Arxivar per gener de 2016

30 gen. 2016


Usurpadors del poder

Classificat com a POLÍTICA

Aquí a Catalunya ja ho vam tenir molt complicat a l’hora d’elegir President. Va costar, però finalment i amb molts entrebancs va sortir. A Espanya em dóna la impressió que, tal com pinta el panorama, encara hopoden tenir pitjor. Dic ‘poden’ –i potser no ho hauria de dir, perquè sento Madrid molt i molt lluny, tot i sabent que encara són ells qui ens governen i els que tenen la bossa. Per tant, no seria del tot bo caure en la temptació del “ja s’ho faran”. De moment en depenem, ens agradi o no, i seguirem depenent-ne si no canviem les coses.  I les coses no són fàcils de canviar si no hi ha predisposició de diàleg,  que no hi és ni s’espera que hi sigui. Les minories han d’anar fent la feina per elles mateixes perquè ningú més els la farà. Dins d’Espanya els catalans som minoria i, tal com estan les coses, no podem influir gaire a Madrid perquè no ens acostumen a escoltar gaire i mai no ens han entès. L’estatus quo actual fa que tinguin l’aixeta i ens donen l’aigua que volen i quan volen. Aquesta situació, si la mirem objectivament, ens hauria d’indignar, però sembla que encara hi ha molts catalans que no se n’adonen i sembla que la vulguin aguantar estoicament per secula seculorum .
 
Aquesta situació d’enfrontament i mirades de reüll entre els grans partits que vivim aquests dies seria prou divertida si no fos que fa molta de llàstima i indica que tenen un concepte de democràcia molt primari. Els sembla que la situació de poder privilegiada i compartida  que han tingut durant anys els gran partits corre perill i qualsevol dels que arriben nous només arriben per usurpar-los el poder.  No saben què és governar en coalició i haver d’escoltar veus diferents. No tenen cultura democràtica. Encara creuen que les majories poden fer el que els roti i que les minories s’han d’aguantar, que per això són minories. No sé qui serà el nou president del Gobierno de España, però no tinc gaires esperances que sigui algú que vulgui escoltar, entendre i arreglar una situació com la de Catalunya, que resulta incòmoda per a tots. Només cal escoltar aquestes velles mòmies socialistes que han aixecat la veu aquests dies per adonar-se’n. Com també és interessant escoltar les veus d’aquests que arriben per fer –diuen- una nova política i que em dóna la sensació que de nova no en té res perquè parteix dels mateixos vicis i prejudicis de sempre. Són moments difícils perquè el temps de les majories s’han acabat, no se n’adonen i no estan acostumats a governar en coalició.
El surrealisme s’ha establert a Madrid i em dóna la sensació que s’hi quedarà una bona temporada. Per molta imaginació que hi posin no els serà fàcil trobar un President de Govern. Aquí no ens serà fàcil governar, però allà encara els serà més difícil. Esperarem expectants…

Una resposta fins a ara

27 gen. 2016


Refugiat? Migrant?: Persona!

Classificat com a Emigració

En uns moments de tant de sofriment per a milers i milers de persones que han de marxar de la seva terra i que, per tant, creen un greu problema a altres països que els han d’acollir no és fàcil entendre i fer una anàlisi justa d’ aquesta cruel realitat. L’emigració, l’exili o simplement els moviments de les poblacions d’un lloc a l’altre han existit des d’antic. Potser fins i tot podríem afirmar que han existit sempre. Les persones sempre han tendit a marxar d’allà on estan malament per buscar llocs millors per viure. A vegades ho fan per guerres o persecucions, altres per fam, pel clima o simplement perquè creuen que hi ha llocs millors per viure.
L’ ACNUR (Agència de la ONU per als Refugiats) explica molt bé en aquest article ¿Refugiado o migrante? quina és la diferència entre refugiat i migrant. En resum, ve a dir que quan parlem de ‘refugiats’ ens referim a persones que fugen de la guerra o persecució i han creuat una frontera internacional. I diem ‘migrants’ quan ens referim a persones que es traslladen per raons no incloses en la definició legal de refugiat. No sé si és prou neta i definida la línia que separa els dos grups. El que no podem negar de cap manera és el fet que hi han uns ésser humans que demanen ajuda i que  no se’ls pot negar de cap de les maneres; més encara si algunes de les causes dels seus problemes són totalment externes a ells. No és totalment lícit fugir d’una guerra que potser fins i tot han iniciat altres, o d’uns dictadors que els persegueix sense escrúpols o simplement fugir de la fam?.
Recordo que quan va morir Mario Benedetti vaig escriure un apunt el 4 de Maig de 2009 que es titulavaL’exili i el “desexili”  on recollia paraules seves que expressaven perfectament com de dur és haver de sortir del propi país per causes alienes a la pròpia voluntat i com de dur és haver de desmuntar una vida per muntar-la en un altre lloc, moltes vegades de forma ben provisional i sense gaires seguretats. Ell es va inventar la paraula “desexili” per expressar d’alguna manera com la persona exiliada necessita sentir-se desexiliada, o sigui, necessita trobar-se en algun lloc com a casa seva, cosa que no resulta gens fàcil la majoria de les vegades.
En moments com aquests, en què el drama dels refugiats s’ha fet tan cru i resulta tan greu, m’avergonyeixo de ser europeu.  Jo creia que Europa seria tota una altra cosa i que seria capaç de fer alguna cosa més pels que més ho necessiten. Ens havien dit –mentint-nos descaradament- que la Unió Europea serviria per anivellar desigualtats, per treballar conjuntament per tal que tots els europeus visquessin millor, etc. etc. Resultaren ser promeses i només promeses. Poques, molt poques realitats hem pogut veure en aquests anys de crisi. Només cal mirar Grècia… Els països miren més per ells mateixos que no pas per al bé comú. Europa podria fer molt més  amb el tema dels refugiats, ho podria fer molt més de pressa i ho podria fer molt millor. Tot és molt urgent i ells sembla que van a pas de tortuga. Moltes institucions, molts ajuntaments, molta gent, ha ofert llocs d’acolliment i no són capaços de distribuir-los d’una vegada per totes. Una autèntica vergonya! Escruix i commou profundament veure a la tele com arriben les barques plenes a vessar de gent, veure amb la situació en què arriben i com en molts cassos han de treure els cadàvers del mar. Europa dels pobles? Europa dels ciutadans? Res de res, purament i simple: Europa dels mercaders i d’uns mercaders sense entranyes!

