27 set. 2014

Houston, tenim un problema

Publicat en 12:15 sota Catalunya,Independència,POLÍTICA

Quan  el 13 abril 1970 l’astronauta Jack Swigert va dir la famosa frase “Houston, tenim un problema” durant l’accidentat viatge del’Apol·lo 13,  just després d’observar que una gran quantitat de llums d’advertència es van encendre en sèrie indicant la pèrdua de dues de les tres fonts generadores d’energia tots es van posar en estat d’alerta. A partir d’aquell moment, tots –els de dalt i els de baix- es van adonar que tenien un problema greu  i es van disposar a entomar-lo per tal de poder-lo solucionar.

La frase ha fet fortuna i, des de llavors, s’ha fet servir per mil situacions diferents quan sorgeix un problema imprevist en un moment determinat. Avui és un dia important per Catalunya perquè fa només una estona que el President Mas ha firmat el decret per convocar la consulta el proper 9 de novembre, una consulta per poder decidir el futur polític del nostre país.

¿Podem dir, doncs, que tenim un problema (i aquest no és pas imprevist, sinó que era totalment previsible), sabent que el decret serà recorregut i que la maquinària de l’ Estat s’ha posat a treballar des de fa temps per evitar de la forma que sigui que les coses es puguin anar desenvolupant com una gran part de catalans volem? Potser sí. Però, com en el cas de l’ Apol·lo 13, em sembla que el problema serà una mica de tots. No el tenim només nosaltres. Aniria bé recordar una mica la història de com va anar aquella missió. L’Apol·lo 13 era el setè vol del programa Apol·lo, llançat en direcció a la Lluna mitjançant un coet del tipus Saturn 5. Va ser una missió espacial que tenia com missió efectuar un allunatge a la regió Fra Mauro, però una explosió a bord de la nau en el seu camí a la Lluna va obligar la tripulació a avortar la missió i orbitar al voltant de la Lluna sense assolir la seva comesa de dur el cinquè i el sisè ésser humà a la superfície lunar. A l’Apol·lo 14 se li va re assignar aquesta tasca, que va completar amb èxit.

D’aquí potser en podríem treure uns quants ensenyaments que m’agradaria compartir:

El primer és que els problemes no s’han de negar ni amagar. Els problemes hi són i a la vida en trobem de tota mena. El que cal fer és afrontar-los i buscar-los-hi solucions. I si el problema és compartit, la solució també s’hauria de buscar de forma compartida, cosa que, en aquest cas, sembla que una part no està disposada a fer. Cal afrontar la realitat i veure que el món canvia i les aspiracions de la gent també poden ser unes altres de com eren uns anys enrere.

El segon és que cadascú ha d’assumir la seva pròpia responsabilitat. En aquest moment els principals responsables de buscar sortides són Rajoy i Mas. Doncs que s’hi posin ja! Segur que hi han sortides i solucions a aquest problema concret i segur que si es posen a dialogar seriosament les trobaran. El que no pot ser és que tothom es quedi allà on és sense adonar-se que el problema persistirà  en el temps i que si no es busca solució ara, tornarà a plantejar-se més endavant i haurem perdut el temps de forma miserable. En realitat, els problemes de la vida són desafiaments i oportunitats per créixer, millorar i anar endavant. Resignar-se al que tenim, no voler tocar res, no fer res, no millorar res… és una forma de morir. Tot l’univers està en constant evolució i els pobles i les persones formen part d’aquest univers que hem de millorar tenint somnis que ens poden semblar impossibles però que no ho són si ens posem a treballar obstinadament per fer-los realitat. I els pobles –com les persones- tenen el dret i el deure de triar el seu propi destí i el seu propi camí.

El tercer pensament que em sorgeix en aquest moment tan important és que ens cal tenir constància, perseverança, treballar durament, paciència, habilitat, unitat i segurament que encara em deixo moltes més virtuts necessàries i indispensables per moments com aquests. Però hem de creure que les tenim aquestes virtuts i que som capaços de tirar endavant perquè ens espera un futur que val la pena. Per això ens cal veure aquest moment com un moment engrescador i fascinant.

El quart és que hem de pensar que no som més que ningú, ni millors que ningú. Simplement que som diferents i volem elegir el nostre futur perquè aquest present i aquesta realitat no ens agrada, ens té lligats de mans i peus i no ens deixa ser el que volem ser. Ens sentim més esclaus que no pas amos del nostre destí i no hi estem d’acord. Volem construir una realitat nova tot sabent que no serà perfecta –la realitat mai és perfecta-, que ens costarà molt i que li haurem d’anar polint els defectes. Però serà la nostra. Només demanem que respectin la nostra identitat i que cada poble pugui ser allò que vol ser. Per damunt de les lleis hi ha la voluntat, sabent que qualsevol llei es pot canviar si la voluntat d’una majoria vol fer-ho.

I el cinquè i darrer pensament que vull expressar és que ens hem d’adonar del moment que estem vivint. Que és un moment important, una oportunitat que ens ha arribat i que no hem de deixar escapar. I que, si se’ns escapa ara, haurem de seguir treballant per aconseguir-la més endavant. Les oportunitats a la vida arriben a vegades sense voler; però moltes altres vegades (quasi sempre) perquè es busquen i es treballen. Per tant, ens hem de convèncer tots plegats que no hi ha res definitiu, que tot es va construint i que passaran governs, presidents, tribunals, i forces polítiques majoritàries.I que les oportunitats no s’acaben mai del tot. Vol dir que hem d’estar sempre preparats i ben preparats.

No hi ha resposta

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*