Arxivar per octubre de 2019

29 oct. 2019


EL MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA

Classificat com a Violència

Les declaracions del ministre espanyol Fernando Grande-Marlaska afirmant que “el monopoli de la violència el té l’Estat per garantir la seguretat dels ciutadans” són molt preocupants. Potser hauria estat més adequat dir que l’ Estat tenia el monopoli del poder o de l’ús de la força. Però no ho va dir ni ho ha corregit; més aviat ens ho ha anat repetint amb diferents paraules i amb to amenaçador i autoritari i amb una mateixa idea de fons que a mi em fa por. Probablement deu ser un més d’aquells que creuen fermament que les coses se solucionen a cops de porra i no amb el diàleg. Una llàstima, tractant-se d’un ministre d’un suposat Estat de dret…
Els problemes normalment no s’arreglen amb la violència. I els problemes polítics s’han d’arreglar fent política. L’any 1980 jo era a l’Uruguai, encara amb d’una dictadura militar que no acabava de marxar. El darrer número del setmanari BRECHA ens recorda com en aquelles circumstàncies el govern va voler fer una reforma constitucional que pretenia estendre la tutela de les armes sobre la societat. El projecte militar pretenia tutelar l’activitat política i accentuava els principals trets repressius d’un desenvolupament basat en la seguretat, és a dir, una doctrina de la seguretat nacional com a suport del neoliberalisme econòmic; entre altres coses, legalitzava la pràctica de les violacions nocturnes d’habitatges particulars que la Constitució -trepitjada cada dia però vigent- prohibia expressament. El plebiscit del 80 no va tirar endavant i va ser un gran gest col·lectiu de coratge, tot i el terrorisme d’Estat que imperava per aquells dies.
Aquest diumenge passat va haver-hi eleccions al «paisito» i, junt amb la votació per a president de la república, es votava també una iniciativa de Reforma Constitucional que pretenia militaritzar altre cop la vida quotidiana. Un percentatge significatiu dels que donen suport a la campanya «Vivir sin miedo» té més de 40 anys i per tant hauria de tenir records del que era, de veritat, viure amb por: por davant la sola presència d’un uniforme, que podia fer el que volgués sense haver de donar explicacions; por als cops a la porta de casa teva, por a que t’encaputxessin al mig del carrer i et portessin a una destinació incerta; por que et confonguessin amb alguna cosa o amb algú i que et disparessin un tret; por de no descodificar correctament les subtils senyals de l’arbitrarietat repressiva. Una por que t’acompanyava cada hora de la teva vida i que no sabies com treure-te-la de damunt.Per sort la reforma constitucional que es votava aquests diumenge no va tenir els vots necessaris i no s’ha aprovat. Caldria que els uruguaians recordessin com l’any 1972 els partits tradicionals van trucar a la porta de les casernes convidant els militars a sortir al carrer, els van donar el marc legal per actuar, i després, quan s’en van penedir, van ser incapaços de tornar-los a la cleda.
A vegades tenim mala memòria i aquí a Espanya ens podria passar una cosa semblant. Després d’una transició (que alguns diuen que va ser modèlica i que molts altres pensem que no ho va ser tant) que ens va anar donant força més llibertats polítiques i socials de les que teníem amb el franquisme i que pensàvem que no faria més que anar cap a una democràcia plena, ara ens trobem que estem fent passos enrere a marxes forçades. Quan veiem aquests dies com les forces de l’ordre (les espanyoles i les catalanes) fan un ús indiscriminat de la violència i quan alguns jutges fan servir la presó preventiva de la forma que ho fan, potser caldrà que posem l’antena d’alerta si no volem que tot el que s’havia conquerit amb molta suor i llàgrimes desaparegui. Estem veient massa irregularitats com per estar tranquils i veiem com amb l’excusa del separatisme la repressió popular torna a la societat (especialment a la catalana) i veiem com l’imperi de la llei desapareix sota l’imperi de la porra.
No sóc violent ni aprovo la violència, vingui d’on vingui. No m’agraden moltes de les escenes que veig a la televisió i crec que el bon camí és únicament el del pacifisme. Però també reclamo que no es permetin les barbaritats i els excessos que veiem en les forces de seguretat. Caldria tenir memòria tots plegats i prioritzar el diàleg a la força.

No hi ha resposta

24 oct. 2019


NO TE RINDAS

Classificat com a Poesia,POLÍTICA

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.

A aquest geni de l’escriptura li devem poemes com aquest. Un poema que ens pot anar bé aquests dies tan foscos, en què veiem que aquelles mirades d’odi, que alguns diuen que van veure als ulls d’alguna gent, s’han convertit en cops de porra (aquests sí que plens d’odi) d’uns policies semblants als de qualsevol estat feixista.
Ens pot donar ànims en uns moments de repressió com feia temps que no s’havia vist. Un poema que ens anima a no defallir; a seguir ferms a les nostres conviccions; a no resignar-nos a una realitat que no ens agrada. Encara que sigui poc a poc ens cal avançar, avançar i avançar… En una paraula: un cant a aquella esperança que mai hem de perdre.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

No hi ha resposta

15 oct. 2019


ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

Classificat com a Catalunya,Justícia,POLÍTICA

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.
Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

No hi ha resposta

12 oct. 2019


CAL CELEBRAR UNA VERGONYA?

Classificat com a Amèrica Llatina

CAL CELEBRAR UNA VERGONYA?

3 respostes

06 oct. 2019


LA LLIBERTAT ROBADA

Classificat com a Lleis,POLÍTICA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixeissin una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaven a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència –que establirà jurisprudència- veurem que tot podrà ser terrorisme i podran ser convertides en delicte les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen en els seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es diuen demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta, esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»

No hi ha resposta