2 respostes

24 gen. 2016


Bons propòsits incomplerts

Classificat com a España,POLÍTICA

A tots ens neixen -no sé ben bé d’on i potser en algun moment de debilitat- bons propòsits. De tant en tant, ens en neix un. Cada començament d’any acostumem a aparèixer-ne més del compte. Llavors tots comencem a fer-nos promeses que després poques vegades s’acompleixen. Són molt típiques les d’anar al gimnàs per tal de perdre algun d’aquells quilets de més que tan ens amoïnen; la de deixar de fumar, repetida tantes i tantes vegades perquè sabem que ens fa mal; la d’estudiar anglès, tant imprescindible avui dia; la d’estalviar per poder fer aquell viatge planejat i somniat de fa anys; la de telefonar més sovint als amics… Tantes i tantes promeses i bons propòsits que s’esvaeixen aviat, pacíficament, i que anem oblidant poc a poc i sense gaires remordiments. Deuen ser aquelles petites misèries de la vida que ens acompanyen a tots inevitablement i que, de tan familiars i quotidianes, ja ni en fem cas i acceptem de forma natural que desapareguin.

Aquest any jo també me’n vaig fer una. Em vaig fer l’íntim i ferm propòsit de no escriure sobre política al meu blog. Fins ara ho havia complert, però ja veig que no podré dur-ho a terme. Veient com pinten les coses i veient en panorama que se’ns acosta durant aquest propers mesos serà inevitable fer-hi un repàs. Es fa molt difícil no dir res sobre algunes mentides que s’escolten i, tot i procurar no caure en la temptació, ja veig que arribarà un moment que no em podré mossegar més la llengua si no vull morir enverinat. I dic que no podré resistir-m’hi perquè no fa gaires dies, per exemple, vaig sentir algú del PP que assegurava que havien executat el 92,8% (m’agradaria saber com es calcula tan exactament la xifra) del seu programa i que es tenien molts prejudicis i s’escampaven falsos mites sobre la gestió de Rajoy.

Doncs no, els bon propòsits i les promeses que un dia va fer Rajoy tampoc s’han complert. Ni de bon tros! Una de les coses que aquesta gent del PP diuen és que amb Rajoy s’han creat un milió de llocs de treball. El que no expliquen és quina és la qualitat d’aquests llocs i que, en realitat hi ha mig milió menys de contractes indefinits a jornada complerta que quatre anys enrere, segons dades de la mateixa Seguridad Social. Diuen també que hi ha menys atur que quan va arribar (4,3 milions contra 4,8). El que no diuen és que llavors estàvem en plena recessió i ara estem en un 3,4% de creixement perquè el més fort de la crisi ja ha passat i Europa sencera va recuperant-se poc a poc. I tampoc expliquen que milers i milers de joves se n’han hagut d’anar a buscar-se la vida a altres països i que molts ja han deixat de buscar feina perquè han perdut totalment l’esperança de trobar-ne.Tampoc parlen de la precarietat en que ha caigut el mercat laboral entre contractes temporals i de temps parcial, ni parlen de la caiguda de sous que hi ha hagut. Hem arribat al nivell del 2007.

I no parlem de la corrupció, que se n’han destapat més cassos que mai en aquests darrers anys, tot i que el PP i els seus tribunals fidels i obedients a la veu del seu amo (amb l’excepció d’algun jutge valent) han mirat de tapar tot el que han pogut. Tenim una Espanya governada per un presumpte corrupte –com anomena a Rajoy el professor Cotarelo- i per un partit que ha estat imputat per la destrucció dels ordinadors de l’ ínclit Bárcenas per tal de que no trobessin tota la merda que devia haver-hi amagada allà dins; tenim una Espanya on la germana i el cunyat del Cap d’ Estat han hagut d’asseure’s al banc dels acusats per delictes econòmics i en la que el seu pare va haver d’abdicar corrents i de pressa perquè tenia un comportament nefast en tots els aspectes i que ha fet un dineral –impossible d’aconseguir en circumstàncies normals- i que va destapar la revista Forbes i que ningú s’ha pres la molèstia d’explicar.

