Arxivar per novembre de 2015

27 nov. 2015


A.M.O.R.: Un espectacle emocionant

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Hi havia una vegada un home que tenia com a malnom “MEDIOHOMBRE”. Fa molt temps d’això. Era un estrateg fantàstic i un lluitador formidable. Era un mariner basc que es deia BLAS DE LEZO.
Aquest sobrenom li venia de la seva condició de coix, manco i borni … Deien les males llengües que tampoc tenia l’oïda massa fina a causa de la continuada exposició a l’artilleria.
A més d’això, va patir nombroses ferides en diverses batalles que van acabar de forjar el seu caràcter. Va ser oficial de l’armada. La seva vida sencera donaria per a una sèrie de televisió, plena de situacions heroiques. Però sens dubte n’hi ha una que destaca sobre totes les altres de manera singular: el setge de Cartagena d’Índies de 1741. Amb només 6 vaixells i amb prou feines 3000 homes, va haver de defensar la plaça davant del setge d’una formidable Armada Anglesa formada per 186 vaixells (60 més que l’Armada Invencible de Felip II) que sumaven 2000 canons i 23600 homes. Edward Vernon, almirall anglès al comandament de l’Armada, estava tan convençut de la infal·libilitat de la missió, que va enviar emissaris amb la notícia de la rendició de la plaça abans que aquesta fos presa. Amb una gran mostra d’enginy, habilitat i saber fer, Blas de Lezo va aconseguir l’impossible: derrotar l’enemic, al que va posar en retirada, i salvar Cartagena d’Índies.
Així que Vernon, derrotat i humiliat, va tornar a Anglaterra havent perdut 50 naus i 11.000 homes, amb una tropa desmoralitzada i havent de comunicar en persona a Jordi II que aquesta victòria que li havia anunciat (i per a la qual ja s’havien encunyat monedes commemoratives en circulació) no havia existit.
L’enuig del rei va ser tan majúscul que va prohibir, sota pena de mort, relatar l’incident en els llibres d’història i parlar sobre això.
Coix, manco i borni. “Mediohombre”. Alerta a qui considerem discapacitat !!!

A què ve aquesta història? Doncs a que una colla de nois i noies d’alguns tallers de les terres de ponent a qui diem discapacitats ens oferiran aquests pròxims dies una experiència teatral que es titula A.M.O.R. i que diuen que està molt i molt bé. Seríem capaços la majoria de nosaltres a pujar a un escenari i fer teatre tan bé com ho fan ells?

El teatre com a teràpia emocional. EL teatre com a element integrador. El teatre com a diversió. El teatre com alguna cosa molt interessant per a tothom. Aquesta obra A.M.O.R. també el podrem veure a Mollerussa. Reserveu el divendres 4 de desembre per anar al Teatre l’Amistat, a les 20.30 h. Diversió i emoció!

A.M.O.R. obra de teatre en el que hi participaran persones de l’ACUDAM.……
NO US LA PODEU PERDRE!!!!!!!

No hi ha resposta

25 nov. 2015


“Por la gracia de Dios”

Classificat com a Franco,POLÍTICA

Ser franquista no és cap pecat. Tothom pot ser i pensar el que vulgui . Només faltaria! No és cap pecat, però sí que trobo que, a aquestes alçades del partit, és ser molt curt de vista i no voler veure i acceptar un munt d’evidències que amb el temps han anat aflorant després d’una colla d’anys d’esforços per preservar un mite que alguns han procurat cuidar com fos.

Ahir, vaig saludar un senyor conegut meu que feia temps que no veia però es veu que em deu llegir de tant en tant. Només saludar-nos i només començada la conversa, em va retreure l’apunt que vaig escriure amb motiu de la mort de Franco. No només no estava d’acord amb el que jo deia, sinó que de seguida va saltar cap al tema dels diners gastats en les “ambaixades catalanes” i amb el tema de la independència, tot afirmant que ell no era independentista (no calia que m’ho digués, doncs jo sabia prou que ell era un vell admirador de Franco)  i que veia aquests temes de molt diferent manera. Després d’intercanviar uns breus punts de vista, vam haver de deixar la conversa perquè érem en un acte que estava a punt de començar; van quedar que deixaríem el tema per un altre dia…

Tothom té el dret de ser franquista –i també a no ser-ho, suposo- i dormir amb una foto de Franco a la tauleta de nit (com vaig veure una vegada a casa d’un industrial de la pell de Vic), perquè  gràcies a Franco molts havien pogut conservar i augmentar el seu patrimoni i es van poder enriquir aprofitant molt bé aquells llargs anys de “movimiento” en què uns colla procurava que tot estigués quiet i ben quiet . És absolutament normal aquesta manera de pensar en una persona que es pot aprofitar de les circumstàncies sense haver de donar comptes a ningú. És normal, però és molt poc ètic veure les coses només des del punt de vista dels propis interessos. Si volem ser una mica respectuosos amb la realitat i la veritat, ens cal obrir una mica els ulls i veure tot el conjunt. Només d’aquesta manera tindrem la visió panoràmica de tota la realitat i tindrem els elements necessaris per ser una mica justos.

No tenia cap intenció de parlar de Franco avui, però la breu conversa amb aquest senyor m’hi ha portat. Quan parlem de Franco i del franquisme quaranta anys després de la seva mort i, per tant, amb força perspectiva i amb prou temps per a que les coses hagin pogut agafar el solatge i el pòsit que, com en el vi, dóna el temps i els repòs, no ho fem sense motius. Durant aquests anys s’han anat coneixent més i més coses (i no pas gaire bones) de Franco i de la seva família. S’han escrit biografies serioses i estudis de tota mena. Si encara hi han franquistes convençuts no serà pas per falta d’informació contrastada. Si encara hi ha franquistes tan i tan convençuts com aquests dels que parlem és perquè són molt curts de vista  i no volen veure la realitat. Llegia fa un parell de dies un article del periodista Juan Miguel Baquero a ELDIARIO.ES on parlava, per exemple, de que Franco va acumular una fortuna de 400 milions gràcies a tot un entramat corrupte que havia teixit entorn seu. En el seu article cita historiadors prou seriosos com Ángel Viñas que diu que “Franco se consideraba el Estado, España. Necesitaba dinero y se apropió de él” (La otra cara del caudillo (Crítica, 2015). Aquesta obra, o altres com les de l’hispanista Paul Preston, no fan més que fer un pas més en tot el seriós procés de desmitificació que han anat fent durant aquests anys historiadors seriosos i objectius. També cita noms com el del periodista Mariano Sánchez Soler  (“Los Franco S.A.” o “Ricos”) o l’historiador José Luis Gutiérrez Molina.

