A PEU

No podem negar que el comerç de proximitat té uns avantatges clars enfront d’altres tipus de comerç: podem veure i tocar el producte; coneixem qui ens despatxa i ens pot oferir el seu consell; tenim immediatament el producte; en molts casos sabem que el producte és fet o cultivat vora de casa; crea i manté llocs de treball del nostre entorn, etc. És necessari mantenir aquest tipus de comerç, però la realitat és que cada dia en desapareixen més i amb la pandèmia això s’ha agreujat. Anys enrere els seus competidors eren les cadenes i grans superfícies. Ara els ha sortit un competidor encara més potent i més perillós: el comerç electrònic o el que es coneix com a «e-commerce». 

No cal dir que el comerç electrònic també té uns avantatges i per aquest motiu creix tant i tan ràpidament. Diuen els entesos que uns dels aspectes positius que té és justament que estan deslocalitzats del punt de venda i la reducció de costos que això els suposa. Poden abaratir el preu final perquè s’estalvien lloguers de locals, la llum i molts impostos. Estan sempre oberts, molts d’ells treballen sense estocs i no fan res més que ser purs intermediaris d’un producte que ens envia directament la fàbrica o un proveïdor que ells tenen.

Uns i altres també tenen desavantatges, òbviament, i cal ser-ne conscients i sospesar-les. Em sembla, però, que si ho mirem globalment hi veurem una lluita molt desigual i, si els petits començos no s’espavilen, acabaran morint molts d’ells. El petit comerç s’haurà d’especialitzar molt i buscar nous camins i noves estratègies en un món cada cop més global, més connectat, i on les lleis capitalistes imperen tant si volem com si no. No hem d’oblidar tampoc que la greu i llarga crisi econòmica que ens toca viure farà que molta gent hagi de mirar cada cop més on pot estalviar algun euro per poder arribar a fi de mes.

De tot això en tenim tots experiències diàries i segur que en podríem explicar un fotimer. Aquí n’exposo una de ben personal, que fa referència a uns medicaments que es poden comprar sense recepta tant a les farmàcies del nostre poble com a internet. Veient la diferència de preu i que la majoria de les vegades has de fer cua dues vegades a la farmàcia (una per encomanar-los i una altra per anar-los a buscar) perquè quasi mai els tenen en estoc i els han de demanar, no estem temptats tots a encomanar-los a una farmàcia online i que ens els portin a casa? I també em pregunto per què hi ha d’haver tanta diferència en el preu dels mateixos pantalons, les mateixes sabates, el mateix joguet, el mateix mòbil, el mateix medicament… si tot plegat surt dels mateixos laboratoris o de les mateixes fàbriques… Que algú m’ho expliqui, si us plau!

Heus aquí l’exemple concret del que us parlava (tinc el corresponent tiquet per si voleu comprovar-ho):

FARMÀCIA DOSFARMA (Internet) 

VS   

FARMÀCIA HABITUAL DEL POBLE

-Dosfarma: Xerostom Dentífrico 50m 3,75 €/ud.   

–A la farmàcia habitual 7,55 €/ud.

-Dosfarma: Xerostom Colutorio Boca Seca 250ml 5,23 €/ud. 

–A la farmàcia habitual 10,80 €/ud.

-Dosfarma: Xerostom Sustituto Salival en Gel 25 m 5,23 €/ud 

–A la farmàcia habitual 10,65 €/ud.

Tags: ECONOMIA

Serà cert, com diu algú, que ens queixem massa i que ens queixem de tot? En aquests moments tan complexos que ens toca viure potser sí que hauríem de ser més selectius a l’hora de les crítiques. Però és decent i ètic fer inversions multimilionàries en artefactes de guerra en lloc de fer-les en sanitat, tot comprovant com de malament i necessitat està aquest sector? És només qüestió de sentit comú i de prioritats. Però em dóna la sensació que els que ens governen miren més aviat les comissions que en treuen per les seves butxaques i no pas per al bé comú. Hi ha injustícies que clamen al cel i haurien de fer caure la cara de vergonya a algú. En aquests moments és ètic i prudent fer tanta despesa militar en inversions innecessàries?. Es veu que n’han après d’un molt bon mestre: la prova la tenim en tota la porqueria que surt sobre l’»emérito» i el seu patriotisme de butxaca.

L’organització International Peace Bureau (IPB), considerada l’ONG més veterana del món en l’àmbit del pacifisme, ha elaborat una sèrie de dades que ara difon a Espanya el Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

-Defensa gasta en un tanc de guerra el que costen 440 respiradors mèdics. Allí figura que amb el que costa un tanc Leopard 2E, valorat en 11 milions de dòlars, es podrien comprar 440 respiradors, a un preu de 25 mil dòlars cadascun.

–Cada tret d’un Leopard implica una despesa de 3200 dòlars. Amb aquests diners es pagarien 90 tests Covid-19, segons el preu per unitat que es fa servir als Estats Units.

-El manteniment anual del tanc de guerra en qüestió, valorat en cinc mil dòlars serviria per cobrir el manteniment anual d’un llit d’hospital, que costa entre sis mil i deu mil dòlars.