Tenim un Gobierno de España que no ha estat capaç de parar els desnonaments, que ha fet lleis que van clarament contra els pobres i que, en canvi ha rescatat  bancs per valor de 56.181 milions no té perdó de Déu. I els experts diuen que la major part d’aquests crèdits no es recuperaran mai més. Què en podem dir d’un President que paga l’atenció mèdica del seu pare amb diners públics i no és capaç de pagar ajudes a milers de dependents que estan en llistes d’espera o han vist retallades les ajudes que ja tenien?

Un Gobierno de España que no ha acomplert quasi res del que va prometre, que ha governant a cops de decrets-llei, que ha anat compulsivament contra Catalunya en tot el que ha pogut, que sembla que només hagi tingut interès en amagar els problemes no pot continuar governant Espanya de cap de les maneres. És cert que ara les coses depenen més dels altres partits que no pas d’ells mateixos i que també tots plegats han col·laborat força en aquest immens i pudent desordre que s’ha tornat Espanya. Però tornar a tenir de Presidente algú que s’ha vist que és mut, paralític, hamletià, que és una paret de frontó impassible i que deixa podrir els problemes perquè és incapaç de resoldre’n cap i que, quan s’atreveix a parlar, no se sap expressar i descobreixes que és un mentider compulsiu o un trilero i un cantamañanas… crec que seria massa càstig per a tots. Potser caldria que tots sabessin estar a l’alçada d’aquest moment i sabessin aprofitar aquesta situació privilegiada per fer una Espanya diferent, més moderna, més neta, més oberta i més democràtica. I considero que Catalunya, tot i que ha de seguir fent el seu camí, també hi pot donar un cop de mà. Potser fins i tot un cop de mà decisiu…

6 respostes

22 gen. 2016


És bell el vell?

Classificat com a Jubilació,Vida i mort

 

El títol d’aquest apunt pot semblar simplement un joc de paraules. Però potser no ho és. Podria ser també el punt de partida d’una reflexió, que és el que intentaré fer sense cap intent de que sigui profunda ni res d’això. Possiblement l’origen de l’apunt surt de dues  circumstàncies que s’han correlacionat casualment durant aquests dies.

Per una banda el viatge que vaig fer amb l’IMSERSO, un intens bany de vellesa (o, si voleu, de maduresa força madura) que feia pensar de manera irremeiable en les acaballes i en els  finals, volguessis o no. Tot el dia immers en un microclima de gent més o menys gran (més aviat més que menys), escoltant converses amb temes de gent gran, veient unes cares més aviat amb arrugues i unes actituds molt concretes fa que tot allò et faci reflexionar una mica.   El concepte de senectut ha anat canviant al llarg de la història, certament, i actualment tendim a valorar aquesta etapa de la vida de molt diferent manera de com s’ha fet en altres èpoques. El vells d’ara no tenen gran cosa a veure amb els vells d’altres èpoques,  tenen un lloc molt diferent i són valorats també de molt distinta manera de com ho eren en altres temps. Els vells d’ara tendeixen a dissimular-ho força i miren de que no es notin  massa les clivelles que els ha deixat la vida, vestint-se i comportant-se moltes vegades com a joves sense cap mena de mania. A vegades fent solemnement el ridícul i situant-se visiblement fora de lloc. Però no seré jo qui ho critiqui i cadascú que faci el que millor li sembli.

I la segona circumstància que m’ha fet pensar que podia escriure sobre aquest tema ha estat un correu que vaig rebre, estant justament en ple viatge de l’ IMSERSO. El dimarts 12 de Gener vaig rebre un correu electrònic de la MONTSERRAT CELDRAN CASTRO de la Facultat de psicologia de la Universitat de Barcelona en el que em deia que s’adreçava a mi “perquè estem buscant persones més grans de 60 anys que en l’actualitat escriguin en un blog”.  M’explicava que “tenen entre mans un projecte de titulat:“Blogers grans, grans blogers”  que té com a objectiu  explorar les opinions i l’experiència de persones blogaires de 60 anys o més (com van començar, el moment present i el futur com a bloger). Considerem que és una activitat que no ha tingut ressò als mitjans i que es una bona oportunitat de donar visibilitat a les persones d’una determinada edat que van servir les noves tecnologies”. Em convidava a participar-hi fent una entrevista telefònica ja que no visc a Barcelona.