Tots els historiadors seriosos es van posant d’acord en que Franco va ser un gran corruptor i un gran corrupte, tot i que ‘no se’n sap de la missa la meitat’ com diu  l’historiador Francisco Espinosa: “No se sabe mucho más de lo publicado hasta ahora. Aquí no se conservan los archivos de los presidentes ni mucho menos de los dictadores”. L’enriquiment il·lícit no va quedar-se només en l’autòcrata sinó que va fer sorgir ben aviat entorn seu tota una oligarquia franquista que va durar fins la transició i que s’ha anant esfilagarsant i podríem dir que d’alguna manera encara és ben present en alguns àmbits.

“Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios” ha resultat ser, a fi de comptes, a més d’un sanguinari dictador, un gran lladre (espero que no sigui també ‘por la gracia de Dios’) i al seu costat queden curtes totes les trames Gürtel, tots els Bárcenas, Correas i tot el reguitzell d’actuals corruptes. De fet, val a dir que moltes de les coses que estem sofrint aquests darrers anys són fruit d’aquest llarg mestratge del dictador i va crear un status quo del qual encara no n’hem sabut sortir. Aquí sempre s’ha fet els ulls grossos amb la corrupció política. El PP actual –amb Rajoy al davant- n’és un bon paradigma amb la brutícia dels sobresous ben demostrats durant anys i ben repartits entre aquesta camarilla del PP. Aquests mentiders compulsius són els hereus directes d’aquest caudillo i fan servir exactament els mateixos mètodes. Ens explica l’escriptor Ramón Cotarelo que, després de varis intents inútils, va poder alquilar a la xarxa la pel·lícula “B” de David Illudain (interpretada per Pedro Casablanc (Bárcenas) i Manuel Solo (jutge Ruz) amb guió de Jordi Casanovas. LA VOZ DE GALICIA es pregunta què passa amb aquesta pel·lícula sobre els papers de l’ex tresorer del PP que només s’ha pogut projectar en 16 sales i costa trobar als llocs on en lloguen. Es veu que és una bomba i fan tots els possibles perquè no exploti. La pel·lícula reprodueix al peu de la lletra les declaracions de Bárcenas davant el jutge Ruz a l’ Audiència Nacional on revela la trama de finançament il·legal del partit durant 20 anys, els pagaments i els cobraments en negre, els sobresous periòdics d’alguns dels principals dirigents, especialment Mariano Rajoy i María Dolores Cospedal on el mateix Bárcenas afirma haver entregat en mà 25. 000 euros a cadascú.

Podríem seguir rebolcant-nos en aquestes aigües pútrides i no acabaríem…  No sé si val la pena perquè la història anirà posant les coses al seu lloc. Però d’una cosa sí que n’estic segur: que els que encara continuen sent franquistes, o be viuen a la lluna, o tenen mala intenció i segueixen amb els seus ressentiments personals. I, què voleu que us digui, crec més en aquesta segona possibilitat.

2 respostes

21 nov. 2015


Els perillosos són a la Moncloa

Escric això mentre per la ràdio expliquen que milers de policies i guardes de seguretat de tota mena envolten l’ estadi Santiago Bernabeu en motiu del clàssic. Està bé i potser és necessari i tot, encara que trobo que en fan un gra massa. Cal preparar-se contra el terrorisme, tot i que tots sabem prou bé que aquest desplegament és més per tranquil·litzar consciències –les dels que governen i les dels governats- que no pas per una altra cosa… Aquesta mena de desplegaments tots sabem que no poden ser permanents i que no serveixen per gran cosa més que per treure aquesta mena de por momentània que a tots ens envaeix  en un moment determinat i que, de mica en mica, va desapareixent de forma natural. És llei de vida per tal de poder sobreviure en aquesta mena de selva en què s’ha tronat el món. Ens acostumem a viure amb por, com ens acostumem a la pudor, al fred, a la calor, a viure bé, al clima o  a treballar molt més del que seria convenient. Tots sabem que les persones som capaços d’adaptar-nos quasi bé a tot, com ens han demostrat, per exemple, els sobrevivents de camps de concentració.
Per tant, crec fermament que avui els perillosos no són al voltant de l’ estadi Bernabeu. No són pas tan rucs els terroristes. Els perillosos de veritat saben esperar el moment i trobar el lloc propici per atacar, com l’esperaven pacientment els bandolers amagats rere les mates  a que passés pel camí aquell a qui volien assaltar. Cal estar preparats, sens dubte, però per a certs perills i per a certes circumstàncies cal acceptar que no tenim altre remei que acostumar-nos-hi a viure procurant no tenir massa angoixa. Mai podrem combatre un llop solitari que vulgui fer mal, com mai podrem evitar un accident de tràfic per més en compte que anem.
I ja que parlem bandolers i assaltadors de camins, avui també m’han vingut al cap -tot escoltant la ràdio- aquests macarrons o alcavots de la Moncloa. En castellà anomenen ‘macarras’ o ‘chulos’ aquells que viuen de les prostitutes i que, a més, es comporten de manera altiva, insolent i falsament protectora. Els macarrons en realitat no protegeixen gaire sinó que més aviat s’aprofiten de la debilitat d’unes pobres dones que es veuen obligades a fer cantonades. Escoltant el que avui estan dient l’ínclit Rajoy o el sorneguer Montoro m’adono que els vertaderament perillosos són a la Moncloa quan fan servir, per exemple i entre altres coses, aquesta estranya cosa que anomenen FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) per acollar encara més als catalans, que saben prou bé que estem amb l’aigua fins al coll; una aigua que ens han anant abocant de mica en mica fins a deixar-nos mig ofegats.
El FLA és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 amb el context de la crisi econòmica. Està concebuda perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autonòmiques en forma de préstecs, i que aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Està dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos. Encara que cada Comunitat Autònoma té unes condicions pròpies a cada préstec, tenen l’obligació de dedicar el préstec principalment en pagar el deute que tinguin amb bancs o entitats financeres. Des del 2012, fins a 24.458 milions han anat a parar a les mans de la Generalitat i que representa un percentatge del 42% total. Els diners han servit per pagar les farmàcies, els concerts sanitaris i saldar contractes d’obres, entre d’altres. Tot i que és cert que els interessos que han hagut de pagar les comunitats han anat baixant a mida que han passat els anys (el 2012 van començar al 5,18%, en els següents ha anat descendint progressivament fins arribar al 1% fixat per aquest 2015) estem pagant uns interessos més alts del que paguen ells quan obtenen diner al mercat. A més, cal tenir en compte que una bona part d’aquests diners prové del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas (actualment presidit pel ministro Cristóbal Montoro), una bona part dels quals aportem els catalans i que no ens són retornats mai de forma proporcional i justa.
Per tant, torno a dir que a la Moncloa hi tenim gent molt perillosa, que es comporten com autèntics macarrons  que viuen a despeses dels diners que aporten les comunitats autònomes més riques i que no els són justament retornats. Aquí en sabem força d’incompliments, retards en els pagaments, promeses incomplertes, estafes de tota mena i darrerament d’amenaces ben pròpies d’un alcavot professional. Ara només cal preguntar-nos fins quan durarà aquest mal son…

