A PEU

Tot sovint parlo d’Uruguai perquè ja sabeu que, després de Catalunya, és com la meva segona pàtria. És un país que estimo profundament, on vaig passar vuit anys de la meva vida i on hi vaig deixar i encara hi conservo molts bons amics. Per tant, no podia deixar de parlar-ne avui que fan la segona i definitiva volta a les eleccions a president de la República.

L’Uruguai té tres milions i mig d’habitants, distribuïts en un territori que fa més o menys 5 vegades Catalunya. Per tant, ben poc poblat, més encara si tenim en compte que una gran part de la població viu a la capital, Montevideo, i als seus voltants. Està entaforat, per bé o per mal, entre dos immensos països: l’Argentina i el Brasil. Ha estat poblat per immigrants vinguts majoritàriament d’Espanya, de França i d’Itàlia (entre ells molts republicans d’idees avançades com Garibaldi i molts anarquistes catalans cap al 1880). És un país laic, amb una educació d’inspiració francesa basada en tres principis: gratuïtat, obligatorietat i laïcitat. L’Uruguai, gràcies al seu gran desenvolupament econòmic, cultural i a la seva neutralitat democràtica era conegut com «la Suïssa d’Amèrica». La societat uruguaiana sempre ha intentat ser molt igualitària i té un principi molt arrelat en què diuen que «nadie es más que nadie», o sigui, que ningú és inferior als demés.

Tradicionalment hi ha hagut al país dos grans partits: «el blanco i el colorado», que s’han anat repartint el govern durant molts anys. L’any 1971 va formar-se el Frente Amplio, fruit d’una coalició de partits i corrents d’esquerra, que des del 2005 fins ara ha governat el país trencant la tendència que estava establerta i guanyant tres eleccions seguides. Cal dir que el país va sofrir dos períodes de dictadura (primer al 1930 i després al 1973) que van suposar una càrrega molt negativa pel país en tots sentits.

Avui, segons els sondatges d’opinió, es pot trencar la tendència d’aquests darrers 15 anys de governs d’esquerres, progressistes i amb un fort impacte social. A la primera volta va guanyar el candidat del Frente Amplio, però ara s’han unit blancos, colorados i militars i sembla que en poden sortir guanyadors entorn a un president del partit blanc a qui han donat suport els demés. Des del meu punt de vista seria una llàstima i un greu error; crec que el país hi sortiria perdent en molts sentit, però especialment pel que fa a drets humans i a aconseguir una societat més justa i igualitària i seria tornar als antics vicis de sempre que farien retrocedir el país en molts àmbits. Avui ningú pot negar una evidència: 700.000 persones han sortit durant aquests anys de govern d’esquerres de la situació de pobresa en la que vivien i s’han fet molts passos positius per reparar les violacions de drets humans que va haver-hi durant els anys de dictadura «cívicomilitar» (1973-1985) i per reparar d’alguna manera les víctimes del terrorisme d’Estat d’aquells anys.

És clar que els governs del Frente Amplio no han fet les coses prou bé (com passa amb tots els governs, per altra banda), però tothom reconeix que l’Uruguai ha tingut un gran creixement econòmic i social. Les estadístiques ho diuen i es nota al carrer. Un exemple n’és el PBI (el producte interior brut) que és ara tres o quatre vegades més gran del que era. Però també caldria que els uruguaians/es es fixessin una mica en allò que passa a altres països del seu entorn i comparessin.

Quedarem a l’expectativa i veurem què passa finalment. La llibertat dels ciutadans està per damunt de tot i ells seran els que elegiran qui els governa durant aquests propers anys amb totes les conseqüències que això comporta. Però jo els diria que vigilin perquè aquestes conseqüències poden ser nefastes.

Tags: Uruguai

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

Tags: Cinema, RELIGIÓ, Vida i mort

Es veia a venir. Ho havien anat anunciant entesos i no tant entesos. Ja ens havien donat l’alerta altres països d’Europa i aquí ens ho anunciaven les darreres eleccions. Jo n’havia fet un apunt en aquest mateix blog no fa pas tant (el 9 de juny) que titulava LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”.

Aquests de Vox anaven traient el cap de mica en mica i darrerament ja ho feien sense complexes. Diumenge ja va esclatar tota la merda en tot el seu esplendor a costa de Ciudadanos i PP que els feien la gara-gara i ja només faltava que caminessin junts. I també a costa d’altres partits que es diuen ells mateixos constitucionalistes i que han anat callant davant les provocacions verbals i conceptuals d’aquesta colla de franquistes i feixistes de Vox.