Ahir vam tenir l’entrevista i justament abans d’ahir vaig fer 68 anys. Vol dir entro plenament en aquesta franja d’edat i que miro d’entrar-hi a poc a poc i de puntetes, amb molt de respecte, en aquest imprecisa època de la vida que acostuma a començar amb la jubilació i que acaba en la vellesa pura i dura, si tenim la sort de viure uns quants anys més. A mi no m’agraden gaire els eufemismes i tant em fa dir-ne tercera edat o directament vellesa, perquè aquesta és la realitat, diem-li com li diem o bategem-la amb el nom que vulguem. Quan anem intuint que la vida es va atansant al seu ocàs i a una decadència anunciada sempre penso en l’íntim dolor humà que acompanya la situació i que uneix els vells de tots els temps i de totes les èpoques. Potser en altres temps els vells tenien un altre rol dins la societat i eren considerats imprescindibles i, per tant, eren molt més respectats. No sé si avui els vells no són cada cop més prescindibles i, per tant, menys respectats i més oblidats. El que és cert  és que el rol ha anat canviant d’acord amb els canvis que la societat moderna ha anat fent i no entraré aquí a fer-ne cap valoració ètica, que seria molt més llarg i complicat de fer i potser no en sabria prou. Simplement faig una descripció d’una realitat històrica que seria ben interessant anar repassant i que potser algun altre dia faré…

Diguem-ne vellesa, ancianitat, senectut, tercera edat, gent gran, longevitat -o de la manera que ens sembli millor- la realitat és que ens referim a una època de la vida en què les forces van minvant i hom s’adona que es va atansant a un final. D’acord que això es pot viure de diferents maneres i es pot entomar millor o pitjor d’acord a l’estat de salut, el bon humor o el tarannà de cadascú. Però sempre que penso en aquest estadi vital penso en un text que vaig trobar un dia i que em vaig guardar. És segurament el text més antic que coneixem d’un vell que fa un autoanàlisi prou rigorós i lúcid com per tenir-lo en compte. Es tracta d’un escriba egipci, Ptahhotep, visir del faraó Tzezi de la dinastia V, per tant redactat cap a l’any 2450 AC.  Diu aquest text: Què penosa és la fi d’un vell! Es va debilitant cada dia; la seva vista disminueix, les orelles es tornen sordes; la seva força declina, el seu cor ja no descansa, la seva boca es torna silenciosa i no parla. Les seves facultats intel·lectuals disminueixen i li resulta impossible recordar avui allò que va passar ahir. Tots els ossos estan adolorits. Les ocupacions que tenia i feia no fa gaire amb plaer, només les realitza ara amb dificultat i el sentit del gust desapareix. La vellesa és la pitjor de les desgràcies que pot afligir un home”.

I, per acabar, us explicaré una altra casual circumstància que s’ha donat mentre escrivia aquest apunt i que m’ha semblat bé que hi podria posar un bon colofó. Mentre escrivia això que esteu llegint, estava escoltant un programa que es diu La vida de Catalunya Ràdio i que parlaven justament de la vellesa. Han posat per iniciar el tema una deliciosa cançó de Luís Llach que descriu un vell mariner assegut en una taula de taverna. Us la deixo:

A LA TAVERNA DEL MAR

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.
I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”.
I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota…
A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

5 respostes

18 gen. 2016


Contra el papa

Classificat com a RELIGIÓ

Tal com suggereix l’autor del blog amic Elnouburxeta vull fer córrer avui un article, escrit pel director de Religión Digital, José Maria Vidal.És prou interessant com per llegir-lo i pensar-lo detingudament. Personalment m’hi adhereixo perquè el considero prou lúcid i clar com per retratar el moment transcendental i delicat que viu l’ Església catòlica. No sé si els canvis profunds que el Papa Francesc vol tirar endavant arribaran a bon port. Reconec que no li serà fàcil, tot i que seria molt necessari i convenient. Però la Cúria és la Cúria i els Papes passen i ells es queden… L’article descriu prou bé tots els entrebancs que troba pel camí. És cert que l’article parla en general i no pot entrar en detalls concrets de cada país -en trobaríem tants!- però ja que l’article està escrit a Espanya, trobo a faltar algun comentari sobre els dos grans búnquers integristes espanyols com son 13TV i la COPE, dos mitjans de comunicació vinculats amb l’Església que fan fàstic, vergonya i que sembla que ningú hi vulgui posar remei…

Aquí teniu l’article de José M. Vidal:

Están al acecho. Como los cazadores despechados. Llevan tres años sin cobrarse la pieza y ya disparan sin parar, a todo lo que se mueve. Incluido al Papa. Sobre todo al Papa Francisco. Los ‘cazadores’ eclesiásticos son los talibanes de siempre (obispos, curas y laicos), los que, durante años, impartieron carnets de catolicismo para elegidos, de docrtrina íntegra y de principios innegociables.

Los obispos-cazadores vivieron como príncipes y no consienten que el Papa les deje en evidencia. Los curas son algunos de los que, sin demasiados méritos ni celo pastoral, aprovecharon la situación para colocarse cada vez más arriba en el escalafón clerical. Y, ahora, no quieren bajar peldaños.

Y los laicos son sus monaguillos, laicos clericalizados e ideologizados. Los que convirtieron la fe en doctrina y dejaron de lado el Evangelio. Los que disparan ya sin rebozo alguno desde sus pequeñas pero numerosas terminales mediáticas.

Cardenales de todos conocidos (Burke, Sodano, Re, Bertone, Ruini…y un largo etcétera). Y, entre nosotros, Rouco y los obispos de su cuerda y línea, como Demetrio, Munilla o Reig. Por hablar sólo del trio de tenores episcopales más temeriario del suelo patrio. Los tres obispos que cada vez que abren la boca baja el pan de la credibilidad eclesial.