No hi ha resposta

20 nov. 2015


Misses per Franco

Classificat com a Franco

Avui fa 40 anys que va morir Franco; no pas el franquisme. Allò de que ho deixava tot “atado y bien atado” semblava que seria només una broma. Ha resultat ser força cert perquè hi ha molt franquisme i molt feixisme enquistat en massa àmbits de la societat, d’algunes institucions i en el ADN de molts dels polítics que ens governen.  A Espanya no s’ha fet una transició de veritat. Podríem dir que ha estat una caricatura de transició perquè aquí segueix havent-hi un Valle de los Caídos a ple rendiment, una Fundación Nacional Francisco Franco, nascuda el 1976 i dedicada a la memòria del dictador i uns quants partits polítics d’ànima franquista i amb amb tics feixistes ben marcats. En un país realment democràtic això no passaria i no es podria fer obertament apologia del franquisme com encara es pot fer aquí amb total impunitat.

Recordo bé que aquell 20 de novembre. Amb aquell “Españoles… Franco ha muerto” de Carlos Arias Navarro, llavors president del Govern, començava una nova etapa. Per a molts era una llum d’esperança. Per a altres, era una por enorme a que les coses canviessin per a ells. Hi havia molts espanyols instal·lats en aquell règim que se sentien protegits per aquell sistema. Les presons eren plenes de presos polítics que segurament aquell dia van començar a pensar en què potser podrien sortir…

Aquell dia es va ordenar per part dels governadors civils que les parròquies celebressin misses per l’anima del dictador i la consigna es va seguir de forma majoritària tot i que, si hem de ser sincers, força menys a Catalunya i a Euskadi. Quaranta anys després continuen celebrant-se algunes misses en memòria de Franco. Sembla increïble, però és exactament així. La jerarquia catòlica de l’any 75 va restar molt callada llavors i resta callada ara. Si llavors eren uns altres temps i la cosa podria ser una mica comprensible, degut a que els bisbes havien de tenir el vist-i-plau de Franco per a ser nomenats, ara no ho hauria de ser i potser podrien dir alguna coseta més…. Em temo, però, que a massa bisbes espanyols més aviat ja els està bé aquesta situació i alguns d’ells sintonitzen prou bé amb les idees franquistes.

Quaranta anys després  -i com cada any-, una vegada més la Fundación Nacional Francisco Franco anuncia al seu web un acte homenatge al dictador Francisco Franco. Aquest any, l’esdeveniment se celebrarà a l’Hotel Meliá Castilla de Madrid, el 3 de desembre, llevat que entre tots ho evitem tal com demana una petició de CHANGE.ORG que demana que un acte com aquest d’exaltació del franquisme no ha de quedar sense una resposta ciutadana democràtica ben contundent. No hem d’oblidar mai que  Franco va ser responsable del cop d’estat que va acabar amb el govern democràtic de la Segona República i va condemnar al Poble espanyol a 40 anys de dictadura. En aquest temps, Franco va imposar un règim de terror i va ser responsable de crims de lesa humanitat. Entre ells, la tortura, assassinat i “desaparició” de milers de persones encara enterrades a les cunetes tot el territori espanyol. Massa sovint s’oblida i s’amaga aquesta realitat amb l’excusa que hi han coses que val més no tocar-les massa.

Després de 40 anys d’esforços per fer-nos desmemoriejar és possible que, si badem, ens anem oblidant de les coses. I no s’ha d’oblidar i no es pot passar full tan impunement, tot i que estic d’acord que no calen revenges de cap mena. Una cosa és revenja i una altra és memòria història. Una cosa és amagar i deformar la realitat i una altra és que un Estat que es diu democràtic no faci més esforços per intentar saber la veritat sense tabús de cap mena. Aquesta és la diferència amb altres Estats que han intentat posar la veritat per damunt de tot, cosa que no ha passat aquí perquè molts alts càrrecs del franquisme van anar arrossegant-se i recol·locant-se fins acabar manant en democràcia. I no pas només els primers anys, sinó que la cosa encara dura, amb totes les conseqüències que cada dia podem comprovar i per vergonya nostra que ho hem permès.

