegres vividos o inventados que pueden llevarte a lugares lejanos y pasar un buen rato.

http://mercecoso.webcindario.com/#Hola

S’ha fet a Catalunya, al llarg d’una colla d’anys un estudi sobre envelliment i discapacitat intel·lectual. Aquest estudi, del qual n’ha sortit un informe, s’anomena "INFORME SÈNECA".

Després d’un treball molt detallat  fet per prestigiosos professionals han arribat a la conclusió que "les persones amb discapacitat intel·lectual envelleixen prematurament ". És clar que això ja se sabia, em direu. Doncs, si. Però ara se n’ha estudiat en profunditat les causes.

Entre les causes detectades, apunten diverses realitats i mancances que afecten a aquestes persones i que porten a aquesta situació. Per exemple, es noten les següents:

-La necessitat de realitzar un millor i major seguiment de la salut:
• Nutrició
• Obesitat
• Hipertensió arterial
• Salut bucodental
• Dèficits visuals
• Problemes auditius
• Malalties cròniques, neurològiques, cardiovasculars, renals, reumàtiques, etc.

-L’ús de medicaments, -freqüent en aquestes persones-, ha de ser ajustat i adequat a  les seves necessitats, amb l’imprescindible seguiment puntual del metge.

-Les persones amb discapacitat intel·lectual registren un menor accés als serveis sanitaris que la població en general.

-A més de totes aquestes recomanacions, cal proporcionar oportunitats
per a l’oci i el gaudi que permetin millorar la qualitat de vida.

-La mobilitat i l’activitat física contribueixen favorablement a una bona salut.

Aquest important estudi, aborda totes les àrees de la vida i les seves conseqüències en l’envelliment d’aquestes persones.
L’estudi es troba disponible a:
http://www.feaps.org/biblioteca/documentos/envejecimiento.htm

http://www.youtube.com/watch?v=AR4PQ30VkBk

Avui una noia del taller on treballo m’ha dit, tota compungida, que se li havia mort la gosseta que tenia. M’explicava que a la nit s’havia fet un tip de plorar i que estava molt trista.

M’ha emocionat la forma com m’ho ha explicat i he comprès el que són les emocions profundes. Molt nois i noies del taller on treballo són com nens. No per l’edat, naturalment, sinó pel nivell d’intel·ligència i en la forma de mostrar les emocions. Moltes vegades reacciones amb l’espontaneïtat dels nens i nenes i aquesta és una de les coses més meravelloses de la meva feina. M’han ensenyat tantes coses aquests companys de feina! Altra cosa és que jo les hagi sabut aprendre, que crec que no pas del tot. Una vertadera llàstima, perquè mai he tingut tan bons professors en el que respecta al control de les emocions.

Pensant en la mort de la gosseta d’aquesta noia ho he relacionat amb el tracte que dispensem als animals i en com s’ha guanyat molt en pocs anys. Ara es respecten i s’estimen molt més que fa uns anys. Jo no sóc massa "animaler", possiblement perquè comprenc que és difícil tenir un animal en un pis  ( o així ho crec jo) i tenir el temps necessari per dedicar-li. Però entenc les persones que tenen un animal i se l’estimen, sense arribar a fer les ruqueries que alguna vegada he vist fer o  he llegit que feien alguns, fins al punt de deixar herències al seu gos o al seu gat quan es moren.

Com que també he trobat aquest deliciós vídeo d’aquesta nena cantant el Parenostre, us convido a escoltar-lo i a recordar-vos de la meva amiga i de la seva gosseta morta.

Gervasio Sánchez és periodista i fotògraf. Va recollir un del premis  de periodisme Ortega y Gasset el 7 de maig.

Va aprofitar l’acte d’entrega on hi estaven presents la Vicepresidenta del Govern, varis ministres, ex ministres del PP, la Presidenta de la Comunidad de Madrid. l’ Alcalde de Madrid, el President del Senat i centenars de persones per dir unes paraules.

Però quines paraules! És cert que tots tenim coses a dir, que potser ens agradaria dir-les i no tenim oportunitat o no sabríem dir-les. O potser quan tenim oportunitat no ens atrevim. Sobretot si qui tenim al davant és qui ens dóna de menjar, o té poder, o és algú important.

La qüestió és que Gervasio Sánchez va voler i va saber aprofitat el moment i l’ocasió. I va dir això següent:

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

Continuant amb el tema d’ahir, avui voldria recomanar un llibret molt pràctic i que està molt relacionat amb el que escrivia ahir. Els autors són Àngels Ponce i Miguel Gallardo. Trobareu tota la informació a la següent pàgina web

http://que-le.blogspot.com/

Què li passa a aquest nen? és un llibre-guia especialment indicat per a pares, mestres, cuidadors i totes aquelles persones que es relacionen amb nens que pateixen alguna discapacitat o la viuen de prop, en germans, amics o companys d’escola. El llibre és molt il.lustratiu i pedagògic i aconsegueix explicar de forma entenedora els límits i el comportament d’aquests nens, amb exemples senzills a l’abast de lectors de totes les edats.

El llibre està especialment indicat per a adults que tracten amb nens amb discapacitats i amb els seus germans, o petits que per la seva relació familiar, d’amistat o qualsevol altre vincle social es relacionen amb nens que pateixen alguna alteració . El seu format i estil semblant a un llibre infantil, ajuda als més petits a compartir la seva lectura i els dibuixos amb els grans.
Aquest llibre ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica de la revista Serra d’Or 2006 a l’apartat Coneixements-juvenil, així com una menció especial en els premis Junceda.

Quan a uns pares que acaben de tenir un fill el metge els diu que "el nen o la nena té problemes", el primer que es dóna és un el sentiment de "xoc" i de dolor, així com els dubtes sobre el diagnòstic que posteriorment els faran.

Tot i tenir aquests sentiments tan turbulents els pares han d’afrontar, de seguida, tot el que els està passant. Necessiten posar-se de seguida en estat  d’alerta. He escoltat algun testimoni en aquest sentit i és colpidor. Hom s’adona del dolor d’aquell moment. El recordaran tota la vida.

