A PEU

Serà difícil que hi hagi un altre President de Govern (ni a l’ Uruguai ni a cap altre lloc) semblant al Pepe Mujica. Demà, en aquest petit país de 3.3 milions d’habitants, s’elegeix un nou President de la República que totes les estadístiques diuen que seguirà sent del Frente Amplio. Sembla queTabaré Vázquez  (ja ho havia sigut) serà el nou President.

I no és pas per què sí que torna a guanyar el Frente. A més de Mujica, en té la culpa el tipus de polítiques que han fet en aquests 5 anys: Uruguai és avui un país amb una classe mitja que arriba fins al 68% de la població i han aconseguit arribar a que hi hagi només un 11% de pobresa i un 0,5% d’indigència. L’economia va créixer entre 2010 y 2013 a una mitja de 5,95%. La inflació arriba al 9% i l’atur al voltant del 6%. El PIB per càpita és de 16.351 dòlars.

Del Pepe Mujica ja s’ha dit quasi tot –tant de bo, com de dolent- i no cal repetir-ho perquè ja quasi bé ho sap tothom. El seu nom els seus gestos i la seva figura han donat la volta al món i han sortir a tots els mitjans. En general, se n’han dit d’ell moltes més coses bones que no pas dolentes, tot i que té els seus furibunds detractors (sobretot dins del país) com acostuma a passar sempre. Però una cosa ha aconseguit: deixarà el govern amb un alt grau de popularitat. Es enquestes diuen que un 62% d’uruguaians simpatitzen amb ell i un 58% aprova la seva gestió. Quants presidents no voldrien aquestes xifres!

El país que deixa Pepe Mujica jo trobo que està, doncs, prou bé i ell se’n sent satisfet perquè ha baixat molt el nivell de pobresa: Tot i això, quan un dia li van preguntar quin balanç en feia del seu mandat va dir que no li agradava gaire fer aquests tipus d’anàlisis perquè “eso es una cuestión de almacenero (tendero) y yo soy un luchador social”.

És això el que el fa únic i irrepetible: és un lluitador social, que sempre ha volgut ser molt proper al seu poble i ho ha aconseguit. L’estil de vida senzilla, la manera de parlar planera i les formes de govern poc habituals entre els mandataris del món l’han fet ser el que és i han despertat l’admiració mundial.

Sort, doncs, Uruguai i tant de bo pugueu seguir per aquest mateix camí una colla d’anys més!

Mentre feia la meva caminada matinal d’avui escoltava trossos del debat sobre la corrupció al Congrés. Em feia una angúnia i una basca immenses tot allò que escoltava. És com si un estafador em parlés d’ètica o un capellà pederasta d’aquests que han enganxat a Granada em donés classes de moral.Rajoy, el President del partit més corrupte d’ Espanya – i amb diferència-, ens vol donar lliçons d’honradesa i ens vol ensenyar el que és la política neta. És com posar a la guineu a guardar el galliner! Com voleu que ens en fiem de personatges com aquest?

Ahir mateix va haver de dimitir la ministra del PP Ana Mato, després que el jutge Ruz la impliqués en un dels cassos de corrupció més sonats -el “cas Gürtel”- i que més gent del PP hi ha barrejada. Aquesta senyora es veu que tenia molt pes dins del partit i res semblava que la pogués fer caure. Una Ministra que no sabia gestionar, que no sabia comunicar, que s’havia ficat de peus a la galleda un munt de vegades, però que aguantava vents i temporals i que semblava que res ni ningú la pogués fer caure, ara resulta queha hagut de dimitir per culpa d’uns miserables 55.439 euros. La pèssima gestió que va fer dels cassos d’ebola no van poder matar Mato i l’ha matat la corrupció. Segons el jutge Ruz, la ministra va gaudir de serveis turístics, pagament d’esdeveniments familiars i altres articles i conceptes per valor de 55.439 euros, l’origen dels quals era suposadament delictiu. La ja famosa trama corrupta suposadament va sufragar articles de Loius Vuitton per a l’exministra i les festes d’aniversari i de primera comunió de la filla de la parella els anys 2001, 2002 i 2005. El seu exmarit i exalcalde de Pozuelo de Alarcón (Madrid), Jesús Sepúlveda sembla que ja hi està força més emmerdat i és un dels 43 imputats que s’asseuran al banc dels acusats en aquest macro judici.