También abundan los curas ‘trabucaires’, diocesanos y de los movimientos neoconservadores. Los que congelaron el Concilio y se olvidaron de salir a las calles. Los que enterraron la parábola del buen samaritano en el cajón de los olvidos y ciñeron el seguimiento de Jesús al Catecismo y al Código de Derecho Canónico.

En los últimos tiempos destaca como cazador avezado el antiguo corresponsal religioso de ABC y fundador de los Franciscanos de María, el padreSantiago Martín. Desde Roma y a través de grabaciones en vídeo lanza soflomas contra la “confusión” creada por el Papa Francisco en la Iglesia, advierte que los católicos fetén están desertando de ir a Roma y que Bergoglio diluye la sagrada doctrina católica en el sincretismo, con el último video que acaba de lanzar sobre el diálogo interreligioso.

Obispos y curas están apoyados, en España, por una serie de laicos ultramontanos, que son los que siempre dan la cara, a través de sus terminales de Internet: Son los infovaticanos y los infocatólicos de todo pelaje y condición que arremeten, directa e indirectamente, contra todo lo que venga de Roma. Contra todo lo que salga de la boca o de la pluma del Papa Francisco.

Ellos, tan papistas antaño, ahora se rasgan les vestiduras y acusan al Papa argentino de todos los males de la Iglesia. Actuales y por venir. En un primer momento, tiraban la piedra y escondían la mano. Ahora ya no se ocultan y lanzan sus pedradas abiertamente. Venga o no venga a cuento. Han convertido al Papa en un muñeco del pim-pam-pum y se han aficionado a jugar con él a diario. Arrojándole todo tipo de proyectiles: chinas, cantos, piedrecitas, pedruscos y pedradas.

La consigna es darle ‘leña al mono’ por muy Papa que sea. Para intentar desacreditarlo (¡qué ilusos!) y para que desista de su ‘revolución tranquila’, de su reforma evangélica. Para que deje de predicar el Evangelio de los pobres. Para que se amilane y desista. Y, si no lo hace (¡que no lo hace ni lo hará!), lo mínimo que le desean es que se muera o que lo mueran (como a Juan Pablo I), que dice el obispo de Ferrara, monseñor Negri.

Sólo ansían que el pontificado de Francisco sea una tormenta de verano, una pesadilla pasajera. Y que las aguas eclesiales vuelvan a su cauce, al de ellos, al de la Iglesia-aduana y fortaleza asediada por los enemigos de dentro y de fuera. Más de dentro (quintacolumnistas nos llaman) que de fuera. Porque ya se sabe que no hay peor cuña que la de la misma madera.

Y es que, como dice Andrea Tornielli, el autor del libro entrevista con el Papa ‘El nombre de Dios es misericordia’, “cuando las críticas no son sinceras, sino hechas sobre la base de prejuicios, cuando se convierten en sistemáticas, incluso ridículas, por su insistencia y por su inconsistencia, al final se vuelven en contra de quienes las hacen”.

Cegados por la fe convertida en ideología no ven la primavera. Y no son capaces de entender que Francisco es un regalo de Dios para el mundo y para la Iglesia. Ciegos, no descubren la primavera, a pesar de tenerla ante sus ojos. Y no quieren aceptar que nadie puede parar la primevera en primavera.

“Los que lapidan a Francisco… por sistema.” José María Vidal-Religión Digital

No hi ha resposta

16 gen. 2016


Vacances de jubilat

Classificat com a Jubilació

 