Una mare que va tenir un fill autista explicava "que aviat es van posar en estat d’alerta a causa del comportament tan complex del seu fill. Alguns nens són hiperactius, no es queixen quan els fa mal alguna cosa o estan malalts i tenen problemes de son. Molts nens tenen dificultats amb el menjar.
I, mentrestant, les persones que envolten a la família continuen donant els seus "bons" i "savis" consells. La gent els diu que tots els nens tenen problemes per dormir i per menjar. Encara que els pares del nen amb autisme saben quins són els "veritables" problemes que té el seu fill. Especialment si el nen amb autisme no és el seu primer fill, poden comparar-lo amb el que és el desenvolupament d’un nen "normal". Fins i tot si el seu fill "normal" té alguna dificultat concreta, aquesta no es pot comparar amb les dificultats que  mostren els nens amb autisme.
Els terapeutes haurien d’explicar als pares que és possible trobar els mateixos problemes en els nens "normals", però que la diferència és que aquests problemes ni es donen amb la mateixa intensitat ni solen aparèixer tots alhora com succeeix en els nens amb autisme".

Aquest comentari ha sorgit avui a causa d’una conversa amb una mare amb un fill autista.

Avui he tornat a la feina després d’unes -crec que merescudes- vacances. He tornat al meu ACUDAM de fa un munt d’anys. Una empresa que no és només empresa. Una empresa que dóna feina, que fa una molt bona feina  però que és molt més que tot això.

He tornat a la feina content. Gràcies a Déu, tinc feina. En aquests moments de crisi econòmica que vivim és una sort tenir feina.  Per això no em queixo. I tampoc em queixo de tenir la feina que tinc. No puc dir el que diu el raspall de l’acudit de dalt…

Penso que és una sort tenir feina i és una sort tenir la feina que tinc. Treballar amb els nois i noies amb qui treballo és tant enriquidor i tant bonic que no tinc dret a queixar-me quasi de res més.

És cert que podríem millorar moltes coses i que les nostres relacions podrien ser millors. Hauríem de procurar que  la nostra empresa fos cada dia millor, certament. Però no em puc queixar. Només voldria que haguéssiu vist els petons i les abraçades que ens feien els nois i noies als educadors a mida que anàvem retrobar-nos aquest matí… I les ganes que manifestaven tots de tornar a treballar. Això, estic convençut que no ho trobareu a cap més empresa!

No només no puc dir que tinc una mala feina sinó que he de dir que en dec tenir una de les més boniques que hi ha… Tant de bo tinguem un bon any i ens vagi a tots molt bé.

Miraré de retornar amb il·lusió al ritme del bloc , després d’uns dies de descans, per tal de poder comentar, reflexionar i recollir coses que a mi em semblin interessants. Als que em llegiu, moltes gràcies. Els vostres comentaris em donen ànims per anar continuant.

Acabo de llegir d’una experiència a Dinamarca d’una empresa que dóna feina a autistes. I ha estat un èxit. Tots els que treballem en el món dels discapacitats sabem que no és una cosa gens fàcil integrar-los en les empreses, diguem-ne "normals". Com no ho és integrar un nen amb certes discapacitats a l’escola i en la mateixa societat.

Si voleu llegir la notícia més llargament, us dono l’enllaç:

http://www.rosario3.com/noticias/enserio/noticias.aspx?idNot=53864

Ara es parla molt d’ EDUCACIÓ INCLUSIVA. No és només una moda més. És un enfocament educatiu, una actitud vital, basat en la valoració de la diversitat com a element enriquidor del procés d’ensenyament i aprenentatge i, en conseqüència, afavoridor del desenvolupament humà. El concepte d’educació inclusiva és més ampli que el d’integració. A fi de comptes, integrar és voler fer igual aquell que és diferent. I tampoc és ben bé això, encara que hi ha d’haver parcel·les de la vida en que han de ser més o menys homogènies en una societat per tal de que els mecanismes no grinyolin.

L’educació inclusiva implica que tots els nens i nenes d’una determinada comunitat aprenguin junts independentment de les seves condicions personals, socials o culturals, inclosos aquells que presenten una discapacitat. Es tracta d’una escola que no posa requisits d’entrada ni mecanismes de selecció o discriminació de cap tipus, per fer realment efectius els drets a l’educació, a la igualtat d’oportunitats i a la participació. A l’escola inclusiva  tots els alumnes es beneficien d’un ensenyament adaptat a les seves necessitats i no només els que presenten necessitats educatives especials.

Són temes complicats i difícils de solucionar a la realitat de cada dia però, pel que es veu, s’hi està reflexionant. I no hi ha res millor que els experts reflexionen i posin sobre la taula els temes per tan de confrontar-los i dialogar-los.

Ens hi va els nostre futur com a societat .

Avui hem enterrat el Pau, un company del centre on treballo. Tenia 59 anys i ja feia temps que estava força malalt. Tenia Síndrome de Down. Se n’ha anat poc a poc, cada cop fent menys soroll. Darrerament ja no parlava i li costava empassar-se el menjar, fins al punt que havia de donar-se-li tot ben triturat. A vegades ja no ens coneixia i altres et feia un somriure, com dient-te: "ja sé qui ets". A vegades t’agafava la mà i no te la volia deixar anat…

Quan jo vaig entrar a treballar al centre, ell ja hi era. Era un treballador infatigable enllaçant tubs de plàstic per a fer cortines. No parava en tot el dia. Era poc xerraire i no es distreia gaire…  En general, als Down els agrada fer feines repetitives una vegada han adquirit l’habilitat necessària.

La síndrome de Down es deu a una alteració genètica que passa en un de cada 1400 naixements i constitueix  de retard mental a tot el món. La causa  se sap que no està relacionat amb nacionalitat, raça, religió ni condició socioeconòmica. Aquest patiment s’origina en la trisomia del cromosoma 21, que passa perquè l’òvul o l’espermatozoide aporten 24 cromosomes en comptes de 23 que, units als 23 de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma extra pertany al parell 21.

