06 des. 2015
Flatus vocis
Quan in illo tempore vaig estudiar una mica de filosofia (la veritat és que no pas gaire, força mal estudiada i amb l’obligació moral de confessar que ja he oblidat quasi tot el que vaig aprendre) recordo que hi havia un concepte que en deien ‘flatus vocis’, una expressió llatina relativa a les paraules sense sentit o buides de significat. Sembla mentida que aquest concepte encara segueixi tenint tan èxit i que sobretot en tingui en èpoques de campanya electoral com la que acabem de començar.
Ja he confessat altres vegades que les campanyes electoral m’avorreixen molt i que, per si per mi fos, elegiria poder-nos-les estalviar. Estic segur que molta gent li agrairíem infinitament a aquell atrevit que fos capaç de fer un decret d’anul·lació definitiva i perpètua de tals períodes de temps perdut miserablement i de nul·la utilitat. I ho dic ben convençut i, si voleu, fins i tot provaré d’argumentar-ho.
En èpoques electorals els polítics –tots i malauradament quasi sense excepció- prometen el que saben que no podran fer, exageren, transformen la realitat com autèntics mags i, el que és més greu, menteixen tan descaradament com poden. Saben molt bé que dient obvietats, no concretant gran cosa i generalitzant molt, en poden eixir vius. Pensen que sempre els queda la sortida de donar la culpa a la crisi o a les diverses circumstàncies que els futur els depararà (òbviament, tot el que succeeixi sempre haurà anat en contra seva) per a poder capgirar tots els arguments i promeses que havien fet en època electoral. Dir la veritat, exposar les dificultats i pintar un panorama fosc no ven i no dóna vots. Per tant, pensen que dient coses ben boniques, pintant el panorama de color rosa i fent moltes promeses se’n poden sortir admirablement i que el seu públic en pot sortir content i enganyat i que tal dia farà un any de tot plegat.
Els problemes d’un país tots sabem que són difícils d’afrontar i gens fàcils de solucionar. Però dir-ho clar i català i de forma senzilla i clara per tal de que tots ho puguem entendre no dóna vots i no sé ben bé per quin motiu sembla que a tots ens agrada una mica que ens enganyin. Parlar de l’atur, de la forma d’Estat, de la corrupció, de com es pot donar una major participació a la gent per tal de que la democràcia comenci a tenir una mica de sentit i entre tots puguem resoldre els problemes no convé perquè els comprometria massa i després no sabrien com sortir-se’n. En època electoral val quasi bé tot i sembla que es puguin amagar totes les atrocitats comeses pels que han governat i ressaltar angèlicament totes les virtuts d’aquells que encara no han tocat poder i, per tant, estan encara incòlumes o quasi bé.
Per tant, tot el que sentim aquests dies que vindran seran flatus vocis, paraules buides de sentit, moltes promeses i molts enganys. I cal saber que deixar-se enganyar pot semblar divertit ara, però que les conseqüències vindran després. Defensar l’impossible, prometre el que no es pot donar, afirmar certes coses que són tot el contrari del que la realitat ens mostra durament són flatus vocis, paraules sense sentit (per més que facin tots els esforços possibles –i més- per tal de defensar-les i que sembli que vulguin dir alguna cosa); i voler-se desmarcar d’un adversari que, en el fons saben prou bé que és quasi com ells, tampoc no té té gaire sentit perquè, a fi de comptes, la realitat i el temps ens mostren que la majoria cauen en els mateixos defectes de sempre.
Sentirem a parlar de “prou corrupció”, de “portes giratòries”, de “creació de milers de llocs de treball”, de “lluita contra el frau fiscal”, de “baixada d’impostos”, de “canvi de model laboral”, de “rebaixa del IRPF”, d’”ajudes als més febles i desprotegits”, de” la unitat d’Espanya i no deixar marxar els catalans”, de “reforma de la justícia”, de “millorar l’ensenyament”, “de treballar pel bé dels ciutadans”, de “les pensions”… Sentirem expressions de tota mena contra els contraris: “que aquell és un mentider, que l’altre és un impostor o un demagog, que tal ha fet o ha deixat de fer”…
Tot flatus vocis. S’obliden que, en darrer terme, els únics que hauríem de poder jutjar som nosaltres i que comencem a estar tips de tantes paraules buides.