Carrer de DalíasJa sabeu que les vacances dels jubilats modestos i amb no gaires recursos són els viatges de l’ IMSERSO. Com a digne representant d’aquesta classe social i acomplint el destí d’una gran majoria de jubilats he estat 8 dies de vacances a Roquetas de Mar(Almeria) i algú ja s’ha cuidat de recordar-me si m’havia perdut i que trobava a faltar el meu apunt setmanal…
És veritat que vaig marxar per la porta falsa i sense avisar. Però vaig considerar que no calia fer publicitat d’un viatge tan modest com el meu. Si hagués anat a Austràlia, a Nova York o al Pol Nord potser sí que hagués valgut la pena de fer més aldarull… Simplement han estat les vacances d’un pobre jubilat, tot i que alguns diuen que nosaltres no podem parlar de vacances perquè hi estem sempre. No és ben bé així, però no en farem controvèrsia d’aquest tema.
Durant aquests dies d’autèntic descans, de desconnexió mental i canvi de rutines he tingut temps també per pensar una mica en aquest blog. He passat balanç dels temes sobre els que més escric, en la freqüència, en la forma i fins i tot si calia continuar-lo o abandonar-lo ja d’una vegada per totes, després de més de 7 anys d’escriure-hi amb certa freqüència.Si hagués de fer cas de la quantitat de comentaris que rebo, segurament que hauria d’abandonar-lo immediatament. Però veig que, tot i haver-hi molts pocs comentaris, les visites que em marca el comptador continuen més aviat en ascens. I, per altra banda, sempre rebo alguna impressió cara a cara (allò que en diríem “en viu i en directe”) d’algun seguidor que més aviat m’anima a seguir. Per tant, he decidit continuar; pels que em llegiu de tant en tant i per mi mateix que, com he dit alguna altra vegada, m’ho passo bé escrivint i em sembla que em serveix de teràpia. I, en els temps que corren, si em puc estalviar algun quartet amb psicòlegs i psiquiatres tampoc està gens malament. Diuen que és una cosa molt saludable això de treure de dins les inquietuds, poder parlar els problemes o, simplement, compartir les enrabiades, les penes i alegries o els temes d’actualitat amb algú. He comprovat que el sistema millor i més eficient per a mi és escrivint-ho. Això sí: si en teniu ganes, sempre serà benvingut algun comentari que vulgueu fer, tant si és discrepant com no. Sigueu generosos i escriviu també vosaltres alguna cosa de tant en tant…
I passant a parlar ja de les meves vacances us diré que vam anar a Roquetas de Mar, el poble on hi va tocar aquest any el Gordo de Nadal amb l’esperança de poder-hi trobar abandonat encara en algun racó alguns euros perduts enmig de l’eufòria espirituosa i la disbauxa d’algun guanyador; però res de res. Ni una trista copa de cava! Com a màxim -i per si volíem exercir la curiositat- ens van indicar on era la petita i humil Administració de Loteria on va ser venut el Gordo. Pel demés, no gran cosa per explicar. Fa ja una colla d’anys que vam visitar aquests mateixos paratges en una excursió que fèiem la gent d’ Acudam i, per tant, ja teníem una mica vistos els llocs i els paisatges, tot i que vam aprofitar-ho per gaudir d’un parell d’excursions als encantadors poblets blancs de les Alpujarras. Fora dels dos dies de vent intens que vam tenir al principi, vam gaudir de bon temps. I una altra cosa: continua impressionant la contínua expansió dels hivernacles, el famós mar de plàstic, que diuen que és de les poques coses que els astronautes veuen des de l’espai.
I per acabar vull fer una menció especial al Jose, un guia excepcional que ens va acompanyar en les excursions que vam fer. Jo, que quan era estudiant em vaig dedicar durant tres o quatre estius a fer de guia turístic per la Vall d’ Aran i el Pirineu francès -i que sé prou bé que ser un bon guia no és gens fàcil-, he de confessar que vaig poder conèixer i gaudir del millor guia. El Jose és un home molt culte, sap explicar les coses, distreu, explica acudits amb una gràcia andalusa excepcional, fa riure, fa reflexionar… Un autèntic guia 10!. Ho té tot! Llàstima que ja està a punt de jubilar-se, segons algun comentari que córrer. Sigui aquest humil apunt, un homenatge al Jose, el millor guia que jo he conegut!

6 respostes

05 gen. 2016


Els tres reis eren dos

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

Els tres Reis d’ Orient eren dos i van resultar ser els pares. No recordo bé en quin moment vaig descobrir aquest fet. Em sembla que va ser a l’escola quan els nens més grans –segurament per sentir-se més importants- ho anaven xerrant en secret als més petits. Els fet és que en algun moment es va trencar aquell encantament que durant els anys de la nostra infantesa sentíem els nens pels Reis d’Orient. De mica en mica es va anar esfumant aquella il·lusió infantil, tot i que ens guardàvem prou bé de fer veure que ja sabíem la crua realitat. Pensàvem que d’aquesta manera els Reis anirien arribant, cosa que no teníem tant segur que passés si els pares hagessin arribat a saber que nosaltres ja havíem descobert el misteri.
Durant anys, les dates anteriors a les festes de Nadal foren plenes d’unes quantes il·lusions: primer per fer el pessebre, després per donar de menjar i beure al tió i finalment per fer la carta als Reis amb la secreta esperança de que es creguessin tota la història que els escrivia amb la millor bona lletra possible (allà els explicava que m’havia portat bé i que, per tant, em mereixia tot allò que els demanava. I no faltava mai la promesa que l’any vinent encara em portaria millor….). En aquells temps de la meva infantesa només hi havia aquestes tres o quatre il·lusions molt ben filtrades pels pares, que anaven prou justos de butxaca com per fer-nos veure que els Reis havien de portar joguines a molts i molts nens i que, per tant, no havíem d’abusar de la seva generositat fent una llista molt llarga. A casa meva no hi havia arbre de Nadal, ni Pare Noel, ni grans regals. Tot era molt senzill, molt casolà, molt segons les tradicions catalanes i els regals acostumaven a ser coses útils. Els meus “Reixos” –com diem aquí al Pla d’ Urgell- em deixaven més aviat carteres d’anar a l’escola, pissarres, estoigs de llapis de colors Alpino o alguna peça de roba… Predominava la utilitat a la diversió, tot i que de tant en tant no puc negar que també queien algunes joguines.
A Castellnou –el meu poble- els Reis arribaven en tren. Vull dir que l’estació del tren, a les afores del poble, era el lloc ideal per a preparar la gran festa dels nens. Des d’allà, en una carreta una mica disfressada i estirada per un tractor qualsevol, entraven al poble. A vegades deixaven els regals al balcó de les cases i altres vegades anaven fins a l’església. Allà, una vegada rebuts amb un parlament, anaven cridant els noms de tots els nens que tenien algun paquet i que esperaven amb frisança que els anomenessin. En aquells llunyans temps els grans magatzems per departaments els desconeixíem i les joguines que demanàvem eren molt senzilles. La gran varietat només es donava a Barcelona i nosaltres, pobrets nens de poble, encara no ho havíem descobert. El posterior Pare Noel, tan obès, tan rotund i de barba tan blanca -com veiem avui a tot arreu, -encara no havia arribat i desconeixíem totalment les grans novetats que portava dins el sac. Els seu paper, en aquell temps, el feien els patges dels Reis amb molta més discreció, però amb la mateixa efectivitat.
La cartera de desitjos dels nens de llavors devia ser la mateixa que la dels ara i les cartes les dipositàvem a les bústies de Correos; amb la diferència que llavors la situació no era tant boiant com la d’ara i ens conformàvem –quin remei!- amb poca cosa perquè no havíem tastat encara el gust de l’abundància. Però tampoc no ens feia cap falta per a ser feliços, la veritat sigui dita…  Per als nens i nenes de llavors, el que comptava era la nit del 5 de gener on tot era màgia, ansietat i també somni, literal i metafòric. Era una nit en què costava dormir. Qualsevol soroll et feia parar l’orella i et feia pensar que els Reis ja eren allà i deixaven els regals vora les sabates que havíem deixat ben enllustrades i ben arrenglerades al balcó al costat del menjar i el beure pels camells. Quantes nits mal dormides portem a l’esquena els que ara tenim ja més anys dels que voldríem! I quantes matinades il·lusionades del dia de Reis encara recordem, baixant d’una revolada del llit i corrent cap al balcó! Aquells misteriosos i generosos Mags que, quan anàvem a “doctrina” ens havien ensenyat que arribaven a la cova de Betlem amb les seves ofrenes d’or, encens i mirra, ara ens deixaven també regals a nosaltres…
De mica en mica, i gairebé sense que ens n’adonéssim, la màgia monàrquica es va anar esfumant i devaluant i vam anar creient cada cop més amb els pares, amb el seu esforç, amb les seves subtils maneres de fer-nos feliços que, al cap i a la fi, és del que es tractava. I ens vam anar conformant amb la nova situació i ho vam anar comprenent -si no de grat, per força- i vam procurar continuar sent feliços.
Alguns ens hem anat tornant republicans del tot  (acèrrims republicans, fins i tot) però seguim creient incomprensiblement amb aquests mateixos Reis d’ Orient i fins i tot seguim esperant el nostre preuat regal: que ben aviat ens puguin portar la tan desitjada REPÚBLICA CATALANA. Que així sigui!