No hi ha resposta

17 nov. 2015


Pere Casaldàliga ens felicita el Nadal

Classificat com a Nadal,Pere Casaldàliga

felicitació 2015Com cada any, la felicitació de Nadal més matinera i més puntual que rebo acostuma a arribar de molt lluny. M’arriba de São Félix do Araguaia, allà al Mato Grosso brasiler. Com podeu suposar, és la del bisbe Pere Casaldàliga. També aquest any ha sigut així. Ja fa dies que l’he rebuda. El Pere és previsor…

I també com sempre, el bisbe Pere recull algun fet important dels que han marcat l’any i, com no podia ser d’una altra manera ha reflexionat en la seva felicitació (il·lustrada com és habitual pel seu amic Maximino Cerezo Barredo)  sobre el drama dels refugiats, personalitzats i encarnats tots ells en Aylan Kurdi. el nen sirià que va morir ofegat a les platges de Turquia el 2 setembre de 2015. Aquest nen kurd de tres anys  va aparèixer ofegat en una platja de Turquia. Les fotos en què apareix el seu cos mort i la foto en què es veu un agent de la policia turca transportant el seu cadàver van donar la volta al món i posen de manifest la gran problemàtica de la crisi humanitària siriana. Al costat del petit van morir també el seu germà de cinc anys Galip i la seva mare, Rehan, a més de com a mínim altres dotze sirians que viatjaven des de Turquia en dos pasteres amb destinació a Grècia. L’únic membre de la família Kurdi que es va embarcar i va sobreviure va ser el pare, Abdullah. La fotògrafa turca Nilüfer Demir és l’autora d’aquella imatge.

Nadal 2015 Poema Casaldàliga

 Casaldàliga 2015.CastellanoCom podeu veure, el bisbe Pere reflexiona sobre aquest drama humanitari que toca viure a la humanitat en aquests darrers temps i que no ens hauria de deixar dormir en pau. El bisbe Pere ens demana que no ens deixi dormir en pau, com tampoc el deu deixar dormir a ell, tenaç defensor sempre de la humanitat més pobra. Ell sempre ha demanat ‘humanitzar la humanitat’  i ha lluitat per defensar les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Sempre ha dit que aquestes han estat les seves causes, però també haurien de ser les causes de tots nosaltres: Les seves causes: ‘la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida’.

Pere Casaldàliga 2015 Ja vellet i malalt, com podem veure en aquestes fotografies fetes de ben poc, segueix creient en moltes utopies i en l’Evangeli, que segons ell mateix diu ‘és una utopia encara més gran!’: “Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

En moments complicats com els que viu la humanitat, cal seguir escoltant atentament les paraules d’aquest profeta dels nostres dies que va pronunciar quan va rebre el Premi Internacional Catalunya 2006.

“Cal reinventar una economia de la convivència”, demanava Edgar Morin. El poble guaraní parla de “l’economia de la reciprocitat”. I el petit poble myky, en aquest Mato Grosso, proclama com un dels seus dogmes fonamentals que “viure és conviure”. Sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”. Els pobles indígenes, normalment, quan s’autoanomenen, es classifiquen com a “gent”, “humanitat”; després ve el cognom, la designació particular de cada poble, de cada cultura, de cada història. Identitats col•lectives que configuren la humanitat com una sola i plural. La globalització actual, amb tots els seus pecats, greus, té com a contrapartida la virtut de fer que avui, com mai, la humanitat se senti “una”. Estem descobrint, per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell. “El xoc de civilitzacions” o “l’aliança de civilitzacions” són l’alternativa inevitable. Com que ara ens trobem tots amb tots, hem d’optar per xocar els uns contra els altres, en la intolerància i en l’agressió, o per abraçar-nos en la comprensió i en la complementarietat.

… “Les nacions són continguts, no fronteres”, afirmava Baltasar Porcel. Els murs, els filats, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana. Els “bàrbars del sud” acabaran trencant les fronteres de la separació. “La fam no té fronteres”, cridava el supervivent d’una pastera africana. Aquests nous bàrbars acabaran envaint el terra, la casa, la taula, l’ànima dels privilegiats d’un primer món: primer en abundància; primer en insensibilitat? La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. …Pere Casaldàliga 2015-2

Per a la nostra fe cristiana, el mateix Déu es va encaixar en la mesura humana de l’home Jesús de Natzaret. Malauradament, durant segles, i encara avui, les religions són, massa sovint, fonamentalisme, divisió i fins i tot guerra. És hora de creure en unitat plural en el Déu de la vida i de l’amor, i de practicar la religió com a justícia, servei i companyia. Un Déu que separa la humanitat és un ídol mortífer. La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat. L’Evangeli segons sant Lluc (10, 25-37) ens ofereix la paràbola paradigmàtica per a aquesta praxi humanitzadora. El mestre de la Llei respon correctament la pregunta de Jesús sobre els manaments. Coneixia el Catecisme, com a mínim la seva lletra. No obstant això, “per tal de justificar-se”, el doctor de la religió pregunta al seu torn: “I qui és el meu proïsme?”. La resposta de Jesús és desconcertant i provocadora; per al doctor de la Llei, per a tot el poble que l’escoltà “en aquells temps” i també per a nosaltres, que l’escoltem avui, aquí. El proïsme és aquell o aquella a qui jo m’acosto, i que posa en primer lloc els que han caigut en el camí, les persones marginades, les dones violentades i sotmeses, els emigrants suspectes, els estranys dels quals m’estimo més no saber res, tan ocupat com estic amb els meus negocis o potser amb el meu culte… M’he de fer proïsme descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant i donant-me al seu servei. Sense fer “accepció de persones”. Sense por de contaminar-me amb un samarità heterodox. Només estimo el proïsme en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi. La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble.

Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La Teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar”, ens diu al Nou Testament la primera carta de Joan (4, 8.16). El fet d’haver sortit de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, d’haver passat per l’Àfrica i d’haver vingut a viure de forma definitiva al Mato Grosso brasiler d’aquesta Nostra Amèrica m’ha universalitzat l’ànima. I el contacte apassionat amb la causa indígena i la causa negra m’ha ajudat a redescobrir la identitat de les persones i dels pobles amb alteritat i amb complementarietat. El fet d’acostar-me “al poder dels sense poder” (Václav Havel), en l’opció pels pobres, en el moviment popular, en les comunitats eclesials de base i en les pastorals socials, em va fer despertar definitivament a la indignació i al compromís; i també a l’esperança.