Vist tot aquest panorama, podem dir que hem guanyat alguna cosa? Segurament, perquè és molt possible que només uns mesos enrere això s’hauria deixat passar i ella hauria continuat de ministra com si res. Tal com estan les coses ara i veient com veuen que el PP està en caiguda lliure, no es poden permetre tanta frivolitat. I és que el tema de la corrupció moral, política, econòmica s’està tornant un tema cada cop més sensible en la nostra societat i un cavall de batalla important. Ja era hora! Els ciutadans estan tan tips de veure tanta porqueria, tantes martingales, tantes mentides, tanta poca vergonya i tants poca-soltes que van pel carrer amb el cap ben alt que ja se’n comencen a cansar i sembla que estan disposats a castigar aquesta mena de conductes. Les enquestes electorals així ho mostren i crec que està molt bé i ja seria hora que passés una cosa així.

Mentre caminava aquest matí escoltava també a la ràdio l’economista de la Universitat Colúmbia Xavier Sala i Martín. M’ha agradat una frase que repeteix tot sovint. Ell diu que “els xoriços estan distribuïts uniformement pel planeta, la diferència només és què passa quan els enganxen”. En aquest sentit, ha recordat el cas de Bernard Madoff, que està en presó perpètua als EEUU, mentre que Fèlix Millet encara està lliure tot i que van ser detinguts en la mateixa època. El tema de la corrupció s’ha tornat, doncs, un tema cada cop més sensible i tots nosaltres hauríem de canviar de mentalitat. Tots nosaltres –jo el primer- podem fer un examen de consciència i comprovar que tots portem al sarró petits cassos de corrupció amb nosaltres. Caldria fer un esforç a les escoles i a tots els àmbits educatius per tal de que es creés una nova mentalitat si volem fer un país nou i millor del que tenim ara. No fa pas tant ( mes de febrer de 2014) la mateixa Comissió Europea va dir-nos que la lluita contra la corrupció és un capítol indispensable en qualsevol Tractat d’adhesió a la Unió Europea. Els països candidats han de complir amb una sèrie d’estàndards per adequar-se als nivells suposadament exemplars dels Estats membres. Fou la mateixa Comissió Europea qui revelà llavors que la corrupció dins de la UE és una pràctica altament estesa que costa a l’economia 120.000 milions d’euros cada any. Encara que no hi ha un rànquing oficial, l’Executiu comunitari situa en aquest inèdit estudi a Espanya com un dels socis europeus on més episodis de corrupció es produeixen. El text que va publicar llavors, de 16 pàgines, repassa amb detall el marc legal, jurídic i institucional de les administracions públiques espanyoles per concloure que les majors pràctiques de corrupció durant les últimes dècades s’han produït en el desenvolupament urbanístic, el finançament dels partits i en la contractació pública.

Un bon avís, doncs, el que han fet al Govern espanyol i, de passada, a tots els altres Governs. A veure si ara són capaços de posar les condicions adequades per canviar aquesta situació…

Avui, mentre prenia el cafè escarxofat al sofà, anava veient a la tele el reportatge de tots els disturbis que s’estan produint a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquests darrers dies, després de la mort del jove Michael Brown a mans d’un policia. Em feien pensar les paraules del President Obama, procurant posar tranquil·litat i mirant de suavitzar les tensions en un moment molt delicat d’una població suburbana dels Estats Units majoritàriament negra i molt colpejada per la pobresa, amb la majoria de policies blancs i amb una administració molt deficient, segons ens expliquen els periodistes. Un autèntic còctel Molotov amb totes les condicions idònies per esclatar perillosament!

L’assassinat de Brown és només part d’un problema molt més seriós i arrelat en aquella població des de fa temps; un problema que s’uneix a la resta de factors que incrementen la tensió racial a la petita ciutat de Missouri. La petita ciutat de Ferguson té 21.135 habitants, dels quals al voltant de 15 mil són habitants afroamericans. Una proporció que no es veu reflectida en el seu cos policial, en què només tres dels 53 agents són negres. Una altra realitat és que en les últimes tres dècades, Ferguson ha patit una espectacular transformació a causa de la desocupació. Va passar de tenir un 85% d’habitants blancs, el 1980, a un 33% el 2012.

Un altre aspecte important és l’índex de pobresa, que registra un constant creixement. Un de cada quatre residents viu per sota del llindar de pobresa (establert pel Banc Mundial com les persones que reben menys de US $ 2 diaris) i un atur del 13%. Almenys 14 mil habitants de raça negra són pobres a Ferguson. Els alts índexs de pobresa suburbana en aquest llocs generen institucions policials, sanitàries i educatives amb administracions deficients i insuficients.