L’esperança de vida d’aquestes persones ha anat en augment, doncs mentre el 1900 era de gairebé 9 anys, en l’actualitat arriben als 50, i una de cada 10 viu fins als 70 anys.
Les persones amb aquesta síndrome poden presentar una sèrie de problemes mèdics associats, que en la seva majoria es controlen o solucionen si es diagnostiquen i tracten a temps i de forma correcta. Els més freqüents són: cardiovasculars, del tub digestiu, respiratoris, endocrinòlegs, auditius i oftalmològics.

Existeixen diversos organismes de la societat civil, que atenen aquest problema, el més antic és la Fundació John Langdon Down, la qual va sorgir fa 34 anys com la primera institució en el món, dedicada a oferir atenció i educació a nens, joves i adults amb aquest patiment, així com a les seves famílies, a través de programes que afavoreixen el desenvolupament integral del pacient i la seva inclusió en la vida social i laboral.

Adéu, Pau.

Quan llegia, fa ben pocs dies, la notícia de que la Universitat de Lleida ha desenvolupat un teclat i un ratolí virtuals per a discapacitats motrius me’n vaig alegrar sincerament perquè aquests petits passos faciliten enormement la vida d’un tipus de persones que, d’altra manera, es quedarien molt limitats de cara a poder fer servir les noves tecnologies.

Jo, que treballo amb nois discapacitats psíquics -però alguns d’ells també amb greus dificultats motrius-, me n’adono d’aquesta necessitat quan veig la dificultat d’alguns paralítics cerebrals, per exemple, per a fer servir l’ordinador degut al descontrol dels seus moviments.

En el centre on treballo, a més d’altres activitats educatives molt interessants, tenen un taller d’informàtica amb educadores especialitzades que han adaptat algun ordinador amb ginys especials com ara una pantalla tàctil o adaptacions diverses de ratolins i teclats. Tot plegar fa que els usuaris puguin gaudir (i de veritat que ho fan) amb l’ordinador connectant-se a internet, podent fer múltiples exercicis educatius i no quedant-se despenjats d’aquesta desenfrenada cursa tecnològica a la que ens empeny el món actual.

Per això notícies com aquesta de la Universitat de Lleida són notícies excel·lents. El "VIRTUALKEYBORD 1.0" el podreu trobar i descarregar gratuïtament, si us interessa, a

http://robotica.udl.es/

Expliquen que és una simulació virtual de pulsacions de teclat amb la que es facilita l’escriptura per mitjà d’un sistema de predicció de paraula. Permet reduir en un 40% les pulsacions de les tecles ja que el sistema aconsegueix predir automàticament algunes de les paraules escrites en textos de 15.000 a 20.000 paraules, fet que suposa un estalvi d’unes 7.000 paraules. Ofereix 5 diccionaris que incorpores les paraules  més usuals del català, castellà, anglès, francès i italià. A més, compta amb un sistema d’aprenentatge automàtic que permet ampliar la seva base de paraules i crear nous diccionaris en qualsevol llengua que tingui alfabet romànic.

Ben vinguda aquesta nova eina i gràcies a Dr. Jordi Palacin, director científic de la Càtedra INDRA i a tots els seus col·laboradors de la Universitat de Lleida.

El diari “20 minutos” publicava la següent notícia:

“Aquest any, els vigilants de zona blava i verd de Barcelona han imposat vuit multes a una minusvàlida. "Senyor agent: sóc minusvàlida, no em multi. Gràcies. (Eviti la multa i eviti’m haver de fer el recurs)". Al text segueix la transcripció del decret 97/2002, de 5 de març, que autoritza a les persones amb disminució i targeta d’aparcament a estacionar el seu vehicle "sense limitació de temps i sense comprovant".

Aquest és el cartell que, plastificat, llueix la Montse des de fa alguns dies en el seu cotxe, al costat d’una targeta d’aparcament de la Generalitat per a persones minusvàlides. I és que en el que portem d’any, ha hagut de recórrer vuit multes que li han imposat a Barcelona per estacionar el seu cotxe a zona verda o blava.

La Montse sap que el recurs el té guanyat per endavant. "Però és esgotador, em fan perdre temps i diners. Cada vegada que em posen una multa he de fer una còpia, fotocopiar la targeta, anar a Correus i enviar una carta certificada a l’ Institut Municipal d’Hisenda", diu la Montse, que lamenta la "ineptitud o mala llet" d’alguns agents que "desconeixen" la norma i la multen gairebé cada dia que va a treballar en cotxe. I ha imposat una queixa formal al responsable de mobilitat de l’Ajuntament. "Ja n’hi ha prou d’assetjament i discriminació als minusvàlids".

Com si la vida ja no fos prou complicada i dificultosa per a certa gent, només falta que vinguin funcionaris ineptes per acabar-te-la de complicar. No us ha passat mai (a mi si, i vàries vegades) que quan aneu a una finestreta a presentar algun paper, sempre en falta algun? I quan i tornes i trobes un altre funcionari et diu que en falta un altre i que dos dels que portes no calia portar-los. I quan hi tornes per tercera vegada….resulta que són tots a esmorzar i t’has d’esperar una hora perquè el que te l’ha de formar no hi és….

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú

l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

Ja he dit alguna vegada –i si no, us ho dic ara- que treballar a ACUDAM és un dels grans regals que Déu m’ha fet en la meva vida. Treballar amb nois i noies discapacitats psíquics ho comparo com un gran jardí d’emocions i d’afectes. Produeix més o menys la mateixa sensació que passejar per un gran jardí ple de flors, totes elles molt boniques.

Ja sé que tot ésser humà té virtuts i defectes i que ells són com tothom. Però tenen generalment un avantatge: són transparents i espontanis. No tenen gaires plecs amagats i, si els tenen, no els saben amagar com ho fem nosaltres.