No hi ha resposta

15 nov. 2015


Risc d’atemptat

Classificat com a POLÍTICA,Terrorisme

Un dels ministres d’Interior espanyols més cínics i miserables -que jo recordi- és Jorge Fernández Díaz. Aquest personatge acaba d’afirmar que Catalunya “té un risc singular” d’atemptats. Entenc que es deu referir a atemptats jihadistes perquè d’alguns altres fa temps que no només en tenim riscos sinó que es produeixen de forma habitual i en rebem de tots colors. El diccionari diu que ‘un atemptat és un acte fet amb la intenció de danyar greument alguna cosa. I en una altra accepció diu que un atemptat és un delicte consistent en l’ús de violències, d’amenaces i de resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l’exercici de llurs funcions’.

Jo no sé si pel ministre Fernàndez Díaz el Parlament de Catalunya, el President de la Generalitat o els Consellers són autoritats. Em temo que no els tenen com a tals. I em temo que per a ell -i per a molta gent del Gobierno del Estado- les úniques autoritats de veritat  creuen que són ells i ningú més; per tant, tenen carta lliure per amenaçar i exercir violència –no física perquè Europa no ho veuria bé i, per tant, no s’hi atreveixen- contra les nostres institucions i contra el poble català. Una forma clara d’aquest exercici al que hi són tan afeccionats és el tenir-nos escanyats econòmicament i recórrer totes les lleis que surten del Parlament per tal de fer-nos veure qui mana. Tenen un munt d’escolanets al seu servei per aconseguir-ho. Com que ells tenen aquesta mentalitat, tampoc fan gran cosa per perseguir tota la catalanofòbia que corre per les xarxes des de fa molt temps i que creix quan es produeix algun fet destacable o algun català (sigui esportista, Conseller, escriptor o un simple ciutadà sense renom de cap mena) s’atreveix a opinar amb llibertat sobre algun tema que a ells els sembla impertinent. La catalanofòbia ells no la consideren atemptat a la llibertat d’expressió, ni ho consideren violència i ho deixen passar tot fent els ulls grossos. És normal també que un periodista s’afarti de dir coses ben gruixudes contra els catalans en un canal de TV, escrigui en un diari opinions que ratllen la xenofòbia o deixi anar les seves gracietes contra els catalans. No passa res. Peccata minuta… Jo, que considero aquestes coses també com un atemptat a les formes de vida democràtiques, dec ser una persona estranya perquè no  entenc aquestes diferents vares de mesurar i les formes barroeres de fer política que fan servir.

Els atemptats de París són certament un altre tipus d’atemptats i cal lamentar-los. Però cal lamentar igualment totes les formes de racisme, xenofòbia, maltractaments i altres morts, conseqüència directa d’un munt de polítiques mal fetes per la majoria de governs europeus i dels mateixos EEUU, que permeten situacions que porten inevitablement conseqüències que després hem de lamentar una mica farisaicament. Quan sembrem la llavor del mal, de la violència, del menyspreu, de la injustícia i de l’odi estem creant inferns que ens porten per aquests mateixos camins a resultats semblants. Cal recordar aquí al ‘Trio de las Açores’ en el context de la guerra d’ Irak (George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar) i en referència a la reunió que van fer aquests personatges en aquelles illes el 15 de març de 2003 i les tristes conseqüències que va portar tot allò?.

Ja sé que el que diré a continuació no justifica la barbàrie que hem viscut aquests dies. Però cal saber que els terroristes tenen en el seu punt de mira el món occidental perquè som els occidentals en bona mesura culpables de les seves desgràcies que sempre castiguen els més pobres entre els pobres. Ho deia fa un parell de dies el bisbe de Tànger Santiago Agrelo:

”Porque, antes de que en París hubiese terror, ese terror lo hay en innumerables caminos del mundo, y lo padecen miles y miles de personas inocentes. De esas personas, conozco a muchísimas, y me toca calmar su dolor de cada día con mi impotencia de cada día. No hace falta ser un lince para ver que las gentes de los caminos van a encontrar a partir de hoy menos posibilidades de las poquísimas que aún les quedaban, y eso es lo que yo advierto, denuncio, y lamento, por mucho que con ello escandalice. Estoy hablando de mis hijos, que no tienen detrás un ejército que los proteja, ni unas embajadas que los reconozcan, ni unos consulados que los protejan, ni unas leyes a las que puedan acogerse, porque ‘no existen’: Esta es una humanidad con menos derechos de los que se conceden a los animales domésticos. Así, que por mucho que escandalice, seguiré alertando, denunciando y lamentando que sea esta humanidad sufriente la que paga las consecuencias de todas las barbaries”.

I, per acabar, una altra reflexió: si hem de lamentar morts, lamentem-los tots de la mateixa manera i no fem diferències ni posem a primera plana dels noticiaris uns i deixem de banda els altres. Un mort europeu és exactament igual a qualsevol altre. I això ho oblidem massa sovint….

Una resposta fins a ara

12 nov. 2015


Llibertaris, lliberticidis i mal educats

Classificat com a POLÍTICA

Aquest dies al Parlament de Catalunya hi veiem una mica de tot. Hi estem veient uns personatges –ben pocs, només 10- que diuen tenir un ideal llibertari. Són els de la CUP. Els respecto, com miro de respectar tothom que es faci mereixedor de respecte. Els idearis anarco-llibertaris són tan respectables com qualsevol altre ideari, però no acabo d’entendre’ls ni compartir-los perquè em temo que massa sovint els falta tocar de peus a terra. Tot i això segueixo respectant els seus punts de vista si, com fan, els exposen amb respecte i educació.

El que no acabo d’entendre és com, en un moment com l’actual, es pugui ser tan llepafils, tan purista, tan milhomes, com per voler-se fer valer per un preu molt més alt del que en realitat valen. És cert que el preu de les coses puja al mercat quan no n’hi ha amb abundància. Però també és cert que un dels perills que corren els paradistes és que, a fi de comptes, la gent faci números, deixi de comprar-los i se n’hagin d’entornar amb la mercaderia cap a casa i allà se l’hagin de menjar ells tots solets o esperar que se’ls podreixi. A mi em dóna la sensació que aquesta bona gent de la CUP, en lloc de ser llibertaris, s’han tornat lliberticides sense adonar-se’n. El seu concepte de llibertat no l’entenc ja que, per preservar-la la maten. Deu diputats –que representen el que representen- s’atorguen el poder una mica capriciós de negar les ànsies de llibertat de milers de persones que han depositat les seves esperances en un nombre de diputats força superior. Ja sé que això és la democràcia, però també sé que aquests manera d’entendre la llibertat fa de mal digerir en uns moments com els actuals on tota la potent maquinària d’un Estat com l’espanyol ens va en contra i mira d’aniquilar-nos i fer-nos caure en el més gran ridícul. No sé si s’adonen que els darrers canvis i les darreres lleis-mordassa fetes al seu gust, mida i conveniència estan dirigides exactament contra gent com ells per tal de retallar llibertats personals i  públiques. Després que no es queixin quan entrin als seus casals llibertaris  i constatin que la gent passa olímpicament d’ells…