Aquest seria el retrat d’un gran problema que no és dóna només allà, sinó que es va generalitzant arreu ampliant les diferències de tot tipus entre les classes socials. I, és clar, els problemes, quan s’agreugen, s’enquisten i perduren en el temps, acostumen a créixer fins que un dia sorgeix una espurna que els fa explotar. En el fons, però, sempre hi trobem una cosa comú: el sentiment de discriminació, d’injustícia o de maltractament que perceben aquestes persones que van entrant en la cada cop més gran bossa dels pobres, degut a la precarietat de les infraestructures i de les institucions per afrontar els reptes i els problemes de tipus social d’unes institucions i d’uns governs que no fan ni de bon tros tot el que podrien fer. Aquest és el fons del problema, segons la meva manera de veure.

Els que entenen d’aquests temes de sentiments, sensacions i emocions diuen que tenim tres cervells:; l’emocional (cervell límbic), el racional (cervell prefrontal) i el de les sensacions (cervell de sensacions). Segons expliquen, el cervell emocional és més ràpid que el cervell racional i davant un estímul extern, és el primer en reaccionar. Emoció, sentiment i estats d’ànim no són termes que signifiquin la mateixa cosa, tot i que no és fàcil diferenciar-los. Les diferències tenen a veure amb el funcionament del cervell i també amb el temps i la variació i graduació que poden patir les emocions. Es veu que, a nivell general  -i salvant excepcions- l’emoció té una durada curta, és intensa i respon a estímuls externs. En canvi, l’estat d’ànim té una durada més llarga, és menys intensa i respon a estímuls interns. És el que diuen els entesos…

Les persones o els pobles que tenen aquest sentiment normalment busquen sortides quan veuen que ningú –a vegades ni elles mateixes- sap gestionar adequadament la diversitat i els problemes que aquesta mateixa diversitat porta inherents. La diversitat és bona i les diferències entre les persones existeixen i són normals. Els factors que distingeixen unes persones d’altres són molts i molt diversos: edat, sexe,  formació, capacitats, personalitat, ideologia, classe social, origen, creences…El que no és normal és que aquesta diversitat porti a desigualtats i injustícies flagrants. Si aquesta diversitat no se sap gestionar o es té la convicció de que es gestiona malament és quan afloren els conflictes i, en lloc de ser quelcom positiu, es torna un problema i una font de conflictes. Si hom se sent discriminat per motiu de sexe, color, ètnia, idees polítiques o religioses, etc. és quan neix i creix el sentiment d’injustícia i es desenvolupa al cap i a la fi algun tipus de desig de revolta, causa d’aquest mateix descontentament..

Les comparacions són odioses i no sempre adequades, ja ho sé. Tot i ser molt diferent el que està passant a EEUU del que passa a Catalunya o en altres parts d’ Europa, jo ho hi trobat algun tipus d’associació. Estem creant un món on sembla que el que menys compta són les persones i que es base en l’economia liberal pura i dura. Per què hi ha tan descontentament? Per què els partits tradicionals sembla que ja no són capaços de donar resposta a aquests reptes? No s’ha anat creant aquí a casa nostra –amb tota raó i fonament- aquest mateix sentiment de maltractament i d’injustícia? Alguns diran que no, però jo crec que sí. Cada dia hi ha més gent amb aquest sentiment de discriminació i amb ganes de canviar les coses. Qui té el sentiment de que no és tractat correctament, al final pren decisions. I la realitat és que les coses canviaran -tant si els poderosos i els governants volen com si no- i els canvis es faran per les bones o per les males, amb més o menys tranquil·litat social o amb violència…Per tant,  que en vagin prenent nota qui n’hagin de prendre.

Espanya està governada per franquistes purs i durs. Com que ells ja ni tan sols ho intenten dissimular i alguns se’n senten ben orgullosos, jo em sento amb tot el dret i ben lliure d’anomenar-los així. Són franquistes i fatxes reconeguts (amb totes les lletres) i sense cap ganes de canviar. Pel seu gust, seguirien així durant anys i panys perquè els ha donat molt bon rendiment aquest estatus i aquesta manera de fer. No els fa cap vergonya governar com governen (el famós mando i ordeno xulesc de sempre perquè ho senten com una cosa natural. Van néixer en aquest caldo de cultiu i és un ambient en el que s’hi troben com peix a l’aigua; per això troben normal que tot segueixi així. Van ser pujats i educats d’aquesta manera i pensen que no hi ha raó per canviar perquè encara no s’han adonat que el món ha canviat molt. Fixem-nos, si no, quanta gent que forma part del Gobierno de España i dels capitostos que manen en tots els àmbits espanyols    -i que alguns han definit molt adequadament com “la casta”- no són directament o indirecta fills de franquistes reconeguts o gent molt afins al règim franquista. Una transició força mal feta i molt poc autocrítica ens ha portat on som ara: una España cada dia menys democràtica, re centralitzadora, retrògrada i cada cop més tancada en sí mateixa.