És interessantíssim veure com van evolucionant des del moment que entren al centre i a mida que es van centrant en la feina i es van adaptant. Com tothom quan entra a un lloc nou, han de superar aquesta fase inicial de desconcert i d’adaptació  totalment lògica. Però després  tothom comenta: “Està més centrat, més tranquil, més receptiu … I, sobretot, ha començat a utilitzar recursos que en l’etapa inicial costava trobar”.

Us posaré un exemple que explicava una mare, de com és el seu fill i de com es relaciona amb la gent.
”Al desembre, ens escapem uns dies a Galícia. Allà, sopem una nit en una preciosa casa rural.  El sopar va transcórrer en un ambient familiar, encara que coincidim en una gran taula amb gent que no ens coneixíem de res. És un dels costums, dels secrets i de les particularitats d’aquesta casa el fet de barrejar una mica la gent per tal de que es coneguin. 
I allà, com acostuma a fer i malgrat que el solen excitar una mica massa aquestes situacions amb desconeguts, Javier va començar a entaular conversa amb tothom d’una manera coherent, amb sentit i sense dispersions:
va trobar en el taller i en les seves vivències amb els amics una font estupenda de connectar amb els altres. No va parar en tot el sopar d’explicar coses. Va constituir-se en el centre.
A ells, és clar, vam haver d’explicar-los-hi una mica  de què estava parlant. Però, com sol ser habitual, es va guanyar l’afecte de tots els presents amb els seus gestos compradors i trencadors de barreres i la seva prodigiosa memòria: als deu minuts d’estar allà, ja recordava els noms d’aquelles deu persones noves en la seva vida”.

Això és el que els fa ser únics i fa que sigui un autèntic privilegi  treballar amb ells. És una font constant de renovació, un carregador de piles diari. Jo sempre ho dic: cansen i descansen, alhora.

Llars-Residència Acudam- Mollerussa

Aquesta és la sensació que traspuava a la cara d’aquells nois i noies quan un dia d’aquesta Setmana Santa vam anar a visitar les Llars d’ Acudam amb uns amics.

I no només se sabien i se sentien feliços, sinó que no tenien cap reparo en manifestar-ho clarament. La felicitat els sortia per tots els porus del seu cos quan ens ensenyaven el seu “piset” i ens deien que allò era casa seva. Amb els petits detalls que trobem a qualsevol casa: les fotos dels pares, de la família,  dels amics… Les flors al balcó, cuidades amb amor. Els peluixos a sobre el llit…

Acudam ja tenia una Residència des de feia temps per a nois i noies discapacitats psíquics que havien perdut els pares i que no poden estar amb els germans. Però estaven tots junts tots i calia fer alguna cosa per a les persones amb discapacitat intel·lectual més autònomes o semi autònomes. I es va pensar en fer 14 pisets (7 per planta), compartits per dues persones, amb els seus dormitoris, banys, estar-menjador, cuina… A més d’uns espais comuns per a activitats comunes…. Ara ja fa més d’un any que hi viuen.

Tota una meravella, que fa que la qualitat de vida d’aquestes persones millori considerablement i que mostrin obertament tanta satisfacció. Els meus amics van quedar bocabadats amb tanta comoditat. Un d’ells deia amb humor: Cóm s’ha de fer per fer la sol·licitud d’entrada? És que qualsevol de nosaltres viuria en un piset d’aquests, havent vist les comoditats que tenen.

Tots necessitem el nostre raconet on sentir-nos nosaltres mateixos, on podem somniar i viure. Aquest nois i noies ja l’han trobat: reconeixen que allò és seu, que allà hi tenen les seves coses, la seva roba, els seus records, les seves copes guanyades en competicions, les seves fotos, les seves colònies i perfums, els seus amics, la seva vida…

Una conversa escoltada fa pocs dies. Una persona pregunta a una altra pel seu fill discapacitat i ho fa amb els següents termes: 
– "Què tal està el teu fill? ¿Es troba millor? Noteu alguna millora?"
Això em fa reflexionar sobre el natural que resulta per moltíssima gent equiparar Discapacitat amb Malaltia, sigui la discapacitat física, sensorial o intel lectual.
És cert que algunes discapacitats intel·lectuals tenen associades diverses patologies. La síndrome de Down, per exemple, ha d’estar molt pendent de les cardiopaties. En altres casos -com el del fill d’aquesta senyora -l’epilèpsia té una incidència més gran. Però això no significa que els nois i noies amb qui jo treballo, siguin malalts.
Encara hi ha pares que tenen el convenciment que els metges els oculten la "cura" per al seu fill.
S’ha de ser sempre políticament correctes amb el llenguatge?. Ella afirma que no cal ser tan prudents amb els termes col·loquials perquè acabaríem per no poder expressar-nos espontàniament mentre pensem a quin col lectiu podem ofendre.
Però el llenguatge perverteix a vegades la realitat. No fa gaire, aquests nois i noies de qui parlem eren "retardats" o "tarats". Avui, termes com "millora", "cura", "teràpia" no fan més que convertir en recurrents dels llocs comuns sobre la discapacitat contra els que tant combatem els que la vivim des de dins.
Els mitjans de comunicació a vegades no ajuden molt en aquest sentit , encara que s’ha millorat molt. Cal tenir una cura exquisit cada vegada que apareix una notícia sobre el codi de tal o qual gen: associat a la discapacitat i la seva hipotètica "cura", pot generar falses -o si més no, llunyanes en el temps- expectatives a pares desesperats.
He llegit en alguna part que la discapacitat és una "condició de vida". M’agrada aquesta definició perquè també ho és ser alt o baix, tenir els ulls clars o foscos, ser dretà o esquerrà …
I només cal mirar en Xavi, la Laura o la Núria per constatar la seva alegria de viure, la seva (hiper) activitat esgotadora, el seu cos perfecte, els seus ulls espurnejants, els seus sentiments tant nobles…per adonar-nos que es podrà anomenar de moltes maneres la seva disminució; podrem penjar-los etiquetes velles o noves, però per descomptat "malaltia "no és una etiqueta que se’ls pugui atribuir.

Tags: Síndrome de Down

“Déjame intentarlo. La discapacidad: hacia una visión creativa de las limitaciones humanas.”