Una resposta fins a ara

03 gen. 2016


Pregó nadalenc

Classificat com a Nadal

 

Temps enrere recordo haver llegit una interessant entrevista de Laia de Ahumada a Joan Escales, rector d’ Enviny, al Pallars Sobirà. Si voleu, la podeu llegir aquí: Entrevista a Joan Escales.

Justament avui un amic m’ha fet arribar el Pregó de Nadal que ha escrit aquest any. Com que encara som en temps nadalenc i considero que és prou bonic com per llegir-lo pausadament, us el transcric

PREGÓ DE NADAL 2015

S’apropa Nadal!

Quan comença Nadal?

Nadal comença quan comencem a somiar en ell. Així ho vivíem en la nostra infantesa. El que feia bonic el Nadal era l’espera. Per tant, tractaré de descriure com l’esperàvem i el vivíem, en aquells temps.

-Jo recordo de ben petit, en el meu poblet dels Pirineus, Enviny, quan sentia les primeres esquelles de les ovelles que baixaven de les muntanyes i trencaven el silenci del poble, em feien pensar en Nadal.

-M’ho recordaven també el bel ensordidor dels corderets, a l’hora d’afillar, quan esperaven les seves mares al corral per a popar.

-La fal·lera dels nens a la sortida d’estudi que ens passàvem la tarda a l’alzinar en busca de soques i d’arbres caiguts per a preparar la foguera de la Nit de Nadal.

Despertava també la il·lusió de Nadal veure com la nostra amiga que havia estat amagada durant tot l’any, apareixia vestia de blanc al cim de les muntanyes enviant-nos com a missatge de la seva arribada les primeres volvetes de neu.

-Quantes vegades en aixecar-me al matí i obrir la finestra, ens trobàvem amb la sorpresa d’un paisatge que no s’assemblava gens al que estàvem acostumats a veure. Mig metre o un metre de neu: les cases, els carrers i els conreus, els arbres, vestit tot del mateix color; semblava com si despertés en un altre poble, que aquell no era el meu.

-I què bonic era veure com els homes, cada un en la parcel·la de davant de casa seva, s’obrien camí entre la neu fent ruta amb la pala per a poder transitar pels carrers que semblaven tots anivellats pel gruix de neu que els cobria.