Hi han hagut un conjunt de circumstàncies que han afavorit el desenvolupament dels defectes més carpetovetònics (dels carpetans i dels vetons, o sigui d’aquells pobles preromànics més tancats) als quals no els ha arribat ni han ensumat mai la modernitat. Es consideren espanyols a ultrança i consideren que els influxos estrangers són tots dolents, molt perversos i que ens portaran la perdició de les nostres essències.  Alguns, han anomenat força encertadament aquest tipus de gent com “la casta” perquè, tot i que sigui gent molt diversa, tenen uns interessos i unes connexions comuns que fa que s’entenguin de seguida i es protegeixin mútuament davant del que ells consideren un perill. El que més temen és perdre els privilegis i el poder. Per això són tan recelosos, tan negatius i tan tancats a tota mena de diàleg; com que se senten sempre amenaçats, la seva primera reacció és protegir-se, tancar els ulls, negar la realitat. Els fa una por terrible la veritat  i destapar la història, com en el cas de la anomenada Querella argentina, en què la jutge de Buenos Aires María Servini de Cubría demana la detenció amb fins d’extradició de 20 imputats pels crims del franquisme. El Gobierno de España s’hi ha negat en rodó perquè s’hi veurien involucrats massa gent dels seus i aquesta causa destaparia masses coses.

Ens governen franquistes, ja ho he dit. Cada dia n’estic més convençut i les conseqüències les podem veure a diari: la Delegada del Gobierno español a Catalunya –María de los Llanos de Luna Tobarra-perd el temps  fixant-se si hi ha, o no, banderes espanyoles als ajuntaments i, en canvi el PP no ha retirat ni un sol símbol franquista dels 135 que encara hi ha als distints Ministeris o edificis governamentals, com consta en la página web de memoria histórica. Perden el temps posant querelles a tort i a dret, enlloc de dialogar i fer que el tracte cap a Catalunya sigui més just; s’omplen la boca dient que ens ajuden a pagar els deutes que la Generalitat ha contret amb els proveïdors i no paguen els deutes que arrosseguem d’antic i històricament reconeguts; saben que hi ha un finançament injust i no fan res per arreglar-ho; porten les nostres lleis als tribunals i retallen tan com poden les nostres competències; persegueixen tot el que els sembla que fa massa regust identitari i, per aconseguir-ho, fan servir totes les estratagemes i martingales legals d’unes institucions manipulades que estan al seu servei i per vetllar pels seus interessos… I podríem seguir una bona estona… Com volen que no tinguem unes ganes enormes de marxar ben ràpid i ben lluny! Ja en vam tenir prou amb Franco i ara n’estem una mica farts de tants franquistes.

El 9N em va agafar de viatge a Canàries, tal com us explicava en l’apunt anterior. Quan vaig saber que aquell dia podria votar el SÍ-SÍ i que justament m’agafaria a fora, vaig sentir una profunda decepció pensant que em perdria aquest moment tan esperat i tan excepcional. Però tenia el viatge demanat i em va semblar que no l’havia d’anular. Després vaig saber que podria anar a votar fins el dia 25 i vaig quedar més tranquil.

Encara no ho he fet, però ho faré. I tant que ho faré! Serà un granet d’arena més en aquest camí cap a la independència que entre tots anem fent mica en mica. Jo estava convençut que el 9N seria un èxit, tal com va ser, per més que alguns els menystinguessin i el tractessin de botifarrada… Per què s’empipen tant i tant els molesta si només era una botifarrada sense importància? La realitat autèntica és que s’han anat adonant que la cosa va seriosament i que un gran gentada està disposada i ben decidida a anar fent passos. Potser podien ser més, però jo trobo que no ha estat pas malament i que segur que s’hi afegirà molta més gent si fem les coses bé.

Aquell dia era a Tenerife. Quan feia la maleta el primer que vaig pensar va ser que no podia oblidar posar-hi la samarreta amb la V i la frase “ARA ÉS l’HORA”. De seguida vaig pensar que, ja que no podia ser a Mollerussa votant, faria el gest simbòlic de passejar-me tot el dia per Tenerife amb aquesta samarreta. I així va ser.

Ja a l’hora de l’esmorzar a l’hotel vaig trobar alguns catalans que ens vam saludar efusivament i algun d’ells va considerar que havia estat una bona pensada lluir-la justament aquell dia. Ens vam desitjar sort. I durant el dia. mentre passejàvem, notava que molts se la miraven (alguns amb curiositat i altres amb il·lusió). Ens anàvem informant de com anaven les coses i ens animàvem mútuament. No vaig recollir cap comentari negatiu o ofensiu i, en canvi, una bona colla de positius. Fins i tot un cambrer em va dir: “Bon dia y suerte para los catalanes” .