Tomás Castillo Arenal. Editorial Ceac. Barcelona 2007

La vida és feta d’intents: alguns fallits i altres reeixits. En la vida cal intentar coses. Ens en sortirem o no. Però cal que ho fem.

Per només 12 euros podreu gaudir de la visió d’un psicòleg que fa anys que es dedica a estudiar el tema de la discapacitat i que en té una visió nova, moderna i profunda.

Es diu Tomàs Castillo Arenal. Quan era un jove estudiant de Psicologia no va acceptar idees preconcebudes. Va qüestionar aquesta idea social, que comprenia l’àmbit acadèmic, i que classifica a les persones en dos grans grups: capaços i no capaços; ells, els que no poden, i nosaltres, els "normals". I no ho va fer des de la crítica sinó des de l’acció, va posar en pràctica les seves idees.

Amb el temps, Tomás Castillo Arenal (Torrelavega, 1957) va fundar l’associació Amica, formada per familiars, professionals i persones amb discapacitat, i la idea fonamental és buscar les capacitats de tot ésser humà.

Com tota les bones idees, sembla que hagi estat aquí des de sempre, però el recorregut ha estat llarg. No va ser fins al 2001 quan l’assemblea mundial de l’OMS va assumir les idees de Tomás Castillo, expert d’aquesta organització, i va variar la Classificació Internacional de Funcionament, la Discapacitat i la Salut (CIF), que avui ens convida a veure que tota persona està carregada de capacitats encara que existeixin algunes circumstàncies que les limitin, però no per això la converteixen en "discapacitada", en un ésser diferent.

En el seu llibre "Deixa’m intentar-ho", en el qual exposa la seva visió sobre la limitació humana com quelcom que ens afecta personalment a tots, ens col·loca davant d’un mirall i ens demostra com el temps reduirà, i fins i tot invalida certes capacitats . La dedicatòria ho diu tot: "A Matías, per haver ensenyat el gran que pot ser una persona, amb independència de l’important que sigui la seva discapacitat". Conèixer a diversos milers de persones amb discapacitats de tot tipus m’ha ajudat a veure el molt de "normal" que hi ha a tots els éssers humans, la petitesa de les diferències comparat amb la enormitat del que compartim. Sobretot, he aconseguit descobrir a la persona que existeix sempre en primer pla, que amb la seva grandesa fa relatiu el que l’ afecta.

Tomás Castillo, en el seu llibre, va desgranant una mena de decàleg que ajuda a percebre aquesta qüestió des d’una altra perspectiva. Alguns exemples:

• La discapacitat, com la capacitat, forma part de la naturalesa humana.
• La discapacitat, com a component d’un estat de salut, pot ser temporal.
• La discapacitat està condicionada per l’acceptació social de la meva limitació.
• La discapacitat no significa una minoria d’edat permanent.
• Les persones no són classificables per la seva discapacitat.
• La discapacitat està en funció del medi en què la persona es mou.
• La discapacitat és un terme genèric a revisar.

En definitiva, tots som en certs moments de la vida, discapacitats i limitats. Quelcom essencial a l’esser humà és la limitació. Aquesta limitació no depèn només de nosaltres mateixos sinó de com els altres ens veuen, de com els altres ens tracten i de l’esforç que posem en superar-les.

Tags: Limitació

Sobre la discapacitat intel·lectual s’ha escrit molt i se seguirà escrivint. Els “entesos”, els que en saben d’aquest tema segurament que podrien respondre moltes de les preguntes que a vegades em faig (i que la societat es fa). Però igualment vull fer-me-les i que cadascú que se les respongui com vulgui. A veure si entre tots fem passos endavant. Algunes preguntes són les següents:

-Els discapacitats només poden fer les feines que fan actualment en els tallers? No serien capaços de fer altres feines si les empreses els donessin feina i els ensenyessin tal com ensenyen a qualsevol treballador nou que ha d’aprendre una feina nova?

-Els professionals que parlen d’això no podrien fer servir un llenguatge més planer i menys tècnic per tal que la majoria de mortals que no hi entenem els entenguéssim a ells i la societat pogués entendre millor el concepte de discapacitat?

-No projectem moltes vegades les nostres pròpies limitacions sobre ells i els fem més limitats del que en realitat són? Moltes vegades ens relacionem més amb un “diagnòstic “ que amb una “persona”; amb una història de frustracions que  no pas amb uns límits que es poden assolir si ho intentem….

-No mirem més les seves incapacitats i les seves limitacions (que sens dubte que hi són i ben evidents) que les seves capacitats i les seves potencialitats?

-No pensem moltes vegades que els subjectes “són” diferents i no ens adonem que som nosaltres que “els fem” diferents?

-No seria hora de superar el “model mèdic” a l’hora de parlar de discapacitat i passar a un model antropològic, a un model humanista, tenint més en compte que abans de ser “tal cosa o tal altra” són, abans de tot, persones?

Seguiré fent-me més preguntes un altre dia….

Avui hem enterrat l’Andrés. Feia 30 anys que estava a la Casa Familiar Santa Anna del Castell del Remei a cura dels Germans franciscans de Creu Blanca. El van portar de la seva Almeria natal cap a Sevilla i, des d’allà cap al Castell del Remei quan van obrir la llar d’acollida de minusvàlids psíquics i físics profunds.

Aquesta casa era casa seva. Una casa que hauria de visitar tothom. Una visita a aquesta casa d’acollida impacta i et fa pensar. Hauria de ser una visita obligatòria per a tothom. Potser ens adonaríem la sort que tenim la majoria… Veuríem que ens ha tocat la loteria sense haver-hi jugat.

Els Germans, cuidadors i amics que durant aquesta colla d’anys l’hem tractat el trobarem a faltar.

Amb la seva cadira de rodes elèctrica (al darrere hi havia posat una inscripció que deia “Esta silla és un 4 X 4”) anava i venia per tot arreu.  Era un autèntic tot terreny. Ja s’havia convertit en tota una institució. Cada dia venia al taller a Mollerussa, amb un grup de companys del Castell.