Tenim llibertaris-lliberticides i tenim mal educats. Perquè no podem definir millor que molt mal educada la diputada del PP Andrea Levy, fent gestos molt ostensius per cridat l’atenció, males cares, mastegant xiclet en plena sessió parlamentària i avui, per acabar-ho d’adobar, portant la manta per fer veure que venia a fer la migdiada al Parlament.  Ja ho destacava un diari ahir mateix quan deia que “la seva actitud ha estat d’allò més peculiar: mastegar xiclet de manera exagerada, tenir un posat prepotent, fatxenda i apàtic o gesticular exageradament en senyal de desaprovació”. D’això jo en dic simplement mala educació, males formes i menyspreu a un càrrec representatiu i remunerat. Si per ella anar al Parlament és avorrir-se, que es quedi a casa que segurament que hi estarà molt més confortable. Però que a fi de mes no pari la mà perquè gent com ella no es mereix un sol euro de diner públic. I els seus correligionaris de bancada li podrien pagar classes d’educació, a veure si en treu algun profit.

Serà veritat allò de que cada país té els polítics que es mereix? Potser sí. Cal pensar-ho una mica.

2 respostes

10 nov. 2015


Al principi

Classificat com a POLÍTICA

Al principi tot costa molt. Tot és làbil, tremolós, insegur. Tot és ple de clarobscurs i tremolors. Tot és líquid, gelatinós… Al principi tot és exploració, temptejos, camins entre boires i amb companys de camí desconeguts; al principi hi ha més desconfiança, moltes pèrdues i retrobaments i molta incertesa. Els començaments són sempre molt durs. Però també molt il·lusionadors. La gran fortalesa dels començaments és la força dels propis convenciments i dels principis morals de cadascú. és el que ens dóna força i ens fa seguir.

Tot costa molt sempre, però al principi tot costa encara molt més. Però les circumstàncies són les que són i s’han d’entomar tal com venen. El que no podem fer de cap de les maneres és deixar passar el tren amb la fútil, fugaç i inútil esperança de que ja en passarà un altre ben aviat. Potser algun dia passarà però anem-nos fent càrrec de que no passarà aviat, que pot tardar molt i que ara és el moment d’espènyer fort i tots junts. Per més que molt ho neguin, podem aconseguir-ho. No és cap entelèquia ni cap utopia.

Ara és el moment de donar passos ferms i segurs tots aquells que veuen les coses clars; és el moment de ser intel·ligents, de negociar tot el que calgui i fins on calgui per tal d’arribar a un acord. És el moment de retratar-se, tot i que alguns ja s’han retratat i han quedat ben retratats.

Per això em va agradar llegir la carta oberta publicada ahir per l’antropòleg i històric militant comunista Manuel Delgado que, amb la seva habitual lucidesa analitzava el moment actual i anunciava que abandonava Comunistes de Catalunya, formació fruit de la fusió del PCC i del PSUC Viu i integrant de la coalició Esquerra Unida i Alternativa i plegava arran de la votació negativa de Catalunya Sí que es Pot a la declaració independentista, juntament amb el PP, Ciutadans i el PSC. Entre altres coses, diu Manuel Delgado a la carta:

“En nom d’aquesta fidelitat he assumit com a propis els nostres errors. He suportat la nostra complicitat amb la repressió de Joan Saura contra els moviments socials i amb la destrucció de la Barcelona popular i la seva entrega al més brutal neoliberalisme. No he entès com podíem desaprofitar l’oportunitat irrepetible de participar i àdhuc contribuir a orientar esdeveniments transcendents que implicaven un autèntic procés de ruptura democràtica, que havíem repetit que desitjàvem i davant del qual, ara que el teníem davant els nassos, ens arronsaven, incapaços d’entendre el que passava i menys d’intervenir per reforçar el seu vessant més social.

Però ni els servilismes ni les pusil·lanimitats em feien perdre l’esperança que en algun moment prendríem consciència de la importància extraordinària de la  dinàmica històrica en què ens trobàvem immersos i recuperaríem alguna cosa de la nostra vella audàcia a l’hora d’analitzar i passar a l’acció.

El que no m’imaginava és que acabaríem sent un obstacle per la història i ni en el pitjor malson no podia figurar-me la paorosa imatge d’aquest matí al parlament: els nostres diputats votant colze amb colze amb els hereus del franquisme, que és el que tantes vegades hem repetit que és el Partit Popular, ni tampoc amb les disfresses postmodernes de la “España una, grande y libre” que és Ciutadans.

En fi. En aquestes condicions està clar que no puc continuar militant a Comunistes de Catalunya. Si us plau, accepteu la meva baixa i la meva dimissió com a membre del Comitè Central.”

Ara és el moment en què els nostres polítics demostrin la seva talla, la seva vàlua i es convencin de que han de fer el que calgui per a no defraudar les esperances de molta gent. És l’hora de no ser curts de vista i mirar a llarg termini. Endavant, doncs. Bona feina i molta sort

No hi ha resposta

07 nov. 2015


Llegir ens fa millors?

Classificat com a Lectura

Seguint amb el tema del darrer apunt que vaig escriure, a vegades em faig les següents preguntes: Què m’han donat tot el munt d’hores que he dedicat a la lectura durant la meva vida? Què han aportat a la meva vida tots els llibres que he llegit? Seria diferent de com sóc si no hagués llegit alguns dels llibres que he llegit i que han deixat marques indelebles en mi? Com m’han influït les lectures que he fet i com m’haurien influït altres lectures completament diferents? No són pas preguntes sense sentit, sinó que, si hi pensem bé, tenen el seu què…  I no sóc pas sol qui se les fa, sinó que he vist que se les fan molta gent, tot i que de formes diverses. He llegit alguna vegada que es formulava això mateix preguntant a algú si llegir ens fa millors, o si llegir pot transformar la vida d’una persona. Estic quasi segur que la resposta seria força unànime i que la majoria coincidiríem en què el fet d’haver llegit ens ha transformat d’alguna manera i, en alguns cassos, a algú li ha canviat la vida.