Deia que aniré a votar a la Subdelegació del Govern a Lleida i ho faré amb il·lusió, tot i que trobo que les coses no acaben d’anar bé del tot, segons la meva percepció i el meu entendre. Trobo a faltar més unitat entre els partits; trobo que hi hauria d’haver menys baralles, menys mirades de reüll i mirar més tots junts a la fita que hem d’assolir. Crec que és hora de deixar els tacticismes egoistes i saber que és l’hora de la unitat i de la generositat. Hem de pensar que ningú és imprescindible, però que tots som necessaris. Som una petita baula de la cadena o un petit gra d’arena. Però imprescindibles tots. Crec també que ara no és l’hora de les presses. Cal buscar la pedra ferma on posar el peu per travessar el riu en aquest moment delicat i no enfonsar-nos. Poc a poc i bona lletra, diuen. Cal fer passos segurs, meditats i ben calculats. I, per damunt de tot: UNITAT en l’objectiu. Crec que anem per bon camí si som capaços d’anar junts. El vot que depositaré a l’urna de cartró, el dipositaré amb aquesta secreta esperança de que les coses aniran bé i amb molta, molta il·lusió.

———————————————————————————–

Algú m’ha preguntat si m’havia perdut, després de tants dies de silenci. Una mica sí que m’he perdut, la veritat sigui dita. Mai havia fet un parèntesi tan llarg aquí al blog, però vaig pensar que potser ja tocava. Segurament que fins i tot m’ho heu agraït, tot i que alguns (pocs) m’han dit que m’han trobat a faltar. El motiu d’aquest llarg silenci: el meu primer viatge de l’ IMSERSO que, com que no coneixia les illes Canàries, vaig pensar que podia ser un bon lloc per fer. Concretament va ser Tenerife el lloc triat. Ara ja torno a ser aquí, doncs, per donar-vos la tabarra a tots els que teniu la bona fe, la disposició i la paciència de llegir-me.

Un viatge de l’ IMSERSO (ara s’han posat fins i també en diuen MUNDO SENIOR) dóna per fer moltes anàlisis i moltes observacions de tot tipus. Avui em proposo fer-ne només alguna i deixar-ne per un altre dia algunes més. La veritat és que, mentre ens passejàvem per aquells llocs tan bonics, se me n’acudien un munt, que creia que serien prou dignes de comentar i que ara ja m’han fugit del cap. Però com que encara me’n queden algunes, començarem.

La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser la imatge de formiguer que produïa el menjador de l’hotel (tot un senyor hotel de quatre estrelles). Allò era un autèntic tràfec de persones que es passejaven deleroses i famolenques amb un plat a la mà, com si anessin en “busca i captura” d’alguna cosa per endrapar; en realitat no només d’una, sinó de moltes, vistos els platerals de menjar que anaven dels taulells a les taules. Cal dir que la majoria de gent érem homes i dones ja granadets (alguns força més que jo mateix) als quals els metges, si haguessin vist allò, ens haurien prohibit la meitat de les coses. Gent de tot tipus, de totes talles, volums i mides, però on hi abundaven en escreix les panxes, les cartutxeres i els culs. Gent que potser no havia passat la guerra, però que ho semblava per la gana endarrerida que portaven ben dissimulada de casa. Per mi que alguns devien portar molts mesos sense menjar i sense beure, veient aquells plats plens fins a vessar… Allò era un moure’s frisós i adelerat, que en algun moment hauria necessitat l’autoritat d’un guàrdia urbà per posar una mica d’ordre en aquell desgavell. Segur que l’avió de tornada portava alguns quilos de més, si als menjars abundants hi sumem els regals que tots –indefectiblement- vam anar comprant un dia rere l’altre. Ho tenen psicològicament molt ben estudiat i cada dia ja t’esperen a la sortida del menjador per vendre’t algun producte que, encara que no necessitis per a res, amb l’eufòria del vi i de la panxa plena tots acabem comprant-lo i caiem a la trampa amb les quatre grapes.