Deia que el trobarem a faltar perquè ja no li podrem fer més bromes amb el Madrid (era un madridista de soca-rel) i ell tampoc ens ens podrà fer als barcelonistes. Era la cançó de mai acabar, segons hagués guanyat un o altre equip…

Ja no podrà anar a fer més “carajillos” al bar. Ja no podrà agafar més aquells “cabreos” monumentals; ja no podrà mirar més amb aquell somriure sorneguer, que hom no sabia si es fotia de tothom o què volia dir…

Tindríem mil anècdotes per explicar. Mil històries. Mil vivències…

Des d’aquí vull fer un homenatge als Germans Franciscans que l’han ajudat a viure millor durant tants anys. Però, sobretot, que l’han ajudat a morir. Ells han estat al seu costat sempre. També hi han estat al moment de la seva mort.

Adéu, Andrés.

Tags: Llar Santa Anna

Fa una temporada que algú feia notar el fet que el Govern defensés la utilització del terme “persones amb discapacitat psíquica” en lloc del terme “disminuïts psíquics”; terme que en si mateix és un eufemisme passat de moda per dir “retardat mental”, que al mateix temps servia per dir el que en temps anteriors es deia “subnormal”.

Potser més d’un haurà agraït aquest canvi de noms. Però només amb el canvi de noms no farem gran cosa. Si el Govern –i els Governs autonòmics- només van a visitar el diccionari de la  Reial Acadèmia i no aixafen la pols del carrer, de poc servirà tot plegat. En això, com en moltes altres coses el PSOE del “talante” revela que darrere del “talante” no hi ha gran cosa més. Les ajudes socials als discapacitats i als Centres que es dediquen a aquest col·lectiu, poc se’ls ajuda. I, a més, les ajudes arriben tard. Les ajudes als vells i velles que tenen pensions de misèria els les hi augmentaran quan ja creïn malves al cementiri. Quan ja siguin “discapacitats vitals”, un eufemisme que podríem fer servir per dir “morts i enterrats”

Zapatero somriu i el seu somriure és tan enigmàtic com el somriure de la Mona Lisa. Li deuen aconsellar: “Sonrie, que algo queda”. “Promete, que las promesas se las lleva el viento”. Més o menys com amb el tema actual del finançament de Catalunya.

Fa un parell d’anys que, amb un somriure a flor de llavis, va dir també que la classe política renunciés als títols honorífics. Hauria estat millor que aquesta mateixa classe política hagués renunciat a part dels sous elevadíssims, a cotxes oficials, a residències de luxe i a despatxos de fustes exòtiques caríssimes.

I si no ha va saber fer llavors, ho podrien fer ara aprofitant l’excusa que hi ha una forta crisi. Fins i tot quedarien com uns senyors!

Tags: Ajudes socials

Sant Tornem-hi!.  Vol dir que ja s’han acabat les vacances de Nadal. Demà passat ens tornarem a trobar tota la colla. Parlarem de com han anat les Festes, de si hem menjat molts torrons… En fi, les converses normals després d’uns dies de descans.

Però una cosa noto després de les vacances, després de molts anys de conviure amb nois amb discapacitat intel·lectual: Tots tenen ganes de tornar al taller. No és pas que a casa seva s’avorreixin (potser alguns si, com m’avorreixo jo també en algun moment) o que no s’ho passin bé descansant uns dies de la feina i activitats quotidianes del taller. No és això. En el fons crec que el taller per a ells és una necessitat.

Necessitat de poder estar amb els companys; necessitat de relació; necessitat de sentir que estan fent una activitat útil i, per tant, sentir-se útils, necessaris i important en la vida.

El taller els fa sentir tot això i els professionals que hi treballem també sentim això mateix, tot fent-los-ho sentir a ells. També nosaltres ens sentim realitzats, ens sentim important i ens sentim útils i necessaris. Perquè també nosaltres –tothom- som discapacitats d’alguna forma. Per això penso que també tots nosaltres tenim ganes de tornar al taller.

Tota persona al llarg de la seva vida s’ha de fer autònoma i amo de la seva pròpia persona. Ha d’anar creixent i madurant i aquesta és una lluita que no s’acaba mai. Tinc la meva pròpia vida i he de decidir què faig amb ella, gràcies també a moltes persones que em van ajudant durant tota la vida.

Aquest és el sentit d’anar a treballar -d’anar al taller-, d’engarçar tubs de cortina o envasar ferreteria, fent taller d’autodeterminació o de cuina, fent estimulació multi sensorial, fent atenció fisioterapèutica, fent activitats esportives o qualsevol altra activitat de les moltes que es realitzen al taller.

Tot plegat val la pena perquè ens ajudem els uns als altres i perquè un dia ningú pugui dir:

“Vaig morir-me veient sempre el mateix arbre de casa meva, veient les mateixes formigues, les mateixes parets i el mateix terra”.

Anant al taller, tots veurem més arbres, formigues de diferents colors i mides; cares, cases i paisatges nous. Tots descobrirem una altra realitat i que hi han moltes més coses darrera dels nostres murs. Sabrem obrir un foradet a la paret per tal d’atansar-hi l’ull i veure que, darrera, hi ha un paisatge immens per descobrir.

Aquestes sigles signifiquen “CONFEDERACION ESPAÑOLA DE ORGANIZACIONES EN FAVOR DE LAS PERSONAS CON DISCAPACIDAD INTELECTUAL”.

Aquesta Confederació edita una revista anomenada VOCES que a vegades fullejo. Hi he trobat un article que m’ha interessat (i amb el que hi estic d’acord totalment), que vull reproduir al peu de la lletra. L’ article és de Javier Tamarit, responsable de Qualitat de FEAPS.

CUMPLEAÑOS

!Felicidades, Diego! Felicidades, Sandra!

No, a mi no me toca este año.

¿Cómo que a tí no te toca? ¿Es que tú no te haces un año mayor cada año, o es que naciste un 29 de Febrero?

No, si yo sí cumplo años, pero este año no me toca celebrarlo.

