Arxivar per 29, octubre de 2019

29 oct. 2019


EL MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA

Classificat com a Violència

Les declaracions del ministre espanyol Fernando Grande-Marlaska afirmant que “el monopoli de la violència el té l’Estat per garantir la seguretat dels ciutadans” són molt preocupants. Potser hauria estat més adequat dir que l’ Estat tenia el monopoli del poder o de l’ús de la força. Però no ho va dir ni ho ha corregit; més aviat ens ho ha anat repetint amb diferents paraules i amb to amenaçador i autoritari i amb una mateixa idea de fons que a mi em fa por. Probablement deu ser un més d’aquells que creuen fermament que les coses se solucionen a cops de porra i no amb el diàleg. Una llàstima, tractant-se d’un ministre d’un suposat Estat de dret…
Els problemes normalment no s’arreglen amb la violència. I els problemes polítics s’han d’arreglar fent política. L’any 1980 jo era a l’Uruguai, encara amb d’una dictadura militar que no acabava de marxar. El darrer número del setmanari BRECHA ens recorda com en aquelles circumstàncies el govern va voler fer una reforma constitucional que pretenia estendre la tutela de les armes sobre la societat. El projecte militar pretenia tutelar l’activitat política i accentuava els principals trets repressius d’un desenvolupament basat en la seguretat, és a dir, una doctrina de la seguretat nacional com a suport del neoliberalisme econòmic; entre altres coses, legalitzava la pràctica de les violacions nocturnes d’habitatges particulars que la Constitució -trepitjada cada dia però vigent- prohibia expressament. El plebiscit del 80 no va tirar endavant i va ser un gran gest col·lectiu de coratge, tot i el terrorisme d’Estat que imperava per aquells dies.
Aquest diumenge passat va haver-hi eleccions al «paisito» i, junt amb la votació per a president de la república, es votava també una iniciativa de Reforma Constitucional que pretenia militaritzar altre cop la vida quotidiana. Un percentatge significatiu dels que donen suport a la campanya «Vivir sin miedo» té més de 40 anys i per tant hauria de tenir records del que era, de veritat, viure amb por: por davant la sola presència d’un uniforme, que podia fer el que volgués sense haver de donar explicacions; por als cops a la porta de casa teva, por a que t’encaputxessin al mig del carrer i et portessin a una destinació incerta; por que et confonguessin amb alguna cosa o amb algú i que et disparessin un tret; por de no descodificar correctament les subtils senyals de l’arbitrarietat repressiva. Una por que t’acompanyava cada hora de la teva vida i que no sabies com treure-te-la de damunt.Per sort la reforma constitucional que es votava aquests diumenge no va tenir els vots necessaris i no s’ha aprovat. Caldria que els uruguaians recordessin com l’any 1972 els partits tradicionals van trucar a la porta de les casernes convidant els militars a sortir al carrer, els van donar el marc legal per actuar, i després, quan s’en van penedir, van ser incapaços de tornar-los a la cleda.
A vegades tenim mala memòria i aquí a Espanya ens podria passar una cosa semblant. Després d’una transició (que alguns diuen que va ser modèlica i que molts altres pensem que no ho va ser tant) que ens va anar donant força més llibertats polítiques i socials de les que teníem amb el franquisme i que pensàvem que no faria més que anar cap a una democràcia plena, ara ens trobem que estem fent passos enrere a marxes forçades. Quan veiem aquests dies com les forces de l’ordre (les espanyoles i les catalanes) fan un ús indiscriminat de la violència i quan alguns jutges fan servir la presó preventiva de la forma que ho fan, potser caldrà que posem l’antena d’alerta si no volem que tot el que s’havia conquerit amb molta suor i llàgrimes desaparegui. Estem veient massa irregularitats com per estar tranquils i veiem com amb l’excusa del separatisme la repressió popular torna a la societat (especialment a la catalana) i veiem com l’imperi de la llei desapareix sota l’imperi de la porra.
No sóc violent ni aprovo la violència, vingui d’on vingui. No m’agraden moltes de les escenes que veig a la televisió i crec que el bon camí és únicament el del pacifisme. Però també reclamo que no es permetin les barbaritats i els excessos que veiem en les forces de seguretat. Caldria tenir memòria tots plegats i prioritzar el diàleg a la força.

No hi ha resposta