Jo, com us deia abans, no havia fet encara cap viatge d’aquests de l’ Imserso, però trobo que estan prou bé, vista l’experiència d’aquest. Es crea de seguida una espècie de “germandat de la vellesa” i de companyonia que no es crea en altres circumstàncies. El novell com jo, de seguida troba la imprescindible i mai prou agraïda ajuda del veterà, d’aquell que ja està adobat en els mil cops rebuts en viatges anteriors i que se sap tots els trucs, els procediments i els secrets de cada cosa. Consells que us recomano vivament escoltar amb atenció si no voleu anar perduts en aquesta mena de selva que és un viatge de l’ Imserso. No sé si sempre ha estat així, però em va semblar que les guies que ens acompanyaven més aviat estaven interessades en vendre viatges que no pas en una altra cosa. D’informació pràctica més aviat en vam rebre poca i em va semblar que l’interès estava més aviat en altres coses. Suposo que deuen tenir una bona comissió en cada excursió venuda… De consells pràctics de llocs per on passejar i per visitar pel teu compte, més aviat pocs. En aquest cas, cap ni un!. D’oferiments d’excursions en grup (gens barates per cert), tantes com vulgueu!. Jo vaig fer cas dels consells que em van donar alguns veterans i vaig llogar un cotxe per tres dies. Allà són prou barats i, si no et fa mandra de conduir, vas al teu aire i trobo que és molt millor.

Tot i aquests inconvenients, encara penso fer alguns viatges més -si Déu vol- amb l’ Imserso o sense l’ Imserso. És un dels avantatges d’estar jubilat:.pots anar als llocs quan no hi ha massa gent i pots fer-ho de manera més econòmica justament perquè és fora de temporada. I sempre va bé ventilar-se una mica, què carall!

Quan fa un parell de dies enrere escoltava a Catalunya Ràdio Javier Pérez Royo, eminent jurista andalús, Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, vaig pensar que això del dret i de les lleis és un terreny una mica movedís i que les interpretacions sempre poden ser prou obertes com per a poder fer el que hom vulgui. No sé si és exactament aquella frase tan popular que diu de “feta la llei, feta la trampa”, però sí que s’hi assembla molt. Vull dir que a les lleis se’ls hi pot fer dir el que cadascú vol i ja sabem el que el PP i el Tribunals diversos al seu servei els fan dir en aquests moments respecte al que Catalunya proposa.

Va dir Pérez Royo amb molta contundència:

“Hi ha un element de dignitat. Això que pretén el govern espanyol és humiliar. Un cop la Generalitat ha acceptat que no pot fer la consulta, ara l’humilia, diu al poble que calli. I els ciutadans diran, per què he de callar?’ Ara, ha recordat que, per més que el TC suspengui demà la votació del 9N i que el govern espanyol prengui mesures, ‘el dret de protestar no es pot suprimir’.

És qüestió, doncs, de dignitat per part nostra i de tancament i ganes d’humiliar per part del Gobierno del PP. Res més, ni res menys. No és qüestió de dret o de poder, sinó que és qüestió de voler. No és que no puguin. És que no volen.

Deia el President mexicà Benito Juárez: “Nunca abuses del poder humillando a tus semejantes, porque el poder termina y el recuerdo perdura”.  Ho hauria de recordar Rajoy i molts altres governants en aquest moment tan delicat perquè no haurien d’oblidar que la humiliació crea rancor en aquella persona que se sent injustament humiliada. I haurien de saber que ell no hi seran sempre i que potser algun dia hi haurà un partit amb seny i disposat a canviar ua situació que per a molts ha esdevingut insostenible. Haurien de saber que fa molt temps que hi ha una gran majoria de catalans que se senten humiliats i, per tant, indignants. I el diumenge sortiran a manifestar-ho cansats ja de que no els deixin cap més sortida digna. Molts d’aquests catalans segurament que ja fa anys que estaven convençuts de que la independència era la única sortida. Però també és cert que molts altres ho han anat veient poc a poc, després de tantes negacions, de tantes vexacions, de tantes humiliacions, de tants sotmetiments i de tanta altivesa. Molta gent s’ha cansat de les amenaces i dels càstigs com a únic sistema de vida i el diumenge sortirà per a dir prou.

La humiliació crea rancor i això és exactament el que no ens hauríem de permetre. I per això crec que serà molt beneficiós llegir atentament aquesta “recepta” que ens dóna el filòsof Francesc Torralba en un bonic article que es titula “Contra el ressentiment”:

… “el ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial i destructiva”. I segueix dient “que hi ha un ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col.lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col.lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l’ànima d’aquell col.lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se’l vexa i se l’humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.
El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata”.

Diumenge caldrà que sortim al carrer i ens atansem als nostres llocs de votació amb aquesta ferma convicció: no estem fent res més que expressar la nostra llibertat com a persones i com a poble i estem fent exercici de la nostra dignitat. Bon diumenge a tots!