Pues, mira, no entiendo nada.

Y Sandra, con sus 53 años a cuestas y necesidades intensas de apoyo, derivadas de una grave discapacidad intelectual y física, se remueve en su silla, me mira de reojo con sus gafas gruesas ladeadas, lanzando una nueva mirada lánguida hacia la ventana que deja ver al otro lado la persistente lluvia de este otoño. Es Octubre, en el pueblo donde está el centro de día al que asiste, a pocos kilómetros de su casa, humean las chimeneas de los escasos vecinos y poco bullicio hay por las calles.

Un buen día de primavera me dice –indago-, llegó la calidad al centro, era algo así como un sistema de gestión de la calidad e iba a ser bueno para todos, pues todo iba a funcionar mejor.

Hasta entonces cada vez que había un cumpleaños, se cantaba la canción y había risas y abrazos para quien cumplía años.

Pero con eso de la calidad a alguien se le ocurrió decir que había que mejorar eso, que era muy anecdótico, que no estaba “procedimentado” (o algo así dijeron, no me acuerdo muy bien) y que se corría el riesgo de olvidarse de alguien, de no celebrar el cumpleaños de una persona.

Y celebrar el cumpleaños era importante, era tener en cuenta a la persona, y era darle una oportunidad de protagonismo, de bienestar emocional, decían.

Así que lo que se decidió era que había que hacer un grupo de mejora ( o algo asi, decían) para arreglar este delicado asunto.

De este grupo surgió la idea –aunque la verdad es que a mi no me consultaron, porque si lo hubieran hecho á lo mejor yo me habría atrevido a decir que a mí eso no me acababa de convencer, aunque no supiera bien por qué-. Y la idea fue: ¡Celebremos los cumpleaños de los usuarios –y creo que era una de ellos- el último viernes del mes de Junio y, como son muchos, hagámoslo cada año con la mitad de los usuarios!

Y dicho y hecho, lo metieron en un procedimiento, lo realizaron, lo evaluaron y estaban tan orgullosos de ello que a mi me daba pena decirles que eso no me convencía del todo. Pero cualquiera decía nada, con el fervor con que actuaban a lo mejor les daba por mejorar y decidían que los nombres que empezaran con “S” no entraban.

Etiquetes de Technorati: Discapacitats

Les persones amb discapacitat intel·lectual no es poden fer càrrec al 100% de l’administració dels seus propis ingressos i/o del seu patrimoni, la qual cosa els permetria fer front a les seves necessitats.Aquestes necessitats les cobreixen les famílies, els tutors o el mateix centre ACUDAM. Però quasi tots ells disposen d’alguns diners per algunes despeses o capricis personals.Al Centre cada dilluns es fa un curs de formació per a alguns nois per tal que assoleixin millor autonomia en alguns aspectes de la seva vida. Un dels temes que aquest any s’han treballat ha est el dels diners (conèixer el seu valor, valorar l’esforç que s’ha de fer per tenir-los, pensar com s’han de gastar, etc) sobretot arran de la crisi econòmica que ho emplena tot.Es va preguntar quin era el seu pressupost setmanal personal i com es gastava aquest pressupost. Heus aquí algunes de les respostes per tal que vosaltres mateixes les valoreu:”Disposo de 10 € setmanals, els gasto amb el meu nòvio al bar i per comprar alguna cosa per als meus pares. Els diners que em sobren me’ls guardo a la meva habitació per fer un viatge”.”Dels diners que disposo m’agrada gastar-los anant al cinema i comprant la premsa. Amb els diners que em sobra em compro pel·lícules de DVD i estalvio per ananr una vegada a l’ any de viatge””Tengo entre 15 y 20 € para gastármelos durante la semana y lo hago comprándome un refresco cada mañana. Lo que me sobra lo guardo en una hucha”.”A mi el meu pare cada dia em dona diners per comprar-me un diari d’esports. Quan fem sortides al Taller sempre me’n donen. Guardo els estalvis al banc”.”Amb la pensió que rebo m’agrada anar, de tant en tant, a l’ Auditori de LLeida; els diumenges al ball del poble i comprar-me algun CD de música clàssica. Estalvio els diners que guanyo cantant a les bodes”.”Cada diumenge em donen 20 € i vaig al bar del poble. Amb els diners que estalvio puc fer altres coses com anar al barber i donar-li una bona propina”.”Amb els 10 € que tinc a la setmana me’n vaig al plegar de treballar al bar a prendre’m un refresc. Quan tinc estalviats uns 100 € els poso al banc”.Podríem seguir perquè encara hi han altres opinions. Però la mostra és prou vàlida. La nostra tasca és que reconeguin que hi ha altres despeses que se’n fan càrrec les famílies o els tutors, en funció de les seves necessitats, i que és important a efectes normalitzadors que aprenguin a fer un ús adequat dels diners que disposen.

Tags: DISCAPACITAT

Avui se celebra el DIA INTERNACIONAL DEL DISCAPACITAT. Com ja sabeu, jo comparteixo moltes hores amb discapacitats psíquics i, alguns d’ells, físics i psíquics.El món de la discapacitació hom no el comprèn fins que un mateix o algú proper no sofreix una incapacitat greu.Us he de confessar que jo mateix no me l’imaginava fins q . A ue no vaig treballar-hi. Al principi és un món que xoca. Xoca fortament la sensibilitat. De mica en mica, hom s’hi va submergint i de seguida esdevé l’àmbit normal on hom fa la seva vida i estableix unes relacions més riques de les que , comunament, hom estableix amb la resta de la societat.En pocs anys s’han fet molts avanços en aquest camptots els nivells. No els citaré perquè seria molt llarg. Però és cert que la societat els mira de forma diferent de com els mirava abans i ells mateixos es troben molt més integrats en la societat. S’han aconseguit molt drets, gràcies a Déu.Però encara ens faria falta a tots donar un pas més: Ens caldria entendre que la discapacitat no és una condició o un atribut personal sinó una situació construïda socialment, una creació humana que tots produïm dia a dia a partir de les nostres actituds, les nostres accions i les nostres omissions..Discapacitem des del discurs professional i el discurs col.loquial cotidianament, al desplegar eufemismes com “els de capacitats diferents”, “els espacials”.Discapacitem des de la infantilització de les persones amb diferències bio-físiques, “els nois discapacitats”, o la seva victimització a partir de la doctrina de la caritat i de la llàstima.Discapacitem a través de l’exclussió, pensant en aquell “diferent” a partir de la seva diferència bio-física, atribut a partir del qual se’l categoritza i que s’imposa per sobre de la seva dignitat humana, allò que ens defineix com a persones.Discapacitem a través de la distància física, en canviar de voravia, en desviar la mirada, en murmurar compassivament.Discapacitem quan posem barreres físiques o no treiem les que hi ha.Discapaciten les barreres del prejudici i del desconeixement, el temor a comprovar, permetre’ns la sorpresa o el sorgiment de noves preguntes. Discapacita el NO, el Silenci….La discapacitat no està en els cossos d’aquelles persones que poseeixen diferències bio-físiques o psíquiques; la discapacitat es troba en el cos social.