-Les festes de Nadal estan teixides de records bonics i de persones que ja no hi són, però el Nadal és com una veu que els crida, i tornen… Pensem-hi, pensem-hi, i posem-hi noms: Pares, padrins, germans… (Donar la paraula a ells).Tot ens parlava de Nadal. L’ambient del poble… Es respirava alegria a les famílies, als carrers. A mi els pares, en aquetes festes, em semblaven diferents pel seu bon humor, per la seva tendresa, especialment el pare, més aviat seriós. Els germans, vivíem els preparatius com si fos ja Nadal. Vivíem tan il·lusionats… Recordo que el primer any de seminari no ens van deixar anar a casa per Nadal… Quant em vaig enyorar… I és que, “per nadal cada ovella al seu corral” Enyorava els pares, els padrins, els germans, en aquelles vetllades a la vora del foc. Tots reunits allí amb alguna família del poble que els pares havia invitat: “Veniu, veniu a passar vetllada”. I allí reunits, amb el gran ardor del foc, fent bullir la caldera del menjar dels tocinos, sense tele ni radio, ens passaven les hores explicant històries, passant el rosari, cantant cançons de Nadal i fent alguna becaina, i no acabàvem mai la reunió sense regar-ho amb el porró del vi de la toneta del racó.

-I el pessebre, fet amb la il·lusió de tots: uns portaven la molsa, altres, les escorces, i els pares compraven les figuretes i nosaltres les col·locàvem.

-I la tronca… Era una escena encantadora veure com els germanets més petits, desprès de retirar-se uns minuts a la sala per a pregar, mentre els pares fornien la tronca, tornaven disparats, i trucaven amb tota la seva força i la seva fe: “Tronca de Nadal, per la virtut que Déu t’ha donat, caga torrons per aquest forat”.

– I la falla, aquella foguera que enceníem al vespre en sortir de Completes, i cremava tota la Nit de Nadal. És ben cert, el que feia gran les Festes, era l’espera, somiar en elles, i així s’allargaven, i s’allargaven.

Per això l’Església fa una llarga preparació de Nadal. Com en diem d’aquest temps de preparació?… Advent. Són 4 setmanes de preparació i d’espera. Aquest és el sentit de l’Advent

-Nadal ens feia pensar també en el gall. a més dels torrons, les panses i figues. Però el gall era el plat típic del dinar de Nadal. Les mestresses s’hi lluïen, no era com ara que en mengem a tot hora.

-I el dia de cap d’Any amb les neules i les orellanes i el ninou, la recapta dels nens pel poble…

-I els Reis, oh els Reis! la febre amb que eren esperats fins a les tantes de la nit, i quan la son podia més que la il·lusió de veure’ls passar, quan ja estàvem dormint, llavors actuaven els pares, que nosaltres pensàvem que eren el Reis d’Orient.

-En aquell temps no hi havia “Gordo”, però aquella alegria del poble que ens aplegava tots a la Missa del Gall, el dia de Nadal, era la millor loteria. Jesús ja podia néixer. La il·lusió amb que l’havíem preparat era el seu bressol.

Joan Escales

No hi ha resposta

01 gen. 2016


Només vida

Classificat com a SOCIETAT,Valors,Vida i mort

La millor notícia que podíem llegir avui, el primer dia d’un nou any, és que ha estat localitzat amb vida el nen de 3 anys desaparegut a Camós, al Pla de l’Estany. El nen va desaparèixer ahir a la tarda mentre jugava amb altres companys prop de la casa rural Can Serrallonga, situada en una zona boscosa d’aquest municipi, mentre els seus pares descarregaven el cotxe per passar el cap d’any en una casa rural.
Aquella coneguda frase “Any nou, vida nova” jo la deixaria en “any nou, vida”. Simplement vida. De fet, la vida sempre és nova. Sempre passa alguna cosa encara que no vulguem. No cal dir que, si volem, en passen moltes més de coses. El nen ha estat trobat amb vida després de que més de 500 persones han passat tota la tarda del 31, tota la nit de cap d’any i tot aquest matí buscant-lo. Segurament que ha estat la nit de cap d’any més profitosa de la seva vida. Han perdut temps i forces per salvar una vida. Avui podran menjar els torrons i podran brindar amb cava ben satisfets de tot el que han fet tant els que ho havien de fer per obligació com els que ho han fet voluntàriament. Caldria que la societat agraís a tots ells les hores, els maldecaps, el fred, el cansament i l’ansietat que han posat buscant el nen.
Una societat que tingui gent així és una societat viva. Ja sabem que hi ha molta gent egoista, gent que només mira per ella mateixa, gent que només sap destruir en lloc de construir. Però només que n’hi hagi uns quants com aquests que han estat capaços de buscar el nen en una nit de cap d’any, deixant l’escalfor de la llar, la família, el raïm i els torrons, ja estem salvats. Heu vist mai el rastre que deixa una tortuga a l’arena de la platja quan torna al seu mar salvador? Doncs això mateix és el rastre que han deixat aquest munt de persones aquestes darreres hores. Un rastre salvador, un rastre que aquesta família no esborrarà mai de la seva memòria. Mentre hi hagi persones que vulguin deixar aquest rastre d’estrelles en el seu camí, el món està salvat.
Tots podem deixar un rastre bo si volem. No seria mala imatge en un primer dia de l’any la d’una tortuga anant cap al mar; com no ho seria la d’aquest munt de gent buscant frenèticament i sense parar el nen perdut. Són imatges que hauríem de guardar i imitar, preguntant-nos si tots nosaltres serem capaços de deixar un bon rastre com ells mirant de crear vida. Simplement vida. Perquè la vida que creem entorn nostre amb bons sentiments envers els demés sempre serà nova i donarà fruit.
Quina mena de petjades voldré deixar jo en aquest nou any?

No hi ha resposta