No sóc gaire d’anar als cementiris. Però hi solo anar una vegada a l’any -el dia de difunts- a posar una flor al nínxol familiar. Més que un ram de flors, m’agrada portar-hi una planta viva. La deixo allà, reso un parenostre i al cap d’un dia o dos hi torno per emportar-me-la a casa. Aquella flor –que dura el que dura- em suggereix i em fa reflexionar d’alguna manera sobre el que és la vida: una constant transformació. La planta neix, creix, floreix i mort després d’un cicle més o menys llarg. Com tots els altres éssers vius.

Aquesta matí he anat a buscar la flor que hi vaig deixar el diumenge. El matí d’avui era plujós, rúfol, tirant a fresc. Al cementiri de Castellnou era jo sol. Era un silenci total, trencat només pel degoteig silenciós de la pluja i per algun colom que es movia inquiet pels vuit o deu únics xiprers  que assenyalen el cel amb la seva fosca capçada fastigiada de fulles perennes. Tot era silent misteri aquell lloc, del qual el darrer son s’ha fet amo i senyor. Lloc de sons eterns i de quietuds perennes. Perquè aquest nom de cementiri prové del grec i vol dir dormitori, lloc on dormen per sempre les persones que han acabat el cicle -o un dels cicles- de la vida.

Matí fred i plujós, d’una tardor que l’estiu anava estirant, com si no la volgués deixar marxar i que semblava que li fes mandra arribar. L’estiu s’havia anat quedant, mandrós i allargassat, fins avui que ha començat a nevar a la muntanya i a caure arreu una puja menuda que ho ha anant refrescant tot. El meus passos s’escoltaven en el silenci i les creus antigues que encara hi ha plantades a terra semblava que m’anessin donant el bon dia amb els seus braços oberts. No deixa de tenir la seva bellesa i la seva poesia un cementiri, tot i ser humil i discret com ho és el del meu poble!. Mentre caminava, pensava en les moltes vides tancades misteriosament  dins d’aquells nínxols, petits forats que guarden existències de tot tipus. Allà hi dormen un munt de persones que han passat més o menys discretament per aquesta vida, fent més o menys bé les coses que els va tocar fer, construint amb més o menys encert famílies, fent la petita història d’ un poble  i  fent un poble a base d’anys i de tota mena d’afanys.

Allà hi he pogut veure encara el carro amb el que es portaven els difunts quan jo era un nen i feia d’escolà. Quantes vegades havia anar darrere d’aquella mula que estirava aquest mateix carro negre carregat amb una caixa que jo em mirava amb cert recel, tot i que en aquells temps la canalla estàvem molt més familiaritzats amb la mort que no pas ara. Quan el mossèn anava a donar l’extrema unció i el viàtic als moribunds nosaltres l’acompanyàvem fins al peu del llit sense cap mena de problema i podíem contemplar aquelles cares de dolor deixant anar els darrers sospirs. És cert que ens ho miràvem amb una mica de respecte, però no pas amb tanta por i tanta distància com com ho fan els infant d’ara. La mort, llavors, no s’amagava ni es dissimulava tant i es vivia amb molta més naturalitat.

Atansant-me aquest matí amb el paraigua obert  cap al nínxol familiar, anava veient com de bé han arreglat el lloc, com ho han deixat de net i polit i m’anava fixant amb petits detalls que no m’havia fixat mai. He aprofitat per fer unes fotos, gaudir uns moments del silenci i sentir amb natural evidència  que aquest era el meu destí. Potser per això va bé atansar-se als cementiris alguna vegada… Ajuden a pensar com n’és de prim i tènue el fil que separa la vida de la mort. Podia veure fotografies de persones que havien mort ja molt velles i amb molt camí recorregut i altres, en canvi, molt joves i amb la vida per estrenar. Anava pensant en el misteri de la vida, de la mort, amb l’eternitat, amb l’aquí i en el més enllà en una barreja de pensaments dispersos i plens de preguntes. Perquè no hem d’oblidar que cada vida és un munt de preguntes que ens cal contestar i que s’acaba amb el definitiu interrogant sense resposta.

Temps enrere, ningú no sabia què era la UDEF.  Ara ja ho comencem a saber. Però no us confonguéssiu pas; de laUDEF que jo parlaré avui no és la Unidad de Delitos Económicos y Fiscales. Aquesta és una altra. La UDEFde la que vull parlar és exactament la Unión de Descarados y Estafadores Federados (UDEF), una espècie d’organisme mafiós que es dedica simplement a mentir i emmerdar per encàrrec. Voleu saber com treballen? Els donen uns noms de persones o institucions i, vinga, mans a la feina!. Comencen a fer córrer notícies fictícies, totalment falses i sense cap prova ni fonament, sobre tots aquells de la llista que algú els fa arribar. Algú que mana –i mana molt- els passa l’encàrrec i ells es cuiden d’assenyalar-lo amb el dit per tal d’emmerdar-lo, desprestigiar-lo i enfonsar-lo tant com calgui. No miren prim, ni avaluen les conseqüències personals, familiars, laborals, polítiques… És igual: quan cal empastifar, empastifen sense  gaires miraments. Ells en són especialistes i són els que en saben més i els que ho poden fer millor perquè disposen de tots els mitjans: informació privilegiada, protecció, mitjans de comunicació sense escrúpols, periodistes comprats amb diner negre, connexions íntimes amb les clavegueres del poder i moviment discrecional per aquests mateixos llocs…