Tots els demòcrates hi perdrem una mica. Però qui més hi perdrà seran els més pobres i desfavorits; d’entre ells els emigrants. Em sembla que alguna vegada ja he explicat que faig classe de català a emigrants a través de Càritas i Creu Roja. Molts d’ells no tenen la situació de residència legalitzada i, per poder tenir un permís de residència, han d’acreditar –entre altres coses– un mínim coneixement de la llengua catalana o castellana. Aquests dies em demanaven que els expliqués com era la situació política espanyola i com era tot aquest laberint de partits davant les imminents eleccions. Ahir em demanaven què em semblaven els resultats i, com podeu suposar, els vaig contestar que el panorama pintava molt fosc i de manera especial per a ells.

Del tema de l’emigració en fan bandera especialment els partits d’extrema dreta. Líders com Víktor Orban o Matteo Salvini han arribat al poder gràcies a un discurs antiimmigració basat moltes vegades a fake news (notícies falses) i mitges veritats. Per a fer caure aquests mites i mentides entorn a les migracions a la UE s’han fet estudis seriosos però sembla que la gent no se’ls acaba de creure. És més fàcil creure les mentides que corren per internet sense cap base seriosa. Un d’aquests estudis l’ha fet la fundació madrilenya FUNDACION ALTERNATIVAS amb un estudi de les investigadores Beatriz Cózar i Leticia Rodríguez titulat DESMONTANDO EL FALSO MITO DEL PROBLEMA MIGRATORIO . Les conclusions de l’estudi demostren que ni l’opinió pública europea té una visió tan negativa de l’immigració com generalment es pensa, ni provoca cap «islamització» d’Europa ni l’augment de la criminalitat. I l’estudi no es basa en fake news sinó que es basen en facts (fets).

I aquests fets demostren que la immigració no treu llocs de feina ni és dolenta per a l’economia d’un país. Una bona majoria d’europeus creu que els governs haurien de ser més generosos a l’hora d’aplicar l’estatus de refugiat i que, una vegada aquí, poguessin portar els seus familiars més propers. L’estudi també demostra que no podem vincular immigració amb inseguretat o criminalitat.

En fi, que crec que és bo que aquests estudis es donin a conèixer per no parlar per parlar sense arguments. El millor argument per a fer callar aquesta extrema dreta és donar arguments sòlida davant les mentides que fan córrer ells.

Tags: Immigració

Que la justícia espanyola està molt podrida ja ho sabíem. No tota, és clar, perquè encara hi ha gent que fa bé la seva feina. Però pel que fa a les altes estructures de poder podem dir clarament que estan corcades fins al més profund. També ho intuíem. I tots aquells que l’han de tocar de prop cada dia ho saben, però pocs són capaços de dir-ho obertament. Quan ja fa molts anys enrere algú va dir que “la justicia es un cachondeo”, tenia tota la raó. Per tant, la cosa ve de lluny.

Que una part de la policia tampoc fa bé la seva feina també ho sabíem. I sabíem que a algunes brigades d’antidisturbis se’ls estava tolerant moltes pràctiques feixistes i massa violència. I sabíem que els seus responsables feien la vista grossa i que les investigacions quedaven en res. Aquests dies ho podem veure als carres de Catalunya sense que ni tinguin la vergonya d’amagar-se. Que aquesta no és la policia d’un Estat de dret i que s’omple la boca de respectar els drets humans també ho sabíem.

Quan la justícia és injusta i es permet que ho sigui, no és justícia. A aquesta justícia podríem anomenar-la de qualsevol altra manera: farsa, burla, comèdia, astracanada, sainet, simulació, “teatro del malo”, impostura, mofa, pantomima…  Feu servir qualsevol d’aquestes expressions i totes us aniran bé per designar una cosa que s’ha desprestigiat tant que ja ningú se’n refia. I si la justícia pot ser qualsevol d’aquestes coses, els judicis en són la conseqüència directa i, per tant, el resultat d’algunes resolucions judicials una flagrant injustícia.

Ens ho explicava ahir -sense pèls a la llengua- al programa FAQS de TV3 un jutge que s’acaba de jubilar i que tothom coneix per dir les coses clares. I no ara, sinó que les ha dit sempre. FAQS és un programa que ens roba algunes hores de son, que podria ser una mica més curt, però que val la pena. És una veu diferent a la de molts mitjans de comunicació manipulats i que es venen descaradament per quatre monedes d’or gran capital  i als grans poders polítics i econòmics.

El vídeo que us porto és la intervenció d’aquest jutge al programa. Tot i ser una mica llarg, val la pena.

CORREDISSES

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d’inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s’enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l’esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l’hem feta nosaltres.
No m’esperes aquesta nit, mare.

Irene Climent

Tags: Justícia