-Amb un míssil Trident II, amb un cost de 31 milions d’euros, els governs d’Estats Units i el Regne Unit, que compten amb aquest armament, -amb capacitat a més per a caps nuclears- podrien comprar ni més ni menys de 17 milions de màscares a un preu de 1,82 dòlars cadascuna.

–Un caça, 3.244 llits d’UCI. Un caça F-35, un avió fabricat als Estats Units, que ja ha estat adquirit per alguns països europeus -entre els quals, de moment, no es troba Espanya- val 89 milions de dòlars per unitat, el mateix que costaria el manteniment anual de 3.244 llits d’UCI.

–El cost per hora d’un F-35 se situa en els 44 mil dòlars, dos mil més del que estipula com a salari anual brut d’un infermer o infermera d’hospital segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE ).

-Amb els diners d’un submarí nuclear es podrien comprar 9.180 ambulàncies totalment equipades

-Una fragata militar classe Fremm -construïda en el marc d’un programa de col·laboració entre Itàlia i França- té un valor de 936 milions de dòlars per unitat. El seu elevat cost valdria per pagar el salari a 10.662 metges.

I podríem seguir. La pandèmia de la COVID-19 ens ha mostrat on són i on haurien d’estar les nostres prioritats com a societat. Però n’hi ha que no se’n volen assabentar.

Tags: Ètica, Vida i mort

El 29 de maig escrivia el meu darrer apunt d’aquest blog, que portava per títol TEMPS DE CALLAR. Deia llavors que en plena pandèmia “m’anava adonant que em marxaven les ganes d’escriure res. I, com que encara em dura aquesta espècie d’indolència i apatia, he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest blog. No sé fins quan. He pensat que per no tenir res a dir, val més callar. Per tant, adéu. Potser ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui tan nova i sigui més normalitat”.

De fet, no era exactament que no tingués res a dir, sinó que el que em passava era que m’havien marxat les ganes d’escriure. No era tant per falta de temes per comentar, sinó per falta de ganes. El que mai no m’imaginaria llavors era que, al silenci d’escriptura, s’hi afegiria un silenci de veu. Us ho explicaré una mica i potser d’aquesta manera s’entendrà encara més aquest llarg silenci.

Aquell darrer apunt, vist en perspectiva actual, podria semblar una premonició del que em passaria en aquests darrers mesos. Al temps de desgana d’escriure s’hi va afegir un silenci físic imposat per un pòlip a les cordes vocals que m’ha acompanyat –i preocupat una mica, tot val a dir-ho- durant un temps. Vaig deixar d’escriure a finals de maig i a principis de juliol em vaig quedar afònic d’un dia per l’altre. Semblava la típica afonia que marxaria en pocs dies. Però no va marxar. Es va anar quedant dies i dies, fins que vaig haver de demanar hora al metge, que em va receptar uns antibiòtics que no van fer cap mena d’efecte i al mateix temps em va enviar a l’otorrinolaringòleg. Ja sabeu, però, que ens aquests temps de pandèmia les consultes als CAPS no han estat gens fluides i en alguns moments han quedat totalment col·lapsats per la qüestió de la COVID, que evidentment és la urgència més peremptòria. Veient el panorama, i que les consultes al metge de capçalera es tornaven dificultoses, vaig decidir anar a la consulta particular d’un otorrinolaringòleg per tal de treure l’aigua clara de la meva disfonia (he après que allò meu no era una afonia, sinó una disfonia…). Em va diagnosticar un pòlip a les cordes vocals que s’hauria de treure com més aviat millor si volia recuperar la veu. Em va passar al Sistema Català de Salut on, una vegada a la llista d’espera i després d’una sèrie de vicissituds, em van operar aquest passat 5 de novembre. Sembla que la cosa ha anat bé i, després d’uns dies de silenci total, ja començo a parlar de nou. Veig que no m’he oblidat pas de parlar…

Tota aquesta explicació serveixi per justificar una mica aquest silenci tan llarg. La meva motivació d’escriure normalment va acompanyada d’una situació psicològica d’una certa tranquil·litat d’esperit, que no he tingut en aquests mesos. Al dolor, al neguit, al sentit de precarietat i vulnerabilitat que a molts ha tocat de ben a prop i que ens portaven les notícies de la pandèmia dia rere dia, s’hi afegia la inquietud personal que feia que no m’acabés de decidir a emprendre de nou el blog.

Hem escoltat com molta gent deia allò que «la pandèmia ens farà millors», però jo en dubto una mica i penso que, com a molt, no està fent altra cosa que canviar-nos algunes formes de viure, les agendes, molts plans de futur que havíem fet i algunes prioritats. No sé si per a bé o per a mal, però poca cosa més. Em fa la sensació que no n’acabem d’aprendre prou i quan a l’estiu la COVID ens va donar una mica de treva vam tornat a caure en els mateixos errors de sempre. Potser l’única alternativa que ens quedarà serà “fer virtut de la necessitat” perquè no tindrem altre remei i perquè el virus ens hi obligarà. Personalment puc dir que he experimentat un sentiment de fragilitat com mai no havia sentit mai i la creixent convicció que les nostres vides pengen d’un fil molt prim que es pot trencar en qualsevol moment. I en la societat hi noto una mena de desconcert difícil de gestionar per part d’aquells que han de fer-ho. A veure si serem capaços de sortir-nos-en entre tots…

Tags: Malaltia, Silenci