Aquesta unió de cara-dures i poca-vergonyes federats han donat proves de que, quan s’hi posen, fan molt bé la seva feina i no es pot negar que són els millors. Ja ho han demostrat unes quantes vegades i saben que juguen a favor del temps, perquè el temps ho fa oblidar tot i creuen de veritat allò de que “menteix, menteix, que alguna cosa sempre queda”. Es nota que tenen un cap d’operacions molt ben bregat i que és un autèntic crack en aquesta feina. Sap jugar les seves bases en el moment oportú (per exemple abans d’unes eleccions, o en moments claus i importants de la vida d’una persona o d’un país). Tenen els còmplices necessaris en els llocs adequats. Només cal aixecar el telèfon i suggerir que seria bo fer córrer tal o qual notícia i de seguida s’hi posen. Aquests capitosts ja es cuidaran  de filtrar-los algunes dades més o menys precises per començar la feina d’embrutiment. No caldrà ni comprovar si aquestes dades són verídiques -o no- perquè aquesta associació mafiosa de poca-vergonyes tenen prou poder per fer creure a tothom que ells no s’equivoquen mai. Per això són tan eficaços! Aquests mafiosos poden fer córrer de tot: que algú té diners a bancs de Suïssa, que enganya la seva dona, que fa negocis bruts, que fa córrer molt diner negre o que ha llogat sicaris per fer matar algú. No s’hi posen pas per coca cosa i, com deia, no miren prim!

Posem un exemple fictici? Vinga, posem-s’hi! Si jo pertanyés a aquesta UDEF que us deia, podria dir tranquil·lament que al senyor ministre de l’ Interior d’ Espanya l’han expulsat de l’ Opus Dei per fals, mentider i perquè algun dia no ha anat a missa. Sé de bones fonts (pel seu mateix director espiritual) que no és prou devot i que algun dia s’oblida de resar a Sant Josemaría Escrivá de Balaguer (i aquí aportaria  la fotocòpia d’una fotocòpia d’una carta manuscrita pel mateix director espiritual -que no és tan bona persona com sembla- en què indica que aquesta persona no és adequada per per pertànyer a l’ Obra). Ho faria publicar a la portada del diari El Mundo i en faria fer uns quants articles sobre el tema a alguns escriptors il·lustres. També manaria que en parlessin durant uns quants dies en algunes tertúlies a ràdios i TV del règim (COPE, INTERECONOMIA, 13TV)…

Podríem seguir amb altres exemples, però no cal. Podríem dir que un munt de polítics estan emmerdats fins al coll (cosa que és veritat), però aquí caldria fer una bona tria per parlar bé d’uns i molt malament d’altres. Per afegir-hi una mica més de picant a l’assumpte, podríem arreglar-ho afegint-hi unes quantes coses inventades per fer més creïble la història. I és clar, podríem parlar de polítics catalans, d’institucions civils catalanes o de qui vulgueu. Això sempre ven molt!  I també, és clar, caldria evitar parlar malament d’algunes persones o institucions, tot i que hi hagi proves de que hagi fet coses mal fetes. No cal dir que s’ha de distingir ben bé entre banquers bons i banquers malvats; entre famílies amb provat prestigi i famílies sense cap tipus de pedigrí… N’hi ha de molt patriòtiques i d’altres que no ho són tant. Ara bé, cal tenir en compte que l’encàrrec sempre ha ve venir de dalt, que serà qui avaluï la situació i doni l’ordre oportuna. En aquell precís moment es comença a posar la maquinària en marxa, s’engreixen els mecanismes de tota la maquinària amb força diner negre perquè els pinyons rodin ben fi i comencen unes quantes trucades per determinar i tenir ben clar a qui es vol fer mal o es vol enfonsar. I en un parell de dies tenim la feina enllestida… Sí, amics, això és la UDEF de la que us parlo!

I recordeu que això no és res més que exemples ficticis i totalment inventats de les seves actuacions. Potser un altre dia podrem parlar de cassos reals i fins i tot podrem donar noms.