No estic segur de poder compartir l’afirmació de que ‘llegir ens faci millors’ perquè, malauradament, hi ha hagut al llarg de la història persones molt cultes i que han llegit molt, però que han deixat un record molt nefast en el seu pas per aquesta vida. Segurament que, en molts cassos, la lectura ha estat beneficiosa  i ha obert moltes ments i molts horitzons. A fi de comptes, tothom està d’acord que la invenció de la impremta ha significat un gran pas per a la humanitat en tant que ha facilitat moltíssim la transmissió de coneixements i, per tant, ha significat un progrés tan gran que se’ns fa difícil d’imaginar. Si no ens ha fet millors sempre i a tots, sí que ha ajudat a moltíssima gent a poder-ho ser i segur que també a ser més feliços.

Els hàbits de lectura han canviat molt i les possibilitats d’arribar a molts més focus de cultura també. Amb internet el món del coneixement i de la lectura s’ha engrandit tant que ja es parla de que un dels grans perills és el de la dispersió per voler abraçar més del que en realitat som capaços. Antigament els anomenats clàssics eren els que guanyaven per golejada. Actualment ja no n’estic tant segur i aquest seria un gran tema de discussió. Caldria retornar als clàssics i no deixar-los abandonats a les biblioteques? Deixarem la resposta als especialistes.

La meva resposta  a la pregunta del títol d’aquest apunt seria que la lectura m’ha obert la ment, m’ha fet passar molts moments feliços, m’ha enriquit, m’ha divertit, m’ha transportat a altres dimensions, m’ha fet riure, m’ha fet plorar i m’ha fet sofrir. M’ha fet viure altres mons, altres realitats, m’ha ajudat a comprendre millor les persones, les maneres de ser, m’ha fet sentir petit algunes vegades i molt gran algunes altres. M’ha fet descobrir la gran capacitat de fabulació d’algunes persones, la gran habilitat que tenen alguns per expressar sentiments, per expressar de manera bonica coses senzilles i aparentment sense importància; m’ha fet descobrir la gran potencialitat de la humanitat, tot el gran camí que s’ha fet en el món de la ciència i de les arts i, per altra banda, tot l’immens horitzó que encara tenim al davant. I també és molt probable que aquesta mateixa lectura m’hagi fet adonar que la saviesa no és només als llibres, ni s’aprèn només a les biblioteques, sinó que hi ha també molta saviesa en persones que no saben llegir i, per tant, no han llegit mai una sola pàgina. Potser fins i tot tenim massa la tendència a creure que la cultura es transmet pels camins habituals d’escola, universitat i llibres. No sempre valorem les cultures orals, les cultures que han buscat –i trobat- altres camins per a viure i ser feliços que, en definitiva, és el que compta.

Algunes de les lectures que hagi pogut fer a la meva vida, segur que m’han ajudat a descobrir també que per ser moralment bo o dolent no cal necessàriament haver estudiat, sinó que això arriba per camins molt diversos i ens hi ajuda la família, els amics, els mestres, els exemples d’altres persones i la nostra pròpia consciència que ho processa tot, en fa una tria i es queda amb allò que vol (que no és pas sempre el millor, per desgràcia). Sí que és veritat, amb tot, que als llibres hi he trobat coses que segurament no m’haurien pogut donar les persones que eren al meu voltant. Algunes novel·les, alguns llibres de poesia, de filosofia, de teologia, o algunes biografies és cert que m’han fet reflexionar i han fet que, en molts aspectes, sigui el que sóc, pensi el que penso i cregui el que crec. Les lectures m’han ajudat a trobar respostes, a ampliar horitzons, a discernir i a descobrir que el coneixement és quasi infinit i, per tant, a ser molt humil, a reconèixer que “només sé que no sé res”, a no ser potser tant dogmàtic, tant cap quadrat i molt més flexible i comprensiu en alguns aspectes del viure i actuar propi i dels demés i també en les meves opinions i creences.

I, per acabar, una confessió: sempre demano que pugui tenir la sort de no perdre la vista i pugui continuar llegint fins al meu darrer dia. No sé per què –babau de mi-, però em sembla que, podent llegir, ja quasi ho tingui tot.

No hi ha resposta

05 nov. 2015


Les meves lectures

Classificat com a Lectura

Avui m’han preguntat quin tipus de lectures m’agraden  i què llegeixo ara que estic jubilat i tinc més temps. He contestat –he volgut ser sincer- que no llegia gaire més que abans perquè tinc el dia força ple de coses i que acostumo a llegir més o menys el que llegia abans. Crec que, en el fons, els lectors aficionats –els que llegim per simple plaer- tenim molta tendència a llegir sempre els mateixos gèneres. No sé si puc generalitzar aquesta situació, però a mi em passa això i, perquè em passa a mi, em sembla que deu passar a més gent. Hi han gèneres que no he tastat mai i que no em sento atret ni gaire estimulat per tastar-los. Segurament que em perdo moltes coses, però amb tot el que s’edita actualment és impossible poder fer una bona tria. És diferent del lector professional o semi professional, que ha de llegir una mica de tot per la seva professió o per la seva feina. A vegades em refio d’alguna crítica o d’algun amic i llegeixo coses que surten de la meva habitual òrbita i he de dir que a vegades els he hagut de donar les gràcies i alguna altra els he maleït els ossos perquè la seva recomanació no ha sigut gens del meu gust.