Tags: DISCAPACITAT

 
Aquests dies passats l’asseguradora que tenim contractada a l’empresa feia revisions mèdiques a tot el personal que volgués. Tots hi anàvem passant i, qui més qui menys, feia el seu comentari en sortir als companys: a mi m’han trobat colesterol; a mi m’han dit que no hi sentia gaire d’una orella; a mi que hauria de deixar de fumar i fer una mica d’esport…

Em va fer gràcia i a la vegada em va fer pensar el comentari que va fer un dels usuaris del centre que va en cadira de rodes i té una disminució física molt notable i una disminució mental lleu. En sortir de la revisió, algú li pregunta: què tal t’han trobat? i ell que respón: “m’han trobat perfecte”.

Em va fer pensar una colla de dies la resposta d’aquest noi i avui us vull fer partícips d’aquestes reflexions:
-l’autoestima no té res a veure amb les limitacions i les mancances personals. De fet, tots tenim limitacions i mancances en més o menys grau. 
-l’autoestima puja o baixa segons sapiguem superar, o no, les diverses situacions de limitació que la vida ens va regalant.
-les persones depenem molt de la confiança que tenim en nosaltres mateixos i en els altres.

La resposta d’aquest noi em fa pensar que, amb totes les seves moltes limitacions físiques i psíquiques (més que la immensa majoria de la gent), té una autoestima molt elevada. La majoria de nosaltres hauríem d’aprendre aquesta lliçó: hauríem de ser més comprensius amb nosaltres mateixos i no deixar que les limitacions i mancances personals ens superin i mutilin del tot la nostra vida.

Tags: Autoestima, DISCAPACITAT

 
Ja sabeu que treballo en un taller de discapacitats psíquics. Entre les moltes coses bones que fem i la molta bona feina que es fa al centre és la dels tallers.Treballem molt: Envasem ferreteria, fem cortines i persianes, fabriquem alvèolsper a fruita, planters d’oliveres, etc  Entreu a la web del taller i veureu tot el que fem http://www.acudam.com/
Però no tot és treballar. Els nois i noies fan esport, fan tallers de diverses coses, fan cursets i mirem que hi hagi un bon equilibri educacional. Algun dia ja us explicaré més extensament tot el que fem.
Avui us voldria regalar tota una sèrie de frases que els nois i noies han aportat al taller  d’ “EDUCACIÓ EN ELS VALORS”.

“Jo trobo la felicitat amb els companys”.
“Em fa feliç poder anar a Llavorsí, a Port Aventura… amb la meva germana, cunyat i nebot”.
“La felicitat es troba ajudant els demés”.
“Sóc feliç amb la música, gaudeixo cantant i escoltant-la”.
“Yo soy feliz compartiendo el tiempo con mi madre y con José”.
“Sóc feliç quan puc ajudar a la meva mare”.”Estic feliç quan guanya el Barça”.
“Sóc feliç quan puc estar a casa amb la mare”.”Em fa feliç jugar a bitlles i venint a treballar”.
“La felicitat la puc trobar en moltes coses: anant de vacances, estant amb la família, al cinema, etc. Uns dies ho seré més i altres menys però sempre intento ser feliç”.
“La felicidad la tengo cuando estoy con mi familia, trabajando en los viveros, cuando cocino y cuando voya las fiestas de mi pueblo en Navarra”.
“Sóc feliç estimant els meus pares i quan la meva germana i cunyat em fan un regal”.

Potser n’hauríem d’aprendre tots d’aquestes aportacions. I que penséssim una mica si els valors que la nostra societat ens ofereix van cap aquesta direcció.  

Tags: DISCAPACITAT, Valors

Treballo a ACUDAM, que és un centre per a discapacitats psíquics de Mollerussa. Entre els nois i noies que hi ha al centre, una bona colla  fan servir cadires de rodes.Hi treballen  persones de tota la comarca i els anem a buscar i tornar cada dia a casa seva amb furgonetes del mateix centre.Fa poc temps que hem comprat un autobús adaptat amb rampa per tal de poder-los portar millor.Doncs bé: resulta que l’Ajuntament ens ha reservat un lloc davant del taller, com és de dret. Hi tenim el seu corresponent rètol que ho indica. Així i tot, pràcticament cada dia aparquen cotxes al lloc del bus.Tota aquesta introducció em serveix per reflexionar sobre la manca de sensibilitat que hi ha encara per les necessitats de tot tipus -sobretot motrius- del discapacitat. Encara hi ha barreres arquitectòniques insalvables a molts llocs públics en la majoria de ciutats. I, sobretot, caldria que fóssim una mica més sensibles en el fet de no fer servir les places d’aparcament que ells tenen reservades. Per nosaltres no significa res. Però per a ells sí que significa. I molt!!!L’amic Josep Rof, que em visita sovint aquí, suposo que podria opinar força sobre aquest tema i m’agradaria que ho fes. Amic Josep, ho faràs?

Tags: Acudam, DISCAPACITAT