A PEU

Espanya és el país del No. Ho ha estat una mica sempre, però ara cada cop ho és més. Ahir ho vam poder comprovar, com ja era previsible, al Congrés dels Diputats. Una vegada més han dit No a tot. Sense cap escletxa. Sense cap sortida. Sense fissures en cap dels dos partits majoritaris. Aquí no es toca res. Aquí manen només uns i es fa el que ells volen. Els altres a obeir i prou!

Ahir no vaig voler escoltar res per no fer-me mala sang. Ja sabia què dirien i -el que és pitjor- com ho dirien. Avui ho he pogut repassar una mica als diaris i ja n’he tingut prou. Amb tants NO que estem rebent darrerament i amb tantes portes que només es tanquen, no ens queda altre remei que –recollint l’expressió del Raimon- dir-los que “nosaltres no som d’eixe món”. Jo també el dic No. I, com jo, estic segur que som molts els que no volem ser d’un lloc que tanca portes. Jo creia que les portes s’obrien i es tancaven. Però en aquest estrany país anomenat Espanya no és mai així. Aquí les portes només es tanquen. Som en un país que emmanilla, que tapa boques i que lliga peus. No volem pertànyer a un lloc on tot vingui imposat i on constantment et diguin que ets fora de la llei (una llei que fan ells a la seva conveniència). No volem pertànyer més a un lloc on aquest llei no es pugui tocar i on no sembla haver-hi cap possibilitat de modificar. Vivim en un país sense sortides i sense autèntica democràcia.

Raimon deia que no volia ser d’un món on la por era la llei per a tots, la fam era el pa dels treballadors, on els homes plens de raó eren tancats a la presó. Raimon no volia ser d’aquella fosca Espanya franquista. Jo -una bona colla d’anys després- continuo dient que no vull ser d’una Espanya com aquesta, tan semblant en massa coses a aquella. Prefereixo “estar sol, que mal acompanyat”, com diu la dita. Prefereixo rondar eternament per les galàxies que quedar-me quiet en aquest tètric racó de món anomenat Espanya.