De fet, existeixen molts tipus de lectors, tots ells amb els seus gustos ben particulars i segur que no podem fer-ne un retrat-robot ni tenir l’aspiració de classificar-los. Deu ser impossible. Hi han lectors de poesia, de novel·la, de llibres tècnics, d’història o d’un tema ben determinat i concret. Hi han lectors només de premsa esportiva o de premsa del cor. Hi han lectors devoradors de llibres i amb tanta gana que sembla que no acaben d’estar mai tips. N’hi han que necessiten tenir dos o tres llibres començats i tenen l’habilitat i l’art de saltar d’un a l’altre sense problema. Hi ha gent que diu que llegeix tres o quatre llibres cada setmana. En canvi, hi han lectors lents, tranquils i als que els llibres els dures dies i dies. Semblen com aquells malalts desganats a qui el metge li diu que ha de menjar si no es vol morir . Aquests lectors sembla que llegeixin per força i no per ganes, cosa que segurament que no és pas així, sino que simplement tenen un altre ritme, com el tenim tots per moure’ns per la vida.

Darrerament m’he tornat molt lector de blogs. Ja ho era, però ara és on hi dedico més temps. Puc dir que m’he tornat lector de blogs i de relectures de llibres que tinc a la biblioteca plens de pols i que no agafava d’anys. M’agrada tornar-los a fullejar després de treure’n amorosament la pols i recordar vells temps i velles situacions. Em porten records i em transporten a altres temps. A vegades es dóna el cas que la relectura és molt més saborosa i profitosa que la primera i, en molts cassos, es dóna el cas que sembla que hom llegeix un llibre nou de tant oblidat que el tenia…

Pel que fa als blogs, val a dir que he anat descobrint tot un món nou i ple d’infinites possibilitats i de categories. Hi han milers i milers de blogs i d’una varietat infinita. També és cert que se’n troba de tots nivells de qualitat; des d’alguns d’ínfima qualitat fins a autèntiques obres literàries d’un valor molt alt. Hi han blogs seriosos i blogs que són autèntics blufs. S’ha de fer una bona tria. Un cop feta, hom s’hi pot passar molt bones estones llegint i aprenent. I a mi no em passa allò de que “el llegir no em fa perdre l’escriure”. Tot al contrari: llegir certs blogs més aviat m’estimula a seguir escrivint aquestes modestes línies que, de tant en tant us faig arribar. Gràcies als que les llegiu.

No hi ha resposta

01 nov. 2015


Engabiats

Classificat com a Immigració,SOCIETAT

Si posar filats de pues a una Europa que ens havíem imaginat i ens havien promès sense fronteres és l’única solució que han trobat els Estats membres de la Unió Europea a la crisi dels refugiats, estem ben arreglats… És evident que aquesta no és la solució. Què quina és la solució?, em direu. No ho sé. Ni sóc polític, ni em paguen per trobar solucions als problemes. Aquesta és la feina dels polítics i trobo que l’haurien de saber fer bastant millor.

El cas és que les bombes, les bales, la fam, la por i els desgavells de tota mena que sofreixen molts països són algunes de les causes que fan que la gent decideixi deixar casa seva sense absolutament res i carregant a coll nens de pit o iaies de 105 anys com es va veure fa ben pocs dies a la televisió. És una autèntica riuada de gent que trencarà tots els murs i totes les tanques que aquesta Europa tan civilitzada anirà posant com a mal menor i per mirar de sortir del pas i amagar l’autèntic drama que estan vivint alguns pobles. Alguns marxen perquè es moren de gana i altres marxen corrent i de pressa, deixant el llum encès i la nevera plena. Uns marxen per no morir-se de gana i altres per no morir de por; però el cas és que l’allau no s’atura i les tanques només serviran per engabiar i sentir-nos engabiats. Ells marxen per por, amb por i aquesta mateixa por la porten a les motxilles i ens la deixaran a les portes de casa nostra i als carrers i places d’ Europa. Europa comença a sentir por i sentir-se amenaçada per tota aquesta gent, segurament molt injustament i sense tan motiu com en volen fer creure algun bisbe despistat i gens cristià. Europa seria capaç de trobar solucions si les busquessin amb més interès, sense mires tan curtes i egoistes com les que han buscat.

Ho deia no fa gaires dies l’expresident d’ Uruguai, el Pepe Mujica, quan va venir a presentar una biografia seva que es titula ‘Una oveja negra al poder’, que han escrit dos periodistes amics seus, però força crítics i no sempre afins a la seva ideologia. Parlant del tema dels refugiats de Síria explica que ell en té experiència de primera mà perquè l’Uruguai va ser dels primers llocs que en van acollir i reconeix que l’experiència no va acabar de ser reeixida del tot. Va demanar que li enviessin pagesos i li van enviar oficinistes i, per tant, no es van acabar d’adaptar del tot. I reconeixia una altra realitat: que la gent que fuig d’aquests països no sempre són els pobres d’extrema necessitat, ni són tampoc els rics. Aquests darrers s’espavilen d’altres formes i els pobres es queden allà enterrats sota terra. I deia que tampoc són com els espanyols o els italians que van anar a fer les amèriques per prosperar o per necessitat i a causa de la guerra. Deia Mujica que en algun moment arribaven a l’ Uruguai 40.000 immigrants cada any i que van ajudar molt a construir el país. A l’ Argentina n’hi arribaven 300.00 per any. I per causa de la Guerra Civil espanyola van arribar a Mèxic un milió de persones. Eren altres temps i una altra situació, però aquells països van saber acollir-los prou bé i , com ell mateix diu, van ajudar a prosperar molts d’aquells països i van prosperar ells mateixos.

La solució –deixem de ser hipòcrites i siguem una mica més clars- no serà posar una tanca darrere l’altra i posar soldats i policies a les fronteres. Com més filats de pues posarem, més engabiats ens sentirem nosaltres i no farem més que fer bullir l’olla per un caldo de cultiu que algun dia explotarà. La solució haurà de venir en forma de solidaritat, d’idees i formes de fer noves i imaginatives i, per damunt de tot, parant la guerra als seus països i ajudant-los a que es puguin guanyar la vida allà. Ni posant barreres a Grècia, a Turquia, a Bulgària, a Hongria, a Sèrbia, a Alemanya o a Ceuta i Melilla arreglarem gran cosa. Pararem l’aigua per una temporada però després desbordarà per un lloc o altre i el desastre pot ser pitjor encara.

Els ocells no coneixen fronteres. La solució no és construir gàbies sinó deixar volar els ocells donant-los la major llibertat i democràcia possible, tot i que això pugui semblar una utopia.

No hi ha resposta